Entrades amb l'etiqueta ‘Jaume II el Just’

Elisenda de Montcada i el monestir de Pedralbes

dijous, 1/03/2012

Elisenda de Montcada (1292-1364), filla del senescal reial Pere II de Montcada (funcionari de la cort comtal encarregat de la direcció del palau i del comandament de l’exèrcit en absència del comte) i Elisenda Pinós, va ser la quarta esposa de Jaume II el Just (1267-1327). El seu va ser una amor més sentimental que físic, sense cap conseqüència política negativa per a l’estabilitat de la família reial catalana un cop que Alfons el Benigne (1299-1336) s’havia instal•lat amb solidesa en el seu paper de primogènit i hereu de la Corona d’Aragó.

elisenda de montcada.jpgEl vell rei, amb cinquanta-cinc anys, va enamorar-se de la jove, de trenta anys, i el 1322 demanava la dispensa apostòlica del Papa per tornar a casar-se. És cert que el casament amb Elisenda podia ser convenient per a reforçar les relacions del monarca amb la branca menor del poderós clan dels Montcada, però també és veritat que arribats a aquestes alçades Jaume no necessitava més aliances nobiliàries. Era un vell enamorat, castigat per l’edat, els infortunis personals i una vida consagrada a les obligacions de l’Estat.

Per la seva banda, Elisenda era una figura amb totes les virtuts exigides per la societat del segles XIV: jove, bella, piadosa, humil, caritativa, espontània, natural i provenia d’una classe social inferior. Era el model perfecte, el resultat de la introducció d’un nou model de dona com a conseqüència de la cultura franciscana. A més, les regles de joc de l’Estat dinàstic ja s’havien satisfet amb anterioritat. És a dir, les estratègies matrimonials destinades a perpetuar el llinatge ja no comptaven en l’elecció de l’esposa, clarament consolidades en la figura de l’infant Alfons.

El casament va realitzar-se a Tarragona, en la més estricta intimitat, el dia de Nadal de 1322. Mesos després Elisenda s’instal•lava en la cort. Però aquell era un espai on ella, una dona distant i silenciosa, mai no podria encaixar. Elisenda estimava la seva ciutat i les relacions amb les dones del clan Pinós. I el rei mai s’hi va oposar a la seva llibertat. Jaume finalment era feliç al costat de la seva nova esposa.

El desig d’Elisenda va ser la fundació d’un monestir de monges clarisses a Barcelona, un espai en el qual refugiar-se quan enviudés. Així, el rei va adquirir unes terres situades al sud-oest de la ciutat, una antiga masia de Bernat de Sarrià. Allà s’aixecaria el monestir de Pedralbes un cop arribés la conformitat eclesiàstica de Roma. D’aquesta manera, Elisenda podia emmirallar-se en una dona del seu temps, Maria, la germana de Sant Lluís de França, la qual havia fundat el monestir de Longchamps.

La construcció va ser ràpida. El 26 de març de 1326 es posava la primera pedra i el 3 de maig de 1327, diada de la Santa Creu, l’edifici ja estava construït en la seva primera fase. Va ser la primera i única vegada en què Jaume i Elisenda van poder contemplar plegats l’edifici. El rei moriria el 2 de novembre i Elisenda entraria en una nova etapa de la seva vida: vídua als trenta-cinc anys, des de 1327 fins el 1367 va consagrar-se a perpetuar la memòria del seu marit des del seu allotjament al monestir.

Ìîíàñòûðü Ïåäðàëüáåñ

Tal i com estava previst, un cop mort el rei, la reina Elisenda es va instal•lar al monestir on va fer-se construir un petit palau on hi va viure la resta de la seva vida, 37 anys. Les rendes de la seva família van permetre continuar amb la construcció de Pedralbes i les clarisses l’adoptarien com una germana més, una filla de la congregació que mai va arribar a professar, però que des de les sales annexes on s’havia instal•lat vetllava pel monestir mitjançant una fe humana i generosa, una fe pròpia del seu temps i les seves circumstàncies.

Durant aquest temps, la reina va participar de forma activa en la presa de decisions de la comunitat religiosa i va posar especial interès en dotar el monestir de diversos privilegis. Per exemple, aquest va quedar sota la protecció directa de la ciutat de Barcelona a través del Consell de Cent, l’òrgan gestor de la ciutat, el qual es comprometia a defensar-lo en cas de perill. D’aquesta manera, Pedralbes va convertir-se en un referent obligat pels següents monarques de la Corona d’Aragó.

El 19 de juliol de 1364 moria Elisenda de Montcada a l’edat de 74 anys. En el seu testament, Elisenda deixava totes les seves propietats i terres a la comunitat de monges del monestir de Pedralbes i ordenava l’enderrocament del palau on vivia. A més, va fer-se enterrar a Pedralbes en una tomba bifrontal: el sepulcre dóna tant a l’església del monestir, on ella apareix vestida de reina (engalanada i amb corona), com al claustre, on apareix vestida de vídua i protectora de la comunitat (austera i penitent). Així podem observar eternament les dues cares de la reina en el lloc on els seus somni d’un cristianisme humà va fer-se realitat.

Tomba_d'Elisenda_de_Montcada.jpg

Jaume II el Just

divendres, 17/02/2012

Jaume II, nascut a València el 1267, amb dinou anys s’havia coronat com a rei de Sicília a la mort del seu pare, el rei Pere el Gran (1285). La mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Liberal, el 1291, va suposar que també es convertís en rei de la Corona d’Aragó. Ara bé, el nou monarca ja feia una declaració d’intencions en jurar el càrrec a Barcelona i Saragossa: rebia la corona no pas en virtut del testament del seu germà Alfons, sinó com a conseqüència de la darrera voluntat del seu pare, i per això conservava la corona de Sicília. Era un home nascut per a la política, per a les tasques de la diplomàcia de cancelleria.

Rotlle-genealogic-poblet-jaume-II-darago.jpg

Prudent i astut, el Just va treballar per l’entesa i la pacificació com a solució a la qüestió siciliana. Finalment, en virtut del Tractat d’Agnani de 20 de juny de 1295, el papa Bonifaci VIII i els enviats de França, Nàpols i la Corona d’Aragó van dibuixar un nou mapa polític en el Mediterrani: Sicília passaria a ser de la Santa Seu, les Balears serien restituïdes a l’oncle Jaume, Còrsega i Sardenya passaven a la Corona d’Aragó, i es signava la pau amb França i el papat. Jaume II havia jugat la carta de la diplomàcia política i havia aconseguit la pau.

Jaume_II.jpgEl resultat immediat de la pau va ser el matrimoni entre el monarca catalanoaragonès i Blanca d’Anjou. La unió amb filla de l’enemic del seu pare era el millor símbol per a l’inici d’una pau duradora. Així, l’octubre de 1295, a Vilabertran, un cortès gibelí es casava amb una dona de sang angevina, un Hohenstaufen s’unia amb una güelfa. S’iniciaven nous temps per a la política mediterrània.

Frederic, germà de Jaume i hereu del regne de Sicília segons el testament d’Alfons el Liberal, va sentir-se traït i va coronar-se rei de Sicília. Però ja no comptaria amb el suport de la Corona. Així, les tropes catalanes van haver de tornar a Sicília, però a combatre contra el germà de Jaume a causa de la pressió papal. Angevins i catalans van lluitar contra els sicilians fins que, mitjançant la pau de Caltabellotta de 1302, la resistència siciliana va veure’s premiada: Frederic era reconegut com a rei de Sicília. Tot i que Jaume i Frederic havien lluitat en bàndols diferents, hem de suposar que el reconeixement de Frederic en el tron sicilià va ser una satisfacció pel Just.

A la Península, el Just va veure’s involucrat en un nou conflicte amb Castella quan va recolzar les reivindicacions d’Alfons de la Cerda. La guerra va desenvolupar-se en dos fronts. El primer, a Castella, on Alfons de la Cerda i l’infant Pere (germà bastard de Jaume) van ser derrotats. El segon, comandat pel propi Jaume II, a Múrcia, va suposar l’ocupació d’Alacant i Múrcia. El 1304, va signar-se la pau amb Castella, per la qual Jaume tornava la part meridional del regne de Múrcia, mentre que la septentrional, d’Alacant fins a Guardamar, era incorporada definitivament al Regne de València.

Jaime II.jpgSignada la pau amb Castella, la Corona d’Aragó retornava a la política comuna de la reconquesta i la guerra als musulmans que havia caracteritzat els darrers segles. D’aquesta manera, el comte-rei va posar-se d’acord amb Ferran IV de Castella per a la conquesta de Granada, sobre la base d’adjudicar a Jaume la seva sisena part, concretada en el regne d’Almeria. Així, el 1309, Jaume va intentar una campanya a Almeria que acabaria en fracàs per la falta de col•laboració de l’exèrcit castellà.

Seguint les pautes de França, l’orde del Temple va ser dissolt el 1317. Val a dir que, en el concili de Tarragona, els templers catalans van ser declarats innocents. Tot i això, els seus béns immobles i dominis van ser repartits entre l’ordre de l’Hospital i el nou orde militar creat per Jaume II: l’orde de Montesa.

En la seva vida familiar, la muller Blanca havia mort el 1310, i el 1315 Jaume va contraure un nou matrimoni, amb Maria, germana del rei de Xipre. A la mort d’aquesta, el 1322, Jaume es tornaria a casar, aquell mateix any, amb Elisenda de Montcada. Però el fet més destacat s’havia produït el 1319, quan el Just va haver d’acceptar la renúncia als drets successoris del seu primogènit, Jaume, el qual s’havia negat a consumar el matrimoni concertat amb Elionor de Castella per entrar en la vida religiosa. Així, el fill segon, Alfons, va ser declarat com a nou hereu al tron.

La darrera gran acció del seu regnat marcaria el futur de la Corona d’Aragó: el 1324, amb l’infant Alfons com a cap, es conqueria Sardenya. Una gran gesta de l’exèrcit català, sí. Però també l’inici d’una llarga guerra de vint-i-set anys. El prudent Jaume II no va saber veure les implicacions que podien derivar-se d’un enfrontament amb Gènova i els seus aliats sards. La guerra requeriria la mobilització de recursos excepcionals i l’inici de l’increment de la fiscalitat sobre les hisendes agrícoles i les activitats comercials. La despesa era desproporcionada en proporció als recursos que Sardenya podia aportar a la Corona. I és aquí on hem de buscar les arrels de la decadència catalana posterior.

Jaume II ja no veuria les conseqüències de la seva darrera gran acció. El Just moria a Barcelona el 1327 a l’edat de seixanta anys. Amb el seu regnat la grandesa catalano-aragonesa en el Mediterrani va arribar al punt més àlgid, a la vegada que posava les bases per a la posterior decadència. En qualsevol cas, un gran rei. El monarca que va deslligar l’Estat monàrquic de la dependència feudal per establir les bases de l’Estat estamental, l’home que va introduir les bases del pactisme com a forma de govern a la Corona d’Aragó.