Entrades amb l'etiqueta ‘Inquisició’

L’expulsió dels morescos

dissabte, 23/06/2012

El 9 d’abril de 1609, Felip III va decretar l’expulsió dels morescos valencians: “He resuelto que se saquen todos los moriscos de este mi reino y que se echen en Berbería”. Era la primera d’una sèrie d’ordres d’etnocidi que afectarien el conjunt de les comunitats moresques de Castella i Aragó.

El projecte no era nou, però en aquesta ocasió la conjuntura semblava l’adequada. En un context de pau internacional amb França i els Països Baixos, la monarquia va poder centrar la seva atenció amb el darrer enemic intern de l’ortodòxia catòlica. Des de finals del segle XVI, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. D’aquesta manera, la pressió es faria insuportable fins a desembocar en l’expulsió.

La pressió demogràfica és un dels mites que s’han articulat per explicar l’expulsió. En canvi, la realitat ens diu que els morescos només suposaven aproximadament el 4% de la població, unes 320.000 persones, i que estaven distribuïts de forma desigual pel territori peninsular (33% a València). A més, el seu comportament demogràfic no era gaire diferent del dels cristians. Per tant, el mite de la pressió demogràfica resulta injustificable.

moriscos-granadinos-fragm-grabado-de-joris-hoefnagel-hacia-1563.gif

Un altre argument sobre el qual s’ha basat l’explicació de l’expulsió el trobaríem en l’existència d’una opinió pública favorable a aquest capítol final de la Reconquesta. Ara bé, la realitat és que no trobem cap petició massiva a favor de l’expulsió moresca des de cap institució ni des de cap estament, ni tan sols una literatura que la reclamés. Sí que trobem queixes sobre la relació i participació dels morescos en el bandolerisme (com passava en el cas dels immigrants francesos, sempre era més fàcil culpabilitzar els elements estranys de la societat) i en algun cas aïllat es va demanar que s’impedís el seu accés a l’exercici de determinades professions. Tanmateix, aquests testimonis no resulten significatius com per arribar a motivar l’expulsió.

Més versemblants són les motivacions religioses que justificarien l’etnocidi. Els morescos, només per la seva condició, eren sospitosos de heretgia i traïció. En certa manera, van patir, per actitud pròpia i per rebuig extern, una certa marginació derivada de la seva resistència a l’assimilació religiosa i cultural. Però la realitat és que, religiosament, la complexitat de la situació era extraordinària, amb una majoria de població moresca assimilada al cristianisme i una minoria islàmica que oscil·lava entre la simple pràctica religiosa en la clandestinitat i l’islamisme radical. En qualsevol cas, el problema no era només de resistència a la conversió i assimilació, sinó que la seva existència suposava la visualització d’un fracàs pastoral de l’església.

I la causa més immediata i real de l’expulsió la trobem en l’amenaça política moresca. Davant dels contactes existents entre la població moresca més radical i l’Imperi Otomà i la pirateria barbaresca, degudament publicitats, sobrevalorats i sense cap efecte pràctic fins aleshores, el conjunt de la comunitat moresca va passar a ser considerada com a sospitosa. És a dir, la marginació social dels morescos va transformar-se en dissidència a ulls de l’opinió pública. L’alteritat, la diferència que presentava la comunitat moresca, va desdibuixar-se per convertir un problema social i religiós en un problema polític.

Felipe III.jpg

Felip III

Retrato_ecuestre_del_duque_de_Lerma_(Rubens).jpg

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, duc de Lerma

Quines van ser, doncs, les veritables causes de l’expulsió? La realitat és molt complexa. Els morescos mai van ser una minoria homogènia en la Monarquia Hispànica dels Àustries. Tanmateix, en les esferes de poder i sota la direcció del duc de Lerma, privat de Felip III, s’havia instaurat la idea que només l’expulsió podia acabar amb el problema moresc, ja fos real o imaginari, una expulsió que responia fonamentalment a una política d’equilibri entre les grans potències del Mediterrani. Ara bé, una expulsió plantejada erròniament al donar-li una dimensió d’Estat. D’una banda es trobava la seguretat de la Monarquia Hispànica i en un segon pla la qüestió religiosa. Tot plegat una conjunció d’elements, un debat centenari, que conduïen ineludiblement a l’expulsió.

L’operació va iniciar-se amb els morescos valencians (abril de 1609) i va completar-se amb la promulgació de diferents edictes que obligaven a marxar del país els morescos d’Andalusia i Múrcia (desembre de 1609), Catalunya i Aragó (maig de 1610) i Castella (juny de 1610). Els expulsats van ser autoritzats a emportar-se tots els seus béns i van rebre garanties que en els vaixells que els conduirien a l’exili rebrien aliments i protecció. Les protestes que trobem documentades són minoritàries i estan localitzades en sectors i reivindicacions molt concrets de la societat hispànica.

Majoritàriament, el nord d’Àfrica va ser el destí dels morescos, els quals aviat perdrien aquesta denominació. D’aquesta manera, quatre van ser les grans regions d’acollida dels expulsats: el Marroc, on van articular un projecte polític autònom en ciutats com Salé-Rabat o Tetuan; Algèria, que va acollir la major part dels expulsats integrant-los en les estructures socials turques; Tunis, en una situació similar; i les regions orientals de l’Imperi Otomà, on l’emigració moresca va ser menor i està pitjor documentada.

La_Expulsión_de_los_Moriscos.jpg

Moriscos_Port_d'Orán._Vicente_Mestre.jpg

En total, les xifres de l’expulsió s’aproximen als 300.000 morescos, la major part dels quals procedia de terres valencianes (117.464). Cal tenir en compte que a Catalunya van ser expulsats 3.716 morescos, però, a diferència del que va establir-se pels altres regnes de la Corona d’Aragó, van poder romandre al Principat 1.578 morescos que havien establert matrimonis mixtes així com els seus descendents. En aquest sentit es pot afirmar que Catalunya va ser un territori que, almenys virtualment, no va veure’s afectat per la política d’etnocidi de la monarquia.

Les conseqüències de l’expulsió les patiria especialment València, el territori on la presència moresca era més significativa i on el territori va reforçar una situació de despoblació que es perllongaria en els següents anys. I molt més el món rural que les ciutats on l’etnocidi va suposar una gran pèrdua de capital i treball. Com és habitual, la pèrdua que va suposar l’expulsió dels morescos és gairebé impossible de quantificar. Tanmateix, les xifres semblen indicar que l’expulsió va tenir escasses conseqüències materials i que les activitats econòmiques en general no van ressentir-se en excés.

Finalment, l’expulsió dels morescos també té una lectura política. Va ser una decisió política decidida per Castella i executada per l’administració castellana. És a dir, era un atac a l’aristocràcia no castellana. Amb l’expulsió dels morescos d’Aragó i València, des de la cort de Madrid s’atacava la immunitat constitucional d’aquests regnes i s’incrementava el desequilibri de poder entre el centre i la perifèria. Respecte de Catalunya, la qüestió moresca no va entrar en el càlcul de la monarquia en la seva pugna amb les institucions catalanes.

La rebel·lió moresca de les Alpujarras

dissabte, 9/06/2012

Els morescos eren els descendents de població musulmana, convertits per la força al catolicisme en temps dels Reis Catòlics a Castella i durant el regnat de Carles V a la Corona d’Aragó. És a dir, en arribar Felip II al tron, oficialment ja no existien musulmans dins de la Monarquia Hispànica dels Àustries. Ara bé, la realitat és que les religions imposades sempre fracassen i la immensa majoria dels morescos continuava practicant l’Islam en la clandestinitat.

Això suposava un problema religiós per a la monarquia catòlica, però també podia convertir-se en un problema polític. El fanatisme religiós era present, però també la sospita raonada dels contactes entre alguns elements morescos i l’Imperi Turc i els regnes barbarescos. L’amenaça, real o imaginària, d’una invasió des del nord d’Àfrica pesava molt en l’imaginari hispànic. Per això, Felip II va ordenar el desarmament de tots els morescos d’Aragó (1561), València (1563) i Granada (1565).

moriscos-granadinos-fragm-grabado-de-joris-hoefnagel-hacia-1563.gif

Paral·lelament, el 1565, va realitzar-se un concili provincial que va versar sobre la problemàtica moresca. Un any després es promulgava l’edicte conegut com La Pragmàtica, mitjançant el qual es limitava la llibertat religiosa de la població moresca. El 1567, el president de l’Audiència Territorial de Granada, Pedro de Deza, proclamava l’edicte i ordenava a les milícies que vigilessin el seu compliment. Alguns elements de la comunitat moresca van interpretar La Pragmàtica com un acte de guerra, però la majoria de la comunitat va optar per la negociació.

La força dels sectors més intransigents, tant catòlics com morescos, era evident. Així, a mitjans de 1568, els sectors més moderats de la comunitat moresca van veure’s obligats a abandonar les negociacions davant de l’esclat de violentes manifestacions a la ciutat de Granada. Sota l’amenaça de l’aculturació cristiana i amb la renovada pressió de la Inquisició, a més de patir una forta pressió fiscal que agreujava la seva situació econòmica, els morescos granadins, liderats pels sectors intransigents, van preparar un gran aixecament, tot confiant en rebre el suport dels musulmans del Mediterrani. Fernando de Córdoba y Valor va esdevenir el líder de la revolta, tot convertint-se en Ibn Umayya.

las-alpujarras-grabado-de-joris-hoefnagel.jpg

La data escollida va ser la nit de Nadal. Així, el 24 de desembre de 1568, a les Alpujarras, diversos oficials de justícia i agents de la cancelleria van ser assassinats. S’iniciava la rebel·lió. Tanmateix, tot i la seva extensió en el món rural, els rebels no van imposar-se a la ciutat de Granada, on el procés evangelitzador havia avançat amb més força. D’aquesta manera s’iniciava una guerra que es perllongaria gairebé dos anys.

Rebelión_de_Las_Alpujarras.png

La campanya de l’exèrcit imperial, encapçalat per Joan d’Àustria, va caracteritzar-se per la seva crueltat. Tot i que van produir-se contactes entre els rebels morescos i el soldà de Turquia, la realitat és que l’ajuda musulmana a l’aixecament va ser molt limitada, i segons alguns autors pràcticament inexistent. La victòria de les tropes de la monarquia no seria definitiva fins el 1570 quan va produir-se la deportació de 55.000 morescos, els quals van ser repartits per terres andaluses, la Manxa, Toledo i Múrcia. Un nou edicte canalitzaria la postguerra i s’iniciarien els avenços que haurien de portar a la inserció de la comunitat moresca en el teixit de la societat granadina.

Després dels fets de les Alpujarras, coincidint amb la victòria de Lepanto, des de l’entorn del rei van començar a aixecar-se veus favorables a l’expulsió dels morescos com a solució definitiva del conflicte religiós existent. Ara bé, Felip II, l’anomenat rei prudent, no va arribar a decidir-se per la dràstica sortida de l’expulsió com a mesura de xoc per liquidar el problema moresc. Això sí, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. La pressió es faria insuportable.

La Inquisició a Catalunya

dimarts, 29/05/2012

La introducció de la Inquisició a Catalunya data de finals del segle XII quan, el 1194, Alfons el Trobador va promulgar a Lleida un document contra els valdesos (heretges del cristianisme romà), subscrit per alts dignataris de la clerecia i de la noblesa, en el qual se’ls declarava enemics públics de Crist i dels seus regnes. El 1198, Pere el Catòlic va promulgar  una constitució en el mateix sentit. D’aquesta manera, des del segle XIII, podem veure com la Inquisició s’institucionalitza a la Corona d’Aragó, sempre sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies, primer dels valdesos i posteriorment dels càtars.

Raymon_de_Peñaforte.jpg

Ramon de Penyafort

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la inquisició va fer un gran pas endavant cap a la institucionalització amb la figura del dominic Ramon de Penyafort, el qual va configurar-la i va vincular-hi en certa mesura el seu orde de predicadors. D’aquesta manera, el desplegament de la Inquisició era un fet a Catalunya abans del 1240. I en el Concili de Tarragona de 1242 va realitzar-se la codificació definitiva de la institució per acomodar-la dins del context medieval català.

Si bé la Inquisició medieval va actuar fonamentalment sobre les heretgies valdesa i càtara, també van produir-se processos esporàdics i ressonants en el context de l’època, especialment durant el segle XIV, com ara el dels templers, sobre els quals va dictar-se una sentència absolutòria a Tarragona el 1312, o el de l’alquimista i teòleg Arnau de Vilanova, substanciat el 1316, quan ja era mort. Després d’un període força repressiu encapçalat per l’inquisidor Nicolau Eimeric (1356-1399), aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant a la Corona d’Aragó durant el segle XV.

Quan el 1478 els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV la butlla que els permetia organitzar el tribunal del Sant Ofici a la Corona de Castella sota el control directe de la monarquia com a instrument repressiu contra els judaïtzants, Ferran el Catòlic va voler introduir aquesta Inquisició moderna a Catalunya i els altres regnes de la Corona d’Aragó.

Així, el 1481, el rei catòlic va nomenar dos inquisidors, Cristòfol de Gualbes i Joan Orts, per a substituir a València els representants de la vella Inquisició medieval. En resposta, Sixt IV va expedir la butlla Gregis dominici, amb la qual es rectificaven les mesures preses per Ferran i es restaurava la Inquisició eclesiàstica medieval. S’iniciava una dura batalla diplomàtica en la qual s’imposarien els criteris de Ferran el Catòlic: el 1483 Tomás de Torquemada, confessor dels Reis Catòlics, era nomenat Inquisidor general de les corones de Castella i Aragó. Així, la Inquisició era implantada a Saragossa i València (1484), Barcelona (1486), Mallorca (1488), Sicília (1487) i Sardenya (1492), però mai va introduir-se a Nàpols.

L’oposició a la introducció de la nova Inquisició va ser intensa en la Corona d’Aragó, especialment per part de les institucions catalanes, les quals es resistien a la introducció del Sant Ofici perquè el consideraven una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic. D’aquesta manera, la Diputació del General, el Consell de Cent de Barcelona i d’altres institucions, com la cúria episcopal, van resistir-se a acceptar la nova institució de la monarquia. Segons les institucions catalanes, la Inquisició emprava uns procediments judicials que atemptaven contra les lleis i constitucions del país i les seves atribucions topaven amb les pròpies dels tribunals de les institucions catalanes. És a dir, era un conflicte de jurisdiccions.

Tomas Torquemada.jpg

Tomás de Torquemada

Tanmateix, la resistència va ser inútil. El febrer de 1486, el papa Innocenci VIII va destituir tots els inquisidors papals a la Corona d’Aragó. A continuació, Ferran el Catòlic va nomenar Alonso de Espina i Sancho Marín com a inquisidors del Tribunal de Barcelona. El 14 de desembre de 1487 es produïa el primer acte públic de la nova Inquisició a la ciutat comtal: una processó de penitenciats van ser reconciliats amb la fe catòlica en un acte de fe realitzat a la Plaça del Rei. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors, i només vint-i-cinc van ser absoltes. S’iniciava una etapa fosca de la història del país.

Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va suposar la introducció i aplicació d’una mentalitat forana, un eufemisme que evita parlar de mentalitat castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics i que Ferran compartia cegament: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia. El problema, en realitat, era de jurisdiccions, immunitats i privilegis, així com de resistència de les oligarquies catalanes a les tendències autoritàries de la monarquia en detriment del pactisme, tensions que s’estaven reproduint arreu d’Europa en aquest període.

L’inquisidor general a Catalunya no atenia totes les diòcesis del Principat, sinó només les de Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic i Elna. D’aquesta manera, la de Tortosa va ser incorporada a la inquisició valenciana. Sovint es presenta el tribunal com un instrument de castellanització. És només una veritat a mitges ja que alguns inquisidors van ser d’origen català, certament una minoria, però la majoria de càrrecs menors van ser ocupats sistemàticament per gent del país.

Pedro_Berruguete_-_Saint_Dominic_Presiding_over_an_Auto-da-fe_(1475).jpg

Instaurada la Inquisició, l’oposició institucional no va cessar. Així, en cada convocatòria de corts els representants dels braços catalans van presentar queixes contra les actuacions del tribunal i un seguit de propostes per ajustar el funcionament a les lleis catalanes. A més, durant molts anys els consellers de Barcelona van negar-se a acceptar les invitacions dels inquisidors per a participar en els actes de fe celebrats a la capital catalana.

Entre el 1507 i el 1518 les tensions van suavitzar-se temporalment per donar pas a un període de pretesa autonomia inquisitorial catalana amb els nomenaments com a inquisidors del bisbe de Vic i de Lleida Joan d’Énguera (1507-13) i els bisbes de Tortosa Lluís Mercader (1513-16) i Adriaan Floriszoon (1516). Però el 1518 el càrrec es fusionaria i tots els tribunals locals passaren a dependre del Consell de la Suprema. En conseqüència, des d’aquest moment, l’organització i el procediment de la Inquisició va ser comú a Castella i a Aragó.

Els xocs entre la Inquisició i les institucions catalanes van ser habituals des de la introducció de la dinastia dels Àustries. Per exemple, el 1528, podem trobar una causa oberta al Tribunal de Barcelona contra la mateixa Diputació del General, quan aquesta va negar-se a pagar al Sant Ofici les pensions d’uns censals que rebia un condemnat per heretgia.

Torture_Inquisition.jpg

Destaca l’enfrontament de 1532, quan l’inquisidor Fernando de Lloaces va empresonar una sèrie de ciutadans de Barcelona acusats de blasfèmia. Una comissió de juristes i teòlegs, promoguda pels diputats de la Generalitat, els consellers de la ciutat i el bisbe de Barcelona, van dictaminar que l’inquisidor s’havia excedit en les seves competències i les institucions catalanes van obrir un procediment contra Lloaces. La monarquia va haver d’intervenir per aconseguir un sobreseïment mutu del cas.

En realitat, l’actuació de Lloaces contra la blasfèmia a Barcelona era la resposta als procés que la Diputació del General havia iniciat uns mesos abans contra el receptor general de la Inquisició, el qual havia estat acusat de vendre teles i sedes procedents dels béns embargats als condemnats sense el consentiment de la Generalitat que veia com no rebia els impostos derivats de la venda. És a dir, el resultat d’un nou conflicte de jurisdiccions, immunitats i privilegis.

Un altre conflicte institucional destacat entre la Inquisició i la Diputació del General pel xoc de jurisdiccions va esclatar el 1568. En aquesta ocasió, els inquisidors i els familiars dels membres del Sant Ofici van negar-se a pagar els impostos corresponents a la Generalitat. L’escalada de les tensions institucionals, els inquisidors Padilla i Zurita van excomunicar els diputats i oïdors de la Generalitat i van empresonar el diputat Andreu Ferrer. Una nova intervenció reial va permetre arribar a una concòrdia que limitava el nombre de familiars del Sant Ofici i les seves competències.

Lògicament, mentre que les institucions catalanes veien amenaçades les seves jurisdiccions, immunitats i privilegis, els inquisidors del Tribunal de Barcelona representaven el contrapunt i consideraven que la força i la pressió de les lleis i de les institucions del Principat els impedien exercir les seves funcions. En definitiva, el conflicte institucional mai va ser totalment resolt fins el segle XVIII.

Miquel Servet

dissabte, 5/05/2012

Miguel Serveto Conesa (1511-1553) va ser un humanista, metge i teòleg reformat aragonès. Conegut també com a Miquel Servet o Miquel de Vilanova, va recórrer diferents països europeus, en ocasions com a conseqüència dels seus estudis i de vegades fugint de la persecució inquisitorial que va comportar-li la difusió de les seves polèmiques idees teològiques i científiques. Moriria cremat viu a la foguera per heretgia.

Michael_Servetus.jpgNascut a Vilanova de Sixena (Osca), fill d’un notari reial, l’aragonès Miquel Servet va estudiar a Barcelona on va rebre una esmerada educació en llatí, grec, hebreu, matemàtiques i filosofia. Posteriorment va estudiar dret a la Universitat de Toulouse, període en el qual va començar a interessar-se per la teologia i el dogma de la Trinitat. Durant la seva adolescència, a Barcelona, va entrar al servei de fra Joan de Quintana, abat de Montaragó i confessor de Carles V des de 1529. Gràcies a aquesta relació, Servet va introduir-se en la cort imperial.

Així, el 1530, Servet va acompanyar l’emperador a la seva coronació a Bolonya, on va poder comprovar l’opulència de l’església italiana. Després viatjaria per per Basilea i Estrasburg, on va entrar en contacte amb alguns dirigents protestants (Johannes Oecolampadius, Martí Bucer). En aquell període va publicar De trinitatis erroribus libri septem (1531), obra en la qual exposava les seves idees contràries al concepte de la Trinitat sancionades pel Concili de Nicea en el segle IV. Davant la mala rebuda que va tenir la publicació tant en ambients catòlics com protestants, el 1532 va escriure Dialogorum de trinitate libri duo, un intent d’aclarir els punts més controvertits sobre la Trinitat i alguns aspectes de la seva obra anterior.

La reacció contra Servet va ser immediata: l’Església va retirar les seves obres i va prohibir-li el dret a visitar ciutats protestants mentre que la Inquisició va cridar-lo a declarar sota amenaça d’empresonament. Tot i que algunes de les seves doctrines el col·loquen dintre l’ampli corrent de reformadors del segle XVI, la realitat és que els protestants no acceptaven la seva teoria sobre Crist (divinitat volguda pel Pare, però no preexistent ni a la seva concepció ni al seu naixement). És a dir, no podem inscriure Servent ni amb els luterans ni amb els calvinistes, era un esperit lliure, un heterodox.

Fugit a París per escapar de la Inquisició, Servet va fer-se anomenar com Michel de Villeneuve. Esperit inquiet, a la capital francesa estudiaria matemàtiques i medecina. Va ser gràcies a les disseccions que realitzava com a ajudant de Hans Gunther que va descobrir com la oxigenació de la sang no es produïa en el cor, sinó en els pulmons, fet que contradeia l’obra clàssica de Galè de Pèrgam. Aleshores va escriure Christianismi Restitutio, obra fonamentalment teològica, però que conté en el seu llibre V una clarivident explicació de la circulació menor o pulmonar.

La publicació del llibre Discrepatio Pro Astrologia i la realització d’un curset dedicat a l’astrologia que relacionava aquesta ciència amb la medecina li portarien conflictes amb les autoritats acadèmiques, fins al punt que va haver d’abandonar París.

f3.highres.png

Instal·lat a Viena, on va exercir de metge des de 1538, Servet va iniciar una llarga correspondència amb Joan Calví al voltant dels continguts de Christianismi Restitutio. Calví, mitjançant un dels seus seguidors va denunciar Servet a la Inquisició de Lió. Examinades les proposicions heterodoxes que defensava sobre la Trinitat, Servet va ser citat a un procés, del qual va poder alliberar-se gràcies a una arriscada fugida. Una imatge seva va ser cremada a Lió.

Camí d’Itàlia, Servet va aturar-se a Ginebra, on va ser reconegut pel seu antic rival ideològic Joan Calví, que el va fer empresonar i sotmetre a un procés arbitrari i força apassionat: condemnat per heretge pel Consell de Ginebra, Miquel Servet va morir cremat el 27 d’octubre de 1553. La seva mort suscitaria una gran controvèrsia entre els protestants sobre els límits de la llibertat religiosa.

La Inquisició

dimecres, 28/03/2012

1 de novembre de 1478: el papa Sixte IV concedeix, a petició dels Reis Catòlics, la butlla Exigit sincerae devotionis affectus. Neix la Inquisició, el regne del terror i l’arbitrarietat sota el pretext de la defensa de la religió catòlica.

Per què instaurar un tribunal de la Inquisició en la monarquia dels Reis Catòlics? Pel dogma religiós convertit en projecte polític. Es dubtava de la honestedat de les conversions. Els jueus convertits al cristianisme eren acusats de pràctiques judaïtzants. En realitat, la majoria dels conversos havien abraçat el cristianisme sense cap altre intenció. Només una minoria mantenia les pràctiques del judaisme en secret, però tota la comunitat va ser víctima de l’hostilitat. Eren el boc expiatori de la societat castellana, els marranos que actuaven en contra de la fe cristiana.

Escudo_inquisicion.gifPer això, per la triple equació religiosa, política i social, va sorgir la idea d’articular un tribunal que s’hauria d’encarregar de la investigació dels casos més dubtosos de conversió. És a dir, un tribunal que, en origen, hauria de reprimir els judaïtzants i netejar la imatge de la resta de conversos. No era el renaixement de la Inquisició medieval que lluitava contra les heretgies, sinó que es tractava de l’establiment d’una nova jurisdicció, enfocada a un problema particular i precís.

El 1478, Sixte IV signava la butlla que autoritzava els Reis Catòlics a nomenar inquisidors als seus regnes. D’aquesta manera, el nou tribunal estaria format per eclesiàstics, però sota la dependència de l’Estat. Dos anys després, el 1480, els primers inquisidors arribaven a Sevilla, eren els mestres dominics Miguel de Orillo i Juan de San Martín. Posteriorment s’estendrien per les principals ciutats de les corones de Castella i Aragó. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent.

El tribunal de la Inquisició va permetre distingir, fer visibles, les diferents confessions religioses de la Corona de Castella. En un costat, la doctrina catòlica, la vertadera i adequada als interessos de l’Estat dinàstic dels Reis Catòlics; en el cantó oposat, el judaisme, un element “estrany” en la societat castellana, present des de l’edat mitjana i difícil d’assimilar. En realitat, el tribunal era una eina per imposar allò que es considerava políticament correcte. I això es manifestarà clarament amb el pas dels anys.

El camp d’acció de la Inquisició era la defensa de la fe catòlica, desemmascarar els heretges i extirpar l’error religiós (la fe vertadera només és la cristiana). Així, el primer enemic a derrotar serien els judaïtzants, però en el segle XVI apareixerien nous enemics: místics, protestants, morescos… però també pràctiques políticament incorrectes com l’homosexualitat, la bigàmia o la bruixeria. És a dir, el Sant Ofici va actuar sobre una ficció: la defensa de la fe es convertia en la defensa dels costums que la monarquia volia imposar. Els pretesos criptojueus eren el boc expiatori que posava al descobert el sectarisme ideològic dels líders religiosos i polítics.

Tomas Torquemada.jpg

Tomás de Torquemada

Fins el 1483, el tribunal va tenir unes competències limitades i poc personal. Però això canviaria amb la designació del dominic Fray Tomás de Torquemada com a inquisidor general per part del papa Sixte IV. El seu paper consistiria en investigar l’heretgia, la corrupció dels costums, que s’estava produint en els territoris de la monarquia.

Respecte de Catalunya, el 1487, la Inquisició castellana va introduir-se en els regnes de la Corona d’Aragó, malgrat que en el Principat no hi havia cap problema amb els conversos. Aquesta mesura va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada, però Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal·lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va ser l’aplicació d’una mentalitat forana, castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

La seva organització era senzilla. Al capdavant, el Consejo de la Suprema y General Inquisición, citat habitualment simplement com la Suprema, presidit per l’inquisidor general. A les ciutats, van instal·lar-se tribunals autònoms, composats per un mínim de dos inquisidors, un assessor, un acusador públic (una espècie de fiscal) i el personal subaltern. A aquesta estructura s’haurien d’afegir els auxiliars no assalariats, els familiars del Sant Ofici.

En instaurar-se en una ciutat, els inquisidors publicaven un edicte de gràcia o un edicte de fe, és a dir, una invitació a denunciar els heretges o a un mateix. A continuació, els inquisidors recollien les denúncies, mai anònimes sinó secretes, i sense necessitat d’aportar proves. Els acusats no podien conèixer qui els acusava ni quins eren els càrrecs pels quals era investigat. Aquestes acusacions eren estudiades pels teòlegs, els calificadores, els quals eren els que decidien si tenien fonament i si havia de continuar el procés judicial. Aleshores, l’acusador públic formulava una petició d’empresonament per arrestar l’acusat, el qual era convidat a confessar els seus errors religiosos i morals.

Francisco_Ricci_-_Auto_de_Fe_(1683).jpeg

Després es donava lectura a les acusacions plantejades contra ell: els encausats podien defensar-se mitjançant advocats, recusar determinats testimonis (proceso de tachas), proporcionar proves indirectes de la seva ortodòxia (proceso de indirectas) i presentar testimonis de descàrrec (proceso de abonos). Ara bé, la defensa era difícil: Com aportar proves? Com trobar un testimoni que es jugues la seva honorabilitat per defensar un sospitós? La tortura, en teoria, només apareixeria de forma accessòria, no obligatòria, però aviat va ser pràctica comuna.

Finalitzat aquest procediment, la consulta de la fe decidia la pena que s’havia de dictar, una condemna que podia anar des de l’absolució fins a la mort en la foguera, passant per la penitència, la presó, les galeres, la flagel·lació o l’exili. Això sumat a la confiscació dels béns, considerada com una reparació pública. I aquí trobem la clau de la condemna: l’exemplificació del que era políticament correcte: l’auto de fe. Els acusats que serien reconciliats amb la societat i reintegrats en la comunitat religiosa apareixien vestits amb la roba de penitència, el sambenito. Després de la cerimònia pública, els condemnats a mort serien conduits a la foguera.

Tribunal_de_la_Inquisición.jpg

La realitat és que l’existència de la Inquisició com a institució vetlladora de les pràctiques religioses i els bons costums va crear una discriminació que convertia els conversos en uns criminals en potència, uns sospitosos perpetus, uns pàries en el si de l’Estat. Mai podran deixar de sentir-se amenaçats, per la seva vida i els seus béns. Havia nascut un prejudici insidiós: la puresa de sang. Religió i política es confonen en la Inquisició. S’instaura una amenaça permanent per a la població. Només era necessària una acusació sense proves perquè s’iniciés el procés. Una eina massa perillosa en mans dels fanàtics de la religió i la política.