Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

Organització econòmica i social de la monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

La Corona d’Aragó. La crisi de la baixa edat mitjana havia reduït la població de la Corona d’Aragó i n’havia afeblit l’economia comercial, sobretot als territoris de Catalunya. Per intentar sortir de la crisi, Ferran va propiciar mesures a fi de revitalitzar l’economia.

Per acabar amb la conflictivitat pagesa va decretar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que va suposar l’abolició dels drets feudals en el camp (els anomenats mals usos).

També van promulgar-se lleis per afavorir el comerç, la navegació i les manufactures de Catalunya (l’anomenat redreç de la Mercadoria). Entre aquestes mesures proteccionistes, van posar-se forts aranzels a la importació de teixits de llana amb la finalitat d’estimular les manufactures locals.

Tanmateix, l’economia de la Corona d’Aragó no va aconseguir recuperar l’esplendor que havia caracteritzat l’època medieval. L’impuls del comerç atlàntic, a partir dels grans descobriments, va donar a Castella la supremacia econòmica dels regnes peninsulars durant tota l’edat moderna.

El Regne de Castella. Durant el regnat dels Reis Catòlics, l’economia castellana va continuar orientada cap a la ramaderia, fonamentalment basada en l’explotació dels recursos derivats de les ovelles merines. La seva llana, de gran qualitat, era exportada cap a Flandes i cap a Anglaterra a través dels ports del Cantàbric.

Els grans ramats d’ovelles eren propietat de la noblesa castellana, que va pressionar la monarquia per tal que protegís la ramaderia en detriment de l’agricultura. Així, van ser promulgades una sèrie de lleis que beneficiaven la poderosa Mesta, l’organització que agrupava els ramaders castellans.

Ja a l’edat mitjana, els propietaris de grans ramats d’ovelles havien creat l’Honrado Consejo de la Mesta, una associació que s’encarregava de regular la transhumància de les ovelles al Regne de Castella. Així, a l’estiu pujaven als prats de la Serralada Cantàbrica i a l’hivern tornaven a la Meseta.

El transit de les ovelles es feia per uns camins senyalitzats que s’anomenaven carrerades. Els agricultors no podien posar tanques a les terres ni impedir el pas dels ramats. Quan hi havia conflictes entre ramaders i agricultors, la monarquia gairebé sempre donava suport als ramaders, als quals va concedir molts privilegis.

La conseqüència d’aquest procés d’afavoriment de la ramaderia va ser una reducció de l’espai possible conreable, amb la qual cosa es van haver d’importar la major part dels cereals necessaris per al consum de la població.

En contrapartida als privilegis concedits per la monarquia hispànica a la Mesta, la noblesa ramadera va correspondre-hi amb importants ajudes financeres a la Corona.

A més, socialment i econòmicament es va afavorir a l’alta noblesa que va augmentar el seu poder econòmic amb els senyorius granadins. Les Lleis de Toro de 1505 van enfortir la institució del mayorazgo.

Els grups socials. La principals activitat econòmica dels regnes peninsulars era l’agricultura i els 90% de la població era pagesa. La majoria d’aquests no tenien terres (treballaven com a jornalers) i estaven sotmesos al pagament de drets senyorials.

Les terres pertanyien a la noblesa i al clergat. Aquests no havien de pagar impostos a la Corona i monopolitzaven tots els càrrecs eclesiàstics, de l’administració i de l’exèrcit.

A les ciutats hi havia una burgesia dedicada a les activitats comercials i artesanes. A Castella, el creixement de la burgesia, però, va quedar limitat pel predomini d’una economia orientada a l’exportació de llana. A la Corona d’Aragó, en canvi, la burgesia urbana era molt més nombrosa, gràcies a la tradició manufacturera i comercial de les seves ciutats.

Algunes ciutats lligades al comerç, com Valladolid, Toledo i Sevilla al Regne de Castella, o Barcelona i València a la Corona d’Aragó, van arribar a superar la xifra de 30.000 habitants.

Guerres de Religió en el camí cap a l’absolutisme (1495-1610)

dissabte, 9/10/2010

A l’Època Moderna, especialment des de mitjans del segle XVI, sota el regnat de Francesc I, que tornaria a residir a la ciutat després d’un breu trasllat de la Cort als castells del Loira, la capital va embellir-se amb la proliferació de construccions renaixentistes, com el renovat Louvre y l’Ajuntament (Hôtel de Ville). És en aquesta època quan es construeixen monuments como el Museu d’història natural y el Palau de Luxemburg. La ciutat, oberta a les idees del renaixement, coneixerà novament un període d’esplendor intel·lectual i cultural gràcies a la introducció de la impremta, una relativa llibertat de pensament i al treball de nombrosos poetes, artistes i savis humanistes com Leonardo Da Vinci, o Andrea del Sarto. Aquesta llibertat, però s’esvairia el darrer any del seu regnat amb l’inici de la persecució dels hugonots, fet que li donaria un gran suport popular tot i la sagnia econòmica en forma d’impostos i taxes que va suposar el seu regnat pel poble parisenc, principal pagador de les seves campanyes militars contra la Monarquia Hispànica.

©Photo. R.M.N. / R.-G. OjŽda

Paral·lelament, amb la introducció de la Reforma, París va convertir-se en un focus de constant agitació política amb l’esclat de les Guerres de Religió. Fervorosament catòlica, Paris es mostrarà profundament hostil a la Reforma, fins al punt que les passions religioses dividiran la ciutat des de 1534 en dos faccions: catòlics y hugonots (nom que rebien els protestants francesos). Enric II crearia, el 1547, un tribunal contra l’heretgia protestant: la chambre ardente, amb seu a París. Els catòlics, cada cop més radicalitzats, anirien agrupant-se al voltant de la Santa Lliga liderada pel duc de Guisa. Els catòlics es farien forts a París, mentre que els protestants tindrien la seva principal plaça a Orleans, liderats per Antoni de Borbó, rei consort de Navarra. Després de tres esclats de violència, la mort del líder protestant semblava posar fi al conflicte.

plan-de-paris-en-1575.jpg

Els Borbons accedien al tron francès i s’obria una nova etapa de prosperitat per a la ciutat. La nova monarquia propiciaria l’embelliment de la ciutat com a símbol de la fortalesa de la monarquia absolutista i centralitzadora. Sota Enric IV París veuria sanejades les finances després de les llargues guerres i un renaixement del comerç i l’activitat econòmica. A més, seria el propi Enric IV qui reordenaria el pla de la ciutat entorn de la Plaça dels Vosges, continuaria la remodelació del Louvre i el castells de les Tulleries, terminaria l’Hôtel de Ville i el Pont-Neuf. A partir de la coronació del nou monarca, la ciutat ha d’honrar el seu sobirà i exaltar el seu poder. D’aquesta manera es comencen a construir les places reials: la plaça Douphine en honor del propi Enric IV o la Plaça dels Vosges pel seu fill Lluís XIII.

pont-neuf.jpg

Així, quan, el 1570, per la Pau de Saint Germain els hugonots van poder practicar amb llibertat el seu culte, aquesta mesura no va aplicar-se a París. Semblava que el conflicte religiós havia acabat en taules i s’iniciaria una època de relativa tranquil·litat. Així, Carles IX va oferir a Enric III de Navarra (fill del difunt líder protestant Antoni de Navarra) la mà de la princesa Margarita de Valois. El casament entre Enric i Margot tindria lloc a Notre Dame davant de les protestes de la Santa Lliga i de bona part de poble de París. Quan el conflicte semblava en vies de resolució, la nit de Sant Bartomeu de 1572, el poble massacraria els protestants que es trobaven a la ciutat (moririen prop de 20.000 hugonots a tota França, 3.000 d’ells a París). La guerra es reiniciava.

Massacre_saint_barthelemy.jpg

Enric de Navarra va ser retingut al Louvre pel duc de Guisa, abans de ser desterrat al seu regne per protestant. Carles IX moria el 1574 i així s’iniciava el conflicte successori: quan Enric III de França, germà de Carles, anava a jurar el seu ascens al tron, Enric de Navarra es proclamava aspirant al tron. Casat amb Margot, primera en la línia de successió francesa, Enric de Navarra a més era descendent de la línia dels Capets. Així s’iniciava la “Guerra dels tres Enrics” (Enric III de França, Enric de Guisa i Enric III de Navarra) pel control de París i del tron francès.

El rei Enric III va recolzar-se en el duc de Guisa, però desconfiava de les seves aspiracions al tron (era el favorit de Felip II d’Espanya) i va prohibir que residís a París. El 1588, el duc, conscient de les simpaties que aixecava entre els parisencs, va plantar-se davant de les muralles mentre les tropes reials es desplegaven pel barri llatí, la Cité i el Louvre. Grups armats de parisencs s’aixecaren aleshores exigint el pas a la ciutat del duc i aconseguirien que Enric entrés a la ciutat aclamat pels seus seguidors. Poc duraria l’alegria del duc catòlic que seria assassinat el desembre de 1588 per un sicari de la Corona. L’any següent, un catòlic exaltat feriria de mort Enric III que abans d’expirar va reconèixer els drets successoris d’Enric de Navarra.

enric-iv.jpg

Proclamat rei de França el 1589, Enric IV va haver de fer front a la darrera espurna de les guerres de religió per accedir a una capital que li era hostil per la seva fe protestant i es trobava en mans de la Santa Lliga i rebia el suport de la monarquia hispànica. Quan Enric de Borbó va abjurar del protestantisme el 1593 va poder prendre possessió de París (que “bé valia una missa”). Amb l’Edicte de Nantes (1598) el nou monarca garantia la llibertat religiosa als protestants.

La Monarquia Hispànica dels Àustries (1516-1665)

dijous, 7/10/2010

La Monarquia Hispànica dels Àustries va esdevenir una potència aferrissada en la defensa del seu projecte polític: l’Europa vertical. Això suposava una visió medieval del món en la que Europa havia d’estar sotmesa a dos poders supranacionals: la Santa Seu –com a representant de Déu a la terra– i l’emperador –com a protector de l’Església–.

L’Europa horitzontal suposava l’aplicació política de l’individualisme renaixentista que dibuixava un mosaic d’Estats independents entre ells i en equilibri. El triomf de l’Europa horitzontal a la Guerra dels Trenta Anys i la signatura de la pau de Westfàlia (1648) determinarà l’evolució de l’Europa moderna.

30anys-guerradels.JPG

En aquest marc, les relacions entre la monarquia i els seus oficials d’una banda i els representants del país de l’altra van presentar aspectes ben diferenciats al llarg de tot el període.

El sistema polític creat per Ferran el Catòlic i heretat pels Àustries va evolucionar de forma desigual en els segles XVI i XVII. La integració de Catalunya en la Monarquia Hispànica dels Àustries en igualtat de condicions amb Castella no va ser possible, ja que a les diferències que existien a començaments del segle XVI entre Castella i Catalunya van afegir-se els esdeveniments provocats per les guerres europees.

En general, les topades i els enfrontaments entre la monarquia i els seus representants a Catalunya i les institucions de la terra van obeir a la col·lisió de dos principis oposats: l’augment de les atribucions de la jurisdicció reial en el procés de creixement de l’absolutisme monàrquic i la defensa de les lleis i les institucions de la terra pactades.

El regnat de Carles I (1516-1558):

La política matrimonial dels Reis Catòlics va culminar amb l’extensa herència que va rebre el seu nét Carles I, fill de Joana la Boja i Felip el Bell. Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

A més d’aquests dominis heretats, Carles I va ser proclamat, el 1518, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic.

Carlos V.jpg

El regnat de l’emperador Carles I va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i Catalunya. Així, no van sorgir friccions ni problemes importants. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, Catalunya no estava en condicions d’oferir resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

Després d’uns inicis força complicats per a Carles I a l’interior (Revolta dels Comuneros), va poder centrar-se a la política exterior, imperial, seguint els següents eixos:

França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I. França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg.

Portugal. Carles I va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El Mediterrani. El principal problema mediterrani per a l’emperador va ser l’expansionisme turc. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar. Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit.

Sacre Imperi Romano-Germànic. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Després de moltes lluites, l’emperador va signar, l’any 1555, la Pau d’Augsburg, per la qual cada príncep podia imposar als seus súbdits la doctrina religiosa que considerés millor.

Les constants lluites en les que es va veure immergit Carles I en el seu regnat i la derrota davant del luteranisme el van conduir a l’abdicació en favor del seu fill, Felip II, i a retirar-se en el monestir de Yuste. Abans, però, el Concili de Trento havia començat la seva tasca formulant les bases de la Contrareforma.

El regnat de Felip II (1556-1598):

Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal. Igual que Carles I, va erigir-se en defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

Felipe II.jpg

Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles I va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica. Tanmateix, en el regnat de Felip II ja es comencen a mostrar símptomes d’esgotament, i la derrota de l’Armada Invencible va representar un cop molt dur tant per a Felip II com per al projecte imperial dels Àustries.

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel•lió dels moriscs de Granada.

En aquest moment va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

Altres mesures preses per la monarquia seran la prohibició d’estudiar a l’estranger, la introducció de la censura, el control dels francesos en terra catalana o l’actualització i rigidesa de la Inquisició. Tot això va comportar un important malestar i l’inici dels problemes que esclatarien en els anys posteriors.

A més, a partir del darrer terç del segle XVI, coincidint amb les dificultats econòmiques del regnat de Felip II, pot apreciar-se un increment de la pressió fiscal sobre Catalunya que s’anirà accentuant a mesura que les necessitats militars i econòmiques dels monarques per mantenir l’Imperi vagin en augment.

El regnat de Felip III (1598-1621):

Felip III és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu. En aquest context, la política exterior de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys) i Anglaterra (Pau de Londres) i va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

Felipe III.jpg

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. El projecte europeu va aturar-se momentàniament per una treva que havia de servir per recuperar-se de la crisi econòmica.

Tot i el bon començament del regnat en el que el rei va aconseguir un subsidi d’un milió cent mil lliures a canvi de la creació d’un bon nombre de títols nobiliaris, les friccions apareixeran per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

Durant el regnat de Felip III es produí l’expulsió dels moriscos (1609-10) que va ser una mesura que va afectar relativament al Principat ja que aquests representaven una minoria concentrada sobretot a les valls de l’Ebre i el Segre.

El regnat de Felip IV (1621-1665):

Amb l’ascens de Felip IV al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament durant i després d’aquest conflicte amb França, que marcaria el final de l’hegemonia castellana a Europa.

Felipe IV.jpg

La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència d’Holanda, va iniciar el seu declivi definitiu. La continuació de la guerra amb França no faria més que accentuar-lo i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló van passar a mans franceses.

A nivell interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei (el Comte-duc d’Olivares) favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en que les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.

Catalunya i l’absolutisme borbònic: la repressió

dissabte, 2/10/2010

La victòria del bàndol borbònic en la Guerra de Successió va suposar per a Catalunya una forta repressió d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural que va iniciar-se el mateix dia de la derrota militar. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

11-setembre-1714.jpg

En primer lloc, la desfeta militar i política de l’Onze de Setembre va provocar la immediata repressió dels caps que havien participat en la resistència antiborbònica com el general Moragues, Bac de Roda o Antoni de Villarroel. Les forces d’ocupació van deixar palesa la seva voluntat d’acabar amb tothom que fos sospitós de ser partidari de la causa austriacista. Els sospitosos van ser desposseïts de tots els càrrecs i molts d’ells van ser ajusticiats sumàriament, empresonats, condemnats a galeres o deportats.

barcelona_1714.jpg

D’altra banda es va construir una Ciutadella o fortí militar a Barcelona per a controlar la ciutat, sotmesa a un règim de territori conquerit. Els ocupants de Barcelona van arrasar tot un barri de la ciutat (la Ribera) per a construir-la i deixar al davant una gran esplanada com a zona de seguretat que la separés de la ciutat.

La presència d’un gran exèrcit d’ocupació i la mateixa construcció de la Ciutadella no solament tenien la finalitat de pacificar el territori i controlar la dissidència, sinó que havien de servir també per a enaltir la figura de Felip V i visualitzar la subjugació indiscutible de Catalunya a la nova monarquia borbònica.

ciuradella bcn.jpg

Al conjunt del Principat, les noves autoritats van fer enderrocar les defenses dels castells que no eren reials i les muralles de moltes viles van ser desguarnides parcialment. A més, va decretar-se la prohibició de guardar armes –llevat de les milícies filipistes– i molts dels símbols propis dels catalans van ser prohibits o, fins i tot, destruïts en favor de nous símbols de la monarquia borbònica. Altres de les implacables mesures d’ordre públic i de control social imposades arreu de Catalunya van ser: el control de residència dels ciutadans, la censura de llibres, l’aplicació d’un toc de queda inflexible, la intervenció de gremis i corporacions o les represàlies contra els eclesiàstics.

Totes aquestes mesures, que s’afegien al rigor de la repressió, van abocar a la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan va promulgar-se el Decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb l’extermini de la dissidència, la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.

DecretNovaPlanta.pngEl triomf borbònic va suposar també un nou sistema de jerarquia social a Catalunya, en el qual la noblesa que durant la guerra s’havia manifestat indiferent o be partidària de la causa filipista es va convertir en el grup social hegemònic en detriment dels mercaders i la menestralia que serien marginats dels governs municipals. Aquest fet, sumat a l’absència de les institucions pròpies de la terra com la Generalitat, va provocar un distanciament progressiu entre les noves institucions polítiques i la societat catalana al llarg del segle XVIII.

Com és sabut, a més, la repressió no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana el 1714 es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.

En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència.  Posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.

La culminació de la repressió cultural va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), considerades com un focus de resistència antiborbònica. La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. Aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte i amb l’objectiu d’allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona.

Finalment, d’aquesta repressió cal remarcar la preservació de la tradició jurídica catalana: el dret civil i familiar i el dret consuetudinari.

La imposició de l’absolutisme borbònic: la Nova Planta

dissabte, 2/10/2010

El triomf dels Borbó en la Guerra de Successió va significar la implantació a la Monarquia Hispànica del model de l’absolutisme monàrquic centralista vigent a França des del segle XVII durant els governs de Felip V (1700-1746) i Ferran VI (1746-1759).

L’estructura política. En aquesta fórmula política, el monarca constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat, tots els poders residien en la seva figura: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. El seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del govern i cap de la justícia. D’aquesta manera, els Borbó espanyols posaven fi a les limitacions que encara actuaven sobre les prerrogatives de la Corona, i es van esforçar per enfortir el poder reial.

Felip V.jpgPer a governar, el rei disposava de l’ajuda d’assessors o secretaris de despatx (ministres), nomenats directament pel rei i destituïts segons la seva voluntat. El 1714 es van crear les secretaries d’Estat, d’Afers Estrangers, de Justícia, i Guerra i de Marina. El 1754 s’incorporaria la secretaria d’Hisenda. Els funcionaris ajudaven els secretaris i s’encarregaven d’executar les ordres del rei i de portar l’administració.

La derrota de l’Onze de Setembre de 1714 va encoratjar  Felip V a establir definitivament a Catalunya, així com als altres territoris de la Corona d’Aragó, l’absolutisme monàrquic. La tradicional monarquia dels Habsburg, fonamentada en el pactisme i l’organització confederal dels regnes, donava pas a la monarquia borbònica, els principis rectors de la qual eren l’absolutisme i el centralisme.

El mateix setembre de 1714 es van derogar totes les institucions polítiques significatives del Principat: la Generalitat, el Consell de Cent, les Corts i les constitucions, així com els sistemes fiscal, monetari i militar propis.

Posteriorment, el Decret de Nova Planta (1716) va imposar a Catalunya l’organització político-administrativa de Castella, com ja s’havia fet anteriorment als territoris de València (1707), Aragó (1711) i Mallorca (1715). D’aquesta manera, amb les excepcions de Navarra i el País Basc, tot el territori de la monarquia va constituir una única estructura de caràcter uniforme. En definitiva, la Nova Planta representava el sorgiment d’Espanya mitjançant la unificació dels diversos regnes peninsulars, sorgits de l’Edat Mitjana, sota el domini de Castella.

Considerando haber perdido los reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron […] todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban […] he juzgado por conveniente […] abolir y derogar enteramente […] todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que estos se reduzcan a la ley de Castilla.

Decret de Nova Planta dels regnes de València i Aragó (1707).

La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes de la Corona d’Aragó, i les van integrar en les de Castella que, de fet, es van convertir en les Corts del Regne d’Espanya, tot i que, considerades incompatibles amb l’autoritat del monarca, només s’haurien de reunir a petició del rei i per jurar l’hereu al tron.

nueva-planta.jpgTambé es va suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella va assumir les seves funcions. Legalment, aquest Consell va conservar les facultats legislatives i judicials i exercia com a Tribunal Suprem de Justícia, però a la pràctica va esdevenir tan sols un òrgan de caràcter consultiu.

Igualment, els Borbó van eliminar els antics virregnats (llevat dels americans) i van crear demarcacions provincials, governades per capitans generals, amb atribucions militars, administratives i judicials, perquè presidien també les Reials Audiències imposades a tots els territoris.

D’aquesta manera, la Nova Planta va significar una profunda reforma de tota l’administració territorial catalana i la consolidació d’un organigrama polític fortament jerarquitzat amb la finalitat d’enfortir l’autoritat reial. La màxima representació del monarca a Catalunya tenia a les seves mans el control total de l’administració i del govern, a més del comandament militar.

Als municipis es va posar fi al sistema electiu insaculatori propi de les ciutats catalanes (Consell de Cent), es van suprimir les vegueries i van establir-se dotze circumscripcions territorials que s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les principals ciutats, es va imposar la institució castellana dels “corregidores”, un càrrec vitalici de nomenament reial, exercit generalment per persones d’origen castellà i ofici militar. A més, els regidors dels ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència.

He resuelto, que en el referido Principado se forme una Audiencia, en la cual presida el Capitán General o comandante general de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado prosigan en su nombre. En la ciudad de Barcelona ha de haber veinte y cuatro regidores, y en las demás ocho, cuya nominación me reservo […]. Todos los demás oficios que había antes en el Principado […] no expresados en este mi Real Decreto, quedan suprimidos y extintos.

Decret de Nova Planta pel Principat de Catalunya (1716).

Finalment, es va impulsar un càrrec nou, l’únic que no era d’inspiració castellana sinó francesa: els intendents. Aquests eren uns funcionaris que depenien directament del rei, gaudien d’amplis poders i tenien com a missió la recaptació dels impostos, el control de les autoritats locals i l’impuls de les activitats econòmiques.

L’estructura política de Catalunya després de la Nova Planta:

Capità General. Nomenat pel rei, realitzava les funcions de l’antic virrei com a representant del monarca al Principat. Era el cap suprem de l’exèrcit i el governador de Catalunya. Acumulava funcions militars, governatives i de justícia. Encarnava el poder i la garantia més ferma de l’absolutisme monàrquic.

Reial Audiència. Poder consultiu civil. Presidida pel Capità General, tenia funcions polítiques i governatives –nomenament dels càrrecs públics i assessorament del Capità General– i les atribucions jurídiques tradicionals (actuava de tribunal suprem i les seves sentències eren inapel·lables).

Reial Acuerdo. Era la denominació convencional de la trobada entre la Capitania General i la Reial Audiència amb tots els seus ministres del civil per tractar els afers de govern.  Era l’element de representació del poder reial a Catalunya.

Superintendència. Organisme encarregat de donar suport financer. La seva funció era controlar i dirigir la recaptació de rendes i impostos, així com finançar la nova estructura politico-administrativa i les necessitats derivades del manteniment del nombrós exèrcit d’ocupació.

L’estructura fiscal. Amb la introducció del Decret de Nova Planta Felip V tenia plena llibertat per a organitzar els impostos a la seva manera. Ara, la política fiscal passava a ser una prerrogativa de l’Estat absolutista dels borbons. La nova estructura fiscal suposava, d’una banda, que la càrrega fiscal s’incrementava i, de l’altra, la fi de la limitació del poder reial en matèria fiscal gràcies a l’abolició de les Corts. Ara el rei podia determinar lliurement quins impostos es pagaven i en quina quantitat.

Ja el mateix 1714, el govern de Madrid va apressar-se a apoderar-se dels impostos més rendibles que fins aleshores havien estat controlats per les institucions catalanes. Així, la superintendència concentraria les funcions i la renda de la Diputació del General, del Consell de Cent, del Tribunal del Mestre Racional, del Reial Patrimoni i de la Batllia General, es a dir, centralitzava, recaptava i gestionava l’estructura fiscal de la Catalunya borbònica. També van fer seus no tan sols els béns del Reial Patrimoni, sinó també el de totes les persones que havien donat suport a l’arxiduc Carles durant la guerra.

A més, el 1716, es va imposar una nova estructura fiscal amb la introducció d’un impost general: el Reial Cadastre, una quota anual d’una quantitat important fixada pel govern central sense cap negociació prèvia a repartir entre els municipis. Els objectius que la monarquia perseguia amb l’aplicació d’aquest nou sistema eren dobles: d’una banda, aconseguir la contribució dels catalans a les despeses generals en peu d’igualtat amb la resta de l’Estat; i de l’altra banda, implantar uns criteris fiscals equitatius basats en la riquesa general de cada contribuent (contribució única).

El cadastre va dividir-se en dos tipus d’impostos. El cadastre reial i el cadastre personal. El reial gravava les propietats immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els propietaris del país, encara que fossin nobles i eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les rendes del treball i les activitats industrials i mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clergat. Tanmateix, l’existència del cadastre no va eliminar l’existència d’altres impostos com el dels consums o el de l’allotjament de tropes.

Si bé el cobrament del cadastre va ser una mesura de càstig, a la qual els privilegiats no van gosar d’oposar-s’hi davant la situació d’ocupació militar, a la llarga va demostrar-se com un impost més adequat i equitatiu que d’altres fórmules anteriors. Fins i tot, la monarquia va intentar d’introduir-lo a Castella, però l’oposició de la noblesa castellana va impedir que s’estengués a tot l’Estat.

De la resistència a la desfeta de l’Onze de Setembre de 1714

dissabte, 2/10/2010

Entre 1705 i 1707 els exèrcits borbònics i austriacistes van enfrontar-se a la Península amb un cert equilibri de forces i va consolidar-se el domini austriacista a la Corona d’Aragó (Catalunya, València, Saragossa i Mallorca). La guerra, però, va resultar massa llarga i cruenta, i ja a partir de 1706 es van mostrar els primers símptomes de la impopularitat del conflicte. Fins aquest període, les tropes de Carles III havien ocupat –tot i que de forma efímera– Aragó, València, Madrid, Mallorca i Eivissa després d’una forta ofensiva.

GuerradeSucesion.jpg

Les forces borbòniques van reaccionar aviat gràcies a la intervenció de tècnics francesos que van restaurar la hisenda reial i van reorganitzar l’exèrcit i la marina filipista. A més, els castellans van declarar el seu suport a Felip V. Així, l’abril de 1707, a la batalla d’Almansa, les tropes borbòniques van fer recular els exèrcits aliats i van dominar ràpidament l’Aragó. Això va suposar la pèrdua dels furs d’Aragó i València, fet que suposava un mal presagi pels catalans ja que Felip V aplicava el dret de conquesta.

Batalladealmansa.jpg

D’aquesta manera, ja des de 1707, només van restar reductes fidels a Carles III a Catalunya i Balears. Entre 1707 i 1710 es viuria un retrocés austriacista que va permetre l’avanç de les tropes borbòniques a Aragó, València i part de Catalunya. El 1708 van caure Lleida i Tortosa en mig d’una repressió exemplaritzant. A Europa, però, els borbònics van patir una sèrie de derrotes que els situaven en una delicada situació. El rei francès va arribar a estar disposat a signar una pau que els aliats van rebutjar convençuts de la seva victòria.

cart2.Sanson1653.jpgA Catalunya en aquest període va arribar el desencís davant la guerra a conseqüència del fort desgast bèl·lic, l’increment de la pressió fiscal i l’empitjorament de les condicions de vida de la població. La presència dels dos exèrcits i dels miquelets va fer que es produïssin molts abusos sobre la població.

El 1710 els aliats havien recuperat Menorca (en mans angleses), Sardenya, Nàpols, l’Aragó i Madrid, però a partir d’aquell moment van començar a patir una sèrie de derrotes que van portar al nou govern conservador anglès a la decisió d’arribar a un acord secret amb França que afavorís els seus interessos comercials amb una sèrie de concessions espanyoles a Europa i Amèrica a canvi de mantenir Felip V al tron i retirar-se de la guerra. Les derrotes militars que van succeir-se van deixar minvades les forces de l’arxiduc Carles III que reduïa els seus dominis a Barcelona i la línia compresa entre Tarragona i Igualada.

Quan el 1713 va signar-se el Tractat d’Utrecht que posava fi al conflicte internacional, únicament resistien Barcelona i Cardona. Les Corts, reunides a Barcelona, van decidir continuar la resistència, però dies després, les darreres tropes austriacistes van abandonar Barcelona i a la darreria del juliol l’exèrcit borbònic va iniciar el setge de la ciutat.

Rafael_Casanova.jpgUn cop l’abandó dels aliats ja era una realitat, va convocar-se la Junta de Braços i van poder observar-se símptomes de divisió entre els sectors moderats i els radicals. Inicialment només el braç reial era partidari de la resistència. Posteriorment, el braç militar va reconsiderar la seva posició i va optar també per la resistència enfront de les tropes borbòniques per a intentar mantenir les constitucions i les llibertats catalanes. La decisió de resistir el setge de les tropes borbòniques va significar la fugida de moltes de les famílies de la noblesa, de la burgesia i d’alguns eclesiàstics del Principat.

D’aquesta manera, la guerra a Catalunya entre 1713 i 1714 va convertir-se en un altre conflicte perquè havien canviat les condicions i els objectius. La salvaguarda de les constitucions va esdevenir l’objectiu prioritari pel que s’havia de lluitar. A més, la guerra s’havia impregnat d’una religiositat exacerbada i la violència es feia extrema amb múltiples accions repressives a ambdós bàndols. La gran quantitat de propaganda desplegada deia que la lluita per les llibertats catalanes significava a la vegada l’alliberament dels ministres castellans a tots els territoris de la monarquia.

Sota el comandament del conseller en cap Rafael de Casanova i del cap militar de la plaça Antoni de Villarroel, poc més de 5.500 combatents van defensar la capital del Principat davant l’ofensiva de les tropes borbòniques (90.000 homes per ocupar Catalunya, dels qual 39.000 estaven destinats al setge de Barcelona). La desproporció entre les forces francoespanyoles ocupants del Catalunya i el reduït contingent de resistents concentrats a Barcelona i Cardona era insalvable.

Finalment, els intensos bombardeigs i les bretxes produïdes a les muralles de la ciutat van facilitar l’assalt final de les tropes borbòniques que van prendre Barcelona, malgrat l’aferrissada resistència, després de l’assalt final de l’onze de setembre de 1714. Ferit Rafael de Casanova al Baluard de Sant Pere, va ser Antoni de Villarroel qui va assumir la responsabilitat de la rendició.

11-setembre-1714.jpg

El nucli resistent de Cardona va caure pocs dies després, deixant la totalitat de Catalunya sotmesa sota la força de les armes a l’autoritat del Felip V. Només Mallorca va continuar en el camp austriacista fins la seva caiguda definitiva el 1715.

Un cop ocupada la ciutat de Barcelona i assegurat el domini borbònic al Principat va iniciar-se una llarga etapa de repressió contra els catalans. A partir d’aquest moment, Felip V abolirà l’ordenament polític i jurídic propi de Catalunya per introduir l’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVII.

De l’entronització de Felip V a la resistència catalana

divendres, 1/10/2010

Inicialment, el nou rei Felip V va ser acollit a Catalunya amb una actitud expectant sense que s’hi manifestés una hostilitat explícita. El monarca va començar per convocar les Corts catalanes (1701-1702) amb l’objectiu de jurar les lleis (constitucions) de Catalunya i aprovar una sèrie de mesures econòmiques favorables al país mentre que la guerra ja esclatava a Europa.

Philip_V.jpgFelip V va seguir els consells del seu avi Lluís XIV i va convocar les Corts per a complaure als catalans, als qui considerava molt gelosos de les seves llibertats. D’aquesta manera, Felip V va jurar les constitucions catalanes, però les Corts van ser força tibants a conseqüència dels mètodes absolutistes dels ministres castellans i alguns jutges filipistes.

El representants a les Corts no van passar per alt que a introducció d’un Borbó podia significar la implantació d’un sistema polític tan fortament centralitzador com el francès. A més, d’una banda, els comerciants i els industrials catalans temien la competència dels productes francesos; i de l’altra, des de mitjans del segle XVII havia anat arrelant un fort sentiment antifrancès a les zones frontereres a causa dels abusos comesos pels exèrcits de Lluís XIV en repetides ocasions.

ConstitucionsCatalanes.jpgLes sessions de les Corts van iniciar-se l’octubre de 1701 i van tancar-se el gener de 1702 amb un resultat força positiu per als representants catalans. El nou rei va acceptar el sistema polític constitucional català i va donar permís per a crear un port franc a Barcelona des d’on podrien sortir dos vaixells anuals cap a Amèrica a canvi de l’obtenció d’un donatiu a la corona de 1.500.000 lliures i l’aprovació d’un servei de 12 milions més a pagar en 7 anys.

A poc a poc, però, l’arxiduc Carles va anar guanyant adeptes entre les classes urbanes catalanes i entre l’estament eclesiàstic a causa d’un conjunt de factors com la prepotència creixent de la burocràcia reial castellana. L’actuació nefasta del nou virrei Fernández de Velasco (1703-1705), que va violar de forma reiterada les constitucions catalanes, i la decisió de Felip V d’obligar els camperols a allotjar les tropes i a pagar forts impostos per al manteniment de l’exèrcit van fer créixer el rebuig al nou monarca.

El punt de confluència dels catalans contra Felip V era la francofòbia que s’havia estès al Principat arran de la mutilació de Catalunya el 1659, les ocupacions constants del Principat a la segona meitat del segle XVII, les vexacions patides per l’ocupació francesa entre 1694-97 i l’entrada massiva de manufactures franceses.

També es pot detectar una creixent castellanofòbia contra els ministres reials i els oficials de l’exèrcit. A més, la defensa de les constitucions era un objectiu compartit per tots els estaments. L’oposició a l’absolutisme borbònic va ser un dels elements cohesionadors de la comunitat nacional catalana.

Els diferents estaments també tenien motius per malfiar-se de la nova monarquia. La burgesia dels negocis tenia uns interessos contraposats als francesos i esperaven que Carles d’Àustria convertís Catalunya en un territori de comerç lliure amb capacitat d’influència als afers de la monarquia i d’Amèrica. Per la seva banda, els eclesiàstics tenien un profund sentiment antifrancès perquè havien realitzat profanacions d’esglésies durant l’ocupació de Catalunya i temien la pèrdua del seu estatut de privilegi jurídic i fiscal. Finalment, la noblesa temia perdre els seus privilegis i la seva parcel·la de poder.

El primer recolzament als austriacistes va procedir dels anomenats vigatans, un conjunt de propietaris rurals i petis nobles benestants de la vegueria de Vic (Osona) que havien participat majoritàriament a la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), amb el recolzament d’alguns burgesos barcelonins decididament contraris als Borbó, que van articular l’oposició política i social a la monarquia de Felip V.

Va ser a partir de 1702 quan va aparèixer el partit austriacista impulsat pels membres del braç militar i de la burgesia en defensa del pactisme i del sistema constitucional català. Els eclesiàstics van jugar un paper fonamental en la difusió d’idees i consignes antifilipistes i van oferir els mitjans organitzatius imprescindibles pel naixement del partit austriacista. Es suposava que Carles, un príncep austríac, seria més respectuós amb el marc confederal de la Monarquia Hispànica.

Tot i això, les institucions catalanes com a tals van mantenir-se fidels a Felip V i van resistir un primer bloqueig aliat de Barcelona l’any 1704 com a conseqüència d’una acció conspirativa austriacista.

Carles-III-de-Catalunya.jpgEn aquest context de recels i malfiances cap a la nova dinastia de Felip V, el 20 de juny de 1705 va signar-se el pacte de Gènova entre Anglaterra i els representants catalans que significava l’entrada de Catalunya en la guerra al costat dels austriacistes. En el pacte, els catalans van comprometre’s a reconèixer l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei i a aportar 6.000 homes a les tropes aliades. Anglaterra, a canvi, es comprometia a defensar les llibertats catalanes fos quin fos el resultat de la guerra. La suma d’aquests factors va fer que Catalunya reconegués l’arxiduc Carles com a rei l’octubre de 1705.

Aleshores, la flota de Carles d’Àustria va fer desembarcar les seves tropes a València, tot iniciant la conquesta d’aquest regne. Poc després, amb l’ajuda d’un exèrcit de vigatans, va ocupar la ciutat de Barcelona sense trobar-hi resistència. Un cop l’arxiduc Carles (Carles III de Catalunya) va arribar a Barcelona, una important representació de la societat catalana va rebre’l per jurar-li obediència. Aquest va respondre convocant Corts i atorgant títols.

Carles III va crear nous organismes de govern que van acabar substituïts per una Reial Audiència i a la convocatòria de Corts va ampliar el braç reial incrementant les ciutats representades. Així l’arxiduc buscava ampliar la base social que li donava suport. A més, va ampliar l’afavoriment cap a la llibertat de comerç i va impulsar la producció pròpia de teixits. Altres mesures van ser la fi de l’intervencionisme monàrquic en el procés insaculatori de la Diputació del General i del Consell de Cent, es va posar fre als abusos de les tropes i els soldats van ser allotjats en casernes.

Tot i això, la pràctica de govern de l’arxiduc va estar fortament condicionada pel desenvolupament de la guerra i Carles III va haver de realitzar accions absolutistes per a controlar els partidaris de Felip V. A més, l’arxiduc va estar fortament supeditat als interessos anglesos per la seva precarietat financera.

La Guerra de Successió (1702-1714)

divendres, 1/10/2010

El darrer rei de la casa d’Àustria, Carles II d’Habsburg, va morir l’1 de novembre de l’any 1700 sense descendència directa. Els principals candidats a ocupar el tron espanyol, pels seus vincles familiars, eren:

Josep Ferran de Baviera: fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella. Va morir el 1699 quedant així descartat.

Felip d’Anjou: Net de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella.

L’arxiduc Carles d’Habsburg: Fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella.

Així, França i Àustria, dues de les principals cases reials europees entraven en disputa pel tron espanyol. Si bé la Monarquia Hispànica es trobava en una fase de declivi, l’herència que rebria l’hereu al tron encara suposava la quantitat més extensa de dominis. Finalment, en el seu testament Carles II va nomenar com a hereu el seu nebot-nét, el príncep francès Felip de Borbó, que seria proclamat rei el 1700 amb el nom de Felip V.

Felip V.jpg

Felip V

Una part dels països europeus estava totalment en contra del nomenament del nou monarca perquè la seva coronació significava un enfortiment dels Borbó al continent i suposava una amenaça per l’equilibri de poder existent a Europa des de la Pau de Westfàlia (1648). Ben aviat, el 1702, la Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi Austríac van declarar la guerra a França i a Espanya, tot donant el seu suport al candidat austríac amb la formació de la Gran Aliança de la Haia.

Carles-III-de-Catalunya.jpg

L'arxiduc Carles d'Àustria

Aquest enfrontament va originar l’anomenada Guerra de Successió, que, d’una banda, va ser un conflicte internacional en el qual França es va enfrontar amb una coalició de potències europees (Àustria, Països Baixos, Anglaterra); però també va ser un conflicte intern a Espanya ja que la qüestió successòria també va dividir els territoris peninsulars.

Així, el Regne de Castella es va mostrar, en general, fidel al nou monarca borbònic, i només una part de la gran noblesa, temorosa de perdre poder i influència davant de la introducció de l’absolutisme borbònic s’hi va oposar. En canvi, una part dels territoris de la Corona d’Aragó, fonamentalment a Catalunya i València, va donar suport al candidat austríac, com a forma de rebuig de la política centralitzadora i unitària que representaven els Borbó i que ja s’havia aplicat a França.

D’aquesta manera, les institucions representatives dels diversos sectors socials de la societat catalana de l’Antic Règim (fonamentalment la Generalitat), així com un important nombre de membres de les classes populars catalanes, van donar suport al candidat austríac que va ser proclamat rei a Viena l’any 1703.

La guerra a Europa va durar des del 1701 fins el 1713. A nivell internacional, les forces d’ambdós candidats estaven molt equilibrades i els Borbó es van mostrar incapaços de derrotar els exèrcits aliats que donaven suport a Carles d’Habsburg. El conflicte només es va acabar quan, el 1711, un fet inesperat va canviar el curs dels esdeveniments: l’arxiduc Carles, en morir el seu germà Josep I, va heretar el tron austríac, perdent aleshores el suport d’una Anglaterra on el govern torie malfiar-se de l’excessiu poder dels Habsburg per a l’equilibri europeu amb la possible formació d’un gran bloc austríac que dominés el continent europeu com en temps de Carles V.

conflicte europeu.jpg

Aquest fet portaria Anglaterra i Holanda a manifestar el seu interès en acabar la guerra i reconèixer Felip V com a monarca espanyol. Així, a partir de la proclamació de Carles VI com a emperador el conflicte bèl·lic va donar pas a la negociació diplomàtica. La pau arribaria amb la signatura dels Tractats d’Utrecht i Rastatt (1713-1714).

A Utrecht (1713), Anglaterra, Holanda, Portugal, Savoia i Prússia van reconèixer Felip V com a rei d’Espanya a canvi de concessions territorials, comercials i el reconeixement del duc de Savoia com a rei. Menorca i Gibraltar van anar a parar a mans d’Anglaterra, així com un seguit de drets i privilegis comercials a l’Amèrica espanyola. Per a Savoia van ser Terranova, uns territoris cedits per Lluís XIV a la badia del Hudson i Sicília. La Península Ibèrica i les colònies americanes quedaven en mans de Felip V.

D’altra banda, a Tractat de Rastatt (1714), es signava la pau amb l’emperador Carles VI (l’antic arxiduc Carles) que va rebre Nàpols, Sardenya, el Milanesat i Flandes com a compensació per haver-se retirat de la lluita, que encara es mantenia, entre Felip V i les institucions catalanes.

tractatUtrecht.jpg

Western_Europe_Utrecht_Treaty.jpg

La victòria de Felip V i l’entronització dels Borbons en el tron espanyol suposava la fi de la política imperial europea per a una Espanya, que, definitivament, va deixar de ser una de les grans potències del continent.

La societat francesa el 1789

dilluns, 27/09/2010

La societat francesa anterior a 1789 estava basada en els estaments o ordres, amb estaments jurídics desiguals tant en les persones com en el territori. En definitiva, la França prèvia a la Revolució era una societat de transició, ni plenament feudal ni tampoc capitalista, emmarcada econòmica i socialment en l’Antic Règim on les males collites provocaven periòdicament importants crisis d’abastiments. El catolicisme era la religió oficial de l’Estat i el monarca governava per dret diví. Existien unes 40.000 comunitats rurals que agrupaven aproximadament el 80% d’una població d’aproximadament 29 milions d’habitants, dels quals la gran majoria eren camperols –uns 22 milions– mentre la població urbana no arribava al 19%. La burgesia urbana ja s’havia convertit en el sector més dinàmic de la societat francesa, però la divisió estamental del regne impedia el seu accés als llocs de decisió.

A la cúspide de la societat francesa de finals del segle XVIII trobem la monarquia, monarquia absoluta de dret diví, en la qual el sobirà no havia de retre comptes de les seves accions, a excepció de Déu, gràcies al qual regna.

El primer ordre del regne francès era el clergat, composat per uns 150.000 individus, dividit entre el clergat secular (80.000) i regular, i amb una marcada diferència econòmica entre una minoria que composava l’alt clergat (10.000) i el baix clergat amb uns minsos ingressos.

poble-oprimit-pels-privilegiats.jpgEl segon ordre, la noblesa, no passava dels 300.000 individus i presentava una extraordinària diversitat tant en el seu estatut com en la seva funció social, els seus orígens, activitat i riquesa. La distinció moderna entre noblesa de toga i noblesa d’espasa ja es trobava força difuminada i practicava habitualment els enllaços matrimonials entre ambdues. Els situats a la part alta de la piràmide del grup nobiliari van aprofitar-se de l’alça de preus de la renda de la terra, del desenvolupament dels negocis comercials i industrials i de les activitats financeres; pel contrari, per a la noblesa empobrida existent a algunes províncies va veure’s vetada la promoció social. Així, durant el segle XVIII, el segon ordre va patir una desintegració progressiva com a conseqüència de la importància que van anar prenent els ennobliments a través de les carreres administratives i jurídiques, a l’expansió econòmica i al poder dels diners que va anar establint cada cop majors jerarquies dins del propi estament.

Finalment, la gran majoria de la població, uns 28 milions de francesos, constituïa el Tercer Estat, sector especialment heterogeni. La seva missió era procurar la subsistència de la resta de la població [sic]. Tot i que cap a 1789 ja podem distingir una classe burgesa diferenciada de la resta del poble, no resulta fàcil fer distincions entre els sectors més baixos d’aquesta burgesia i els sectors populars. A aquest fet hem d’afegir la gran diversitat regional existent.

A finals del segle XVIII, a França, podem observar la pervivència de vestigis del sistema social medieval o feudal. D’aquesta manera, es mantenien els senyorius que dotaven d’una determinada organització jurídica i social el camp francès, i s’estenien territorialment sobre uns espais que no necessàriament coincidien amb la comunitat pagesa; ni existia tampoc una connexió entre l’estatut de les terres i de les persones. Tampoc l’existència d’un senyoriu equivalia obligatòriament a noblesa ja que alguns burgesos enriquits també en detentaven. Característica del camp francès era l’existència d’un camperolat lliure i propietari, en part, de les terres que conreava.

La gran majoria de les terres del regne, però, seguien sota el règim feudal. És a dir, els pagesos havien de fer front al pagament de drets reials de contingut econòmic i lligats a la propietat i a drets derivats de la jurisdicció senyorial que s’havien de pagar en reconeixement del domini eminent del senyor feudal. Així, tot i que molts d’aquests senyorius s’havien transformat, de fet, en explotacions de tipus capitalista, les prestacions feudals seguien existint. L’existència d’aquestes rèmores feudals tindrien una gran importància el 1789 davant la manca de terres davant d’una població en creixement i la quasi total ocupació del sòl produït.

estaments-antic-regim.jpg

L’estructura de la propietat a la França pre-revolucionària suposava que gairebé una tercera part del sòl estigués en mans dels privilegiats. Tot i que els camperols comptaven amb prop del 40% de la terra, aquesta és una dada que pot conduir a errades interpretatives ja que es tractava d’una propietat molt repartida i escassa.

En el marc urbà, tots els nobles tenien privilegis, però no tots els que en gaudien d’aquests eren nobles ja que alguns plebeus enriquits podien adquirir privilegis fiscals i feudals dels que no gaudia tota la noblesa. A més, dins dels grups urbans també estaven marcats per estatuts jurídics que distingien grups diferenciats de la noblesa, el clergat i la pagesia. Així, per a obtenir el “dret de burgesia” era necessari residir en una ciutat i gaudir de certes comoditats econòmiques o estar inscrit en un gremi o ofici. La burgesia era, a la vegada, un ordre i un grup social específic dins de si mateix: era pròpiament urbana, gaudia d’una gran fortuna i tenia el seu origen en el treball. Per tant, es diferenciava tant de la noblesa urbana, del clergat i del petit poble. Els seus efectius podien representar aproximadament al 8% de la població. A París, en canvi, aquesta proporció arribava fins el 40% dels habitants.

Els sectors burgesos no eren un conjunt monolític, sinó que formaven un món heterogeni estratificat segons la dignitat, el prestigi i la fortuna, tot això unit a l’aspiració a ennoblir-se. Així, la burgesia francesa era encara una classe subalterna, però molt dinàmica gràcies al comerç amb les colònies d’ultramar. Tenien diners, instrucció, quadres dirigents… Però se’ls barrava el pas al poder polític. Uns quatre-cents mil aristòcrates ocupaven la totalitat dels càrrecs de l’Estat i disposaven d’uns privilegis que per a la burgesia resultaven insultants.

A la Revolució francesa seria crucial la presa de consciència de la burgesia com a grup social, com a motor del seu temps. El gener de 1789, l’abat Sieyès escrivia un pamflet de gran difusió anomenat Qu’est-ce que le Tiers État? on es llegia:

1a. Què és el Tercer Estat? Ho és tot.

2a. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res.

3a. Què demana? Arribar a ser alguna cosa.

Qui gosaria dir que el poble no conté en ell mateix tot el que es necessita per formar una formar una nació completa? És un home fort i robust però que encara té un braç encadenat. Si es fes desaparèixer l’ordre privilegiat, la nació no seria menys, sinó més. I què és el Tercer Estat? Tot, però un tot travat i oprimit. I que seria sense l’ordre privilegiat? Ho seria tot, però un tot lliure i florent. Sense ell no pot funcionar res, i tot funcionaria infinitament millor sense els altres […].

Era un toc d’atenció a l’opinió pública i, especialment, als estaments privilegiats, sobre el nou paper que reclamava la burgesia en el si de la nova societat francesa. Només cinc anys abans, el dramaturg Beaumarchais ja havia fustigat a l’aristocràcia amb Les noses de Fígaro on el protagonista insistia en que “els nobles no tenen més treball que néixer”. Més encara, el 1776, el bisbe de Carcassona ja es lamentava de l’intolerable “esperit de rebel·lió” d’una gent que “es creu que és lliure”. No eren veus solitàries, sinó que responien al pensament i les primeres accions d’una burgesia econòmicament forta que havia begut de fonts intel·lectuals com Diderot, Voltaire o Rousseau i reclamava el seu paper en la gestió pública de l’Estat.

De l’absolutisme i el règim senyorial cap a la Il·lustració i la formulació del liberalisme polític

dijous, 23/09/2010

El segle XVIII va ser un període en el qual els canvis econòmics, socials, ideològics i culturals van accelerar-se a tota Europa. Això va comportar el naixement de la indústria moderna i la consolidació del liberalisme econòmic a Anglaterra primer i va anar estenent-se pel continent europeu desprès. Però, la major part de les societats europees si bé van conèixer un fort creixement econòmic i demogràfic, no van poder liquidar el règim feudal que va ser característica principal dels Estats. Així, si durant la major part del segle XVIII va predominar l’eufòria econòmica dels grups socials afavorits per l’expansió pre-capitalista i proto-industrial, les darreres dècades de la centúria van evidenciar que el creixement tenia uns límits en el marc de l’Antic Règim.

Al segle XVIII el mapa polític europeu no va experimentar grans canvis des dels Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1714 que posaven fi al conflicte internacional generat per la Guerra de Successió espanyola. D’aquesta manera, França seria la primera potència territorial europea amb el contrapès d’una Anglaterra dominadora de l’economia i el món colonial. Al llarg del segle les potències entrarien en conflicte bèl·lic sempre per mantenir un fràgil sistema d’equilibri europeu establert el 1714. Si l’Europa occidental va canviar poc o gens al llarg del set-cents, a la zona oriental del continent Prússia va consolidar-se territorial i políticament amb l’annexió de Silèsia, i Àustria va arrabassar alguns territoris a l’Imperi Otomà. D’altra banda, Àustria, Prússia i Rússia van repartir-se Polònia.

Europa  a principios del XVIII.jpg

El segle XVIII va ser un període en el qual van donar-se importants avenços en el camp del pensament científic i filosòfic a partir del desenvolupament del racionalisme i l’empirisme nascuts a la centúria anterior i que es concretarien el pensament desenvolupat per la Il·lustració. D’aquesta manera, va aguditzar-se la crítica de la tradició i, especialment, del dogmatisme de l’Església catòlica que secularment havia imposat un rígid control dels coneixements.

En aquest segle, pensadors i escriptors va poder divulgar millor les seves idees i coneixements gràcies al desenvolupament de la premsa (fulls periòdics informatius de l’actualitat) i a la major quantitat de llibres editats. En els seus escrits expressaven la confiança en la capacitat de l’enteniment humà per conèixer el món i les lleis que el regien, i la convicció que les condicions de vida podien millorar.

Aquesta confiança en la Raó i en el progrés van penetrar en el govern de molts Estats a través dels reis o ministres que intentarien aplicar la nova ideologia als seus països. Denominem Il·lustració al moviment intel·lectual del segle XVIII i despotisme il·lustrat a la política dels governants que van posar-la en pràctica.

En general, els il·lustrats admetien l’existència d’un Déu ordenador de l’univers. Per això, el pensament religiós dels il·lustrats va ser denominat com deisme. Els il·lustrats eren, en general, partidaris de la llibertat religiosa i, en conseqüència, consideraven necessària la tolerància vers els creients d’altres religions que no fossin la catòlica. Per exemple, Voltaire va ser un dels filòsofs més crítics pel que fa a la religió i a l’Església, defensant amb força la tolerància religiosa.

Els il·lustrats consideraven imprescindible per aconseguir el progrés l’elevació del nivell cultural, especialment entre les classes altes. Defensaven la necessitat que l’Estat controlés l’ensenyament per evitar que l’Església impedís el desenvolupament dels coneixements i la ciència en general. Precisament, la llibertat de pensament que propugnaven va permetre grans avenços científics i tècnics. La seva preocupació per la divulgació va manifestar-se, per exemple, en l’edició d’enciclopèdies com a instrument de compendi dels coneixements tècnics, científics, culturals i històrics.

Tret d’Anglaterra i les Províncies Unides, a la majoria dels Estats europeus es mantenia el sistema de monarquia absoluta propi de l’Antic Règim. En alguns països els ideals il·lustrats van influir en els monarques –Frederic II de Prússia, Josep II d‘Àustria o Caterina la Gran de Rússia– o en els seus ministres o funcionaris –a França, per exemple– donant lloc al despotisme il·lustrat. Aquests governants consideraven que el seu poder absolut havia garantit el benestar del seu poble però calien reformes (despòtiques, sense el poble) per perpetuar-se en el poder davant el desenvolupament d’una potent burgesia i de les tesis del liberalisme polític i, per això, van incloure reformes a l’administració, l’exèrcit, la justícia, etc. Per exemple, els governants il·lustrats van impulsar la construcció de carreteres per a la millora dels intercanvis, van intentar controlar i redreçar l’ensenyament i van fomentar estudis per millorar l’agricultura.

Però aquests monarques i governants il·lustrats van trobar-se enfront de clares limitacions a l’hora de realitzar reformes en el sistema. La principal d’aquestes limitacions naixia del règim senyorial perpetuat des de l’Edat Mitjana. El control per part de l’aristocràcia i el clergat sobre la major part de les terres impedia l’aplicació de les idees il·lustrades. Per a dur a terme aquestes reformes, a més, es necessitaven recursos i el sistema fiscal vigent no permetia gravar amb impostos els més rics.

Grans regions de servitud i mà d’obra no lliure pervivien a l’Est d’Europa. A occident, tot i que la servitud personal començava a entrar en declivi, encara existien i en una escala molt més gran que a l’Europa de l’Est una sèrie d’obligacions i tributs que vinculaven a la terra. Tret de les Illes Britàniques, una de les supervivències feudals més comunes era la corveé (manteniment obligatori dels camins) que pesava greument sobre la pagesia. Altres impostos o tributs sobre la terra eren l’obligació de pagar el delme a l’Església, el pagament de rendes (record dels serveis personals de l’Edat Mitjana), la concessió dels drets de caça al senyor del feu, o el pagament d’un gravamen sobre l’herència, sobre la venda d’una propietat, en arribar a la majoria d’edat un fill o pel matrimoni d’una filla.

A l’Antic Règim la noblesa i el clergat estaven exempts del pagament de la majoria d’impostos. A França, per exemple, la la talla (impost sobre la terra) requeia únicament sobre el Tercer Estat. D’altres impostos que gravaven els articles de consum també els estaments privilegiats també n’estaven exempts. L’Església, que percebia el delme, compensava l’Estat amb una donació anual que a la pràctica suposava una quantitat ínfima dels seus ingressos. A més, les classes burgeses adinerades urbanes s’escapaven amb molts subterfugis del pagament d’impostos amb la qual cosa, en la pràctica, l’Estat només cobrava rendes de les classes més desfavorides.

Els impostos pagats a la corona francesa al segle XVIII:

Impostos

Graven

Recauen sobre

Talla El conjunt dels béns Tercer Estat
Capitació (des de 1701) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Vingtième (des de 1749) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Gabella Venda de la sal Universal
Aides Venda de begudes Universal
Traides Circulació de mercaderies Universal (fins 1780)

Als diversos estats europeus van fracassar els intents de canvi dels sistemes fiscals i obligar els estaments privilegiats a pagar impostos. A França, les reformes fiscals que van endegar els ministres il·lustrats de Lluís XVI (Turgot, Calonne, Brienne i Necker) van acabar provocant la reacció nobiliària que forçaria el monarca a la convocatòria dels Estats Generals i que seria el detonant de la Revolució Francesa. I és que la influència del pensament il·lustrat en molts governants del segle XVIII va posar de manifest que el reformisme no podria portar-se a la pràctica perquè atemptaven contra els privilegis senyorials. Calia un canvi polític i social de caràcter revolucionari com l’esclatat a França el 1789.

Les idees polítiques d’alguns pensadors il·lustrats van posar les bases pel naixement d’una nova doctrina: el liberalisme polític. Enfront del sistema de monarquia absoluta que concentrava tot el poder en mans del monarca, aquest nou corrent ideològic defensaria la separació de les institucions polítiques en les quals descansaven els poders de l’Estat: poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. La teoria de la separació de poders va ser defensada per Montesquieu, tot i que ho feia en defensa de l’aristocràcia que veia amenaçat el seu poder per l’avenç de l’absolutisme.

Una altra idea bàsica del liberalisme polític seria la formulació del concepte de sobirania nacional, continuat el corrent il·lustrat iniciat per J.J. Rousseau. Segons aquest il·lustrat, el poder dels governants resultava d’un pacte entre aquests i els seus súbdits, idea del contracte social. Pels liberals, la sobirania de l’Estat residiria en la nació, és a dir, el conjunt de ciutadans d’aquest Estat. del desenvolupament d’aquests principis sorgiria el dret dels ciutadans a escollir els seus representants al govern. En resum, el liberalisme polític és aquella doctrina política que enfront de l’absolutisme i l’Antic Règim defensava la llibertat de pensament, actuació i elecció de representants per part d’uns individus que esdevenien ciutadans dins d’un Estat organitzat com a Estat Parlamentari i laic que seria l’encarregat de vetllar pel compliment dels drets i els deures d’aquests ciutadans.

El liberalisme polític es concretaria en els següents principis bàsics, configurats durant les revolucions americana i francesa i estesos per Europa durant l’expansió napoleònica:

Els principis del liberalisme polític:

Sobirania Nacional: El poder emanaria del conjunt dels ciutadans que poder escollir el govern. Per tant, el poder resideix en el Parlament que és el representant legítim escollit pel poble. Inicialment, s’instauraria un sufragi censatari (només podien votar els que tenien un cens determinat) i més endavant universal (on tindrien dret a votar tots el ciutadans). Les dones, però, estarien exemptes de tota mena de sufragi. El monarca (si no es proclama la República) només exerciria el poder per delegació del poble i ajustant-se al que marqui la Constitució.

Règim constitucional: Monarquia o República, però sotmesa a l’imperatiu legal d’una Constitució.

Separació de poders: Executiu (govern que executa el compliment de les lleis), Legislatiu (parlament que fa les lleis) i Judicial (administra la justícia). Busca evitar la concentració de poders en una persona que existia en la Monarquia absoluta d’Antic Règim

Igualtat davant la llei i els impostos: No és una realitat fins la implantació del sufragi universal (Acta Constitucional francesa de 1793).

Reconeixement dels drets i llibertats dels ciutadans (garantits per l’existència d’una Constitució). Aquests es poden concretar en: dret de propietat, lliure competència de mercat, llibertat de premsa, d’expressió, de reunió i de religió. L’Estat no hauria de tenir cap religió com a oficial i hauria de garantir que totes poguessin ser practicades en públic.