Entrades amb l'etiqueta ‘Isabel II’

Els orígens de la Revolució Gloriosa de 1868

dimarts, 11/01/2011

El darrer període del regnat d’Isabel II, entre 1863 i 1868, va estar marcat per una inestabilitat continuada dels governs moderats que deixava paleses les dificultats i deficiències del sistema liberal espanyol. El règim isabelí estava en una franca descomposició que, a més, s’agreujaria per l’esclat d’una greu crisi econòmica que mostrava la debilitat del capitalisme espanyol i agreujava el malestar social.

Crisi econòmica i malestar social. El regnat d’Isabel II va tenir una fase d’expansió econòmica, que coincidia amb un cicle de creixement europeu generalitzat. Però, a mitjans dels anys seixanta la situació econòmica mundial va fer un tomb donant pas a la primera gran crisi del sistema capitalista, manifestada amb especial virulència en els àmbits financer i industrial. A Espanya, a més, aquesta crisi va veure’s agreujada per la coincidència amb una important crisi de subsistències que va afectar, especialment, les condicions de vida de les classes populars. Així, la depressió cíclica que afectava a l’economia europea va manifestar-se a Espanya com una crisi amb múltiples facetes a les finances de l’Estat, a l’exportació, a la producció industrial i la subsistència.

Isabel II.png

Isabel II

La crisi financera, i amb ella l ’inici de la crisi del model de creixement de la burgesia catalana, va originar-se arran dels problemes derivats del funcionament de la xarxa ferroviària i de. La seva construcció havia comportat una gran inversió de capital en la borsa i per accelerar el ritme de construcció entre 1857 i 1866 van emetre’s gran quantitat d’accions i emprèstits donant lloc a l’especulació amb les accions que va generar una bombolla ferroviària. I quan va iniciar-se l’explotació de les línies va veure’s que el seu rendiment econòmic era molt baix, resultant un negoci ruïnós.

L’escàs desenvolupament industrial espanyol i la persistència d’una economia de base agrària, amb un alt grau d’autoconsum, originava una escassa utilització del ferrocarril, tant pel transport de viatgers com de mercaderies. Amb els beneficis bruts que va produir el ferrocarril, els inversors no podien més que fer front al pagament dels interessos de les obligacions i gairebé no podien complir amb les amortitzacions del deute. En conseqüència, el valor de les accions ferroviàries es va enfonsar i els inversors van exigir subvencions al govern com a compensació. Però aquest no disposava de fons i no podia recórrer al préstec, perquè també s’havien enfonsat les cotitzacions del deute públic (els bons de 100 rals valien al mercat només 35 rals el 1866).

Circulaven pagarés per valor de més de 120 milions de rals i les societats de crèdit no podien respondre a més enllà de 20 milions. La situació de fallida financera va provocar la crisi de molts bancs i societats de crèdit, que van cancel·lar els préstecs i van estendre l’alarma entre particulars i empreses. El malestar afectava a totes les classes socials i feia més fàcil la irritació contra un govern que havia contribuït a originar aquests mals i ara no era capaç d’actuar a la recerca de solucions.

La crisi de les finances va coincidir en el temps amb una greu crisi industrial a Catalunya provocada pel que es coneix com la “fam de cotó”. La indústria tèxtil cotonera catalana, que suposava la majoria del sector industrial de l’època, va experimentar una forta recessió per l’escassetat de cotó en floca ja que la Guerra de Secessió nord-americana (1861-1865) havia interromput el subministrament i encarit aquesta matèria primera. Moltes petites indústries no van comptar amb els recursos suficients per a fer front a aquesta pujada de preus que coincidia amb una davallada de la demanda de productes tèxtils com a conseqüència de la crisi econòmica generalitzada i de l’increment dels preus dels aliments.

La crisi de subsistències, iniciada el 1866, va marcar el punt d’inflexió per a l’enfonsament definitiu del règim. A partir d’una sèrie de males collites va produir-se l’escassetat de blat, aliment bàsic en el règim d’alimentació de la societat espanyola del període. Immediatament els preus van començar a augmentar donant lloc a que, en només dos anys, el preu del blat s’incrementés un 65%. El preu del pa va experimentar la pujada corresponent així com d’altres productes bàsics com l’arròs o el bacallà. Amb aquesta crisi tradicional quedava clar que la revolució liberal no havia estat capaç d’articular un mercat interior en el país que permetés l’abastiment en temps de crisi.

Ramon_Maria_Narvaez.jpg

Ramon María Narváez

La combinació de la crisi agrícola, industrial i financera va agreujar la situació i el malestar amb el govern va extendre’s entre la població. Al camp, la fam va provocar un clima de forta violència social. I a les ciutats la conseqüència de la crisi va ser una onada d’atur que va provocar una davallada del nivell de vida de les classes treballadores. La situació interna del país era explosiva i a això havia de sumar-se la crisi política.

De la crisi política al Pacte d’Ostende. A mitjans dels anys seixanta bona part de la societat espanyola tenia motius per estar descontenta amb el sistema polític, econòmic i social del règim isabelí. Els grans negociants reclamaven un govern que adoptés mesures per salvar les seves inversions en la borsa, els industrials reclamaven la instauració del proteccionisme, i els obrers i pagesos denunciaven la misèria en la qual vivien.

En aquest context, després de la revolta dels sergents de la Caserna de San Gil i de la repressió que va acompanyar-la, el 1866, O’Donnell va ser apartat del govern per Isabel II i va haver de marxar cap a l’exili, però els governs moderats que van succeir-se (Narváez i González Bravo) no van ser capaços de realitzar cap reforma democràtica i van continuar governant per decret, van tancar les corts i van inhibir-se clarament davant els problemes que sacsejaven el país.

Un dels problemes més greus del falsejat sistema parlamentari espanyol del segle XIX era la dificultat de que es produïssin amb normalitat els canvis necessaris en els equips de govern. L’única forma de que aquests es produïssin era recórrer al pronunciament, un cop militar disfressat de moviment revolucionari. Amb aquests cops es buscava espantar als governants per fer-los accedir al canvi i que accedís un nou partit al govern, acontentant les masses populars amb manifestos “revolucionaris” i l’assumpció del poder par part de les juntes que teòricament representarien a les forces populars fins la ràpida arribada del militar alliberador de torn que permetia la tornada a la normalitat.

losborbonesenpelotas.jpg

Caricatura satírica sobre la Cort d'Isabel II

Així, davant la impossibilitat d’accedir al poder pels mecanismes constitucionals, el Partit Progressista, dirigit pel general Prim, va passar a practicar una política de retraïment negant-se a participar de les eleccions i defensant la conspiració com a únic mitjà viable per accedir al govern. En la mateixa posició es va situar el Partit Demòcrata. Ambdós partits van signar el la seva aliança a la ciutat belga d’Ostende el 1867 (Pacte d’Ostende). El compromís proposava la fi de la monarquia isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de govern a instaurar a Espanya (monarquia o república) en mans d’unes corts constituents que serien elegides per sufragi universal un cop triomfés la revolució.

govern provisional 1869.jpg

El govern provisional sorgit del Pacte d'Ostende

Luis_Gonzalez_Bravo.jpg

Luis González Bravo

Paral·lelament, a Madrid, Narváez tornava a dirigir el govern amb mà dura i tots els elements sospitosos van haver de tornar a exiliar-se perquè eren perseguits pel règim. A l’estiu de 1867, un aixecament popular de caràcter antiborbònic va estendre’s per Catalunya, amb focus importants al Priorat, Reus i l’Empordà. En aquest moviment estaven implicats progressistes, demòcrates i republicans. L’aixecament, però, va fracassar i la repressió va ser especialment dura amb els elements republicans.

Cap a finals de 1867, després de la mort d’O’Donnell, la Unió Liberal es sumava al Pacte d’Ostende de la mà del seu nou líder Serrano. Això va suposar que la major part dels militars amb rang passessin a donar suport a l’oposició i que el moviment opositor adquirís un caràcter més conservador, propi d’un pronunciament militar, malgrat que les proclames i els manifestos parlessin de revolució i utilitzessin les reivindicacions de llibertat i justícia social. El govern es quedava d’aquesta manera amb una base de poder absolutament precària ja que l’únic sector que encara era fidel a la monarquia isabelina era la camarilla més reaccionària dels moderats. Amb el govern de Luis González Bravo s’estava iniciant la dissolució definitiva del sistema que seria enterrat per la Gloriosa Revolució de setembre de 1868.

La descomposició del sistema isabelí (1856-1868)

divendres, 31/12/2010

El nou govern unionista liderat per Leopoldo O’Donnell va intentar assolir un equilibri polític combinant els elements fonamentals del projecte moderat amb algunes propostes progressistes, com la limitació dels poders de la corona i l’acceptació de la desamortització civil. Aquest govern va ser el més estable del regnat d’Isabel II (1858-1863), donant pas a un període de 5 anys de poder per a la Unió Liberal.

Leopoldo_O'Donnell.jpg

Leopoldo O'Donnell

L’executiu, un cop recuperada la Constitució de 1845, va intentar de revitalitzar el parlamentarisme, sempre, però, sota la tutela del govern, i d’exercir una política més tolerant amb l’oposició. D’aquesta manera, malgrat que les eleccions eren precuinades des del Ministeri de la Governació per tal d’assegurar la majoria parlamentària, també es fixava una minoria opositora al congrés per evitar una marginació política que derivés en pràctiques insurreccionals.

La burgesia catalana viurà aliada amb la Unió Liberal durant el govern llarg de O’Donnell sota el guiatge de Francesc Permanyer i amb la participació a la política espanyola de la mà de Duran i Bas i d’altres membres d’aquest conservadorisme que no s’havia adaptat als mètodes de govern del moderantisme. D’aquesta manera, els fabricants catalans van trencar la seva tradicional aliança amb els liberals per apropar-se a la Unió Liberal, però no aconseguirien massa beneficis. El govern O’Donnell era massa tímid per emprendre les reformes necessàries i no estava decidit a practicar la descentralització. Així, es produirà un desencant progressiu iniciat amb la lluita contra les lleis centralitzadores aprovades entre 1861 i 1863 al que s’afegiria la batalla per la qüestió aranzelària entre 1859 i 1863.

D’aquesta manera, va aconseguir-se una etapa de relativa estabilitat interior on només van produir-se alguns tímids aldarulls republicans i de descontentament social. Però si la Unió Liberal va poder mantenir-se en el poder d’una manera més o menys estable en aquest període va ser gràcies a la prosperitat econòmica que va viure el país gràcies al desenvolupament de la indústria siderúrgica i a la febre especuladora de les accions ferroviàries a la borsa.

O’Donnell va intentar cohesionar el país i mantenir-lo al marge dels esdeveniments de la política interna. Per això, va buscar emocions patriòtiques amb aventures exteriors que, a més de cercar la recuperació del prestigi internacional espanyol, entretinguessin als caps militars perillosos. D’aquesta manera, es van dur a terme tres campanyes de caràcter internacional a Indoxina (1858-1863), Mèxic (1862) i el Marroc (1859-1860), que van suposar un exemple d’intervencions militar sense cap guany possible.

Ramon_Maria_Narvaez.jpg

Ramón María Narváez

Tot i aquestes campanyes militars de distracció, el 1863 es va fer evident la descomposició interna de la coalició de govern. De l’estabilitat anterior es passaria a una ràpida successió de governs inestables perquè ni la repressió ni les emocions patriòtiques no van servir per tapar permanentment els problemes que patia el país. A més, l’unionisme va ser incapaç de plantar cara a l’oposició moderada i a la mateixa corona que va forçar la dimissió d’O’Donnell per lliurar el poder als moderats novament. La caiguda de O’Donnell va donar pas a un període que es redueix a una distribució de personatges que no arribaven al poder pel pes de les seves formacions polítiques, sinó per la designació de la reina. Així, entre 500 famílies es configurava l’oligarquia del poder polític i econòmic del país.

El període 1863-1868 va comportar el retorn de Narváez al poder i la reposició dels vells principis del moderantisme. Malgrat tot, les baralles internes, les conspiracions constants, la successió de pactes i d’intents de pronunciament van fer evident la manca de suports socials i la feblesa dels governs. El Partit Moderat es trobava totalment desgastat, els seus líders tradicionals no s’havien renovat, el seu programa no presentava cap idea nova i el seu govern aviat es trobaria desprestigiat per la mala gestió, el centralisme inoperant, els negocis foscos i els escàndols de palau.

El moderantisme va imposar novament la forma autoritària de govern, al marge de les corts i de tots els grups polítics, i va exercir una forta repressió sobre els seus opositors. La constitució no es portava a la pràctica i la representació popular pràcticament no existia. Davant d’aquesta situació, els progressistes van acusar la corona d’obstaculitzar el normal funcionament de les institucions i de promoure formes de govern dictatorials, a la vegada que es retiraven de la vida política per passar novament a l’insurreccionalisme, ara acompanyats pels demòcrates i els republicans que veien com la seva popularitat entre les classes populars anava augmentant.

Luis_Gonzalez_Bravo.jpg

Luis González Bravo

El 1865, van tenir lloc uns greus incidents a la Universitat de Madrid, l’anomenada Nit de San Daniel, a partir de l’aparició d’un article d’Emilio Castelar, professor d’ideologia republicana, on ironitzava sobre la venda de béns per part de la corona per part de la reina. En resposta a l’article, el govern va destituir Castelar de la seva càtedra donant lloc a la protesta dels estudiants a la Puerta del Sol corejant el crit de “Prim Llibertat!”. La repressió portada a terme per la Guàrdia Civil (nou estudiants morts i més de cent ferits) va comportar l’increment de la impopularitat de Narváez i els governs moderats.

El 1866 va produir-se un altre intent de pronunciament per part dels sergents de la Caserna de San Gil, que va comptar amb l’adhesió de progressistes i demòcrates, i va derivar en un aixecament popular a Madrid al crit de “¡Abajo los Borbones!”. La insurrecció va acabar amb 66 afusellaments i més de mil empresonats.

La situació del govern, en clara descomposició, encara s’agreujaria més arran de la crisi de subsistències que va iniciar-se el 1866 i que va comportar l’augment dels preus i el descontentament popular. A això es sumaria l’esclat d’una profunda crisi econòmica i financera que acabaria de sacsejar el país. A partir d’aquest moment, amplis sectors de la societat espanyola van coincidir en la necessitat de promoure un pronunciament que capgirés la situació. El malestar social generat per la crisi econòmica i l’hostilitat política creixent al voltant de la camarilla moderada que envoltava la reina van conduir a la conspiració culminada amb la signatura del Pacte d’Ostende i la Revolució Gloriosa de setembre de 1868.

El Bienni Progressista (1854-1856)

divendres, 31/12/2010

Amb el triomf del pronunciament de Vicálvaro, la presidència va recaure novament en el general Espartero, que reapareixia així en la vida política espanyola, mentre que O’Donnell va ser nomenat Ministre de la Guerra. La notícia de l’extensió de la revolució i la presència d’Espartero al capdavant del govern van propiciar la joia als carrers de Barcelona, però les esperances aviat es convertirien en decepció pel fet que el Principat seguís en mans de militars com Zapatero que era responsable de l’afusellament de partides carlines, de la deportació d’Abdó Terradas o la sentència a garrot vil d’un cadàver.

espartero_bienio.jpgLa Constitució de 1845 va ser derogada a favor de la Constitució progressista de 1837 i van convocar-se unes eleccions que, en presentar un cens electoral més ample, va permetre una majoria progressista i l’entrada al parlament, per primera vegada, d’alguns diputats demòcrates. El nou govern va restaurar els principis del progressisme, va reimplantar la Milícia Nacional, la llei municipal que permetia l’elecció directa dels alcaldes i va elaborar una nova Constitució (1856) que introduïa importants novetats, però no arribaria a ser promulgada.

L’actuació de més transcendència per al futur del país, però, va ser l’ambiciós pla de reformes econòmiques, que buscava defensar els interessos de la burgesia urbana i de les classes mitjanes, amb l’objectiu de continuar amb el desmantellament de l’Antic Règim i impulsar el desenvolupament econòmic i la industrialització del país. Així, les línies d’actuació més importants del govern del Bienni Progressista van ser la represa de la desamortització i la Llei de Ferrocarrils. Tot plegat, però, tindria poca transcendència directa a Catalunya.

La nova llei desamortitzadora (1855) a càrrec del ministre Madoz, va seguir amb la tasca iniciada per Mendizábal. Ara, a més de les desamortitzacions de les terres eclesiàstiques, també van veure’s afectades les terres de l’Estat, dels ordres militars, de les institucions benèfiques i, sobretot, els béns de propis dels ajuntaments. La desamortització general de Madoz va ser un cop mortal per a les economies de camperoles subsistència que van veure com eren arrabassats bona part dels béns comunals que s’havien salvat de l’apropiació privada.

La_desamortizacion_de_Madoz.jpg

Una bona part dels recursos econòmics aconseguits per la via de la desamortització van ser invertits en la construcció de la xarxa ferroviària, considerada pel govern com una peça cabdal per fomentar els intercanvis i el creixement industrial. Així, la construcció d’una ineficaç, però important, xarxa ferroviària a Espanya va iniciar-se el 1855 amb la Llei general de Ferrocarrils, que regulava la construcció i oferia importants incentius a les empreses que hi intervinguessin. Així, va passar-se a la creació de companyies privades gràcies a les subvencions estatals que van permetre l’entrada al país de capital estranger i la importació de material sense costos duaners. Aquesta mesura va comportar beneficis, en especial, als capitals estrangers que van concórrer de forma abundant cap al mercat ferroviari espanyol.

Leopoldo_O'Donnell.jpg

Leopoldo O'Donnell

La preocupació de les corts progressistes per fomentar el desenvolupament econòmic d’Espanya es va reflectir també en una legislació per afavorir la reforestació, la posada en marxa del sistema de telègrafs, l’ampliació de la xarxa de carreteres, el desenvolupament de la mineria, i en el foment del creixement de les societats per accions i de la banca. D’aquesta manera, la Llei Bancària de 1856 va suposar un dels esforços més notables per mobilitzar el diner dels propietaris anònims i dispersos pel territori espanyol a la vegada que es facilitava l’entrada de capital estranger.

Aquest impuls progressista del Bienni buscava consolidar a Espanya el model econòmic que triomfava a Europa i, gràcies al nou marc legal, va donar pas a una etapa d’expansió econòmica que es va estendre fins a mitjans dels anys seixanta del segle XIX. En canvi, a llarg termini, la destrucció de recursos naturals per desforestació i la reducció dels pasturatges a terres de cultiu van poder ser les causes dels posteriors desequilibris de l’economia agrària espanyola. Possiblement per aquest motiu, els camperols, forçats a entrar en la via de la producció destinada al comerç, van convertir-se en ineficaços productors de vins i cereals.

Les mesures reformistes del Bienni, però, no van ser suficients per a resoldre la crisi de subsistències que havia mobilitzat el poble en les revoltes de 1854 generant un clima de greu conflictivitat social. El malestar social va conduir a un aixecament camperol en terres castellanes i a l’extensió dels motins populars a moltes ciutats del país, amb assalts i crema de finques i fàbriques.

ludismo.jpgA Catalunya, la situació de crisi econòmica (increment dels preus, males collites, etc.) combinada amb una epidèmia de febre groga va produir l’esclat de vagues obreres a Barcelona  l’any 1855. El capítol essencial d’aquest conflicte el trobem en l’actuació del moviment obrer durant el conflicte de les selfactines durant el qual van incendiar-se fàbriques de filar i van produir-se vagues ludistes contra la introducció de les màquines. Els treballadors demanaven la reducció dels impostos de consums, l’abolició de les quintes, l’increment dels salaris i la reducció de la jornada laboral. Els problemes van agreujar-se amb l’arribada del còlera i la reaparició de les partides carlines. En conseqüència, Catalunya va tornar a trobar-se sota l’estat d’excepció i des de l’estiu de 1855 es prohibirien les associacions obreres. La resposta treballadora va ser la vaga general de juliol, un dels episodis més notables del moviment obrer català com a mostra de l’elevat grau d’organització i de consciència de classe assolit. El moviment va ser durament reprimit per Zapatero.

Espartero.jpg

Baldomero Espartero

Per a resoldre la conflictivitat social, el govern va presentar una Llei de Treball que introduïa algunes millores i permetia les associacions d’obrers, però la situació ja havia desembocat en una crisi molt greu. La creixent conflictivitat social, amb l’aparició del moviment obrer català en l’escena política, va retreure i atemorir les classes conservadores, decidides a aplicar una solució d’ordre al conflicte.

Finalment, a nivell polític els progressistes van fracassar per les discrepàncies existents dins de la pròpia coalició governamental entre els elements del progressisme més moderat, que acabaria integrant-se en la Unió Liberal, i els més radicals, que s’aproparien al Partit Demòcrata. Quan els diversos motins de subsistència van provocar la dimissió d’Espartero, la reina va confiar el govern a O’Donnell que va ser l’encarregat de reprimir les protestes. Un nou cop insurreccional, el 1856, va donar pas a una nova etapa moderada. Així, el govern del general O’Donell va canviar del signe progressista cap a un model més conservador, fent caure el govern que ell mateix havia instaurat dos anys abans.

La Segona Guerra Carlina: els Matiners

dijous, 30/12/2010

Després de la Primera Guerra Carlina va produir-se un intent per part del carlisme de buscar una resolució pacífica al conflicte a través de la proposta de matrimoni entre el fill del pretendent Carlos V amb Isabel II, solució patrocinada per Balmes i la fracció més dretana dels moderats. Aquest intent, però, va frustrar-se en el moment en que Isabel II va casar-se amb Francesc d’Assís. Per alguns historiadors, tancat el camí de la negociació, només quedava el de la guerra.

DonCarlosVI.jpg

Carles VI, comte de Montemolín i pretenent carlí al tron espanyol

La realitat és que entre la fi de la Primera Guerra Carlina i l’esclat de la Guerra dels Matiners encara van existir partides al Principat, és a dir, el conflicte s’havia tancat en fals. Aquests aixecaments carlins van revitalitzar-se a Catalunya durant el període 1846-1849, donant origen a l’anomenada Guerra dels Matiners, la Segona Guerra Carlina.

Les causes de la segona insurrecció carlina cal cercar-les en el difícil ajustament de la societat catalana a les noves regles que suposava la consolidació de la propietat burgesa al camp i als efectes de la centralització administrativa dels moderats que implicava el retorn de la imposició de les quintes i la implantació dels “consums” que gravaven els productes d’alimentació popular.

La consolidació de les regles de la propietat burgesa al camp, a costa de la propietat comunal camperola, va suposar a tota Europa una causa de malestar i augment de la delinqüència camperola, una transgressió de les noves normes que els camperols interpretaven com a legítima enfront de la nova situació. D’altra banda, la quinta era temuda a Catalunya per tota una sèrie de raons. L’amenaça de que el fill pogués ser quintat portava a moltes famílies a un endeutament ruïnós per tal de redimir-lo o buscar-li un substitut. A més, la quinta era, a més d’un sistema de reclutament militar, una forma d’impost.

Finalment, les causes immediates les trobem en la crisi econòmica dels anys 1846-1848, de base agrària i industrial, que va deixar molta gent sense feina i abocada a la misèria, fet que facilitaria el reclutament de les partides carlines i dels grups de bandolers. La collita de cereals de 1846 i 1847 va ser dolenta i això va traduir-se en una caiguda de les vendes de teixits que es reflectiria en la producció fabril a Catalunya. La minva de la producció a la meitat va comportar un descens de l’ocupació que es veuria agreujada per l’increment del preu del pa com a conseqüència de l’escassetat de grans.

carlisme.jpgAixí, l’agudització de la crisi econòmica va comportar un increment de la delinqüència. Això explica que la Guerra dels Matiners arrelés amb força a Catalunya i que, malgrat els esforços de l’exèrcit, la lluita es perllongués durant més de tres anys. La guerrilla no hagués pogut subsistir sense una certa complicitat de la població, i és que, a més del tradicional aixecament camperol, s’hi va unir la revolta dels sectors urbans a causa del malestar creat per la crisi econòmica.

Els “matiners”, anomenats així perquè les partides de guerrillers rebels iniciaven les seves activitats quan l’exèrcit regular encara descansava, coneixien aquesta situació i van procurar de no destorbar la població civil mentre que aquesta identifiqués l’exèrcit que els perseguia amb el govern que imposava les quintes i els consums i mantenia uns exèrcits que destrossaven els horts i donaven tota mena de molèsties mentre combatien els “matiners”. La guerra s’alimentava del malestar existent al país i amb l’arribada de més soldats per combatre els carlins això no podia solucionar-se. Calia una solució política per part del govern central de Madrid.

Batalla_del_Pasteral.jpg

La guerra va començar amb una acció de partides amb Mossèn Tristany encapçalant un grup que amb prou feines arribava als 300 homes. La seva acció més espectacular va ser l’entrada a Cervera on van saquejar els fons de les oficines públiques i van marxar cridant: “Visca la Constitució i Carles VI!”. Així, els rebels feien costat a la candidatura al tron del segon pretenent carlí, el comte de Montemolín, el fill gran de Carles Maria Isidre, conegut entre els seus seguidors amb el nom de Carles VI.

General_Pavia.jpg

El general Pavía

En els primers moments del conflicte, les forces dels carlins no arribaven a 500 homes, mentre que les de l’exèrcit espanyol dirigit pel capità general Bretón eren de 22.000. Aviat, Bretón seria substituït per Pavía que aconseguirà matar Ros i capturar Mossèn Tristany per després afusellar-lo. Les victòries militars de Pavía, però, eren inútils en una guerra que només podia guanyar-se actuant des del terreny polític. Per això el capità general va pressionar Madrid perquè realitzés una política més contemporaditzadora respecte de Catalunya. La resposta del govern va ser la seva destitució per després tornar-li el càrrec.

Noves circumstàncies van animar els combats a partir de 1848 ja que els ressons de la revolució francesa que va instaurar la Tercera República van tenir conseqüències entre les forces d’esquerres a Catalunya. Pavía, temerós de les conseqüències que podien produir-se, va aturar la quinta i va buscar aturar les conspiracions a Barcelona. Tanmateix, el que no va passar a la ciutat va passar al camp on van començar a aparèixer partides progressistes i republicanes que van actuar en col·laboració amb els carlins encapçalats per Ramon Cabrera.

La guerra rebrotava amb força mentre a Barcelona es formava un comitè revolucionari progressista que prometia l’abolició de quintes i consums i tot un seguit de reformes. Aquest revifament de la guerra va decidir a Narváez a destituir novament a Pavía per enviar a Catalunya a Fernández de Córdoba. També ell va ser ràpidament destituït per retornar el comandament a Pavía, aquest cop proporcionant-li totes les forces necessàries per acabar definitivament amb la guerra.

La detenció a la frontera del pretenent carlí, la derrota militar de les partides carlines, el cansament general per la llarga duració de la lluita i la represa econòmica que va produir-se durant 1849 van posar fi a una insurrecció. Tal i com Pavía havia previst, la guerra civil contra els carlins va acabar-se quan el país va voler ja que era un aixecament que contava amb les simpaties del conjunt de la societat catalana. Tanmateix, la finalització del conflicte no va donar una veritable solució a allò que l’havia provocat.

La crisi dels governs moderats

dimecres, 29/12/2010

Durant la Dècada Moderada, la vida política no va desenvolupar-se a les Corts, sinó al voltant de la cort, on poderosos grups de pressió (les anomenades “camarilles”) van cercar el favor reial o governamental al marge de la vida parlamentària. A més, el restringit nombre de ciutadans amb dret a sufragi impedia als progressistes accedir al poder mitjançant unes eleccions que convidaven al falsejament electoral.

isabell_ii_borbon.jpg

Isabel II

Fins i tot sectors socials que havien donat el seu suport al moderantisme, com la burgesia conservadora catalana, van quedar completament al marge dels centres de poders i van ser incapaços d’aconseguir veure representades les seves posicions, contràries a un model d’Estat tan centralitzat i militaritzat. Aquest sistema no podia complaure els polítics moderats catalans per la seva elementalitat i barroeria, i aquests aviat van separar-se de la disciplina del moderantisme oficial.

D’altra banda, a Catalunya, amb un destacament de més de 40.000 homes, el més nombrós de totes les ciutats espanyoles, l’exèrcit va intervenir directament en la vida ciutadana, esdevenint el principal instrument de repressió i mantenint el territori en una situació d’excepcionalitat permanent. Els moderats catalans, per contra, consideraven que per lluitar contra les idees avançades que van culminar les revolucions europees de 1848 no només es podia comptar amb la repressió de la Guardia Civil, sinó que també s’havia de portar la lluita al camp polític i oferir a les masses populars alguna cosa més que la garrotada.

Juan_Bravo_Murillo.jpg

Juan Bravo Murillo

Així, el 1852-53, quan el govern encapçalat per Bravo Murillo va intentar introduir una reforma constitucional encara més restrictiva del sistema polític (desaparició del règim parlamentari, govern per decret, suspensió indefinida de les corts, restricció del cens electoral, etc.), els conservadors catalans organitzarien una mobilització de protesta amb una reunió al Consell de Cent de l’Ajuntament i la presentació d’un document signat per homes com Martí d’Eixalà, Güell o Duran i Bas. Fins i tot arribarien a muntar una candidatura electoral conjunta amb els progressistes.

Davant de l’oposició que el projecte va aixecar dins del propi moderantisme, al Palau Reial van espantar-se i no van deixar continuar la reforma d’un Bravo Murillo que pretenia donar un cop d’Estat. Així, Bravo Murillo va ser desplaçat del poder, però amb un alt cost ja que aquests fets van accentuar la descomposició interna del partit i van augmentar el descontentament d’àmplies capes socials, cada vegada més marginades de la vida política.

En la mesura en que els conservadors catalans es trobaven en el marc d’una societat capitalista relativament avançada i que havia emprés la industrialització, eren la mena de conservadors que corresponia a aquesta societat, amb una visió del món diferent a la d’un terratinent com Narváez i als projectes de modernització moderats que responien als interessos del grup social agrari dominant a les Corts de Madrid.

Això pot explicar l’escassa influència que tindrien les idees polítiques de Jaume Balmes en la societat catalana. De Balmes només s’han agafat els aspectes crítics amb la revolució, la denúncia de la mentida que implicava la representativitat parlamentària i la corrupta visió que tenia de la política espanyola. Això succeeix perquè Balmes es trobava a l’ala dreta del partit moderat amb Bravo Murillo, mentre que la major part dels moderats catalans es trobaven més aviat a prop de l’ala esquerra dels anomenats “puritans”. Balmes es preocupava especialment per conciliar la societat moderna amb un món rural que tenia la seva pròpia expressió en el carlisme i estava preocupat per uns problemes allunyats dels que tenien els conservadors urbans catalans.

Leopoldo_O'Donnell.jpg

Leopoldo O'Donnell

Així, els conservadors catalans practicarien una política molt independent de la disciplina fixada pels partits a Madrid i molt més lligada als problemes de la societat catalana i a la defensa dels interessos de la classe burgesa al Principat. Aquest és el naixement del “ministerialisme a la catalana”, es a dir, la col·laboració condicionada amb el govern a canvi d’una sèrie de contraprestacions.

L’autoritarisme del govern moderat va comportar l’oposició i l’aixecament dels progressistes, dels demòcrates i d’alguns sectors moderats defraudats amb l’actuació governamental que practicava una política de fets consumats. Així, a finals de juny de 1854, el general O’Donnell, un moderat descontent, va encapçalar un pronunciament a Vicalvaro amb el suport dels moderats crítics i alguns progressistes moderats. Es demanava l’eliminació de la camarilla propera al tron, que es respectessin les lleis, la llibertat de premsa, una rebaixa fiscal, l’autogovern de les províncies i la creació d’una Milícia Nacional.

Espartero.jpg

Baldomero Espartero

El pronunciament de Vicalvaro va concretar els seus objectius en el Manifest del Manzanares (redactat per Cánovas del Castillo) que reclamava l’acompliment de la Constitució, la restauració de la Milícia Nacional, una nova llei electoral, la constitució de noves Corts i la reducció dels impostos. L’aixecament aviat va extendre’s per tot el país amb la incorporació de diferents caps militars i de grups civils sorgits d’entre els progressistes d’esquerra que van sumar-se al pronunciament en diferents ciutats.

Barcelona va ser la primera ciutat que va sublevar-se després de la proclama de O’Donnell davant de la indecisió del capità general que va veure’s desbordat per l’aixecament popular. Al marge de les conspiracions militars, darrera de l’aixecament hi havia una preparació civil amb una junta de progressistes avançats i demòcrates republicans, on hi destacava Estanislau Figueras, i que comptava amb nuclis guerrillers. Davant d’aquest clima revolucionari, a finals de juliol, la reina va haver de recórrer a Espartero i O’Donell que van formar un govern de coalició entre moderats i progressistes donant pas al Bienni Progressista de 1854-1856.

La Dècada Moderada (1844-1854)

dimarts, 28/12/2010

El regnat d’Isabel II s’iniciaria amb l’hegemonia moderada després de l’exili d’Espartero. Per evitar la instauració d’una nova regència, va proclamar-se major d’edat a Isabel II tot i que només tenia 13 anys. Derrocat Espartero, accedia al poder el seu rival conservador el general Ramón María Narváez després de les eleccions de 1844, realitzades sota sufragi censatari, que van donar la majoria parlamentària als moderats.

Isabel II.png

Isabel II

La configuració del règim moderat. La pretensió de Narváez era clausurar l’etapa revolucionària, normalitzar el funcionament de les institucions liberals i crear una legislació bàsica sota la qual estructurar el nou Estat. Aquest havia de fonamentar-se en els principis del liberalisme moderat o doctrinari, en el predomini de l’ordre i de l’autoritat, i combinar la reforma política amb unes fèrries mesures repressives que posessin fi a les expectatives socials i polítiques generades per la dinàmica revolucionària que havia caracteritzat l’anterior etapa.

El règim es va fonamentar en el predomini social de la burgesia terratinent, nascuda de la fusió entre els vells aristòcrates que havien acceptat el liberalisme i la nova burgesia de propietaris rurals. Aquests grups consideraven necessari consolidar un nou ordre que fonamentés les institucions liberals des d’una òptica moderada i que les protegís dels enemics del sistema a dreta (carlins) i esquerra (insurreccions revolucionàries). D’aquesta manera, la corona i una part de l’exèrcit van esdevenir els garants més fidels d’un sistema que no dubtaria a l’hora de falsejar els mecanismes electorals per tal de garantir el triomf del partit del govern.

A Catalunya, el 1844, després dels anys d’agitació social del trienni esparterista, era el moment de deixar la política de banda i tornar a concentrar-se a les tasques quotidianes del treball productiu, l’art i la ciència. Després de l’experiència viscuda en els anys anteriors, la burgesia va acceptar de bona gana que fos el poder central qui controlés l’ordre social a Catalunya, practicant la repressió i mantenint l’estat d’excepció permanent. La universitat va ser depurada i la censura de la premsa esdevingué permanent. Aquesta política d’estat d’excepció permanent, però no podia justificar-se a llarg termini ja que produiria uns costos socials massa elevats i, per això, la pròpia burgesia moderada catalana va buscar decantar la seva pràctica cap a unes fórmules que permetessin assegurar un mínim de concòrdia social.

Ramon_Maria_Narvaez.jpg

Ramón María Narváez

Això resultava difícil en una política espanyola dominada pel partit moderat (que actuava sense cap mena de moderació) i el partit progressista (que era també força moderat) i amb tres personatges clau: Narváez, militar i terratinent que encarnaria el moderantisme immobilista fins 1868 sota l’axioma de governar és resistir; González Bravo, un intrigant i ambiciós trànsfuga de la revolució al moderantisme; i Bravo Murillo, situat encara més a la dreta que els anteriors. En el seu conjunt, la Dècada Moderada suposa una etapa força gris de la història del liberalisme espanyol.

La Constitució de 1845. Quan van arribar al poder, els moderats van fixar unes noves regles del joc reformant el sistema en un sentit retrògrad amb l’aprovació de la Constitució de 1845 que recollia les idees bàsiques del moderantisme. D’aquesta manera, es van suprimir tots aquells elements que podien dificultar a un govern reaccionari legislar en la direcció que li convingués: va establir-se la sobirania conjunta del rei i de les corts, van ampliar-se els poders de l’executiu, van disminuir-se els poders del legislatiu, va restringir-se encara més el dret a vot, i va establir-se un senat no electiu.

La nova Constitució conferia enormes atribucions a la corona, ja que, el partit moderat va propagar que es reforcés el poder monàrquic i l’establiment de la doctrina de la sobirania compartida. Així, a més de la facultat de nomenar ministres, dissoldre les corts i vetar-ne les decisions, li atorgava la facultat de designar el senat, nomenant personalitats rellevants i de la seva confiança.

Els moderats rebutjaven la idea progressista de la sobirania popular. Per a ells, la consolidació i modernització de l’Estat havia d’arribar mitjançant un funcionament extremadament centralitzat de l’administració. Així, els ajuntaments i les diputacions van quedar sotmesos a l’administració central i la Milícia Nacional va ser suprimida. A més, s’atorgava l’exclusivitat a la religió catòlica, que era declarada oficial de l’Estat i s’acordava el manteniment tant del culte com del clergat. Els moderats acceptaven la religió com una necessitat social imprescindible per vigilar la moral pública i, d’aquesta manera, l’Església es convertiria en una arma per controlar el sistema.

IsabelII-constitucion1845.jpg

Isabel II jurant la Constitució de 1845

El text constitucional, mantenia gran part de l’articulat de la Constitució de 1837, sobretot pel que fa a la declaració de drets, però la seva regulació es remetia a lleis posteriors que van ser enormement restrictives amb les llibertats. Així, un decret de 1845 va regular la llibertat d’impremta i va suprimir el jurat per a aquest tipus de delictes, fet que, a la pràctica, comportava el control governamental sobre la premsa i la restricció d’una de les llibertats bàsiques defensades pel liberalisme. Per exemple, per a obtenir el permís per editar un diari era necessari el vistiplau del cap polític de la regió i pagar una alta quantitat de diners.

Finalment, la Llei electoral de 1846 va plantejar la introducció d’un sufragi censatari molt més restringit encara, no superant l’1% de la població. Només tenien dret a vot els majors contribuents de cada localitat i algunes personalitats destacades de la cultura, l’exèrcit, l’administració i l’Església. A més, es va imposar el sistema de districtes uninominals, que afavorien el predomini del vot rural que presumiblement era més conservador, facilitaven la intromissió governamental en les eleccions i convidaven al falsejament electoral. D’aquesta manera s’evitava que arribessin al poder forces alienes a l’oligarquia moderada i els progressistes veien com es tancaven tots els camins per accedir al poder mitjançant les eleccions regulars.

El Concordat amb la Santa Seu. Un dels principals objectius dels governs moderats va ser la millora de les relacions amb l’Església, que en gran part s’havia mostrat contrària al liberalisme i propensa a donar suport al carlisme davant de les reformes progressistes. Per això, la venta de les terres desamortitzades del clergat va ser aturada, els béns que encara no s’havien subhastat van tornar a mans de l’Església i va establir-se un finançament públic per al clergat i pel culte catòlic.

Així va acordar-se un nou Concordat amb el Vaticà el 1851. El papat reconeixia Isabel II com a legítima reina d’Espanya mentre que l’Estat es comprometia al sosteniment de l’Església espanyola, al restabliment dels ordres regulars, a la concessió al clergat d’àmplies competències en ensenyament i al reconeixement del catolicisme com a religió oficial. A partir d’aquest moment, l’Església veuria incrementat el seu poder econòmic i potenciat l’ensenyament religiós, fet que va portar la seva jerarquia a donar suport la nova monarca.

La institucionalització de l’Estat liberal. La feina política essencial dels moderats va consistir en la centralització política, la uniformització i la jerarquització administrativa de l’Estat mitjançant un seguit de lleis i reformes administratives que van donar cos a aquest procés.

Alejandro_Mon.png

Alejandro Mon

En primer lloc, el govern moderat va endegar la necessària reforma fiscal a través de la Llei Santillán-Mon de 1845. La reforma buscava augmentar els ingressos de la hisenda pública racionalitzant el sistema impositiu, centralitzant el cobrament d’impostos en mans de l’Estat i propiciant la contribució directa segons la propietat. Els impostos es van dividir en directes (béns i indústria) i indirectes (gravant les hipoteques, les herències i els articles de consum). Els ingressos indirectes eren potenciats arribant a ser el 60% de la contribució territorial. Això suposava que una quarta part dels sous del treballadors anaven a parar a pagar els impostos derivats dels consums. Aquesta mesura generarà moltes protestes. D’altra banda, el deute públic es consolidava per garantir uns alts interessos per aquelles persones que adquirissin bons de l’Estat.

Per a posar fi a la dispersió de lleis pròpia de l’Antic Règim, es va plantejar la unificació de codis amb l’aprovació del Codi Penal de 1848 i l’elaboració d’un projecte de Codi Civil que, tanmateix, no va ser aprovat fins anys més tard.

També es va endegar la reforma de l’Administració Pública, amb la reorganització dels càrrecs de l’Estat i la creació d’una llei de funcionaris que en regulava l’accés. A més, es va reordenar l’administració territorial, sempre seguint els criteris centralitzadors de la divisió provincial introduïda el 1833, mitjançant l’enfortiment dels governs civils i militars així com de les diputacions provincials.

Ramón_de_Santillán_González.jpg

Ramón de Santillán

Respecte del control del poder municipal, seguint els principis moderats, la Llei d’Administració Local de 1845 va disposar que els alcaldes dels municipis de més de 2.000 habitants i de les capitals de província fossin nomenats per la corona, metre que el governador civil seria l’encarregat de designar els alcaldes dels municipis menors. D’aquesta manera es creava una estructura jerarquitzada i piramidal en la qual cada província depenia d’un poder central resident a Madrid, el Ministeri de la Governació, del qual depenien directament els governadors civils.

Ara bé, el temor que una centralització tan gran ocasionés una eventual revifalla de la insurrecció carlina va propiciar que, pel País Basc i Navarra, es busqués una solució intermèdia en la qüestió foral. Així, un decret de 1844 va acordar el manteniment en aquests territoris dels ajuntaments forals i de les Juntes Generals, tot i que va traslladar les duanes als Pirineus.

D’altra banda, tot i les grans prerrogatives de l’Església en el camp de l’ensenyament, es va establir un sistema nacional d’instrucció pública que regulava els diferents nivells de l’ensenyament (educació elemental, secundària i universitària) i elaborava els plans d’estudi. Aquesta legislació, però, no es completaria fins el 1857 quan va aprovar-se la primera gran llei d’educació espanyola: la Llei Moyano.

Una mesura molt polèmica dels governs moderats va ser l’establiment del sistema de quintes per a regular el reclutament de l’exèrcit. Així, una cinquena part dels habitants que tenien l’edat d’anar a l’exèrcit eren obligats a anar en un sistema arbitrari. Tanmateix, a canvi d’un pagament de diners, l’Estat alliberava els quints de l’obligació d’anar a l’exèrcit, el que va suposar la formació d’un exèrcit de proletaris.

Finalment, seguint els principis d’uniformització, es va dissoldre l’antiga Milícia Nacional, vinculada a les diferents ciutats i províncies, i, el 1844, es va crear la Guàrdia Civil. Aquest seria un cos armat amb finalitats civils, però amb una estructura militar, que es faria càrrec del manteniment de l’ordre públic, sobretot al medi rural. Amb l’aparició de la Guardia Civil, una institució depenent del Ministeri de la Guerra, es garantia la presència de l’Estat a tots els punts del territori espanyol.