Entrades amb l'etiqueta ‘Islam’

La mesquita de Còrdova

dimecres, 19/10/2011

Durant els primers anys de la presència musulmana a la ciutat de Còrdova, cristians i musulmans compartien l’església major de la ciutat, la Basílica de Sant Vicenç, fins que Abderrahman I va comprar la part cristiana i va començar la construcció de la mesquita el 784 aprofitant la major part dels materials visigòtics de la basílica. I és que la importància artística de la ciutat cordovesa ve donada del període musulmà i es manifesta sobretot en aquesta mesquita.

La primera construcció constava d’un pati i un haram d’onze naus perpendiculars a la quibla, amb nou trams cada nau. Posteriorment, Hisam I va edificar l’antic minaret. Durant els regnats d’Abderrahman II (el 848) i d’Al-Hakam II (entre 961 i 966) la mesquita va eixamplar-se amb l’afegit de vuit trams més a les naus en direcció al sud. A l’ampliació d’Al-Hakam corresponen la quibla i el mihrab que es conserven actualment. Sota el govern d’Almansor (el 987) es va fer una darrera gran ampliació cap a l’est introduint vuit naus més, fet que va provocar que el mihrab quedés descentrat.

Mezquita_de_Córdoba_desde_el_aire_(Córdoba,_España).jpg

L’aspecte més destacable, des del punt de vista constructiu, és l’estructura de les arqueries de la sala d’oració, en les quals hi ha una superposició de suports (pilars sobre columnes clàssiques reutilitzades) i d’arcs (els inferiors de ferradura i els superiors de mig punt). En els arcs alternen les dovelles de pedra amb les de maó vermell, creant-se així una alternança cromàtica entre el blanc i el vermell que és un dels principals motius decoratius de la mesquita.

Aquesta solució estructural, que es va repetir en les successives ampliacions, respon a la necessitat d’augmentar l’alçada de la sala que, només amb les columnes, hauria resultat angoixant. Els arcs de ferradura inferiors efectuen una funció d’apuntalament de l’estructura en introduir-se en els pilars. Segons alguns autors, aquest sistema constructiu no seria totalment original ja que tindria antecedents en alguns aqüeductes romans peninsulars.

Cordoba_Mezquita.jpg

Les columnes són de marbre o granit, i els capitells reutilitzats són de tradició coríntia, mentre que els de nova talla són una estilització molt esquemàtica de les fulles d’acant.

L’ampliació més important de la mesquita va realitzar-se durant el govern del califa Al-Hakam II quan van construir-se la quibla definitiva i el mihrab, que és una cambra poligonal coberta amb una volta i decorada amb motius florals i epigràfics. L’arc de ferradura de l’entrada del mihrab, sostingut sobre una sèrie de columnetes organitzades per parelles, i l’arrabà que l’emmarca estan decorats amb motius daurats i vidrats realitzats per artesans bizantins que van arribar des de Constantinoble per a aquesta tasca.

macsura.jpg

Davant del mihrab hi ha una maqsura amb arcs lobulats entrecreuats que alternen les dovelles decorades amb relleus i les llises. En aquesta zona trobem també altres tres cúpules de nervis que no es creuen al centre, decorades amb epigrafia i arabescs. Aquest tipus de cúpula califal el trobarem més tard en algunes esglésies cristianes peninsulars, com per exemple la catedral de Jaca.

Finalment, l’ampliació d’Almansor és important per la superfície agregada al recinte, però en la pràctica no va afegir cap element d’especial interès des del punt de vista artístic.

A l’exterior de la mesquita, la decoració es limita a les portes. Les de la façana occidental, les més antigues, són arcs de ferradura amb arrabà decorats amb motius geomètrics fets amb l’alternança dels colors dels maons. D’altra banda, les de la façana oriental, corresponents a l’ampliació d’Almansor, són més recarregades, amb frisos d’arcs entrecreuats a sobre de l’arc d’accés.

mezquita1.jpg

En definitiva, per totes les característiques ressenyades, la mesquita de Còrdova, emparentada estilísticament amb les grans mesquites del nord d’Àfrica, constitueix l’obra més important de l’art hispanomusulmà i és el símbol de l’esplendor artístic i cultural que va caracteritzar el període del Califat cordovès, fins que les lluites de poder internes van conduir a la seva fragmentació i decadència.

L’Islam a la Catalunya medieval

divendres, 16/07/2010

L’arribada de l’Islam a Catalunya es produeix en el mateix context de crisi de la monarquia visigòtica que va permetre la ràpida penetració en el conjunt de la península, a partir de l’any 711. D’aquesta manera, la irrupció dels àrabs a la Península Ibèrica va provocar un ràpid esfondrament de l’estructura de poder visigòtica. En canvi, des d’un primer moment, la presència musulmana als territoris que actualment formen Catalunya va ser més inestable que a d’altres indrets a causa al caràcter fronterer de la zona.

En una primera escomesa, els musulmans van arribar fins a les terres de l’Ebre i, seguidament, fins al Rosselló. Les ciutats van tenir actituds diverses davant l’avenç dels exèrcits musulmans. D’aquesta manera, moltes ciutats van capitular, com Lleida que va arribar a un acord amb els invasors, i d’altres com Tarragona, Mataró i Empúries van ser destruïdes en represàlia per oferir resistència. Empúries, per exemple, ja no es refaria mai més de la desfeta.

carte2.jpg

Barcelona va ser conquerida el 716 i, una mica més tard, es va completar la presa de tot el regne visigòtic amb la conquesta de Narbona al nord dels Pirineus. Els àrabs van ocupar el territori de Catalunya romanitzat, deixant de banda les altes valls pirinenques del Pallars, on perviurien formes i costums de vida preromanes. Ocupada la Septimània, les avantguardes musulmanes van fer diverses incursions dins els territoris francs, fins que Carles Martell els va derrotar a la batalla de Poitiers (732).

Bataille_de_Poitiers.png

A partir d’aquest moment, la frontera d’Al-Àndalus va retrocedir constantment, i es va fixar, durant la segona meitat del segle VIII, al voltant dels Pirineus. A l’inici del segle IX, després que els francs conquerissin Girona i Barcelona, la frontera es va estabilitzar seguint el curs del riu Llobregat configurant la Catalunya Vella. Aquesta línia es va mantenir fins a la conquesta cristiana de totes les terres ocupades pels musulmans als territoris de l’actual Catalunya, durant el segle XII.

La Catalunya nova, de la frontera del Llobregat fins a Tortosa i Lleida, va restar quatre segles sota el domini àrab, motiu pel qual va rebre una influència molt profunda d’aquesta cultura. Tanmateix, la influència cultural àrab també va ser important a la Catalunya comtal ja que el veïnatge va afavorir els intercanvis econòmics i culturals.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

Tot i tractar-se de terres allunyades dels centres més importants del poder polític andalusí, com ara Còrdova, l’organització del territori musulmà a Catalunya es va efectuar d’acord amb criteris polítics i administratius semblants a d’altres territoris d’Al-Àndalus.

D’aquesta manera, durant els períodes de l’Emirat i el Califat, la població es va agrupar al voltant de ciutats fortificades, que devien garantir la defensa de l’extensa frontera i que formaven part d’una àmplia zona governada des de Saraqusta (Saragossa). Més tard, durant els regnes de taifes, algunes de les ciutats més importants, com ara Turtuixa (Tortosa), Làrida (Lleida) i Madinat Balají (Balaguer), van assolir un poder polític propi i van controlar la població d’àmplies zones sota el seu domini.

En el moment de la conquesta la major part de la població hispanovisigòtica va romandre i es va adaptar als nouvinguts, la major part dels quals eren pobladors berebers, procedents del nord d’Àfrica i constituïen nuclis poc nombrosos. Una part de la població autòctona es va convertir a l’islam per gaudir dels avantatges fiscals que el fet comportava.

Els cristians (mossàrabs) i els jueus van conservar els seus drets culturals i religiosos, a canvi del pagament de tributs. Una altra part, la menys nombrosa, va buscar refugi a les valls dels Pirineus o més al nord, a la Septimània conquerida pels francs. En aquestes zones les relacions eren fluïdes, alternant-se llargs períodes de pau, on destacaven els intercanvis econòmics i culturals, amb les ràtzies, o incursions militars de saqueig.

Al-Àndalus: economia, societat i cultura

divendres, 16/07/2010

Economia. La major part de la població d’Al-Àndalus es dedicava a l’agricultura. Els cereals, la vinya i l’olivera van continuar sent els conreus més importants, però els musulmans van introduir innovacions que han perdurat fins als nostres dies.

Els àrabs van desenvolupar especialment les tècniques de regadiu. Una xarxa de sínies i sèquies assegurava el reg d’uns camps que abans eren erms, de manera que va augmentar la producció.

Tanmateix, van introduir nous conreus, com el cotó i l’anyil (una herba tintòria), que s’usaven en la indústria tèxtil, i l’arròs, la canya de sucre, les albergínies, les carxofes, etc., que es destinaven a l’alimentació.

En les ciutats es va desenvolupar una producció artesana de gran qualitat. La ceràmica, el cuir repujat, l’orfebreria, la fabricació d’armes, la producció de colorants i el treball de la seda eren les manufactures més destacades.

Al-Àndalus també va ser el centre d’un comerç molt actiu. Els productes artesans andalusins es venien en altres regions del món. A canvi, els comerciants portaven esclaus i or. Per fer els intercanvis comercials s’usaven principalment dues monedes: el dinar d’or i el dirhem de plata.

Societat. Després de la conquesta, els musulmans van ser tolerants amb els cristians i els jueus, de manera que aquests es van quedar a Al-Àndalus. Al principi, només alguns grups de cristians van emigrar a les terres del nord. Per això, la societat andalusina estava formada per gent de diferents costums i religions.

w-islam-al-andalus.jpg

El grup més poderós estava format pels conqueridors i els seus descendents, àrabs i berbers. Però dins d’aquest grup hi havia grans diferències. D’aquesta manera, els àrabs es van reservar les millors terres i els càrrecs de govern. En canvi, els berbers tot i que eren més nombrosos, van obtenir menys beneficis, i per això es van revoltar algunes vegades contra el poder àrab.

La resta de la població andalusí s’organitzava segons criteris religiosos.

Els muladins eren els cristians que van adoptar la religió, la llengua i els costums de l’Islam. Alguns ho van fer no per convicció, sinó perquè d’aquesta manera no havien de pagar impostos.

Els mossàrabs eren els cristians que van continuar practicant la seva religió. Com que no eren musulmans, ells sí que pagaven impostos. A partir del segle IX, molts d’ells van emigrar cap als regnes cristians del nord peninsular, fugint de les persecucions.

Finalment, els jueus eren una minoria molt activa en el terreny econòmic. Van establir comunitats importants a ciutats com Toledo, Granada, Còrdova, Sevilla o Saragossa. Normalment, residien en barris separats de la resta de la població.

Tot i que la majoria de la població vivia al camp, a Al-Àndalus les ciutats tenien una gran importància, ja que eren el centre de la vida econòmica, religiosa i cultural. D’aquesta manera, la ciutat de Còrdova, per exemple, tenia uns 100.000 habitants. Era una ciutat molt gran en comparació amb les que hi havia a la resta de l’Europa occidental.

0007241512.jpg

Les ciutats islàmiques estaven emmurallades i tenien diverses portes que es tancaven a la nit. La part principal de la ciutat era la medina o ciutat vella, en la qual hi havia els edificis més destacats. El més important era l’aljama o mesquita principal, al voltant de la qual girava la vida religiosa de la ciutat. També hi havia altres mesquites més petites distribuïdes per altres zones de la ciutat.

Mezquita_de_Córdoba_(Spain).jpg

La mesquita de Còrdova

Els carrers eren estrets i irregulars, i formaven autèntics laberints. Al voltant de la medina es disposaven els ravals, els barris més populars, on s’instal·laven els tallers dels artesans. El centre de la vida política era l’alcàsser, un recinte fortificat situat a la part alta de la ciutat, on vivien les autoritats i els funcionaris. La vida social i econòmica es desenvolupava al voltant del soc o mercat. Els comerciants guardaven les mercaderies en grans magatzems, coneguts com alfòndecs, des d’on es distribuïen als comerços locals.

Cultura. A Al-Àndalus va florir una cultura esplèndida. L’apogeu va començar a partir del segle X, gràcies a l’obra del califa Hakam II, que va reunir una biblioteca que va arribar a tenir 400.000 volums. D’entre els intel·lectuals andalusins van destacar especialment les figures del musulmà Averrois i el jueu Maimònides.

AndalusQuran.JPG

Alcorà del segle XII d'Al-Àndalus

El llegat andalusí és profund en la nostra vida quotidiana. Per exemple, els habitatges i la gastronomia del sud i l’est de l’Estat espanyol no s’expliquen sense aquest influx andalusí. I l’empremta també és important les llengües peninsulars: per exemple, s’estima que unes 10.000 paraules catalanes tenen un origen àrab.

L’art també va florir de manera excepcional a les terres d’Al-Àndalus, especialment en el camp de l’arquitectura. La pintura i l’escultura es van usar essencialment per decorar els fabulosos edificis que construïen, ja que els permetia recobrir les parets, els sostres i les columnes, o compondre fonts i altres elements per decorar els jardins i els patis.

Al-Àndalus: evolució territorial i política

divendres, 16/07/2010

L’any 711, el regne visigòtic va viure una guerra civil entre Roderic i els familiars del rei anterior. Aquests últims van demanar ajuda als musulmans, que ja dominaven el nord de l’Àfrica. El governador d’aquesta zona, Musà ibn Nusayr, i el seu general Tariq ibn Ziyad van travessar l’estret de Gibraltar amb les seves tropes i van derrotar l’exèrcit de Roderic a la batalla de Guadalete (711).

Però, Musà i Tariq no van tornar el poder als visigots i, en només quatre anys, els seus exèrcits van ocupar la major part de la Península Ibèrica. Els exèrcits musulmans van trobar poca oposició a la conquesta: la noblesa visigòtica estava desunida i la població es va mostrar indiferent davant la invasió.

Els musulmans van conquerir gairebé tota la Península, però aviat van abandonar els territoris situats al nord del Sistema Central, a causa del clima fred, i van anomenar Al-Àndalus les terres que tenien sota el seu poder. Aleshores, Al-Àndalus va passar a estar governada per un emir o governador, dependent del califat de Damasc, i Còrdova va esdevenir la capital del territori.

2ESOT2mapexpansion.jpg

L’emirat independent. L’any 750 els abbàssides van aconseguir el poder de l’Islam i la família Omeia va ser assassinada. Només un dels seus membres, el jove Abderrahman, va aconseguir escapar i arribar a la península Ibèrica, on va aconseguir el poder. L’any 756 es va proclamar emir de Còrdova amb el nom d’Abderrahman I.

El títol d’emir independent significava que els governadors d’Al-Àndalus deixaven d’obeir el califa com a autoritat política, tot i que van continuar reconeixent-ne l’autoritat religiosa.

Aquests primers temps de la història d’Al-Àndalus com a emirat independent van ser força turbulents. Els emirs es van enfrontar amb les incursions militars dels francs i dels cristians que s’havien refugiat al nord, i també es van produir un gran nombre de revoltes internes en el territori musulmà peninsular.

mapa al-andalus.jpg

El califat de Còrdova. Abderrahman III va heretar el tron l’any 912. En els primers anys del seu regnat va aconseguir sufocar les insurreccions internes i les incursions cristianes. Aquestes victòries li van donar una gran autoritat i, d’aquesta manera, Abderrahman III es va intitular com a califa l’any 929. Aquest títol significava que, a més de dirigir el govern d’Al-Àndalus, també n’era la màxima autoritat religiosa del seu regne, deixant de dependre de l’autoritat de Damasc.

El califat de Còrdova pot ser qualificat com el període més brillant de la llarga història d’Al-Àndalus.

El califa era auxiliat en el govern per l’hagib, el primer ministre, i pels visirs, una espècie de ministres. Els valís dirigien les províncies i les marques frontereres de Saragossa, Toledo i Mérida.

L’any 976 va arribar al califat Hixam II, que només tenia onze anys. Davant de la seva minoria d’edat, el govern va quedar en mans d’un general brillant, Almansor, que va realitzar més de cinquanta ràtzies contra els regnes cristians del nord. Les ràtzies eren campanyes de saqueig, per recollir botins i fer presoners.

Els regnes de taifes. Després de la mort d’Almansor, les lluites internes van arrasar Al-Àndalus. Com a resultat, l’any 1031, el califat es va dividir en un gran nombre de regnes o taifes. D’entre aquestes taifes destacarien els regnes de Sevilla, Toledo, Badajoz i Saragossa.

Reinos_de_Taifas_1037.png

Aquesta desunió va afeblir notablement Al-Àndalus i les taifes van ser fustigades constantment pels regnes cristians del nord. Per evitar els atacs, les taifes pagarien les paries (un tipus de tribut) als reis cristians. Però l’empenta militar dels regnes cristians cada vegada era més gran. Així, el 1085, Toledo va passar a mans cristianes. Atemorits, els musulmans van demanar ajuda als almoràvits, uns guerrers berbers que havien format un gran imperi al nord de l’Àfrica, amb capital a Marràqueix.

Aleshores, els almoràvits van passar a la península Ibèrica per frenar l’avenç cristià, van posar fi als regnes de taifes i van tornar a unificar Al-Àndalus per un breu període de temps.

Tanmateix, el 1147 els almoràvits van ser substituïts en el poder per un altre poble berber, els almohades. Els almohades van llançar una ofensiva general contra els regnes cristians. Només la unió dels exèrcits cristians va permetre frenar els almohades en la decisiva batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. Després d’aquesta derrota, l’Imperi almohade es va desintegrar i els cristians van conquerir gairebé tot Al-Àndalus.

El regne nassarita de Granada. El regne de Granada es va convertir en l’últim territori musulmà a la Península Ibèrica després de la desfeta de 1212. S’estenia per les actuals províncies de Màlaga, Almeria, Granada i la part oriental de Cadis. Estava governat per la família dels Nasr, d’on prové el terme nassarita.

granada.jpg

El regne nassarita, però, era molt feble. En la pràctica, durant gairebé dos segles i mig, va ser un Estat vassall del regne de Castella. Els governants granadins havien de pagar un tribut als reis castellans i ajudar-los en cas de guerra. A més, la història de Granada va estar marcada per les lluites internes entre la dinastia nassarita i altres famílies nobles, com la dels Abenserraigs. Els enfrontaments interns van afeblir el regne i van acabar facilitant la conquesta cristiana, duta a terme pels Reis Catòlics el 1492.

Les societats musulmanes medievals: societat, cultura i art

dijous, 15/07/2010

Organització social i política. La societat islàmica era una societat de tipus tribal, organitzada en clans amplis, cohesionats per la solidaritat. La família era patriarcal, amb una important submissió de les dones. El matrimoni era poligàmic i endogàmic (realitzat entre membres de la mateixa comunitat), la qual cosa li donava un cert avantatge a l’hora d’absorbir i assimilar les poblacions amb les quals entrava en contacte.

g-islam-jardin.jpgEntre les tribus es podien establir pactes o vincles de clientela. Aquesta xarxa de fidelitats, basada en la solidaritat tribal, va afavorir el progrés de les conquestes, però va ser un obstacle a l’hora d’establir les bases de l’Estat ja que aquests vincles eren sempre condicionals.

Aleshores, els musulmans van tendir a prescindir dels vincles tribals, i es va recórrer als funcionaris i soldats procedents de la societat indígena o de més enllà de les fronteres de l’Islam (estranys, en definitiva, al medi tribal). Aquests funcionaris van caracteritzar-se per la seva fidelitat a la dinastia regnant.

L’estabilitat de les dinasties depenia, en part, del control de les rutes comercials i especialment de les dedicades al comerç de metalls preciosos. Quan aquest control fallava, la dinastia depenia, bàsicament, de l’excedent intern i augmentava la pressió fiscal més enllà del que era permès per la legislació islàmica. En aquest cas, el poder perdia legitimitat, i amb això el suport de la població, fet que facilitava l’esclat de revoltes i conflictes.

Cultura i ciència. A nivell cultural, la civilització islàmica va constituir una síntesi i va esdevenir transmissora dels coneixements procedents de diverses cultures i avançaren en camps tan importants com el de la matemàtica, la medicina i la filosofia. Així, els musulmans van tenir un paper molt important en el desenvolupament de la humanitat.

Es ben conegut el paper dels àrabs com a transmissors del llegat heretat de la societat clàssica, particularment de Grècia. També van ser peoners en diversos camps de la investigació científica i van acomplir un paper fonamental en el desenvolupament de la major part de les disciplines científiques.

Com a exemple citem a Muhammad ibn Musà al-Hwarizni, del segle IX, pare de l’àlgebra (paraula d’origen àrab). De les seves investigacions provenen termes com algorisme (mètode i notació en les diferents formes de càlcul) i guarisme (cadascun dels signes o xifres aràbigues que expressen una quantitat). Al-Hwarizni també va fer progressar considerablement la trigonometria.

A més de desenvolupar l’àlgebra, els musulmans aportarien la notació decimal i el zero (d’origen hindú).

També van desenvolupar les tècniques de navegació d’origen xinès, com la carta marina, la brúixola i l’astrolabi.

000044930.png

El saber va ser assimilat i desenvolupat a les madrasses (escoles alcoràniques). Tot sovint allí ensenyaven savis acabats de convertir a l’Islam.

La formació de l’Islam va servir perquè cultures abans separades entressin en contacte estret. El fet que l’àrab esdevingués llengua universal de l’Islam, a causa de l’expressa prohibició de traduir l’Alcorà, va servir de lligam de cultures distants.

També van crear grans biblioteques on van recollir obres seves i dels autors clàssics grecs i llatins, que d’aquesta manera es van poder conservar durant segles. Ben aviat, però, iniciarien el conreu d’una una brillant literatura aràbica (poesia, novel·la, llibres de viatges, contes, història…). De mica en mica, l’àrab desplaçaria el grec com a llengua culta; tot i que l’Islam la conservaria i estudiaria, especialment en el camp de la ciència. De les seves obres literàries van destacar especialment els Contes de les mil i una nits, on es barrejaven influències populars índies, perses i egípcies.

L’art de la imatge no va ser gaire representat fins a l’època turca. Així, l’obra d’art prototípica va ser la mesquita. Aquest edifici, de planta rectangular, continuaria la tradició bizantina que consistia a concentrat tots els efectes estètics a l’interior, mentre que descurava l’exterior, on s’adverteix directament el material de construcció. La decoració solia ser abstracta, geomètrica o vegetal.

imagen_partes_mezquita.jpg

Les mesquites més importants de les primeres etapes de l’Islam són la d’Omar, a Jerusalem, la de la Meca, la de Cairuan, a Tunis, i la de Còrdova, a Andalusia. Altres edificis de tipus religiós son les madrasses i les tombes fortificades (tomba de Tamerlà a Samarcanda), mentre que en arquitectura civil destaquen els palaus dels sobirans (Madinat al-Zahra a Al-Àndalus, el palau de Topkapi a Istanbul, l’Alhambra de Granada), les albergueries, els hospitals i els banys públics.

interior_mezquita.jpgL’ arquitectura islàmica té unes característiques particulars:

Es construïa amb materials pobres i poc duradors, com ara maons i guix. Aquests materials, però, es recobrien amb una decoració abundant i molt bella, que els donava una aparença de gran riquesa. L’islam prohibeix representar animals i persones. Per això, per decorar usaven motius geomètrics i vegetals. Un altre tipus de decoració era la cal·ligrafia, que és molt bonica i artística. Cobrien els murs amb textos de l’Alcorà, poemes i lloances.

La preocupació per crear ambients agradables i frescos va donar lloc a espais en els quals abundaven jocs de llum i ombra que s’aconseguien per mitjà de l’ús de vidrieres, gelosies i reflexos a les rajoles. A més, el gust per l’aigua es materialitzava en fonts, piscines, cascades, etc.

Els edificis musulmans se sostenien sobre columnes, pilars i diferents tipus d’arcs, com ara els arcs de ferradura i els polilobulats. A vegades aquests elements eren tan nombrosos que formaven autèntics boscos. Generalment, aquests edificis es cobrien amb sostres plans i de fusta, tot i que també usaven cúpules, que van arribar a ser decorades amb gran riquesa.

En arts aplicades, la ceràmica va assolir un gran desenvolupament, profusament decorada amb varietat de motius i formes. La miniatura que il·lustrava els llibres també va adquirir un gran nivell de qualitat. Els tapissos, les catifes i altres tipus d’objectes industrials com arquetes i pots per guardar joiells o perfums, generalment d’ivori, foren importants en l’art i en el comerç. En les arts aplicades es denota una forta influència de l’art persa, amb dibuixos estilitzats d’animals o vegetals enfrontats. En aquests dibuixos i en les miniatures sí que apareix la figura humana i són freqüents les representacions de Mahoma, encara que sense rostre.

La cultura àrab va assolir el seu punt culminant entre els segles IX i XI. Durant el segle XV, aquesta civilització entraria en decadència. Els musulmans serien expulsats de la Península Ibèrica a la fi de l’Edat Mitjana i la totalitat dels països que van constituir l’Imperi, llevat del Marroc, caurien sota l’òrbita dels turcs otomans, els quals arribarien a ocupar els Balcans i a amenaçar la ciutat de Viena.

Les societats musulmanes medievals: el camp i la ciutat

dijous, 15/07/2010

El món musulmà medieval va integrar societats que tenien al seu darrera una llarga història. L’adopció de la religió islàmica, però, no va canviar la forma immediata de les seves estructures socioeconòmiques. Malgrat les diferències que es van donar entre les diverses regions que integraven l’Imperi Islàmic, advertim certes semblances i un ritme similar en les transformacions.

La societat agrària. Resulta difícil conèixer la vida camperola ja que disposem de relativament pocs testimonis en comparació amb els que ens relaten el món urbà.

En gran part del territori islàmic, la vida agrícola estava dominada per l’escassetat d’aigua i l’aridesa del sòl, fet que determinava parcialment el predomini de la pastura. Tot i això, els àrabs van posar en pràctica variats i complexos sistemes d’irrigació que van donar lloc, en alguns territoris, a una agricultura rica i pròspera.

Així, els musulmans van practicar una agricultura intensiva allí on hi havia possibilitats de regadiu, les tècniques del qual van copiar dels llocs que conegueren durant la seva expansió.

Sughrat.jpg

Ben a l’inrevés del que passava a l’Occident feudal o als territoris no costaners de Bizanci, als dominis islàmics les explotacions agrícoles tendirien a l’especialització en funció de les necessitats del mercat urbà. Així, el propietari musulmà tendia a establir-se a la ciutat on s’aplegava la vida econòmica i social.

La situació dels camperols era diversa. A les zones allunyades de la influència urbana, moltes comunitats rurals van poder gaudir d’un ampli grau d’autonomia a l’hora de controlar el procés de producció. Tot i això, part dels seus excedents eren enviats, per via fiscal, cap a les ciutats on residia el poder polític.

En canvi, a les zones pròximes a les grans ciutats, on la civilització islàmica va desenvolupar una notable agricultura de regadiu per a l’abast ciutadà, la situació dels camperols podia ser força pitjor, ja que estaven vinculats per diversos tipus de contractes de parceria als grans propietaris urbans.

Les ciutats islàmiques estaven circumdades per un gran cinturó d’horts i fruiters on van aplicar-se tècniques especialitzades de conreu i van aclimatar-se noves plantes com la canya de sucre, el cotó i la morera.

L’agricultura musulmana era molt productiva i va estar dedicada a la producció de llegums i de fruiters, de plantes orientals (arròs, canya de sucre, moreres per la cria de cucs de seda, tarongers, albercoquers, presseguers, etc.) que de mica en mica, i a través de la Península Ibèrica arribarien a l’Occident cristià. També conrearen la vinya, malgrat la prohibició corànica, ja que aquesta no afectava els altres pobles. D’altra banda, van estendre les tècniques de regadiu, mitjançant sínies i molins.

La societat urbana. La civilització islàmica va florir especialment a les ciutats, on es concentraven l’artesania i el comerç. En tant que centres del poder polític, a les ciutats hi afluïa, gràcies a la recaptació d’impostos, l’excedent produït al món camperol. Excedent que, al seu torn, era redistribuït entre una nombrosa capa de funcionaris i soldats que formaven el suport de l’Estat i que convertien la ciutat en un gran centre consumidor.

omeyas.jpgAixò va impulsar el desenvolupament del comerç fins a límits desconeguts fins aleshores. Les bases materials de la civilització islàmica les trobem en el comerç a llarga distància.

El món islàmic va beneficiar-se de la seva situació geogràfica, que li feia acomplir la funció d’intermediari comercial monopolístic entre Àsia, Àfrica i Europa. El centre comercial del món musulmà va ser el golf Pèrsic, des d’on els mariners islàmics arribaven fins a l’Índia. Els més agosarats van aconseguir d’arribar a les costes del sud de la Xina. Allí aprendrien a emprar la brúixola i el timó de codast.

Des d’aquestes terres orientals, desconegudes a Occident, els musulmans importarien principalment teles, seda, pedres precioses, paper i fusta per construir vaixells. Encaminades cap a Basra i Bagdad, aquestes mercaderies eren transportades per caravanes a través dels deserts d’Anatòlia i de l’Orient Mitjà fins a Constantinoble o fins als ports mediterranis d’Alexandria, Antioquia, Tir, etc., que eren freqüentats des del segle XI per comerciants de la Península Itàlica.

El comerç també va ser freqüent en direcció al cor d’Àfrica, d’on portaven or, vori i esclaus negres; i també comerciarien amb el món eslau, d’on importaven ferro, pells i cuir.

Així, els territoris controlats per l’Islam van abraçar gairebé la totalitat de les rutes comercials actives de l’Edat Mitjana. Podem dir que els dos elements principals de la cohesió del món islàmic van ser la religió i les rutes comercials. L’àrab, la llengua utilitzada pels comerciants, va ser àmpliament utilitzada com a mitjà de comunicació.

Conseqüència d’aquesta intensa activitat comercial va ser la consecució d’una estructura econòmica monetària i urbana. El centre d’aquest món comercial era la ciutat. Els musulmans van ser grans constructors de ciutats.

Masjid_Nabawi._Medina,_Saudi_Arabia.jpg

Al seu cor hi estava situada la medina, que era, a la vegada, centre polític (residència del governador, funcionaris palatins i soldats), centre religiós (gran mesquita) i centre econòmic, organitzat al voltant del soco principal (mercat), on hi havia alfòndics per a l’hostalatge dels comerciants i magatzems de mercaderies.

La medina formava un laberint de carrers ocupats pels artesans, que s’agrupaven en carrers o petits barris segons les seves activitats i produïen mercaderies de primera qualitat (ceràmiques, armes, teixits, etc.). Es veia als artesans treballant a porta oberta, cosint, teixint, tenyint, cisellant o mantejant el coure. La demanda de productes era satisfeta per artesans que hi comercialitzaven la producció pròpia, o per la producció dels tallers dependents de les administracions dels emirats o dels califats.

Tot quedava encerclat per una muralla de protecció. L’activitat d’artesans i comerciants era viva i admirada pels pocs estrangers occidentals que van visitar les poblacions islàmiques. Ciutats com Damasc, Bagdad, el Caire, Còrdova, Cairuan, Fes, etc., van arribar a tenir, abans de les croades, una població vint vegades més nombrosa que la majoria de les ciutats occidentals i van esdevenir l’eix del món islàmic.

Expansió i evolució històrica de l’Islam

dijous, 15/07/2010

D’ençà de l’any 632, després de la mort de Mahoma, l’Islam va sobreeixir el marc geogràfic àrab. La conquesta islàmica va ser dirigida pels àrabs, poble al qual pertanyia Mahoma, que van expandir la nova religió mitjançant la jihad o guerra santa. D’aquesta manera es va crear un gran imperi musulmà.

Muslim_Conquest.PNG

En un primer moment, s’hi van unir les diferents tribus que habitaven la Península Aràbiga i que es dedicaven majoritàriament al comerç. La Península Aràbiga ocupava una posició estratègica en les rutes que connectaven Orient i Occident.

La difusió de l’Islam fora d’Aràbia no va començar fins després de la mort de Mahoma, el 632. El 656 tot l’Imperi Persa restaria sota domini islàmic, mentre que Bizanci hauria de cedir territoris com Armènia, Síria, Palestina, Egipte, Líbia i Tripolitània. Els successors de Mahoma, els califes, ja no eren només cabdills religiosos, sinó que havien esdevingut monarques d’un immens Imperi.

La rapidesa de la conquesta militar islàmica cal atribuir-la a la feblesa dels imperis bizantí i persa, a causa, en gran part, dels enfrontaments mutus. L’avenç islàmic va afavorir també la descomposició social d’aquests dos imperis. En ocasions, els àrabs van ser rebuts com a llibertadors.

D’altra banda, no va ser una conquesta especialment destructiva. La tolerància davant moltes de les regions que van trobar i ocupar, i l’escassa ingerència en l’organització de les comunitats sotmeses en són una bona mostra.

En un primer moment, els conqueridors àrabs van respectar les propietats agràries dels pobles conquerits. L’administració va romandre en mans de les classes dominants autòctones, i la situació econòmica dels camperols no va canviar especialment.

Abans de la desaparició de la primera nissaga califal, els Omeies (661-750), l’Islam comprenia tot el nord d’Àfrica i la Hispània dels gots (711-721) a l’oest; a l’est arribava fins a les ribes de l’Indus i al sud de les estepes asiàtiques (715). L’avenç es perllongaria durant la resta de l’Edat Mitjana i part de l’Edat Moderna amb l’extensió per les estepes d’Àsia, el nord de l’Índia, Indonèsia i l’Àfrica negra.

Age_of_Caliphs.png.jpg

Quan la dinastia Abbàssida va substituir l’Omeia (750), els musulmans eren el més gran Imperi a l’oest de la Xina. L’any 751, a Talas, van fer front a l’exèrcit xinès i van aturar l’avenç del xinesos cap a l’oest.

Tanmateix, l’Imperi Bizantí resistiria l’envestida dels musulmans, si bé que amb una gran reducció del seu espai territorial. Els musulmans al seu torn, un cop ocupat el nord d’Àfrica, quedarien retinguts a la línia dels Pirineus, cap a mitjans del segle VIII. Carlemany els foragitaria de la Catalunya Vella a finals del segle VIII i principis del IX (reconquesta de Barcelona, l’any 801).

Bataille_de_Poitiers.png

Al-Andalus-de-910.jpg

D’altra banda, podem distingir tres etapes en l’evolució històrica de l’Islam.

1. Dinastia Omeia. El període que va del segle VII al segle IX va ser de construcció i consolidació de l’Estat islàmic. Entre l’any 661 i el 750 va governar la dinastia Omeia i la capital de l’Imperi va situar-se a Damasc (a la Síria actual). La màxima autoritat de l’Imperi era el califa, que disposava del poder polític i religiós. El califa era assistit pels seus consellers, els visirs, i per molts funcionaris: els valís governaven les províncies, els ulemes interpretaven la llei alcorànica i els cadis eren els jutges. La minoria àrab controlava el poder, i els musulmans d’altres ètnies s’integraven com a clients dels clans àrabs, amb algunes discriminacions socials i fiscals.

2. Dinastia Abbàssida. La revolució abbassí, l’any 750, dirigida per Abul Abbas, va eliminar la família omeia i va significar la progressiva igualtat de les diferents ètnies musulmanes. El centre del poder polític es va desplaçar aleshores cap a l’est, on va rebre la influència persa, i la nova capital va ser Bagdad. Harun al-Rashid, que va regnar en la segona meitat del segle VIII, va ser el califa més important d’aquesta dinastia.

islam_empire_grand.jpg

3. Dels califats a l’Imperi Turc. A partir del segle X, es va produir un procés de fraccionament religiós (aparició de califats rivals i proliferació de sectes) i polític (regnes i dinasties locals) que va acabar desintegrant l’Imperi. En el segle XI, la direcció política del món islàmic va recaure en pobles procedents de les estepes asiàtiques. En primer lloc, els turcs seljúcides, i, posteriorment, en el segle XIV, en els turcs otomans, que havien estat desplaçats pels mongols, van convertir el poble turc en el més poderós del món islàmic.

Mahoma i l’aparició de l’Islam a l’edat mitjana

dijous, 15/07/2010

La zona oest del continent asiàtic i el terç nord del continent africà configuren la zona islàmica. En realitat, i per dir-ho amb més exactitud, hauríem de parlar del món àrab. Aquesta àrea té una llengua i una cultura comunes, i l’element fonamental de cohesió és la religió islàmica o musulmana. La història de l’islam, o dit més correctament, del món islàmic, explica la influència de l’islam en la creació i expansió d’un moviment no només religiós, sinó també polític i social.

Els àrabs són originaris de la Península Aràbiga. Aràbia és una extensa península de l’Àsia situada entre el mar Roig i el golf Pèrsic. Té un clima desèrtic que només permet l’agricultura en algunes zones de la costa i als oasis de l’interior. Els àrabs es van expandir a costa dels imperis Bizantí i Persa.

L’esclat religiós que va unificar culturalment la part del món actual que va des de Djakarta a Samarcanda passant per Lagos va néixer al principi del segle VIII a la península Aràbiga. Aquesta península posseïa una organització social fonamentada en els clans, les tribus (enfrontades entre si, sense cap poder polític que les unís) i el sistema de valors que comportava la vida difícil del desert. La majoria de la població estava formada per nòmades que es dedicaven al pasturatge. Només hi havia dues ciutats importants, la Meca i Medina, on es concentrava un comerç molt pròsper.

Tribes_english.png

Cada tribu tenia les seves pròpies creences, malgrat que totes consideraven la Meca la seva ciutat sagrada. Les religions dels diversos grups eren politeistes i animistes. La cultura no vivia aïllada gràcies a una intensa activitat comercial i, per tant, coneixien les religions cristianes, hebraiques i mazdeistes. Sobre aquest substrat va ser bastida la religió més jove de les religions monoteistes revelades, l’Islam, fundada per Mahoma.

Abans de l’arribada del profeta Mahoma (o Muhàmmad), a la Península Aràbiga hi existien, junt amb el cristianisme i el judaisme, diverses creences politeistes i idòlatres que es reunien al voltant de la Ka’ba. Tanmateix, també hi havia una antiga tradició monoteista, o almenys la creença en una divinitat suprema.

Els àrabs s’organitzaven de forma tribal, i s’hi podien distingir tres nuclis diferenciats:

1. El nord peninsular, que mantenia relacions estretes amb el Mediterrani. Als segles V i VI apareixen a les fronteres del desert els estats dels làkhmides i dels ghassànides per protegir Bizanci i Pèrsia.

2. Al centre peninsular hi havia el desert, poblat per tribus nòmades i petites poblacions en oasis per on hi passaven les caravanes, com ara la Meca, Medina o Taïf.

3. I al sud-oest hi havia el Iemen, molt fèrtil. Era un país agrícola que dominava la canalització de les aigües, però la destrucció del dic de Marib al segle VI va provocar la dessecació i emigracions massives al nord.

L’arabització va afectar també els diferents pobles que habitaven el nord d’Àfrica. A l’oest, al Magrib, la població era berber. Als països del Nil, a l’est africà hi vivien representants de les quatre grans ètnies del continent, els calamites, els quals, probablement, s’havien traslladat al final del Paleolític cap a l’Àfrica septentrional. El terreny és semiàrid i el Sàhara fa de frontera natural; el Nil constitueix una excepció de terra fèrtil.

Muhammad_13.jpgDins d’aquest context, va aparèixer Mahoma, un dels comerciants de la ciutat de la Meca, que va desenvolupar el monoteisme dels cristians i els jueus i va adaptar-lo als costums i lleis tribals. La seva utilització del terme Alà per a referir-se a Déu és la mateixa que ja feien servir les tres creences predominants fins aleshores: en el cas dels idolatres, era el nom que donaven a la deïtat superior, creadora de totes les coses que existien.

L’aparició i expansió de l’Islam al segle VII és un fenomen de gran transcendència històrica. L’Islam segueix la tradició de les dos grans religions monoteistes que la precedeixen, la jueva i la cristiana, ja que els musulmans creuen també en un únic Déu (anomenat Al·là en àrab).

Pels islàmics, Mahoma, el fundador de la religió era l’últim dels profetes. Creuen que Al·là havia il·luminat anteriorment Abraham, Moisès i Jesús, i altres avantpassats comuns de jueus i musulmans. D’aquí el respecte que mostren davant les anomenades “gents del llibre” (cristians i jueus).

Amb anterioritat al 610 no se sap gaire cosa de Mahoma. Va néixer vers el 570 i era un comerciant d’èxit gràcies al capital de la seva primera esposa, Khadija bint Khuwàylid. Va rebre ensenyances religioses d’un rabí o d’un sacerdot cristià, i va estar en contacte amb la secta cristiana dels essenis. L’any 610 va patir la primera revelació, va decidir abandonar la seva feina i va començar a difondre la seva doctrina, l’Islam.

Maome.jpg

L’Islam defensava que les persones s’havien de sotmetre a Al·là, que és tal com els musulmans anomenen l’únic Déu. A més, Mahoma va crear el concepte d’Umma, o comunitat de creients, que donaria lloc a un cos unitari i d’igualtat entre tots els musulmans, independentment del seu origen. Això tindria una importància capital de cara a la unificació política de la península i la posterior expansió.

La seva lluita contra la idolatria i el politeisme, així com el seu suport cap a les classes més desafavorides, farien que es guanyés l’hostilitat dels mercaders o quraixites de la Meca, que van creure que les seves predicacions eren una amenaça per a l’ordre social. D’aquesta manera, Mahoma hauria de fugir el 15 de juliol de 622 cap a Medina. Aquesta fugida, o hègira, marca l’inici del calendari musulmà.

736px-Muhammad_destroying_icons_L_Histoire_Merveilleuse_en_Vers_de_Mahomet_BNF.jpg

A Medina les seves doctrines comptarien amb un fort suport popular, incloent-hi el del poeta Al-Abbas ben Mirdas. En aquesta ciutat estudiaria la Bíblia i rebria una forta influència jueva, la qual cosa es reflecteix en l’establiment de Jerusalem com a ciutat santa i en la creença que Abraham és el pare dels àrabs, a través d’Ismael.

Els habitants de Medina reconeixerien Mahoma com a profeta i legislador, i li donarien el poder; d’aquesta manera obtindria alhora l’autoritat espiritual i temporal. Això engendraria, però, l’oposició dels jueus, que s’aliarien ara amb els quraixites fent esclatar una revolta. Mahoma, però, en sortiria victoriós i a continuació organitzaria un exèrcit amb el que arribaria a conquerir la Meca el 630. Arran d’això expulsaria els jueus d’Aràbia.

Gagarin_PropovedMagomet.jpg

Una vegada conquerida la Meca i sotmesa al domini de l’Islam, Mahoma va aconseguir ampliar la seva base militar, cosa que permetria d’unificar políticament els àrabs. Les tribus se sotmetrien en massa, excepte els beduïns, que eren (i són) politeistes i serien reprimits durament. Aquesta unificació marcaria l’inici de l’expansionisme aràbic, fonamentat en un important excés demogràfic i la promesa d’aconseguir una recompensa material.

Finalment, el 8 de juny de 632, Mahoma moria per causes naturals a Medina, mentre part del seu exèrcit conqueria Jerusalem. Quan el profeta dels musulmans va morir, gairebé tots els àrabs practicaven l’Islam.

Mitjançant la guerra santa, obligatòria en teoria per a tot musulmà, els àrabs van pretendre difondre la coneixença de l’Islam. Però, excepte en rares ocasions, això no comportava la conversió forçosa dels habitants dels territoris conquerits.

Islam.Mahoma.jpg

La religió islàmica té una gran càrrega moral. Es regulaven tots els aspectes de la vida del creient i la seva relació amb els altres membres de la comunitat. L’Alcorà, el llibre de la fe islàmica, i la tradició donen normes sobre nombroses facetes de la vida terrenal, com l’organització social i política.

Segons la doctrina islàmica, tot musulmà ha de complir cinc obligacions fonamentals:

1. La professió de fe, per la qual tot musulmà testifica que «Al·là és l’únic Déu i Mahoma, el seu profeta».

2. La pregària cinc cops al dia: a punta de dia, al migdia, a la tarda, quan el sol es pon i al vespre.

3. El pelegrinatge a la Meca, almenys una vegada a la vida.

4. Fer dejuni durant el mes del Ramadà, tots els dies des de que el sol surt fins que es pon.

5. Al principi, els musulmans també tenien l’obligació de defensar la seva religió i estendre-la per mitjà de la jihad o guerra santa.

L’Alcorà també recull certes obligacions per a la vida quotidiana: es permet la poligàmia i es prohibeix menjar carn de porc, beure vi i participar en jocs d’atzar. El deure de solidaritat n’és el dictat més important de la religió islàmica; d’aquí en ve l’obligació de l’almoina.