Entrades amb l'etiqueta ‘Literatura medieval’

La novel·la de cavalleries

dijous, 9/01/2014

La literatura heroica i popular dels cantars de gesta va tenir la seva variant culta en una sèrie de relats del que s’anomena literatura cavalleresca. Nascuda en el segle XII, es tracta d’obres narrades primer en vers, i posteriorment en prosa, protagonitzades principalment per personatges dels cercles llegendaris carolingi i bretó, és a dir, a l’entorn de les figures de l’emperador Carlemany i del llegendari rei britànic Artur.

Iwein_Rodenegg.jpg

Château de Rodengo (segle XIII). Font: http://commons.wikimedia.org/

Aparegudes primer en vers, com una prolongació o continuació de l’èpica medieval, per a passar després a ser escrites en prosa, les novel·les de cavalleries (o roman courtois) són el reflex del seu temps perquè ens presenten l’aspiració de la noblesa cortesana a configurar el món idealitzat dels seus avantpassats. Un món caracteritzat i mogut fonamentalment per tres elements: l’aventura, l’amor i la lleialtat als seus iguals.

Els cavallers continuen sent personatges caracteritzats per la seva valentia, com a la cançó de gesta, però ara les seves gestes ja no venen dictades per la seva fidelitat al rei o a Déu, sinó que són un servei a l’amor. És a dir, són un exercici de submissió o vassallatge a la seva dama. Ja no lideren grans exèrcits triomfants, sinó que actuen individualment i per motius personals.

El servei amorós es codifica, es creen unes normes artificials, a la vegada que encantadores, que honren l’amor terrenal amb tots els elements propis de l’amor diví. El cavaller va a la recerca de la perfecció per complaure la seva dama, unint l’elegància a la valentia pròpia de l’home de la cort feudal.

AdoubementLancelot.jpg

Lancelot du Lac. Miniature d'Évrard d'Espinques tirée du Lancelot en prose (BNF, Fr.116, 1475). Font: http://commons.wikimedia.org/

La dona esdevé, doncs, una peça fonamental en el desenvolupament de l’acció. La dama ennobleix el seu cavaller sotmetent-lo a proves per permetre-li demostrar el seu valor. I l’amor, que pot actuar contra l’honor, o, fins i tot, contra la raó, és també l’origen de totes les virtuts i gestes que condueixen cap a la fama i la perfecció moral el cavaller protagonista del relat.

I és que per a la dama no n’hi ha prou amb les heroïcitats, també s’ha de saber estimar i patir en silenci, amb discreció i prudència, ser enginyós per expressar la passió i saber humiliar-se per mostrar adoració. Només quan el cavaller ha sofert tots els capricis de la seva estimada, el seu ídol, és recompensat. Evidentment, tot això representa un ideal, no un reflex del que passava en la realitat.

L’origen dels Jocs Florals

dijous, 18/04/2013

Els Jocs Florals són un certamen literari que des del segle XIX s’associa amb la Renaixença, el naixement del catalanisme i la ciutat de Barcelona. En realitat, però, els Jocs Florals tenen el seu origen a la Provença, a Tolosa de Llenguadoc. Així, el 1323, es fundava la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors, institució que buscava la restauració de la poesia trobadoresca i de la llengua poètica occitana a través del premi de les més altes virtuts poètiques. La tradició es mantindria fins el 1484.

TROBADORS.jpg

Inspirats en les festes celebrades a Roma en honor de la deessa Flora, els Set Trobadors van adreçar una lletra dirigida a tots els trobadors “de la Langue d’Oc” encoratjant-los a participar i guanyar una “Violeta de fin aur”, premi atorgat a la millor composició: “per so, la joya li donem / d’aytal flor en senhal d’onor”. La crida va tenir ressò i el 3 de maig de 1324 va celebrar-se el certamen literari al qual van assistir, també, els dotze Capítols de la ciutat de Tolosa. D’aquest certamen medieval es conserven un centenar de composicions, en general de temàtica religiosa i allunyades dels habituals models trobadorescs de l’amor cortesà, i d’una qualitat més aviat escassa. Nombrosos autors catalans van participar en els jocs florals de Tolosa, entre altres Joan Blanc, Jaume Rovira, Bernat de Palaol i Llorenç Mallol.

ea864400-abff-4625-8f71-2ae659fdb3de_b.png

No seria fins el 1393 quan, per desig del rei Joan el Caçador, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona introduint a Catalunya la tradició del certamen literari dels Jocs Florals. Sense l’existència dels prejudicis morals i polítics que caracteritzaven els Jocs Florals de Tolosa, els de Barcelona van permetre el conreu de la poesia amorosa de tipus trobadoresc, molt freqüent a la cort a la darreria del segle XIV i el començament del XV. Interromputs aquests certàmens a finals del segle XV, i substituïts per d’altres d’eminentment religiosos, la tradició no va ser represa fins a la restauració dels Jocs Florals de Barcelona el 1859 en plena Renaixença.

El naixement de la identitat catalana en l’edat mitjana

dilluns, 25/06/2012

Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

En el cas de Catalunya, la construcció d’aquesta identitat fonamentada en l’elaboració/construcció de la memòria històrica del país arrenca en l’edat mitjana, concretament entre finals del segle XI i inicis del segle XII, tot just dos segles després de la construcció de la realitat política representada.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Tanmateix, en els segles IX i X ja trobem algunes obres històriques que posen de manifest el paper fonamental de l’Església en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític. Per exemple, podem citar la Crònica dels rei francs (939-940) del bisbe Gotmar de Girona, els cronicons dels monestirs de Ripoll i Cuixà (segle XI) o la Memoria historica comitum Ripacurcensium (1078) del monjo Domènec d’Alaó. Podem considerar aquests primers textos com un paradigma del servei de l’Església al poder polític d’unes dinasties comtals necessitades d’una mítica fonamentació que expliqués i justifiqués la seva projecció política.

La gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals. És en aquest context que es redacta la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) al monestir de Ripoll. Aquesta obra, primer esbós d’una història de Catalunya, és la veritable justificació del poder comtal i de la preeminència del casal de Barcelona, tot dotant la figura del comte de Barcelona d’un pretès origen destacat en el servei dels monarques carolingis, els quals li haurien conferit el poder amb el qual es consolidava la puixança de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, l’Església elabora el discurs que busca justificar i recolzar políticament les empreses comtals.

Llegenda_de_Guifré_el_Pilós_-_Gesta_Comitum_Barchinonensium.jpg

Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae

D’aquesta manera, els pilars de la identitat política catalana medieval es fonamenten en la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae juntament amb els Usatici Barchinonae (una recopilació dels usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní, realitzat el 1173) i el Liber feudorum maior (un cartulari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i la resta de cases comtals que van integrar-se en ella, realitzat cap a 1192).

Usatici-Barchinone-usalia-Cathalonie.jpg

Usatici Barchinonae

Liber_feudorum_maior.jpg

Liber feudorum maior

Però, arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort. És en aquest sentit que hem d’interpretar llegendes com la que relaciona el comte de Barcelona amb l’emperadriu alemanya, llegenda que es difon quan Ramon Berenguer IV es troba en tractes amb el Sacre Imperi per incorporar Provença als seus dominis. És a dir, la cançó de gesta actua com a eina de reconstrucció de la memòria catalana i justificació de l’status quo polític.

I a la tasca dels monestirs, al reforçament polític del casal de Barcelona i a la cançó de gesta encara s’hauria d’afegir un quart element que en els segles XII i XIII irromp en la construcció de la identitat i la memòria de Catalunya: la poesia trobadoresca. Una literatura que esdevé el retrat d’una societat idealitzada, una societat medieval imbuïda per l’atmosfera del feudalisme com a marc de les relacions socials del país. Alfons el Trobador (1154-1196) va entendre millor que cap altre el potencial polític d’aquesta literatura en la construcció del país, tant pel prestigi de la cort com per l’efecte derivat de la difusió dels poemes. S’està creant l’ideal del noble guerrer i culte, cúspide de la idealització de la societat feudal. Per això, des de la monarquia es protegirà la literatura al llarg d’aquest període.

trobadorssi.jpg

Geografia de la literatura trobadoresca

Finalment, fins al segle XIII es van anar renovant les Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae, així com d’altres obres eclesiàstiques de justificació i promoció del poder reial, però des d’aquest moment i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans. A més, la visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia tot allunyant-se de qualsevol pretensió d’objectivitat. Finalment, cal tenir present que historien fets contemporanis als narradors, a la manera d’unes memòries modernes, esdevenint el testimoni del seu temps. Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les velles cançons de gesta mentre que d’altres s’atansen a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.

Libre-feyts-fe.jpg

Llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor

Crònica de Bernat Desclot.jpg

Crònica de Bernat Desclot

Crònica_de_Ramon_Muntaner.jpg

Crònica de Ramon Muntaner

Ara bé, cal tenir present que tots aquests elements que configuren la incipient memòria històrica de Catalunya en l’edat mitjana s’encabeixen dins de la cultura eclesiàstica i la cultura cortesana. És a dir, sempre al marge del poble treballador. Aleshores, si això és possible de traslladar al món medieval, què és el que defineix el poble com a català? La llengua catalana, la religió cristiana i la figura del rei, segurament els únics elements que poden permetre una percepció conjunta de la societat catalana en aquest període.

D’aquesta manera, l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.

Ramon Llull

divendres, 10/02/2012

Ramon Llull (1232-1316), un mallorquí, fill d’un cavaller, membre de la petita noblesa originària de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom familiar original Amat. L’aproximació a la seva figura és difícil, igual que l’anàlisi de la seva obra. Llull va ser un viatger, un místic, un escriptor, un visionari, un ocultista, un filantrop, un apassionat per la Càbala… I molt més. Però, sobretot, s’obre el debat: Llull va ser el més gran escriptor en llengua catalana i un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval o un simple divulgador? Va ser un màrtir de la fe o un impostor? Difícil resposta, el posicionament dels autors que s’han aproximat a la seva figura fa impossible trobar un equilibri. Si hem de buscar una paraula per definir-lo, possiblement la correcta sigui: heterodox.

llull.jpgEls primers rastres sobre la seva biografia els trobem a Mallorca, en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.

Casat amb una Blanca Picany, almenys des del 1257, va tenir amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena. Tot i això, l’hem de suposar una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca, poemes que, desgraciadament, no han arribat a les nostres mans.

De jove va sentir-se atret per la cort del rei castellà Alfons X el Savi, però no va aconseguir adaptar-se a ella. Aleshores va començar una vida errant que el portaria pels més diversos i llunyans espais del Mediterrani, allà on els mercaders que passaven per Mallorca podien apropar-lo. Llull anava a la recerca de les meravelles del món, però, paradoxalment, seria de la vida interior d’on arribarien aquestes meravelles.

El 1267, pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull va experimentar la conversió que el portaria al canvi dràstic de vida. Una nit, quan es trobava escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, va veure’s interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetiria cinc vegades, cosa que el va portar a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, va triar la conversió dels sarraïns.

Amb aquest propòsit, Llull va concebre un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teològico-filosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, a la seva vegada , el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.

473px-Codex_St_Peter_Perg_92_03v.jpgDesprés de la il•luminació, Llull va renunciar del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà per lliurar-se lliurà exclusivament a la seva empresa missional. En resposta a aquesta situació, el 1275, l’esposa Blanca Picany va veure’s obligada a presentar una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida espiritual. Llull havia abandonat la vida mundana per dedicar-se en cos i ànima a la religió.

Ara bé, l’èmfasi que va posar en l’explicació racional de les veritats de la fe cristiana van conduir Llull a vorejar l’heretgia. Llull va descobrir que el seu Arbre de la Ciència l’empenyia directament cap a les fronteres del pensament escolàstic. Així, l’Arbre de la Ciència (1295-1296), que constitueix una mena de compendi de totes les ciències conegudes classificades, però, segons el sistema lògic de l’art, el qual estableix una gradació des els principis més abstractes i divins fins a les realitats més concretes i terrenals.

llull15.jpg

Possiblement com a conseqüència d’aquesta perillosa racionalització, camí de l’heretgia, Llull va escriure un veritable manual de la guerra santa: el Llibre de l’Ordre de Cavalleria (1274-1276), un tractat sobre els valors morals i religiosos vinculats a l’exercici de les armes. L’origen i noblesa de la cavalleria, la descripció de l’ofici de cavaller, l’examen de l’aspirant a cavaller, el cerimonial de l’adobament, el simbolisme de les armes ofensives i defensives, els costums propis del cavaller i l’honor que es deu al cavaller… Tot el sentit de la cultura cavalleresca medieval queda emmarcat en aquesta obra.

509px-Codex_St_Peter_Perg_92_04r.jpgTambé va compondre la novel•la de caràcter religiós Blanquerna (1283). En ella descriu amb molta vivacitat i de manera realista la vida medieval, en contrast amb les novel•les de cavalleries de l’època, amb una presència molt més marcada de l’element fantàstic. El protagonista inicia la seva recerca de Déu mitjançant un viatge vital que, en una composició deliciosa, el portarà a ser monjo, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l’estat de màxima perfecció espiritual. No ens hem d’estranyar pel fet que aquesta descripció un pel naïf i exemplaritzant de la vida religiosa medieval sigui una de les referències del New Age dels nostres temps.

Divulgador compulsiu. Fins a 243 obres de Llull han estat autentificades, de les quals s’exclouen les perdudes. Missioner de la paraula de Déu, o de la seva interpretació. Si avui encara ens apropem a la seva obra amb interès és gràcies a la seva heterodòxia, el seu Ars Magma de la lògica, a través del qual redueix les idees de la filosofia a equacions i diagrames, sempre amb l’objectiu de provar mitjançant l’equivalència i la lògica matemàtica les veritats inqüestionables del cristianisme.

Vell i malalt, Llull va retirar-se a Mallorca després d’haver recorregut mitja Europa i el Mediterrani en la seva tasca evangelitzadora. Tot i això, hi ha constància documental de la presència de Llull, el novembre de 1314, a Tunis. La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1316) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels. Un final preciós per a la seva missió, però fals. Ramon Llull va morir retornant de Tunis o bé ja instal•lat a Palma i està enterrat a l’església de Sant Francesc de la Ciutat de Mallorca.

La llegenda del Sant Greal

dissabte, 1/10/2011

La recerca del Sant Greal, una de les relíquies més venerades i sagrades del cristianisme, ha estat un objectiu que diferents erudits, arqueòlegs, historiadors, caçadors del tresors i aventurers han pretès realitzar des del moment, al voltant del segle XII, en què van aparèixer les primeres històries al voltant de la seva existència en el context de la literatura artúrica. Per tant, el mite del Greal ha estat un fet recorrent al llarg de la història.

Així, la llegenda ens diu que va estar en possessió del rei Artur, i que el Tercer Reich va tenir com un dels seus objectius prioritaris la seva localització en temps de la Segona Guerra Mundial. Igualment, es parla de que les expedicions que van arribar al Temple de Jerusalem a la seva recerca van haver d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets, coves d’impossible accés… Mite o realitat, la seva recerca continua en els nostres dies.

El trencaclosques d’hipòtesis sobre el Greal, les teories més o menys extravagants que han fet fortuna en l’imaginari col·lectiu, els personatges misteriosos implicats en la seva trobada, el qüestionament de la doctrina cristiana que han implicat moltes d’aquestes històries llegendàries, la seva reproducció en la literatura al llarg dels segles, la seva irrupció en el cinema contemporani… Tot plegat a contribuït a fer de la llegenda del Sant Greal un dels mites més duradors i estimulants de la història de la humanitat, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat.

grial02.jpg

Què és el Sant Greal? Si fem cas a la llegenda més coneguda, estesa i compartida pels investigadors, aquest seria la copa que Jesucrist hauria emprat en el Sant Sopar, el darrer àpat que va compartir amb els seus deixebles abans de la crucifixió. Aquesta mateixa copa seria la mateixa que Josep d’Arimatea hauria utilitzat per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics a aquell que el posseeixi.

Sembla ser que el terme Greal procediria dels territoris de Catalunya i el sud de França, és a dir, els territoris de la vella Marca Hispànica, el nucli originari dels comtats catalans medievals. I el Greal designaria en els seus orígens un recipient d’ús domèstic. La primera documentació coneguda seria un escrit de l’Urgell, datat cap a 1010, escrit en llatí medieval, on es parla en plural dels “gradales”. D’aquesta font derivarien les diferents designacions del mític objecte: la forma francesa graal, l’anglesa grail, la castellana grial i la catalana greal. Però, tot i això, la seva llegenda provindria de la mitologia cèltica, transmesa de generació en generació per via oral fins que va ser recuperada per la literatura artúrica.

perceval.jpg

Així, el primer pas en la recerca del mite del Greal és remuntar-se a la literatura artúrica medieval. Per a això s’ha d’acceptar que l’immens corpus artúric no és més que la narració d’un únic relat, una narració que converteix el Sant Greal en l’objectiu de la recerca cavalleresca. I el punt de sortida d’aquesta mitologia l’hem de situar el 1182, quan Chrétien de Troyes va escriure la seva darrera novel·la: Perceval o li contes del Grial. Així naixia el mite del Greal, així naixia la literatura europea.

A la novel·la, el jove Perceval es meravella davant la presència d’uns cavallers que es troben al bosc (sempre el bosc, espai simbòlic de la literatura medieval) i decideix seguir-los. És així com abandona el seu país i marxa a la recerca de la cort del mític rei Artur per esdevenir cavaller, donant pas a la saga literària més important de l’Europa occidental. En aquesta primera història, però, el tema del Greal apareix de forma lleugera, vaga, mesclat amb les reaccions de Perceval enfront del món que està descobrint. No es qüestiona el seu significat. Chrétien de Troyes, enigmàticament, mai va donar resposta a què és el Greal. Els intèrprets de la llegenda del Greal encara haurien d’esperar a noves aportacions literàries.

Obert el cicle artúric per Chrétien de Troyes, la literatura del segle XIII ens aportaria diferents respostes a l’enigma del Greal, de vegades contradictòries.

Pels intèrprets literaris del 1200, el Greal és un objecte màgic, ja sigui un plat, una pedra o un calze, que té el poder de curar. La seva recerca constitueix l’objectiu principal dels cavallers del rei Artur, tot i que només uns pocs escollits el trobaran. D’aquesta manera, la cavalleria artúrica es troba presonera d’un món que s’ha convertit en un laberint, un món del qual no es pot fugir i que no acaben de comprendre, i, tot i això, la recerca d’aquest objecte màgic i sagrat, del qual són coneixedors del fet que mai acabaran de conèixer el seu misteri, és un dels elements que dóna sentit a la seva existència.

image_thumb8.png

Això s’explica en part perquè, després de Chrétien de Troyes, els novel·listes medievals van presentar freqüentment la recerca del Greal com un procés d’iniciació a la vida religiosa, de perfeccionament espiritual, una recerca estretament lligada amb la moral catòlica que l’Església havia fixat en el IV Concili de Laterà (1215). Tot lligat a l’hegemonia que l’Església tenia en el món cultural d’aquell període.

En canvi, amb l’aparició del Parzival de Wolfran von Eschenbach, novel·la apareguda en llengua alemanya cap a 1205, s’obre una altra via d’interpretació. En aquesta línea narrativa, la recerca del Greal es remunta a la figura de Titurel, l’avi de Perceval, i s’allunya dels interessos religiosos per esdevenir un principi místic d’accés al coneixement, font de riquesa i abundància. Un element esotèric, font de poder, inspiració i llegenda.

L’explotació que la novel·la del segle XIII va fer del mite del Greal podia conduir cap a l’esgotament de la llegenda. Però això no va succeir. Quan les croades van intensificar les notícies que arribaven a la França del rei Sant Lluís (1226-1270) sobre la Terra Santa, el seu enigma, la seva mitologia no va fer més que créixer. Aleshores va arribar a Europa la crònica de Guillaume de Tyre, el qual afirmava haver vist personalment el Sacro Catino. Així, amb les croades, una nova crida als misteris més antics i profunds de la religió cristiana va recórrer l’imaginari col·lectiu europeu. Mite religiós i llegenda literària es fusionaven.

templers.jpg

D’aquesta manera, la recerca i mite del Greal no només no va convertir-se en una idea desfasada per la seva explotació literària al llarg del segle XIII, sinó que va esdevenir un fet que va adquirir validesa intel·lectual. Quan la cristiandat observa perplexa la transformació social i econòmica provocada per la revolució comercial que implica l’arribada de productes luxosos abans impossibles, acompanyats de les diverses relíquies cristianes que les croades fan proliferar pel continent, la possibilitat de l’existència del Greal com a relíquia esdevé una idea creïble, tan real com l’arribada de qualsevol altra relíquia sagrada.

És així com la difusió del mite del Sant Greal, el Sacro Catino medieval, comença a abandonar el món de la literatura per introduir-se en la mitologia popular, abandonant la trama novel·lesca per esdevenir un element més del culte religiós, una relíquia que ens retorna al caràcter circular de la seva història. És el retorn interpretatiu d’un mite que no s’havia aconseguit desxifrar. I la seva història, en realitat no havia fet més que començar. Sis segles després, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos el mite tornaria a renéixer amb més força que mai.