Entrades amb l'etiqueta ‘Liberalisme’

L’abolició del feudalisme per les Corts de Cadis

dilluns, 21/11/2011

Els diputats de les Corts de Cadis van procedir a desmantellar el règim feudal mitjançant la supressió de les senyories jurisdiccionals, fent-ne distinció de les territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. Aquest procés apuntava cap a un tipus de reforma agrària que, d’una banda, liquidava el règim senyorial, però que a la vegada transformava els antics senyors en els propietaris de la terra i no pas els pagesos que la treballaven. També es va decretar l’eliminació de les primogenitures i la desamortització de les terres comunals, tot amb l’objectiu de recaptar capitals per amortitzar deute públic.

cortescadizjuramento.jpg

Decret d’abolició de les senyories i les càrregues feudals (6 d’agost de 1811)

1º. Desde ahora quedan incorporados á la Nación todos los señoríos jurisdiccionales de qualquiera clase y condición que sean.

2º. Se procederá al nombramiento de todas las justicias y demás funcionarios públicos por el mismo orden y según se verifica en los pueblos de realengo […].

4º. Quedan abolidos los dictados de vasallo y vasallage, y las prestaciones así reales como personales, que deban su origen a título jurisdiccional, á excepción de las que procedan de contrato libre en uso del sagrado derecho a la propiedad.

5º. Los señoríos territoriales y solariegos quedan desde ahora en clase de los demás derechos de la propiedad particular, si no son de aquellos que por su naturaleza deban incorporarse á la Nación, ó de los en que no se hayan cumplido las condiciones con que se concedieron, lo que resultará de los títulos de adquisición.

6º. Por lo mismo los contratos, pactos, ó convenios que se hayan hecho en razón de los aprovechamientos, arriendos de terrenos, censos, ú otros de esta especie, celebrados entre los llamados señores y vasallos, se deberán considerar desde ahora como contratos de particular á particular.

7º. Quedan abolidos los privilegios llamados exclusivos, privativos y prohibitivos que tengan el mismo origen de señorío, como son los de caza, pesca, hornos, molinos, aprovechamientos de agua, montes y demás […].

11º. La Nación abonará el capital que resulte de los títulos de adquisición, ó lo reconocerá, otorgando la correspondiente escritura […].

14º. En adelante nadie podrá llamarse Señor de vasallos, exercer jurisdicción, nombrar jueces, ni usar de los privilegios y derechos comprehendidos en este decreto; y el que lo hiciese perderá el derecho al reintegro en los casos que quedan indicados.

La Constitució de 1812

dissabte, 19/11/2011

Amb la constitució de les Corts es va començar a edificar un nou projecte polític que lluitava contra el despotisme oposant-hi una societat basada en la llibertat i la igualtat davant de la llei. El camí cap a la constitució de Cadis suposaria la introducció del liberalisme com a limitació del poder del rei. Així, una comissió de les Corts va encarregar-se de preparar un projecte de Constitució, que es va promulgar, després d’una sèrie d’intensos debats entre absolutistes i liberals, el 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, motiu pel qual la primera Constitució de la història d’Espanya va ser coneguda com “la Pepa”.

Constitución de Cádiz.jpg

El nou règim constitucional, tot i que s’inspirava evidentment en la Constitució francesa de 1791, no era una còpia exacta de la mateixa, com argumentaven els seus detractors des del conservadorisme. La Constitució de Cadis sí que mantenia el mateix concepte de Nació i de sobirania nacional que havien introduït els revolucionaris francesos, però a partir d’aquí hi ha moltes diferències.

Constitució de Cadis de  19 de març de 1812

De la Nación española:

Art. 1. La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.

Art. 2. La Nación española es libre e independiente, y no puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona.

Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

Art. 4. La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

De la Religión:

Art. 12. La Religión de la Nación española es y será perpetuamente la Católica, Apostólica y Romana, la única verdadera. La Nación la protege por leyes savias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquier otra.

Del Gobierno:

Art. 13. El objeto del Gobierno es la felicidad de la Nación, puesto que el fin de toda sociedad política no es otro que el bienestar de los individuos que la componen.

Art. 14. El Gobierno de la Nación española es una Monarquía moderada hereditaria.

Art. 15. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey.

Art. 16. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey.

Art. 17. La potestad de aplicar las leyes en las causas civiles y criminales reside en los tribunales establecidos por la ley.

Del modo de formarse las Cortes:

Art. 27. Las Cortes son la reunión de todos los diputados que representan la Nación […].

Del nombramiento de diputados de Cortes:

Art. 34. Para la elección de los diputados de Cortes se celebrarán juntas electorales de parroquia, de partido y de provincia.

De las juntas electorales de provincia:

Art. 92. Se requiere además, para ser elegido diputado de Cortes, tener una renta anual proporcionada, procedente de bienes propios.

De las facultades de las Cortes:

Art. 131. Las Facultades de las Cortes son:

1. Proponer y decretar las leyes, e interpretarlas y de rogarías en caso necesario.

2. Recibir el juramento al Rey, al Príncipe de Asturias y a la Regencia, como se previene en sus lugares.

8. Conceder o negar la admisión de tropas extranjeras en el reino.

13. Establecer anualmente las contribuciones e impuestos.

De la formación de las leyes y de la sanción real:

Art. 142. El Rey tiene la sanción de las leyes.

De la Administración de Justicia en lo Criminal:

Art. 303. No se usará nunca del tormento ni de los apremios.

Art. 306. No podrá ser allanada la casa de ningún español, sino en los casos que determine la ley para el buen orden y seguridad del Estado.

De la instrucción pública:

Art. 366. En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprenderá también una breve exposición de las obligaciones civiles.

Art. 371. Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.

D’aquesta manera, la Constitució de 1812, descartant la via revolucionària francesa, contenia una declaració de drets del ciutadà on es garantien la llibertat de pensament i d’opinió, la igualtat dels espanyols davant la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que composaven la nació espanyola. Aquesta nació era definida com la reunió del conjunt de tots els espanyols dels dos hemisferis, és a dir, els territoris peninsulars i les colònies americanes i no era patrimoni de cap família ni persona.

L’estructura de l’Estat definida per la Constitució corresponia a una monarquia limitada, moderada o constitucional basada en la divisió de poders i que deixava de banda la monarquia de dret diví. Així, s’estableix la divisió de poders legislatiu, executiu i judicial: el poder legislatiu resideix en les Corts, l’executiu en el rei no responsable i el judicial en els tribunals de justícia.

Constitucion 1812.Portada.jpgEl poder legislatiu era competència de les Corts unicamerals, que representaven la voluntat nacional i posseïen amplis poders com l’elaboració de les lleis, l’aprovació dels pressupostos, l’aprovació dels tractats internacionals, el comandament sobre l’exèrcit, etc. Els diputats de les Corts ocupaven el càrrec durant dos anys i eren inviolables en l’exercici de les seves funcions.

El poder executiu estava encapçalat pel monarca que era qui posseïa la direcció del govern, intervenia en l’elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció, i tenia la possibilitat d’aplicar un vet suspensiu a la iniciativa legislativa durant dos anys. Les decisions del monarca havien de ser referendades pels ministres, els quals estaven sotmesos a responsabilitat penal. El monarca, sota cap pretext, no podria evitar, suspendre o dissoldre les Corts.

L’administració de justícia era competència exclusiva dels tribunals, i s’hi establien els principis bàsics d’un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamovibilitat dels jutges, garanties dels processos, etc.

La Constitució de Cadis plantejava en els seus articles la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional (una força militar permanent de terra i mar per la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre intern), el servei militar obligatori i la implantació d’un ensenyament primari públic i de caràcter obligatori (escoles de “primeras letras” per que els nens poguessin aprendre a escriure, llegir, matemàtiques bàsiques i el catecisme catòlic).

El territori de l’Estat espanyol es dividia en províncies, institucions d’inspiració francesa que portaran a la recreació de l’Estat, i per al govern interior de les quals es creaven les diputacions provincials, s’establia la formació d’ajuntaments amb càrrecs electius per al govern dels pobles i es creava la milícia nacional (composada per habitants de la pròpia província), en els àmbits local i provincial.

Finalment, el text constitucional recollia també el compromís existent entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes amb l’afirmació de la confessionalitat catòlica de l’Estat. Va arribar a donar-se una veritable obsessió per remarcar la qüestió religiosa a la Constitució com a signe d’identitat del país. Així, com que l’Església exercia una funció social a l’Espanya de principis del segle XIX, heretada de l’època moderna, les Corts buscaran l’adequació de l’Església a la nova situació sense separar en cap cas Estat i Església. La religió catòlica apostòlica i romana serà l’única religió oficial de l’Estat i serà protegida. El control nacional de la religió en detriment de la llibertat confessional va considerar-se que podria ser un element alliberador i que jugaria un important paper a la cohesió nacional en el si d’una monarquia catòlica.

Rousseau: l’origen de la desigualtat és la propietat privada

dimecres, 22/06/2011

El Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, aparegut el 1755, és el treball de Jean-Jacques Rousseau per respondre a la pregunta formulada per l’Acadèmia de Dijon al voltant de “Quin és l’origen de la desigualtat entre els homes i si és autoritzada per la llei natural”. La naturalesa de l’home, abans que la Història i els tipus de societat l’alterin, és converteix per a Rousseau en el mitjà de comparar i establir aquests diferents tipus d’organització. El Discurs tracta de la legitimitat de les societats i dels tipus de poders, i exposa el que seran les fundacions polítiques del Contracte social, tot arribant a una conclusió paradoxal: la propietat privada, que el liberalisme nascut arran de la Il·lustració defensaria com un dret inalienable, va ser l’origen de la desigualtat.

Rousseau.jpg

Jean-Jacques Rousseau

El primer que havent tancat un terreny gosà dir: Això és meu, i trobà gent prou beneita per creure’l, fou el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors hauria estalviat al gènere humà el qui arrencant les estaques o omplint el fossar, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”

Mentre que els homes s’acontentaren amb llurs cabanes rústiques, mentre que es limitaren a cosir llurs vestits de pells amb espines o arestes… mentre que no s’aplicaren sinó a obres que podia fer un de sol i a arts que no necessitaven dels concurs d’algunes mans, visqueren lliures, sans, bons i feliços tant com podien ésser-ho per llur natura… però des de l’instant que un home hagué de menester l’ajuda d’un altre, des que hom s’adonà que era útil a un sol obtenir les provisions de dos, va desaparèixer la igualtat, es va introduir la propietat, el treball va esdevenir necessari.

Max Weber: l’Estat i el monopoli de la violència

dijous, 16/06/2011

L’historiador i sociòleg alemany Max Weber, de tendència liberal, va justificar a la seva obra La política com a vocació. El polític i el científic (1919) allò que des de la constitució dels Estats moderns en els segles XV i XVI era un fet: que “l’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima”. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Per molt liberal i democràtic que sigui aquest Estat, un dels seus pilars sempre serà el monopoli de la violència, exercida a través de la policia i l’exèrcit.

Estat és aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori (el territori és un element dis­tintiu), reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima. El distintiu del nostre temps és que a totes les altres associacions i individus només se’ls concedeix el dret a la violència física en la mesura que l’Estat ho permet. L’Estat és l’única font del dret a la violència.

weber.jpg

Max Weber

Aleshores política significaria, per tant, per a nosaltres, l’aspiració a participar en el poder o a influir en la distribució del poder entre els distints Estats o, dins d’un mateix Estat, entre els distints grups d’homes que el com­ponen (…) qui fa política aspira al poder; al poder com a mitjà per a la consecució d’altres fins (idealistes o egoistes) o al poder pel poder, per a gaudir del sentiment de prestigi que confereix.

L’estat, com totes les associacions polítiques que històricament l’han precedit, és una relació de dominació d’homes sobre homes que se sosté mitjançant la violència legítima (és a dir, la que és vista com a tal). Per subsistir necessita, doncs, que els dominats acatin l’autoritat que pretenen tenir aquells que dominen en aquell moment. Quan i per què fan això? En quins motius interns de justificació i en quins mitjans externs es fonamenta aquesta dominació?

Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812

divendres, 10/12/2010

La Junta Suprema Central formada el setembre de 1808 com a govern alternatiu s’havia mostrat incapaç per a dirigir la guerra contra els francesos i, després d’haver de fugir d’Aranjuez a Sevilla i, posteriorment, a Cadis el 1810, l’única ciutat que, gràcies a l’ajuda britànica, resistia el setge francès, va acabar per dissoldre’s el gener de 1810. Abans, però, havia iniciat un procés de convocatòria de Corts perquè els representants de la nació decidissin sobre la seva organització i el seu destí. Estem davant del naixement de la nació espanyola.

Mentre s’elegien els diputats que composarien les Corts es va crear una regència formada per cinc membres i les Juntes van organitzar una consulta al país sobre les reformes que s’havien de dur a terme. Malgrat les dificultats existents per recollir les propostes i la diversitat dels consultats, predominava la idea que l’acció desastrosa dels governs dels anys de regnat de Carles IV havia provocat la ruïna d’Espanya i es demanaven garanties contra el poder absolut del futur monarca.

cortescadizjuramento.jpg

El procés de selecció dels diputats i la reunió de les Corts a Cadis van ser força difícils per l’Estat de guerra en què es trobava el país. Tot i això, va arribar-se a la composició d’unes corts amb uns 240 diputats que aniran variant. Així, un terç dels diputats eren nobles, un altre terç eren eclesiàstics i la resta pertanyien al tercer estat (burgesia, professors, advocats, etc), i molts dels diputats presents eren suplents que substituïen al titular de l’escó. Les Corts es van obrir el setembre del 1810, i el sector liberal va aconseguir la formació d’una cambra única i l’aprovació, en la primera sessió, del principi de sobirania nacional, és a dir, el reconeixement que el poder resideix en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts.

L’experiència de construcció d’una nova estructura política assajada a les Corts de Cadis representava la primera oportunitat real en la que els polítics catalans eren cridats a participar activament en la política de la monarquia espanyola. Tot i els obstacles existents, la Junta Superior de Catalunya va aconseguir enviar-hi una vintena de diputats catalans, el paper dels quals, però, seria força irrellevant al tractar-se d’un grup heterogeni que mai va actuar de forma compacta.

Cortes_de_cadiz.jpg

D’aquests diputats catalans, només Capmany es trobava en una situació que li permetés articular els interessos de Catalunya dins del debat global que es desenvolupava a Cadis. Així, Capmany, orador brillant i defensor d’una Espanya modernitzada que assumís en part el projecte austriacista liquidat el 1714 i que fomentés el desenvolupament comercial i industrial, va ser l’únic diputat català que va figurar habitualment entre les grans personalitats de l’etapa parlamentària gaditana. Tot i això, era una figura solitària enmig dels altres diputats catalans, com Joan de Balle o Felip d’Aner, que no entenien ni compartien la seva visió política avançada.

D’entre la resta de diputats catalans a Cadis trobem un altre grup, aquest sí, articulat amb una gran coherència: el sector reaccionari. Representat per personatges com Creus, Utgés, Dou o Papiol, aquest sector s’oposava a les reformes polítiques de caràcter liberal per tal de preservar la vella societat de l’Antic Règim i l’absolutisme.

Amb la constitució de les Corts es va començar a edificar un nou projecte polític que lluitava contra el despotisme oposant-hi una societat basada en la llibertat i la igualtat davant de la llei. El camí cap a la constitució de Cadis suposaria la introducció del liberalisme com a limitació del poder del rei. Així, una comissió de les Corts va encarregar-se de preparar un projecte de Constitució, que es va promulgar, després d’una sèrie d’intensos debats entre absolutistes i liberals, el 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, motiu pel qual la primera Constitució de la història d’Espanya va ser coneguda com “la Pepa”.

El nou règim constitucional, tot i que s’inspirava evidentment en la Constitució francesa de 1791, no era una còpia exacta de la mateixa, com argumentaven els seus detractors des del conservadorisme. La Constitució de Cadis sí que mantenia el mateix concepte de Nació i de sobirania nacional que havien introduït els revolucionaris francesos, però a partir d’aquí hi ha moltes diferències.

Constitucion 1812.Portada.jpg

La Constitució de 1812, descartant la via revolucionària francesa, contenia una declaració de drets del ciutadà on es garantien la llibertat de pensament i d’opinió, la igualtat dels espanyols davant la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que composaven la nació espanyola. Aquesta nació era definida com la reunió del conjunt de tots els espanyols dels dos hemisferis, és a dir, els territoris peninsulars i les colònies americanes i no era patrimoni de cap família ni persona.

L’estructura de l’Estat definida per la Constitució corresponia a una monarquia limitada, moderada o constitucional basada en la divisió de poders i que deixava de banda la monarquia de dret diví. Així, s’estableix la divisió de poders legislatiu, executiu i judicial: el poder legislatiu resideix en les Corts, l’executiu en el rei no responsable i el judicial en els tribunals de justícia.

El poder legislatiu era competència de les Corts unicamerals, que representaven la voluntat nacional i posseïen amplis poders com l’elaboració de les lleis, l’aprovació dels pressupostos, l’aprovació dels tractats internacionals, el comandament sobre l’exèrcit, etc. Els diputats de les Corts ocupaven el càrrec durant dos anys i eren inviolables en l’exercici de les seves funcions.

El poder executiu estava encapçalat pel monarca que era qui posseïa la direcció del govern, intervenia en l’elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció, i tenia la possibilitat d’aplicar un vet suspensiu a la iniciativa legislativa durant dos anys. Les decisions del monarca havien de ser refrendades pels ministres, els quals estaven sotmesos a responsabilitat penal. El monarca, sota cap pretext, no podria evitar, suspendre o dissoldre les Corts.

L’administració de justícia era competència exclusiva dels tribunals, i s’hi establien els principis bàsics d’un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamovibilitat dels jutges, garanties dels processos, etc.

La Constitució de 1812:

PODER EXECUTIU PODER LEGISLATIU PODER JUDICIAL

REI

No responsable.

Sanciona les lleis.

Dret de vet.

Ordre públic.

Seguretat de l’Estat.

Iniciativa legal.

NACIÓ ESPANYOLA

Sufragi Universal Masculí (ciutadans de més de 25 anys).

Electors de parròquia.

Electors de partit.

Electors de província.

TRIBUNALS

Processos d’ordre públic.

Un sol fur i codi sense diferències estamentals.

MINISTRES

7 secretaris de despatx.

Nomenats pel rei.

Responsables.

CORTS

Un diputat per cada 70.000 habitants.

Calia un determinat nivell de renda.

Cambra única.

Escollits cada dos anys.

Iniciativa legal.

Elaboren el pressupost.

Control de l’executiu.

Aproven la política internacional.

DIPUTACIÓ

Permanent a les Corts.

7 diputats.

Vigilen el compliment de la Constitució.

CONSELL D’ESTAT

Consultiu.

Nomenat pel rei.

La Constitució de Cadis plantejava en els seus articles la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional (una força militar permanent de terra i mar per la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre intern), el servei militar obligatori i la implantació d’un ensenyament primari públic i de caràcter obligatori (escoles de “primeras letras” per que els nens poguessin aprendre a escriure, llegir, matemàtiques bàsiques i el catecisme catòlic).

El territori de l’Estat espanyol es dividia en províncies, institucions d’inspiració francesa que portaran a la recreació de l’Estat, i per al govern interior de les quals es creaven les diputacions provincials, s’establia la formació d’ajuntaments amb càrrecs electius per al govern dels pobles i es creava la milícia nacional (composada per habitants de la pròpia província), en els àmbits local i provincial.

El text constitucional recollia també el compromís existent entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes amb l’afirmació de la confessionalitat catòlica de l’Estat. Va arribar a donar-se una veritable obsessió per remarcar la qüestió religiosa a la Constitució com a signe d’identitat del país. Així, com que l’Església exercia una funció social a l’Espanya de principis del segle XIX, heretada de l’època moderna, les Corts buscaran l’adequació de l’Església a la nova situació sense separar en cap cas Estat i Església. La religió catòlica apostòlica i romana serà l’única religió oficial de l’Estat i serà protegida. El control nacional de la religió en detriment de la llibertat confessional va considerar-se que podria ser un element alliberador i que jugaria un important paper a la cohesió nacional en el si d’una monarquia catòlica.

La_Verdad,_el_Tiempo_y_la_Historia.jpg

A més del text constitucional, les Corts de Cadis van aprovar un seguit de lleis i decrets destinats a eliminar l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim de caràcter liberal.

Així, els diputats van procedir a la supressió de les senyories jurisdiccionals, fent-ne distinció de les territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. Aquest procés apuntava cap a un tipus de reforma agrària que, d’una banda, liquidava el règim senyorial, però que a la vegada transformava els antics senyors en els propietaris de la terra i no pas els pagesos que la treballaven. També es va decretar l’eliminació de les primogenitures i la desamortització de les terres comunals, tot amb l’objectiu de recaptar capitals per amortitzar deute públic.

Es va votar l’abolició de la Inquisició, amb una forta oposició dels sectors absolutistes i del clergat, i la llibertat d’impremta, que va quedar condicionada per la formació d’unes juntes de censura, excepte per aquells assumptes que concernissin a la religió que seguirien en mans de l’Església. Cal remarcar també la instauració de la llibertat de contractació, l’anulació dels gremis i la unificació del mercat.

Aquest primer liberalisme espanyol va marcar les línies bàsiques del que havia de ser la posterior modernització econòmica i social de l’Espanya contemporània tot aprofitant la situació revolucionària creada per la guerra, ja que en un marc de normalitat aquest model tan avançat establert a Cadis mai hauria estat possible. Tanmateix, l’obra dels legisladors gaditans no va tenir gaire incidència pràctica ja que, d’una banda, la guerra va impedir l’aplicació efectiva de la legislació, i, a més, el retorn de Ferran VII un cop acabat el conflicte va frustrar les reformes liberals per conduir a un retorn cap a l’absolutisme i l’Antic Règim.

El sistema polític anglès del segle XIX vist per un francès

dimarts, 16/11/2010

Contràriament al que es vivia a la majoria dels països europeus, a Anglaterra els avenços polítics liberals del segle XIX van produir-se en un marc d’estabilitat institucional de la monarquia parlamentària, sense que el país es veiés afectat per onades revolucionàries que van sacsejar el continent.

El filòsof i historiador francès Hippolyte Taine ho explicava així a les seves Notes sur l’Anglaterre (1871):

taine.jpgLa Constitució política és estable i no corre el risc, com la nostra, de ser violentament derogada i mal reformada cada vint anys. És liberal i invita els particulars a participar com actors i partícips en els assumptes públics, i no a mirar-se’ls com a simples curiosos.

Dóna la pauta que cal seguir a la classe superior, que és la més capacitada per governar el país i que troba en aquesta tasca la seva feina natural, en lloc de llanguir o de perdre’s per falta d’objectius, com passa al nostre país. Se la sotmet sense gaires problemes a millores continues i produeix finalment el bon govern: el que respecta més la iniciativa dels individus i col·loca el poder a les mans dels més dignes. Els ciutadans parlen i s’associen com els plau, no hi ha al món una premsa tan ben informada, ni assemblees tan competents.

De tendència positivista i alhora determinista, la posició filosòfica de Taine comportava una explicació de la Història a partir de lleis equivalents a les de les ciències de la natura.

Els orígens de les Revolucions de 1848

dijous, 14/10/2010

Amb les revolucions de 1820 i 1830 el liberalisme i el nacionalisme només van aconseguir reformes parcials en alguns Estats. De fet, tot i els avenços assolits en alguns països, la burgesia industrial i comercial volia participar més activament en la vida política i l’adquisició de més drets i llibertats.

D’altra banda, la consolidació de la indústria com a força productiva va suposar el naixement d’una classe obrera que lentament aniria prenent consciència de la seva força i demanarà seguretat, participació en les eleccions, i la reducció de les desigualtats econòmiques i socials amb la burgesia.

Així, a diferència de les revolucions liberals anteriors, la de 1848 no només seria ideològica, és a dir, una revolució a la recerca de la instauració del liberalisme polític, sinó que també inclouria el component social i un marcat accent nacionalista. És per això que coneixement aquest esclat revolucionari com la “primavera dels pobles”.

rev48.png

D’aquesta manera, el 1848, nombrosos pobles i nacions d’Europa s’aixecarien contra l’absolutisme i la dominació dels grans imperis, sumant-hi un nou component de revolució social i obrera. Com a exemple significatiu d’aquest caràcter diferencial, la revolució esclataria a les ciutats, on cada cop hi havia una massa més gran d’obrers vivint amb força mancances materials.

Causes immediates de les Revolucions de 1848:

L’extensió dels principis del liberalisme democràtic, superant els plantejaments de 1830. La petita burgesia i els obrers començarien a reclamar l’extensió del sufragi universal, la instauració d’una sobirania popular real i la garantia de tots els drets i les llibertats individuals.

La crisi econòmica motivada per les males collites del període 1845-1847 van comportar un increment del 50% en els preus dels aliments. Augment que va agreujar la situació dels petits propietaris rurals i dels obrers industrials. També a la indústria va donar-se un excés de producció que va fer caure les vendes amb la conseqüent descapitalització i fallida de moltes empreses i el creixement de l’atur.

En aquest context van produir-se per part de l’incipient moviment obrer una sèrie de reaccions ludistes en contra de la mecanització, a la que culpen de l’increment del nombre d’aturats. Les classes populars van exigir un canvi de la seva situació amb aldarulls diversos que van desembocar en una forta convulsió social arreu d’Europa.

El creixement de la classe obrera que veuria en la revolució la forma de garantir la seva seguretat social mitjançant la conquesta de drets com el sufragi universal. Decebuda per l’acció política de la burgesia, i animada per l’extensió dels principis del socialisme utòpic, els obrers creuran que la revolució esdevindria l’eina que resoldria els problemes concrets de la vida quotidiana mitjançant l’establiment d’un ordre social més just que els permetés participar políticament.

En darrer lloc, la pervivència de l’ideal nacionalista en els petits Estats que en el futur configurarien la Itàlia i l’Alemanya unificades i en alguns Estats del centre d’Europa sotmesos a l’Imperi Austríac que es sentien menyspreats per l’ordre territorial adoptat per mantenir l’equilibri entre les potències.

Gran Bretanya, el liberalisme sense revolució

dijous, 14/10/2010

El primer cop contra l’Antic Règim a Europa va produir-se a l’Anglaterra del segle XVII. En aquest país existia una potent classe burgesa desenvolupada dins de les estructures del feudalisme i el poder absolut del rei no havia arribat tant lluny com en altres països d’Europa gràcies a la pervivència d’un parlament estamental actiu.

Els intents absolutistes de Carles I van enfrontar-lo amb un parlament dominat per la petita noblesa i la burgesia desencadenant una guerra civil (1640). El rei i l’alta noblesa serien derrotats pels parlamentaris (1647) i desprès de la dictadura republicana de Cromwell (1649-1658) va restaurar-se la monarquia sota una important retallada del seu poder. El 1688, un nou intent absolutista, ara de Jaume II, provocaria el seu destronament. En aquell moment s’oferiria la corona a Guillem d’Orange que regnarà, però no governarà segons els principis de l’Antic Règim i el poder residirà en un parlament dominat per nobles i burgesos.

british_parliament.jpgAbatut l’absolutisme anglès, no va establir-se, ni molt menys, un règim democràtic amb sufragi universal. En el sistema anglès només un petit nombre de propietaris (uns 50.000) estaven admesos en la designació dels representants del parlament. Desprès d’haver-se beneficiat força de la política mercantilista impulsada per la monarquia, la burgesia va saber utilitzar el suport dels moviments populars contra l’absolutisme i al llarg del segle XVIII mantindria un prudent compromís amb la noblesa, compartint el poder enfront de les classes populars.

A Anglaterra la tendència conservadora va ser representada pels tories, el partit conservador, i la liberal pels whiggs, el partit liberal. El sistema polític anglès ja funcionava en el segle XIX amb un parlament (càmera baixa) on s’enfrontaven les dues posicions polítiques i un Senat (càmera alta) com a feu de la vella noblesa i element de contenció de possibles excessos liberals. Paulatinament, els liberals anirien guanyant posicions i es prendrien decisions com la liberalització del comerç exterior, el reconeixement implícit de les associacions obreres, o la igualtat de drets d’anglicans i catòlics.

Quan el 1830 els whiggs van arribar al poder va votar-se una nova llei electoral favorable a la participació de la burgesia liberal, van dictar-se les primeres disposicions de protecció i previsió socials i va donar-se pas al lliurecanvisme amb la supressió de les duanes, fet que suposaria la base del futur imperialisme comercial britànic i de la seva hegemonia com a principal potència econòmica en el segle XIX.

El sufragi censatari en el segle XIX

divendres, 8/10/2010

Per sufragi censatari (o restringit) denominem el sistema electoral que condiciona el dret a vot actiu o passiu al fet que el ciutadà compleixi determinats requisits que afecten la seva condició social. Aquests generalment són econòmics (com la possessió d’un determinat nivell de rendes o ofici) o relacionats amb el nivell d’instrucció (llegir i escriure), social (pertinença a determinat grup social), o d’estat civil (casat), a més del sexe, ja que en el segle XIX era referit només als homes.

Extracte de l’obra Principis polítics de Benjamin Constant (1815):

Benjamin_Constant.jpgUn cèlebre escriptor ha observat molt bé que quan els no propietaris obtenen drets polítics passa una d’aquestes tres coses: o només reben impuls de si mateixos i aleshores destrueixen la societat, o reben el de l’home o els homes que estan en el poder i aleshores es converteixen en instruments de la tirania, o reben el dels aspirants al poder i aleshores són instrument de bandositats. Cal, així doncs, condicions de propietat, tant per als electors com per als elegibles.

No voldria perjudicar ni ofendre les classes treballadores […]. Sovint estan disposades als sacrificis més heroics, i la seva abnegació és encara més admirable perquè no és recompensada ni per la fortuna ni per la glòria. Però entenc que el patriotisme que dóna el valor de morir per la pàtria és diferent del que capacita per conèixer bé quins interessos té. Cal, per tant, una altra condició, a més del naixement o la majoria d’edat. Aquesta condició és l’oci, indispensable per adquirir cultura i un criteri recte. Només la propietat capacita els homes per exercir els drets polítics.

El liberalisme polític: la sobirania nacional

divendres, 8/10/2010

El liberalisme polític d’inicis del segle XIX venia a recollir els principis bàsics de la Revolució francesa, propugnant la llibertat de l’individu concretada, per exemple, en la sobirania nacional.

D’aquesta manera, el liberalisme consideraria que el poder emana del conjunt de ciutadans i que són aquests els que han d’escollir la forma de govern que més els convingui. Per tant, això comporta la instauració del sufragi que en un primer moment es demana censatari (només poden votar els qui poden pagar un cens determinat), i més endavant universal (tenen dret a votar tots els ciutadans). Les dones estaven excloses de tota mena de sufragi. El rei solament exerceix el poder per la delegació del poble, i s’ha d’ajustar al que marca la Constitució.

Així posava de manifest aquesta demanda de sobirania nacional l’Associació Nacional Belga en aquest manifest de 1831:

Hi ha èpoques en les quals la independència i l’honor d’una nació, amenaçats per les intrigues interiors i exteriors, no poden ser salvaguardats si no és per una clara manifestació de la voluntat popular […].

Que el recurs de tots els ciutadans secundi l’acció del govern que, enfortit des d’ara amb aquesta imposant adhesió, recobrarà l’energia necessària per acabar l’obra de la revolució […].

Però abans que res hem d’estar disposats a fer la guerra, perquè els bàrbars ocupen encara una part del nostre territori […]. Guerra per llançar el pes del deute holandès, per alliberar-se de la divisió del nostre territori i de l’oprobi europeu que ens reserven els còmplices de Guillem […].

Belgues, el moment d’actuar ha arribat. S’ha format una associació a Brussel·les i a les províncies per mantenir al preu de tots els sacrificis la integritat de tot el territori, la independència nacional i l’exclusió perpètua dels Nassau […].

Belgues, només comptem amb nosaltres mateixos; la llibertat es conquereix, no es pidola! Obediència a la Constitució! Respecte a la propietat, a l’ordre públic! Visca Bèlgica! Visca la Llibertat! Visca la independència!