Entrades amb l'etiqueta ‘Humanisme’

José Luis Sampedro, compromís i lucidesa

dimarts, 9/04/2013


Lluís Vives

dimarts, 8/05/2012

Joan Lluís Vives i March (1492-1540) va ser el gran humanista, pensador cristià i filòsof valencià del Renaixement. Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina March, ambdós de família jueva i judaïtzants, la seva condició religiosa li va valdre la persecució per part de la Inquisició, tot i ser un cristià reconegut. Precursor de l’assistència social, la seva vida va transcórrer a l’estranger, fonamentalment a Bruges.

Lluís Vives.jpgEducat a la Universitat de València, Vives no va poder gaudir gaire del gran humanisme valencià de finals del segle XV. Aviat es traslladaria a París, on va doctorar-se en filosofia a la Sorbona. Posteriorment s’instal·laria a Bruges, on viuria pràcticament fins a la seva mort. Només va abandonar la ciutat flamenca per viure a Anglaterra al servei del cardenal Wolsey i del seu amic el canceller Tomàs Moro (THomas More). La seva posició favorable a la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó en la qüestió del divorci promogut per Enric VIII li ocasionaria un breu empresonament i l’obligaria a retornar a Bruges.

La seva vida va estar marcada per les estretors econòmiques, fet que va influir en la seva perspectiva de la realitat social. En un fet insòlit per aquell període, Vives va preocupar-se per la pobresa, la qual era descrita com una disfunció de la societat. Així, el 1525, va escriure De subuentione pauperum (Tractat del socors als pobres), que representava, en la crisi del precapitalisme, el pas de la caritat privada o pública a la veritable assistència social pels necessitats.

El somni de Vives, com a home del Renaixement, era establir-se en una cort. Estava convençut que només des del mecenatge reial podria desenvolupar la seva tasca humanista de divulgació de la cultura. Va fracassar en el seu intent d’establir-se a Anglaterra i tampoc va trobar el seu lloc en la cort de Carles V, el qual va concedir-li una exigua pensió. Desencisat amb la política, va passar els darrers anys de la seva vida refugiat en els seus llibres.

En la seva obra filosòfica, Vives va criticar l’escolàstica i va mostrar la seva admiració per la que considerava com la veritable filosofia, l’aristotèlica, basada en l’observació i l’experiència recolzades en la raó, destacant les seves obres De ratione dicendi (1523) i De conscribendis epistolis (1536). En el camp de l’ètica, Vives va posicionar-se en favor del platonisme i l’estoïcisme, destacant l’obra De tradendis disciplinis (1531). Com a escriptor polític va publicar De concordia et discordia in humano genere (1529). I com a humanista cristià va publicar Ad animi exercitationem in Deum commentatiunculae (1535) i De ueritate fidei christianae (1543), una de les apologies del cristianisme més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien.

Bernat Metge

dilluns, 27/02/2012

Escriptor i secretari reial, Bernat Metge (1346-1413) va ser home de confiança del rei Joan I i de la seva esposa Violant de Bar. El seu nom ja era conegut en el món de les lletres i l’alta societat catalanes quan va apropar-se a la Cort, el 1376, entrant al servei del duc de Girona, el futur Joan I, per a realitzar funcions d’escrivà. I aviat ho seria més, tot i que no sempre per a bé. A través de la seva obra i les seves traduccions l’humanisme va introduir-se en la literatura catalana.

bernatmetge1.jpgEl 1381 apareixia l’obra en vers Llibre de Fortuna e Prudència, en les seves pàgines Bernat Metge va mostrar en primera persona les relacions entre l’atzar i la providència divina a una societat, la catalana, colpida per la crisi financera que havia deixat la població sense diners per afrontar la vida quotidiana.

Encara no s’havien esvaït els comentaris sobre la seva obra quan Metge va publicar una traducció del conte de Boccacio Valter e Griselda partint de la traducció al llatí realitzada per Petrarca. El debat sobre la tràgica història de Griselda es convertia a la segada en el debat sobre l’humanisme i la seva influència en la formació dels individus. En aquest sentit, el recurs a l’autoritat de Petrarca indicava que el futur de la cultura, però també de la política, es trobava en les idees procedents de la Itàlia renaixentista, idees a les quals es resistiria amb força la vella generació política i cultural.

A les Corts de 1388, Bernat Metge va ser acusat de malversació, però això no va ser motiu perquè no tingués cada vegada més responsabilitats en la cort del rei. Així, el 1390 va ascendir a la categoria de secretari reial i es convertia en un dels principals homes de confiança del rei Joan I, gràcies a la protecció del qual reuniria una considerable fortuna, amb la qual va comprar una casa al carrer de la Corretgeria, avui el carrer del Veguer, de Barcelona.

bmsomg.jpg

Quan el rei Joan va morir, el 1396, Maria de Luna, l’esposa del rei Martí l’Humà, va iniciar un procés contra els principals consellers de la cort, entre els quals hi havia Bernat Metge. Tot indicava que era culpable i va ser empresonat. No hi ha proves documentals del seu captiveri, però ell mateix va escriure que va ser tancat al Castell Nou. Aquesta greu acusació a moure Metge a transformar el primer esbós de l’Apologia en el llibre que es convertiria en la seva obra mestra, Lo somni. Així, l’objectiu de la nova obra seria convèncer el rei Martí de la seva innocència.

Lo somni és una obra literària de primera magnitud, a la vegada que esdevenia un treball per rehabilitar-se políticament. Tots els coneixements humanístics de Metge van anar a parar a l’obra, un diàleg entre quatre personatges escrita en prosa. Metge ens diu que és a la presó i somia que des del purgatori se li apareix el finat rei Joan per establir un diàleg al qual s’afegirien el mític poeta Orfeu i l’endeví Tirèsias. En el segon llibre, Joan explica a Bernat la raó de la seva mort sobtada i profetitza la seva absolució en el procés. Tot plegat és una intriga complexa que serveix a l’autor per determinar el doble sentit de la vida.

Amb aquesta obra, Bernat Metge va aconseguir el seu propòsit, recuperar el favor del rei Martí. A més, des del 1399 fins al 1410 va tornar a exercir el càrrec de secretari privat del darrer monarca del casal de Barcelona.

Una llarga edat mitjana?

dimecres, 6/07/2011

La cronologia és un element importantíssim de la història com a ciència. Això és indiscutible. Però també és veritat que en ocasions la necessitat dels historiadors per crear grans compartiments dins dels quals encabir els fets cronològicament -prehistòria, antiguitat, edat mitjana, època moderna, món contemporani- ha donat lloc a grans contradiccions perquè aquesta gran divisió si bé pot ser molt clara en alguns territoris, en d’altres grinyola força.

Així, quan ens referim a l’edat mitjana el consens general de la historiografia ens diu que aquesta va començar en un moment exacte que, en funció dels autors, s’iniciaria el 395, data de la divisió de l’Imperi Romà, o el 476, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Igualment, el món medieval es veuria clausurat el 1453, amb la caiguda de Constantinoble, o el 1492, amb el descobriment d’Amèrica. Certament, el fet d’establir una cronologia en funció d’un fet concret que marqui una frontera és molt útil de cara als estudiants i als professors, però pot crear una idea inexacta. Un fet, per molt rellevant que sigui, mai pot acabar amb una societat d’un dia per a l’altre. I això és el que passa amb l’edat mitjana, com ha posat repetidament de manifest l’historiador medievalista francès Jacques Le Goff:

le goff.png

Jacques Le Goff

La cultura medieval, en la meva opinió, marca una fase de l’aventura medieval encara més llarga que l’edat mitjana que podem trobar en els manuals. Expressa un conjunt de valors (un model per a l’organització dels valors) que no es desfà fins el període comprés entre 1750 i 1850, per acabar definitivament durant la dècada de 1950 amb la “fi de les regions” […]. L’expressió “home medieval” em sembla ben fonamentada perquè en el llarg període de l’edat mitjana emergeix una determinada idea de l’home […]. El que va existir són diferents models d’homes i dones en funció de la seva condició, nobles, vilans, ciutadans, pagesos, clergues, soldats, etc. Però, tots aquests personatges, tan diferents, tenien en ment, tot i la seva diversitat, un model comú, ideal, del que era l’home.

Per aquesta raó em rebel·lo contra les famoses disputes sobre les dates, 1453 o 1492, que possiblement siguin útils per a la història dels esdeveniments o per a una història estrictament política. I encara més, perquè la idea mateixa de “renaixement”, la lògica intel·lectuals dels segles XV i XVI, respon d’una manera sorprenent a un dels elements principals de la cultura medieval, per a la qual la innovació consistia sempre en tornar enrere, en buscar referents en les autoritats del passat o de l’antiguitat. Així doncs, crec que aquest concepte s’hauria de limitar, sempre que sigui possible, a l’art i l’estètica.

En canvi, si aspirem a realitzar una història profunda, el tall entre l’edat mitjana i el renaixement només serveix per desviar-nos de la investigació. Els segles XV i XVI van caracteritzar-se per uns elements que ja havien marcat d’altres “renaixements”. Per exemple, el renaixement dels segles VIII i IX, el renaixement carolingi que va fundar un humanisme a partir de la renovació de la cultura antiga; o el renaixement del segle XII, amb l’aprofundiment, des de Chartres, de l’humanisme cristià a través d’una naturalesa reconciliada amb Déu; o amb la formació dels Estats a Anglaterra, França o l’Imperi Hohenstaufen, com a resultat de l’equilibri entre el poder espiritual i el temporal. Això sense comptar amb el model italià de la comuna, de la Ciutat-Estat, encarnada en la figura del burgés/ciutadà. I per què, si passem per sobre del tradicional renaixement dels segles XV i XVI, no ho fem amb el renaixement de les Llums del segle XVIII?

Diguem d’una vegada […] que cada renaixement va acompanyat, inclou en ell mateix, una sèrie de formes econòmiques, socials i institucionals. I, fins i tot, podem considerar que la Revolució de 1789 continua sent un fenomen típicament medieval. […] Evidentment, no podem dir que entre Sant Lluís i Lluís XVI no va passar res, ni que les societats siguin idèntiques, ni que cinc segles d’història no s’haguessin produït, però la Revolució francesa suposa l’inici del trencament real amb l’edat mitjana.

Simplement, la idea d’un home que dirigeix els actors de la Revolució, els conceptes que representen, poden trobar paral·lelismes en les referències d’un personatge com Arnald de Brescia (executat el 1155), el qual va aixecar la ciutat de Roma contra el domini polític del Papa; o en un Étienne Marcel (1316-1358), que somiava amb donar una constitució de caràcter comunal a la ciutat de París; o en Jan Hus (1369-1415), que va introduir la idea d’una nació txeca. Per descomptat, els revolucionaris de 1789 va ignorar els seus predecessors tot remuntant-se, d’una manera força “ahistòrica” als antics romans. Sempre és la recerca de símbols eterns. I van ser els homes del segle XIX, un Agustin Thierry i especialment un Michelet, els que van invocar els precursors medievals de la Revolució. Actualment, els historiadors tendeixen a advertir en tots dos casos, en la voluntat de remuntar-se als romans o als precursors medievals, un error de perspectiva.

Ara bé, és precisament aquest error de perspectiva imputat als actors de 1789 el que m’interessa perquè indica l’existència d’una “edat mitjana” que es perllongaria fins el 1800. Aquests actors de la història que van ser els revolucionaris de 1789 ens ensenyen, amb la seva fixació amb el règim que anomenen feudal o amb la seva polític religiosa (derivada directament de les “heretgies medievals”), que en els anys vuitanta del segle XVIII no existia la nostra visió de la història, la nostra visió de valors, ni la nostra manera d’articular aquests valors en relació els uns dels altres. [És per això que] hem de superar la història de les mentalitats, la qual ens condueix sense solució de continuïtat cap a una fragmentació de breus períodes, per assumir una història dels valors, de les referències. Una història molt més llarga i sorprenent.

Font: LE GOFF, Jacques. Una larga Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2008.

Les causes de la Reforma protestant

dijous, 11/11/2010

La Reforma, tot i que en els seus orígens es va tractar d’un moviment religiós, ben aviat va adquirir dimensions de caràcter polític, social, econòmic i cultural, i va desencadenar la crisi més greu que va conèixer el cristianisme en tota la seva història. A partir de la Reforma, el món cristià va caracteritzar-se per l’existència d’una pluralitat de creences i d’esglésies –l’Església catòlica per una banda, i les diverses Esglésies protestants per una altra– que s’havien intentat combatre al llarg de l’època medieval.

Arribats a les acaballes de l’edat mitjana, hi havia en alguns sectors de la societat europea un profund malestar contra certes de les seves pràctiques. Durant el període comprés entre els segles XI i XIV, l’Església catòlica havia adquirit un gran poder polític, econòmic i cultural. Malgrat tot, això l’havia portada a un allunyament de les seves funcions espirituals i a una dedicació creixent als afers temporals i polítics.

reforma_europa.jpgEls crítics opinaven que les altes jerarquies vivien envoltades de luxes i riqueses, fet que atemptava contra els principis de la religió cristiana. A la relaxació de costums que es podien detectar a les altes jerarquies de l’Església s’hi afegia, a més, l’escassa preocupació pastoral i la poca preparació del baix clergat no sabia, o no volia, exercir correctament les labors pastorals que tenien encomanades.

Per una altra banda, l’Església havia acostumat els fidels a assolir els fins religiosos, entre els quals el fonamental era la salvació de l’ànima, mitjançant pràctiques pietoses, almoines, indulgències (document que emetia el papa pel qual es comprava el perdó dels pecats) o per la intercessió de la Verge i dels sants. Tanmateix, molts càrrecs eclesiàstics es compraven i els compradors a vegades no tenien una autèntica vocació religiosa, sinó que buscaven els beneficis associats al càrrec a què accedien. D’aquesta manera, el sentiment religiós va tendir a reduir-se a una acumulació d’obres formals que enriquien l’Església sense que tal cosa li assegurés al creient la seva salvació.

Als segles XIV i XV, havien aparegut molts moviments que aspiraven a reformar l’Església perquè pogués retornar a un tipus de vida semblant al de les primeres comunitats cristianes. Una gran part d’aquests moviments, però, van ser considerats herètics i els seus membres perseguits i condemnats per la Inquisició.

A part de les citades motivacions de regeneració religiosa, l’extensió de l’humanisme a l’Europa del Renaixement i les transformacions polítiques i socials produïdes al segle XVI van ser algunes de les raons fonamentals de l’èxit de la Reforma i de la seva difusió a Europa.

L’humanisme va alimentar l’esperit de la Reforma en defensar una religió més personal i de comunicació directa amb Déu basada en la lectura de la Bíblia. Molts humanistes, en el seu desig de comprendre millor el missatge de Déu, es van aplicar a un estudi rigorós de la Bíblia utilitzant-ne d’altres versions, com l’hebrea, la grega o la siriana.

D’aquesta manera, els humanistes van rebutjar com a única font del coneixement de Déu la versió llatina de la Vulgata, única reconeguda per l’Església i en la qual es basava la seva autoritat, i van defensar una religió més personal basada en la lectura de la Bíblia.

reforma.jpgAmb això, els humanistes intentaven adequar la seva visió de Déu i la seva nova concepció de l’home a la Revelació i les lleis de l’Església, sense cap ànim de separar-se’n, fins que la Reforma els va obligar a elegir entre l’Església catòlica i les noves Esglésies protestants.

A les raons religioses i intel·lectuals que expliquen el triomf i extensió de la Reforma protestant, s’hi afegeixen unes altres d’ordre polític, social i, fins i tot, sociològics.

Políticament, la Reforma va proporcionar als monarques i als prínceps la gran ocasió de reforçar el seu poder mitjançant l’apropiació dels béns de l’Església catòlica i la instauració en els seus territoris d’una nova Església sotmesa al seu control.

En l’aspecte social, la Reforma va ser força ben acollida per la noblesa en aquells territoris en els quals l’Estat era feble i la burgesia encara no s’havia desenvolupat. Això li va permetre de beneficiar-se de la secularització dels béns eclesiàstics (sobretot terres) i augmentar el seu poder.

La Reforma, però, també va ser ben rebuda en aquells territoris en els quals ja s’havia desenvolupat una rica burgesia, per a la qual la nova religió propiciava el desenvolupament dels seus negocis.

Finalment, cal tenir en compte un aspecte sociològic de la reforma protestant. Segons el sociòleg Max Weber, de retruc i sense pretendre-ho, el protestantisme va generar un canvi en la percepció del treball. Segons l’anàlisi de Weber, la Reforma protestant, especialment el calvinisme, va canviar la concepció del treball: aquest ja no seria considerat com un càstig expiatori del pecat original com proclamava l’ètica catòlica; passava a ser considerat un valor fonamental que servia a cadascú per esforçar-se i acostar-se a Déu. Per tant, des del segle XVI, la Reforma protestant de Martí Luter i el calvinisme portarien a les mentalitats una sèrie de nous valors que revolucionarien la concepció del treball i de la vida.

Humanisme i Renaixement

dissabte, 30/10/2010

Europa va encetar des de mitjans del segle XV un període d’expansió demogràfica i econòmica que es prolongaria al llarg del segle XVI. A més, durant el segle XV es va fer palès que, paral·lelament a les transformacions econòmiques i polítiques, al camp de les idees s’estaven produint canvis importants.

El concepte de “Renaixement” és un nom que s’aplica a l’època artística, i per extensió cultural, que va donar començament a l’Edat Moderna i en la qual es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa en els segles XIV i XVI, comportant un trencament amb la visió medieval del món.

D’aquesta manera, ja des del segle XIII van produir-se a Europa tot un seguit de transformacions que anunciaven la fi de l’edat mitjana i l’aparició d’una nova era. Aquestes transformacions van prendre un ritme accelerat al llarg del segle XV, anunciant el pas de l’edat mitjana cap a la modernitat a través de:

Da_Vinci_Vitruve_Luc_Viatour.jpg1. El ressorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment a Flandes i a Itàlia. La ciutat es converteix en un centre econòmic i polític, així com cultural i artístic.

2. L’aparició de la burgesia com a classe social ascendent.

3. L’aparició de poders monàrquics forts.

4. Els grans descobriments geogràfics, que van afavorir una visió unitària del món.

5. La difusió de la filosofia clàssica. Des d’aquest moment es tendeix a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Es desenvolupava l’Humanisme com a corrent vital que veia l’home com a centre i mesura fonamental de totes les coses enfront del teocentrisme.

6. Una major llibertat de pensament, allunyada del dogmatisme medieval, corresponent a un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l’aparició de la impremta afavoreixerien la difusió de les noves idees. La cultura passava així dels monestirs als carrers de les ciutats.

A l’edat mitjana s’havia imposat una concepció del món força jerarquitzada i immutable, en la qual tot depenia de la voluntat divina. Els éssers humans, als quals només els corresponia d’obeir aquesta voluntat de Déu, coneixien els seus designis a través de l’Església.

A mesura que van anar sorgint les ciutats i es va imposar una economia més monetària, la població va començar a qüestionar aquestes idees. Des d’un punt de vista científic i filosòfic, durant els segles XIII i XIV, van sorgir opinions que criticaven les idees escolàstiques. Per exemple, Roger Bacon i Guillem d’Occam van rebutjar que la correcta interpretació del món havia de deduir-se de les idees dels savis antics i, al contrari, van proposar basar-se en l’observació de la natura i en l’experimentació.

Al segle XV, aquests corrents crítics van consolidar-se, especialment a les ciutats del nord d’Itàlia i als Països Baixos, i al segle XVI es van estendre per tota Europa.

Al segle XV, la burgesia estava en auge. Cada cop era més nombrosa i més rica. Per aquest grup social, el valor de les persones no residia en el llinatge, sinó en la seva capacitat d’obtenir riquesa. A diferència d’allò que preconitzava l’Església, per a ells l’home era un ésser capaç d’observar, analitzar, canviar i dominar el seu entorn.

God2-Sistine_Chapel.png

La frase “l’home és la mesura de totes les coses” expressava molt bé la seva actitud davant de la vida. Tot s’analitzava en funció de les repercussions positives o negatives que pogués tenir per a l’home. Per això, podem afirmar que la seva filosofia era antropocèntrica i no teocèntrica. S’interessaven molt més pel món natural i social que no pas per les qüestions espirituals. Déu deixava de ser el terme central de referència en benefici del propi ésser humà.

Molts homes es van dedicar a l’estudi dels filòsofs i científics antics, grecs i romans, fins aleshores considerats pagans i, per tant, prohibits. Creien que havien de ser estudiats directament i no a través de les versions de l’Església. Per aquesta raó defensaven la idea de que s’havia d’escriure en les llengües vulgars, les que parlava la gent, i no en llatí.

Presse_a_bras_en_bois_de_Gutemberg.jpgA l’èxit i la difusió d’aquests pensadors, denominats humanistes, hi van contribuir enormement algunes innovacions tècniques. Ja des del segle XII, a través dels àrabs, s’havia començat a difondre a Europa la fabricació i l’ús del paper, el qual podia ser produït en grans quantitats i resultava molt més barat que el pergamí o el papirus.

Tot i això, el fet realment important va ser la difusió dels caràcters o tipus mòbils per a la impremta perfeccionada per Gutenberg a la primera meitat del segle XV (1455), amb la qual s’evitava la còpia manuscrita dels llibres, que podien divulgar-se amb molta més rapidesa.

El pensament humanista és, en definitva, una concepció filosòfica del món que situa l’home en el centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de l’home per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment l’obra de Plató, és l’instrument fonamental per a aquesta reflexió. L’Humanisme és un estil de vida on l’humanista és l’home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l’art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.

D’aquesta manera, l’Humanisme va ser un moviment intel·lectual destinat a transformar les estructures mentals medievals, per adaptar-les a un tipus de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura medieval, els éssers humans van poder reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus ja que havien demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals.

Els humanistes van cercar en l’antiguitat clàssica, en textos i en les restes arqueològiques que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l’home és el centre de l’univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l’envolta amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l’humanisme era laic però no anticristià perquè defensava una religió més personal i directa, en què l’home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions religioses.

Maquiavel.jpgD’entre els humanistes podem destacar Marsilio Ficino, de Florència, que va dedicar-se a l’estudi del grec antic; Giovanni Pico de la Mirandola, també afincat a Florència, que va ser un dels més grans defensors de les possibilitats de l’ésser humà; Baltasar Castiglione, de Roma, així com Nicolàs Maquiavel, de Florència, que es van interessar per la vida política i van proposar l’ideal polític de defensa dels interessos del seu Estat amb intel·ligència i habilitat, enfront dels poders tradicionals de l’Imperi o del Papat.

En el camp de la ciència, es van assolir notables avenços mitjançant l’aplicació de mètodes d’anàlisi independents dels criteris religiosos. Tal vegada, el més notable va ser l’aplicació de la teoria heliocèntrica de Nicolau Copèrnic, astrònom polonès que va trencar amb la tradició geocèntrica de Ptolomeu (l’acceptada per l’Església). Copèrnic va arribar a la conclusió que la Terra i els planetes giren al voltant del Sol, per raons matemàtiques. Una mica més tard, Galileu Galilei, natural de Pisa, va contribuir notablement a la consolidació de les idees copernicanes amb la introducció d’un nou instrument: el telescopi.

A les ciutats del segle XV, també s’hi van transformar els gustos. La burgesia, que va passar a ser la compradora d’obres d’art, fruïa més amb les formes harmonioses inspirades en l’Antiguitat clàssica que no pas amb l’exaltació religiosa pròpia de l’edat mitjana.

Van aparèixer aleshores els mecenes: persones molt riques que mantenien artistes, científics i intel·lectuals i fomentaven la vida cultural. Els artistes van adquirir una importància creixent: van deixar de ser personatges anònims i es van esforçar per imprimir la seva personalitat i estil en les seves obres. En general, els artistes renaixentistes van ser homes polifacètics: pintors, escultors i arquitectes.