Entrades amb l'etiqueta ‘Imperi Romà’

Les ciutats i la vida urbana a l’Imperi Romà

divendres, 9/07/2010

Roma va ser una civilització urbana i sota el seu poder es va potència força la vida urbana en les terres mediterrànies. No tan sols es van engrandir les ciutats ja existents, sinó que se’n van crear moltes de noves, les anomenades colònies, on van instal·lar-se antics soldats romans amb les seves famílies.

800px-Forum_Romanum_panorama_2.jpg

La pròpia ciutat de Roma, capital de l’Imperi, era una ciutat molt populosa que, en els temps de l’emperador August, va arribar a tenir gairebé un milió d’habitants. Era també una urbs cosmopolita, a la qual hi arribaven moltes persones i productes provinents de tots els racons de l’Imperi.

Totes aquestes ciutats romanes es van crear seguint un model similar en el traçat i els edificis. Primer s’estudiava bé la millor ubicació (per això hi havia topògrafs especialitzats) i després s’iniciava la construcció amb solemnes festes.

ciudad_romana.jpg

Eren emmurallades i disposaven generalment de quatre portes d’accés, a partir de les quals es traçaven els dos carrers principals perpendiculars, el cardum i el decumanus. l seu voltant s’hi trobaven les cases dipositades formant illes.

planoromano.jpgEn el lloc on s’encreuaven el cardum i el decumanus hi havia la plaça central o fòrum, on s’instal·laven els edificis públics més importants, com el temple, la cúria o seu del Senat, el mercat i la basílica (on s’impartia justícia i es duien a terme transaccions comercials). El fòrum era el veritable cor de les ciutats romanes, on els habitants anaven a comprar i passejar, i on es reunien per discutir de política i de negocis.

Les ciutats tenien altres edificis públics, com el teatre o les termes (o banys públics) que eren molt populars i un altre important punt de reunió. Fora de les muralles es trobaven el cementiri, situat al costat de les vies que duien cap a la ciutat, i l’amfiteatre, on tenien lloc els espectacles violents com les lluites de gladiadors i de feres salvatges.

Les ciutats més importants de l’Imperi disposaven de construccions d’aigua i d’un sistema de clavegueram per a les aigües brutes. Però, en general, les ciutats romanes eren poc higièniques i, de nit, força insegures.

Els ciutadans rics i benestants vivien en luxoses cases unifamiliars, les domus, molt confortables i de grans dimensions. Les diferents dependències de l’edifici es distribuïen al voltant d’un gran patí central amb jardí, l’atrium.

domus.jpg

domus_romana.png

Els habitatges de les famílies amb pocs recursos econòmics, les insulae, tenien diversos pisos que es llogaven. La planta baixa solia estar ocupada per tallers o petits comerços (tabernae), i als pisos superiors hi vivien els pobres (o plebs urbana), en habitacions sense aigua, il·luminació ni cap calefacció. El risc d’incendi o d’esfondrament d’aquest tipus d’edificis era molt elevat.

villa_romana.jpg

El govern de la ciutat (l’administració, el cobrament de tributs, etc.) restava en mans d’una assemblea i uns magistrats elegits pels ciutadans. Era un reflex del sistema republicà iniciat a l’antiga ciutat de Roma.

Els qui aspiraven a aquests càrrecs polítics feien donatius a la ciutat i s’esforçaven per embellir-la amb monuments, per tal d’adquirir prestigi davant dels ciutadans. Aquestes persones tenien dret a recaptar els tributs dels ciutadans, però n’havien de respondre, davant el poder central de l’Imperi, amb la seva pròpia fortuna. Durant un temps, això els va permetre d’obtenir importants ingressos.

A més de la ciutat de Roma, les ciutats que més van destacar en aquest període van ser les de l’Orient.

La romanització

divendres, 9/07/2010

La centralització política i la interrelació econòmica existent entre les diverses províncies van afavorir el desenvolupament d’una cultura molt similar en tot l’Imperi. El procés d’adopció de la cultura romana pels diferents pobles de l’Imperi l’anomenem romanització.

Roman_Empire_Map.png

En tota la part occidental, la cultura romana es va imposar sobre les indígenes, fins al punt que es va generalitzar el llatí, la llengua que parlaven els soldats conqueridors i punt de partida de moltes de les llengües actuals (italià, castellà, català, francès, etc.). Així, el llatí era la llengua emprada tant pel poble (amb molts dialectalismes segons la regió) com per la gent culta.

També es van adoptar les formes de vida dels romans i es va difondre el culte a les seves divinitats.

Aquest procés, però, no va resultar tan intens a la part oriental de l’Imperi. A les ciutats dels antics Regnes Hel·lenístics la llengua quotidiana va continuar sent el grec. Els romans, a més, enfront de la seva cultura, art, religió i ciència, van adoptar una actitud d’assimilació i aprenentatge.

Els primitius i senzills costums dels primers romans, poc a poc, van ser substituïts per hàbits i gustos més refinats, que copiaven el que havien observat en les ciutats d’Orient. L’art romà, per exemple, al costat d’elements d’origen etrusc (com la tècnica del retrat o l’ús de l’arc), va tenir enormes influències d’inspiració hel·lenística.

D’altra banda, les idees religioses de l’Imperi Romà van ser el resultat de la mescla d’elements força diversos. Es va estendre l’antic costum romà de retre culte als avantpassats familiars, i al costat d’això, es va generalitzar la religió estatal, que es basava en una mitologia antropomòrfica similar a la dels déus grecs.

Des de l’època d’August es van alçar temples i es va retre culte a la figura de l’emperador com una manera de reforçar la fidelitat de tots els ciutadans de l’Imperi a Roma.

En el món romà es va difondre també el culte de divinitats orientals com Isis (d’Egipte) o Mitra (de Pèrsia).

Naturalment, en moltes zones, i especialment en les més ruralitzades i menys romanitzades, es van mantenir les creences anteriors i les religions locals.

Per últim, durant els segles I i II va començar a estendre’s amb força una nova religió, el cristianisme, que esdevindria clau per entendre la posterior evolució d’Europa a l’Edat Mitjana.

Evolució de l’Imperi Romà: la societat

divendres, 9/07/2010

Durant l’Alt Imperi (finals segle I a.C. i segles I i II d.C.) es van accentuar les diferències socials pròpies de la República. Hi havia un sector minoritari de la població format per les famílies dels terratinents, propietaris dels latifundis, i dels grans comerciants. En aquest grup s’han d’incloure també els alts càrrecs polítics i militars.

20070717klphisuni_35_Ges_SCO.png

Les famílies riques dels territoris sotmesos que havien acceptat la seva integració a l’Estat romà van aconseguir que l’Imperi els reconegués i respectés les seves propietats i els seu poder polític a nivell local. Des d’aleshores, aquestes famílies van adoptar unes formes de vida que pretenien imitar les de les famílies importants de Roma.

Aquest grup minoritari és el que resultava realment beneficiat del sistema econòmic i polític romà.

Toga_Illustration.pngHi havia també una gran massa de gent que, tot i que gaudien de llibertat, i fins i tot de la ciutadania romana (drets polítics plens), patia una situació econòmic molt precària.

En aquest grup hi incloem els petits camperols, els quals tenien moltes dificultats per a suportar la competència de les grans explotacions agràries. Amb el temps, el seu nombre va anar reduint-se perquè els grans propietaris els hi compraven les terres, a molt baix preu. Es va donar així un procés de concentració de la propietat.

S’ha d’afegir a aquest grup els artesans i comerciants, amos de petits establiments, que vivien a les ciutats, i també els jornalers, que treballaven en condicions molt dures: cobraven per jornada de treball, no tenien vacances i la seva jornada anava de sol a sol.

A les ciutats, i especialment a Roma, era molt elevat el nombre de persones que no tenien treball i que només comptaven amb el repartiment gratuït d’aliments que realitzava l’Estat, al costat de l’oferiment d’espectacles públics (panem et circenses).

Els esclaus i les esclaves constituïen la força de treball més important de l’antiga Roma. En les primeres èpoques de l’expansió romana es comptaven per centenars de milers les persones que eren capturades en les campanyes bèl·liques i venudes. Però també havia esclaus que ho eren per delinqüents, per deutes, i, fins i tot, persones que havien estat venudes pels seus propis pares. Els fills dels esclaus també ho eren, i des del seu naixement passaven a ser propietat de l’amo.

Mentre hi va haver aquesta gran abundància d’esclaus, les seves condicions de vida i treball van ser terribles, especialment pels qui treballaven a les mines, als latifundis o a la construcció. A més, la llei romana atorgava a l’amo de l’esclau tots els drets sobre ell, fins i tot la potestat de maltractar-los. Així, els esclaus no tenien cap dret.

Boulanger_Gustave_Clarence_Rudolphe_The_Slave_Market.jpg

Tot i això, les condicions de vida dels esclaus depenien en darrera instància de la persona que n’era propietària i del tipus de treball que havien d’efectuar. Alguns van arribar a aconseguir la llibertat per gràcia de l’amo, aleshores esdevenien lliberts. Els fills dels lliberts ja podien gaudir de tots els drets d’un ciutadà romà.

També hi va haver esclaus que, sense perdre la seva condició, van tenir sort: els que posseïen una preparació cultural més elevada van poder, en algunes ocasions, fer de mestres dels fills de les famílies riques o encarregar-se de determinades missions especials. Aquests esclaus rebien un tracte força millor.

escalvitud_roma.jpgEn les primeres etapes de l’expansió romana, durant la República, quan els esclaus eren capturats per centenars de milers, ja hi havia hagut importants moviments de rebel·lió que van atemorir l’Estat.

Per exemple, el 73 a.C., va esclatar una important revolta en una escola de gladiadors propera a Nàpols sota el lideratge d’Espartac. Els antics gladiadors van alliberar els esclaus de les viles del sud d’Itàlia, arribant a formar un veritable exèrcit de milers d’homes que es van enfrontar victoriosament a les legions romanes. Finalment, el 71 a.C., un poderós exèrcit romà va posar fi a la insurrecció. Com a repressió, 6.000 esclaus presoners van ser executats a la via Àpia, als voltants de Roma.

Per tal d’evitar que es reproduïssin revoltes com aquesta, es van practicar diverses mesures repressives: execucions en massa, càstigs, intensificació de la vigilància, prohibició que els esclaus es concentressin en grups nombrosos en llocs on no existís una guarnició de l’exèrcit… No obstant això, durant l’etapa imperial van produir-se aixecaments aïllats que, encara que no triomfaven, encarien la possessió d’esclaus per la necessitat d’augmentar-ne la vigilància.

lucha_de_gladiadores.jpg

El fet que la major part del treball aplicat a la producció procedís dels esclaus ha portat a qualificar el sistema econòmic romà de sistema esclavista. En comptar amb tanta energia de treball (humana, en aquest cas) i tan barata, la societat romana va aconseguir conrear grans quantitats de terres que fins aleshores eren ermes. S’obrien noves mines, es produïen mercaderies per a ser venudes a tota la Mediterrània i es construïen impressionants obres de fàbrica i enginyeria. En definitiva, el sistema esclavista va comportar que, durant un temps, s’incrementés força la riquesa produïda en els territoris sotmesos pels romans.

Tot i això, precisament aquest sistema esclavista va ser també la causa de l’estancament científic i tècnic en el que va caure la societat romana. És cert que es van difondre tècniques i coneixements (en especial, els que provenien de la zona oriental), però el fet de comptar amb tanta força de treball va reduir molt l’estímul per a cercar millores tècniques que incrementessin la productivitat.

És cert que el sistema polític i econòmic imposat pels romans en tota la Mediterrània va possibilitar que durant un temps augmentés força la capacitat productiva d’aquestes terres i d’això se’n va beneficiar un sector de la població. Tanmateix, el seu manteniment implicava la submissió i explotació de grups molt nombrosos de la societat.

la-familia-romana.jpgEl sexe també era motiu de discriminació. Les dones de tots els nivells socials estaven en una posició subalterna respecte dels homes. La família romana es basava en l’autoritat del marit, tot i que el divorci era acceptat. La dona es podia casar a partir dels 13 anys, tenia cura de la casa i dels fills, i podia assistir als espectacles públics.

També hi havia una opressió cultural, ja que es menyspreaven les tradicions locals i s’imposaven els costums, la religió i, fins i tot, en certes zones, la llengua dels romans. Va arribar a obligar-se a pobles sencers a abandonar els seus territoris (com, per exemple, l’any 70, es va fer amb el poble jueu, després de la destrucció de Jerusalem).

No obstant això, eren els esclaus i les esclaves els que, amb el seu treball, sostenien la societat romana.

Evolució de l’Imperi Romà: l’economia

divendres, 9/07/2010

En les terres conquerides pels romans en un principi, és a dir, a la Mediterrània occidental, no hi havia civilitzacions urbanes importants. A excepció de les zones costaneres, en general es tractava de pobles primitius amb economies de tipus neolític i organització comunal. En canvi, a mesura que els romans van expandir-se per la Mediterrània oriental, es van trobar societats extraordinàriament riques i complexes, com les dels regnes hel·lenístics.

El tipus d’explotació econòmica que van imposar els romans a les poblacions conquerides (així com el seu domini polític) va dependre en força mesura de la resistència que haguessin oposat a la conquesta.

Com més s’hi resistien a la conquesta, més dures eren les condicions imposades. En aquest cas, després de la presa militar d’una ciutat, es procedia al repartiment del botí (els objectes de gran valor, or, plata, etc., que eren per als generals, i la resta per als soldats). Els presoners de guerra (militars i civils) eren venuts com esclaus, fet que comportava enormes beneficis per a l’Estat.

imperio-romano.jpg

Les mines i les terres de les zones conquerides passaven a formar part de l’ager publicus (terres de l’Estat) i eren arrendades a persones privades, per a la seva explotació. En ocasions, es tractava d’enormes extensions de terra i tan sols la gent molt rica podia arrendar-les; el mateix succeïa amb les mines. Així, la majoria de les terres, normalment les més fèrtils, estaven en mans d’un nombre reduït de famílies de grans famílies patrícies. Els latifundis eren treballats per esclaus i es dedicaven al conreu d’uns pocs productes destinats a l’exportació.

Una altra part de la terra estava en mans de petits propietaris, molts dels quals eren antics soldats retirats als quals, en compensació pels serveis prestats, havien rebut terres de l’Estat a les noves províncies de l’Imperi.

Per tot l’Imperi, els romans van fundar vil·les agrícoles, en les quals hi havia, a més de la casa de l’amo (que normalment vivia a la ciutat), els magatzems, els cellers, les premses de gra, d’oli i de vi, els estables i els habitatges dels treballadors, sovint esclaus. Les vil·les més luxoses posseïen, a més, termes, l’ús de les quals corresponia exclusivament a la família del propietari. L’extensió d’aquestes viles era molt variable: normalment no superaven les 50 hectàrees, però les propietats més grans podien sobrepassar les 500 hectàrees.

Els romans eren uns agricultors experts i van cultivar el blat, la vinya i l’olivera com a principals conreus, però també van promoure el conreu de llegums, hortalisses i arbres fruiters, i l’apicultura. A l’Occident, es va incrementar força la superfície de terres conreables i es va estendre la triada de conreus mediterranis. Des d’aquí s’abastava de matèries primeres i productes alimentaris (metalls i productes alimentaris: blat, oli, vi, etc.) la majoria de les ciutats de l’Imperi.

Harvester.jpg

Els romans van difondre tècniques de conreu que en molts indrets resultaven innovadores (regadiu, adob, rotació de conreus, selecció de llavors i instruments com l’arada tirada per bous, premses per a l’obtenció del vi o el molí de sang, entre d’altres). Gràcies a aquestes innovacions, durant un temps la producció va augmentar força.

A l’Orient, els grans tallers d’esclaus produïen objectes manufacturats que també es distribuïen per tot l’Imperi: ceràmiques, teixits, etc. A poc a poc, es va configurar una divisió regional del treball, segons la qual cada zona de l’Imperi s’especialitzava en la producció de grans excedents dels articles que resultaven més rendibles.

Hadrian_Sestertius.jpg

Això tan sols era possible en la mesura en què es tenia la seguretat que en altres zones es produïen excedents dels productes complementaris. Aquest sistema econòmic va poder consolidar-se gràcies a l’existència d’una vasta xarxa viària que unia tots els punts comercials de l’Imperi. També va resultar molt beneficiosa la unificació monetària imposada en tot l’Imperi (el denarius de plata i l’aureus d’or van ser les monedes més utilitzades) que va donar lloc a un sistema monetari estable.

Maximinus_denarius.jpgEl comerç romà va ser l’activitat d’intercanvi de productes per diners o altres productes que es produïa a Roma, i que ja es va desenvolupar durant la República per arribar al seu màxim en els segles I i II afavorit per la seguretat i les bones comunicacions (una completa xarxa de vies i calçades enllaçava totes les províncies de l’Imperi), i en general per la pax romana. També va desenvolupar-se un important comerç fluvial i marítim.

Per al comerç s’organitzaven mercats diaris, un cada nona, és a dir, cada vuit dies, anomenats Nundinae. Existien altres mercats periòdics com fires, anomenats Mercatus. Al principi, el pagament de grans quantitats es feia en bous i moltons (1 bou = 100 asos = 10 moltons; 1 moltó = 10 asos), el bronze també va ser adoptat com tipus de canvi.

Com productes importats, al costat d’alguns d’escassa incidència en la població i limitats als alts cercles de l’Estat (les joies d’or, el vidre fos, els objectes d’alabastre, els ous d’estruç pintats, les perles de vidre o d’ambre, els perfums, els ornaments, teles, púrpura, marfil i encens) estaven els d’ús comú entre els quals esmentem: els vasos de coure, els càntirs, les copes, l’oli, la gola, l’artesa, la massa i altres comestibles, els plats, el greix, el cuir, i altres.

Així, per a la vida romana, en general, va ser molt greu la interrupció del comerç, iniciada amb les invasions devastadores dels pobles germànics que penetraven profundament en l’Imperi i el sorgiment del bandidatge en diversos punts de l’Imperi des de la segona meitat del segle III.

De la crisi de la República a la formació de l’Imperi Romà

dijous, 8/07/2010

La vida política de la República romana va canviar força respecte dels primers temps, arran de la seva expansió territorial. La possessió de càrrecs permetia d’enriquir-se molt, però calia ser elegit, per la qual cosa s’havia generalitzat el costum de comprar els vots dels ciutadans.

ForumRomanum.jpgAlguns dels qui desitjaven fer carrera política arribaven a contreure grans deutes per a poder adquirir els vots necessaris. Això feia que se sentissin més impulsats a lluitar, fos com fos, per tal d’aconseguir el poder. Els diferents bàndols rivals s’enfrontaven en el si del Senat i en el de les altres institucions de govern i, sobretot, en l’exèrcit, ja que era l’organisme que, a la pràctica, tenia una força més gran.

Enfront de les dificultats de governar de forma cohesionada tants territoris i del descontentament de nombrosos ciutadans que s’havien arruïnat i vivien precàriament, van sorgir diferents propostes de reforma.

Un sector de polítics i militars (els anomenats “populars”) creien convenient repartir moltes de les terres conquerides entre els ciutadans romans que s’haguessin empobrit. És a dir, proposaven una reforma agrària. Entre els proposants cal destacar les figures dels germans Grac i a Mari.

A això s’oposaven els coneguts com optimate, els aristòcrates i els més rics, ja que amb aquesta situació veien perdre una ocasió de beneficiar-se directament de les conquestes. Entre aquests darrers cal destacar la figura de Sil·la.

Aquest conflicte entre populars i optimates es va mantenir durant el segle I a.C., i en diferents moments es va arribar a enfrontaments militars entre diversos sectors de l’exèrcit.

senado romano.jpg

Alguns destacats militars van creure que aquesta situació tan deteriorada solament es podria superar mitjançant una reforma del sistema polític que donés més poder a qui governés i, d’aquesta manera, no hagués de dependre de les institucions representatives, i van començar a lluitar amb aquest objectiu. Entre ells cal destacar Pompeu, Juli Cèsar, Marc Antoni i Octavi (nebot de Cèsar).

julius_Caesar_Coustou_Louvre.jpg

Juli Cèsar

Després de tot un seguit de guerres civils i traïcions múltiples, Octavi va aconseguir imposar-se a tots ells el 27 a.C.

En els darrers anys del segle I a.C., Octavi va concentrar els càrrecs de màxim poder. Es va proclamar emperador, la qual cosa comportava tenir el control de l’exèrcit, i va ser elevat a la categoria de príncep (primun inter pares), fet que implicava que el poble i el Senat delegaven en la seva persona els seus poders i obligacions.

Caesar_augustus.jpg

Octavi August

Així mateix, Octavi va esdevenir el tribú màxim –quan en els orígens de la República aquest càrrec havia estat creat per a representar els plebeus–. En l’any 27 a.C. va fer-se nomenar August (que significa “digne de veneració”), per tant l’emperador també assumia el màxim poder religiós. Finalment, l’any 12 a.C., se li va atorgar la categoria de màxim pontífex, amb la qual cosa va assumir el poder religiós. A la seva mort (14 d.C.), encara seria més divinitzat.

En tot aquest procés podem advertir una clara inspiració en les monarquies hel·lenístiques, de tradició tan diferent a les de la República romana. D’aquesta manera, s’eliminava qualsevol signe de sistema democràtic a la República i s’establia l’Imperi.

El nou sistema imperial comportava una gran centralització política: les decisions, que afectaven enormes territoris i moltíssimes persones, les prenia, des d’una ciutat, essencialment, una sola persona. Per a tot això, tenia una gran organització administrativa i militar que actuava sota les seves ordres.

Emperadores_julioclaudios_(simplificado).gif

Aquest sistema imperial, que en un principi va actuar amb molta força i després amb diverses dificultats, va reeixir durant cinc segles.

Malgrat tot, al costat de la figura de l’emperador va continuar existint el Senat, al qual, a partir d’aleshores, solament van poder accedir-hi personalitats escollides per l’emperador. Des d’aquest moment, el Senat va tenir una funció purament consultiva d’assessorament a l’emperador perdent influència i autoritat. També se li va concedir el control i el cobrament dels impostos de certes províncies, mentre que en unes altres aquestes funcions depenien directament de l’emperador, a través d’una sèrie de funcionaris anomenats delegati.

Amb August va iniciar-se el sistema mitjançant el qual el títol d’emperador es transmetia als membres d’una mateixa família o dinastia. No obstant això, no calien els llaços de consanguinitat. En ocasions, els emperadors, per tal de preparar la seva successió, nomenaven fill adoptiu a la persona seleccionada. La dinastia d’August s’anomenava Júlia-Clàudia, i va ser succeïda per la dinastia Flàvia.

Durant l’Imperi va prosseguir l’expansió territorial de Roma, que, a més de sotmetre tot el món mediterrani, va controlar bona part de l’Europa continental (les fronteres es van situar als rius Rin i Danubi) i de la Gran Bretanya (Britània). L’expansió territorial més gran de l’Imperi va donar-se durant el regnat de l’emperador Trajà (98-117 d.C.).

Per administrar l’Imperi, el territori romà es va dividir en unes cinquanta províncies, l’administració de les quals estava a càrrec d’uns governadors designats per l’emperador. La cohesió i la unitat d’un Imperi tan gran s’aconseguia gràcies a l’existència d’una completa xarxa de camins, o vies, i d’un poderós exèrcit, les legions.

Roman_Empire_Map.png

Al llarg de dos segles, l’Imperi va conèixer una època de relativa pau exterior i d’estabilitat interior, que coneixem amb el nom de pax romana. Seria a partir del segle III quan els enfrontaments amb els pobles veïns i les rivalitats internes van afeblir el sistema imperial. S’iniciava així una etapa en la qual molts emperadors van ser imposats per les Legions de l’exèrcit, com, per exemple, la dinastia dels Severs, i després diversos emperadors que procedien d’Il·líria, on havien exercit càrrecs militars.

A les darreries del segle III i començaments del segle IV, mentre creixien les dificultats, alguns emperadors van realitzar diversos intents per dividir l’Imperi en zones més petites, amb la finalitat de que el seu control resultés més fàcil. I així, van nomenar diverses persones perquè administressin el poder com, per exemple, durant el període de la tetrarquia o la divisió final de l’Imperi, efectuada per Teodosi.

Guerres Púniques i ocupació romana de la Península Ibèrica

dijous, 8/07/2010

L’esclat de les Guerres Púniques entre romans i cartaginesos pel domini de la Mediterrània occidental va provocar l’ocupació de la Península Ibèrica per part de Roma en el segle III a.C.

Cartago, ciutat fundada pels fenicis l’any 814 a.C. al nord d’Àfrica va heretar el domini mercantil al Mediterrani occidental quan les metròpolis fenícies van ser sotmeses per Assíria en el segle VIII a.C.

D’altra banda, a l’any 750 a.C., a la Península Itàlica, va néixer, sota la influència etrusca, una ciutat-estat que tindria una gran i perllongada incidència: Roma.

La relació entre aquestes dues civilitzacions va iniciar-se l’any 510 a.C., quan va signar-se un primer tractat que delimitava la zona d’influència de cada ciutat al Mediterrani Occidental. Aquest primer tractat aniria seguit d’altres, mentre, de mica en mica, Roma s’expandia per la Península Itàlica, convertint-se en protectora de les colònies gregues occidentals, competidores del món púnic.

image006.jpg

Ben aviat, però, els interessos de les dues potències van xocar, donant lloc a la Primera Guerra Púnica (260-241 a.C.), que va finalitzar amb la victòria dels romans, fet que va suposar per a Cartago unes dures condicions de pau: l’abandonament de Sicília i una elevadíssima indemnització de guerra. Posteriorment, el 238 a.C., els cartaginesos es veien obligats a deixar Sardenya i a pagar una indemnització complementària.

Les dures condicions de la pau i la revolta dels mercenaris que va patir Cartago van crear una situació molt greu que va propiciar el predomini de la família dels Bàrquides. Un dels seus membres, Amílcar Barca, després de vèncer els mercenaris va donar un nou enfocament a la política exterior cartaginesa, dirigint-la cap a la Península Ibèrica, per tal d’emparar-se de les seves riqueses naturals i així pagar la indemnització i proveir-se de nous mercenaris.

Barrejant les campanyes militars i els estratagemes diplomàtics, Amílcar i el seu gendre Asdrúbal van aconseguir el domini de la part meridional de la Península Ibèrica. Com a conseqüència, van sorgir conflictes amb les colònies gregues, fet pel qual Roma va signar amb Asdrúbal el Tractat de l’Ebre (226 a.C.), pel qual aquest riu separava les respectives àrees d’influència a la Península. Tot i així, l’enfrontament era inevitable.

Punic_Wars.png

Hannibal.jpgMort Asdrúbal, el 221 a.C., el va succeir Hanníbal, el qual aviat va començar a fer preparatius per a anar contra Roma. El conflicte va esclatar l’any 218 a.C., quan els cartaginesos van assetjar i ocupar Sagunt, ciutat aliada de Roma. Hanníbal, amb un gran exèrcit, va creuar Catalunya per l’interior, evitant les ciutats amigues de Roma i derrotant al seu pas les tribus que se li oposaven, mentre es dirigia cap a Itàlia.

La resposta romana va ser tallar a Hanníbal la comunicació amb les seves bases, i per aquest motiu va enviar dos exèrcits: l’un a l’Àfrica i l’altre, manat per Gneu Corneli Escipió, cap a la Península. Aquest va desembarcar a Empúries, el mateix any 218 a.C., i aviat va obtenir una primera victòria sobre les terres cartagineses prop de Cosse, on posteriorment es fundaria Tàrraco.

En les lluites per terres catalanes, ambdues potències van comptar amb l’ajuda de les tribus ibèriques, les quals, enemistades entre elles, van anar arrenglerant-se en l’un o l’altre bàndol. Així, les tribus costaneres (laietans, indigetes, etc.) van donar suport als romans, mentre que les tribus de l’interior (ilergetes, lacetans i ausetans) van fer costat als cartaginesos.

El desenllaç de la guerra a la Península va resultar incert durant força temps, amb alternatives per als dos bàndols. L’any 212 a.C., van morir en combat els germans Publi i Gneu Corneli Escipió, i l’any següent va ser enviat per a substituir-los el fill del primer, Publi Corneli Escipió el Jove (o l’Africà) que va iniciar una campanya victoriosa, l’any 209 a.C., prenent Cartago Nova (Cartagena), la base de les tropes cartagineses.

Zama.jpgL’any 206 a.C., després d’expulsar els seus enemics de la Península, Publi Corneli Escipió va passar a l’Àfrica, on, després de la victòria de Zama, va donar fi a la Segona Guerra Púnica amb la derrota total de Cartago.

Amb el final de la guerra va començar la conquesta romana de la Península Ibèrica, on la situació encara no estava controlada. A la Península hi havia dues guarnicions: una a la vall del Guadalquivir i l’altra a Catalunya, prefigurant les dues províncies en les quals es dividiria el territori d’Hispània: la Ulterior i la Citerior.

Indíbil i Mandoni.jpg

Indíbil i Mandoni

L’any 206 a.C., va produir-se una revolta que, encapçalada per Indíbil i Mandoni, cabdills dels ilergetes, va aplegar aquests amb els lacetans i ausetans contra Roma, va oposar una forta resistència al domini romà, sent derrotats i rebent unes dures condicions de pau per part dels romans.

L’any 197 a.C. va produir-se un aixecament general de les tribus ibèriques de les dues províncies (el darrer pel que fa a les terres catalanes) per motius econòmics (les càrregues imposades pels governadors romans) i polítics (l’incompliment dels acords que s’havien signat durant l’enfrontament entre romans i cartaginesos).

Aquest aixecament va ser sufocat de forma molt violenta pel cònsol Marc Ponci Catò, el qual va desembarcar a Rhode (195 a.C.) amb un poderós exèrcit i va dirigir-se cap a Empúries, pacificant bona part de l’actual territori català i desmantellant els poblats indígenes.

La llarga i difícil conquesta d’Hispània va continuar a les terres de l’interior de la Península, amb les guerres celtíberes i lusitanes, i no va acabar fins l’any 19 a.C. amb les campanyes d’August contra els càntabres i l’ocupació, mai consolidada, del nord peninsular.

Paral·lelament a aquestes campanyes, la Península va convertir-se en escenari de les guerres civils romanes pel control del govern, primer entre Sertori i Pompeu, i després entre aquest i Juli César. Finalment, les legions de César, que provenien de les Gàl·lies, van derrotar les tropes de Pompeu a la batalla d’Ilerda (Lleida) l’any 49 a.C.

Hispania Ulterior y Citerior.jpg

La presència romana, que va perllongar-se fins al segle V, va suposar una profunda transformació de la realitat peninsular. La romanització –és a dir, l’assimilació dels models polítics, econòmics, socials i culturals del món romà– va facilitar la uniformització de les cultures establertes a Catalunya i aquestes, unificades pels models romans i pel llatí, van desenvolupar un important procés d’urbanització i d’integració dins dels circuits comercials romans.

L’expansió territorial de la República romana

dijous, 8/07/2010

La societat romana, mentre s’equilibraven les enormes diferències entre patricis i plebeus, es va enfrontar i va vèncer molts pobles de la Península Itàlica. Així, els primers temps de la República no va ser gens fàcils. Entre el segle V i el segle IV a.C., els romans es van fer els amos de pràcticament tota la Península, no sense haver de fer front a diferents intents etruscs de reconquerir la ciutat.

550px-Roman_conquest_of_Italy.PNG

A més, abans de dominar la Península, els romans van haver de fer front a les tribus gal·les, que efectuaven incursions ràpides i devastadores en el seu territori, i que, fins i tot, van arribar a saquejar la ciutat de Roma. Tanmateix, de mica en mica, els llatins van anar reorganitzant-se i van acabar conquerint tot el territori italià. Primer de tot, gràcies a la derrota definitiva dels etruscs i dels altres pobles itàlics.

Pyrrhus_route.jpg

Al segle III a.C., després d’expulsar els grecs del sud d’Itàlia, on s’havien format algunes de les més importants colònies gregues, conegudes com la Magna Grècia, i de dominar tots els territoris situats al sud del riu Po (275 a.C.) els romans es van disputar el control de Sicília amb uns nous rivals: els cartaginesos.

En els primers segles del primer mil·lenni a.C., a les costes del nord d’Àfrica s’havien fundat nombroses factories i colònies fenícies –els fenicis també són anomenats púnics–. A partir del segle VIII, les metròpolis fenícies (Sidó, Biblos) van començar a caure sota el domini de l’Imperi Assiri.

CarthageMap.png

Territoris de Cartago

Les famílies riques de comerciants fenicis que van poder escapar del control assiri es van instal·lar a les colònies. Entre elles, la que va adquirir una importància més gran va ser Cartago, des de la qual els fenicis van procurar de mantenir la seva hegemonia sobre el comerç de la Mediterrània occidental. Per això, des d’aquest moment parlem de cartaginesos per a referir-nos als fenicis.

Tanmateix, Roma que s’anava convertint paulatinament en una gran potència política i militar a la Mediterrània, també aspirava a aquest control comercial, per la qual cosa els latifundistes i comerciants cartaginesos van considerar necessari organitzar un gran exèrcit de mercenaris que els permetés defensar els beneficis de les seves activitats comercials.

En el segle III a.C., la rivalitat pel control de Sicília, important per la seva posició estratègica en les rutes comercials i com a zona de producció cerealística, va originar l’inici de les Guerres Púniques, que repartides en tres grans conflictes bèl·lics, van durar més de cent anys.

En la primera Guerra Púnica (264-241 a.C.) l’enfrontament entre Roma i Cartago va decantar-se en favor de Roma, que va apoderar-se de l’illa de Sicília. No obstant això, poc temps després, el conflicte es va reprendre, aquesta vegada a la Península Ibèrica, on els cartaginesos tenien molta influència.

Cartago_primera_guerra_púnica.jpg

La primera Guerra Púnica

Així, en la segona Guerra Púnica (218-201 a.C.), els cartaginesos, comandats per Anníbal, van travessar els Alps i van arribar a ocupar una part d’Itàlia. El contraatac romà a la Península Ibèrica, però, suposaria una nova victòria romana. Els romans, per impedir que els cartaginesos es poguessin proveir del que necessitaven a la Península Ibèrica i gosessin atacar Roma, van desembarcar, l’any 218 a.C., a Empúries.

ii_guerra_punica.jpgAixí va començar la conquesta de la Península per part de l’exèrcit romà. Les petites ciutats-estat ibèriques no s’hi podien enfrontar, i així van avançar per tota la costa llevantina, sense trobar-se amb gaire resistència.

Des d’aquest moment, Roma va ampliar les seves conquestes fins a controlar tota la Mediterrània occidental. Però, la penetració a l’interior de la Península Ibèrica i a la Gàl·lia hauria d’esperar fins el segle I a.C.

Mentrestant, als segles III i II a.C., els diversos regnes hel·lenístics van mantenir una sèrie d’enfrontaments pel control de diferents territoris. La república romana va aprofitar-se d’aquests conflictes per a impedir que algun d’aquests estats esdevingués massa poderós i va intervenir-hi amb el seu exèrcit.

Aquesta circumstància va permetre que, al llarg del segle II, Roma conquerís també la major part de la Mediterrània oriental.

Per una altra banda, els dirigents de Cartago s’havien aliat amb el rei de Síria per tal d’enfrontar-se novament a Roma, fet que va donar lloc a una nova i definitiva guerra púnica (149-146 a.C.), que va culminar amb la destrucció de Cartago (l’any 146 a.C.). Els seus habitants van ser venuts com a esclaus i el territori cartaginès va restar en poder dels romans.

Finalment, en el segle I a.C., un sector de l’exèrcit romà va aprofitar-se d’unes disputes dinàstiques internes a Egipte per a intervenir també en aquest territori. Com a conseqüència d’això, l’any 30 a.C., Egipte va passar a formar part de l’Imperi Romà.

D’aquesta manera, Roma es convertia en la gran potència hegemònica a la Mediterrània occidental. Però la intensa expansió territorial portada a terme per Roma havia de tenir forçosament conseqüències importants en el si de la societat romana.

City_of_Rome_during_time_of_republic.jpg

Alguns sectors socials es van enriquir molt, especialment aquells que estaven més vinculats amb el control de l’exèrcit, perquè el botí de guerra permetia d’acumular grans fortunes. Hi va haver comerciants que van ampliar força la seva activitat a les terres conquerides; uns altres es van especialitzar a nodrir l’exèrcit de productes.

A més, el control que des de Roma s’havia d’exercir sobre els diferents pobles conquerits va comportar el nomenament de nombrosos funcionaris que, des dels seus diferents càrrecs públics, també es van enriquir.

En canvi, per a molts altres sectors de la població romana, l’expansió de Roma va significar la seva ruïna.

Les famílies propietàries de petites extensions agràries no van poder afrontar la competència dels productes agraris procedents de les terres conquerides. En aquests indrets, les condicions geogràfiques eren més propícies i la força de treball estava constituïda pels esclaus, el que comportava que es poguessin oferir preus molt baixos.

Per una altra banda, molts dels homes d’aquestes famílies camperoles es veien obligats a formar part de l’exèrcit romà durant llarguíssimes temporades, cosa que restava braços a les feines agrícoles. Nombroses persones de les zones rurals de la Península van haver de vendre les seves terres als grans latifundistes i anar-se’n a Roma per tal de cercar algun altre sistema de vida.

La República romana

dijous, 8/07/2010

Durant gairebé cinc-cents anys (del 509 al 27 a.C.), Roma va ser una República. En aquest període, la república romana va aconseguir, en primer lloc, unificar políticament la Península Itàlica i, poc després, iniciar la conquesta del món mediterrani.

Per a dur a terme això, els romans van haver de fer servir les armes, per la qual cosa, ja des de bon començament, la nova organització política de Roma va estar força vinculada a l’organització militar.

617px-Platner_-_Ancient_Rome_city_growth.jpg

Ja des del període monàrquic, les famílies patrícies estaven dividides en tres tribus, composades al seu torn per deu cúries. Les cúries eren importants políticament, ja que de forma periòdica celebraven assemblees o comicis (reservats als homes) per a elegir magistrats. A més, cada cúria havia d’aportar a l’exèrcit cent homes amb els seus corresponents cavalls. La participació en els conflictes armats havia permès als patricis d’acumular gran riqueses, mitjançant el repartiment del botí obtingut i la captura de presoners, que després convertirien en esclaus.

Aquesta organització de caràcter militar va mantenir-se durant una primera etapa de la República.

D’una altra banda, el màxim poder polític va romandre en mans del Senat, assemblea a la qual només hi podien participar els caps de les famílies patrícies. La pertinença al Senat es convertia en un càrrec vitalici. Estava format per 300 membres i els seus membres discutien els assumptes més greus de la política romana, especialment la guerra, la política exterior i les finances.

Maccari-Cicero.jpg

A més, des de les assemblees s’escollien magistrats per a governar i dirigir l’exèrcit i per recaptar els tributs i exercir d’altres funcions (cònsols, pretors, censors i qüestors). Els dos cònsols comandaven l’exèrcit i convocaven les assemblees; els pretors s’encarregaven d’administrar justícia; els censors controlaven el cens d’habitants; i els qüestors cobraven els impostos i gestionaven les finances. Aquests càrrecs només duraven un any.

Per tant, com pot observar-se, a Roma s’havia abolit la monarquia per a establir una República aristocràtica.

Durant el període que va seguir a la creació de la República, la ciutat de Roma va incrementar el seu poder. Va augmentar la seva participació en el comerç mediterrani i van establir en ella la seva residència gents vingudes de terres llunyanes, com comerciants grecs. A més, la potent organització militar dels romans els va permetre, després d’una sèrie d’enfrontaments amb els pobles veïns, d’obtenir nombroses victòries i posar sota el seu control gran part de la Península Itàlica.

Tot aquest procés va fer possible que alguns plebeus, gràcies al comerç i a altres negocis, acumulessin grans riqueses i, per tant, que pretenguessin tenir una major participació en les decisions polítiques, reservades fins aquell moment a la minoria aristocràtica patrícia.

Gaius_Gracchus_Tribune_of_the_People.jpgDesprés d’un període de tensions entre patricis i plebeus i tenint en compte, a més, que l’exèrcit romà necessitava cada cop més soldats, es va procedir a una sèrie de reformes socials. D’aquesta manera, va ser promulgada la Llei de les Dotze Taules (primer conjunt romà de lleis escrites) que ampliava la participació dels plebeus (fins a la seva completa equiparació en el segle IV a.C.).

També hi va haver una transformació en l’exèrcit. La població masculina va restar dividida en cinc classes en funció de la riquesa que posseïen, i, en conseqüència, segons el tipus d’armes que hi podien aportar. Aquesta escala anava des dels rics, que tenien cavalls i armadura completa, fins als més pobres, que no posseïen res més que la seva pròpia força de treball.

Els ciutadans es reunien en assemblees, els comicis centuriats, que tenien a més funcions polítiques, com l’elecció dels magistrats.

D’aquesta manera, la inicial República aristocràtica va anar derivant cap a una República dels rics. És a dir, la raó de les diferències socials i polítiques ja no va residir en la pertinença o no a determinades gens o llinatges, sinó que va passar a descansar en la possessió de riquesa. Si bé els plebeus van veure reconeguts els seus drets com a ciutadans i aquells que s’havien enriquit van poder participar de les decisions polítiques, a Roma sempre va existir un tercer grup social marginat i exclòs de tot tipus de drets: els esclaus.

Els orígens de Roma, de la monarquia a la República

dijous, 8/07/2010

Durant el període en què es va desenvolupar la civilització grega, també a la Península Itàlica van produir-se una sèrie de processos semblants, i una petita ciutat del centre de la Península, Roma, va adquirir una importància creixent. En un llarg procés, acabaria convertint-se en la potència hegemònica a l’Europa de l’Antiguitat.

La Península Itàlica presenta unes característiques similars a Grècia amb lleugeres diferències.

En primer lloc, la Península Itàlica forma un territori característic. La seva situació al centre de la Mediterrània permetia als seus pobladors una fàcil comunicació amb el continent europeu (la poderosa serralada dels Alps mai va ser realment una barrera infranquejable), amb tots dos costats de la Mediterrània i, fins i tot, amb el continent africà (ja que l’extrem sud de la Península és a molt poques milles de la costa de Tunísia), malgrat que les seves costes no resultaven tan adequades per a la navegació com les de Grècia.

A més, a les valls dels Apenins, l’accidentada serralada que travessa la Península de nord a sud, i en algunes grans planes del centre d’Itàlia es podien conrear cereals, vinya i olivera. També hi pasturaven els ramats de vaques i ovelles. El subsòl de la Península també era relativament ric: hi havia marbre, plom i ferro.

Finalment, extensos boscos proporcionaven una gran quantitat de fusta.

En qualsevol cas, podem observar una diversitat més gran de productes respecte de l’antiga Grècia i, per tant, una menor necessitat de dedicar-se al comerç marítim.

mapa_influencia-roma-siglovi-ac.png

Ja des de començaments del II mil·lenni a.C., la Península Itàlica era habitada per pobles neolítics que coneixien les tècniques del treball del metall. Per exemple, en el nord hi vivien els lígurs, que fabricaven objectes de bronze i destacaven per la originalitat dels seus habitatges, els palafits, que evidencien un possible origen indoeuropeu, d’alguna zona lacustre.

Cap a la fi del II mil·lenni es van desenvolupar també d’altres pobles, que també coneixien el ferro. Tanmateix, aquests pobles no tenien cap mena de lligam entre ells.

Durant la primera meitat del I mil·lenni a.C., podem distingir ja tres zones d’influència ben diferenciades. En el sud (a Sicília), hi havien fundat les seves colònies els fenicis i, sobretot, els grecs que convivien amb alguns pobles indígenes (aquestes terres del sud es coneixien amb el nom de Magna Grècia). En el centre vivien diversos pobles d’origen indoeuropeu, com els llatins (del Laci, a la regió on avui està situada la ciutat de Roma). En el nord assolien cada cop més importància, entre d’altres pobles com els sabins, els etruscs, que van desenvolupar una important civilització.

Civilizacion_etrusca.pngL’origen dels etruscs és encara una incògnita. Uns historiadors creuen que es tractava d’un poble que sempre havia viscut a la Península Itàlica, mentre que d’altres els atribueixen un origen indoeuropeu. Finalment, segons la hipòtesi més difosa, podria tractar-se d’un poble que va emigrar per mar des d’Àsia Menor (Lídia) fins al nord d’Itàlia.

Durant els primers segles del I mil·lenni a.C., aquest poble va aconseguir desenvolupar un conjunt de ciutats-estat governades per monarques que dirigien també la vida religiosa. Combinaven l’agricultura, la pastura i l’artesania (treballaven el ferro) amb el comerç. A causa de la seva situació geogràfica, els etruscs feien d’intermediaris amb els grecs del sud i els pobles del centre d’Europa, productors de ferro i altres matèries primeres. A més, practicaven la pirateria contra els comerciants grecs.

Els etruscs van desenvolupar una cultura pròpia, que ens és coneguda, sobretot, per les restes trobades en les seves necròpolis. Construïen habitatges subterranis com habitacles per als seus difunts i els decoraven luxosament. Usaven un sistema d’escriptura propi, van fundar ciutats i van ocupar d’altres, com probablement va ser el cas de Roma.

A principis del I mil·lenni a.C., en uns turons propers al Tíber, un riu que travessa el Laci, hi havia un conjunt de poblats en els quals hi vivien tribus de pastors. Com que el Laci era una zona de pas obligat entre el nord i el sud d’Itàlia els llatins van anar experimentant un gran desenvolupament econòmic.

Segurament, entre els segles VIII i VII a.C., aquest territori va ser conquerit pels etruscs, els quals van convertir aquests conjunt de set poblats, situats a molt poca distància uns dels altres en set turons a prop de la desembocadura del riu Tíber, en una gran ciutat: Roma. Hi van construir muralles, canalitzacions d’aigua i grans edificis públics, i van establir un sistema de govern monàrquic.

She-wolf_suckles_Romulus_and_Remus.jpgTot i això, va fer fortuna la llegenda segons la qual la fundació de Roma va tenir lloc l’any 753 a.C., i va ser obra de dos germans bessons, Ròmul i Rem, que, de petits, havien estat abandonats a la vora del riu Tíber i van sobreviure gràcies a ser alletats per una lloba.

Durant els segles següents, l’emergent ciutat de Roma va esdevenir un centre comercial connectat tant amb l’interior de continent (d’on obtenia ferro) com amb fenicis, cartaginesos i grecs (que els proporcionaven objectes manufacturats).

El rei de la ciutat de Roma tenia un gran poder i governava amb l’ajut del Senat, constituït pels representants de més edat de les famílies més poderoses.

Roma_Romolo_753aC_png.png

En aquesta etapa la població de Roma va restar clarament diferenciada en dos grups.

Per una banda hi havia les riques famílies patrícies, pretesament descendents dels primers pobladors, les quals acaparaven la propietat de les millors terres i es reservaven el dret a la participació en la vida política i militar. Aquestes famílies posseïen esclaus i clients (denominem així a les persones que no tenien béns i que es posaven al servei de les famílies patrícies, obtenint-ne a canvi protecció).

Per una altra banda hi havia els plebeus, que constituïen la majoria de la població. Tenien petites propietats o tallers artesanals, o bé eren comerciants. Com que no pertanyien a la gens, o llinatges antics, no tenien dret a la participació política o militar.

800px-Forum_Romanum_panorama_2.jpg

Cap a finals del segle VI a.C., els etruscs van entrar en un període de decadència per causes diverses. Sabem que van patir derrotes militars enfront dels grecs, que s’havien aliat amb alguns pobles itàlics. Hi va haver, a més, una epidèmia de malària que va arrasar moltes zones pantanoses del Laci.

L’any 509 a.C., els patricis romans van aprofitar aquesta debilitat dels etruscs i per posar fi al seu domini i expulsar-los de la ciutat. Aleshores van abolir la monarquia i van establir un nou sistema polític: la República (coneguda també com a bé comú).

La vida quotidiana a la Bàrcino romana

divendres, 28/05/2010

La cuina:

En qualsevol civilització l’art culinari mostra una característica molt important de la seva cultura, la seva forma de viure i de pensar, per això, estudiant què menjaven i com menjaven els romans podrem aprendre més sobre els nostres avantpassats i el seu llegat en la nostra cultura occidental.

L’esmorzar (ientaculum, iantaculum) dels romans, que es prenia més d’hora o més tard segons l’hora en que s’aixequessin, consistia en pa banyat amb vi o condimentat amb sal, raïm, olives, formatge i ous. El dinar (prandium), que consistia en plats més sòlids, tant calents com freds, es prenia aproximadament cap al migdia, o a l’hora sisena, segons la nomenclatura romana. El menjar principal, o sopar (cena), es prenia sobre les nou, entre el migdia i la posta del sol.

cuina romana.jpg

Les classes més pobres de tots els períodes de la història romana s’alimentaven principalment de farinetes (puls) fetes d’una substància farinosa (far, ador), que servia de pa, a més de vegetals com la col, els raves, alls, cebes, llegums, cogombre, carbasses, melons, etc. La carn només es menjava en ocasions festives.

En els primers temps les disposicions de la cuina dels romans estaven en harmonia amb la senzillesa dels plats que allí es preparaven.

Podem imaginar, segons el receptari d’Apicio, una cuina de gust fort, semblant a la cuina oriental, amb el predomini de les salses capaces de canviar el gust a les carns, així com l’art dels cuiners, que consistia a canviar-les l’aspecte. Per exemple, donar-li a un tall de porc la semblança amb una au o la d’un guisat de peix.

La producció del garum:

Importada des de Grècia, els romans elaboraven una salsa estrella, que era component imprescindible de les seves taules, el garum, salsa que va perdurar fins al Renaixement.

garum.JPG

El garum va tenir la seva màxima expansió a l’Imperi Romà , procedent dels cuiners grecs, que Roma, com amb quasi tot, va fer seus. De fet el seu nom, també d’origen grec, el pren del peix del que s’extreien els seus intestins per a la seva elaboració. Aquesta salsa s’elaborava per maceració i fermentació amb sal , de restes viscerals i petits peixos com la tonyina, el congre o l’esturió, aquest darrer mol usat per fer el garum a l’època medieval.

La base d’aquesta salsa (el garum) consistia en la maceració en sal dels menuts del peix (ous, sang, budells, ganyes, etc.) barrejats sovint amb peixos petits sencers. El seu sabor podia variar si s’hi afegien gambes, garotes, ostres, escopinyes, cloïsses o altres varietats de mol·luscs.

garum 2.jpg

De fet, per a l’elaboració d’aquestes salses es feien servir tot tipus de peixos grans i petits, segons el que oferia la pesca de la zona. Coneixem, per exemple, el garum a la sang, a partir de les vísceres de la tonyina, i el garum negre o garum sociorum, fabricat amb verat, considerats en l’antiguitat dues de les millors varietats de garum. A més, hi havia altres tipus de salsa de peix, tot i que de menor qualitat, com el hallec, la muria i el liquamen.

El consum del vi:

El vi (vinum en llatí) és una beguda obtinguda del raïm mitjançant la fermentació alcohòlica del most o suc. Ja en Egipte, Grècia i Roma es adorava Dionís o Bacus (déu de les vinyes). Juli Cèsar va ser un gran apassionat del vi i el va introduir per tot el món romà.

anfora.jpg

La calç i l’aigua de mar o, en cas que en manqués, l’aigua salada es feien servir en l’antiguitat per a clarificar el vi provocant una reacció química que precipitava les sals. A la instal·lació vinícola de Bàrcino se n’ha pogut constatar l’ús, tal com es descriu, per exemple, en els tractats de Cató o de Columel·la, en els quals s’indica la proporció correcta d’aigua de mar o de sal que s’havia d’afegir al vi.

També se sap que era costum aromatitzar el vi amb tota mena de plantes o d’herbes, com ara la xufla, la canya de sucre o la canyella. Els residus que s’han localitzat a la cella vinària proven que al vi que es produïa a Bàrcino s’hi afegia canyella, mel i algun altre xarop procedent de fruits carnosos en almívar.

El rentat de la roba:

Es ben conegut l’ús de la cendra per a fer la bugada en temps dels romans, ja que aquesta actuava com a agent blanquejant, de la mateixa manera que la calç que, a més, amarada i barrejada amb orina, constituïa un detergent força eficaç. Calç i orina s’utilitzaven també a les tintoreries com a mordent per a fixar els colors als teixits. De fet, a les fullonicae de Pompeia i d’Herculà s’han trobat àmfores amb orina, i les fonts clàssiques fan referència al consum de disposar àmfores al carrer al costat de les bugaderies per a recollir l’orina dels vianants.

planolconjmonumental.jpg

Les termes:

Les termes o banys públics eren un lloc d’esbargiment molt important en la vida d’un romà. Podríem dir que tenien tres funcions: higiènica, gimnàstica i fomentadora de la vida social entre ciutadans. Ben segur que les termes de Bàrcino no eren ni tan grans ni tan sumptuoses com les de Roma, però en devien ser una reproducció en petit.

La distribució d’uns banys públics era més o menys semblant arreu de l’Imperi Romà. Del vestíbul es passava a l’apodyterium o sala per a despullar-se amb bancs arran de paret i amb unes fornícules per a deixar-hi la roba que no podien tancar-se. Per això calia que un esclau la vigilés, perquè cap rapinyaire no se l’endugués. A continuació hi havia el tepidarium o sala temperada amb bancs de marbre per tal que els banyistes s’adaptessin a les diferències de temperatura entre el frigidarium, o sala per a bany fred, i el caldarium, o sala amb una gran pica i banyeres, per a prendre banys calents.

termes.jpg

Per a suar hi havia el laconicum, amb una obertura i amb un disc que servien per a regular la temperatura a gust del banyista. La calefacció de l’aire i de l’aigua s’aconseguia amb un forn de carbó i llenya, anomenat hypocausis, amb un sistema de distribució de l’aire calent per entremig de les parets i sota el terra del caldarium, del laconicum i del tempidarium.

A més d’aquestes sales, hi podia haver d’altres locals com la palestra per a fer esport, l’unctorium o sala per a untar-se el cos abans d’anar a la palestra, el destrictorium o sala per a treure amb una strigilis la pols que s’havia adherit al cos untat tot fent esport, la piscina o natatoria i nombroses popinae o establiments per a menjar i beure. A les grans termes, fins i tot hi havia porxos i jardins per a passejar, biblioteca, sales per a conferències, en fi, tot allò que fomentés la vida de societat.

L’horari de funcionament durava des de mig matí fins que es feia fosc. De vegades, les termes tenien dues parts, una per als homes i una altra per a les dones. El més corrent, però, era que només disposessin de dependències úniques. Aleshores calia fixar un horari diferent per a les dones i per als homes.

Les grans termes de Roma eren, generalment, obres imperials. N’hi havia de propietat pública, d’associacions de banyistes i fins i tot de particulars. Les de Bàrcino devien ser administrades pel municipi. El que sabem segur és que van ser edificades cap a principis del segle II gràcies a la generositat de la família Natalis, de la qual una làpida conservada al Museu Arqueològic ens en dóna testimoni.

La família:

Moltes anècdotes relatades amb complaença pels historiadors insisteixen en el caràcter sagrat de la família romana. El pare tenia en les seves mans l’autoritat i durant tota la seva vida conservava els seus drets de vida i mort sobre els fills. Podia, segons la seva voluntat, repudiar la dona, i inclús, després del veredicte d’un tribunal familiar, fer-la matar. En el cas d’un fill jutjat per qualsevol delicte, si era absolt pels jutges públics, devia comptar també amb la sentència del seu propi pare, que molts cops era la més severa.

la-familia-romana.jpg

A la pràctica, la disciplina familiar no tenia cap altre efecte que vigilar la deferència dels joves cap als més grans. I les mostres de respecte mai van faltar. Per exemple, en el Senat podem observar una estricta prelació d’edats. El magistrat més antic en el rang més elevat donava la seva opinió abans que cap altre, i amb la qual, en general, la resta estaria d’acord.

mujer-romana.jpg

Dins de la casa familiar, la dona –a qui la llei considera durant tota la seva existència com una menor que passa del poder patern al poder marital– havia de viure una existència d’abnegació, obediència i treball. Però la dona lliure no estava obligada a qualsevol tipus de feina. Les tasques servils eren realitzades pel servei. L’ama de casa romana filava i teixia.