Entrades amb l'etiqueta ‘Itàlia’

La basílica de Sant Pere del Vaticà

dijous, 16/02/2012

A la riba del riu Tíber, dins del territori de l’Estat Vaticà, trobem la basílica de Sant Pere, la més gran de les quatre basíliques majors de Roma, construïda entre els segles XVI i XVII, en substitució de l’antiga basílica que Constantí havia erigit (segle IV) sobre la tomba de Sant Pere, el pare de l’Església. No és la catedral de la diòcesi de Roma, però sí que és l’església del Papa, en la qual celebra les cerimònies litúrgiques més importants del catolicisme.

vaticano.jpg

El papa Juli II (1443-1513), protector i mecenes d’artistes del Renaixement, va encarregar a Donato Bramante (1444-1514), el 1506, el projecte de la nova basílica de Sant Pere del Vaticà. Home del Renaixement, Bramante va projectar una planta central, de creu grega, inscrita en un quadrat, amb absis semicirculars als quatre braços i una gran cúpula central, fruit de la fascinació que sentia per l’interior del Panteó i per la cúpula aixecada per Brunelleschi a Florència. Les proporcions gegantines del projecte van determinar que les obres es realitzessin amb molta lentitud fins a la mort de Bramante.

520px-SaintPierre.svg.png

Planta central, de creu grega, dissenyada per Bramante

A la mort d’aquest, el 1514, Rafael Sanzio (1483-1520) va ser l’encarregat de prosseguir l’obra. Continuador del classicisme del seu mestre, Rafael va rectificar el projecte inicial per a plantejar un edifici basilical que inclouria, a la capçalera, l’estructura del projecte original de Bramante.

341px-SaintPierreRaphael.JPG

Edifici basilical dissenyat per Rafael que inclou a la capçalera l’estructura del projecte original de Bramante

Posteriorment, altres arquitectes com Peruzzi i Sangallo va continuar amb la direcció de les obres, però va ser un altre dels genis del Renaixement italià, Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564), qui va fer la traça definitiva de la cúpula. Aquesta va ser l’empresa arquitectònica més important de les empreses pel geni florentí, el qual va tornar al projecte de planta central de Bramante amb absis als braços de la creu grega i gran cúpula central.

Així, la cúpula va ser la gran aportació de Il Divino Michelangelo a la basílica vaticana. El gran desenvolupament del tambor li dóna una notable sensació de verticalitat, seguint el model de Brunelleschi a Santa Maria dei Fiore. Cal destacar l’articulació exterior dels elements estructurals: pilastres amb columnes aparellades al tambor, que es continuen als nervis de la cúpula i finalment amb columnetes a la llanterna. A l’interior, els quatre enormes pilars aixamfranats articulats per pilastres d’ordre corinti, la nítida corba de les petxines i la semiesfera de la cúpula creen un espai magnífic i grandiós.

La influència de la cúpula de Sant Pere en l’arquitectura posterior, tant religiosa com civil, serà enorme. Així, la cúpula acabarà per convertir-se en un element gairebé imprescindible en els segles posteriors en qualsevol dels edificis representatius.

San Pedro cupula Cinquecento.jpg

Cupula_san_pedro_vaticano.jpg

L’aspecte final de la basílica, tret de l’espai de la cúpula, es deu a l’arquitecte Carlo Madero (1556-1629), el qual, el 1607, va afegir-hi el cos longitudinal, que converteix la primitiva planta central en una planta basilical. Així, Madero va afegir tres trams a la nau major per convertir en una planta de creu llatina el disseny original de creu grega projectat per Bramante i Miquel Àngel. L’arquitecte va procedir amb gran respecte cap a l’obra dels mestres anteriors, però la longitud de la nau afegida distorsionaria la perspectiva de la cúpula vista des de la plaça. El caràcter de l’edifici canviava radicalment.

L-Kuppel-Petersdom.png

Planta basilical de Sant Pere dissenyada per Carlo Madero

L’altra gran aportació de Madero a la basílica va ser el seu tancament mitjançant una façana monumental, ja plenament inserida en el Barroc, però que buscava respectar l’harmonia amb l’articulació mural de la part construïda per Miquel Àngel.

D’aquesta manera, la façana de Sant Pere s’articula mitjançant un ordre gegant de columnes corínties que suporten un entaulament i un àtic de poca alçada superposat. Posteriorment, aquest àtic va ser coronat amb les estàtues que es troben a sobre de la balustrada. Cal destacar que els elements de la façana no es disposen en un pla únic, sinó que avancen lleugerament cap a la plaça en la part central, aconseguint així un efecte de dinamisme moderat que queda remarcat pel frontó triangular que corona la façana en el seu eix, coincidint amb l’amplada de la nau central.

st_pierre_facade.jpg

Les columnes d’ordre gegant unifiquen els dos pisos de què consta la façana. En el pis inferior s’obren les tres portes, arquitravades sobre columnes, mentre que al superior trobem el balcó de la Loggia, des del qual el Papa imparteix la benedicció Urbi et orbi després de la celebració de la litúrgia del primer dia de l’any i el diumenge de Resurrecció.

Una de les crítiques acostuma a rebre la façana de Madero és que resulta desproporcionada per la seva excessiva amplada. És cert, però aquesta desproporció es deu, en bona part, al projecte posterior d’afegir-hi dos campanars, un a cada costat. Gianlorenzo Bernini (1598-1680) va ser l’encarregat de presentar dos projectes diferents per aquestes torres, de les quals, finalment, només es va construir el cos inferior, que resta unit a la façana i sembla formar-ne part.

Vivianocodazzi_stpetersbasilica.jpg

Bernini també va ser l’encarregat de la decoració interior de la basílica. La seva primera aportació va ser el Baldaquí de Sant Pere (1624-1633) que cobreix l’altar situat al creuer, damunt de la tomba de l’apòstol. És un grandiós templet de bronze sostingut per quatre columnes salomòniques, inspirades en la columna que es conserva al Vaticà i que suposadament va pertànyer al Temple de Salomó. D’aquesta manera, el geni del Barroc sintetitza el gust pel moviment ondulant del XVII amb el prestigi del temple de Jerusalem. El conjunt es remata amb unes airoses volutes i una gran creu.

La grandiositat monumental del Baldaquí representa el poder de l’Església i s’integra perfectament en l’estructura general de la basílica. És més, el Baldaquí de Sant Pere esdevé una de les obres paradigmàtiques del Barroc i les seves solucions més característiques (la columna salomònica, el fust cobert per decoració vegetal, les borles, etc.) seran repetides reiteradament en edificis i retaules de les dècades posteriors.

Vatican-StPierre-Interieur.jpg

Baldaquí de Sant Pere del Vaticà, obra de Bernini

L’amplada del Baldaquí permet veure, com a culminació de l’eix longitudinal del temple, trobem La Càtedra de Sant Pere, obra també de Bernini, un reliquiari monumental que conté la suposada relíquia de la cadira de Sant Pere d’època paleocristiana, recolzada per les estàtues dels quatre Pares de l’Església i il•luminada per l’enlluernadora aparició del colom, representació de l’Esperit Sant.

Trono de San Pedrocab.jpg

Càtedra de Sant Pere, obra de Bernini

El Tractat de la Triple Aliança

dissabte, 25/06/2011

La incorporació d’Itàlia al pacte secret austro-germànic de 1878 donaria lloc a la creació de la Triple Aliança (1882-1915) contra França. El regne italià esperava rebre mitjançant aquesta aliança ajuda en les seves pretensions colonials sobre Tunísia, territori ambicionat també pels francesos. Aquest complex dispositiu de lligams diplomàtics era un cop mestre del canceller Bismarck que aconseguia així agrupar en dues coalicions diferents a tots els Estats de l’Europa central, deixant totalment de banda a la Tercera República francesa, a la vegada que convertia el Reich alemany en l’àrbitre de la política europea.

En vermell els països integrants de la Triple Aliança

El canceller alemany Otto Von Bismarck

Aquest tercer sistema d’aliances es renovaria des del 1887 amb la renovació de la Triple Aliança i es completaria amb un acord naval anglo-italià. A més, Alemanya signaria un tractat secret amb Rússia (el Tractat de Reassegurança), pel qual ambdós països es comprometien a ser neutrals en cas de guerra. D’altra banda, Àustria i Alemanya prometrien ajuda a Itàlia en un suposat enfrontament amb França pels seus contenciosos diplomàtics al nord d’Àfrica. D’aquesta manera, Bismarck aconseguia isolar França totalment, mantenint a la vegada un cert equilibri de forces als Balcans.

Extracte del Tractat de la Triple Aliança, signat a Viena el 1882:

Ses majestats l’Emperador d’Àustria i Rei d’Hongria, l’Emperador d’Alemanya, Rei de Prússia, i el Rei d’Itàlia, animats pel desig d’augmentar les garanties de pau general, d’enfortir el principi monàrquic i de mantenir amb això intacte l’ordre social i polític en els seus estats respectius, han acordat la conclusió d’un tractat que, en virtut de la seva naturalesa essencialment conservadora i defensiva, no persegueix cap altra finalitat que la de prevenir-los contra els perills que puguin amenaçar la seguretat dels seus Estats i la tranquil·litat d’Europa […].

Article 2. En cas que Itàlia, sense provocació directa per la seva part, fos atacada per França per qualsevol motiu, les altres dues Parts contractants estaran disposades a prestar a la Part atacada auxili i ajuda directa amb totes les seves forces. La mateixa obligació incumbirà a Itàlia en el cas d’una agressió no directament provocada de França contra Alemanya.

Article 3. Si una o dues de les Altes Parts contractants, sense provocació directa per la seva part, fossin atacades i es trobessin en guerra contra dues o més potències no signants del present pacte, el “casus foederis” es presentarà simultàniament per a totes les Altes Parts contractants […].

Article 5 […]. Per qualsevol cas de participació comuna en una guerra, les Altes Parts contractants es comprometen des d’ara a no concloure ni armistici, ni pau, ni tractat sinó de comú acord entre les tres.

Article 6. Les Altes Parts contractants es comprometen recíprocament a mantenir el secret, tant sobre el contingut com sobre l’existència del present Tractat.

El feixisme i l’ús de la violència

dilluns, 18/04/2011

Els feixismes van caracteritzar-se per la defensa de l’ús de la violència davant els oponents polítics, tot considerant-la com un valor positiu que, fins i tot podia esdevenir terapèutic per a la societat.

Una publicació feixista italiana, Il Fascio, indicava, el 20 de novembre de 1920, de quina manera entenia el feixisme el diàleg polític amb els adversaris en un article titular “La Síntesi”:

El puny és la síntesi teòrica. Exemple: si discuteixen de política, feixista i socialista són presoners del laberint viciós de les frases, de les afirmacions, de les raons, de les objeccions. Esforços inútils del feixista per fer que el socialista entengui la força de les seves argumentacions; obstinació tancada del socialista en no voler entendre. Cervell àgil i sense prejudicis del feixista enfrontat al cervell bloquejat i pesant del socialista. Impossibilitat d’arribar a cap mena d’objectiu per mitjà de les paraules. Llavors, el feixista colpeja el cap del socialista i li introdueix amb la força les seves conviccions. És un estalvi de temps i un èxit garantit. És la virtut de la síntesi aguda i penetrant. El puny és la síntesi.

Spedizione_pun.jpg

Posteriorment, el 1934, el mateix Benito Mussolini justificaria l’ús de la violència i la repressió per part del feixisme en la seva cursa cap al poder i en la seva forma de govern:

La violència no és immoral i, fins i tot, de vegades és moral. Nosaltres neguem als nostres enemics el dret de protestar contra la nostra violència. Comparada a la violència que es va exercir els anys 1919 i 1920, o la que van exercir els bolxevics a Rússia, on dos milions de persones van ser executades i dos milions més van ser empresonades, la nostra violència és un joc de criatures.

D’altra banda, la violència és eficaç. L’estiu del 1922, quaranta-vuit hores de violència sistemàtica [la Marxa sobre Roma] ens van permetre obtenir el que no hauríem obtingut en quaranta-vuit anys de propaganda. Així doncs, la violència que esvaeixi una situació gangrenosa és violència necessària, santa i sagrada.

No té sentit governar les nacions sense una mà d’acer i sense una voluntat de ferro. Els homes estan cansats de la llibertat perquè n¡han fet una orgia. Per a la joventut intrèpida, inquieta, rude, que s’aixeca en el crepuscle matinal de la història nova, altres paraules exerceixen una fascinació més gran, i aquestes paraules es redueixen a tres: ordre, jerarquia i disciplina.

Sfilata_fascista_(Quirinale).jpg

Els poders de Mussolini

dilluns, 18/04/2011

Un cop controlat el parlament amb la desaparició de l’oposició política, Mussolini va atorgar-se a si mateix amplis poders a través del desenvolupament de les Lleis Feixistíssimes, desenvolupades entre 1925 i 1926. Sistemàticament, el dictador va anar desmuntant el sistema democràtic i assumint el control d’Itàlia. S’establia un nou règim de tipus corporatiu, amb un sindicalisme obligatori jerarquitzat, la vaga il·legalitzada i un parlament merament consultiu (Cambra dels Fasci i de les corporacions). Va crear-se una policia política, van eliminar-se els altres partits polítics i els sindicats obrers, i va introduir-se la censura a la premsa.

Concentracion fascista en Genova.jpg

Per exemple, aquest és un extracte de la llei feixista de 24 de desembre de 1925 que atorgava uns poders il·limitats a Mussolini:

És l’encarnació suprema del poder executiu; elegeix els seus ministres, que són responsables davant del rei, però també davant d’ell; ell decideix el nombre de ministeris i pot assumir personalment diverses carteres ministerials; forma part del consell de tutela dels membres de la família reial i exerceix les funcions de camarlenc de la corona; les cambres no poden abordar cap qüestió sense el seu consentiment previ; transcorregut un termini de tres mesos, té el dret de tornar a presentar un projecte de llei prèviament rebutjat per una de les dues cambres […].

Qualsevol persona que atempti contra la vida, la integritat física o la llibertat de cap de govern serà castigada amb una reclusió que tindrà una durada no inferior a quinze anys, i en cas d’un atemptat fatal se’l condemnarà a mort. Qualsevol persona que ofengui amb actes o paraules el cap de govern serà castigat amb una pena de reclusió de sis a trenta mesos.

El programa del feixisme italià

dissabte, 16/04/2011

En una situació d’efervescència nacionalista italiana, el 1919, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fasci Italiani di Combattimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

Mussolini-Bosworth.jpg

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Defensors a ultrança de les reivindicacions nacionalistes, els feixistes van presentar inicialment, l’agost de 1919, un programa de caràcter socialista revolucionari:

Per als problemes polítics:

a. Sufragi universal […].

Pel que fa als problemes socials propugnem:

a. L’aprovació immediata d’una llei que asseguri i garanteixi la jornada de vuit hores.

b. Un salari mínim […].

d. El trasllat d’indústries i serveis públics a les organitzacions proletàries […].

Quant als problemes militars:

c. Una política internacional que tingui com a objectiu elevar el lloc de la nació italiana fina a la màxima altura […].

Pel que fa als problemes financers:

a. L’establiment d’un fort impost sobre el capital, de manera que actuï com a anivellador parcial de la riquesa.

b. Confiscació de tots els béns dels ordres religiosos […].

Però, el 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar els incipients suports de la classe mitjana, la gran patronal italiana, els terratinents, els pagesos propietaris l’exèrcit i la policia si volia arribar al poder, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions sindicals obreres i camperoles. D’aquesta manera, la irrefrenable violència exercida pels escamots feixistes, juntament amb un decantament polític progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Aquest és un extracte del nou programa ultradretà del Partit Nacional Feixista, publicat a Il Popolo d’Italia el 27 de desembre de 1921:

Principis de la política interior:

L’Estat ha de ser el guardià zelós, el defensor i el propagador de la tradició nacional, del sentiment nacional, de la voluntat nacional.

Principis de la política exterior:

Itàlia ha de recuperar la funció de baluard de la civilització llatina al Mediterrani i imposar l’imperi de la llei sobre els pobles de nacionalitat diferent lligats a Itàlia.

Principis de la política social:

El feixisme reconeix la funció social de la propietat privada, que és alhora un dret i un deure […].

El Partit Nacional Feixista s’esforçarà a disciplinar les lluites […] entre les diferents classes, i a sancionar i fer respectar […] la prohibició de la vaga dels serveis públics.

La Segona Guerra Mundial: la derrota de l’Eix (1943-1945)

dissabte, 19/03/2011

Des de 1943, els aliats van prendre la iniciativa i la guerra va experimentar un gir decisiu que conduiria cap a la derrota definitiva de l’Eix.

La guerra al Pacífic. En el front del Pacífic, els aliats van començar a mostrar la seva superioritat en la llarga guerra de desgast que s’havia plantejat. Les llargues i desprotegides comunicacions impedien al Japó abastar satisfactòriament les seves unitats a Guadalcanal, que acabaria caient el febrer de 1943. Des d’aquest moment, l’exèrcit japonès hauria de lluitar a la defensiva.

En aquells moments, els nord-americans tenien dues possibilitats. La de l’exèrcit, comandat pel general MacArthur, era atacar des d’Austràlia, saltant d’illa en illa pels grans arxipèlags, camí de les Filipines. La de la marina, comandada per l’almirall Nimitz, era travessar el Pacífic pel centre, partint des de Hawaii, tot creuant les grans distàncies oceàniques. Finalment, Roosevelt va optar per una decisió que evidenciava la capacitat bèl·lica del país: totes dues ofensives es portarien a terme.

Douglas MacArthur.jpg

El general Douglas MacArthur

A l’estiu de 1944, MacArthur va desencadenar una gran ofensiva al Pacífic sud-oriental. Les forces d’infanteria de la marina, els marines, amb el suport dels canons dels cuirassats i l’aviació dels portaavions, van ser els encarregats dels desembarcaments d’illa en illa (Nova Geòrgia, Nova Guinea, Bougainville, etc.). Paral·lelament, en la part central del Pacífic, l’esquadra de portaavions de l’almirall Nimitz va obtenir una clara superioritat sobre les forces japoneses a les illes Gilbert i a les illes Marshall. A inicis de 1945 britànics, nord-americans i xinesos ja havien recuperat el territori perdut a l’inici de la guerra.

First_Iwo_Jima_Flag_Raising.jpg

De Stalingrad a Kursk. En el front oriental, la contraofensiva russa iniciada el novembre de 1942 va assetjar vint-i-dues divisions alemanyes fins deixar aïllades les forces nazis a Stalingrad. Aleshores, Hitler va cometre l’error de donar l’ordre de resistir i trencar el setge que els soviètics havien imposat a l’exèrcit alemany. Els russos van impedir l’arribada de reforços, i la fam i el fred van esdevenir el pitjor enemic de les tropes nazis. La rendició alemanya acabaria produint-se al gener.

Eastern_Front_1942-11_to_1943.png

La posterior ofensiva soviètica va ser aturada pels alemanys el març mitjançant eficaços contraatacs que semblaven restablir l’equilibri. Però, psicològicament, el canvi del signe bèl·lic en el front rus era evident ja que l’exèrcit roig havia manifestat una capacitat de recuperació i d’ofensiva que va permetre a Stalin començar a pensar en guanyar la guerra.

Al juliol, però, Hitler va tornar a l’ofensiva en el front rus. Per intentar compensar la ja més que evident diferència de mitjans, Alemanya va desenvolupar nous models de tancs, Panthers i Tigers, que a ulls dels comandaments nazis podien compensar la inferioritat numèrica gràcies als seus canons i blindatges. Amb una producció molt limitada, aquests nous tancs pesats tenien molt poca mobilitat en el combat.

Russland,_Kampf_um_Stalingrad,_Siegesflagge.jpg

Aquesta vegada, però, els soviètics esperaven, encertadament, l’atac alemany a Kursk i, després de neutralitzar l’ofensiva en una gran batalla en la qual van arribar a participar 3.000 tancs, van desencadenar una gran ofensiva que va fer retrocedir el front fins al Dnièper. La decisiva derrota de les divisions blindades alemanyes a Kursk va decidir la sort de la guerra al front oriental. Després d’aquesta derrota Alemanya va perdre tota la seva capacitat ofensiva, deixant a l’exèrcit soviètic la iniciativa bèl·lica.

La caiguda del feixisme a Itàlia. Al juliol de 1943, els aliats van desembarcar a Sicília i van iniciar la conquesta del sud d’Itàlia, tot provocant la caiguda de Mussolini, destituït per Víctor Manuel III, i l’inici de les converses de pau amb el nou govern del general Badoglio. Quan semblava que el feixisme estava derrotat i que l’armistici signat el mes de setembre suposaria la pacificació d’Itàlia, Alemanya va envair el país. Els alemanys van ocupar el nord i el centre del país, fins a Roma, i van restablir Mussolini al capdavant de la República Social Italiana, amb seu a Saló, un règim sota l’estricte control dels nazis.

Luccaitaly1944.png

Així, els aliats haurien de conquerir Itàlia pam a pam. El gener de 1944, els aliats van desembarcar a Anzio, al sud de Roma. La manca d’iniciativa de les unitats desembarcades i la resistència dels paracaigudistes alemanys a Montecassino, a l’interior, van aturar l’avenç aliat. D’aquesta manera, fins el juny de 1944 no es produiria l’ocupació de la ciutat de Roma. L’avenç aliat va obligar Mussolini a fugir cap a Suïssa el 1945, però, en intentar travessar la frontera disfressat d’oficial alemany, va ser descobert per membres de la resistència partisana. El dictador feixista va ser afusellat amb la seva companya Clara Petacci i els seus cadàvers van ser exposats públicament, penjats pels peus, a Milà.

Mussolini_e_Petacci_a_Piazzale_Loreto_1945.jpg

La derrota d’Alemanya. El novembre de 1943, els caps aliats van reunir-se a la Conferència de Teheran, on Stalin, Roosevelt i Churchill, amb moltes precaucions, van començar a tractar conjuntament tant aspectes relatius a la guerra com de la futura postguerra que encara es veia llunyana. Va ser a Teheran on els aliats occidentals, pressionats per Stalin, van decidir portar a terme un desembarcament a França.

Al març de 1944, una ofensiva generalitzada dels exèrcits soviètics va expulsar definitivament els alemanys del territori rus, i va permetre la seva penetració a Polònia i els Balcans. Mentre les avantguardes soviètiques arribaven a les portes de Varsòvia, a la capital polonesa esclatava una insurrecció dirigida per l’exiliat govern polonès de Londres. Aquest fet va fer que els soviètics, que ja tenien preparat un govern alternatiu per a Polònia, reculessin, donant lloc a que els alemanys recuperessin posicions i sufoquessin la revolta. Esclafada la insurrecció polonesa, els soviètics recuperarien la iniciativa provocant la progressiva retirada alemanya dels territoris orientals entre l’estiu de 1944 i principis de 1945.

Eastern_Front_1943-08_to_1944.png

En territori francès, sota el comandament del general Eisenhower, els aliats van portar a terme una de les majors operacions militars de la guerra. El 6 de juny va produir-se el desembarcament de Normandia: l’Operació Overlord. L’absolut domini del cel va facilitar les operacions de desembarcament a les platges i, amb posterioritat, l’avenç per França. El gegantesc desplegament de mitjans navals, aeris i terrestres que van mostrar els aliats va desbaratar les defenses alemanyes, deixant l’exèrcit nazi sense possibilitat d’oposició.

desembarco de normandia.jpg

1944_NormandyLST.jpg

Amb l’obertura del segon front a Europa s’iniciava la darrera etapa de la guerra: l’alliberament del continent. A l’agost, els nord-americans van tornar a desembarcar a Provença i, al mateix temps entraven a París. A finals d’octubre, els aliats ja havien reconquerit totalment els territoris de França i Bèlgica. Com a resposta Hitler va recórrer al reclutament massiu i les noves bombes, però la darrera ofensiva alemanya a les Ardenes, el mes de desembre, ja no podria canviar el curs inexorable de la guerra.

batalla de las ardenas.jpg

Al gener de 1945, els aliats, reunits en la Conferència de Jalta, van intentar posar-se d’acord sobre el repartiment d’Europa en la postguerra. Però, la manca d’entesa amb Stalin només va permetre marcar una línia d’arribada dels exèrcits aliats procedents de l’est i de l’oest. Un acord provisional que tindria importants repercussions en els anys posteriors a la guerra.

L’assalt final al nazisme va produir-se a inicis de 1945, quan les tropes soviètiques van arribar a Berlín, la capital del Reich. Finalment, el mes d’abril, una Alemanya esgotada després de la llarga guerra va acabar per descompondre’s quan Berlín va ser assetjada i bombardejada. El 30 d’abril, poques hores abans que les tropes soviètiques arribessin al seu amagatall, Hitler va suïcidar-se al seu búnquer i la ciutat va capitular. El 7 de maig, els aliats van signar la rendició incondicional de l’Alemanya nazi i la majoria dels seus responsables van ser detinguts.

Berlin,_Rotarmisten_Unter_den_Linden.jpg

la vanguardia - muerte de hitler.jpg

Hiroshima, Nagasaki i la fi de la guerra. Si la guerra havia acabat a Europa, al Pacífic i a l’Extrem Orient encara es mantenien les hostilitats. Al febrer de 1944 s’havia produït el sagnant desembarcament de Iwo-jima, el primer territori japonès, però la tàctica japonesa de lluitar fins a la mort i el recurs als atacs suïcides (kamikazes) per enfonsar els vaixells nord-americans va espantar el govern dels Estats Units i els seus comandaments militars, que veien com una guerra que estava guanyada seguia reportant uns alts costs humans.

Aquest fet va portar el president Truman, que havia substituït Roosevelt després de la seva mort, a utilitzar un nou armament que s’havia desenvolupat durant el conflicte: la bomba atòmica. Consultats sobre el seu ús els líders aliats a la Conferència de Potsdam, els nord-americans van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima (6 d’agost) i Nagasaki (8 d’agost) amb uns efectes terrorífics: a Hiroshima van produir-se 100.000 morts sobre una població de 250.000 habitants. Finalment, el 2 de setembre, a bord del cuirassat Missouri, el Japó va rendir-se. La Segona Guerra Mundial havia finalitzat.

Nagasaki.jpg

Shigemitsu-signs-surrender.jpg

La Segona Guerra Mundial: la generalització del conflicte (1941-1943)

divendres, 18/03/2011

Fins a la primavera de 1941, la Segona Guerra Mundial havia tingut com a escenari fonamental el continent europeu i el nord d’Àfrica. Així, seria arran de l’agressió alemanya a la URSS i de l’atac japonès sobre la flota nord-americana al Pacífic que es produís l’ampliació del camp de les operacions, donant lloc a la veritable mundialització del conflicte.

La campanya de Rússia. La impossibilitat de derrotar la Gran Bretanya i la desmesurada confiança que havia generat entre la cúpula nazi la inapel·lable derrota francesa van portar Hitler a plantejar-se la guerra contra la Unió Soviètica, la seva gran enemiga ideològica i el lloc on es trobava l’irrenunciable espai vital en el qual nodrir-se de cereals i petroli, els subministraments que Alemanya necessitava per continuar la guerra. Per això, des de principis de 1941 va començar a planificar-se l’Operació Barbarrossa, un atac a la URSS que havia de permetre la destrucció de l’exèrcit soviètic en una curta campanya.

Operation_Barbarossa_corrected_border.png

El 22 de juny va començar la gran ofensiva. Al llarg de l’estiu tres grans exèrcits alemanys, amb més de 3.000 tancs, van penetrar profundament a l’interior de la URSS amb destinació a Moscou, Leningrad i Stalingrad respectivament. El pla pretenia destruir, mitjançant un atac llampec, la capacitat de reacció soviètica, amb un exèrcit roig afeblit per la manca d’alts comandaments després de les purgues de Stalin.

I si bé els alemanys van arribar molt a prop dels seus objectius inicials, no van assolir la incapacitació de l’exèrcit roig i, així, els immensos espais, la capacitat de resistència soviètica i les inacabables divisions llançades a la guerra pel comandament soviètic van desgastar i endarrerir l’ofensiva nazi. A la tardor va realitzar-se el darrer esforç per conquerir Moscou, però el temible hivern rus, l’esgotament alemany, la falta de subministraments, la política russa de terra cremada i el contraatac de les tropes siberianes van aturar l’avenç. Tot el pla alemany d’una campanya curta havia fracassat i la guerra continuaria al llarg d’un amplíssim front que abraçada des de Finlàndia al Mar Negre.

Invasion1941.jpg

D’aquesta manera, la campanya de Rússia va comportar un canvi molt transcendental en el desenvolupament del conflicte i que tindria una gran repercussió en el seu resultat final. El front soviètic es convertiria en un pou sense fons en el qual es consumirien la major part de les energies alemanyes.

L’entrada dels Estats Units a la guerra. D’altra banda, l’expansió japonesa per Indoxina era motiu de preocupació pel president nord-americà Roosevelt, però, els Estats Units, a part de bloquejar les importants exportacions de petroli i decretar un embargament comercial, no van adoptar mesures militars excepcionals. La resposta japonesa del general Tojo per prosseguir la seva expansió per Àsia passaria per l’eliminació per sorpresa de la flota nord-americana al Pacífic, ja que consideraven que els asseguraria el temps necessari perquè, quan els nord-americans estiguessin en condicions de contraatacar, l’aclaparador domini japonès al continent asiàtic els fes invulnerables.

Second_world_war_asia_1937-1942.png

Així, el matí del diumenge 7 de desembre de 1941, un força de portaavions japonesa va desencadenar un atac aeri per sorpresa sobre la flota nord-americana de la base naval de Pearl Harbor, situada a l’illa Ohau, a Hawaii. La major part de la flota dels Estats Units que es trobava a la base va ser destruïda, però els cuirassats eren antics i la majoria van poder reparar-se. Curiosament, aquell dia els vitals portaavions no es trobaven a Pearl Harbor, fet que pot portar a pensar que Washington tenia informació sobre els plans japonesos que va ser ignorada deliberadament per tenir una excusa, un casus belli, que permetés la entrada dels EUA a la guerra.  Com a conseqüència d’aquest fet els Estats Units van declarar la guerra al Japó. Quatre dies més tard, Alemanya i Itàlia van declarar la guerra als EUA.

Pearl_Harbor.jpg

Franklin_Roosevelt_signing_declaration_of_war_against_Japan.jpg

Neutralitzats els nord-americans, en pocs mesos els exèrcits japonesos van estendre’s pel sud-est asiàtic com una taca d’oli.  El domini japonès sobre el mar va permetre establir un ràpid procés d’ocupacions: Indoxina, Siam, Malàisia, Birmània, la zona costanera de la Xina, Indonèsia, les Filipines, Guam, les illes Salomó i Nova Guinea. I l’expansió nipona va arribar a amenaçar el continent australià.

Fins al maig de 1942, després de la Batalla del Mar del Corall, els aliats no van ser capaços d’aturar l’avenç japonès. I més decisiva seria la Batalla de Midway del mes de juny que provocaria la pèrdua de quatre portaavions japonesos. El contraatac aliat s’iniciaria a l’agost, amb el desembarcament a Guadalcanal, que marcaria el límit de l’expansió japonesa.

Marines_rest_in_the_field_on_Guadalcanal.jpg

La batalla de l’Atlàntic. En la batalla de les comunicacions i els abastaments, l’Atlàntic nord va convertir-se en el cordó umbilical que permetia donar sortida a la producció nord-americana per abastar la Gran Bretanya. Amb l’objectiu de tractar d’impedir aquest nexe de comunicacions vital, Alemanya va desenvolupar la guerra submarina a través dels moderns submarins U-Boat de l’almirall Doenitz, que es convertirien en un greu perill per a la navegació aliada. Així, en l’equador del conflicte, l’enfonsament dels mercants aliats va complicar considerablement l’arribada de subministraments a la Gran Bretanya.

Allied_tanker_torpedoed.jpg

Però la reacció aliada va produir-se el 1943: els mercants van ser armats, els avions de patrulla marítima van ser equipats amb radars i la navegació, organitzada en combois, va començar a ser protegida amb portaavions d’escorta. A poc a poc, el marge d’actuació dels submarins alemanys es veuria reduït a la part central de l’Atlàntic fins que, a la fi, els aliats van controlar la totalitat de l’Atlàntic nord.

Convoy_en_route_to_Capetown.jpg

El viratge de la guerra. Al teatre d’operacions europeu, Hitler reiniciaria l’ofensiva sobre la URSS durant l’estiu. Un doble atac sobre Stalingrad i els importants jaciments petroliers del Caucas posaria de manifest que l’Alemanya nazi començava a patir per la insuficiència de mitjans cuirassats. Així, el VI exèrcit de Von Paulus no va aconseguir trancar la resistència russa a Stalingrad tot i ocupar bona part de la ciutat després d’una batalla acarnissada, i  més al sud, amb moltes dificultats, les tropes alemanyes van avançar cap al Caucas. Tanmateix, la màxima penetració nazi en territori soviètic no podia dissimular la situació compromesa en la qual es trobaven els exèrcits.

German_Summer_Offensive,_24_July-18_November.PNG

Mentrestant, al nord d’Àfrica, després de la caiguda de Tobruk, Rommel va expulsar els britànics de Líbia. Però, pràcticament sense mitjans, l’avenç alemany sobre Egipte va ser aturat a El’Alamein el mes de juny. Era el moment de màxima expansió de l’Eix, però a la vegada era l’inici del seu declivi.

Aquell estiu, l’Afrikakorps va rebre molts menys reforços que els seus oponents i va fracassar en el seu darrer intent d’avançar cap a Suez. A l’octubre, el general Montgomery va posar en marxa una gran ofensiva des de El’Alamein posant de la manifest la seva aclaparadora superioritat militar i l’Afrikakorps no va tenir més remei que retrocedir. A més, al novembre les tropes nord-americanes i britàniques comandades per Eisenhower van desembarcar al Marroc i a Algèria. Tot i que l’Eix encara resistiria uns quants mesos a Tunísia, fins a la primavera de 1943, el nord d’Àfrica estava perdut.

Montgomery_watches_his_tanks_move_up.jpg

El general Bernard Montgomery

En aquest moment l’Eix havia esgotat totes les seves possibilitats sense aconseguir derrotar els seus enemics ja que Alemanya i el Japó ja es mostraven incapaços d’abastar fronts tant extensos i llunyans. En sentit invers, els aliats encara no havien desenvolupat tots els seus mitjans i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra la victòria de la coalició només semblava ser una qüestió de temps.

La Segona Guerra Mundial: l’etapa europea (1939-1941)

dijous, 17/03/2011

Ja des dels primers moments de la guerra es va fer evident que la nova tècnica de combat es caracteritzava per la mobilitat. La mecanització de l’exèrcit alemany feia possible que les noves divisions de tancs, els panzers, trenquessin els fronts i penetressin profundament en el territori enemic. A més, el suport de l’aviació d’atac, que acompanyava les divisions panzers, facilitava la destrucció de tota l’oposició enemiga. Era la Guerra Llampec, la Blitzrieg.

WWII_in_Europe_1939-194.png

La campanya de Polònia. L’1 de setembre de 1939, la Wehrmacht va envair Polònia. L’exèrcit polonès estava força antiquat i no disposava d’artilleria antiaèria, de forma que va ser incapaç de fer front a la Guerra Llampec alemanya. Així, en només quatre setmanes, el 27 de setembre, Polònia va enfonsar-se davant l’ofensiva nazi i va capitular. D’acord amb el que havien pactat Von Ribbentrop i Molotov, Alemanya i la URSS van repartir-se el territori.

Davant d’aquests fets, França i Gran Bretanya van abandonar Polònia a la seva sort. Igualment, i malgrat la declaració de l’estat de guerra a occident, no va produir-se cap enfrontament entre França i Alemanya a la frontera comuna. I aquesta situació encara es mantindria uns quants mesos.

Poland1939.jpg

Germans_at_Polish_Border_(1939-09-01).jpg

A més de Polònia, la URSS també va ocupar Estònia, Letònia i Lituània. I el novembre de 1939, l’exèrcit soviètic va atacar Finlàndia, país que, malgrat sostenir una heroica resistència als soviètics, el març de 1940, va veure’s obligat a acceptar cessions territorials al seu veí comunista. Per la seva banda, a l’abril, Hitler va llançar-se a ocupar Dinamarca, i poc després realitzaria una ofensiva sobre Noruega, país a través del qual s’exportava l’acer i el ferro suec cap a Alemanya.

La caiguda de França. La indefinició de la situació a l’oest, marcada pel pacte de No Agressió germanosoviètic, va portar Hitler a preparar l’atac sobre França mitjançant un pla d’invasió força similar al realitzat el 1914: penetrar a França pel nord, a través de Bèlgica, i així evitar les defenses de la Línia Maginot. Un imprevist de darrera hora, però, va modificar aquest pla i va donar un caràcter sorprenent a l’ofensiva alemanya.

1940FranceBlitz.jpg

El 10 de maig va iniciar-se la campanya de França i en pocs dies les divisions alemanyes van ocupar Holanda i Bèlgica, amenaçant el nord del territori francès. Quan el gruix de l’exèrcit francès i el cos expedicionari britànic basculaven cap al nord per contenir l’atac, sorpresivament, més al sud, a les Ardenes, just entre la frontera belga i la Línia Maginot, una inesperada penetració de les divisions panzers que va dirigir-se cap al Canal de la Mànega va tallar tota la rereguarda aliada deixant aïllats 350.000 homes dels exèrcits anglofrancesos. Mentrestant, la Línia Maginot esperava, inútilment, un atac frontal. Aquesta modificació de darrera hora va resultar catastròfica pels aliats. Cercats i assetjats pels nazis, la majoria dels soldats britànics, i alguns francesos, van optar per embarcar-se cap a Anglaterra des del port de Dunkerque.

Les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç per França per les Ardenes, sorprenent i devastant l’exèrcit francès. El mes de juny, les tropes alemanyes van entrar a París, tot culminant la derrota francesa. La Blitzrieg nazi havia fet possible en unes poques setmanes el que havia estat impossible en tota la Primera Guerra Mundial.

1940FaguoLiuYue.jpg

L’armistici signat pels francesos a Compiègne va permetre al país mantenir una zona no ocupada, amb capital a Vichy. Així, França quedava dividida en dues zones: el nord i la costa atlàntica van ser ocupades pels alemanys, i el centre sud restava en mans d’un govern autoritari i col·laboracionista amb el nazisme dirigit pel mariscal Pétain: la França de Vichy. Des de Londres, el general De Gaulle seria l’encarregat de mantenir l’esperit de lluita de la França lliure fent una crida radiofònica a la resistència i creant els primers nuclis de les forces franceses lliures.

Vichy_France_Map.JPG

La batalla d’Anglaterra. L’ocupació de França va deixar sola la Gran Bretanya en la seva lluita contra l’Alemanya nazi. Tot i això, protegit per la seva geografia insular i per la seva flota i amb el suport econòmic nord-americà i els recursos colonials, el govern britànic dirigit pel nou primer ministre Winston Churchill (nomenat el maig de 1940) va mantenir-se en peu de guerra tot i les ofertes de pau alemanyes.

winston_churchill.jpg

Winston Churchill

Per la seva banda, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la guerra, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.

Els plans d’invasió alemanys dissenyats per Göring per derrotar la Gran Bretanya només es podrien complir si la força aèria nazi, la Luftwaffe, dominava el cel britànic. D’aquesta manera, entre l’estiu de 1940 i els primers mesos de 1941, va produir-se la primera batalla aèria de la història: la batalla d’Anglaterra.

La primera fase de la batalla aèria va suposar l’intent nazi de desorganitzar els sistemes de defensa aèria britànics, però abans de completar-la ja es va passar al bombardeig d’objectius estratègics. Tot i això, la superioritat de l’aviació de caça britànica, amb els Spitfires al capdavant, va dificultar els atacs dels vulnerables avions de bombardeig alemanys –només els ràpids Messerschmitts podien neutralitzar els caces britànics–. Davant les pèrdues d’avions, provocades per l’efectivitat dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, els alemanys van respondre amb un canvi d’estratègia que va suposar la pràctica de bombardejos terrorífics, realitzats de dia i de nit, sobre ciutats angleses com Coventry i Londres. Aquest canvi d’estratègia va allargar la batalla, però Gran Bretanya va resistir amb èxit. Finalment, Hitler va veure’s obligat a renunciar als seus plans d’invasió.

BatallaInglaterra.JPG

LondonBombedWWII.jpg

Nous fronts de guerra. D’altra banda, el mes de juny de 1940, quan França ja estava pràcticament derrotada, la Itàlia feixista va incorporar-se al conflicte fent costat a Alemanya, obrint nous fronts de guerra al nord d’Àfrica i als Balcans.

Així, el mes de setembre, Itàlia va envair Egipte des de la seva colònia a Líbia, però el feble atac italià aviat seria desfet per un contraatac britànic que va expulsar les tropes italianes d’Egipte i de bona part de Líbia, a més d’amenaçar Trípoli. Aleshores, com a reforç per l’exèrcit italià, el mariscal alemany Rommel va ser enviat al nord d’Àfrica al capdavant de l’Afrikakorps per conquerir Egipte. Aquesta petita força protagonitzaria, al llarg de dos anys, una sèrie de batalles al desert contra el Vuitè Exercit britànic amb l’objectiu de controlar el canal de Suez per obstaculitzar les comunicacions dels britànics amb el seu imperi i accedir al petroli del Pròxim Orient.

Rommel.jpg

El mariscal Erwin Rommel

Advance_of_the_Panzerjager-Abteilung_39-AC1942.jpg

A més, a l’octubre, els italians van intentar envair Grècia des d’Albània, però van fracassar. Això va obligar a Hitler a intervenir als Balcans tot signant aliances amb Hongria, Bulgària i Romania. D’aquesta manera, entre abril i juny de 1941, les tropes de l’Eix van ocupar Iugoslàvia i Grècia. Així, arribats a mitjans de 1941, l’Eix controlava també l’Europa sud-oriental.

La Itàlia feixista: la dictadura de Mussolini

dijous, 24/02/2011

Un cop controlat el parlament amb la desaparició de l’oposició política, Mussolini va atorgar-se a si mateix amplis poders a través del desenvolupament de les Lleis Feixistíssimes. Sistemàticament, el dictador va anar desmuntant el sistema democràtic i assumint el control d’Itàlia. S’establia un nou règim de tipus corporatiu, amb un sindicalisme obligatori jerarquitzat, la vaga il·legalitzada i un parlament merament consultiu (Cambra dels Fasci i de les corporacions).

Mussolini-Bosworth.jpg

La destrucció de la democràcia portaria molts polítics a la deportació o l’exili arran de la creació d’un tribunal de delictes polítics i la implantació d’una nova policia política, l’OVRA (Organització de Vigilància i Repressió de l’Antifexisme). Els altres partits polítics  i els sindicats obrers van ser sistemàticament eliminats, i va implantar-se una dura censura a la premsa.

La capacitat executiva i legislativa eren assumides pel govern i el Gran Consell Feixista, un dels pocs organismes polítics creats per la dictadura, en principi per facilitar les relacions entre el partit i el govern. Mussolini ja tenia tot el poder a les seves mans, era un dictador absolut amb poders il·limitats i que només era responsable davant del rei. La monarquia italiana de Víctor Manuel III va ser acceptada per Mussolini perquè va rebre el seu suport després del seu ascens al poder i en la evolució cap a la dictadura. El rei era el cap de l’exèrcit, el que feia que Mussolini només el controlés parcialment.

Vittorio_Emanuele_III_(c._1915–1920).jpg

Víctor Manuel III d'Itàlia

El problema era que el feixisme havia arribat al poder sense un pla específic de govern i sense una càrrega doctrinària important. El seu únic objectiu era crear un Estat poderós de caire dictatorial, basat en la força del partit únic, el Partit Feixista, reduït a la pràctica a ser un simple òrgan burocràtic encarregat de la propaganda i el control ideològic de les masses. El poder real estava en mans del líder carismàtic, Mussolini, il Duce, que comptava amb la fidelitat incondicional dels seus partidaris.

Concentracion fascista en Genova.jpg

Un dels elements que van consolidar definitivament el règim feixista va ser la signatura, el 1929, dels Pactes de Laterà amb l’Església catòlica, posant fi a la llarga etapa de distanciament entre l’Estat italià i el papat, perllongada des del procés d’unificació. Gràcies al pacte amb el feixisme va néixer l’Estat del Vaticà, va reconèixer-se el matrimoni eclesiàstic, el catolicisme va convertir-se en l’única religió oficial i la religió va ser introduïda obligatòriament a les escoles. A canvi, la Santa Seu va reconèixer l’Estat feixista i la capitalitat de Roma.

El feixisme italià exaltava el sentiment nacionalista tot invocant les velles grandeses de l’Imperi Romà, van recuperar-se símbols de l’antiguitat com les senyeres imperials o l’antiga salutació amb el braç dret alçat i la mà oberta, senyals d’identitat del feixisme. Tota una escenografia de masses uniformades i organitzades formarien part de l’estètica del feixisme. Mussolini va pretendre exercir un control total sobre la cultura i els mitjans de comunicació a través del Ministeri de Propaganda i el Ministeri de Cultura Popular.

FASCISMO%20STILE%20DI%20VITA.jpg

fascismo italia.jpg

cartel fascista.jpg

L’Estat feixista va aspirar a controlar la forma de pensar i les activitats de la població, amb un especial interès en l’adoctrinament dels més joves. Per això Mussolini va donar una gran importància a l’educació, els mestres van haver de fer les seves classes uniformats amb la camisa negra i els professors universitaris van haver de jurar fidelitat al règim per poder impartir classe. Igualment, els nens i nenes de entre 4 i 18 anys havien de formar part obligatòriament de les organitzacions juvenils controlades pel partit. S’intentava crear un “nou italià” basat en les virtuts militars de la disciplina i l’obediència.

En la política laboral i econòmica, el feixisme va optar per un sistema corporativista. L’Estat pretenia organitzar l’economia i controlar les organitzacions socials, és a dir, els sindicats i la patronal, sota els principis de la col·laboració de classes com a instrument per a superar els conflictes socials. Així, el sindicalisme de classe va ser substituït per un altre de tipus vertical en corporacions que evitava qualsevol tipus de conflictivitat social i permetia controlar els esglaons productius de cada sector. El feixisme demostrava així una evident aparença d’eficàcia positiva de cara a l’exterior.

mussolini caballo.jpg

Però, aquest sistema corporativista va ser simplement una cortina de fum que va permetre, en la pràctica, que el règim controlés els sindicats i la patronal a través del Ministeri i el Consell Nacional de Corporacions. La introducció de lleis laborals, com la Carta del Treball de 1927, van suposar que només fossin legals els sindicats feixistes i que les vagues fossin prohibides i durament reprimides.

D’altra banda, el règim feixista, en teoria, animava a les dones a sortir de l’àmbit domèstic per incorporar-se al món del treball, però, en la pràctica, la legislació laboral va penalitzar el col·lectiu femení pel que feia a les condicions salarials. A més, la defensa d’una política natalista va reforçar el paper de la dona com a esposa i mare.

propaganda fascista.jpg

En un principi, Mussolini va pactar amb la gran indústria que es mantindria una política liberal, fet que unit a la mà dura va fer que fos admirat per la dreta europea com Primo de Rivera o Churchill. A llarg termini, però, el feixisme va trobar un equilibri entre l’iniciativa privada i la introducció de l’intervencionisme estatal per superar la crisi econòmica del país. Amb un gran desenvolupament propagandístic el règim va impulsar una gran bateria d’iniciatives econòmiques com la “batalla” del blat, la revaluació de la lira, la reducció dels salaris (20%), la introducció dels pantans, etc.

Després que la Gran Depressió afectés Itàlia, el deute extern del país va impedir les importacions i això sumat a la pròpia ideologia nacionalista del feixisme va fomentar l’autosuficiència econòmica. L’autarquia va fomentar la concentració industrial i va potenciar les inversions en indústries de valor estratègic a través de l’IRI (Institut Italià per a la Reconstrucció Industrial). Les grans obres públiques, una demostració de l’eficàcia del règim, van ser un motor econòmic per al país juntament amb la dessecació de pantans i un ambiciós pla de rec per estimular la producció agrària del país.

A partir de 1936, el règim va dissenyar una autèntica economia de guerra. Així, el 1939, amb la Segona Guerra Mundial a punt d’esclatar, l’Estat feixista italià ja controlava totalment l’economia del país amb la indústria metal·lúrgica, la indústria naval i les obres públiques controlades pel govern de Mussolini. És el pas que entre 1934 i 1943 va fer-se cap a l’intervencionisme estatal. Mussolini seria destituït el 1943 com a cap de govern per negociar un armistici i com a resposta Mussolini proclamaria la república feixista de Saló.

La Itàlia feixista: l’etapa parlamentària

dimecres, 23/02/2011

El 1922, després de que el feixisme arribés al poder com a conseqüència de la Marxa sobre Roma, encara no ens trobem davant d’una dictadura, el govern de Mussolini evolucionarà cap a ella en els següents mesos per resoldre les tensions entre el govern i l’oposició d’esquerres. Així, Mussolini instaurarà la dictadura de mica en mica.

Primo-Consiglio-Ministri-Fascismo.JPG

Així, inicialment, semblava que Mussolini, exercint de primer ministre italià, mostrava un cert respecte cap al règim liberal. El primer govern format per Mussolini el 1922 excloïa el PSI i el PCI, però incorporava el PPI per configurar una majoria que atorgués plens poders a Mussolini per governar amb lleis d’excepció. Així es podien controlar les mobilitzacions socials. La recuperació econòmica dels anys vint va permetre que Mussolini desactivés la majoria dels conflictes socials.

Squadristi.jpgMussolini va nomenar-se a si mateix ministre d’assumptes exteriors a més de ser el primer ministre i el ministre de l’interior. Tot i això, malgrat la concentració de poders en la seva figura Mussolini encara no tenia la força suficient per establir la dictadura i hauria de fer certes concessions a la democràcia parlamentària.

La legalització dels esquadrons feixistes amb funcions de policia social i política va ser una mida que va enfrontar Mussolini al PPI, el qual va trencar definitivament amb el govern nacional quant aquest va aprovar la llei Acerbo que reformava la llei electoral per beneficiar a la majoria. El PPI va trencar amb Mussolini i el seu govern d’unió nacional per l’aprovació d’una reforma de la llei electoral que, ara sí, conduïa cap a l’autoritarisme.

Segons la llei Acerbo, aquell partit que tingués una majoria relativa a les urnes de més del 25% dels vots ocuparia dues terceres parts dels escons del parlament italià. La llei Acerbo buscava que el sistema polític italià tingués un govern estable amb una gran majoria que neutralitzés a l’oposició a la cambra de diputats.

Així, a les eleccions de 1924 la majoria va ser per la Llista Nacional de Mussolini encapçalada pels dirigents feixistes. La popularitat de Mussolini va donar-li prop del 40% dels vots amb el Partit Feixista com a principal eix de la dreta. En conjunt, les forces integrants de la coalició feixista van fer-se amb 404 dels 553 escons que composaven la cambra parlamentària italiana. Una majoria que donava al Duce un poder il·limitat.

Matteotti.jpg

Giacomo Matteotti

Les eleccions de 1924 van estar marcades per la conflictivitat al carrer entre els feixistes i l’esquerra. Així, Matteotti, dirigent i dirigent del PSU, va denunciar al parlament la llei Acerbo i va posar en qüestió la política de Mussolini, tot demanant la nul·litat de les eleccions perquè el feixisme havia fet servir la violència i la intimidació. Posteriorment Matteotti va ser raptat i assassinat, fet que desencadenava un gran escàndol polític.

Matteotti havia atacat amb ferocitat el govern i posteriorment havia desaparegut. Havia estat raptat als carrers de Roma, ficat al darrere d’un cotxe i assassinat. El seu cos no va aparèixer fins un mes després. L’oposició tenia clar que la seva desaparició estava relacionada amb Mussolini i els escamots feixistes del seu entorn. L’esclat de l’escàndol Matteotti va marcar el pas del règim cap a la dictadura amb la retirada del parlament de PSI, PSU, PPI i alguns grups liberals (retirada a l’Aventino) per convertir-se en una cambra opositora. El boicot parlamentari va ser un error de l’oposició que deixava la cambra en mans de Mussolini.

El gener de 1925 Mussolini assumia la responsabilitat de l’assassinat de Matteotti a mans dels camises negres. Així es tancava la crisi en una cambra sense oposició real. A continuació, Mussolini va realitzar una maniobra que destituïa els parlamentaris de l’oposició que havien abandonat el parlament i del PCI impedint-los per la força que poguessin tornar a accedir als seus escons.

Era el moment de destruir a l’oposició i establir una dictadura. Mussolini eliminaria del seu govern als ministres no feixistes i l’oposició seria il·legalitzada donant lloc a la dictadura feixista, en la qual la destrucció de l’esquerra s’havia iniciat. Arribats a 1925, Itàlia ja era un Estat amb un sol partit polític, però encara quedaven interessos poderosos que eren un fre per a Mussolini; la Corona, l’Església l’exèrcit i alguns dels grans financers.

Mussolini_nel_1925.jpg