Entrades amb l'etiqueta ‘Imperi Romà’

Jesús de Natzaret: la mort de Crist

diumenge, 1/04/2012

De la mateixa manera que el naixement de Crist presenta problemes per conciliar la tradició cristiana amb la cronologia històrica, la seva mort tampoc no es pot lliurar del debat historiogràfic. És el debat sobre la Passió. Quan va morir Jesús? Per què va ser executat? I amb quina edat va traspassar cap al regne de Déu? Donem un cop d’ull al que coneixem amb una certa seguretat i a partir d’això intentarem donar respostes.

Cristo_crucificado.jpg

Crist crucificat segons Diego Velázquez

Primer de tot cal tenir present que segons el missatge de l’Església, la seva vinguda a la Terra va tenir un únic propòsit: morir en la creu pels pecats de la humanitat, esdeveniment que és el fonament i centre de la teologia cristiana, i que Jesús mateix anunciaria en diverses ocasions als seus deixebles durant el seu ministeri. És a dir, bona part del fonament de la religió cristiana va articular-se al voltant de la seva mort. De fet, la major part del contingut dels Evangelis són relats sobre els últims dies del seu ministeri, i principalment sobre la seva traïció i crucifixió. És el discurs del mite per sobre del personatge, la llegenda elevant-se davant de la realitat històrica.

Els estudiosos expliquen que Jesús va arribar a Jerusalem, com molts altres jueus, per a celebrar la Pasqua, però com a conseqüència de la predicació seu missatge i els seus ensenyaments va veure’s enfrontat amb les autoritats religioses. Aquest fet es situaria cap a finals de març de l’any 30 d.C. Jesús era conscient de que la seva pràctica comportaria la seva detenció? Possiblement. Jesús planejava celebrar amb els seus deixebles, els dotze apòstols, i dedicar-se a la predicació. Havia de ser conscient del que això podia suposar.

Giotto_-_Scrovegni_-_-32-_-_Christ_before_Caiaphas.jpg

Jesús davant el Sanedrí segons Giotto

Traït per un dels seus deixebles, Judes Iscariot, Jesús va ser detingut sota l’acusació de blasfèmia. Respecte del judici al qual va ser sotmès, no conservem cap acta ni document que ens expliqui els fets. Existeix la possibilitat de que, tal i com es narra en els Evangelis canònics, fos jutjat davant dels notables jueus que configuraven el sanedrí, per després ser entregat al representant de l’autoritat romana. En aquest sentit, l’amistat que unia el summe sacerdot Caifàs i el prefecte romà Ponç Pilat podria haver estat decisiva. A més, l’aplicació de la pena de mort a Palestina corresponia a l’autoritat imperialista romana.

Barth D. Ehrman, professor de la Universitat de Carolina del Nord, explica l’entrevista davant de Ponç Pilat. Va ser una reunió breu. Només una qüestió preocupava al prefecte romà: es considerava Jesús el rei dels jueus? En poc més de dos minuts despatxava Jesús i dictava sentència. El fill de Déu era condemnat a mort per instigar la població contra la religió jueva i trastornar la política local amb el seu comportament. És la famosa rentada de mans de Roma.

779px-Eccehomo1.jpg

Jesús davant Ponç Pilat segons Antonio Ciseri

Aquell mateix matí dos presoners havien de ser crucificats en els afores de la ciutat sota la condemna de sedició. No era una pràctica estranya en aquell període. Després de la sentència de Pilat, Jesús seria el tercer ajusticiat en la creu. El martiri de Crist es completaria amb la corona d’espines i la flagel·lació. Era un càstig cruel i terrible, però propi de l’època.

Els Evangelis diuen que després de la seva mort sobre la creu, els seus seguidors van prendre el cos, el van embolcallar amb la síndone i el van enterrar dins d’una tomba buida. D’acord amb la tradició, Jesús va ressuscitar dels morts el tercer dia després de la seva crucifixió. Aquest esdeveniment és considerat la doctrina més important de la fe cristiana, el principal dels misteris del cristianisme.

Crucifixion-Mantegna.jpg

El calvari de Crist segons Andrea Mantegna

Caravaggio_-_La_Deposizione_di_Cristo.jpg

L'enterrament de Crist segons Caravaggio

539px-Resurrection.JPG

La resurrecció de Crist segons Piero della Francesca

De quina data estem parlant? És difícil de precisar. Com en el cas del seu naixement, les dates proposades pels estudiosos ballen. No va poder passar després de l’any 36 d.C. ja que Jesús va comparèixer davant un sanedrí jueu on es trobava Caifàs, qui va ser destituït aquell any, i darrer any de govern de Ponç Pilat. Una altra pista la trobem en el fet que Jesús hauria predicat a Jerusalem entre un i tres anys i les Escriptures ens diuen que va ser crucificat un dia abans del Sàbat, el setè i últim dia de la setmana jueva en què els jueus practiquen el descans, durant els preparatius de la Pasqua.

Això ens portaria cap a dues dates: 7 d’abril de l’any 30 d.C. o 3 d’abril de l’any 33 d.C. perquè en aquell període el 15 de Nissan (primer mes del calendari hebreu segons la Bíblia) només va coincidir dues vegades en dissabte. Tanmateix, segons Robin Lane Fox, de la Universitat d’Òxford, la mort de Jesús va produir-se el divendres 30 de març de l’any 36.

Cranach_calvary.jpg

El calvari segons Lucas Cranach el Vell

La data del 7 d’abril es defensada pel jesuïta japonès Yoshimasa Tsuchiya, el qual, segons els seus càlculs, estableix aquesta data perquè la mort de Crist va produir-se dos dies abans de la lluna plena, després de l’equinocci de primavera. Ara bé, aquesta data obligaria a revisar tota la cronologia anterior perquè no es gaire creïble pensar que l’impacte de la predicació de Jesús va produir trastorns en la política local si aquesta només va produir-se durant uns pocs mesos.

En canvi, la data de l’any 33 d.C. va ser defensada per Colin J. Humphreys i W.C. Waddington, de la Universitat d’Òxford. Segons aquests estudiosos, l’element decisiu a favor d’aquesta data seria l’eclipsi parcial de lluna que narren les Escriptures i la documentació enviada per Ponç Pilat a l’emperador Tiberi. Aquest eclipsi lunar va produir-se el 3 d’abril de l’any 33 d.C. a les 18:20 hores. D’altres científics confirmarien aquesta data, com Livin Mircea i Tiberiu Oproiu, però en relació a un eclipsi solar.

Finalment, Robin Lane Fox, de la Universitat d’Òxford, considera que la mort de Jesús va produir-se el divendres 30 de març de l’any 36. Això situaria la seva execució en el darrer any de govern de Ponç Pilat.

En qualsevol cas, la realitat històrica i espiritual de Jesús traspassa tot el que la documentació i l’anàlisi científic de les proves puguin aportar pel coneixement dels fets de la vida i mort del fill de Déu. Si Jesús va morir un divendres, no va poder ressuscitar un diumenge en el cas que realment parlem de tres dies, sinó un dilluns… Això afecta d’alguna manera a la fe cristiana? Definitivament no. El Jesús històric, el personatge real que va viure a la Palestina del segle I d.C., perd tota la seva importància davant la transcendència del mite creat per la religió. Mort el Messies, l’Església seria l’encarregada de fonamentar la seva llegenda. El mite va fer desaparèixer l’home.

Jesús de Natzaret: rostre i representació de Crist al llarg de la història

divendres, 23/12/2011

Les característiques físiques de Jesús són una de les principals incògnites de la història. I això que parlem de la que segurament sigui la figura més representada de tots els temps.

Una imatge és la que ha fet fortuna i s’ha perllongat al llarg de la història de l’art, però resulta força difícil saber si s’ajusta a la realitat. Tots la tenim present en pensar en Jesús i es reprodueix a través de l’art medieval i modern. Però, s’ajusta a la realitat? Cap al 180 d.C., Sant Ireneu va assegurar que existien representacions de la seva figura facilitades per testimonis contemporanis. Però mai han aparegut. O bé s’han perdut definitivament o estan esperant que un investigador les localitzi. Potser la seva importància real és que resten desaparegudes, incrementant el misteri al voltant de la figura del fill de Déu. El mite i el dogma caminen per un camí i la realitat històrica per un altre molt diferent i una representació coetània seria un greu problema en funció d’allò que mostrés al món.

Així, la primera representació gràfica documentada del rostre de Jesús ens porta fins a finals del segle I i es localitza en una catacumba romana, però és la imatge d’un personatge romanitzat. Haurem d’esperar a Bizanci i a l’esclat de l’art romànic per a trobar el rostre que ens és conegut:un home de faccions semítiques, nas punxegut, llavis gruixuts, cabells negres i llargs. És el nostre Jesús, el que va perpetuar-se a través de l’art bizantí fins els nostres dies. A partir d’aquí, el rostre de Crist ha estat un dels motius més abundants de l’art occidental. Lògicament, cada període i cada territori va entendre la figura de Jesús d’una manera diferent, però la seva imatge era similar a la descrita. En aquestes representacions és on es forja el mite. Un mite que arriba viu fins el segle XXI.

psab514.jpg

Catacumba romana del segle I d.C.: representació de Jesús romanitzat

mosaico_gala_placidia_buen_pastor.jpg

Art paleocristià del segle V: representació del Bon Pastor, el mosaic més destacat del Mausoleu de Gal·la Placídia a Ravenna

Meister_aus_Tahull.jpg

Art romànic del segle XII: Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

giotto crucifijo.jpg

Art gòtic del segle XIV: Crucifixió de Crist segons Giotto

Van-der-Weyden_El-Descendimiento.jpg

Escola pictòrica flamenca del segle XV: Descens de la creu segons Van der Weyden

Leonardo_da_Vinci_(1452-1519)_-_The_Last_Supper_(1495-1498).jpg

Art del Renaixement: Sant Sopar segons Leonardo da Vinci

JuicioFinale.jpg

Art del Renaixement: el Judici Final segons Miquel Àngel

ANTONELLO_DA_MESSINA-Cristo_muerto_sostenido_por_un_ángel-1476.jpg

Art del Renaixement: Crist sostingut per un àngel segons Antonello da Messina

El_Expolio_del_Greco_Catedral_de_Toledo.jpg

Art del Renaixement: l’Espoli segons El Greco

Cristo_en_la_Cruz_(Velázquez,_1631).jpg

Art del Barroc: Crist en la creu segons Velázquez

zuloaga cristo de la sangre.jpg

Art del segle XX: El Crist de la Sang segons Zuloaga

cristo-de-san-juan-de-la-cruz.jpg

Art del segle XX: El Crist de Sant Joan de la Creu segons Dalí

El 2001, la BBC, el Discovery Channel i France 3 van produir un documental titulat “El fill de Déu” en el qual es realitzava una aproximació realista a l’aspecte que hauria tingut el Jesús adult. La reconstrucció, efectuada mitjançant les més avantguardistes tècniques de la ciència forense i de la informàtica del moment va concloure que el fill de Déu era una persona baixa, forta, de pell morena, nas prominent, barba, bigoti i cabells curts. És només una hipòtesi que en realitat simplement ens aproximaria cap a la representació d’un jueu palestí comú del segle I a.C. A la vegada, però, humanitzaria el mite. L’aproparia a una realitat que XX segles d’art havien idealitzat. És una hipòtesi, insistim, però suficientment atractiva per reformular una imatge. El fill de Déu era un home. I així l’hem d’entendre quan ens aproximem a ell des de la història.

jesus_discovery.jpg

El veritable rostre del fill de Déu?

Jesús de Natzaret: la família terrenal del fill de Déu

dijous, 22/12/2011

Respecte de la família de Jesús, si ens remetem a les fonts evangèliques i a la interpretació que el cristianisme ha fet de la seva figura, només tenim constància de l’existència de dos personatges: Josep i Maria, pare i mare de Crist. Però el dubte històric existeix: Jesús va tenir germans i fills? El dogma cristià ens diu que Maria era verge, que va néixer, viure i morir sense conèixer les relacions sexuals amb el seu home. En aquest cas Jesús seria fill únic. Igualment, de Crist se’ns diu que va néixer, viure i morir sense conèixer cap dona. És a dir, no tindria descendència. Aquestes creences són pilars fonamentals dels cristianisme catòlic, apostòlic i romà.

Això, però, no acaba d’entendre’s en el context històric i geogràfic palestí del segle I a.C. Prendre matrimoni i fer efectius els deures conjugals que aquesta relació comportava era gairebé una convenció social, una obligació. La solteria era, doncs, un motiu de desprestigi. Que podria justificar una vida immaculada i allunyada dels plaers sexuals de la Verge Maria en aquells temps: res. La justificació arribaria segles després a través del dogma cristià que va edificar l’Església de Roma.

475px-Raffael_050.jpg

La Sagrada Família (Josep, Maria, Jesús, Isabel i Joan el Baptista) segons Rafael

Però, qui eren els pares del fill de Déu? D’entrada ens enfrontem amb el fet que no hi ha cap referència ni informació verificable, a més dels evangelis, sobre l’existència i la vida de Josep i Maria. Per tant, d’aquí haurem d’extreure la informació i especular amb els coneixements que tenim sobre la història del període.

Josep, el pare de Jesús, era fuster, però això no s’ha d’associar exactament amb el sentit que actualment atorguem a aquesta professió. En realitat, per apropar-nos al context històric del període, la seva professió l’hem de relacionar amb el terme grec tekton, és a dir, aquell que treballa la fusta i la pedra. Un artesà, això és el que era Josep. Segurament, no un ebenista, sinó un artesà que construïa arades o portes. I hem de suposar que va iniciar el jove Jesús en aquest ofici. Poc més sabem de la seva figura.

san jose carpintero.jpg

Sant Josep fuster, segons Georges de la Tour

Maria, la mare de Jesús, un personatge transcendental en la configuració del dogma cristià, també és un personatge fosc respecte a les referències a la seva figura. Compromesa amb Josep, abans de les noces, l’àngel Gabriel li va anunciar que seria la mare del Messies profetitzat per obra de l’Esperit Sant. Però, després del naixement i del retorn d’Egipte és una figura que desapareix del Nou Testament convertint-se en un element secundari. La seva reaparició serà als peus de la creu per acomiadar-se del seu fill mort.

Tradicionalment, s’explica que Josep era un home gran en néixer Jesús i que en el moment de la crucifixió ja hauria mort. Ara bé, cap de les dades històriques conegudes avalaria aquesta teoria. Respecte de la mare, la Verge María, els estudiosos coincideixen a l’hora d’afirmar que va sobreviure el seu fill.

448px-Mignard_vierge_raisins.jpg

La Verge Maria, segons Pierre Mignard

Alguns autors sostenen que Jesús va tenir germans i germanes, inclús s’afirma que Josep i Maria van configurar el que avui definiríem com una família nombrosa de la qual Jesús hauria estat el primogènit. Aquesta referència als germans la trobem a Sant Marc, Sant Joan, Sant Pau i Flavi Josefus. Tanmateix, d’altres autors asseguren que aquests germans de Crist en realitat serien o bé els apòstols, o familiars propers, o fins i tot germanastres procedents d’un matrimoni previ de Sant Josep. La negació de l’existència d’aquests germans no seria, i cal tenir-ho present, una qüestió menor ja que la presència històrica d’uns germans carnals de Crist qüestionarien el dogma fundacional del cristianisme: la virginitat de Maria, la immaculada concepció de la mare de Déu.

Així, per exemple, a l’Evangeli de Sant Marc trobem aquesta referència: “No és aquest el fuster, el fill de Maria i germà de Jaume, Josep, Simeó i Judes? No estan les seves germanes entre nosaltres?”. I com aquesta podem trobar d’altres referències en els evangelis. Podia ser una referència a familiars propers, uns cosins, com defensa l’Església? Impossible. La lectura és inequívoca i si Jesús va tenir germans, aquest ho van ser en el sentit literal que avui li donem a la paraula.

458px-El_Greco_009.jpg

Maria Magdalena, segons El Greco

Però encara podem anar un pas més enllà i preguntar-nos per la seva descendència. És una qüestió polèmica, però que no cal descartar si ens tornem a situar en el context històric i ens remetem a les fonts. Per a acceptar una hipotètica descendència de Crist, en primer lloc, aquest hauria d’haver-se casat. I d’aquesta possibilitat no en tenim constància, però no ho hem de descartar ja que en aquells temps, com apuntàvem en el cas de Josep i Maria, no prendre matrimoni i consumar-lo era un problema social de gran transcendència.

Ara bé, si cerquem en els textos oficials de l’Església no trobem resposta sobre aquesta qüestió. Podem deduir una relació propera, gairebé íntima, entre Jesús i Maria Magdalena, però aquesta és negada per l’Església. Hem de recórrer a fonts externes per trobar-nos amb aquest polèmic passatge: “l’estimava més que a tots els deixebles i acostumava a besar-la a la boca sovint”, és l’evangeli de Felip, un dels apòcrifs. Com s’atreveixen a afirmar alguns investigadors, les bodes de Canà van ser en realitat les núpcies del fill de Déu? És per això que en aquell moment va reaparèixer la figura Verge Maria, present en la boda? I si això hagués estat així, el fet de tenir descendència hauria estat una conseqüència lògica de l’amor i del seu temps. Mai ho sabrem, però és la interpretació històrica més coherent.

531px-Jan_Vermeer_van_Delft_004.jpg

Jesús visitant Marta i Maria Magdalena, segons Johannes Vermeer

800px-Paolo_Veronese_008.jpg

Les bodes de Canà, segons Paolo Veronese

Jesús de Natzaret: l’enigma del naixement de Crist

dimecres, 21/12/2011

Aproximar-se a la figura de Jesús des d’una perspectiva històrica sempre es complex per la tipologia de les fonts amb les quals ens hem d’enfrontar: els evangelis canònics, els evangelis apòcrifs, testimonis jueus, textos rabínics i fonts paganes de l’època romana. Una boira espessa teixida per la tradició cristiana ens dificulta el contacte amb el Jesús històric, però això no impossibilita establir alguns detalls de la figura extraordinària que va canviar el món establint les bases del cristianisme. A la seva figura dedicarem una sèrie d’entrades per mirar d’aportar llum als mites que la religió i la tradició han anat teixint des de l’antiguitat fins els nostres dies.

—————————————————————-

Per començar, les dates sobre el seu naixement no encaixen amb les que va estipular la tradició cristiana. Sembla evident que Jesús no va néixer l’any 1 de la nostra era, sinó que això respondria a una simple convenció del calendari, igual que la data del 25 de desembre. És més, probablement ni tan sols va néixer el mes de desembre, perquè en l’Evangeli de Lluc podem llegir que quan va produir-se el naixement els pastors dormien a l’aire lliure, un fet impossible si situem la data del natalici en el mes de desembre ja que l’hivern palestí es caracteritzava per les baixes temperatures que arribaven a situar-se sota zero. Per tant, Jesús hauria nascut a la primavera o a l’estiu.

De fet, els primers cristians no celebraven el naixement de Jesús, sinó el seu baptisme. I per a situar aquesta data va establir-se, també de forma arbitrària, el 6 de gener. Aleshores, per què va establir-se posteriorment una celebració en la data del 25 de desembre? Per combatre i diluir cultes pagans amb un arrelament profund en la societat tardoromama.

426px-Worship_of_the_shepherds_by_bronzino.jpg

Va ser en el segle IV quan va decidir-se la separació d’ambdues festivitats. En aquell temps existia la creença que el solstici d’hivern es produïa el 25 de desembre i aquell dia totes les religions paganes celebraven el culte a la deïtat solar, el Sol Invictus i Mitra, déus solars, redemptors i salvadors que comptaven amb certs paral·lelismes amb la figura de Crist. Així, davant la impossibilitat d’eliminar una tradició tan arrelada, l’Església va optar per reconvertir-la tot atorgant-li un significat cristià. D’aquesta manera va néixer el dia de Nadal, el dia de la Nativitat de Jesús, un tradició mil·lenària configurada a través de la reconversió al cristianisme de la festivitat pagana del solstici.

Respecte de l’any del naixement de Jesús, el primer en tractar de determinar-lo va ser Dionís l’Exigu, monjo erudit i matemàtic del segle VI que amb els seus càlculs va esdevenir el pare del nostre calendari. Segons Dionís, Jesús hauria nascut el 753 AUC (ad urbe condita), és a dir, 753 anys després de la fundació de la ciutat de Roma. I des d’aquest moment, el naixement de Crist va passar a ser considerat com l’any 1 de la nova era cristiana, el I Anno Domini. Havia nascut la numeració anual que lligada a la hegemonia cristiana triomfaria fins els nostres dies en el món occidental. Ara bé, aquesta datació presentaria seriosos problemes, no des del punt de la litúrgia, que en cap cas va veure’s afectada, però sí des del punt de vista de la cronologia històrica. I és que les dates no encaixen amb els fets.

El naixement del fill de Déu està vinculat,segons les fonts evangèliques canòniques que tracten la infantesa de Jesús (Mateu i Lluc), al regnat d’Herodes el Gran. Així, l’Evangeli de Mateu atribueix a Herodes la matança dels innocents, motiu pel qual Josep i Maria haurien de refugiar-se a Egipte per protegir la vida del nen. Així, la família només hauria retornat a Galilea després de la mort del tetrarca de Judea, Galilea, Samària, i Idumea, datada històricament l’any 4 a.C. Amb aquesta referència cronològica acceptada per la majoria d’estudiosos, les altres referències evangèliques no acaben de funcionar. I òbviament queda totalment descartada la data simbòlica de l’any 1 d.C. que marca l’inici de l’era cristiana.

379px-Guido_Reni_011.jpg

D’aquesta manera, si hem de situar el natalici de Crist en el regnat d’Herodes el Gran, en el relat evangèlic sobre el naixement de Crist trobem referències a dos esdeveniments que no coincideixen històricament entre sí i que esdevenen problemàtics a l’hora d’encabir-los en la cronologia del regnat d’Herodes. Un d’ells és la famosa aparició d’una estrella, fet referenciat per Mateu, i l’altre és l’elaboració d’un cens, citat per Lluc.

Respecte de l’estrella, algunes teories associen la seva aparició amb el pas del cometa Halley, el qual passa periòdicament dins del camp d’albirament terrestre. Els científics han establert que en aquells anys el cometa va passar per l’òrbita de la Terra l’any 12 a.C., any en el qual van celebrar-se les festes d’inauguració del Temple de Jerusalem, fet que justificaria la presència dels tres reis d’Orient en la capital jueva. Nova incongruència cronològica respecte del naixement de Jesús.

I l’elaboració del cens recollida per Lluc ens torna a sacsejar cronològicament: Quirí, governador de Síria, va rebre l’ordre de realitzar un cens tributari de Judea, Samària, i Idumea el 6 d.C., fet que ens situaria deu anys després de la mort d’Herodes i divuit anys després del pas del cometa Halley per l’òrbita terrestre. Per solucionar aquest problema de cronologia, alguns erudits han justificat aquest fet atribuint a Quirí un empadronament realitzat entre 9 i 6 a.C., quan aquest actuava com a delegat de l’emperador romà en aquest territori. En qualsevol cas, sempre en una data allunyada del I Anno Domini.

800px-Meister_der_Kahriye-Cami-Kirche_in_Istanbul_005.jpg

Arrel d’aquesta combinació de dates, algunes força contradictòries entre sí, els experts han convingut que Jesús va néixer en una data indeterminada que hauríem de situar entre 8 i 4 a.C. I mai en el mes de desembre, sinó en la primavera o l’estiu. La tradició i la litúrgia cristiana, com podem observar, és una cosa i la realitat històrica una altra de ben diferent. Sigui com sigui, aquest ball cronològic mai farà canviar la data de la festivitat i la seva simbologia. I és que el regne de Déu no és d’aquest món, i poc deu influir en la seva litúrgia que ens moguem uns anys amunt o a baix.

Potser els més afectats per aquest ball cronològic siguin els amics de les profecies apocalíptiques perquè és el mil·lenarisme el que realment tindria un greu problema a l’hora de fer els seus càlculs sobre una hipotètica fi del món.

Els frescos de la Vil·la de Lívia a Prima Porta: la sala del jardí

divendres, 7/10/2011

Aquest fresc formava part de la decoració mural de la vil·la d’estiueig de Lívia, la tercera esposa de l’emperador August, a Prima Porta, als afores de la ciutat de Roma. Allà és on va viure l’emperadriu després de la mort d’August i on es va trobar la famosa estàtua de l’emperador. Les pintures decoraven sales i passadissos i estan fetes amb la tècnica tradicional romana del fresc i l’encàustica, la qual cosa les ha conservades en un estat magnífic, mantenint tota la brillantor dels seus colors.

La temàtica dels frescos correspon a una visió artificial d’una vegetació exuberant amb una gran varietat de fruites, flors, fulles i animals. Concretament, en aquest fragment hi ha representat un delicat jardí amb arbres fruiters perfectament individualitzats i identificables, carregats de fruits saborosos i una vereda en primer terme. Al fons, en darrer terme, un cel blavós. Entre les plantes aletegen i salten diversos ocellets que picotegen les branques i els fruits dels arbres.

Rom-Villa-Livia.jpg

La intenció il·lusionista de l’obra és evident, tot i que les línies del quadre no responen de forma estricta als principis de la perspectiva tal i com seran definides durant el Renaixement. Tanmateix, la superposició de diversos plans d’arbres i el predomini de tonalitats verdes i blaves crea un suau efecte atmosfèric suggeridor de llunyania, i gràcies al qual el paisatge idíl·lic representat adquireix la sensació de profunditat. A més, el contrast entre el detallisme del primer pla i la manca de detalls del segon pla contribueix a donar aquesta sensació ambiental.

Tot i que la pintura de paisatge té antecedents grecs, en aquest cas l’obra sorprèn per l’absència de l’element humà, a l’entorn del qual girava l’art hel·lenístic. Aquí, contràriament a la tradició clàssica, el fresc presenta una imatge fidel de la naturalesa, una representació minuciosa de cadascun dels elements mitjançant una tècnica descriptiva i objectiva, fet que no ens tornarem a trobar fins a la irrupció dels paisatgistes dels segles XVI i XVII. En qualsevol cas, la pintura reflecteix el gust refinat de les famílies patrícies de Roma, les quals decoraven les habitacions de cases i vil·les amb referents hel·lenístics com a font d’inspiració

L’Ara Pacis Augustae

dimecres, 5/10/2011

L’Ara Pacis és un altar monumental de marbre, fet elevar per l’emperador August al Camp de Mart de Roma. L’altar està rodejat per un recinte tancat a les parets del qual es desenvolupen els relleus. Va ser edificat entre els anys 13 i 9 a.C. per a commemorar el triomf d’August en les campanyes a Hispània i la Gàl·lia i la instauració de la pau a l’Imperi. Està considerat com una de les millors obres, i de les més característiques, de l’art romà de l’època.

ArapacisfrontccJ.salmoralatncnd.jpeg

Als panells laterals hi ha representades dues figures femenines que simbolitzen Roma i la Pau, tot i que hi ha autors que consideren que aquesta segona figura és una al·legoria a Tellus (la Terra), representada com una matrona amb dos nens i envoltada d’una varietat d’animals i vegetació que simbolitzaria la prosperitat que comportava la pau instaurada per August. Aquesta idea, a més, quedaria reforçada per les fulles d’acant i les estilitzacions vegetals del sòcol.

Al costat de la porta, relleus al·lusius a Enees i Ròmul insinuen el paral·lelisme entre la figura d’August i els fundadors de la ciutat.

Finalment, als frisos nord i sud es desenvolupen els relleus pròpiament commemoratius que representen la processó celebrada l’any 13 a.C. en honor de la instauració de la pau. En un costat hi ha els sacerdots i la família imperial, mentre que a l’altre trobem el Senat, la institució que va finançar el monument, acompanyat de les dones i els nens de la cort d’August. La composició segueix la tradició del gènere, amb l’habitual juxtaposició de figures. La caracterització dels personatges només és propera al retrat en el cas de les figures de la família imperial, mentre que la resta semblen idealitzacions pròpies de la tradició grega. En certa manera, quan un es troba davant de l’Ara Pacis, la marcada influència del classicisme grec fa que sigui impossible no recordar el fris de les Panatenees del Partenó d’Atenes.

Ara_pacis_fregio_lato_ovest_2.JPG

Ara Pacis Augustae- 2 bijgesneden.jpg

L’August de Prima Porta

dilluns, 3/10/2011

Aquest retrat del primer emperador romà va ser descobert l’abril de 1863 a la vil·la de Lívia, l’esposa d’August, situada a Prima Porta, als afores de la ciutat de Roma. Es tracta d’una estàtua de marbre de dos metres d’alçada aproximadament i en un magnífic estat de conservació que representa l’emperador August caracteritzat com a cap suprem de l’exèrcit romà, amb el pit cobert per una cuirassa esculpida amb relleus. Avui dia, l’obra s’exhibeix al Braccio Nuovo dels Museus Vaticans.

El tipus de representació de la figura d’August que ens ofereix aquesta escultura presenta una variació substancial respecte dels models vigents durant el període republicà. Així, no el trobem representat com si es tractés d’un model genèric, com un ciutadà de la República, sinó dotat dels trets específics que posen en relleu les seves funcions de governant, d’emperador, de cap suprem de l’exèrcit. És a dir, en aquest cas, la figura d’August se’ns presenta com el líder que va impulsar una revolució política a Roma, com el general invicte, com el benefactor del poble, com un heroi grec, i com un sacerdot emparentat amb els déus. Tot un exercici de mitificació de la figura imperial.

Augustus Prima Porta.jpg

El braç esquerre aguanta els plecs d’un mantell, mentre que la posició de la mà indica clarament que hi portava una llança o un bastó de comandament. D’altra banda, el braç dret s’alça en actitud d’orador. La posició dels braços, el dret que avança i el dret que s’endarrereix, es correspon amb la dels peus: la cama dreta és la que aguanta el pes del cos, mentre que l’esquerra es doblega cap al darrere.

Les característiques de l’estàtua semblen indicar que l’August de Prima Porta seria l’obra d’un escultor grec. L’actitud heroica d’August, amb el moviment just sutilment insinuat, s’inspira en la del Dorífor de Policlet, però, en aquest cas, el cap presenta una clara intencionalitat d’esdevenir un retrat. Les faccions ens identifiquen, de manera inequívoca, un August jove que, amb una expressió seriosa i serena, sembla intentar transmetre la dignitat del personatge i la solemnitat del moment representat.

La seva datació és contradictòria i motiu de polèmica entre els historiadors. Això es degut al fet que August apareix descalç, el que ens indica un símbol evident de divinització del personatge, cosa que ens situaria l’obra cap a l’any 15 d.C. Per contra, el rostre és molt més jove del que correspondria per a una representació d’aquesta data, però això podria ser una conseqüència de la divinització i mitificació de la figura imperial. Finalment, els relleus representats a la cuirassa es refereixen a la devolució dels estendards romans a Tiberi pel llegat dels parts i al domini de la Gàl·lia i Hispània, fet que ens portaria a situar l’estàtua en una data força anterior, propera a 20 a.C.

Actualment, la major part dels estudiosos de l’art clàssic romà consideren que es tractaria d’una còpia en marbre de l’any 15 d.C. d’un original en bronze de l’any 20 a.C. Això explicaria l’afegit de l’Eros que juga damunt d’un dofí al costat del peu dret d’August, afegit que compleix la doble funció d’augmentar la base de suport de l’escultura i de recordar els orígens divins de la Gens Julia.

L’aqüeducte de les Ferreres a Tarragona

dimecres, 28/09/2011

Situat al barranc dels Arcs, molt a prop del nucli urbà de Tarragona, trobem l’aqüeducte de les Ferreres (també conegut com a Pont del Diable), el qual formava part de la canalització que portava l’aigua des del riu Francolí fins a la ciutat. La seva construcció data, amb seguretat, de la primera meitat del segle I d.C., el període en el qual Tàrraco va viure la seva gran transformació urbanística després que l’emperador August la convertís en la capital de la província de la Tarraconensis.

L’obra està feta amb carreus de pedra arenisca del país, aquella que presenta un color daurat ataronjat, i consta de dos pisos d’arcades superposades amb onze arcs al pis inferior i vint-i-cinc al superior. La longitud és de 217 metres i l’alçada màxima de 26. Els carreus estan assentats en sec, sense cap tipus d’argamassa o aglutinant.

Tarragona.Pont_del_diable_aqüeducte.jpg

Els carreus presenten un encoixinat, excepte les dovelles dels arcs que són llises, la qual cosa destaca la materialitat del mur i li dóna una aparença de gran solidesa. Els pilars inferiors de la part central tenen una forma troncopiramidal, visiblement més ampla a la base. Aquest fet sembla confirmar la teoria que l’aqüeducte de les Ferreres va ser el primer assaig que els romans van realitzar per intentar superposar dos pisos d’arqueries ja que desprèn una certa mostra d’inseguretat per part dels arquitectes.

Les impostes (la superfície de suport de l’arrencada d’un arc) estan ressaltades amb elegància, tot formant dues línies paral·leles que, juntament amb les cornises que separen els dos pisos i la canalització de l’aigua, remarquen l’horitzontalitat de la construcció i equilibren la verticalitat dels grans suports quadrats.

El canal (l’especus) per on circulava l’aigua conserva restes del paviment d’opus signium original, malgrat les successives reparacions i intervencions que ha sofert el monument des de l’època islàmica fins els nostres dies. Cal tenir en compte que el canal va estar en funcionament fins a l’edat mitjana.

aqüeducte ferreres.jpg

L’obra, tot i els problemes de conservació i l’abandonament que va patir durant molts anys, es presenta actualment com un monument fonamental de l’arquitectura romana a Catalunya, probablement el més antic dels construïts a la Península Ibèrica, una construcció plena d’harmonia i revestida amb una elegant sobrietat, sense necessitat de cap més ornament que el ressalt de les impostes i l’encoixinat del parament. La seva conservació depèn del Museu d’Història de Tarragona.

El Panteó de Roma

dilluns, 26/09/2011

El 27 a.C., Marco Agripa va edificar un temple dedicat als Déus de la gens Julia. Gairebé destruït per un incendi el 80 d.C., va ser restaurat per Domicià. I, novament abatut el 110 d.C., va ser reedificat per l’emperador Adrià. Tot i que Adrià va decidir reedificar l’edifici per dedicar-lo a tots els Déus de la mitologia romana, va fer conservar la inscripció de la façana en record d’Agripa: M.AGRIPPA.L.F.COS.TERTIUM.FECIT (Marco Agripa, fill de Luci, el va construir durant el seu tercer consolat). Això i els segells amb que estan marcats els maons, datats entre 118 i 125 d..C., ens permet datar amb seguretat l’obra. Posteriorment, el Panteó esdevindria església cristiana consagrada (609) a la Mare de Déu i els màrtirs (Sancta Maria ad Martyres), i amb el temps sofriria diverses innovacions que no n’afectarien, però, ni la seva estructura ni la forma.

El Panteon de Agripa.jpg

L’edifici consta de dues parts: una cel·la de planta circular i un pòrtic octàstil molt desenvolupat. La transició entre aquests dos cossos es fa mitjançant un cub o pròpylon que s’aixeca fins a l’alçada de la imposta superior del tambor. La ubicació original de l’edifici comportava el fet que la façana columnada amb frontó fos la part visible en el conjunt urbà, mentre que la cel·la cilíndrica quedava amagada per d’altres construccions adjacents.

El pòrtic presenta una forma octàstila de columnes monolítiques de granit egipci, amb capitells corintis i bases de marbre blanc. Altres vuit columnes divideixen el pòrtic en tres naus. La nau central, més ampla, condueix a la porta d’accés a la cel·la i està coberta per una volta de canó de fusta. Les dues naus laterals, amb coberta plana, culminen en sengles nínxols oberts als murs del pròpylon i destinats a allotjar estàtues colosals (probablement d’Agripa i d’August).

Dehio_1_Pantheon_Floor_plan.jpg

Tot i l’espectacularitat d’aquest pòrtic, la vertadera importància del Panteó de Roma l’hem de buscar en la impressionant rotonda de la cel·la. Contràriament al que és habitual en la cultura clàssica, l’espai interior assoleix una importància preponderant sobre l’exterior. Es tracta d’una sola planta circular de 43,30 metres de diàmetre coberta per una grandiosa cúpula de mitja esfera que, en el seu punt zenital, arriba a una alçada idèntica a la del diàmetre (43,30 metres). Aquestes proporcions confereixen a l’edifici una perceptible sensació d’harmonia que es complementa amb la llum tranquil·la i difusa que li proporciona l’ull de bou de 8,92 metres de diàmetre que s’obre a la part més alta de la cúpula. Les tècniques constructives romanes han permès a la cúpula resistir dinou segles sense necessitat de reformes o reforços.

Panteon Roma.JPG

El tambor cilíndric té un gruix de sis metres i la seva estructura combina el formigó amb filades de maons. La massa del mur és alleugerida per tres sèries superposades d’arcs de descàrrega, els quals distribueixen les càrregues de la gran cúpula i les concentren en els vuit punts més massissos del tambor. D’aquesta manera, el mur interior pot ser articulat amb vuit obertures, una de les quals correspon a la porta d’accés i l’oposada a una espècie d’absis cobert per una cúpula de quart d’esfera. Les altres sis obertures corresponen a sis nínxols profunds a mena de capelles emmarcades per pilastres corínties i tancades per dues columnes del mateix ordre a cada nínxol. En els espais tancats de la paret sobresurten sengles edicles o templets rematats per frontons triangulars o de segment de cercle alternativament.

Per damunt de l’entaulament del primer pis, el mur alternava finestres tancades per gelosies i fragments de mur amb quatre pilastres. Una modificació del segle XVIII va alterar completament aquesta disposició, que va ser recuperada en una restauració realitzada a finals del segle XX.

Tota aquesta decoració interior del mur de la cel·la, realitzada amb marbres i materials nobles, complia la funció d’amagar el sistema de suport de la cúpula i, d’altra banda, mantenia la vinculació amb la tradició d’arrel grega de l’arquitectura arquitravada.

Pantheon.drawing.jpg

La semiesfera de la cúpula està feta de formigó barrejat amb fragments de pedra volcànica molt lleugera i recobert a la part exterior per una paret de maons. Un enginyós sistema d’arcs de descàrrega distribueix el pes cap als punts adequats del tambor. A més, el gruix del mur de la cúpula passa dels sis metres de la base a 1,4 metres a la part superior. Per tal de donar major solidesa a la grandiosa coberta, aquesta queda en part incrustada en el mur, de forma que la mitja esfera només és visible des de l’interior, mentre que a l’exterior resta parcialment integrada en la massa del mur del tambor.

A l’interior, la cúpula presenta un cassetonat que disminueix progressivament en sentit ascendent.

Apunte del Panteon de Roma.jpg

Malgrat la sofisticació del sistema de suport de la cúpula, l’edifici va presentar alguns problemes d’estabilitat un cop va ser acabat, motiu pel qual va haver de ser apuntalat per d’altres edificis que amagaven el mur exterior de la cel·la. Actualment, aquests edificis han estat eliminats i el mur es mostra descarnat, sense el revestiment de marbre i estuc original. També es van perdre, ja en el segle VII, les teules de bronze daurat que cobrien la cúpula.

Tanmateix, gràcies a la conversió del Panteó en església cristiana per designi del papa Bonifaci VIII el 609, aquest és un dels edificis de l’antiguitat clàssica que en millors condicions de conservació han arribat als nostres dies. A la vegada, aquesta meravella de l’arquitectura romana va exercir una gran influència en els artistes del renaixement, reflectida en les cúpules de Santa Maria del Fiore (Brunelleschi) i Sant Pere del Vaticà (Miquel Àngel). Reconvertit en capella palatina del regne d’Itàlia, allà es conserven les despulles mortals de Rafael i d’altres artistes, així com les de diversos sobirans italians.

La història de la democràcia en 90 segons

dissabte, 18/06/2011

A continuació podeu observar el vídeo March of Democracy, un mapa creat per Maps of War que ens presenta en poc més de dos minuts la gènesi de la democràcia a través de 4.000 anys d’història. Com podem observar, els autors del vídeo consideren que la idea d’un govern dirigit per persones escollides d’entre la ciutadania va sorgir a Síria, concretament a la ciutat-estat d’Arvad en el 2000 a.C., posteriorment va desenvolupar-se a l’Índia (a Vaishali, cap el 600 a.C.) i finalment va arribar a Europa a través de la polis d’Atenes, a la Grècia clàssica, el 500 a.C. Després de passar per la romanització i el feudalisme, la idea moderna de democràcia, en la qual a més de posar el poder en mans de la ciutadania a través del parlamentarisme aquesta esdevé un element legitimador de la dominació i d’homogeneïtzació del pensament, arribaria a Europa després de la Revolució francesa. I encara avui estem en lluita per definir què és exactament la democràcia i com ha de perfeccionar-se per funcionar com una veritable representació de la voluntat popular de la ciutadania del segle XXI.