Entrades amb l'etiqueta ‘Imperialisme i colonialisme’

La crítica de la civilització occidental a les colònies

divendres, 1/07/2011

El rebuig de la colonització paulatinament va anar estenent-se, lògicament, per les colònies, ja en els inicis del segle XX. Els procediments brutals i humiliants de dominació colonial imposats per les potències imperialistes van provocar freqüents aixecaments i moviments de resistència entre la població sotmesa. D’aquesta manera, dins de les mateixes societats indígenes van començar a sentir-se veus que, influïdes per les idees occidentals d’igualtat i llibertat, van reclamar aquests drets pels pobles colonitzats. Molts dels dirigents d’aquests moviments serien membres de l’elit indígena que havien estat educats a occident segons els ideals d’igualtat civil i política.

Així, a l’Àfrica va iniciar-se un moviment de defensa dels valors culturals propis, la negritud, que s’escamparia per tot el continent al llarg del segle XX.

En aquest gravat, del segle XIX, resistents bòxers xinesos maten a dos oficials francesos en una rebel·lió que va dur per lema "mort als blancs i als cristians"

D’altra banda, a Àsia, on els països dominats tenien un major desenvolupament, es generarien moviments d’alliberament nacional que reclamarien la independència. D’aquesta manera, al final del segle XIX, a l’Índia, l’anomenat Congrés Nacional Indi, dirigit per Gandhi, endegaria un moviment favorable a la independència del país que preconitzava, des de 1916, la no-cooperació amb els ocupants anglesos i la desobediència civil.

Una altra de les principals figures del moviment nacional independentista indi va ser Rabindranath Tagore, escriptor i filòsof guardonat amb el premi Nobel de literatura (1913). L’escriptor feia aquesta duríssima descripció de la civilització occidental en un discurs pronunciat a la Universitat de Tòquio el 18 de juny de 1916:

La civilització que ens ve d’Europa és voraç i dominadora: consumeix els pobles que envaeix, extermina o anorrea les races que s’oposen al seu avanç conqueridor. És una civilització completament política, amb tendències caníbals, oprimeix els febles i s’enriqueix a la seva esquena. És una màquina de triturar. Sembra pertot la gelosia i les desavinences. És una civilització científica i no humana […]. Concentra les forces cap a l’únic objectiu d’enriquir-se, com faria un milionari que acaparés una fortuna venent-se l’ànima […].

Profetitzem, sense cap mena de dubte, que això no pot durar sempre, com hi ha al món una llei moral sobirana que s’aplica tant a les col·lectivitats com als individus.

rabindranath tagore.jpg

Rabindranath Tagore, escriptor i filòsof indi

La condemna de l’Imperialisme per la Segona Internacional

dijous, 30/06/2011

Van ser els polítics socialistes els que, malgrat a l’existència d’algunes reticències en els seus rengles, van endegar les més importants campanyes de denúncia del colonialisme en els inicis del segle XX. D’aquesta manera, la Segona Internacional, al Congrés de Stuttgart (1907), definiria l’Imperialisme com una forma “degradada” del capitalisme i acordava que els partits socialistes tenien el deure de combatre l’explotació i la servitud colonial en totes les seves formes.

Extracte de la resolució de la Segona Internacional al Congrés de París de 1900:

El Congrés Socialista Internacional reunit a París, considerant que el desenvolupament del capitalisme comporta fatalment l’expansió colonial, que és causa d’enfrontament entre governs, que l’Imperialisme excita el xovinisme a tots els països i imposa despeses cada cop més grans en profit del militarisme, que la política colonial de la burgesia no té cap més propòsit que ampliar els beneficis de la classe capitalista i el manteniment d’aquest sistema […] i que comet crims i crueltats contra les races indígenes conquerides per la força de les armes.

Extracte de la resolució de la Segona Internacional al Congrés de Stuttgart de 1907:

El Congrés declara que els diputats socialistes tenen el deure d’oposar-se irreductiblement, en tots els parlaments, a aquest règim d’explotació i de servitud que impera a les colònies i d’exigir reformes per millorar la vida dels indígenes, vetllant pel manteniment dels seus drets, impedint-ne qualsevol mena d’explotació i de servitud i treballant, amb tots els mitjans que tinguin a la seva disposició, per educar aquests pobles per a la independència.

Lentament, al començament del segle XX, i gràcies a la condemna de l’imperialisme realitzada pel socialisme i altres sectors democràtics progressistes va anar-se consolidant un poderós corrent anti colonialista, els arguments del qual van anar penetrant a poc a poc en les consciències de la gent i amb el temps molts dels governs de les potències imperialistes van trobar-se, a l’interior del mateix país explotador, amb una forta oposició a la seva actuació colonial.

La crítica a l’excusa de la missió civilitzadora del colonialisme

dijous, 23/06/2011

A més dels motius polítics, econòmics i ideològics que van tenir un paper essencial en l’expansió colonial dels països europeus, podem trobar una sèrie de connotacions racistes que es sumaven a la ideologia nacionalista exaltada pròpia del final del segle XIX. D’aquesta manera, per tot Europa va proliferar postulats racistes que afirmaven la superioritat de la raça blanca i la seva missió civilitzadora enfront de les races inferiors dels països colonitzats.

Aquesta era una ideologia derivada de l’acceptació del que anomenem darwinisme social, una interpretació de la teoria de l’evolució de Darwin aplicada a la dinàmica de les societats. Segons aquesta teoria, les societats més desenvolupades tenien l’obligació d’imposar-se a les menys desenvolupades per afavorir d’aquesta manera la millora general de l’ésser humà. Polítics, escriptors i suposats científics van defensar aquesta idea i van influir en àmplies capes de la població.

Una de les poques veus crítiques amb aquest pensament majoritari va ser la de Georges Clemenceau, republicà radical, que exposava així la seva crítica sobre la idea de la missió civilitzadora de l’home blanc en un discurs davant la cambra de diputats francesa (juliol de 1885):

Races superiors! Races inferiors! És fàcil dir-ho. Per la meva banda, jo m’aparto d’aquesta opinió, especialment després d’haver vist savis alemanys demostrar científicament que la francesa és una raça inferior a l’alemanya. No, no existeix el dret de les anomenades nacions superiors sobre les anomenades nacions inferiors […].

Georges_Clemenceau.jpg

Georges Clemenceau

La conquesta que preconitza vostè [referint-se a Jules Ferry] és la de l’abús, ras i curt, la de la força que dóna la civilització científica sobre les civilitzacions primitives per apoderar-se de l’home, torturar-lo i esprémer-li la força que té en benefici d’un pretès civilitzador.

La destrucció de la vida indígena

dijous, 9/06/2011

Des del punt de vista econòmic, la situació va degradar-se per a la majoria de la població com a conseqüència del colonialisme, llevat de l’aristocràcia i la burgesia locals que col·laborarien amb els colonitzadors.

Així, va produir-se un procés d’expropiació de terres a les comunitats indígenes per passar a mans dels colonitzadors. En conjunt, entre 1830 i 1914, els europeus van apropiar-se de més de dos milions d’hectàrees a l’Àfrica.

L’agricultura canviaria en funció de les necessitats de les metròpolis i s’abandonarien els vells conreus tradicionals per potenciar la implantació de sistemes de conreu extensiu, les plantacions, que només responien a les necessitats dels pobles conqueridors. Així mateix, es forçaria l’increment de la productivitat i, com que les colònies havien de comprar productes a les metròpolis, va imposar-se una economia de mercat amb la introducció de paper moneda.

Per exemple, tot referint-se a la destrucció de la vida indígena a l’Algèria colonial, el filòsof Jean-Paul Sartre escrivia aquestes reflexions a la revista francesa Les Temps Modernes (núm. 123, març de 1956):

A Algèria totes les terres bones estaven ja conreades quan hi van arribar les tropes franceses. Així, la pretesa “explotació de la terra” va ser més aviat l’explotació dels seus habitats, que s’ha mantingut durant tot un segle. La història d’Algèria és la d’una concentració progressiva de la propietat territorial en mans dels europeus […].

L'Algèria francesa

Però per si de cas no n’hi havia hagut prou, es va decidir de donar un valuós regals als musulmans: els vam donar el nostre codi civil. Per què tanta generositat? Perquè la propietat tribal era col·lectiva en la majoria dels casos i es volia individualitzar la propietat per permetre als especuladors comprar-la de nou a poc a poc […].

Heus aquí el resultat d’aquesta operació: el 1850 els francesos tenien tan sols 115.000 hectàrees, el 1900 tenien 1.600.000, i el 1950 ja eren 2.505.000. En un segle se’ls havia desposseït de dos terços del sòl.

Afrancesant i dividint la societat s’ha esquarterat la vella societat tribal sense posar-hi res a canvi. S’ha estimulat l’anul·lació de les jerarquies tribals, s’han suprimit totes les forces de resistència, s’han substituït les forces col·lectives per les individuals i s’ha creat una mà d’obra barata. Aquesta mà d’obra era la que compensava les despeses del transport dels productes colonials a la metròpoli i assegurava els beneficis de les empreses colonials. D’aquesta manera, la colonització han transformat la població algeriana en un immens proletariat agrícola.

Però aquest impacte no només va donar-se en el camp econòmic. Així, per exemple, en l’àmbit cultural, les cultures autòctones, de tradició oral i sense elaboracions teòriques, van ser incapaces de resistir l’impacte de la cultura occidental, que els va fer perdre una bona part de la seva identitat i va pertorbar-ne les creences i les tradicions. Sartre denunciava així les accions franceses sobre la llengua àrab:

Com que ha Europa les reivindicacions nacionals s’han fonamentat sempre en la unitat de la llengua, s’ha negat als musulmans l’ús del seu propi idioma. Des del 1830 la llengua àrab és considerada a Algèria com estrangera.

La Guerra de l’Opi

dimecres, 8/06/2011

A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne.

Lin_Zexu.jpg

Lin Zezhu

En aquesta carta del comissionat xinès Lin Zezhu a la reina Victòria d’Anglaterra, datada el 1839, podem observar la resistència xinesa a la presència dels “bàrbars” comerciants britànics en el seu territori introduint opi provinent de l’Índia, en el preludi de l’anomenada Guerra de l’Opi entre xinesos i britànics:

Comprovem que el vostre país dista de la Xina 60 o 70 milions de li [mesura xinesa que equival a uns 576 metres]. Tanmateix, vaixells bàrbars s’entossudeixen a venir a comerciar aquí amb la intenció de fer grans beneficis. Les riqueses de la Xina són utilitzades en benefici dels bàrbars. Es pot dir que els grans beneficis obtinguts pels bàrbars són arrabassats de la part legítima de la Xina [en el comerç]. Amb quin dret, doncs, fan servir la droga verinosa [l’opi] per perjudicar el poble xinès? Fins i tot en el cas que els bàrbars no desitgessin expressament perjudicar-nos, en el seu immoderat afany de beneficis no es preocupen pel mal que ocasionen al proïsme. Ens preguntem: on és la vostra consciència? […].

Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi quan els comerciants britànics van ser expulsats de la Xina, i en tornar a Londres van presentar una queixa formal davant del govern britànic. Aquest va decidir atacar a la Xina amb la seva flota per obligar-la a comprar l’opi cultivat a l’Índia britànica. Les tropes xineses no van poder fer front a l’exèrcit britànic, i van acabar rendint-se l’any 1842 després de perdre Shanghai.

Second_Opium_War-guangzhou.jpg

Les primeres Guerres de l’Opi finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong (en mans angleses fins 1997) i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. El conflicte, però, no es va resoldre definitivament i va conduir a la Segona Guerra de l’Opi (1856-1860). D’aquesta manera, els britànics van obrir sobtadament, i per la força, la Xina al món.

La descolonització de l’Àfrica subsahariana

dimarts, 7/06/2011

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, en el continent africà només existien quatre Estats independents: Egipte (1922), Libèria (1847), Etiòpia (1941) i la Unió Sud-africana (independitzada formalment el 1961, però de fet ja ho era des dels anys trenta). Aquesta situació, però, va canviar radicalment des del 1955, donant pas a un procés que, en tan sol vint anys, comportaria la independència de la pràctica totalitat del continent. Arribats a 1975, només Namíbia, que no s’independitzaria de Sud-àfrica fins el 1990, mantindria el seu estatus colonial.

afrique-decolo_sml.jpg

artoff3939.jpg

Així, com a conseqüència de la feblesa de les institucions polítiques i econòmiques locals i per la pervivència d’estructures socials primitives, el procés d’independència de l’Àfrica subsahariana va ser el més tardà i el més variat en les formes. Igualment, sense el desenvolupament del corrent polític del panafricanisme, que defensava la unitat dels pobles africans i que es va concretar en la creació de l’Organització de la Unitat Africana (OUA, 1963), difícilment s’hauria desencadenat la lluita per la independència.

african-people.JPG

L’Àfrica britànica. El domini de la Gran Bretanya s’estenia per tot el continent africà, constituint l’imperi colonial més important i més extens, articulat sobre diversos models colonialistes regits mitjançant l’administració indirecta. Igual que havia succeït en el cas de les colònies asiàtiques, els territoris colonials britànics a l’Àfrica van aconseguir la independència de manera pacífica i pactada amb la metròpoli. El primer país que va aconseguir la independència de la Gran Bretanya va ser Ghana, el 1957, després d’un acord entre el govern britànic i Kwame Nkrumah, el principal dirigent nacionalista i líder del panafricanisme, així s’instaurava un règim de partit únic al país. Aquest model pactista va servir per a d’altres països dominats pels britànics com Sierra Leone, Nigèria o Uganda.

L’única excepció violenta en el procés de descolonització britànic va ser Kenya, on l’aparició del grup guerriller Mau-Mau, una organització de caràcter antieuropeu i anticristià, va provocar l’esclat d’una veritable guerra colonial entre 1950 i 1956. El Mau-Mau va protagonitzar atacs contra la població blanca i els dirigents colonials locals que van comportar el desencadenament d’una autèntica guerra d’extermini per part de les tropes britàniques. Finalment, Kenya aconseguiria la seva independència el 1963, quan Jomo Kenyatta va ocupar el poder, però això no va suposar la fi dels conflictes interns entre els Kikuya i els Batusi.

Tot i que el procés de descolonització britànic a l’Àfrica va ser pacífic a la majoria de les colònies, els problemes que van sorgir després de la independència com a conseqüència de la dificultat d’integrar pobles ètnicament molt diferents en Estats que van ser creats de manera artificial han arribat fins els nostres dies. Un exemple va ser el conflicte que, el 1967, després de la secessió del sud-est de Nigèria i el naixement de l’efímera República de Biafra va desencadenar una guerra salvatge. Aquella guerra, que va causar milions de morts i també desplaçats, va posar fi a les aspiracions dels biafresos de crear el que potser hauria estat el país més desenvolupat del continent africà.

L’Àfrica francesa. El domini francès a l’Àfrica es repartia per les regions de la meitat nord i la zona equatorial. Igual que en el cas britànic, França aplicava diferents models de règim colonial en el continent, però la diferencia radicava en que l’administració depenia directament de la metròpoli, fet que afavoria l’assimilació de l’elit de les colònies. El 1958, davant de la crisi colonial viscuda al Magrib, el govern francès va promoure la creació d’una Comunitat francesa, però amb aquest intent no va aconseguir frenar els impulsos independentistes promoguts per personalitats com Ahmed Sékou (Guinea) o Léopold Sédar Senghor (Senegal). Finalment, la majoria de les colònies franceses assolirien la independència en els anys seixanta.

L’Àfrica belga. Els territoris colonials de la monarquia belga sempre van trobar-se en l’àrea central del continent africà, l’anomenat Congo Belga. El règim administratiu colonial belga sempre va procurar la integració dels colons a la metròpoli i va comportar que la població indígena es veiés exclosa de l’administració. L’existència de grans riqueses mineres al territori havia fomentat la creació de grups socials benestants que paulatinament van anar inclinant-se cap a postures nacionalistes. En plena efervescència nacionalista, Bèlgica va concedir la independència al país el 1960, donant lloc al naixement de la República del Congo, però el control econòmic del país encara restaria en mans de les companyies mineres europees i nord-americanes. La inestabilitat ha acompanyat el país des de la seva independència amb la successió de règims febles.

L’Àfrica portuguesa. El domini colonial portuguès a l’Àfrica s’estenia per les zones occidental i sud del continent. L’evolució administrativa de les colònies va anar evolucionant de la integració a la provincialització dels territoris. El govern del dictador Salazar considerava que aquests territoris eren part de Portugal i no pensava renunciar-hi. Per això la descolonització de l’Àfrica portuguesa va ser la més tardana del continent. Quan, des dels anys cinquanta, els moviments nacionalistes van començar a aparèixer a les colònies portugueses la intransigència salazarista va inclinar aquests moviments cap a la guerra contra la metròpoli. Així, la independència de les colònies va tenir lloc després d’unes sagnants guerres a Angola i Moçambic. Seria el 1975, després de la caiguda de la dictadura (Revolució dels Clavells de 1974) quan Cap Verd, Moçambic i Angola accedirien a la independència.

La descolonització de l’Àfrica del nord

dissabte, 4/06/2011

A l’Àfrica del nord, i en especial a la regió del Magrib, van aparèixer moviments partidaris de la descolonització des dels inicis de la dècada de 1950. En conjunt, el camí cap a la independència d’aquests Estats, la majoria sota sobirania francesa, va ser força traumàtic, especialment en el cas d’Algèria. I la cronologia del procés en el territori nord-africà va ser força dilatada, ja que es va iniciar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania; posteriorment, el 1956, continuaria amb la independència del Marroc i de Tunísia; la qüestió d’Algèria va derivar en una llarga i cruenta guerra que culminaria amb la independència del país el 1962; i no podem donar per acabat el procés fins a la retirada espanyola del Sàhara Occidental el 1975.

MAPA nortedeafrica.jpg

Marroc. El territori del Marroc estava configurat com un protectorat que des d’inicis del segle XX dividia la seva sobirania entre França i Espanya (que controlava la regió del Rif). En el territori que tenia sota el seu control, França exercia l’autoritat a través d’autoritats locals, els soldàs. Tanmateix, la presència francesa sobre el terreny era escassa, i les inversions econòmiques realitzades per la IV República eren poc importants. És a dir, l’interès francès per la zona no era alt. Arribats als anys cinquanta, el domini francès era poc més que l’herència de l’expansió colonial del segle XIX, sense un veritable interès estratègic per mantenir el territori.

marroc sahara.jpg

Així, quan des dels primers anys cinquanta van començar a sorgir grups independentistes que acabarien esdevenint grups armats, com el cas de l’Istiqlal, que promovien la revolta contra la dominació colonial des de les grans ciutats, França va iniciar negociacions amb els poders locals per arribar a una solució pacífica. Aquests acords es concretarien el 1956, quan va reconèixer-se la independència del Marroc sota la monarquia alauita del rei Mohamed V, dinastia que ha arribat regnant al país fins els nostres dies.

Per la seva banda, en aquest període, l’Espanya franquista posseïa al nord d’Àfrica la zona de l’Ifni i la regió del Rif. En el context de la independència marroquina, el govern de Franco va cedir a la monarquia alauita la regió del Rif, i l’Ifni, després d’una breu guerra, va passar a mans marroquines pel Tractat de Fez de 1969. El Sàhara, reclamat pel Marroc, encara es mantindria sota domini espanyol fins el 1975. Igualment, Espanya es reservava sota la seva sobirania les places de Ceuta i Melilla.

Algèria. Al contrari que el Marroc, Algèria sempre va ser una de les principals colònies de poblament de l’imperialisme francès. Tot i això, les primeres demandes nacionalistes algerianes van fer-se presents en una etapa primerenca com la Primera Guerra Mundial i el període d’entreguerres, arribant al màxim grau d’intensitat durant la Segona Guerra Mundial. La demanda del nacionalisme algerià en aquell moment era la constitució d’una república autònoma, però federada a França.

algeria.jpg

En aquest context, el 1947, el govern francès de postguerra va concedir a Algèria un estatut d’autonomia força limitat. Aquest gest francès no va convèncer els nacionalistes, els quals van veure com la derrota francesa a Indoxina reforçava les seves possibilitats per reclamar la independència, mentre que la població musulmana cada cop es mostrava més descontenta amb el govern colonial i veien en la figura del governant egipci Nasser i el seu panarabisme un model a seguir. És així com, el 1954, va formar-se el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, el qual defensava la guerra com a mitjà per aconseguir la independència.

D’aquesta manera, el 1954 esclatava una llarga guerra entre el FLN i les forces franceses. La República francesa va dedicar molts esforços a mantenir Algèria a les seves mans a causa dels interessos personals (un milió de francesos estaven assentats a la colònia) i econòmics (un elevat nombre de companyies franceses hi estaven instal·lades), i per evitar el desprestigi polític que suposava la pèrdua d’un territori tan significatiu (els militars consideraven la independència algeriana com una catàstrofe nacional). Així, la metròpoli francesa va optar per una política agressiva i repressora del moviment d’alliberament algerià, fet que va radicalitzar les postures algerianes.

Algerian_war_collage_wikipedia.jpg

La guerra d’independència algeriana va comportar una greu crisi política a França, on el coneixement dels mètodes repressors que empraven les forces franceses per lluitar contra els independentistes va derivar en una important crítica al govern. La crisi política va arribar a l’extrem de comportar el retorn al poder del general De Gaulle i la instauració de la V República el 1958. El nou govern, després de reconèixer que no podia guanyar la guerra, va iniciar les converses de pau amb el FLN el 1961. En paral·lel a les negociacions de pau, va sorgir un grup terrorista pro-colonial, l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète), que amb el suport dels colons francesos volia frenar el procés descolonitzador. Finalment, però, el 1962, Algèria accedia a la independència.

Assolida la independència, el nou govern d’Algèria va instaurar un règim socialista de partit únic controlat pel Front d’Alliberament Nacional. Tot i això, les diferències que van sorgir a l’interior del partit van derivar en un nou conflicte armat que comportaria l’arribada al poder d’Ahmed Ben Bella, el 1963, i l’aprovació d’una constitució que atorgava forts poders al govern, fet que derivaria en la instauració d’una dictadura. La dictadura algeriana s’aproparia aleshores al bloc comunista participant del neutralisme defensat per la URSS.

Sàhara Occidental. La darrera colònia espanyola va ser el Sàhara. Ocupat des del 1884, protectorat des de 1912 i província espanyola des de 1958, la seva independència va ser el resultat de la pressió internacional exercida per l’ONU i de les pressions internes del poble saharaui. Des de finals dels anys seixanta va sorgir un moviment independentista que va concretar-se en la formació, el 1973, del Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro), organització que iniciaria una guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles.

Quan el cas del Sàhara Occidental va arribar a l’ONU i al Tribunal de l’Haia, l’organització internacional va aprovar la celebració d’un referèndum sobre la independència del territori, programat per a 1975. Però aquest referèndum mai va arribar a celebrar-se. Aprofitant-se de la feblesa que el govern espanyol mostrava en aquells moments, amb Franco a punt de morir i amb el futur rei Joan Carles I provisionalment al poder, el Marroc, que mai havia ocultat la seva ambició sobre el territori, el novembre de 1975 va organitzar la Marxa Verda cap a les fronteres del Sàhara.

img1660.jpg

mapa final sáhara.jpg

El règim franquista, afeblit per la malaltia del dictador i preocupat per salvar la dictadura, no estava en condicions d’iniciar una guerra colonial en un moment en el qual no hauria comptat ni amb el suport intern necessari ni amb el recolzament internacional i que hagués derivat en una amenaça marroquina sobre Ceuta i Melilla. L’opció espanyola va ser la retirada i la cessió del territori al Marroc i a Mauritània pels acords de Madrid de 1975. Espanya perdia, sense gaire dignitat, el seu darrer territori colonial i abandonava a la seva sort la població saharaui sota l’ocupació marroquina. La convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació encara és avui dia el gran problema de la descolonització del Sàhara.

L’Orient Mitjà: la qüestió palestina

dilluns, 30/05/2011

Per defensar els interessos palestins després de la creació de l’Estat d’Israel i les derrotes infligides a les coalicions àrabs, el 1964, un cop els palestins van prendre consciència de la seva incapacitat de derrotar Israel, va formar-se l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), una organització política dirigida per Iàssir Arafat des del 1969, la qual comptava amb el suport de la Lliga Àrab. Segons la seva carta fundacional, la OAP tenia com a principal objectiu la destrucció d’Israel i va fomentar la lluita armada i el terrorisme contra Israel i els seus aliats occidentals per aconseguir-ho. La seva seu inicialment va establir-se a El Caire.

Flag_of_Palestine.png

West_Bank_&_Gaza_Map_2007_(Settlements).png

En aquesta primera etapa, la OAP no va dubtar a recórrer a accions terroristes com la captura de presoners i el segrest d’avions per aconseguir els seus objectius. I amb la Guerra dels Sis Dies i la conseqüent ocupació israeliana de Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan, la lluita armada va intensificar-se donant lloc a autèntics banys de sang (Munic, Lod, etc.). Així, la duresa de l’ocupació israeliana, associada a les expropiacions de terra per part dels colons israelians, va donar lloc a la radicalització de la lluita palestina, però a la vegada va comportar una creixent simpatia internacional per la seva causa.

Tanmateix, des de 1974, l’OAP va abandonar la violència i va optar per la via de la negociació amb Israel, fet que va permetre que l’ONU reconegués aquesta organització com a representant dels interessos del poble palestí i li permetés obrir oficines de representació en alguns països mediterranis. Així, el fet de reconèixer i acceptar implícitament l’existència de l’Estat d’Israel va permetre que els Estats Units obrissin una ronda de negociacions oficials amb els representants palestins.

01 Apr 1969, Jordania --- Portrait of the Palestinian leader during his exile in Jordania. --- Image by © Genevieve Chauvel/Sygma/Corbis

Iàssir Arafat

Superada l’etapa del terrorisme, la nova forma de lluita palestina va ser la Intifada de 1987, una revolta de la població civil. L’èxit relatiu de la Intifada palestina va permetre que Arafat combinés una estratègia articulada sobre tres eixos: les manifestacions reiterades de la voluntat de l’OAP de reconèixer el dret a l’existència de l’Estat d’Israel, fet que comportava una oferta implícita de pau; el desplegament d’una ofensiva diplomàtica d’abast internacional per afavorir la causa palestina implicant els Estats Units i la Unió Soviètica en el procés de construcció de l’Estat palestí; i una política de fets consumats per accelerar la construcció de l’Estat palestí.

És a dir, Arafat va combinar el pragmatisme amb la fermesa a l’hora d’exigir els drets històrics palestins. En aquest context, el 1988, Arafat va proclamar unilateralment un Govern Provisional Palestí a l’exili, fet que va obligar l’OAP a desenvolupar una política de control sobre els seus membres més radicals i a desautoritzar els extremismes terroristes de Hamas, Hezbollah i la Jihad Islàmica.

La desaparició de la Unió Soviètica i del bloc socialista europeu el 1991 va ajudar indirectament els interessos de la causa palestina. Després de la Primera Guerra del Golf (1991) i un cop confirmada l’hegemonia mundial dels Estats Units, un dels principals objectius del govern nord-americà va ser aconseguir la signatura d’un acord que garantís el dret a la supervivència com Estat d’Israel i el seu reconeixement per part dels Estats àrabs moderats, així com la concreció dels territoris que havien d’emmarcar-se en una futura autonomia palestina (mai un Estat) i l’afavoriment del lideratge de Iàssir Arafat i dels corrents més moderats i dialogants de l’OAP.

palestina-israel.jpg

Davant de la nova conjuntura geopolítica mundial, l’octubre de 1991 va inaugurar-se a Madrid la Conferència de Pau per a Orient Mitjà sota el patrocini de George Bush, Mikhaïl Gorbatxov i la Comunitat Europea. En ella van participar els dirigents dels principals Estats àrabs, els líders palestins dels territoris ocupats des de 1967 i el primer ministre israelià Isaac Shamir. La conferència de Madrid, rebutjada per les organitzacions àrabs radicals, va posar les bases, les condicions i el calendari de les futures negociacions bilaterals així com per imposar el principi de “pau a canvi de territoris”.

Tot i això, la intransigència de Shamir i dels ultranacionalistes del sionisme aviat tornarien a posar pals a les rodes del procés de pau i alentirien els avenços fins que Isaac Rabin es convertís en el nou primer ministre. Així, seria el 1993 quan el procés tornaria a avançar gràcies als Acords d’Oslo, en els quals va acordar-se la creació a Israel d’un territori autònom sota l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). A Oslo va acordar-se un pla d’autonomia per als territoris de Gaza i Jericó (Cisjordània) que culminava el procés iniciat a Madrid i que seria ratificat per Iàssir Arafat i Isaac Rabin a Washington (1993). El president nord-americà Bill Clinton havia aconseguit el reconeixement palestí d’Israel, l’autonomia de Cisjordània i la franja de Gaza i un futur estatut per a la ciutat de Jerusalem.

Bill_Clinton,_Yitzhak_Rabin,_Yasser_Arafat_at_the_White_House_1993-09-13.jpg

Isaac Rabin, Bill Clinton i Iàssir Arafat ratifiquen els Acords d’Oslo a Washington (1993)

Els acords d’Oslo i Washington, però, no van ser aplicats immediatament. D’una banda, els radicals palestins del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina van enfrontar-se a Arafat per practicar una política de claudicació, i a Israel va produir-se un boicot durant la desocupació de Cisjordània amb la resistència dels colons israelians a abandonar les terres que havien ocupat des del 1967. A finals de 1995, el control de l’ANP suposava només un 30% del total de Cisjordània. Tot i això, a les eleccions autònomes palestines de 1996 el partit Al-Fatah de Iàsser Arafat va aconseguir la victòria i la majoria absoluta del parlament autònom.

L’assassinat del primer ministre israelià Isaac Rabin a mans d’un ultradretà jueu (1995) i l’ascens al govern de l’ultraconservador Likud de Benjamin Netanyahu (1996) van suposar el col·lapse de les negociacions de pau amb els palestins així com un refredament en les relacions israelianes amb la resta dels països àrabs. L’enduriment de la política israeliana va comportar que, el 1998, pels acords de Wye Plantation, els palestins es veiessin obligats a renunciar a més territoris de Cisjordània.

2630841_640px.jpg

Reunió a Camp David entre Iàssir Arafat i Ehud Barak (2000)

El juliol de 2000, el president Clinton va presidir una nova reunió a Camp David entre Iàssir Arafat i el primer ministre israelià Ehud Barak amb l’objectiu de revifar el procés de pau, però les converses van fracassar davant la incapacitat de trobar una sortida consensuada a l’estatut de Jerusalem, ciutat reivindicada com a capital tant per israelians com per palestins. A més, l’endarreriment en la culminació del procés de pau i l’agreujament de la situació entre l’ANP i Israel van conduir, l’any 2000, a l’esclat de la segona Intifada quan Ariel Sharon –líder del Likud i responsable de les matances de Sabra i Xatila de 1982– va visitar la mesquita d’Al-Aqsa, espai sagrat dels musulmans.

Ariel_Sharon.jpg

Ariel Sharon

epa01903862 Palestinian authority President Mahmoud Abbas talks to the media after his meeting with Egyptian President Hosni Mubarak at presidential palace in Cairo, Egypt, 20 October 2009.  EPA/KHALED EL FIQI

Mahmud Abbas

Com a conseqüència de l’aixecament palestí, els laboristes de Barak van perdre el poder a les eleccions de 2001, donant pas a un nou govern del Likud de Sharon, marcat per l’agressivitat vers la causa palestina. A més, entre els palestins van guanyar terreny les opcions més radicals representades per l’islamisme de Hamas, que va utilitzar novament el terrorisme per atacar Israel. Mort Arafat (2004), els acords sobre el control de Gaza, de novembre de 2005, van obrir novament la possibilitat de resolució del conflicte, però el triomf de Hamas a les eleccions palestines de 2006 va comportar un nou allunyament entre israelians i palestins. Així, encara avui, els enfrontaments i la convivència entre jueus i palestins continuen sent molt conflictius, sense que els esforços de la comunitat internacional per aconseguir una solució al problema d’Orient Mitjà acabin d’arribar a bon port.

L’Orient Mitjà: el conflicte araboisraelià

diumenge, 29/05/2011

Després de la desintegració de l’Imperi Otomà com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, el territori de Palestina va convertir-se en un protectorat britànic habitat majoritàriament per població de religió musulmana, però amb una presència important de jueus. La presència jueva es remuntava a finals del segle XIX quan, amb l’aparició del moviment sionista va començar a defensar-se la idea de la creació d’una llar nacional per al poble jueu en aquest territori.

israel_hist_1973.jpg

Sota el mandat de la Gran Bretanya, aquesta va permetre l’arribada gradual de colons jueus a Palestina emparant-se en la Declaració Balfour (1917) que comprometia els britànics a establir a Palestina una llar nacional pel poble jueu. Les successives onades migratòries jueves, essencialment procedents de Rússia i Polònia, i la seva adquisició de terres, van trasbalsar l’equilibri econòmic del territori i van començar a aixecar l’oposició àrab a les migracions jueves.

Però va ser durant la Segona Guerra Mundial quan, fugint de la persecució nazi, l’afluència jueva va esdevenir massiva. Acabat el conflicte, aquesta encara va augmentar més ja que molts jueus van decidir-se a abandonar definitivament Europa. Paral·lelament, el 1945, les milícies jueves de Palestina van declarar una insurrecció per forçar la retirada britànica i pressionar a favor de la creació d’un Estat jueu que acollís els supervivents de l’Holocaust nazi.

Va ser el 1947 quan una resolució de l’ONU va proposar la partició de Palestina en dos Estats, un de jueu i un de palestí, mentre que la ciutat de Jerusalem es mantenia com a espai internacional sense pertànyer a cap dels dos Estats. D’aquesta manera, l’ONU estava preparant el camí perquè, el 1948, mentre els britànics abandonaven el territori, el líder sionista David Ben Gurion proclamés unilateralment el naixement de l’Estat d’Israel. S’iniciava una dura batalla entre àrabs i jueus pel control de Jerusalem i els territoris palestins. Els palestins, fragmentats en regions aïllades, i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià, i en resposta van formar la Lliga Àrab, que integrava Egipte, Síria, l’Aràbia Saudita, Jordània, l’Iraq i el Líban, entre d’altres.

ben gurion independencia israel.jpg

El líder sionista David Ben Gurion proclama unilateralment el naixement de l’Estat d’Israel el 1948

La creació de l’Estat d’Israel va desencadenar la primera guerra araboisraeliana (maig de 1948-gener de 1949). L’anomenada guerra de la independència va acabar amb la victòria israeliana i l’adquisició de nous territoris palestins per part d’Israel. Així, l’Estat palestí que l’ONU havia previst mai va arribar a existir: Israel va ampliar els seus territoris i Egipte va passar a administrar la franja de Gaza.

1948_arab_israeli_war_-_May15-June10.jpg

D’aquesta manera, l’Estat d’Israel aconseguia la capacitat territorial necessària per a rebre nous immigrants: entre 1948 i 1952 s’hi van establir més de 600.000 jueus. Però, en paral·lel, sorgia el problema dels refugiats palestins, amb més de 700.000 persones obligades a abandonar les terres ocupades per Israel i a establir-se a la regió de Cisjordània i al sud del Líban en camps de refugiats sostinguts per l’ONU.

Així, l’acabament del primer conflicte no va conduir a una pau consensuada. En conseqüència, el 1956, va esclatar una segona guerra a causa de la nacionalització del Canal de Suez realitzada pel president egipci Gamal Abdel Nasser. Francesos, britànics i israelians van atacar Egipte i van derrotar els exèrcits àrabs amb facilitat i van exigir la retirada egípcia del Canal, però, en el context de la Guerra Freda, les pressions dels governs nord-americà i soviètic van obligar els vencedors a retirar-se i signar un acord de pau.

Suez_war_-_conquest_of_Sinai_1956.jpg

I el 1967 encara esclataria un tercer conflicte, l’anomenada Guerra dels Sis Dies. Després d’un període de tensió prolongada entre Israel i els seus veïns àrabs, Egipte va bloquejar el golf d’Aqaba, considerat com un espai essencial per a la navegació israeliana. En resposta, els israelians van llançar un atac preventiu que va suposar la derrota de la coalició àrab, integrada per Egipte, Jordània i Síria. La victòria israeliana va permetre que l’Estat jueu estengués la seva zona d’ocupació amb les anomenades “franges de seguretat” com a protecció davant de possibles atacs àrabs ocupant Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan.

1967_Six_Day_War_-_The_Jordan_salient.jpg

Finalment, un quart enfrontament, la Guerra del Yom Kippur, esclataria l’octubre de 1973, quan Egipte i Síria van llançar un atac conjunt per recuperar els territoris perduts el 1967. Novament, els israelians van infligir una derrota severa als seus atacants, però en aquesta ocasió no va aconseguir cap benefici polític ni territorial.

israel.jpg

Des de 1973 no han esclatat més guerres entre Israel i els seus veïns. Inclús, les relacions entre Israel i Egipte van arribar a la normalització gràcies als acords de Camp David de 1978. Ara bé, la manca d’una guerra declarada no vol dir que no hagin existit conflictes indirectes. Per exemple, en la Guerra Civil del Líban de 1975-1990, Israel va ocupar una part del territori libanès, fet que es repetiria el 2006 quan l’exèrcit israelià va penetrar-hi sota el pretext de lluitar contra les milícies terroristes d’Hezbollah.

La descolonització d’Àsia

dimecres, 25/05/2011

El continent asiàtic és allà on van iniciar-se els moviments independentistes del procés de descolonització. Aquesta emancipació va iniciar-se amb les colònies britàniques després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes van oposar-se al retorn a la situació prèvia al conflicte. Cal destacar, però, que l’emancipació colonial va seguir dos model diferents: el primer va tenir lloc en els territoris de l’Imperi britànic, on es va seguir una política de diàleg i negociació amb les elits locals; el segon, en canvi, va comportar l’enfrontament i la guerra colonial, i va afectar els territoris francesos i holandesos. En qualsevol cas, tota la zona va acabar els seus respectius procés d’independència abans de la celebració de la Conferència de Bandung (1955), de la qual els nous països independents van ser-ne organitzadors.

descolonitzacio asia.jpg

Per analitzar el procés de descolonització asiàtic prendrem quatre exemples significatius: l’Índia, el Pakistan, Indonèsia i Indoxina.

L’Índia. La independència de l’Índia, la colònia més important de la Gran Bretanya, l’anomenada “joia de la corona”, va significar la primera fita rellevant en el procés de descolonització i el cas més representatiu d’independència pacífica. Antiga colònia britànica, immensa en extensió, amb la presència de diferents ètnies, religions, idiomes i estructures socials, el seu exemple va ser el model a seguir a bona part del continent asiàtic.

Cal tenir en compte que la descolonització dels territoris de l’Imperi britànic va ser un model poc conflictiu, generalment negociat entre les colònies i la metròpoli per afavorir la Commonwealth (organització de cooperació econòmica entre els antics territoris de l’Imperi britànic). Així, el procés descolonitzador indi, tot i passar per algun moment de violència anticolonial, va fonamentar-se en la resistència passiva, és a dir, la negativa de la població a la cooperació amb les autoritats colonials, i la negociació.

Gandhi_and_Nehru_1942.jpg

Nehru i Gandhi

Els primers intents d’acord entre els britànics i els partits independentistes indis –el Partit del Congrés, liderat per Nehru, i la Lliga Musulmana, liderada per Ali Jinnah– van produir-se durant la Segona Guerra Mundial, però en aquell context no van tenir èxit. No seria fins després de la guerra quan Londres s’adonés de la impossibilitat de mantenir la colònia i que la millor solució a la resistència passiva índia era concedir la independència al país. La Gran Bretanya, a causa de la seva incapacitat econòmica en els anys de postguerra, va mostrar una actitud comprensiva en relació a la colònia tot afavorint l’accés a la independència.

El procés descolonitzador va seguir les pautes del Pla Mountbatten, el qual consistia en la divisió de l’Índia en dos Estats segons les creences religioses de la població: la Unió Índia, que agrupava la població d’origen hindú, i el Pakistan, que agrupava la població musulmana. D’aquesta manera, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència.

descolonizacic3b3n-india.jpg

La primera etapa del nou país va ser gestionada pel president Nehru, el qual va aplicar una variant del socialisme d’Estat, amb l’aplicació de plans quinquennals i d’una reforma agrària voluntària. A més, Nehru va aplicar una estructura política molt flexible, en la qual va permetre’s l’existència de múltiples partits polítics, i que va atorgar una gran autonomia a les diferents regions culturals del país.

Pakistan. Quan, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència, això va suposar el naixement de dos països enfrontats fins a l’actualitat per la regió del Caixmir, un territori inclòs en gran part a l’Índia, però amb majoria de població musulmana. A més, el país va quedar dividit en dos territoris, l’un a l’oest i l’altre a l’est de l’Índia, separats per més de dos mil quilòmetres, un exemple de la insensibilitat occidental cap a les seves colònies. I d’aquesta divisió en naixeria l’Estat de Bangla Desh, un cop s’independitzés la part oriental.

Partició de l'Índia el 1947.jpg

Tot el contrari que en el cas indi, el Pakistan va néixer com una dictadura, la qual comptava amb el suport de Londres. El fet de ser un règim autoritari va suposar que el Pakistan practiqués una política hostil cap als seus veïns, primer contra l’Índia per la qüestió del Caixmir, després contra l’Afganistan i el règim de Kabul i finalment contra el població del Pakistan Oriental, majoritàriament bengalí.

Indonèsia. El territori d’Indonèsia havia estat una colònia holandesa des del segle XVIII, però després de la Segona Guerra Mundial va declarar-se independent. El govern holandès, però, no va reconèixer la seva independència i va iniciar una guerra per mantenir el seu domini colonial. Així, des de 1947, va esclatar un breu conflicte que comportaria la derrota holandesa a causa de la pressió internacional i les dificultats econòmiques que va trobar per abastar el seu exèrcit. Finalment Indonèsia accediria a la independència el 1949.

indonesia.jpg

El nou Estat va establir un govern federal dirigit per Surkano, el líder independentista, el qual va seguir el model indi, però sota un estricte control personal. Progressivament, Surkano acabaria concentrant cada vegada més poder en les seves mans, fins que Indonèsia va esdevenir un país autoritari de caràcter paternalista i amb vagues al·lusions a la socialització. Surkano no seria expulsat del poder fins el 1965, quan Suharto va protagonitzar un cop d’Estat.

Indoxina. A la Indoxina francesa, el final de la Segona Guerra Mundial va representar la declaració unilateral d’independència per part de la Lliga per la Independència del Vietnam, l’anomenat Vietminh, l’organització político-militar creada per Ho Chi Min que havia estat protagonista de la resistència contra l’ocupant japonès durant la Segona Guerra Mundial. França no va acceptar la independència vietnamita i va enviar a Indoxina un exercit expedicionari que donaria pas a un conflicte armat el 1946.

Indochine_française_(1913).jpg

guerre.gif

La guerra a Indoxina va allargar-se durant vuit anys, fins que l’exèrcit francès va ser derrotat de forma definitiva a Dien Bien Phu el 1954. Després d’aquest desastre militar, França va reconèixer la independència de les seves colònies indoxines a la Conferència de Ginebra de 1954, la qual va aprovar la independència de Cambodja i Laos i va dividir el territori vietnamita en dos Estats: el Vietnam del Nord, de caràcter comunista, i el Vietnam del Sud, sota un règim dictatorial prooccidental.