Entrades amb l'etiqueta ‘Imperialisme i colonialisme’

Les bases ideològiques de l’Imperialisme dels Estats Units

dissabte, 8/01/2011

Els Estats Units van irrompre amb força en l’esfera internacional en ens anys noranta del segle XIX. Començava una nova era d’intervencionisme que s’edificaria a poc a poc, fins que en mig segle, després de la Segona Guerra Mundial, el país esdevindria la principal potència mundial a nivell econòmic i polític.

Per trobar les causes d’aquesta orientació imperialista nord-americana no només ens hem de centrar en els motius econòmics, ja que l’imperialisme dels EUA va anar molt més enllà. El país ja tenia un amplíssim mercat intern que era capaç d’absorbir l’oferta industrial. És per això que els historiadors consideren que en l’expansionisme nord-americà van prevaler les raons ideològiques i geopolítiques per sobre de les consideracions econòmiques.

D’una banda, el sentiment de superioritat del poble nord-americà va ser exaltat per diverses doctrines:

La Doctrina Monroe precisava que el continent americà era l’àrea d’influència dels Estats Units i, per tant, un territori vedat als europeus. Anomenada així pel president del mateix nom que va formular-la, aparentment era un crit anti-imperialista. Segons Monroe, cap Estat europeu tenia el dret a estendre el seu domini sobre Amèrica (és la famosa expressió “Amèrica pels americans”). Però, aquesta doctrina derivaria en l’eix d’una política intervencionista per part dels EUA a Llatinoamèrica ja que els nord-americans es reservaven el dret a intervenir en el continent sempre que fossin amenaçats els seus interessos.

monroe.gif

El president nord-americà James Monroe

I la Doctrina del Destí Manifest defensava que el nord-americà era el poble triat per Déu, fet que els permetia apropiar-se de les terres que consideraven destinades a formar part dels Estats Units. Aquesta expressió va aparèixer publicada per primer cop el 1845, en l’article “Annexió”, per un periodista, John O’Sullivan, que defensava que “el poble nord-americà, en qualitat de poble elegit té un fi manifestat per Déu segons el qual li és permès apropiar-se de tot territori que estigués destinat a formar part dels Estats Units”.

John_O'Sullivan.jpg

El periodista John O’Sullivan

Aquestes doctrines van consolidar en el país un fort sentiment nacionalista que se sustentava en una suposada superioritat racial, política, religiosa, cultural i tècnica de la raça blanca anglosaxona sobre els llatins que poblaven la majoria del continent americà. Idees que, òbviament, no eren noves ja que, al mateix temps, els europeus les estaven fent servir per a justificar la seva expansió colonial als continents africà i asiàtic.

D’altra banda, les concepcions geopolítiques defensades per l’almirall i historiador Alfred T. Mahan van tenir un ampli seguiment. La proposta de l’estrateg naval Mahan, preocupat per la defensa d’una frontera tan extensa, passava per consolidar la posició dels Estats Units mitjançant el domini estratègic del mar, a través del control d’importants bases navals i el desenvolupament d’una flota de guerra, més que per l’annexió de territoris.

alfred-thayer-mahan.jpg

L'almirall Alfred Thayer Mahan

La conjunció de totes aquestes idees van justificar el dret a la intervenció per part dels Estats Units, que es succeirien al Carib i en d’altres estats americans, al Pacífic i a la Xina.

L’ocupació dels territoris colonials

divendres, 7/01/2011

L’adquisició d’un territori, la seva confirmació com a colònia i la seva inclusió en el sistema imperial metropolità es feia normalment en tres fases successives.

En primer lloc s’explorava el territori. Molt sovint eren els comerciants i els missioners els que prenien la iniciativa de les exploracions. Les notícies que aquests donaven a la metròpoli eren confirmades per uns exploradors professionals al servei de societats científiques o dels governs (com en el cas de Livingstone i Stanley a Àfrica).

Un cop explorat el territori s’iniciava la segona fase: la conquesta. Aquesta resultava relativament fàcil per la superioritat militar i tècnica dels països colonitzadors. La signatura de tractats amb els indígenes era una farsa que equivalia a imposar l’ocupació dels territoris.

El mode d’actuació dels europeus a l’hora d’aconseguir la signatura dels tractats era, més o menys, el següent: de cop i volta apareixia en el poblat indígena un europeu (generalment brut, sense afaitar i amb un aspecte malgirbat) davant la sorpresa general dels natius que s’espantaven de la seva presència. Aleshores l’explorador europeu els oferia unes quantes bagatel·les molt vistoses però de cap valor econòmic. La cobdícia i el desconeixement, però, acabava imposant-se i el cap de la tribu s’acostava a rebre els regals.

Seguidament un intèrpret explicava al cap el tractat que oferia l’explorador europeu. Aquest segurament no entenia res perquè no parlava la llengua del suposat intèrpret, però complagut pels regals que li havien fet els europeus acceptava i signava el tractat amb l’europeu que afirmava ser el representant d’un gran Imperi.

Per exemple, aquest és un extracte del Tractat que Sir Henry Stanley, el famós explorador africà, va signar amb els caps de tribu indígenes de Mafela i Ngombi:

stanley.jpgReunits en conferència […] han establert el següent tractat:

Primer. Els caps de tribu de Mafela i Ngombi, segons els seus desitjos, accepten que l’Associació Internacional Africana s’estableixi als seus països per al progrés de la civilització i del comerç. De comú acord, tant per a ells mateixos, com per als seus hereus i successors, cedeixen ara i per sempre a l’Associació la sobirania i tots els drets de govern sobre els seus territoris […].

Tercer. Tots els camins terrestres i les vies fluvials que recorren el territori, el dret de pagar peatges, els drets de pesca, mines i boscos, són absoluta propietat de la mateixa Associació, així com qualsevol terreny no ocupat que pugui ser escollit.

Quart. L’Associació Internacional Africana s’obliga a pagar als caps de tribu de Mafela i Ngombi els següents articles: una peça de roba per mes a cadascun dels caps que signen, a més d’un regal de roba per a la Junta […] com a compensació pels drets concedits a aquesta Societat.

A més, s’utilitzaven les rivalitats internes entre les tribus o ètnies dels països ocupats i els europeus reclutaven moltes de les seves tropes entre els indígenes. Per controlar els territoris seria fonamental, en molts casos, l’ajuda dels nous mitjans de comunicació i transport (telègraf, ferrocarril, etc.).

La tercera fase comportava l’organització i l’administració dels territoris conquerits. Així, un cop conquerit el territori, la nova colònia passava a engrossir els territoris imperials i, per tant, era governada per la metròpoli. Ara bé, no totes les colònies serien administrades o governades de la mateixa manera. Generalment, seria el model organitzatiu de l’imperi britànic el que s’implantaria als territoris colonitzats, seguint diferents aplicacions. Els principals tipus de colònies serien: les colònies d’explotació, els protectorats, els mandats i les colònies de poblament.

Les formes de dominació colonial: els protectorats

dimecres, 5/01/2011

Els protectorats, eren territoris colonials en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena sobirà amb una estructura política i cultural pròpia, que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa i de representació exterior, a més de l’explotació econòmica. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals establertes prèviament, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

D’aquesta manera, per exemple, França va instaurar un protectorat sobre Tunísia. En el següent text, el ministre d’Afers Estrangers francès Jules Ferry defineix els motius de la instauració d’aquest model de dominació colonial en el país nord-africà des del 1881 (fins a la seva independència el 1956) en un discurs davant del Parlament el 1884:

Traité_du_Bardo.jpgMantindrem a Tunísia aquesta situació de protectorat, de potència protectora, perquè té grans avantatges. Ens evitarà instal·lar en aquest país una administració francesa, és a dir, imposar a l’erari francès unes despeses considerables. Ens permetrà supervisar i governar sense assumir la responsabilitat de tots els detalls de l’administració, de tots els petits errors, de totes les petites friccions que puguin sorgir del contacte de dues civilitzacions diferents. Als nostres ulls, és una situació adequada, útil, que salvaguarda la dignitat del vençut, qüestió gens indiferent en un país musulmà, qüestió que té una gran importància en terra àrab. Salvaguardar la dignitat del vençut és consolidar la seguretat de la possessió.

El domini colonial de Leopold II sobre el Congo

dimarts, 4/01/2011

El 1885, a la Conferència de Berlín, es va establir el denominat Estat Lliure del Congo, un domini colonial africà, propietat personal del rei Leopold II de Bèlgica. Des d’aquest moment El Congo va ser administrat de forma privada pel propi rei Leopold fins al 1908, any en què el territori va ser cedit a Bèlgica.

Leopold_II.jpg

Leopold II de Bèlgica

Durant el període en què va ser administrat per Leopold II, el territori va ser objecte d’una explotació sistemàtica i indiscriminada dels seus recursos naturals (especialment d’ivori i el cautxú), en la qual es va utilitzar exclusivament mà d’obra indígena en condicions d’esclavitud.

Per mantenir el seu control sobre la població nativa, l’administració colonial va instaurar un règim de terror, en el qual van ser freqüents els assassinats en massa i les mutilacions. Així, com denúncia l’historiador francès Marc Ferro, amb la barreja d’aquesta primera fase colonial d’ignorància, ceguesa, mala fe i creença tranquil·la en la “superioritat” de la raça blanca, Leopold i els seus agents van voler justificar, en nom dels imperatius del “progrés”, el recurs sistemàtic a la imposició i a la violència contra els africans.

A més de proveir obligatòriament de cautxú els agents de l’Estat i de les companyies, els congolenys tenien tot un seguit d’obligacions –treball forçat, transport com a portejadors, prestacions personals, lliurament de queviures, impostos i taxes–. No respectar les obligacions implicava la resposta immediata del lloc administratiu o de la factoria més propera. Presentat com una necessitat per manca de mitjans de comunicació moderns, el transport per portejadors va ser legalitzat el 1891 i va subsistir en el conjunt de la colònia fins molts anys després de la construcció del ferrocarril que unia Leopoldville (l’actual Kinhasa) amb Matadi (1890-1898).

congo-belga.jpg

Hereu directe d’aquesta esclavitud l’abolició de la qual era una de les justificacions principals de la presència dels colonitzadors, el treball forçat va ser legalitzat el 1892 per contribuir, entre d’altres feines, a la construcció i el manteniment de les pistes i dels primers equipaments col·lectius, a la tala de boscos i al transport per portejadors.

Punch_congo_rubber_cartoon.jpgTots els testimonis directes que ens han arribat, en particular el dels missioners protestants i no belgues, concorden a l’hora de donar testimoni sobre el rebuig dels africans a sotmetre’s i la resistència a l’ocupació belga. Així doncs, el rei Leopold II va haver d’erigir tot un impressionant aparell coercitiu, no tan sols per obtenir el compliment de les tasques obligatòries, sinó també per reprimir i prevenir les revoltes.

A causa de les explotacions descrites i d’altres factors relacionats, va haver-hi un elevadíssim nombre de víctimes mortals: encara que és impossible realitzar uns càlculs exactes, la majoria dels autors esmenten xifres que anirien entre els cinc i els deu milions de morts a causa de l’explotació colonial.

A partir de 1900, la premsa europea i nord-americana van començar a informar sobre les dramàtiques condicions en què vivia la població nativa del territori. Les maniobres diplomàtiques i la pressió de l’opinió pública van aconseguir que el rei belga renunciés al seu domini personal sobre el Congo, que va passar a convertir-se en una colònia de Bèlgica, sota el nom de Congo Belga. L’annexió del territori a Bèlgica va ser formalitzada per mitjà d’un tractat signat el 15 de novembre de 1908, que va ser aprovat pel Parlament belga a l’agost i pel Rei a l’octubre de 1909. D’aquesta manera s’iniciava l’època colonial del Congo Belga.

La Conferència de Berlín

dijous, 30/12/2010

La necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis, arran del conflicte generat per les rivalitats entre França i Bèlgica al Congo i l’interès creixent dels comerciants alemanys per l’Àfrica central, va portar a la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus.

Afrikakonferenz.jpgCom a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una Acta General que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.

Així, s’acordava la distribució efectiva del continent entre les diferents potències europees. Es respectarien les conquestes ja fetes per Gran Bretanya, França, Alemanya i Portugal. A més, es creava l’Estat Lliure del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica.

Finalment, es donaven una sèrie de mesures de compliment internacional: la necessitat d’ocupar físicament un territori (no només les zones costaneres, sinó tot el territori de forma efectiva) per poder reclamar-ne la sobirania, la notificació de l’establiment de les noves colònies a les altres potències imperialistes, la prohibició dels monopolis, la lliure navegació pels rius Níger i Congo, la prohibició de l’esclavitud i, teòricament, el respecte a les cultures indígenes.

Extracte de l’Acta General de la Conferència de Berlín (1885):

Desitjant establir en l’esperit de mútua entesa les condicions més favorables al desenvolupament del comerç i de la civilització de determinades regions d’Àfrica, i assegurar a tots els pobles els avantatges de la lliure navegació pels dos principals rius africans que desemboquen a l’Oceà Atlàntic. Desitjosos també de prevenir els malentesos i les disputes que puguin suscitar en el futur les noves preses de possessió efectuades a les costes d’Àfrica, i preocupats al mateix temps pels mitjans d’augmentar el benestar moral i material de les poblacions indígenes, hem resolt […] reunir una Conferència ha Berlín.

Capítol Primer

Article Primer. El comerç de totes les nacions gaudirà d’una completa llibertat a la conca del Congo […], a la zona marítima de l’Oceà Atlàntic […], a la zona que s’estén des de la conca del Congo fins a l’Oceà Índic […] i fins a la desembocadura del Zambezi.

Article Segon. Tots els pavellons, sense distinció de nacionalitat, tindran accés lliure a tot el litoral dels territoris enumerats a dalt […].

Article Quart. Les mercaderies importades en aquests territoris romandran lliures de drets d’entrada i transit.

Article Cinquè. Tota potència que tingui o arribi a tenir drets de sobirania en els territoris referits

Article Sisè. Totes les potències […] es comprometen a vetllar per la conservació de les poblacions indígenes i per la millora de les seves condicions morals i materials d’existència, així com a contribuir a la supressió de l’esclavitud i sobretot el tràfic de negres […]. La llibertat de consciència i la tolerància religiosa resten expressament garantides, tant als indígenes com als nacionals i als estrangers […]. Les potències protegiran i afavoriran totes les institucions i empreses religioses encaminades a instruir els indígenes i fer-los entendre i apreciar els avantatges de la civilització […].

Capítol Sisè

Article Trenta-quatre. Tota potència que en el futur prengui possessió d’un territori situat a la costa del continent africà però fora de les seves possessions actuals, o que sense posseir-ne cap fins aleshores arribés a adquirir-lo […], acompanyarà l’Acta respectiva d’una notificació dirigida a les restants potències signants de la present Acta, amb l’objectiu de donar oportunitats a aquelles de fer valer les seves reclamacions.

Material_Historia Contemporánea_Afri1913.jpg

A partir d’aquest moment, en una veritable cursa, els Estats europeus van penetrar a Àfrica de forma accelerada. Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys establerts a l’Àfrica negra (Togo, Camerun, Àfrica Sud-occidental i Tanganyika) i els portuguesos, que amb el suport d’Anglaterra van consolidar la seva presència a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris africans.

Àfrica, un continent per explotar

dimecres, 29/12/2010

L’interès pel coneixement geogràfic i naturista de les regions que fins aquell moment havien restat desconegudes pels europeus va comportar la creació de Societats Científiques (per exemple, l’Associació Internacional Africana de Londres) que van promoure expedicions per descobrir Àfrica. Per la seva banda, l’Església va promoure missions missioneres (per exemple, la Societat Missionera de Londres) amb la voluntat d’escampar la religió cristiana i de dur a terme una missió humanitària en aquest continent que permetés posar fi al tràfic d’esclaus.

Així, cap a la segona meitat del segle XIX, exploradors i missioners van iniciar la descoberta del continent. Destaquen les expedicions per l’Àfrica central dels exploradors Livingston i Stanley, així com les del francès Bazza, que va travessar tot el territori del Congo. D’una manera o una altra, aquestes expedicions van permetre descobrir les línies mestres de la geografia africana i van obrir el camí cap a la posterior ocupació militar d’aquests territoris per part de les potències europees.

colonialism1914.jpg

D’aquesta manera parlava el comandant britànic Verney Lovett Cameron dels atractius del continent africà pels europeus i les possibles actuacions colonialistes a realitzar pels governs a la seva obra autobiogràfica A través d’Àfrica (1877), escrita al retornar de les seves expedicions africanes:

cameron.jpg

Verney Lovett Cameron

Els recursos militars i vegetals d’aquestes meravelloses contrades són dels més importants del món. Si es poguessin fer servir els indígenes per explotar aquestes riqueses, immenses fortunes recompensarien ben aviat els esforços dels pioners […].

Els esforços dels missioners contra el tràfic de negres només reeixiran si van acompanyats amb el desenvolupament del comerç. Negociants i missioners haurien de col·laborar en comptes de competir, com passa massa sovint […].

Alguns consideren que és inalienable el dret dels caps africans a governar els assumptes del seu poble. Però jo crec que no trobaríem cap lloc a Àfrica on la gent fos reticent davant d’un poder més ben organitzat. El poder tradicional dels caps es fonamenta en la barbàrie i en l’arbitrarisme. N’hi ha prou que un dèspota borratxo ordeni la mort d’un home perquè aquest home sigui executat immediatament. Estic convençut que l’obertura de veritables vies de comunicació frenaria el comerç de l’home per l’home i que la instauració d’un comerç legal hi posaria un aturador definitiu.

La justificació del colonialisme segons Jules Ferry

dimarts, 28/12/2010

Els factors econòmics que van impulsar el colonialisme van ser diversos. D’una banda, hi havia l’imperialisme comercial a la recerca d’uns mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar el proveïment de les primeres matèries necessàries per a la indústria ja que amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors. A més existiria l’imperialisme de tipus financer.  Aquesta era la justificació econòmica del colonialisme que realitzava Jules Ferry (en aquell moment Ministre d’Afers Estrangers de Tercera República) en un discurs davant del Parlament francès el juliol de 1885:

Jules Ferry.jpgDes del punt de vista econòmic, per què unes colònies? La qüestió colonial és per als països dedicats per la naturalesa de la seva indústria a una gran exportació, com el nostre, la qüestió mateixa del mercat […]. Les colònies són, per als països més rics, una inversió de capitals de les més avantatjoses […]. Us dic que França, que sempre ha gaudit de grans capitals i n’ha exportat quantitats considerables a l’estranger […], té interès a considerar aquest aspecte de la qüestió colonial.

Però senyors, hi ha un altre aspecte més important d’aquesta qüestió que supera de molt el que acabo de tractar […]. En els temps que ens trobem i en la crisi que travessen totes les indústries europees, la fundació d’una colònia és la creació d’un mercat. S’ha assenyalat, en efecte, i els exemples abunden en la història econòmica dels pobles moderns, que n’hi ha prou que el llaç colonial subsisteixi entre la mare pàtria que produeix i les colònies que ha fundat, perquè el predomini econòmic acompanyi i suporti, d’alguna manera, el predomini polític.

Els factors ideològics que impulsaren l’imperialisme van ser de dos tipus: nacionalistes i culturals. D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada va ser necessari pel desenvolupament del colonialisme (la tendència humana dels més forts a imposar-se sobre els més dèbils). Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país (“grandesa nacional”) i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials. Recuperant el discurs de Jules Ferry, aquesta era la justificació ideològica del colonialisme que realitzava:

Senyors, hi ha una segon punt que haig d’abordar, i és l’aspecte humanitari i civilitzador de la qüestió […]. Cal dir obertament que, en efecte, les races superiors tenen dret enfront de les races inferiors […]. Repeteixo que les races superiors tenen un dret perquè tenen també un deure: tenen el deure de civilitzar a les races inferiors […].

Empire_colonial_français_(1920).png

L'imperi colonial francès a finals del segle XIX

Els factors polítics que expliquen l’Imperialisme van ser diversos. D’una banda, desprès de les unificacions d’Itàlia i Alemanya, les fronteres europees semblaven estabilitzades i les possibilitats d’expansió territorial eren molt més fàcils fora del continent europeu. D’aquesta manera, les necessitats d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. D’altra banda, tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi en el concert internacional, podien fer oblidar els problemes interns o ajudaven a garantir el tràfic marítim.

A més, molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies ultramarines com una part important de les seves estratègies diplomàtiques, que servissin de bases estratègiques per a millorar el poder militar o, simplement, per tractar d’impedir que els seus rivals estrangers aconseguissin controlar més àrees geogràfiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics per protegir les llargues rutes comercials; França, desprès de la desfeta de Sedan el 1870, necessitava recuperar prestigi i l’aventura africana seria la gran ocasió; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, no podia cedir davant la cursa colonial de les altres potències… Finalment, d’aquesta manera justificava políticament Jules Ferry l’expansió colonial francesa davant la cambra de diputats:

Senyors, a Europa tal com està feta, en aquesta competència de tants rivals que veiem créixer al nostre voltant […] la política de tancament o absentisme és simplement el gran camí de la decadència. Les nacions, en el nostre temps, no són grans més que per l’activitat que desenvolupen […].

Brillar sense actuar, sense barrejar-se en els assumptes del món, mantenint-se al marge de totes les combinacions europees, considerant com una trampa, com una aventura tota expansió cap a l’Àfrica o cap a l’Orient, viure d’aquesta manera, per a una gran nació, ho podeu creure, és abdicar, i en un espai de temps més curt del que podeu pensar, és baixar del primer lloc al tercer o al quart […].

Afirmo que la política colonial de França, que la política d’expansió colonial, la que ens ha impulsat a anar cap a Saigon, a la Contxinxina, i que ens condueix cap a Tunísia […], es fonamenta en una realitat sobre la qual es necessari cridar la vostra atenció un moment. És a dir, que una marina com la nostra no pot navegar sobre la superfície dels mars sense refugis sòlids, sense defenses i sense cap centre de proveïment. Cal que el nostre país es posi a fer el mateix que els altres i, atès que la política d’expansió colonial és el mòbil general de les potències europees en el moment actual, cal prendre partit a favor seu.

El colonialisme europeu a la recerca de nous mercats

dilluns, 27/12/2010

Amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors. Les crisis del 1873 (i la greu depressió que la va seguir), del 1882, i del 1890 van agreujar aquest fet i van provocar un canvi generalitzat de la política econòmica, que consistia a abandonar el lliure canvi substituint-lo per una política de caràcter proteccionista.

Això faria indispensable poder disposar de mercats i de recursos en unes altres zones del món i els països industrialitzats van haver de dirigir-se cap a àrees no explotades. D’aquesta manera els països colonitzadors es garantien un mercat sense intromissions ni competències. En conseqüència, l’expansió colonial i el proteccionisme van esdevenir dos fenòmens econòmics paral·lels.

Aquest procés queda patent en aquest extracte d’un discurs de Jules Ferry sobre la necessitat que tenia Europa de trobar nous consumidors fora de les seves fronteres com a conseqüència de la crisi econòmica (1896):

La crisi econòmica que ha pressionat tan durament sobre el treballador europeu des del 1876 i la recessió industrial consegüent […] han conduit a França, a Alemanya i fins i tot a Anglaterra a un descens important i persistent del volum de les exportacions […]. El consum d’Europa està saturat: és imprescindible descobrir nous filons de consumidors en uns altres indrets del món […].

Jules_Ferry.jpg

Jules Ferry

D’altra banda, aquestes manifestacions de Sir Henry Morton Stanley, l’explorador de l’Àfrica central, sobre les riqueses del Congo recollides a la seva obra El Congo i la creació del nou Estat lliure (1876) també reflecteixen aquesta visió de les colònies com a mercats a explotar pel capitalisme europeu:

El Congo produeix dintre dels seus confins gairebé tots els articles que cal per a satisfer les necessitats europees […], dipòsits d’or i plata, mines abundants de coure i de ferro, boscos de gran valor, que produeixen fustes molt preuades, quantitats inexhauribles de cautxú, gomes valuoses, espècies, pebre i cafè, bestiar en ramats innombrables i poblacions susceptibles d’apreciar la comoditat de la vida, sempre que se’ls protegeixi dels assalts dels malfactors desenfrenats i de les carnisseries dels traficants d’esclaus […].

stanley.jpg

Sir Henry Morton Stanley, explorador de l’Àfrica central

L’Imperialisme com a solució al problema social segons el capitalisme

dijous, 23/12/2010

L’Imperialisme contemporani sorgiria quan la indústria dels països desenvolupats va arribar a un grau de creixement que feia necessària la recerca de mercats pels seus productes, de primeres matèries abundants i d’espais econòmics on poguessin donar rendiment els capitals excedents. Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial.

D’aquesta manera justificava l’Imperialisme europeu Cecil Rhodes, un dels empresaris britànics que van participar de la colonització d’Àfrica a través del comerç de diamants abans d’entrar en política, en una carta de 1895:

Ahir vaig anar a l’East End de Londres [una de les barriades obreres de la ciutat industrial] i vaig assistir a una assemblea d’aturats. A la reunió hi vaig escoltar discursos exaltats que no feien sinó demanar pa, pa i pa. Tornant cap a casa vaig anar reflexionant sobre el que havia escoltat i em vaig convèncer més que mai de la importància de l’Imperialisme […].

Punch_Rhodes_Colossus.png

L'Àfrica colonial dominada pels anglesos on els empresaris com Rhodes movien els fils del comerç

La idea que tinc representa la solució del problema social, és a dir, per tal de salvar quaranta milions de britànics de la guerra social, nosaltres, els polítics colonials, hem de prendre possessió de nous territoris per col·locar-hi l’excés de població, per trobar-hi nous mercats on poder vendre els productes de les nostres fàbriques i de les nostres mines […]. Si no voleu la guerra civil us heu de convertir en imperialistes.

L’exaltació nacionalista com a motor de l’Imperialisme

dimecres, 22/12/2010

Les necessitats d’engrandiment nacional, el fet que la possessió de colònies fos motiu de prestigi en el concert internacional i les possibilitats estratègiques a nivell militar que aquestes donaven als Estats europeus van conjugar-se amb la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter netament conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada. Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país i considerava que era missió d’una comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, el fet de prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

Així queda de manifest en aquest discurs de l’empresari i polític liberal britànic Joseph Chamberlain (1895-1896), aferrissat defensor de l’Imperialisme com a motor de la política exterior britànica:

En primer lloc, crec en l’Imperi Britànic i, en segon lloc, crec en la raça britànica. Crec que la raça britànica és la més gran de les races imperials que el món ha conegut […].

Chamberlain.jpg

Joseph Chamberlain (1836-1914), empresari i polític britànic

Entre totes les nacions del globus tan sols nosaltres hem estat capaços de fundar i de conservar colònies en les condicions més diverses i a totes les regions del món. Ens hem assegurat no solament la fidel submissió de tots els ciutadans britànics, sinó també la simpatia de totes les races que viuen a l’ombra de la bandera britànica.