Entrades amb l'etiqueta ‘Indústria’

La industrialització accelerada de l’Espanya franquista

dimecres, 19/09/2012

L’impacte de la Guerra Civil sobre el teixit industrial català no va ser gaire important, però la recuperació de la indústria catalana va sofrir un important retard com a conseqüència de la política autàrquica franquista. En conseqüència, els anys quaranta van caracteritzar-se per la manca de primeres matèries i recanvis, les restriccions d’energia elèctrica, la baixa capacitat de consum del mercat català i espanyol, i l’intervencionisme estatal a través de la concessió de permisos per a la instal·lació de noves empreses i la fixació de cupos i els permisos d’importacions.

En aquestes circumstàncies, la indústria catalana va mantenir uns nivells productius baixos i només l’existència del mercat negre va fer possible una lleugera recuperació d’alguns sectors, com ara el metal·lúrgic. En aquest sentit, l’importantíssim volum de l’estraperlo, que permetia comprar productes al marge dels mercats oficials, va crear en l’empresariat industrial català una obsessió per obtenir rendiments a curt termini com a conseqüència de la impunitat del frau fiscal i la doble comptabilitat empresarial.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana durant l’autarquia va materialitzar-se en la reduïda instal·lació de l’INI i en les escasses i discriminades intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbils SEAT el 1950, factoria que representaria un important estímul per a la creació de tallers i indústries d’accessoris. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya i les inversions públiques que es van concretar en la infraestructura van ser molt reduïdes en sectors tant bàsics com l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge social. El 1951 es creava la FECSA després de la fallida de Barcelona Traction provocada a instància de Joan March i amb el suport del govern franquista.

És a partir de 1959 quan l’economia franquista comença el seu gir cap a les economies occidentals gràcies a la liberalització de l’aparell productiu. Aprofitant-se d’un context internacional favorable, l’economia catalana va créixer entre 1960 i 1974 a una mitjana anual del 8,4%, per sobre de la mitjana espanyola que es situava en el 7%. Ara bé, cal tenir en compte que aquesta xifra tan elevada s’explica fonamentalment pel fet que l’economia espanyola partia d’uns nivells baixíssims.

793px-Steel_Factory_Avilés.jpg

El creixement industrial va ser degut al millorament de la productivitat, l’existència d’energia abundant i barata, la fàcil adquisició de primeres matèries a preus relativament baixos, les inversions de capital estranger, l’adquisició de tecnologia estrangera, l’abundant reserva de mà d’obra procedent fonamentalment del món agrícola, la conjuntura internacional favorable a les exportacions i l’augment dels ingressos de l’Estat mitjançant les divises dels emigrants i les proporcionades pel turisme. L’augment de la productivitat va permetre una baixada dels preus i l’augment del nombre de treballadors assalariats va derivar en un increment de la demanda de béns de consum.

D’aquesta manera, l’economia catalana va entrar, des de 1961, en un procés de creixement productiu extens, les inversions van augmentar de forma espectacular, la maquinària va renovar-se, van donar-se altes taxes de benefici i un increment constant de la mà d’obra. La combinació d’aquests factors va impulsar una etapa de prosperitat econòmica, una etapa tardana i generalitzada arreu d’Europa des dels anys cinquanta. A Catalunya, aquesta expansió va suposar un ràpid creixement del teixit industrial, el qual va transformar-se i diversificar-se. L’economia catalana estava novament en expansió.

4074685w.jpg

D’aquesta manera, el sector del tèxtil, antic protagonista de la industrialització catalana, va començar a perdre importància de forma accelerada, mentre que sectors més dinàmics com la metal·lúrgia (automòbils, electrodomèstics, maquinària, etc.) i les indústries químiques, el vidre i ciment, la construcció, el paper i les arts gràfiques i l’alimentació van guanyar pes fins a convertir-se en el motor del creixement econòmic. De la mateixa manera, els sectors industrials tradicionals (vestuari, calçat, mobles, etc.) també van experimentar un creixement força significatiu pels seus baixos costos laborals.

Aquest creixement industrial no es va limitar a Catalunya, sinó que va afectar amb intensitat d’altres zones amb tradició industrial (Biscaia, Astúries) així com noves àrees d’Espanya com, Madrid, València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid o Burgos. Per exemple, el capitalisme industrial de Madrid, sota la protecció del poder polític franquista i ben alimentat per les inversions estrangeres, va passar a representar pràcticament el 14% del volum de la indústria espanyola, encara lluny del 25% de la indústria catalana.

800px-Seat_600_red_vl_TCE.jpg

Respecte de l’estructura industrial a Catalunya, aquesta va continuar assentada sobre el predomini de la petita i mitjana empresa. A diferència del que estava succeint a la resta de l’Estat espanyol, a Catalunya no van instal·lar-se grans empreses que aprofitessin el capital públic de l’INI. Les excepcions les trobem en empreses automobilístiques com la SEAT, la Pegaso i la companyia elèctrica ENHER.

Territorialment, en el context del desenvolupament econòmic del tardofranquisme, el mapa de la indústria catalana va consolidar la concentració de l’activitat econòmica en les cinc comarques de l’àrea industrial de la rodalia de Barcelona, l’anomenat cinturó industrial. És a dir, entre el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme van concentrar el 70% de la producció industrial. Els motius del trasllat van ser l’àmplia oferta de sol industrial a baix preu, la recerca de menys impostos municipals i de mà d’obra més barata. Fora de Barcelona i el cinturó industrial, només el Tarragonès i el Baix Camp van viure un procés de creixement similar.

El desenvolupament de la indústria i el comerç en el segle XVIII

dimecres, 8/09/2010

Una indústria artesanal. La indústria de l’Antic Règim girava fonamentalment al voltant dels petits tallers artesanals, controlats pels gremis d’origen medieval, agrupacions d’artesans que controlaven en règim de monopoli tota la producció artesanal de cada ofici.

Els gremis establien la quantitat de primeres matèries que calia comprar, el nombre d’artesans i de tallers, les zones de venda i, fins i tot, el preu final amb el qual arribava el producte al mercat. El monopoli dels gremis en l’economia de l’Antic Règim a la majoria dels països europeus era tal que per poder treballar en un ofici, els artesans (calderers, fusters, tintorers, sastres, etc.) havien d’estar integrats en el gremi corresponent.

D’aquesta manera, fins a la segona meitat del segle XVIII, l’artesania es va caracteritzar pels pocs avenços i l’escassa innovació tecnològica. Els artesans es mantenien en un sistema quasi medieval, treballant en petits tallers amb molt pocs operaris i realitzant tota la tasca de producció, des de la recepció de la matèria primera fins a la elaboració del producte final. Només en el cas del tèxtil podem trobar una producció especialitzada amb un procés de fabricació en diferents tallers.

Però, gràcies a la iniciativa de comerciants emprenedors, van aparèixer noves fórmules de producció, com el putting out system o el domestic system.

putting out system.gif

El putting out system consistia en què un comerciant o inversor capitalista facilités la primera matèria i les eines a uns camperols que treballaven per a ell en els mesos de descans agrícola des de la seva pròpia casa, confeccionant-li un producte que després venia, sobretot, en el mercat colonial a preu lliure. D’aquesta manera s’eludia el control dels gremis, s’augmentava la producció, es reduïen els preus i es satisfeia la demanda creixent de mercaderies.

hs9004.jpg

D’altra banda, en el cas del domestic system, el propi artesà feia d’empresari i treballava al marge del control gremial.

Per la seva part, la monarquia va crear les anomenades manufactures reials, grans fàbriques patrocinades per l’Estat. Però aquestes instal·lacions eren grans tallers artesans més que no pas indústries modernes, perquè estaven centrades en la producció d’armes o articles de luxe per al consum de les elits (tapissos, ceràmica i vidre, entre d’altres) i no s’hi utilitzava maquinaria ni formes modernes de producció.

El comerç. En qualsevol cas, les operacions comercials van créixer considerablement, ja que les monarquies europees van continuar la política mercantilista del segle anterior i van potenciar el desenvolupament de les manufactures per augmentar la producció d’objectes destinats al consum.

Des de 1730, un moviment de pujada dels preus va incrementar els beneficis dels propietaris. Tot i això, el comerç interior s’enfrontava al problema del control dels gremis, a la pervivència de pesos i mesures regionals diferents i a l’existència de duanes interiors que dificultaven la lliure circulació de mercaderies entre les diverses regions d’un mateix Estat. A més, per a la mobilitat d’aquests productes era essencial el transport i, seria al llarg del segle, que les comunicacions van millorar gràcies a la construcció de carreteres i canals.

comer segle xviii.jpg

Malgrat tot això, va ser el comerç colonial, és a dir, el comerç amb els territoris extraeuropeus, el que va tenir un creixement més espectacular gràcies al desenvolupament dels intercanvis entre Europa i Amèrica. Per assegurar-se aquests mercats, les companyies comercials (privades o participades per l’Estat) van col·laborar a estendre i a assegurar el domini de les metròpolis.

La monarquia concedia el monopoli del comerç amb una zona a una determinada companyia comercial. Així, per exemple, la Companyia de les Índies Orientals britànica tenia el dret d’explotació del comerç entre Anglaterra, l’Índia i l’extrem orient. D’aquesta manera, la corona obtenia beneficis immediats i els propietaris de la companyia feien un gran negoci.

Al segle XVIII van crear-se noves rutes comercials. Uns vuitanta nous ports van obrir-se al comerç europeu i els vaixells de la Gran Bretanya, Holanda, França, Espanya i Portugal van intercanviar productes manufacturats procedents d’Europa a canvi de primeres matèries, cada cop més necessàries per abastir les industries del continent europeu.

A més, en aquesta època va continuar el pròsper comerç d’esclaus i d’altres productes a l’Atlàntic, es va desenvolupar el comerç amb l’Índia i van iniciar-se relacions comercials amb la Xina, el Japó i Indonèsia. Alguns productes colonials, com el sucre, el cafè, el tabac, el cotó i el cacau van esdevenir elements d’ús habitual a Europa des d’aquest període.