Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

El segle XVIII: la pervivència de l’Antic Règim

dimecres, 23/06/2010

Anomenem Antic Règim el conjunt de relacions socials, econòmiques i polítiques que caracteritzaven les societats de l’Europa occidental entre els segles XV i XVIII.

L’Ancien Régime o Antic Règim és la designació de l’organització política, econòmica i social de la monarquia francesa anterior a la Revolució del 1789. Aquesta definició va ser emprada pels revolucionaris francesos per a indicar el canvi radical que pretenien acomplir. Per extensió, podem afirmar que l’Antic Règim és el sistema polític, social i econòmic propi de les monarquies europees anteriors a la Revolució francesa, des de l’inici de la descomposició del sistema feudal fins a l’esclat de les revolucions liberals i la Revolució Industrial (segles XV a XIX).

Els seus fonaments els constituïen l’absolutisme monàrquic, la societat estamental i el protagonisme social de l’Església. Durant aquest període, les formes econòmiques capitalistes en formació embrionària van lluitar amb el sistema senyorial, fins a la seva definitiva imposició en temps de la Revolució Industrial.

D’aquesta manera, l’Antic Règim té tres característiques fonamentals:

a. El manteniment de la societat estamental d’origen feudal.

b. Un sistema econòmic que es basava en l’agricultura, la ramaderia i el treball artesà, i en el qual el comerç cada cop aniria adquirint una major importància.

c. Un sistema polític predominant, denominat com a monarquia absoluta, caracteritzat per la concentració del poder en mans de la figura del rei i per la centralització de l’aparell administratiu. Al llarg del segle XVIII, alguns monarques es van deixar influir per les idees de la Il·lustració i van abordar reformes que van donar lloc a l’anomenat despotisme il·lustrat.

La societat estamental era la forma d’organització social característica de l’Antic Règim. Aquest sistema s’havia originat durant l’edat mitjana i dividia la societat en tres grans ordres o estaments: el clergat, la noblesa i el poble o Tercer Estat, amb escassa mobilitat entre ells.

Aquesta societat estamental tenia dues característiques fonamentals:

a. L’immobilisme vertical, pel qual un representant del Tercer Estat no podia ascendir i pertànyer a la noblesa, llevat d’excepcions.

b. L’existència del privilegi, que permetia a la noblesa i el clergat (els estaments privilegiats) tenir alguns beneficis enfront de la resta de la societat, com ara no pagar impostos directes, posseir terres de les quals rebien drets (gràcies al règim senyorial), dominar els càrrecs de l’administració i gaudir de lleis i tribunals particulars. En contrast, el Tercer Estat era qui s’ocupava de les activitats productives i només disposava dels seus recursos i força de treball per a sobreviure.

societat antic regim.gif

La societat estamental de l'Antic Règim

Així, cada home i cada dona pertanyien a un estament, que determinava el seu lloc a la societat i que els donava o negava avantatges i privilegis. Era una societat basada en les desigualtats d’origen, perquè el naixement determinava la pertinença a la noblesa i al Tercer Estat i era molt difícil canviar de posició social.

Els privilegiats, a més, eren una minoria. Per exemple, a la França de finals del segle XVIII hi havia només 350.000 nobles i 120.000 eclesiàstics, el que suposava un minúscul 2% del total de la població. En conseqüència, la societat europea de l’Antic Règim ha estat definida pels historiadors com aristocratitzant, perquè eren els valors de l’estament nobiliari els que dominaven i perquè la divisió social es basava en el privilegi jurídic.

estaments.png

La piràmide social de l'Antic Règim

L’asfixiant sistema tributari de l’Antic Règim i la crisi de la hisenda pública van afavorir les crítiques a la societat estamental i al règim senyorial. El grup social que començava a controlar l’economia, la burgesia, volia tenir, a més dels diners, poder polític i prestigi social. Però els privilegiats es van esforçar per a mantenir els seus privilegis. El resultat del conflicte entre els que volien canviar les estructures jurídiques i polítiques i els privilegiats acabarien donant lloc a les anomenades revolucions liberals.

El significat de l’Enciclopèdia

dijous, 10/06/2010

A la França del segle XVIII es va formar un grup de filòsofs que es van definir per l’actitud crítica, la vocació pedagògica i la vinculació amb el món real en el qual vivien. L’Enciclopèdia o Diccionari raonat de les ciències, de les arts i dels oficis, el primer volum de la qual es va publicar el 1751, va ser la gran obra d’aquest grup. A l’Enciclopèdia defensaven la tolerància, la modernització de l’economia i l’interès per la ciència i la tècnica.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

Els directors d’aquesta obra van ser el matemàtic Jean le Rond D’Alembert (1717-1783) i el filòsof Denis Diderot (1713-1784), que es va inspirar amb Bacon, Newton i Locke, els grans pensadors anglesos del segle XVII. Després de molts entrebancs, L’Enciclopèdia es va acabar el 1772, amb 28 volums (1751-1772), més sis de suplementaris (1776-1780). En aquesta obra van col·laborar els pensadors més destacats de la Il·lustració francesa (l’anomenat enciclopedisme). Aviat va ser traduïda a diverses llengües i es va reimprimir diverses vegades.

Extracte del “Discurs preliminar” de l’Enciclopèdia escrit per D’Alembert (1751):

Jean_d'Alembert.jpeg

Jean le Rond D’Alembert, matemàtic i director de l'Enciclopèdia

L’obra que comencem (i que volem acabar) té dos objectius: quant a enciclopèdia, ha d’exposar en la mesura que pugui l’ordre i l’encadenament dels coneixements humans; quant a diccionari de les ciències, les arts i els oficis, ha de contenir sobre cada ciència i cada art, liberal o manual, els principis generals en què es basa i els detalls més essencials que en constitueixen el cos i la substància […].

Per poc que es reflexioni sobre els vincles que els descobriments tenen entre si, és fàcil advertir que les ciències i les arts es presten auxilis mutus, i que per tant hi ha una cadena que els uneix. Però si sovint es difícil reduir a un petit nombre de regles o de nocions generals cada ciència o cada art en particular, no ho és menys encabir en un sol sistema les branques infinitament variades de la ciència humana […].

L’enteniment només s’ocupa de les seves percepcions de tres maneres, segons les seves tres facultats principals: la Memòria, la Raó i la Imaginació […]. D’on resulta una distribució general del coneixement humà […] en Història, que es refereix a la Memòria, en Filosofia, que emana de la Raó, i en Poesia, que neix de la Imaginació.

ENC_SYSTEME_FIGURE.jpeg

Estructura de l'Enciclopèdia segons les tres facultats principals de l'enteniment humà: la Memòria, la Raó i la Imaginació

El concepte de “poble” a la França del segle XVIII

dimecres, 9/06/2010

La societat francesa (i europea) de l’Antic Règim pot ser definida com aristocratitzant, perquè els valors de l’estament noble eren els dominants i perquè la divisió social es basava en el privilegi jurídic.

La societat es dividia en tres estaments, o grups socials, amb una escassa mobilitat entre ells: la noblesa, el clergat i el Tercer Estat o poble. Els dos primers gaudien de grans privilegis, mentre que el poble s’ocupava de les activitats productives i només disposava dels seus recursos per sobreviure.

Els privilegiats, però, eren una minoria. Així, a la França de finals del segle XVIII hi havia 350.000 nobles i 120.000 eclesiàstics, només el 2% de la població total.

Tot i això, el concepte “poble” cada cop va veure’s més reduït en la consideració social ja que un dels objectius de la burgesia benestant del Tercer Estat durant l’Antic Règim va ser el seu ennobliment com a resultat de la seva iniciativa econòmica i cultural.

Extracte de la veu “poble” segons Louis de Jaucourt a l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers (1752):

ChevalierLouisJaucourt.jpg

Louis de Jaucourt, filòsof il·lustrat francès que va col·laborar en la redacció de l’Encyclopédie

Abans, a França, el poble era considerat la part més útil, la més preciosa i la més respectable de la nació. Aleshores es creia que el poble podia ocupar un lloc en els Estats Generals i en els Parlaments del regne […].

Les idees han canviat i ara fins i tot la classe d’homes que ha de formar el poble es redueix cada dia més. Abans l’estat general de la nació era el poble, simplement oposat a la gran aristocràcia i els nobles. Incloïa els pagesos, els obrers, els artesans, els negociants, els financers, la gent de lletres i la gent de lleis. Però ara es considera que aquest cos de la nació és redueix als obrers i als pagesos.

La gent de lleis ha sortit de la classe del poble ennoblint-se sense l’ajuda de l’espasa i la gent de lletres ha considerat el poble com profà. No seria honest anomenar poble els qui cultiven les belles arts o els qui encasten un diamant a la perfecció o arreglen una peça de moda superbament; aquestes mans no s’assemblen gens a les del poble.

Tampoc no barregem els negociants amb el poble; des que la noblesa es pot enriquir amb el comerç, els financers han arribat tan amunt que es relacionen amb els aristòcrates del regne i s’hi ha barrejat i confós, aliats amb els nobles, als quals concedeixen pensions, mantenen i treuen de la misèria.

La justificació de l’absolutisme

dimarts, 8/06/2010

La monarquia era la forma de govern que va dominar a Europa des del segle XVI fins a finals del segle XVIII. Així, al llarg de l’edat moderna els reis van anar guanyant poder i des de mitjans del segle XVII, a partir de l’exemple de Lluís XIV de França, es va anar imposant un tipus de monarquia, la monarquia absoluta, en la qual el rei acaparava tots els poders de l’Estat sense cap limitació.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV de França, el rei que millor exemplifica l'absolutisme de les monarquies de l'Antic Règim a l'Europa moderna

Així justificava l’absolutisme monàrquic el rei Jaume VI d’Escòcia (futur Jaume I d’Anglaterra) a la seva obra La veritable llei de les monarquies lliures (1598):

Abans que hi hagués Estat hi havia reis; per tant, són els reis els qui fan les lleis i no les lleis les que han fet els reis. És evident que el rei és propietari de tots els seus béns. El seu dret prové de Déu i només a Ell a de retre comptes. Tots els poders de l’Estat deriven del seu poder i tothom li deu la més completa obediència.

D’altra banda, en el Tractat sobre l’origen i l’autoritat dels reis (1604), I. H. Duboys exposava que:

Els reis han estat nomenats déus perquè ells són, gràcies al seu poder, la imatge de Déu i uns mestres obeint el seu dret. També són senyors i propietaris dels béns i de les vides dels homes. Sobirans sense tenir cap persona per damunt d’ells.

Finalment, el predicador francès Jacques-Bénigne Bossuet  justificava l’absolutisme de Lluís XIV a la seva obra pòstuma La política extreta de les paraules de la Santa Escriptura (1709) basant-se en l’origen diví del seu poder:

bossuet.gif

Jacques-Bénigne Bossuet, predicador francès defensor de l'absolutisme de la monarquía d'origen diví

Observeu les ordres que surten de la boca del rei i compliu el jurament que li heu fet […]. La paraula del rei és poderosa i ningú no pot dir-li: “Perquè obreu d’aquesta manera?” (Eclesiastès, 8, 2-5). Sense aquesta autoritat absoluta, el rei no podria ni fer el bé ni reprimir el mal: cal que el seu poder sigui tan gran que ningú no pugui escapar-se’n: l’única defensa dels particulars contra el poder públic ha de ser la seva innocència.

Quan el príncep ha jutjat, ja no hi ha cap altre judici. Els judicis sobirans s’atribueixen a Déu mateix. Quan Josafat va establir jutges per jutjar el poble va dir: “No jutgeu en nom dels homes, sinó en nom de Déu” […]. Cal obeir els prínceps com a la justícia mateixa. Ells són déus i participen d’alguna manera de la independència divina. Només Déu pot jutjar els seus judicis i les seves persones. El príncep pot corregir-se a si mateix si s’adona que ha actuat malament, però contra la seva autoritat només hi pot haver remei en la seva mateixa autoritat.

Només al príncep pertany el mandat legítim; per tant, només ell té la força coactiva […].

El príncep, pel seu càrrec, és el pare del poble; per la seva grandesa està per sobre dels petits interessos; encara més, tota la seva grandesa i el seu interès natural consisteix en què el poble es mantingui, perquè si desapareix, ell ja no seria príncep. Per tant, no hi ha res millor que deixar tot el poder de l’Estat a aquell que té més interès que ningú en la conservació i en la grandesa del propi Estat.

La demografia de l’Antic Règim: la vida amenaçada

dimarts, 8/06/2010

El règim demogràfic antic és la fase primitiva de l’evolució demogràfica de totes les societats. És una etapa caracteritzada per l’existència de taxes de natalitat i mortalitat molt elevades, fet que provocava un creixement de la població molt baix a llarg termini. A Europa aquesta etapa demogràfica va durar fins a la Revolució Industrial.

Així ens descriu l’historiador francès François Lebrun la demografia de l’Antic Règim a la seva obra Demografia: els temps difícils (1980):

Entre els dotze i els divuit mesos després del casament arribava el naixement del primer fill. Els següents naixien, generalment, cada dos anys, fet que assegurava a la família set o vuit fills en el millor dels casos, és a dir, si la unió no es trencava per la mort del marit o de la dona abans que ella arribés a l’edat de la menopausa.

El nombre mitjà de fills per família se situava entre quatre i cinc, cosa que equival a una taxa de natalitat de l’ordre del 35 al 40 per mil i fins i tot més, xifra important però lluny dels naixements anuals d’una fecunditat natural.

04poblacpreind.jpg

Diversos factors ens expliquen aquesta xifra: l’edat tardana de les noies en el primer matrimoni, la importància dels avortaments espontanis i de les esterilitats després de parts difícils i, sobretot, la pràctica de la lactància.

Per molt importants que ens puguin semblar aquestes xifres vistes des de l’actualitat, la xifra de quatre a cinc parts reeixits per família era amb prou feines suficient per a assegurar el relleu generacional a causa de la gran mortalitat infantil existent en el model demogràfic propi de l’Antic Règim.

El triomf del parlamentarisme a Anglaterra

dissabte, 5/06/2010

No a tota l’Europa de l’Antic Règim hi havia monarquies absolutes. Per exemple a Anglaterra, al llarg del segle XVII, es va imposar un règim parlamentari en el qual les classes mitjanes van aconseguir participar en el poder polític.

Els reis anglesos van intentar instaurar l’absolutisme, però el Parlament va promoure dues revolucions en defensa dels seus drets. La primera Revolució anglesa va acabar amb l’execució del monarca Carles I el 1649. Una segona Revolució comportaria la destitució i l’exili del rei Jaume II, el 1688. Un any després de la Revolució, el nou rei, Guillem II, va haver de firmar una Declaració de Drets (Bill of Rights) que supeditava el poder del rei al Parlament i introduïa la divisió de poders en el sistema polític anglès.

Extractes de la Declaració de Drets (Bill of Rights) aprovada pel Parlament anglès el 1689:

English_Bill_of_Rights_of_1689.jpg

En aquestes circumstàncies, els anomenats Lords i els Comuns, avui units en virtut de les seves cartes i eleccions, constitueixen la representació plena i lliure de la Nació […] i per això decideixen:

1r. Que el pretès poder de l’autoritat reial de suspendre les lleis o executar-les sense el consentiment del Parlament és il·legal.

2n. Que el pretès poder de l’autoritat reial de concedir les lleis i d’executar-les, poder que ha estat usurpat i exercit en el passat, és il·legal.

4t. Que qualsevol petició de diners per part de la Corona o perquè aquesta en faci ús, sota pretext de prerrogativa, sense el consentiment del Parlament, per un temps més llarg o d’una manera que no sigui consentida pel Parlament és il·legal.

5è. Que és un dret dels individus presentar peticions al rei i que tot empresonament causat per aquestes peticions és il·legal.

6è. Que les eleccions dels membres del Parlament han de ser lliures.

9è. Que ni la llibertat de paraula, ni la dels debats o processos en el si del Parlament no pot ser coartada o discutida en cap Cort ni en cap altre lloc […].

10è. Que per remeiar qualsevol problema, i corregir, enfortir i mantenir les lleis cal reunir freqüentment el Parlament.

Locke i la formació de la societat civil

divendres, 4/06/2010

John Locke (1632-1704), pensador i filòsof anglès, va exercir una gran influència en el pensament polític, social i religiós de la Il·lustració europea. Les seves obres fonamentals van ser l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690), els Dos tractats del govern civil i la Carta sobre la tolerància (1689).

El pensament de Locke es va convertir en el fonament del liberalisme polític. En l’obra Dos tractats sobre el govern civil va criticar l’absolutisme i va defensar el dret de rebel·lió davant de la tirania. Pensava que el poder s’havia de dividir: uns havien d’aprovar les lleis (poder legislatiu) i uns altres havien de governar (poder executiu). Si el poder s’exercia malament, els súbdits tenien el dret de rebel·lar-s’hi. Opinava que els homes són lliures i iguals per naturalesa, i que per a mantenir aquests principis calia un dret polític basat en un pacte social.

Extracte de Dos tractats sobre el govern civil de John Locke (1690):

Consegüentment, sempre que un cert nombre d’homes s’uneixen en societat i renuncien al poder d’executar la llei natural, cedint-lo a la comunitat, llavors i només llavors es constitueix una societat política o civil.

John-Locke.png

John Locke, pensador i filòsof anglès

Aquest fet es produeix sempre que un cert nombre d’homes que vivien en l’estat de naturalesa s’associen per formar un poble, un cos polític, sotmès a un govern suprem, o quan algú s’adhereix i s’incorpora a qualsevol govern ja constituït.

En virtut d’això s’autoritza la societat o, el que és el mateix, el seu poder legislatiu, a fer les lleis en nom seu segons convingui al bé públic o de la societat, i a executar-les sempre que es necessiti la seva pròpia assistència (com si es tractés de decisions pròpies seves).

Això és el que fa sortir els homes de l’estat de naturalesa i els situa en una societat civil.

Immanuel Kant: Què és la Il·lustració?

dijous, 3/06/2010

El filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) creia en la Il·lustració com un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Així doncs, la Il·lustració va ser una actitud global que postulava una concepció de la vida el centre de la qual era l’ésser humà, que havia d’alliberar-se de les limitacions que li imposaven la tradició social, l’exercici de la política i el pes de la religió. Ara aquest nou “home il·lustrat”, guiat per les “llums” del saber i la raó, es veia capaç de dominar la naturalesa, estudiar-la i comprendre-la a través de ciència experimental i l’anàlisi racional, cosa que el faria “feliç”. La felicitat apareixia com el gran objectiu assolible per cada ésser humà com a individu i com a ésser social en perfecta harmonia.

Extracte de Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? d’Immanuel Kant (1784):

La Il·lustració és la sortida de l’home de la minoria d’edat en la qual es troba […].

Immanuel_Kant.jpg

Immanuel Kant, filòsof il·lustrat alemany

La majoria d’homes, malgrat que la natura els ha alliberat des de fa temps del guiatge dels altres, es mantenen gustosament sota aquest guiatge tota la vida a causa de la peresa i la covardia. Per això als altres els és molt fàcil erigir-se en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! […].

Però, en canvi, és possible que els homes s’il·lustrin a ells mateixos, sempre que se’ls deixi en llibertat; fins i tot, gairebé és inevitable. En efecte, sempre hi haurà homes que pensen per ells mateixos, fins i tot entre els tutors instituïts per la massa […].

No obstant això, per a aquesta Il·lustració només s’exigeix llibertat i, per cert, la més inofensiva de totes les que duen aquest nom, és a dir, la llibertat de fer ús públic de la pròpia raó íntegrament. Però sento exclamar arreu: “no raonis!”. L’oficial diu: “no raonis, instrueix-te!”. El prestador diu: “no raonis, paga!”. El pastor diu: “no raonis, tingues fe!” […].

Per tant, si se’ns preguntés si ara vivim en una època il·lustrada, respondríem que no, però sí en una època d’Il·lustració. Encara falta molt perquè tots els homes, en la seva condició actual, siguin capaços o puguin servir-se bé i amb seguretat del propi enteniment, sense recórrer al guiatge d’altres.

París i les llums de la Il·lustració

dissabte, 29/05/2010

L’abisme social existent a París no va fer més que créixer al llarg del segle XVIII fins arribar a un extrem digne de la caricatura. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, els magnats i aristòcrates s’oferien entre ells sumptuosos sopars de cinc o sis plats –sense comptar els entremesos, les amanides i els hors d’ouvre–. Al mateix temps, unes quantes dames de l’alta societat organitzaven en els seus salons reunions artístiques i literàries en les quals es discutien les idees racionalistes que arribaven d’Alemanya i Anglaterra. D’entre les tertúlies més populars destacaven les de madame d’Épinay, madame du Deffan o Ninon de Lenclos, a les quals hi assistien els principals protagonistes del moviment filosòfic i literari que anomenem Il·lustració.

Encyclopedie_frontispice.jpg

La Veritat, rodejada per la llum (símbol central de la Il·lustració francesa), acompanyada per dues figures simbòliques situades a la seva dreta, la Raó i la Filosofia, que esgarrapen el vel que la cobreix i oculta dels ulls dels homes

Els salons van adquirir una gran significació en els cercles il·lustrats. Així, les dames de l’alta societat van començar a convidar a casa seva a artistes i filòsofs en determinats dies de la setmana. Qualsevol que posseís un mínim d’afabilitat i intel·ligència era ben rebut en aquestes reunions. Alguns, com Rousseau, van criticar l’estil innocu i informal dels salons, però en ells, de la mateixa manera que en els pòrtics, els jardins i els cafès del Palais Royal, on s’intercanviaven novetats, es difonien rumors i es tramaven intrigues (tot i que en connivència amb el joc, la prostitució i d’altres plaers), va modelar-se el poder de l’opinió pública, els talents retòrics van perfeccionar el seu estil i joves ambiciosos arribats de les províncies van posar a prova les seves qualitats com a escriptors o polítics. I entre ells van moure’s també els pares de la Il·lustració francesa: Diderot, D’Alembert, Voltaire i Montesquieu.

Els intel·lectuals, científics i literats de la Il·lustració, anomenats en el París de Lluís XV com els “filòsofs”, constituïen una bona mostra de la societat del període. D’aquesta manera, Rousseau era el fill d’un ric rellotger i joier, Voltaire va ser un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes, Condillac era sacerdot, Condorcet tenia el títol de marquès, Diderot provenia d’una família d’artesans fabricants de ganivets, i D’Alembert era fill natural d’un aristòcrata.

Les seves obres desenvoluparien les idees racionalistes, empiristes i cientificistes que tenien les seves arrels en el renaixement i van tenir una influència fonamental en els aspectes ideològics de la Revolució francesa. Diferents corrents de pensament van subministrar a la Il·lustració les seves armes intel·lectuals i van contribuir al seu dinamisme intern. Així, convivien la teologia reformista i l’ateisme; el pensament filosòfic sistemàtic i l’observació particular de les ciències naturals; la fe en el progrés i l’escepticisme en el futur… Tot i això, cadascuna d’aquestes antítesis generava a la seva vegada una necessitat d’harmonia i reconciliació, de diàleg entre els contraris, com la que oferia, per exemple, la idea d’una Raó universal inherent a les lleis de la natura.

Curiosament, ni l’Estat absolutista ni l’aristocràcia van advertir el risc potencial dels escrits dels filòsofs, als quals protegien i celebraven com un imprescindible matis intel·lectual dins de l’esplendor de la monarquia francesa.

Voltaire.jpg

Voltaire va passar dues setmanes empresonat a la Bastilla el 1726 i després va haver d'exiliar-se a Anglaterra

Les activitats dels il·lustrats no restaven, però, excloses de cert perill. No existia llibertat de premsa i qui rebutjava la censura estatal corria el risc d’anar a parar a la presó, de ser desterrat o de ser condemnat a prestar serveis a galeres. Fins i tot Voltaire va conèixer la Bastilla. És per això que molts dels primers escrits de la Il·lustració van aparèixer impresos a ciutats com Amsterdam o Ginebra. Des d’allí van introduir-se de contraban al país, van reimprimir-se novament a França de forma il·legal o van produir-se mitjançant indicacions inexactes als censors.

El 1789, la policia va comptabilitzar a la ciutat de París l’existència de 100 premses tipogràfiques transportables al servei de la producció de llibres il·legals. A més, els textos més radicals circulaven per les àmplies xarxes de correspondència dels il·lustrats en forma de manuscrits secrets, reescrits un cop i un altre. De forma oral, els seus pensaments van divulgar-se per nombrosos cafès, cercles, acadèmies, salons, lògies maçòniques i societats literàries.

El poble parisenc, per la seva banda, no tenia coneixement de les noves idees que circulaven pels salons i les tertúlies à la page. Suficient tenien amb la lluita del dia a dia per sobreviure, i culturalment estaven temporalment idiotitzats per les populars funcions còmiques de lèpoca, bastides sobre un humor escatològic i malparlat. És més, davant de l’agudització de la crisi en el regnat de Lluís XV ni tan sols van donar-se manifestacions de protesta pels carrers de París ni cap aldarull contra els abusos del sistema.

Tot i això, el germen de la rebel·lió introduït per l’obra dels filòsofs sí que va començar a trobar el seu espai en certs grups de la jove burgesia i la baixa aristocràcia, que van veure en les idees de la Il·lustració una alternativa a la decadència cada cop més insostenible del règim.

El punt culminant i símbol de l’augment de la influència cultural de la Il·lustració va constituir-lo l’èxit de l’Encyclopédie editada per Diderot i D’Alembert, sota el subtítol de “Diccionari raonat de les Ciències, les Arts i els Oficis”. Veritable obra capital del racionalisme i model des de la seva publicació de tots els projectes enciclopèdics posteriors, els 35 volums de l’obra van ser publicats entre 1751 i 1780, suposant el salt definitiu per a les biblioteques de tota Europa en referència a la informació.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

El propòsit de l’Enciclopèdia era la transmissió raonada de tot el coneixement disponibles fins al moment. En ella trobem reflectides les idees de Rousseau, Montesquieu, Voltaire o Diderot, i també va recollir els descobriments i mètodes empírics emprats per científics francesos com Linné, Buffon, Lavoisier o Jussieu. En resum, un veritable compendi del pensament i el coneixement humà en la segona meitat del segle XVIII.

La seva obertura cap als continguts crítics al règim va causar forta animositat vers l’obra. Per exemple, el 1757, el clergat va responsabilitzar al “partit dels filòsofs” de l’atemptat sofert per Lluís XV i va aconseguir una prohibició temporal de l’Enciclopèdia. Tot i això, els 4.000 subscriptors de dins i fora del país, als quals s’hauria de retornar els diners avançats per adquirir l’obra, van insistir en rebre els volums que els hi faltaven. Quan, finalment, van poder publicar-se, tot el món europeu era conscient que el nou esperit del període havia acomiadat definitivament el “poder de les tenebres”.

Amb l’Enciclopèdia podem tancar, simbòlicament, el gran cicle de l’absolutisme il·lustrat. Un període d’excessos despòtics i opressió que portarien l’Antic Règim en menys de vint anys a un tràgic final. Possiblement el que es mereixia. D’aquest moment històric hauria de sorgir la Revolució per antonomàsia, la que canviaria substancialment la història de França i Europa, i que tindria com a principal protagonista al poble de París.

El París del segle XVIII, història de dues ciutats

dilluns, 24/05/2010

La Il·lustració, segons les paraules de Kant de 1783: “la sortida de l’ésser humà de la Unmündigkeit [la minoria d’edat, la incapacitat de fer servir la Raó sense la direcció d’un altre], de la qual el mateix home n’és el culpable”, estava dirigida a tota la Humanitat. Els éssers humans, ens diuen els principis il·lustrats, en la mesura en què estaven dotats de Raó, eren capaços de pensar per si mateixos, tenien la possibilitat d’emancipar-se dels lligams de la tradició i constituir-se una societat més lliure, feliç i moral.

París, l’anomenat “centre del món erudit”, segons l’afirmació de Goethe en els seus Assaigs sobre Art i Literatura (1820), estava considerada juntament amb Londres i Berlín com el centre d’aquest moviment. Una especial situació en el punt de partença, però, generaria aquí en una radicalització que finalment descarregaria entre 1789 i 1799 en la Revolució francesa.

Tot va iniciar-se uns cent anys abans amb l’inici de la crisi de l’Antic Règim durant el regnat de Lluís XIV. Paradoxalment, en el moment de màxim apogeu de l’absolutisme, quan l’ordre estamental va fer-se més fort com a nucli polític i social a la cort del Rei Sol començava a germinar la crisi del propi sistema. És cert que el poder i les recaptacions de l’Estat van augmentar i l’administració va fer-se forta mitjançant la centralització. Però l’èxit en la política colonial, els progressos comercials, l’auge dels transports, l’expansió de les manufactures, l’esplendor del món de les ciències i les arts, contrastaven fortament amb una estructura social injusta i evidentment antiquada.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV de França

Els estaments superiors, la noblesa i el clergat, tenien exempcions fiscals. Reaccionaris, van insistir en el manteniment de les seves prerrogatives i ingressos extraordinaris. El Tercer Estat, la resta de la població francesa, estava dividida. Hi havia els que treien profit de l’impuls econòmic i tenien l’ambició d’accedir a l’estament nobiliari, per a gaudir dels seus privilegis, mitjançant la compra de càrrecs. En canvi, la petita burgesia i l’anomenat “quart estament”, les grans masses de població de les ciutats i el camp, patien el pagament d’impostos i taxes.

Quan les collites eren dolentes, els aliments escassejaven en tots els llocs, es produïen fams, epidèmies i, com a conseqüència, disturbis espontanis. En paral·lel a la misèria de les classes mitjanes i baixes, la fortuna en augment de les arques estatals s’invertia en la construcció de palaus (Versalles), la compra de mercaderies de luxe i al finançament de les guerres.

A finals del regnat de Lluís XIV, quan França es trobava totalment dessagnada, els alts funcionaris van començar a criticar el comportament del govern mentre que en els cercles intel·lectuals va començar a prendre forma l’ideari liberal. Aquests primers cercles pre-il·lustrats criticaven la tirania i el despotisme dels governants, l’ociositat i els vicis dels privilegiats, així com l’estreta aliança entre la monarquia i l’Església catòlica. Després de l’expulsió dels hugonots, el 1685, la tolerància religiosa i la condemna del dogmatisme i la “superxeria” del clergat van convertir-se en les exigències il·lustrades per antonomàsia.

El fet que Lluís XIV visqués i regnés fins als 77 anys, unit a les successives morts prematures dels seus hereus, va produir l’extraordinària circumstància de que fos succeït directament pel seu besnét, el futur Lluís XV. El 1712 havien mort el pare del nen, el delfí Lluís, duc de Borgonya, i també l’únic germà viu del delfí, que hauria heretat els drets al tron. Al trobar-se amb un successor de només dos anys d’edat, el Rei Sol va haver de fer retocs en el seu testament per tal de crear un Consell de Regència que regnés fins que el besnét assolís la majoria d’edat.

Tot i això, quan el país encara no s’havia recuperat de la celebració dels funerals pel monarca de la Grandeur, el seu ambiciós nebot Felip d’Orleans va forçar el Parlament de París a no reconèixer la voluntat del rei finat, fent-se designar com a regent del país amb atribucions absolutes.

Tot i que França va tenir d’altres reis infants que van donar lloc a l’acció de regents, quan els historiadors francesos es refereixen a la Regénce, sempre és per fer al•lusió al període de Felip d’Orleans, qui acostuma a ser citat simplement com le Régent, sense necessitat de més puntualitzacions.

Philippe_d'Orleans.jpg

Felip d’Orleans, le Régent

Felip d’Orleans era un home decidit i va ser intel·ligent a l’hora de fer-se amb el poder, però el seu govern no va ser gens destacat. Aficionat a tota mena de diversions i plaers, els parisencs tant podien veure’l a la llotja del teatre acompanyat per dos o tres jovenetes, com trobar-se’l en un saló de joc clandestí o creuar-se’l entrant a qualsevol alberg de dubtosa reputació amb una dama anònima.

Aquestes aficions van comportar-li variades i estranyes amistats, com la del financer escocès John Law, que assegurava haver fugit del seu país perseguit per batre’s en duel. Pel regent aquesta fama no va ser cap lacra, sinó un mèrit que va ajudar Law a entrar en el seu cercle més íntim.

L’escocès va proposar al regent de reanimar la malmesa economia francesa mitjançant la circulació de lletres financeres que ell mateix s’encarregaria d’emetre i difondre. Felip va autoritzar, el 1716, la creació de la Banca Law i l’emissió d’aquestes lletres, una mena de paper-moneda sense un clar resguard en metàl·lic, canviables en principi per una quantitat determinada en espècies. La juguesca va sortir bé en un principi, i com l’emissor retenia de cada lletra una taxa, el regent va decidir, dos anys després, la nacionalització de la banca per a donar aire a les arques estatals amb aquelles retencions.

Ara bé, com d’altres sistemes miraculosos, el de Law exigia la constant emissió de lletres cada cop per una valor superior, ja sense cap tipus de suport en metàl·lic. La notable expansió dels negocis financers va aturar-se de cop i volta quan els posseïdors de lletres per valor de 10.000 milions van comprovar que tot el capital que circulava per França no arribava a la desena part d’aquesta quantitat. La Banca Nacional va entrar en bancarrota, així com el tresor reial i milers d’homes des finances grans i petits. Law va trobar-se a punt de ser linxat per una multitud enfurismada, però va poder fugir de París a Marsella i des d’allà a Venècia on moriria en la misèria (1729).

La ciutat de París va patir intensament del declivi generat pel regent i el seu amic escocès. La majoria dels grans financers i comerciants residien a la capital, que era a la seva vegada la seu dels negocis i els contractes que nodrien l’economia. La bancarrota dels poderosos va tenir un dramàtic efecte que va afectar des dels petits burgesos fins al més petit dels artesans. La consegüent paralització del camp va portar novament la fam a la ciutat, mentre que l’atur i la manca d’assistència benèfica van omplir els carrers de sense-sostres i indigents. Els més desesperats van formar part de la delinqüència als carrers. I moltes dones van haver de practicar una patètica prostitució de cantonades i espais obscurs.

Plan_de_Paris_1705.png

La ciutat de París en el segle XVIII

Els cronistes del període sembla que ens parlin de dues ciutats diferents. Per a uns París és una ciutat decadent, bruta, pudenta i tenebrosa, amb vivendes i carrers plens de misèria i vici. En canvi, d’altres s’admiren de l’esplendor de la luxosa capital d’Europa, centre de l’elegància i nucli de la Il·lustració, una ciutat que travessa un dels moments més grandiosos de la seva història. I hem de dir que ambdues descripcions són certes. Això sí, depenent del barri pel qual es passegi el cronista.

Així, a Saint-Germain i Saint-honoré l’aristocràcia i els burgesos rics que encara han salvat la seva fortuna segueixen aixecant luxoses residències apartades de les zones poblades per la xusma. D’entre els edificis privats construïts en aquest període destaquen l’Hôtel de Matignon, actal seu de la presidència del govern a la Rue de Varenne, i el bellíssim Hôtel Carnavalet, actual Museu d’Història de la Ciutat de París.

I l’arribada de Lluís XV a la majoria d’edat no hi posaria remei a aquesta situació. El regent va morir el 1723, curiosament el mateix any que el rei infant arribava a la majoria d’edat i podia fer-se amb el poder. Sota les seves ordres, Lluís Enric de Borbó, el nét del Gran Condé, va ser designat com a primer ministre en un breu mandat on només va fer un acte destacat: el pacte del casament del jove rei amb Maria Leczinka, la filla del destronat rei de Polònia, fet que va suposar trencar el pacte que havia establert el regent per a casar Lluís XV amb la infanta Mariana d’Espanya, filla de Felip V. La núvia, rebutjada, va ser enviada novament a Madrid, enterbolint així les relacions amb Espanya. Aquest error diplomàtic acabaria amb la carrera del ministre que va ser substituït pel cardenal André de Fleury, un vell de 73 anys antic preceptor del rei.

Louis_XV_France.jpg

Lluís XV de França

Qualsevol que fos l’atractiu de la reina polaca, set anys majors que ell, Lluís XV no va privar-se de mantenir (i fer-ne ostentació) d’una sèrie de favorites, fins al punt d’arribar a oficialitzar aquesta figura en el protocol de la cort de Versalles. La primera amant de Lluís XV va ser Pauline de Mailly-Nesle, marquesa de Ventimille, que va exhibir-se al costat del rei entre 1739 i 1741, un breu període que va ser-li suficient per a medrar a favor de l’entrada de França en la Guerra de Successió d’Àustria.

Entregat, d’aquesta manera, a una vida relaxada i llicenciosa, potser inspirat en el model que havia estat el seu difunt oncle i regent, Lluís XV va deixar els temes d’Estat en mans de Fleury, que va governar fins a la seva mort, el 1743, amb 81 anys. Després de la seva mort, Lluís XV va fer veure que regnava fins a la seva mort i l’arribada al tron de Lluís XVI.

Per acompanyar-lo en el seu regnat, i després de la breu experiència de la Ventimille, Lluís XV va decidir buscar-se una companyia més prudent, i l’honor va recaure en la figura de Joana Antonieta Poisson, marquesa de Pompadour. La posició de la marquesa va ser tan notòria que va arribar a rebre el títol de maitresse en titre, que podríem traduir com “amant titular”. I va resultar impossible de substituir durant més de vint anys, fins a la seva mort el 1764. Tot i ser considerada com una persona frívola, la Pompadour va rodejar-se d’un cercle d’intel·lectuals i artistes, va governar el monarca com va voler, i va tenir una influència decisiva en els afers polítics, fent dimitir i nomenant ministres, generals i diplomàtics.

La seva successora com a favorita reial, la comtessa de Du Barry, no tindria ja la seva importància tot i l’existència de divertits i ridículs enfrontaments amb Maria Antonieta per fer-se amb la primacia a la cort francesa i acabaria guillotinada en la Revolució.

Sí París sempre havia estat al llarg de la seva història tot un mosaic de contrasts i desigualtats socials, l’abisme de la injustícia entre rics poderosos i pobres desemparats va arribar al llarg del segle XVIII a un extrem gairebé insostenible. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, la pompa versallesca assolia el seu màxim esplendor. La llavor de la Revolució estava plantada.