Entrades amb l'etiqueta ‘Literatura catalana’

La llengua catalana en el segle XVIII

divendres, 26/10/2012

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII la llengua catalana va veure’s cada cop més reduïda a l’esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidors, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomanava que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

Tanmateix, si bé la legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència, la realitat és que la substitució del català pel castellà va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III

D’aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d’Aranjuez per la qual s’establia l’obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l’ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por el mi consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

Igualment, a partir del 1768, es va prohibir l’edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de comptes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins a la segona meitat del segle XIX, l’ús de la llengua castellana va consolidar-se en l’administració pública i eclesiàstica, en l’ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

25717419_6836524.jpg

El pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra "Instruccions per l’ensenyança de minyons" (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII, defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català.

En aquest procés de consolidació de la llengua castellana a Catalunya va ser molt important l’assumpció per part de la burgesia de les estructures polítiques borbòniques i de la necessitat de dominar el castellà com a vehicle lligat al desenvolupament econòmic i social. Així, l’il·lustrat Antoni de Capmany considerava que:

La nación la forma, no el número de individuos, sino la unidad de voluntades, de las leyes, de las costumbres y del idioma que las encierra y mantiene de generación en generación […]. El catalán fue en una palabra, una lengua nacional, y no una xerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente […]. Un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras.

De la mateixa manera, el liberal mataroní Antoni Puigblanc afirmava el 1811 que:

Se hace indispensable abandone el idioma provincial, si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación e igualarla en cultura. Desengañémonos ya, y entendamos que será siempre extranjero a su patria, y por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativo la lengua nacional.

Ara bé, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament. És indubtable que el castellà va esdevenir la llengua de l’alta cultura de la Il·lustració i de la literatura, però el català va sobreviure com a llengua eminentment popular, tal i com testimonien les produccions editorials adreçades a les classes populars, els dietaris de correspondència privada i els llibres de comptes de fabricants, pagesos i comerciants.

Lo Gaiter del Llobregat

dissabte, 13/10/2012

Tot i que tradicionalment es situa l’inici de la Renaixença catalana en l’aparició de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, les propostes de Joaquim Rubió i Ors per a la recuperació de la llengua catalana com a llengua culta serien fonamentals. És més, si algú va ser el primer a creure i a treballar d’una manera ferma i decidida per aquest objectiu va ser l’anomenat “Lo Gaiter del Llobregat”. La Renaixença, doncs, no va començar realment fins a l’aparició del llibre amb aquest títol i el nom de l’autor, el 1841, tot un manifest que en el seu pròleg valorava el passat medieval català, tot contraposant-lo al present, reivindicant la poesia trobadoresca i exposant els ideals de l’autor a favor de la llengua catalana i fent una crida a la seva dignificació per “despertar els catalans de la seva vergonyosa i criminal indiferència” d’uns catalans culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors.

Rubio_i_ors.jpg

Joaquim Rubió i Ors

L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodiós i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, son las úniques causes que han mogut a l’autor d’estes poesies a dar-les a la llum pública […].

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell preciós, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda […] ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d’aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.

Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’entén ni se pot estendre la política de l’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestressa en lletres dels demés pobles; per què, doncs, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? Per què no pot restablir sos Jocs Florals i sa Acadèmia de Gai Saber, i tornar a sorprendre el món amb sos cants d’amor, sos sirventeses i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de què gosà en altres èpoques […] la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.

L’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau

diumenge, 30/09/2012

La Renaixença es pot definir com un moviment cultural i de conscienciació catalanista que reivindicava l’ús públic i cultural de la llengua catalana, sorgit en el si de la societat catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització i la revolució liberal. Cronològicament, aquesta s’inicia amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de l’escriptor romàntic Bonaventura Carles Aribau, l’agost de 1833 al diari El Vapor. El text, sis estrofes de vuit versos alexandrins, és un cant d’enyorança de Catalunya, cal tenir present que Aribau va escriure’l a Madrid, i d’exaltació de la llengua catalana. Ara bé, tot i el seu valor simbòlic com a punt de partida del romanticisme català i de la Renaixença com a moviment cultural ja des del mateix moment de la seva publicació, no hem d’oblidar que el poema és en realitat una peça de circumstàncies emprada per a felicitar el seu patró, el banquer català Gaspar de Remisa, en el dia del seu sant.

I

A Déu siau, turóns, per sempre á Déu siau;
o serras desiguals, que allí en la patria mia
dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
per lo repos etrern, per lo color mes blau.

 A Déu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
guaytas per un forat la tomba del Jueu,
e al mitg del mar inmens, la mallorquilla nau.

II

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo só de tos torrents
com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fats perseguidors
ja no conech ni sent com en millors vegadas:
axi d’arbre migrat á terras apartadas
son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

III

¿Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veurer de mes prop las torres de Castella,
si l’cant dels trovadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generos recort?

En va á mon dels pais en als jo m’trasport,
eveig del Llobregat la platja serpentina;
que fora de cantar en llengua llemosina
no m’queda mes plaher, no tinch altre conort.

IV

Pláume encara parlar la llengua d’aquells sabis
que ompliren l’univers de llurs costums é lleys,
la llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l’ingrat que al sonar en sos llabis
per estranya regió l’accent natiu, no plora;
que al pensar en sos llars no s’consum ni s’anyora,
ni cull del mur sagrat las liras dels seus avis.

V

En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matern la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
en llemosi li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sab mentir, ni ment,
puix surten mas rahons del centre de mon pit.

VI

 Ix doncs per expressar l’afecte mes sagrat
que puga d’home en cor grabar la ma del cel,
o llengua á mos sentit mes dolça que la mel,
que m’tornas las virtuts de ma innocenta edat.

Ix, é crida pel món qué may mon cor ingrat
cessará de cantar de mon patró la gloria
e passia per ta veu son nom é sa memoria
als propis, als estranys, a la posteritat.

El naixement de la identitat catalana en l’edat mitjana

dilluns, 25/06/2012

Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

En el cas de Catalunya, la construcció d’aquesta identitat fonamentada en l’elaboració/construcció de la memòria històrica del país arrenca en l’edat mitjana, concretament entre finals del segle XI i inicis del segle XII, tot just dos segles després de la construcció de la realitat política representada.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Tanmateix, en els segles IX i X ja trobem algunes obres històriques que posen de manifest el paper fonamental de l’Església en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític. Per exemple, podem citar la Crònica dels rei francs (939-940) del bisbe Gotmar de Girona, els cronicons dels monestirs de Ripoll i Cuixà (segle XI) o la Memoria historica comitum Ripacurcensium (1078) del monjo Domènec d’Alaó. Podem considerar aquests primers textos com un paradigma del servei de l’Església al poder polític d’unes dinasties comtals necessitades d’una mítica fonamentació que expliqués i justifiqués la seva projecció política.

La gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals. És en aquest context que es redacta la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) al monestir de Ripoll. Aquesta obra, primer esbós d’una història de Catalunya, és la veritable justificació del poder comtal i de la preeminència del casal de Barcelona, tot dotant la figura del comte de Barcelona d’un pretès origen destacat en el servei dels monarques carolingis, els quals li haurien conferit el poder amb el qual es consolidava la puixança de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, l’Església elabora el discurs que busca justificar i recolzar políticament les empreses comtals.

Llegenda_de_Guifré_el_Pilós_-_Gesta_Comitum_Barchinonensium.jpg

Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae

D’aquesta manera, els pilars de la identitat política catalana medieval es fonamenten en la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae juntament amb els Usatici Barchinonae (una recopilació dels usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní, realitzat el 1173) i el Liber feudorum maior (un cartulari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i la resta de cases comtals que van integrar-se en ella, realitzat cap a 1192).

Usatici-Barchinone-usalia-Cathalonie.jpg

Usatici Barchinonae

Liber_feudorum_maior.jpg

Liber feudorum maior

Però, arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort. És en aquest sentit que hem d’interpretar llegendes com la que relaciona el comte de Barcelona amb l’emperadriu alemanya, llegenda que es difon quan Ramon Berenguer IV es troba en tractes amb el Sacre Imperi per incorporar Provença als seus dominis. És a dir, la cançó de gesta actua com a eina de reconstrucció de la memòria catalana i justificació de l’status quo polític.

I a la tasca dels monestirs, al reforçament polític del casal de Barcelona i a la cançó de gesta encara s’hauria d’afegir un quart element que en els segles XII i XIII irromp en la construcció de la identitat i la memòria de Catalunya: la poesia trobadoresca. Una literatura que esdevé el retrat d’una societat idealitzada, una societat medieval imbuïda per l’atmosfera del feudalisme com a marc de les relacions socials del país. Alfons el Trobador (1154-1196) va entendre millor que cap altre el potencial polític d’aquesta literatura en la construcció del país, tant pel prestigi de la cort com per l’efecte derivat de la difusió dels poemes. S’està creant l’ideal del noble guerrer i culte, cúspide de la idealització de la societat feudal. Per això, des de la monarquia es protegirà la literatura al llarg d’aquest període.

trobadorssi.jpg

Geografia de la literatura trobadoresca

Finalment, fins al segle XIII es van anar renovant les Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae, així com d’altres obres eclesiàstiques de justificació i promoció del poder reial, però des d’aquest moment i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans. A més, la visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia tot allunyant-se de qualsevol pretensió d’objectivitat. Finalment, cal tenir present que historien fets contemporanis als narradors, a la manera d’unes memòries modernes, esdevenint el testimoni del seu temps. Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les velles cançons de gesta mentre que d’altres s’atansen a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.

Libre-feyts-fe.jpg

Llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor

Crònica de Bernat Desclot.jpg

Crònica de Bernat Desclot

Crònica_de_Ramon_Muntaner.jpg

Crònica de Ramon Muntaner

Ara bé, cal tenir present que tots aquests elements que configuren la incipient memòria històrica de Catalunya en l’edat mitjana s’encabeixen dins de la cultura eclesiàstica i la cultura cortesana. És a dir, sempre al marge del poble treballador. Aleshores, si això és possible de traslladar al món medieval, què és el que defineix el poble com a català? La llengua catalana, la religió cristiana i la figura del rei, segurament els únics elements que poden permetre una percepció conjunta de la societat catalana en aquest període.

D’aquesta manera, l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc i els ideals de la cavalleria

dijous, 22/03/2012

Cavaller i escriptor. Així es resumeix la trajectòria vital de Joanot Martorell, un personatge excepcional del segle XV amb una vida errant que el va fer viatjar per Anglaterra, Portugal o Nàpols. Una vida presidida per la curiositat sobre el valor i el significat dels ideals de la cavalleria. Un cavaller que va esdevenir un escriptor, possiblement, amb el permís del seu cunyat Ausiàs March i de Joan Roís de Corella, el més important de l’època en llengua catalana.

joanotmartorell.jpgNascut a Gandia entre 1405 i 1410, Martorell va ser un cavaller vigorós de vida agitada. El 1437 va intercanviar unes enginyoses lletres de batalla amb el seu cosí Joan de Montpalau, al qual acusava d’haver trencat la paraula de matrimoni donada a Damiata Martorell, la germana de Joanot. Arribats a la conclusió que les diferències entre els cosins només es podien resoldre mitjançant una batalla a ultrança, és a dir, un combat individual a mort, Martorell va haver de cercar un jutge imparcial que els proporcionés lloc i data per a la lluita. Amb aquest objectiu va viatjar a Londres, on va aconseguir que el mateix rei Enric VI d’Anglaterra acceptés la judicatura. Finalment, el conflicte va solucionar-se sense vessament de sang quan Joan de Montpalau va pagar una quantitat considerable de diners a Damiata.

L’anècdota ens defineix al personatge: un cavaller vigorós que no dubtava a l’hora de citar els seus enemics per a la lluita. Però el que realment és important aquí és la seva estança a Anglaterra entre març de 1438 i febrer de 1439. Allà va conèixer la sumptuosa vida de la cort, el cerimonial de l’orde cavalleresc de la Garrotera (Jarretière), va establir relació amb cavallers de tot Europa i, en especial, va poder llegir els llibres que més endavant deixaren solc en les seves obres literàries, destacant el vell (i bell) poema francès Guy de Warwick.

El 2 de gener de 1460 comença la redacció de la seva gran obra Tirant lo Blanc, obra que va dedicar a l’infant Ferran de Portugal, príncep que va residir a Barcelona des de l’agost del 1464 fins al març del 1465, en la la cort del seu germà Pere el Conestable, proclamat rei de la Catalunya en el context de la guerra civil del segle XV. L’obra no apareixeria publicada fins el 1490, quan, segons la teoria més estesa, Martí Joan de Galva, que la tenia en possessió com a garantia  per a satisfer un deute derivat d’un crèdit, va acabar la novel·la i va portar-la a la impremta. Va a dir que seria més plausible pensar que el veritable continuador de la història va ser en realitat Joan Roís de Corella.

IMG_3613.JPG

En el Tirant lo Blanc, Martorell imagina un món dominat pel noble joc de les regles d’honor de la cavalleria: la defensa de la justícia (i de les dones) convertida en el principal objectiu de l’existència. El personatge escollit per a desenvolupar aquesta concepció del món és un jove cavaller bretó que entra en escena cavalcant el seu cavall i adormit. És un personatge dolorosament conscient que una missió superior l’espera: està convençut que el seu destí està en l’entrada en l’ordre de la cavalleria.

Així ho confessa a un ermità que es troba al costat de la font on el cavall s’atura per beure aigua. La consciència de voler formar part d’aquest selecte grup d’homes esdevé dramàtica quan l’ermità li fa saber que tot el que necessita saber sobre l’art de la cavalleria ja ha estat escrit. És a dir, el mite de la cavalleria i el seu model de vida es relaciona amb la lectura de llibres que parlen sobre la Taula Rodona del rei Artur. De la mateixa manera, el protagonista, el jove Tirant, entén que la cavalleria és un camí per assolir la fama, una manera de trobar el lloc en el món medieval.

tirante_el_blanco_1511.jpgDes d’aquest moment, les seves aventures es convertiran en un exercici d’interiorització dels valors de la cavalleria, uns valors que en el segle XV aviat quedarien relegats a l’existència en els llibres com a testimoni de la nostàlgia del temps passat. La idea de Martorell és simple: treure de la literatura aquests valors i convertir-los en el sediment d’una nova vida social. No és exagerat pensar que Martorell va fer l’obra basant-se en el que ell somiava arribar a ser i mai va aconseguir.

Per això Tirant és un heroi de ficció de “carn i ossos” que està envoltat de personatges quotidians, és a dir, personatges amb sentiments i defectes. El jove bretó executa les seves accions sota la sospita de viure una ficció en la qual està rodejat d’elements quotidians: el sexe, l’enveja, la crueltat, l’ambició… Martorell ens presenta el món tal i com era en aquella època, creant un món literari realista i allunyat del mite del Mediterrani. Així, podem presenciar la vida d’un home en lluita amb si mateix, situat en el bell mig d’una xarxa de dones (Carmesina, Viudareposada, Ricomana, Estefania…) que marquen la seva existència.

Tirant es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble on mor. Després de les seves gestes Tirant ja no és un cavaller qualsevol, ara és conegut arreu. L’extensa narració, alguns crítics parlen de l’existència d’un conjunt de novel·les dins d’una sola novel·la,  ofereix tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes propis de l’època i que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. És així com la novel·la esdevé un preciós document de l’època.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, la filla de l’emperador grec. Els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en el context de la vida cortesana de la ciutat de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica, tot presentant detalls alhora cortesans i sensuals. Aquests matisos fan que no puguem considerar el Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional. És innovador, fill de la revolució cultural del seu temps.

IMG_3607.JPG

El Tirant és la història d’un cavaller que s’enfronta amb el seu destí guerrer i amorós, un repte que esdevindrà llegenda en aconseguir allò que els reis de la seva època van ser incapaços de fer: defensar amb èxit Constantinoble de l’ofensiva turca. En definitiva, tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees de tots els temps, com ja ho va afirmar Cervantes en el Quixot quan va salvar l’obra de la crema dels maleïts llibres de cavalleries que havien fet embogir el seu protagonista, i té la primacia entre la novel·lística catalana.

Francesc Eiximenis

dimarts, 28/02/2012

El frare franciscà Francesc Eiximenis (1327-1409) possiblement va ser un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts del seu temps. Format a les universitats d’Òxford, Toulouse i París, després de recórrer Europa va arribar a Barcelona com a magister in sacra pagina pel desig de Pere el Cerimoniós. La seva missió: analitzar la consciència d’una societat atrapada entre l’angoixa de la crisi econòmica i la tristesa del futur. En definitiva, escrutar la societat de la crisi de la baixa edat mitjana.

A Barcelona, Eiximenis passava llargues hores tancat en les seves estances escrivint una extensa obra en tretze capítols que titularia Lo Chrestià, un gran projecte de Summa Theologica en llengua vulgar. Només apareixerien quatre capítols de l’obra (el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè), però eren suficients. Primer, els fonaments del cristianisme; Segon, les temptacions; Terç, els pecats capitals i els seus remeis; i Dotzè, la política i el govern. Quatre capítols voluminosos, quatre grans temes que emmarquen el debat polític i cultural d’una època.

scriptorium-eiximenis.jpg

Eiximenis perseguia un ideal de l’heroisme tranquil i una societat arrogant, però una obsessió el perseguia per sobre de tot: la implantació dels principis de la devotio moderna com a eix de la renovació de l’espiritualitat. És a dir, era necessària la contenció dels excessos que havien caracteritzat la vida religiosa.

Per l’autor, una religiositat extrema que condueix a les visions i a fomentar la trobada corporal amb Crist no és correcta, és una debilitat quan no un desequilibri. De la seva lectura es desprèn que la condició feliç per a l’individu amb fe derivaria de l’acceptació de la via moderna, la capacitat de dubtar sobre determinats aspectes de la religiositat i la fe que condueixen a la superstició. És a dir, frenar la fantasia i la passió exacerbades. La importància principal de l’obra d’Eiximenis consisteix en el reflex que fa de la societat del seu temps i en el comentari sobre els costums del segle XIV.

401px-Terc_Crestia.jpg

El 1383, Eiximenis abandonava la vida cortesana de Barcelona per buscar refugi a València, la ciutat on desenvoluparia les seves idees. A València, l’activitat d’Eiximenis, a banda de les seves tasques literàries, va ser incansable: va intervenir activament en les lluites socials dels pogroms antijueus de 1391 i va actuar com un autèntic conseller dels jurats.

A la València del tombant de segle va entrar en contacte amb una sèrie d’escriptors refinats, com ara Joan Roís de Corella, que van introduir les bases pel desenvolupament del segle d’or de les lletres valencianes en llengua catalana. Així, en els propers anys, a partir de la llavor introduïda per Eiximenis, des de València emergirien les grans figures de la poesia, la novel•la, la prosa didàctica i la renovació de la devotio moderna de la Corona d’Aragó.

Eiximenis Serrans.jpg

El 1396, Eiximenis va escriure el Llibre de les dones, una obra trencadora que no s’integra dins el corrent misogin de l’època, sinó que pretén tenir una funció moralitzadora. Comença a parlar de les donzelles de 10 a 12 anys, de les dones casades i el seu comportament escandalós amb els curials; segueix un comentari sobre les vídues i les religioses, també criticades per la seva lleugeresa. És a dir, és una recriminació dels vicis femenins. L’autor en dona una visió general de la vida femenina del segle XIV, sense oblidar aspectes culturals, com els coneixements musicals per part de les dones de la noblesa, de l’ars nova francesa. De la mà d’Eiximenis, la conducta de les dones medievals sortia finalment a la llum, entrava en la història.

El 1408, Eiximenis va prendre part al Concili de Perpinyà on el Papa d’Avinyó, Benet XIII, el Papa Luna, va nomenar-lo primer Patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic de la diòcesi d’Elna (l’antic nom de la diòcesi de Perpinyà). Seria a Perpinyà on moriria el 1409 després una vida consagrada a la divulgació, de manera senzilla, dels principis fonamentals de la religió i la filosofia. Havia estat un testimoni excepcional del seu temps.

Bernat Metge

dilluns, 27/02/2012

Escriptor i secretari reial, Bernat Metge (1346-1413) va ser home de confiança del rei Joan I i de la seva esposa Violant de Bar. El seu nom ja era conegut en el món de les lletres i l’alta societat catalanes quan va apropar-se a la Cort, el 1376, entrant al servei del duc de Girona, el futur Joan I, per a realitzar funcions d’escrivà. I aviat ho seria més, tot i que no sempre per a bé. A través de la seva obra i les seves traduccions l’humanisme va introduir-se en la literatura catalana.

bernatmetge1.jpgEl 1381 apareixia l’obra en vers Llibre de Fortuna e Prudència, en les seves pàgines Bernat Metge va mostrar en primera persona les relacions entre l’atzar i la providència divina a una societat, la catalana, colpida per la crisi financera que havia deixat la població sense diners per afrontar la vida quotidiana.

Encara no s’havien esvaït els comentaris sobre la seva obra quan Metge va publicar una traducció del conte de Boccacio Valter e Griselda partint de la traducció al llatí realitzada per Petrarca. El debat sobre la tràgica història de Griselda es convertia a la segada en el debat sobre l’humanisme i la seva influència en la formació dels individus. En aquest sentit, el recurs a l’autoritat de Petrarca indicava que el futur de la cultura, però també de la política, es trobava en les idees procedents de la Itàlia renaixentista, idees a les quals es resistiria amb força la vella generació política i cultural.

A les Corts de 1388, Bernat Metge va ser acusat de malversació, però això no va ser motiu perquè no tingués cada vegada més responsabilitats en la cort del rei. Així, el 1390 va ascendir a la categoria de secretari reial i es convertia en un dels principals homes de confiança del rei Joan I, gràcies a la protecció del qual reuniria una considerable fortuna, amb la qual va comprar una casa al carrer de la Corretgeria, avui el carrer del Veguer, de Barcelona.

bmsomg.jpg

Quan el rei Joan va morir, el 1396, Maria de Luna, l’esposa del rei Martí l’Humà, va iniciar un procés contra els principals consellers de la cort, entre els quals hi havia Bernat Metge. Tot indicava que era culpable i va ser empresonat. No hi ha proves documentals del seu captiveri, però ell mateix va escriure que va ser tancat al Castell Nou. Aquesta greu acusació a moure Metge a transformar el primer esbós de l’Apologia en el llibre que es convertiria en la seva obra mestra, Lo somni. Així, l’objectiu de la nova obra seria convèncer el rei Martí de la seva innocència.

Lo somni és una obra literària de primera magnitud, a la vegada que esdevenia un treball per rehabilitar-se políticament. Tots els coneixements humanístics de Metge van anar a parar a l’obra, un diàleg entre quatre personatges escrita en prosa. Metge ens diu que és a la presó i somia que des del purgatori se li apareix el finat rei Joan per establir un diàleg al qual s’afegirien el mític poeta Orfeu i l’endeví Tirèsias. En el segon llibre, Joan explica a Bernat la raó de la seva mort sobtada i profetitza la seva absolució en el procés. Tot plegat és una intriga complexa que serveix a l’autor per determinar el doble sentit de la vida.

Amb aquesta obra, Bernat Metge va aconseguir el seu propòsit, recuperar el favor del rei Martí. A més, des del 1399 fins al 1410 va tornar a exercir el càrrec de secretari privat del darrer monarca del casal de Barcelona.

Ramon Llull

divendres, 10/02/2012

Ramon Llull (1232-1316), un mallorquí, fill d’un cavaller, membre de la petita noblesa originària de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom familiar original Amat. L’aproximació a la seva figura és difícil, igual que l’anàlisi de la seva obra. Llull va ser un viatger, un místic, un escriptor, un visionari, un ocultista, un filantrop, un apassionat per la Càbala… I molt més. Però, sobretot, s’obre el debat: Llull va ser el més gran escriptor en llengua catalana i un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval o un simple divulgador? Va ser un màrtir de la fe o un impostor? Difícil resposta, el posicionament dels autors que s’han aproximat a la seva figura fa impossible trobar un equilibri. Si hem de buscar una paraula per definir-lo, possiblement la correcta sigui: heterodox.

llull.jpgEls primers rastres sobre la seva biografia els trobem a Mallorca, en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.

Casat amb una Blanca Picany, almenys des del 1257, va tenir amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena. Tot i això, l’hem de suposar una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca, poemes que, desgraciadament, no han arribat a les nostres mans.

De jove va sentir-se atret per la cort del rei castellà Alfons X el Savi, però no va aconseguir adaptar-se a ella. Aleshores va començar una vida errant que el portaria pels més diversos i llunyans espais del Mediterrani, allà on els mercaders que passaven per Mallorca podien apropar-lo. Llull anava a la recerca de les meravelles del món, però, paradoxalment, seria de la vida interior d’on arribarien aquestes meravelles.

El 1267, pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull va experimentar la conversió que el portaria al canvi dràstic de vida. Una nit, quan es trobava escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, va veure’s interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetiria cinc vegades, cosa que el va portar a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, va triar la conversió dels sarraïns.

Amb aquest propòsit, Llull va concebre un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teològico-filosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, a la seva vegada , el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.

473px-Codex_St_Peter_Perg_92_03v.jpgDesprés de la il•luminació, Llull va renunciar del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà per lliurar-se lliurà exclusivament a la seva empresa missional. En resposta a aquesta situació, el 1275, l’esposa Blanca Picany va veure’s obligada a presentar una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida espiritual. Llull havia abandonat la vida mundana per dedicar-se en cos i ànima a la religió.

Ara bé, l’èmfasi que va posar en l’explicació racional de les veritats de la fe cristiana van conduir Llull a vorejar l’heretgia. Llull va descobrir que el seu Arbre de la Ciència l’empenyia directament cap a les fronteres del pensament escolàstic. Així, l’Arbre de la Ciència (1295-1296), que constitueix una mena de compendi de totes les ciències conegudes classificades, però, segons el sistema lògic de l’art, el qual estableix una gradació des els principis més abstractes i divins fins a les realitats més concretes i terrenals.

llull15.jpg

Possiblement com a conseqüència d’aquesta perillosa racionalització, camí de l’heretgia, Llull va escriure un veritable manual de la guerra santa: el Llibre de l’Ordre de Cavalleria (1274-1276), un tractat sobre els valors morals i religiosos vinculats a l’exercici de les armes. L’origen i noblesa de la cavalleria, la descripció de l’ofici de cavaller, l’examen de l’aspirant a cavaller, el cerimonial de l’adobament, el simbolisme de les armes ofensives i defensives, els costums propis del cavaller i l’honor que es deu al cavaller… Tot el sentit de la cultura cavalleresca medieval queda emmarcat en aquesta obra.

509px-Codex_St_Peter_Perg_92_04r.jpgTambé va compondre la novel•la de caràcter religiós Blanquerna (1283). En ella descriu amb molta vivacitat i de manera realista la vida medieval, en contrast amb les novel•les de cavalleries de l’època, amb una presència molt més marcada de l’element fantàstic. El protagonista inicia la seva recerca de Déu mitjançant un viatge vital que, en una composició deliciosa, el portarà a ser monjo, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l’estat de màxima perfecció espiritual. No ens hem d’estranyar pel fet que aquesta descripció un pel naïf i exemplaritzant de la vida religiosa medieval sigui una de les referències del New Age dels nostres temps.

Divulgador compulsiu. Fins a 243 obres de Llull han estat autentificades, de les quals s’exclouen les perdudes. Missioner de la paraula de Déu, o de la seva interpretació. Si avui encara ens apropem a la seva obra amb interès és gràcies a la seva heterodòxia, el seu Ars Magma de la lògica, a través del qual redueix les idees de la filosofia a equacions i diagrames, sempre amb l’objectiu de provar mitjançant l’equivalència i la lògica matemàtica les veritats inqüestionables del cristianisme.

Vell i malalt, Llull va retirar-se a Mallorca després d’haver recorregut mitja Europa i el Mediterrani en la seva tasca evangelitzadora. Tot i això, hi ha constància documental de la presència de Llull, el novembre de 1314, a Tunis. La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1316) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels. Un final preciós per a la seva missió, però fals. Ramon Llull va morir retornant de Tunis o bé ja instal•lat a Palma i està enterrat a l’església de Sant Francesc de la Ciutat de Mallorca.

El món cultural català de la baixa edat mitjana: la literatura

divendres, 22/10/2010

Si bé en el camp polític, econòmic i social el període de la baixa edat mitjana va suposar una crisi generalitzada per a Catalunya, en l’àmbit de la cultura va succeir tot el contrari. Així, entre els segles XIII i XV les lletres catalanes va viure la seva particular edat d’or, per passar a l’estancament i la decadència en l’època moderna.

llull.jpgEn el segle XIII la llengua catalana comença a articular una literatura de gran qualitat. La figura del mallorquí Ramon Llull (1232-1316) omple el món literari català durant aquest segle amb una extensa obra escrita en llatí, català, àrab i provençal.

L’obra de Llull, possiblement el primer autor universal en llengua catalana, va abraçar diferents camps que ultrapassaven el vessant estrictament literari. I és que per a Ramon Llull la literatura era un mitjà per a assolir els seus principals objectius de conversió dels infidels i de difusió de l’ideal cristià primitiu.

El seu pensament es troba exposat de forma extraordinària a la seva obra principal: el Romanç d’Evast i Blanquerna, una novel·la en la qual l’autor ens ofereix una visió del món mediterrani medieval del segle XIII com a conseqüència dels seus viatges de tasca missionera, tot propugnant un retorn a les arrels del cristianisme.

Però, més enllà de l’obra de Llull, els segles XIV i XV van ser, en contraposició a la crisi generalitzada al Principat, els més brillants en la producció literària de l’edat mitjana catalana tot abraçant una extensió i una qualitat sense precedents en els diferents generes literaris del període.

D’una banda, des de finals del segle XIII i en el segle XIV, en plena expansió de la Corona Catalano-aragonesa va desenvolupar-se el gènere de les cròniques històriques. La seva finalitat era deixar constància i a la vegada justificar determinats fets i accions polítiques. Les quatre grans cròniques van ser: el Llibre dels Feits de Jaume I, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós.

tirante_el_blanco_1511.jpgEn el camp de la literatura religiosa, els autors dels segles XIV i XV van limitar-se a seguir el camí obert per Ramon Llull. Els autors més destacats d’aquest període van ser Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda i Sant Vicenç Ferrer.

L’Humanisme també va fer-se el seu lloc a la literatura catalana baixmedieval amb l’obra de Bernat Metge (1390-1452) com a màxim exponent. La seva obra, que combinava prosa i vers, presenta la nova visió del món que arribava a través de les influències italianes tot deixant enrere els lligams medievals.

En el camp de la poesia, a partir de la base de la literatura trobadoresca provençal, la evolució poètica va culminar en el segle XV amb la figura del valencià Ausiàs March (1400-1459) el qual, en la seva obra, se separa de la poètica trobadoresca més pel que fa a la temàtica que no a la forma, tot presentant-nos un nou tractament de la dona, diferent a la idealització amb què va ser tractada pels trobadors i a la sublimació espiritual de la dona dels poetes italians Dante i Petrarca.

Finalment, els valors feudals de la cavalleria (defensa de la religió, protecció dels febles, fidelitat al rei) van tenir la seva projecció en l’exitós gènere de les novel·les de cavalleries. A Catalunya aquestes es concreten en dues obres extraordinàries: l’anònima Curial e Güelfa i, sobretot, Tirant lo Blanc del valencià Joanot Martorell (1413-1468) que es considera per molts autors com la primera novel·la moderna d’Europa.