Entrades amb l'etiqueta ‘Hongria’

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: la revolta hongaresa de 1956

divendres, 18/01/2013

Hongria va esdevenir república popular el 1949, quan va adoptar una nova constitució, de tipus soviètic, després del triomf electoral del Partit Socialista dels Treballadors, la fusió dels antics socialistes d’esquerra i els comunistes. Ara bé, la radical nacionalització de l’economia sota el model soviètic va produir l’estancament econòmic, la reducció del nivell de vida i un profund malestar arreu del país. Igualment, Hongria va ser un dels Estats de l’Est que van sofrir amb més duresa les purgues stalinistes un cop instaurat el règim de democràcia popular.

El 1953, després de la mort de Stalin, els comunistes hongaresos van repartir el poder entre Mátyás Rákosi, un stalinista clàssic, i Imre Nagy, un comunista moderat i reformista. Així, mentre que Rákosy dirigia el Partit Comunista d’Hongria, Nagy es convertia en el president del govern. A l’abril de 1955, però, Nagy va ser rellevat, fet que liquidava qualsevol intent reformista. Aleshores, escriptors i periodistes van començar a expressar crítiques obertes respecte del govern comunista que semblava dirigir-se novament cap a l’stalinisme clàssic. L’hostilitat d’un sector del catolicisme, la creixent agitació dels joves i dels intel·lectuals i l’oposició popular a la presència de les tropes de la URSS era un fet incontestable.

Hungary 1956.jpg

Imre Nagy,Hungarian liberal Reform-Communist,at his home.Hungarian Prime Minister from 1953-1955,destituted by the Stalinists under Matyas Rakosi,he was made Prime Minister at the beginning of the Revolution on October 24, 1956.After the Soviets crushed the Revolution,Nagy was imprisoned and executed in June 1958.

Imre Nagy

La tensió social va créixer al llarg de 1956, fet que s’agreujava en veure com la veïna Polònia culminava el seu procés de desestalinització. Així, el 23 d’octubre, una manifestació d’estudiants a Budapest va transformar-se en una revolta generalitzada sense que la policia pogués reprimir l’esclat popular. Anys de repressió, polítics impopulars, misèria econòmica i treball dur havien portat els hongaresos al rebuig del règim comunista. Havia començat la revolució hongaresa de 1956.

Les autoritats van perdre els nervis davant la impossibilitat de reprimir les 300.000 persones que van assetjar el parlament per exigir la exigir llibertat d’expressió, llibertat de premsa, la celebració d’unes eleccions lliures, més independència de la Unió Soviètica i el nomenament del comunista reformista Imre Nagy com a nou cap de l’Estat. En el transcurs de la revolta els manifestants van tombar el monument a Stalin, tot un símbol del significat de la insurrecció.

1956_Revol_2_The Poet Petofi's Call Stand Up Hungarian Is Being Recited.jpg

stalinstatuehead.jpg

Així, davant de la impressionant insurrecció popular les autoritats comunistes, obligades per les circumstàncies, van intentar negociar. Per tal d’aplacar la multitud es va concedir a Nagy la presidència del govern i es va posar a l’aperturista János Kádar al capdavant del Partit Comunista. Quatre dies després, es va formar un nou govern que incloïa dos ministres no comunistes. Però la realitat era que la situació estava fora de control: els comitès obrers ocupaven les fàbriques, una part de l’exèrcit s’havia passat al bàndol rebel, la població s’havia armat, proliferaven els xocs armats amb les guarnicions soviètiques… La revolta era imparable.

El 3 de novembre es va formar un nou govern, que en aquesta ocasió incloïa representants de quatre partits polítics no comunistes, i que es preparava per abandonar el règim comunista i el Pacte de Varsòvia. Ara sí, la reacció de la URSS no es faria esperar i Khruixtxov va moure fitxa per evitar que els hongaresos abandonessin el bloc comunista, no només per la importància geopolítica d’Hongria, sinó per por a un efecte contagi en la resta de democràcies populars de l’Europa de l’Est.

1956, Hungary --- Crowds surround a captured Russian tank during the anti-Communist revolution in Hungary. --- Image by © Hulton-Deutsch Collection/CORBIS

Hole_in_flag_-_Budapest_1956.jpg

Hungary2.jpg

En conseqüència, la Unió Soviètica va decidir intervenir militarment a Hongria: 150.000 homes i 6.000 tancs van penetrar a sang i foc al país. La lluita va ser cruenta, però relativament curta. Poca resistència podien oferir els rebels hongaresos davant de l’exèrcit soviètic. Així, en poc menys de quaranta-vuit hores, la URSS va controlar la situació.

El balanç de la revolució hongaresa va ser cruent: entre 2.500 i 3.000 persones van perdre la vida en les dues setmanes que va perllongar-se la insurrecció, i unes 13.000 van resultar ferides. De la mateixa manera, al voltant de 200.000 hongaresos van fugir del seu país cap a Occident. Igualment, els líders rebels Pál Maléter, cap militar de la insurrecció, i Imre Nagy, designat primer ministre pels rebels, van ser executats després d’un judici sumaríssim secret. Políticament, al capdavant del Partit Comunista va situar-se János Kádár, un polític inicialment odiat, però que al llarg dels trenta anys que es mantindria en el poder va acabar per esdevenir un dirigent pragmàtic i tolerant que va permetre una certa liberalització i una menor dependència de la URSS.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est

dijous, 10/01/2013

La dominació soviètica de l’Europa oriental deriva del final de la Segona Guerra Mundial. El retrocés de les tropes alemanyes al front de l’Est va permetre l’exèrcit soviètic no tan sols alliberar el territori del seu país, sinó també desallotjar els alemanys de tots els països de l’Orient europeu, tret de Iugoslàvia i Albània, que es van alliberar sense l’ajuda de l’Exèrcit Roig. A més, els diversos acords de pau (Teheran, Jalta, Potsdam) entre les grans potències acceptaven la delimitació de l’Europa de l’Est com una àrea d’influència geopolítica soviètica en la postguerra.

democracias populares.jpg

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i la República Democràtica Alemanya

No obstant això, el maig de 1945, amb Alemanya derrotada i les tropes soviètiques triomfants a la meitat d’Europa, Stalin no tenia clar quin havia de ser el pas a fer a continuació. D’una banda, els ideòlegs comunistes pronosticaven la fi del capitalisme a causa de l’esclat d’una nova crisi econòmica que consideraven inevitable. Per contra, Stalin havia elaborat als anys trenta la teoria del “socialisme en un sol país”, la qual estipulava que calia construir i consolidar el comunisme a la Unió Soviètica abans d’estendre la Revolució a la resta del món.

Ara bé, el nou escenari geopolític semblava més propici que mai per estendre la Revolució a la resta d’Europa gràcies al prestigi adquirit durant el conflicte i la complicitat de la resistència. En conseqüència, en acabar la guerra, la presència de tropes soviètiques va ser un element determinant en d’adscripció política dels nous governs. Stalin pensava que si aconseguia transformar els països de l’Europa de l’Est en aliats de la Unió Soviètica, aquests es convertirien en el seu cinturó defensiu. Tanmateix, forçar la situació per instaurar règims comunistes a l’Est europeu podia resultar perillós davant de la força militar mostrada pels Estats Units, posseïdors de la bomba atòmica. Igualment, transformar ideològicament uns països que havien viscut de ple en el món capitalista i implantar-hi un règim comunista era una experiència incerta.

Així, Stalin va decidir actuar a l’Est amb fermesa, però amb cautela. Els Estats de l’Europa Oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats de “democràcia popular”, en oposició al model de democràcia liberal típic de l’occident europeu. Aquest bloc de l’Est l’integraven els Estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, la República Democràtica Alemanya.

En un primer moment es van establir “governs de front nacional”, amb presència de partits polítics diferents, fet que assegurava la majoria a les eleccions. Més endavant, quan els aliats deixaven de ser útils als interessos de Moscou, els socis eren expulsats o abandonats. Igualment van manipular-se els censos electorals i va retirar-se el vot a ciutadans de l’oposició. També es va fer servir el control de la policia i les milícies polítiques, les quals detenien els adversaris polítics i els lliuraven als tribunals populars.

map1.jpg

D’altra banda, es van desenvolupar programes de reconstrucció mitjançant una fórmula intermèdia entre el capitalisme i el comunisme. Es va procedir al repartiment de les grans propietats agrícoles entre els pagesos, sense arribar pròpiament a la col·lectivització. També es van nacionalitzar les grans empreses i la banca, i es va iniciar la posada en marxa de la indústria pesant. Però va ser l’esclat de la Guerra Freda la que va fer que els països de l’Est evolucionessin cap a un alineament definitiu amb la Unió Soviètica.

A partir de 1947, la pressió dels Estats Units, exercida a Europa mitjançant el Pla Marshall, va inquietar els soviètics. Així, l’enfrontament entre la URSS i els EUA que va donar origen a la Guerra Freda va accelerar el control de Moscou de tots els ressorts de poder dels països ocupats per implantar una dictadura del proletariat. La URSS, que veia perillar la seva influència a l’Europa de l’Est, va forçar els comunistes de les democràcies populars a fer-se amb el poder impedint la prolongació dels governs de coalició, així com a impulsar la via socialista i alinear-se amb la política exterior soviètica mitjançant la força que els atorgava la presència militar. És en aquest moment quan els comunistes van abandonar qualsevol mena d’escrúpol per donar pas a la repressió de l’oposició i la constitució de repúbliques populars socialistes dependents de Moscou. Es constituïa la primera línia enfront de l’aliança occidental de la Guerra Freda.

Europa dividida - Guerra Fría.jpg

En conseqüència, els països de l’Est, estrictament controlats per la URSS, van haver d’integrar-se en el COMECON, una mena de “mercat comú” de l’àrea soviètica, els objectius del qual eren la col·laboració en els intercanvis comercials, la paritat de les monedes, l’orientació comuna de les polítiques econòmiques i l’atorgament de préstecs. Igualment, mitjançant el Pacte de Varsòvia de 1955, els diferents exèrcits es van integrar sota un comandament soviètic únic. Definitivament, des de finals dels anys quaranta, Europa havia quedat dividida en dos grans blocs: els Estats proamericans i els Estats prosoviètics.

En aquests Estats, en aparença, els partits comunistes en el poder van liquidar els adversaris polítics mitjançant la il·legalització dels partits de l’oposició i l’empresonament o exili dels seus líders polítics. Igualment, importants polítics i comandaments comunistes van ser purgats per assegurar el control absolut dels soviètics. Ara bé, tot i això sempre va existir una dissidència activa, més o menys intensa en països com Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, la qual sempre va ser durament reprimida, però que va ser fonamental en el pas cap a la democràcia parlamentària i l’abandonament del socialisme, fets que preludiarien la dissolució de la mateixa Unió Soviètica a finals dels anys vuitanta.

L’Imperi Austrohongarès a finals del segle XIX

dimarts, 7/12/2010

L’Imperi Austrohongarès reunia a finals del vuit-cents els territoris que van agrupar la dinastia dels Habsburg, els arxiducs austríacs i els emperadors del Sacre Imperi des del segle XVI. El tret fonamental d’aquest immens Imperi era la gran diversitat ètnica, cultural i religiosa dels territoris que el composaven. Per això, des del segle XIX, els moviments nacionalistes i independentistes van ser una amenaça constant per a la seva supervivència.

Österreich-Ungarns_Ende.png

Aquest Imperi tenia fonamentalment dos grans centres: Àustria, de cultura alemanya, i Hongria, de cultura magiar. En la primera meitat del segle XIX, els diferents emperadors van intentar liderar la unificació de tots els pobles de llengua alemanya en una “Gran Alemanya”. Així va ser com, en el Congrés de Viena de 1815, va sorgir la Confederació Germànica liderada per Àustria. L’emperador Francesc Josep I (1848-1916) va tractar d’aplicar, en els inicis del seu regnat, una política de centralisme i absolutisme germànic.

Kaiser_franz.jpg

L'emperador Francesc Josep I

La derrota austríaca davant de Prússia en les guerres d’unificació alemanyes a Sadowa, el 1866, però, va posar fi al projecte austríac de liderar la unificació alemanya. Així, des del compromís de 1867, Francesc Josep I va convertir-se en rei d’Hongria i va configurar una monarquia dual amb dos grans regnes: Àustria i Hongria. D’aquesta manera, en comptes de buscar una solució federalista entre totes les nacionalitats que configuraven l’Imperi, l’emperador va preferir entendre’s només amb Hongria, convertint-se en monarca d’aquesta nació.

Així, en la monarquia dual, ambdós regnes tindrien constitucions i governs particulars i s’encarregarien dels seus assumptes interns amb l’excepció de tres factors d’unitat política: la monarquia, els ministeris de relacions exteriors, finances i defensa (controlats pel primer ministre, nomenat per l’emperador), i una comissió mixta dels respectius parlaments.

Aquesta partició de l’imperi, a la pràctica, suposava la creació de dues àrees d’influència: a l’oest l’austríaca, i a l’est l’hongaresa; fet que desplauria a les altres nacionalitats integrants de l’Imperi. Tot i l’existència d’un fort sentiment popular a favor de la monarquia, el problema de les nacionalitats dividiria les forces polítiques austrohongareses. De fet, la unitat es mantindrà bàsicament pel reconeixement de l’autoritat de l’emperador, l’exèrcit i la burocràcia.

Wappen_Kaisertum_Österreich.png

A Àustria, hi predominava la població alemanya, però a l’interior hi havia pobles no alemanys als quals van voler “germanitzar”. Els liberals assentarien en aquest període les bases de la industrialització, es limitaria el poder de l’Església, es reconeixerien les llibertats públiques i s’organitzaria el sufragi censatari directe per a les eleccions al Parlament (Reichstag) composat per dues cambres: la dels senyors (amb membres hereditaris o designats vitalíciament per l’emperador) i la dels representants (els membres de la qual eren escollits per les Dietes provincials). Aquest sistema provocaria, en principi, un cert clima de llibertat que afavoriria la indústria i el desenvolupament de les arts i la vida intel·lectual.

La implantació del sufragi universal directe, el 1908, tornaria, però, a despertar el problema de les nacionalitats, especialment a Txèquia. Aquest sistema donava una mínima satisfacció als alemanys (24% de la població) i als hongaresos (24%), però deixava novament sense resoldre les aspiracions nacionals del mosaic d’altres pobles que configuraven l’Imperi. Els txecs, els polonesos, els eslovacs, els romanesos i els eslaus del sud (eslovens, croats, serbis, etc.) mantindrien l’oposició i la lluita contra l’organització imperial. D’altra banda, grups demòcrates i socialistes van pugnar per enderrocar la monarquia autoritària dels Habsburg cap a finals del segle XIX i instaurar un règim parlamentari i de caràcter democràtic, però fracassarien en els seus intents.

A Hongria, a més del territori pròpiament hongarès, el regne comprenia Eslovènia, Croàcia i Transilvània, sotmesos a la sobirania hongaresa des del compromís de 1867. La població majoritària era la magiar (54%), seguida dels romanesos (16%) i els eslovacs (10,7%). El primer pas del nou regne seria assentar els avantatges obtinguts per la configuració de la monarquia dual el 1867. Però desprès d’una primera etapa liberal, el poder recauria en mans de la minoria aristocràtica que imposaria un sufragi molt restringit (excloent totalment obrers i camperols) i una política de magiarització (imposició de la llengua i la cultura hongaresa) sobre les altres nacionalitats de la seva àrea d’influència en l’Imperi que acabaria incitant als nacionalistes eslaus de Bòsnia i Hercegovina a cerca, en secret, l’ajuda de Sèrbia contra l’Imperi, fet que derivaria en el principal detonant de la Gran Guerra amb l’assassinat de l’hereu al tron Austrohongarès a Sarajevo el 1914.

Austria_hungary_1911.jpg