Entrades amb l'etiqueta ‘Lluís Companys’

El fets del Sis d’Octubre de 1934

dissabte, 6/10/2012

Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA de José María Gil Robles. S’iniciava l’anomenat Bienni Negre, en el qual els governs conservadors van representar una reacció en contra de l’orientació reformista dels primers anys de la República. En aquest context, la dissociació política entre el govern d’esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid va anar en augment, tot dificultant les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l’autonomia en un període marcat per la crisi econòmica i les creixents tensions socials.

L’aprovació pel Parlament català, l’abril del 1934, d’una moderada Llei de Contractes de Conreu que respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans, va suscitar la immediata oposició dels parlamentaris de la Lliga Catalana i dels grans propietaris. En realitat, la llei. els quals, amb l’ajut indispensable del govern de Samper, van aconseguir l’anul·lació de la llei per anticonstitucional a causa de la manca de competències de la Generalitat. Aquesta agressió a la integritat de l’Estatut obria una greu crisi política entre Madrid i Barcelona.

president_companys.jpg

Lluís Companys

Aquest conflicte va provocar una considerable exacerbació nacionalista, la qual va afavorir les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Estat Català, dirigides per Josep Dencàs. De la mateixa manera, la destrucció de l’obra reformista del primer bienni republicà va impulsar també les forces obreres (amb l’excepció de la CNT) a constituir l’Aliança Obrera.

Malgrat que les negociacions entre la Generalitat i el govern de Madrid per reconduir la situació semblaven anar per bon camí, la caiguda del govern de Samper, el 2 d’octubre, i la formació d’un govern encapçalat per Lerroux amb la presència de ministres de la CEDA, organització considerada no republicana, van precipitar els esdeveniments. Les esquerres van veure en aquest moviment polític una clara involució conservadora del règim republicà,  una possible deriva del règim cap al feixisme que, a més, amenaçava l’autonomia catalana. Convocada la vaga general revolucionària per la Aliança Obrera, a Astúries esclatava la revolució proletària i a Barcelona s’imposava la vaga general malgrat la inhibició cenetista.

lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

La tarda del 6 d’octubre, Joan Lluhí i Vallescà, conseller de Justícia de la Generalitat, va visitar Manuel Azaña, el qual es trobava a Barcelona perquè havia assistit a l’enterrament de l’exministre Jaume Carner. En la reunió, Lluhí va exposar a Azaña els plans del president Companys davant la involució republicana: la Generalitat proclamaria l’Estat Català perquè la pressió nacionalista i obrerista era insuportable. Tanmateix, Azaña va negar el seu suport a la proclama perquè, en el context de 1934, aquesta només podia entendre’s com un acte separatista a la resta d’Espanya i que, fins i tot triomfant, situaria Catalunya en una situació molt perillosa.

Malgrat tot, el 6 d’octubre, a les vuit del vespre, el president Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola, com ja ho havia fet Francesc Macià tot i que en unes altres circumstàncies, realitzant així una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia aturar la trajectòria reaccionària del règim i tornar-lo a l’orientació esquerrana del 1931. És a dir, no es tractava d’una revolta independentista, sinó d’una revolta republicana solidària amb la resta d’Espanya i que oferia Barcelona com a seu d’un govern republicà alternatiu al reaccionari de Madrid. Després d’una desfilada de manifestants per la Plaça Sant Jaume, els carrers van restar deserts.

gil_robles.jpg

José María Gil Robles

L’Aliança Obrera i Estat Català, cadascun per la seva banda, perseguien objectius diferents, la revolució social els uns i el cop d’estat separatista els altres, però, mancats de mitjans per actuar pel seu compte, no van poder arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat, el qual va encapçalar la rebel·lió. El moviment català, però, va quedar aïllat i sense el suport de la CNT, que va rebutjar de participar en la revolta perquè desconfiava de la Generalitat. Igualment, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió.

El general Domènec Batet, cap de la Divisió militar de Catalunya, va ser comminat a posar-se a les ordres del govern català, però va respondre a la rebel·lió proclamant l’estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. L’exèrcit va ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona i una bateria de muntanya i una companyia de metralladores van arribar sense gaires dificultats fins a l’entrada de la Plaça Sant Jaume, on van iniciar l’enfrontament amb el petit cos de Mossos d’Esquadra dirigits pel comandant Enric Pérez Farràs. La situació era desesperada per a Companys i el seu govern.

En paral·lel, des del local del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, es produïen enfrontaments entre l’exèrcit i unes improvisades milícies nacionalistes, uns combats en els quals van morir els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i Manuel González Alba. Els combatents no van rebre cap mena de suport i van acabar fugint per la porta de darrere del local. Així, l’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament després de disparar unes poques canonades i trobar escasses resistències en la ciutat de Barcelona.

la_vanguardia_9_octubre_1934.png

Fora de Barcelona, a les comarques també van viure’s petits episodis de revolta (Lleida, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, Sant Vicenç de Castellet, Navàs, el Morell, Vilafranca del Penedès, etc.) controlats per l’Aliança Obrera i que van derivar en alguns episodis de violència anticlerical, amb incendis i saqueigs d’esglésies, i d’atacs a personatges i entitats de tendència política conservadora, però aquests incidents van ser sufocats molt aviat per l’exèrcit.

L’Estat Català només va durar deu hores. Sense possibilitat de victòria, el govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament barceloní van rendir-se la matinada del dia 7. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell Uruguay, al mateix temps que la CNT donava per ràdio l’ordre de tornar al treball. Més de 3.500 persones van ser detingudes, entre ells tots els membres del govern de la Generalitat, amb l’excepció de Josep Dencàs que va fugir a França, així com tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres. Manuel Azaña també va ser empresonat.

companys presó.jpg

Les conseqüències dels fets del Sis d’Octubre van ser dramàtiques, ja que el govern català va ser jutjat i els seus membres condemnats a trenta anys de presó, mentre que l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu definitivament anul·lada. Així, entre l’abril de 1935 i el febrer de 1936, Catalunya va passar a ser governada per una coalició dels radicals i la CEDA, amb el suport de la Lliga que, malgrat la col·laboració, no va aconseguir reimplantar l’Estatut.

A més, com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA va augmentar la seva influència en el govern i va mostrar-se partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar Gil Robles com a Ministre de la Guerra, a la vegada que el general Franco, recompensat per la repressió de l’aixecament asturià, es convertia en cap d’Estat Major. Posteriorment, el juliol de 1935, la CEDA va presentar una proposta per a modificar la Constitució on es recollia la revisió del sistema autonòmic, l’abolició del divorci i la impossibilitat de l’expropiació de terres.

Contra Companys: el complot per assassinar el president de la Generalitat el 1936

dimecres, 13/06/2012

Lluís Companys és el president màrtir de Catalunya, una figura de consens mitificada per la seva mort a mans del franquisme després de la seva detenció a França i de la realització d’un judici sumaríssim on la justícia va ser absent. Ara bé, la realitat és que aquest consens és conseqüència de l’elaboració del “mite Companys” després de 1940. Abans, la seva figura va ser sempre objecte de la polèmica, fins al punt que, el 1936, determinats sectors del nacionalisme radical van arribar a elaborar un complot per assassinar-lo. Aquesta qüestió torna ara a l’actualitat gràcies a l’obra d’Enric Ucelay Da Cal i Arnau González i Vilalta,  Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución (Publicacions de la Universitat de València, 2012).

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución.jpg

UCELAY DA CAL, Enric i GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau (Eds.). "Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución". Publicacions de la Universitat de València (València, 2012).

D’aquesta manera, el novembre de 1936, la tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven l’anarquisme i Estat Català, va derivar en un intent de cop per part del nacionalisme radical català contra la CNT-FAI, un complot que també arribaria fins a la figura de Lluís Companys a causa de la connivència del president de la Generalitat de Catalunya amb els anarquistes en els primers mesos de la Guerra Civil. L’objectiu final del complot hauria estat l’execució de la cúpula anarquista i del mateix Companys per proclamar tot seguit la independència política de Catalunya i la seva neutralitat en la contesa.

En resum, alguns sectors independentistes vinculats amb Estat Català, però també amb la participació de sectors d’Acció Catalana, Unió Democràtica i, fins i tot, de la mateixa ERC, pretenien protagonitzar un cop de força, matar els màxims dirigents anarquistes, els membres del govern de la Generalitat, inclòs el president Lluís Companys, i posar al capdavant del país Joan Casanovas, president del Parlament, el qual, finalment, proclamaria la independència de Catalunya i la situaria fora del conflicte bèl·lic espanyol entre republicans i militars sublevats.

Cal tenir present que en el context de l’esclat de la Guerra Civil a Catalunya tots els partits d’esquerres lluitaven contra el feixisme, això és indubtable, però els enfrontaments interns eren molt grans com a conseqüència de la combinació de guerra i revolució llibertària. En aquells primers mesos convulsos del conflicte, aquests sectors del nacionalisme radical creien que Companys conscientment havia pactat amb el caos davant la manca de recursos per enfrontar-se al poder de la CNT. Aquest sectors del nacionalisme radical volien tornar a controlar la situació i culpaven el govern català d’haver cedit poder a la CNT.

La realitat és que el fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya. La Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana i presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, un Comitè que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat.

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

Tanmateix, l’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós i després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny. Aquest retrocés anarquista va impulsar la CNT a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Tot i això, el nacionalisme radical d’Estat Català rebutjava la política de Companys, massa proper a l’obrerisme als seus ulls. El seu objectiu era posar fi a la guerra a Catalunya independentment del que passés a la resta de l’Estat, tot negant el clima de guerra caïnita que patia el país. Alguns van plantejar-se la negociació amb França, mentre que d’altres proposaven converses amb la Itàlia de Mussolini perquè els ajudés en una possible secessió catalana. D’altres, com també defensava la dreta catalana encapçalada per la Lliga de Francesc Cambó, plantejaven fins i tot negociar amb Franco la rendició a canvi d’una autonomia relativa per a la Generalitat en el futur. Tot plegat una conxorxa que no portava enlloc i negava la realitat que patia el país.

dencàs.jpg

Josep Dencàs

En aquest context revolucionari dels primers mesos de la Guerra, Josep Dencàs, el líder d’Estat Català, va fugir de Barcelona amb un vaixell italià, fet que, sumat a les seves ambigüitats ideològiques permetre els seus enemics acusar-lo de filofeixista, tot i que quan va poder es va refugiar a França. No cal oblidar que a Estat Català hi havia molts sectors que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, mentre que els comunistes d’Estat Català Proletari havien abandonat el partit per fundar el PSUC el 1936.

Després del seu exili, Dencàs va ser reemplaçat a la secretaria general d’Estat Català per Joan Torres i Picart, del sector afí al finat Miquel Badia, que buscaria l’aproximació al president del Parlament, Joan Casanovas, partidari d’imposar l’ordre públic, en contra dels principals col·laboradors del president Companys, com Josep Tarradellas i Jaume Miravitlles, defensors d’una entesa amb la CNT.

Així, Torres i Picart s’implicaria en la fosca intriga contra el nou govern format el 29 de setembre i dirigit per Tarradellas amb participació cenetista. L’aixecament nacionalista per trencar l’aliança de Companys amb la CNT tenia com a objectiu, segons indicaven des d’Estat Català, “catalanitzar la revolució” i, sobretot, derrotar els anarquistes. Els conxorxats tindrien l’ajuda dels homes del comissari d’ordre públic Andreu Rebertés i un presumpte suport institucional del president del Parlament, Joan Casanovas. Un dels punts clau de l’operació era la preparació d’un cos militar (les anomenades Milícies Pirinenques) per ocupar Catalunya tot baixant des de les muntanyes. El complot havia d’assaltar el poder, expulsar els anarquistes del govern, refer la policia tradicional, assassinar o no Companys en funció de la seva actitud i acabar la guerra civil amb la independència de Catalunya pactant amb Franco, i potser amb el suport de la Itàlia de Mussolini o de França.

Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: volien realment matar el president Companys? Mai ha quedat del tot clar. Si Lluís Companys es posava a favor d’Estat Català durant el cop potser no calia eliminar-lo. Tanmateix, Albert Esteva, un militant nacionalista radical, era l’home escollit per al magnicidi i tenia ordres d’executar-lo. En qualsevol cas, el possible intent de cop fracassaria estrepitosament, com totes les iniciatives armades del catalanisme des de Prats de Molló, per la falta de capacitat de decisió i la minsa força de mobilització en el moment clau.

president_companys.jpg

Lluís Companys

El 25 de novembre, el comissari Rebertés va ser detingut. No queda clar el perquè de la seva detenció, podria ser conseqüència  d’haver ordenat l’assassinat de la seva madrastra per una qüestió d’herències, o potser per un assumpte relacionat amb el robatori d’un tren amb lingots d’or de la República que tindria com objectiu finançar el complot. Tant se val el perquè de la seva detenció. La importància del fet resideix en que, per salvar-se, Rebertés va destapar la conxorxa separatista.

Les conseqüències no es van fer esperar. Diversos dirigents d’Estat Català van ser detinguts; Andreu Rebertés va ser cessat i el seu cos va aparèixer en una carretera, assassinat en circumstàncies força tèrboles quan fugia cap a França; Joan Torres Picart, secretari general d’Estat Català, va ser destituït del càrrec i va fugir a França; i també el president del Parlament Joan Casanovas va haver d’exiliar-se.

A continuació, la qüestió es va tapar per sempre, convertint el complot en un tema tabú ja que a Companys no li interessava esbombar-ho per evitar més divisions internes en el bàndol republicà català. Per què? Perquè la Guerra Civil a Catalunya no va ser mai un conflicte contra Espanya, o com a mínim no va ser només això. El conflicte és polièdric i el seu eix és la pròpia Guerra Civil entre catalans, entre catalans de dretes i catalans d’esquerres, entre les pròpies esquerres catalanes, entre l’ordre i la revolució, entre anarquisme i comunisme, entre els mateixos catalanistes, entre unionistes i separatistes, i finalment l’eix més important: entre feixisme i democràcia. Companys en el fons tenia raó en aliar-se amb la CNT-FAI, perquè el primer enemic era el feixisme dels sublevats. El primer que calia fer era guanyar la guerra i per aconseguir-ho era imprescindible comptar amb el anarquistes. L’eufemisme de negar les dretes i les esquerres per anteposar la Catalunya imaginada era fal·laç, era el camí cap a la victòria immediata del feixisme.

Barcelona, 14 d’abril de 1931

dissabte, 14/04/2012

Les eleccions municipals del 12 abril de 1931 van convertir-se en un autèntic plebiscit per a la monarquia d’Alfons XIII. Després de la caiguda de la dictadura del general Primo de Rivera, el fracàs del govern del general Berenguer, el fallint intent de recuperar el sistema de la Restauració sota la presidència de l’almirall Aznar i el clima social marcat pel creixement de l’oposició republicana i obrerista, la convocatòria electoral suposava un punt d’inflexió. Havia arribat el moment de triar: monarquia o república.

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril van reflectir aquest sentit plebiscitari. Mentre que la Lliga Regionalista es presentava com una opció política continuista i reformadora del sistema, les forces republicanes i d’esquerres, encapçalades per la recentment creada Esquerra Republicana de Catalunya en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, propugnaven el trencament definitiu amb el règim monàrquic. I el resultat de les eleccions va ser prou significatiu: ERC va ser la clara triomfadora, mentre que la Lliga, fins aleshores la força hegemònica del catalanisme, va ser clarament derrotada. A Barcelona, l’esquerra havia triplicat el nombre de regidors aconseguits per la dreta. I a la resta de l’Estat el resultat era similar. La victòria de les forces republicanes a les grans ciutats deixava Alfons XIII en un carreró sense sortida.

A Barcelona, en confirmar-se la victòria republicana, a dos quarts de dues del migdia del 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Companys, acompanyat d’alguns dirigents d’ERC, va precipitar el canvi de poders en proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament i desplegar la bandera tricolor. Era un gest d’audàcia que el posava al capdavant del canvi de règim.

macia proclama estat català.jpg

Macia-proclama-Republica-Catalana.jpg

Tres quarts d’hora després Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, arribava a la Plaça de Sant Jaume. Aleshores l’avi va sortir al balcó de la Diputació de Barcelona, el vell palau de la Diputació del General, per proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques:

Catalans:

Interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrat en la Federació Ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola, senyor Niceto Alcalá Zamora, amb el que hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i que, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President,

Francesc Macià



A continuació, Macià va iniciar les negociacions per formar el nou govern de la República Catalana, un govern que estaria integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista. A la tarda Jaume Aiguader va ser nomenat alcalde de Barcelona, Lluís Companys va passar a ser designat governador civil i el general López Ochoa va ocupar el càrrec de capità general. I mentre les decisions polítiques es succeïen a una velocitat de vertigen, les masses ocupaven els carrers de la capital catalana de forma festiva sota el crit de “Visca Macià! Mori Cambó!”. A darrera hora de la tarda, a Madrid, el rei marxava camí de l’exili i es proclamava oficialment la República.

Documentals sobre Lluís Companys

diumenge, 16/10/2011

Tanquem aquest cicle d’entrades en commemoració de l’aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940, amb una sèrie de documentals que ens permetran apropar-nos més a la figura del president màrtir, el primer dirigent escollit democràticament que va ser assassinat per un règim feixista.

Biografia de Lluís Companys:


Tertúlia al voltant dels documents inèdits sobre la detenció de Companys:


Finalment, i com a homenatge al recentment desaparegut Víctor Torres (1915-2011), històric militant i dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya i secretari general de la Presidència de la Generalitat a l’exili, recuperem unes declaracions sobre la figura de Lluís Companys realitzades a TV3 amb motiu del setantè aniversari de la seva execució.


Els darrers escrits de Lluís Companys

dissabte, 15/10/2011

Després de la seva detenció a França, l’octubre de 1940, el president Lluís Companys va ser traslladat al castell de Montjuïc de Barcelona per ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim per rebel·lió militar, un judici que va estar ple d’irregularitats. La sentència a mort era inevitable i el 15 d’octubre de 1940, cap a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat. Abans de morir, però, mostrant una enteresa digna d’admiració, el president de Catalunya encara va tenir l’oportunitat de deixar per escrit tres cartes, dues dirigides a la seva família (d’un valor humà i personal impressionant) i una tercera que és coneguda com el seu estament hològraf (un darrer acte polític ple de simbolisme). Les reproduïm a continuació.

president_companys.jpg

Lluís Companys

Carme Ballester.jpg

Carme Ballester, segona dona de Lluís Companys

Carta de Lluís Companys a la seva filla Anna Maria:

Estimada filla meva, neneta meva:

A la vigília del Consell de Guerra, t’escric aquestes ratlles que confiaré, si m’és possible, a la meva germana Ramoneta.

Filla meva, no ploris ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; i moriré per Catalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, de la que donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil persona.

He escrit també a la Carme [Carme Ballester, la segona esposa del president Companys] i entregaré a la Ramoneta, si puc, o li comunicaré verbalment les meves últimes recomanacions.

Et demano que estimis la Carme, i ella a tu, i que el meu record us ajunti encara més. Això t’ho demano especialment.

No sé res del meu fill, el teu germà [Lluïset]; ni m’ha estat possible comunicar-me ni rebre noves de la Carme, que va quedar a França dolorida i malalta.

Filla meva, que sempre he estimat tant; ensenya al teu fill a recordar i estimar la memòria del seu padrí.

No ploris. Comprèn que amb aquesta mort el meu nom, que és el teu, queda molt dignificat. Tens una família, un fill, un fogar, i segueix el teu camí.

Rep, filla del meu cor, la benedicció i l’últim bes del teu pare.

Lluís.

PD. Héctor, fes feliç la meva filla, com es mereix per com t’estima.

Carta de Lluís Companys a Carme Ballester, la seva esposa:

Esposa meva, la més bona i estimada de les esposes […]:

Reacciona, repeteixo, contra l’abatiment. Relaciona’t, distreu-te. Així ho vull. Busca la companyia d’alguna família, potser més tard, i quan ja sigui possible, les meves germanes. Fes això que et dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.

Em sento seré i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies, perquè havent tots de fer el mateix camí, m’ha reservat una fi tan bella, per Catalunya i els meus ideals, que revalora la meva humil persona. Tu que m’estimes i has d’estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.

No admetis, doncs, consols ni plors. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica.

Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per a tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya.

Et besa, el teu espòs.

Lluís.

Fragment del testament hològraf de Lluís Companys:

A tots els que m’ha ofès, els perdono; a tots els qui hagi pogut ofendre, demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i aquesta serenitat que m’omplen al pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor.

Lluís Companys

Procés i execució del president Lluís Companys

divendres, 14/10/2011

Després de l’entrada de les forces franquistes a Barcelona i consumada així la desfeta republicana en la Guerra Civil, Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya, va exiliar-se a França el gener de 1939. Aviat, però, el 13 d’agost de 1940, va ser detingut per les forces del govern alemany a la localitat de Baule-les-Pins (Bretanya). Els alemanys mai van considerar-lo com un refugiat de guerra que s’havia exiliat de l’Espanya franquista, sinó com un criminal fugit d’un règim amic del nazisme i, en conseqüència, se li va aplicar l’extradició. Així, Companys va ser conduit cap a Madrid, als calabossos de la Direcció General de Seguretat, on va ser víctima de diverses vexacions i tortures.

El 3 d’octubre va ser traslladat al castell de Montjuïc de Barcelona per ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim per rebel·lió militar, un judici que va estar ple d’irregularitats. La voluntat de Companys d’autodefensar-se no li va ser admesa i va declarar-se totalment responsable de la seva actuació pública, com a dirigent polític i com a president de la Generalitat, tot assumint la de tots els seus col·laboradors, d’abans, de durant i de després de la guerra. La sentència a mort era inevitable i el 15 d’octubre de 1940, cap a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat. De cara a l’escamot, format per soldats d’infanteria, va pronunciar les seves darreres paraules: “Per Catalunya!”. El president de Catalunya havia estat assassinat. Naixia el mite del president màrtir.

companys.jpg

Lluís Companys i Jover

Reproduïm els fets sobre la detenció el consell de guerra sumaríssim i l’execució de Companys a través de dos documents del moment: l’Informe sobre Lluís Companys i Jover que va realitzar el Consolat alemany a Barcelona i un fullet que la FORCA (Fuerza Obrera Organizadora Reaccionista Catalana y Antifascista) va repartir clandestinament a la ciutat de Barcelona.

Informe sobre el procés i execució de Lluís Companys i Jover realitzat pel Consolat alemany a Barcelona (15 d’octubre de 1940):

Procedente de la Dirección General de Seguridad, llegó hace unos quince días el que durante el período rojo fue presidente de la Generalidad de Cataluña. En esta ciudad debía incoarse el procedimiento correspondiente y verse el Consejo de Guerra que lo juzgase.

Durante la semana pasada se llevan a efecto las diligencias correspondientes, formulando sus conclusiones provisionales tanto el fiscal como el defensor. Se señaló el día de ayer para la celebración del Consejo de Guerra.

Durante los breves días en que se procedió a recoger los datos necesarios y se han practicado las oportunas diligencias, Companys ha permanecido alojado en un departamento situado en el castillo de Montjuich, próximo a la verja del rastrillo de la Plaza de Armas de dicha fortaleza. Como únicas visitas ha recibido las de sus dos hermanas residentes en esta ciudad, siendo atendido debidamente por los servicios de la prisión. En sus conversaciones se ha mostrado tranquilo y resignado ante su próximo fin. Se ha quejado del trato recibido en los calabozos de la Dirección General de Seguridad, así como en la Prefectura de Policía de París. Decía que se le había exhibido como a una fiera o ejemplar raro […].

La sala está atestada. Asisten unas trescientas personas, en su mayoría jefes y oficiales del Ejército. Hay algunos jefes y elementos de Falange, así como paisanos, perfectamente controlados. También concurren hasta una docena de señoritas.

Companys aparece sentado en el banquillo, siendo su aspecto normal si bien demacrado, ofreciendo su semblante un color terroso. Viste traje claro y calza alpargatas.

Previa a la venia del presidente, comienza el instructor a leer el apuntamiento que, aunque algo extenso, es concreto, determinándose en forma clara los antecedentes y actuación del encartado. Se leen los informes de la Policía y la Guardia Civil; también se citan declaraciones de algunos testigos, entre ellos Armenteros, Capitán Bravo [sic], señor Sánchez Cañete y un funcionario del Ayuntamiento. Cuando tiene lugar la lectura del informe de la policía se hacen en él alusiones a la vida privada del encartado y éste, entonces, se levanta de su asiento para decir que lo que es leído es «canallesco y falso». Pretende continuar, mas es invitado por aquél a sentarse, debiendo exponer lo que desee cuando le llegue su vez. Dice entonces Companys que nada manifestará entonces y se sienta […].

El defensor, en forma muy breve y concisa, estima que su patrocinado es autor en todo caso del delito de auxilio a la rebelión con atenuantes, por lo que considera debe imponérsele la pena de veinte años y un día. Basa su informe en el hecho de que aquél ningún mal hizo directamente y siempre que pudo evitar sufrimientos a los perseguidos los realizó [sic].

Al terminar el defensor su informe, se dirige al procesado el presidente por si desea hacer alguna manifestación, levantándose éste y dice: «La historia nos juzgará a todos; moriré por mis ideales, pero sin rencor».

A continuación, es despejada la sala, para deliberar en sesión secreta el Consejo. Pasa algún tiempo y no se reanuda la vista, por lo que los asistentes, que aún esperaban una nueva llamada abandonan el Castillo.

En el día de ayer, Companys vuelve a recibir la visita de sus hermanas y habiendo entrado en capilla en las últimas horas de dicho día se despiden del mismo aquéllas en forma serena […].

En el Castillo se hacen los preparativos para llevar a cabo la ejecución, que tendrá lugar en el día de hoy. Des de las últimas horas de la tarde se establece por las afueras de Asalto [sic] servicios de vigilancia en los alrededores del Castillo y carretera que va al cementerio de Casa Antúnez [Can Tunis]. Llegan los forenses y el piquete de ejecución. Las personas que se mueven en las inmediaciones del sentenciado no duermen en toda la noche. Este sigue tranquilo y es asistido por dos capellanes militares, con los cuales conversa sobre materia de religión, admitiendo ha sido, en su vida, dominado por un confusionismo absoluto sobre tales extremos, mas reconoce es un gran pecador. Admite la preparación que le ofrecen los sacerdotes para recibir las Sagradas Formas. En la madrugada se dice misa, que es oída por el condenado a muerte; éste confiesa y comulga. Terminada esta ceremonia, conversa con los que le acompañan, principalmente con los dos sacerdotes, que no se separan de él ni un momento; el defensor también le asiste en estos sus últimos momentos.

Dan las seis, la hora señalada para la ejecución, pero aún es de noche. Se espera un poco más y veinte minutos después, según el reloj de la Plaza de Armas, se organiza la fúnebre comitiva. Companys sale de su alojamiento fumando un pitillo y sereno. Se inicia la marcha desde el rastrillo de entrada en el patio del castillo; rompe aquella un soldado, llevando un crucifijo en alto; siguen otros dos, alumbrando el camino con dos potentes faroles de gasolina; a continuación marcha el condenado con los dos sacerdotes y el defensor, seguidos por el juez de la fortaleza y diversos oficiales; cierra la marcha un piquete de la Guardia Civil el mando de un oficial. Domina el silencio más absoluto y así se llega al pasadizo subterráneo que, descendiendo desde la explanada norte del castillo, comunica ésta con el foso que da a la Exposición. El descenso se realiza lentamente y de uno en uno. Al llegar abajo sólo se oye hablar animadamente al reo con los sacerdotes; incluso sonríe. En sus últimos pasos es invitado por sus confesores a que se desprenda de todo sentimiento material y eleve su alma a Dios.

Por fin se hace alto, se despide de sus acompañantes inmediatos y es conducido cerca del muro. Su marcha es decidida. Empiezan a romper las primeras claridades del nuevo día. Los zapatos blancos que lleva el condenado, así como el pañuelo del bolsillo, destacan claramente en la oscuridad. Mira de frente al pelotón, sin titubeos, y al dar el oficial que manda el piquete la voz de firmes a sus fuerzas, levanta, se oye la voz de apuntes y fuego [sic]. La sentencia ha sido cumplida. Se acerca el oficial y dispara un tiro de gracia, que repite. Los forenses proceden a reconocer el cadáver, el cual es colocado en una camilla y cubierto por una manta colorada. Se le transporta a la ambulancia que le ha de conducir al cementerio.

Y así terminó su existencia el que en vida fue Lluís Companys i Jover.

Summari_lluis_companys.jpg

Extracte del summari judicial on es condemna a mort al president Companys

Fullet que circulava per Barcelona explicant la detenció i execució del president Companys (28 de novembre de 1940):

Tras la derrota del ejército francés tuvo lugar la ocupación de casi toda Francia […]. Companys demoró su huída para buscar a su hijo, que había desaparecido tras un ataque aéreo. Después ya fue demasiado tarde […] En el villorrio de Le Baule les Pins (Loire Inf.) fue detenido por la policía alemana e internado en la “Santé” de París, donde se le maltrató en diversas ocasiones. Su alimentación consistía en pan y agua. Se le traslado posteriormente a una prisión de la Gestapo, en donde arreciaron los malos tratos y los interrogatorios. Se le quitaron todos los objetos de uso personal. A medio vestir hubo de fregar la cocina de la cárcel, azuzado a golpes. Se le decía: “No se dice que los alemanes somos unos brutos. Ya te lo demostraremos”.

A finales de agosto fue entregado a las autoridades españolas […]. Se le traslado a Madrid vía Hendaya y se le internó en los sótanos de un edificio público. Tampoco tenía mantas. El trato y los interrogatorios fueron malos, pero no tanto como en el caso de la Gestapo. Se le dio permiso para escribir a su familia y para obtener comida y objetos personales, pero sus cartas no llegaron a su destino, pues fueron confiscadas.

El 4 de octubre se le trasladó a Barcelona por Zaragoza y se le internó en el Castillo de Montjuich. Hizo el viaje esposado. En Cataluña no recibió malos tratos. La noticia del encarcelamiento de Companys se extendió como un reguero de pólvora en toda Cataluña […], produciendo pena y compasión generales. La población se negó a creer la noticia.

El 7 de octubre se le leyó la acusación. Fue en la misma fecha en la que se había encontrado, también en Montjuich en 1934. La acusación se basaba en que Companys había luchado con todo su prestigio contra el triunfo de la causa nacional, en que se había hecho cargo del poder ilegalmente y en que había incitado a la rebelión […]. El 14 se reunió el Consejo de Guerra para juzgar a Lluís Companys. El 15 de octubre, a las 6:30 de la madrugada, se le fusiló en los fosos del Castillo, poco después de darle conocimiento de la sentencia. A lo largo de todo su calvario, Companys mantuvo siempre su fortaleza de carácter, lo que incluso llegó a impresionar a sus enemigos. Esperaba un final así, pero lo aguardaba con seriedad, gallardía y serenidad. Poco antes de su muerte pidió permiso para descalzarse, con el fin de tocar con sus propios pies la tierra catalana al morir, afirmando: “Moro per Catalunya i per la República. Sóc feliç de morir a Catalunya i si hi ha alguna cosa que em pesa és només que ja no podré fer res pels meus ideals. Que tinguin valor els qui encara queden, esperança i fermesa. Visca Catalunya!”.