Entrades amb l'etiqueta ‘Iugoslàvia’

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Iugoslàvia

dimarts, 15/01/2013

Iugoslàvia va ser sempre un cas especial en el conjunt dels països de l’Est europeu ja des de la Segona Guerra Mundial. Així, els invasors alemanys la van desmembrar: Croàcia va convertir-se en  un Estat independent, aliat dels nazis, al qual se li va adjudicar Bòsnia, mentre que Sèrbia va quedar convertit en un petit país ocupat pels alemanys. A més, els nazis van atiar tant com van poder els conflictes sorgits a Iugoslàvia en el període d’entreguerres per l’enfrontament entre croats i serbis. En conseqüència, els feixistes croats van perseguir els serbis i les guerrilles sèrbies van respondre cometent excessos sobre la població croata o musulmana de Bòsnia.

Former_Yugoslavia_Map.png

És a dir, la Iugoslàvia de la Segona Guerra Mundial era un microclima dins del conflicte, una lluita cruel de tots contra tots que pot interpretar-se com a guerra civil en mig de la gran lluita entre les democràcies i el feixisme a Europa. En aquest context, els comunistes van aconseguir organitzar unes forces guerrilleres pròpies liderades per Josip Broz, conegut com el mariscal Tito. El carisma de Tito, la disciplina de la resistència comunista i la manca de discriminació ètnica o nacional en les seves files van permetre el creixement de la seva popularitat.

Així, els comunistes van formar un exèrcit camperol i van crear una organització administrativa pròpia: el comitè antifeixista d’alliberament nacional (1942) i el govern provisional (1943). A les files de la resistència comunista van lluitar serbis, croats, eslovens, bosnis o macedonis. Totes les ètnies i nacionalitats iugoslaves van participar de la lluita contra l’invasor nazifeixista, però també del combat contra els feixistes croats i els fanàtics nacionalistes serbis. Pobles sencers van trobar la seva salvació de la repressió feixista i nacionalista en el moviment comunista.

Josip Broz TitoPresident of the Yugoslav United Peoples' Front and Minister of the National Defence14th June 1946

Josip Broz Tito

En aquest context, i arribats al final de la Segona Guerra Mundial, les guerrilles de Tito havien alliberat bona part del territori iugoslau pel deu compte. De fet, el suport militar de la URSS, tot i que les forces soviètiques van entrar a Iugoslàvia l’octubre del 1944, va ser escàs. Això resultava una anomalia en el context de l’Europa de l’Est i conferia als comunistes iugoslaus una autoritat moral sense comparació. Tito estava en condicions de tractar Stalin com un igual, fet que molestava profundament el líder soviètic, convençut de ser l’únic i indiscutible líder comunista mundial.

Les eleccions de l’11 de novembre de 1944 marcarien el triomf del Front Nacional, sota la direcció indiscutible dels comunistes de Tito, i la nova assemblea proclamaria la República el novembre de 1945. La constitució del 1946 convertiria la nova Iugoslàvia una federació de sis repúbliques, però sota la direcció d’un govern comunista molt centralitzat, en part amb l’objectiu fonamental de mantenir el fràgil equilibri existent entre les repúbliques. Igualment, el nou Estat va triar una via comunista, però independent de la Unió Soviètica.

Emblem_of_SFR_Yugoslavia.png

Ara bé, des de Moscou va mirar-se amb grans recels el procés polític iugoslau. Stalin observava amb consternació i ràbia com els iugoslaus es resistien a qualsevol intent de control provinent de la URSS. Per exemple, Tito va negar-se a seguir les consignes soviètiques per reorganitzar l’economia i l’exèrcit. També va encetar una política pròpia als Balcans, fet que agreujava les tensions entre soviètics i nord-americans com en el cas de la guerra civil grega. Totes les crides a l’ordre que Moscou va llançar sobre Iugoslàvia van ser inútils.

Finalment, el trencament de les relacions entre Stalin i Tito va consumar-se amb l’expulsió de Iugoslàvia de la Kominform, l’oficina d’informació comunista que coordinava els diferents països comunistes d’arreu del món. És a dir, amb l’expulsió es produïa el primer cisma del món comunista.

Flag_of_SFR_Yugoslavia.png

El cop va ser fort per a Iugoslàvia, la qual va perdre qualsevol tipus d’ajuda econòmica procedent de la URSS. De la mateixa manera, a continuació Iugoslàvia va perdre els suport militar dels aliats comunistes, van trencar-se els contactes comercials amb la resta dels països de l’Est i el país va empobrir-se considerablement. Tanmateix, contràriament a les previsions de Stalin, Iugoslàvia no va enfonsar-se, però les necessitats econòmiques van portar Tito a acostar-se a Occident, on van trobar el suport d’uns Estats Units desitjosos de posar el dit en la ferida comunista. Aïllats del bloc comunista, la sortida dels iugoslaus es trobava en mantenir relacions polítiques i comercials amb els països capitalistes.

En conseqüència, des de 1950, Tito va llançar una nova orientació econòmica de descentralització, a la qual va associar-se una limitada col·laboració econòmica amb Occident i una certa permissivitat envers la propietat privada. Ara bé, tot això sense renunciar mai al comunisme, sinó que introduint el que va anomenar-se com a “socialisme autogestionari” o “socialisme de mercat”. Així, es va traspassar la gestió de fàbriques i empreses a les col·lectivitats de cada sector i a les unitats de producció, i els centres productius i administratius podien prendre decisions pels seu compte, tot i actuar en un sistema globalment centralitzat. El nou escenari geopolític d’aliança tàctica amb el capitalisme ja no permetia els esquemes rígids de la planificació centralitzada que aplicava la URSS.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est

dijous, 10/01/2013

La dominació soviètica de l’Europa oriental deriva del final de la Segona Guerra Mundial. El retrocés de les tropes alemanyes al front de l’Est va permetre l’exèrcit soviètic no tan sols alliberar el territori del seu país, sinó també desallotjar els alemanys de tots els països de l’Orient europeu, tret de Iugoslàvia i Albània, que es van alliberar sense l’ajuda de l’Exèrcit Roig. A més, els diversos acords de pau (Teheran, Jalta, Potsdam) entre les grans potències acceptaven la delimitació de l’Europa de l’Est com una àrea d’influència geopolítica soviètica en la postguerra.

democracias populares.jpg

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i la República Democràtica Alemanya

No obstant això, el maig de 1945, amb Alemanya derrotada i les tropes soviètiques triomfants a la meitat d’Europa, Stalin no tenia clar quin havia de ser el pas a fer a continuació. D’una banda, els ideòlegs comunistes pronosticaven la fi del capitalisme a causa de l’esclat d’una nova crisi econòmica que consideraven inevitable. Per contra, Stalin havia elaborat als anys trenta la teoria del “socialisme en un sol país”, la qual estipulava que calia construir i consolidar el comunisme a la Unió Soviètica abans d’estendre la Revolució a la resta del món.

Ara bé, el nou escenari geopolític semblava més propici que mai per estendre la Revolució a la resta d’Europa gràcies al prestigi adquirit durant el conflicte i la complicitat de la resistència. En conseqüència, en acabar la guerra, la presència de tropes soviètiques va ser un element determinant en d’adscripció política dels nous governs. Stalin pensava que si aconseguia transformar els països de l’Europa de l’Est en aliats de la Unió Soviètica, aquests es convertirien en el seu cinturó defensiu. Tanmateix, forçar la situació per instaurar règims comunistes a l’Est europeu podia resultar perillós davant de la força militar mostrada pels Estats Units, posseïdors de la bomba atòmica. Igualment, transformar ideològicament uns països que havien viscut de ple en el món capitalista i implantar-hi un règim comunista era una experiència incerta.

Així, Stalin va decidir actuar a l’Est amb fermesa, però amb cautela. Els Estats de l’Europa Oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats de “democràcia popular”, en oposició al model de democràcia liberal típic de l’occident europeu. Aquest bloc de l’Est l’integraven els Estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, la República Democràtica Alemanya.

En un primer moment es van establir “governs de front nacional”, amb presència de partits polítics diferents, fet que assegurava la majoria a les eleccions. Més endavant, quan els aliats deixaven de ser útils als interessos de Moscou, els socis eren expulsats o abandonats. Igualment van manipular-se els censos electorals i va retirar-se el vot a ciutadans de l’oposició. També es va fer servir el control de la policia i les milícies polítiques, les quals detenien els adversaris polítics i els lliuraven als tribunals populars.

map1.jpg

D’altra banda, es van desenvolupar programes de reconstrucció mitjançant una fórmula intermèdia entre el capitalisme i el comunisme. Es va procedir al repartiment de les grans propietats agrícoles entre els pagesos, sense arribar pròpiament a la col·lectivització. També es van nacionalitzar les grans empreses i la banca, i es va iniciar la posada en marxa de la indústria pesant. Però va ser l’esclat de la Guerra Freda la que va fer que els països de l’Est evolucionessin cap a un alineament definitiu amb la Unió Soviètica.

A partir de 1947, la pressió dels Estats Units, exercida a Europa mitjançant el Pla Marshall, va inquietar els soviètics. Així, l’enfrontament entre la URSS i els EUA que va donar origen a la Guerra Freda va accelerar el control de Moscou de tots els ressorts de poder dels països ocupats per implantar una dictadura del proletariat. La URSS, que veia perillar la seva influència a l’Europa de l’Est, va forçar els comunistes de les democràcies populars a fer-se amb el poder impedint la prolongació dels governs de coalició, així com a impulsar la via socialista i alinear-se amb la política exterior soviètica mitjançant la força que els atorgava la presència militar. És en aquest moment quan els comunistes van abandonar qualsevol mena d’escrúpol per donar pas a la repressió de l’oposició i la constitució de repúbliques populars socialistes dependents de Moscou. Es constituïa la primera línia enfront de l’aliança occidental de la Guerra Freda.

Europa dividida - Guerra Fría.jpg

En conseqüència, els països de l’Est, estrictament controlats per la URSS, van haver d’integrar-se en el COMECON, una mena de “mercat comú” de l’àrea soviètica, els objectius del qual eren la col·laboració en els intercanvis comercials, la paritat de les monedes, l’orientació comuna de les polítiques econòmiques i l’atorgament de préstecs. Igualment, mitjançant el Pacte de Varsòvia de 1955, els diferents exèrcits es van integrar sota un comandament soviètic únic. Definitivament, des de finals dels anys quaranta, Europa havia quedat dividida en dos grans blocs: els Estats proamericans i els Estats prosoviètics.

En aquests Estats, en aparença, els partits comunistes en el poder van liquidar els adversaris polítics mitjançant la il·legalització dels partits de l’oposició i l’empresonament o exili dels seus líders polítics. Igualment, importants polítics i comandaments comunistes van ser purgats per assegurar el control absolut dels soviètics. Ara bé, tot i això sempre va existir una dissidència activa, més o menys intensa en països com Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, la qual sempre va ser durament reprimida, però que va ser fonamental en el pas cap a la democràcia parlamentària i l’abandonament del socialisme, fets que preludiarien la dissolució de la mateixa Unió Soviètica a finals dels anys vuitanta.