Entrades amb l'etiqueta ‘Imperi Bizantí’

Els mosaics de San Vitale de Ravenna

dijous, 13/10/2011

L’obra més interessant del període bizantí a Ravenna (Itàlia) és l’Església de San Vitale (546-548), reformada per desig de l’emperador Justinià per commemorar la victòria de l’Imperi Bizantí sobre els ostrogots, és a dir, la victòria del cristianisme sobre la doctrina herètica arriana professada pels invasors.

Es tracta d’una església de planta octagonal coberta amb cúpula, nau de circumval·lació, un absis afegit a un dels costats i un nàrtex al costat oposat a l’absis. Els capitells i cimacis estan treballats amb trepant i presenten estilitzacions vegetals i figures d’animals simbòlics (anyell, paó, etc.). Per crear claredat a l’interior, l’església té contraforts externs. Però el més destacat de l’església, sense cap dubte, és són els mosaics que cobreixen els murs del presbiteri, especialment els que representen Justinià i la seva cort i la seva esposa Teodora i el seu seguici, obra mestra de la pintura bizantina. Els mosaics formen part d’un programa iconogràfic on consten escenes de la Bíblia i diferents signes litúrgics.

san20vitale.jpg

Al primer mosaic es veu l’emperador vestit amb una capa de color púrpura, coronat i amb un recipient d’or a les seves mans que és la seva ofrena a la nova església. A l’esquerra de Justinià hi ha el bisbe Maximilià de Ravenna acompanyat per tres personatges eclesiàstics (amb l’arquebisbe Maximilià, identificable per una inscripció llatina col·locada damunt seu i per estar mostrant la creu), mentre que a la dreta es troben dos dignataris (un d’ells tradicionalment identificat com el comte Belisari, el cap militar que havia conquerit Ravenna) i alguns soldats que porten un escut amb l’anagrama de Crist. És a dir, representa l’emperador amb els representants dels poders fàctics de l’Estat. La solemnitat del grup queda accentuada pel fons daurat.

Contrasta la forma d’individualitzar i identificar els personatges centrals gràcies als vestits i atributs, però també a partir dels trets facials, mentre que el fons del mosaic presenta una marcada indefinició i els cossos desprenen una sensació d’immaterialitat. A l’autor ni l’interessaven el volum ni la sensació d’espai, per això els personatges semblen surar sense posar els peus a terra. A més, el fons crea una sensació d’intemporalitat. A esquerra i dreta del mosaic, per delimitar-ho, hi ha dues columnes corínties adornades amb materials preciosos.

Mosaico - L'imperatore Giustiniano col seguito - Basilica di San Vitale (547).jpg

L’escena admet diverses interpretacions complementàries. En primer lloc, el mosaic pot considerar-se com una forma simbòlica de fer present l’emperador a la consagració de l’església, acte al qual mai va assistir. D’altra banda, la posició central de Justinià i l’aura que li envolta el cap el situen com una figura sacralitzada, una mena de tretzè apòstol que es presenta amb la missió de fer triomfar el regne de Déu a la Terra. Finalment, podem considerar el mosaic com una representació de l’Estat teocràtic bizantí sostingut pels pilars de l’Església, la burocràcia i l’exèrcit. És destacable observar l’aurèola, senyal de santedat o divinitat, que envolta el cap de Justinià, símbol que proclama al món que ens trobem davant d’una dinastia d’arrels divines.

La qualitat dels colors i la precisió de les formes, juntament amb les sanefes ornamentals que emmarquen la composició ens remeten a l’obra de musivaris bizantins, probablement arribats directament des de Constantinoble per a la realització d’aquesta obra i portadors del retrat de Justinià que hauria servit de model per a realitzar el seu retrat.

NO_USAGES =

A la paret oposada, l’emperadriu Teodora i el seu seguici mostren una sumptuositat extraordinària en els vestits, les túniques i els ornaments (arracades, collars, etc.). A diferència del mosaic de l’emperador, en aquest cas hi ha algunes insinuacions arquitectòniques (pati davant d’un absis en forma de petxina i al costat d’una porta amb cortines i una font) que semblen indicar que els personatges es disposen a traspassar la porta d’entrada al matroneo per assistir a la cerimònia de consagració de l’església. Teodora porta a les mans un calze d’or i pedres precioses, la seva ofrena inaugural. A més, el caràcter oferent de l’emperadriu queda clarament remarcat pel fet que el brodat de la part inferior del vestit representa l’Epifania, l’ofrena que els mags d’Orient van fer al nen Jesús.

La basílica de Santa Sofia de Constantinoble

dilluns, 10/10/2011

L’obra culminant de l’arquitectura bizantina de l’època de Justinià és la gran Basílica de Santa Sofia, capella palatina i escenari principal d’un cerimonial esplèndid en el qual es manifestava el poder de l’imperi teocràtic. En aquest context, el temple de la Divina Saviesa va plantejar-se com un símbol emblemàtic del poder imperial i com l’ofrena més sumptuosa al Déu que l’havia fet possible. Això justificaria la frase atribuïda a Justinià en el moment de consagrar la basílica: “Salomó, t’he vençut”.

Edificada entre els anys 532 i 537, Santa Sofia s’aixeca sobre les restes d’una basílica del segle IV, bastida per Constantí i reconstruïda per Teodosi II, que va ser destruïda i incendiada durant la revolta urbana de Nika, produïda durant els primers i convulsos anys del regnat de Justinià. Un cop consolidat el seu poder, l’emperador bizantí va iniciar un política expansionista amb l’objectiu de reconstruir el vell Imperi Romà i, en paral·lel, una política de reconstrucció de la capital.

000776040.jpg

Per dur a terme la construcció, Justinià va escollir dos científics experts en cinètica, dos teòrics de les lleis físiques i els mestres d’obres Artemi de Tral·les i Isidor de Milet, i va posar al seu abast tots els recursos econòmics i humans de què disposava. Sota la seva guia van treballar-hi uns 10.000 obrers i va ser necessari anar a cercar materials a totes les terres de l’Imperi, prenent-los sovintment d’antics temples pagans.

La planta de l’edifici mostra un rectangle de 71 per 77 metres, precedit per un nàrtex interior i un d’exterior. Dins del rectangle, quatre enormes pilars, lligats entre ells i amb la resta de l’edifici per un joc d’arcades i voltes, delimiten un quadrat de 31 metres de costat. Damunt dels pilars s’alcen quatre arcs de mig punt que, mitjançant un sistema de petxines, defineixen el cercle sobre el que s’aixeca una gran cúpula semiesfèrica composada per quaranta nervis i els seus corresponents panys corbs. La cúpula s’alça fins els 65 metres i a la seva base quaranta finestres creen l’efecte d’una anella de llum que sembla deixar la cúpula suspesa a l’aire.

santasofia1.jpg

A l’est i a l’oest de la basílica, dues semicúpules perllonguen l’espai fins a cobrir totalment el rectangle i definir un eix longitudinal des de l’entrada fins a l’absis. A més, aquesta sala central actua com un gran baldaquí que simbolitza tant la volta celestial com el camí cap a la salvació del fidel cristià. També cal destacar que l’extrem occidental està precedit per un nàrtex doble i un atri porticat.

Finalment, al nord i al sud de l’edifici s’estenen dues naus laterals molt compartimentades i separades de la central per un doble pis d’arcades sobre columnes. Per sobre de la tribuna, al mur que tanca l’espai central s’obren dues fileres de finestres.

Turkey_Istanbul_Hagia_Sophia.jpg

Tot i aquesta estructura, els problemes de sustentació de la cúpula van resultar difícils de resoldre. Fins i tot, la cúpula inicial va ensorrar-se el 577, fet que va obligar els arquitectes a modificar el seu traçat per fer-la més alta i apaivagar així les tensions laterals mitjançant dos grans contraforts exteriors a cada costat. El resultat d’aquest esforç, però, va comportar que l’exterior resultés massa massís i amb uns volums trencats, fet que contrasta amb la serenor i lluminositat de l’interior.

El revestiment de les parets amb grans lloses de marbre i la presència de les columnes –un total de 107 columnes: 40 a la planta, 60 al gineceu i 7 a la galeria superior –, juntament amb el revestiment mural de mosaics, contribueixen al luxe i a la solemnitat que presenta l’interior de l’edifici. Principal santuari de l’Imperi d’Orient, anomenada Gran Església i símbol de tota l’Ortodòxia, Santa Sofia enlluerna sempre els visitants per l’harmonia i l’esplendor del seu interior.

05 Santa Sofia.jpg

La conversió de Santa Sofia en mesquita en el segle XV, després de la conquesta de Constantinoble pels turcs (1453), va fer possible la conservació de l’edifici. Tanmateix, aquesta conversió va modificar el seu aspecte original per ordre dels soldans: el mobiliari litúrgic ortodox va eliminar-se, els mosaics bizantins van ser coberts amb pintura i guix i s’hi van incloure panells amb inscripcions coràniques. A més, a l’exterior de l’edifici van afegir-se quatre minarets en forma de torre cilíndrica i van edificar-se diversos mausoleus al voltant de l’església, fet que va contribuir a la sensació de desordre volumètric que presenta l’exterior.

Reconvertida, el 1934, en museu d’art bizantí pel president turc Kemal Atatürk, Santa Sofia de Constantinoble és, encara avui, el testimoni més espectacular de l’arquitectura bizantina. La basílica esdevé l’expressió de la síntesi gairebé perfecta entre la planta basilical rectangular i l’espai central cupulat, és a dir, entre la tradició clàssica grecollatina i la tradició constructiva amb cobertes corbes de l’Àsia Menor.

L’Imperi Bizantí: economia, societat, cultura i decadència política

dimarts, 13/07/2010

La base econòmica, social i cultural de Bizanci. En el sistema econòmic de l’Imperi Bizantí van tenir gran transcendència la vida urbana i les activitats artesanals i comercials que s’hi relacionaven. Constantinoble, Efes i Tessalònica es consideraven de les més importants de l’època. Així, les ciutats van conservar les funcions que havien exercit durant l’etapa de l’Imperi romà: eren la seu dels bisbats i de les institucions de govern i de l’exèrcit. Igualment, s’hi va desenvolupar una artesania de gran qualitat (seda, esmalts, tapissos…) i eren el centre dels intercanvis comercials.

Constantinoble estava ben situada des del punt de vista comercial i militar, ja que des del seu port es podia controlar per terra i per mar les zones més perilloses d’Orient. A més, el veïnatge amb les fèrtils terres de Tràcia o de l’Àsia Menor oferia la garantia en el subministrament d’aliments.

La ciutat de Constantinoble i la seva zona comercial, el Corn d’Or, formaven un dels ports mediterranis més importants. Allí s’hi creuaven dues rutes de comerç, una marítima que unia la Mediterrània i la Mar Negra, i una altra terrestre, que connectava el continent europeu amb Àsia. S’hi va desenvolupar també una variada artesania, sobretot de producció d’objectes de luxe.

BasileIIConstantinVIIIHoldingCross.jpgL’Imperi bizantí va gaudir d’una prosperitat econòmica molt gran. La base econòmica de Bizanci la constituïen la riquesa de la terra i el comerç d’exportació, tant d’articles de luxe (teixits, especialment la seda, sola o amb brocats d’or i plata; seguida de peces fines de llana, cotó i lli) com de tecnologia (entre els segles V i X, Constantinoble va exportar la cúpula sobre base quadrada a tot Europa, per exemple). Els bizantins van dominar el comerç mediterrani i les grans rutes que unien Europa amb l’Àsia i l’Àfrica.

Aquest comerç va donar a les arques de l’Estat un superàvit constant i una balança de pagaments comercials favorable. Reflex d’això va ser la fermesa de la moneda bizantina, el solidus, el valor del qual (4,48 grams d’or) es mantindria pràcticament inalterable des de la seva creació per Constantí, fundador de la capital de l’Imperi, fins el segle XII i va convertir-se en la moneda de referència en el món dels intercanvis de l’època.

Tot i això, l’economia de la resta de l’Imperi era fonamentalment agrària. Hi havia grans latifundis en poder dels tradicionals terratinents. També van concedir-se moltes terres als funcionaris que controlaven diverses províncies (els quals tenien el poder civil i militar) i a l’Església per a la creació de monestirs.

Solidus-Justinian_II-Christ_b-sb1413.jpgAquestes terres eren conreades per famílies camperoles en règim de colonat. Al principi, hi havia també petits propietaris, però progressivament van anar empobrint-se i van passar a ser controlats pels grans senyors.

Al principi, l’Imperi bizantí va mantenir les formes de vida de l’Imperi romà. No obstant això, després del regnat de Justinià cada cop va anar adoptant més elements d’origen grec. La llengua grega va substituir el llatí com a llengua oficial i l’Església bizantina es va anar allunyant de l’Església de Roma.

L’Imperi bizantí va desenvolupar un art molt ric. Com que a Bizanci la religió era tan important, la major part de les obres d’art que en conservem són religioses. En arquitectura, destaquen les nombroses esglésies, que tenien planta de creu grega i estaven cobertes per grans cúpules. La basílica de Santa Sofia (537) n’és el millor exemple. Un altre element típic de l’art bizantí van ser els mosaics, que cobrien les parets i els sostres de les esglésies i palaus.

Segles VII a XII. Durant la segona etapa, que arriba fins al segle XII, va desaparèixer el caràcter romà de l’administració estatal i es va imposar el grec com a llengua oficial. Malgrat que es va aconseguir d’impedir els intents de conquesta per part de diversos pobles (perses, eslaus, àrabs), al llarg d’aquest període Bizanci va perdre molts territoris, que van passar a pertànyer a l’Imperi Islàmic, a l’Àsia Menor i al nord d’Àfrica, entre d’altres.

Bizancio a mediados del siglo VII.jpg

Primer els llombards i després els normands van arrabassar a l’Imperi Bizantí les seves possessions al centre i nord de la Península Itàlica (l’Imperi només va poder conservar Venècia durant uns segles). Després, els visigots van expulsar els bizantins de la península Ibèrica. A més, durant els segles VII i VIII, els musulmans van conquerir tota la costa mediterrània de l’Àfrica, i també Síria i Palestina. Des d’aleshores, l’Imperi bizantí va quedar reduït a la península d’Anatòlia, els Balcans i el sud de la Península Itàlica.

En aquest període es va afeblir el poder central de l’emperador enfront de la noblesa terratinent, la qual va aconseguir la immunitat fiscal de les seves possessions i el dret a quedar-se amb els impostos de l’Imperi que pagaven els camperols. Al mateix temps, els senyors van organitzar les seves pròpies forces armades.

Vlahernskaya.jpgA l’Imperi bizantí, la religió amarava la vida i la cultura i era un motiu fonamental de disputes. Per exemple, en el segle VIII, els emperadors van prohibir el culte a les imatges santes; aquesta prohibició va provocar molts avalots i finalment es va haver de derogar.

Al segle IX es va produir la ruptura religiosa entre les Esglésies de Roma i Bizanci. Després d’haver-se restablert la unitat religiosa durant un breu període, al segle XI aquesta es va tornar a trencar, aquesta vegada de manera definitiva. Això va donar lloc al que es coneix com a Cisma d’Orient, amb la separació definitiva el 1054 entre l’Església catòlica, que reconeixia l’autoritat del papa, i l’Església bizantina o ortodoxa, que reconeixia la del patriarca de Constantinoble.

Els monjos ortodoxos van evangelitzar els pobles de l’est d’Europa. Per això, l’Església ortodoxa és la majoritària a països com Rússia, Lituània, Bielorrússia, Bulgària o Romania, entre d’altres, a més de ser-ho també a Grècia i Macedònia, territoris de dominació directa de l’Imperi Bizantí.

Segles XII a XV. A la tercera etapa, que abraça fins al segle XV, l’Imperi va continuar subsistint, però ja força reduït territorialment. A principi del segle XV, només quedava Constantinoble en mans bizantines. La pèrdua del domini absolut sobre la Mediterrània des del segle VII, l’expansió de l’islam i els canvis en l’agricultura, el comerç marítim i l’exèrcit portarien a la descomposició de l’Imperi.

Bizancio1204.jpg

Les causes profundes de la descomposició de l’Imperi les trobem en els enfrontaments amb l’islam els segles VII i VIII que van tallar el gran comerç mediterrani, en la dependència de Bizanci respecte dels mercaders venecians i en l’exigència de fons estatals elevats per pagar els mercenaris de l’exèrcit. La ruïna de l’Estat, la creixent feudalització del camp i el despoblament rural posarien fi a l’Imperi.

PriseDeConstantinople1204PalmaLeJeune.JPG

Per una part, va perdre el paper comercial que havia acomplert en èpoques anteriors. Per una altra, es van intensificar les lluites internes entre els senyors, els quals van aconseguir augmentar el seu poder polític local, enfront del poder central de l’emperador, cada cop més feble. Per últim, va tenir una gran importància la pressió dels turcs (és a dir, l’Imperi Islàmic sota el control turc).

A tot això cal afegir el fet que una de les croades (expedicions militars beneïdes i que comptaven amb el suport de l’Església de Roma) va ser desviada del seu objectiu inicial (Egipte) i es va dirigir cap a Bizanci: Constantinoble va ser saquejada i el seu territori dividit entre nobles occidentals en principats feudals.

Siege_constantinople_bnf_fr2691.jpg

Aquesta llarga decadència política, econòmica i militar de Bizanci va culminar amb la presa de Constantinoble, després d’un setge molt llarg, el 1453, a mans dels turcs otomans. Així es posava fi al vell Imperi Bizantí.

Zonaro_GatesofConst.jpg

L’Imperi Bizantí: l’auge de l’època de Justinià

dimarts, 13/07/2010

La crisi del segle III va sotraguejar de manera considerable l’economia del sector occidental de l’Imperi. En canvi, a la zona oriental, el comerç marítim, les tasques artesanals i una agricultura no sotmesa a la dominació dels terratinents va permetre la consolidació d’una civilització urbana i una economia monetària.

La pressió dels pobles bàrbars a les fronteres ja havia portat a Dioclecià, l’any 286, a la divisió política de l’Imperi en dues parts: Orient i Occident; quedava a la part oriental el territori més ric i amb millors facilitats per resistir els atacs dels bàrbars. Així, l’Imperi d’Orient, més ric que el d’Occident, va ser capaç de resistir les invasions germàniques.

Byzantium476lightblue.PNG

Quan l’any 476 l’emperador d’Orient va rebre des de Roma les insígnies imperials arrabassades pels invasors al darrer emperador romà, Ròmul August, pot dir-se que amb elles anava el reconeixement que el centre de l’autoritat al món mediterrani passava ara la ciutat de Constantinoble. Aquest imperi es va mantenir deu segles amb el nom d’Imperi bizantí. Va tenir com a capital la ciutat de Constantinoble, que abans s’anomenava Bizanci.

Segles V a VII. A l’evolució de l’Imperi Bizantí durant l’edat mitjana es distingeixen tres etapes ben diferenciades. La primera abraça fins a començament del segle VII. Durant aquesta època, l’Imperi va mantenir l’herència llatina heretada de l’Imperi Romà.

La idea de recuperar l’Imperi perdut va sorgir força vegades durant la història, la més important de les quals en el segle VI, sota el regnat de l’emperador Justinià I (527-565), durant el regnat del qual, es pot afirmar que Bizanci va viure la seva època més gloriosa.

Meister_von_San_Vitale_in_Ravenna.jpg

Justinià, que va governar juntament amb la seva esposa Teodora, va intentar, fins i tot, tornar a construir la unitat imperial mediterrània. Per a dur-la a cap va impulsar la conquesta del nord d’Àfrica occidental (l’antic regne dels vàndals), el sud de la Península Ibèrica (fins aleshores sota el control dels visigots) i gran part del territori d’Itàlia (en poder dels ostrogots) a mans dels seus exèrcits comandats per Belisari i Narsès.

Aquesta política mediterrània va obligar l’emperador bizantí a signar la pau amb Pèrsia (Estat que en aquesta època tornava a ser una gran potència i representava una seriosa amenaça militar) i a deixar desprotegits els Balcans, fet que va propiciar la posterior penetració dels pobles eslaus a la Península Balcànica.

Així, en època de Justinià I, i abans de l’allau musulmana, l’àrea mediterrània va tornar a ser unificada des de Constantinoble. El triomf militar va ser espectacular, però efímer en el temps.

justiniano-i.jpg

Justinià també va actualitzar les lleis romanes a través de l’elaboració el Corpus Iuris Civilis o Codi de Justinià, una recopilació de moltes lleis romanes, complementades per d’altres bizantines. Aquesta va ser la tasca de més repercussió històrica del seu regnat. Justinià va encarregar al seu ministre de justícia Tribonià que recopilés la reglamentació romana en un sol codi, acabat el 529, que va rebre el nom de Codex Iustinianeus. Després es recopilarien les sentències (en l’anomenat Digest o Pandectae, és a dir, l’obra que ho conté tot). Juntament amb les Institutiones i les Noveŀlae (lleis noves) formarien el Corpus Iuris Civilis.

D’altra banda, per a governar un imperi tan extens calia una bona organització. Així, l’emperador o basileu concentrava tots els poders: dirigia l’exèrcit i l’administració i era el cap religiós. D’altra banda, Justinià va potenciar el desenvolupament d’una poderosa burocràcia estatal, una àmplia xarxa de funcionaris especialitzats controlada per l’emperador i que executaven les seves ordres per tot l’Imperi,. A més, Justinià es va envoltar d’una luxosa cort, va organitzar un exèrcit molt poderós que en defensava les fronteres i va articular un cos de diplomàtics que mantenia les relacions amb altres pobles i afavoria el comerç.

justinian.jpgPer tal de mantenir les despeses de l’Estat i l’exèrcit, es va imposar un fort sistema fiscal: es cobraven impostos als propietaris de terres, als comerciants i a tots els súbdits, els quals, a més, havien de realitzar per a l’Estat una sèrie de serveis gratuïts.

L’Església, com a hereva directa de l’Imperi Romà, va tenir una gran importància en la vida política de l’Imperi Bizantí. Com havia estat característic en el Baix Imperi Romà, els emperadors bizantins van continuar intervenint activament en el control de l’Església, i per això, els patriarques de Constantinoble van començar a discutir la primacia de l’Església de Roma i de la figura del Papa.

Durant els primers segles de la història de Bizanci, l’Església va viure intenses polèmiques teològiques (qüestions relatives a la naturalesa divina) que, de vegades, expressaven el descontentament social. Les idees teològiques que no van aconseguir triomfar van ser considerades heretgies i, per tant, perseguides.

Una primera onada d’heretgies va tenir com a centre de discussió el problema de la naturalesa (divina o humana) de Crist, com per exemple l’arrianisme (impulsat per Arri), que rebutjava la idea que Jesús fos home i Déu al mateix temps (el que s’havia denominat com la doble naturalesa de Crist).

Una altra heretgia posterior va ser la dels iconoclastes, els quals consideraven que era condemnable retre culte a les imatges (icones).

Ambdues postures, l’arrianisme i la iconoclàstia, després d’una època de gran difusió, van ser derrotades i perseguides per la jerarquia eclesiàstica ortodoxa.