Entrades amb l'etiqueta ‘Literatura’

Miguel de Cervantes

dilluns, 20/01/2014

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616), l’anomenat “Príncipe de los Ingenios”, el principal escriptor de la història de la literatura castellana, va viure en el tombat dels segles XVI i XVII. Personatge intempestiu de la història d’Espanya, Cervantes és a la vegada “cima y síntesis de la literatura española en un momento en que todas las formas culturales de la Península Ibérica se hallaban en plena madurez”.

Cervantes.jpg

Va néixer a Alcalá de Henares, fill d’un cirurgià sense posició econòmica i que canviava freqüentment de residència per a poder guanyar-se la vida. Per això va estudiar a diverses ciutats castellanes com Córdoba, Sevilla, Madrid i Salamanca. Tanmateix, Cervantes va tenir una sòlida formació humanista que va iniciar a Espanya sota la disciplina de Juan López de Hoyos i que va continuar a Itàlia.

Estatua de MIGUEL DE CERVANTES (1547-1616) en la entrada de la Biblioteca Nacional de España, en Madrid. Esculpida por Juan Vancell Puigcercós.El 1569 va marxar a Itàlia, possiblement exiliat fugint d’un conflicte amb la justícia. Allí va ser protegit de Giulio Acquaviva (futur cardenal). Va enrolar-se a l’exèrcit i va participar a la Batalla de Lepant (1571) com a membre del terç de Montcada, on combatent contra l’armada turca va rebre un tret que va deixar-li inutilitzada la mà esquerra. També va participar en la conquesta de Tunis (1573).

El 1575, quan retornava cap a territori espanyol, va ser fet presoner juntament amb el seu germà Rodrigo per un corsari algerià quan es trobaven a tocar de la Costa Brava i va veure’s captiu a Alger durant cinc anys. Després de quatre intents frustrats de fuga seria escatat pels frares trinitaris (tot i que alguns historiadors parlen del pagament d’un rescat de 800 ducats, el qual hauria arruïnat els pares de l’escriptor).

Després de desembarcar a València, Cervantes va retornar a Madrid on va escriure les seves primeres obres de teatre. Fruit de les seves relacions amb Ana de Villafranca va néixer la seva filla Isabel de Saavedra. Posteriorment, el 1584, es casaria amb la manxega Catalina de Palacios y Salazar, un matrimoni desgraciat possiblement motivat per qüestions econòmiques.

Un any després apareixia la seva primera novel•la: La Galatea (1585). La literatura, però, no seria mai la seva forma de guanyar-se la vida. Així, entre 1587 i 1600 viuria a Sevilla exercint de comisario de abastos, requisant cereals i oli per a l’expedició que Felip II plantejava realitzar contra Anglaterra, i cobrador de rendes de l’Estat.

És una etapa marcada novament pels problemes amb la justícia. El 1592 va ser empresonat per unes suposades irregularitats administratives i econòmiques, i el 1597 tornaria a trepitjar la presó després de que el banquer en el qual havia dipositat els diners dels impostos es declarés en bancarrota. El procés judicial contra Cervantes es perllongaria fins el 1603, quan va ser exculpat.

Des de 1603 resideix a Valladolid, a la cort de Felip III, amb la seva família. El 1605 apareix publicat El Quijote, però l’èxit de les aventures de l’Alonso Quijano es veuria enterbolit per un nou afer obscur i que incloïa la seva família el portaria de retorn a la presó: la mort del noble Gaspar de Ezpeleta davant la seva casa. Cervantes i la seva família va ser processats, però van ser absolts.

El_ingenioso_hidalgo_don_Quijote_de_la_Mancha.jpg

El 1608 s’instal•la a Madrid acompanyat de la seva germana i filla. Ara bé, Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.

Retornat a Madrid i esperonat per l’aparició del Quijote de Avellaneda, escriu la segona part d’El Quijote (publicada el 1615), però tot i l’èxit de l’obra viu en la pobresa. En aquesta etapa publica també les Novelas Ejemplares (1613), el poema Viaje al Parnaso (1614) i les Ocho comedias y ocho entremeses nuevos nunca representados (1615). Mor el 23 d’abril de 1616. Tres dies abans de morir havia acabat d’escriure la seva darrera novel•la: Los trabajos de Persiles y Sigismunda (publicada pòstumament el 1617).

Les Espanyes del Quixot (2)

dilluns, 23/04/2012

La pluralitat territorial que està present en el Quixot segurament troba el seu millor exponent en les escenes que transcorren a Catalunya. I és que l’experiència viscuda a la ciutat de Barcelona serà decisiva, transcendental, per a l’evolució del personatge. Barcelona suposarà el xoc de Don Quijote amb la crua realitat, una topada brusca que comportarà la fi de la bogeria que afectava al personatge i l’inici de l’humil retorn als orígens d’Alonso Quijano, l’inici del retorn del fals heroi a la seva localitat manxega per a morir en pau. L’inici del final.

mediona 48 Don quijote.jpg

L’ansietat amb la qual Don Quijote fa referència a Saragossa al llarg de la segona part de l’obra i el viatge realitzat per a participar en la competició cavalleresca de Sant Jordi (las justas de San Jorge) és tot un exemple de la curiositat del propi Don Quijote per explorar la pluralitat territorial de l’Espanya moderna. El tercer viatge, però, no arribaria mai a Saragossa, sinó que culminaria a Barcelona, ciutat que Cervantes coneixia perfectament.

Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.

És prou coneguda la llarga llista d’elogis que Cervantes dedica a Barcelona en el Quixot: “archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto”. Què havia vist Cervantes a Barcelona perquè admirés la ciutat d’aquesta manera? Mai ho sabrem, però podem concloure que la ciutat va marcar-lo profundament.

Barcelona segle XVI.jpg

Però, a més, a Las Doncellas (1613), una de les Novelas Ejemplares, trobem una altre elogi cervantí vers Barcelona: “Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo”. Mai abans Cervantes havia parlat així d’una ciutat. Només de Barcelona.

En arribar a Catalunya, Don Quijote descobreix el fenomen del bandolerisme de la mà de Rocaguinarda, una realitat social que els castellans desconeixien i de la qual només tenien notícia mitjançant la idealització dels bandolers a través de la literatura. Cervantes se’ns presenta com un bon coneixedor de la realitat i fa que Don Quijote descobreixi les relacions de complicitat del bandolerisme amb les institucions catalanes, convertint-se en testimoni de com la violència i la criminalitat es pot confondre amb la política. Els elogis dels bandolers estimulen la seva vanitat al llarg dels tres dies que comparteixen viatge. La cortesia el fa envejar el seu estil de vida.

De la mateixa manera, un cop instal·lat a la ciutat, Don Quijote se sentirà afalagat i meravellosament tractat per Antonio Moreno. Barcelona ofereix a l’heroi una vida lúdica i plena de plaers en la qual s’esdevenen “saraos de damas” que deriven en festes i balls que “le molieron, no sólo el cuerpo, pero el ánima”. Barcelona, en definitiva, ofereix a Don Quijote la diversitat, una diversitat real, efectiva i pràctica, no intel·lectual.

Dore-Quixot.jpg

Tanmateix, la relació de Cervantes i Don Quijote amb Barcelona també presenta elements de contradicció. Uns elements que habitualment són menys citats. Per exemple, en sortir de la ciutat va pronunciar unes paraules que són el contrapunt dels elogis anteriors: “¡Aquí fue Troya! ¡Aquí mis desdichas y no mi cobardía, se llevó mis alcanzadas glorias, aquí usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas, aquí se oscurecieron mis hazañas, aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse!”.

D’aquesta manera, la fascinació de Don Quijote per Barcelona es conjugarà amb la decepció i la frustració. Cervantes farà que Barcelona es converteixi, més que cap altre dels camins del Quixot, en l’escenari on la bogeria de Don Quijote topi de forma més abrupta amb la realitat que l’envolta. Aquest serà el lloc on per primera vegada s’enfronti a la mort, a la violència cruel i salvatge del seu temps, a la realitat de la qual no era conscient.

Els episodis són diversos: Don Quijote és testimoni de com Rocaguinarda obre el cap d’un dels bandolers que l’acompanyen perquè aquest ha qüestionat la repartició del botí; també veurà com la jove Claudia Jerónima mata d’un tret el seu amant Vicente Torrellas. Però, el que és més important, recuperarà la cordura i descobrirà com aquell cap encantat que responia als seus desitjos no era més que una estafa.

montjuic-2.jpg

La decepció més gran que patirà Don Quijote a Barcelona és veure’s convertit en una joguina de la societat catalana, la qual es diverteix a costa de fer broma d’ell i Sancho Panza, el seu simpàtic acompanyant. I és que a Barcelona Don Quijote va ser afalagat, però a la vegada va veure’s ridiculitzat com el famós boig que era. Barcelona es converteix en el mirall en el qual l’hidalgo va poder veure’s finalment a si mateix. L’espai on Don Quijote es converteix en lector de si mateix en trobar-se enfrontat al Quixot de Fernández de Avellaneda.

I Barcelona és l’escenari de la seva darrera batalla. Sansón Carrasco, el cavaller de la Blanca Luna és el seu darrer enemic. Un altre manxec, un compatriota, que el desafia a realitzar la darrera lluita mentre que els barcelonins esdevenen espectadors d’un espectacle patètic. Una batalla esperpèntica que el posa de cara amb la realitat. Arribats a aquest punt, Don Quijote ha travessat la frontera mental que separa la bogeria de la cordura i per primera vegada és conscient del seu ridícul. L’heroi que creia ser és en realitat el bufó que diverteix la societat barcelonina.

2400005109_0ae8f19c45.jpg

Aquell cavaller capaç de protagonitzar les aventures i desventures més rocambolesques no suporta el ridícul i inicia el darrer tram de la seva existència afrontant un final amarg que el conduirà a la mort en regressar a la seva pàtria natal. El seny, la realitat, reapareix a Barcelona. Per què Barcelona? Només podem especular. Metàfora de la Monarquia Hispànica dels Àustries en el tombant de segle? Simple casualitat? Conseqüència d’una experiència vital de Cervantes que desconeixem? Tant se val. En qualsevol cas, va ser la necessitat de conèixer, la curiositat de Don Quijote per recórrer l’Espanya plural i diversa del segle XVII, el que va conduir-lo a topar amb la crua realitat. I lògicament l’escenari on la bena havia de caure dels seus ulls mai podia ser la Manxa.

Les Espanyes del Quixot (1)

diumenge, 22/04/2012

Els termes nació, pàtria, província o terra són emprats al llarg de l’època moderna sota significats diversos que comencen a anar més enllà del contingut merament geogràfic o territorial. Un bon exemple de la complexitat del terme d’Espanya en els segles XVI i XVII el trobem en l’ús que Cervantes en fa al Quixot. En mig del debat originari sobre el concepte de la nació espanyola, Cervantes aporta la seva visió des de la literatura. Així, el terme Espanya és citat en cinquanta-nou ocasions al llarg de l’obra, trenta en la primera part i vint-i-nou en la segona. Tanmateix, la major part de les vegades en les quals Cervantes recorre al terme Espanya ho fa en un sentit geogràfic o territorial. Però també aportarà, de forma més o menys conscient, un concepte que va més enllà de la geografia: l’Espanya plural i diversa.

Cervantes.png

D’aquesta manera, l’Espanya que més vegades apareix en l’obra és el territori pel qual transita Don Quijote, els camins que marquen l’obra cervantina. També, en algunes ocasions, l’autor confon allò general amb el fet local, com quan Dorotea parla d’Espanya com una part de la Manxa: “La buena fama que este caballero tiene, no solo en España, sino en toda la Mancha”, però aquesta és l’excepció.

En aquest sentit, l’Espanya del Quixot és una suma acumulada de les vivències locals, una Espanya plural. La pàtria i la nació de Cervantes és la manera de referir-se al lloc concret d’origen dels personatges, un espai que relaciona amb una gent específica, uns usos determinats i uns costums concrets. Tots els personatges que desfilen per les pàgines del Quixot porten a les seves esquenes la memòria sentimental dels seus pobles, la imatge de la petita comunitat en la qual han deixat l’amor, la família i un bon nombre de situacions evocades amb nostàlgia. Per això, en retornar del tercer viatge, quan Sancho Panza retorna a la seva aldea exclama: “Abre los ojos, deseada patria y mira que vuelve Sancho Panza tu hijo”.

Per tant, és l’Espanya local i diversa la que es troba present de forma permanent en el Quixot. L’Espanya plural dels camins i els pobles. Ja sigui l’Argamasilla de Alba que Cervantes no voldria recordar, el Puertolápice on Don Quijote va ser armat cavaller, el Campo de Criptana del combat contra els molins esdevinguts gegants, o el Toboso de l’estimada Dulcinea.

gustave_dore_don_quijote.jpg

La força de la localitat està present al Quixot, però també existeix una incipient consciència nacional que, de forma més o menys conscient, va més enllà del concepte geogràfic o local. I és que cap a finals del segle XVI per primera vegada trobem present el debat sobre el concepte de la nació espanyola. I en aquest context el Quixot ens presenta el salt qualitatiu del concepte de castellà al d’espanyol com a concepte identitari.

Per exemple, fixem-nos en el diàleg establert entre el cura i el barber, quan aquell li diu “Y aquí le perdonáramos al señor capitán que no le hubiera traído a España y hecho castellano”. Castellà i espanyol semblen superposar-se. Fonamentalment perquè l’expressió espanyol com a gentilici mai va ser emprada per Cervantes. També respon al debat de la seva època, en la qual comença a identificar-se, i a confondre’s, el concepte d’Espanya amb el de Castella. Així, Cervantes parla d’Espanya edificant el seu discurs sobre uns pocs gentilicis: castellans, lleonesos, gallecs (yagüenses), andalusos (tartesos), biscains i aragonesos. Per cert, mai va parlar dels catalans.

Però la identificació d’Espanya amb Castella a través de la cita anterior pot conduir a l’error. Cervantes va ser plenament conscient de la pluralitat i diversitat de la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, la seva visió sobre les diferents llengües que es podien trobar a l’Espanya moderna és molt significativa. Així, Don Quijote, en el seu col·loqui amb el caballero del verde gabán afirma: “Razón sería se extendiese esta costumbre por todas las naciones y que no se desestimase el poeta alemán porque no escribe en su lengua ni el castellano, ni aun el vizcaíno que escribe en la suya”. Per tant, el respecte a la diversitat sempre està present en el Quixot.

Tanmateix, això no implica que en algun fragment també trobem testimonis de una certa autosatisfacció castellana. Per exemple, quan Don Quijote es troba amb el biscaí i es permet ironitzar sobre la “mala lengua castellana y peor vizcaína” d’aquest personatge. Per cert, un dels pocs personatges amb els quals surt victoriós del seu enfrontament.

quijote.jpg

El Quixot és el millor testimoni de l’Espanya plural, de la diversitat dels territoris que integraven la Monarquia Hispànica, però també de les persones que l’habitaven. Cervantes arriba a qüestionar-se el concepte de pàtria imposat des del poder, aquell concepte que havia conduit, el 1609, a l’expulsió dels morescos. Així, quan Sancho Panza es troba amb una comitiva de peregrins entre els quals es troba el seu vell amic i veí moresc expulsat Ricote, qui retorna a la seva pàtria, es produeix un diàleg fascinant, que desafia la raó d’Estat. Cervantes posa en boca del moresc Ricote tot allò silenciat per la propaganda oficial, tot conjugant magistralment els conceptes d’Espanya, nació i pàtria:

Bien sabes, ¡oh Sancho Panza, vecino y amigo mío!, como el pregón y bando de Su Majestad mandó publicar contra los de mi nación puso terror y espanto en todos nosotros; a lo menos, en mí les puso de suerte, que me parece que antes del tiempo que se nos concedía para que hiciésemos ausencia de España, ya tenía el rigor de la pena ejecutado en mi persona y en la de mis hijos. Ordené, pues, a mi parecer como prudente, bien así como el que sabe que para tal tiempo le han de quitar la casa donde vive y se provee de otra donde mudarse; ordené, digo, de salir yo solo, sin mi familia, de mi pueblo y ir a buscar donde llevarla con comodidad y sin la priesa con que los demás salieron, porque bien vi, y vieron todos nuestros ancianos, que aquellos pregones no eran solo amenazas, como algunos decían, sino verdaderas leyes, que se habían de poner en ejecución a su determinado tiempo; y forzábame a creer esta verdad saber yo los ruines y disparatados intentos que los nuestros tenían, y tales, que me parece que fue inspiración divina la que movió a Su Majestad a poner en efecto tan gallarda resolución, no porque todos fuésemos culpados, que algunos había cristianos firmes y verdaderos, pero eran tan pocos, que no se podían oponer a los que no lo eran, y no era bien criar la sierpe en el seno, teniendo los enemigos dentro de casa. Finalmente, con justa razón fuimos castigados con la pena del destierro, blanda y suave al parecer de algunos, pero al nuestro la más terrible que se nos podía dar. Doquiera que estamos lloramos por España, que, en fin, nacimos en ella y es nuestra patria natural; en ninguna parte hallamos el acogimiento que nuestra desventura desea, y en Berbería y en todas las partes de África donde esperábamos ser recebidos, acogidos y regalados, allí es donde más nos ofenden y maltratan. No hemos conocido el bien hasta que le hemos perdido; y es el deseo tan grande que casi todos tenemos de volver a España, que los más de aquellos, y son muchos, que saben la lengua, como yo, se vuelven a ella y dejan allá sus mujeres y sus hijos desamparados: tanto es el amor que la tienen; y agora conozco y experimento lo que suele decirse, que es dulce el amor de la patria […].

D’aquesta manera, el Quixot conjuga la crítica social amarga del país amb un cant a la pluralitat de les seves terres i la diversitat de les seves persones. Possiblement, en aquest sentit, Cervantes va ser el darrer home del segle XVI, un home que viu entre dues èpoques, el darrer humanista de la Monarquia Hispànica i el primer escriptor del Barroc.

El marquès de Sade, l’escàndol en la França del segle XVIII

dimecres, 30/11/2011

Donatien Alphonse François de Sade, conegut pel seu títol de marquès de Sade, va néixer a la ciutat de París el 2 de juny de 1740. Procedia d’una família emmarcada en la vella noblesa d’espasa, però ell va optar per allunyar-se de les possibilitats que oferia el Versalles del set-cents i dedicar-se a viure una vida d’excessos, esdevenint el primer escriptor que va descriure, amb un rigor propi d’un científic, totes les aberracions sexuals que dos segles més tard estudiaria la psiquiatria.

Sade_(van_Loo).pngEscandalós com cap altre, Sade va parlar de la naturalesa en termes propis de l’evolucionisme darwinista, aproximadament un quart de segle abans de l’aparició de l’obra de Darwin, i va descriure els seus desitjos sexuals més irracionals, tot això cent anys abans que Sigmund Freud descobrís al món l’existència de l’inconscient. D’aquesta manera, el personatge i la seva obra esdevenen un element necessari per comprendre la cara més fosca i desconeguda de la França del segle XVIII. La crítica moderna veuria en la seva obra l’expressió de la revolta de l’individu contra la societat i la religió.

Rebutjat per la societat francesa, la seva obra, en el fons, era un reflex del món en el qual havia viscut. Una França on convivien les dues cares més extremades de la moral. El rei era cristianíssim, però el model de Lluís XV no deixava espai per a l’engany, el plaer es situava per sobre de tot, les seves amants i la vida de llibertinatge eren el principal tema de debat a la cort. Així, no ens ha d’estranyar que en el seu regnat en els parcs reials parisencs apareguessin bordells privats per exercir discreta i elitistament la prostitució.

En aquest context, Sade va començar a guanyar-se la seva fama durant els anys d’aprenentatge a l’escola de cavalleria de la Guàrdia Reial. Com a conseqüència de la seva formació militar va participar en la guerra dels Set Anys (1756-1763) integrat en el cos de cavalleria. La seva carrera militar, però, no li interessava gens. Ell estava més interessat en la festa, la diversió i els excessos.

El casament amb Renée-Pélagie de Montreuil, la filla del president de Montreuil, el 1763, amb només 23 anys i per imposició paterna, tampoc va servir per tranquil·litzar la seva vida i allunyar-lo dels excessos. Com la majoria dels joves aristòcrates francesos de l’època, Sade freqüentava els bordells parisencs inclús després de contraure matrimoni, i pocs mesos després del casament va ser denunciat per una prostituta: la noia va aparèixer ensangonada a la comissaria d’Arcueil i va denunciar Sade per haver-la fustigat, tallat amb un ganivet i llançat cera sobre les seves ferides. Un joc sexual havia esdevingut tortura per a la jove.

Sade-Biberstein.jpgL’escàndol del bordell va córrer de boca en boca per l’alta societat parisenca, la qual no va dubtar a l’hora de condemnar-lo i com a “monstre”. Dues penes de presó caurien sobre marquès. Però això no va ser suficient com per allunyar-lo dels escàndols. Així, el 1766 abandonaria la seva dona per donar pas a una existència marcada per l’alternança de la disbauxa, l’escàndol i la presó.

D’aquesta manera, el 1772 va ser condemnat per enverinament, però va aconseguir fugir a Itàlia amb la seva cunyada. La seva sort, però, canviaria el 1777, quan retornat a París va ser detingut i condemnat a 13 anys d’empresonament pels càrrecs d’enverinament, immoralitat i sodomia. La seva estança a La Bastilla seria, contradictòriament, la que ens permetria descobrir el Sade literari, perquè va ser en la seva falta de llibertat on va llançar-se a escriure, a somiar amb viure les vides dels personatges que creava.

Tancat en una torre, allunyat del món, Sade va donar vida, en un petit pergamí que amagava sota els maons de la cel·la, al seu infern més conegut: la novel·la Les cent vingt journées de Sodome (Cent vint dies a Sodoma), relat que es mantindria inèdit fins els anys trenta del segle XX després que se’l donés per desaparegut el 1789 quan la presó va ser desmantellada pels revolucionaris. Obra mestra de Sade per les diferents perversions i patologies sexuals en ella exposades, la novel·la narra l’abús de poder que experimenten un banquer, un bisbe, un aristòcrata i un jutge sobre víctimes de la classe treballadora.

Més endavant, Sade escriuria el polèmic Dialogue entre un prêtre et un moribond (Diàleg entre un sacerdot i un moribund), obra en la qual va expressar el seu ateisme. També en aquest període va escriure Aline et Valcour, també conegut com el Roman philosophique, on exposa els seus pensaments polítics i socials, derivant en un al·legat favorable als principis de la Il·lustració. A més, va composat d’altres 35 obres, abraçant des del teatre fins als relats curts. També a La Bastilla va realitzar l’esbós de Justine ou les malheurs de la vertu (Justine o els infortunis de la virtut), apareguda el 1791, on relata tot tipus de tortures, vexacions sexuals i rituals d’una crueltat extrema patits per una jove virtuosa i sense recursos. Va ser un èxit de ventes a la França revolucionària.

Aline-et-Valcour_T3-P459.jpegAmb l’esclat de la Revolució francesa, el 1789, els empresonats a La Bastilla van ser alliberats. Sade tornava a la llibertat, però es trobava amb una França en metamorfosi on els principis aristocràtics ja no eren hegemònics. El fet de trobar-se enfrontat amb un món en transformació va comportar per a Sade una nova etapa d’activisme polític. Així, el 1790, va unir-se a la causa jacobina a través de la publicació de pamflets polítics revolucionaris. Tres anys després, coincidint amb la introducció del Govern Revolucionari, arribaria a ser secretari del Club dels Jacobins, però va abandonar el càrrec escandalitzat pel Terror. Ell, que havia practicat tot tipus de tortures i havia arribat a assassinar per satisfer les seves passions sexuals, no era capaç d’enfrontar-se a la mort en la guillotina de persones anònimes sospitoses d’integrar la contrarevolució. Tota una paradoxa vital.

El 1795, de forma clandestina, Sade va publicar La philosophie dans le boudoir (La filosofia dins del tocador), on narrava les perversions d’un grup de llibertins. La importància de l’obra, però, es troba en la introducció d’idees polítiques. Així, Sade en aquesta novel·la parteix dels sofismes il·lustrats i els ideals revolucionaris i arriba a una sèrie de conclusions polèmiques: l’Estat no té dret a penar ni els assassinats ni els crims dels homes, que en cas de robatori el que hauria de ser castigat és qui l’ha patit i que l’única infracció mereixedora de càstig legal hauria de ser el suïcidi.

El 1801, apareixia a la França napoleònica un pamflet anònim que satiritzava el partit en el poder. Tot i que no va poder demostrar-se, Sade va ser acusat de ser l’autor. Els temps havien tornat a canviar, i el poder de Napoleó va llançar-se contra el marquès: aprofitant l’aparicií il·lustrada de la novel·la eròtica La nouvelle Justine, suivie de l’histoire de Juliette, sa soeur (La nova Justine i la història de Juliette) va ser acusat d’autor pornogràfic i enviat al manicomi de Charenton, on passaria la resta dels seus dies.

El marquès de Sade va morir, malalt, arruïnat i marginat per la societat el 2 de desembre de 1814. La seva obra es mantindria censurada durant el segle XIX. És més, una bona part de la seva producció no va ser publicada mai en vida del marquès fins que el segle XX va reivindicar la seva figura: els artistes revolucionaris de l’avantguarda i el surrealisme van reivindicar-lo com a precursor del seu moviment. El sadisme sortia finalment del racó de la història.

La llegenda del Sant Greal

dissabte, 1/10/2011

La recerca del Sant Greal, una de les relíquies més venerades i sagrades del cristianisme, ha estat un objectiu que diferents erudits, arqueòlegs, historiadors, caçadors del tresors i aventurers han pretès realitzar des del moment, al voltant del segle XII, en què van aparèixer les primeres històries al voltant de la seva existència en el context de la literatura artúrica. Per tant, el mite del Greal ha estat un fet recorrent al llarg de la història.

Així, la llegenda ens diu que va estar en possessió del rei Artur, i que el Tercer Reich va tenir com un dels seus objectius prioritaris la seva localització en temps de la Segona Guerra Mundial. Igualment, es parla de que les expedicions que van arribar al Temple de Jerusalem a la seva recerca van haver d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets, coves d’impossible accés… Mite o realitat, la seva recerca continua en els nostres dies.

El trencaclosques d’hipòtesis sobre el Greal, les teories més o menys extravagants que han fet fortuna en l’imaginari col·lectiu, els personatges misteriosos implicats en la seva trobada, el qüestionament de la doctrina cristiana que han implicat moltes d’aquestes històries llegendàries, la seva reproducció en la literatura al llarg dels segles, la seva irrupció en el cinema contemporani… Tot plegat a contribuït a fer de la llegenda del Sant Greal un dels mites més duradors i estimulants de la història de la humanitat, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat.

grial02.jpg

Què és el Sant Greal? Si fem cas a la llegenda més coneguda, estesa i compartida pels investigadors, aquest seria la copa que Jesucrist hauria emprat en el Sant Sopar, el darrer àpat que va compartir amb els seus deixebles abans de la crucifixió. Aquesta mateixa copa seria la mateixa que Josep d’Arimatea hauria utilitzat per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics a aquell que el posseeixi.

Sembla ser que el terme Greal procediria dels territoris de Catalunya i el sud de França, és a dir, els territoris de la vella Marca Hispànica, el nucli originari dels comtats catalans medievals. I el Greal designaria en els seus orígens un recipient d’ús domèstic. La primera documentació coneguda seria un escrit de l’Urgell, datat cap a 1010, escrit en llatí medieval, on es parla en plural dels “gradales”. D’aquesta font derivarien les diferents designacions del mític objecte: la forma francesa graal, l’anglesa grail, la castellana grial i la catalana greal. Però, tot i això, la seva llegenda provindria de la mitologia cèltica, transmesa de generació en generació per via oral fins que va ser recuperada per la literatura artúrica.

perceval.jpg

Així, el primer pas en la recerca del mite del Greal és remuntar-se a la literatura artúrica medieval. Per a això s’ha d’acceptar que l’immens corpus artúric no és més que la narració d’un únic relat, una narració que converteix el Sant Greal en l’objectiu de la recerca cavalleresca. I el punt de sortida d’aquesta mitologia l’hem de situar el 1182, quan Chrétien de Troyes va escriure la seva darrera novel·la: Perceval o li contes del Grial. Així naixia el mite del Greal, així naixia la literatura europea.

A la novel·la, el jove Perceval es meravella davant la presència d’uns cavallers que es troben al bosc (sempre el bosc, espai simbòlic de la literatura medieval) i decideix seguir-los. És així com abandona el seu país i marxa a la recerca de la cort del mític rei Artur per esdevenir cavaller, donant pas a la saga literària més important de l’Europa occidental. En aquesta primera història, però, el tema del Greal apareix de forma lleugera, vaga, mesclat amb les reaccions de Perceval enfront del món que està descobrint. No es qüestiona el seu significat. Chrétien de Troyes, enigmàticament, mai va donar resposta a què és el Greal. Els intèrprets de la llegenda del Greal encara haurien d’esperar a noves aportacions literàries.

Obert el cicle artúric per Chrétien de Troyes, la literatura del segle XIII ens aportaria diferents respostes a l’enigma del Greal, de vegades contradictòries.

Pels intèrprets literaris del 1200, el Greal és un objecte màgic, ja sigui un plat, una pedra o un calze, que té el poder de curar. La seva recerca constitueix l’objectiu principal dels cavallers del rei Artur, tot i que només uns pocs escollits el trobaran. D’aquesta manera, la cavalleria artúrica es troba presonera d’un món que s’ha convertit en un laberint, un món del qual no es pot fugir i que no acaben de comprendre, i, tot i això, la recerca d’aquest objecte màgic i sagrat, del qual són coneixedors del fet que mai acabaran de conèixer el seu misteri, és un dels elements que dóna sentit a la seva existència.

image_thumb8.png

Això s’explica en part perquè, després de Chrétien de Troyes, els novel·listes medievals van presentar freqüentment la recerca del Greal com un procés d’iniciació a la vida religiosa, de perfeccionament espiritual, una recerca estretament lligada amb la moral catòlica que l’Església havia fixat en el IV Concili de Laterà (1215). Tot lligat a l’hegemonia que l’Església tenia en el món cultural d’aquell període.

En canvi, amb l’aparició del Parzival de Wolfran von Eschenbach, novel·la apareguda en llengua alemanya cap a 1205, s’obre una altra via d’interpretació. En aquesta línea narrativa, la recerca del Greal es remunta a la figura de Titurel, l’avi de Perceval, i s’allunya dels interessos religiosos per esdevenir un principi místic d’accés al coneixement, font de riquesa i abundància. Un element esotèric, font de poder, inspiració i llegenda.

L’explotació que la novel·la del segle XIII va fer del mite del Greal podia conduir cap a l’esgotament de la llegenda. Però això no va succeir. Quan les croades van intensificar les notícies que arribaven a la França del rei Sant Lluís (1226-1270) sobre la Terra Santa, el seu enigma, la seva mitologia no va fer més que créixer. Aleshores va arribar a Europa la crònica de Guillaume de Tyre, el qual afirmava haver vist personalment el Sacro Catino. Així, amb les croades, una nova crida als misteris més antics i profunds de la religió cristiana va recórrer l’imaginari col·lectiu europeu. Mite religiós i llegenda literària es fusionaven.

templers.jpg

D’aquesta manera, la recerca i mite del Greal no només no va convertir-se en una idea desfasada per la seva explotació literària al llarg del segle XIII, sinó que va esdevenir un fet que va adquirir validesa intel·lectual. Quan la cristiandat observa perplexa la transformació social i econòmica provocada per la revolució comercial que implica l’arribada de productes luxosos abans impossibles, acompanyats de les diverses relíquies cristianes que les croades fan proliferar pel continent, la possibilitat de l’existència del Greal com a relíquia esdevé una idea creïble, tan real com l’arribada de qualsevol altra relíquia sagrada.

És així com la difusió del mite del Sant Greal, el Sacro Catino medieval, comença a abandonar el món de la literatura per introduir-se en la mitologia popular, abandonant la trama novel·lesca per esdevenir un element més del culte religiós, una relíquia que ens retorna al caràcter circular de la seva història. És el retorn interpretatiu d’un mite que no s’havia aconseguit desxifrar. I la seva història, en realitat no havia fet més que començar. Sis segles després, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos el mite tornaria a renéixer amb més força que mai.

El món cultural català de la baixa edat mitjana: la literatura

divendres, 22/10/2010

Si bé en el camp polític, econòmic i social el període de la baixa edat mitjana va suposar una crisi generalitzada per a Catalunya, en l’àmbit de la cultura va succeir tot el contrari. Així, entre els segles XIII i XV les lletres catalanes va viure la seva particular edat d’or, per passar a l’estancament i la decadència en l’època moderna.

llull.jpgEn el segle XIII la llengua catalana comença a articular una literatura de gran qualitat. La figura del mallorquí Ramon Llull (1232-1316) omple el món literari català durant aquest segle amb una extensa obra escrita en llatí, català, àrab i provençal.

L’obra de Llull, possiblement el primer autor universal en llengua catalana, va abraçar diferents camps que ultrapassaven el vessant estrictament literari. I és que per a Ramon Llull la literatura era un mitjà per a assolir els seus principals objectius de conversió dels infidels i de difusió de l’ideal cristià primitiu.

El seu pensament es troba exposat de forma extraordinària a la seva obra principal: el Romanç d’Evast i Blanquerna, una novel·la en la qual l’autor ens ofereix una visió del món mediterrani medieval del segle XIII com a conseqüència dels seus viatges de tasca missionera, tot propugnant un retorn a les arrels del cristianisme.

Però, més enllà de l’obra de Llull, els segles XIV i XV van ser, en contraposició a la crisi generalitzada al Principat, els més brillants en la producció literària de l’edat mitjana catalana tot abraçant una extensió i una qualitat sense precedents en els diferents generes literaris del període.

D’una banda, des de finals del segle XIII i en el segle XIV, en plena expansió de la Corona Catalano-aragonesa va desenvolupar-se el gènere de les cròniques històriques. La seva finalitat era deixar constància i a la vegada justificar determinats fets i accions polítiques. Les quatre grans cròniques van ser: el Llibre dels Feits de Jaume I, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós.

tirante_el_blanco_1511.jpgEn el camp de la literatura religiosa, els autors dels segles XIV i XV van limitar-se a seguir el camí obert per Ramon Llull. Els autors més destacats d’aquest període van ser Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda i Sant Vicenç Ferrer.

L’Humanisme també va fer-se el seu lloc a la literatura catalana baixmedieval amb l’obra de Bernat Metge (1390-1452) com a màxim exponent. La seva obra, que combinava prosa i vers, presenta la nova visió del món que arribava a través de les influències italianes tot deixant enrere els lligams medievals.

En el camp de la poesia, a partir de la base de la literatura trobadoresca provençal, la evolució poètica va culminar en el segle XV amb la figura del valencià Ausiàs March (1400-1459) el qual, en la seva obra, se separa de la poètica trobadoresca més pel que fa a la temàtica que no a la forma, tot presentant-nos un nou tractament de la dona, diferent a la idealització amb què va ser tractada pels trobadors i a la sublimació espiritual de la dona dels poetes italians Dante i Petrarca.

Finalment, els valors feudals de la cavalleria (defensa de la religió, protecció dels febles, fidelitat al rei) van tenir la seva projecció en l’exitós gènere de les novel·les de cavalleries. A Catalunya aquestes es concreten en dues obres extraordinàries: l’anònima Curial e Güelfa i, sobretot, Tirant lo Blanc del valencià Joanot Martorell (1413-1468) que es considera per molts autors com la primera novel·la moderna d’Europa.