Entrades amb l'etiqueta ‘Literatura moderna’

Voltaire, Càndid i l’optimisme

dimarts, 11/02/2014

Voltaire és el pseudònim de François Marie Aruet (1694-1778), un dels grans intel·lectuals del segle XVIII. De gran influència a l’Europa del seu temps, en tots els seus escrits va defensar la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals del ciutadà… Idees trencadores i innovadores per al seu temps. Idees que obririen les portes a la Revolució francesa i a una nova etapa de la història.

Nascut a París, va rebre una bona educació amb els jesuïtes. La seva vocació d’escriptor va desvetllar-se aviat i des d’aquest moment Voltaire ja va escriure tota la seva vida. Va escriure diferents tractats històrics i filosòfics, tragèdies, un poema èpic i una sèrie de relats breus que avui resulten el producte més valuós de la seva abundant literatura.

Voltaire.jpg

Intel·ligent i crític, intel·lectual polifacètic, apassionat defensor de la llibertat de pensament, va censurar les diferents formes que va adoptar el despotisme en el seu temps, així com la superstició i el fanatisme religiós. Una discussió amb el favorit de Lluís XV va portar-lo a l’exili a Anglaterra, on va descobrir les virtuts del parlamentarisme i les llibertats que gaudien els anglesos. Igualment va ser un admirador de la Prússia del dèspota il·lustrat Frederic el Gran.

Retornat a França, va esdevenir home de negocis i mitjançant l’especulació va aconseguir fer una gran fortuna. Possiblement va ser l’home de lletres més ric de la història. I això li va permetre la independència que necessitava per denunciar la intolerància, la tirania i la injustícia del seu temps.

Per a sobreviure a la repressió policial, va fer-se amb dues residències a la frontera franco-suïssa, una a la banda francesa i una altra al cantó suís. Així, quan el perseguien els francesos al·legava ser ciutadà de Suïssa i quan el perseguien els oficials suïssos l’argúcia s’invertia.

Igualment, va guanyar-se l’estimació de molts ciutadans i camperols dels voltants. No només perquè els defensés en els seus textos, sinó perquè no dubtava en acudir als tribunals a ajudar-los contra les injustícies del feudalisme tardà. I així va viure fins a la seva mort, esdevingut un petit reietó del pensament il·lustrat que rebia a la seva mansió nombrosos admiradors que s’adreçaven a sentir-lo parlar de llibertat, tolerància i drets de l’home.

Voltaire_Philosophy_of_Newton_frontispiece.jpg

Literàriament, Voltaire considerava que la novel·la era un gènere superficial, farcit d’enamoraments i aventures extravagants. Per això, el filòsof va dotar els seus relats de consistència ideològica per donar pas als Contes filosòfics, una sèrie de narracions realment extravagants i iròniques, però carregades de sentit per fer meditar i pensar els lectors. És la millor sàtira dels móns idealitzats i perfectes.

Així, per exemple, a Zading aprofita una exòtica història oriental per a reflexionar sobre la felicitat humana i els capricis del destí. I a L’ingenu contempla la “civilitzada” França del seu temps des de la perspectiva d’un “salvatge” que acaba d’arribar-hi. En definitiva, des de la senzillesa, la intel·ligència i la ironia, Voltaire recrea les seves preocupacions sobre el món que l’envoltava.

A Càndid utilitza el gènere d’aventures per a satiritzar, no sense un cert punt d’amargor, les teories filosòfiques, la justícia, les pràctiques religioses i els governs triomfants del moment. És, per tant, una resposta a l’optimisme filosòfic, la concepció que assegurava que tot passava per a bé en el millor dels móns possibles.

Així, Càndid és una breu novel·la d’aprenentatge protagonitzada per un personatge simple i optimista que creu viure en el millor dels móns possibles. Càndid neix en el millor dels castells, té els millors pares i és educat pels millors tutors. Un d’ells, el filòsof i libidinós Pangloss és qui convenç el protagonista que aquest és el millor dels món possibles… I aquí comencen a succeir-se les desgràcies.

candide.jpg

Les experiències que viu mostren al protagonista una realitat molt diferent a la que havia après del seu mestre. Així, el castell és assetjat i conquerit i la seva família és cruelment assassinada. Càndid aconsegueix escapar en companyia del seu tutor Pangloss i de la seva estimada Cunegunda (la qual ha estat violada sense que Càndid se n’adoni perquè això és impossible en el millor dels móns possibles).

I els tres personatges inicien un viatge en el qual patiran continuats enganys, estafes, pallisses i robatoris. Potser sembla una història tràgica, però no ho és. Al contrari. És una història hilarant com a conseqüència de l’incurable optimisme de Càndid, el qual resisteix a tots els infortunis. Finalment, un cop ho ha perdut tot, decideix retirar-se a viure a la costa on conrearà un jardí.

El món perfecte és inabastable. I pensar que hi vius és una filosofia covard i mandrosa. Si la gent de bona fe, com Càndid, es limités a cuidar del seu jardí el món quedaria en mans de les males persones. En conseqüència, Càndid és l’oposat a un Voltaire que va dedicar la seva vida a les necessitats dels altres.

William Shakespeare

dijous, 30/01/2014

Poeta, dramaturg, actor… Conegut habitualment com el gran poeta nacional d’Anglaterra i considerat per bona part de la crítica com el millor dramaturg de la història de la literatura, William Shakespeare (1564-1616) és un dels escriptors que ha exercit una influència més gran en tots els països i èpoques. A través de la fusió de la tradició popular i la culta, Shakespeare va aconseguir un teatre per a tots els públics esdevenint l’autor teatral més important de tots els temps.

shakespeare.jpg

William Shakespeare

Londres seria la ciutat que marcaria la vida de Shakespeare des del punt de vista professional. Allà va trobar diverses feines vinculades al món del teatre, començant com a simple actor en els teatres The Globe i Blackfriars. Amb només vint anys ja era membre de la companyia de Lord Chamberlain, la més prestigiosa de la ciutat. Però ell volia ser dramaturg, i aquest seria el següent pas que assoliria.

Cap a 1610 va retirar-se al seu poble, on va viure fins a la seva mort acompanyat de la família que havia deixat enrere per treballar en el seu somni i gaudint de la vida rural. Shakespeare moria el 23 d’abril de 1616, el mateix dia que Miguel de Cervantes, però en un altre calendari (la catòlica Monarquia Hispànica seguia el calendari gregorià mentre que Anglaterra encara seguia el calendari julià).

Cap altre escriptor ha aconseguit aprofundir en l’ànima humana com Shakespeare ho va fer en les seves obres. Capaç d’expressar les passions més íntimes i les contradiccions humanes magistralment, l’autor va ser capaç d’utilitzar un llenguatge profund que arriba a tots els públics. En la quarantena d’obres que va escriure, va abraçar tots els gèneres dramàtics del moment amb èxit revolucionant el teatre del seu temps. Igualment, va escriure poemes (fonamentalment sonets).

La pregunta és obligada: per què les obres de Shakespeare mantenen vigent l’interès del públic segles després de la seva publicació? Perquè els temes tractats en les seves obres (amors, passions, desitjos, interessos, patiments, alegries) són eterns i permeten que el lector contemporani s’hi vegi reflectit. Potser alguns elements són aliens a un lector dels nostres dies (l’ús de la mitologia clàssica, per exemple), però prescindint-ne d’aquests l’obra s’entén igualment.

En conseqüència, les obres teatrals de Shakespeare esdevenen universals perquè commouen tant un espectador del segle XVI com un d’actual. I és que els seus personatges són literàriament reals, persones de carn i ossos amb virtuts i defectes, protagonistes amb desitjos i canvis d’estat d’ànim que són versemblants i propers als ulls de qualsevol lector. És a dir, Shakespeare transmet una sensació d’autenticitat que genera una “il·lusió de la vida” a través del llenguatge.

Miguel de Cervantes

dilluns, 20/01/2014

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616), l’anomenat “Príncipe de los Ingenios”, el principal escriptor de la història de la literatura castellana, va viure en el tombat dels segles XVI i XVII. Personatge intempestiu de la història d’Espanya, Cervantes és a la vegada “cima y síntesis de la literatura española en un momento en que todas las formas culturales de la Península Ibérica se hallaban en plena madurez”.

Cervantes.jpg

Va néixer a Alcalá de Henares, fill d’un cirurgià sense posició econòmica i que canviava freqüentment de residència per a poder guanyar-se la vida. Per això va estudiar a diverses ciutats castellanes com Córdoba, Sevilla, Madrid i Salamanca. Tanmateix, Cervantes va tenir una sòlida formació humanista que va iniciar a Espanya sota la disciplina de Juan López de Hoyos i que va continuar a Itàlia.

Estatua de MIGUEL DE CERVANTES (1547-1616) en la entrada de la Biblioteca Nacional de España, en Madrid. Esculpida por Juan Vancell Puigcercós.El 1569 va marxar a Itàlia, possiblement exiliat fugint d’un conflicte amb la justícia. Allí va ser protegit de Giulio Acquaviva (futur cardenal). Va enrolar-se a l’exèrcit i va participar a la Batalla de Lepant (1571) com a membre del terç de Montcada, on combatent contra l’armada turca va rebre un tret que va deixar-li inutilitzada la mà esquerra. També va participar en la conquesta de Tunis (1573).

El 1575, quan retornava cap a territori espanyol, va ser fet presoner juntament amb el seu germà Rodrigo per un corsari algerià quan es trobaven a tocar de la Costa Brava i va veure’s captiu a Alger durant cinc anys. Després de quatre intents frustrats de fuga seria escatat pels frares trinitaris (tot i que alguns historiadors parlen del pagament d’un rescat de 800 ducats, el qual hauria arruïnat els pares de l’escriptor).

Després de desembarcar a València, Cervantes va retornar a Madrid on va escriure les seves primeres obres de teatre. Fruit de les seves relacions amb Ana de Villafranca va néixer la seva filla Isabel de Saavedra. Posteriorment, el 1584, es casaria amb la manxega Catalina de Palacios y Salazar, un matrimoni desgraciat possiblement motivat per qüestions econòmiques.

Un any després apareixia la seva primera novel•la: La Galatea (1585). La literatura, però, no seria mai la seva forma de guanyar-se la vida. Així, entre 1587 i 1600 viuria a Sevilla exercint de comisario de abastos, requisant cereals i oli per a l’expedició que Felip II plantejava realitzar contra Anglaterra, i cobrador de rendes de l’Estat.

És una etapa marcada novament pels problemes amb la justícia. El 1592 va ser empresonat per unes suposades irregularitats administratives i econòmiques, i el 1597 tornaria a trepitjar la presó després de que el banquer en el qual havia dipositat els diners dels impostos es declarés en bancarrota. El procés judicial contra Cervantes es perllongaria fins el 1603, quan va ser exculpat.

Des de 1603 resideix a Valladolid, a la cort de Felip III, amb la seva família. El 1605 apareix publicat El Quijote, però l’èxit de les aventures de l’Alonso Quijano es veuria enterbolit per un nou afer obscur i que incloïa la seva família el portaria de retorn a la presó: la mort del noble Gaspar de Ezpeleta davant la seva casa. Cervantes i la seva família va ser processats, però van ser absolts.

El_ingenioso_hidalgo_don_Quijote_de_la_Mancha.jpg

El 1608 s’instal•la a Madrid acompanyat de la seva germana i filla. Ara bé, Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.

Retornat a Madrid i esperonat per l’aparició del Quijote de Avellaneda, escriu la segona part d’El Quijote (publicada el 1615), però tot i l’èxit de l’obra viu en la pobresa. En aquesta etapa publica també les Novelas Ejemplares (1613), el poema Viaje al Parnaso (1614) i les Ocho comedias y ocho entremeses nuevos nunca representados (1615). Mor el 23 d’abril de 1616. Tres dies abans de morir havia acabat d’escriure la seva darrera novel•la: Los trabajos de Persiles y Sigismunda (publicada pòstumament el 1617).