Entrades amb l'etiqueta ‘Imperialisme i colonialisme’

L’expansió colonial dels països europeus en el segle XIX

dimarts, 30/11/2010

Tot i que a principis del segle XIX la qüestió semblava abandonada, la realitat és que només estàvem davant d’un parèntesi provocat per l’època de les revolucions. Així, des de la dècada dels anys trenta la idea es reprendria quan Gran Bretanya va incrementar la seva presència a l’Índia i França va llançar-se a la conquesta d’Algèria. Aquest procés s’acceleraria a partir de 1870, quan les potències van llançar-se a una competició per augmentar els seus dominis colonials.

World_1898_empires_colonies_territory.png

Des de les primeres exploracions de John Cabot el 1497 i la fundació de Virgínia per W. Raleigh el 1584, Gran Bretanya no va deixar de cercar les matèries primeres que necessitava pel desenvolupament de la seva indústria tèxtil, i matèries exòtiques com les espècies. Durant els segles XVII i XVIII, l’Imperi Britànic mantindria una dura competència amb Holanda i França per la fundació d’establiments comercials que li servissin també d’escales per a la navegació dels seus vaixells. Així, Malta, Santa Helena, Illes Maurici, Ceilan, etc. van assegurar les rutes pel Mediterrani i les Índies. A l’Amèrica del Nord ocuparien els territoris francesos del Quebec i Montreal (1759) i pel Tractat de París de 1763 aconseguirien el domini del Canadà, Louisiana i Florida. A l’Índia, amb la victòria de Plassey (1757) sobre els francesos s’asseguraria el control de la zona asiàtica, eixamplat progressivament amb l’inici de la colonització d’Austràlia (1788). El 1814 el Nepal esdevindria territori vassall britànic, i a poc a poc tots els països veïns serien annexionats.

L’Imperi Britànic es consolidaria com el més gran del segle XIX des de 1869 amb l’obertura del Canal de Suez, del qual esdevindria un dels principals accionistes. El 1878 annexionaria Xipre i el 1882 ocuparia Egipte, transformat en protectorat des de 1912. A Àfrica, des de 1888, annexionaria l’antiga Rhodèsia, Uganda i Kènia, i a partir de la Guerra dels Bòers (1899-1902) controlaria tota Sud-àfrica. D’aquesta manera, als inicis del segle XX, el Regne Unit dominava el continent africà des del Nil fins a la Ciutat del Cap. S’havia configurat un imperi mundial de 450 milions d’habitants i 33 milions de kilòmetres quadrats, comptant amb el 46% de la flota mundial i dominant les principals rutes comercials internacionals –entre 1880 i 1913 Gran Bretanya doblaria el seu comerç exterior–. Lentament, aquest imperi derivaria cap a una confederació de nacions, la Comonwealth, amb una àmplia autonomia, dependents de Gran Bretanya pel que feia a l’economia, la flota de guerra, la llengua (inici de la supremacia de l’anglès) i les tradicions. D’altra banda, les colònies interessaven també als anglesos com a lloc de destinació de població que s’instal·laria permanentment alleugerint així el problema de la pressió demogràfica a la metròpoli.

Imperial_Federation,_Map_of_the_World_Showing_the_Extent_of_the_British_Empire_in_1886.jpg

França, que a principis del segle XIX posseïa una sèrie de petites colònies a diversos països, va emprendre la seva expansió africana cap a 1830 amb l’ocupació d’Algèria. Des d’aquesta data fins a 1847 conqueriria tot el país i començaria l’ocupació amb colons francesos que es dedicarien, especialment, al coreu del blat i la vinya. Al mateix temps, iniciaria la penetració a l’oest africà conquerint Guinea, Gabon i Senegal (1843-1865). Però, seria a partir de 1871 –sobretot per compensar la derrota enfront Prússia i satisfer el nacionalisme– quan l’expansió es faria més profunda, encoratjada per polítics com Jules Ferry, encara que també provocant l’aparició d’un moviment anti colonialista, socialista i radical, encapçalat per Clemenceau.

Segona potència colonial en el segle XIX, pel Tractat de Bardo (1881), França estendria un protectorat sobre Tunísia, i des del Senegal i Algèria penetraria fins el Sudan (1894), on toparia amb Anglaterra. A la costa est africana sotmetria i annexionaria l’illa de Madagascar el 1895. D’altra banda, a l’Àsia establiria un protectorat sobre el regne d’Annam (1883) i va ocupar Tonquín (1885). El 1887, el govern francès per tal de vertebrar els territoris asiàtics crearia la Unió Indoxinesa, a la qual s’afegiria Laos el 1896. L’imperi colonial francès s’arrodoniria el 1912, quan va articular el protectorat compartit amb Espanya sobre el Marroc. El seu Imperi tenia una extensió de 10 milions de quilòmetres quadrats i tenia una població de 48 milions d’habitants.

Empire_colonial_français_(1920).png

Per Rússia, el fracàs de la Guerra de Crimea (1853-56) tancava les seves possibilitats d’expansió cap a la Mediterrània i orientava els russos a cap a l’aventura colonial a l’Àsia. El 1854, desprès de vèncer la resistència del Caucas, va avançar les seves fronteres cap a la línia de la Mar Càspia, la Mar d’Aral i el llac Balkhas, i annexionava el Turquestan el 1864. Aquesta direcció seria frenada pels britànics que obtenien el protectorat sobre l’Afganistan. Una altra sortida territorial per Rússia seria la costa del Pacífic. Així, el 1858 aconseguiria la cessió per part de Xina del territori d’Amur on fundaria la ciutat de Vladivostok, a la vegada que obtenia la ciutat de Port Arthur i la concessió de la construcció de la via fèrria de Manxúria (1986-1898). La guerra contra el Japó (1904-05) anul·laria qualsevol possibilitat d’expansió russa posterior. Amb tot, el gran repte de la Rússia tsarista seria l’explotació sistemàtica de les immenses extensions de Sibèria. Per tal de facilitar-ne l’ocupació construiria el ferrocarril transsiberià des de Sant Petersburg fins a Vladivostok (1881-1904), que seria l’eix vertebrador de la colonització d’aquest territori.

Alemanya i Itàlia, totes dues dedicades a les respectives unificacions, van trobar-se amb els territoris més rics d’Àfrica i Àsia ocupats quan van voler participar de l’expansió colonialista. Així, Alemanya hauria d’establir les seves colònies al golf de Guinea (Togo i Camerun, 1884) i un protectorat sobre Namíbia a l’Àfrica sud-occidental. El 1894 fundaria la Companyia de l’Àfrica Oriental per tal d’explotar els territoris de Tanzània, que annexionaria el 1897. A l’Oceà Pacífic obtindria d’Espanya la cessió de les Illes Carolines i Maniannes (1899). Fracassaria, però, en l’intent de compartir el protectorat sobre el Marroc amb França i Espanya per tal de dominar l’Estre de Gibraltar (1906). D’altra banda, Itàlia s’establiria el 1885 a Massaua (nord d’Etiòpia), on fundava la colònia d’Eritrea, i a la costa índica de Somàlia, però fracassaria en el seu intent d’ocupar Etiòpia (1896). Des de 1911 iniciaria la penetració en el territori de Líbia des de Trípoli i la Cirenaica.

Les descobertes africanes per Portugal d’Angola i Moçambic a la dècada de 1480, van permetre el país l’establiment de centres comercials que, assegurats per una presència militar permanent, iniciarien l’ocupació de la zona costanera. No seria, però, fins el 1850, que Portugal iniciaria la colonització interior davant de la competència de la Gran Bretanya. A la Conferència de Berlín quedarien delimitades les fronteres d’Angola, que realment no seria veritablement colonitzada fins desprès de la Primera Guerra Mundial. L’intent d’unir-la a Moçambic mitjançant un passadís fracassaria a causa de l’oposició britànica (“ultimàtum de 1890”) que veia trencada la seva continuïtat territorial cap al nord, i la d’Alemanya que cobejaria aquest territori sense arribar a aconseguir-lo.

Les exploracions de Henry Stanley (1874-77) en nom de l’Associació Internacional d’Àfrica Central donarien al rei Leopold II de Bèlgica la possessió personal d’un extens territori a la vall del riu Congo, que seria reconegut a Conferència de Berlín (1884-85) com a zona neutral als interessos de les altres potències colonitzadores. Més tard, les colònies belgues serien ampliades amb l’annexió de Katanga (1894). El propi rei cediria el domini territorial a l’Estat belga el 1908.

Finalment, Espanya, preocupada pels problemes dels seus territoris ultramarins (que perdria el 1898), nomès participaria tardanament en el repartiment d’Àfrica i amb la intenció de salvaguardar interessos menors que ja havia adquirit en èpoques anteriors. Guinea Equatorial ja pertanyia a Espanya des del Tractat de San Ildefonso (1777), però fins a 1859 no esdevindria colònia. Des d’aquell moment esclatarien conflictes amb França per l’exploració del territori i que no es resoldrien fins a 1900, quan amb la signatura del Tractat del Pardo quedaven fixades les fronteres. Espanya ja havia fet alguna expedició a la costa africana, a la zona que restava davant de les Illes Canàries, però no seria fins el 1884 que en prengués possessió, i encara trigaria dos anys en fer l’exploració. L’acord amb França el 1900 delimitava també el que serien les fronteres del Sàhara Occidental. D’altra banda, la Guerra d’Àfrica (1859-60) accentuaria l’interès espanyol sobre el Marroc i es concretaria en la creació d’un protectorat compartit amb França que donaria lloc a una llarga guerra pel control del territori nord-africà.

imperialismo siglo xix.png

Factors impulsors de l’Imperialisme del segle XIX

dilluns, 29/11/2010

L’Imperialisme és l’expansió territorial que van dur a termes les potències industrials europees al darrer terç del segle XIX i que va comportar, d’una banda, l’explotació d’homes i recursos i, de l’altra, la dominació política d’una bona part d’Àsia (56% del territori), Àfrica (90%) i Oceania (99%). Així, a les acaballes del segle XIX totes les grans potències van llançar-se a una lluita pel repartiment del món. Una sola explicació o teoria no serveix per explicar la multiplicitat de tipus de colonialisme o de polítiques imperials. Seria la barreja d’una sèrie de factors demogràfics, polítics, ideològics i econòmics el que explicaria l’expansió colonial de finals del segle XIX.

imperialismo.jpgEls factors demogràfics s’expliquen per l’enorme creixement de la població europea al segle XIX que va provocar una forta pressió demogràfica al continent que faria providencial la possibilitat de la sortida migratòria cap a ultramar. I és que totes les formes de colonització van acompanyades de migracions humanes, i entre 1850 i 1900 aquestes van esdevenir massives. D’aquesta manera, els problemes de l’atur o les tensions socials que podien haver provocat la manca d’expectatives van alleugerir-se gràcies a la possibilitat de marxar cap a les colònies molts cops potenciada pels propis governs. Per a aquesta mobilització massiva seria fonamental l’existència dels nous mitjans de transport (vaixell de vapor, ferrocarril).

Els factors polítics que expliquen l’Imperialisme van ser diversos. D’una banda, desprès de les unificacions d’Itàlia i Alemanya, les fronteres europees semblaven estabilitzades i les possibilitats d’expansió territorial eren molt més fàcils fora del continent europeu. D’aquesta manera, les necessitats d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. D’altra banda, tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi en el concert internacional, podien fer oblidar els problemes interns potenciant l’orgull nacional o ajudaven a garantir el tràfic marítim.

A més, molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies ultramarines com una part important de les seves estratègies diplomàtiques, que servissin de bases estratègiques per a millorar el poder militar o, simplement, per tractar d’impedir que els seus rivals estrangers aconseguissin controlar més àrees geogràfiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics per protegir les llargues rutes comercials cap a la Índia (Gibraltar, Malta, Xipre, Egipte, Aden); França, desprès de la desfeta de Sedan el 1870, necessitava recuperar prestigi i l’aventura africana seria la gran ocasió; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, no podia cedir davant la cursa colonial de les altres potències.

Els factors ideològics que impulsarien l’Imperialisme del segle XIX van ser fonamentalment de dos tipus: nacionalistes i culturals.

D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada va ser necessari pel desenvolupament del colonialisme (la tendència humana dels més forts a imposar-se sobre els més dèbils). Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país (“grandesa nacional”) i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

D’altra banda, els pobles veien l’imperialisme com una manera d’afermar la seva força i la seva superioritat cultural. Així, no podem entendre la intensitat de l’Imperialisme sense tenir en compte les ideologies racistes que proliferaven a Occident en aquest període. Els europeus consideraven que tenien el deure de difondre una cultura i una civilització a través d’un “paternalisme civilitzador” entre uns pobles considerats endarrerits i inferiors amb un ampli suport entre l’opinió pública de les metròpolis. És el que l’escriptor R. Kipling va descriure com “la feixuga tasca de l’home blanc”. Importants grups de pressió (societats missioneres, associacions colonials i societats geogràfiques) van difondre amb força aquestes idees racistes, expansionistes i colonialistes en les societats industrials de la segona meitat del segle XIX.

Finalment, els factors econòmics van ser de dos tipus i van tenir una importància decisiva en el procés colonial.

D’una banda, davant l’augment de la producció i la riquesa que va acompanyar les revolucions industrials del segle XIX, va desenvolupar-se l’imperialisme comercial a la recerca d’uns nous mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar el proveïment de les primeres matèries necessàries per a la indústria. Amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors.

Les crisis del 1873 (i la greu depressió que la va seguir), del 1882, i del 1890 van agreujar aquest fet i van provocar un canvi generalitzat de la política econòmica, que consistia a abandonar el lliure canvi substituint-lo per una política de caràcter proteccionista. Això faria indispensable poder disposar de mercats i de recursos en unes altres zones del món i els països industrialitzats van haver de dirigir-se cap a àrees no explotades. D’aquesta manera els països colonitzadors es garantien un mercat sense intromissions ni competències. En conseqüència, l’expansió colonial i el proteccionisme van esdevenir dos fenòmens econòmics paral·lels.

D’altra banda, també va sorgir l’imperialisme financer, més complex, el qual considera que un dels principals factors econòmics impulsors de l’Imperialisme seria el derivat de les necessitats de les nacions industrials per trobar nous llocs per invertir-hi els excedents de capital mitjançant la construcció o la millora d’obres públiques, com ara ferrocarrils i ports, així com la concessió de préstecs. D’aquesta manera, el capitalisme en arribar a la fase monopolística es trobaria amb unes expectatives de beneficis limitades, perquè el control del mercat i dels preus per part d’un nombre reduït d’empreses faria poc rendible la reinversió dels beneficis en el mateix mercat o en els mateixos sectors. Per aquest motiu es cercarien altres indrets del món on les inversions esdevinguessin més rendibles, on hi havia matèries primeres abundants i una mà d’obra no europea que podia ser contractada a preus més baixos.

En qualsevol cas, l’Imperialisme contemporani sorgiria quan la indústria dels països desenvolupats va arribar a un grau de creixement que feia necessària la recerca de mercats pels seus productes, de primeres matèries abundants i d’espais econòmics on poguessin donar rendiment els capitals excedents. Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial. No seria tant el mercat existent en aquests territoris, sinó el seu potencial el que impulsaria la cursa en la conquesta de territoris. Les polítiques desenvolupades per l’Imperialisme generarien unes relacions de dependència econòmica que, en gran part, serien les responsables de l’actual situació de subdesenvolupament de moltes de les antigues colònies.

Actualment, però, trobem estudis de caràcter economètric que qüestionarien la veritable rendibilitat econòmica dels imperis colonials de finals del segle XIX. Així, els balanços econòmics dels imperis farien que l’aventura colonial no fos tan rendible com els seus impulsors esperaven i que, en el cas britànic, els costos de mantenir i defensar l’imperi no justificaria els beneficis obtinguts per les inversions britàniques a les colònies. D’altra banda, si bé els costos globals van ser alts, les més perjudicades serien les classes mitjanes que mantindrien l’imperi amb els seus impostos, mentre que tan sols se n’hauria beneficiat un grup reduït de grans capitalistes.

El colonialisme europeu en el segle XVIII

dilluns, 29/11/2010

La projecció europea sobre altres continents pot dividir-se en tres grans etapes. Fins al segle XVII va portar-se a termes la conquesta i colonització d’Amèrica del Sud per part d’Espanya i Portugal, i les exploracions dels holandesos a Indonèsia i Austràlia.

La segona etapa, i els antecedents directes de l’Imperialisme del segle XIX, els trobem en el colonialisme del segle XVIII, quan cinc Estats europeus (Espanya, França, Gran Bretanya, Portugal i Holanda) van esdevenir autèntiques potències colonials. Aquesta segona onada colonitzadora del segle XVIII seria obra, bàsicament, de navegants anglesos i francesos a Amèrica del Nord i a diversos àmbits del Pacífic.

Colonisation_1800.png

Els models de colonització en el segle XVIII van ser fonamentalment l’establiment de bases de subministrament i la colonització territorial.

Bases de subministrament. És el model de la factoria. Serveix, principalment, per realitzar el subministrament de les tropes i la defensa del territori. A les factories s’emmagatzemen els productes per les flotes comercials. Aquestes bases són el punt d’obtenció dels béns colonials, punts estratègics de la presència europea. L’existència d’aquests punts no implica el domini territorial de la zona. Denota les limitacions territorials del domini colonial i la feblesa que tindrà en aquest segle la presència europea a Amèrica i Àsia.

Colonització territorial. Es practicarà al continent americà des del segle XVI (també a punts de l’Índia). Implicava la generació d’una administració colonial més o menys forta.

a. De submissió: No s’expulsa a la població del territori, hi ha una integració. La Monarquia Hispànica i Portugal la posaran en pràctica als seus dominis de l’Amèrica llatina.

b. De poblament: S’expulsa a la població indígena dels seus territoris originals que després es repoblaran amb població europea que reproduirà les estructures de la metròpoli. Anglaterra i França la practicaran als seus dominis a l’Amèrica del Nord.

La incidència europea podia donar lloc a una nova societat mestissa que s’allunyava del que serien la població indígena i la població de la metròpoli. Aquest model es donaria principalment a Les Antilles. En el cas de dominació anglesa es reprodueix una societat que presenta signes de continuïtat amb la metròpoli per l’expulsió de la població autòctona que habitava el territori. En altres casos segueix predominant la població indígena o mestissa com és el cas d’Argentina. En definitiva, les societats resultants d’aquests processos s’han d’entendre en funció dels factors que les han generades i que en cada territori han estat diferents.

Desprès d’aquestes dues etapes, el mapa colonial estava dividit així: Els dominis colonials espanyols s’estenien per gairebé tota l’Amèrica Central i del Sud (amb les excepcions de Brasil i les Guaianes) i s’endinsaven fins a Amèrica del Nord (Florida, Califòrnia, Arizona i Texas), a més, a Àsia posseïa les Filipines. D’altra banda, França tenia alguns establiments colonials a Àfrica (Senegal), a Amèrica (Canadà, Louisiana, les Antilles) i a l’Índia (enclavaments a la costa i Ceilan). Portugal tenia sota el seu domini el Brasil i algunes factories a Àfrica i l’Índia (Goa). Holanda dominava part de les Guaianes i Indonèsia.

America_1794.png

Map_of_Portuguese_Carreira_da_India.gif

Les possessions angleses, en canvi, no eren tan importants ni extenses com les de França o Espanya. Així, els britànics posseïen algunes illes antillanes (Bermudes, Bahames) i tretze colònies a la costa est d’Amèrica del Nord (l’embrió dels Estats Units) i factories a l’Índia (Calcuta, Madràs, Bombai). Durant el segle XVIII, però, Anglaterra iniciaria un procés explorador i colonitzador cap a Amèrica (expulsant els francesos del Canadà el 1763), Àsia (Bengala, la Índia, Ceilan), Àfrica (Colònia del Cap) i Austràlia (expedicions de Cook, fundació de Nova Gal·les del Sud), molt superior al dels altres països, que refermava la seva voluntat comercial i marítima i que la col·locaria en una posició privilegiada per a la gran onada imperialista del segle XIX.

Tot i l’expansió colonial britànica al segle XVIII, seria al llarg del vuit-cents (i especialment des de la dècada de 1870) quan es produiria el gran canvi respecte als imperis europeus. Les velles potències colonials de l’època moderna, Espanya i Portugal, perdrien gairebé tots els seus territoris americans, mentre que Gran Bretanya i França es consolidaven com a noves potències colonials hegemòniques, arribant a dominar gairebé tota l’Àfrica i una bona part del continent asiàtic.

Explotació econòmica i segregació racial al món colonial: l’exemple de Sud-àfrica

dissabte, 12/06/2010

Els europeus van practicar a les colònies el que s’ha denominat com a “economia del pillatge”. Per tant, l’objectiu essencial de les economies colonials era explotar amb el mínim cost possible uns territoris immensos i que oferien uns recursos naturals abundants.

D’aquesta manera, els colons europeus es van apoderar de les terres, i van desplaçar a la força els indígenes cap a les terres més ermes dels seus territoris. Per exemple, com a resultat d’aquesta forma d’actuar, a Sud-àfrica van tancar els nadius, els negres, en reserves per evitar la seva relació amb els blancs europeus.

Com denuncia l’historiador francès Marc Ferro a la seva obra El llibre negre del colonialisme (2005), a l’Àfrica del Sud es va establir una colour bar (barra de color) que anava lligada al job reservation (un sistema de feines que estaven reservades únicament per a ser realitzades pels homes blancs.

Aprofitant que els obrers blancs, fossin quins fossin els seus orígens –britànic o afrikaner– i  deixant de banda les seves filiacions polítiques compartien el mateix temor per la competència potencial que representaven els negres com a força de treball, els principis del colour bar i el job reservation van imposar-se amb l’aplaudiment dels colons que veien així garantit el seu lloc de treball a costa de la segregació racial.

Així, entre el final de la Guerra dels Bóers (1899-1902) i la victòria electoral dels nacionalistes el 1948 van establir-se els fonaments jurídics i pràctics que donarien lloc a Sud-àfrica.

De les moltes disposicions legals que van anar configurant aquest règim de la segregació racial dels negres sud-africans destaca la Nativa Land Act (Llei de les Terres Natives) de 1913. Amb la seva aprovació es va consagrar i agreujar el fenomen de l’expropiació de terres de la qual els africans havien estat víctimes a través de la creació de “reserves indígenes”. D’aquesta manera, el 78% de la població havia d’establir-se en un territori minúscul (el 7,5% del territori, percentatge que no es podia superar segons la llei), mentre que les anomenades “zones blanques” cobrien el 92,5 % del país.

Per acabar d’agreujar la situació de discriminació racial dels negres sud-africans, el 1923, als treballadors se’ls va assignar zones on viure dins de les ciutats, les anomenades township, però sempre ben apartades dels barris europeus.

I el pitjor encara estava per arribar… L’apartheid s’instal·laria al país el 1948 i no seria eliminat fins a la dècada de 1990, tot deixant una sèrie de cicatrius socials que encara són ben vigents a la Sud-àfrica del segle XXI.