Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

L’arxiduc Carles d’Àustria i Catalunya

dimarts, 4/09/2012

Després de la caiguda de Barcelona, l’octubre de 1705, l’arxiduc Carles va instal·lar la seva cort a la capital catalana on va rebre l’obediència dels representants de les institucions del Principat i diverses mostres d’entusiasme popular. El 7 de desembre jurava solemnement respectar les lleis i constitucions de Catalunya i va convocar les corts que es desenvoluparien entre desembre de 1705 i març de 1706. En el fons, tot era massa similar al que havia passat el 1701 amb Felip V, una repetició de la jugada.

S’iniciava una nova etapa de l’austriacisme: la de la pràctica política mitjançant el govern de l’arxiduc, entronitzat com a Carles III, a bona part de la Corona d’Aragó. És el moment de la catalanització de l’austriacisme.

Carles-III-de-Catalunya.jpg

L'arxiduc Carles d’Àustria

Des d’un primer moment, l’arxiduc Carles va actuar condicionat per les necessitats de la guerra europea i pels seus anhels de fer-se amb el tron espanyol. Per això, l’arxiduc va buscar eixamplar al màxim la base social del seu suport a Catalunya. Així, les corts de 1705-1706 van confirmar les mesures econòmiques favorables a la burgesia comercial i mercantil establertes per Felip V en 1701-1702 en la línia d’afavorir el lliure comerç i impulsar la producció pròpia de nous teixits a la vegada que es s’estimulava l’entrada d’artesans estrangers no francesos i es prohibia la importació de manufactures des de França.

Igualment, les corts van aprovar un seguit de disposicions polítiques satisfactòries per a l’oligarquia catalana, tot reparant els greuges del passat i sota la promesa d’un paper destacat de Catalunya en la Monarquia Hispànica de Carles III. D’aquesta manera, l’arxiduc aprovava el retorn de les insaculacions a les institucions catalanes, regulava la qüestió dels allotjaments, prometia el retorn a Catalunya del Rosselló i la Cerdanya, i restituïa a la Corona d’Aragó els territoris italians de Sicília, Sardenya i Nàpols.

Per la seva part, els braços catalans van accedir a la pretensió austriacista que els Borbons quedessin perpètuament exclosos de la successió al títol de comte de Barcelona i van atorgar al nou rei un generós donatiu de 1.900.000 lliures. A més, la Diputació i el Consell de Cent van comprometre’s a reclutar i sostenir dos regiments de 500 homes per a la defensa del Principat.

Carles_III_Habsburg_Lluc_A_I_Alomar.jpg

Escut de l'arxiduc Carles com a sobirà de la Monarquia Hispànica (Museu del santuari de Lluc, Mallorca)

D’altra banda, en el seu intent d’afalagar i seduir els catalans per ampliar la seva base social, l’arxiduc va buscar l’articulació d’una nova elit privilegiada i fidel a la causa austriacista mitjançant l’atorgament de títols. En conseqüència, entre 1705 i 1712 el rei va concedir 82 privilegis de ciutadà honrat, 51 títols de cavaller i 49 de noble. De la mateixa manera, va concedir honors i privilegis a diferents ciutats (Vic va ser nominada com a “ciutat fidelíssima” i Reus i Valls van obtenir el títol de “ciutat imperial”).

Malgrat totes les promeses, la pràctica de govern de l’arxiduc no va presentar gaires diferències respecte de la d’un monarca absolut. Òbviament existia el condicionament de la guerra, però la realitat és que Carles III va seguir controlant les nòmines de la insaculació, va imposar mesures d’excepció contra els sospitosos filipistes (empresonaments, deportacions, confiscacions de béns, etc.) i va formar un govern que es veuria esquitxat per la corrupció i la malversació de fons públics. Tot això sumat al desgast de la guerra, els problemes financers, l’increment de la pressió fiscal, els abusos de les tropes d’ambdós bàndols i l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida.

En conseqüència, l’entusiasme inicial de Catalunya amb l’austriacisme i la figura de l’arxiduc Carles aviat va derivar en el desencís. És més, des de 1706 ja es pot observar una clara escissió de l’austriacisme entre els partidaris del pactisme i el constitucionalisme i aquells que emparats en l’emergència de la conjuntura bèl·lica estaven disposats a renunciar a determinats privilegis constitucionals en favor de l’autoritarisme reial. És a dir, la defensa de les llibertats i privilegis de Catalunya no era la gran causa de l’austriacisme, sinó que aquesta era assolir el tron espanyol encara que fos passant per sobre de l’equilibri entre el poder del rei i el poder dels braços.

Johann_Gottfried_Auerbach_002.JPG

L'arxiduc Carles d’Àustria, com a emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic

Repassant la literatura austriacista del període, podem observar que més que projectes polítics, socials i econòmics, el que es projecta en la propaganda favorable a l’arxiduc Carles són arguments de caràcter emocional. Així, aquesta literatura es caracteritza per l’exaltació del paper protagonista dels “vigatans”, el rebuig als “botiflers”, identificats amb els gavatxos i els catalans agavatxats o partidaris de Felip V, les exaltacions de la figura de Carles III i les crítiques a Felip V, sempre rebaixat a la denominació de Duc d’Anjou. És a dir, per molt que el projecte austriacista desenvolupat a Catalunya radiqués en la vigilància del pactisme i el constitucionalisme, aquestes pràctiques no apareixen en la seva literatura propagandística. Un mal símptoma.

I si passem a la propaganda borbònica a Catalunya podem trobar un gran rebuig cap a la construcció de la nova elit austriacista en el record dels fets de 1705:

Hallaron la mayor parte oportunidad los facinerosos y malvados y llenaron la tierra de sacrilegios, violencias, adulterios, robos y homicidios, y si acaso encontraban un parcial de los Borbones no lo trataban con piedad, sino le daban luego muerte. Pasó la violencia a un furor que lo atropellaba todo. Los mismos católicos violaban los templos, buscaban a los que tenían fama de ricos y a la fuerza de tormentos querían exprimir aún más de lo que los infelices poseían […]. No puede la imaginosa malicia inventar atrocidades y crímenes que no cometieran los catalanes contra sí mismos.

Arribats a 1712, a la progressiva desfeta de les tropes austriacistes va afegir-se una situació inesperada que capgiraria definitivament les expectatives inicials de la guerra: l’emperador Josep I va morir i va nomenar hereu al tron imperial el seu germà l’arxiduc Carles, proclamat com a emperador Carles VI. En conseqüència, l’arxiduc va abandonar la cort de Barcelona, sense renunciar a la corona espanyola, per convertir-se en el nou emperador. La seva esposa, Elisabeth de Brunsvic va restar a Barcelona com a reina regent, lloctinent i capità general i com a garantia de la fidelitat del nou emperador a la causa catalana.

Elisabeth_Christine_of_Braunschweig_Wolfenbuettel.jpg

Elisabeth de Brunsvic

En aquest context, el temor a la constitució d’una gran potència habsburguesa a Europa, com en temps de l’emperador Carles V, va donar pas a les negociacions diplomàtiques que culminarien en els Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1713-1714. Les tropes angleses van ser evacuades de Catalunya la tardor del 1712, el març de 1713 la reina regent Elisabeth de Brunsvic va marxar cap a Viena i l’estiu d’aquell any les tropes imperials abandonaven el país. Els catalans havien estat abandonats a la seva sort, tal com es posa de manifest en les paraules del mateix arxiduc Carles l’estiu de 1713:

Si yo creyese que con el sacrificio de mis tropas pudiera aliviar vuestro desconsuelo, no tiene la menor duda que lo haría. Pero perderlas para perderos más, no creo que sea medio que aconseje vuestra prudencia. Me persuado á estaréis ciertos de que antes de llegar á esa resolución no ha habido camino ni senda que no haya buscado para mantener á nuestros aliados en el empeño contraído. Pero, por nuestra común desgracia, nada ha bastado de calidad, que han llegado á firmar la paz sin consentir yo en ella [sic]. Bien presente tendrá vuestra discreción que, separada la alianza de las potencias marítimas, nos queda por consecuencia cerrado del todo el paso de las comunicación de Cataluña con Italia y Alemania, siendo impracticable en tal postura enviar socorro alguno, respecto á que los enemigos, libres del freno de las flotas de Inglaterra y Holanda en el Mediterráneo, serán enteramente dueños de aquellos mares, por lo cual el mantenerme yo firme en continuar la guerra en España produciría la total ruina de este país, que es el principal motivo que he tenido para la conclusión del Tratado de Armisticio.

Espero que, consideradas estas razones, comprenderéis que vuestro bien mismo ó, por mejor decir, el menor mal vuestro, me ha obligado á ello, pero que jamás podré apartaros un punto de mi memoria.

L’auge de l’austriacisme (1702-1705)

dissabte, 1/09/2012

A partir de 1702, en paral·lel a la declaració de guerra per part d’Anglaterra a França i Espanya, es produeix l’emergència del partit austriacista a Catalunya. En realitat, l’austriacisme no neix com a moviment polític, sinó que es va configurant al llarg del temps com el refugi dels sectors descontents amb l’entronització de Felip V i molts oportunistes que creien més probable una victòria aliada en la guerra. És a dir, el 1702 el projecte polític i econòmic de l’austriacisme no existeix sinó que vindria després. És més, fins a 1705, seria més correcte parlar d’antifilipisme que d’austriacisme.

La principal base social de l’incipient austriacisme a Catalunya es trobava en els membres constitucionalistes del braç militar, en un important nucli de la burgesia barcelonina, en part de l’estament eclesiàstic i en el grup “vigatà” de propietaris benestants. Per tant, era un grup heterogeni i que només pot entendre’s en funció dels interessos conjunturals de cadascun dels estaments que l’integraven. En conseqüència, aquest austriacisme es troba força lluny de la visió estereotipada d’un austriacisme representant d’una fidelitat incondicional cap a la casa d’Àustria com a representant d’una Espanya horitzontal descentralitzada enfrontada a l’Espanya vertical de l’absolutisme borbònic. Tot és més complex. A més, cal tenir en compte que l’austriacisme no va ser un fenomen exclusiu de la Corona d’Aragó, ni de Catalunya, de la mateixa manera que el filipisme no va ser un monopoli de Castella.

Felipe V.jpg

Felip V

D’aquesta manera, arribats a 1704, el discurs de l’austriacisme es recolzaria en els següents arguments:

1. La memòria històrica positiva dels anys de regnat de la dinastia dels Àustries.

2. La il·legitimitat del testament de Carles II com a conseqüència de les pressions diplomàtiques dels francesos.

3. La crítica de la legitimació divina de Felip V.

4. Els primers textos de suport a l’arxiduc Carles, ja denominat Carles III.

5. El rebuig a França com a conseqüència de la francofòbia derivada de la mutilació de Catalunya el 1659, les ocupacions constants del Principat en la segona meitat del segle XVII i la competència que aquest país suposava per a les manufactures catalanes.

6. El rebuig a Castella manifestat en les actituds de rebuig enfront dels oficials reials i els oficials de l’exèrcit.

7. La defensa dels privilegis i constitucions del Principat enfront del govern absolutista del virrei Velasco.

8. L’optimisme respecte de la situació internacional, tot considerant que França seria derrotada pels aliats.

9. Les aspiracions dels sectors econòmics mercantils ens ascens que tenien uns interessos més propers a Anglaterra i els Països Baixos que no pas a França.

Aquest minoritari nucli austriacista de primera hora estava ben connectat amb representants de les potències aliades, com és el cas del príncep austríac Jorge de Darmstadt o els comerciants i cònsols anglesos i holandesos residents a Catalunya. Igualment, l’element clau per a l’expansió de l’austriacisme va ser l’activisme dels eclesiàstics, els quals van desenvolupar una tasca fonamental de difusió de les idees i les consignes antifilipistes i van oferir els mitjans organitzatius imprescindibles (llocs de reunió, contactes, publicació de romanços i cançons, prèdiques, etc.) per al naixent partit austriacista.

La primera demostració de força de l’austriacisme va ser l’intent fallit de lliurar Barcelona a la flota aliada, composta per un estol de vaixells que transportava 2.400 homes dirigits per Jorge de Darmstadt, al maig de 1704. La conspiració va fracassar pel control ferri del virrei Velasco, el qual va iniciar una àmplia repressió contra l’austriacisme que no va fer més que donar visibilitat i popularitat a la seva causa. El distanciament respecte dels Borbons s’aguditzava.

Carles-III-de-Catalunya.jpg

L'arxiduc Carles d’Àustria

El 20 de juny de 1705 es signava el Pacte de Gènova que preveia el compromís de Catalunya amb les potències de la Gran Aliança de la Haia per tal de proclamar l’arxiduc Carles com a nou rei d’Espanya. Ara bé, no es pot exagerar la representativitat d’aquesta iniciativa política que involucrava els catalans en el conflicte europeu. La realitat és que aquest pacte va ser impulsat, fonamentalment, per prohoms catalans procedents del nucli de “vigatans” insurrectes que es mantenien en contacte amb els aliats des de 1704.

Així, el pacte militar dels austriacistes amb els aliats no va suscitar grans adhesions ni entusiasmes immediats. La mateixa expectació que havia caracteritzat l’arribada de Felip V a Catalunya es repetia amb l’arxiduc Carles. D’aquesta manera, l’actitud de les institucions catalanes i dels municipis va caracteritzar-se per anar a remolc dels esdeveniments, sempre guardant el degut respecte a la legalitat vigent.

Posteriorment, l’agost de 1705, una flota aliada de tres-cents vaixells va desembarcar uns 17.000 soldats anglesos, holandesos i austríacs a les costes catalanes. En resposta a la invasió, el virrei Velasco va concentrar la defensa borbònica en la defensa de Barcelona mentre que les partides de “vigatans” i les tropes aliades començaven a controlar la resta del país. El 9 d’octubre de 1705, després d’un llarg setge i patir duríssims bombardejos (més de 6.000 bombes van caure sobre la ciutat), Barcelona va rendir-se. El 22 d’octubre l’arxiduc Carles instal·laria la seva cort a la capital catalana mentre uns 6.000 filipistes fugien de la ciutat.

Felip V i els catalans (1700-1704)

dijous, 30/08/2012

Segurament no existeix en la memòria històrica dels catalans un monarca més rebutjat que Felip V, el primer Borbó regnant a l’Estat espanyol. La seva figura reuneix bona part dels greuges històrics que s’atribueixen a Espanya i que es personifiquen en el Decret de Nova Planta de 1716 com a liquidador de les estructures d’Estat catalanes supervivents des de l’edat mitjana i en la forta repressió posterior a la Guerra de Successió. Ara bé, la realitat és que en el moment de la seva entronització, el 1700, els catalans no es van manifestar contra el Borbó, sinó que el van rebre amb una actitud expectant i van arribar a una entesa.

Felip V.jpg

Felip V

Bona part de les reticències que provocava el nou monarca derivaven de la seva condició de francès com a conseqüència del record de les experiències passades. Per exemple, el jesuïta Francesc Bru, per vèncer aquesta malfiança, destacava l’espanyolitat de Felip V:

Y si le quiere el vulgo a nuestro rey francés, español, sepa que lo es y lo será mucho más que los que tenemos la fortuna de haber nacido en España […]. Si estos son franceses el rey es francés, aunque haya nacido en España, y si estos son españoles el rey es español, por más que haya nacido en Francia, porque los reyes toman la naturaleza de la corona, no de la cuna.

Un altre motiu d’expectació respecte de Felip V derivava de la seva actitud respecte de les constitucions catalanes. Ara bé, els temors de les institucions catalanes respecte de l’observança constitucional no va ser diferent de la mostrada respecte dels darrers Àustries hispans. Aquesta expectació es reflexa en els escrits de Jorge de Darmstadt, antic virrei de Catalunya, en els quals és difícil diferenciar si fa referència als Àustries o al Borbó:

La experiencia enseña que los Señores Reyes por sus continuas ocupaciones no frecuentan a Cataluña en la conformidad que antes, con que facilitaría la admisión de los lugartenientes, ni personalmente honran al Principado, ni celebran cortes, de que nacen los daños que consideró el regente Viñes, más ha de sesenta años y antes de las guerras y así fácil será persuadido el estado más estragado en que pueda hallarse hoy.

La complicada situació internacional que va acompanyar l’entronització de Felip V va obligar Lluís XIV a recomanar al seu nét un tracte prudent amb els seus súbdits catalans, als quals considerava molt gelosos de les seves llibertats. I amb aquestes prevencions, el 4 de setembre de 1701, Felip V va jurar les constitucions catalanes davant d’una notable presència pública. A continuació, conscient que els Àustries no havien clos cap des de 1599, Felip V va obrir les corts. En conseqüència, el monarca residiria a Catalunya entre novembre de 1701 i abril de 1702 i aquí es casaria amb Maria Lluïsa de Savoia.

Les concessions reials en les corts, tant en el terreny polític com econòmic, van ser força importants: un port franc per a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat del comerç del vi i l’aiguardent català en els ports peninsulars, la creació d’un tribunal de contrafaccions per a fer més efectiva la Constitució de l’Observança i l’aplicació de la legalitat per part dels ministres, i la recuperació de l’impost de la Nova Ampra per a la Generalitat, entre d’altres. També van aprovar-se mesures de control de les finances de la Diputació del General per a evitar la corrupció. És a dir, els privilegis van sortir reforçats.

D’aquesta manera, els grans triomfadors i beneficiaris de les corts de 1701-1702 van ser els sectors socials d’una burgesia urbana ascendent però necessitada de la introducció dels elements legislatius adequats per endegar una dinàmica econòmica ascendent i potenciar el dinamisme social.

Igualment, en les corts van tractar-se d’altres qüestions fonamentals per a Catalunya: l’allunyament dels exèrcits de la monarquia del territori català, la recuperació del terreny polític perdut el 1652, l’enfortiment del pactisme o la introducció de les bases del creixement i el desenvolupament econòmic. Tanmateix, les corts no van estar exemptes de tibantors entre absolutistes i pactistes, fonamentalment com a conseqüència dels mètodes absolutistes dels ministres castellans i d’alguns jutges filipistes. Finalment, van restar pendents de resolució vells conflictes polítics bàsics com els allotjaments militars dels exèrcits de la monarquia o la regalia de la desinsaculació.

felip-v.jpg

Felip V

Els testimonis sobre les corts i la figura de Felip V són clarament positius. Per exemple, Narcís Feliu de la Penya va qualificar les corts com “las más favorables que havía conseguido la Provincia”. I l’intel·lectual Josep Aparici encara era més contundent en la seva valoració en considerar que “Es lo bastante para hacer esta provincia rica, con solo los frutos y los demás géneros de manufactura que acá se pueden enviar”. De la mateixa manera, Joan Bac, canonge de Barcelona, celebrava que “Cataluña es la primera de todo el dominio español en quien su Majestad ha celebrado y concluido cortes, concediéndole con ellas más que todos sus Serenísimos anteriores juntos”.

En el bàndol de l’absolutisme borbònic, però, les valoracions al voltant de les corts consideraven que Felip V havia realitzat massa concessions a Catalunya. En aquest sentit, destaca el testimoni del marquès de San Felipe, el qual pronunciava un judici contundent sobre els resultats de les corts de 1701-1702:

No se estableció en estas cortes ley alguna provechosa al bien público y al modo de gobierno; todo fue confirmar privilegios y añadir otros que alentaban a la insolencia porque los catalanes creen que todo va bien gobernando gozando ellos de muchos fueros.

La realitat era que els assessors francesos de Felip V van atorgar a Catalunya un tracte generós com a conseqüència de la necessitat tàctica derivada de la política internacional europea. Per això, segons Francesc Castellví:

El tiempo pedía que el rey no escasease las gracias en común ni en particular a los catalanes, antes bien les debía conceder particulares gracias por dos razones. La primera porque podría ser que de este modo olvidasen la aversión que tenían al nombre de francés, que esta ventaja sería favorable al rey en la guerra que se avecinaba. Segunda porque en el caso que después de fenecida la guerra continuase la delicadez de la observancia de sus leyes y privilegios, no debía dar ningún cuidado reducir la Cataluña a la ley que quisiese imponerle.

En qualsevol cas, cap veu qüestiona la legitimitat de Felip V com a nou rei. Fins i tot, emergeix un discurs que cerca la catalanització del monarca i demostrar el paper protagonista de Catalunya en la naixent Espanya dels Borbons. I per explicar la vinculació amb França es recupera el discurs dels orígens històrics de Catalunya fonamentant-se en les arrels carolíngies que havia justificat la separació de 1640. Així, Ramon Costa, teòleg de la Universitat de Barcelona, considerava que:

Felipe V para el Principado de Cataluña no es extraño sino patricio, natural y buen catalán cuando la real sangre que alimenta sus venas ha salido de los cristales transparentes de este perenne y claro frente de nobleza del Principado de Cataluña […]. El rey de Francia, Pepino, hijo de Carlos Martel y padre de Carlomagno envió a Cataluña para gobernar a su sobrino Wifredo.

És a dir, en aquests anys a Catalunya és abundant la literatura propagandística i legitimadora entorn de la figura de Felip V, el qual és presentat com un personatge excepcional: “El jurado de todos sus vasallos, el vencedor de sus enemigos, el que ha sabido mantener todo lo que ha llegado a heredar. Este vino de la mano de Dios por tan singulares caminos, príncipe que con sus amables prendas hechiza los corazones. Gallardo, valiente, discreto, silencioso i amigo de la verdad”. L’auge de l’austriacisme polític que trencaria la relació idíl·lica entre els catalans i Felip V encara estava per arribar.

L’entronització de Felip V

dimarts, 28/08/2012

El darrer rei hispànic de la casa d’Àustria, Carles II d’Habsburg era un personatge malaltís i mancat d’intel·ligència. El nunci papal el descriuria com “feo de rostro; tiene el cuello largo, la cara larga y como encorvada hacia arriba; el labio inferior típico de los Austria; ojos no muy grandes, de color azul turquesa y cutis fino y delicado […]. No puede enderezar su cuerpo sino cuando camina, a menos de arrimarse a una pared, una mesa u otra cosa. Su cuerpo es tan débil como su mente. De vez en cuando da señales de inteligencia, de memoria y de cierta vivacidad, pero no ahora; por lo común tiene un aspecto lento e indiferente, torpe e indolente, pareciendo estupefacto. Se puede hacer con él lo que se desee, pues carece de voluntad propia”. O en paraules de García Argüelles, era un “individuo asténico longilíneo, con la cabeza algo grande, de tipo raquítico, desde un punto de vista endocrino, como un hipogenital intersexual algo infantilizado, con discreta reacción hipertímica eunucoidea y en lo referente al carácter, un bradipsíquico, hipobulímico asténico”.

Carles II.jpg

Carles II

Molt s’ha especulat sobre els mals que van afectar Carles II. Impotent? Estèril? Sexualment apàtic? Embruixat? Fos quina fos l’explicació, l’única realitat és que el darrer Àustria no va ser capaç d’assolir descendència directa amb les dues esposes que va tenir, Maria Lluïsa d’Orleans i Mariana del Palatinat, malgrat els esforços que des de la cort van realitzar-se per evitar el fatal desenllaç que apartaria els Habsburg del tron espanyol. En vida del monarca ja van iniciar-se les conjures i les intrigues polítiques entre França i l’Imperi Austríac per assolir el tron espanyol. I és que, si bé la Monarquia Hispànica es trobava en una fase de declivi, l’herència que rebria l’hereu al tron encara suposava la quantitat més extensa de dominis possible.

En aquest context, els principals candidats a ocupar el tron espanyol, pels seus vincles familiars, eren Josep Ferran de Baviera (fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella), Felip d’Anjou (nét de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella) i l’arxiduc Carles d’Habsburg (fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella).

ascendencia-de-felipe-v.png

El primer testament de Carles II, signat el 1696, designava com a successor Josep Ferran de Baviera, un candidat de compromís recolzat per Anglaterra i els Països Baixos. Com a hereu de la monarquia espanyola, Josep Ferran va rebre els títols d’Infant d’Espanya i de Príncep d’Astúries. Tanmateix, aquest va morir prematurament, amb només sis anys d’edat, el 1699, quedant així descartada la solució de compromís en la cursa successòria. Tot i això, la solució prevista en el segon testament de Carles II, signat el 1698, incloïa una clàusula que indicava que en cas de mort de Josep Ferran sense descendència la corona passaria a l’emperador Leopold i els seus descendents.

Jose Fernando.jpg

Josep Ferran de Baviera: fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella.

Carles-III-de-Catalunya.jpg

Carles d’Habsburg: fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella.

Mentre que França, Àustria i els Països Baixos es repartien el pastís territorial hispànic mitjançant els anomenats Tratados de Reparto, la diplomàcia francesa no va deixar de pressionar en la cort de Madrid fins que Carles II va tornar a canviar el seu testament. D’aquesta manera, el 3 d’octubre de 1700, va nomenar com a hereu al tron el seu nebot-nét, el príncep francès Felip de Borbó, que seria proclamat rei amb el nom de Felip V.

Reconociendo, conforme a diversas consultas de ministro de Estado y Justicia, que la razón en que se funda la renuncia de las señoras doña Ana y doña María Teresa, reinas de Francia, mi tía y mi hermana, a la sucesión de estos reinos, fue evitar el perjuicio de unirse a la Corona de Francia; y reconociendo que, viniendo a cesar este motivo fundamental, subsiste el derecho de la sucesión en el pariente más inmediato, conforme a las leyes de estos Reinos, y que hoy se verifica este caso en el hijo segundo del Delfín de Francia: por tanto, arreglándome a dichas leyes, declaro ser mi sucesor, en caso de que Dios me lleve sin dejar hijos, al Duque de Anjou, hijo segundo del Delfín, y como tal le llamo a la sucesión de todos mis Reinos y dominios, sin excepción de ninguna parte de ellos. Y mando y ordeno a todos mis súbditos y vasallos de todos mis Reinos y señoríos que en el caso referido de que Dios me lleve sin sucesión legítima le tengan y reconozcan por su rey y señor natural, y se le dé luego, y sin la menor dilación, la posesión actual, precediendo el juramento que debe hacer de observar las leyes, fueros y costumbres de dichos mis Reinos y señoríos.

L’1 de novembre de 1700 moria Carles II. Immediatament, Lluís XIV rebia la notícia del sentit favorable als interessos francesos que desvetllava el testament. Tanmateix, el Rei Sol va trigar dues setmanes en acceptar que el seu nét accedís al tron espanyol. Els jocs de la diplomàcia versallesca es desenvolupaven al marge del mateix Felip, espectador d’excepció però sense veu en el seu futur paper de rei d’Espanya. Finalment, Lluís XIV va renunciar als seus drets a la corona i Felip V va ser proclamat a París el 16 de novembre de 1700. El nou monarca no arribaria a Madrid fins el febrer de 1701.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip d’Anjou: nét de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella.

Philippe_de_France_proclamé_roi_d'Espagne.jpg

Entronització de Felip V com a rei d'Espanya a Versalles

480px-Full_Ornamented_Royal_Coat_of_Arms_of_Spain_(1700-1761).png

Escut d'armes de Felip V

La identitat nacional catalana en els segles XVI i XVII

divendres, 20/07/2012

Les identitats ètniques, culturals polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Partint d’aquest marc teòric, podem observar com el període que va des de mitjans del segle XVI fins a la Revolta Catalana de 1640 es caracteritza per un indubtable reforçament de la identitat nacional catalana, el naixement del que podríem denominar com la protonació catalana. Observem-ne els motius.

La principal causa per entendre aquest sentiment protonacional el trobem en el distanciament polític entre els ideals i interessos de la dinastia dels Àustries que regia la Monarquia Hispànica i els propis de les institucions i les oligarquies catalanes. D’aquesta manera, la centralitat castellana deixava els territoris que integraven la perifèria de la Monarquia Hispànica sota una doble subjecció: la de la corona i la d’un govern central que era controlat per un personal polític majoritàriament de procedència castellana.

En aquest sentit, aviat apareixerien les crítiques a la castellanització de la monarquia. Per exemple, en els inicis del regnat de Felip II, el valencià Fadrique Furió Ceriol ja considerava que:

Los pueblos se resienten en ver que son desechados de la administración y gobierno principal; pues si no ven en el consejo ningún hombre de su tierra, piensan y no sin causa, que el príncipe les tiene en poco o que los tiene como esclavos, o no se fía de ellos. Lo primero engendra odio, lo segundo busca libertad y por tanto hacen conjuraciones y llaman príncipes extraños, lo tercero les da osadía y aun obstinación.

I aquesta monopolització de l’espanyolitat per part de Castella també va rebre fortes crítiques des de Catalunya, com es pot observar en els Col·loquis de Cristòfor Despuig (1557):

La major part dels catalans goçen dir públicamente que aquesta nostra provincia no es Espanya, y per ço que nosaltres no som verdaderos espanyols i no mirant els pecadors benaventurats quant ignorants son y quant segos de enveja y malicia van, que aquesta provincia no sols es Espanya mas es la millor Espanya […]. Els castellans tots son casi de esta manera manera que per no publicar la gloria dels espanyols que no son castellans, volen la veritat y per fer gloriosa la sua propia nació no dubten d’escriurer materia […]. Questos castellans s’en beven tot. Tras aixó [els castellans] tenen altre cosa pitjor, y es que volen ser absoluts y tenen les coses pròpies en tant y les estranyes en tan poc que par que són ells vinguts del cel y que lo resto dels homens es lo que es eixit de la terra.

Tanmateix, la naturalització castellana dels reis de la casa d’Habsburg només seria un més dels símptomes d’aquest profund allunyament polític que es produiria en els segles XVI i XVII.

Sumat a l’allunyament a la monarquia, i a l’Espanya castellana, en aquest període també es pot observar un creixent distanciament entre Catalunya i la resta dels territoris que integraven política i territorialment la Corona d’Aragó. Aquest procés és evident en observar l’evolució dels esdeveniments polítics, però també pot resseguir-se mitjançant la construcció de les tradicions culturals i ideològiques diferenciades a cadascun dels regnes.

En contrast amb l’allunyament amb els territoris de la Corona d’Aragó, aquest període es caracteritza per l’envigoriment de les institucions catalanes, fonamentalment la Diputació del General i el Consell de Cent barceloní, refugi de l’oligarquia catalana. S’iniciava un procés en el qual les velles institucions d’origen medieval cada cop esdevindran més representatives de la comunitat política catalana, el que no vol dir que necessàriament ho fossin de la societat, a la vegada que les tensions politiques  i les topades el poder reial augmentarien progressivament.

ConstitucionsCatalanes.jpg

L’oligarquia del Principat es trobava molt vinculada i identificada amb les institucions catalanes, les quals eren identificades com el resultat d’una tradició històrica singular. A més, els privilegis i constitucions propis del país, que permetien que aquesta oligarquia controlés càrrecs polítics i rendes econòmiques, van esdevenir el referent fonamental de la seva cultura política. I la defensa d’aquests privilegis podia passar per davant de la fidelitat al mateix rei.

Per exemple, en el sermó de Sant Jordi predicat al Palau de la Generalitat l’abril de 1639, el caputxí fra Pau de Sarrià no dubta en afirmar:

Entiendan aquí los que goviernan una Ciudad o Principado que la falta y descuydo en sustentar sus privilegios, en guardar sus constituciones y estatutos es la mayor maldición y desdicha que pueden incurrir […] para que se entienda que el defender los privilegios de una República o Principado no sólo es mirar por él, o por ella, sino por toda la monarquía y que la destruyción de un Principado cae sobre todo el Reyno, y de aquí queda claro que no se menoscaba la fidelidad de los vassallos en oponerse tal vez a las resoluciones de su rey.

Aquest allunyament entre la monarquia i la comunitat política catalana de l’Antic Règim no només va manifestar-se en l’àmbit de la política, sinó que també va reflectir-se en el camp econòmic i fiscal i en la política monetària, comercial i industrial. D’aquesta manera, és en aquest període quan comença a desenvolupar-se un pensament mercantilista primitiu que, per primera vegada, donarà lloc a la idea de Catalunya com a pàtria econòmica.

Finalment, el desenvolupament d’unes elaboracions culturals de tipus històric, jurídic i lingüístic consolidarà les bases per a una idea conscient de la nació catalana entre les elit cultes del país. Neix així un incipient sentiment protonacional que aviat es traslladaria a sectors intermedis de la societat estamental catalana.

Corpusdesang.jpg

En aquest sentit, cal tenir present que l’activitat historiogràfica de l’època del Renaixement i del Barroc està fortament impregnada d’un sentiment polític. La justificació del present nacional mitjançant la recerca en un passat idealitzat i mitificat és una pràctica recorrent en els cronistes del període, tasca que es desenvolupa sempre en paral·lel als conflictes polítics, militars i ideològics del període. Així, les cròniques històriques del Renaixement i del Barroc desprenen dosis elevades de patriotisme (local o nacional) i un afany legitimador de les institucions com a element que justifiqués els conflictes amb la monarquia. La història esdevindria així una eina més del combat polític i contribuiria al desvetllament nacional.

En contrast, i com a mostra del distanciament produït i de la intencionalitat política dels usos de la història, des de la cort es començava a forjar una identitat hispànica en clau exclusivament castellana, un procés que fixaria el singular Espanya en comptes del tradicional plural Espanyes. D’aquesta manera, mentre que a Catalunya es reforçava la construcció identitària de la nació com a eina política que justifiqués l’existència de les institucions pròpies i el seu poder, la creixent identificació de Castella amb aquesta Espanya buscava la legitimació de l’hegemonia d’aquest regne sobre el conjunt peninsular. Per això, la identitat nacional catalana es construeix fonamentalment en oposició a Castella.

La revolta dels Barretines

dijous, 19/07/2012

La guerra amb França va ser una constat en la segona meitat del segle XVII, especialment  des de 1675, quan Lluís XIV va enllestir el sistema defensiu dels Pirineus. La guerra i la subsegüent penetració francesa al Principat acompanyada dels allotjaments de tropes i l’increment de les càrregues fiscals va exasperar el camperolat, que va reaccionar davant de la conjuntura bèl·lica protagonitzant la revolta popular dels Barretines o Gorretes (1687-1689) contra el govern de Carles II, una de les mobilitzacions populars de més abast a l’Europa de la segona meitat del segle XVII i l’alçament popular més important conegut en els dominis dels Habsburg castellans en aquest segle.

revoltes catalunya xvii.jpg

Revoltes populars a la Catalunya nord i el Principat (1663-1694)

A una situació econòmica adversa i agreujada per la plaga de llagostes que havia malmès la collita de 1687, s’hi sumaven el retorn de la qüestió dels allotjaments de les tropes de la monarquia presents a Catalunya per lluitar contra la invasió francesa i la persistència i increment de les contribucions per al finançament de l’exèrcit reial (mentre que els estaments privilegiats n’estaven exempts). Aquestes van ser les principals causes de l’aixecament.

La revolta es va iniciar a Centelles (Osona) amb un marcat to antisenyorial, i aviat va estendre’s per nombroses comarques del prelitoral i l’interior de Catalunya (el Vallès, el Penedès, l’Anoia, el Bages, la Segarra, l’Urgell i el camp de Tarragona). Es calcula que cap a 1689 s’havien mobilitzat uns 18.000 camperols. Geogràficament, l’àrea de la revolta afectava aquelles zones que encara no havien experimentat les transformacions econòmiques necessàries per a orientar la producció cap a l’exportació i, a més, suportaven el pes més feixuc dels allotjaments. En canvi, les localitats on predominava l’artesanat i l’activitat comercial, així com les zones agràries del litoral on la represa econòmica era un fet, van restar al marge de la revolta.

Carles II.jpg

Carles II

El cap visible del moviment va ser Antoni Soler de la Torre, pagès benestant de Sant Boi de Llobregat, erigit –junt amb d’altres propietaris benestants amb càrrecs municipals com Enric Torres, Josep Llavina, Rocafort o Rocabruna– en defensor del que s’ha anomenat com l’ordre social de la multitud. El seu propi fill adoptiu, Pau Petit de Sarrià, va assassinar Soler de la Torre el desembre de 1689 i, en represàlia i com exemple del destí que esperava als revoltats, el cap del dirigent camperol va ser exposat a la façana de la Generalitat de Catalunya.

El conflicte popular també va adquirir una certa dimensió política amb la reivindicació de les constitucions catalanes, concretada en el rebuig dels allotjaments i les contribucions com a pràctiques inconstitucionals i en el refús del control reial de les insaculacions. Així, el diputat eclesiàstic Antoni Saiol va denunciar els abusos en un memorial adreçat a Carles II. En resposta, el virrei va destituir i arrestar Saiol, el seu germà i assessor Daniel, i l’oïdor militar Joan Sitges, els únics càrrecs institucionals que van donar suport a les reivindicacions pageses.

FutlletGorretes-1688.jpg

Cartell institucional advertint sobre la Revolta

Al marge de la revolta hem de situar els grups privilegiats del Principat: ciutadans honrats, cavallers i familiars del Sant Ofici, ja que no se sentien afectats pels problemes derivats dels allotjaments i de les contribucions que finançaven l’exèrcit reial.

El 1688, arribats a les portes de Barcelona, els revoltats van aconseguir un indult general, l’ajustament de les contribucions militars i la restitució dels càrrecs institucionals desinsaculats pel virrei. Tanmateix, aquest compromís només va ser una breu pausa ja que l’esclat de la Guerra dels Nou Anys (1689-1697) va comportar que el novembre de 1689 i al crit de “Visca la terra i morin els traïdors!” els revoltats tornessin a encerclar Barcelona.

Ara bé, en aquesta ocasió les institucions catalanes, alliçonades pel fracàs de l’experiència revolucionària de 1640, van restar fidels a la monarquia de Carles II mentre que Barcelona i les principals ciutats catalanes van restar al marge de l’aixecament. En resposta, el virrei duc de Villahermosa va emprendre una fèrria repressió per esclafar la revolta tot arrasant Sant Feliu i Sant Boi de Llobregat.

Perseguits per l’exèrcit reial, alguns dels principals dirigents de la revolta, encapçalats per Enric Torres, van exiliar-se a França, on bona part dels barretines van entrar al servei de la monarquia francesa de Lluís XIV en les companyies de fusellers de muntanya. La seva missió principal va consistir en atiar l’esperit de revolta a Catalunya enfront de la Monarquia Hispànica. Tot i això, la revolta va apaivagar-se malgrat l’existència d’alguns rebrots locals fins el 1694.

Tot i el fracàs de la revolta dels Barretines, van existir conseqüències per a la població. Així, les autoritats de la monarquia van haver de substituir l’allotjament per un donatiu de 200.000 ducats i també van construir unes casernes a Barcelona (1690) i a Vic (1692) que teòricament solucionaven els problemes endèmics que derivats de l’allotjament militar.

Narcís Feliu de la Penya

dimarts, 17/07/2012

Advocat, publicista, impulsor de diversos projectes mercantils i historiador, Narcís Feliu de la Penya (segle XVII-1712) pot ser considerat el personatge més emblemàtic del redreçament econòmic que Catalunya va experimentar en les darreres dècades del segle XVII. Feliu va dedicar bona part de la seva vida a defensar els interessos industrials catalans i en el projecte de crear una gran companyia de comerç segons l’estil holandès, tot encoratjant els menestrals tèxtils de Barcelona a viatjar per Holanda, França, Alemanya i Anglaterra per conèixer les noves tècniques de producció industrial i relacions mercantils.

A les seves obres de propaganda industrial El político discurso (1681) i el Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683) va propugnar un ambiciós programa de regeneració econòmica per a Catalunya tot partint de la memòria de l’esplendor comercial medieval i de l’exaltació de l’activitat mercantil basada en el model que havia triomfat a Holanda.

LlibreFenix0.gif

Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683)

El pla econòmic de Feliu de la Penya incorporava projectes i demandes diverses: el foment de les manufactures, l’increment de la participació catalana en el comerç americà, la concessió d’un port franc per a la ciutat de Barcelona, la regulació dels canvis monetaris mitjançant la celebració de quatre fires anuals a Barcelona i la creació d’una gran companyia comercial que seguís el model comercial i mercantil holandès incorporant al projecte les forces econòmiques i socials del Principat. És a dir, Feliu propugnava crear un instrument que possibilités el renaixement del comerç català “qual otro Fénix de sus cenizas” i permetés la competència amb les grans potències mercantils atlàntiques.

D’aquesta manera, en El político discurso, obra escrita a petició dels principals gremis tèxtils de la ciutat de Barcelona, Feliu defensava una política de mercantilisme proteccionista, es feia ressò de les teories econòmiques del arbitristes, lloava el comerç i proposava la unificació dels imposts.

Tanmateix, l’obra més representativa del moment històric i del seu ideari econòmic és el Fénix de Cataluña. El text, a més de presentar una descripció de l’evolució mercantil i industrial de Catalunya des de la baixa edat mitjana, feia una anàlisi optimista de la situació contemporània i proposava uns quants mitjans de redreçament, el principal dels quals havia de ser la formació d’una gran companyia de comerç, que seguís el model holandès, amb la funció de proporcionar capital a la indústria, el comerç i a la navegació. Aquesta institució hauria de tenir caràcter oficial i es trobaria sota la protecció de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona i la Diputació del General, sent dirigida per representants dels estaments socials de ciutadans, mercaders, artistes i menestrals.

Cal tenir present que el Fénix de Cataluña no només reflectia el pensament de Feliu de la Penya, sinó que era una obra destinada a exercir de portaveu de determinats grups mercantils i homes de negocis de la burgesia de Barcelona. És a dir, les seves idees no eren gaire originals, sinó que responien a una mentalitat molt generalitzada. Per això el text, dedicat a Carles II, va ser repartit entre la cort i els cercles governamentals per raons de propaganda.

Però Narcís Feliu de la Penya no només va ser un teòric del mercantilisme, sinó que també va passar a l’acció. Així, va dedicar-se a finançar i a protegir, en termes que ell mateix exagerava, els tallers i les fàbriques establerts pels seus col·laboradors. Igualment, moltes de les seves propostes econòmiques va ser aprovades en corts tant per Felip V (1701-1702) com per l’arxiduc Carles (1705-1706), tot i que la conjuntura bèl·lica i les febleses de les institucions catalanes van limitar el desenvolupament.

LlibreAnales1.gif

Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709 (1709)

Dinàstic austriacista fervent i profundament antifrancès, després d’haver participat, el 1697, en la defensa de la Barcelona assetjada pels francesos comandats duc de Vêndome, va prendre partit per l’arxiduc Carles d’Àustria contra Felip V. En conseqüència, Feliu va ser perseguit per les autoritats borbòniques i empresonat des del juny del 1704 fins al triomf austriacista de l’octubre del 1705. Proposat com a secretari de Carles III, càrrec que va declinar, va ser nomenat advocat del rei a la cort del 1706, la qual va aprovar algunes de les seves idees: la creació d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, que no va arribar a formar-se. El mateix Carles III va concedir-li l’hàbit de cavaller de l’Orde de Sant Jaume.

En plena Guerra de Successió va publicar els tres gruixuts volums dels Anales de Cataluña (1709), en els quals utilitzava la història com a arma política. El títol complet de l’obra és: Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709.

Així, amb un concepte pragmàtic de la història, Feliu va escriure per contribuir a eliminar la teòrica ignorància dels historiadors estrangers sobre la història del Principat. Ara bé, tot i que el discurs no és superficial, la realitat és que no existeix cap esforç per esporgar els elements mítics i llegendaris de la història de Catalunya. Al contrari, no dubtava a emprar qualsevol element mític sempre que això sigui d’interès per bastir el seu discurs ideològic fonamentat en l’existència d’un patriotisme català, la continuïtat dinàstica fins a l’arxiduc Carles i els lligams entre Catalunya i la resta de les nacions hispàniques. En aquest sentit, admetia llegendes com la d’Otger Cathaló.

La part més interessant de l’obra és constituïda pels darrers capítols del volum tercer, en els quals Feliu abandona l’estil propi dels anals per passar a relatar una memòria del seu temps, tot accentuant el caràcter propagandista del text. D’aquesta manera, l’obra esdevé una font informativa, plena de detalls i llistes de noms dels protagonistes del conflicte successori, a la vegada que s’accentua el contingut polític propagandista. Per exemple, lloava la figura de Carles II com un rei excel·lent: “No sin causa fue amado y venerado Carlos II de la Nación Catalana, pues lo mereció en todas sus operaciones […]. Fue en fin el mejor rey que ha tenido España”. En definitiva, la història era fonamentalment una arma política per afavorir la causa de l’arxiduc Carles en la Guerra de Successió.

Goya: Los Caprichos

dilluns, 16/07/2012

Amb l’objectiu de recuperar-se d’una greu malaltia conseqüència de la qual quedaria sord, Goya va passar un temps a Cadis entre 1792 i 1793, a casa del seu amic Sebastián Martínez, qui posseïa una magnífica col·lecció de gravats gràcies a les seves relacions comercials. Gràcies a aquests gravats, l’artista aragonès va poder conèixer l’obra de caricaturistes anglesos com Hogart i la del magnífic dibuixant i gravador italià Piranesi. Ja fos com a conseqüència de la malaltia o el resultat de les noves influències rebudes, el caràcter de Goya va tombar cap a la introspecció. Així, des d’aquest moment, la seva obra prendria un caràcter personal i privat on el sentit crític i les obsessions personals esdevindrien els principals protagonistes.

Retornat a Madrid, entre els anys 1797 i 1799, i en paral·lel a la seva tasca com a pintor de cambra de la monarquia, Goya realitza la primera de les quatre grans sèries de gravats que publicaria al llarg de la seva vida: Los caprichos. La col·lecció consta de vuitanta estampes gravades a l’aiguafort i aiguatinta amb un dibuix caricaturesc i un text d’estil concentrat i satíric, amb aire de dites populars. Amb aquesta col·lecció Goya inicia el gravat romàntic i contemporani a Espanya.

Francisco_Goya_y_Lucientes_Pintor.jpg

Frontispici de «Los caprichos»

La sèrie de Los Caprichos es pot dividir en tres grups temàtics. Les primeres trenta-cinc estampes, el grup més heterogeni, fan referència a l’amor, els matrimonis per interès i la prostitució, tot i que també trobem temes com l’educació dels nobles, la injustícia o la política, és a dir, ens trobem davant d’un grup dedicat a la crítica de costums. En un segon bloc, dels Capritxos 36 a 42, trobem com a protagonista l’ase, el qual, en una simbologia força evident, desenvolupa diferents oficis continuant amb el passeig per la societat de l’Antic Règim. I des del gravat 43, la sèrie s’endinsa en el món demoníac de la nit, els somnis, les bruixes, els follets i els diables.

El gravat més emblemàtic dels Capritxos, i possiblement de tota l’obra gràfica goyesca, és el gravat 43: El sueño de la razón produce monstruos. Destinat inicialment a encapçalar l’obra, Goya va optar per substituir-lo per una portada on apareix un autoretrat de perfil i desplaçar-lo al centre de la col·lecció, esdevenint una mena de frontissa entre el món real costumista i el món demoníac que sorgeix en el darrer bloc temàtic.

Capricho_43,_El_sueño_de_la_razón_produce_monstruos.jpg

Capricho 43: «El sueño de la razón produce monstruos»

A l’estampa podem observar un home assegut (potser el mateix Goya?) que s’ha quedat adormit sobre la seva taula de treball, en la qual hi ha diversos papers, pinzells, llibres i plomes. Al seu voltant es desenvolupa un món oníric, una visió de malson. Així, alcen el vol una munió de bèsties nocturnes (òlibes, ratpenats) mentre que al costat dels seus peus hi trobem un linx. Al frontal de la taula trobem la inscripció que dóna nom al gravat: El sueño de la razón produce monstruos.

Com hem d’interpretar aquesta imatge? D’una banda, tenim el posat del protagonista adormit, representat en una posició tradicionalment lligada amb la malenconia i rodejat dels instruments de treball d’un pensador il·lustrat. De l’altra, mitjançant l’ambientació nocturna ens endinsem en el mal, en la bogeria. És a dir, l’home il·lustrat vençut pel somni ha entrat en el món dels monstres una vegada s’ha apagat el món de les llums. En aquest sentit, el comentari del mateix Goya en un manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional resulta esclaridor: “La fantasía abandonada de la razón produce monstruos imposibles; unida con ella es madre de las artes y origen de las maravillas”. La llum de la Il·lustració es combina amb la foscor i la irracionalitat: és la doble cara de l’ésser humà.

El_sueño_(dibujo_preparatorio_1797).jpg

Dibuix preparatori de «El sueño de la razón produce monstruos»

El_sueño_de_la_razón_produce_monstruos-boceto.jpg

Dibuix preparatori de «El sueño de la razón produce monstruos»

La Bastilla

dissabte, 14/07/2012

Durant el regnat del rei Carles V de França, entre 1370 i 1383, va construir-se a París una gran fortalesa destinada a protegir la Porta de Sant Antoni, a la zona est de la ciutat. Posteriorment ampliat, l’imponent edifici, de 66 metres de llargada per 34 metres d’amplada i 24 metres d’alçada, estava coronat per vuit torres i rodejat d’un profund fossar. En el segle XVI, durant el regnat de Francesc I, la fortalesa ja havia perdut la seva utilitat militar i defensiva com a conseqüència del creixement de la ciutat i va passar a ser emprada per a recepcions reials i com a seu de la tresoreria.

Bastille_Exterior_1790_or_1791.jpg

Seria en el segle XVII quan el cardenal Richelieu convertiria la fortalesa en la presó simbòlica de la monarquia absoluta francesa: a ella hi anaven a parar per ordre reial els opositors i potencials enemics del monarca així com reus il·lustres o aristòcrates, sempre tractats com a presoners en règim especial ja que havien estat tancats a la Bastilla mitjançant les letres de cachet, unes cartes signades del rei (o pels seus ministres) ordenant un empresonament sense judici.

D’entre els detinguts més famosos que per ella passarien destaquem a figures com Voltaire, Brissot o el marqués de Sade (intel·lectuals víctimes de la censura) i el llegendari i misteriós home de la màscara de ferro d’identitat desconeguda (un germà desconegut de Lluís XIV?, Molière?, D’Artagnan?).

450px-Bastille_-_Project_Gutenberg_eText_16962.jpg

800px-La_Bastille_20060809.jpg

Tanmateix, aquest confort que es donava pels presoners de règim especial contrastava amb la realitat que patien els presos comuns, confinats en els calabossos situats a sis metres de profunditat. Per això, als ulls del poble parisenc, la presó de la Bastilla aviat encarnaria el poder tirànic i absolutista de la monarquia i esdevindria una temible presó que marcava el paisatge de la capital francesa i mostrava el poder i l’arbitrarietat del rei. Per això, arribats al període prerevolucionari és habitual trobar demandes sobre la seva destrucció en els quaderns de queixes de la ciutat.

La presa de la Bastilla pel poble de París, el 14 de juliol de 1789, marcaria l’inici de la Revolució francesa. Els parisencs, que ja havien pres abans Les Invalides i s’havien fet amb armament, van marxar cap a la Bastilla conscients que era allà on podien fer-se amb la pólvora necessària per fer servir les armes. En realitat, aquest esdeveniment no va ser gens gloriós ni sagnant i només set presos comuns van ser alliberats. La seva veritable importància va ser només en el terreny simbòlic: el poble expressava el seu descontentament amb el despotisme reial. Dos dies després s’iniciava la demolició de la presó. Algunes de les seves pedres van servir per a la construcció del Pont de la Concorde i amb d’altres van fer-se maquetes a mode de souvenir de l’època. Part dels ciments de la Bastilla encara resten a la vista en la plaça del mateix nom.

Prise_de_la_Bastille.jpg

La idea de crear una plaça i erigir una columna en honor de la llibertat va sorgir el 1792, però el projecte va quedar relegat per les disputes polítiques de l’època. Seria el 1808 quan Napoleó proposaria la construcció d’una gran font amb un gegant elefant de bronze. Així, l’emperador va fer construir una peça de mida natural (de 24 metres d’alçada) que seria destruïda el 1837.

Eléphant_bastille.JPG

L’aspecte actual de la plaça, força allunyat de que segurament correspondria a un símbol nacional d’aquesta envergadura, no va arribar fins després de la Revolució liberal de 1830 que va suposar la caiguda de l’absolutisme de Carles X. Aleshores, el 1840, el rei-ciutadà Lluís Felip va decidir honrar les víctimes d’aquells dies amb l’aixecament de la “Columna de Juliol”, de 52 metres d’alçada i rematada per un geni daurat que simbolitza la llibertat, portant a les seves mans una cadena trencada i una simbòlica torxa eternament encesa. Als peus de la columna jeuen els 700 caiguts de les revolucions de 1830 i 1848.

398px-PlaceBastille20040914A_CopyrightKaihsuTai.JPG

800px-Bastille_Gay_pride.jpg

Traces_la_Bastille.jpg

La Pau dels Pirineus

dijous, 12/07/2012

Després que la Pau de Westfàlia de 1648 posés fi al somni de la monarquia universal, en la dècada de 1650, la gran pugna per l’hegemonia europea entre la Monarquia Hispànica dels Àustries i la França dels Borbons va decantar-se finalment del bàndol de Lluís XIV i el cardenal Mazzarino gràcies a l’aliança francesa amb l’Anglaterra revolucionària d’Oliver Cromwell.

Westfalia y Pirineos.jpg

El desastre hispà va consumar-se el 14 de juny de 1658. Aquella jornada la potència hispana va rebre el cop de gràcia militar a la Batalla de les Dunes, on un exèrcit francoanglès va derrotar contundentment les tropes de Joan Josep d’Àustria. Els tercios van ser esclafats inapel·lablement per un exèrcit francès comandat pel duc de Turena amb el suport de 6.000 roundheads de l’exèrcit d’Oliver Cromwell. La Monarquia Hispànica perdia Gravelinas, Ypres i Oundenarde, però també el seu prestigi militar. La derrota en la pugna per l’hegemonia europea era un fet.

Les converses de pau s’iniciarien a finals de 1658, es reprendrien l’estiu de 1659 a París i es tancarien a l’illa dels Faisans, a la desembocadura del riu Bidasoa. Luis Méndez de Haro seria l’emissari de Felip IV per a reunir-se amb el cardenal Mazzarino, el representant de Lluís XVI. S’estava negociant una pau, la fi d’una llarga guerra, però també la fi del model polític de la Monarquia Hispànica.

don Luis de Haro y el cardenal Mazarino,.jpg

Finalment, el 7 de novembre es signava l’acord de pau, l’anomenat Tractat dels Pirineus. Els representants de Felip IV, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV, el cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne certificaven la derrota hispana i la victòria francesa. Definitivament, el segle XVII seria el segle de Lluís XIV, el Rei Sol.

Y por lo que mira a los países y plazas que las armas de Francia han ocupado en esta guerra con España, por cuanto se convino en la negociación comenzada en Madrid en 1656, en que se funda el presente tratado, que los montes Pirineos, que habían dividido antiguamente las Galias de las Españas, harían también en adelante la división de estos dos mismos reinos.  Por tanto se ha convenido y acordado que dicho señor rey cristianísimo quedará en posesión y gozará, efectivamente, de todo el condado y veguería del Rosellón; del condado y veguería de Conflans; países, ciudades, plazas, castillo, villas, aldeas y lugares que componen dicho condado de Cerdeña y principado de Cataluña; en inteligencia de que si se hallare haber de dichos montes Pirineos de la parte de acá de España algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflans solamente y no del Rosellón, quedará también a Su Majestad Católica, como asimismo si se hallare haber de los dichos montes Pirineos, de la parte de allá de Francia, algunos lugares de dicho condado y veguería de Cerdeña solamente y no de Cataluña quedarán a S.M. cristianísima; y para convenir en esta división se nombrará al presente, comisarios de ambas partes, los cuales juntos, de buena fe, declararán cuales son los montes Pirineos, que según lo contenido en este artículo, deben dividir en adelante los dos reinos y señalarán los límites que han de tener; y se juntarán los dichos comisarios en los lugares a más tardar dentro de un mes, después de la firma del presente tratado, y en el término de otro mes siguiente deberán haber convenido entre sí, y declarado de común acuerdo, todo lo referido; Debiéndose entender que si, para entonces, no hubieran podido ponerse de acuerdo entre sí, comunicarán inmediatamente las razones de sus dictámenes a los plenipotenciarios de dichos dos señores reyes, los cuales con conocimiento de las dificultades y diferencias que se hubieran encontrado convendrían entre sí sobre este punto, sin que por eso puedan tomarse de nuevo las armas.

En les clàusules territorials del Tractat dels Pirineus la Monarquia Hispànica cedia a França el comtat d’Artois, i les places fortes de Metz, Toul i Verdun, això a canvi de la recuperació de Franc Comtat i algunes places italianes. Respecte de la frontera sud entre ambdós regnes s’estipulava que França tornaria a la Monarquia Hispànica les places que ocupava al sud dels Pirineus, mentre que els negociadors castellans van cedir a França el domini del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya, és a dir, els territoris catalans situats al nord dels Pirineus. D’aquesta manera, els Pirineus separaven definitivament la Monarquia Hispànica de França. Possiblement, amb el pas del temps també d’Europa.

Traite-Pyrenees.jpg

pirineus-tractatdels.JPG