Entrades amb l'etiqueta ‘Imperialisme i colonialisme’

Etapes de la descolonització

dimarts, 24/05/2011

El procés de descolonització que va iniciar-se al subcontinent indi va desenvolupar-se al llarg de quaranta anys i va passar per diferents etapes, les quals ens permeten establir una cronologia del procés vinculada als territoris afectats:

La primera fase descolonitzadora va començar a Àsia després de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes van oposar-se al retorn a la situació prèvia al conflicte, i va afectar sobretot el continent asiàtic i els països de l’Orient Mitjà. Així, el 1947, la Gran Bretanya va veure’s obligada a acceptar la independència de l’Índia; i el 1949, Indonèsia va convertir-se en Estat independent. El 1954, i després d’una guerra de nou anys, França va ser obligada a abandonar Indoxina, donant lloc a la proclamació de l’Estat del Vietnam.

descolonitzacio asia.jpg

La segona etapa de la descolonització va afectar fonamentalment el nord d’Àfrica i va començar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania. El 1956, França va reconèixer la independència del Marroc i de Tunísia, però a canvi va centrar tots els seus esforços a conservar Algèria. La qüestió d’Algèria va derivar en una llarga i cruenta guerra que culminaria amb la independència del país nord-africà el 1962.

La tercera fase del procés afectar l’Àfrica Subsahariana i es va estendre entre el 1955 i el 1965, quan la majoria de les colònies britàniques (Kènia, Nigèria, etc.), franceses (Guinea, Mauritània, Madagascar, etc.) i belgues (Congo) van proclamar-se independents. Aquesta etapa també va significar la presa de consciència de l’existència del Tercer Món i del no-alineament, el màxim exponent del qual el trobem a la Conferència de Bandung de 1955. Igualment, l’ONU va jugar un paper important amb l’aprovació de la Resolució 1514 de 1960, la qual va esdevenir el document constitucional dels processos descolonitzadors.

La darrera etapa de la descolonització va afectar el con sud d’Àfrica i va ser força tardana en comparació amb les anteriors. Així, el 1975 van desaparèixer les darreres colònies portugueses (Angola i Moçambic) i el 1990 Namíbia va proclamar-se independent. A Sud-àfrica, la independència de la qual havia estat declarada pels colons blancs el 1961, va patir el règim de l’apartheid fins el 1993, moment en què van ser abolides les lleis discriminatòries per a la població negra.

descolonitzacio africa.jpg

Igualment, tot i la desaparició relativament recent dels darrers reductes colonials existents a diferents llocs del món (Hong Kong, Timor Oriental), l’ONU considera que encara avui existeixen alguns territoris no autònoms com a reminiscències dels antics imperis colonials, com, per exemple, seria el cas de Gibraltar.

Orígens i causes de la descolonització

divendres, 20/05/2011

El món bipolar que va emergir després de la fi de la Segona Guerra Mundial va veure com els imperis colonials construïts des de la segona meitat del segle XIX estaven condemnats a desaparèixer. Així, tot i que durant el període d’entreguerres ja s’havien iniciat diversos moviments d’independència, va ser des de la postguerra quan va fer-se present un nou fenomen anomenat descolonització, un procés a través del qual els pobles anteriorment dominats i explotats per Occident assolirien la independència, emancipant-se de les velles metròpolis. Només entre 1945 i 1960 aquesta descolonització afectaria a prop de 600 milions de persones.

La descolonització és, sense cap mena de dubte, un dels processos polítics més importants que van viure’s a nivell mundial en la segona meitat del segle XX. No només pel que va significar a nivell qualitatiu, sinó perquè va canviar significativament la fisonomia del planeta. Tanmateix, aquest procés, que va portar l’accés a la independència a bona part de les nacions del món, no va ser senzill i va veure’s colpejat per un gran nombre de dificultats que encara avui estan ben lluny de desaparèixer.

Els grans imperis colonials.jpg

decolonization.jpg

D’entre les causes que van afavorir el procés de descolonització podem destacar aquestes:

1. Les revolucions nacionals europees que van sacsejar el continent des del segon terç del segle XIX van difondre idees com llibertat, independència, nació, sobirania… I amb l’Imperialisme de finals de segle, Europa va convertir-se en la dominadora del món, fet que va suposar que aquests ideals tard o d’hora arribessin a les colònies. Des de finals del segle XIX, els principals potentats comercials i administratius indígenes van enviar els seus fills a estudiar a les metròpolis on es formarien els futurs llibertadors. Així, Europa va ser qui va donar als pobles colonitzats les armes que acabaren amb la seva hegemonia.

2. El desig d’independència de la majoria de la població de les colònies enfront de les metròpolis que hi havien imposat les seves formes de vida i de cultura, les governaven despòticament i havien desarticulat les seves economies mentre que hi contagiaven la crisi econòmica dels anys trenta.

3. La puixança dels moviments independentistes que, sota la inspiració de diferents ideologies (comunisme, islamisme, nacionalisme), van veure’s finalment amb forces per enfrontar-se als colonitzadors. Els desitjos d’independència, lligats a les idees de llibertat i democràcia, van penetrar amb força al món colonial.

4. La Primera Guerra Mundial va ser el primer detonant del procés, tot i que els seus efectes immediats van resultar molt limitats, ja que només van afectar a l’Orient Mitjà i algunes colònies britàniques com Austràlia i Canadà. D’aquesta manera, va ser després de la Gran Guerra quan països com l’Aràbia Saudita o el Líban van accedir a la seva independència. Igualment, la influència dels Catorze Punts de Wilson, que incloïen l’autodeterminació, seria un fet a valorar.

5. La Conferència de Baku de 1920, organitzada pels bolxevics, va platejar dos conceptes fonamentals i que s’integrarien en les lluites anticolonials: l’antiimperialisme i l’autodeterminació. Igualment, la Internacional Comunista va impulsar la creació de partits nacionalistes emancipadors en el món colonial.

6. La disminució del prestigi de les potències colonials que durant la Segona Guerra Mundial havien estat derrotades per l’Eix i havien vist com bona part de les seves colònies asiàtiques havien estat ocupades pel Japó. Aquesta mostra de debilitat posava fi a la llegenda de la superioritat de la raça blanca i de la impossibilitat de derrotar les potències europees. També, les colònies que van restar aïllades de les seves metròpolis van haver de realitzar l’esforç econòmic d’autoabastar-se a si mateixes, quan no a la pròpia metròpoli. A més, en alguns casos les colònies van aportar tropes a l’exèrcit metropolità. Això va permetre que les colònies prenguessin consciència de la viabilitat de la seva existència com a Estats-nació. Finalment, en alguns casos, les potències europees van veure’s obligades a negociar la promesa d’independència en la postguerra per evitar que els seus territoris ultramarins acabessin aliats en el bàndol de l’Eix.

7. L’expansió d’una opinió internacional favorable a la descolonització, la qual va manifestar-se a través de la Carta de l’Atlàntic de 1941, que condemnava els engrandiments territorials en contra del desig dels pobles amb dret a l’autogovern, i la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en les quals es proclamava el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, és a dir, el dret d’autodeterminació. Finalment, el 1960, l’ONU condemnava l’imperialisme a través de la resolució 1514.

8. El procés de descolonització no pot analitzar-se al marge del context històric global en el qual va produir-se: la Guerra Freda. El suport a la descolonització per part de les dues grans superpotències ja que ni els Estats Units ni la Unió Soviètica comptaven amb imperis colonials i, a més, tenien interès en afeblir la potència de les velles potències europees. La URSS va veure en aquests països un espai on ampliar la seva àrea d’influència i la ideologia comunista. Mentre que pels Estats Units la desaparició dels imperis comportava l’eliminació de les traves econòmiques que limitaven el lliure mercat així com la possibilitat de controlar un mercat essencial: el del petroli de l’Orient Mitjà.

descolonitzacio africa.jpg

descolonitzacio asia.jpg

Respecte de les característiques que van marcar aquests processos, és molt difícil establir un patró comú ja que cada país descolonitzat va aportar la seva especificitat. Tanmateix, aquests països i els seus moviments d’alliberament sí que van compartir alguns trets comuns com ara unes estructures socials arcaïtzants i en alguns casos desestructurades; l’endarreriment tècnic i industrial; una productivitat insuficient; una demografia pròpia de l’Antic Règim (alta natalitat i mortalitat); problemes d’abastaments de la població; i problemes d’adaptació del model d’Estat-nació a les seves estructures tradicionals.

La crisi del neocolonialisme espanyol al Marroc: la desfeta d’Annual

dijous, 3/03/2011

Un dels principals problemes que va marcar la política espanyola de les primeres dècades del segle XX va ser l’intent de practicar l’imperialisme al Marroc, política a través de la qual Espanya aspirava a reconstruir un imperi colonial al nord d’Àfrica per competir en la cursa imperialista de les potències europees. La pressió de l’imperialisme francès i dels militars espanyols –molt influents en la política espanyola–, els partits dinàstics van deixar-se endur per la idea de participar activament del colonialisme europeu tot i la crisi que vivia el país.

Així, l’Estat espanyol va participar de la cursa colonial al nord d’Àfrica signant un conveni franco-espanyol el 1904 per definir les àrees d’influència d’ambdós països al Marroc. Després de la Conferència d’Algeciras de 1906 Espanya va rebre el reconeixement internacional de la seva posició al nord d’Àfrica, però pocs mesos després ja esclataven les primeres revoltes contra l’ocupació al Rif.

Morocco-spanish-protectorate-1955.png

El protectorat espanyol al Marroc era una zona amb poc valor econòmic, però, tot i això, els cercles econòmics i els militars africanistes eren partidaris de l’ocupació del Marroc. Així, bancs privats i públics, empresaris bascs i catalans i els cercles financers de Madrid va pressionar el govern per a expansionar-se colonialment al Marroc i poder explotar les mines de ferro de les muntanyes del Rif. Tots esperaven formar part d’un negoci que semblava pròsper.

La iniciativa colonial, però, va ser ruïnosa. Tant és així que fins el 1927 l’aventura colonial no va suposar cap benefici econòmic per al país. Tampoc va haver-hi cap gran victòria militar que justifiqués l’expansió, ja que Espanya era incapaç de derrotar els rifenys deixant clar que l’aventura neocolonialista li anava gran. L’ocupació espanyola del protectorat marroquí seguia un “estil” colonial anacrònic. Van produir-se contínues desfetes militars, els problemes financers van ser constants, hi havia hipertròfia a l’exèrcit per l’excés d’oficials, les tropes eren ineficaces i les reaccions militars als atacs rifenys eren extremadament lentes.

Abd_el-Krim.jpg

Abd el-Krim

A més, les classes populars, que eren les que aportaven la majoria del gruix de soldats desplaçats al nord  d’Àfrica, estaven totalment en contra de la guerra colonial en la qual es veien obligats a participar. I en el si de l’exèrcit també hi havia una certa divisió al voltant d’aquest neocolonialisme a causa de la qüestió dels ascensos per mèrits de guerra. Només els militars anomenats africanistes, un sector molt proper a la corona, que eren els beneficiats de la campanya militar, defensaven obertament la política colonial.

Després de la crisi de 1909 i els fets de la Setmana Tràgica, la guerra al Marroc havia estat continuada, amb l’excepció del període de la Primera Guerra Mundial. Però, el 1918, un cop finalitzat el conflicte internacional, França i Espanya van reactivar les seves operacions militars per controlar el territori. Va ser aleshores quan van topar-se amb els grans capitostos rifenys, com ara Al Raisuni i Abd el-Krim, que van plantar cara amb l’èxit als exèrcits colonials.

Al començament de la dècada de 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes s’havien fet fortes i hostilitzaven les tropes espanyoles de forma permanent. El 1921, i amb l’objectiu de controlar els rebels, van realitzar-se unes quantes operacions militars dirigides pel general Silvestre, un militar ben relacionat amb el rei Alfons XIII i que es mostrava partidari d’aplicar la repressió sobre les cabiles rifenyes.

Annual.jpg

D’aquesta manera, un exèrcit integrat per soldats sense preparació militar, que desconeixien el terreny i que no estaven interessats en l’expansió colonial va iniciar una ofensiva militar sobre l’interior del territori marroquí que va acabar esdevenint un autèntic desastre per a l’exèrcit espanyol dirigit pel mateix Silvestre de forma maldestra i amb desconeixement. L’exèrcit va ser derrotat a Annual, va perdre tot el territori guanyat a les cabiles, nombres pèrdues materials i va patir prop de 13.000 baixes, incloent-hi el propi Silvestre. La derrota llançava a les escombraries els darrers deu anys de guerra.

general silvestre.jpg

Aquesta derrota de les tropes espanyoles a Annual va produir una enorme indignació entre l’opinió pública espanyola i va generar un intens debat al voltant de la deficient preparació i organització de l’exèrcit. El 1923, amb la successió de governs inestables en el poder i amb la tensió social en un punt àlgid, l’anunci de la discussió al parlament del cas d’Annual i l’acusació de negligència i corrupció tant del govern, com de l’exèrcit i de l’administració colonial a Melilla van sacsejar el país.

Desastre.jpg

La investigació sobre les responsabilitats per la derrota va ser encarregat a una comissió parlamentària que va redactar un informe (l’Informe Picasso) en el qual es revelaven qüestions d’extrema gravetat i es relacionava la monarquia amb la mala gestió del problema marroquí. La por a que es demanessin unes responsabilitats polítiques que haguessin pogut arribar a implicar el mateix Alfons XIII, va mobilitzar els sectors de l’exèrcit i de la dreta conservadora i reaccionària que, des de feia uns anys, veien en la dictadura militar l’única solució a la crisi que patia el país. Els militars no van dubtar a l’hora de culpar de la davallada espanyola a la incompetència dels governs civils, a la traïció patida al “frente nacional”, a les crisis de lideratge dels partits dinàstics i a les contradiccions dels polítics en la cursa colonial.

Així, l’intent d’impedir que l’Informe Picasso es difongués i es debatés a les Corts va ser el detonant que va portar Miguel Primo de Rivera a encapçalar un cop d’Estat, el 13 de setembre de 1923, per posar fi al sistema parlamentari restauracionista. Amb la dictadura instal·lada al poder ja no es depuraria cap tipus de responsabilitat per la desfeta d’Annual. És així com el cop definitiu que va propiciar l’enfonsament definitiu del sistema de la Restauració va ser propiciat per la política colonial al Marroc.

Les actituds espanyoles davant la guerra de Cuba

dissabte, 12/02/2011

Des de 1895 la vida política de la Península va estar condicionada pels transcurs de la guerra a les colònies i per l’enfrontament amb els Estats Units. Durant tot el període d’enfrontament, tant per part del govern conservador com del liberal, la principal preocupació va residir en aconseguir un consens nacional per les accions bèl·liques i en trobar els recursos necessaris per tal de fer front als requeriments de la guerra.

La consigna de les forces del règim va ser unir-se en un esforç comú. En canvi, l’escàs èxit en el transcurs dels esdeveniments va fer que es comencessin a revelar les diferències entre grups i partidaris. A més, la societat espanyola es va dividir entre aquells que recolzaven l’opció bèl·lica (partits dinàstics, gran part dels republicans i els carlistes) i els partidaris d’una solució pacífica (federals, socialistes, anarquistes i alguns sectors nacionalistes).

guerra de cuba.jpg

La guerra era considerada pels partits dinàstics com un mal menor, en tant que representava un desenllaç ràpid i honrós a un problema que no tenia millor solució. Els polítics del règim eren conscients de la superioritat nord-americana i dels escassos mitjans militars amb els quals disposaven per oposar-se a ells. Sabien que la guerra estava perduda, però els semblava preferible perdre les colònies d’aquesta manera, abans que cedir-les pacíficament i posar en perill l’estabilitat del sistema polític i de la monarquia.

Allò que veritablement espantava els partits dinàstics eren les conseqüències que podia tenir la pèrdua de Cuba o Filipines: que l’exèrcit es sentís traït i protagonitzés un pronunciament militar; i que aquest fos recolzat per moviments populars convenientment instrumentalitzats pels partits antidinàstics.

Altres sectors socials es sentien preocupats essencialment per la pròpia pèrdua de les colònies. Eren els grups colonials amb interessos a les illes: comerciants, “hacendados” i inversors amb interessos a Ultramar; militars i funcionaris destinats en aquestes, compromesos amb la seva administració, i amb fortes arrels econòmiques i oligàrquiques en aquells territoris; les ordres religioses vinculades a Filipines; les societats geogràfiques de l’expansió colonial.

Els empresaris espanyols interessats en el negoci colonial però sense inversions directes a les colònies –els tèxtils catalans, els cerealistes castellans i la siderúrgia basca–, conscients què el procés independentista a les colònies era imparable i què la situació de guerra només perjudicava els seus interessos, van recolzar una sortida ràpida al conflicte, acompanyada per una dura negociació en favor del manteniment dels drets d’entrada dels productes espanyols a les antigues colònies. Allò important era mantenir la possibilitat d’obtenir beneficis de les colònies, fos qui fos l’administrador polític.

D’altra banda, la premsa i l’Església van actuar com elements legitimadors de la guerra.

Tot i els temors dels governants, els partits antidinàstics no van aprofitar la guerra per atemptar contra el sistema polític, degut en part a que aquests grups no tenien a finals de segle, una gran implantació social, ni la capacitat per convertir-se en alternativa del govern.

La_fallera_de_l'oncle_Sam.JPG

La guerra, però, va provocar la consolidació de noves formacions dissidents –especialment nacionalistes i socialistes–, davant les quals s’obria un futur incert en el qual havien de trobar el seu espai polític. En canvi, els resultats de la contesa no van provocar grans variacions en el mapa polític espanyol, i, sobretot, no van suposar una amenaça pel règim. Pel que fa a l’entramat institucional, es van mantenir la Constitució, el titular de la Corona, una composició de les Corts similar, els mateixos partits i, fins i tot, els mecanismes polítics que tant es van criticar.

De la insurrecció cubana al Desastre de 1898

divendres, 11/02/2011

El retard o l’incompliment de les reformes polítiques i econòmiques del govern espanyol de la Restauració borbònica vers Cuba va comportar un allunyament de l’autonomisme i que els desitjos d’emancipació i l’independentisme guanyessin cada cop més partidaris.

El 1879 va produir-se un nou intent d’insurrecció que va donar lloc a un conflicte anomenat Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambistes, nom amb el qual es denominava als rebels cubans, va ser derrotada l’any següent amb una relativa facilitat com a conseqüència de la manca de suport entre la població, l’escassetat de l’armament i la clara superioritat de l’exèrcit espanyol.

mambises.jpg

El 1893, José Martí, un intel·lectual cubà, va fundar el Partido Revolucionario Cubano que tenia com a objectiu aconseguir la independència de l’illa i aviat comptaria amb el recolzament dels Estats Units. El partit ràpidament va augmentar la seva base social i va rebre el suport de nombrosos cabdills revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio Maceo i Calixto García, personatges que s’havien distingit en la lluita contra les tropes espanyoles en la Guerra dels Deu Anys i es negaven a acceptar els acords que s’havien signat a la Pau de Zanjón. La importància de José Martí va eradicar en la seva capacitar d’unir obrers, sectors populars i la burgesia criolla sota el l’objectiu d’arribar a la democràcia a partir de la independència. Amb ell, se sentia identificat tot aquell que no tingués interessos colonialistes.

Jose Marti.JPG

José Martí

El 24 de febrer de 1895, un nou aixecament independentista cubà, el Crit de Baire, va donar pas a un conflicte generalitzat. La rebel·lió va iniciar-se a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però va estendre’s ràpidament cap a l’oest arribant cap a l’Havana.

cuba_mapa_guerras_de_independencia_1868_1902.jpg

Davant l’aixecament a Espanya hi va haver diverses posicions: el govern de Cánovas va adoptar una actitud molt patriotera (“hasta el último hombre y hasta la última peseta”), anunciada en discursos sorollosos i grandiloqüents; la burgesia industrial i comercial (i especialment la catalana) també era partidària de mantenir la sobirania espanyola, amb la guerra si calia; el poble es va deixar portar per la propaganda de l’“orgullo nacional”. Només una part dels republicans federal, els socialistes, els anarquistes i els catalanistes de la Unió Catalanista van protestar i van demanar l’autonomia per a Cuba i les altres illes. A més, hi havia moltes associacions obreres contràries a la guerra perquè eren conscients que hi haurien d’anar els seus fills.

Weyler.png

Valeriano Weyler

Per reprimir la revolta, el cap de govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, inicialment va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos. Aquest va buscar la pacificació de l’illa mitjançant la combinació d’una forta acció militar amb un esforç polític de conciliació amb els rebels. Martínez Campos, però, va fracassar en el seu intent de controlar militarment la insurrecció i pacificar l’illa, motiu pel qual va ser dimitir i va ser substituït pel general Valeriano Weyler per canviar la tàctica bèl·lica i iniciar una fèrria repressió.

Amb l’objectiu d’evitar que els insurrectes s’estenguessin en el món rural i aïllar els guerrillers, Weyler va dividir l’illa amb “trochas y alambradas” i va concentrar la població pagesa en campaments o camps de concentració aïllats que impedien als camperols tenir contacte amb els combatents. A més, Weyler va tractar durament els rebels, a molts dels quals va fer aplicar la pena màxima, així com a la població civil, entre la qual va augmentar considerablement la mortalitat com a conseqüència de la proliferació de fams i epidèmies.

En el terreny militar, però, tot i la repressió, la guerra no era favorable als interessos espanyols ja que els combats tenien lloc a la selva (la manigua) contra unes forces disperses en el territori i amb una gran facilitat per concentrar-se pels atacs i separar-se ràpidament. Ni els soldats espanyols estaven preparats per a enfrontar-se a una amenaça d’aquest tipus ni l’exèrcit disposava dels mitjans necessaris. Així, el mal aprovisionament, la manca d’instruments i l’extensió de les malalties tropicals van causar una gran mortaldat entre les tropes i van fer que la victòria final esdevingués cada vegada un objectiu més difícil d’aconseguir.

A més, el sistema de lluita imposat per Weyler era tan cruel que va produir un gran desprestigi internacional per a Espanya, així com la protesta interessada dels Estats Units, que van muntar una gran campanya de premsa contra el domini espanyol. El govern liberal, conscient del fracàs de la via repressiva i temorós d’un conflicte amb els Estats Units, va veure’s obligat a fer dimitir Weyler. El seu substitut seria el general Ramón Blanco.

Santiago_campaign_1898.gif

A Espanya, parlar de diàleg sobre el conflicte cubà significava fragilitat envers una oposició molt forta al govern i al sistema amb la intencionalitat d’atacar-lo. Tot i això, l’any 1897, Segismundo Moret, com a ministre d’Ultramar, va aprovar un decret en el qual atorgava una àmplia autonomia cubana, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre cubans i peninsulars i l’autonomia aranzelària, però aquesta resposta arribava massa tard. Així, els independentistes cubans, sabent-se recolzats pels Estats Units, van rebutjar l’autonomia i la fi de les hostilitats.

uss maine.jpg

Voladura del cuirassat Maine

Davant el refús continuat per part del govern espanyol a vendre l’illa de Cuba als Estats Units, el president McKinley va reconèixer els independentistes cubans i els va ajudar obertament en el conflicte. L’abril de 1898, l’explosió fortuïta del cuirassat nord-americà Maine, enviat pel govern dels EUA al port de l’Havana com a símbol de protecció dels ciutadans nord-americans residents a l’illa, en el qual va perdre la vida la major part de la seva tripulació, va precipitar la guerra resultant ser el casus belli que necessitava l’administració nord-americana per involucrar-se en el conflicte.

Aleshores, els Estats Units van iniciar una forta campanya propagandística contra Espanya, a la qual s’acusava falsament d’haver provocat la voladura del Maine i s’exigia la retirada de Cuba. Tot i la consciència que l’exèrcit espanyol mai podria fer front amb èxit un conflicte militar amb els EUA, els dirigents polítics van considerar humiliant l’ultimàtum nord-americà, donant lloc a la guerra contra els Estats Units pel control de Cuba.

maine explosion headline.jpg

La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser ràpida i en únicament dues batalles navals va estar decidida. Una esquadra dirigida per l’almirall Cervera va partir cap a Cuba, però la flota nord-americana era molt més moderna poderosa i va desfer-se fàcilment dels malmesos vaixells espanyols, primer a Cavite (port de Manila, Filipines, 1 de maig de 1898), i després a Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898).

Calixto_García_and_William_Ludlow_in_Cuba,_1898.jpg

Calixto Garcia, general dels rebels cubans amb el Brigadier General William Ludlow (1898)

La pau va ser signada a París el 10 de desembre de 1898. Pels tractats de pau Espanya cedia Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam als Estats Units que hi establiria un protectorat i va abandonar Cuba, que es convertiria en una república independent sota el protectorat/ocupació dels Estats Units, amb la consegüent frustració dels líders independentistes cubans. Pel règim espanyol va ser més important salvar la monarquia davant les amenaces internes que no pas mantenir Cuba i la resta del seu imperi colonial.

Jules_Cambon_signs_Treaty_of_Paris,_1899.JPG

Signatura del Tractat de París de 1898

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis polítics i morals.

La fragilitat del colonialisme espanyol a Cuba en el segle XIX

dijous, 10/02/2011

Mentre les grans potències europees van caracteritzar-se en el segle XIX per l’articulació de grans imperis colonials i comercials, en el cas espanyol aquest procés va ser invers i va culminar amb la pèrdua del gran imperi americà forjat des de finals del segle XV. Així, en el procés de revolucions liberals que va caracteritzar el primer terç del segle XIX, les colònies espanyoles van emancipar-se donant lloc a la creació de nombrosos Estats independents. Finalitzat aquest procés només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.

El 1868, però, amb l’anomenat “Grito de Yara”, va iniciar-se un llarg procés que acabaria d’ensorrar l’imperi colonial espanyol. Amb aquesta insurrecció, dirigida per alguns propietaris criolls i amb un important suport popular, s’iniciava la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) que pretenia posar fi a l’esclavitud a l’illa. Per tal de pacificar l’illa, el govern d’Amadeu I va intentar tirar endavant un projecte d’abolició de l’esclavitud i de concessió de reformes polítiques, però la negativa dels sectors econòmics espanyols amb interessos a Cuba (bona part d’ells catalans) a aquestes reformes va frustrar la reforma, tot encoratjant els revoltats a continuar la guerra.

Embarcament_dels_voluntaris_catalans_al_port_de_Barcelona.jpg

Així, la guerra a Cuba va seguir sense que els diferents governs republicans que van succeir Amadeu I fossin capaços de millorar la situació. A més, les autoritats i els funcionaris espanyols a l’illa es decantaven per la solució monàrquica alfonsina i actuaven majoritàriament al marge del poder republicà. Una de les solucions frustrades que van intentar introduir-se en aquest període va ser la formulació de l’estructura federal de l’Estat que considerava Cuba (i Puerto Rico) com un territori més del conjunt d’Estats que integrarien l’Espanya federal.

guerra diez años.jpg

Seria en el temps de la Restauració quan es possés fi a la insurrecció cubana combinant l’acció militar amb la negociació. Així, el 1878 es va signar la Pau de Zanjón que incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (que no s’aprovaria fins 1888), la llibertat de comerç i la promesa de la introducció d’un seguit de reformes polítiques i administratives que donarien a Cuba representació a les corts espanyoles.

Seguint el model bipartidista que el sistema de la Restauració havia introduït a la Península, van crear-se dos grans partits que serien l’eix de la política cubana: el Partido Autonomista i la Unión Constitucional. Mentre que els constitucionalistes eren un partit de caràcter espanyolista i integrat fonamentalment pels peninsulars instal·lats a Cuba, els autonomistes propugnaven un programa reformista en el camp econòmic i polític i van ser capaços d’aconseguir una àmplia representació al parlament espanyol.

A Espanya, el Partit Liberal liderat per Sagasta va mostrar-se favorable a introduir reformes polítiques a Cuba, però només va ser capaç de concretar l’abolició formal de l’esclavitud (1888). Així, quan, el 1893, Maura va proposar un projecte de reforma de l’estatut colonial de l’illa, aquest va ser derrotat al parlament per la pressió dels grups econòmics espanyols amb negocis a Cuba, sempre intransigents a l’hora de fer cap concessió que pogués posar en perill els seus interessos econòmics i els privilegis dels que gaudien.

Independencia_de_Cuba,_revista_la_flaca,_1873..jpg

En el camp econòmic, a Cuba estava implantada una economia de plantació, basada en el cultiu del sucre i en menor mesura del cafè, del tabac i dels plàtans. Aquest tipus d’explotació es realitzava als “ingenios”, descansava sobre mà d’obra esclava i la producció estava bolcada cap al comerç exterior. A partir de 1880 va culminar la revolució industrial sucrera, es va modernitzar la producció mitjançant la introducció de maquinària i van aparèixer les fàbriques.

Aquestes circumstancies, juntament amb el canvi de legislació, van provocar que es passés d’un sistema esclavista a un assalariat, en el qual va anar augmentant-se la contractació de treballadors vinguts de la Península.

Les exportacions van augmentar la seva orientació cap al mercat internacional, en especial cap als Estat Units, Gran Bretanya i els països del nord d’Europa, la qual cosa va fer que es perdessin molts dels vincles que unien la illa amb la Península. La dependència del mercat nord-americà va créixer fins al punt què en 1890 es vengués més del 90% de la collita de sucre al trust sucrer de refinadores de Nova York. En xifres exactes al 1850, els Estats Units compraven el 30% de la producció de sucre, al 1880 el 80 % i al 1894, les xifres augmentaren fins al 91% del total. Aquest fet suposà una aproximació de la burgesia americana a la burgesia criolla cubana, les quals eren les encarregades de portar a terme les relacions comercials.

La Llei de Relacions Comercials amb Cuba, decretada l’any 1882 pel govern liberal de Sagasta, significava que a partir d’aleshores Cuba havia d’exportar tots els seus excedents sense aranzels, venent els seus productes, tothora, a un país tercer, els Estats Units, mentre que no podia vendre a Espanya. Per contra, Cuba, només podia rebre o comprar productes arribats des d’Espanya. La promulgació i pràctica d’aquesta llei suposaria una de les causes de la pèrdua definitiva de les colònies. L’illa viuria un malestar polític, al qual s’afegia el rebuig que provocava un règim aranzelari que responia més als interessos fiscals i proteccionistes de la metròpoli que a les necessitats dels sectors productius cubans.

Aquesta situació es va agreujar l’any 1890, quan l’administració del president nord-americà William McKinley va decidir aprovar un aranzel que restringia l’entrada del sucre i del tabac elaborat a Cuba en el mercat nord-americà, en resposta als altíssims drets que els productes americans havien de pagar a l’illa. L’adopció d’aquesta mesura va provocar la creació d’una organització en defensa dels productes cubans i en contra de la metròpoli.

La_fallera_de_l'oncle_Sam.JPG

L’anomenat Moviment Econòmic va reclamar una reforma aranzelària que permetés l’entrada dels productes estrangers al mercat cubà, així com la modificació de les lleis que, des de 1882, regulaven les relacions mercantils entre colònia i metròpoli i que, havien imposat un desarmament aranzelari gradual i complet pels productes peninsulars a Cuba, sense decretar una reciprocitat pels productes cubans a Espanya. La llei “Bill McKinley” suposava l’ajustament dels desequilibris econòmics d’Espanya a la política colonial, de manera que Espanya va haver de renunciar a les seves pretensions de dominació d’aquell mercat.

Espanya veient que els interessos cubans s’apropaven als interessos americans es va veure obligada aleshores a realitzar un projecte de reforma d’autonomia per a la illa, el 1893, a mans d’Antonio Maura. Aquest projecte suposava l’ampliació de les capacitats dels municipis regits per governadors i un consell d’administració consultiu, que estava format per 24 membres. En definitiva, es pretenia atorgar una certa autonomia a l’illa. Però aquest projecte també va aixecar les protestes, doncs va rebre una forta oposició per part dels colonialistes i del Partit Conservador, sectors els quals faran fracassar aquest projecte i es mostraran partidaris d’una política restrictiva i forta envers l’illa.

Japó en la primera meitat del segle XX: Imperialisme i militarisme

divendres, 4/02/2011

El 1910 Japó estava en expansió i ja era una potència imperialista. Durant la Primera Guerra Mundial Japó es sumarà al bàndol dels aliats i ocuparà les colònies alemanyes a Xina que li seran adjudicades pel repartiment dels tractats de Versalles.

Imperio_Japonés.JPG

Fins els anys vint van ser freqüents les mobilitzacions socials i polítiques protagonitzades per la nova classe mitjana que buscava una obertura política del sistema imperial japonès. El sistema japonès es basava en un sufragi censatari molt restringit que deixava el poder en mans dels interessos econòmics i la burocràcia imperial. És el període dels poders personals.

El parlament japonès tenia una escassa representativitat social. L’evolució social que va permetre l’obertura del Japó a occident havia generat una potent classe mitjana que va concretar-se amb la formació de partits reformistes com el Minseito (lligat a Mitsubishi) o el Senykai (lligat a Mitsui). També van aparèixer formacions socialistes i el Partit Comunista Japonès.

Les organitzacions polítiques de masses van portar a la formació el 1918 del primer govern japonès de partits. Així es passava de l’Estat personalista a un règim de partits que va perfeccionar-se amb la concessió el 1925 del sufragi universal masculí per la forta pressió que havien exercit els partits.

Aquest procés de democratització del Japó va suposar una forta tensió entre els partits polítics i els opositors a la democratització (militars, corporacions econòmiques i nacionalistes).

El comandament imperial era un grup social tancat amb vincles directes amb l’emperador. Ideològicament els militars eren conservadors, creien que la modernització econòmica del país no havia d’alterar les tradicions. Van posicionar-se en contra del sufragi universal perquè reduïa el poder de l’emperador i conspiraran contra l’obertura política del país.

Les corporacions econòmiques van realitzar un doble joc. D’una banda, volien evitar l’ampliació del sufragi i s’oposaven al creixement dels partits d’esquerra i els sindicats, però participaven del joc polític mitjançant partits reformistes.

El nacionalisme japonès es vehiculava mitjançant societats secretes de perfil antidemocràtic, antiliberal i amb un plantejament restaurador (Showa) que havia de retornar tot el poder a l’emperador.

Kita Ikki va ser un nacionalista japonès que inspirant-se en els règims autoritaris que estaven apareixent a occident va proposar un règim autoritari de tipus feixista. Ikki plantejava un cop militar que permetès establir el nou règim, estatalitzès l’economia i llancés una ofensiva imperialista a Àsia.

En els anys trenta, després de que el 1931 l’exèrcit japonès de la Manxúria Meridional responent a la conspiració militar i econòmica envaeixi la resta de Manxúria, el govern va veure’s forçat a proclamar l’estat titella de Manxukuo amb l’antic emperador manxú al capdavant.

Manchuria.png

El 1932 la inestabilitat política del Japó, que estava practicant una política cada cop més dretana, va acabar amb el règim de partits per retornar als poders personals concedits per l’emperador. El 1933 Japó es retirava de la Societat de Nacions i feia pública la declaració Annau on es proclamava com a garantia de la pau a l’Àsia oriental i protector de la relació de Xina amb les potències occidentals.

Japó es considerava així l’intermediari necessari entre Xina i occident. La involució política creixent i el nacionalisme en expansió portarà el Japó a ocupar Xina amb l’excusa d’un incident menor a Shangai. Japó passava així a controlar la Xina oriental expulsant el Kuomintang.

La Societat de Nacions no va ser capaç d’aturar l’agressió japonesa i no va intervenir en portes de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La guerra amb Xina és l’inici de l’expansió japonesa per Àsia. La militarització i l’autoritarisme del país va reforçar-se amb l’ocupació de Xina.

Japanese_Occupation_-_Map.jpg

Finalment, va proclamar-se el nou Estat amb un règim de partit únic i la consagració i divinització de l’emperador Hiro Hito. Al final de la Segona Guerra Mundial, on el Japó va participar aliat amb l’Eix, l’ocupació nord-americana acabar amb el nou Estat autoritarisme japonès.

Xina en els inicis del segle XX: entre el Kuomintang i el comunisme

dijous, 3/02/2011

El 1910 l’Imperi Xinés estava en descomposició. El contrast amb un Japó en expansió anirà creixent al llarg del segle XX. El 1911 una rebel·lió a Pekín encapçalada pel Kuomintang de Sun Yat Sen va proclamar la república. El Kuomintang era un moviment republicà i reformista que va aprofitar la mort de l’emperadriu xinesa per provocar una revolta a la cort.

Chinese_republic_forever.jpg

La nova república va rebre el suport de Yuan Shikai, un militar, peró aquesta va tenir una breu duració perquè va ser substituïda per una dictadura militar centralitzada. L’Imperi i la república democràtica van fracassar.

Sun_Yat-sen.jpg

Sun Yat Sen

El 1916, a la mort del dictador Yuan Shikai, Xina estava fragmentada per el poder dels senyors de la guerra que es faran forts en el seu territori. Així, coincidint amb la Primera Guerra Mundial, Xina viurà un període de forta inestabilitat i d’expansió del nacionalisme xinés.

Xina viurà un procés de descomposició interna en territoris dominats per senyors de la guerra que rivalitzaven entre si. L’Estat xinés havia desaparegut virtualment mentre el Japó aspirava a convertir-se en la primera potència asiàtica i s’extenia pel continent a costa de territoris xinesos.

El 1923 el Kuomintang aliat amb el Partit Comunista de Xina iniciarà la construcció del nou estat xinés controlant la regió de Canton i proclamant la República amb la intenció d’unificar el país sota un règim republicà. Aquesta aliança entre el Kuomintang va ser possible perquè tots dos aspiraven a aconseguir una reforma social de Xina.

Republic_of_China_Flags.jpg

El Kuomintang volia acabar amb el domini dels senyors de la guerra i es plantejarà l’aliança entre la burgesia i el proletariat per aconseguir la reforma social i la industrialització del país. Per la seva banda, el Partit Comunista Xinés, amb el seu nucli principal a Shangai, defensarà l’aliança anti-imperialista amb aliança amb la burgesia nacional perquè el seu objectiu era l’emancipació de Xina com a colònia occidental.

El 1925 a la mort de Sun Yat Sen el Kuomintang va escollir Chian Kai Chek com a successor al front del partit. Chian Kai Chek va ser més conservador al front del Kuomintang plantejant un retorn als plantejaments ideològics xinesos neoconfucionistes i canviant el joc d’aliances.

WHU-Chiang.jpg

Chian Kai Chek

El Kuomintang buscarà un aliat exterior que li permeti fer front a l’avanç territorial japonès al continent asiàtic. El 1927 Chian Kai Chek va desencadenar una matança de comunistes a Shangai trencant definitivament l’aliança republicana per iniciar un apropament als Estats Units.

Mao1946.jpg

Mao Tse Tung

Els dirigents comunistes van haver de refugiar-se a l’interior de la Xina Oriental on va proclamar-se una república comunista sota la direcció de Mao Tse Tun. La nova república xinesa autoproclamada per Mao no serà obrera, sinó camperola pel territori on es va situar.

La República del Ruijin va portar Mao a teoritzar sobre el protagonisme del camperolat majoritari en la revolució comunista a Xina. Mao Tse Tun es convertia en el gran líder del comunisme xinés. El proletariat urbà era minoritari i es trobava aïllat en els ports comercials de la costa, per això no podia ser el protagonista natural d’una revolució comunista a Xina.

El 1933 el govern del Kuomintang va atacar la república comunista de Ruijin i va obligar a Mao i els dirigents comunistes a fugir cap a l’interior del país en la Llarga Marxa. La retirada comunista va permetre el 1936 la reorganització del comunisme xinés sota la direcció de Mao Tse Tung amb el suport de Chu En Lai –antic dirigent del Partit Comunista Xinés–.

Entre 1931 i 1937 Xina serà controlada de forma progressiva pel Japó des de Manxúria. El 1937 el Kuomintang amb el suport dels Estats Units va proclamar la República de Naikin, una república capitalista que buscarar frenar i competir econòmicament amb el Japó. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va impedir aquesta competència comercial perquè Japó va llançar-se a envair la Xina.

La invasió japonesa el 1937 va fer que el Kuomintang busqués el recolzament dels comunistes contra els ocupants japonesos formant una aliança inestable. Aquesta aliança va durar només el període d’ocupació japonesa i un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial el 1945 esclatarà la guerra civil a Xina.

Japanese_Occupation_-_Map.jpg

El comunisme va mobilitzar el camperolat contra el Kuomintang que dominava les classes urbanes. El Partit Comunista Xinés va imposar-se convertint-se en un partit de masses entre el camperolat amb el suport exterior de l’URSS i els Estats Units. El 1949 el comunisme va imposar-se obligant el Kuomintang a retirar-se a Taiwan des d’on ja no podrà retornar a la Xina continental.

L’Índia en la primera meitat del segle XX

dimecres, 2/02/2011

El CNI anirà evolucionant fins que va convertir-se en un partit polític. Inicialment dominat per personatges moderats, acabarà sent un dels motors de procés de independència de l’Índia.

Brit_IndianEmpire.jpg

La pressió del nacionalisme indi farà que el govern britànic acabi introduint petites reformes en el sistema administratiu colonial. L’elit índia va introduir-se en el consell executiu –27 membres indis sobre 60–. Després de la Primera Guerra Mundial s’introduiran noves reformes.

La mobilització de tropes índies als fronts de guerra europeus (2 milions) va generar un fort malestar entre la població índia. El 1915, Gandhi, que havia organitzat a Sud-àfrica un moviment de resistència no violenta contra el colonialisme britànic, va retornar a l’Índia incorporant-se al Consell Nacional Indi.

Gandhi.jpg

Mahatma Gandhi

Gandhi va introduir el seu esperit de resistència no violenta al Consell Nacional Indi. Així, Gandhi promourà el boicot i la desobediència civil que va ser contestada per l’administració britànica amb la matança d’Amritjar (379 morts i 1.200 ferits) que va fer que el moviment nacionalista indi anti britànic s’expandís encara més.

La realitat és que el Mahatma Gandhi era un personatge més religiós que polític i les seves postures xocaven amb els estrategs del partit, però en els anys vint la seva autoritat moral i la seva capacitat de mobilització de les masses van fer-se indispensables per al CNI.

L’Acta Índia de 1919 va establir una relació paritària en el consell executiu del govern virregnal i va ampliar-se a dos terços electes la representació al consell legislatiu. L’elit hindú va veure com es concedia també un sufragi censatari molt restringit que no resultava satisfactori per al nacionalisme indi perquè era una reforma elitista.

L’administració britànica va separar l’Índia musulmana de l’Índia hindú, potenciant així la Lliga Musulmana Awami dirigida per Jinnah. El govern britànic instrumentalitzava així la qüestió religiosa. El Consell Nacional Indi, per contra, era un moviment no confessional.

El Consell Nacional Indi va radicalitzar les seves exigències polítiques i el 1928 de la mà de Gandhi i Nehru –de tendència socialdemòcrata– va iniciar el seu projecte independentista. El CNI es convertia en un moviment popular que iniciava una campanya de desobediència civil amb la vaga de fam de Gandhi.

Aquesta campanya no tindrà èxit i l’administració britànica practicarà una política repressiva que va portar Gandhi a la presó. Tot i la repressió britànica, el moviment independentista va anar estenent-se.

Una nova reforma institucional (1935) concedirà l’autogovern a les províncies i obrirà el sufragi a les classes mitjanes i les classes obreres amb ingressos estables. Tot i això, el Consell Nacional Indi demanarà l’abolició del sistema de castes adoptant un programa social de tendència socialdemòcrata. Serà a les eleccions de 1937 quan el CNI aconsegueixi el seu gran triomf.

El Consell Nacional Indi aconseguia el 1937 la victòria electoral i la governació de sis de les onze províncies de l’Índia. Tot i el creixement del CNI, a l’Índia musulmana la victòria electoral va ser per a la Lliga Awami. Es configurava així una forta divisió entre hindús i musulmans.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial va fer que el Consell Nacional Indi promogués una campanya contra la presència britànica a l’Índia. Gandhi i la cúpula del seu partit van ser empresonats, el que va permetre que els nacionalistes hindús de Bosse en aliança amb els japonesos formessin l’exèrcit nacional indi per lluitar contra els britànics. Esclatava així una guerra civil entre els indis.

Fenòmens similars van donar-se a Indonèsia i Indoxina perquè des de Japó es va promoure els sectors nacionalistes contra els països occidentals. Els exèrcits japonesos van avançar sobre Indoxina fent fora els ocupants francesos.

El 1944 el govern britànic va posar en llibertat a la cúpula del Consell Nacional Indi i va iniciar les converses sobre el futur de l’Índia amb dos propostes independentistes; la independència amb la permanència dins de l’Imperi Britànic proposada pels britànics i la demanda d’independència total que proposava el CNI.

Els britànics van recolzar-se en la Lliga Awami que defensava la partició de l’Índia. Gandhi defensava la necessitat d’aconseguir primer la independència i la formació d’una confederació entre hindús i musulmans. La Lliga musulmana en canvi volia aconseguir primer la partició de l’Índia.

El 1946 la divisió entre hindús i musulmans va portar a una matança genocida entre ètnies que va fer ingovernable la situació, el que va fer que finalment el 1947 el govern laborista britànic concedís la independència de l’Índia (hindú) i el Pakistan (musulmà). Es formaven així dos estats dividits i enfrontats entre si.

Partage_de_l'Inde.png

India_Pakistan1947.jpg

Gandhi serà assassinat el 1948 per un hinduista radical, grup minoritari dins del moviment nacionalista indi. L’Índia es vincularà a econòmicament a Gran Bretanya i defensarà una política neutral. L’aliança amb els britànics es trencarà quan es concedeixí la independència al Pakistan Oriental.

L’Imperialisme dels Estats Units

diumenge, 9/01/2011

Els nord-americans van vertebrar les línies mestres de la seva política colonial: l’imperialisme dels EUA seria, fonamentalment, un “imperialisme de proximitat” al seu propi continent, on l’Amèrica Central, l’Amèrica del Sud i el Carib serien les principals regions on exercir la seva influència política i econòmica. Era una relectura de la Doctrina Monroe (“Amèrica pels americans”).

Una segona originalitat de l’imperialisme nord-americà i que el diferenciaria de la resta de potències definint el tipus de domini colonial que es practicaria en el segle XX seria l’articulació del neocolonialisme, caracteritzat no tant per la conquesta del territori i el control polític directe, sinó per la influència i la submissió econòmica.

Els EUA van estar interessats a dominar determinats països i a subjugar-los als seus interessos econòmics fent servir els governs dèbils i corruptes de les oligarquies locals fent servir la influència econòmica mitjançant fortes inversions al centre i al sud del continent americà, i desprès utilitzant la força dels marines quan veien que aquells interessos perillaven.

uss maine.jpg

Voladura del cuirassat Maine el 1898

Així, el 1869, el president Grant revaloritzaria la Doctrina Monroe començant l’expansió nord-americana fora de les terres continentals del nord. Els EUA van fixar els seus interessos financers a la zona del Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) creant una autèntica àrea del dòlar.

El 1898 es passaria a la intervenció armada quan, amb l’excusa de la voladura del cuirassat Maine, el president McKinley (amb el suport de poderosos mitjans econòmics, la premsa i els mitjans nacionalistes) va declarar la guerra a Espanya. Així, els Estats Units van destruir la feble armada espanyola a Cuba i a les Filipines. Espanya es veuria obligada a reconèixer la independència de Cuba (on els EUA establirien un protectorat el 1903) i va cedir Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam als Estats Units. Aquell mateix any els EUA ocuparien les illes Hawaii al Pacífic.

La consolidació de la posició dels Estats Units al Carib i al Pacífic es va completar amb la política intervencionista del president Theodore Roosevelt (1901-1908). Aquest president va imposar la política del big stick (el bon bastó), per la qual els EUA es reservaven el dret a intervenir en els assumptes interns de les repúbliques hispanoamericanes, tal i com va expressar en el seu missatge anual a la nació de 6 de desembre de 1904:

Theodore_Roosevelt.jpg

Theodore Roosevelt

És fals dir que els Estats Units senten una necessitat de terres o alimenten projectes respecte d’altre nacions de l’hemisferi occidental […].

Tot el que el nostre país desitja és veure els seus veïns estables en l’ordre i la prosperitat […]. Si una nació mostra que sap actuar amb eficàcia i amb raó […], si manté l’ordre i satisfà les seves obligacions, no ha de témer una intervenció dels Estats Units. Mals crònics o una incapacitat que comporti una relaxació general […], poden provocar a Amèrica, igual que en d’altres llocs, la intervenció […].

Afirmant la Doctrina Monroe, prenent les mesures que hem pres pel que fa a Cuba, Veneçuela i Panamà, i esforçant-nos per limitar la guerra a l’Extrem Orient i assegurar la porta oberta a Xina, hem actuat en interès nostre i de la humanitat sencera […].

Si volem ser veritablement un gran poble, hem d’esforçar-nos de bona fe per fer un gran paper al món […]. L’any 1898 nosaltres no vam poder evitar de trobar-nos cara a cara amb el problema de la guerra amb Espanya. Igualment, avui dia no podem eludir les responsabilitats que ens incumbeixen a les Hawaii, Cuba, Puerto Rico i les Filipines. No ens podem mantenir tancats a l’interior de les nostres fronteres i acceptar que no som sinó un conjunts de revenedors que no tenen cap interès pel que passa fora […]. Si volem tenir un lloc en la lluita per la supremacia naval i comercial, hem d’erigir el nostre poder fora de les nostres fronteres. Hem de construir un canal ístmic i hem d’aconseguir posicions avantatjoses que facin sentir la nostra veu a l’hora de decidir el destí dels oceans de l’est i l’oest.

Això, des del punt de vista comercial. Des del punt de vista de l’honor internacional, l’argument és encara més fort. Els canons que van retronar sobre Manila i Santiago ens han donat èxits i glòria, però també ens han creat obligacions. Si nosaltres hem expulsat una tirania medieval [sic] per deixar lloc a una anarquia salvatge, hauria estat millor no començar aquesta tasca […].

Tinc poca paciència amb els que emmascaren la seva timidesa amb un pretext d’humanitarisme, i que parlen amb un to hipòcrita de “llibertat” i “consentiment dels governats” […]. Les seves doctrines, si es posessin en pràctica, ens forçarien a deixar organitzar-se els apatxes d’Arizona i a refusar tota intervenció en cap reserva índia. Les seves doctrines condemnen els vostres avantpassats i els meus per haver-se establert als Estats Units.

D’aquesta manera, el 1903, els Estats Units provocarien la independència de Panamà respecte de Colòmbia i comprarien al nou Estat les terres de l’istme, aconseguint l’ocupació militar de tots dos costats del canal, la construcció del qual va acabar el 1914.

Des d’aleshores, les intervencions armades dels Estats Units van ser constants fins arribar a controlar gran part de l’Oceà Pacífic i del Mar del Carib. Així, els EUA van intervenir a la República Dominicana (1905), a Cuba (1906, on van aconseguir la cessió de la base naval de Guantànamo), a Nicaragua (1909), a Hondures (1910), a Haití (1914) i, fins i tot, a la Xina (1899-1901, per a sufocar la revolta dels bòxers).

imperialisme-estats-units.jpg

Intervencions militars dels Estats Units al continent americà i al Pacífic a finals del segle XIX i inicis del segle XX

La justificació que s’emprava davant d’aquestes intervencions constants, com ja va preconitzar Roosevelt, era la defensa dels interessos nord-americans, que sempre es consideraven amenaçats per moviments desestabilitzadors.