Entrades amb l'etiqueta ‘Imatges del París Contemporani’

Ernest Meissonier: La barricada del carrer Mortellerie

divendres, 17/05/2013

El moviment revolucionari de 1848 va començar a París quan el febrer el govern, cada cop més moderat, corrupte i deslegitimitat socialment, va restringir les llibertats ciutadanes. Un moviment insurreccional va culminar amb l’assalt al palau reial, la fugida del rei Lluís Felip d’Orleans i la proclamació de la Segona República el 24 de febrer. Aleshores va formar-se un govern provisional amb la participació de republicans, socialistes i radicals amb l’objectiu d’impulsar un programa de reformes polítiques i socials.

meissoner barricade mortellerie.jpg

Tanmateix, les eleccions d’abril van suposar la victòria de la burgesia liberal moderada, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, els grans protagonistes de la Revolució de 1848, es veien novament marginats a la cambra de representants i, a més, van patir la liquidació de les reformes socials que s’havien iniciat. La resposta al gir conservador de la República va ser una nova insurrecció obrera a París, el juny, que va derivar en un enfrontament entre la burgesia i el proletariat. La rebel·lió va ser sufocada amb la intervenció de l’exèrcit i una dura repressió que culminaria amb la detenció i deportació dels líders del moviment obrer parisenc. La revolució social havia fracassat.

Testimoni artístic i protagonista en primera persona, el pintor francès Ernest Meissonier (1815-1891), capità d’artilleria de la Guàrdia Nacional encarregada d’esclafar la Revolució de 1848, va ser un observador privilegiat de la repressió de la insurgència popular en una barricada aixecada al costat de l’Hotel de Ville de París. Al quadre La barricada del carrer Mortellerie (La Barricade, rue de la Mortellerie, 1851) ens deixa el seu testimoni:

Quan el vaig pintar encara em trobava sota la terrible impressió de l’espectacle que acabava de veure […]. Aquestes coses entren a l’ànima de qui les reprodueix […]. He assistit a l’esdeveniment en tot el seu horror, soc testimoni de la matança dels revoltats, el cadàvers dels quals, afusellats i llançats per les finestres, cobrien les llambordes mentre la seva sang, que seguia brollant, tintava el terra de vermell.

La imatge, tot i ser la visió d’un pintor conservador que va participar de la repressió, ens presenta els fets amb cruesa, amb realisme. La cara de la mort esdevé protagonista dramàtic. No existeixen ornaments que justifiquin o edulcorin l’escena. Tampoc existeixen els herois, només el poble anònim esclafat. En primer pla, d’entre el conjunt de cossos anònims morts per l’acció de l’exèrcit i la Guàrdia Nacional, destaca un cadàver. Va vestit amb els colors de la nació: blau, blanc i vermell. Aquest mort és el símbol que dóna força i caràcter al quadre: és la nació francesa dessagnada per la guerra civil.

meissoner barricade mortellerie 1.jpg

meissoner barricade mortellerie 2.jpg

Jacques-Louis David: La coronació de Napoleó

dilluns, 13/05/2013

El 1804, per la Constitució de l’any XII, ratificada novament per un plebiscit en el qual va rebre una majoria aclaparadora (3,5 milions de vots a favor i només 2.579 en contra), Napoleó Bonaparte va convertir-se en l’emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I. Així, el nou emperador va ser consagrat, el 2 de desembre d’aquell any, pel propi Papa, Pius VII, a la Catedral de Notre Dame de París.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon.jpg

Tot i l’entusiasme jacobí dels anys de la Revolució, el pintor Jacques-Louis David (1748-1825) va ser també el pintor de l’Imperi, l’encarregat d’immortalitzar la nova glòria francesa que representava Napoleó. I seria el mateix emperador que encarregaria a l’artista parisenc, “primer pintor” de França des de 1804, la realització del quadre que havia de consagrar política i simbòlicament la seva coronació imperial en una obra monumental dedicada a la glòria de l’esdeveniment.

David va ser present a Notre Dame, dibuixant l’escena al natural, realitzant l’esbós dels personatges principals i prenent nota d’aquells detalls que havien de donar caràcter i grandesa a l’obra. Després iniciaria un llarg procés fins a la culminació i entrega del quadre, l’octubre de 1807. Un any després, el 1808, l’oli es presentava al Saló de París, on rebria l’aprovació de l’emperador. En agraïment David seria nomenat oficial de la Legió d’Honor.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 5.jpg

Jacques-Louis David autoretratat a la tribuna de Notre Dame dibuixant la cerimònia

A La coronació de Napoleó (Le Sacre de Napoléon) David posa en escena el caràcter fastuós de la consagració i el seu missatge polític i simbòlic. Testimoni ocular de la cerimònia, el pintor va reflectir amb gran realisme la multitud guarnida, renunciant a les al·lusions neoclàssiques. Neix així l’anomenat estil imperi, aquell que havia de convertir el present en ornamentació artística (i propagandística) i reflectir la glòria de Napoleó i els francesos.

Els detalls són importants: els luxosos vestits, l’estudiada disposició dels personatges, els moviments representats, la combinació magistral de llums i ombres… Tot plegat serveix en l’objectiu de l’artista: un quadre monumental que esdevé una representació idealitzada del poder però a la vegada juga el paper de crònica històrica.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 1.jpg

Napoleó Bonaparte i Pius VII

Com no podia ser d’altra manera, Bonaparte és el punt central de la composició. Superb, l’emperador es corona a si mateix i llueix un llorer d’or, seguint la tradició de la Roma imperial clàssica. La nova corona imperial, elaborada per a l’esdeveniment i amb la qual s’ha autocoronat, s’inspira en la que lluïa Carlemany. César i Carlemany. L’Imperi Romà i l’Imperi Carolingi. El somni d’una Europa única renaixent de la mà de Napoleó.

L’emperador es disposa a coronar Josefina. Al seu costat Pius VII, en un paper clarament secundari, beneeix i sacralitza l’entronització aixecant la seva mà dreta. El poder imperial substitueix el poder papal. Bonaparte recupera en aquesta escena els atributs propis de l’Antic Règim, però revestits dels vestigis de la Revolució: el nou emperador no és consagrat per la gràcia de Déu, no esdevé un monarca de dret diví, sinó que ho és per la “voluntat del poble”. O així ho volia fer creure.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 2.jpg

Josefina de Beauharnais

Josefina de Beauharnais, la primera esposa de Bonaparte, s’agenolla per rebre la corona. Tot i ser sis anys més gran que Napoleó, David la representa amb el rostre d’una jove. Un lleu somriu il·lumina la seva cara. Esplèndidament vestida i guarnida fastuosament amb les joies més imponents, la seva actitud és de recolliment, tal i com correspon al caràcter sagrat del moment.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 3.jpg

Els grans dignataris de França

A la dreta de la imatge podem observar els grans dignataris de França. Charles-François Lebrun (tresorer de l’Imperi, presenta el ceptre amb l’àguila imperial a les seves mans), Jean-Jacques Régis de Cambacérès (canceller de l’Imperi i pare del Codi Civil, presenta la mà de justícia), Louis-Alexandre Berthier (mariscal de l’Imperi, presenta el globus imperial coronat d’una creu), Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord (gran camarlenc de Napoleó), i Joachim Murat (mariscal de França). Tots ells apareixen vestits amb roba de cerimònia pròpia del regnat d’Enric IV, el primer rei Borbó francès.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 4.jpg

La família Bonaparte, nova dinastia imperial

En canvi, a l’esquerra veiem la família de l’emperador. Maria Letizia Ramolino (mare de Napoleó i absent en la cerimònia), Lluís Napoleó (germà i futur rei d’Holanda), Josep Bonaparte (germà i futur rei d’Espanya), les germanes de Napoleó i l’infant Carles Napoleó (nebot de l’emperador, fill de Lluís Bonaparte i d’Hortense de Beauharnais). Tot un símbol de la nova dinastia que s’estava instaurant amb solemnitat a Notre Dame.

Fragonard: Mirabeau i Dreux-Brézé

dimecres, 24/04/2013

Alexandre-Évariste Fragonard (1780-1850), fill de Jean-Honoré Fragonard, va ser un pintor especialitzat en la pintura històrica no clàssica, el que s’anomena style troubadour, caracteritzant-se per realitzar una lectura romàntica dels episodis de la història de França, especialment els esdeveniments de la Revolució francesa.

mirabeau_et_dreux-breezee.jpg

En aquest cas, a Mirabeau i Dreux-Brézé (quadre de la segona meitat del segle XIX) Fragonard representa l’enfrontament dialèctic produït el 23 de juny de 1789, tres dies després del Jurament del Joc de Pilota, quan Lluís XVI va prometre introduir reformes i va demanar la cloenda de la sessió perquè els Estats Generals tornessin a reunir-se per estaments. Esdevinguts Assemblea Nacional, els diputats del Tercer Estat no van moure’s dels seus escons a l’Hôtel des Menus Plaisirs de Versalles.

És aleshores quan es produeix el famós enfrontament. Henri-Évrard de Dreux-Brézé, mestre de cerimònies de Lluís XVI, va adreçar-se a l’Assemblea per reiterar les ordres reials: “Vous avez entendu, messieurs, l’ordre du roi”. Tot provocant la cèlebre resposta del comte de Mirabeau: “Allez dire à votre maître que nous sommes ici par la volonté du peuple et n’en sortirons que par la force des baïonnettes”.

mirabeau_et_dreux-breezee 2.jpg

Dreux-Brézé: "Vous avez entendu, messieurs, l’ordre du roi".

mirabeau_et_dreux-breezee 1.jpg

Mirabeau: "Allez dire à votre maître que nous sommes ici par la volonté du peuple et n’en sortirons que par la force des baïonnettes".

Henri-Évrard, marquès de Dreux-Brézé, el grand maître des cérémonies de France en temps de Lluís XVI, apareix acompanyat d’uns soldats. Tot i comunicar enèrgicament el missatge transmès per mandat reial, es veu obligat a escoltar la reacció airada de Mirabeau davant l’actitud desafiant de la resta de diputats.

Honoré Gabriel Riqueti, comte de Mirabeau, il·luminat per la llum que sorgeix des de la part superior de la sala, assenyala amb la mà dreta la decisió dels diputats de romandre a la sala reunits en assemblea. És l’heroi de la jornada i una de les veus més destacades de l’Assemblea Nacional Constituent. Encara són lluny els temps en que esdevindria un traïdor a la Revolució. Representa la “veu del poble”.

Manifest pictòric d’una interpretació de l’art com a eina de combat polític, un altre dels autors que dirigiria la seva mirada cap aquest episodi seria el genial Eugène Delacroix en el seu Mirabeau davant Dreux-Brézé (1831).

dor5_delacroix_001f.jpg

Jacques-Louis David: El jurament del Joc de Pilota

dissabte, 20/04/2013

En situar l’esclat de la Revolució francesa tots tenim una data simbòlica al cap: 14 de juliol de 1789, la presa de la Bastilla. En realitat, però, la Revolució ja havia començat amb anterioritat a l’esclat popular. És més, sense els fets que s’havien desenvolupat prèviament en les sessions dels Estats Generals que es celebraven a Versalles no es pot entendre la transcendència de la data simbòlica del 14 de juliol.

Així, la Revolució comença, almenys en el terreny polític, el 17 de juny, quan els representants del Tercer Estat van constituir-se en Assemblea Nacional per liquidar l’absolutisme. La reacció del monarca no va fer-se esperar. Lluís XVI, pressionat pels estaments privilegiats, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions que es celebraven en la sala des Menus Plaisirs.

Serment_du_Jeu_de_Paume_-_Jacques-Louis_David.jpg

El 20 de juny de 1789, en pavelló del Jeu de Paume de Versalles, el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. Allà van comprometre’s a no dissoldre l’Assemblea sense haver dotar d’una Constitució al poble francès. Després del cèlebre jurament, els assemblearis van continuar la sessió. No hi havia marxa enrere i, el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevindria constituent.

El 1790, Jacques-Louis David (1748-1825), l’anomenat “Robespierre del pinzell”, seria l’encarregat d’immortalitzar el fet per encàrrec de la Societat d’Amics de la Constitució. Tot i que el projecte inicial era realitzar una gran pintura que homenatgés els 630 diputats d’aquella Assemblea, la manca de pressupost i les lluites polítiques entre revolucionaris i contrarevolucionaris van aturar l’encàrrec. Tanmateix, David va realitzar una versió de petites dimensions que avui podem admirar al Museu Carnavalet de París.

Jacques_Louis_David_-_Le_serment_du_Jeu_de_Paume_-_Google_Art_Project.jpg

Tota l’escena gira a l’entorn de la figura central, el diputat Jean Sylvain Bailly, l’encarregat de llegir en veu alta el text del jurament escrit per Pierre Bevière:

L’Assemblea Nacional, considerant que ha estat cridada a fixar la constitució del Regne, portar a terme la regeneració de l’ordre públic i mantenir els verdaders principis de la monarquia, res no pot impedir que continuï les seves deliberacions a qualsevol lloc on es pugui veure forçada a establir-se, i que en darrer terme, l’Assemblea Nacional és allà on els seus membres es trobin reunits;

Disposa que tots els membres d’aquesta Assemblea prestin, a l’instant, jurament solemne de no separar-se mai, i de reunir-se allà on les circumstàncies ho exigeixin, fins que la Constitució del regne sigui establerta i consolidada sobre fonaments sòlids, i que un cop prestat l’esmentat jurament, tots els membres i cadascun d’ells en particular confirmaran, amb la seva firma, aquesta resolució indestructible. 

En primer pla, un altre punt reclama l’atenció de l’espectador: dos membres del clergat confraternitzen amb els revolucionaris del Tercer Estat. Són el frare Dom Gerle (que en realitat no es trobava present en el jurament del 20 de juny) i el pastor protestant Rabaut-Saint-Etienne. Revolucionaris, cristians i protestants units davant d’un objectiu superior: la llibertat del poble francès.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 1.jpg

A través de les finestres es filtra una llum que il·lumina Bailly, però també penetra el poble en l’escena. El vent agita les cortines i evoca la joia d’una multitud que camina vers la llibertat. David pinta homes, dones i nens que, des de l’exterior, són testimonis, però també protagonistes del jurament dels seus representants.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 2.jpg

En mig de l’entusiasme i l’aprovació general recreada per David, només una figura sembla desentendre’s de l’acció: és el diputat Martin Dauch, el qual rebutja el jurament llegit per Bailly. És l’únic diputat del Tercer Estat present a la sessió que va negar-se a jurar aquell 20 de juny. Es troba en l’extrem dret de la imatge, assegut en una cadira i de braços creuats, gairebé amagat, decebut davant allò que observava. En realitat, Dauch va defensar el seu “no” al jurament de forma enèrgica, però la força de la imatge el faria passar a la història d’una manera força diferent.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 3.jpg

Le_Serment_du_Jeu_de_paume.jpg

Jean Sylvain Bailly, el primer alcalde de París

dilluns, 8/04/2013

Astrònom, historiador i polític francès, Jean Sylvain Bailly va néixer a París el 1736. Fill d’un pintor i conservador de quadres del rei i de la Corona, des de ben jove ja va mostrar el seu interès per l’astronomia. Entre d’altres qüestions, a fer construir un observatori sobre el sostre del Palau del Louvre i com a grans fites va descobrir els satèl·lits de Júpiter i va escriure una voluminosa Història de l’Astronomia. Les seves observacions i estudis astronòmics van suposar-li ser membre de l’Acadèmia de Ciències de París.

bailly.jpg

Però si Bailly ha passat a la història és per la seva activitat política. Diputat pel Tercer Estat als Estats Generals, aviat esdevingué un personatge popular i fou elegit president del consell municipal de París el 1789 després del Jurament del Joc de Pilota. Així, el 17 de juliol de 1789 seria l’encarregat d’entregar la bandera tricolor al rei Lluís XVI, just després de la presa de la Bastilla.

Partidari de l’ordre social enfront de la creixent violència popular i les exigències radicals dels clubs polítics, amb l’objectiu d’evitar desordres desprès de l’evasió frustrada de la família reial a Varennes, va manar a la Guàrdia Reial carregar contra la multitud exaltada al Camp de Mart el 17 de juliol de 1791. Des d’aquest moment la seva popularitat cauria en picat fins que el novembre dimitiria dels seus càrrecs i es retiraria a Nantes.

Considerat partidari dels sectors més conservadors de la Revolució, va ser guillotinat el 12 de novembre de 1793 durant el període del Terror.

La capital de la Revolució (1): Dels Estats Generals a la presa de la Bastilla

dimarts, 5/02/2013

Les forces latents que havien anat desenvolupant-se en els darrers anys van esclatar quan la monarquia va veure’s obligada, per primer cop des de feia 170 anys, a convocar els Estats Generals per aconseguir donar una solució consensuada a la crisi política, econòmica i financera de França. El país es trobava econòmicament arruïnat i les diferències entre rics i pobres havien assolit unes dimensions intolerables. L’Estat francès es trobava abocat a la bancarrota mentre que tots els intents per portar a terme una reforma de la política financera i fiscal fracassaven per la resistència de la noblesa i dels parlaments. Arribats a 1789 la fam i els aixecaments espontanis començaven a sacsejar les províncies i la capital.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpgL’opinió pública, desenvolupada al llarg del segle XVIII com a conseqüència de la difusió de les idees il·lustrades, va veure que aquest era el moment de posar-se en marxa. Havia arribat el moment de fer realitat els projectes constitucionals, de posar sobre la taula els seus ideals il·lustrats, la crítica i el dret natural que havia marcat els debats dels salons.

Es la voluntat de Sa Majestat”, segons constava en el reglament d’elecció dels Estats Generals, “assegurar a qualsevol, fins i tot en els llocs més allunyats del regne, que els seus desitjos i reclamacions arribin fins a Ell”. Els components del Tercer Estat van interpretar aquesta declaració reial com una invitació a l’aixecament de la censura: en qualsevol espai de París van aparèixer proclames en els murs; el poble va rebre octavetes i pamflets; els quaderns de queixes van restar farcits de les demandes i necessitats de la població. Sieyès escrivia en un d’aquests pamflets amb caràcter electoral: “Què és el Tercer Estat? Tot. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res. Què demana? Arribar a ser alguna cosa en dit ordre”. Contra l’esperit que havia inspirat la convocatòria del Estats Generals, semblava que finalment havia arribat l’hora del poble.

D’aquesta manera, els Estats Generals van iniciar les seves reunions el 5 de maig a Versalles. L’excusa per a realitzar la reunió en l’espai emblemàtic de l’absolutisme va ser que era allà on es trobaven les seus del govern i de la cort, però la intenció evident era mantenir al Tercer Estat, la representació del “poble”, allunyat de les seves combatives bases socials establertes a París.

La tradició establia que cada estament votés en bloc, fet que atorgava l’avantatge al clergat i l’aristocràcia de l’Antic Règim. Però els representants populars van posar la primera pedra de la Revolució protagonitzant el primer acte realment revolucionari: exigir el principi “d’un home, un vot”. La noblesa va oposar-se radicalment, mentre que el clergat va navegar en l’ambigüitat. Tot quedava bloquejat davant d’aquest dilema polític. Va ser aleshores quan el Tercer Estat va jurar-se per esdevenir Assemblea Nacional, a la qual es sumarien membres del clergat i uns pocs aristòcrates, com el Duc d’Orleans, Felip Igualtat. La Revolució havia començat.

estats-generals.jpg

Lluís XVI, però, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions. Però en el Jeu de Paume de Versalles el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. No hi havia marxa enrere, i el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevenia constituent. Però Lluís XVI no havia sufocat l’incendi i la destitució del ministre Necker provocaria la reacció immediata del poble. París començaria a cremar.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

És ara quan París esdevé el gran escenari de la Revolució. La ciutat en la qual el poble surt a prendre els carrers tumultuosament per fer sentir el seu descontent vol ser protagonista del temps històric que s’enceta. Una ciutat castigada per la crisi, en la qual la fam és el protagonista quotidià de l’existència dels seus ciutadans. La ciutat en la qual el preu de la lliura de pa s’havia duplicat en un any i l’escassetat d’aliments és cada dia més evident. La ciutat on comença a ser massa habitual observar l’assalt als forns de pa i comerços alimentaris a mans de simples ciutadans que no tenen un gra de pa que endur-se a la boca. Davant la inoperància de la monarquia, els parisencs es veuen amb força per prendre la iniciativa per garantir la seva pròpia subsistència.

Els rumors sobre la destitució de Necker i la imminent dissolució de l’Assemblea és l’espurna que mobilitza les masses. Això sumat al discurs dels agitadors revolucionaris que sostenen que l’escassetat d’aliments respon a un complot aristocràtic per enriquir-se. Més llenya al foc. La desconfiança popular comença a transformar-se en indignació davant la por a una repressió a sang i foc de la Revolució institucional de Versalles.

paris_1789.jpg

El 13 de juliol de 1789, Camille Desmoulins i d’altres agitadors populars inciten en poble a la rebel·lió. I París esclata. És allò que Georges Lefebvre va denominar com “por i esperança” –por a la fam i als aristòcrates, i esperança en la regeneració política de França–. Es saquegen les armeries, les turbes populars s’enfronten als soldats de la monarquia, es configura una milícia urbana, es destrueixen els odiosos edificis de recaptació d’impostos i la Bastilla, el gran símbol de la repressió absolutista, és assaltada. Les masses feien la seva “irrupció” en la història. És a dir, la irrupció de la multitud el juliol de 1789 venia produïda pel pànic i no per l’acció directa de les elits revolucionàries del Tercer Estat.

Amb la finalitat de controlar les masses, des de la naixent Comuna de París instal·lada a l’Hotel de Ville –el nou Ajuntament que substituïa, de fet, l’antiga municipalitat– el Tercer Estat va decidir crear una milícia popular urbana per fer-se amb el control de la situació. S’havien construït barricades i es donaven enfrontaments entre el poble i els regiments reials que van ser guanyats pel poble insurrecte davant d’uns soldats que es negaven a obeir les ordres. Només hi havia un problema per a la milícia: faltava l’armament.

La_Bastille.jpg

Per a solucionar-ho, el 14 de juliol, a primera hora del matí, uns milers de persones, concentrats en diversos punts de la ciutat, van assaltar diversos arsenals, entre ells el de l’Hospital Militar dels Invàlids, i van incautar-se 32.000 fusells i una vintena de canons.

De tornada cap a l’Hotel de Ville, al passar per la Bastilla, la presó va semblar als manifestants el símbol de l’autoritat reial. Gairebé un miler de persones va assaltar la fortalesa espontàniament. De Launay, governador de la Bastilla, presó però també un important dipòsit de pólvora i municions, rebutja els requeriments dels sublevats i intenta contenir els assaltants amb l’ajuda de la guàrdia. Però aquests no s’aturen i es llancen a l’assalt de la ciutadella. Així, van sonar primer els dispars i després les canonades que van produir 98 morts i 73 ferits.

vers11_anonyme_001f.jpg

Prise_de_la_Bastille.jpg

Els canons disparen contra els revolucionaris, però això no els atura i els que aconsegueixen superar el foc inicien un desigual combat, cos a cos, amb els soldats que defensen la fortalesa. Són quatre hores de combat. Sembla un miracle: el coratge i el nombre de parisencs aconsegueix derrotar els defensors. El governador de la Bastilla rendeix la ciutadella sense condicions. Al carrer, entre els cossos morts i els nombrosos ferits, reina l’ambient victoriós. A l’interior, desenes de soldats d’origen humil han estat degollats i afusellats en mig del furor de la victòria. Els caps de De Launay i d’alguns dels oficials de la guàrdia van ser passejats en pals i exposats a l’Ajuntament. Els únics set presoners (dos d’ells malalts mentals) van ser alliberats.

Charles_Thévenin_-_La_prise_de_la_Bastille.jpg

La Bastilla havia estat presa, i el que podia haver estat un fet més en el curs del moviment revolucionari encetat dos mesos abans esdevenia, davant dels seus contemporanis i dels ulls de la història com el símbol de la victòria del poble sobre els tirans. És el 14 de juliol. Dia de glòria, jornada de tragèdia. El poder revolucionari del poble aixecat en armes ha triomfat. Simultàniament, comencen a cremar castells feudals arreu del país. Les masses havien envaït l’espai públic per esdevenir el motor de la Revolució.

Aquella nit, a Versalles, Lluís XVI escrivia al seu diari: “Dimarts, 14 de juliol: Res”. Si bé pel monarca la manca d’èxit en l’exercici diari de caça havia marcat la jornada, en realitat aquella data ho era tot. Qualsevol Revolució necessita, per a triomfar, una simbologia que esdevingui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden fer-se amb el poder. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona, un nou símbol: un grup d’esparracats podia fer trontollar una monarquia absoluta com l’encarnada pels reis francesos. Darrere de l’esplendor de Versalles es deixava entreveure un decorat que podia caure davant de l’empenta col·lectiva de la societat. En aquest moment estava naixent un mite que senyalaria un camí que ompliria de dates revolucionàries els segles XIX i XX.

L’arquitectura del ferro

dilluns, 28/01/2013

El segle XIX, d’entre moltes altres coses que transformarien profundament la fisonomia política, econòmica, social i cultural del món contemporani, és el segle de la Revolució Industrial i de la gran explosió demogràfica a Europa i l’Amèrica del Nord. I aquests dos elements van derivar en la necessitat de trobar solucions a nous problemes de construcció: eren necessàries noves xarxes ferroviàries, ponts, grans edificis industrials… I tot això era necessari amb immediatesa i a costs reduïts. En conseqüència, calia trobar noves solucions arquitectòniques que donessin resposta als nous temps.

Architecture_métallique,_Paris,_France.JPG

París i l'arquitectura del ferro

D’aquesta manera, en el darrer terç del segle XIX, el món de l’arquitectura va patir la seva pròpia “revolució” gràcies a la utilització de nous materials de construcció, gràcies fonamentalment als avenços de la siderúrgia, i la nova idea de funcionalitat que defugia dels vells prejudicis formals heretats de la tradició acadèmica. És a dir, la burgesia europea, sobre tot la francesa i britànica , van apostar per la modernitat, el progrés, i va acceptar aquest nou model de bellesa de l’arquitectura de ferro, una arquitectural racional i funcional.

Els nous materials, fonamentalment el ferro, però també l’acer, el formigó armat o el vidre, van permetre la construcció de grans edificacions metàl·liques com ara ponts, fàbriques, edificis d’oficines, mercats, magatzems o estacions de ferrocarril, entre d’altres, que no tenien una funció estètica, sinó que eren elements funcionals que resultaven necessaris per a satisfer les necessitats del desenvolupament de les grans ciutats industrials i, a més, suposaven una despesa moderada. En un principi van ser els enginyers, més que els arquitectes els que utilitzaren el nou estil amb els nous materials que oferien més possibilitats que els tradicionals i van ser capdavanters en la imposició del nou estil.

Gare_Saint_Lazare.JPG

Gare Saint-Lazare

Pont_des_arts_et_institut.JPG

Pont des Arts

Tanmateix, malgrat la racionalitat i funcionalitat que predominaven en les noves solucions arquitectòniques, també van bastir-se edificis singulars i emblemàtics. És el cas de la Biblioteca Nacional de París de Henry Labrouste, el Crystal Palace de Londres de Joseph Paxton o la Torre aixecada per Gustave Eiffel a París, possiblement la gran icona del ferro i la modernitat.

La Biblioteca Nacional de París, situada en un edifici del segle XVII, va veure com l’arquitecte Henry Labrouste introduïa els revestiments ornamentals de ferro en la seva renovada sala de lectura entre 1862 i 1868 amb una audàcia excepcional. Així, les esveltes columnes de ferro sostenen àmplies voltes de quatre puntes de terra cuita que donen forma a un espai diàfan i de gran lleugeresa, sempre respectant la referència estilística de les voltes.

Salle_Labrouste.jpg

Salle Labrouste (BNF)

centenaire-bibliotheque-38.jpg

Salle Labrouste (BNF)

D’altra banda, l’arquitecte i paisatgista anglès Joseph Paxton va aixecar el Crystal Palace per a l’Exposició Universal de Londres de 1851. Calia bastir un edifici de gran amplitud que esdevingués un exponent de la modernitat i que es pogués muntar amb rapidesa i la resposta va ser la immensa nau de vidre, basada en l’estructura dels hivernacles, que es fonamentava en l’ús de mòduls prefabricats. La claredat del seu interior, sense necessitat de llum artificial a l’interior, va fascinar els visitants.

Crystal_Palace_Dickinson's_Comprehensive_Pictures_of_the_Great_Exhibition_of_1851.jpg

Crystal Palace

Crystal_Palace2.jpg

Crystal Palace

Finalment, la gran icona del ferro: la Torre Eiffel de París, la torre que l’enginyer Alexandre Gustave Eiffel va aixecar per a l’Exposició Universal de París de 1889, fortament qüestionada en els seus orígens com un element indigne de l’arquitectura francesa, va esdevenir l’edifici més alt del món amb els seus 300 metres d’alçada, una fita decisiva en la construcció en ferro, i un símbol parisenc, francès i europeu de la modernitat.

torre eiffel.jpg

Torre Eiffel

eiffel 2.jpg

Torre Eiffel

Henri Toulouse-Lautrec

dimarts, 20/11/2012

El genial pintor i litògraf llenguadocià Henri Marie de Toulouse-Lautrec (1864-1901) era descendent d’una família aristocràtica emparentada amb els comtes de Tolosa. Tanmateix, la desgràcia va anar sempre lligada a la seva figura. Primer, dos accidents a l’adolescència el van deixar esguerrat i nan com a conseqüència de la picnodisostosis. Després, una vida desordenada, marcada per la disbauxa continuada i l’abús de l’alcohol, possiblement com a mitjà per a escapar de la seva deformitat, van portar-lo a la mort prematura. En definitiva, una vida bohèmia i tràgica, ben representativa del París de la Belle Époque.

Henri Toulouse-Lautrec.jpg

Henri Marie de Toulouse-Lautrec

Lautrec_maluici.jpg

Toulouse-Lautrec pintant el Moulin Rouge

Segurament, la seva deformitat va conduir-lo a cercar l’acceptació social en aquell París ocult dels ulls de la burgesia, la ciutat dels marginats que s’aixecava als peus de Montmartre, el París de la bohèmia, de les sales de ball, dels cabarets, els teatrets de varietats i els restaurants que funcionaven com a punt de trobada dels artistes marginats. Aquest va ser el seu ambient, el seu refugi. Aquí es troba l’espai on Toulouse-Lautrec va cercar la comprensió que li negava l’alta societat parisenca. Ara bé, era un bohemi peculiar, sense necessitats econòmiques gràcies la seva fortuna personal.

La seva va ser una vida desordenada, noctàmbula i bohèmica, que és la que apareixerà constantment en la seva obra artística. Des del seu refugi de Montmartre, ja fos des del Chat Noir, el Moulin Rouge o el Moulin de la Galette, en els cabarets en els quals prendrà apunts dels moviments de les ballarines, en els cafès freqüentats pels personatges més singulars, en els carrers ocupats per les prostitutes, construirà el seu imaginari. Des d’aquí bastirà la seva obra, fins a convertir els cartells propagandístics en veritables obres d’art.

Henri_de_Toulouse-Lautrec_005.jpg

Bal au Moulin Rouge

Henri_de_Toulouse-Lautrec_025.jpg

Au Moulin de la Galette

Lautrec_at_the_moulin_rouge_1892.jpg

Au Moulin Rouge

Lautrec005.jpg

Femme enfilant son bas

Els seus quadres oscil·len entre l’alegria superficial i colorista del món de l’espectacle i l’atmosfera opressiva de l’interior dels cafès i els cabarets. Són unes representacions quasi fotogràfiques amb unes llums esmorteïdes i unes composicions marcades per la presència de grans zones de colors plans dissolts en essència, una gran espontaneïtat en el traç i unes perspectives obliqües que buscaven expressar el moviment, la seva gran preocupació artística.

Ara bé, la gran popularitat de Toulouse-Lautrec des de la seva època fins els nostres dies no és deguda a la pintura, sinó a la seva activitat com a artista gràfic. És a dir, gràcies als cartells. El 1891, va realitzar el seu primer cartell per al Moulin Rouge i des d’aquest moment va consagrar-se a l’art de la litografia en colors. Sota la influència de l’estampa japonesa, Toulouse-Lautrec va desenvolupar l’art dels cartells amb un nou objectiu: el gran públic, aquell que apareixia en els seus quadres. La majoria dels cabarets parisencs van cercar els seus serveis. A través d’aquestes obres, el condemnat Toulouse-Lautrec havia esdevingut immortal.

Henri_de_Toulouse-Lautrec_049.jpg

Moulin rouge - La Goulue

Lautrec_ambassadeurs,_aristide_bruant_(poster)_1892.jpg

Aristide Bruant dans son cabaret

Lautrec_jane_avril_at_the_jardin_de_paris_(poster)_1893.jpg

Jane Avril dans les Jardins de Paris

Georges Seurat

dimarts, 13/11/2012

L’obra pictòrica i teòrica de Georges Seurat (1859-1891) constitueix el punt de partida del neoimpressionisme, un intent de dotar d’un fonament teòric i científic al procés artístic. Aquest parisenc, format en un ambient científic i admirador dels grans mestres del classicisme com Piero della Francesca, Poussin o Ingres, va desenvolupar la tècnica del divisionisme o puntillisme. La preocupació per la llum que caracteritzava l’impressionisme assolia ara un caràcter científic que s’allunyava de la impressió visual ràpida dels seus mestres.

Georges_Seurat_1888.jpg

Georges Seurat

Així, Seurat va pretendre fer de l’impressionisme un procediment de representació científica, basat en l’anàlisi de com són percebuts els colors per l’ull humà. Mitjançant la tècnica del divisionisme, les tonalitats del quadre es construeixen a partir de petites taques de colors purs que, per la seva proximitat es mesclen a la retina de l’espectador sense les impureses de les barreges de colors en la paleta de l’artista.

És a dir, mitjançant petits punts de colors juxtaposats es dóna forma a les composicions i es generen els efectes de color, llum i reflexos. Al mateix temps, les formes es redueixen a figures geomètriques, una combinació de línies amb la finalitat d’aconseguir la màxima harmonia visual. D’aquesta manera, es produeix un contrast entre la superfície vibrant del llenç, plena d’innombrables punts de color, i l’estructura geomètrica de les masses i figures representades.

Georges_Seurat_-_Un_dimanche_après-midi_à_l'Île_de_la_Grande_Jatte.jpg

Un diumenge d’estiu a l’illa de la Grande Jatte

Georges_Seurat_043.jpg

La Tour Eiffel

L’obra emblemàtica del neoimpressionisme és Un diumenge d’estiu a l’illa de la Grande Jatte (Un dimanche après-midi sur l’île de la Grande Jatte, 1886), una representació del París de la Belle Époque presentada en la vuitena exposició impressionista, on Seurat converteix la pintura en un art de laboratori que, des d’un programa conscient i sistemàtic, presenta una obra sense concessions al sentiment ni a la subjectivitat. En el manifest del divisionisme, el pintor només feia servir el color per a crear l’harmonia i l’emoció necessàries en l’obra d’art.

D’altra banda, en l’obra El Circ (Le Cirque, 1891) Seurat es repeteix en les obres ascendents que, al costat dels colors clars i tons càlids, volen expressar els sentiments d’alegria i vitalitat. Encara que el punt de partida és purament sensorial, el resultat exigeix tal elaboració que la pintura es converteix en una construcció estilitzada i objectiva, on la superfície vibrant contrasta amb l’equilibri gairebé matemàtic de la composició, que anuncia el camí cap a una abstracció ideal. En resum, i en paraules del mateix Seurat, “L’art és harmonia. L’harmonia és l’analogia dels contraris, i de similars elements del to, del color, i de la línia, considerats a través la seva dominància i sota la influència de la llum en combinacions alegres, serenes o tristes”.

Georges_Seurat_019.jpg

El Circ

Georges_Seurat_004.jpg

Une baignade à Asnières

Edgar Degas

dijous, 8/11/2012

El pintor parisenc Edgar Degas (1834-1917) és el personatge més polièdric de l’impressionisme. Membre d’una família acomodada, el seu pare era banquer, va poder abandonar els seus estudis per dedicar-se exclusivament a la pintura, a més de permetre’s una sèrie de viatges per Itàlia que li van portar a composicions molt academicistes, les quals es reflecteixen en la seva habilitat com a dibuixant. És a dir, Degas era un dandi burgés allunyat del caràcter contestatari dels impressionistes del Café Guerbois. Tanmateix, aquesta condició no resta valor a la seva pintura.

Edgar_Degas_(1834-1917).jpg

Edgar Degas

Encara que va ser membre del grup dels impressionistes i va participar al costat d’ells en la majoria de les exposicions del grup, Degas mereix la consideració d’artista independent a causa de la seva concepció rigorosament elaborada de la pintura. Sempre va interessar-se més pel moviment dels cossos i per la llum dels espais tancats que no pas pels paisatges. Així, tot i ser un colorista extraordinari, va donar preponderància a la línia i a la composició. El seu impressionisme, nom que ell rebutjava, era més conceptual que òptic.

Tot això es reflectia en la seva forma de treball, amb la realització d’estudis previs, sense la improvisació característica dels seus companys, i sense la importància de la pintura a l’aire lliure i del paisatge. D’aquesta manera, la seva pintura és menys colorista i més intel·lectual. Els colors són àrids i és evident la seva preocupació per l’espai pictòric, però sempre agafant punts de vista diferents, amb un trencament clar de l’espai cúbic del Renaixement. D’aquesta manera, Degas trencà amb l’equilibri de la composició tradicional —imatges tallades pel marc, primers plans, perspectiva sovint més alta que l’habitual—, donant forma a una obra que fa pensar en la fotografia i tenyeix d’instantaneïtat la majoria de les seves obres.

Els temes més habituals són les curses de cavalls, les ballarines, escenes sempre marcades per la presència del moviment. D’aquesta manera, Degas és, abans de res, un observador de figures, entre les quals destaquen les representacions del cos femení:  les ballarines, captades en postures i enquadraments casuals, complicats i esforçats, sense preocupació per trobar cap punt culminant. Imatges que descriu amb colors intensos i traços enèrgics, amb superfícies de gran expressivitat plàstica.

D’entre les seves obres cal destacar L’absenta (1876), composició característica de la Belle Époque en la qual podem observar una prostituta i un home bevent en el cafè parisenc de la Nouvelle-Athènes. Una gran part del quadre resta ocupada per les taules, en una perspectiva obliqua que retarda la trobada visual amb els personatges, de manera que el tema queda magistralment desplaçat del centre del quadre. És una obra d’una força insuperable, capaç d’exercir una atracció magnètica en l’espectador.

Degas-Absinthe.jpg

L'Absinthe

Edgar_Degas_Place_de_la_Concorde.jpg

Place de la Concorde

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_037.jpg

Al Cafè-concert: La Cançó del Gos

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_038.jpg

Le Café-concert aux ambassadeurs

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_010.jpg

Músics de l'Orquestra

Degas-_La_classe_de_danse_1874.jpg

La classe de danse

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_009.jpg

Assaig del ballet a l'escenari

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_072.jpg

Ballarines a la Barra

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_031.jpg

El Cubell

Edgar_Germain_Hilaire_Degas_045.jpg

Femme s'essuyant le cou