Entrades amb l'etiqueta ‘Imperi Napoleònic’

El regnat de Carles IV: l’impacte de la Revolució francesa

dimecres, 1/12/2010

El regnat de Carles IV (1788-1808) va estar marcat per l’esclat de la Revolució francesa i les seves conseqüències així com per ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. Espanya no es podrà mantenir en una posició neutral davant l’esclat revolucionari i així Carles IV es veurà obligat a escollir entre els imperatius estratègics i les motivacions ideològiques per decantar-se en una aliança amb Anglaterra o França.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

familia de carlos iv.jpg

Carles IV va abandonar la política reformista i amb ella van desaparèixer de l’escena política els ministres il·lustrats com Floridablanca o Jovellanos. A més, va segellar les fronteres per evitar que penetressin a Espanya les idees progressistes procedents de la França revolucionària. El 1792, Manuel Godoy, un jove militar allunyat dels cercles nobiliaris que fins aquell moment havien gaudit del poder a la cort, va ser nomenat valido de la monarquia (primer ministre) per Carles IV.

Manuel_Godoy.jpg

Manuel Godoy

El 1793 a França era guillotinat el rei Lluís XVI: ens trobem en la fase més radical de la Revolució francesa. A Espanya, si la Inquisició ja s’encarregava d’evitar l’entrada al país de les idees revolucionàries franceses, després de l’execució de Lluís XVI Godoy va decretar l’expulsió del país dels súbdits francesos. Davant la radicalitat de la Revolució Carles IV va declarar, en coalició amb d’altres monarques europeus units en la Primera Coalició, la guerra a la França de la Convenció.

Va ser la Guerra Gran (1793-1795), en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim. El País Basc, Navarra i Catalunya serien els principals escenaris del conflicte. Aquesta guerra, que duraria poc més de dos anys, va afectar de formar especial a Catalunya i va ser un bon testimoni de les actituds polítiques dels catalans vuitanta anys després del final de la Guerra de Successió.

El Tercer Pacte de Família es trencava definitivament donant lloc a una aliança hispano-britànica per fer front a la guerra. Durant el conflicte la propaganda revolucionària a territori espanyol va augmentar i això va unir-se a la crisi que vivia el país amb l’increment dels preus i dels impostos indirectes per fer front a les despeses bèl·liques. Els intents revolucionaris interna i les manifestacions van augmentar.

La guerra va ser pagada substancialment a costa d’un fortíssim endeutament de la monarquia que seria el preludi de la crisi final de la hisenda absolutista en els primers anys del segle XIX. El cost econòmic de la guerra va ser de 935 milions de rals. Entre 1794 i 1795 van emetre’s vals reials destinats a pagar les despeses corrents de la guerra, però aquests no van bastar ni per cobrir el 10%.

guerra gran.jpg

El pla de campanya preveia la formació de tres exèrcits a Catalunya, Guipúscoa i Aragó, però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes armats amb fusells. En un principi, entre març de 1793 i febrer de 1794, tot un seguit de pobles van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès, però això va canviar quan l’exèrcit mal proveït va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència.

Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre. El govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya ressuscitant el sometent. Tot i això, la campanya de 1794 va significar la desfeta de l’exèrcit espanyol amb la contraofensiva francesa que va capgirar la situació i va suposar la penetració francesa a Catalunya ocupant la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

L’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

El 1795, amb els reforços proveïts per aquesta assemblea, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places catalanes i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent.

La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors Godoy va iniciar les gestions per signar la pau. El conflicte entre els absolutistes i els revolucionaris francesos va perllongar-se des de 1793 fins a 1795 quan es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica.

paz de basilea.jpg

La Pau de Basilea suposava que Espanya recuperava els territoris que havien ocupat els republicans francesos a canvi de la cessió a França de la part espanyola de l’illa de Santo Domingo i del reconeixement d’una sèrie de privilegis comercials a França. A més, els costos econòmics i humans serien considerables, especialment les pèrdues demogràfiques i de collites a la zona de frontera on s’havien desenvolupat les accions bèl·liques de la Guerra Gran.

La Guerra Gran va ser una mostra palpable de la debilitat de l’Antic Règim i va servir als catalans per redescobrir la seva capacitat d’organització autònoma, dos fets que tindrien un pes important en el futur. No hi havia res en la política dels Borbons que afavorís el creixement català: no entenien el que passava a Catalunya i alguns eren francament hostils. Així, la hostilitat i la incomprensió entre catalans i castellans s’anava agreujant. A més, la marxa decidida de l’economia i la societat catalana cap el desenvolupament capitalista i la industrialització topaven amb una societat espanyola força endarrerida i que no assumirà la conveniència d’aquest camí.

godoy-carlos4.jpg

D’altra banda, la Pau de Basilea va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment Espanya serà novament un aliat subordinat de França contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva contra Anglaterra.

El 1801 Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic. Quan Napoleó sigui proclamat emperador en 1804 es declararà el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal serà l’únic aliat continental dels britànics al continent europeu. Carles IV es tornarà a aliar amb França. L’aliança hispano-francesa, però, viuria una forta derrota enfront els anglesos el 1805 al front de Trafalgar davant l’almirall Nelson. Això suposava la destrucció de la flota espanyola i el final de la força naval de l’exèrcit espanyol.

battle-of-trafalgar1.jpg

A més, la desastrosa política exterior de Godoy va complicar encara més les coses per a l’economia del país que entre 1796 i 1802 viuria una forta crisi per la interrupció del comerç marítim agreujada per les males collites. El posterior desastre naval a Trafalgar paralitzaria el comerç colonial, agreujant encara més la crisi de la hisenda reial que es veia privada dels ingressos provinents del comerç amb Amèrica. igualment, la producció tèxtil catalana va veure’s força afectada perquè veia perillar un dels seus principals mercats.

Per a fer front a la crisi, Godoy va recórrer a l’endeutament, a l’augment de les contribucions i a reformes com ara la desamortització i venda de terres eclesiàstiques. Aquestes mesures van provocar una àmplia oposició entre amplis sectors de la noblesa i l’Església que ja des de bon començament eren hostils a la figura de Godoy pel seu origen plebeu. Així, moviments aristocràtics contraris a la figura del favorit reial van reunir-se al voltant de la figura del príncep Ferran (fernandistes). La monarquia es trobava per tant en mig d’un conflicte dinàstic entre els partidaris de Carles IV i els partidaris de Ferran VII.

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

Els impostos sobre la pagesia, tant els senyorials com els estatals, van estimular el creixement del descontentament popular, incrementat per les epidèmies, la fam i la carestia que vivia el país que van costar la vida a entre 350.000 i 500.000 persones en només vint anys. La incapacitat del govern per a resoldre aquesta crisi va alimentar que es produïssin avalots i protestes que responsabilitzaven Godoy de la greu crisi que assolava el país.

Crisi i caiguda de l’Imperi Napoleònic (1811-1815)

dilluns, 4/10/2010

El 1810, Napoleó va contraure matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria, canviant Josefina per un membre de la reialesa europea. Semblava que tota Europa pertanyia a Napoleó i que el seu domini seria invencible. No obstant això, era a punt d’iniciar-se un període de crisi que havia de culminar amb la derrota final de l’emperador.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

europa napoleònica.png

L’emperador era en aquells moments a la cúspide del seu poder: el seu projecte de “Gran Imperi” comptava amb 130 departaments francesos i s’extenia des del Mar del Nord fins a l’Adriàtic.

Tot i això, i malgrat les mesures que Napoleó havia pres contra Anglaterra, aquesta no havia resultat arruïnada, sinó que va ser capaç de mantenir la seva capacitat industrial i comercial. Molts comerciants europeus van rebutjar el bloqueig continental, ja que perjudicava els seus negocis, i van seguir comerciant amb els anglesos.

En l’aspecte econòmic, durant l’Imperi França va experimentar un important creixement interior (nous conreus, auge tèxtil, carbonífer i metal·lúrgic) i una paulatina aturada del comerç exterior tant a l’Atlàntic com al Mediterrani com a conseqüència de la guerra. D’altra banda, en l’àmbit social, l’Imperi va suposar l’auge de la burgesia i dels propietaris agrícoles, mentre que els treballadors urbans i agraris van veure deteriorat el seu nivell de vida.

A l’interior de França, però, van anar aguditzant-se els conflictes. La població es veia sotmesa a una pressió fiscal creixent per causa dels costos de la guerra, i a les mobilitzacions forçoses. Les idees democràtiques esteses durant el període revolucionari ja xocaven clarament amb l’evolució del règim. I, finalment, els sectors monàrquics que desitjaven el retorn al tron dels Borbons van anar reforçant-se.

L’any 1811 va ser força dolent per a l’agricultura francesa, fet que va provocar moltes dificultats per a les subsistències en una conjuntura bèl·lica. Moltes persones van començar a pensar a França que la política imperialista de Napoleó resultava més cara, en riquesa material i en vides humanes, del que la societat francesa podia suportar.

La caiguda definitiva, però, arribaria a partir de 1812 quan va intentar forçar el tsar Alexandre I a respectar el Blocatge continental contra la Gran Bretanya. La invasió de Rússia, la batalla de Moskova, la presa de Moscou i, després, la desastrosa retirada i derrota del Berezinà (dels més de 600.000 soldats que van intervenir en la campanya només en van tornar 100.000) van ser la senyal que Europa esperava per a treure’s de sobre el domini francès.

Napoleons_retreat_from_moscow.jpg

Prianishnikov_1812.jpg

Amb aquestes accions, a la creixent oposició interna va sumar-s’hi l’actuació de les potències europees que, després de formar la Sisena Coalició antifrancesa, va desencadenar una important ofensiva en la qual tindrien una capital importància els fronts d’Espanya i Rússia. En ambdós fronts l’exèrcit francès va patir terribles desastres per causes climàtiques i militars, però sobretot per la resistència popular. També als Estats alemanys ocupats va produir-se un important alçament popular contra els francesos el 1813.

Les dificultats que travessava el sistema imperial napoleònic van ser aprofitades per la Sisena Coalició, encapçalada novament per la Gran Bretanya, per a desencadenar una gran ofensiva militar conjunta el 1814 que va culminar amb la derrota de Napoleó. Les batalles de Lützen, Bautzen i Leipzig no van poder contenir l’ofensiva aliada que el 1814 situava els seus exèrcits en territori francès, prenent París i obligant Napoleó a abdicar (6 d’abril de 1814). L’emperador era desterrat a l’illa d’Elba.

Horace_Vernet_-_La_Barrière_de_Clichy.jpg

Lluís XVIII, germà del guillotinat Lluís XVI, va ser restaurat en el tron francès per la Coalició. Aquest va atorgar al país una carta constitucional (règim censatari, bicameral) que afavoria clarament els emigrats, el clergat i l’aristocràcia, però que va mantenir algunes de les principals transformacions que s’havien instaurat durant la Revolució i l’Imperi. El 30 de maig de 1814 es signava el primer Tractat de París que retornava França a les seves fronteres de 1792.

El nou règim que afavoria clarament als emigrats retornats i a l’Església va disgustar profundament l’opinió francesa. Aprofitant aquest estat d’ànim, Napoleó va abandonar l’illa d’Elba on havia estat desterrat i va posar rumb a Golfe-Juan des d’on va dirigir-se novament a París per fer-se amb el poder, mentre Lluís XVIII fugia novament del país.

Del març al juny de 1815 Napoleó va restaurar un efímer Imperi. A la campanya de Bèlgica, però, els aliats, units en la Setena Coalició, van derrotar definitivament l’emperador a la batalla de Waterloo (18 de juny), donant lloc a la segona abdicació de l’emperador (22 de juny). Es posava fi d’aquesta manera a l’aventura dels Cent Dies i Napoleó era desterrat a l’illa de Santa Helena on moriria set anys després (5 de maig de 1821).

Andrieux_-_La_bataille_de_Waterloo.jpg

Pel segon Tractat de París (20 de novembre de 1815), França perdria més territoris conquerits i Lluís XVIII seria novament entronitzat. S’iniciava una nova etapa: la Restauració.

L’hegemonia de l’Imperi Napoleònic (1805-1810)

dilluns, 4/10/2010

El 1804, per la Constitució de l’any XII, ratificada novament per un plebiscit en el qual va rebre una majoria aclaparadora (3,5 milions de vots a favor i només 2.579 en contra), Napoleó Bonaparte va convertir-se en emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I. Així, el nou emperador va ser consagrat, el 2 de desembre d’aquell any, pel propi Papa, Pius VII, a la Catedral de Notre Dame de París.

Jacques-Louis_David_006.jpg

El règim imperial va esdevenir ja des del seu inici un sistema personalista amb algunes aparences liberals que el maquillaven (com el manteniment d’unes assemblees electives que a la pràctica no tenien cap poder). Així, Napoleó es faria envoltar d’una noblesa imperial, escollida per ell mateix, que imitava les formes pròpies de l’Antic Règim.

Napoleon_on_his_Imperial_throne.jpgEl 1804, amb la supressió del tribunat, va evolucionar-se definitivament cap el despotisme encarnat en la figura de l’emperador, càrrec que, a més, seria hereditari. S’instaurava així la dinastia napoleònica.

Els mitjans del govern es basarien en la centralització ja empresa durant el Consolat, la magistratura –nombrada i vigilada–, el desenvolupament dels impostos indirectes mitjançant la creació de monopolis estatals (com el tabac), la importància de la policia (Fouché), el control de la premsa i els llibres, l’acció de l’Església –que va donar suport l’emperador fins 1808– i el monopoli de l’ensenyament per part de l’Estat (1808) que suposava la vigilància dels mestres.

A l’exterior, les ambicions de domini universal de Napoleó van provocar una gran inquietud entre la resta de les potències continentals. Per això, el 1805, Gran Bretanya i Rússia van formar una nova coalició antifrancesa, la Tercera Coalició, a la qual ràpidament s’uniria Àustria. Immediatament esclataria una nova guerra a Europa.

El propi Napoleó va dirigir l’exèrcit francès en la seva guerra contra les potències europees aliades, aconseguint victòries terrestres molt importants al centre i l’est d’Europa. Així, va estendre la frontera de França fins a al Rin (on es crearia la Confederació del Rin) i va conquerir el nord d’Itàlia.

Napoleó va decidir envair la Gran Bretanya, el seu gran enemic per l’hegemonia, i els britànics van respondre aliant-se amb Prússia i Àustria. Així, l’octubre de 1805, la flota franco-espanyola va ser derrotada de forma estrepitosa a Trafalgar davant l’esquadra de l’almirall Nelson, fracassant la temptativa de conquesta.

Aleshores, davant de la primacia marítima absoluta de la Gran Bretanya, Napoleó va intentar vèncer els britànics en el continent combatent els seus aliats i decretant el bloqueig continental al britànics (1806), és a dir, la prohibició de comerciar amb mercaderies angleses en qualsevol port del continent europeu.

La victòria francesa a la Batalla d’Austerlitz (o dels Tres Emperadors, 2 de desembre de 1805) contra els exèrcits russos i austríacs va suposar el desmantellament de la Tercera Coalició antifrancesa pel Tractat de Presburg. Després de ser derrotada per França, Àustria va passar a ser un Estat aliat de Napoleó, que va imposar la dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic. Així, Àustria va cedir a França el regne de Nàpols i va permetre la formació de la Confederació del Rin i del Regne d’Holanda, que Napoleó va cedir al seu germà Lluís.

Austerlitz-baron-Pascal.jpg

Hereu de l’expansionisme revolucionari, Napoleó va substituir les antigues repúbliques germanes per regnes vassalls que, a mida que les conquistava, aniria distribuint en mans dels seus parents. Ell mateix seria rei d’Itàlia i protector de la Confederació del Rin, de la qual va ser exclosa Àustria i que es va construir sobre les runes de l’antic Sacre Imperi.

Prússia va ser ocupada després de la victòria francesa a Jena (1806). Tot i que, per la Pau de Tilsit (1807), va recuperar bona part dels territoris ocupats per les tropes napoleòniques, Prússia es veia obligada a reduir el seu exèrcit, a pagar una forta indemnització a l’Imperi i a aplicar el bloqueig continental als britànics. D’aquesta pau, a més, van sorgir dos nous Estats a Europa: el Gran Ducat de Varsòvia i el Regne de Westfàlia. Alexandre I, tsar de Rússia, derrotat a Friedland el 1807 (Quarta Coalició), també va veure’s obligat firmar la Pau de Tilsit amb Napoleó per passar a convertir-se en aliat de França.

europa napoleònica.png

D’aquesta manera, durant deu anys, les tropes imperials van anar sumant victòries contra una coalició sempre vençuda i reformada. Tot i això, ni les derrotes dels seus aliats, ni el bloqueig continental, ni la guerra de cors van aconseguir que Gran Bretanya es declarés derrotada i, lliure de competència marítima, aquesta va anar incrementant els seus dominis colonials en detriments de francesos i holandesos. D’altra banda, tot i que Rússia va signar la pau amb Napoleó (1807), el seu Imperi es mantenia intacte.

El 1808, l’emperador va iniciar va iniciar a Espanya la primera de les guerres que acabaria conduint-lo a la ruïna, l’anomenada Guerra del Francès o Guerra de la Independència. A més, ocupant Roma el 1809, Napoleó tractaria Pius VII com un esclau presoner, posant-se en contra els catòlics de l’Imperi.

Goya_-_Second_of_May_1808.jpg

goya 2 de mayo.jpg

Els canvis introduïts per Napoleó als territoris conquerits van consistir, bàsicament, a introduir sistemes polítics que imitaven el francès. Així, es va abolir l’esclavitud, va estendre’s el Codi Civil i va imposar-se el sufragi censatari a molts llocs d’Europa. En paral·lel, Napoleó va anar creant una sèrie de noves monarquies, dependents de França, al front de les quals va situar familiars o persones de la seva confiança.

Aquestes accions van debilitar les aristocràcies europees, que veien com perdien els seus privilegis. Ara bé, després d’una fase inicial d’expectació i certa esperança en el canvi real de la situació, les masses populars van anar comprovant que tampoc per a elles millorava substancialment la situació, ja que els era negada la participació política i eren obligades a pagar nous impostos destinats ara a mantenir el poder imperial de França. Per tant, a molts dels països sotmesos, la invasió napoleònica va afavorir l’afermament dels corrents nacionalistes que rebutjaven la imposició dels models francesos.

El Consolat (1799-1804)

dilluns, 4/10/2010

Després del cop d’Estat de 18 de Brumari de l’any VII (novembre de 1799), Napoleó Bonaparte va fer-se amb el poder a França. D’aquesta manera, després de deposar el govern del Directori, Napoleó va emprendre una sèrie de reformes institucionals que van instaurar el Consolat, un règim personalista basat en l’enorme capacitat política de la seva figura i que tenia per objectiu refermar les conquestes de la Revolució.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així, el desembre de 1799 es redactava una nova Constitució (any VIII) que seria aprovada en plebiscit i que atorgava el poder al primer cònsol, el propi Bonaparte que aniria acaparant poder i protagonisme. Posteriorment, el 1802, aquest rebria el títol de cònsol únic i vitalici.

3_consuls.jpgEl mandat de Bonaparte va caracteritzar-se pel recurs a la força militar i per adreçar-se fonamentalment a restablir l’ordre intern i extern. Per a anar eliminant l’oposició al règim que podia sorgir, tant des de la seva dreta com des de la seva esquerra, es realitzarien importants canvis en l’administració.

El febrer de 1800, va començar a reorganitzar-se l’administració mitjançant el debilitament de les institucions locals, en profit d’una forta centralització: apareixien les figures dels prefectes i els subprefectes com a homes forts del govern en cada departament. Els prefectes depenien directament del Ministeri de l’Interior.

La reorganització financera, d’altra banda, es portaria a terme entre 1799 i 1801 amb la centralització dels impostos, i la creació del Banc de França el febrer de 1800 (institució financera que col·laboraria amb el govern). D’aquesta manera, els ingressos de l’Estat van veure’s més sanejats i millor administrats que en els anys de corrupció del Directori.

First_Consul_Bonaparte.pngEn el camp econòmic, el Consolat va prendre mesures de caràcter proteccionista, com l’aplicació de tarifes duaneres. D’altra banda, va organitzar-se una important i poderosa policia secreta que va resultar molt eficaç per a detenir, executar o deportar els descontents amb el règim. Finalment, el maig de 1802, era promulgada una reforma escolar de caràcter nacional.

En paral·lel, Napoleó va seguir una política d’apaivagament combinada amb la fermesa. Així, 52.000 emigrants dels temps de la Revolució van ser autoritzats a retornar a França (desembre de 1800) i els chouans van ser amnistiats. Tot i això, després de l’atemptat del carrer de Saint-Nicaise (desembre de 1800) i, especialment, de l’atemptat de Cadoudal, la repressió va caure amb duresa sobre els anomenats irreductibles, amb l’execució del duc d’Enghien, el 21 de març de 1804.

Durant aquest període, va optar-se per la pacificació religiosa i la normalització de les relacions de França amb l’Església mitjançant el Concordat amb la Santa Seu de 1801. El Concordat suposava que el catolicisme esdevenia novament la religió oficial de l’Estat francès i de la majoria dels francesos, restituïa el clergat i permetia que el Papa destituís els bisbes constitucionals per a donar pas a una nova Església dominada pels refractaris. A més, França es comprometia a defensar els Estats Pontificis. A canvi, el papa Pius VII acceptava i reconeixia com a legítim el govern de Napoleó. No obstant això, Napoleó no va retornar res a l’Església, ni les terres desamortitzades ni els delmes.

Finalment, l’obra més important d’aquest període va ser el Codi Civil Napoleònic, un conjunt de lleis que detallaven, racionalitzaven i unificaven el marc legal de moltes activitats econòmiques, contractes, arrendaments, deutes, societats anònimes, etc. Amb aquesta introducció legal va afermar-se el sistema polític i econòmic liberal que beneficiava les capes burgeses, consolidant la Revolució moderada (reconeixement de la llibertat i la igualtat civil, supressió del règim feudal i propietat lliure de la terra). D’altra banda, el Codi Civil també tenia espai per a qüestions com la família, en la qual es reconeixia l’autoritat del pare sobre la dona i els fills.

Code_Civil_1804.png

A l’exterior, per plantar cara a la Segona Coalició, Napoleó va desplaçar-se novament a Itàlia, i com a resultat de les campanyes de 1800 (batalla de Marengo), va obligar Àustria a signar el tractat de Lunéville (1801) i va recuperar els territoris perduts a la Península Itàlica el 1799. S’iniciava així una breu etapa de pau a Europa ja que, davant aquesta situació, una Gran Bretanya aïllada va haver d’optar per pactar amb França, donant lloc a la Pau d’Amiens de 1802.

Ara bé, després d’aquestes paus, França dominava bona part d’Europa i, el 1803, els britànics, preocupats per l’expansió colonial francesa a La Española i per l’expansionisme econòmic francès, van trencar la pau d’Amiens per aliar-se amb Àustria i Rússia i formar la Tercera Coalició. S’iniciava una nova etapa bèl·lica.

Mentrestant, a França, tot aquest procés d’enfortiment del poder personal de Napoleó Bonaparte va culminar amb el seu nomenament primer com a cònsol vitalici i després, el 1804, com a emperador. La França de la Revolució que cremava etapes vertiginosament havia donat pas a l’Imperi Napoleònic.

El projecte europeu de Napoleó

dimarts, 21/09/2010

Napoleó ambicionava un domini universal del continent europeu que va provocar una gran inquietud entre els països europeus. Així, el 1805, el Regne Unit i Rússia formaven una nova coalició antifrancesa, a la qual s’uniria Àustria. Immediatament esclataria una nova guerra.

imperio_napoleonico.jpg

Així parlava el propi Napoleó del seu projecte europeu l’11 de novembre de 1816 des del seu exili/empresonament a l’illa de Santa Helena:

Una de les idees que em van ocupar més havia estat la reunió, la concentració dels mateixos pobles geogràfics que les revolucions i la política han dissolt i dividit. De manera que, tenint en compte que a Europa hi ha més de trenta milions de francesos, quinze d’espanyols, quinze d’italians i trenta d’alemanys, hauria volgut fer de cadascun d’aquests pobles un sol cos de la nació […]. Jo em considerava digne d’una glòria tan gran!

[…] En aquest estat de coses podia haver-hi més probabilitats d’aconseguir a tot arreu la unitat de codis, de principis, opinions, sentiments, idees i interessos. Potser aleshores, amb l’ajuda de les Llums esteses universalment, hauria estat permès somiar la gran família europea […].

De tota manera, aquesta reunió (la d’Europa) es farà tard o d’hora.

Napoleó Bonaparte

dimarts, 21/09/2010

Ajaccio, 15 d’agost de 1769 – Santa Helena, 5 de maig de 1821.

General, primer cònsol i emperador dels francesos.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

Fill d’un cors col·laboracionista, Bonaparte va estudiar a França des del 1779. Personatge il·lustrat per educació i inclinació, Napoleó es mantindria fidel a la Revolució francesa que havia tastat des de l’Enciclopèdia i l’obra dels filòsofs. Però de la mateixa manera, adaptaria sense gaires problemes el seu jacobinisme de sortida amb l’autoritarisme dels seus anys de governant.

Entregat a la causa revolucionària, va ser lloctinent coronel de la Guàrdia Nacional a Còrsega, i el 1793 va passar a França. Aleshores, va declarar-se jacobí i va començar una brillant carrera militar al servei de la Convenció. La seva primera acció militar victoriosa seria dirigint l’ofensiva de l’artilleria que va permetre la recuperació de Tolosa pel govern de París el desembre de 1793.

Empresonat i depurat després dels fets de Termidor per la seva vinculació al Comitè de Salut Pública i a la figura de Robespierre, va començar a redreçar la seva carrera el 1795 quan, com a segon comandant de l’exèrcit de l’interior encapçalat per Barras, va dirigir la repressió de l’aixecament reialista que donaria pas al Directori i va ser nomenat cap de l’exèrcit de l’interior (5 d’octubre de 1795).

napoleon.jpg

Acabat de casar amb Josefina, va ser enviat a Itàlia (1796), on va aconseguir, després d’una victoriosa campanya, la signatura del tractat de Campoformio (1797) i va modificar per primer cop el mapa polític europeu: va suprimir el Regne de Venècia i va crear la República Cisalpina.

Requerit per a realitzar una nova acció militar a París per donar un cop de força en favor del Directori, enviaria a París el general Augereau per ser l’encarregat d’ocupar militarment la ciutat de París la matinada del 4 de setembre de 1797 i procedir a la depuració del cos legislatiu que donaria pas a la segona etapa del Directori. Sense participar activament, Napoleó es convertia en l’àrbitre de la República.

Bonaparte va representar a França al congrés de Rastatt (1797) i va acceptar la direcció de l’exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. així, per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, va passar a Egipte. Aïllat pel fet d’haver estat destruït el seu estol, va portar a terme una política de captació dels nadius i va aconseguir d’aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia.

Bonaparte_visitant_les_pestiférés_de_Jaffa.jpg

El 1799 va tornar a França, just en el moment en què els moderats necessitaven un general per a realitzar un cop d’Estat que posés fi al Directori.

Així, després del cop de 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Napoleó va esdevenir cònsol juntament amb Roger Ducos i l’abat Sieyès. Primer cònsol, cap de govern i de l’exèrcit, tindria el poder executiu i la iniciativa en l’elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d’Estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees i recorrent al plebiscit. Començava una etapa de quinze anys en el poder de França.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

El 1800 va reorganitzar l’administració, l’economia i el sistema judicial i es va llançar sobre Europa. Napoleó atacaria Itàlia, aconseguiria que es reconegués la frontera del Rin (1801) i forçaria Anglaterra a signar la pau d’Amiens(1802).

Reforçada la seva posició pel prestigi dels triomfs militars, Bonaparte va acabar de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim cap a la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l’Església i assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat.

First_Consul_Bonaparte.png

La Constitució de l’any X (1803) el faria cònsol vitalici, li va reconèixer el dret de triar successor, de designar el Senat que havia de completar la mateixa constitució, i de legislar un model de tribunat fàcil de controlar. El poder executiu passaria a estar per sobre del poder legislatiu, deixant l’assemblea en segon pla, amb els seus membres escollits per sufragi censitari. El seu règim començava a ser de caràcter autoritari, personalista i repressiu.

Les hostilitats amb Anglaterra i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se’n li proporcionarien excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII va ser obligat a consagrar-lo en una fastuosa cerimònia celebrada a la catedral de Notre Dame de París (1804). El consolat es transformava aleshores en Imperi sota la legitimació del referèndum popular.

Napoleon_on_his_Imperial_throne.jpg

Jacques-Louis_David_006.jpg

Napoleó va iniciar llavors l’obra de construir un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es va fer envoltar d’una cort imperial, va afavorir el sorgiment d’una noblesa d’imperi i va legislar les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Va reformar l’ensenyament, va urbanitzar la seva capital i va potenciar les creacions d’artistes oficials que donarien unitat formal al nou ordre del país.

En el terreny econòmic, va crear-se un nou sistema de duanes i l’agricultura i la indústria rebrien protecció des de l’Estat. El règim imperial, però, tindria poca capacitat de resistència a la crisi econòmica, hi havia pocs fons i l’exèrcit estaria crònicament mal abastat i mal pagat.

Aquest exèrcit va ser l’encarregat de refer el mapa d’Europa per tal d’establir el “sistema napoleònic”. Napoleó pretenia de voltar França d’un estol d’Estats convencionalment delimitats, el govern dels quals va ser donat a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests Estats estarien regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l’imperi Francès, i havien d’ésser en realitat un eixamplament defensiu.

Austerlitz-baron-Pascal.jpg

Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Prússia, Rússia—, successivament coalitzades contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Espanya cansarien finalment els francesos, afeblirien l’exèrcit i arruïnarien l’Estat.

Napoleons_retreat_from_moscow.jpg

Napoleó va intentar salvar-se amb un retorn a un sistema quasi propi de l’Antic Règim —a través del seu matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) i l’aliança imperial amb els Habsburg—, però ja era massa tard.

El 31 de març de 1814, derrotat militarment per la coalició antifrancesa que ocupava París, va ser obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li va ser reconegut el títol d’emperador, però va ser desterrat a l’illa d’Elba.

El 1815, reprendria per sorpresa el poder, donant pas l’aventura dels Cent Dies, però la derrota definitiva a Waterloo li costaria el destronament i l’exili definitius a l’illa de Santa Helena on moriria el 1821.

El cop d’Estat de 18 de Brumari

dilluns, 20/09/2010

El 1799, Sieyès, autor del famós pamflet Què és el Tercer Estat? el 1789, va ser escollit director i va preparar un cop d’Estat amb l’ajuda de Napoleó Bonaparte, un militar jove i ambiciós molt popular en aquell moment a França per les seves victòries a les campanyes d’Itàlia i Egipte (1798).

Així, el 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Sieyès va aconseguir que Napoleó fos nomenat comandant de les tropes de París. Però el Consell dels Cinc-cents va rebre Napoleó amb el crit de “bandit”. Quan tot semblava perdut per als autors del cop, Lucien, germà de Napoleó, va ordenar la detenció dels diputats que s’havien oposat al cop d’Estat. Napoleó va prometre als francesos que tornaria la calma i va forçar el nomenament de tres cònsols provisionals (Sieyès, Ducos i ell mateix).

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així explicava el propi Napoleó Bonaparte la seva actuació en el cop d’Estat del 18 de Brumari:

Quan he tornat a París he trobat dividides totes les autoritats i l’acord establert sobre aquesta única veritat: que la Constitució estava mig destruïda o no podia salvar la llibertat. Tots els partits han acudit a mi, m’han revelat els seus secrets i m’han demanat suport. He rebutjat ser l’home d’un sol partit.

El Consell dels Ancians em va cridar; vaig respondre a la crida. Un pla de restauració general havia estat concertat per uns homes als quals la Nació estava acostumada a veure com els defensors de la llibertat, de la igualtat, de la propietat […]. Vaig creure que estava obligat a acceptar l’encàrrec per un deure envers els meus conciutadans, envers els soldats que moren en els nostres exèrcits, envers la glòria nacional adquirida al preu de la seva sang […].

Em presento al Consell dels Cinc-cents sol, sense armes, el cap descobert, tal com els ancians m’havien rebut i aplaudit; venia a recordar a la majoria la seva voluntat i assegurar-li el seu poder. Els punyals que amenaçaven els diputats s’aixequen immediatament contra el seu alliberador […]. Alhora els crits de bandit (hors la loi) se sentien contra el defensor de la llei.

Documental: “Catalans contra Napoleó”

dijous, 16/09/2010

El president Jordi Pujol protagonitza aquest documental sobre la Guerra del Francès a Catalunya, el conflicte que a Espanya es coneix com la Guerra de la Independència. Pujol ha recorregut els llocs més emblemàtics del decurs d’aquesta guerra, acompanyat dels millors especialistes del país, com ara Lluís Roura, Gabriel Cardona, Francesc Xavier Hernández, Oriol Junqueras, Montserrat Rumbau, Lluís Maria de Puig i Antoni Moliné. Pujol ha visitat per aquest documental des del palau de Fontainebleau, a França, al paratge on es va produir la batalla del Bruc o les muralles de Tarragona i de Girona, entre altres indrets. El president no es limita a explicar la història de la guerra, sinó que reflexiona profundament sobre aquell moment clau de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Un document força recomanable i entenedor estrenat per TV3 amb motiu de la Diada de l’Onze de Setembre.


El calendari revolucionari

dimarts, 14/09/2010

El calendari republicà francès (o calendari revolucionari francès) va ser instaurat per un decret de la Convenció Nacional amb el qual s’abolia l’«era vulgar» per als usos civils i es definia el 22 de setembre de 1792 com el primer dia de l’anomenada «era dels francesos». El disseny mirava d’adaptar el calendari al sistema decimal i eliminar-ne les referències de caire religiós.

El calendari republicà va ser dissenyat pel matemàtic Gilbert Romme. Tanmateix, se sol atribuir al poeta Fabre d’Églantine, el nom dels mesos i als dies.

Calendrier-republicain.jpg

El calendari va ser adoptat per la Convenció Nacional, controlada pels jacobins, el 24 d’octubre de 1793; es va fixar que el primer dia d’aquest nou calendari seria el 22 de setembre de 1792, que coincidia amb la proclamació de la República i amb l’equinocci de tardor. D’aquesta manera, el calendari començava uns 13 mesos abans de la data en què va ser oficialment adoptat.

Brumaire.jpgEl calendari va ser d’aplicació civil a França, els territoris ocupats militarment pels exèrcits francesos i les seves colònies fins que Napoleó Bonaparte va abolir-ne el seu ús oficial l’1 de gener de 1806 com una manera d’eliminar els signes de la vella democràcia republicana, atès que s’havia proclamat emperador dels francesos al desembre de 1804 i havia creat la nova noblesa imperial, ambdós conceptes incompatibles amb la naturalesa d’aquest calendari. Alhora, amb la derogació es volia segellar la reconciliació amb l’Església i el Papat, forjada pel Concordat de 1801 i dels quals va aconseguir- una certa tolerància després de restaurar les festivitats civils i religioses de la Església catòlica amb el Nou Calendari.

El calendari republicà o revolucionari, però, va ésser oficial dues vegades més. En primer lloc i de forma molt breu, després de l’enderrocament de Napoleó. En segon lloc, durant l’efímera Comuna de París (de març a maig de 1871).

Els anys del calendari revolucionari francès s’acostumaven a escriure amb xifres romanes, i es comptaven a partir de l’inici de l’Era Republicana, que començava el dia 22 de setembre de 1792 (proclamació de la República).

Al calendari republicà, l’any sempre tenia 12 mesos de 30 dies cadascun.

Els mesos es dividien en tres dècades de 10 dies cadascuna, per la qual cosa desapareixien les setmanes tradicionals de 7 dies. Els mesos no coincidien amb els mesos del calendari Gregorià, perquè el calendari republicà comença sempre el compte dels mesos amb l’inici astronòmic de les estacions.

Els noms dels mesos adoptaven denominacions de fenòmens naturals i de l’agricultura:

Tardor: (terminació: -aire):

  • Veremari o Vendémiaire (del llatí vindemia “verema”) a partir del 22, 23 o 24 de setembre.
  • Brumari o Brumaire (del francès brume “boira”) a partir del 22, 23 o 24 d’octubre.
  • Frimari o Rufolari o Frimaire (del francès frimas “vent fred després de la nevada”) a partir del 21, 22 o 23 de novembre.

Hivern: (terminació: -ôse):

  • Nivós o Nivôse (del llatí nivosus “nevat”) a partir del 21, 22 o 23 de desembre.
  • Pluviós o Pluviôse (del llatí pluviosus “plujós”) a partir del 20, 21 o 22 de gener.
  • Ventós o Ventôse (del llatí ventosus “ventós”) a partir del 19, 20 o 21 de febrer.

Primavera: (terminació: -al):

  • Germinal o Germinal (del llatí germen “llavor”) a partir del 20 o 21 de març.
  • Floreal o Floréal (del llatí flos “flor”) a partir del 20 o 21 d’abril.
  • Pradal o Prairial (del francès prairie “prat”) a partir del 20 o 21 de maig.

Estiu: (terminació: -dor):

  • Messidor (del llatí messis “collita”) a partir del 19 o 20 de juny.
  • Termidor o Thermidor (del grec thermos “calor”) a partir del 19 o 20 de juliol.
  • Fructidor (del llatí fructus “fruita”) a partir del 18 o 19 d’agost.

Cadascun dels deu dies de les dècades s’anomenaven, senzillament, d’acord amb el seu cardinal (primidi, duodi, tridi, quartidi, quintidi, sextidi, septidi, octidi, nonidi, décadi).

A diferència del Calendari Gregorià, on cada dia s’associa amb un sant o santa, el calendari republicà associava cada jornada amb una planta, un animal o una eina del camp.

505px-Musee-historique-lausanne-calendari-revolucionari.jpg

Com que la suma dels 12 mesos de 30 dies dóna com a resultat un total de 360 dies, en acabar l’any al mes de Fructidor s’hi afegeixien 5 dies (6 si era un any de traspàs) a fi d’adequar el calendari als 365 dies de l’any comú. A l’origen, aquests dies es coneixien com a Sans-culottides, per bé que després de l’any III (1795) van ser coneguts simplement com a jours complémentaires (dies complementaris) i van tenir la consideració de festes nacionals sota la Primera República. Aquests dies són:

  • Fête de la Vertu o “Festa de la Virtut” el 17 o 18 de setembre.
  • Fête du Génie o “Festa del Geni’” el 18 o 19 de setembre.
  • Fête du Travail o “Festa del Treball” el 19 o 20 de setembre.
  • Fête de l’Opinion o “Festa de l’Opinió” el 20 o 21 de setembre.
  • Fête des Récompenses o “Festa de les Recompenses” el 21 o 22 de setembre.
  • Fête de la Révolution o “Festa de la Revolució” el 22 o 23 de setembre (en anys de traspàs).

republicain.gif