Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

L’hegemonia de l’agricultura a l’Antic Règim

dimecres, 8/09/2010

En l’Antic Règim Europa va mantenir un model econòmic de caràcter preindustrial. És a dir, el sector més important era el primari, l’agrícola, mentre que la indústria tenia una base artesanal, uns mitjans arcaics i una producció molt limitada. Les limitacions d’aquest sistema econòmic eren tals que la majoria de les famílies destinaven gairebé tots els seus ingressos a cobrir les necessitats bàsiques.

En el segle XVIII la majoria de la població (aproximadament un 80%) es dedicava a l’agricultura i la ramaderia. En general, era una producció de subsistència, en secans poc productius, i la major part de les terres es dedicava a cultivar cereals, que eren la base de la dieta. Per això, la majoria del camperolat vivia en condicions d’escassetat i, en molts casos, de veritable misèria com, per exemple, a l’Europa oriental, Rússia i algunes zones del sud del continent.

Però també es cultivaven alguns productes destinats al comerç, com la vinya i l’olivera a les zones mediterrànies.

agricultura.jpgLa pèrdua de collites successives a causa del mal temps i d’altres fenòmens naturals (sequeres, inundacions, glaçades, plagues) i la precarietat dels transports afavorien l’esclat periòdic de crisis de subsistència, períodes de fam en les quals augmentava la mortalitat i creixien les tensions socials. A això s’ha de sumar l’endarreriment tecnològic i el predomini de la propietat senyorial de la terra, factors que, sumats, expliquen l’escassa productivitat de l’agricultura en l’Antic Règim.

Aquesta pobresa del món agrari, generalitzada arreu d’Europa, contrastava amb el desenvolupament i modernització que determinades àrees del continent van experimentar des de mitjans del segle XVII. Així, en els Països Baixos, el nord de França i el sud d’Anglaterra podem observar la introducció de novetats com la rotació de conreus, la selecció de llavors i la millora de l’instrumental agrícola.

En aquest període podem distingir, principalment, dos tipus d’explotació agrària: els camps oberts (openfield) i els camps tancats (bocages).

Els camps oberts eren una sèrie de grans extensions de terreny sense tanques, principalment dedicats al conreu de cereals i que podien ser de propietat individual o col·lectiva. Aquest va ser el sistema d’explotació de la terra predominant a la major part del continent europeu, especialment en el sud i a l’est.

En canvi, els caps tancats eren parcel·les individuals delimitades per tanques o bardissa en les quals es posava en pràctica un tipus de conreu més diversificat. Aquest seria el model predominant a l’Europa atlàntica, és a dir, a les zones rurals més avançades com les illes britàniques i el nord de França

La propietat de la terra estava fonamentalment en mans dels privilegiats. Així, bona part de la terra es trobava en mans dels senyors laics i eclesiàstics. Aquestes terres rebien el nom de senyories i podien ser de dos tipus: la senyoria territorial i la senyoria jurisdiccional, dues formes de dominació feudal que persistien i van donar-se, amb freqüència, de forma simultània.

SERFS PAYING TAXES.  Serfs paying annual taxes to their lord in cash and with livestock: German woodcut, 15th century.⾰ĥParlem de senyoria territorial quan el senyor era el propietari de la terra i els camperols havien de pagar-li unes rendes en concepte d’explotació de les seves parcel·les.

En canvi, una senyoria jurisdiccional es donava quan en un territori el senyor exercia la justícia, nomenava els càrrecs o cobrava impostos per l’ús dels monopolis senyorials (el forn, el molí, la bodega, els passos i els camins, etc.). aquest dret permetia al senyor jutjar els habitants de les seves terres, tenir immunitat respecte del poder reial i dictar normes en el seu territori.

Les terres de la noblesa no es dividien mai, gràcies a uns sistemes de transmissió de la propietat que les vinculaven als títols nobiliaris i no als individus, fet que provocava que les terres patrimonials poguessin augmentar, però no disminuir. D’altra banda, les terres amortitzades del clergat, també anomenades mans mortes, tampoc no es podien vendre. La resta de les terres estaven en mans de la monarquia, de particulars o dels ajuntaments (béns de propis i de comuns, també amortitzats).

Tanmateix, a tota Europa hi havia terres de propietat comunal, normalment zones de boscos i pastures per al bestiar, de les quals es beneficiaven tots els habitants dels pobles i les viles rurals.

agricultura antic regim.gif

Els camperols eren lliures a la major part d’Europa, però en alguns Estats encara existia la servitud. A Rússia, per exemple, la servitud no es va abolir fins al 1861. Malgrat que la major part de la població pagesa gaudia de llibertat personal, una bona part estava sotmesa als forts impostos del règim senyorial. A més, els camperols havien de pagar d’altres impostos a l’Església i a la monarquia.

A la monarquia calia satisfer-li una sèrie d’impostos directes sobre les rendes i d’altres impostos indirectes que es pagaven dins del preu de molts dels productes de primera necessitat. A més, en alguns casos els camperols havien de treballar les terres del rei de manera gratuïta.

Als senyors els hi havien de pagar una sèrie d’impostos per a l’explotació de la terra i per d’altres drets senyorials que pervivien des de l’edat mitjana com per l’ús dels molins, l’ús dels ponts o l’emmagatzematge de gra, entre d’altres.

Finalment, la pagesia havia de lliurar al clergat l’anomenat delme eclesiàstic, és a dir, el 10% de la collita anava a parar a mans de l’Església.

Cal assenyalar, però, que els camperols no sempre havien de satisfer tots els impostos al senyor, la monarquia i l’Església. Per exemple, un gran nombre de les terres de senyoria estaven exemptes de la tributació reial, mentre que les terres que eren dominis de la monarquia no patien les càrregues fiscals senyorials.

En aquest període les càrregues impositives van créixer de manera continuada, especialment a causa de les creixents necessitats financeres de les monarquies absolutes. Això crearia un important descontentament al camp, un descontentament que avançaria en paral·lel al d’altres sectors socials, com la burgesia, part de l’aristocràcia i del clergat, i de les classes populars urbanes.

La transició demogràfica

dimecres, 1/09/2010

L’Europa de l’Antic Règim es caracteritzava per la persistència d’un règim demogràfic antic que dificultava el creixement de la població. Tot i que la natalitat era molt elevada, la mortalitat també ho era i, en conseqüència, la població creixia poc i molt lentament.

Al llarg dels tres segles que abraça el període de l’Antic Règim, la població europea va travessar per tres grans fases:

1. En el segle XVI el nombre d’habitants va experimentar un creixement moderat però significatiu tenint en compte que es venia de la crisi de la baixa edat mitjana.

2. El segle XVII va ser un període de crisi demogràfica a causa, principalment, de les guerres, les epidèmies i la fam. Així, es va produir un estancament de la població en pràcticament tot el continent, amb l’excepció de territoris com les Províncies Unides o Anglaterra on va viure’s un creixement moderat.

3. En el segle XVIII, finalment, la població europea va experimentar un notable creixement, en especial a la segona meitat del període.

Així, la població europea va augmentar considerablement des de mitjans del segle XVII. Entre el 1650 i el 1800, Europa va passar de 100 milions d’habitants a 200 milions. Aquest creixement demogràfic es va produir gràcies a una època de pau relativa i a uns conflictes bèl3lics menys mortífers, a la manca de grans epidèmies, a la introducció de nous conreus (patates, blat, etc.) que van millorar la dieta i, en general, a una millor situació econòmica.

País

1700

1800

Gran Bretanya

9.400.000

16.000.000

França

19.000.000

27.000.000

Espanya

6.000.000

11.000.000

Itàlia

13.000.000

18.000.000

Alemanya

12.000.000

23.000.000

Rússia

14.000.000

36.000.000

D’altra banda, aquest creixement va ser possible perquè les taxes de natalitat van continuar sent molt altes (sobre el 40 per mil), però l’índex de mortalitat va baixar del 45/50 per mil fins a taxes del 20/25 per mil. En conseqüència, des de mitjans del segle XVIII el règim demogràfic europeu va veure’s modificat donant pas a un nou règim demogràfic que es caracteritzaria per l’expansió contínua de la població.

L’augment de la població va ser, alhora, un estímul per a l’increment de la producció de béns bàsics de consum (un major nombre de consumidors comporta un increment de la demanda) i, per tant una de les causes de la reactivació i el creixement de l’economia en el segle XVIII.

Maximilien Robespierre, l’Incorruptible

dimecres, 14/07/2010

A Arras, una ciutat ubicada a Artois, al nord-est de França en el límit amb els Països Baixos, va néixer, el 6 de maig de 1758, Maximilien François Marie Isidoire de Robespierre, qui arribaria a ser un dels polítics revolucionari francesos més destacats. Fill de Jacqueline-Margarite Carraut, filla d’un empresari cerveser, i François de Robespierre, un reconegut advocat de la localitat –és  dir, de base petit burgesa–, va haver de fer-se càrrec dels seus quatre germans petits en morir la mare de part i patir l’abandonament patern.

Robespierre2.jpgRobespierre va créixer sota un caràcter desconfiat i tancat en si mateix. Gairebé no tenia amics i generalment refusava el contacte físic, a més de mostrar-se impenetrable en el pla emocional. Gràcies a una beca, va finalitzar els estudis a París –on coincidiria amb altres protagonistes de la Revolució com Camille Desmoulins– per exercir com a advocat a Arras (1781), on va assolir un important reconeixement, especialment com a defensor dels menys afavorits, i va resultar elegit com un dels vuit diputats que representarien la la província d’Artois en el Tercer Estat als Estats Generals (1789). Apassionat lector de Rousseau, les seves idees al voltant del contracte social van afavorir el seu pensament contra l’absolutisme monàrquic. En aquesta primera etapa com a diputat ja començaria a destacar per l’eloqüència dels seus discursos, la defensa de les classes desafavorides, l’oposició a la tirania, la defensa de les llibertats, l’educació pública i gratuïta, i per l’extremisme de les seves idees. En els Estats Generals arribaria a pronunciar la següent afirmació: “matar un home és tancar-li el camí per a tornar a la virtut; és matar l’expiació; és fet deshonrós matar el penediment”.

Transformats els Estats Generals en Assemblea Nacional Constituent, Robespierre formaria part de l’oposició democràtica i, influït per les idees de Rousseau, reclamaria el sufragi universal i defensaria la plena democràcia política i social, d’acord amb els interessos de la petita burgesia. La seva eloqüència, la seva integritat moral i l’austeritat dels seus costums van acabar per apropar al seu voltant un nombrós nombre de seguidors que l’assenyalaven com a exemple de virtut. La seva honestedat i vida senzilla li valgueren des d’aquest moment el sobrenom de l’Incorruptible.

Va ser un dels principals líders del club dels Jacobins (des de 1790), l’evolució democràtica del qual impulsaria decididament. Quan, el 1792, els girondins van declarar la guerra a Àustria, Robespierre s’oposà a la política bel·licista, que creia perillosa sense haver consolidat l’obra revolucionària a l’interior del país (“ningú estima els missioners armats”), i, temerós de la possibilitat contrarevolucionària, acusaria La Fayette de cercar el poder absolut. Va aconseguir articular un multitudinari moviment popular que va conduir a l’assalt a les Tulleries i a la captura de Lluís XVI i la seva família, presoners del poble de París representat per la Comuna.

Després de les jornades de l’agost del 1792, Robespierre robespierre-3.jpgaugmentaria la seva influència, esdevenint un dels dirigents principals de la Comuna de París (el govern municipal parisenc). Va comprendre que per a salvar la Revolució era necessari recolçar-se en el poble, i que per fer-ho s’havia d’atendre les seves necessitats socials. L’incorruptible impulsaria aleshores la formació d’una nova assemblea que substituís la Legislativa. El mateix dia que les tropes franceses s’imposaven a les prussianes a Valmy, s’inauguraven les sessions del nou parlament, la Convenció Nacional, escollida per sufragi universal. Elegit diputat per París, Robespierre dirigiria, juntament amb Danton i Marat, la política dels jacobins.

La Convenció va abolir la monarquia i va proclamar la República. Els objectius de Robespierre passarien ara, principalment, per l’execució de Lluís XVI, l’eliminació dels girondins i la creació del Comitè de Salvació Pública, del qual va esdevenir el màxim dirigent. Executat Lluís XVI, el 21 de gener de 1793, el següent objectiu s’assoliria el maig amb l’expulsió dels girondins de la Convenció. La política girondina havia comportat l’articulació de la Primera Coalició antifrancesa i havia permès l’esclat del moviment contrarevolucionari de la Vendée, deixant un poble famèlic i exasperat. La pàtria corria perill i la solució va ser la constitució del Comitè de Salvació Pública. Els revolucionaris radicals s’havien imposat als moderats.

robespierre.jpgAssassinat Marat poc després, restaven Robespierre i Danton com a homes forts de l’Estat. En satisfer bona part de les reivindicacions dels sans-culottes, el moviment popular, obtingué llur suport, que li permeté d’exercir un poder pràcticament absolut. Impulsà mesures revolucionàries radicals, dominà les insurreccions contra la revolució, conjurà el perill exterior i instaurà el culte a l’Ésser Suprem. Així, amb aquests objectius, impulsaria la Llei de Sospitosos, projectada per a reprimir els enemics de la Revolució, va concedir facultats policials a les societats populars, va incrementar les potestats del Tribunal Revolucionari i va crear l’Exèrcit Revolucionari, una milícia de sans-culottes que vigilaria i castigaria els contrarevolucionaris i s’encarregaria de l’aprovisionament de les ciutats. D’altra banda, per atacar la forta carestia provocada per la guerra, va fixar preus màxims i salaris mínims, legalitzant les requises i racionaments, així com gravant amb força les economies més afavorides. Tanmateix, establiria l’escolarització obligatòria i gratuïta i un programa d’ajudes als pobres.

Robespierre feia, d’aquesta manera, seu la idea dels sans-culottes de que el dret a l’existència era anterior al dret a la propietat: “El primer dret és el d’existir, la primera llei social és la que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans per existir, totes les altres han de restar subordinades a aquesta”. Això no volia dir pas que negués la propietat. El seu objectiu era una propietat limitada, creació de la llei civil, davant de les opinions més radicals que la proclamaven com un dret natural.

Tot i la importància d’aquestes accions polítiques i socials, Robespierre passaria a la història per una altra decisió, possiblement la més transcendent a nivell institucional: el Terror. La Constitució vigent va quedar sense efecte per les circumstàncies excepcionals i va ampliar les competències del Comitè de Salvació Pública. El Terror va ser això, una política dràstica i agressiva per a reprimir qualsevol intent contrarevolucionari. Per a Robespierre el Terror era la força de la nova República, la resposta que corresponia a una situació d’excepció. Durant els deu mesos que va durar el Terror, des de la implantació de la Llei de Sospitosos (17 de setembre de 1793) fins a la caiguda de l’Incorruptible, passarien per la guillotina els caps dels principals enemics de la Muntanya, començant per la reina Maria Antonieta. Robespierre aprofitaria la lluita de faccions entre els revolucionaris extremistes per a eliminar qualsevol oposició a la seva política, i, fins i tot, envià Hébert i Danton a la guillotina.

Shot.jpg

Passats, però, els moments de perill, que podien justificar les mesures excepcionals, la seva actuació autoritària, per a alguns autors dictatorial i tirànica, li féu perdre el suport popular. Aquestes accions de govern portaven en si mateixes a l’autodestrucció del líder jacobí; detentor indiscutible del poder, va trobar-se aïllat i no va poder evitar ésser detingut durant el cop d’Estat del 9 Termidor, que ell havia provocat amb les seves amenaces. Malgrat ésser momentàniament alliberat per les forces insurrectes de la Comuna de París, li mancà decisió i, en ésser novament detingut, sembla ser que va intentar suïcidar-se.

robespierre-termidor.jpg

Fou guillotinat a la Plaça de la Revolució, juntament amb Saint-Just i d’altres dirigents jacobins, el 10 termidor (28 de juliol). Amb la seva execució, la burgesia moderada recuperava el control del procés revolucionari.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

La Declaració d’Independència dels Estats Units

dissabte, 10/07/2010

El Regne Unit tenia tretze colònies a la costa oriental d’Amèrica del Nord. El 4 de juliol de 1776, els habitants de les tretze colònies es van proclamar independents en una Declaració d’Independència redactada per Thomas Jefferson en la qual es proclamava la llibertat de les persones, el dret de rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders. A aquesta declaració d’Independència s’hi va afegir la Declaració dels Drets de l’Home de Virgínia. D’aquesta manera s’iniciava una guerra que conduiria a la fundació dels Estats Units d’Amèrica després del Tractat de Versalles de 1783.

Declaration_independence.jpg

Extracte de la Declaració d’Independència dels Estats Units (Filadèlfia, 4 de juliol de 1776):

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

USA_declaration_independence.jpg

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards  per la seva futura seguretat.

Tal ha estat el sofriment d’aquests colònies; tal és ara la necessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquests estats. Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial […].

En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat justícia en els termes més humils: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual, queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen a un tirà, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans britànics. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals interrompran inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat.

Hem, doncs, de convenir en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la guerra i amics en la pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per la l’autoritat del bon poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides, són, i han de ser per dret, Estats Lliures i Independents; que queden lliures de tota lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures o Independents, tenen ple dret per fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a que tenen dret els Estats Independents.

I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al protecció de la Divina Providència, hi invertim la nostra vida, la nostra hisenda i el nostre sagrat honor.

Voltaire i l’actitud de la noblesa de l’Antic Règim davant del treball

dissabte, 10/07/2010

La societat de l’Antic Règim estava basada en la desigualtat d’origen, perquè el naixement determinava la pertinença a la noblesa i al Tercer Estat, i era molt difícil canviar de posició social. Aquesta divisió social, rígida i desigual, va generar l’oposició de certs grups, els quals van adoptar les idees reformistes i revolucionàries, que van esclatar a França el 1789.

Així ens descriu el filòsof il·lustrat Voltaire a les seves Cartes filosòfiques (1734) l’actitud de la noblesa francesa del segle XVIII davant del comerç en oposició amb la societat anglesa del mateix període:

Troisordres.jpgEl comerç, que ha enriquit els ciutadans d’Anglaterra, ha contribuït a fer-los lliures, i al seu torn aquesta llibertat ha estès el comerç. Així s’ha format la grandesa de l’Estat. És el comerç el que ha establert a poc a poc les forces navals per les quals els anglesos són els propietaris dels mars […].

Tot això confereix un orgull just a un mercader anglès i fa que s’atreveixi a comparar-se, no sense certa raó, a un ciutadà romà. Tampoc el germà petit d’un lord del regne no menysprea el negoci. Milord Townshend, ministre d’Estat, té un germà que s’acontenta amb ser comerciant a la ciutat […].

A França […] el comerciant sent a parlar tant sovint amb menyspreu de la seva professió que és prou beneit d’avergonyir-se’n. No sé, no obstant això, qui és més útil a l’Estat: un senyor ben empolvorat que sap exactament a quina hora es lleva el rei, a quina hora se’n va a dormir, i que es dóna aires de grandesa fent el paper d’esclau a l’antecambra d’un ministre o un negociant que enriqueix el país, dóna ordres des del seu despatx a les ciutats de Surat o el Caire i contribueix al benestar del món?

Els efectes del contracte social segons Rousseau

dissabte, 10/07/2010

Les teories socials, polítiques i educatives de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) estan recollides en cinc treballs fonamentals: Discursos sobre les ciències i les arts (1750), Discursos sobre l’origen i fonaments de la desigualtat entre els homes (1775), Emili (1762), Del contracte social (1762) i Confessions (1782-1789).

Jean-Jacques_Rousseau_(painted_portrait).jpg

Als Discursos Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia, perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

A l’obra Del contracte social Rousseau va defensar que l’ésser humà és bo per naturalesa, però la societat el corromp i el converteix en un ésser insolidari. Per això, les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los.

Extracte de l’obra Del contracte social de Jean-Jacques Rousseau (1762):

social_contract_rousseau_page.jpgAquest trànsit de l’estat de la naturalesa a l’estat civil produeix en l’home un canvi molt important: substitueix en la seva conducta l’instint per la justícia i confereix a les seves accions el caràcter moral que abans no tenien […].

Allò que l’home perd a causa del contracte social és la seva llibertat natural i el seu dret il·limitat a tot el que el tempta i pot assolir; el que guanya és la llibertat civil i la propietat de tot el que té.

Per no enganyar-se en aquestes compensacions, cal distingir bé la llibertat natural, que no té més límits que les forces de l’individu, de la llibertat civil, que està limitada per la voluntat general, i la possessió, que no és més que l’efecte de la força o del dret del primer ocupant de la propietat, que només es pot fundar en un títol positiu.

La tolerància segons Voltaire

dissabte, 10/07/2010

Voltaire (1694-1778) ha estat considerat el pensador més genuí de la Il·lustració francesa. Admirat en vida per tot Europa, era especialment enemic del fanatisme, la intolerància i la superstició religiosa. En conseqüència al seu pensament, l’Església catòlica va condemnar les seves obres el 1753.

Els treballs més representatius de l’obra de Voltaire van ser el Tractat sobre la tolerància (1763) i el Diccionari filosòfic (1764), dos dels principals bastions de la Raó il·lustrada enfront el fanatisme i la ignorància. D’entre els seus escrits literaris destaca Càndid o l’optimisme (1759), on l’autor satiritzava molts aspectes de la societat del seu temps.

Extracte del Tractat sobre la tolerància de Voltaire (1763):

Voltaire.jpgAlguns han dit que si es tractés amb indulgència paternal els nostres germans equivocats, que resen a Déu en mal francès, seria com posar-los les armes a la mà; que veuríem noves batalles de Jarnac, de Saint-Denis, etc.; ho ignoro, perquè no sóc profeta, però em sembla que no és raonar de manera conseqüent dir: “Aquests homes es van rebel·lar quan se’ls tractava malament, per tant, es rebel·laran quan se’ls tracti bé” […].

En fi, aquesta tolerància mai no ha provocat una guerra civil; la intolerància ha cobert la terra de matances. Jutgeu ara, entre aquestes dues rivals, entre la mare que vol que el seu fill sigui degollat i la que el lliura amb la condició que visqui!

[…] Suplico a tot lector imparcial que sospesi aquestes veritats, que les certifiqui, que les estengui. Els lectors atents, que es comuniquen els pensaments, van sempre més lluny que l’autor.

La divisió de poders segons Montesquieu

dissabte, 10/07/2010

El baró de Montesquieu (1689-1755), d’origen nobiliari, era un admirador de les institucions britàniques. La seva obra fonamental va ser De l’esperit de les lleis (1748). Per a Montesquieu hi havia tres tipus de govern: republicà, monàrquic i despòtic.

Va criticar el despotisme perquè considerava que no tenia lleis ni regles i es basava en el temor. Per evitar l’abús de poder, Montesquieu va defensar la divisió de poders, seguint el model anglès: el poder legislatiu corresponia als Parlaments, en els quals havien d’estar representats tots els grups socials; el poder executiu havia d’estar en mans del rei; i el poder judicial havia de ser independent.

L’aportació més important de Montesquieu a la història del pensament polític és la idea de la divisió de poders, que ha arribat fins els nostres dies.

Extracte de l’obra De l’esperit de les lleis escrita pel baró de Montesquieu (1748):

En cada Estat hi ha tres classes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu dels afers que depenen del dret de la gent o el poder executiu dels afers que depenen del dret civil.

Montesquieu.png

En virtut del poder legislatiu, el príncep o el magistrat promulguen lleis per a un cert temps o per sempre, o esmenen o deroguen les que ja estan fetes. En virtut del segon poder, disposen de la guerra i de la pau, envien o reben ambaixadors, estableixen la seguretat i prevenen les invasions. En virtut del tercer, castiguen els delictes o jutgen les diferències entre particulars. Aquest últim poder l’anomenarem poder judicial, i l’altre, simplement, poder executiu de l’Estat.

Tot estaria perdut si el mateix home, el mateix cos de persones principals, de notables o del poble, exercís els tres poders: el de fer les lleis, el d’executar les resolucions públiques i el de jutjar els delictes o les diferències entre particulars.

París en el camí cap a la Revolució (1774-1789)

diumenge, 27/06/2010

Lluís XVI va succeir el seu avi Lluís XV el 1774. Segurament els parisencs ja no es feien aleshores gaires il·lusions de millora davant d’un nou canvi de monarca, i menys encara quan els rumors apuntaven que el nou sobirà era curt de coneixements i estava dominat per la seva dona, l’austríaca Maria Antonieta, tan bonica d’aspecte com frívola en el seu comportament, la filla de l’emperador Francesc I.

Lluís XVI.jpg

Lluís XVI de França

Tot i això, el poble de París va participar massivament, primer en les celebracions del casament, i posteriorment en els actes de coronació del monarca. La parella reial era jove i ben plantada, fet que no deixava de ser esperançador per a un poble deprimit. El nou Lluís que accedia al tron, amb només vint anys, desitjava sincerament de reparar els excessos dels seus antecessors, portar el benestar al poble i retornar a França la seva grandesa malmesa en els darrers anys. Segons expliquen alguns cronistes, a la mort del seu pare, quan va passar a ser el delfí i hereu al tron, va confiar al seu cercle més íntim que volia ser un nou Enric IV, el llegendari fundador de la dinastia borbònica.

Marie_Antoinette.jpg

Maria Antonieta d'Àustria

Amb aquest objectiu, el sobirà va començar el seu regnat amb bon peu, designant com a Ministre d’Estat a Cristian Malesherbes, jurista afí a la Il·lustració i que comptava amb el respecte de bona part de l’opinió pública. Els seus projectes, avançats i decidits a salvar la monarquia, incloïen la defensa lletrada dels processats, la llibertat de pensament i premsa, la restauració de l’Edicte de Nantes, i la supressió de la tortura. Totes aquestes mesures havien de ser aprovades, però, en una nova sessió dels Estats Generals. La reacció dels estaments privilegiats davant de l’amenaça del liberalisme d’aquestes mesures no va fer-se esperar. D’aquesta manera, l’aristocràcia va començar a conspirar contra Malesherbes mitjançant la figura del favorit de Lluís i Maria Antonieta, el Primer Ministre Maurepas.

Maurepas.jpg

Jean Frédéric Phélypeaux, comte de Maurepas, Primer Ministre de Lluís XVI

Tampoc no van tenir una bona acollida les mesures proposades per l’economista fisiòcrata Turgot, baró de l’Aulne, incorporat al Consell d’Estat amb la finalitat de sanejar les pràctiques comercials i moderar les càrregues tributàries. El seu pla consistia a suprimir els rígids sistemes gremials –que des de l’edat mitjana obligaven els artesans a estar sotmesos a la jerarquia dels mestres–, assegurar la llibertat de comerç, abolir les prestacions personals obligatòries i retallar la càrrega impositiva mitjançant una taxa territorial obligatòria i igual per a tots els habitants. Malesherbes i Turgot es veurien obligats a dimitir el 1776 i les escasses reformes que havien aconseguit posar en marxa van ser anul·lades.

Anne_Robert_Jacques_Turgot.jpg

Anne-Robert-Jacques Turgot, inspector general de finances de la monarquia de Lluís XVI

El poble de París, recelós, tampoc no va donar suport a aquelles mesures que, en teoria, els hi eren favorables ja que van desconfiar de les veritables intencions que podia haver-hi darrere. Possiblement, aprofitant els dubtes que aixecaven les reformes entre el poble, els agents de Maurepan i l’aristocràcia van fer córrer la veu de l’existència d’una trampa amagada darrere d’aquests beneficis. En qualsevol cas, la realitat és que ningú va sortir al carrer a defensar els ministres destituïts.

Lluís XVI va substituir va substituir Turgot per un altre ministre reformista, el banquer i diplomàtic suís Jacques Necker, que es faria amb les finances del regne el 1777. Tot i que va regular la possessió de la terra i va reduir els impostos agraris, la principal acció de Necker va ser de caràcter polític. Amb el suport del monarca va realitzar el que podem qualificar d’“assaig” administratiu en dues assemblees provincials. Allà va augmentar el nombre de representants del Tercer Estat fins al mateix nombre que comptaven junts la noblesa i el clergat. Maurepan, però, davant d’aquestes mesures no va trigar gaire a exigir al rei la dimissió del financer que, a més, no comptava amb les simpaties de Maria Antonieta.

Necker acabaria deixant el seu càrrec el 1781, esgotant d’aquesta manera els dèbils esforços de Lluís XVI per a fer valer el seu dèbil caràcter favorable al reformisme a les circumstàncies que el rodejaven. Des d’aquest moment el sobirà resignaria els seus frustrats intents reformistes als interessos de l’aristocràcia més despòtica i als capricis de la reina austríaca. Possiblement carregat de bones intencions, Lluís només va aconseguir aplanar el camí cap a un inevitable infern per a la monarquia.

Necker,_Jacques_-_Duplessis.jpg

Jacques Necker, responsable de les finances de la monarquia francesa de Lluís XVI en els anys 1776, 1788 i 1789

Paral·lelament, París, pel setembre de 1776, rebia un visitant il·lustre: Benjamin Franklin, enviat pel president nord-americà George Washington per a demanar l’ajuda francesa en la guerra d’alliberament que els Estats Units lliuraven contra Anglaterra. L’enviat nord-americà va ser rebut per Lluís XI a Versalles. També va protagonitzar diferents intervencions en tertúlies polítiques i reunions informals, despertant un cert entusiasme del poble de París per la causa dels Estats Units i pels principis republicans i progressistes de la Declaració d’Independència.

Curiosament, seria un noble, el marquès de Lafayette, qui organitzaria immediatament una expedició de voluntaris per a lluitar al costat de les tropes de Washington. Posteriorment, Lluís XVI i Franklin signarien un tractat d’aliança, el febrer de 1778. La guerra oberta contra Anglaterra proporcionaria a França una sèrie de victòries, especialment navals, i donaria una fama important a Lafayette. El Tractat de Versalles, de 1783, comportaria el reconeixement de la independència dels Estats Units i la recuperació francesa de nombroses colònies a l’Àfrica, la Índia i Amèrica (exceptuant el Canadà).

Gilbert_du_Motier_Marquis_de_Lafayette.jpg

Gilbert du Motier, marquès de Lafayette

Si bé el triomf en la guerra nord-americana va reforçar el prestigi i el poder polític i militar de França de cara a l’exterior, a l’interior del país el conflicte tindria conseqüències negatives. Les ja minvades arques de l’Estat va resultar exhaustes. Les despeses de la guerra havien estat massa elevats i els deutes s’acumulaven en els despatxos dels successius ministres de finances, que no aconseguien imposar a la cort ni una sola de les nombroses i imprescindibles reformes socials i econòmiques que resultaven imprescindibles per a redreçar la situació.

Mentre Lluís XVI seguia frustrant-se en els seus intents reformistes, Maurepas, Maria Antonieta i l’aristocràcia cortesana bloquejaven qualsevol intent de canvi, agafant-se al privilegiat i pompós estil de vida que va fer de Versalles el centre de la frivolitat i la dilapidació de les escasses fortunes del regne. Només la mort de Maurepan va permetre a Lluís XVI cridar novament a Necker per a buscar un intent desesperat de salvar les desastroses finances del regne. Ja era massa tard.

El castigat poble de París va començar a conèixer les idees dels filòsofs a finals del segle XVIII en un lloc paradoxal: el Palais Royal. El seu propietari, el progressista duc d’Orleans, cosí del rei, que passaria a la història amb el nom de Philippe Egalité (Felip Igualtat), va deixar instal·lar en els grans patis i jardins de la residència diversos cafès, cellers, restaurants, espais de joc, un petit teatre i un mal dissimulat bordell. Situat en el centre neuràlgic de la ciutat, aquest complex, un parc temàtic del set-cents,  on convivien diversions i plaers va esdevenir la gran atracció dels petits burgesos i les classes populars, i una improvisada tribuna de profetes i agitadors, els discursos incendiaris dels quals el duc no tan sols permetia, sinó que aplaudia. Des d’aquest espai, fervorosos oradors difonien a crits les doctrines liberals igualitàries o vaticinaven l’arribada d’una nova era universal dominada per la ciència, una era on es viatjaria en globus aerostàtics com el que acabaven de provar amb èxit els germans Montgolfier.

Louis_Philippe_Joseph_d'Orléans.jpg

Lluís Felip II duc d’Orleans, més conegut com Philippe Egalité

Mentre el poble començava a conèixer algunes de les idees de la Il·lustració en els discursos del Palais Royal, els intel·lectuals i futurs revolucionaris van començar a reunir-se en clubs polítics que, en la seva major part, tenien la seva seu en convents i monestirs de la ciutat. Així, els jacobins es trobaven a l’antic recinte dels dominics, situat a la Plaça Vendôme i a l’Església de Sant Roc; els cordeliers en l’espai franciscà de la Rive Gauche; i els feulliants en el monestir ubicat a la cantonada de la Rue Saint Honoré amb la Castiglione. Òbviament, els religiosos d’aquestes comunitats difícilment combregaven amb les idees materialistes i molts cops ateistes de part dels tertulians però els deixaven fer, potser pel que pogués passar en el futur.

Arribats a 1789, la situació a París resultava caòtica. Els ministres del govern, molts cops enfrontats entre ells, eren desautoritzats pel Parlament. Reformistes i immobilistes del govern havien de conviure amb les intrigues de l’aristocràcia, dividida al seu torn en diverses faccions. A més, els discursos revolucionaris havien traspassat els patis del Palais Royal per arribar al carrer i les places de la ciutat, recorregudes per grups de manifestants, molts cops enfrontats per les seves posicions. L’anarquia començava a dominar la ciutat i Lluís XVI era incapaç de fer-hi res. El monarca només va saber fer-se a un cantó i convocar finalment els Estats Generals. No ho sabia, però acabava d’encendre la flama de la Revolució.

Noblesa, clergat i Tercer Estat: la societat europea del segle XVIII

divendres, 25/06/2010

Dins de cadascun dels tres estaments de l’Antic Règim que pervivien en el segle XVIII hi havia situacions molt diferents.

La noblesa:

Tot i que el segle XVIII va ser el de l’ascens de la burgesia, la noblesa continuava sent el grup dominant i es trobava en un moment de màxim esplendor social perquè posseïa la majoria de les terres i tenia càrrecs i privilegis. La societat estava dominada pels valors i els gustos aristocràtics, considerats com el model a seguir.

L’estament nobiliari, però, es dividia en alta i baixa noblesa. Si bé una persona era considerada noble perquè tenia una sèrie de privilegis adquirits per naixement, en la pràctica es donaven una gran quantitat de situacions. Hi havia nobles molt rics i nobles molt pobres, nobles que ocupaven alts càrrecs i d’altres que no tenien cap influència.

Trois ordres.jpg

La noblesa caminant sobre les cansades esquenes del Tercer Estat

Al nivell més alt de la noblesa hi havia l’aristocràcia. L’alta noblesa o aristocràcia estava integrada només per les grans famílies del regne, les més riques i poderoses, per a les quals estaven reservats els alts càrrecs de l’administració i l’exèrcit. Tenia moltes propietats al camp i rebia una gran quantitat de diners en concepte de drets senyorials, motiu pel qual es podia portar una forma de vida fastuosa. Per exemple, a la França de l’Antic Règim l’aristocràcia posseïa la meitat del sol conreable i grans mansions.

Els aristòcrates menyspreaven els grups inferiors i el treball productiu. A més, tenien un sentit molt acusat com a grup social excloent que practicava l’endogàmia mitjançant els casaments entre els seus membres.

En canvi, la noblesa de províncies i la baixa noblesa no disposaven de tants recursos i tenien molts problemes per mantenir el ritme de despeses que els exigia el rang social que tenien. D’altra banda, el poder de l’aristocràcia va créixer en el segle XVIII, mentre que la posició de la resta de la noblesa es debilitava, fet que permetria un apropament de les posicions de l’alta burgesia i la baixa noblesa.

El clergat:

El clergat, per la seva banda, també era un estament privilegiat i estava integrat per dos grups: el clergat regular i el clergat secular. El clergat regular era l’integrat pels membres dels ordres monàstics i religiosos com ara monjos i monges, abats i abadesses, etc. D’altra banda, el clergat secular comprenia la resta dels membres de l’Església: capellans, canonges seglars, etc.

Igual que en el cas de la noblesa, el clergat no pagava impostos i tenia lleis i tribunals propis, entre d’altres privilegis. A més de les rendes que els proporcionaven les moltes terres propietat de l’Església gestionades en règim senyorial, els membres del clergat rebien el delme que consistia en el cobrament de la dècima part de la collita de tots els camperols.

800px-Brueghel_le_Jeune-Le_paiement_de_la_dîme.jpg

El pagament del delma (1566) segons Pieter Brueghel el Jove

Dins del clergat també podem trobar una gran diversitat que permet fer una divisió entre alt i baix clergat. L’alt clergat estava composat pels fills menors de les famílies nobles, concentrava els alts càrrecs eclesiàstics (cardenals, arquebisbes, bisbes, etc.) i tenia molt poder econòmic i polític ja que controlava grans riqueses. En canvi, el baix clergat estava format per persones procedents del Tercer Estat i moltes vegades vivia molt pobrament.

La consideració social que tenien els eclesiàstics derivava del fet que eren considerats com les persones interlocutores entre les persones i Déu. La carrera eclesiàstica era una de les poques vies existents per poder accedir des del Tercer Estat fins a un estament privilegiat. En alguns països d’Europa, com ara Espanya, els Estats italians, França o Polònia, els religiosos formaven un grup social força nombrós.

El Tercer Estat:

El poble o Tercer Estat comprenia tota la resta de persones, és a dir, la immensa majoria de la població, i estava format per grups de condició molt diferent com pagesos, burgesos i classes populars urbanes. Només compartien una característica: no tenien privilegis jurídics ni econòmics, havien de pagar impostos i el seu treball sustentava el conjunt de la societat estamental.

Els pagesos formaven el grup més nombrós de la població (aproximadament un 80% de la població europea). No obstant això, no tenien cap mena de poder polític i la majoria estaven sotmesos a les fortes tributacions del règim senyorial. Com que la major part de la terra estava en mans de la noblesa o de l’Església, els camperols havien de treballar-la com a vassalls, serfs o arrendataris.

739px-Louis_Le_Nain_003.jpg

"La charrette" (1641) de Louis Le Nain, conservat al Louvre, ens presenta el Tercer Estat rural

A més, s’ha d’assenyalar que entre els propis pagesos hi havia grans diferències econòmiques. També existien alguns camperols propietaris de les seves terres i una minoria que s’havia enriquit a través de l’explotació comercial dels productes agrícoles.

Generació rere generació, els pagesos anaven passant la vida sense moure’s del lloc on havien nascut, preocupats per sobreviure amb dificultats i articulant la seva existència al voltant d’una comunitat tancada. Estaven poc disposats a canviar. Les condicions eren propícies per a que aquestes comunitats, ancorades en un règim de subsistència i en la tradició, desconfiessin sistemàticament de qualsevol novetat que arribés de fora.

The_Harvesters_by_Brueghel.jpg

"Els segadors" segons Pieter Brueghel el Vell. Un exemple dels ritmes anuals que encobreixen els processos de llarga durada que caracteritzen el camp en l'època moderna

Aquesta situació, però, no va evitar que es produïssin conflictes socials en el món rural de l’Antic Règim. Aquests sempre estaven originats per una distribució desigual de la propietat de la terra, per uns impostos abusius i per les males collites. El país europeu en el qual van registrar-se més revoltes camperoles en els segles XVII i XVIII va ser França, sempre en protesta pels elevats impostos, la pressió senyorial o la manca d’aliments i recursos per a la subsistència.

Els burgesos s’havien enriquit gràcies al comerç i la incipient indústria i ocupaven la posició més benestant dins del Tercer Estat. Aquest era un grup molt ampli que incloïa comerciants, propietaris de tallers i negocis diversos, rendistes, funcionaris, professionals, metges, artistes, homes de lletres i científics.

Aquest grup representava l’esperit d’iniciativa econòmica i cultural de les societats europees de l’edat moderna. Però tampoc podien accedir al poder polític, que estava monopolitzat per l’alta noblesa, i restaven marginats dels cercles de poder. Excepte en els casos d’Anglaterra, Suïssa i les Províncies Unides, a la resta d’Europa la seva influència política va veure’s reduïda a ocupar alguns càrrecs municipals i restar apartada de l’alta política.

Seria en aquest segle quan la burgesia va començar a mostrar el malestar que li provocava la contradicció que una posició econòmica preeminent no li suposés cap influència política i social. Molts burgesos van optar aleshores a exigir participar com a alts càrrecs en la política, l’administració, l’exèrcit o l’Església. Per ascendir socialment, molts burgesos enriquits van recórrer a la compra de títols i al matrimoni amb persones de la baixa noblesa.

454px-Bartolomé_Esteban_Murillo_-_The_Young_Beggar.JPG

"El pollós", de Murillo. Els marginats són els grans oblidats de la societat de l'Antic Règim

Finalment, les classes populars estaven formades per una gran quantitat de criats, bracers, peons, empleats de botigues, aprenents i jornalers, tant al món rural com al món urbà. No tenien propietats, portaven una vida modesta i  vivien de l’escàs sou que cobraven. A més a més, a aquest grup s’han d’afegir també els que no treballaven en una activitat productiva, els marginats (brivalls, captaires, delinqüents, prostitutes, etc.), especialment abundants a les ciutats.