Entrades amb l'etiqueta ‘Imatges de París’

El Museu del Louvre

diumenge, 6/02/2011

Antic palau reial de París a finals de l’edat mitjana i inicis de l’època moderna, situat en el primer districte, actualment el Louvre és la seu del principal museu de la ciutat de París i de França –esdevenint un dels més rics del món i el tercer en extensió– i de diversos organismes relacionats amb ell. Dels 160.000 metres quadrats que ocupa, 58.000 estan dedicats a exposicions d’art.

Louvre.jpg

Louvre 2.jpg

Louvre_Pavillon_Horloge.jpg

Va ser el rei Felip II August (1180-1223) qui, després de dotar a la ciutat d’una important muralla defensiva, va ordenar la construcció del gran palau feudal, rodejat d’un gran fossar amb una torre (la Grosse Tour du Louvre) que havia de culminar la missió de protegir la vora dreta del Sena en un període de perill anglès i normand. Durant el regnat de Carles V (1364-1380) aquesta primitiva fortalesa va adquirir el caràcter de residència després que el creixement de la ciutat imposés un desplaçament de les muralles. El monarca va instal·lar aquí la major part de les seves obres d’art i la biblioteca reial.

©Photo. R.M.N. / R.-G. OjŽda

Louvre_medieval_foundations.jpg

Posteriorment, en el segle XV, la Cort es traslladaria a prop del Loira fins que, el 1527, Francesc I va decidir que la Cort retornés al Louvre. Va fer enderrocar la Grosse Tour defensiva i va encarregar a Pierre Lescot (1546) la construcció d’un nou palau renaixentista transformant l’antiga fortalesa renaixentista en una luxosa residència reial que prendria forma en temps d’Enric II (1547-59) a la part sud-oest del pati quadrat. Posteriorment, durant el regnat de Caterina de Medicis i Enric IV de Navarra (1589-1610), es van construir la Gran Galeria –que havia d’enllaçar el Louvre amb el Palau de les Tulleries– i la Petita Galeria.

Regnant Lluís XIII (1610-43) i Lluís XIV (1643-1715), Lemercier i Le Vau van acabar els edificis del pati quadrat, mentre que Perrault aixecava la columnata. Impulsades primer pel cardenal Mazzarino i desprès per Colbert (ministres de Lluís XIV) les obres varen continuar; però el 1678 el Rei Sol va inclinar-se per Versalles com a residència reial, fet que va aturar les obres i va convertir el Louvre en seu de les acadèmies i altres institucions de la monarquia des de 1692 –per exemple, l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura–. El 1699 es realitzaria la primera exposició de la història del Louvre, comportant una afluència important de visitants.

Louvre_tuileries.jpg

De 1750 a 1785 va restar oberta al Palau de Luxemburg una exposició pública dels millors quadres del rei, amb un èxit tal que en temps de Lluís XV (1715-1774), el marquès de Marigny –director d’edificis– va formular el desig de reformar l’edifici i d’instal·lar en el Louvre un museu permanent. Aquest projecte acabaria portant-se a terme durant la Revolució francesa. Així, una llei de 6 de maig de 1791 convertia el Louvre en el museu central de les arts del país. El 1792 s’anomenava una comissió encarregada d’organitzar el museu. La inauguració seria l’agost de 1793 a la Gran Galeria. França vivia un període convuls a nivell polític i social i l’art esdevenia protagonista paral·lel.

GalerieApollon.jpg

Aquest primer museu, que només obria les seves portes al públic els diumenges, estava integrat per les col·leccions de la Corona, reunides principalment sota els regnats de Francesc I –quadres de mestres italians, el seu retrat realitzat per Tiziano i còpies de bronze de figures antigues, entre d’altres– i de Lluís XIV –adquisició, gràcies a Colbert, de 200 quadres del banquer Jabach i múltiples quadres coetanis–. El 1710 el gabinet del rei ja comptava amb quasi 2.000 pintures a les que Lluís XVI adquiriria obres flamenques i holandeses.

A partir de 1794 i fins el 1815, el Louvre, que va portar el nom de “Museu Napoleó”, va reunir nombroses obres mestres que els victoriosos exèrcits imperials francesos van anar confiscant per tota Europa. Amb la caiguda de Napoleó, el 1815, les nacions espoliades van recuperar part de les seves obres d’art i el museu va ser parcialment desmantellat. Entre 1806 i 1808 va construir-se en front del museu l’Arc del Carrousel, decorat amb baix relleus i estàtues en honor de les victòries napoleòniques –a la part alta hi havia bronzes confiscats a la Plaça de Sant Marc de Venècia que van ser retornats el 1815– .

Fins a mitjans del segle XIX, amb l’objectiu de reorganitzar el museu, s’anirien creant i restaurant les sales del Louvre, així com incorporant noves obres d’art. En el regnat de Lluís XVIII (1815-24) ingressava al Louvre la Venus de Milo. Sota Carles X (1824-30) escultures modernes i multitud d’antiguitats gregues i romanes ampliaven els seus fons, a més d’inaugurar el 1826 la secció d’antiguitats egípcies –a càrrec de Champollion, el pare de l’egiptologia i descobridor de l’escriptura jeroglífica– així com el Museu de la Marina (1827). Finalment, en temps de Lluís Felip (1830-48) van adquirir-se principalment antiguitats assíries i van inaugurar-se la galeria d’art espanyol Lluís Felip i el Museu Etnològic.

Louvre_Kolonnaden.JPG

Sota el Primer Imperi (1804-14), Percier i Fontaine havien edificat l’ala del carrer Revoli. Així es configurava el nou Louvre, acabat per Visconti i Lefuel entre 1852 i 1875. Després de l’incendi de 1871 –en plena efervescència de la Comuna de París–, Lefuel va dirigir la restauració de l’obra de Percier i Fontaine. A més, va reconstruir el pavelló de Flora i el de Marsan, però les Tulleries van perdre’s per sempre. El Louvre definitivament esdevenia un museu i seu d’activitats culturals i deixava de ser residència de cap tipus de poder polític.

Entre 1939 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, va ser necessari evacuar i tancar el museu. Moltes de les seves obres van ser transferides a d’altres llocs, com el Castell de Chambort. Tot i així, en plena ocupació nazi, el Louvre va tornar a obrir les seves portes de forma esporàdica.

Des de 1926 estava en desenvolupament un pla de restauració i ampliació del Louvre, obra del director de museus nacionals Henri Verne, que es finalitzaria passada la guerra. En el marc d’aquest projecte, les col·leccions d’art no van fer que augmentar i va ser necessari traslladar algunes a d’altres espais. Així, el Museu de la Marina passava al Palau Chaillot i les col·leccions asiàtiques al Museu Guimet. L’antiga sala de jocs del Palau de les Tulleries, el Jeau de Paume, passava el 1947 a ser un annex del museu ocupat per les obres d’art impressionista. Per manca d’espai tot aquest material impressionista acabaria traslladant-se, el 1986, al Museu d’Orsay.

Louve_paris_france_1908.jpg

Transformat profundament des de 1932 per adaptar-se als principis de la museologia moderna, el darrer projecte de remodelació del Louvre que va iniciar-se el 1988, quan el president François Miterrand van anunciar el projecte del “Grand Louvre” que reestructurava novament el museu amb e1 amb el trasllat del Ministeri de Finances, la construcció de galeries soterrànies, diversos serveis pels visitants (cafeteries, restaurants, llibreries i accés a l’estació de metro) i la Gran Piràmide de vidre al pati central, obra de l’arquitecte nord-americà Ioeoh Ming Pei.

piramide.jpg

Le_Louvre_-_Aile_Richelieu.jpg

First-Arrondissement-Metro-Louvre.jpg

Plànol del Museu del Louvre: louvre.pdf

El Palau de Versalles

diumenge, 23/01/2011

El palau de Versalles i els seus jardins constitueixen un dels atractius més importants de França. Prop de tres milions de persones passen pel majestuós palau, en la construcció de qual Lluís XIV va invertir la seva vida, i pels seus impressionants jardins. Per fer-nos una idea aproximada de la gran dimensió del palau donarem algunes xifres: l’organisme encarregat de la seva conservació dóna treball a prop de 1.000 empleats, quatre-cents només dedicats a la vigilància. El palau compta amb 700 habitacions, més de 2.500 finestres, 352 xemeneies, 67 escales i 483 miralls. Tot plegat configura un monument de 67.000 metres quadrats de superfície, dels quals 50.000 estan oberts al públic. El parc que conformen els seus jardins cobreix unes 800 hectàrees on trobem 372 estàtues.

Versailles.jpg

Palau de la monarquia francesa, Versalles esdevé el principal emblema de l’absolutisme, construït per ordre de Lluís XIV sobre un pavelló de caça que Lluís XIII havia aixecat el 1624 en un turó proper al centre residencial de Versalles –centre residencial de prestigi, situat a uns 15 quilòmetres de París–. Les primeres construccions del palau van ser obra de Le Vau, al que posteriorment van succeir F. d’Orbay, J. Hardouin-Mansart (constructor de la Gran Galeria) i Le Brun (que seria l’encarregat de realitzar tota la decoració). Tot i això, el seu gran creador va ser el Rei Sol que va controlar que cap detall es portés a terme sense la seva aprovació.

versailles-carte.jpg

Quan el rei va decidir traslladar la seu del seu govern a Versalles, el palau va anar ampliant-se amb la construcció de les ales nord i sud; en elles van instal·lar-se les dependències de la Cort, dels ministres i de l’administració. La capella, acabada el 1710 per Robert de Cotte, va ser la darrera obra realitzada al palau sota el regnat de Lluís XIV.

versalles.jpg

La decisió de traslladar la Cort fora del palau del Louvre de París obeïa a diversos factors, però el principal era que Lluís XIV desitjava controlar personalment tant l’aparell de l’Estat com a una noblesa que durant la seva minoria d’edat havia posat de manifest el seu descontentament amb el règim protagonitzant la rebel·lió de la Fronda (1648-53). Per aquest motiu el monarca va escollir Versalles; un lloc suficientment apartat de les intrigues de París i a la vegada força proper per a controlar-la.

Els famosos jardins de Versalles van ser traçats per Le Nôtre sobre un terreny que en la seva major part no era res més que un pantà, fet que el va obligar a recórrer als principis de perspectiva més innovadors de l’època. La vegetació, els passeigs, els estancs amb els seus jocs d’aigua i canals; tot dóna un aspecte monumental al conjunt. A més, els artistes més famosos de l’època (Marsy, Tuby, Girardon, Le Hongre i Coysevox) van fer d’ells un autèntic museu d’escultura a l’aire lliure. Tanmateix, els estancs estan decorats amb figures de bronze que simbolitzen els principals rius de França.

plan chateau versailles.jpg

Els enemics del règim absolutista de Lluís XIV van referir-se en els seus pamflets a la vida “dispersa” del monarca, presentant Versalles com un autèntic harem oriental. Però el rei va ser molt més tradicional en els seu comportament sexual del que suggereix la llegenda. Així, amb  vint anys va renunciar a casar-se amb el seu amor de joventut (Maria Mancini) per enllaçar-se amb la infanta espanyola Maria Teresa. Tot i que aquesta no li resultava desagradable en l’aspecte físic, el Rei Sol la trobava falta de caràcter i per això va cercar aventures en la Cort. Primer va ser Madamemoiselle de La Valière (amb la que va tenir quatre fills); i posteriorment la marquesa de Montespan (que va donar vuit fills al monarca).  A la mort de Maria Teresa, Lluís XIV reorganitzaria la seva vida amb Madame de Maintenon, una dona discreta que havia exercit d’institutriu dels fills que havia tingut amb Madame de Montespan. Per allotjar les seves amants i per allunyar-se de les intrigues de la Cort el rei va fer construir el Gran Trianon. Aquests són altres dels secrets de l’esplendor del Versalles del Rei Sol.

Versailles_Garden.jpg

Posteriorment, Lluís XV va realitzar algunes reformes en la decoració interior (fusta feta per Verberckt i J.A. Rosseau) i exterior (va modificar el cos sortint de la façana) del palau; i va ordenar a Jacques Ange Gabriel edificar l’Òpera i el Petit Trianon per suggeriment de  Madame de Pompadour, la favorita del rei (1762-68).

En el regnat de Lluís XVI (el Borbó que patiria la Revolució de 1789), les innovacions més destacades van ser la decoració de les estances de la reina Maria Antonieta, la planificació del Jardí Anglès del Trianon i la creació de la Granja de Maria Antonieta (Hameau). Aquestes obres va ser realitzades per Mique.

Map_of_Versailles_in_1789.jpg

Palace_of_versailles.JPG

Amb posterioritat a la Revolució, Lluís Felip d’Orleans (1830-48) convertiria el palau en un museu històric (1837) dedicat a “totes les glòries de França”. En aquesta època va construir-se la Galeria de les Batalles on es reprodueixen alguns dels episodis bèl·lics més importants de la història nacional francesa. Tres mil quadres van ser encarregats per Lluís Felip als pintors de l’època per acompanyar a altres obres antigues que havien de constituir sèries històriques complertes.

Des de 1875, desprès de la caiguda de Napoleó III i un cop assentada la Tercera República, van condicionar-se algunes de les dependències de Versalles per a donar cabuda a les seus de la Cambra de Diputats i del Senat.

Galeria dels Miralls - Versalles.jpg

El Panteó de París

diumenge, 16/01/2011

panteo paris.jpgEl Panteó de París és un dels principals monuments de la capital francesa, situat en el cinquè districte (a l’anomenat Barri Llatí) molt a prop de la Sorbona i d’alguns dels principals liceus de la ciutat. Necròpolis  republicana on la història de França es confon amb el món dels científics, els escriptors, els eclesiàstics i els polítics, aquesta construcció monumental amb cúpula, emblema de la història francesa dels darrers 250 anys, s’eleva sobre el cim de l’antic Mons Luticius. Aquest turó va convertir-se a l’Edat Mitjana en la muntanya de la patrona protectora de París: Santa Geneviève. En aquest punt es trobava l’església dels sants de la ciutat. L’església va ser derruïda a inicis del segle XIX, restant només la torre gòtica de la rue Clovis.

La nova construcció de l’església es deu a una promesa de Lluís XV (1715-1774) en un moment de greu malaltia; va encomanar-se a la patrona de París i en recuperar-se va prometre un nou edifici. El 1756, a l’oest de l’antiga església van iniciar-se les obres que prenien com a model la basílica de Sant Pere de Roma i l’Hôtel des Invalides.

Estructuralment, l’edifici té 110 metres de llarg per 84 d’ample. La façana està decorada per un pòrtic de columnes corínties coronades per un gran frontó triangular realitzat per D’Angers, representant una al·legoria als grans homes de la pàtria francesa. Un imponent dom de 83 metres completa el conjunt exterior.

panteon paris.jpg

Des del punt de vista arquitectònic destaquem el seu aspecte exterior amb una cúpula de 117 metres d’alçada, inspirada en el disseny de la catedral de Sant Pau de Londres, que és suportada per un anell de columnes. A l’elegant interior de la cúpula (esplèndidament il·luminat) trobem una pintura al fresc de Gros (1811) que representa la divinització de Santa Genoveva. La clara i transparent estructura d’aquest espai constitueix una obra mestre de l’arquitecte Jacques-Germain Soufflot que va iniciar la seva construcció. Les obres van durar 26 anys i van ser acabades per Jean Baptiste Rondelet. El Panteó va esdevenir un dels primers edificis neoclàssics de França.

Si bé inicialment havia de ser una església consagrada a Santa Genoveva, la patrona de la ciutat, el 1791, l’Assemblea Legislativa de la Revolució francesa va proposar-se la conversió de l’església en un temple gloriós en el qual enterrar els grans homes que havien lluitat per la llibertat a França. Al frontispici del temple podem llegir la inscripció “Aux graands hommes la patrie reconnaissante” (”Als grans homes, la pàtria en reconeixement“) que ens recorda la seva funció durant la Revolució. Això explica la combinació de frescos religiosos amb pintures de caràcter republicà. Així, mitjançant un decret, el 4 d’abril de 1791, es transformava l’església en un panteó amb la finalitat que “el temple de la religió esdevingués el temple de la llibertat, que la tomba d’un gran home sigui l’altar de la llibertat”. Mirabeu seria el primer d’aquests grans homes, seguit per Voltaire.

convencio nacional.jpg

En els convulsos anys de la Revolució, els diferents canvis polítics que van produir-se tindrien com a conseqüència que les restes mortals d’alguns dels personatges que havien estat enterrats al Panteó per les seves virtuts revolucionàries fossin expulsats temps després considerats uns traïdors indignes de descansar eternament al Panteó (per exemple, Marat). Per evitar els canvis constants en les tombes, el 1795, mitjançant un decret llei, el Directori establiria que hauria de transcórrer un període de deu anys abans d’inhumar un cos a la cripta.

pantheon_wider_centered.jpg

Tur til Paris i Frankrike 27. apr 02 til 01. mai. 02.  Feiring av Vigdis sin 41 årsdag.  Pantheon. Da Louis XV kom seg etter en livstruende sykdom i 1744 var han så takknemlig over å være i live at han bestemte seg for å reise en storslått kirke.  Kirken ble påbegynt i 1764 og fullført i 1790.  Etter revolusjonen ble den et hvilested for Frankrikes gode og store menn. .

Posteriorment, el 1806, Napoleó restituiria l’església en l’edifici, però va fer construir a la cripta una sèrie de sepultures d’honor i inscripcions per a personalitats franceses de gran mèrit nacional. Desprès de la caiguda de Napoleó i el retorn a l’antic Règim, el Panteó mantindrà l’ús com a església durant el Segon Imperi (1852-1870).

El 1851, Léon Focault va instal·lar al centre de l’edifici el seu pèndol, una esfera de 47 kilograms suspesa d’un fil de 67 metres, conegut com el Pèndol de Foucault. Mitjançant aquest experiment s’aconsegueix demostrar la rotació de la Terra sobre el seu propi eix.

le-pendule-de-foucault.jpg

Seria amb motiu del funeral de Víctor Hugo, quan la Tercera República (1870-1914) francesa tornés a fer-ne un ús laic el 1885. Actualment, el president de la República pot autoritzar l’enterrament al Panteó després de rebre una petició signada per un comitè d’experts. D’entre els 73 els personatges enterrats a la cripta del Panteó destacarem les figures de Descartes, Voltaire, Rousseau, Marat, Victor Hugo, Émile Zola, Jean Moulin, Marie Curie, Louis Braille, Jean Monnet, Alexandre Dumas i el propi Soufflot, el seu arquitecte.

París, art per totes bandes

dilluns, 3/01/2011

París ocupa un lloc privilegiat a l’àmbit artístic i cultural a nivell mundial en els darrers segles. Allí van néixer moviments artístics com l’expressionisme, el surrealisme i el fauvisme, i importants figures de l’art i el pensament como René Descartes, Voltaire, Victor Hugo, Émile Zola, Alexandre Dumas fill, Edgar Degas, Claude Monet, Jean-Paul Sartre, Jean Renoir, Louis Malle o Henri Cartier Bresson. També va acollir a nombrosos artistes estrangers com Luis Buñuel, Leonardo da Vinci, Vincent van Gogh, Pablo Picasso, Frederic Chopin, Franz Liszt i a escriptors com Ernest Hemingway, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Samuel Beckett, Julio Cortázar, Francis Scott Fitgerald, Joyce o Oscar Wilde i moltes altres celebritats com Lenin, Iasser Arafat o Alexander von Humboldt. A més, la ciutat compta amb la major aglomeració de d’obres d’art repartides en els seus múltiples museus i en col·leccions privades. D’altra banda, el patrimoni arquitectònic de París també esdevé espectacular.

A continuació farem un recorregut per la història de l’art que podem observar a París. Entre les escasses runes romàniques destaca part del campanar i l’església de Saint-Germain-des-Prés (segles X-XII). Obres bàsiques del gòtic primitiu són la Basílica de Saint-Denis (segles XII-XIII) i la catedral de Notre Dame (començada el 1163 i acabada el 1345). El gòtic rayonnant (segles XIII-XIV) té un monument extraordinari a la Sainte-Chapelle, consagrada el 1248. Del gòtic florit (segle XV) en resten obres com bona part de Saint-Germain-l’Auxerrois i de Saint Séverin. Entre l’arquitectura gòtica civil destacarem alguns hôtels com els de Sens o Cluny (segle XV).

L’arquitectura renaixentista (segle XVI) és representada per esglésies com Saint Eustache o Saint Etienne-du-Mont. L’art clàssic francès (segles XVI i XVII) va marcar les construccions de l’època d’Enric IV (per exemple la Plaça des Vosges) i del regnat de Lluís XIV (bona part del Louvre –columnata de Perrault– i  els Invàlids –amb la seva església du Dôme de J. Hardouin-Mansart). En el segle XVIII parlarem de l’estil Lluís XV, el que vol dir el triomf del Rococó en els petits palaus, com el Soubise o el de Rohan, però també hi hagué urbanitzacions monumentals com la Plaça de la Concorde (concebuda per Gabriel) i grans edificis clàssics com el Pantheon de Soufflot.

Amb la Revolució i l’Imperi s’imposaria el neoclassicisme monumental representat, per exemple, per la Madeleine o els Arcs del Triomf del Carrousel (1806-1808) i de l’Étoile (iniciat el 1806 i acabat el 1836 per Lluís Felip). La fisonomia actual de París es deurà als canvis iniciats en el segle XIX per Napoleó III que encarregaria al baró Haussmann la remodelació urbanística de la ciutat. Ell traçaria les grans avingudes, la distribució del clavegueram i els nous parcs que defineixen el París actual. Les Halles (gran mercat) marcaria, a finals de segle, la norma de la nova arquitectura: el predomini del ferro. Aquesta trobaria en els 300 metres d’alçada de la Torre Eiffel (1887-89) la seva culminació més espectacular.

De les construccions del segle XX cal destacar el pavelló suís de la Cité Universitaire (de Le Corbusier, 1933); el Palais de Chaillot (seu de museus, 1937); el Palau de la UNESCO (1955-58); el Centre Maine-Montparnasse (1961-63); el nou estadi del Parc del Prínceps (1972); el Centre d’Art Pompidou (1977); Les Halles (1979); el nou barri de La Villete, el sector de la Défense i l’Estadi de France a Saint-Denis (1998).

Des de la segona meitat del segle XIX, la ciutat va convertir-se en la Meca d’una bohèmia idealitzada i un dels principals centres d’atracció d’artistes de tot el món que van residir-hi llargues temporades per a estudiar les diverses escoles i acadèmies artístiques, així com per participar en els famosos Salons. Els artistes van convertir els barris de Montmartre i Montparnasse en grans emporis artístics.

Entre els museus de la ciutat destaquem: el Louvre, el Des Arts-Décoratifs, els dos d’Art Modern, el Carnavalet (història de la ciutat), el de Cluny (art medieval), el d’Orsay, i diversos espais monogràfics d’artistes (per exemple, Rodin). El centralisme rígid de l’Estat francès ha fet de París el nucli de la cultura i l’únic centre musical de França, així, a part de l’Òpera (1875), la ciutat disposa de diverses sales de concerts i també és un centre important de música lleugera i varietats.

Louvre.jpg

París en xifres

diumenge, 2/01/2011

El carrer més llarg, el punt més alt, el nombre de ponts sobre el riu Sena, els jardins, els arbres, les fonts, els taxis… Una selecció de xifres insòlita, instructiva, impressionant i sorprenent per comprendre les veritables dimensions de París.

paris.jpg

Per començar…

  1. 2.142.800 habitants el 2005 i 10.539 hectàrees: una diminuta porció de França, que compta en el seu territori continental amb 54.396.500 hectàrees (és a dir, 543.965 km²), sense comptar els departaments i territoris d’ultramar.
  2. 54,74 km de perímetre (incloent-hi els boscs).
  3. 48°50’ de latitud nord, 2°20’ de longitud.
  4. 20 districtes.

13 km de Sena

  1. Superfície del Sena en al seu pas per París: 63 hectàrees.
  2. Profunditat: de 3,40 metres en el pont Nationale a 5,70 metres en el pont Mirabeau.
  3. Velocitat del riu: 2 km/h aproximadament.
  4. Temperatura: de 5,3° a 24,6°; mitjana: 14,1°.
  5. Punt més ample a París: aproximadament 200 metres (a prop del pont de Grenelle).
  6. Punt més estret: aproximadament 30 metres (Quai de Montebello).
  7. París està travessat per 7,6 km de canals.
  8. 68 ponts i passarel·les gestionades pel servei de canals.
  9. 37 ponts sobre el Sena, 31 dels quals són ponts viaris, 4 passarel·les, 2 ponts exclusivament ferroviaris i 32 il·luminats.

La capital amb més arbres d’Europa

  1. 478.000 arbres, 120 espècies principals, 8.000 arbres al bulevard perifèric.
  2. 2 boscs: Vincennes a l’est i Boulogne a l’oest.
  3. Superfície del bosc de Boulogne: 852 hectàrees.
  4. Superfície del bosc de Vincennes 995 hectàrees.
  5. 400 parcs i jardins.

1 bulevard perifèric

  1. 35 km: longitud del bulevard perifèric.
  2. 99 càmeres de televigilància.

6.700 milions de euros de pressupost

  1. Pressupost global de París (2007): 6.700 milions d’euros.
  2. 47.000 agents, de los quals un 49,4% dones.
  3. 60.000 comerços: París posseeix l’índex de comerços de proximitat més elevat de França.

Bicicletes, tramvia, taxis…

  1. 7.9 km de tramvia en els bulevards des Maréchaux.
  2. 1.451 estacions Vélib’ (bicicletes en autoservei) i 20.000 bicicletes disponibles a finals de 2007.
  3. 300 metres: distància mitjana entre cada estació Vélib’.
  4. 370 km de pistes per a bicicletes.
  5. 30.000 places de estacionament per a vehicles de dos rodes.
  6. 1.365 milions de viatges efectuats a l’any en el metro (el 2005).
  7. 800.000 places d’estacionament.
  8. 15.200 taxis en circulació.

Escoles i centres d’oci

  1. 263.812 alumnes escolaritzats en los establiments escolars públics el 2006: 135.570 en els parvularis i escoles elementals; 128.242 en els col·legis i instituts.
  2. 138.527 alumnes escolaritzats en els establiments escolars privats el 2006 (dels quals 91.818 en establiments escolars sota contracte).
  3. 782.927 nens acollits en els centres d’oci dels dimecres (2005).
  4. 25.748: número de places d’acollida col·lectiva (escoles bressol, infantils, etc.) per a menors de tres anys el 2006.

380 equipaments esportius

  1. 139 gimnasos i sales d’esport especialitzades.
  2. 37 estadis i 37 piscines.
  3. 46 centres de tennis.
  4. 12 parcs per a patins i monopatins.

Infraestructures y equipaments

  1. 6.100 carrers a París.
  2. 13.260 glorietes.
  3. 3.000 km: la longitud de les voreres.
  4. 13 km de via ràpida a la vora dreta del Sena i 3,4 km de via ràpida a la vora esquerra.
  5. 33,7 km de bulevards des Maréchaux al voltant de París.
  6. 4,4 km de Grands bulevards (entre la Plaça de la Madeleine i la Plaça de la Bastilla).
  7. 9.884 bancs, 107 rellotges i 1.856 marquesines d’autobús.
  8. 109 fonts “per a beure” Wallace.
  9. 2.417 km de galeries de clavegueram.

Els rècords parisencs

  1. La via més llarga: rue de Vaugirard (districtes 6 y 15): 4,36 km.
  2. La via més curta: rue Degrés (districte 2): 5,75 m.
  3. La més estreta: rue du Chat-qui-Pêche (districte 5): 1,80 m.
  4. La més ampla: avenue Foch (districte 16): 120 m.
  5. La més inclinada: rue Gasnier-Guy (districte 20): 17,4%.
  6. Punt més baix a la via pública: 30,5 m (cantonada rue Leblanc i rue Saint-Charles, districte 15).
  7. Punt més alt: 148,45 m (40, rue du Télégraphe, districte 20).

La ciutat de la cultura

  1. 374 sales de cinema.
  2. 730 pel·lícules a l’any i 3.432 dies de filmació.
  3. 30 milions de espectadores a l’any en els cinemes parisencs.
  4. 134 museus.
  5. 143 teatres.
  6. 242 punts il·luminats (hotels, esglésies, estàtues, fonts i edificis nacionals).
  7. 55 biblioteques municipals.

París, capital del turisme

  1. Primer destí turístic del món.
  2. 27 milions de turistes a l’any.
  3. 60% de clients estrangers en els hotels.
  4. 825 congressos organitzats el 2005.

París, els barris i les rodalies

dissabte, 1/01/2011

map-paris-marais.gif

El Barri Llatí:

Centre neuràlgic de la vora esquerra del Sena, el seu origen es remunta a la primitiva ciutat romana. Situat davant l’illa de la Cité, el seu perímetre aproximat va des del Sena fins més enllà del Panteó, i des de la Rue Monge fins els Jardins de Luxemburg. Tradicional districte universitari, el seu caràcter de la barri estudiantil el trobem en el segle XIII, quan la Universitat va traslladar-se des de Notre Dame fins a la Sorbona. El punt de referència de la zona és la Place de Saint Michel. D’entre els espais d’interès que podem trobar-hi destacarem la pròpia Universitat de la Sorbona amb la seva església, el Col·legi de França, la Universitat Descartes, el Panteó, el Museu de Cluny i els temples de Saint Severin, Saint Etienne, Saint Jacques i Val de Grece.

de-flore.jpg

El Marais:

Un dels barris més antics del marge dret del Sena, situat enfront de l’Illa de Sant Lluís. El seu nom significa en francès “el Pantà” perquè antigament les crescudes del riu convertien la zona en un maresma. Creuat transversalment per la Rue Rivoli, va ser el districte aristocràtic per excel·lència de la ciutat fins a mitjans del segle XVIII, amb el centre neuràlgic a la Place des Vosges i extrems a l’Hôtel de Ville i la Plaça de la Bastilla. Amb la Revolució, els nobles que encara hi residien majoritàriament van abandonar les seves residències i aquestes van ser ocupades per burgesos i artesans que també van traslladar-hi els seus negocis. Actualment, és un barri de classe mitjana, amb una important tradició jueva. Rehabilitat quasi en la seva totalitat des de 1962, molts dels seus edificis històrics han esdevingut institucions culturals. Destacarem el Museu Picasso, el Museu Carnavalet, els Arxius Nacionals, i edificis com els hotels de Sully, de Lamoignon o de Sens, així com les esglésies de Sant Gervasi i Sant Pau-Sant Lluís.

Montmartre:

Antic municipi francès, a l’actualitat és un dels barris de la ciutat de París amb una història més rica. D’origen romà, trobem la primera menció sobre Montmartre en el martiri de Saint Denis –el primer bisbe de la Lutècia romana– a l’àrea on actualment s’aixeca la basílica del mateix nom. Anomenat en un principi com el Mons Martyrium (Mont dels Màrtirs), a l’Edat Mitjana va convertir-se en una zona conventual. El 1589, Enric IV de Navarra va residir allà durant l’assetjament a la capital francesa durant les Guerres de Religió. Durant la Revolució Francesa els convents que poblaven el municipi van ser destruïts i el 1871 va convertir-se en escenari de les lluites que va provocar la Comuna de París. Aquest barri va convertir-se gairebé en un espai mitificat a finals del segle XIX quan va esdevenir l’epicentre de la vida dels artistes i pintors que van arribar-hi atrets pel seu aire bohemi i romàntic. Així, Montmartre va convertir-se en la casa de molts dels artistes francesos i estrangers que residien a la ciutat. En ell va néixer el cubisme, al Bateau-Lavoir, on entre d’altres van treballar Picasso i Braque. Abans d’incorporar-se a la municipalitat de París, era un lloc on podíem trobar nombroses vinyes, camps de blat i pastures per a la cria d’ovelles. En canvi, a l’actualitat, Montmartre és un barri comercial parisenc que consisteix en una aglomeració de locals de diversió, bars i varietats. L’epicentre de la diversió el podem situar a la banda sud del barri, entre la Place Pigalle i la Place Blanche. Tot i això, més enllà de l’allau turística que pateix, encara avui podem trobar en molts racons del barri aquell ambient pintoresc que va fer de Montmartre el lloc de trobada dels artistes romàntics. El barri es perllonga des de la citada Place Pigalle fins a l’església del Sacre Coeur, des d’on es poden veure unes vistes privilegiades del barri.

Montmartre.jpg

Montparnasse:

Quan a principis del segle XX els artistes començaren a abandonar Montmartre, van anar a instal·lar-se a la vora esquerra del Sena, en el barri de Montparnasse. Així, en els anys vint aquesta zona va esdevenir un espai privilegiat del París bohemi, amb un important nombre de polítics exiliats, artistes i escriptors que realitzaven tertúlies en els seus típics cafès. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial el barri ja havia perdut part del seu encant bohemi per convertir-se actualment en un districte de grans edificis de vivendes i oficines aixecats en els darrers anys, amb la Torre Montparnasse (1973) com a principal ensenya. El passat bohemi i cosmopolita del barri reapareixen a les nits, quan obren les seves portes gran quantitat de boîtes i clubs nocturns per a aquells parisencs i turistes que busquen el sabor de la nuit parisenca.

Nanterre:

Municipi de la Banlieu situat al sud-oest del Gran París metropolità, Nanterre ha esdevingut un important centre administratiu, industrial i universitari francès. Els edificis de la Universitat París X daten de 1964, i els destaquem perquè va ser allí on van iniciar-se els conflictes de Maig del 68, seu de múltiples assemblees d’estudiants, la policia intervendria el 22 de març, esdevenint detonant de la revolta estudiantil.

Faubourg Saint Antoine:

Barri de tradició obrera, famós per l’aixecament de barricades en els diversos processos revolucionaris i revoltes que ha viscut la ciutat en la seva història. Deu el seu nom a la històrica abadia de Saint Antoine des Champs, espai abandonat on s’aixecaria el 1964 l’Hospital Universitari. El seu perímetre rodeja el traçat de la Rue Saint Antoine, entre  la Plaça de la Bastilla i la Plaça de la Nació, a l’est del Marais. Conserva edificis de gran valor històric com l’església de Santa Margarida, temple del segle XVII, on suposadament descansen les restes de Lluís XVII, el Delfí-nen que va morir el 1795 en plena Revolució francesa.

faubourg st antoine 1a.jpg

Saint Cloud:

Situat en l’extrem nord de París, a l’altra banda del Sena, Saint Cloud és avui una ciutat suburbial de l’àrea metropolitana parisenca amb una llarga tradició històrica. El seu antic castell, destruït per un incendi el 1871, va ser un escenari privilegiat de diverses intrigues polítiques i de la Cort francesa. Entre els més destacats remarcarem el cop d’Estat de 18 de Brumari de Napoleó (1799), la proclamació de Napoleó com a emperador (1804), el casament de l’emperador amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) o l’ascens de Napoleó III al tron del Segon Imperi (1852).

Faubourg Saint Germain:

Un dels barris més típics i tradicionals de París, situat a la vora esquerra del Sena, entre el Quai de Conti i els Jardins de Luxemburg. Zona aristocràtica en el segle XVII i residencial des del segle XVIII, l’obertura del bulevard Saint Germain a mitjans del segle XIX com a conseqüència del pla de remodelació urbanística del baró Haussmann va suposar la seva conversió en un barri de classe mitjana, amb un toc bohemi a la Rive Gauche i una intensa activitat comercial. El seu centre geogràfic i històric és la vella església de Saint Germain des Prés (segles XI-XII), la més antiga de la ciutat de París. Altres espais d’interès són la Casa de la Moneda (Hôtel des Monnaies), l’Escola de Belles Arts i l’església de Saint Sulpice. Són característics els cafès amb terrassa de la Plaça de Saint Germain i els seus voltants, com el Café de Flore o el Deux Magots, punt de trobada de les eminències intel·lectuals de l’existencialisme de postguerra i, encara avui, espais de vida intel·lectual i literària.

Faubourg Saint Honoré:

Districte elegant, car i exclusiu de París, delimitat pel triangle que formen els Camps Elisis amb els bulevards Haussmann i Malesherbes. La seva columna vertebral és la Rue del mateix nom, que el travessa d’oest a est fins al carrer Royale. Barri aristocràtic des de temps de Lluís XV, en els seus convents van reunir-se moltes de les faccions de la Convenció revolucionària, i la Rue Saint Honoré era punt obligat de pas per a tots aquells que eren condemnats a la guillotina. Sobre aquest carrer s’aixeca el Palau de l’Elisi, construcció de 1718, on va viure Carolina Bonaparte i on el seu germà Napoleó va signar la seva abdicació definitiva. Des de 1873, aquest palau és la residència oficial dels presidents de la República. Un altre espai destacat del barri és l’església de la Madeleine. A més, en aquesta zona trobem, des dels inicis del segle XX, algunes de les boutiques de moda francesa més prestigioses del món.

París: la Seine et la Tour

diumenge, 9/05/2010

Capital de l’Estat francès i de la regió administrativa de l’Illa de França, París forma un departament independent amb un radi de 105 km2 i 2.153.600 milions d’habitants que constitueix el centre d’una àrea metropolitana (la regió parisenca o Illa de França) de 9,9 milions d’habitants. Seu del Govern estatal i principal centre intel·lectual, artístic, econòmic i financer de França, el seu prestigi sobrepassa la funció de capital estatal per assumir la d’una autèntica metròpoli mundial.

Si hem de buscar una primera imatge per il·lustrar la ciutat de París en aquest nou blog crec que no hi ha cap altra de millor que la que acompanya aquesta entrada: la Torre Eiffel i el riu Sena que banya la ciutat sota la llum de la nit en una jornada primaveral del mes de maig. Una Torre que és símbol de París, de França i de la pròpia Europa arreu del món.

Meravellosa imatge de la Torre Eiffel vista des del Sena (maig de 2009)

Al llarg dels propers mesos anirem presentant nous articles referents a la història de la ciutat de París i la República francesa, i anirem deixant-vos algunes de les millors instantànies que hem anat prenent de la ciutat després de sis viatges (i els que arribin) a la Ciutat de la Llum en el marc del projecte “París: Llums i Revolució” del professor Josep Alavedra a la Universitat Autònoma de Barcelona. Igualment us convidem a aportar les vostres fotografies sobre París (i França en general) a través del nostre grup a Facebook, a la vegada que podeu aportar idees i temes a tractar en els futurs articles al blog.