Entrades amb l'etiqueta ‘Impressionisme’

August Rodin: El pensador

dimecres, 9/01/2013

El 1880, Rodin va rebre l’encàrrec de construir les portes del futur museu de les arts decoratives de París, la seva obra més ambiciosa. El museu no va arribar a construir-se, però el gran projecte de Rodin, les anomenades Portes de l’Infern, és el testimoni d’aquest bocí de la història de l’art del vuit-cents. L’escultor va treballar-hi molts anys en el projecte, inspirat en el cant de l’Infern de la Divina comèdia del poeta florentí Dante Alighieri. És a dir, la reconstrucció d’un tema literari tradicional, típic de la poètica simbolista, constitueix una veritable “pedrera” de figures que, amb el temps, serien foses i contemplades independentment.

ThinkingMan_Rodin.jpg

El primer disseny de les Portes de l’Infern seguia l’estil de les portes del Baptisteri de Florència realitzades per Ghiberti, però aviat va substituir la compartimentació en escenes per una seqüència dels justos i els condemnats, ascendint i caient en un moviment que no pot deslliurar-se de les influències del Judici Final de Miquel Àngel. Tot plegat representat mitjançant un dinamisme que ultrapassa els límits de l’escultura tradicional i anuncia l’arribada d’una nova concepció de l’art. És una composició turmentada, l’obra d’un geni que expressava els conflictes del seu temps en clau al·legòrica.

I en aquest context, situada en la part superior de la llinda, separada de la porta i augmentada de mida, trobem la més famosa de totes les obres de Rodin: El pensador. Originàriament concebut com una representació del poeta, la monumental figura en bronze d’un Dante reflexiu presideix la composició i del seu pensament neixen les escenes que es representen en les fulles de la porta. Ara bé, en ser extret d’aquest context, El pensador adquireix altres significacions i dóna pas a la simbologia de la portentosa capacitat humana per imaginar, concepte que s’expressa mitjançant la plasticitat de la matèria, de la qual sembla bategar intensament la vida.

the thinker.jpg

La imatge tradicional del poeta italià no té res a veure amb aquest home corpulent, de mans i peus desmesurats, que sosté el cap amb la mà dreta, en actitud pensativa. Un Dante esdevingut una figura heroica que s’enfronta a les Portes de l’Infern tot enfrontant-se amb un posat contemplatiu al seu gran poema. Tot un símbol de la modernitat que expressa la condició humana i que encarna la complexitat i la intensitat dels sentiments i les emocions de la persona.

El Pensador apareix com una figura tancada en si mateixa, la imatge de l’home que efectua l’acte de rebel·lió més important de la història de la humanitat: pensar, elevar-se per sobre de la seva condició animal per donar llum al món. El pensador, que medita entorn del destí, és robust i poderós, però la seva força resideix únicament en la facultat de pensar el món. Una activitat mental que es tradueix en una tensió física de cada part del cos, en una musculatura poderosa i simbòlica que es modula per la sensació d’esbós tan característica de l’escultor francès.

August Rodin

dijous, 6/12/2012

El gran renovador de l’art escultòric del segle XIX, l’artista que obriria les portes a totes les experimentacions innovadores del segle XX, és Auguste Rodin (1840-1917), un escultor que va ser capaç de recrear el llenguatge de les figures monumentals, representades en grans grups, perquè aquestes representin una textura del bronze que, com en el cas de la pintura impressionista, transmetin una sensació d’obra inacabada que les fa bategar. Lirisme, vigor i classicisme coexisteixen en la seva obra, pràcticament sempre dinàmica.

Auguste_Rodin.jpg

August Rodin

Fill d’un funcionari de policia normand, els primers anys de la trajectòria artística de Rodin van ser força difícils. El seu art no va ser acceptat pels crítics i ni tan sols va poder ingressar a l’École de Beaux Arts de París. En conseqüència, va haver de dedicar-se a la decoració com a mitjà de subsistència. La fama no va arribar-li fins a l’exposició de l’Edat de Bronze, el 1877, un nu masculí de mida natural que va provocar la polèmica en el Salon de París i va ser força criticat pel seu verisme, fins al punt que alguns crítics van assegurar maliciosament que havia estat buidat d’un motlle fet del natural. En qualsevol cas, la polèmica havia situat Rodin en el mapa de l’art.

Rodin_The_bronze_age.jpg

L’Edat de Bronze

El 1880, Rodin va rebre l’encàrrec de construir les portes del futur museu de les arts decoratives de París, la seva obra més ambiciosa. El museu no va arribar a construir-se, però el gran projecte de Rodin, les anomenades Portes de l’Infern, és el testimoni d’aquest bocí de la història de l’art del vuit-cents. L’escultor va treballar-hi molts anys en el projecte, inspirat en el cant de l’Infern de la Divina comèdia del poeta florentí Dante Alighieri. És a dir, la reconstrucció d’un tema literari tradicional, típic de la poètica simbolista, constitueix una veritable “pedrera” de figures que, amb el temps, serien foses i contemplades independentment.

Zürich_-_Kunsthaus_-_Rodin's_Höllentor_IMG_7384_ShiftN.jpg

Les Portes de l’Infern

El primer disseny de les Portes de l’Infern seguia l’estil de les portes del Baptisteri de Florència realitzades per Ghiberti, però aviat va substituir la compartimentació en escenes per una seqüència dels justos i els condemnats, ascendint i caient en un moviment que no pot deslliurar-se de les influències del Judici Final de Miquel Àngel. Tot plegat representat mitjançant un dinamisme que ultrapassa els límits de l’escultura tradicional i anuncia l’arribada d’una nova concepció de l’art. És una composició turmentada, l’obra d’un geni que expressava els conflictes del seu temps en clau al·legòrica.

I en aquest context, situada en la part superior de la llinda, separada de la porta i augmentada de mida, trobem la més famosa de totes les obres de Rodin: El pensador. Originàriament concebut com una representació del poeta, la monumental figura d’un Dante reflexiu presideix la composició i del seu pensament neixen les escenes que es representen en les fulles de la porta. Ara bé, en ser extret d’aquest context, El pensador adquireix altres significacions i dóna pas a la simbologia de la portentosa capacitat humana per imaginar, concepte que s’expressa mitjançant la plasticitat de la matèria, de la qual sembla bategar intensament la vida.

Auguste_Rodin_-_Grubleren_2005-02.jpg

El pensador

D’altra banda, Rodin va treballar la pedra i el bronze en escultures en les quals el cos humà esdevenia el gran protagonista. Així, podem trobar figures femenines carregades de sensualitat, com Danaide o El bes, les polèmiques estàtues de retrat de Victor Hugo i Balzac, o el famós grup d’Els burgesos de Calais que discorren entre la concepció tràgica i la grandiloqüència.

Victor_Hugo_-_Auguste_Rodin_1890.jpg

Victor Hugo

Monument_to_Balzac.jpg

Balzac

La seva obra és indiscutiblement, pel damunt de corrents i tendències, la més important aportació escultòrica del seu temps. Tota l’escultura de finals del segle XIX està dominada per l’influx de Rodin, per la perfecció i la força del seu modelatge, pel gust per les superfícies dúctils, on el marbre o el bronze adquireixen un aspecte tou, gairebé orgànic, com si fossin a punt de transformar-se per l’impuls vital que l’artista aconseguia suggerir en la matèria. Per exemple, la voluptuositat de la seva obra La font prefigura l’escultura modernista, mentre que La que fou bella armera és l’exponent d’un realisme punyent, i les mans entrellaçades que formen La catedral constitueixen una de les obres mestres del simbolisme.

Tanmateix, la capacitat de renovació escultòrica, al cap i a la fi, es mou dins d’uns marges bastant estrets. D’aquesta manera, Rodin canvia més l’evolució formal del monument que no pas l’escultura en si mateixa, la qual seguiria complint les funcions tradicional: el monument commemoratiu, les escultures dels cementiris, la decoració arquitectònica, el bust i les estatuetes domèstiques de caràcter ornamental, les peces destinades a les exposicions públiques…

Der_kuss.jpg

El bes

Auguste_Rodin-Burghers_of_Calais_London_(photo).jpg

Els burgesos de Calais

Joaquín Sorolla

dijous, 29/11/2012

La influència de l’impressionisme a l’Espanya de finals del segle XIX va ser tardana, però l’obra del pintor valencià Joaquín Sorolla (1863-1923) s’insereix plenament en l’herència del moviment parisenc. Durant una primera etapa va conrear temes d’història, però un viatge a París el va inclinar cap a una sensibilitat social més pronunciada pels temes del present, un realisme de tema social. Posteriorment, els temes mariners i els paisatges amb figures esdevindrien els protagonistes de la seva obra, una obra extensa de gairebé tres mil quadres, molts d’ells de dimensions enormes, i més de vint mil dibuixos i apunts.

Joaquín_Sorolla_004.jpg

Joaquín Sorolla

La llum de València el va acabar d’incorporar als mòduls impressionistes. Ara bé, el seu parentiu amb l’escola francesa també és discutible perquè que Sorolla manté, a molts dels quadres, un dibuix poderós i hi afronta problemes de composició i de moviment que rara vegada van preocupar els mestres francesos. En aquest sentit, la preocupació per la llum porta els crítics i historiadors de l’art a parlar d’un estil il·luminista.

Joaquin_Sorolla_Walk_on_the_Beach.jpg

Paseo a orillas del mar

D’aquesta manera, el seu tractament de la llum és personal i intransferible: extremament sensible al color i la llum de la geografia de la seva terra, la llum de Sorolla sembla banyar les figures d’una forma radiant i intensa, sobretot en les escenes de platja. Sorolla va pintar obsessionat per la llum que esfuma els objectes, tot la importància del dibuix. En aquest sentit, cal destacar les escenes marineres valencianes de platja i de pesca, on el pintor capta, amb una tècnica solta, la taca gruixuda, la vibració lluminosa del cel mediterrani i els reflexos en les veles desplegades, a les sorres i, sobretot, als cossos molls dels infants que juguen a la riba.

Joaquín_Sorolla_002.jpg

Niños en la playa

En definitiva, Sorolla va viure per a pintar, va lluitar per triomfar com a artista i va organitzar comercialment la seva activitat un cop reconegut. I és que el pintor valencià va gaudir de l’èxit en vida, tant a Europa com als Estats Units. Cap pintor impressionista o postimpressionista no va ser més aliè que ell a qualsevol impuls de bohèmia o irregularitat, tant en l’àmbit quotidià com en el social. Així, Sorolla va ser el pintor de la burgesia i mai no pretendre d’impugnar-la. Només els seus quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra.

Joaquín_Sorolla_001.jpg

Xiqueta

Edgar Degas

dijous, 8/11/2012

El pintor parisenc Edgar Degas (1834-1917) és el personatge més polièdric de l’impressionisme. Membre d’una família acomodada, el seu pare era banquer, va poder abandonar els seus estudis per dedicar-se exclusivament a la pintura, a més de permetre’s una sèrie de viatges per Itàlia que li van portar a composicions molt academicistes, les quals es reflecteixen en la seva habilitat com a dibuixant. És a dir, Degas era un dandi burgés allunyat del caràcter contestatari dels impressionistes del Café Guerbois. Tanmateix, aquesta condició no resta valor a la seva pintura.

Edgar_Degas_(1834-1917).jpg

Edgar Degas

Encara que va ser membre del grup dels impressionistes i va participar al costat d’ells en la majoria de les exposicions del grup, Degas mereix la consideració d’artista independent a causa de la seva concepció rigorosament elaborada de la pintura. Sempre va interessar-se més pel moviment dels cossos i per la llum dels espais tancats que no pas pels paisatges. Així, tot i ser un colorista extraordinari, va donar preponderància a la línia i a la composició. El seu impressionisme, nom que ell rebutjava, era més conceptual que òptic.

Tot això es reflectia en la seva forma de treball, amb la realització d’estudis previs, sense la improvisació característica dels seus companys, i sense la importància de la pintura a l’aire lliure i del paisatge. D’aquesta manera, la seva pintura és menys colorista i més intel·lectual. Els colors són àrids i és evident la seva preocupació per l’espai pictòric, però sempre agafant punts de vista diferents, amb un trencament clar de l’espai cúbic del Renaixement. D’aquesta manera, Degas trencà amb l’equilibri de la composició tradicional —imatges tallades pel marc, primers plans, perspectiva sovint més alta que l’habitual—, donant forma a una obra que fa pensar en la fotografia i tenyeix d’instantaneïtat la majoria de les seves obres.

Els temes més habituals són les curses de cavalls, les ballarines, escenes sempre marcades per la presència del moviment. D’aquesta manera, Degas és, abans de res, un observador de figures, entre les quals destaquen les representacions del cos femení:  les ballarines, captades en postures i enquadraments casuals, complicats i esforçats, sense preocupació per trobar cap punt culminant. Imatges que descriu amb colors intensos i traços enèrgics, amb superfícies de gran expressivitat plàstica.

D’entre les seves obres cal destacar L’absenta (1876), composició característica de la Belle Époque en la qual podem observar una prostituta i un home bevent en el cafè parisenc de la Nouvelle-Athènes. Una gran part del quadre resta ocupada per les taules, en una perspectiva obliqua que retarda la trobada visual amb els personatges, de manera que el tema queda magistralment desplaçat del centre del quadre. És una obra d’una força insuperable, capaç d’exercir una atracció magnètica en l’espectador.

Degas-Absinthe.jpg

L'Absinthe

Edgar_Degas_Place_de_la_Concorde.jpg

Place de la Concorde

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_037.jpg

Al Cafè-concert: La Cançó del Gos

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_038.jpg

Le Café-concert aux ambassadeurs

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_010.jpg

Músics de l'Orquestra

Degas-_La_classe_de_danse_1874.jpg

La classe de danse

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_009.jpg

Assaig del ballet a l'escenari

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_072.jpg

Ballarines a la Barra

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_031.jpg

El Cubell

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_045.jpg

Femme s'essuyant le cou

Auguste Renoir

dimarts, 6/11/2012

Pierre-Auguste Renoir (1841-1919) és a la vegada un artista revolucionari però en el qual la tradició sempre va jugar un paper fonamental. Així, Renoir va ser un pintor colorista i vital que va aportar a l’impressionisme la preocupació per la figura humana i la sensualitat del cos femení. Els seus temes es relacionen amb els plaers derivats de la vida urbana, l’alegria de les festes i els balls que van caracteritzar el seu espai vital, el París de la segona meitat del segle XIX, la capital de la Belle Époque.

Renoir.jpg

Pierre-Auguste Renoir

La vitalitat dels cossos femenins i les composicions complexes però equilibrades ens recorden pintors clàssics com Tiziano i Rubens. La tècnica de pinzellades petites i soltes i un acabat oliós li va permetre crear uns efectes de llum inestable força suggestius. Allunyat al principi del dibuix, creava per mitjà de les taques de colors vius, fonamentalment vermells i grocs, que es barrejaven en l’ull del vident, i creaven les formes. Igualment, mostrava una gran preocupació pels efectes de la llum sobre la pell, les variacions tonals que es creaven, així com les lluentors que podien resultar.

A partir de 1880, en els seus darrers anys de vida, va desmarcar-se del grup dels impressionistes per retornar a una pintura més classicista i academicista, inspirada fonamentalment en l’obra de Rafael, sobretot en el tractament de la figura humana i donant una menor importància del color en la composició, tot i que mai va abandonar les tècniques de l’impressionisme a l’hora d’enfrontar-se als paisatges. És a dir, fins i tot en aquest darrer període, tot i que les figures reclamaven l’atenció de l’espectador, Renoir distribuïa per tot el llenç les seves flames coloristes.

Renoir,_Le_Moulin_de_la_Galette.jpg

Le moulin de la Galette

Pierre-Auguste_Renoir_-_Frédéric_Bazille.jpg

Frédéric Bazille peignant à son chevalet

Pierre-Auguste_Renoir_127.jpg

La baigneuse endormie

Pierre-Auguste_Renoir_050.jpg

Jeune baigneuse

Dejeuner-canotiers.jpg

Le Déjeuner des canotiers

Pierre-Auguste_Renoir_-_Chestnut_Tree_in_Bloom.jpg

Le Marronnier en fleurs

Pierre-Auguste_Renoir_021.jpg

Les Grandes Baigneuses

Claude Monet: Impression, soleil levant

dijous, 1/11/2012

Manifest pictòric de l’impressionisme, l’abril de 1874 Claude Monet (1840-1926) va presentar Impression, soleil levant (Impressió, sol naixent) en una exposició col·lectiva a l’estudi del fotògraf Nadar. El mateix autor l’havia batejat com a Impressió, però la crítica no va tenir pietat de l’obra: Louis Leroy parlava de la “impressió” que li havia causat l’obra, i l’exposició en general, perquè considerava que era un estil inacabat que negava la vertadera bellesa de la pintura fins al punt d’assegurar que “el paper pintat en estat embrionari està més acabat que aquesta marina”.

Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant,_1872.jpg

Tanmateix, amb el temps, aquesta crítica als impressionistes, aquesta expressió fortament pejorativa en boca de Leroy, va ser capgirada irònicament en positiu pels propis artistes i va fer fortuna per a definir aquest grup d’impressionistes, ara sí dit amb tot el valor del terme.

El quadre és una vista del port de Le Havre, sota l’espessa boirina del matí que comença a escampar per l’efecte d’un sol de color vermell intens que sorgeix per la línia de l’horitzó. Algunes barques de rems es fan a la mar encalmada mentre que en el fons de la composició s’insinuen les grues del port, l’arboradura d’alguns vaixells mercants amb els seus pals i les xemeneies de les fàbriques que treuen fum. Tanmateix, el quadre no representa una imatge real del port de Le Havre, sinó la impressió que li causa a l’autor la sortida del sol.

Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant 1.jpg

Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant 2.jpg

Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant 3.jpg

L’aigua i el cel omplen la composició, formada per pinzellades planes, paral·leles i pastoses. Qualsevol fragment del quadre, observat fora del conjunt, resulta totalment abstracte, mancat de línies identificables com a part d’una figura. En canvi, el conjunt transmet la sensació espacial amb les barquetes en primer terme sobre la superfície bellugadissa de l’aigua, les línies que insinuen el port en segon pla, i el cel en el pla més allunyat de l’espectador. El color és el veritable protagonista i el dibuix només queda esbossat de forma esquemàtica.

El sol és un poderós cercle vermell ataronjat que produeix un reflex a l’aigua aconseguit a base de pinzellades que se separen conforme s’aproximen a l’extrem del quadre i s’apropen a l’espectador. Aconsegueix així uns efectes de llum subtils, destinats a capturar el moment, l’instant fugisser, en que es trenca l’alba i neix el dia. D’aquesta manera, la calma, la serenor del matí, es trencada pel moviment, un ritme lent  que capta un instant irrepetible i fugaç. No es tractava de captar l’escena, sinó l’atmosfera.

Claude Monet

dimecres, 31/10/2012

Claude Monet (1840-1926) és, sense cap mena de dubte, el pintor que millor reflecteix en la seva obra els trets característics de l’impressionisme. El seu interès se centra en el paisatge i en la incidència de la llum en diversos moments: la captura del reflex dels objectes a l’aigua, dels efectes de la boira,  la pluja, la neu… Aquí resideix l’eix central de la seva pintura i és aquesta característica la que converteix Monet en el pintor més representatiu de l’impressionisme i el seu veritable cap visible.

Claude_Monet.jpg

Claude Monet

Després de dur a terme, en els anys seixanta, les obres més típiques, va evolucionar cap a una pintura que dissol el motiu, un impressionisme gairebé poètic. Ja no calia pintar els objectes, sinó fixar-se en els colors que els componien, “pintar sense veure els objectes pintats”. Enemic de teories i d’escoles pictòriques, Monet preconitzava un enfrontament directe amb la natura sense prejudicis, com es pot observar en els paisatges, marines i escenes fluvials que va executar al llarg de la seva vida.

El 1872, a Le Havre, va pintar Impression, soleil levant (Impressió, sol naixent), una vista de la badia de Le Havre entre la boirina de l’alba, que va convertir-se en l’obra, en el manifest pictòric, que donaria nom a l’impressionisme en l’exposició col·lectiva de l’estudi de Nadar a París el 1874, on Monet va presentar nou obres.

Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant,_1872.jpg

Impressión, soleil levant

Allò que realment irritava els crítics que s’enfrontaven amb l’obra de Monet era la novetat de la tècnica i de la mateixa concepció del quadre: Monet pintava sempre el natural, enfrontant-se directament amb la natura i fugint de l’estudi, per captar el caràcter mudable de la llum, les subtils modificacions atmosfèriques, de l’aigua i del paisatge en general. Aquesta tècnica l’impulsava a realitzar una pintura ràpida, basada en petites pinzellades de colors purs que convertien el quadre en un esbós, una obra d’aspecte inacabat que en mirar-se des de la distància mostrava la seva veritable dimensió. I els crítics no l’entenien, ni feien l’esforç per apropar-se a aquest nou univers.

La_Gare_Saint-Lazare.jpg

La Gare Saint-Lazare

Claude_Monet_-_The_Gare_Saint-Lazare,_Arrival_of_a_Train.jpg

La Gare Saint-Lazare, arrivée d'un train

Arrival_of_the_Normandy_Train,_Gare_Saint-Lazare_1877_Claude_Monet.jpg

La Gare Saint-Lazare, le train de Normandie

Claude_Monet_018.jpg

Le Pont de l'Europe, Gare Saint-Lazare

Claude_Monet_-_Train_Tracks_at_the_Saint-Lazare_Station.jpg

Les Voies à la sortie de la Gare Saint-Lazare

Claude_Monet_-_Saint-Lazare_Station,_the_Western_Region_Goods_Sheds.jpg

La Gare Saint-Lazare, vue extérieure

La captura de l’instant era principal per a ell, perquè a cada moment els colors, influïts per la llum, variaven. Per això, Monet va trobar la seva eina més poderosa en la creació de sèries de quadres d’una mateix tema amb les variacions corresponents a la qualitat de la llum en diversos moments del dia. Captures sempre realistes, però totalment diferents. En aquest sentit, el 1877 va pintar la sèrie de l’Estació de Saint-Lazare.

Claude_Monet,_The_Portal_of_Rouen_Cathedral,_le_Portal_vu_de_face.jpg

Le Portail vu de face, harmonie brune

Claude_Monet_-_Rouen_Cathedral,_West_Facade,_Sunlight.jpg

Le Portail, soleil

Claude_Monet_-_Rouen_Cathedral,_Facade_(Sunset).JPG

La Cathédrale de Rouen, effet de soleil, fin de journée

Monet-cathedrale-rouen.jpg

Le Portail et la tour d'Albane, temps gris

Claude_Monet_033.jpg

Le Portail et la tour d'Albane, plein soleil, harmonie bleue et or

Després de la darrera exposició conjunta dels impressionistes, el 1886, Monet va iniciar la seva darrera etapa concentrat en les sèries. Així, el 1892 va iniciar la sèrie de la Catedral de Rouen. Progressivament, la dissolució de les formes va accentuar-se fins a culminar en la sèrie Nimfees, iniciada el 1899 i que va recrear fins a la mort, una sèrie pintada al jardí de la seva casa a Giverny, en la qual les plantes esdevenen taques de color dissoltes que suren sobre la coloració inestable de l’aigua fins a arribar gairebé a introduir-se en l’abstracció.

Monet2.jpg

Les nimfees

Claude_Monet_-_Water_Lilies_-_1906,_Ryerson.jpg

Les nimfees

Claude_Monet_-_Water-Lilies_(Bridgestone_Museum).jpg

Les nimfees

Nympheas_71293_3.jpg

Les nimfees

Claude_Monet_038.jpg

Les nimfees

Claude_Monet_Water_Lilies_Toledo.jpg

Les nimfees

Édouard Manet: Le déjeuner sur l’herbe

dijous, 25/10/2012

El quadre Le déjeuner sur l’herbe (El dinar campestre) del pintor preimpressionista Édouard Manet (1832-1883) s’inspira en la Festa campestre del venecià Giorgione. És a dir, Manet actualitza un tema clàssic i l’apropa al segle XIX. Ara bé, la principal característica de l’obra és la manca de referències mitològiques. Tampoc és que la composició reflecteixi una escena quotidiana i creïble en el París de mitjans del vuit-cents, sinó que esdevé inconcebible en el context moral de l’època. Per això l’obra va convertir-se en un escàndol que va sacsejar el món de l’art, obtenint la repulsa generalitzada de la crítica i el públic.

Edouard_Manet_024.jpg

Així, la dona nua que mira a l’espectador entre els homes vestits dóna un caràcter irreal a l’escena. Tanmateix, aquesta dona és el referent clàssic de l’obra de Giorgione i és l’element que dóna una lògica compositiva al quadre per la contraposició del blanc de la seva pell amb les tonalitats fosques dels vestits dels homes i del paisatge. Per això podem concloure que Manet presenta el quadre com una realitat específica, no com un reflex d’un tema exterior.

Tot i que les escenes sobre l’oci en el camp estaven força arrelades en l’art occidental, Manet desconcerta per la manera amb la qual s’hi enfronta. La dona nua del primer pla, mirant fixament els espectadors, perd l’aire de nimfa mitològica per esdevenir una figura provocadora. És a dir, ens trobem davant d’un cos femení vulgar, allunyat de la pretesa perfecció clàssica. Una contraposició entre la moralitat de l’amor diví i la insolència de l’amor profà? Possiblement.

esmorzar campestre.jpg

esmorzar campestre.jpg

D’altra banda, els personatges masculins adopten una postura pròpia de les divinitats fluvials renaixentistes, però l’actualització de les vestimentes per presentar personatges del segle XIX confereixen a la composició un caràcter contemporani, realista, immediat. Un dels homes assenyala la dona… Una provocació sexual? Depèn dels ulls amb què es miri. En qualsevol cas, això per a la crítica resultava escandalós, una actitud que feia evident la hipocresia moral de l’època.

Els seus contemporanis també van rebutjar la tècnica pictòrica de Manet. Els colors plans amb el predomini de verd amb una amplia gama del color, l’oposició violenta de les tonalitats, la manca de matisos en l’ús del clarobscur, la manca de perspectiva que violava el volum i la corporeïtat… L’autor, sense saber-ho, s’allunyava del classicisme que tant admirava per iniciar el camí cap a l’impressionisme: capta el moment concret tal i com el veu l’ull humà, denotant una influència de la fotografia, la desaparició del clarobscur, la pinzellada solta, l’art a l’aire lliure, etc.

Pocs van veure en aquell moment que aquest quadre es convertiria en una fita de la pintura. Manet havia iniciat el camí cap a una nova època per a la pintura, però només el van acceptar i comprendre els seus companys i admiradors, els joves pintors del moment que donarien el pas definitiu cap a l’impressionisme. En aquest sentit, l’escriptor i amic de Manet, Émile Zola sentenciaria el 1866: “Tinc la ferma convicció que Manet serà un dels mestres del futur i penso que faria un bon negoci si comprés avui totes les seves obres”. Tot un exercici de clarividència.

Fiesta_campestre.jpg

Giorgione: "Festa campestre"

Monet_dejeunersurlherbe.jpg

Monet: "El dinar campestre"

Édouard Manet

dimarts, 23/10/2012

El pintor francès Édouard Manet (1832-1883) és considerat el precursor del moviment impressionista, tot i que mai va participar de les exposicions del grup ni va deixar d’acudir als Salons oficials. És a dir, Manet mai va ser un impressionista en el sentit estricte de la paraula ni va ser un pintor radical únicament preocupat pel món visual. En realitat, Manet va ser un cavaller del París vuitcentista, un observador distant, refinat, que contemplava amb elegància però des de la distància la realitat que l’envoltava.

Édouard_Manet.jpg

Édouard Manet

Manet va tenir una formació acadèmica en el taller de Thomas Couture, però des de jove es va separar de l’academicisme i va apropar-se a la pintura de Courbet. Ara bé, el seu concepte del realisme també s’allunyava de Courbet perquè la seva obra no se centrava en el tema ni en la denúncia social, sinó que buscava aprofundir el tractament pictòric de la imatge. Tanmateix, la seva veritable font d’inspiració la trobem en els grans pintors del passat (Tiziano, Frans Hals, Velázquez, Goya, etc.), dels quals va prendre el tema, la composició i la tècnica per a reelaborar-los sota la seva òptica personal.

La seva fama va començar el 1863, quan va exposar al Salon des Réfusés el quadre Le déjeuner sur l’herbe (El dinar campestre), peça d’escàndol per la temàtica i per la composició, que tracta de produir un efecte de plein air i que contrasta els tons foscs dels vestits dels dos homes amb la taca clara de la dona nua a primer terme. El tractament del nu femení, sense la necessitat de recórrer a la figura mitològica com a justificació, i que aquesta dona mirés directament a l’espectador, en un posat mig indiferent mig descarat, va ser el principal motiu de l’escàndol. La moral de la societat aristocràtica/burgesa encara no podia tolerar certes realitats.

Edouard_Manet_024.jpg

Le déjeuner sur l’herbe

Posteriorment, el 1865, Manet tornaria a escandalitzar la societat parisenca amb la seva Olympia, una obra inspirada en les Venus de Giorgione i Tiziano, on Venus/Olímpia esdevé una figura cortesana, amb la seva criada i un gat, i en la qual la taca clara del cos de la protagonista contrasta violentament amb el fons fosc i amb les figures de la criada i el gat, negres.

Edouard_Manet_038.jpg

Olympia

Mentre que l’obra de Manet escandalitzava la societat i la crítica artística més tradicional, la seva pintura va despertar l’entusiasme de la bohèmia. Així, el poeta Baudelarie i el novel·lista Émile Zola va ser alguns dels principals defensors de Manet, juntament amb el grup dels impressionistes. En aquest sentit, cal destacar el quadre Retrat de d’Émile Zola (1868), un homenatge del pintor al crític, però també l’oportunitat de mostrar les complicitats existents entre tots dos, només cal observar els detalls que acompanyen el quadre: estampes japoneses, un gravat dels Borratxos de Velázquez i un dibuix de l’Olympia on la dona nua mira amb complicitat a Zola.

Edouard_Manet_049.jpg

Portrait d'Émile Zola

Però el rebuig de la pintura de Manet no va ser únicament conseqüència dels temes que capturava als seus quadres, sinó que també de la seva tècnica pictòrica. Manet pintava amb colors purs, remarcant els contorns amb línies negres i eliminant els efectes de clarobscur per suavitzar la transició entre les diferents superfícies de color, de forma que el resultat esdevenia una imatge plana, amb poca referència espacial i sense volum, com imatges retallades sobre el fons.

Malgrat que Manet sempre va considerar-se a si mateix com un pintor clàssic i que el seu objectiu sempre va ser l’admissió en els salons oficials, els impressionistes el convertirien en el seu capdavanter. Així, les darreres obres mostren l’apropament a l’impressionisme, per l’increment de la fascinació pel paisatge i pel valor que va donar als colors clars, bé que mai no va oblidar el negre. En conseqüència, sense deixar de ser un pintor clàssic, tot i el seu rebuig en els estaments oficials, Manet pot ser considerat el més revolucionari dels pintors tradicionals, però a la vegada el més tradicional de la nova generació que va néixer al París de la segona meitat del segle XIX i revolucionaria el món de l’art pictòric.

Edouard_Manet_078.jpg

L'Évasion de Rochefort

Edouard_Manet_004.jpg

Un bar aux Folies Bergère

Edouard_Manet_031.jpg

Chez le père Lathuille

L’impressionisme

divendres, 13/07/2012

L’impressionisme és l’abandonament de les convencions que seguia la pintura occidental des del Renaixement. És a dir, l’impressionisme és el pas de l’art conceptual i fonamentalment figuratiu cap a una nova pintura fonamentada en la percepció de l’instant concret d’una natura mutable i en trànsit constant. L’experiència visual triomfa per sobre de qualsevol altre concepte o temàtica per intentar captar l’instant concret de la natura o la persona, sempre pintant a l’aire lliure, o als cafès, fugint de l’estudi.

És un moviment fonamentalment pictòric que podem identificar amb les figures de Claude Monet (1840-1926), Edgar Degas (1834-1917), Eduard Manet (1832-1883) i Auguste Renoir (1841-1919). És a dir, els impressionistes són un grup relativament reduït de pintors francesos. Tanmateix, també trobem un cas excepcional dins del món de l’escultura amb la figura d’Auguste Rodin (1840-1917).

Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant,_1872.jpg

Claude Monet: Impressión, soleil levant

Claude_Monet-Waterlilies.jpg

Claude Monet: Les nimfees

Els impressionistes estaven molt influïts pels avenços tècnics que s’havien produït en el camp de la percepció visual, com ara la fotografia (per exemple, l’aspecte borrós que fàcilment tenien les fotografies si hi havia moviment va influir moltíssim en el tipus de pinzellades que aplicarien) i les investigacions sobre la descomposició de la llum que van permetre distingir entre els tres colors primaris (groc, blau i vermell) i els colors secundaris (sorgits de la barreja de dos dels colors primaris) també estan presents.

En aquest sentit, els impressionistes van experimentar constantment amb el fenomen de la llum i els colors. Per això aplicarien pinzellades de colors primaris, perquè fos l’ull de l’espectador el que fes la barreja, ja que aquest grup de pintors no pretenia la representació dels objectes, sinó del que l’ull hi percebia. I mai emprarien el color negre perquè significava l’absència de color. Al mateix temps van captar en els seus quadres els elements canviants que es fonien amb els volums sòlids dels objectes: el vapor dels trens, la llum, l’aigua, etc.

Manet,_Edouard_-_Le_Déjeuner_sur_l'Herbe_(The_Picnic)_(1).jpg

Eduard Manet: Le déjeuner sur l’herbe

Pierre-Auguste_Renoir,_Le_Moulin_de_la_Galette.jpg

Auguste Renoir: Le moulin de la Galette

Aquest moviment l’hem de situar fonamentalment en el París de la segona meitat del segle XIX, concretament en les dècades de 1860 a 1880. És a dir, ens hem de traslladar cap el París de la Belle Époque, la ciutat dels gran bulevards de Haussmann, de les exposicions universals i la transformació urbanística que transformen la fisonomia de la capital francesa (Torre Eiffel), els anys de l’acceleració de la tècnica, i sobretot dels cafès.

Uns cafès que funcionen com a punt de trobada d’uns intel·lectuals i artistes que per primer cop podem identificar amb la bohèmia, l’esquerra política i la crítica al poder (Émile Zola). Un món on l’art encara està controlat per l’academicisme i els salons, però en el qual un grup de pintors (Monet, Degas, Manet o Remoir) trencaran, des del seu punt de reunió al Cafè Guerbois de l’Avinguda de Clichy, amb l’oficialisme per articular el seu propi grup i fugir dels estaments oficials gràcies a l’emergència de la figura del marxant d’art.

Degas-Absinthe.jpg

Edgar Degas: L’absenta

ThinkingMan_Rodin.jpg

Auguste Rodin: El pensador

Posteriorment a aquesta cronologia, en el tombant de segle encara trobarem pintors molt influenciats per l’impressionisme (Cézanne, Gauguin, Tolouse-Lautrec, Van Gogh, Soroya), artistes que en seran hereus i continuadors del moviment, però només en part, perquè els matisos personals que introduiran en les seves composicions pictòriques ja començarien a obrir les portes a les diferents avantguardes del segle XX.

Però, per què se’n diu impressionisme d’aquest moviment? Perquè, el 1874, aquest grup d’artistes va ser batejat per la crítica com a “Impressionistes” amb ironia i escepticisme respecte del quadre de Monet Impressión, soleil levant (Impressió, sol naixent). Així, el crític Louis Leroy parlava de la “impressió” que li havia causat l’obra, i l’exposició en general, perquè considerava que era un estil inacabat que negava la vertadera bellesa de la pintura. Òbviament, aquest crític de referència en la premsa parisenca de l’època no havia entès res del que havia pogut observar en aquella exposició i es mantenia en criteris més propis de les convencions existents vint anys enrere. Tanmateix, amb el temps, aquesta crítica als impressionistes, aquesta expressió fortament pejorativa, va ser capgirada en positiu pels propis artistes i va fer fortuna per a definir aquest grup d’impressionistes, ara sí dit amb tot el valor del terme.