Entrades amb l'etiqueta ‘Imperi Carolingi’

Borrell II

dimarts, 17/01/2012

Borrell II (927-992) va ser hereu de pràcticament tots els dominis del seu avi, el comte Guifré el Pelós, i en aquells on no governava era considerat com el primer dels comtes catalans, tal com es va poder observar el 977 durant la consagració de l’església de Ripoll en la qual va tenir un paper de preferència. Així, Borrell II va esdevenir el principal dirigent dels comtats catalans tot practicant una política que es movia en l’objectiu de mantenir una política amical entre els dos grans poders que l’envoltaven: el carolingi i el califal.

Ara bé, Borrell II va ampliar l’espectre de les relacions internacionals dels comtats catalans. Un nou aliat havia de fer acte de presència en aquest moment: el papat. D’aquesta manera, l’apropament a Roma perseguia objectius tant religiosos com polítics. Per a Borrell calia obtenir de la Santa Seu que Vic es convertís en un arquebisbat que agrupés els bisbats catalans mentre que Tarragona es trobés sota la dominació musulmana. Era una qüestió religiosa, però també política: aconseguir que Vic esdevingués arquebisbat suposava sostreure de Narbona, en mans carolíngies, el conjunt de l’església catalana i formar l’embrió d’un nucli eclesial català. Tanmateix, tot es va frustrar.

Borrell II.JPG

Borrell II

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Hi ha documentades fins a quatre expedicions comtals a Còrdova entre 950 i 972. Així, Borrell II sempre va intentar mantenir bones relacions per tal de garantir la pau al territori dels seus comtats i, fins i tot, va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac sobre els comtats catalans. El 985, al-Mansur va travessar el camp tarragoní per irrompre al Penedès, al Llobregat i al Vallès. Borrell va refugiar-se a Barcelona, però la defensa va ser inútil.

La ciutat de Barcelona va ser saquejada, arrasada i incendiada el 6 de juliol de 985. Molta gent va morir o va ser feta presonera pels sarraïns. Però l’acció no era de conquesta i amb la mateixa rapidesa amb la que havia arribat al-Mansur va retirar-se de Barcelona. Només buscava un gran botí. Amb aquesta derrota, però, Borrell II va guanyar la legitimitat que necessitava.

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La crisi de l’Imperi, amb la mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987), van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei de França, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

comtats.jpg

Els comtats catalans en temps de Borrell II

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.

D’aquesta manera, la derrota militar de 985 esdevé la clau de volta de la formació de la nació catalana. La familiaritat amb la derrota seria quelcom consubstancial a l’existència catalana, esglaons en el camí cap a la formació de la identitat de Catalunya com a poble. La independència dels comtats era el resultat d’una derrota, i aquesta havia succeït a Barcelona el 985.

Guifré el Pelós

dissabte, 14/01/2012

Catalunya, els comtats que configuraven la Marca Hispànica del vell Imperi de Carlemany, va convertir-se en el segle IX en un territori forjat sobre la legitimitat, una resposta als desitjos expansionistes d’Aquisgrà però també fonamentada en l’absència d’un poder unitari. La Marca Hispànica, els comtats catalans, eren un espai defensiu europeu davant l’amenaça de l’Emirat de Còrdova. D’aquesta manera, la Catalunya embrionària era un territori carolingi, un espai conscient de la seva identitat europea en oposició a l’Islam, però a la vegada un territori mestís com a conseqüència de les migracions dels hispani i els goti que havien arribat des del sud de l’Ebre.

És en aquest context en el qual es construirà la identitat catalana a partir de tres eixos fonamentals: la creació d’una dinastia pròpia, l’allunyament dels monarques carolingis i l’inici de l’ocupació dels territoris del sud.

guifre1.gif

Guifré el Pelós

L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició creixent de l’Imperi Carolingi, va decidir l’emperador a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona i Rasés, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona. Guifré seria una figura excepcional, capaç d’unir en la seva figura els principis de legitimitat i conquesta. Un mite de la història de Catalunya. Mite, però personatge històric real. Una figura d’una importància i transcendència indubtable que ja en la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, era considerat com el pare de la pàtria i l’iniciador del procés d’independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolingia.

Però, qui era Guifré? Fill del comte Sunifred I, el Pelós va néixer cap al 840 en un lloc indeterminat del territori d’Urgell-Cerdanya regit pel seu pare. Va rebre el comtat patern, no per herència, sinó per designació de Carles el Calb en l’Assemblea d’Attingy de 870. Més endavant, el 878, a Troyes i per voluntat del rei franc Lluís el Tartamut, Guifré va ser investit amb els honors de comte de Barcelona i Girona. Aquestes investidures, de designació carolíngia, significaven la restitució d’uns drets familiars, el naixement d’una dinastia comtal a Catalunya.

La dependència feble o llunyana respecte de la monarquia carolíngia va ser aprofitada per Guifré, el qual es veia com a senyor d’un gran territori i amb la seguretat de veure com els comtats propers es trobaven en mans de la pròpia família. D’aquesta manera, desitjós de connectar els seus nous dominis marítims amb els vells dominis pirenaics, Guifré va travessar la plana de Vic com un conqueridor. Era un exercici de voluntat política.

Aquesta voluntat política de construcció d’una dinastia va marcar sempre les seves accions: va restaurar esglésies, va concedir títols de propietat, va repoblar terres abandonades, va assegurar-se la fidelitat de la noblesa local, va ocupar i reconstruir fortaleses musulmanes… En definitiva, Guifré va envoltar-se d’una aura protectora en els seus dominis. El seu projecte dinàstic queda definit pel fet de confiar tots els càrrecs civils i eclesiàstics a membres de la seva extensa família.

comtats-catalans.jpg

Els comtats catalans en temps de Guifré el Pelós

La repoblació de la Catalunya central va ser una obra ideada i dirigida pel mateix Guifré, segurament la tasca més important. Famílies de la muntanya, empeses per la fam, van optar per abandonar les seves terres a la recerca d’una fortuna millor. D’aquesta manera, les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó, van ser repoblades. La repoblació va ser l’empresa més gran de la seva vida, tot i que no va ser pels efectes immediats, sinó per les conseqüències econòmiques i socials que aquesta acció tindria posteriorment, després d’aconseguir la independència respecte dels reis francs.

Paral·lelament, i com fill del seu temps, el Pelós va tenir cura de la reorganització eclesiàstica de les terres repoblades. Per exemple, va ser el promotor de la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i va restaurar el Bisbat de Vic. De la mateixa manera, va reconstruir el castell de Cardona. Un acte més en el seu procés de la construcció de la identitat catalana el trobem en el fet que Guifré va voler ser enterrat a Ripoll, iniciant la història del panteó dels comtes de Barcelona.

Igualment, el segon eix del govern de Guifré va ser l’expansió cap al sud. Així, entre 879 i 890, els comtats van guanyar noves terres: a la Vall de Lord, a les contrades berguedanes, establint el comtat d’Osona. Una nova frontera amb la Hispània musulmana s’havia establert, més enllà del Llobregat, en l’anomenada Marca del Penedès.

Les accions d’eixamplament territorial dels comtats catalans van ser observades amb cautela des de la frontera musulmana. Finalment, la tasca de Guifré el Pelós va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. D’aquesta manera, els sarraïns, en veure l’expansió territorial impulsada per Guifré, van llançar una ofensiva comandada pel senyor de Lleida, Llop Ibn Muhammad. L’ofensiva va arribar a les portes de Barcelona on la tropa comtal va ser derrotada. Guifré resultaria ferit de mort a Navès, traspassant l’11 d’agost de 897.

La seva mort es mitificaria, igual que la seva figura, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. Aquesta narració òbviament és falsa, nascuda en el segle XVI de la mà de l’alemany Pere-Antoni Beuter, però serveix per il·lustrar el mite fundacional que representa una figura històrica ben real.

guifre.jpg

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats. Així, els fills del comte es partiren els comtats. Des d’aquest moment, el principi d’hereditat tenia una validesa indiscutible.

Genealogies_dels_comtes_de_Barcelona-sXV-09.jpg

"Guiffredus primus comes Barchinone" segons la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae

Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca, però això ja no va canviar el nou estatus dels comtats: el rei franc havia quedat separat de fet de tota atribució successòria. La dinastia comtal catalana acabava de néixer i uns territoris que eren una simple administració territorial de l’Imperi esdevenien el germen d’un país. La història catalana només havia començat.

La capella palatina d’Aquisgrà

divendres, 21/10/2011

L’obra més important de l’art medieval preromànic d’època carolíngia va ser el palau imperial que Carlemany va fer construir a Aquisgrà (Alemanya), i del qual només es conserva la capella, integrada dins de l’actual catedral. La seva construcció va realitzar-se entre 796 i 805, seguint la direcció de l’arquitecte Eudes de Metz. Símbol del poder imperial i religiós de Carlemany, la capella, un cop acabada, va ser consagrada pel papa Lleó III. Repetidament restaurada, i incorporada a l’edifici de la catedral, la capella ha conservat, però, la seva estructura original.

Construction_d_Aix-la-Chapelle.jpg

La planta de la nau mostra un perímetre exterior en forma de polígon de setze costats i un espai central de planta octogonal coberta amb una cúpula de pedra inicialment decorada amb mosaics venecians. A l’est, s’obre un absis de forma rectangular. L’espai central de planta octogonal presenta dos pisos d’arcs de mig punt sobre pilars en angle. L’alternança de dovelles en marbre blanc i de marbre verd produeix un efecte decoratiu rítmic.

L’espai central és cobert per una cúpula de casquet amb un diàmetre de 16,54 metres i una alçada de 31 metres, construïda sobre un tambor octogonal amb finestres.

capella palatina aquisgra.jpg

Al pis inferior hi ha un deambulatori cobert per voltes d’aresta que envoltava l’espai central del recinte religiós. A sobre del deambulatori trobem la tribuna del pis superior, l’espai reservat per a l’emperador i la seva cort, que comunicava directament amb el palau. Els arcs de la tribuna estan dividits en dues fileres superposades de columnes.

Situat a la tribuna del primer pis, l’emperador podia seguir les cerimònies des del seu tro, mentre contemplava la decoració en mosaics venecians de la cúpula on es representava a Déu entronitzat i aclamat pels ancians de l’Apocalipsi. La introducció de la planta amb dos nivells, la planta baixa per als fidels i la superior reservada per a reis i prínceps va ser molt apreciada com a model de construcció palatina.

octagon capella palatina.jpg

Les fonts literàries ens narren que per a la seva construcció es van contractar artistes italians, aquest fet, juntament amb la tipologia de planta central i el caràcter de basílica imperial que la caracteritza, fa pensar que la seva construcció va inspirar-se en l’església bizantina de San Vitale de Ravenna.

De la Marca Hispànica a la independència dels comtats catalans

dimecres, 21/07/2010

Entre els anys 812 i 820, els comtats catalans van estar sota el govern del que podem anomenar com “gent del país”. Tot i això, els intents secessionistes per part d’un sector de la noblesa (destitució del comte de Berà i revolta antifranca de Guillermó i Aissó) van portar els francs a cedir el govern dels comtats als nobles francs.

Així, a causa de la destitució del comte de Berà (820) i el posterior nomenament del franc Bernat de Septimània com a comte de Barcelona (826), el fill del primer, Guillermó, i un col·laborador seu, Aissó, van revoltar-se contra els francs, comandant una facció indigenista i visigotista de la noblesa catalana que s’oposava a la designació de comtes d’origen franc. La insurrecció va fracassar i fins l’any 878 els nobles francs van dominar els comtats catalans.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

Aquests, però, aprofitant el procés de feudalització de la monarquia carolíngia, van utilitzar els comtats catalans en benefici propi, no dubtant en rebel·lar-se contra l’autoritat reial (revolta de Bernat de Gòtia, 865-878).

Per altra banda, les relacions amb els musulmans van alternar, fins a la proclamació del califat (929), períodes de pau amb expedicions de saqueig, com les que van patir la ciutat de Barcelona (851) o el castell de Terrassa (856). Tot i això, sembla que les etapes de pau van sovintejar més que les de guerra, com ho prova el fet que els musulmans no van poder recuperar cap territori i les intenses relacions que es van desenvolupar entre la població d’una banda i altra.

Sobirans de la dinastia carolíngia que van regnar sobre Catalunya:

Any Rei
768-814 Carlemany
814-840 Lluís el Piadós
840-877 Carles el Calb
877-879 Lluís el Tartamut
879-884 Lluís III
884-888 Carles el Gros
888-898 Odó
898-923 Carles el Simple
923-936 Rodulf
936-954 Lluís d’Ultramar
954-986 Lotari
986-987 Lluís V

guifre1.gif

Guifré el Pelós

L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició carolíngia, va decidir l’emperador Carles el Calb a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona.

La tasca més important de Guifré el Pelós va ser la repoblació de les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó. Així, per tal de reforçar la frontera Llobregat-Cardener-Segre, Guifré va repoblar Berga i va organitzar el comtat d’Osona, fundant els monestirs de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i reconstruint el castell de Cardona.

La tasca de Guifré el Pelós, però, va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. Així, aquests, en una expedició sarraïna contra les terres barcelonines, el 897, el van ferir mortalment. La seva mort es mitificaria, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.

guifre.jpg

La llegenda de les Quatre Barres de Sang com a escut de Catalunya

comtats-catalans.jpg

Els comtats catalans en època de Guifré el Pelós (870-897)

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats.

Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca.

La revifalla carolíngia, però, va ser només un miratge i novament van aparèixer les crisis successòries, aprofitades pels comtes catalans per a consolidar-se. Les relacions de vassallatge amb els francs es van anar afeblint, alhora que la política de les diverses famílies es feia més independent. El principi hereditari va ser la norma de successió en els comtats des del començament del segle X i es va donar un nou impuls a la Reconquesta, traslladant la frontera al Penedès i colonitzant, posteriorment, les valls de l’Anoia i del Gaià.

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Fins i tot va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

Borrell II.JPG

Borrell II

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac, la ciutat de Barcelona va ser saquejada l’any 985.

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987) van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

comtats.jpg

Els comtats catalans en el moment de la seva independència respecte de la monarquia carolígia

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.

La societat catalana dels segles VIII, IX i X

dimecres, 21/07/2010

La societat catalana dels segles VII, IX i X va ser bàsicament equilibrada com a resultat del procés de repoblació portat a terme en els comtats. El predomini del sistema d’aprisió va crear una massa de camperols lliures i propietaris de les terres que treballaven, que es contraposava a una noblesa encara reduïda i en formació.

La noblesa, integrada per comtes, vescomtes i vicaris, era l’estament dominant. Els comtes i els vescomtes formaven el grup dirigent, mentre que els vicaris representaven l’autoritat comtal en els indrets que se’ls havia encomanat (castrum o castells termenats). Des dels seus castells, aquests vicaris administraven les terres, dirigint, sobretot, el procés de repoblació, i eren la màxima autoritat militar i judicial. Com a recompensa per la seva tasca rebien un lot de terres, el feu, i una part de les rendes públiques que li corresponien al comte.

La noblesa estava vinculada entre ella mitjançant vincles familiars i juraments de fidelitat.

Totila_fa_dstruggere_la_città_di_Firenze.jpg

El clergat s’organitzava en cinc bisbats (Elna, Urgell, Girona, Barcelona i Vic) dependents de l’arquebisbat de Narbona. No constituïa, però, un estament homogeni. Calia diferenciar entre clergat rural, amb un nivell de vida similar al dels pagesos, i la jerarquia religiosa, amb una situació econòmica superior.

Els bisbats catalans van estar, especialment a partir del segle X, sota el control dels comtes, que hi van situar membres de les seves pròpies famílies, a causa de la influència política i social que posseïen en el si de la societat i per les rendes que percebien.

També a partir del segle X, els comtes catalans van intentar desvincular l’Església catalana de la franca. L’any 970, el comte Borrell, juntament amb el bisbe Ató de Vic, va viatjar a Roma per a demanar la separació de Narbona. Les gestions van resultar satisfactòries, però un cop arribats a Catalunya, van fracassar a causa de l’oposició del bisbe de Narbona i l’assassinat d’Ató.

campesinos2.jpgLa pagesia era el grup social més nombrós. A més dels pagesos aprisiadors, existien els que treballaven tinences. Aquests, mitjançant contractes de parceria, treballaven les terres a canvi del pagament d’unes rendes en espècies, normalment una onzena part de la collita, i altres productes, com ous, vi i cereals.

Els jueus i els esclaus van ser les minories socials més representatives a la Catalunya franca.

Els jueus, abundants a Barcelona, Girona i Besalú, encara no constituïen un grup econòmicament poderós però ja es dedicaven a les activitats financeres i a les professions liberals.

Els esclaus eren majoritàriament d’origen musulmà, presoners capturats, que esdevenien objectes exòtics i de luxe a les cases de les famílies benestants.

La població catalana i les activitats econòmiques durant els segles VIII, IX i X

dimecres, 21/07/2010

La repoblació de la Catalunya Vella:

La població catalana va concentrar-se, bàsicament, fins a començaments del segle XI, als Pirineus i Pre-Pirineus, ja que aquestes serralades constituïen un dels pocs refugis segurs davant les amenaces musulmanes.

Les valls pirinenques van ser densament poblades, a la vegada que eren artigades i conreades el màxim de terres disponibles. Els cereals, la vinya i la ramaderia van ser la base de l’alimentació de la població, com també els fruits que es trobaven al bosc (bolets, gerds, maduixes, glans, avellanes).

Tot i això, la pressió demogràfica va arribar a ser tant important que la producció d’aliments va resultar insuficient i la fam va aparèixer amb relativa freqüència. La conseqüència va ser que famílies senceres davallaren de la muntanya cercant noves terres on establir-se.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

D’aquesta manera s’iniciava la repoblació de la Catalunya Vella en un procés que va seguir les següents etapes:

1. Entre el 800 i el 850, les zones ocupades van correspondre al comtat de Girona, on els monestirs (Sant Esteve de Banyoles) van ser centres d’atracció de pagesos repobladors.

2. Des del 870 fins el 897 va realitzar-se la tasca repobladora de Guifré el Pelós. Entre el 870 i el 878, quan era comte d’Urgell i Cerdanya, va iniciar la repoblació de la vall del Lord, on l’any 885 es va fundar el monestir de Sant Llorenç de Morunys. A partir del 878, amb la investidura dels comtats de Girona i Barcelona, Guifré va portar a terme una gran tasca al Berguedà i al comtat d’Osona, on van establir-se pagesos vinguts de la Cerdanya. Els pobladors van instal•lar-se al Ripollès, la Plana de Vic, les Guilleries, el Lluçanès, el Moianès i el Pla de Bages. A finals del segle IX, el massís de Montserrat va ser ocupat.

3. Entre el 900 i el 935, els descendents de Guifré van consolidar l’obra feta al Berguedà i Osona i van organitzar la repoblació del Vallès.

4. A partir del 935, les terres de l’interior de la Catalunya Vella van romandre inactives i va iniciar-se el poblament dels territoris situats al sud del riu Llobregat, cap a les valls de l’Anoia i del Gaià.

Image37.jpg

El model de repoblació més comú en terres catalanes va ser l’aprisió o dret del primer ocupant. Es basava en les lleis visigòtiques, per les quals després de trenta anys d’ocupació pacífica de territoris reials, aquests passaven a mans dels aprisiadors.

Aquest tipus de poblament (sovint fomentat pels comtes, interessats a dominar territoris perillosos) va ser el predominant a la Catalunya Vella durant els segles IX i X i va originar l’existència d’un estrat molt nombrós de petits i mitjans propietaris.

Els pagesos aprisiadors, inicialment, s’instal•laven en zones de muntanya com el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat o la vall alta del riu Tordera, ja que, a més de la seguretat, l’hàbitat d’aquestes zones els recordava el sistema de vida que portaven en els seus llocs d’origen. A mesura, però, que l’amenaça musulmana va anar allunyant-se, van ocupar les terres més fèrtils de les valls i les planes.

Paral·lelament a la consolidació de l’aprisió, va implantar-se una altra forma de possessió de la terra: el feu. Quan una zona havia estat repoblada, el comte hi enviava un representant, el vicari, perquè hi erigís un castell i la defensés i administrés. De les terres que estaven desocupades, el vicari en rebia un lot (feu) com a recompensa pel seu servei.

Quant als nuclis urbans catalans en aquest període, els més importants van ser Barcelona i Girona, pels quals els historiadors han calculat, en el segle X, una població de 1.500 i 1.000 habitants respectivament. Altres nuclis urbans destacats, però en un paper secundari respecte els anteriors, van ser Castelló d’Empúries, Besalú, la Seu d’Urgell i Vic.

Les activitats econòmiques a la Marca Hispànica:

image10.jpgL’economia catalana, com l’europea, va ser en aquest període fonamentalment autàrquica. L’agricultura era l’activitat dominant. Cereals (ordi, sègol, blat) i vinya van dominar d’aquesta manera la producció agrària, enriquida amb fruiters (oliveres, nogueres, pomeres) i petites hortes a mesura que els pagesos van ocupar les terres més meridionals.

La ramaderia va ser una activitat complementària de l’agricultura, especialment a les zones de muntanya, on les pastures eren abundants. En alguns indrets del Pirineu, els pallers van arribar a ser tan freqüents que van donar nom a la comarca del Pallars.

Pel que fa a la pesca, el consum de peix era molt elevat a causa de les obligacions religioses. La recol•lecció dels fruits boscans era una altra activitat destacada.

Quant a l’artesania i el comerç, la seva activitat va ser força reduïda en aquest període, com corresponia a una societat de subsistència. A les ciutats més importants se celebraven mercats on s’intercanviaven productes agraris, bestiar i productes artesans.

La moneda va continuar circulant, per bé que la d’or pràcticament va desaparèixer. Les monedes més freqüents van ser el diner de plata, que s’emprava com a moneda d’ús, i el sou, utilitzat com a unitat de compte. L’equivalència monetària era la següent: un sou era igual a dotze diners.

Els orígens de Catalunya: formació i organització de la Marca Hispànica

dimarts, 20/07/2010

La Reconquesta va dividir la Península Ibèrica en dos sectors clarament diferenciats: l’occidental o cantàbric, amb uns orígens clarament visigòtics i del qual, a partir del nucli inicial del regne d’Astúries, va sorgir el Regne de Castella, i l’oriental o pirinenc, creat per l’Imperi Carolingi i del qual va néixer la futura Catalunya.

La Reconquesta va ser un procés històric provocat per la invasió musulmana de la Península. La presència musulmana va trencar la unitat de les terres peninsulars, assolida pels visigots, i va provocar el sorgiment de dos nuclis diferenciats de resistència als invasors, el cantàbric i el pirinenc. Aquests, en diferents etapes que van perllongar-se per espai de segles, lluitarien contra els musulmans fins a derrotar-los definitivament.

2ESOT2mapexpansion.jpg

El concepte de reconquesta s’ha d’associar al de repoblació. Aquest consisteix en l’ocupació i explotació de territoris arrabassats als musulmans.

Les dates que la historiografia tradicional dóna a la Reconquesta situen el seu inici el 711, amb la Batalla de Guadalete, i perllonguen el procés fins el 1492, amb l’ocupació del Regne de Granada per part dels Reis Catòlics.

Si ens centrem en el sector oriental, els musulmans, després de dominar la Península, van intentar prosseguir el seu avenç per Europa avançant cap al Regne dels Francs, on van ser derrotats a la Batalla de Poitiers (732). Després d’aquesta derrota, els musulmans van limitar la seva expansió per Europa al control de la Península Ibèrica, mentre que els francs van mantenir una pressió constant sobre la frontera nord d’Al-Àndalus .

Bataille_de_Poitiers.png

Aquest fet, sumat a l’escàs control musulmà sobre la Septimània o Gàl·lia gòtica va portar Pipí el Breu, el primer rei carolingi, a la conquesta d’aquests territoris i a la consolidació de la frontera del seu regne als Pirineus. A la seva mort, l’any 768, Nimes, Besiers, Narbona i Tolosa havien estat ocupades i la frontera traslladada.

Des d’aquesta posició, els francs van oferir avantatges als pobladors que volguessin establir-se en les terres conquerides. Aquesta política va donar prestigi al regne franc entre la població hispano-visigoda que habitava els territoris al sud dels Pirineus i això en va facilitar, més endavant, la seva instal·lació.

A la Península, mentrestant, les lluites internes dels musulmans van impedir la unitat d’Al-Àndalus. Malgrat la implantació de l’emirat independent per part de l’omeia Abderrahman I, alguns sectors de la noblesa musulmana –especialment els més allunyats de Còrdova– aspiraven a independitzar-se.

A la Marca Superior (dins de la qual es trobaven els territoris de l’actual Catalunya) aquests sentiments eren compartits per la població indígena, de tal manera que van buscar (musulmans i hispans) l’ajut dels francs.

Dürer_karl_der_grosse.jpgAixí, l’any 777, el valí de Barcelona-Girona acompanyat, potser, pel d’Osca, va negociar amb Carlemany suport contra els musulmans andalusins i aquesta va pensar en crear un districte de frontera, la futura Marca Hispànica, entre els Pirineus i el riu Ebre, amb l’objectiu de defensar els seus dominis de possibles atacs musulmans. En conseqüència, durant el regnat de l’emperador Carlemany (768-814), es van dur a terme diverses incursions carolíngies al sud dels Pirineus.

Pel juny-juliol de l’any 778, el propi Carlemany va comandar una expedició contra Saragossa, però la ciutat no es va lliurar als exèrcits francs, trencant el que havia pactat amb la monarquia carolíngia. Aquest fracàs, atribuïble als recels del valí de la ciutat, independentista però no favorable als carolingis, va comportar la fugida dels hispans més compromesos, temorosos de les represàlies de Còrdova.

Aquestes represàlies van concretar-se en les expedicions de càstig, dirigides pel mateix Abderrahman I, dels anys 781 i 782, però no van impedir que Girona, esperonada per la bona acollida que els hispans van trobar en la cort carolíngia, es lliurés l’any 785 als francs. El seu exemple va ser seguit pels habitants de Besalú, del Vallespir, de Peralada, i d’Empúries i, posteriorment, l’any 789, pels de l’Urgell i la Cerdanya, mentre que els del Pallars i la Ribagorça van cercar la protecció del comte de Tolosa.

L’emirat, malgrat les seves lluites internes, va reaccionar llançant expedicions que van arribar a l’interior del regne carolingi. Aquest fet va acabar de convèncer Carlemany de la necessitat de crear una marca i va encomanar al seu fill Lluís el Piadós la conquesta dels territoris peninsulars fins a l’Ebre.

Els resultats no van fer-se esperar. Després d’un llarg setge, la ciutat de Barcelona va ser ocupada per un exèrcit conduït per Lluís el Piadós, fill de Carlemany, l’any 801 i a partir d’aquesta ciutat els francs van realitzar accions contra Tortosa, Osca i Pamplona que van fracassar, fet que va portar Carlemany, l’any 812, a signar la pau oferta pels musulmans.

mapamarca.gif

D’aquesta manera, la Marca Hispànica quedava constituïda pels territoris compresos pels Pirineus, el Llobregat i el seu afluent el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp. Aquest territori, el nucli més antic de Catalunya, seria conegut amb el nom de Catalunya Vella.

Els territoris de la Marca Hispànica no van configurar-se mai com una unitat administrativa, és a dir, una mena de marquesat, sinó que van organitzar-se com la suma de diferents comtats independents entre ells i vinculats vassallàticament a l’emperador carolingi o als comtes de Tolosa.

Aquests comtats van ser, bàsicament, els de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Barcelona-Girona-Osona, Rosselló i Empúries. A més, els comtats es subdividien, en alguns casos, en demarcacions més petites anomenades pagi, com ara els de Berga, Conflent, Vallespir o Besalú, entre d’altres.

Aquestes divisions territorials (comtats i pagi) no van ser imposades pels francs, sinó que ja existien i, possiblement, el seu origen es remuntaria al regnat visigot o, fins i tot, al període del Baix Imperi Romà.

Les funcions dels comtes eren diverses. Representaven els monarques carolingis i feien aplicar les ordres que aquests els feien arribar a través dels seus representants (missi dominici), administraven els seus béns en el comtat, reclutaven la host, mantenien l’ordre públic i presidien els tribunals de justícia.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

comtats.jpeg

Si bé al començament els comtes de la Marca Hispànica eren nomenats d’entre els membres de l’aristocràcia franca, amb el temps, el desinterès i les lluites internes que es van viure en aquell regne van motivar que fossin nomenats comtes els membres del grup local privilegiat. D’aquesta manera, a la pràctica, des de finals del segle IX, els comtes catalans van començar a distanciar-se dels reis carolingis i, ben entrat el segle X i de forma paral·lela a la desintegració de l’Imperi Carolingi, ja van començar a actuar gairebé de forma independent respecte dels monarques francs.

A mitjans del segle X, ja eren quatre les grans dinasties comtals que dominaven les terres catalanes: el casal de Barcelona-Osona-Girona, el casal de Cerdanya-Besalú, el casal d’Empúries-Rosselló i el casal de Pallars-Ribagorça. Les relacions entre elles venien dominades pels forts vincles familiars que les unien, i, per bé que els comtats eren oficialment independents entre si, els forts lligams familiars feien que a la pràctica hi hagués una certa unitat d’acció en el govern.

L’Imperi Carolingi

dijous, 15/07/2010

D’entre tots els regnes sorgits arran de les invasions germàniques i la desintegració de l’Imperi romà en el segle V, el que va tenir una força més gran i més amplitud territorial va ser el Regne dels Francs, el qual va esdevenir un Imperi, l’anomenat Imperi Carolingi.

Pippin_the_younger.jpg

Pipí el Breu

La primera dinastia del regne franc havia estat la merovíngia, de la qual el rei més important, Clodoveu, s’havia convertit molt aviat al cristianisme. A la cort dels monarques merovingis, davant la feblesa dels reis, un càrrec polític molt destacat era el dels “majordoms de palau”, uns funcionaris d’alt rang.

Un d’aquests majordoms, Carles Martell, va ser qui va dirigir les tropes que van aturar la invasió àrabo-musulmana en territori franc (a la Batalla de Poitiers de 732). El seu fill, Pipí el Breu, amb el suport del papat, va destronar el rei merovingi, el 751, va fer-se coronar rei i va establir una nova dinastia, l’anomenada dinastia carolíngia.

A Pipí el va succeir el seu fill, Carlemany, sota el regnat del qual es realitzarien moltes conquestes territorials amb l’objectiu d’intentar tornar a fundar l’Imperi Romà d’Occident

Va destruir el regne llombard, va annexionar-lo i va confirmar el domini papal sobre un conjunt de territoris a la Península Itàlica (els futurs Estats Pontificis). A la Península Ibèrica, va lluitar contra els musulmans i els va obligar a replegar-se al sud del riu Llobregat. Va sotmetre els pobles germànics no cristianitzats del nord i centre d’Europa (com, per exemple, els saxons) i va lluitar contra els pobles eslaus establerts a l’Elba i al Danubi.

Europe_814.jpg

Carlemany creia que un sobirà que havia sotmès i governava sobre diferents pobles requeria un títol superior al de rei. A més, el Papa necessitava ajuda i protecció enfront el creixent poder dels bizantins i els llombards. Fruit d’aquestes dues circumstàncies es produiria la coronació de Carlemany com a emperador.

Karl_den_store_krons_av_leo_III.jpg

Coronació de Carlemany com a emperador

Així, el dia de Nadal de l’any 800, Carlemany, rei dels francs, un cop assolida la unificació de tota la Gàl·lia, la Llombardia, la Saxònia, la Frísia i la Catalunya Vella, va ser coronat emperador pel papa Lleó III. Era el primer cop des de la caiguda de l’Imperi Romà que algú tornava a fer servir aquest títol a Occident, però aquest nou Imperi distava molt de ser la monarquia universal, ben aviat el contrari, ja que va esdevenir el punt de partença del procés que conduiria cap a la formació del feudalisme europeu.

Dürer_karl_der_grosse.jpg

Carlemany

Com a resultat d’això, l’emperador intervenia en el nomenament dels bisbes i abats i presidia concilis. El títol d’emperador significava tenir dret a dirigir la vida política de tots els cristians i garantir la seva unitat. Per tant, suposava que l’emperador Carlemany estava per sobre de tots els sobirans locals.

Tota l’administració de l’Imperi Carolingi es centralitzaria en la figura de l’emperador i en una cort sense residència fixa.

A la vegada, Carlemany va realitzar una reforma administrativa dividint el territori de l’Imperi en grans circumscripcions, els comtats (uns dos-cents), al capdavant dels quals va posar un funcionari extret de la noblesa franca, el comte, delegat de l’emperador, unit a ell mitjançant un jurament de fidelitat. Al capdavant d’aquests hi situava un comte, que era el funcionari responsable de cobrar els impostos, reclutar homes armats, exercir justícia i rebre els juraments de fidelitat que vinculaven els homes lliures del comtat a l’emperador.

El territori comtal solia dividir-se, a la seva vegada, en vegueries en les quals actuava, en representació del comte, el veguer.

A les zones frontereres de la circumscripció administrativa, que exigien una vigilància militar més accentuada, Carlemany va crear les marques, territoris amb un exercit dirigit pels marquesos (en la pràctica, uns cabdills militars).

Però el control del comte o del marquès no era absolut perquè dins dels seus territoris podien existir bisbats o monestirs i propietats alodials, els titulars de les quals estaven vinculats directament a l’emperador i gaudien de facultats semblants a les dels comtes.

A prop de l’emperador restaven els missi-dominici (missatges del senyor, és a dir, de l’emperador), amb funcions d’ambaixadors volants amb plens poders per resoldre els nombrosos problemes que s’anessin plantejant i per controlar l’activitat dels comtes. És a dir, persones que vigilaven l’actuació de tots aquests funcionaris.

Frankenreich_768-811.jpg

Antigament, els cabdills germànics es comprometien, a canvi de la fidelitat dels seus homes, a proporcionar-los sempre aliments, vestits i armes. A mesura que van entrar en el procés de sedentarització, la garantia de la satisfacció de les seves necessitats materials va consistir en el lliurament de terres, amb persones que les conreaven, perquè els proporcionessin rendes suficients.

Rolandfealty.jpg

Cerimònia de l’homenatge

D’aquesta manera, els caps, per tal d’aconseguir més adhesions, es van veure impulsats de forma constant a intentar la conquesta de noves terres. A mesura que eren conquerides, el rei les concedia en benefici o feu (és a dir, condicionades a la prestació de serveis), als nobles que l’havien ajudat.

Per una banda, per a poder administrar els extensos territoris de l’Imperi, els carolingis es van envoltar de molts funcionaris, als quals lliuraven les terres pels seus serveis. Tant els beneficis com les terres dels funcionaris estaven condicionats a la prestació d’una serie de serveis. Si el vassall o el funcionari no complien amb les seves obligacions vers l’altre, les terres podien retornar al rei.

Amb els senyors, laics o eclesiàstics, el rei establia unes relacions de vassallatge. Mitjançant la cerimònia de l’homenatge, el vassall s’encomanava i jurava fidelitat al senyor (en aquest cas, el rei) i, a canvi, aquest li lliurava el benefici o feu. El vassall, d’aquesta manera, restava obligat a prestar ajut militar i consell al senyor sempre que li demanés, mentre que aquest havia de protegir el vassall i mantenir la integritat del benefici o feu que li havia concedit davant de possibles agressions exteriors.

Bataille_de_Poitiers.png

Els vassalls del rei podien, al seu torn, ser senyors d’altres vassalls, anomenats barons o cavallers. D’aquesta manera, es van anar establint una sèrie de vincles de dependència, de compromisos personals, al cim de les quals hi havia el monarca, tot i que amb un poder bastant simbòlic.

A l’imperi, hi predominava un tipus de vida de caràcter rural. La majoria de la població vivia de l’agricultura i residia al camp. Les ciutats eren petites, i l’artesania i el comerç, escassos.

Pel que fa a la cultura, Carlemany va intentar d’impulsar la vida cultural del seu regne. A la seva cort d’Aquisgrà, la capital de l’Imperi, va reunir els savis més importants de la seva època. Va fer crear la Schola Palatina per tal de fomentar tot el possible la vida intel·lectual. Aquesta escola va servir de model per a unes altres.

Caroline_2.jpg

Model de lletra minúscula carolina

Així, va crear una escola al mateix palau d’Aquisgrà on sistematitzaria les matèries d’estudi, que foren agrupades en tres nivells: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica), el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música) i la teologia, o ciència de Déu, culminació de tot el saber.

A més, en època de Carlemany, els monestirs, que havien estat creats com a llocs de retir i oració, es van convertir en centres d’educació i de cultura, al mateix temps que s’hi seguien realitzant activitats econòmiques.

Escribano.jpg

Tanmateix, l’Imperi Carolingi va durar poc. El somni imperial va resultar impossible per la profunda ruralització del territori, per les amenaces exteriors (pressions musulmanes, magiars i vikingues) i, sobretot, per la manca de diners a causa del col·lapse del comerç. A causa de tot això l’emperador no podia pagar els càrrecs administratius i, per cobrir les despeses dels serveis públics, va assignar als comtes i marquesos una renda extreta de la terra que els era confiada per governar.

De mica en mica, sobretot a partir de la mort de Carlemany, l’any 814, les discòrdies internes esquarterarien la unitat de l’Imperi Carolingi. Durant el regnat del seu fill, Lluís el Piadós, es van produir enfrontaments entre el nou emperador i els nets de Carlemany, conflictes que desembocarien en el Tractat de Verdum (843) en la divisió de l’Imperi en tres regnes: l’oriental per Lluís, el central per Lotari i l’occidental per Carles, que en èpoques posteriors es dividirien encara més i que preconfiguraven ja la divisió actual de l’Occident europeu.

Europe 843-870.jpg

Els antics funcionaris privatitzarien la seva funció pública –administració, justícia i govern general d’un territori- i la transmeteren en herència als seus fills. Sorgia, així, un nou estament dirigent de terratinents que explotava els seus territoris conreats per pagesos, la majoria dels quals restaven adscrits al territori, i en conseqüència es venien i es compraven juntament amb la terra. Els càrrecs públics i les terres administrades van ser considerats com a propietat privada, mentre que els esclaus i els pagesos lliures anirien transformant-se en serfs adscrits a una terra que treballaven per ells en una petita part i pels senyors propietaris en la major part.

Un segle després de la mort de Carlemany, la major part dels comtats s’havien tornat petits Estats autònoms. Havia començat el trànsit cap al feudalisme.