Entrades amb l'etiqueta ‘Industrialització’

El capitalisme liberal

dissabte, 25/09/2010

Fins al darrer quart del segle XVIII l’economia va fonamentar-se principalment en les teories del mercantilisme –acumulació de metalls preciosos per part dels Estats, intervencionisme estatal, proteccionisme econòmic– i la fisiocràcia –volum de producció agrària–. Seria el 1776 quan l’anglès Adam Smith amb la seva obra Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les Nacions fonamentaria una nova teoria: el liberalisme econòmic, base del capitalisme.

AdamSmith.jpgSegons aquesta nova concepció econòmica, l’enriquiment de la societat passaria per l’enriquiment de l’individu. I aquest hauria de conduir les seves activitats econòmiques segons la llei de l’oferta i la demanda que condicionaria la producció i el mercat, fent inútil la intervenció de l’Estat. La riquesa de les nacions provindria, doncs, de la capacitat productiva total del país, entesa com la suma de l’esforç col·lectiu.

El paper de l’Estat s’hauria de reduir, per tant, a la garantia de l’ordenació i just desenvolupament d’aquest procés. Per a arribar a un funcionament perfecte s’hauria de suprimir qualsevol mena de regulació de l’intercanvi comercial (duanes nacionals, peatges, monopolis estatals, etc.) per donar pas al lliure canvi. Aquest plantejament estaria en consonància amb la ideologia del liberalisme polític que propugna el valor de l’individu enfront de sistemes de govern tancats com les monarquies absolutes del segle XVIII.

Aquest sistema necessita pel seu desenvolupament l’acumulació de riquesa (el capital que s’origina a partir de l’estalvi i l’acumulació de beneficis del treball) en mans privades i la inversió d’aquest capital financer. El primer capital que va finançar la Revolució Industrial provindria fonamentalment dels beneficis generats per la revolució agrícola, els quals mancats de la possibilitat de trobar noves formes d’inversió en el món rural cercarien nous beneficis en el món fabril i la construcció dels ferrocarrils. D’altra banda, el comerç colonial del segle XVIII també va generar un capital comercial que, en part, s’invertiria a la indústria.

Wealth_of_Nations.jpgA mida que les empreses industrials naixents passessin de ser familiars a convertir-se en factories més complexes, cada vegada necessitarien de la inversió de capitals més forts i derivarien en la creació de societats d’accionistes. El capital, dividit en múltiples accions seria invertit i retingut pels posseïdors d’accions. Cada acció produiria un benefici anual pels accionistes: el dividend. Les accions, a la seva vegada, es podrien comprar o vendre a la borsa de valors segons les lleis de l’oferta i la demanda, i el seu valor pujaria o baixaria d’acord amb la prosperitat o decadència de l’empresa. En aquest darrer cas, els accionistes mirarien de vendre les seves accions el més ràpidament possible. La pèrdua total de valor de les accions portaria l’empresa al crac borsàtil.

Una altra modalitat de finançament empresarial que apareix en aquest període són les obligacions comprades pels inversors: crèdits, en general de quantitats no massa elevades, que es comprarien a una entitat o empresa a un valor fix, amortitzable en un temps determinat i que es pot comprar i vendre a la borsa de valors. En definitiva, són un préstec que es fa a una empresa que ha de retornar el seu valor a un termini i interès fixos. No tindrien un risc tan gran com les accions.

També la banca va evolucionar des d’una posició pròpia de l’Antic Règim de simple dipòsit de diners fins a la conformació en banca de negocis. Aquesta empraria els capitals dipositats provinents de l’estalvi per a concedir crèdits a les empreses a canvi d’un interès fixat, o per fer negocis. L’estalviador rebria una part d’aquests interessos i la banca es quedaria amb la resta dels beneficis. Durant el segle XIX i fins el 1914 el sistema monetari internacional va basar-se en el patró or –equivalència establerta, a tipus fix, entre una moneda i una quantitat d’or de determinada qualitat– que garantia l’estabilitat de les monedes nacionals de forma que aquestes conservessin un valor fix, i els intercanvis internacionals no fossin destorbats per les fluctuacions del valor de canvi de les monedes a nivell internacional.

Els orígens de la industrialització: màquines, vapor, fàbriques, cotó i ferro

dissabte, 25/09/2010

Fins al segle XVIII, les manufactures s’elaboraven en petits tallers artesans que es concentraven a les ciutats. Els artesans feien la feina manualment: no usaven màquines i només s’ajudaven amb algunes eines. Cada artesà feia les peces completes i seguia un ritme de producció condicionat pels límits del treball manual.

Seria des de finals del segle XVIII quan apareixerien i es generalitzarien les fàbriques, establiments en els quals els treballadors (obrers) utilitzaven les màquines per treballar. L’aparició de les fàbriques va tenir dues conseqüències: d’una banda, les activitats industrials es van concentrar en determinats llocs; de l’altra, es va modificar l’organització del treball i cada obrer va passar a realitzar una feina especialitzada, és a dir, una tasca específica en el si del conjunt productiu (divisió del treball).

factory_system.jpg

El continu procés d’innovacions tecnològiques va ser el factor més característic de la revolució industrial. I dues van ser les seves principals plataformes: les fonts d’energia i la mecanització del procés productiu. La introducció de màquines va anar substituint progressivament la feina manual i va anar transformant els antics sistemes de treball artesà.

Fins aquest moment l’energia era hidràulica, eòlica o d’origen animal o humà. L’aparició de la màquina de vapor combinada amb el carbó va donar lloc a un nou tipus d’energia: el vapor, capaç de transformar-se en força motriu i transmetre-la a qualsevol enginy. La màquina de vapor, es fonamentava en la força de la pressió d’aquest transmesa

per un èmbol a una biela. Inventada per James Watt el 1769, va aplicar-se a diversos processos com la bomba per a l’extracció d’aigua a les mines, va adjuntar-se a la màquina de filar el 1785, va aplicar-se a la navegació el 1807 i al ferrocarril el 1825. El vapor és, sense cap dubte, el veritable motor de la primera revolució industrial.

Maquina_vapor_Watt_ETSIIM.jpg

La producció d’hulla en el segle XIX (en milions de tones):

Gran Bretanya Estats Units Alemanya França
1780 6 0,3 0,8
1800 10 1 1
1820 12,5 1,5 1,1
1840 30 2,1 3,5 3
1860 80 13 17 8
1880 149 83 47 19
1900 230 245 100 33

El carbó de pedra o mineral ja era explotat a Anglaterra des del segle XVI, però s’utilitzava molt més el carbó vegetal. Seria a la segona meitat del segle XVIII quan començaria a ser extret industrialment per la demanda generada per l’expansió de la màquina de vapor i les fargues. La seva extracció seria progressiva fins a la dècada de 1950 quan la producció va estancar-se en benefici d’altres recursos. Com a font massiva d’energia, el carbó és una de les bases de la revolució industrial.

La mecanització i la divisió del treball van fer augmentar la productivitat, és a dir, en el mateix període de temps un obrer era capaç d’elaborar més peces que un artesà. Per això es van abaratir els costos de fabricació i els preus dels productes industrials van disminuir. Així, els productes industrials van poder arribar a un nombre més gran de consumidors.

Anglaterra va ser el primer país en desenvolupar el llançament industrial perquè reunia les condicions econòmiques necessàries perquè es produís la Revolució Industrial: un creixent comerç colonial basat en la importació de primeres matèries per a productes industrials, un comerç interior en expansió a causa del creixement demogràfic i una millora de les comunicacions.

A la Gran Bretanya trobem prou mà d’obra i un ampli mercat per als seus productes gràcies a les possessions colonials d’ultramar i al creixement demogràfic del vuit-cents. A més, el país disposava de matèries primeres i abundant carbó mineral, la font d’energia que es va utilitzar per fer funcionar les primeres màquines. Igualment, la nova mentalitat liberal estava molt estesa a tot el país i era la base de les lleis que elaborava el Parlament.

industria-textil-siglo-xix.pngD’aquesta manera, el model anglès va evolucionar des d’un sistema de producció de caràcter domèstic i dispers desenvolupat des de mitjans del segle XVII (domestic system) al sistema fabril (factoy system) que requeria d’una gran quantitat de mà d’obra, de matèries primeres, i d’energia per aconseguir uns productes manufacturats a baix preu que satisfessin les necessitats de la demanda.

Ara bé, aquest procés es desenvoluparia també, en paral·lel, a d’altres punts d’Europa. Els canvis es donarien especialment a partir de 1780 a partir de la reorganització del vell sistema de treball a domicili manufacturat tant en el món rural com a través dels gremis urbans (especialment centrat en el món del tèxtil) ja que les fàbriques no acabarien de estendre’s a Anglaterra i arreu d’Europa fins als anys vint del segle XIX.

Entre el 1820 i el 1840, les innovacions de la Revolució Industrial es van estendre per Europa. França, Alemanya i Bèlgica van ser els primers països que van seguir els passos dels anglesos, mentre que a la resta dels Estats europeus la industrialització només es va desenvolupar en determinades regions i en determinats sectors de producció (a Catalunya, per exemple, va viure’s el creixement del sector tèxtil).

Els tres grans eixos de la industrialització serien, per tant, els comerciants de la ciutat, els artesans rurals i els artesans urbans. Inicialment estaríem parlant d’un sistema dispers en el qual els artesans rurals treballarien amb les màquines tradicionals combinant la producció industrial amb l’agricultura tradicional i els artesans urbans treballarien en grans manufactures on paulatinament s’aniria introduint la nova maquinària.

Al substituir el sistema a domicili pel sistema fabril les zones rurals es desindustrialitzarien majoritàriament, però hi hauria excepcions on s’introduirien les noves tecnologies. Amb la mecanització apareixerien moviments ludistes contraris a la introducció de les màquines que deixava sense oferta de treball els obrers. Cal dir, però, que el sistema de treball artesanal no va acabar de desaparèixer ja que en la ciutat va coexistir amb les màquines per a realitzar les tasques de producció més delicades. El treball infantil a la indústria tèxtil o a la mineria són una mostra de la duresa de les condicions de vida que va imposar la revolució industrial.

Les indústries del cotó i la siderúrgia serien les que canviarien més ràpidament convertint-se així en les veritables protagonistes de la revolució industrial.

planella_tejedora.jpgLa indústria tèxtil cotonera va ser la que va integrar les innovacions tècniques amb més rapidesa. Basada en la producció de teixits de cotó va viure una creixent demanda des de mitjans del segle XVIII generada per l’increment demogràfic. Les principals innovacions que introduiria la revolució industrial serien la filadora waterframe (Arkwright, 1769), la llançadora volant (J. Kay, 1733) i el teler mecànic (Cartwright, 1833).

Com a conseqüència d’aquestes innovacions, Anglaterra va passar d’una producció de 1.000 tones de teixits de cotó el 1750 a 25.000 tones el 1800, desplaçant la producció de teixits de llana. Cap a l’any 1800, unes 350.000 persones treballaven filant i teixint peces de cotó amb filadores i teler mecànics.

A més, en el cas anglès es beneficiava de la prohibició d’importar teles de l’Índia, de la manca de control per part dels gremis i de l’existència d’una matèria prima barata com el cotó. La facilitat per a incrementar la producció de cotó (un conreu) per sobre de la llana (procedent de la ramaderia) explica en part el protagonisme creixent d’aquest teixit. Colònies angleses com l’Índia i l’Egipte seran dos territoris grans cultivadors i subministradors de cotó a preus baixos.

En aquestes condicions, aviat els productes tèxtils britànics, barats i de bona qualitat, van inundar els mercats mundials.

La indústria siderúrgica va veure’s arrossegada per la creixent demanda de màquines des de les fàbriques tèxtils assolint un gran desenvolupament a mitjans del segle XIX. Aquesta va basar el seu desenvolupament en l’ús massiu del carbó mineral de coc (1713), de gran potència calorífica, i en l’obtenció d’un ferro més mal·leable i menys trencadís per mitjà de l’ús de la pudelació introduït en els alts forns moderns el 1783 per Henry Cort (consistent a batre industrialment la massa de metall en estat incandescent per obtenir un producte amb un baix contingut de carboni i eliminant les impureses) i el laminatge que convertien la massa de ferro en barres molt més manejables per la indústria.

En conseqüència, entre el 1720 i el 1850, la producció del ferro es va multiplicar per cent. La demanda de ferro era tan elevada perquè aquest material s’utilitzava per elaborar les màquines tèxtils i les noves eines agrícoles. A més, el desenvolupament del ferrocarril també desencadenaria un gran increment de la demanda i la producció de ferro.

Els orígens de la industrialització: la revolució dels transports

dissabte, 25/09/2010

L’increment en la producció d’articles creava excedents agrícoles i industrials per abastir el mercat, a la vegada que la indústria demandava cada vegada quantitats més grans de matèries primeres. Aquesta situació provocaria la necessitat d’articular nous mitjans i noves vies de transport.

D’aquesta manera, des de mitjans del segle XVIII, a la Gran Bretanya i bona part d’Europa es va produir una millora dels mitjans de comunicació tradicionals. Així doncs, es van reparar camins i carreteres i es van construir canals per millorar el transport fluvial. Però el fenomen realment innovador va ser la incorporació de la màquina de vapor al transport terrestre i al marítim.

Ch_de_fer_Lyon_StEtienne.png

El ferrocarril. Els primers ferrocarrils es van utilitzar a les mines de carbó, on el mineral era transportat amb unes vagonetes que anaven damunt d’uns rails, primer de fusta i, més endavant de ferro. La primera gran innovació va ser la construcció d’un carril de ferro proveït d’una pestanya sobre la qual se situaven les rodes, un mecanisme que impedia que el ferrocarril descarrilés fàcilment.

La invenció de la locomotora per Stephenson (1814), que accionava el ferrocarril mitjançant una màquina de vapor va permetre traslladar els estocs de productes en un volum i un temps mai aconseguits anteriorment. El 1825 ja funcionava regularment una línea de càrrega entre Stocton i Darlington. Posteriorment, l’aparició de la locomotora Rocket el 1829 va permetre un desenvolupament constant d’aquest model de transport. El 1830 una primera línea de passatgers ja unia les ciutats de Manchester i Liverpool.

Stephenson's_Rocket.jpg

Ràpidament s’articularia una xarxa de transport ferroviari a la Gran Bretanya i poc temps desprès s’iniciaria la creació de la xarxa internacional de comunicacions ferroviàries. A Espanya, el primer ferrocarril que va funcionar unia les ciutats de Barcelona i Mataró (1848) i el trajecte entre Madrid i Aranjuez s’inaugurava el 1851.

A la vegada que es creava una indústria pròpia (la construcció ferroviària), el tren estimulava altres sectors com la indústria siderúrgia el carbó o la construcció, estrenyent encara més la relació entre el ferro, material de les vies i les locomotores, i el carbó, utilitzat com a combustible.

El ferrocarril va permetre escurçar enormement la durada dels trajectes, va augmentar la seguretat dels viatges i, gràcies a la seva capacitat de càrrega, va abaratir el transport de les mercaderies.

El transport naval. Més complicacions va tenir l’aplicació de la revolució industrial al desenvolupament naval. Els primers vaixells de vapor van començar a funcionar als Estats Units cap al 1807, i el 1847 els vaixells podien travessar l’Atlàntic en quinze dies.

Però, tot i això, l’aplicació del vapor en forma de rodes de pales cap a 1840 no va acabar de resoldre els problemes tècnics que van derivar-se fins els volts de 1880 amb l’adopció de l’hèlix com a sistema motriu de propulsió. A partir d’aquest moment, la navegació a vapor es va fer molt segura, més regular i bastant ràpida.

En aquests primers moments era un sistema de navegació mixta ja que continuava aprofitant-se de la força del vent. En qualsevol cas, la introducció del vapor va permetre una relativa independència respecte dels vents i les marees permetent un tràfic continuat al llarg de tot l’any. Així, més enllà dels entrebancs tècnics, les flotes van començar a especialitzar-se i la marina mercant va incrementar el seu tràfic transoceànic facilitant l’emigració, els intercanvis comercials i la posterior colonització, a més de generar una nova demanda siderúrgica.

El transport terrestre. Finalment, el transport terrestre per carretera va beneficiar-se en aquest període de nous traçats i de la consolidació de les xarxes viàries estatals fonamentades sobre els antics camins reials; es desenvoluparien les comunicacions fluvials ampliant i estenent els tradicionals canals de navegació fluvial; i les noves necessitats del transport estimularien la creació d’una “arquitectura del ferro” amb la construcció de ponts, estacions i ports.

Conseqüències de la revolució dels transports. Els nous transports, cada vegada més ràpids, més segurs i amb més capacitat de càrrega, van tenir un impacte econòmic i social molt gran. La millora dels transports va permetre apropar la producció agrícola i industrial als consumidors.

Es va produir un fort creixement del comerç, perquè es van reduir els temps de travessia i els costos del transport. A més, l’increment de la producció havia fet necessari ampliar els reduïts mercats locals i comarcals per a consolidar un mercat molt més ampli i homogeni.

L’economia mundial es va especialitzar donant pas a una economia de mercat. Així, els països industrialitzats obtenien primeres matèries a les colònies, les importaven a la metròpoli i elaboraven productes manufacturats, que després exportaven a les colònies i a d’altres països. És a dir, no es produïa per al consum propi, sinó per a la venda posterior.

Els nous transports també van permetre diversificar la dieta de la població, perquè es van poder transportar aliments peribles, i van facilitar l’emigració a altres països i continents, perquè es van abaratir els preus dels passatges.

Els orígens de la industrialització: la revolució demogràfica

dijous, 23/09/2010

Fins al segle XVIII, la població europea va créixer molt lentament. Encara que la taxa de natalitat era molt elevada, la mortalitat també era molt alta com a conseqüència de les malalties infeccioses i dels períodes de fam.

20070417klpgeogra_63.Ees.SCO.png

Gràcies al avenços de la higiene, la medicina i l’agricultura –en certa mesura preconitzats per la Il·lustració del segle XVIII– la població va entrar a partir de 1750 en una fase de desenvolupament denominada de “transició demogràfica“. Un transició caracteritzada pel manteniment de l’índex de natalitat (al voltant del 30 per mil) i la disminució paulatina de l’índex de mortalitat (amb uns valors continguts del 20 per mil).

Així, les epidèmies de pesta bubònica que havien assolat Europa van començar a desaparèixer progressivament i van aparèixer les primeres vacunes, com ara la de la verola. Aquest procés faria que la majoria dels països europeus pràcticament dupliquessin la seva població en l’espai d’un segle. Paral·lelament, també s’incrementaria l’esperança de vida, que passaria dels 38 anys a finals del segle XVIII a assolir els 50 a finals del XIX.

Així, els aproximadament 150 milions d’habitants amb què comptava Europa cap a 1750 es transformarien en 190 milions el 1800 i en 300 milions cap a 1870. El ritme de creixement va ser més gran i més ràpid a la Gran Bretanya, on la població es va arribar a duplicar al llarg del segle XVIII, passant de cinc milions a deu milions d’habitants.

El creixement de la població europea (1750-1850):

1750 1800 1850
Bèlgica 2.200.000 3.100.000 4.300.000
França 21.000.000 27.300.000 35.800.000
Gran Bretanya 7.400.000 10.500.000 20.800.000
Itàlia 16.000.000 17.200.000 24.400.000
Rússia 28.000.000 35.500.000 68.500.000
Espanya 8.200.000 10.500.000 15.700.000

creixpobl.jpgAquest augment demogràfic va constituir un factor molt important per al progrés econòmic d’Europa. Com una reacció en cadena, el fet que hi hagués més persones va provocar que també hi hagués més demanda de productes i, en conseqüència, es produís un augment del consum. A la seva vegada, l’augment de la demanda va estimular la innovació tecnològica.

D’altra banda, aquest creixement també va afectar a la distribució de la població mitjançant el fenomen de l’emigració i la urbanització. Les ciutats, gràcies a la indústria, atraurien mà d’obra sobrant del camp (l’èxode rural) i iniciarien un procés de desenvolupament espectacular. Les condicions de vida dels immigrants rurals a la ciutat serien força complicades: l’amuntegament, la divisió contínua dels habitatges, la insalubritat d’aquests, la manca de serveis mínims…

Tot plegat faria del naixent col·lectiu obrer un dels moviments més reivindicatius. Aquesta serà una constant que persistirà en el temps sempre que analitzem un procés d’industrialització –per exemple, l’Espanya dels anys seixanta del segle XX– i que encara avui trobem en els països en desenvolupament de l’anomenat Tercer Món.

D’altra banda, l’excedent de població europea també s’alleugeriria amb l’emigració transoceànica. Anglesos i alemanys es dirigirien fonamentalment cap a les costes americanes des d’on es distribuirien a l’interior del continent. També Austràlia i Sud-àfrica serien destí de població europea emigrada, especialment des de mitjans de segle.

La primera Revolució Industrial (1760-1870)

dijous, 23/09/2010

Les profundes transformacions que marquen l’inici del món contemporani no van ser només de caràcter polític. Les revolucions liberals van desenvolupar-se dins d’un marc que va veure canviar profundament les estructures de caràcter econòmic i social en diversos països europeus des de mitjans del segle XVIII i que en el seu conjunt anomenem revolució industrial. Una transició de l’Antic Règim –caracteritzat per una economia i població estancades, una societat estamental i un Estat absolutista– cap al món capitalista.

Així, a partir de 1760, a Anglaterra, van produir-se un conjunt de transformacions tècniques i econòmiques que van possibilitar a l’Europa del segle XIX un extraordinari creixement de la productivitat gràcies a la utilització de la màquina. La mecanització va suposar una multiplicació insospitada de la fabricació de béns de consum que no hauria estat possible sense la introducció d’una nova forma d’energia: el vapor. Aquestes transformacions originàries d’Anglaterra van anar estenent-se poc a poc per la resta d’Europa i altres parts del món seguint diferents models, i van significar un canvi tant radical per a la societat que podem qualificar-les de “revolució” tot i la seva dilatació en el temps, al igual que qualifiquem de “revolució” les transformacions agràries del Neolític.

Catalonia_Terrassa_mNATEC_MaquinaDeVapor.jpg

No estem davant d’un fenomen aïllat dins de la societat, sinó que estaria profundament relacionat amb els camps de la demografia, l’agricultura, els transports i de l’estructuració de l’economia i de la mateixa societat. Es trencava amb les relacions senyorials i la divisió estamental de la societat per introduir el concepte de classe que canviaria definitivament les relacions entre el capital i el treball.

Així, podem distingir dues fases: un primer impuls de creixement anomenat primera revolució industrial (1760-1870) caracteritzat pel creixement regular de la població generant mà d’obra abundant i la producció agrícola, la divisió del treball industrial provocant un canvi en l’estructura de la població activa, la introducció de innovacions tècniques, la configuració de la fàbrica com a lloc de producció, l’articulació de mercats més amplis a través de l’expansió del comerç i el desenvolupament d’una mentalitat empresarial, focalitzat especialment en el món del tèxtil cotoner i la siderúrgia i que finalitzaria amb una greu crisi a causa de les crisis cícliques a causa de la sobreproducció que generava i una segona revolució industrial (1870-1914) que la superaria amb la introducció de novetats en el camp de les fonts d’energia i l’aparició de nous sistemes de producció, transport, comunicació i finançament truncats, en part, el 1914 per l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

fases-de-la-revolucion-industrial.png

Quan viure era no morir

dissabte, 4/09/2010

Els defensors del liberalisme econòmic preconitzaven que el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns es van enriquir i van millorar molt el seu nivell de vida material i cultural, masses immenses, els proletaris, van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici, de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris, va comportar no solament que hi hagués salaris baixos, sinó unes pèssimes condicions de treball.

planella_tejedora.jpg

Segons l’article “Los desheredados” aparegut al Setmanari de Sabadell (1884), el pressupost d’una família obrera es basava en 30 rals diaris si es componia de set membres (matrimoni, quatre fills i algun dels pares del matrimoni a càrrec seu). Sumava, a més, com a lloguer anual de vivenda 180 pessetes, i diversos apartats de neteja, planxa i vestit per a tothom, i arribava a la conclusió que entraven en la llar d’aquesta família 9.890 rals i en sortien 10.950, amb la qual cosa, sempre hi havia un dèficit de 1.060 rals.

El setmanari concretava encara més, en parlar d’un obrer sol. Aquesta era la seva dieta:

Esmorzar de sopa amb aigua i oli. Un plat de mongetes, un tall de cansalada o bacallà, pa i vi. Dinar: sopa, bullit amb greix de sèu, il·lusions de carn i cigrons durs, pa i vi. Sopar: com l’esmorzar. Això costa unes 11 pessetes setmanals. Dormir i rentar, 10 pessetes mensuals més.

Afegia la publicació que per vestir aquest obrer gastava 60 pessetes durant l’any.

Així, menjar, dormir i neteja costen a l’obrer 7,71 rals al dia o 2.814 rals a l’any. Vestir-se i calçar-se, 1,50 diaris o 556 a l’any. Total de la despesa anual: 3.370 rals. Aquesta despesa és forçosa, indispensable, i no hi entra res per a la instrucció, l’oci, el tabac, l’aiguardent, etc..

Els jornals de l’època, segons el mateix setmanari, oscil·laven entre 8 i 18 rals diaris. Amb un salari mitjà de 123 rals, treballant els 300 dies laborables, es podia treure un total de 3.600 rals anuals, sempre que no s’estigués malalt cap dia de l’any, perquè cal no oblidar que només es cobrava per jornada treballada.

Les condicions de vida de la classe treballadora en el segle XIX

dissabte, 4/09/2010

Si bé el nivell de vida de la classe treballadora va millorar durant el segle XVIII, poc després va empitjorar sensiblement com a conseqüència del creixement de la població, les transformacions del sistema productiu i les conseqüències de les guerres amb la França revolucionària i napoleònica. Superada aquesta etapa, al llarg del segle XIX, es donaria una millora progressiva dels nivells de vida i benestar de les capes socials més pobres. Però aquesta evolució seria molt lenta.

Així descrivia Edwin Chadwick, membre del Comissionat per a les Lleis de Pobres, les condicions laborals de la classe obrera, tot fet referència a una enquesta de les condicions sanitàries de la població treballadora britànica el 1842:

Després d’un examen tan acurat com m’ha estat possible, els sol·licito fer una recapitulació de les conclusions principals que l’examen esmentat em permet establir:

Primer, pel que fa al grau i efectes dels mals que són objecte aquesta pregunta:

Que són freqüents entre la població de molts llocs del regne diverses formes de malaltia epidèmica, endèmica, o qualsevol altra causa, agreujada o propagada principalment entre les classes que treballen entre impureses atmosfèriques produïdes per la descomposició de substàncies animals i vegetals, per la humitat i la brutícia i prop d’habitatges apinyats; també són presents en indrets on els habitatges estan separats, en pobles rurals, petites o grans ciutats, especialment als barris més pobres de les ciutats esmentades.

Aquesta malaltia, en qualsevol lloc on és comuna, sempre està relacionada amb les circumstàncies físiques que hem indicat abans, i quan aquestes circumstàncies són eliminades per un bon drenatge, neteja apropiada, ventilació adequada o un altre mitjà que disminueixi la impuresa atmosfèrica, la freqüència i la intensitat de la malaltia esmentada disminueix; i allà on els agents nocius s’eliminen, desapareix gairebé del tot.

Que la pèrdua anual de vides humanes a causa de la brutícia i la mala ventilació és més gran que els morts o ferits en qualsevol de les guerres en què el país s’ha compromès en els últims temps. De les 43.000 viudes i 112.000 orfes indigents, alleugerits per les ajudes de la beneficència pública a Anglaterra i Gal·les, la major part ho són per la mort dels caps de família a causa de les raons indicades. L’edat mitjana d’aquestes víctimes no superava els 45 anys; és a dir, 13 anys per sota de l’esperança de vida que té la població de Suècia.

La vida ostentosa de l’alta burgesia

divendres, 3/09/2010

L’estil de vida de l’alta burgesia, la nova elit social del segle XIX, copiava les pautes de conducta social de l’antiga noblesa: educaven els fills en escoles selectes, feien festes, es dedicaven al mecenatge d’artistes i científics mitjançant la creació de fundacions i tenien  cases i carruatges molt luxosos.

burgesia segle xix.jpg

Així descrivia les ostentoses formes de vida de l’alta burgesia l’escriptor francès Émile Zola a la seva obra El Carnatge de 1872:

Manet,_Edouard_-_Portrait_of_Emile_Zola.jpg

El menjador era una vasta peça quadrada amb un enfustat de perera ennegrida i envernissada que arribava a l’alçada d’un home, i decorat amb delicats filets d’or. Els quatre grans panys de paret devien haver-los preparat per acollir pintures de natura morta; però havien restat buits, segurament perquè el propietari  de l’hotel es devia haver fet enrere davant d’una despesa purament artística. Havien estat coberts, simplement, de vellut verd intens. El mobiliari, les cortines i les portelles, de la mateixa roba, donaven a la peça un caràcter sobri i greu, calculat per concentrar sobre la taula totes les esplendors de la llum […].

Un admirable conjunt d’argent mat, amb uns cisellats que brillaven, n’ocupava el centre: era una colla de faunes empaitant unes nimfes i, sota el grup, sortint d’un ample corn, un enorme ram de flors naturals queia en forma arraïmada. A totes dues bandes hi havia gerros amb rams de flors; els canelobres, acoblats al grup del mig i cadascun en forma de sàtir corrent amb una dona en un braç, i en l’altre aguantant un candeler de deu brancs, afegien l’esclat de les espelmes a la resplendor de l’aranya central. Entre aquestes peces principals, els escalfaplats grans i petits s’afileraven simètricament, carregats amb el primer servei, flanquejats per unes petxines que contenien entremesos i separats per cistelles de porcellana, gerros de cristall, plats grans i fruiteres preparades amb la part de les postres que ja era sobre la taula. La llargada del cordó de plats, l’armada de gots, els gerros d’aigua i de vins, els petits salers, tot el cristall del servei era fi i lleuger com una mussolina, sense cap ratllada, i tan transparent que no feia ni ombra.

El predomini de la burgesia

divendres, 3/09/2010

La Revolució industrial va convertir la burgesia en el grup social predominant, i per això va dominar el poder polític i econòmic. Aquesta burgesia comprenia els grans comerciants i industrials i també els propietaris de terres que van aplicar les tècniques modernes a les explotacions agrícoles que administraven.

Però sens dubte, el membre més destacat de la burgesia va ser l’empresari industrial. El poder i la influència d’aquest empresari van augmentar contínuament durant el segle XIX. Tenia un origen social molt divers: antics propietaris rurals, nobles, petits comerciants, rendistes i banquers que van veure l’oportunitat de fer negoci en la indústria.

La figura de l’empresari industrial no tenia precedents. Era comerciant, perquè necessitava vendre els seus productes, i alhora empresari, amb capacitat organitzativa i disciplina sense contemplacions. A més, havia de comprar les primeres matèries al millor preu i conèixer les possibilitats del mercat. Finalment, havia d’estar al corrent de les innovacions tecnològiques perquè el seu negoci no es quedés obsolet.

En resum, la burgesia va esdevenir la classe dominant del segle XIX, com posava de manifest E. Duclerc en el seu Diccionari polític i enciclopèdic (1842):

La burgesia domina. És la nova aristocràcia, la noblesa del segle XIX. Entenc que la noblesa és independent, que treu el poder de si mateixa, que no necessita l’almoina pública; que, si volgués, podria fer-se càrrec de l’Estat. La burgesia [en canvi] domina perquè maneja totes les forces socials; perquè té les fonts de riquesa, els instruments de treball, el crèdit. El govern és tributari seu, igual que la nació. El poble viu per ella; per ella, mor. És, en definitiva, senyora i reina del món social. Aquest domini està consagrat, proclamat per les institucions polítiques. És la burgesia qui fa la llei i qui l’aplica.

Però no tot va ser positiu en l’ascens de la burgesia. La consagració del liberalisme polític i de la preeminència social de la classe burgesa va anar acompanyada de l’explotació del proletariat a les fàbriques, inclosos els nens, com posa de manifest aquest text anònim de 1824:

Segurament, no hi ha ni un sol fabricant que s’hagi establert a Potsdam o Berlín des de mitjans del segle XVIII que no hagi necessitat nens de l’orfenat de Potsdam per a la seva empresa. Les condicions estipulades són sempre semblants: l’orfenat proporciona els nens i n’assumeix les despeses, i, per la seva banda, els fabricants accepten instruir els nens –per patriotisme– en l’especialitat requerida, sense salari, llevat d’allotjament i combustible.

Industrialització i canvis socials en el segle XIX: patrons i obrers

dijous, 2/09/2010

La Revolució Industrial va anar acompanyada de l’aparició d’una estructura social nova, el criteri de divisió de la qual era la riquesa i no el naixement en un estament social determinat. Així, van aparèixer les classes socials obertes, entre les quals hi havia una mobilitat constant. I amb la societat de classes van aparèixer grups socials nous que es van enquadrar en tres grans grups: les classes baixes, les classes mitjanes i les classes altes.

D’aquesta manera va sorgir el proletariat, format pels obrers de la indústria moderna. Homes, dones i nens que van haver de treballar a les fàbriques, les mines o els alts forns com a mà d’obra assalariada. Es tractava d’una mà d’obra poc qualificada i gens habituada a treballar en la indústria i en locals tancats i insalubres, en els quals, a més, es va implantar un sistema disciplinari inhumà. Les condicions laborals i salarials eren molt dures i els contractes oblidaven tots uns inexistents drets dels treballadors.

industria-textil-siglo-xix.png

Aquest és el dibuix de la societat industrial d’inicis del segle XIX que ens oferia un operari de la indústria anglesa del cotó el 1818:

En primer lloc, així doncs, pel que fa als patrons: amb molt poques excepcions són un grup d’homes que han sorgit del negoci del cotó sense educació ni preparació, llevat de la que hagin pogut adquirir gràcies a la relació que han establert amb el petit món de comerciants a la llotja de Manchester. Però, per contrarestar aquest defecte, intenten distingir-se mitjançant una desfilada ostentosa de mansions elegants, guarniments, lliurees, parcs, cavalls, gossos de caça, etc. que procuren exhibir davant del comerciant estranger de la manera més fastuosa […].

revolució industrial.jpg

En general, els obrers són un grup inofensiu d’homes instruïts i sense pretensions, malgrat que per a mi és gairebé un misteri com adquireixen aquesta instrucció. Són dòcils i tractables, si no se’ls irrita massa. Però això no és sorprenent, si tenim en compte que estan acostumats a treballar, a partir dels sis anys, des de les cinc del matí fins a les vuit o les nou del vespre.

Deixeu que un dels defensors de l’obediència a l’amo vagi a l’avinguda que condueix a una fàbrica, una mica abans de les cinc del matí, i que observi l’aspecte miserable dels petitons i dels seus pares, arrencats del llit tan d’hora i faci el temps que faci. Deixeu que examini la miserable ració de menjar, composta bàsicament de farinetes i coca de civada trossejada, una mica de sal, i a vegades una mica de llet, juntament amb unes poques patates i un trosset de cansalada o llard. S’ho menjaria això un treballador manual de Londres?