Entrades amb l'etiqueta ‘Imperi Austríac’

L’Imperi Austrohongarès a finals del segle XIX

dimarts, 7/12/2010

L’Imperi Austrohongarès reunia a finals del vuit-cents els territoris que van agrupar la dinastia dels Habsburg, els arxiducs austríacs i els emperadors del Sacre Imperi des del segle XVI. El tret fonamental d’aquest immens Imperi era la gran diversitat ètnica, cultural i religiosa dels territoris que el composaven. Per això, des del segle XIX, els moviments nacionalistes i independentistes van ser una amenaça constant per a la seva supervivència.

Österreich-Ungarns_Ende.png

Aquest Imperi tenia fonamentalment dos grans centres: Àustria, de cultura alemanya, i Hongria, de cultura magiar. En la primera meitat del segle XIX, els diferents emperadors van intentar liderar la unificació de tots els pobles de llengua alemanya en una “Gran Alemanya”. Així va ser com, en el Congrés de Viena de 1815, va sorgir la Confederació Germànica liderada per Àustria. L’emperador Francesc Josep I (1848-1916) va tractar d’aplicar, en els inicis del seu regnat, una política de centralisme i absolutisme germànic.

Kaiser_franz.jpg

L'emperador Francesc Josep I

La derrota austríaca davant de Prússia en les guerres d’unificació alemanyes a Sadowa, el 1866, però, va posar fi al projecte austríac de liderar la unificació alemanya. Així, des del compromís de 1867, Francesc Josep I va convertir-se en rei d’Hongria i va configurar una monarquia dual amb dos grans regnes: Àustria i Hongria. D’aquesta manera, en comptes de buscar una solució federalista entre totes les nacionalitats que configuraven l’Imperi, l’emperador va preferir entendre’s només amb Hongria, convertint-se en monarca d’aquesta nació.

Així, en la monarquia dual, ambdós regnes tindrien constitucions i governs particulars i s’encarregarien dels seus assumptes interns amb l’excepció de tres factors d’unitat política: la monarquia, els ministeris de relacions exteriors, finances i defensa (controlats pel primer ministre, nomenat per l’emperador), i una comissió mixta dels respectius parlaments.

Aquesta partició de l’imperi, a la pràctica, suposava la creació de dues àrees d’influència: a l’oest l’austríaca, i a l’est l’hongaresa; fet que desplauria a les altres nacionalitats integrants de l’Imperi. Tot i l’existència d’un fort sentiment popular a favor de la monarquia, el problema de les nacionalitats dividiria les forces polítiques austrohongareses. De fet, la unitat es mantindrà bàsicament pel reconeixement de l’autoritat de l’emperador, l’exèrcit i la burocràcia.

Wappen_Kaisertum_Österreich.png

A Àustria, hi predominava la població alemanya, però a l’interior hi havia pobles no alemanys als quals van voler “germanitzar”. Els liberals assentarien en aquest període les bases de la industrialització, es limitaria el poder de l’Església, es reconeixerien les llibertats públiques i s’organitzaria el sufragi censatari directe per a les eleccions al Parlament (Reichstag) composat per dues cambres: la dels senyors (amb membres hereditaris o designats vitalíciament per l’emperador) i la dels representants (els membres de la qual eren escollits per les Dietes provincials). Aquest sistema provocaria, en principi, un cert clima de llibertat que afavoriria la indústria i el desenvolupament de les arts i la vida intel·lectual.

La implantació del sufragi universal directe, el 1908, tornaria, però, a despertar el problema de les nacionalitats, especialment a Txèquia. Aquest sistema donava una mínima satisfacció als alemanys (24% de la població) i als hongaresos (24%), però deixava novament sense resoldre les aspiracions nacionals del mosaic d’altres pobles que configuraven l’Imperi. Els txecs, els polonesos, els eslovacs, els romanesos i els eslaus del sud (eslovens, croats, serbis, etc.) mantindrien l’oposició i la lluita contra l’organització imperial. D’altra banda, grups demòcrates i socialistes van pugnar per enderrocar la monarquia autoritària dels Habsburg cap a finals del segle XIX i instaurar un règim parlamentari i de caràcter democràtic, però fracassarien en els seus intents.

A Hongria, a més del territori pròpiament hongarès, el regne comprenia Eslovènia, Croàcia i Transilvània, sotmesos a la sobirania hongaresa des del compromís de 1867. La població majoritària era la magiar (54%), seguida dels romanesos (16%) i els eslovacs (10,7%). El primer pas del nou regne seria assentar els avantatges obtinguts per la configuració de la monarquia dual el 1867. Però desprès d’una primera etapa liberal, el poder recauria en mans de la minoria aristocràtica que imposaria un sufragi molt restringit (excloent totalment obrers i camperols) i una política de magiarització (imposició de la llengua i la cultura hongaresa) sobre les altres nacionalitats de la seva àrea d’influència en l’Imperi que acabaria incitant als nacionalistes eslaus de Bòsnia i Hercegovina a cerca, en secret, l’ajuda de Sèrbia contra l’Imperi, fet que derivaria en el principal detonant de la Gran Guerra amb l’assassinat de l’hereu al tron Austrohongarès a Sarajevo el 1914.

Austria_hungary_1911.jpg

Els nacionalismes contra l’Imperi dual

dilluns, 22/11/2010

Des de 1867, l’emperador austríac Francesc Josep va convertir-se en rei d’Hongria i va anar configurar l’Imperi sota l’estructura d’una monarquia dual. Aquesta partició de l’Imperi, a la pràctica, suposava la creació de dues àrees d’influència: a l’oest l’austríaca, i a l’est l’hongaresa; fet que desplauria a les altres nacionalitats integrants de l’Imperi.

Wappen_Kaisertum_Österreich.png

Aquest nou sistema donava una mínima satisfacció als alemanys (24% de la població) i als hongaresos (24%), però deixava novament sense resoldre les aspiracions nacionals del mosaic d’altres pobles que configuraven l’Imperi. Els txecs, els polonesos, els eslovacs, els romanesos i els eslaus del sud (eslovens, croats, serbis, etc.) mantindrien l’oposició i la lluita contra l’organització imperial. D’altra banda, grups demòcrates i socialistes van pugnar per enderrocar la monarquia autoritària dels Habsburg cap a finals del segle XIX i instaurar un règim parlamentari i de caràcter democràtic, però fracassarien en els seus intents.

Austria_Hungary_ethnic.jpg

El 1871, l’historiador i polític nacionalista txec František Palacky, partidari de la reforma política cap a un Estat multinacional, expressava en els seus Assaigs Txecs la seva decepció amb la nova configuració de l’Imperi Austro-Hongarès:

Vet aquí que jo mateix he perdut les esperances de veure com s’edifica una Àustria que pugui viure. Però una Àustria així seria desitjable, seria realitzable en ella mateixa. Ara, s’ha permès que els alemanys i els magiars hi assegurin la seva hegemonia i hi estableixin un despotisme de raça sense cap mena de contrapartida; un despotisme que, en un Estat constitucional on es parlen una infinitat de llengües, no pot durar gaire, ja que es basa en un disbarat polític; els alemanys i els magiars no volen una Àustria que no estigui organitzada despòticament.

Desgraciadament, per culpa dels qui s’esforcen per esquinçar l’Imperi, Àustria ja ha avançat molt en el camí relliscós que porta a l’abisme. Pel que fa a mi, malgrat tot, no sento gaire temor per la meva nació, encara que li estigui reservat patir una vegada més la cruel prova del ferro i del foc; si el seu cor continua bategant, ja n’hi ha prou; no s’extingirà amb Àustria, sinó que ressuscitarà a una vida més ardent, a despit de les circumstàncies adverses.

La Revolució de 1848 a l’Imperi Austríac: la Primavera dels Pobles

dijous, 14/10/2010

A l’Imperi Austríac seria on els conflictes prenguessin un caràcter més nacionalista. L’emperador Ferran I faria dimitir el ministre Metternich, l’artífex de la Restauració, davant un seguit d’aldarulls protagonitzats pels joves burgesos de Viena, encoratjats per les notícies que arribaven de París. Els revolucionaris austríacs obtindrien, a més de la dimissió del canceller, la promesa d’una Constitució i de la llibertat de premsa. No contents amb aquestes cessions, els revoltats imposarien a l’emperador una assemblea constituent escollida per sufragi universal masculí.

Praha_Barricades_1848.jpg

La fugida de l’emperador animaria altres províncies de l’Imperi on l’ideal nacionalista romàntic havia fet fortuna a la revolta. Així, els txecs de Praga s’insurreccionarien i obtindrien la Carta de Bohèmia (constitució que els concedia autonomia), a més del reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre la població alemanya i txeca del seu territori.

Desprès de Viena i Praga, la revolta arribaria a Cracòvia, principal focus del nacionalisme polonès i a Croàcia on la Dieta, reunida a Zagreb, va reivindicar el dret a expressar-se en la llengua serbo-croata i va elaborar un programa autonomista.

Però, seria a Hongria on la revolta assoliria majors dimensions. El líder nacionalista Kossut, cap d’un partit democràtic i separatista, va aconseguir que la Dieta hongaresa votés la llibertat de premsa, l’abolició dels drets feudals, l’organització d’una guàrdia nacional hongaresa i la instauració d’un sistema parlamentari. Els hongaresos reclamarien una assemblea pròpia independent de l’Imperi i va formar-se un govern hongarès que es negaria a acceptar la coronació del nou emperador com a rei d’Hongria, declarant, en conseqüència, la independència. Àustria no acceptaria aquest desafiament separatista i seguidament esclataria el conflicte bèl·lic.

March15.jpg

Així, la reacció a aquest desafiament al poder imperial no va fer-se esperar. El general Windischgratz, amb el suport de la burgesia conservadora de les ciutats i del món rural, s’imposaria a Viena dissolent l’Assemblea. El mateix general prendria Praga desprès de bombardejar la ciutat, dissolent el Congrés Nacional Txec. Només la Hongria independentista oferiria major resistència. Finalment, gràcies a l’ajuda militar dels tsar Nicolau I de Rússia que va envair el país, l’exèrcit imperial austríac faria capitular els insurrectes hongaresos, castigant el país amb una dura repressió.

Capitulaton_of_Hungarian_Army_at_Világos_1849.png

Als territoris imperials d’Itàlia, els esdeveniments de Viena també van encoratjar l’agitació liberal que pugnava pel liberalisme i l’alliberació nacional. Així, als territoris italians de la Llombardia i el Vèneto els insurrectes reclamarien la retirada dels austríacs i a Venècia els radicals acabarien proclamant la República. A més, el rei de les Dues Sicílies, Ferran II, va veure’s obligat, el gener de 1848, a atorgar una constitució de caràcter liberal. el mateix van haver de fer Carles Albert, rei del Piemont, i Leopold II, gran duc de la Toscana. Seria al març quan Venècia i els territoris de la Llombardia (Milà) s’alcessin contra l’autoritat austríaca sortint inicialment victoriosos. Carles Albert del Piemont també s’enfrontaria als austríacs, però seria derrotat.

Sanesi_-_La_rivoluzione_di_Palermo-12_gennaio_1848_-_ca._1850.jpg

Com a conseqüència d’una manca de confiança en la institució monàrquica venecians i toscans instaurarien la República. Fet que també va donar-se temporalment als Estats Pontificis desprès de la fugida del Papa Pius IX de Roma davant l’avenç revolucionari. Un nou intent independentista de Carles Albert del Piemont suposaria l’inici de la reacció austríaca. El mariscal Radetzky ocuparia Milà i Venècia en nom de l’Imperi, la república veneciana era derrotada i el poder austríac es mantenia a la Llombardia i el Vèneto. Els altres sobirans italians deposarien la seva actitud anti-austríaca en veure la repressió militar i reinstaurarien l’absolutisme als seus regnes. Només el Piemont va mantenir el liberalisme establert per la Constitució de 1848 en el seu territori.

Si 1848 havia comportat el desvetllament de tots els pobles sotmesos a l’Imperi Austríac, cap de les revolucions no va poder complir els seus objectius i les forces secessionistes no van tenir prou força per soscavar la integritat territorial de l’Imperi. El ministre Bach suprimiria la Constitució imposada pels revolucionaris austríacs i imposaria una administració centralista basada en la unitat i indissolubilitat de totes les províncies de l’Imperi sota l’autoritat absoluta de l’emperador Francesc Josep I. De tota manera, com a concessió per evitar nous aldarulls i portar la burgesia conservadora al costat de l’autoritat imperial, es respectarien el principi d’igualtat davant la llei de tots els ciutadans i la igualtat de drets en totes les províncies de l’Imperi, es suprimirien la major part dels drets feudals i es proclamaria l’emancipació de la pagesia.