Entrades amb l'etiqueta ‘Ibers’

Els Ibers i Catalunya

dimecres, 7/07/2010

A Catalunya hi ha força testimonis arqueològics del passat ibèric. En el territori català estaven assentades diferents tribus, entre les quals les més importants van ser:

img_0002.gif1.gif2.gif

a. A la zona del litoral: els ilergetes a l’Empordà, els laietans a la costa barcelonina i els cossetans al Camp de Tarragona.

b. A la zona interior: els ilergetes, que tenien la seva capital a Lleida.

mapacat.gif2.png

El poblat d’Ullastret, situat molt a prop de la Bisbal (Baix Empordà), és un dels nuclis ibèrics més importants, tant per la seva estructura com per la relació comercial que va tenir amb Empúries.

El poblat es troba en el Puig de Sant Andreu, a prop d’un antic estany del mateix nom actualment dessecat i del qual obtenien l’aigua necessària per a les tasques agrícoles i la ramaderia. Així mateix, la proximitat del riu Daró, navegable en aquells temps, el comunicava amb la costa, facilitant els intercanvis amb els pobles colonitzadors.

Inicialment, l’assentament ibèric es va produir en un illot, l’Illa d’en Reixac, situat a l’interior de l’estany, ja que constituïa una magnífica defensa natural per als primers pobladors. Posteriorment, a partir del segle VI a.C., es van traslladar al Puig de Sant Andreu.

MurallesUllastret.JPG

L’evolució històrica del poblat d’Ullastret va ser:

1. Des de l’any 550 a.C., quan la cultura ibera ja estava totalment desenvolupada, fins a finals del segle V a.C., la importància d’Ullastret va anar en augment. El poblat va gaudir d’una gran autonomia respecte a Empúries i els contactes amb els emporitans van ser cada cop més estrets.

La puixança d’aquest període va manifestar-se a través de la cultura que van desenvolupar, caracteritzada per un fort indigenisme.

2. Des dels darrers anys del segle V a.C. i fins al primer quart del segle IV a.C. va desenvolupar-se l’etapa de màxima esplendor d’Ullastret, en la qual els intercanvis amb els grecs van assolir el seu nivell més alt.

3. A partir del segon quart del segle IV a.C. i fins al final del segle III a.C., va esdevenir un doble procés. Per un cantó, Ullastret va crear una zona d’influència en el seu entorn més immediat. Per l’altre, la dependència respecte d’Empúries cada cop va ser més forta. De tal manera que, a partir del segle II a.C., el Puig de Sant Andreu va restar inhabilitat a causa de la competència emporitana.

Excavació_a_Ullastret.jpg

L’estructura interna d’Ullastret mostra les característiques típiques dels poblats ibers. La seva xarxa urbana és irregular, amb carrers estrets i cases de planta baixa i amb poques estances. Tot ell era cenyit per un cinturó de grans muralles amb torres circulars que el defensaven dels atacs exteriors.

Ara bé, també presenta senyals d’una remodelació posterior seguint criteris urbanístics grecs. Les cases, distribuïdes formant diversos carrers, es construïen amb pedra, eren de planta rectangular i tenien més d’una estança. La ciutat també tenia una plaça pública (àgora) i una acròpoli. L’extensió (unes quinze hectàrees) i el refinament cultural demostren la forta influència grega sobre els habitants d’aquesta ciutat ibèrica.

La conquesta de la Península per part de Roma, des del segle I a.C., va suposar la desaparició dels ibers com a pobles independents i la seva progressiva integració dins del món romà hegemònic a Europa.

Els Ibers

dimecres, 7/07/2010

Entre finals del segle VII i inicis del segle VI a.C., i com a resultat de l’evolució de la cultura del ferro i com a conseqüència dels contactes entre la població indígena i els pobles colonitzadors mediterranis fenicis i grecs a la zona oriental de la Península Ibèrica va desenvolupar-se la cultura ibèrica.

La cultura ibèrica s’estenia des del sud de França fins a Andalusia. Era una cultura força avançada, l’origen de la qual ha estat molt discutit pels historiadors. Avui dia, però, sembla clar que la seva aparició va ser possible per l’evolució dels pobles indígenes del bronze, influïts pels contactes amb els fenicis i els grecs.

000768580.jpg

Els ibers no eren, però, un poble homogeni i no van constituir mai una unitat política. Van ser un conjunt de pobles independents entre si, a l’estil de les polis gregues, que compartien els trets bàsics d’una mateixa cultura. Els diferents pobles estaven formats per confederacions de tribus, que eren grups units per lligams de parentiu.

La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions força destacables com l’aparició de l’escriptura semisil·làbica (un sistema mixt amb signes alfabètics i sil·làbics), que encara no ha estat possible de traduir. Actualment es poden transcriure els 28 signes, però no és possible ni traduir ni classificar la llengua (o llengües) ibèrica.

800px-Bronce_ibero.jpg

D’altres característiques pròpies de la cultura ibèrica eren l’ús intensiu del ferro en la fabricació d’eines, l’aplicació de noves formes avançades d’explotació agrària amb un utillatge molt especialitzat, el desenvolupament de la ceràmica (torn ràpid de terrissaire), el desenvolupament d’un art amb trets particulars que no són simples còpies gregues o púniques i la circulació monetària amb encunyacions de moneda pròpia.

Els ibers van ser el primer poble de la Península Ibèrica que va utilitzar d’una manera generalitzada la metal·lúrgia del ferro. La coneixien gràcies al contacte amb els pobles ultrapirinencs i a les seves relacions amb els grecs. La introducció del ferro va possibilitar una veritable revolució en les pràctiques agràries ja que era un metall més fàcil d’aconseguir que el bronze i permetia una millora substancial de la qualitat de les eines del camp.

L’agricultura era la base de l’economia dels ibers. Al començament únicament cultivaven cereals de secà (blat i ordi), però, més endavant, gràcies al contacte amb els colonitzadors mediterranis, van conèixer el cultiu de la vinya i l’olivera.

També destacaven la seva activitat tèxtil, que era una tasca domèstica, i la producció metal·lúrgica i ceràmica, activitats molt més especialitzades. La ceràmica es va desenvolupar molt gràcies a l’existència d’excedents agrícoles i pel costum d’incinerar els morts i col·locar-ne les cendres en urnes.

enterrament.jpg

D’altra banda, les activitats comercials eren força importants, tant amb els pobles colonitzadors fenicis i grecs com entre els mateixos grups ibers. La possibilitat de realitzar aquests intercanvis va veure’s afavorida per l’encunyació de monedes pròpies, inspirades en els models grecs i cartaginesos.

La societat ibèrica tenia una certa jerarquització. Tot i que les formes tribals eren sempre presents en la seva organització, lentament van anar evolucionant cap a societats de cabdillatge. Els seus cabdills eren escollits probablement entre l’aristocràcia guerrera que va anar desenvolupant-se en el si dels pobles ibèrics. Per sota d’aquests grups dominants hi havia els artesans, especialitzats en el seu treball, i més avall, la gran massa de camperols. L’esclavitud, tot i ser present, sembla que no era gaire important.

Pel que fa a les seves creences, els ibers, pel que coneixem, practicaven una religió basada en el culte a la naturalesa, que barrejava elements autòctons i forans. A més, adoraven uns déus protectors i benefactors, per als quals sacrificaven animals. També retien culte a divinitats femenines vinculades amb la fertilitat.

Els ibers van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. Els seus habitants es distribuïen segons les normes d’un urbanisme incipient, que a partir del segle IV a.C. va començar a presentar característiques d’una notable influència grega.

La situació dels poblats, a més dels testimonis que ens han arribat a través dels autors clàssics, ens indica que aquella era una època d’inseguretat i conflictes freqüents entre els diversos grups ibers. Sembla evident que la guerra i el pillatge, motivats per l’escassetat de recursos i l’augment progressiu de la població, van ser una constant en el món iber.

En definitiva, els pobles ibers van desenvolupar-se en tota la zona oriental de la Península, esdevenint una cultura homogènia en els seus trets fonamentals, amb la qual Catalunya va començar a entrar en la història. La seva cultura va perviure fins al primer període de la presència romana, al segle I a.C. Aleshores, la fundació de noves ciutats va fer que abandonessin els antics assentaments per a integrar-se en la vida romana.