Entrades amb l'etiqueta ‘Itàlia’

La marxa del feixisme italià cap al poder

dimarts, 22/02/2011

En una situació d’efervescència nacionalista italiana, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fascio di Combatimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

Mussolini.jpg

Benito Mussolini

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Brillant orador i manipulador de masses, Mussolini va veure com els seus discursos doctrinaris tenien un èxit indiscutible entre la petita burgesia. El feixisme italià naixia de la necessitat d’una forta autoritat política i dels agreujats sentiments nacionalistes dels italians. Així, tot i que el moviment feixista encara era molt minoritari els anys 1919-1920, davant la creixent desconfiança dels italians vers el règim parlamentari, Mussolini va aconseguir incrementar els seus suports socials a les capes més conservadores i influents de la societat italiana.

El 1920 va haver-hi una vaga industrial on els obrers van ocupar les fàbriques. La sortida negociada al conflicte va evitar que un moviment exclusivament reivindicatiu conduís cap a un procés revolucionari però la por a la revolució va generalitzar-se, fet que Mussolini va aprofitar. Així, el Fascio es va decantar cap a un activisme violent que actuava amb ferocitat contra els moviments vaguistes que eren acusats d’antiitalians. Sindicalistes, socialistes i comunistes seran víctimes de la intimidació feixista. Les esquadres feixistes van enfrontar-se al carrer a les organitzacions obreres entre 1920 i 1921.

camicie-nere.jpg

Els industrials estaven molt preocupats i culpaven el govern de no haver estat capaç de prendre mesures més estrictes contra els moviments vaguistes. Mussolini i els seus esquadrons feixistes seran una esperança per lliurar-se dels socialistes, els sindicats i el govern.

La manca d’una sortida a la crisi i la por a la revolució van facilitar que Mussolini es convertís en l’alternativa de la dreta italiana. La solució que proposava Mussolini era la construcció d’un règim de força, nacionalista, amb l’interès nacional per sobre de la identitat de classe i amb una política expansiva al Mediterrani. S’havia d’acabar amb la dissidència social amb un govern d’unitat nacional que exclogués a l’esquerra revolucionària, així es podria restablir l’ordre al país. Aquesta es una primera sortida cap a l’autoritarisme, coincidint amb els interessos de la gran patronal de la indústria.

El 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar aquests suports, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions obreres i camperoles. La irrefrenable violència, juntament amb el decantament progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Fascism.jpg

La primavera de 1921 van realitzar-se unes noves eleccions a la recerca d’un nou equilibri per Itàlia. El centre-dreta i el Partit Feixista van practicar davant els comicis una política de Bloc Nacional per derrotar electoralment el PSI. El Bloc Nacional no va ser una coalició electoral, només una estratègia contra l’esquerra. Mussolini s’unia així amb els liberals de Giolitti. El Partit Feixista va aconseguir una important presència parlamentària amb 35 escons dins del Bloc Nacional. El clar retrocés del PSI davant del Bloc Nacional semblava donar pas a una clara majoria, però la dreta no era una alternativa conjunta real amb un programa que unís a tots els partits conservadors al parlament.

La crisi de govern i la inestabilitat van seguir prolongant-se després de les eleccions de 1919. Sense un programa unitari de govern del Bloc Nacional la crisi italiana no es podia superar. Mussolini va defensar aquesta unió i va postular-se com a líder d’un projecte unitari de la dreta italiana. Els feixistes van augmentar la seva violència i el govern va veure’s incapaç de mantenir la llei i l’ordre al carrer. Itàlia va llançar-se pràcticament a una guerra als carrers entre les esquadres feixistes i els camises vermelles socialistes.

Spedizione_pun.jpg

El Partit Feixista tenia controlat el carrer, el recolzament de la gran indústria i un dirigent que estava al marge de la crisi italiana de postguerra i tenia molt reconeixement popular interclassista. Mussolini, amb tot a favor, reclamaria ara la formació d’un govern nacional encapçalat per ell mateix.

En aquest clima de violència i inestabilitat política el 27 d’octubre de 1922 es produïa la Marxa sobre Roma, una acció de força de Mussolini per pressionar el rei Víctor Manuel per formar un govern d’unió nacional amb un mínim de sis ministres feixistes en la seva composició. El govern no va reaccionar i els alts comandaments militars van dubtar davant la demostració de força dels feixistes.

March_on_rome_1.png

Sfilata_fascista_(Quirinale).jpg

La Marxa sobre Roma va presentar-se com una marxa espontània dels militants feixistes procedents de tota Itàlia, però la majoria van ser portats en camions fins a les mateixes portes de la capital, a més la mobilització no va ser tant espectacular i l’exèrcit podia haver-la detingut si hagués rebut l’ordre. La Marxa sobre Roma va ser una demostració de teatralitat política amb una acció que militarment estava mal planejada. Semblava que per al monarca un govern dirigit per Mussolini era l’única alternativa al vessament de sang i l’anarquia als carrers i es va a negar a signar la declaració d’Estat de setge presentada pel primer ministre.

Stato-maggiore-MarciasuRoma.JPG

Vittorio_Emanuele_III_incontra_Mussolini.jpg

Aquesta mobilització recolzada per sectors destacats de l’Estat i pel propi monarca va forçar la dimissió del govern elegit a les urnes per donar pas a un govern d’unió nacional encapçalat per Mussolini. L’acte de força havia tingut efecte i el 29 d’octubre el rei Víctor Manuel III, a través d’un telegrama, encarregava a Mussolini la formació del govern.

La crisi de la democràcia italiana

dilluns, 21/02/2011

El procés d’unificació italiana va configurar una monarquia liberal constitucional bassada en un sistema censatari força restringit que potenciava els interessos industrials i comercials del nord en contrast amb el sud agrari i controlat pels grans propietaris (cacics i màfia). El nacionalisme estava molt arrelat des del segle XIX amb la proclamació de l’autoafirmació de la nació italiana.

En la primera dècada del segle XX Giolitti va impulsar una sèrie de reformes que van consolidar el sistema liberal italià i va introduir una nova política exterior que buscava l’expansió colonial. D’aquesta manera, el nacionalisme italià es convertirà en un moviment agressiu que buscava en el passat imperial romà els estímuls necessaris per justificar l’imperialisme i el colonialisme tardà. El 1911 Itàlia annexionava Líbia com a colònia tot i no tenir cap riquesa en el seu territori. Líbia seria el punt d’entrada d’Itàlia a Àfrica. Aquest fet va fer convenient una reforma electoral que obrís en part el sufragi a l’Itàlia del nord per rebre el suport popular per a l’empresa imperial.

Giolitti.jpg

Giovanni Giolitti

El 1912 s’instaurava el sufragi masculí per aquells homes de més de 21 anys que sabessin llegir i escriure i als majors de 30 anys que haguessin complert el servei militar. La política italiana s’obria així a la política de masses. El 1913 es ratificava la victòria electoral dels grups liberals i conservadors tradicionals amb un fort creixement del Partit Socialista italià (PSI) i del Partit Popular italià (PPI) catòlic i confessional que tenia un programa de reforma social que va atreure a les classes mitjanes.

Cambra de diputats del parlament italià (1913-1924):

1913 1919 1921 1924
PCI 16 18
PSI 52 156 122 22
PSU 60 25
Republicans 9 9 7 7
PPI 29 100 107 40
Constitucionalistes 410 209 34
Bloc Nacional 275
Llista nacional 355
Partit Feixista* (35) (20)
Altres 8 34 8 14
TOTAL 508 535
Majoria 255 268

El control de les elits es posarà en qüestió després de la Primera Guerra Mundial quan Itàlia va declarar-se neutral en un principi però va acabar entrant en guerra al costat de l’Entesa després dels acords secrets de Londres de 1915. Els sectors bel·licistes partidaris de la participació d’Itàlia a la guerra consideraven que la neutralitat deixava el país com una potència de segona fila com Espanya i que s’havia d’actuar contra Àustria per incorporar la zona est de Venècia, el sud del Tirol i altres objectius al Mediterrani oriental (projecció cap a Grècia i la costa dàlmata). Els intervencionistes van practicar un fort nacionalisme per afavorir la participació d’Itàlia a la guerra mentre que el PSI estava dividit entre el sector maximalista majoritari i els sectors reformistes però era contrari a la participació a la guerra.

Mussolini va mostrar-se favorable a favor de l’entrada d’Itàlia a la guerra i des d’Avanti, l’òrgan de premsa del PSI, va iniciar una forta campanya favorable a la guerra. Finalment, Mussolini va abandonar el PSI per formar el seu propi moviment des del diari El Poble Italià que tenia un finançament ocult proporcionat pels grans industrials del país que tenien interessos en participar del conflicte.

Mussolini_sul_Carso.jpg

Mussolini a les trinxeres del front italià de la Gran Guerra

Finalment, Itàlia entrava a la Primera Guerra Mundial aportant 7,5 milions de soldats que majoritàriament provenien del sud del país. El saldo final del conflicte bèl·lic va ser superior als 700.000 morts i un milió de ferits. En acabar la guerra, la frustració que va produir la no concessió de les aspiracions territorials italianes amb la negativa a l’annexió del Fiume va generar una forta crisi. El nacionalisme es veia reforçat per la sensació de frustració (vittoria mutilata) i va generar una forta mobilització amb la figura de G. D’Annunzio al capdavant.

D'Annunzio.jpg

Gabriele D'Annunzio

Tot i pertànyer al bàndol dels vencedors, Itàlia no va obtenir les compensacions territorials i econòmiques que esperava. La suma d’aquests factors va crear una situació que el govern va ser incapaç de solucionar. Els tractats de pau de Paris van concedir a Itàlia el Tirol del nord i l’Alto Adigio però no van satisfer les seves pretensions a la costa dàlmata. El Fiume havia estat atribuït pels tractats de pau a Iugoslàvia tot i les pretensions del primer ministre italià Orlando i el nacionalisme italià més radical encapçalat pel poeta D’Annunzio la considerava italiana.

Així, D’Annunzio va organitzar un grup d’excombatents per ocupar el Fiume i forçar la seva annexió. El govern italià no va acceptar aquesta política de fets consumats i no va reconèixer l’annexió del Fiume el que va convertir els partits constitucionals i l’elit política italiana en un objectiu més de les crítiques nacionalistes. D’annunzio va utilitzar per ocupar el Fiume el 1919 una escenografia on proliferaven els uniformes, les formacions i les senyeres italianes, una escenografia que el feixisme faria seva de seguida. Finalment, Giolitti va signar el Tractat de Rapallo el 1920 on es declarava el Fiume com a ciutat lliure.

El sentiment de frustració s’accentuava entre els sectors nacionalistes. A més, l’economia italiana es trobava en una situació molt feble, arruïnada per la guerra, ia fragilitat dels governs italians impossibilitava el prendre les reformes financeres i socials necessàries per superar la crisi.

Mussolini_and_D'Annunzio.jpg

Benito Mussolini i Gabriele D'Annunzio

El 1919 es produïa una nova reforma electoral que universalitzava el sufragi masculí en plena crisi política, econòmica, social i d’identitat nacional. Itàlia es convertirà en un dels espais més agitats d’Europa el que el 1919 suposarà un canvi de signe polític a les eleccions. Els partits tradicionals van perdre la majoria i van veure com creixien amb força el PSI (156 escons) i el PPI (100 escons). El resultat de les eleccions de 1919 va donar lloc a un nou joc d’aliances per formar un govern amb el suficient recolzament popular i parlamentari.

Tot indicava que s’estava ensorrant el règim liberal que es trobava desbordat per l’agitació nacionalista produïda pel rebuig dels tractats de Versalles que potenciaven el regne de Iugoslàvia impedint l’expansió italiana als Balcans. Els moviments reivindicatius s’havien intensificat tant en la indústria com en l’agricultura entre 1919 i 1920, els “dos anys rojos”. La manca d’activitat industrial generava atur, el deute extern hipotecava els pressupostos, l’alça dels preus perjudicava amplis sectors socials, al sud del país els camperols ocupaven terres i les vagues obreres es multiplicaven a les ciutats del nord. L’estiu de 1920 la crisi era general.

A la forta inestabilitat social li va succeir una forta agitació política. Els sectors maximalistes del PSI va plantejar-se la sortida revolucionària a la crisi tot i no ser un grup homogeni. El sector liderat per Serrati era partidari de concentrar-se en la conquesta del poder per la via electoral per poder realitzar la transició cap a un nou estat socialista italià. Altres sectors del socialisme (Bordiga) creien que per la via electoral no s’arribaria al poder i plantejaven una insurrecció de tipus bolxevic per fer-se amb el poder. El socialisme tenia la seva base electoral al nord i al centre del país però en el sud subdesenvolupat no tenia recolzament.

D’altra banda, Turati optava per la via parlamentària creant una coalició de govern que incorporés el PPI de Dom Sturzo. Les alternatives al règim liberal italià després de 1919, però, requerien d’una política de masses que ni PSI ni PPI van aconseguir portar a terme.

Les bases socials del feixisme

divendres, 28/01/2011

Des del punt de vista social, els partits de caràcter feixista mai van aconseguir totalment el suport popular de la població, tot i que la seva base social, molt reduïda en els seus inicis, va anar incrementant-se considerablement fins arribar a ser una de les principals forces polítiques de països com Itàlia o Alemanya.

hitler-at-dortmund.jpg

El feixisme va reclutar els seus primers seguidors entre els sectors socials desarrelats, especialment oficials i excombatents desmobilitzats després de la fi de la Primera Guerra Mundial, que van tenir una adaptació difícil a la vida civil de la postguerra. En el context de crisi cultural del tombant de segle, els moviments feixistes també van tenir el suport de joves activistes i romàntics molt impressionats per l’impacte de la Gran Guerra i que expressaven la seva frustració per la ineficiència del sistema liberal.

Els canvis socials que va provocar la guerra van donar a la petita burgesia una força que aquesta classe social mai havia tingut. Perjudicades per la forta crisi econòmica, no sentint-se satisfactòriament representades pels partits burgesos tradicionals ni pels partits proletaris internacionalistes, i espantades per la possible expansió del comunisme les classes mitjanes urbanes i rurals serien un dels suport dels nous partits autoritaris.

Igualment, els feixismes també tindrien suports des de determinats sectors d’una classe obrera desencantada davant la crisi. Aquests sectors obrers provenien de partits radicals d’esquerra i van trobar atractiu el llenguatge extremista i el missatge violent que els oferia el feixisme.

ORIGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA FEIXISTA A ITÀLIA (1922)
Treballadors de la terra 24,4%
Professions liberals 16%
Obrers 15,4%
Estudiants 13%
Agricultors 12%
Comerciants i artesans 9,2%
Funcionaris 4,8%
Industrials 2,8%
Ensenyants 1,1%
Mariners 1%

D’altra banda, els sectors industrials que s’havien beneficiat de la guerra van tenir problemes de reconversió en temps de pau. La creixent conflictivitat social i l’amenaça revolucionària serien motius d’alarma permanent i la crisi econòmica dels anys trenta provocaria una caiguda de la producció i dels beneficis que aprofitarien tant Hitler com Mussolini per rebre el suport de la gran indústria. Amb el suport dels grans empresaris i els terratinents el feixisme va poder consolidar la seva posició en l’Europa d’entreguerres.

masas nazismo.jpg

Al principi, els grans empresaris i els terratinents van finançar el feixisme per emprar aquestes organitzacions com una força de xoc contra el creixement de les organitzacions socialistes i comunistes. Més endavant, però, les van ajudar per afavorir la instauració d’un poder executiu fort, capaç de reorganitzar i controlar l’economia per superar la crisi i aturar l’agitació obrera. Això va ser possible gràcies a l’eliminació de la part demagògica, revolucionària i anticapitalista dels programes polítics feixistes.

ORÍGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA DEL PARTIT NAZI (1930)
Obrers 28,1%
Empleats 25,5%
Pagesos independents 14,1%
Artesans 9,1%
Funcionaris 8,3%
Comerciants 8,2%
Empleats domèstics 3,6%
Professions liberals 3%

Finalment, la presa del poder per part del feixisme i el nazisme no pot explicar-se sense els suports que van rebre des de dues de les principals institucions dels Estats liberals democràtics: l’exèrcit i la policia, els quals van tolerar, i en ocasions participar activament, de la violència que les organitzacions feixistes exercien per espantar els seus enemics i per conquerir el poder.

La ideologia feixista

dijous, 27/01/2011

En els anys vint i trenta va produir-se l’eclosió d’una nova forma d’organització política: el feixisme. La ideologia d’aquest moviment és la forma més elaborada i modernitzada de la tradició de la dreta radical, una fase concreta del desenvolupament de la cultura ultradretana, específica del continent europeu, i basada en la inversió dels valors d’igualtat natural, llibertat individual i govern representatiu que es derivaven dels principis de la Revolució francesa de 1789.

En un moment de crisi, la comparació dels grans ideals emergits de la Revolució francesa amb la realitat que suposava la marginació social, l’exclusió o la pèrdua de l’estatus privilegiat que s’havia tingut abans de la Gran Guerra van suposar que aquells principis que havien inspirat la política i la societat del vuit-cents fossin considerats caducats o falsos per amplis sectors de la societat. A diversos països van aparèixer moviments d’aquest tipus, articulats al voltant del rebuig al sistema parlamentari, l’odi al comunisme, el nacionalisme exacerbat, el culte a la violència i la mobilització de les masses atretes per un líder carismàtic.

La ideologia feixista tenia una sèrie de característiques bàsiques ben definides:

1. Invalidesa dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. Aquesta desigualtat va permetre una concepció jeràrquica de la societat que portaria cap el masclisme i el racisme. Així, la dona estarà supeditada a l’home, i el nazisme afirmaria la desigualtat entre les races humanes on la raça ària seria la dominant i estaria destinada a governar el món, mentre que a l’altre extrem trobaríem la raça jueva perseguida pel nazisme.

Stab-in-the-back_postcard.jpg

2. Nacionalisme radical, agressiu, militarista i poc respectuós amb els drets dels altres pobles, que es poden veure com a terreny on ha de créixer el propi Imperi. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem. Tots els individus han d’estar al servei de l’Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura. La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. El nacionalisme és l’aspecte més constant dels feixismes. Així, molts moviments feixistes es consideraran totalment diferents entre ells només per afirmar els principis propis d’identitat. Les referències a temps passats i gloriosos de la nació caracteritzarà els feixismes fent que el nacionalisme passés del sentiment de greuge típic dels seus orígens a una apologia del bel·licisme imperialista que conduirà cap a la guerra.

Nazi Expansion.jpg

L'expansionisme nazi

Second_world_war_europe_1941-1942_map.png

L'Europa feixista el 1942

3. Totalitarisme, considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu. Els feixismes configuraran uns sistemes polítics de partit únic que consideraran el partit com un dipositari dels valors nacionals, uns valors únics sense més necessitat de representació. El model d’Estat feixista es sustentava, doncs, en uns principis rudimentaris i irracionals.

4. Anticomunisme, per l’oposició a entendre que les classes socials tenen interessos contraposats irreconciliables. L’anticomunisme serà una referència permanent del feixisme, tot defensant un Estat absolut situat per sobre d’una societat a la qual representava totalment, cosa que s’oposava a la lluita de classes i l’internacionalisme comunista. El feixisme es plantejava així com una “tercera via” alternativa al socialisme marxista, però també al capitalisme, tot defensant la creació d’un socialisme nacional capaç de posar fi al conflicte de classes i d’atreure tant a les capes mitjanes, amenaçades pel procés de concentració capitalista, com als obrers, oprimits per la por de l’atur i la misèria.

5. Creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. Així, Mussolini adoptaria així el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys. Mitjançant les grans concentracions, els discursos i la propaganda es mantindria el nexe entre els polítics i el poble, un conjunt compacte.

Reichsparteitag_1935_mod.jpg

hitler-at-dortmund.jpg

Dues posicions davant de la unificació italiana

dilluns, 18/10/2010

En el procés d’unificació italià s’oposarien dos projectes nacionalistes. Un era de caràcter monàrquic i liberal, estava dirigit per Cavour, primer ministre del Piemont, i comptava amb el suport de la burgesia. Així definia C. Balbo el projecte conservador italià a l’obra Les esperances d’Itàlia, tot defensant la supremacia del Piemont en el procés unificador:

Cavour.jpgPerò les coses han canviat des de fa dos o tres segles. En aquest interval de temps el progrés i la importància de la part septentrional han anat augmentant, […] especialment el Piemont. Jo sóc, com és ben sabut, poc partidari de les supremacies. No voldria pretendre per a la Itàlia septentrional cap superioritat definitiva sobre la Itàlia meridional; però mentre l’empresa de la independència no hagi acabat, hi ha avantatges que no es poden prendre a la Itàlia septentrional […].

El moviment necessari serà la unió, un moviment cap a l’Orient, un engrandiment de la monarquia al capdavant de la qual hi ha la casa de Savoia. Només aquesta té les compensacions occidentals per durar; només aquesta és veïna de les províncies italianes estrangeres; només aquesta pot convertir-les en italianes, la qual cosa és un dels objectius fonamentals de l’empresa […].

L’altre era de caràcter republicà i democràtic, estava representant per la pagesia del Mezzogiormo, s’inspirava en les idees romàntiques preconitzades per Mazzini i estava encapçalat per Garibaldi que confiava en la via insurreccional com el mitjà per imposar-se a la monarquia autocràtica dels Borbons. Aquest era el seu programa en paraules de Mazzini recollides en els seus Escrits (1861-1891):

Giuseppe Mazzini.jpg[…] el gran designi de tornar a fer d’Itàlia una nació. Una, independent i sobirana, de ciutats lliures i iguals. La jove Itàlia és republicana i unitària.

Republicana perquè teòricament tots els homes d’una nació estan cridats per la llei de Déu i de la humanitat a ser lliures, iguals i germans. I perquè la forma republicana és l’única que assegura aquest destí, perquè la sobirania resideix essencialment en la nació […]. Perquè Itàlia pràcticament no té elements d’una monarquia, ni d’una aristocràcia venerada i potent que pugui interposar-se entre el tron i la nació; ni una dinastia de prínceps italians que inspiri […] l’afecte i la simpatia de tots els Estats que la formen […].

Unitària, perquè sense unitat no hi ha realment nació, perquè sense unitat no hi ha força i perquè Itàlia, envoltada de nacions unitàries i potents, ha de ser forta en primer lloc […].

Finalment, seria el moviment liberal monàrquic el que comptaria amb l’ajuda militar i els suports internacionals necessaris per a liderar el procés unificador italià.

Itàlia a mitjans del segle XIX

dilluns, 18/10/2010

Els territoris que configurarien els Estats d’Itàlia i Alemanya vers el 1870 constitueixen un exemple del que podem anomenar com nacions multi estatals. És a dir, eren territoris poblats per un conjunt d’individus que, especialment gràcies a la propagació del romanticisme, compartien el sentiment de pertinència a una mateixa unitat cultural i lingüística i amb un passat, unes tradicions i uns costums que els particularitzaven, però que tenien el territori nacional fragmentat en diversos Estats.

Unificación Italiana.jpg

Així descrivia l’Itàlia de mitjans del segle XIX el polític i patriota italià Giussepe Mazzini a la seva obra Itàlia, Àustria i el Papa (1845):

Som un poble de 21 a 22 milions d’homes, coneguts, des de temps immemorials, amb un mateix nom: el de poble italià. Estem delimitats per les fronteres naturals més precises que Déu ha traçat, el mar i les muntanyes més altes d’Europa. Parlem la mateixa llengua […], tenim les mateixes creences i els mateixos costums, hereus del més gloriós passat polític, científic i artístic conegut a la història d’Europa.

No tenim bandera, no tenim nom polític, ni gaudim d’un espai entre les nacions europees. No tenim centre comú, no tenim cap Carta, ni un mercat unificat. Estem desmembrats en vuit Estats […]. Vuit línies de duanes limiten el nostre mercat i ens impedeixen la indústria i l’activitat comercial […]. Vuit sistemes diferents de moneda, de pesos i de mesures, de legislació civil i d’organització administrativa ens han separat i ens fan sentir estrangers els uns dels altres. I tots aquests Estats es troben en mans de governs despòtics […]. No hi ha llibertat de premsa, ni d’associació, ni de paraula.

La unificació d’Itàlia (1858-1870)

divendres, 15/10/2010

Els territoris que configurarien els Estats d’Itàlia i Alemanya vers el 1870 constitueixen un exemple del que podem anomenar com nacions multi estatals. És a dir, eren territoris poblats per un conjunt d’individus que, especialment gràcies a la propagació del romanticisme, compartien el sentiment de pertinència a una mateixa unitat cultural i lingüística i amb un passat, unes tradicions i uns costums que els particularitzaven, però que tenien el territori nacional fragmentat en diversos Estats.

El 1815, al Congrés de Viena, Itàlia quedava dividida en vuit Estats diferents. El nord comprenia el Regne Llombardo-Vèneto, annexionat per l’Imperi Austríac, i el Regne de Piemont-Sardenya que, ocupat pels francesos durant la Revolució, tenia una important indústria, una burgesia oberta a les idees liberals i una monarquia (la Casa de Savoia) que havia iniciat el desmantellament de l’Antic Règim. Al centre de la península hi havia quatre petits ducats independents (Parma, Mòdena, Lucca, i Toscana), satèl·lits de la política austríaca. Al sud es trobava el Regne de Nàpols (Dues Sicílies) que, en mans dels Borbons mantenia una monarquia absoluta. Finalment, trobem els Estats Pontificis, governats pel papat i contraris a la difusió dels principis liberals.

Unification_of_Italy_1815-1870.jpg

Les invasions jacobina i napoleònica del nord d’Itàlia van fer arribar a aquestes terres els principis de nació i sobirania i van fer créixer els sentiments nacionalistes entre una classe burgesa de caràcter liberal i patriòtic. Però, seria durant la Restauració que aniria prenent cos la lenta afirmació d’una identitat cultural italiana, fonamentalment articulada al voltant de la llengua toscana.

Cap a 1830 començaria a prendre cos la necessitat d’articular un moviment nacional que aspirés a la creació d’un Estat italià unificat i independent des dels Alps fins a Sicília. Això va originar un ampli moviment de defensa del sentiment nacional italià i de revalorització cultural: el Risorgimento. El renaixement cultural italià va ser un corrent moderat que uniria sota els seus principis nacionalistes italians a historiadors (Balbo), escriptors (Leopardi, Manzoni, Pellico) i músics (Verdi, Rossini).

Els diversos Estats italians presentaven realitats econòmiques molt contradictòries. D’una banda, als Estats del sud la terra estava en mans de la vella noblesa propietària, el sistema senyorial continuava vigent i l’agricultura, totalment tradicional, obtenia uns beneficis molt baixos que comportaven la pobresa de la pagesia. En canvi, als Estats del nord existien més semblances a les realitats de l’Europa industrial i s’havia iniciat un procés de transformació de l’agricultura i un primerenc desenvolupament industrial que es veuria frenat, però, per l’existència d’una legislació endarrerida, la multiplicitat de duanes i la dificultat dels intercanvis comercials.

El creixement industrial del nord va comportar l’enfortiment de la burgesia, que paulatinament va començar a unir-se en la defensa de les seves aspiracions econòmiques i polítiques i que veuria en la unitat política italiana un camí eficaç pel desenvolupament dels seus negocis i la seva activitat econòmica. D’aquesta manera, la burgesia dels Estats del nord, i fonamentalment del Piemont, va convertir-se en el motor del moviment nacionalista. Un primer pas cap a la unificació política va ser la unificació econòmica, gràcies a la construcció del ferrocarril, a la recerca de convertir Itàlia en un veritable mercat nacional. El ferrocarril permetria la comunicació de regions aïllades, una transformació de la vida quotidiana, l’intercanvi de mercaderies i la difusió de notícies i idees.

Tant Itàlia com Alemanya havien vist fracassar les seves temptatives unificadores el 1848. Per tant, els calia l’ajuda exterior d’una potència europea i, en conseqüència, haurien d’esperar l’ocasió de trencar les aliances de les grans potències europees que preferien mantenir l’ordre territorial d’Europa des de 1815. Aquesta ocasió es presentaria amb la Guerra de Crimea (1853) quan el tsar Nicolau I de Rússia va creure’s amb drets sobre els principats danubians de Moldàvia i Valàquia, en aquells moments sobre domini otomà. Desprès d’envair els territoris, Rússia va derrotar els turcs.

Aleshores, França i Gran Bretanya, temoroses del potencial rus al Mar Negre i de la possibilitat d’un blocatge a la navegació en el Danubi van declarar la guerra al tsar. El Piemont, necessitat d’aliances internacionals va adherir-se a francesos i britànics i va declarar la guerra a Rússia. Les accions bèl·liques van concentrar-se a la península de Crimea i a la ciutat de Sebastopol. Derrotats els russos, pel Tractat de París de 1856, es restabliria la integritat del territori turc, imposant-se la lliure navegació pel Danubi i la neutralitat del Mar Negre.

Però les conseqüències del conflicte a nivell europeu serien decisives tant per la unificació italiana com per l’alemanya: havia desaparegut totalment l’equilibri internacional preconitzat per Metternich. França es manifestava novament com a gran potència, Rússia quedava debilitada i Àustria perdia part del seu paper hegemònic.

La situació plantejada va incitar els nacionalistes italians a intentar novament treure’s de sobre el domini austríac i re retruc aconseguir la unificació de tots els territoris. Desprès de 1848 només el Piemont havia mantingut políticament vigent els ideals del liberalisme i el nacionalisme italià i un grup de patriotes al servei del diari Il Risorgimento apostaria ara per intentar-ho novament articulant la nova Itàlia al voltant de la dinastia de la Casa de Savoia. El primer ministre piemontès, Camilo Benso comte de Cavour, conscient de la superioritat austríaca demanaria ajuda a França, aliada seva durant la guerra de Crimea, i ambdós països arribarien a un pacte per atacar Àustria el 1858, un cop aconseguida la neutralitat de Rússia i Gran Bretanya.

Cavour.jpg

Camilo Benso, comte de Cavour

En el procés d’unificació italià s’oposarien dos projectes nacionalistes. Un era de caràcter monàrquic i liberal, estava dirigit per Cavour, primer ministre del Piemont, i comptava amb el suport de la burgesia. L’altre era de caràcter republicà i democràtic, estava representant per la pagesia del Mezzogiormo, s’inspirava en les idees romàntiques preconitzades per Mazzini i estava encapçalat per Garibaldi que confiava en la via insurreccional com el mitjà per imposar-se a la monarquia autocràtica dels Borbons. Finalment, seria el moviment liberal monàrquic el que comptaria amb l’ajuda militar i els suports internacionals necessaris per a liderar el procés unificador italià.

El procés va ser fonamentalment militar. El 1859, Cavour va aconseguir primer l’ajuda francesa per derrotar els austríacs i va annexionar al Piemont la Llombardia desprès de les victòries franco-piamonteses de Magenta i Solferino. L’Imperi Austríac retenia encara el Vèneto segons el que va signar-se a la Pau de Zúrich (1859). No content encara amb les annexions, Cavour incitaria a la rebel·lió els altres territoris italians, ara amb el suport d’Anglaterra. Així, el 1860, la Toscana, Parma i Mòdena s’adheririen a la monarquia de Víctor Manuel II.

VictorEmmanuel2.jpg

Víctor Manuel II, rei d'Itàlia

D’altra banda, un cop assolida la pau al nord, el republicà Garibaldi va ocupar bona part del sud peninsular, gràcies a una expedició de voluntaris (els camises roges) que, sortint de Gènova, havia enderrocat els Borbons de Nàpols desprès d’una revolta a Sicília provocada pels patriotes i va instaurar un govern provisional de caràcter democràtic.

Giuseppe_Garibaldi_(1866).jpg

Garibaldi

Finalment, per no dividir el moviment nacionalista italià i provocar un enfrontament guerracivilista, Garibaldi va haver de cedir davant de l’autoritat piemontesa i va reconèixer el rei Víctor Manuel II del Piemont com a rei de la Itàlia unificada. El nou regne, al qual va unir-se el Regne de Nàpols desprès d’un referèndum, quedava constituït el 1861 unificant al voltant del Piemont la Itàlia del centre i del sud. Només Venècia i una part dels Estats Pontificis restaven fora del nou Estat.

mapa.jpg

Les potències europees van reconèixer el nou regne italià, però encara escapaven a l’autoritat del nou Estat Roma i Venècia. Així, la tasca unificadora no va completar-se fins a l’annexió del Vèneto el 1866, desprès de la derrota austríaca davant els prussians a Sadowa (amb suport italià), i l’ocupació dels Estats Pontificis el 1870 desprès de la retirada de les tropes franceses de Napoleó III. Roma es convertia en la nova capital del Regne d’Itàlia i es creava l’Estat del Vaticà que mantenia la sobirania papal.

italia.gif

Malgrat l’èxit de la unificació, el nou Estat italià va néixer amb una sèrie de problemes estructurals: algunes zones de parla italiana, Ístria i Trento, havien restat sota domini austríac i la negativa del Vaticà a reconèixer el nou Estat van generar una llarga enemistat entre el papat i l’Estat italià. Finalment, la permanència dels contrastos entre el nord industrialitzat i un sud endarrerit, on predominaven els grans propietaris agrícoles, va ser un greu problema pel desenvolupament econòmic del país.

La idea de nació en el segle XIX

dimecres, 13/10/2010

La nació, en el sentit polític i cultural, va sorgir durant les guerres que van tenir lloc a Europa en temps de la Revolució francesa i l’Imperi Napoleònic, guerres en les quals les nacions ocupades per França van rebutjar la presència estrangera al seu territori. D’aquesta manera, països com Espanya, Alemanya, Itàlia o Rússia van desenvolupar aquest sentiment nacional enfront la invasió napoleònica.

La maduresa del nacionalisme, però, s’assoliria en el període 1815-1848. En aquests anys molts grups van rebutjar els acords del Congrés de Viena, que havien establert que algunes nacions i cultures quedessin sotmeses a Estats o Imperis que no reconeixien la seva personalitat.

El sentiment nacional, influït per l’esperit romàntic, va beure de l’exaltació de la identitat pròpia: una llengua, una cultura, i (a vegades) una religió comunes. Es van buscar les arrels nacionals en el passat històric de l’antiguitat o l’edat mitjana. I, en molts casos, la consciència nacional es va reforçar per la lluita contra Estats opressors, invasors o administradors.

Així definia la nació alemanya el filòsof Johann G. Fichte en el seu Discurs a la nació alemanya (1807-1808):

Tots els que parlen una mateixa llengua estan units […] per un cúmul de vincles invisibles, de manera que els homes no formen una nació perquè viuen en aquest o aquell costat d’una serralada […], sinó que viuen junts perquè primitivament, i en virtut de lleis naturals d’ordre superior, ja formaven un poble.

Així, la nació alemanya, gràcies al fet que té una llengua i una manera de pensar comunes, estava prou unida i es distingia amb claredat de la resta de pobles de la vella Europa […].

D’altra banda, així definia la nació el revolucionari italià Giuseppe Mazzini el 1834:

Una nació és l’associació de tots els que, agrupats ja sigui per la llengua, per certes condicions geogràfiques o pel rol que els ha assignat la història, reconeixen un mateix principi i s’encaminen, sota el dret d’un imperi unificat, a la conquesta d’una sola meta definida.

Finalment, així definia la nació l’escriptor i historiador francès Ernest Renan en el seu discurs Què és una nació? (1882):

Una nació és una ànima, un principi espiritual […]. Una nació és una gran solidaritat creada pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i que s’està disposat a fer en el futur. Comporta un passat; però es reprèn en el present mitjançant un acte tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és un plebiscit quotidià, tal com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de la vida.

Les Revolucions de 1830

dimecres, 13/10/2010

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, com hem vist, a tota Europa van anar definint-se dos grans grups políticament oposats: els absolutistes, ultres o conservadors i els liberals o progressistes. Entremig podem trobar els elements més moderats d’ambdós grups. Els primers eren els seguidors dels principis restauracionistes establerts al Congrés de Viena i de la Santa Aliança. Els segons agrupaven col·lectius tant diversos com els nacionalistes, els liberals i els romàntics defensors a ultrança de les llibertats dels individus.

Els liberals tenien a la major part dels seus adeptes en la burgesia, promotora de la Revolució francesa de 1789, que va veure com les seves aspiracions no van ser respectades en els governs posteriors. Quan a partir de la independència de Grècia es disgregui la Santa Aliança, aquesta burgesia creurà que havia arribat el moment de fer valer la seva ideologia a través d’una segona onada revolucionària.

rev30.png

burgues02.jpg

Així, en la dècada de 1830 novament sorgiran moviments revolucionaris que ja afectarien tant a l’Europa central com a l’occidental, amb una extensió i unes repercussions més grans que les viscudes a la dècada anterior. En aquesta ocasió, les insurreccions tindrien més suport popular i, en aquells països on van triomfar, van comportar la substitució dels règims absolutistes per sistemes polítics constitucionals en els quals la burgesia va passar a detenir el poder. Amb tot, encara es mantindria la marginació de les classes populars de la vida política perquè el sufragi era censatari o restringit i les llibertats públiques eren limitades.

Va ser a França on va iniciar-se el nou procés revolucionari dels anys trenta. El príncep de Polignac, ministre del monarca Carles X, va dissoldre el parlament el 25 de juliol de 1830, va suprimir la llibertat de premsa i va excloure del cens electoral a comerciants i industrials. Davant les mesures reaccionàries del govern de Carles X, que intentava derogar la Carta Atorgada de Lluís XVIII, la burgesia va prendre les armes i va ocupar París per expulsar el darrer Borbó i nomenar un nou rei: Lluís Felip d’Orleans.

Révolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830.jpg

El rei-ciutadà, que acceptaria tres principis bàsics del liberalisme: la sobirania nacional, una constitució que reconeixia els drets de la Carta Atorgada de 1814, i llibertat política i parlamentària. Aquest fet representava per França, desprès de l’experiència fallida de Lluís XVI amb l’Assemblea Legislativa el 1791, la nova formació d’una monarquia liberal o constitucional, que ràpidament va ser reconeguda per Anglaterra. Seria, però, la gran burgesia la que recolliria els fruits d’una revolució protagonitzada per la petita burgesia i els obrers, ja que la monarquia orleanista aviat oblidaria les seves promeses de liberalització i democratització del règim polític francès i condemnaria a les classes mitjanes, el seu principal suport inicial, a una situació de marginació política.

Encoratjada pel triomf de la revolució a França, la veïna Bèlgica, sotmesa a Holanda des del Tractat de Viena (1815), va revoltar-se combinant reclamacions nacionals i liberals. Així, el 4 d’octubre de 1830, els belgues prenien Brussel·les i declaraven la seva independència. Prússia, Àustria i Rússia van intentar intervenir per imposar el principi de legitimitat, però Anglaterra i França van oposar-se i van reconèixer el nou Estat. A la Conferència de Londres de 1831 es confirmaria la independència belga i la seva neutralitat sota la monarquia constitucional del rei Leopold I.

Wappers_belgian_revolution.jpg

Tanmateix, països com Espanya, entre 1833 i 1839, i la Gran Bretanya, a través de l’ampliació dels drets polítics el 1832, també van fer el trànsit cap al liberalisme en aquest període. En canvi, en altres llocs com ara a Itàlia, Polònia o Alemanya, els moviments revolucionaris dels anys trenta van fracassar.

A Polònia, sotmesa majoritàriament a Rússia, l’exèrcit va insurreccionar-se el 29 de novembre de 1830. L’any següent els polonesos declararien la seva independència. Tot i l’èxit inicial, les desavinences entre la noblesa polonesa conservadora i la burgesia liberal van propiciar que l’exèrcit rus esclafés la revolució i iniciés una terrible repressió davant la neutralitat i indiferències britànica i francesa.

Al centre d’Itàlia (Mòdena, Romanya i les Marques) va esclatar un alçament propiciat per l’acció soterrada dels carbonaris, que ràpidament va ser apaivagat per l’Imperi Austríac amb l’única reclamació de França. Tot i aquest fracàs, la revolució de 1830 va significar l’inici d’una nova consciència de pàtria que encoratjaria en la segona meitat del segle la lluita per la unificació i la independència italiana.

Finalment, a Alemanya, dividida en petits Estats sota el proteccionisme del Regne de Prússia (i de l’Imperi Austríac), la revolució va iniciar-se el 1830 en alguns Estats de la regió central que van adoptar constitucions liberals –Brunswick, Hesse, Hannover i Saxònia–. El moviment revolucionari va extendre’s lentament als Estats meridionals que van intentar dominar la Dieta (parlament) de la Confederació Germànica, unió política de l’Europa central creada pel Congrés de Viena el 1815 agrupant a 38 Estats sobirans. Creada per omplir el buit que havia deixat la desaparició del Sacre Imperi durant l’Imperi Napoleònic, disposava d’un parlament a Frankfurt i buscava equilibrar la influència d’Àustria i Prússia al nord d’Europa sota la presidència de l’emperador austríac i com a fre a les tendències liberals. Els intents revolucionaris de 1830 per canviar les constitucions dels Estats alemanys van fracassar. Amb tot, Prússia va introduir el Zollverein (1834), la unió duanera dels Estats del nord, futura llavor de la unificació del país.

zollverein 2.gif

L’expansió de la Il·lustració

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració es va iniciar en el període 1680-1730 a Anglaterra i les Províncies Unides, i posteriorment va difondre’s a França i algunes regions d’Itàlia i dels Estats alemanys. D’aquesta manera, cap al 1750, aquest corrent de pensament s’havia expandit per bona part d’Europa, esdevenint França el principal centre de difusió del seu ideari.

El focus principal d’aquest reformisme van ser les ciutats portuàries, com Anvers, Londres o Hamburg, i les grans capitals europees del segle XVIII, com París, Viena, Berlín, Sant Petersburg, Madrid o Lisboa. Per contra, el món rural va estar completament allunyat d’aquells nous aires renovadors que portaven els pensadors il·lustrats.

mapa_absolutisme.png

Si bé és innegable que la Il·lustració va ser un fenomen europeu, aviat les idees il·lustrades van estendre’s per molts dels territoris colonials que controlaven les potències europees, especialment per l’Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Austràlia, i serien un dels fonaments de les revolucions que portarien molts d’aquests territoris cap a la independència en els segles XVIII i XIX.

Tanmateix, la Il·lustració és un fenomen plural i divers. Per això, en cada llengua s’anomena a aquest període de manera diferent però predomina la idea de les Llums. Per tant, cada Il·lustració té uns trets específics en el seu marc.

La Il·lustració britànica està marcada per les transformacions polítiques que van viure’s en el segle XVII i el marc geogràfic que abraça aquest moviment ocupa des de Anglaterra i Escòcia a Amèrica del nord. Així, els il·lustrats britànics es van preocupar principalment per qüestions econòmiques i polítiques, però sense ser en cap moment un moviment que s’enfrontés amb el poder polític. A Anglaterra la Il·lustració no serà radical ni anticlerical.

Els referents científics i filosòfics del segle XVII marquen el desenvolupament de la Il·lustració britànica. És per això, que el bressol de la Il·lustració el trobem a Anglaterra amb uns clars referents en el segle XVII com Newton o Locke. Destaca l’aplicació del racionalisme a l’economia, la política i el pensament social amb autors com Hume, Adam Smith, Gibbon o Godwin. La Il·lustració britànica, a més,  va perllongar-se a les seves colònies d’Amèrica del Nord amb personatges com Jefferson o Franklin fundadors dels Estats Units.

D’altra banda, la Il·lustració francesa també estarà marcada pel pensament del segle XVII, especialment per personatges com Descartes. A França la Il·lustració, però, presenta un contrast entre la realitat de la societat de l’Antic Règim i els canvis produïts a la ciència i el pensament.

Per això, els il·lustrats francesos estaran enfrontats amb el poder polític. La majoria es concentraran a París i projectaran els seus pensaments més enllà del seu àmbit geogràfic. A França els antecedents als il·lustrats són Descartes o Pascal. El racionalisme que practicaran els il·lustrats francesos els enfrontarà amb el poder establert (rei i institucions). Les principals figures d’aquest moviment van ser Voltaire, Diderot, Montesquieu, Helvetius o d’Holbach.

Al centre d’Europa, la Il·lustració germànica es donarà en una societat afectada per la Reforma religiosa que va provocar una transformació a la cultura com a cap altre lloc, impulsant la llibertat de pensament individual i el racionalisme. La Il·lustració a l’àmbit germànic, per tant, no és un moviment que renovi les institucions culturals. Tendeix a quedar-se en l’àmbit de les institucions i les elits i és un moviment més aviat moderat.

Alemanya viu una Il·lustració que té una tradició profunda que va arrencar en els segles XVI i XVII amb figures com Leibniz o Pufendorf. És un moviment lligat al mecenatge cultural i no s’enfrontarà amb el poder polític. La Il·lustració germànica serà molt acadèmica i impregnada d’una religiositat marcada. Els autors més destacats són Kant, Wolf o Helder. A finals del segle XVIII hi haurà una prolongació del pensament il·lustrat que influenciarà el pensament del segle XIX. El racionalisme portarà al romanticisme i a plantejaments radicals en el cas alemany.

Itàlia en el segle XVIII no era una unitat política i la fragmentació va condicionar el desenvolupament del pensament il·lustrat. Així, la Il·lustració italiana es desenvoluparà a Milà que era el gran centre cultural vinculat amb els il·lustrats francesos. Aquesta relació amb França farà que els il·lustrats italians participin de la combativitat i el radicalisme. La diversitat i fragmentació italiana, però, farà que l’enfrontament amb el poder no sigui constant. A determinades zones apareixerà de forma anticipada el nou concepte d’estat-nació propi de les societats burgeses. Val a dir que al voltant dels Estats Pontificis la Il·lustració provocarà tensions religioses.

La Il·lustració espanyola no tindrà projecció social. A Espanya aquest serà un moviment que només afectarà a l’àmbit de la cultura i del reformisme polític per activar la situació econòmica i social. És fonamentalment una Il·lustració del funcionariat. A Catalunya, en canvi, trobem alguns il·lustrats en l’àmbit del comerç.

En resum, la Il·lustració espanyola és un moviment tardà (segona meitat del segle XVIII) influenciat per idees importades de l’exterior en el qual els plantejaments radicals passen a la clandestinitat. A més, la Il·lustració oficial difuminarà els continguts originals del moviment. Les principals figures seran Campomanes o Cadalso. Amb la protecció de la monarquia de Carles III es publicarà el diari El Censor.

A l’Europa oriental el cas més representatiu d’Il·lustració és Rússia que importarà el moviment sense que arribi a arrelar profundament. La Il·lustració russa serà cortesana i enllaçarà amb el reformisme de Pere el Gran i Caterina la Gran. Això sí, aquest corrent de pensament donarà lloc al moviment crític del segle XIX.