Entrades amb l'etiqueta ‘Imperialisme i colonialisme’

El mite de la raça superior

dimarts, 21/12/2010

Els europeus veien en el procés de colonització del darrer terç del segle XIX una manera d’afermar la seva força i la seva superioritat cultural, enfortint així l’orgull nacional. D’aquesta manera, els colonitzadors europeus van atorgar-se el deure de difondre una cultura i una civilització entre uns pobles que eren considerat inferiors. Això és el que l’escriptor britànic Rudyard Kipling va anomenar com “la feixuga tasca de l’home blanc”. És per això que podem trobar algunes expedicions colonials que, tot i ser poc rendibles econòmicament, van tirar endavant només en funció d’aquests interessos polítics i ideològics.

tribus-africanes.JPG

D’aquesta manera, el britànic J. Junt defensava la superioritat de l’home blanc europeu davant dels negres africans enumerant  les raons dels seus plantejament racistes en un discurs davant la Societat Antropològica de Londres (1863):

1a. Hi ha raons tan bones per classificar el negre com una espècie diferent de la de l’europeu com n’hi ha per fer de l’ase una espècie diferent de la zebra. I si prenem en consideració la intel·ligència, hi ha una diferència més gran entre el negre i l’anglosaxó que entre goril·la i ximpanzé.

2a. Les analogies entre els negres i els micos són més grans que entre els micos i els europeus.

3a. El negre és inferior, intel·lectualment, a l’home europeu.

4a. El negre és més humà en la seva natural subordinació a l’home europeu que sota qualsevol altra circumstància.

5a. El negre tan sols pot ser humanitzat i civilitzat pels europeus.

D’altra banda, aquesta és un extracte de la definició de la paraula “Negre” al Grand Dictionnaire Universal Larousse du XIX Siècle (1872) on queda clar el pensament racista paternalista i la funció civilitzadora de l’home blanc sobre el negre:

És un fet incontestable que els negres tenen un cervell més lleuger i menys voluminós que els d’espècie blanca. Però aquesta superioritat intel·lectual, ens dóna als blancs el dret de reduir a l’esclavatge la raça inferior? No, i mil vegades no.

Si els negres s’acosten a certes espècies animals per les seves formes anatòmiques, pels seus instints grollers, se’n distàncies i aproximen als blancs en d’altres aspectes que cal tenir en compte. Estan dotats de la paraula i gràcies a la paraula podem tenir-hi relacions intel·lectuals i morals […].

La inferioritat intel·lectual dels negres, lluny de conferir-nos el dret d’abusar de la seva debilitat, ens imposa el deure d’ajudar-los i protegir-los.

La condemna de l’Imperialisme

diumenge, 5/12/2010

L’expansió imperialista de finals del segle XIX va tenir el suport d’una bona part de la classe política europea en el poder. Així, polítics com Jules Ferry a França, Benjamin Disraeli i Joseph Chamberlain a Gran Bretanya o el mateix president Theodore Roosevelt van ser una bona mostra.

Però, no tothom va donar suport a l’explotació imperialista. Ja en el mateix segle XIX van aixecar-se veus crítiques a l’interior de les metròpolis denunciant alguns dels postulats sobre els quals es fonamentava l’imperialisme. A Gran Bretanya, el liberal Gladstone criticaria alguns dels aspectes de la política colonial anglesa, i a França el radical Clemenceau va oposar-se a la idea de la superioritat d’unes races sobre unes altres, mentre que el socialista Jaurès denunciava de forma més contundent l’explotació i el maltractament a que eren sotmesos els pobles colonitzats.

jaures.jpg

Jean Jaurès

Serien els polítics socialistes els que, malgrat a l’existència d’algunes reticències en els seus rengles, van endegar les més importants campanyes de denúncia del colonialisme. D’aquesta manera, la Segona Internacional, al Congrés de Stuttgart (1907), definiria l’imperialisme com una forma “degradada” del capitalisme i acordava que els partits socialistes tenien el deure de combatre l’explotació i la servitud colonial en totes les seves formes.

Lentament, al començament del segle XX, i gràcies a la condemna de l’imperialisme realitzada pel socialisme i altres sectors democràtics progressistes va anar-se consolidant un poderós corrent anti colonialista, els arguments del qual van anar penetrant a poc a poc en les consciències de la gent i amb el temps molts dels governs de les potències imperialistes van trobar-se, a l’interior del mateix país explotador, amb una forta oposició a la seva actuació colonial.

A més, el rebuig de la colonització paulatinament va anar estenent-se, lògicament, per les colònies. Dins de les mateixes societats indígenes van començar a sentir-se veus que, influïdes per les idees occidentals d’igualtat i llibertat, van reclamar aquests drets pels pobles colonitzats. Molts dels dirigents d’aquests moviments serien membres de l’elit indígena que havien estat educats a occident segons els ideals d’igualtat civil i política.

Així, a l’Àfrica va iniciar-se un moviment de defensa dels valors culturals propis, la negritud, que s’escamparia per tot el continent al llarg del segle XX.

Gandhi.jpg

Mahatma Gandhi

D’altra banda, a Àsia, on els països dominats tenien un major desenvolupament, es generarien moviments d’alliberament nacional que reclamarien la independència. D’aquesta manera, al final del segle XIX, a l’Índia, l’anomenat Congrés Nacional Indi, dirigit per Gandhi, endegaria un moviment favorable a la independència del país que preconitzava, des de 1916, la no-cooperació amb els ocupants anglesos i la desobediència civil.

L’impacte de la colonització sobre els pobles dominats

dissabte, 4/12/2010

Els països colonitzats van patir un profund impacte que trasbalsaria la vida, l’administració, la cultura i l’economia dels pobles indígenes. Canviaria, fins i tot, el marc geogràfic, perquè els europeus traçarien fronteres artificials sense tenir en compte les diferències tribals, ètniques o religioses; construirien ponts, vies fèrries i carreteres sobre enormes espais verges; i artigarien boscos i prats.

La primera conseqüència seria d’ordre demogràfic. La introducció de noves vacunes, que van ajudar a combatre les epidèmies, i de noves mesures d’higiene, van permetre una reducció de la mortalitat i un augment de la població. A Algèria, per exemple, el nombre d’indígenes va passar de 2,2 milions el 1871 a 4,8 milions el 1914. Però, tot i això, els efectes no sempre serien positius perquè l’exigència de treballs forçats, a llocs com el Congo, faria disminuir la població. Ara bé, l’increment de la població trencaria l’equilibri existent entre població i recursos i es començarien a donar problemes de proveïment que donarien lloc a una subalimentació crònica.

Des del punt de vista econòmic, la situació va degradar-se per a la majoria de la població, llevat de l’aristocràcia i la burgesia locals que col·laborarien amb els colonitzadors. Així, va produir-se un procés d’expropiació de terres a les comunitats indígenes per passar a mans dels colonitzadors. En conjunt, entre 1830 i 1914, els europeus van apropiar-se de més de dos milions d’hectàrees a l’Àfrica. L’agricultura canviaria en funció de les necessitats de les metròpolis i s’abandonarien els vells conreus tradicionals per potenciar la implantació de sistemes de conreu extensiu, les plantacions, que només responien a les necessitats dels pobles conqueridors (per exemple, producció de cautxú a Indonèsia o cacau a Nigèria). Així mateix, es forçaria l’increment de la productivitat i, com que les colònies havien de comprar productes a les metròpolis, va imposar-se una economia de mercat amb la introducció de paper moneda.

Les importacions europees de productes manufacturats van desorganitzar completament l’artesania tradicional i, en alguns casos, com per exemple a l’Índia, on hi havia una pròspera indústria tèxtil de cotó amb tradició exportadora, aquesta va ser desmantellada en benefici dels teixits de cotó britànica.

A més, es produiria la total assimilació duanera i la circulació de productes entre la colònia i la metròpoli quedava lliure d’aranzels. La posició de la colònia era de clara inferioritat perquè va articular-se una estructura d’”intercanvi desigual”. La colònia quedava reduïda a un paper de subministradora de primeres matèries i de compradora de productes industrials de la metròpoli, els quals, en molts casos, eren manufactures de les primeres matèries pròpies. Els preus eren sempre desiguals, és a dir, la metròpoli fixava els preus dels productes colonials i dels productes manufacturats, però hi havia una desigualtat tan gran entre aquests diversos productes que els habitants de la colònia es veien obligats a dedicar tots els seus esforços a la producció de matèries primeres a canvi d’uns salaris que gairebé només servien per poder comprar els productes més indispensables. Es va generar d’aquesta manera una economia dual en la qual convivien una economia de mercat, controlada pels colonitzadors, i una economia tradicional i d’autoconsum destinada a satisfer les necessitats de la majoria de la població indígena.

A més, l’estructura social dels pobles colonitzats quedaria bruscament transformada com a resultat de la imposició de nous models de comportament per part dels Estats imperialistes occidentals. Els nous ritmes de treball, la llengua, la urbanització i la religió cristiana desgavellarien la vida tribal tradicional i l’antic sistema de jerarquies socials (paper dels ancians, tipus de famílies, etc.). Tanmateix, unitats ètniques o nacionals van ser dividides o ajuntades de manera artificial, trencant d’aquesta manera unitats nacionals amb centenars d’anys d’història.

D’altra banda, les llibertats polítiques i socials de que gaudien les societats metropolitanes mai no van ser efectives a les colònies, on la població indígena estava mancada de qualsevol dret d’intervenció en la vida política dels seus Estats. A més, per tal d’assegurar l’explotació del territori, les colònies estaven obligades a pagar impostos per subvencionar les obres públiques i també s’exigia el reclutament d’indígenes, que havien de col·laborar forçadament amb els exèrcits colonials.

En l’àmbit cultural, les cultures autòctones, de tradició oral i sense elaboracions teòriques, van ser incapaces de resistir l’impacte de la cultura occidental, que els va fer perdre una bona part de la seva identitat i va pertorbar-ne les creences i les tradicions. El desenvolupament de l’ensenyament contribuiria a la difusió de les llengües, les creences i els models de vida europeus, mentre que les missions hi van dur a terme la difusió del cristianisme. Per la seva banda, els grups socials més elevats imitarien les formes de vestir, els models d’urbanització i els patrons de vida europeus. En resum, l’expansió colonial va posar en contacte civilitzacions molt diferents i indubtablement la més forta, l’europea, va imposar-se sobre la que era més dèbil, l’autòctona.

El Japó del tombant dels segles XIX i XX, una nova potència industrial i imperialista

divendres, 3/12/2010

El Japó havia mantingut relacions comercials amb occident des del segle XVI, però des del 1639 aquestes van trencar-se iniciant un llarg període d’aïllament. Així, cap a 1850, el país dels Tokugawa era encara un Imperi de caràcter feudal tancat en les seves antigues tradicions. L’emperador era considerat com un Déu, però a la pràctica no exercia cap poder real, ja que aquest residia en mans d’un poderós shogun (general en cap) de qui depenia la noblesa feudal propietària de terres, que tenia sota el seu domini a una pagesia molt empobrida i a un arcaic exèrcit de guerrers (samurais). El paper dels comerciants i artesans era molt reduït perquè l’Estat, com a mesura de protecció, prohibia el comerç amb l’exterior i controlava les transaccions interiors.

El desvetllament japonès va produir-se arran de la presència nord-americana i europea al país (1854). Els Estats Units exigirien al shogun la signatura d’acords comercials extremadament favorables als seus interessos i l’obertura dels seus ports al comerç internacional. L’arribada d’estrangers posaria el Japó en contacte amb el món occidental, però també comportaria un sentiment d’humiliació entre la població. El desprestigi del poder va anar augmentant, afavorint que el jove emperador Mutsuhito posés fi al shogunat i prengués ell mateix les regnes del poder.

És l’anomenada Revolució Meiji (1868), que va proposar-se com a objectiu portar a terme una renovació de les arcaiques estructures econòmiques i socials del país per tal de poder plantar cara al desafiament estranger. Així, s’abolien les quatre classes hereditàries tradicionals d’època Tokugawa. En l’àmbit polític es proposaria una certa democratització, encara que limitada, i cap al 1889 s’adoptaria una constitució de caràcter autòcrata, inspirada en l’alemanya, però que continuava reservant tots els poders a l’emperador.

Imperio_Japonés.JPG

A partir d’aquell moment, el Japó va obrir-se a les noves tècniques occidentals, constituint el primer exemple de creixement industrial decretat i dirigit directament des de l’Estat. L’emperador convidaria una munió de tècnics i professors estrangers al país –alemanys per a l’exèrcit i anglesos i francesos per a la indústria–, mentre que molts joves japonesos van anar a estudiar a l’Europa occidental. A més, l’Estat va empènyer els vells guerrers samurais a convertir-se en homes de negocis i va construir amb fons públics les primeres empreses industrials.

Els resultats econòmics serien espectaculars, gràcies a un desenvolupament industrial afavorit per l’existència d’una mà d’obra abundant a baix preu i força especialitzada (entre 1846 i 1908, la població japonesa pràcticament va duplicar-se), a l’existència de grans concentracions industrials (els zaibatsu) i al constant suport de l’Estat. D’aquesta manera, en pocs anys, Japó va esdevenir una autèntica potència industrial: va desenvolupar-se el sector tèxtil i el metal·lúrgic, el 1877 ja s’havia articulat una xarxa completa de ferrocarrils, va electrificar l’arxipèlag i va construir una flota naval. Finalment, les seves aspiracions hegemòniques sobre els pobles asiàtics veïns conduirien el país cap a la cursa imperialista a finals del segle XIX.

D’aquesta manera, en paral·lel al seu creixement econòmic, el Japó va iniciar el seu expansionisme territorial davant la necessitat de proveir-se de primeres matèries i combustible, vitals pel desenvolupament industrial en un país mancat de recursos naturals, i a la recerca de mercats pels seus productes.

El 1876, el Japó iniciaria la seva expansió territorial intervenint a la península de Corea, buscant els mateixos avantatges comercials que els països europeus. De 1876 a 1885 incorporaria tota una sèrie d’illes veïnes: Kurils, Bonin, Ryukyu, etc. La intromissió japonesa a Corea provocaria la guerra amb la Xina (1894-95) que sortiria derrotada, havent de cedir als japonesos, pel Tractat de Shimonoseki (1895), Formosa i Port Arthur; Corea aconseguiria la independència i restaria sota domini nipó.

L’expansionisme japonès toparia també amb els interessos russos a la zona i desprès d’un conflicte diplomàtic va haver de cedir-los Port Arthur i compartir el protectorat sobre Corea. Amb tot, el 1905, el Japó va satisfer la seva necessitat de revenja davant Rússia derrotant el seu exèrcit i la flota tsarista (per la superioritat de la seva flota i la lentitud i allunyament dels centres d’aprovisionament russos) a la guerra russo-japonesa pel domini de Corea i Manxúria. Pel Tractat de Portsmouth (1905), el Japó ocuparia la meitat de l’illa de Sakhalin i estendria un protectorat sobre Corea i Manxúria. El 1910, Corea quedaria annexionada al Japó de forma definitiva. D’aquesta manera, el Japó esdevenia definitivament una potència imperialista, igualada amb els occidentals, a la zona asiàtica i a Pacífic.

Evolució de Xina fins el segle XX

divendres, 3/12/2010

La colonització econòmica de Xina va ser protagonitzada per Gran Bretanya que va introduir-se econòmicament al país mitjançant el comerç d’opi. Els principals articles xinesos que els britànics importaven cap a occident eren les teles de seda, pedres precioses i espècies.

Qing-Empire.jpg

Els britànics introduiran a Xina el consum generalitzat d’opi. L’opi ja era objecte de consum entre les elits xineses, però amb la penetració europea el seu consum va extendre’s. Així, el segle XVIII s’importaven unes 200 caixes d’opi de 65 Kg. El 1850 ja eren consumides unes 68.000 caixes anuals i el 1870 va arribar-se a un volum de 100.000 caixes anuals per l’augment del mercat.

El consum d’opi per la classe mitjana xinesa va acabar convertint-se en un problema econòmic i social. El 1731 l’emperador ja havia prohibit la importació d’opi, però els europeus van seguir van seguir comerciant amb Xina mitjançant el contraban.

Els conflictes de l’Imperi Xinés amb les potències colonials europees van suposar la seva descomposició. El segle XIX van esclatar les Guerres de l’Opi (1839-42) com un intent de les autoritats de Canton d’evitar l’entrada d’opi al país i l’expulsió dels comerciants europeus.

Aquesta acció va ser interpretada pels britànics com una agressió al lliure comerç, el que va motivar la intervenció europea. El final del conflicte va suposar la signatura del Tractat de Naiquin pel qual Gran Bretanya va adjudicar-se Hong Kong i van obrir-se dotze ports xinesos al comerç europeu, entre ells Canton i Shangai.

China_imperialism_cartoon.jpg

Amb l’obertura del país al comerç europeu Xina es convertirà en una colònia més que serà explotada. Els britànics van explotar mines, establir ports construir ferrocarrils i controlar les duanes en Hong Kong.

La penetració occidental que va iniciar-se a partir d’aquest moment buscarà el domini de la costa i les vies de comunicació del país. Així, van establir-se aliances amb els cacics locals en detriment d’un Estat imperial en descomposició.

La nova situació presentava un fort contrast entre una nova economia vinculada a Europa i el món tradicional xinés fortament endarrerit. Així, la economia agrícola tradicional xinesa va entrar en un procés de declivi progressiu que va estar marcat per la fugida de població del camp cap a les ciutats emergents.

Les reaccions davant l’empobriment generalitzat del país van produir-se en forma d’aixecaments nacionalistes anti occidentals i contraris a l’Imperi Xinés. La Rebel·lió Taiping (1850-64) que va produir-se a l’eix Pekín-Canton va arribar a constituir un Estat independent que rebutjava la reforma agrària de liquidació dels privilegis i la modernització del país.

Asien_Bd1.jpg

La intervenció franco-britànica va permetre a l’emperador controlar la situació momentàniament. Serà la Revolta dels Bòxers la que suposarà la fi dels elements tradicionals de Xina. La revolta va tenir un caràcter anti occidental, nacionalista i molt violent. Els Bòxers, a més, van comptar amb el suport d’elements propers a la cort imperial.

Amb la Revolta dels Bòxers, la cort imperial va acabar d’aïllar-se. Tot i que la revolta va fracassar el 1910 Xina era un Estat en crisi, en mans dels cacics locals que comptaven amb el suport occidental. Serà el 1911 quan una nova revolució posi fi a l’Imperi i proclami la república per iniciar la reconstrucció nacional.

Evolució de l’Índia fins el segle XX

dijous, 2/12/2010

L’Índia veurà durant la primera meitat del segle XX com s’expandirà el moviment nacionalista contra la dominació colonial britànica, procés que culminarà el 1947 quan el país va aconseguir la independència.

India1760_1905.jpg

Des de la Baixa Edat Mitjana va desenvolupar-se la ruta de les espècies que unia comercialment Europa i el món oriental. A canvi de productes europeus manufacturats els orientals exportaven pebre, seda i or. Les espècies eren importants per a la població europea perquè facilitaven la conservació, eren un element calòric i donaven sabor.

El comerç amb l’Índia amb anterioritat als segles XV-XVI es realitzava a través del món musulmà, però amb la caiguda de Constantinopla aquest comerç va encarir-se i els europeus van buscar un enllaç directe entre els comerciants i la zona d’on provenien les matèries primeres.

csl0279l.jpgAixí, els portuguesos van iniciar els seus viatges i Colom en el seu intent de trobar una ruta més curta va descobrir Amèrica. Durant els segles XVI i XVII van crear-se punts d’enllaç amb l’Índia per facilitar el comerç. Amb la captació de nous mercats a Orient va iniciar-se la penetració colonial.

Els segles XVII i XVIII els anglesos van penetrar a l’Índia per crear i controlar els circuits comercials. El comerç de la seda i el cotó va suposar el control anglès del mercat tèxtil. Així, l’Índia exportarà a Gran Bretanya espècies (te i picants), cotó (aliment de la futura industrialització britànica), matèries primeres i altres productes menors. Per la seva banda, els britànics exportaran manufactures, capital i equips ferroviaris.

Paulatinament, es van anar substituint els productes natius per productes britànics realitzats amb matèria primera índia. L’Índia consumirà els productes britànics produint un fenomen de desindustrialització de l’economia índia. La competència de les manufactures britàniques i la destrucció de l’equipament industrial autòcton va acabar amb el desenvolupament industrial indi.

Durant el segle XIX els britànics van introduir la xarxa ferroviària i va iniciar-se el comerç de l’opi produït a Bengala. Aquest comerç a mitja distància era molt productiu econòmicament. Va incrementar-se la producció d’opi local per ampliar el comerç amb Xina. El negoci de l’opi portarà els britànics a conquerir Bengala i Birmània per incrementar la producció.

Volum d’importacions d’opi a Xina:

  • Segle XVIII: 200 Caixes
  • 1819: 4.228 Caixes
  • 1836: 30.000 Caixes
  • 1850: 68.000 Caixes
  • 1873: 96.000 Caixes

L’opi es venia a Xina a canvi d’or, te i seda. L’opi es cultivava en extensió, el que resultava barat, i era fàcil de transportar arribant-se a exportar a Xina unes 200 caixes anuals durant el segle XVIII. El 1819 ja s’exportaven 4.000 caixes anuals de 65 Kg. Això va generalitzar el consum d’opi a la Xina.

El 1829 Xina va haver de prohibir les importacions d’opi, però tot i això, el comerç d’opi va continuar mitjançant el contraban. El consum generalitzat d’opi suposava un problema social i econòmic per al govern xinés, però per al govern britànic era un dels negocis més rendibles del món colonial.

India_british_expansion_1805.jpg

Aquest procés va promoure la creació d’un circuit comercial basat en l’opi. Quan el govern xinés va atacar el contraban va iniciar-se el procés de colonització a Xina amb la declaració britànica de guerra per obstrucció al lliure comerç, el que va obligar a Xina a obrir els seus ports al comerç occidental.

Hong Kong va passar a ser domini britànic i des d’aquest punt els anglesos exercien el seu poder polític i econòmic sobre el territori. El procés de colonització del món oriental va accelerar-se amb la proclamació del govern britànic a l’Índia, la conquesta d’Indoxina per part de França i l’establiment d’una colònia holandesa a Indonèsia.

csl1967l.jpgEl límit de l’expansió britànica serà Afganistan. A l’Iran, britànics i russos van pactar la presència comú d’ambdós països. Només les regions de Sind, Penjab i Catxemira estaran fora del domini britànic a l’Índia.

L’índia serà la colònia de major interès per als britànics, la “joia de la corona”. Ja des de l’època moderna la Companyia de les Índies Orientals (East Indian Company) gaudia del monopoli en el comerç amb l’Índia. La companyia va seguir l’estratègia d’instal·lar-se a l’Índia pactant amb els governs locals (Gran Mogol) i va crear un exèrcit integrat per natius i comandat per agents de la companyia.

Al segle XIX aquest privilegi va ser abolit, establint-se el govern general britànic a les places estratègiques de l’Índia. Així, l’Índia cedirà parcialment la seva sobirania sobre els seus territoris a favor de Gran Bretanya. L’abolició del monopoli de la companyia obria, el 1833, el comerç a altres empreses.

Per organitzar l’exèrcit de l’Índia va introduir-se una base de soldats natius amb oficialitat anglesa. El gruix de l’exèrcit el composaven tropes musulmanes perquè les autoritats britàniques consideraven que així es controlaria millor el territori hindú.

El 1857 va esclatar la rebel·lió dels simpais (cipayos) contra el comandament britànic. Aquest fet va fer perillar el colonialisme britànic a l’Índia perquè era la primera reacció anticolonial amb el detonant de la mala maror entre els soldats musulmans per l’ús de greix de porc en els cartutxos.

BritishIndianEmpireandEnvirons.jpg

Amb la derrota dels rebels es reformarà el govern colonial introduint un virrei i reformant l’exèrcit amb tropes britàniques. L’Acta de Govern de l’Índia establia l’administració directa per part de la corona britànica. La reina Victòria seria proclamada emperadriu de l’Índia el 1877.

clive.jpgParal·lelament a la introducció del virregnat s’iniciava la construcció del ferrocarril canviant les línees de comunicació tradicionals. La producció per al consum intern va anar deteriorant-se donant lloc a la fam entre la població índia. Determinades àrees urbanes van vincular-se a la nova economia i les noves àrees de producció. La desestructuració que van produir els britànics va afavorir l’aparició de fams periòdiques i la ruïna de l’artesanat local.

L’aparell estatal va anar creixent i desenvolupant-se al llarg del segle XIX. Això va suposar la introducció de població nativa a l’administració, però sense accés als càrrecs del virregnat britànic que vertebrarà el territori. La classe funcionària i els exportadors locals van anar creixent, apareixent així una nova classe social desvinculada del sistema de castes tradicional i amb aspiracions a ocupar els alts càrrecs de l’administració, cosa que l’administració britànica impedia.

El 1885 va aparèixer un moviment reivindicatiu de representació dels indis integrats en el sistema: el Consell Nacional Indi (CNI). Aquest moviment reivindicarà la igualtat entre els funcionaris indis i britànics. El seu primer líder va ser Tilak. El 1906 el Consell Nacional Indi reclamarà l’autogovern per als propis indis, fet que va tenir resposta en les Indian Acts.

L’ocupació d’Àsia

dijous, 2/12/2010

Des del segle XVI els països europeus havien establert colònies a Àsia. Tot i així, de la mateixa manera que a l’Àfrica, la colonització de finals del segle XIX seria totalment diferent de la del període anterior, per la seva extensió i el seu caràcter, totalment diferent de la dels períodes anteriors.

Asia_1892.jpg

A l’Àsia central i meridional l’acció colonial va centrar-se al voltant de l’Índia, considerada pels britànics com “la perla de l’imperi”. L’antiga colònia va ser reorganitzada desprès de la Rebel·lió dels Sipais –soldats hindús que van negar-se a fer servir cartutxos untats amb vaca de greix de vaca, perquè anava en contra de les seves creences religioses– amb una nova administració. D’aquesta manera va atorgar-se l’Acta de Govern de l’Índia, per la qual s’establia una administració directa de la Corona Britànica, que seria qui exerciria el govern mitjançant un virrei. La reina Victòria seria proclamada emperadriu de l’Índia el 1877. Les reformes administratives, econòmiques, educatives, socials i militars comportarien que aquesta colònia esdevingués la mostra més evident de l’esplendor del poder britànic.

Per poder garantir un territori de seguretat al voltant de la seva colònia, els britànics van haver de rivalitzar amb França per l’annexió de Birmània (1886) i amb Rússia pel domini de l’Afganistan (1880) i el Tibet (1904).

A l’Àsia sud-oriental la principal zona de conflicte va centrar-se a Indoxina. En aquesta zona, França, present a la Contxinxina des de mitjans de segle (1858-60), s’annexionaria entre 1860 i 1880 tota la regió de Mekong i establiria un protectorat sobre Cambodja. Així mateix, desprès d’una guerra amb la Xina, va establir protectorats a Annam i a Tonquín. Amb tots aquests territoris, França crearia el 1887 la Unió Indoxinesa, a la qual s’uniria el 1893 el Regne de Laos.

A més, Gran Bretanya també era present a la zona sud-oriental asiàtica i, desprès de controlar Birmània (1886), va imposar el seu domini als Estats Malais i Singapur. Francesos i britànics es posarien d’acord per mantenir lliure i neutral l’Estat de Siam que serviria com a frontera entre ambdós imperis colonials a l’Àsia.

A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne. Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi, que finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. D’altra banda, entre 1885 i 1911, va realitzar-se el repartiment de l’imperi xinès per part de les potències occidentals i el nou colonialisme japonès emergent. Cap potència no estaria disposada a renunciar a un mercat potencial de 400 milions de consumidors. Així, la debilitat estructural del vell imperi xinès permetria el repartiment del país en diferents zones d’influència de les potències colonials: França es situaria a al sud-est; Gran Bretanya al sud i a l’àrea del riu Iang-Tsé; Rússia i el Japó rivalitzarien pel nord-est, al voltant de Manxúria; i Alemanya i Gran Bretanya pugnarien pel control de la península de Shandong.

De la mateixa manera, van intensificar-se les ingerències econòmiques, especialment en el camp del lloguer de les mines i dels ferrocarrils. Gran Bretanya va apropiar-se les mines d’hulla, el Japó les de ferro i carbó i, en general, els capitals europeus i japonesos van controlar les vies fèrries. L’obertura forçada de la Xina al comerç internacional donaria lloc a grans transformacions de l’economia, sobretot a les ciutats, on els artesans tradicionals van empobrir-se i s’unien en la seva misèria a una pagesia secularment pobra i afamada. Aquesta explotació donaria lloc a reaccions nacionalistes, com la dels reformadors radicals en l’Aixecament dels Cent Dies (1898) o en la Revolta Popular dels Bòxers (1900-01), que van fracassar. Amb tot, el 1911, una revolució triomfaria, posant fi a l’estructura imperial i proclamant la República Xinesa en un intent per alliberar el país de la dependència colonial i d’aconseguir la reconstrucció nacional.

Finalment, a Australàsia també van produir-se conflictes. La zona estava dominada per Gran Bretanya, que tindria friccions amb els holandesos, que des del segle XIX havien establert colònies a Indonèsia. Els britànics posseïen els dos territoris més importants de la zona: Austràlia i Nova Zelanda, colònies de poblament, que esdevindrien Estats Sobirans dins de l’Imperi Britànic.

imperialisme-asia.jpg

El repartiment d’Àfrica

dimecres, 1/12/2010

Seria el continent africà, ben poc poblat abans del segle XIX, on aquest nou tipus d’ocupació colonial va portar-se a terme de forma més evident. Els interessos econòmics, les rivalitats polítiques i l’esperit d’aventura van unir-se per desenvolupar un procés que va esquarterar Àfrica per deixar-la en mans de les potències europees. Al començament del segle XIX els europeus només disposaven a Àfrica de factories a la costa i de petites colònies. Així, França tenia Algèria i Senegal; Anglaterra posseïa la Colònia del Cap i Costa d’Or i les seves companyies operaven a l’Àfrica oriental i occidental.

Material_Historia Contemporánea_Afri1913.jpg

Si fins a mitjans del segle XIX Europa havia mantingut relacions comercials amb Àfrica (matèries precioses i esclaus) a partir d’assentaments costaners, seria entre 1870 i 1914 quan la penetració del colonialisme va suposar que només restessin independents al continent els Estats de Libèria i Abissínia.

L’interès pel coneixement geogràfic i naturista de les regions que fins aquell moment havien restat desconegudes pels europeus va comportar la creació de Societats Científiques (per exemple, l’Associació Internacional Africana de Londres) que van promoure expedicions per descobrir Àfrica. Per la seva banda, l’Església va promoure missions missioneres (per exemple, la Societat Missionera de Londres) amb la voluntat d’escampar la religió cristiana i de dur a terme una missió humanitària en aquest continent que permetés posar fi al tràfic d’esclaus.

Així, cap a la segona meitat del segle XIX, exploradors i missioners van iniciar la descoberta del continent. Destaquen les expedicions per l’Àfrica central dels exploradors Livingston i Stanley, així com les del francès Bazza, que va travessar tot el territori del Congo. D’una manera o una altra, aquestes expedicions van permetre descobrir les línies mestres de la geografia africana i van obrir el camí cap a la posterior ocupació militar d’aquests territoris per part de les potències europees.

livingstone.jpg

David Livingstone

stanley.jpg

Henry Morton Stanley

En un principi, a Àfrica van oposar-se els interessos britànics i francesos. Gran Bretanya s’instal·laria al sud del continent (Colònia del Cap) i arran de la construcció del Canal de Suez (1856-1869), que escurçava la distància navegable entre Europa i l’Índia en 4.000 milles marítimes afavorint els intercanvis comercials, van optar per ocupar Egipte i instal·lar-hi un protectorat.

Suez_Canal_drawing_1881.jpg

A partir d’aquest moment, el seu projecte colonial va intentar connectar el nord amb el sud africà (creació del ferrocarril des del Cap fins el Caire) i dominar la façana oriental del continent per poder controlar l’Oceà Índic. Gran Bretanya va obtenir en aquesta cursa alguns dels territoris amb productes més abundants (diamants, or, etc.) i de gran valor estratègic per facilitar l’accés a l’Índia (Canal de Suez).

La presència francesa a Àfrica va iniciar-se el 1830 amb l’ocupació d’Algèria i va anar estenent-se pel nord d’Àfrica. El projecte francès pretenia exercir el domini absolut des de l’oest fins a l’est africà. A partir de les seves possessions a Algèria, França va anar dominant l’Àfrica del nord (Tunísia i Marroc) i va estendre’s cap a l’oest del Sudan, on va topar amb els colonitzadors britànics.

A la rivalitat entre França i Gran Bretanya va afegir-se l’acció del rei de Bèlgica, Leopold II, que va encarregar a l’anglès Stanley que explorés la zona del Congo. Per la seva banda, els comerciants alemanys van iniciar l’expansió per l’Àfrica central, convertint aquesta àrea en una zona de conflicte. D’aquesta manera, els conflictes europeus es traslladaven als territoris colonials.

Afrikakonferenz.jpgLa necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis va portar, arran del conflicte generat per les rivalitats al Congo, a la convocatòria de la Conferència de Berlín (1884-85), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus. Com a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una acta general que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.

Així, s’acordava la distribució efectiva del continent entre les diferents potències europees. Es respectarien les conquestes ja fetes per Gran Bretanya, França, Alemanya i Portugal. A més, es creava l’Estat del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica i es donaven una sèrie de mesures de compliment internacional: la necessitat d’ocupar físicament un territori (no només les zones costaneres, sinó tot el territori) per poder reclamar-ne la sobirania, la notificació de l’establiment de les noves colònies a les altres potències imperialistes, la prohibició dels monopolis, la lliure navegació pels rius Níger i Congo, el lliure comerç d’esclaus i, teòricament, el respecte a les cultures indígenes.

A partir d’aquest moment, en una veritable cursa, els Estats europeus van penetrar a Àfrica. Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys establerts a l’Àfrica negra (Togo, Camerun, Àfrica Sud-occidental i Tanganyka) i els portuguesos, que amb el suport d’Anglaterra van consolidar la seva presència a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris africans.

La topada dels interessos imperialistes va fer-se inevitable i, encara que mitjançant tractats va aconseguir-se la delimitació artificial de fronteres i zones d’influència, els conflictes van anar succeint-se.

Punch_Rhodes_Colossus.png

D’una banda, els projectes expansionistes de França i Gran Bretanya toparien el 1898 en un territori a l’est del llac Txad, a l’alt Nil: l’Incident de Fashoda. Dos cossos de l’exèrcit francès i britànic s’hi van trobar al mateix temps amb l’objectiu d’ocupar el territori. El capità francès Marchand havia pres la ciutat sudanesa de Fashoda, però era comminat pel general anglès Kitchener, que venia del Caire, a abandonar el territori. L’incident posava al descobert l’enfrontament colonial entre ambdues potències i la guerra va estar a punt d’esclatar davant la resistència francesa a retirar-se. Al final, el conflicte va resoldre’s gràcies a la via diplomàtica, els francesos van cedir i l’exèrcit va retirar-se del territori, però les tensions van quedar sense resoldre.

Egypt_sudan_under_british_control.jpg

L’altre conflicte seria la Guerra Anglo-Bòer (1899-1902). El 1890 Cecil Rhodes s’havia convertit en primer ministre de la colònia britànica del Cap. Dues petites repúbliques veïnes, el Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, impedien als anglesos el domini absolut de la zona. Aquestes repúbliques estaven en mans d’holandesos africans, anomenats bòers (grangers) pels britànics, els quals havien estat instal·lats al Cap des del segle XVII i desprès de la dominació anglesa van retirar-se a aquests petits territoris. La notícia de que s’havien trobat importants mines al Transvaal seria el motiu que impulsaria els britànics a envair aquestes repúbliques i a annexionar-les. Desprès de tres anys de guerra, els territoris dels Bòers eren integrats en l’Imperi Britànic, encara que es respectarien algunes institucions i formes de govern pròpies.

Boers_1881.gif

La cursa colonial va fer que s’ocupessin territoris africans on hi havia nacions, ètnies i llengües diferents, sense cap mena de respecte vers el seu passat i les característiques tribals pròpies. Les noves fronteres del continent van ser traçades artificialment, i els nous Estats només respondrien als interessos econòmics i a la capacitat de conquesta dels imperis colonitzadors.

Les noves potències imperialistes

dimecres, 1/12/2010

El segle XIX va veure créixer, sense que els Estats europeus hi donessin gaire importància al començament, a dos Estats extra-europeus destinats a convertir-se en dues grans potències al llarg del segle XX: els Estats Units i el Japó. Tots dos països reclamarien el seu paper en la conquesta colonial, especialment en aquelles àrees en les que consideraven tenir més dret a actuar que els europeus.

El Japó sortiria del seu aïllament secular a mitjans de segle i veuria en el Pacífic i en tot el continent asiàtic la seva àrea d’expansió natural i, com veurem, en poc més de trenta anys va convertir-se en la principal potència oriental, en plena competència territorial amb la Xina, Rússia, Gran Bretanya i els Estats Units.

D’altra banda, els Estats Units, finalitzada la conquesta de l’Oest, van creure’s preparats per iniciar l’expansió territorial a l’últim terç del segle XIX. Així, els nord-americans van vertebrar les línies mestres de la seva política colonial: l’imperialisme dels EUA seria, fonamentalment, un “imperialisme de proximitat” al seu propi continent, on l’Amèrica Central, l’Amèrica del Sud i el Carib serien les principals regions on exercir la seva influència política i econòmica. Era una relectura de la Doctrina Monroe (“Amèrica pels americans”). Una segona originalitat de l’imperialisme nord-americà i que el diferenciaria de la resta de potències definint el tipus de domini colonial que es practicaria en el segle XX seria l’articulació del neocolonialisme, caracteritzat no tant per la conquesta del territori i el control polític directe, sinó per la influència i la submissió econòmica.

imperialisme estats units.jpg

Els EUA van estar interessats a dominar determinats països i a subjugar-los als seus interessos econòmics fent servir els governs dèbils i corruptes de les oligarquies locals fent servir la influència econòmica mitjançant fortes inversions al centre i al sud del continent americà, i desprès utilitzant la força dels marines quan veien que aquells interessos perillaven. Així, el 1869, el president Grant revaloritzaria la Doctrina Monroe començant l’expansió nord-americana fora de les terres continentals del nord.

Els EUA van fixar els seus interessos financers a la zona del Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) creant una autèntica àrea del dòlar. El 1898 es passaria a la intervenció armada quan, amb l’excusa de la voladura del cuirassat Maine, van declarar la guerra a Espanya i van destruir l’armada espanyola a Cuba i a les Filipines. Espanya es veuria obligada a reconèixer la independència de Cuba (on els EUA establirien un protectorat el 1903) i va cedir Puerto Rico i Filipines als Estats Units. Aquell mateix any els EUA ocuparien les illes Hawaii al Pacífic. El 1903, provocarien la independència de Panamà respecte a Colòmbia i comprarien al nou Estat les terres de l’istme. Des de 1905, els Estats Units controlarien gran part de l’Oceà Pacífic i del Mar del Carib.

Conquesta i organització dels imperis colonials

dimarts, 30/11/2010

Exploració i conquesta:

Durant el procés colonialista del darrer terç del segle XIX, l’adquisició d’un territori, la seva confirmació com a colònia i la seva inclusió en el sistema imperial metropolità es realitzava normalment en tres fases successives.

En primer lloc s’explorava el territori. Molt sovint eren els comerciants i els missioners els que prenien la iniciativa de les exploracions. Les notícies que aquests donaven a la metròpoli eren confirmades per uns exploradors professionals al servei de societats científiques o dels governs (com en el cas de Livingstone i Stanley a Àfrica).

Un cop explorat el territori s’iniciava la segona fase: la conquesta. Aquesta resultava relativament fàcil per la superioritat militar i tècnica dels països colonitzadors. La signatura de tractats amb els indígenes era una farsa que equivalia a imposar l’ocupació dels territoris. A més, s’utilitzaven les rivalitats internes entre les tribus o ètnies dels països ocupats i els europeus reclutaven moltes de les seves tropes entre els indígenes. Per controlar els territoris seria fonamental, en molts casos, l’ajuda dels nous mitjans de comunicació i transport (telègraf, ferrocarril, etc.).

La tercera fase comportava l’organització i l’administració dels territoris conquerits. Així, un cop conquerit el territori, la nova colònia passava a engrossir els territoris imperials i, per tant, era governada per la metròpoli. Ara bé, no totes les colònies serien administrades o governades de la mateixa manera. Generalment, seria el model organitzatiu de l’imperi britànic el que s’implantaria als territoris colonitzats, seguint diferents aplicacions. Els principals tipus de colònies serien: les colònies d’explotació, els protectorats, els mandats i les colònies de poblament.

Models d’administració colonial:

Els països colonitzadors van fer servir diferents estructures de dominació colonial: les colònies d’explotació, els protectorats, les colònies de poblament, les concessions i els mandats.

Les colònies d’explotació no tenien govern propi i estaven sotmeses a la sobirania de la potència colonitzadora, és a dir, depenien directament de l’administració metropolitana que hi exercia una política d’ocupació. L’autoritat era en mans d’un governador que actuava ajudat per una munió de funcionaris britànics que van erigir-se en una elit dirigent. Un exemple d’aquest model el trobem en el Congo Belga.

Els protectorats, en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena encarregat de la política interior i que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa, explotació econòmica i  representació exterior. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

Les colònies de poblament o dominis, que implicaven l’establiment a la colònia d’abundant població europea de forma permanent (Canadà, Austràlia, etc.) i que exercien l’autogovern. D’aquesta manera, s’originaven nuclis socials de tipus occidental que s’imposaven a la població indígena. Els models d’aquest model de colonització serien els Dominis Britànics de la Commonwealth, que aviat gaudirien d’un govern i un sistema parlamentari propis. Aquest govern tindria, però, limitades les seves prerrogatives exteriors i estava sotmès a la figura del governador (nomenat pel govern britànic) que era el representant de la metròpoli a la colònia. Així, el Canadà va assolir l’autogovern el 1867, Nova Zelanda el 1854, Sud-àfrica el 1872 i Austràlia el 1890.

Les concessions eren territoris que pertanyien a un país independent, però del qual les potències colonitzadores n’aconseguien la cessió temporal per controlar-ne l’economia. Posteriorment apareixerien els mandats, fórmula nascuda desprès de la Primera Guerra Mundial, i que va aplicar-se per administrar els territoris dependents de les potències de l’Europa central perdedores de la guerra. Segons aquesta nova fórmula, una potència colonial (bàsicament, Gran Bretanya o França) exerciria la tutela sobre un determinat territori en representació de la Societat de Nacions.