Entrades amb l'etiqueta ‘Joan II’

Joan II el Gran

dimecres, 14/03/2012

Joan II, un home gran i amb molta història a les seves esquenes, va arribar al tron de la Corona d’Aragó el 1458, després de la mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Magnànim. Tenia seixanta anys. Home reservat i circumspecte, amb tendència a les postures heroiques, procurava preservar l’aura de la seva figura i el seu càrrec. Es deia que era un home amb mal caràcter. En qualsevol cas, Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

Joan_II_d'Aragó.jpgNascut el 1398 a Medina del Campo, era fill de Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque. Des de 1425 havia estat rei-consort de Navarra pel seu casament amb Blanca de Navarra, a més de lloctinent de Catalunya des de 1454 en absència del rei Alfons, resident a la cort renaixentista de Nàpols. Abans, el 1447, s’havia casat amb Joana Enríquez, relació de la qual va néixer, el 1452, l’infant Ferran.

En arribar al tron de la Corona d’Aragó, va haver de fer front a dos grans problemes pendents: la crisi remença i la lluita ciutadana entre la Biga i la Busca. I el seu posicionament contra la noblesa i el patriciat barceloní aviat el convertiria en un personatge odiat, no per ser un Trastàmara estranger (el seu fill Carles de Viana també ho era), sinó perquè el seu programa polític implicava una transformació de l’Estat que els estaments privilegiats no podien admetre.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana aviat va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien Joan II i el seu fill primogènit Carles de Viana pel regne de Navarra. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il•legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme i les polítiques del seu pare.

Per la Concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva. Així, el rei no podria entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i Carles de Viana es convertia en el lloctinent reial del Principat. La Concòrdia establia de fet un règim constitucional per a Catalunya, però la prematura mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei.

Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys. En un primer cop d’ull superficial podem observar que el que s’enfrontava no era tant una forma de govern (tots els sectors defensaven d’una o altra manera la monarquia), sinó el control dels diners. Les paraules clau per entendre el conflicte sempre han estat pactisme, independència, tradició i sobirania… En realitat, però, hem d’entendre la guerra civil com la conseqüència de la llarga oposició que el patriciat urbà i l’aristocràcia nobiliària havien practicat vers els governs d’Alfons el Magnànim i Joan II.

Podem interpretar que la guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya. I és cert que volien introduir un nou model polític, el propi del seu temps, però això no ens ha de fer oblidar l’existència de les agitacions socials del camp català, el conflicte barceloní entre el patriciat i els menestrals i, en general, la greu crisi econòmica que envoltava el Principat. És a dir, la culpa de la guerra civil va ser dels propis catalans, els quals van portar l’odi personal cap al conflicte polític. L’adversari polític va acabar per convertir-se en enemic. Aquest és el camí cap a la guerra.

La guerra va començar amb l’alçament dels remences gironins i aviat va estendre’s pel Principat. En paral•lel, a Barcelona, el patriciat urbà va denunciar una conjura de la Busca i els seus dirigents van ser condemnats a mort. I per la seva banda, la Generalitat es mostrava hostil amb Joan II. El rei es trobava aïllat i va cercar l’ajuda militar de Lluís IX de França, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya com a recompensa per la seva ajuda. Des d’aquest moment, el Principat va convertir-se en un immens camp de batalla.

mapaca2.jpg

L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés a Joan II com un enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV. En aquest gest podem veure una mica de llum sobre la naturalesa del conflicte: calia trobar un nou rei pel tron i era indiferent que aquest fos un altre membre de la dinastia dels Trastàmara. El problema tampoc era l’autoritarisme de Joan II perquè igual d’autoritari era Enric IV. El problema era el conflicte polític entre les velles classes dirigents i la monarquia. Així, van proclamar Enric de Castella com a nou rei de Catalunya.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

Juan_II_d'Aragón.jpgDesprés de la renúncia del rei castellà a Baiona, la Generalitat va haver de buscar un nou rei: Pere, conestable de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català el 1464. Ara bé, aquest mai va arribar a entendre’s amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa. Pere de Portugal moria el 1466, quan la guerra cada cop estava més decantada cap al bàndol de Joan II.

En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar un nou rei de Catalunya: Renat d’Anjou. Aquest moviment responia a la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. El sentit del conflicte estava clarament decantat cap a Joan II, especialment quan, el 1470, Aragó i València van aportar ajuda econòmica a la seva causa.

Amb la guerra perduda des de feia temps, però amb una resistència aferrissada per part dels revoltats, el 1472, el patriciat urbà de Barcelona va entendre que el conflicte havia de finalitzar en vida de Joan II. El vell rei, cansat i emmalaltit després de deu anys de lluita, acceptaria una rendició honorable. En canvi, si la pau arribava amb Ferran el Catòlic instal•lat en el tron la repressió i el procés de depuració seria terrible. Era la diferència entre Joan II, un monarca educat en els ideals de la cavalleria borgonyona, i Ferran el Catòlic, un príncep intuïtiu que havia de ser l’exemple citat per Maquiavel.

Així, amb la capitulació de Pedralbes de 16 d’octubre de 1472 es posava fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul•lació de sentències, restitució del rang de “fidels a la monarquia” als revoltats) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme. Un final benigne amb els revoltats que Ferran el Catòlic mai acabaria d’entendre.

Joan II moriria a Barcelona el 19 de gener de 1479. Tenia vuitanta anys. La seva vida havia estat llarga, però gens assossegada. El seu hereu, Ferran el Catòlic, rei de Castella des de 1475, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara pendents de resoldre.

Carles de Viana

diumenge, 11/03/2012

Carles, el príncep de Viana, és un personatge ben real amb una història ben literària. Nascut a Peñafiel el 29 de maig del 1421, era el primogènit de Joan II d’Aragó, futur rei de la Corona d’Aragó i la seva primera esposa, la reina Blanca I de Navarra. A la mort de la mare, el 1441, el testament deixava el regne navarrès en mans del fill, però sempre que el rei-consort ho consentís. Fet que mai va passar. Aquí començava la història d’un home que viuria entre la història i la llegenda de la seva figura.

Princep_carles_de_viana.jpg

Imatge de Carles de Viana que el representa com un sant

Enemistat amb el seu fill, a la mort de Blanca, Joan II no va cedir-li el regne: simplement va nomenar Carles de Viana com a lloctinent del regne de Navarra. I les relacions entre pare i fill encara passarien per moments més difícils, sobretot a partir del nou casament de Joan II, el 1447, amb Joana Enríquez, la qual aviat li donaria un nou hereu: l’infant Ferran, el futur Ferran el Catòlic.

En els anys cinquanta, esclataria la guerra civil navarresa, amb el regne dividit entre els agramontesos, partidaris del pare, i els beaumontesos, partidaris del fill. Finalment, el 1451, a la Batalla d’Oibar, Carles va ser vençut, fet presoner i desposseït de Navarra. Joan II es feia amb el poder a Navarra. Foragitat del regne navarrès, Carles es trobava refugiat a Nàpols quan va morir Alfons el Magnànim, el seu oncle. El seu pare es convertia en el nou rei de la Corona d’Aragó.

Ara, en el context del conflicte entre Joan II i l’oligarquia barcelonina, Carles de Viana es convertiria en l’arma secreta del patriciat urbà i de la Biga. L’atractiu de la figura del primogènit de Joan II fascinava tant als vells llinatges de la ciutat com a la noblesa urgellista. La bellesa natural del príncep de Viana es combinava amb qualitats com l’elegància, una veu ben articulada i un humanisme encisador. En traduir l’Ètica d’Aristòtil al castellà, Carles demostrava un coneixement de la cultura clàssica inusual en un príncep, per molt que ens trobem en una època d’humanistes. El glamour que desprenia la seva figura va fomentar la idea del patriciat urbà barceloní de trobar-se davant del príncep desitjat. Amb el seu recolzament, Carles s’enfrontaria novament amb el seu pare. Aquesta vegada amb un resultat tràgic perquè sembrava la llavor de la guerra civil.

Així, quan Joan II va rebre notícia de les propostes castellanes per casar Carles amb Isabel de Castella, la germanastra del rei Enric IV de Castella, el monarca va fer empresonar novament al príncep de Viana a Lleida. En resposta, les Corts Catalanes, reunides a Lleida, van demanar a Joan l’alliberació el seu fill. Així, la Diputació del General va exigir que el príncep fos posat en llibertat i va proclamar-lo com a príncep hereu de Catalunya. Posat contra la paret, Joan II va haver d’alliberar novament al príncep de Viana i  signar la Capitulació de Vilafranca del Penedès de 21 de juny de 1461 que atorgava a Carles la lloctinència perpètua de Catalunya.

Proclamació_del_príncep_de_Viana-Entrada_del_Príncep_de_Viana_a_Barcelona.jpg

El príncep de Viana va exhibir la seva victòria amb una passejada triomfal per Barcelona, en la qual va ser aplaudit per tot el patriciat urbà i inclús per alguns sectors de la Busca. Un entusiasme delirant va presidir la seva arribada a la capital catalana. La multitud va aclamar-lo com a “rei de Catalunya”. Per això, el príncep va instal•lar-se a Barcelona, tot convertit en el símbol de l’oposició catalana a l’autoritarisme de Joan II. En realitat, per alguns podia ser un símbol contrari a l’autoritarisme, però sobretot era contrari al suport de Joan II a la Biga i als pagesos de remença. I al príncep tampoc li mancaven les inclinacions autoritàries, però sempre en favor dels interessos de la noblesa i l’oligarquia.

Al patriciat barceloní sempre li havien agradat els monarques glamourosos i Carles ho era. En certa manera s’assemblava a Joan I, un mal precedent. Va articular una cort brillant i refinada, en la qual s’alternaven la cacera i els jocs cavallerescs amb la dansa, la música i els esplais literaris. A més, Carles era partidari d’arribar a un pacte de govern amb la noblesa i l’oligarquia urbana barcelonina i amb la seva figura omplia la crisi de lideratge que la Corona d’Aragó patia des de les absències d’Alfons el Magnànim.

carles de viana.jpg

Tot i l’entusiasme amb el qual s’havia rebut al príncep, l’alegria va durar ben poc. Emmalaltit a causa d’una tuberculosi pulmonar, Carles de Viana va morir el 23 de setembre de 1461. Aviat s’escamparien les veus que proclamaven que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estendria pel Principat considerant Carles com un sant. Igualment, entre el poble també van córrer els rumors que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra, l’odiada Joana Enríquez. I la historiografia romàntica acabaria de desorbitar la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare. Mitologia per amagar la realitat d’un personatge ben real. Un peó més en la configuració de l’Estat modern.