Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

El Renaixement hispànic

divendres, 5/11/2010

L’art renaixentista sorgit a la Itàlia humanista no es va imposar plenament als territoris de la Península Ibèrica fins al segle XVI. A partir d’aleshores, la influència del nou estil es va fer notar en totes les branques de l’art. Ara bé, a Catalunya les circumstàncies polítiques i econòmiques van impedir una plena inserció en el Renaixement que no va desplaçar totalment l’art gòtic que perviuria fins al segle XVII.

Arquitectura:

En arquitectura, el gòtic va continuar sent l’estil predominant al llarg de tot el segle XV i principis del XVI. És per això que als territoris de la Monarquia Hispànica hi ha molt poques mostres de l’estil renaixentista italià; només es va fer servir per a algunes construccions molt concretes, com ara el palau de Carles V a l’Alhambra de Granada o la catedral d’aquesta mateixa ciutat.

L’arquitectura renaixentista hispànica, no obstant això, va desenvolupar uns estils propis que es van desenvolupar en tres fases.

El primer estil arquitectònic renaixentista espanyol va ser el plateresc, caracteritzat per una decoració molt abundant i la presència de delicats relleus (fets pels argenters o plateros) amb els quals s’ornamentaven les façanes dels edificis. La façana de la universitat de Salamanca n’és el millor exemple d’aquest estil.

salamanca fachada de la universidad.JPG

Façana de la Universitat de Salamanca, d'estil plateresc.

Inspirat en els models arquitectònics clàssics (columnes, llindes i frontons), va sorgir l’estil classicista on els elements arquitectònics  i espacials prevalien sobre els decoratius. El palau de Carles V a l’Alhambra de Granada és l’obra més representativa d’aquest estil.

Granada_Alhambra_Palacio_Carlos_V_Exterior.jpg

El Palau de Carles V a Granada, d'estil classicista.

El més important, però, va ser l’estil herrerià, que va donar pas a una arquitectura caracteritzada per l’austeritat, la nuesa, la sobrietat i una gran solemnitat. El millor exemple d’aquest estil és el monestir de San Lorenzo de El Escorial, un dels monuments més importants d’aquell temps, ideat per Juan de Herrera.

A Catalunya, les construccions del segle XVI van mantenir l’estil gòtic amb la incorporació d’alguns elements ornamentals renaixentistes. D’aquestes construccions destaquen, per exemple, el portal de la Casa de l’Ardiaca i la façana del palau de la Generalitat a Barcelona, la Torre Pallaresa a Santa Coloma de Gramenet o el pati del Col·legi de Sant Lluís a Tortosa.

Escultura:

L’escultura hispànica va rebre influències del Renaixement italià, però els escultors van intentar plasmar la intensitat dels sentiments religiosos més que no pas la bellesa ideal. La majoria de les obres van ser talles de fusta molt boniques pintades amb colors ben vistosos. D’entre els escultors espanyols del segle XVI van destacar Alonso Berruguete, nascut a Palència, i el tallista Juan de Juni.

Santo_Entierro_de_Juan_de_Juni.JPG

L'enterrament de Crist segons Juan de Juni (1571).

Matirio_de_San_Sebastian_(Alonso_Berruguete).jpg

Martiri de Sant Sebastià d'Alonso Berruguete (1527).

A Catalunya cal destacar la figura de Damià Forment, que va esculpir en marbre el retaule extraordinari del Monestir de Poblet.

Retablo_forment_poblet.jpg

Retaule del Monestir de Poblet de Damià Forment (segle XVI).

Pintura:

El primer pintor castellà que va mostrar influències italianes va ser Pedro Berruguete, en el segle XV. Tanmateix, va ser en el segle XVI quan van emergir pintors com Luis de Morales i Sánchez Coello, que van dedicar-se fonamentalment a realitzar pintura religiosa i retrats de la cort dels Àustries.

Luis de Morales - La Virgen con el niño.jpg

La Verge amb l'Infant de Luis de Morales (1570).

En pintura, però, el gran geni del Renaixement hispànic va ser Domínikos Theotokópoulus, El Greco (1541-1615), home conreat i de gran erudició que va sobresortir per sobre de tots els altres pintors. Aquest artista, d’origen grec, va fer pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; principalment, destaca per l’ús dels colors freds i l’allargament de les figures. De la seva obra, molt àmplia, destaquen l’Espoliació, l’Enterrament del senyor d’Orgaz, La Trinitat i el retrat El cavaller de la mà al pit.

el greco.jpg

El cavaller de la mà al pit d'El Greco (1580).

El Greco - Entierro del Conde de Orgaz.jpg

Enterrament del senyor d'Orgaz d'El Greco (1588).

A Catalunya, d’entre els pocs exemples de pintors renaixentistes, sobresurt la figura del pintor Joan de Borgonya, autor del Retaule de Sant Feliu a l’església de Sant Feliu de Girona.

Borgonya-_Predicació_de_Sant_Feliu_a_les_dones_de_Girona.jpg

Fragment del Retaule de Sant Feliu de Joan de Borgonya (1519-1521). Només es conserven sis taules que es troben al Museu de d'Art de Girona

La pintura renaixentista

dijous, 4/11/2010

La pintura del Renaixement es va caracteritzar per l’interès en la figura humana, la conquesta de la perspectiva i el domini de l’espai. Els pintors es van inspirar en l’antiguitat clàssica. Per això es prestava una atenció especial a les proporcions de les figures i es buscava la bellesa, idealitzant rostres, cossos i moviments.

Els pintors renaixentistes van estudiar com es podia representar en una superfície plana de dues dimensions (alt i ample) la tercera dimensió o profunditat. D’aquesta manera, el color, la composició i les escenes que servien de fons a les obres (generalment, edificis o paisatges) es van utilitzar per crear diferents plans i donar sensació de profunditat.

La temàtica dels quadres es van ampliar. Malgrat que es van continuar realitzant moltes escenes de caràcter religiós, també es representaven escenes mitològiques, nus i retrats.

La pintura del Quattrocento:

El pintor florentí Masaccio (1401-1428) és considerat el primer pintor plenament renaixentista, especialment pel tractament que va fer de la perspectiva. Un altre pintor destacat va ser el toscà Piero della Francesca (1415-1492), tot i que mai va treballar pels Mèdici i només va passar un any a Florència.

Masaccio Santíssima Trinitat.jpg

La Santíssima Trinitat de Masaccio (1427). En ella, seguint les regles de la perspectiva lineal, podem observar la Trinitat al costat de la Verge, Sant Joan i els dos donants.

No obstant això, la figura més coneguda del Quattrocento italià va ser Botticelli (1445-1510), que va plasmar amb perfecció el dibuix i va saber transmetre amb mestria la sensació de moviment de les figures, tot convertint en imatges els símbols creats pels humanistes florentins. Les seves obres La primavera i El naixement de Venus recreen en conseqüència un món mitològic ple de sensibilitat i bellesa.

Botticelli Primavera.jpg

Al·legoria a la Primavera de Botticelli (1478). Obra emblemàtica del Quattrocento florentí que relaciona el mite de Venus amb la unitat i l'harmonia entre la natura i la civilització.

La_naissance_de_Vénus.jpg

El naixement de Venus de Bottichelli (1482-1486). Mostra l'arribada de Venus entre una pluja de flors.

La pintura del Cinquecento:

La culminació de la pintura renaixentista va arribar durant el segle XVI. Un segle d’or de la pintura en el qual van destacar fonamentalment quatre grans artistes italians: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel Buonarroti, Rafael Sanzio i Ticià.

Leonardo da Vinci (1452-1519) va ser un artista que sintetitza l’ideal humanista de finals del segle XV. Dotat excepcionalment per a la creació estètica i la ciència, va treballar molts camps del coneixement. Com a pintor va fer poques obres, però totes genials, tot anunciant el pas cap al Cinquecento. Leonardo va destacar en la representació de la natura i les proporcions. Va ser un mestre del sfumato, la tècnica pictòrica que consisteix a difuminar els contorns per crear sensació de profunditat. Entre les seves obres destaquen La Gioconda i L’Últim Sopar.

monalisa.jpg

La Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1506). Destaca pel somriure misteriós del personatge i el magistral tractament de la llum.

Miquel Àngel (1475-1564) va ser un extraordinari arquitecte, escultor i pintor. Entre les seves obres pictòriques, marcades per una concepció volumètrica de la pintura gairebé escultural, destaquen principalment els frescos de la Capella Sixtina de Roma, amb escenes plenes de moviment i expressivitat.

Michelangelo_-_Fresco_of_the_Last_Judgement.jpg

Frescos de Miquel Àngel per a la Capella Sixtina de Sant Pere del Vaticà (1537-1541). El quadre mostra un enorme conjunt pictòric amb multitud de figures humanes, moltes d'elles nues, que il·lustra el Judici Final segons l'Apocalipsi de Sant Joan Evangelista. El quadre no és fosc i trist, sinó colorista i lluminós, on predominen els colors pastel i els molt vius, en especial el blau elèctric del cel.

Rafael (1483-1520) és considerat el màxim exponent de la pintura renaixentista a causa de la perfecció i el domini absolut de la tècnica que va assolir en el color i el dibuix així com per la composició harmònica i l’elegància de les seves composicions. Entre les seves obres destaquen els frescos pintats per a la Stanza della Signatura del Vaticà, com ara L’Escola d’Atenes, i les seves madonnes o verges.

La_scuola_di_Atene.jpg

L'Escola d'Atenes de Rafael (1510-1511). Un dels frescos pintats per a la Stanza della Signatura del Vaticà.

Ticià (1490-1576) va ser el millor pintor de l’escola veneciana. Els pintors venecians es van caracteritzar pel colorisme i la riquesa de les seves representacions. Ticià, síntesi entre el colorisme i la sensualitat, és autor d’excel·lents retrats i quadres de temàtica religiosa i mitològica.

Tiziano.jpg

Venus d'Urbino de Ticià (1538), s'especula que podria ser un retrat de la duquessa Eleonora Gonzaga.

L’escultura renaixentista

dimecres, 3/11/2010

L’escultura també va seguir els models de l’antiguitat clàssica en la recerca de l’ideal de bellesa, que neix de l’exploració de la natura. És a dir, l’escultura renaixentista, partint del pensament humanista, considera que l’ésser humà és l’eix de la natura i a la vegada l’obra més perfecta.

Per això l’escultura renaixentista va prestar molta importància a les proporcions harmòniques del cos i als estudis anatòmics dels personatges recorrent al cànon clàssic. Aquest fet es va reflectir en la proliferació de les representacions de cossos nus, que permetien els artistes representar de manera ben definida l’anatomia humana.

Altres gèneres que van experimentar un gran desenvolupament en el Renaixement van ser el retrat i l’escultura eqüestre. En els dos casos, les figures es representaven idealitzades, amb cossos i trets plens de bellesa, malgrat que també s’intentava plasmar la personalitat del personatge retratat.

La majoria de les escultures, tal com passava en l’antiguitat clàssica, es construïen en bronze o marbre.

El primer escultor renaixentista va ser Lorenzo Ghiberti (1378-1455). Les seves portes del baptisteri de la catedral de Florència estaven decorades amb relleus de bronze en els quals l’artista va aplicar les lleis de la perspectiva per donar profunditat a les escenes representades.

En qualsevol cas, el gran escultor del Quattrocento va ser el florentí Donatello (1386-1466), que va plasmar a la perfecció l’ideal de l’escultura d’aquest període en les seves obres tot expressant elegància i una vitalitat desconeguda fins aleshores en escultures com ara el David de bronze, les escultures de marbre per a la catedral de Florència, el Profeta Habacuc i l’estàtua eqüestre de Gattamelata.

David_by_Donatello.jpg

David de Donatello (1446), escultura en bronze.

Donatello,_Monumento_equestre_al_Gattamelata.JPG

Monument a Gattamelata de Donatello (1453). L'escultor va fer servir com a model la figura eqüestre de l'emperador romà Marc Aureli.

L’escultor més important del Cinquecento, considerat la culminació de l’escultura renaixentista, va ser Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564), el gran artista del focus romà. Va ser un escultor excepcional que en les seves obres va començar a abandonar alguns dels principis del quatre-cents per trencar amb el respecte a les proporcions i a l’equilibri en benefici de l’expressió de sentiments i la majestuositat. D’entre les seves obres més representatives destaquen la Pietat, el David i sepulcre inacabat del papa Juli II, en el qual destaca la figura del Moisès.

david.jpg

David de Miquel Àngel (1504), escultura en marbre. Una imponent composició de quatre metres d'alçada.

moises miguel angel.jpg

Moisès de Miquel Àngel (1515), escultura en marbre. Gràcies al seu domni de la tècnica l'obra expressa sentiments i passions humanes.

C4-24

Tomba de Lorenzo de Medici de Miquel Àngel (1524).

L’arquitectura renaixentista

dimarts, 2/11/2010

Els arquitectes del Renaixement van buscar el domini de l’espai introduint-hi elements simples, proporcionats i ordenats, que havien de contribuir a crear una distribució racional dels espais. Amb aquest objectiu recuperarien els elements clàssics: arcs de mig punt, frontons, voltes de canó, cornises, cúpules i columnes clàssiques (bassades en els ordres dòric, jònic i corinti).

Aquests elements van acabar substituint completament les formes gòtiques de la baixa edat mitjana. Ara els edificis serien més petits i més baixos que els gòtics, perquè es volien adaptar a les proporcions del cos humà, eix humanista del Renaixement. És per això que els edificis es decoraven amb senzillesa i austeritat. En el seu conjunt, pretenien donar una sensació d’ordre i harmonia.

L’arquitectura del Quattrocento:

Entre els arquitectes del Quattrocento destaca la figura de Filippo Brunelleschi (1377-1446), el qual va obrir el camí als altres arquitectes renaixentistes per les seves innovacions estilístiques basades en les lleis de la geometria. Va ser considerat com el primer artista complet, perquè era arquitecte, pintor i escultor.

D’entre les obres de Brunelleschi sobresurten la cúpula de la catedral de Florència, la façana del Palau Pitti, l’Hospital dels Innocents, la capella Pazzi i esglésies com ara la de San Lorenzo o la del Santo Spirito, que es van convertir en models d’art renaixentista i van ser imitades en moltes altres construccions italianes i de la resta d’Europa.

cupula florencia.gif

Cúpula de la Catedral de Florència de Brunelleschi, iniciada el 1418.

Sanlorenzo.gif

Església de Sant Llorenç a Florència (1422-1470), obra de Brunelleschi. La planta de creu llatina i la repetició d'elements reforcen la sensació de profunditat espacial.

Un altre arquitecte destacat del Quattrocento va ser Leon Battista Alberti (1404-1472), que va construir el palau Rucellai de Florència i l’església de Sant Andreu de Màntua.

palazzo rucellai.JPG

Palau Rucellai de Florència (segle XV), disseny d'Alberti.

L’arquitectura del Cinquecento:

En el segle XVI el gran centre de l’arquitectura renaixentista va traslladar-se a la ciutat de Roma, on es van construir edificis magnífics sota el grans mecenatge que els papes Alexandre VI, Juli II, Lleó X i Climent VII van exercir sobre les arts.

D’entre els grans edificis que es van construir en aquesta etapa a Roma va destacar la basílica de Sant Pere, de dimensions colossals i caracteritzada per la grandiositat i la senzillesa dels seus elements, en la qual van participar tres dels millors arquitectes d’aquell temps: Donato d’Angelo Bramante (1444-1514), que en va fer el primer projecte d’una església de clau grega (amb els braços iguals), amb voltes de mig canó i una cúpula al centre de la creu; Miquel Àngel (1475-1564), que va continuar les obres i en va modificar la cúpula tot erigint-hi una construcció impressionant; i Carlo Maderno (1556-1629), a qui devem la resta de l’edifici.

sant pere del vatica.jpg

Sant Pere del Vaticà a Roma (segle XVI). En la seva construcció van participar tres dels millors arquitectes d’aquell temps: Bramante, Miquel Àngel i Maderno. La cúpula emergeix de manera espectacular i els murs exteriors, decorats amb enormes pilastres, donen a l'edifici una gran monumentalitat.

san pietro in montorio.jpg

Templet de San Pietro in Montorio a Roma (1502), obra de Bramante.

Un altre focus d’aquest període va ser la ciutat de Venècia, on es van construir esglésies i palaus fantàstics. A Venècia es va generalitzar un nou tipus de construcció civil, la vil·la, que era una casa de camp de l’aristocràcia. Andrea Palladio (1508-1580) va ser un dels arquitectes principals d’aquesta etapa, i va fer vil·les i esglésies molt importants a Venècia i pels voltants, com ara l’església del Redemptor.

L’art del Renaixement

dilluns, 1/11/2010

En el terreny artístic, el Renaixement és, en primer lloc, un moviment italià que acompanyava l’humanisme racional del segle XV. Així, el canvi de mentalitat cultural també es va reflectir en l’art. Si a l’edat mitjana l’art tenia una funció essencialment religiosa, la influència de l’humanisme va promoure la recuperació de les regles de l’art clàssic.

D’aquesta manera va desenvolupar-se un nou corrent artístic, l’estil renaixentista, on l’individu i la natura van començar a ser tractats com un tot harmònic del qual es pretenia destacar la seva bellesa. Igual que va passar en els corrents de pensament humanistes, l’ésser humà va passar a convertir-se en el centre de l’univers i els artistes van passar a preocupar-se per plasmar a les seves obres un ideal de bellesa.

La_naissance_de_Vénus.jpg

En síntesi, tres són els trets característics de l’art del Renaixement:

1. L’acostament a l’individu i la natura, abandonant el característic esquematisme de l’època medieval per passar a reproduir la figura humana i la natura. Especialment en les arts plàstiques, la influència de l’humanisme és notòria.  En els temes, els pintors i escultors van exaltar la figura humana, sovint d’una forma idealitzada, i van tenir cura de manera especial de la seva representació. L’ésser humà es va convertir en el centre de l’art i els artistes es van preocupar per plasmar un ideal de bellesa.

2. El desenvolupament de la perspectiva, des d’un punt de vista tècnic, com a conseqüència d’aquest nou esperit figuratiu. Els artistes renaixentistes van cercar la proporció i l’harmonia, motiu pel qual van ordenar les escenes, van inventar i fer servir fórmules matemàtiques i van projectar meticulosament la composició dels seus quadres.

3. El retorn als clàssics, tot recuperant els cànons grecs i romans, com a model ideal d’equilibri i mesura. D’aquesta manera, els artistes renaixentistes van abandonar les formes grandioses i l’abundant decoració del gòtic i van cercar els elements formals a les formes simples i harmonioses de l’art clàssic, perquè consideraven que l’art era també una ciència que tenia les seves pròpies lleis i que aquestes ja havien estat descobertes a l’antiguitat pels artistes grecs i romans.

david.jpg

D’altra banda, l’estil renaixentista es va desenvolupar en dues grans etapes:

1. El Quattrocento. El Renaixement va sorgir a la ciutat italiana de Florència a començaments del segle XV (Quattrocento, 1400-1500), tot i que en la pintura ja hi havia clars precedents al segle XIV (Trecento). En un període de prosperitat econòmica un cop superada la crisi baixmedieval, Florència va esdevenir la capital artística de l’Europa humanista del quatre-cents gràcies al mecenatge d’algunes de les principals famílies nobles de la ciutat, com ara els Medici. Ben aviat, aquesta nova visió de l’art s’expandiria per les altres grans ciutats italianes del període: Venècia, Milà, Màntua, Urbino i, sobretot, Roma.

2. El Cinquecento. Des dels nuclis urbans italians, en el segle XVI (Cinquecento, 1500-1600), l’estil renaixentista es consolidaria a Itàlia i s’expansionaria per tota Europa arribant a la maduració de l’estil i al seu màxim esplendor com a expressió artística. En aquest període, però, la capital artística seria passaria a la ciutat de Roma, gràcies al patrocini dels artistes exercit per l’Església.

Michelangelo_-_Fresco_of_the_Last_Judgement.jpg

Al Renaixement va ser quan la societat va començar a considerar el treball d’arquitectes, escultors i pintors com a Art, possibilitant als creadors de sortir de l’anonimat al que havien estat condemnats en l’època medieval en la qual l’artista era un simple artesà que treballava al seu taller i no firmava les seves obres.  Aquesta concepció va canviar per esdevenir figures que firmaven les seves obres i gaudien de reconeixement social i prestigi. A més, els artistes renaixentistes eren molt cultes i eren capaços de desenvolupar diverses disciplines. És per això que molts artistes van ser escultors, pintors i arquitectes, i fins i tot n’hi va haver que van destacar com a inventors i científics.

Els artistes disposaven del suport dels mecenes, que eren persones riques que finançaven les obres i en protegien els autors. En el Renaixement, als tradicionals encàrrecs de l’Església, s’hi van afegir i consolidar els de les famílies riques procedents de la burgesia de les ciutats. D’aquesta manera, burgesos i papes es van convertir en els principals mecenes dels artistes.

Humanisme i Renaixement

dissabte, 30/10/2010

Europa va encetar des de mitjans del segle XV un període d’expansió demogràfica i econòmica que es prolongaria al llarg del segle XVI. A més, durant el segle XV es va fer palès que, paral·lelament a les transformacions econòmiques i polítiques, al camp de les idees s’estaven produint canvis importants.

El concepte de “Renaixement” és un nom que s’aplica a l’època artística, i per extensió cultural, que va donar començament a l’Edat Moderna i en la qual es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa en els segles XIV i XVI, comportant un trencament amb la visió medieval del món.

D’aquesta manera, ja des del segle XIII van produir-se a Europa tot un seguit de transformacions que anunciaven la fi de l’edat mitjana i l’aparició d’una nova era. Aquestes transformacions van prendre un ritme accelerat al llarg del segle XV, anunciant el pas de l’edat mitjana cap a la modernitat a través de:

Da_Vinci_Vitruve_Luc_Viatour.jpg1. El ressorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment a Flandes i a Itàlia. La ciutat es converteix en un centre econòmic i polític, així com cultural i artístic.

2. L’aparició de la burgesia com a classe social ascendent.

3. L’aparició de poders monàrquics forts.

4. Els grans descobriments geogràfics, que van afavorir una visió unitària del món.

5. La difusió de la filosofia clàssica. Des d’aquest moment es tendeix a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Es desenvolupava l’Humanisme com a corrent vital que veia l’home com a centre i mesura fonamental de totes les coses enfront del teocentrisme.

6. Una major llibertat de pensament, allunyada del dogmatisme medieval, corresponent a un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l’aparició de la impremta afavoreixerien la difusió de les noves idees. La cultura passava així dels monestirs als carrers de les ciutats.

A l’edat mitjana s’havia imposat una concepció del món força jerarquitzada i immutable, en la qual tot depenia de la voluntat divina. Els éssers humans, als quals només els corresponia d’obeir aquesta voluntat de Déu, coneixien els seus designis a través de l’Església.

A mesura que van anar sorgint les ciutats i es va imposar una economia més monetària, la població va començar a qüestionar aquestes idees. Des d’un punt de vista científic i filosòfic, durant els segles XIII i XIV, van sorgir opinions que criticaven les idees escolàstiques. Per exemple, Roger Bacon i Guillem d’Occam van rebutjar que la correcta interpretació del món havia de deduir-se de les idees dels savis antics i, al contrari, van proposar basar-se en l’observació de la natura i en l’experimentació.

Al segle XV, aquests corrents crítics van consolidar-se, especialment a les ciutats del nord d’Itàlia i als Països Baixos, i al segle XVI es van estendre per tota Europa.

Al segle XV, la burgesia estava en auge. Cada cop era més nombrosa i més rica. Per aquest grup social, el valor de les persones no residia en el llinatge, sinó en la seva capacitat d’obtenir riquesa. A diferència d’allò que preconitzava l’Església, per a ells l’home era un ésser capaç d’observar, analitzar, canviar i dominar el seu entorn.

God2-Sistine_Chapel.png

La frase “l’home és la mesura de totes les coses” expressava molt bé la seva actitud davant de la vida. Tot s’analitzava en funció de les repercussions positives o negatives que pogués tenir per a l’home. Per això, podem afirmar que la seva filosofia era antropocèntrica i no teocèntrica. S’interessaven molt més pel món natural i social que no pas per les qüestions espirituals. Déu deixava de ser el terme central de referència en benefici del propi ésser humà.

Molts homes es van dedicar a l’estudi dels filòsofs i científics antics, grecs i romans, fins aleshores considerats pagans i, per tant, prohibits. Creien que havien de ser estudiats directament i no a través de les versions de l’Església. Per aquesta raó defensaven la idea de que s’havia d’escriure en les llengües vulgars, les que parlava la gent, i no en llatí.

Presse_a_bras_en_bois_de_Gutemberg.jpgA l’èxit i la difusió d’aquests pensadors, denominats humanistes, hi van contribuir enormement algunes innovacions tècniques. Ja des del segle XII, a través dels àrabs, s’havia començat a difondre a Europa la fabricació i l’ús del paper, el qual podia ser produït en grans quantitats i resultava molt més barat que el pergamí o el papirus.

Tot i això, el fet realment important va ser la difusió dels caràcters o tipus mòbils per a la impremta perfeccionada per Gutenberg a la primera meitat del segle XV (1455), amb la qual s’evitava la còpia manuscrita dels llibres, que podien divulgar-se amb molta més rapidesa.

El pensament humanista és, en definitva, una concepció filosòfica del món que situa l’home en el centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de l’home per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment l’obra de Plató, és l’instrument fonamental per a aquesta reflexió. L’Humanisme és un estil de vida on l’humanista és l’home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l’art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.

D’aquesta manera, l’Humanisme va ser un moviment intel·lectual destinat a transformar les estructures mentals medievals, per adaptar-les a un tipus de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura medieval, els éssers humans van poder reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus ja que havien demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals.

Els humanistes van cercar en l’antiguitat clàssica, en textos i en les restes arqueològiques que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l’home és el centre de l’univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l’envolta amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l’humanisme era laic però no anticristià perquè defensava una religió més personal i directa, en què l’home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions religioses.

Maquiavel.jpgD’entre els humanistes podem destacar Marsilio Ficino, de Florència, que va dedicar-se a l’estudi del grec antic; Giovanni Pico de la Mirandola, també afincat a Florència, que va ser un dels més grans defensors de les possibilitats de l’ésser humà; Baltasar Castiglione, de Roma, així com Nicolàs Maquiavel, de Florència, que es van interessar per la vida política i van proposar l’ideal polític de defensa dels interessos del seu Estat amb intel·ligència i habilitat, enfront dels poders tradicionals de l’Imperi o del Papat.

En el camp de la ciència, es van assolir notables avenços mitjançant l’aplicació de mètodes d’anàlisi independents dels criteris religiosos. Tal vegada, el més notable va ser l’aplicació de la teoria heliocèntrica de Nicolau Copèrnic, astrònom polonès que va trencar amb la tradició geocèntrica de Ptolomeu (l’acceptada per l’Església). Copèrnic va arribar a la conclusió que la Terra i els planetes giren al voltant del Sol, per raons matemàtiques. Una mica més tard, Galileu Galilei, natural de Pisa, va contribuir notablement a la consolidació de les idees copernicanes amb la introducció d’un nou instrument: el telescopi.

A les ciutats del segle XV, també s’hi van transformar els gustos. La burgesia, que va passar a ser la compradora d’obres d’art, fruïa més amb les formes harmonioses inspirades en l’Antiguitat clàssica que no pas amb l’exaltació religiosa pròpia de l’edat mitjana.

Van aparèixer aleshores els mecenes: persones molt riques que mantenien artistes, científics i intel·lectuals i fomentaven la vida cultural. Els artistes van adquirir una importància creixent: van deixar de ser personatges anònims i es van esforçar per imprimir la seva personalitat i estil en les seves obres. En general, els artistes renaixentistes van ser homes polifacètics: pintors, escultors i arquitectes.

El París del segle XVIII: La crisi de la monarquia i la Llum de la Il·lustració (1715-1789)

dissabte, 30/10/2010

En el pla polític, el regnat de Lluís XV va trobar una França en crisi. El regent Felip d’Orleans, després de fer-se amb el poder forçant el parlament de París a obviar la voluntat de Lluís XIV de constituir un Consell de Regència, va mirar de redreçar les finances per mitjà d’expedients i confià al financer escocès John Law la creació d’una banca d’emissió; però l’emissió constant de paper del tresor acabaria produint la bancarrota de l’Estat.

Mort el regent, amb l’ascensió de Lluís XV al tron, el cardenal Fleury, prudentment, millorà la situació econòmica de França. En morir aquest, el 1743, el rei es deixà dominar per Madame de Pompadour, una de les seves favorites i “amant titular”. El 1740 i el 1756 França entrà en guerra, i el 1763 la pau consagrà la pèrdua de l’imperi colonial (l’Índia, Amèrica).  La guerra agreujà la situació, i el descontentament cresqué. Choiseul intentà de redreçar la situació, però topà amb els parlaments i la situació empitjorà. El regnat de Lluís XV no va fer res més que incrementar les desigualtat socials.

Louis_XV_France.jpg

En el segle XVIII, París es converteix a les idees filosòfiques de les Llums. La Il·lustració penetrava amb força i en els principals cafès (com el Procope) es començaven a discutir conceptes com igualtat, llibertat i sobirania nacional. Comencen a conviure dues ciutats en una: d’una banda, trobem el París popular, brut, pudent i tenebrós amb carrers poblats de misèria; de l’altra, el París de les Llums, la ciutat elegant dels aristòcrates que van sobreviure a la bancarrota, la luxosa capital d’Europa.

Fills d’aquesta distribució social eren els components de la Il·lustració francesa que van passar per París exposant el seu pensament: Rousseau, el fill d’un ric joier; Voltaire, un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes; Condillac, un sacerdot; Condorcet, un marquès; Diderot, fill d’una rica família d’artesans; D’Alembert, fill natural d’un aristòcrata. El seu objectiu no seria cap altre més que salvar la monarquia i l’status quo mitjançant reformes, però el seu discurs aniria calant en la jove burgesia pujant i en la baixa aristocràcia. Les classes populars ja tenien suficient a sobreviure com per preocupar-se dels nous pensaments que corrien pels luxosos salons aristocràtics.

Salon_de_Madame_Geoffrin.jpg

Lluís XV, profundament impopular, va morir el 1774, i el seu successor, Lluís XVI, va haver de cridar de nou els parlaments exiliats. Turgot procurà de reformar el règim (lliure circulació dels grans, intent d’igualtat fiscal), però aquesta política liberal desplagué als privilegiats, i Turgot fou bandejat. Els seus successors (Necker, Calonne) es mantingueren gràcies als emprèstits, i els privilegiats (nobles i eclesiàstics) refusaren la igualtat fiscal. El rei convocà, doncs, els estats generals (1789). França esdevingué llavors un “agregat inconstituït de pobles desunits”. A més, les institucions restaren inadaptades a un país en plena ufana demogràfica. L’expansió econòmica fou frenada pels entrebancs del comerç i la feblesa del crèdit. Els filòsofs de la Il·lustració criticarien aquest règim, basat en la desigualtat.

Lluís XVI.jpg

En aquest període segueixen realitzant-se construccions importants com l’École Militaire, l’Odeon, el Pantheon i Saint Suplice. El pont de Lluís XVI a la Concorde es connectaria amb la plaça Lluís XV donant lloc a la primera plaça reial oberta: La Concorde. El 1785, els encarregats de recaptar els peatges de mercaderies farien construir les primeres rotondes a la plaça de Stalingrad i a la plaça de la Nació. D’altra banda, els jardins del Palais Royal van ser condicionats per a la seva obertura al públic.

pontlouisxvi.jpg

Le Grand Siècle a París (1610-1715)

dissabte, 30/10/2010

Ja en el segle XVII, París aniria convertint-se en la primera capital d’Europa, a més de seu de la més potent monarquia absoluta. Sota Lluís XIII (1610-1643) començava la gran època de França –le Grand Siècle–. El 1610 s’obrí mig segle ple d’aldarulls. La regent, Maria de Medicis, va deixar governar uns incapaços. Mancada de diners, la regent va convocar els estats generals el 1614, que no adoptaren cap decisió. Paral·lelament, la política pro-catòlica exasperà els protestants, que es revoltaren.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII cridà al govern el cardenal Richelieu, el qual intentà d’esclafar els protestants i els nobles i de reforçar el poder reial. Els protestants perderen els últims bastions. La repressió caigué sobre les grans figures del protestantisme francès (Montmorency). Els parlaments foren emmordassats i les revoltes populars foren esclafades (Croquants). Per consolidar la seva dictadura, Richelieu desenvolupà l’exèrcit i la marina, creà colònies, nomenà intendents i encarregà l’Académie de vigilar els intel·lectuals. Abocada a la guerra contra la monarquia hispànica, la corona mirà d’utilitzar la revolta catalana; però, desapareguts Richelieu i Lluís XIII (1643), la monarquia va passar per una situació crítica.

palais-royal.jpg

A París, Lluís XIII crearia durant el seu regnat noves fortificacions a la vora dreta del Sena per permetre l’expansió de la ciutat. Així, anirien apareixent nous barris que van anar substituint els antics camps agrícoles del faubourg Saint-Honoré, de l’Ile Saint-Louis, del  Marais i del faubourg Saint-Germain. A més, Richelieu va fer-se construir el majestuós Palais-Cardinal (avui Palais-Royal) i Maria de Medicis va traslladar-se del Louvre al palau de Luxemburg com a domini personal. A més, el regnat de Lluís XIII i Richelieu va fer honor al nom d’absolutisme “il·lustrat” amb un important impuls a les lletres i les arts, permetent l’aparició de les primeres obres filosòfiques de Descartes (El discurs del mètode) o els drames en vers de Corneille.

El regnat de Lluís XIV, el Rei Sol (1643-1715), marcaria l’imaginari de la Grandeur francesa i de l’absolutisme francès. Un aixecament popular (la Fronda, 1648-53) contra el seu ministre, Mazzarino,durant la seva minoria d’edat motivaria el canvi del palau reial cap a Versalles, definitiu des de 1682. A Versalles moriria el Rei Sol després de 72 anys de regnat.

Louis_XIV_of_France.jpg

El cardenal Mazarino va continuar amb la política de Richelieu i el fisc s’afeixugà; aleshores es produí l’explosió de la Fronda, que fracassà a causa de la divisió dels parlamentaris i de la por dels nobles davant els moviments populars. Mazarino restablí un poder fort, però França restà arruïnada per la guerra. La victòria permeté l’annexió d’Alsàcia, l’Artois i, al sud, les terres rosselloneses, el 1659, pel tractat dels Pirineus. En morir Mazarino (1661), començà el regnat personal de Lluís XIV, que significà el triomf de la monarquia absoluta.

Exercint una autoritat indivisa, el rei va envoltar-se d’un personal bàsicament burgès. Els estats provincials foren reduïts al silenci; els intendents venien a ésser “el rei a la província”. L’exèrcit esdevingué un dels fonaments del règim, gràcies a Louvois. Quant a les finances, Colbert, el favorit del rei, va establir una comptabilitat rigorosa i va imposar un dirigisme industrial i el proteccionisme. A més, foren creades arreu companyies de comerç i foren fundades colònies (Louisiana). Desitjós d’un règim de prestigi, de cara a la glòria, el rei féu construir el palau de Versalles, que arruïnà l’estat i aïllà el sobirà. Aquest regnat fou sotraguejat per una sèrie de revoltes populars, ofegades cruentament. La revocació de l’edicte de Nantes (1685) intentà d’eliminar els protestants, cosa que provocà la revolta occitana dels camisards (1702-10).

El Rei Sol va intentar convertir-se en l’amo d’Europa (ho prova la seva política de mecenatge), però no comprengué que el poder havia d’ésser també militar i terrestre, tant com comercial, colonial i marítim. Així, a partir del 1667 es produïren un seguit de guerres ruïnoses. Això permeté l’annexió del Franc Comtat i de Flandes, de completar la d’Alsàcia (1681) i l’ascensió d’un Borbó al tron d’Espanya, però el regnat acabà amb una colla de fracassos. França restà aïllada, amb una situació econòmica desastrosa. Les revoltes es multiplicaren, igualment com les crítiques contra el règim, de manera que, en morir el rei (1715), el país, segurament, se sentí més alleujat que no pas entristit.

salpetriere.jpg

Tot i la marxa de la monarquia de la capital, París no deixaria de créixer (arribant als 500.000 habitants) i es mantindria com a centre intel·lectual del país. Les construccions majestuoses van prosseguir sota l’autoritat de Jean Baptiste Colbert, únic administrador i governador de la capital, que va recórrer, entre d’altres, a l’arquitecte François Mansart.

Daten del finals del segle XVII, l’inici de la construcció dels amplis bulevards, la columnata del Louvre (que marca l’inici de l’estil clàssic en oposició al barroc italià), els Invalides, l’Observatori, l’Hospital de la Salpêtrière, les portes de Saint Denis i Sant Martí, els jardins de les Tuilleries y la manufactura dels Gobelins. A més, Colbert introduiria, el 1663, el primer sistema d’enllumenament de la ciutat, il·luminant amb 6.000 llànties d’oli les nits parisenques. Colbert també reforçaria el cos de policia i introduiria el cos de carters. Aquesta opulència arquitectònica contrastava fortament amb el París popular on es vivia en condicions d’amuntegament i misèria.

Política internacional i herència dels Reis Catòlics

diumenge, 24/10/2010

En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics.

Així, el rei Ferran va ser l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó amb la idea de convertir els seus Estats en una gran potència política i militar al Mediterrani.

aragon14.gif

L’ocupació del sud d’Itàlia. El primer objectiu d’aquesta política va ser l’ocupació del Regne de Nàpols, que des del rei Alfons el Magnànim havia estat vinculat a la Corona d’Aragó. Aquest fet va ser qüestionat a finals del segle XV per la monarquia francesa (per qüestions d’herència) i, d’aquesta manera, França va llançar-se a la conquesta d’aquest regne.

En conseqüència, Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar Nàpols. Ferran d’Aragó no podia permetre aquesta intromissió i, sota el pretext que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va esclatar la guerra entre les tropes castellanes i aragoneses, d’una banda, i les franceses, de l’altra. El resultat de la guerra va ser favorable a Ferran, que el 1504 va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt dels seus Estats aragonesos.

Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses.

En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.

L’herència de la monarquia dels Reis Catòlics. La reina Isabel de Castella va morir el 1504, fet que va estar a punt de suposar la fi de la unió dinàstica. Segons els drets dinàstics, la Corona de Castella corresponia a la seva filla Joana, anomenada la Boja, mentre que Ferran s’havia de retirar als seus dominis aragonesos.

Johanna_die_Wahnsinnige.jpg

Però, a causa d’una malaltia mental de Joana que la incapacitava per a exercir com a monarca, la pròpia Isabel va nomenar Ferran com a regent de la Corona castellana fins que Carles, el fill de Joana i de Felip el Bell (nét de l’emperador Maximilià d’Àustria), fos major d’edat.

D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran sense descendència en el seu nou matrimoni, Carles V va acumular una doble herència: la que procedia dels seus avis materns (Isabel i Ferran) i consolidava la unió dinàstica castellano-aragonesa i la que provenia dels seus avis paterns (l’emperador Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya). Així, quan, a la mort de Ferran, Carles V va arribar al poder, el 1516, la Monarquia Hispànica es va convertir en el principal Imperi europeu.

Habsburg_Map_1547.jpg

Expansió peninsular i unitat religiosa de la monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

Una de les grans fites d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, va ser aconseguir la unificació dels territoris peninsulars sota la autoritat reial ampliant força els seus territoris.

CastillaLeon_1360.png

Per tal d’aconseguir-ho, van desenvolupar una intensa activitat diplomàtica i també bèl·lica que comportaria, com a principals conseqüències:

1. La conquesta del Regne de Granada, l’últim territori peninsular en poder dels musulmans. Al llarg de deu anys de combats, l’exèrcit dels Reis Catòlics va mantenir una dura lluita contra el Regne de Granada. Després de la Guerra civil castellana (1475-1479) es va reprendre la conquesta del Regne de Granada. Aprofitant que aquest regne es trobava en crisi dinàstica entre el soldà, el seu germà el Zagal i el seu fill Boabdil.

reino-nazari-de-granada.gif

La guerra s’acabaria el 2 de gener de 1492 amb l’ocupació d’aquesta ciutat. La victòria en aquesta guerra va significar: l’aparició d’un exèrcit estructurat i professional, independent de la noblesa, que estaria format pels terços reals; l’aportació de grans recursos econòmics; i el repartiment dels territoris granadins entre senyors de la noblesa, apareixent així nous senyorius.

La_rendición_de_Granada.jpg

El Papa Innocenci VIII va concedir als Reis Catòlics el dret de Patronat sobre Granada i les illes Canàries, el que suposava el control de l’Estat en els assumptes religiosos.

2. Mitjançant el Tractat de Barcelona de 1493, Carles VIII de França va tornar a Ferran II d’Aragó el Rosselló i la Cerdanya, a canvi de la no-intervenció castellana en els afers italians. Tot i això, Ferran va acabar intervenint militarment a Nàpols.

3. El 1515, actuant Ferran com a regent de Castella un cop morta Isabel, els seus exèrcits, aprofitant el fet que Castella es trobava en guerra amb França, van envair el Regne de Navarra, Estat aliat dels francesos, i el van incorporar a la Monarquia Hispànica. El Regne de Navarra estava dividit en dos bàndols, agromontesos i beamontesos, cadascun partidari d’un rei distint. Els reis de Navarra van signar un tractat amb el rei de França per a poder-se defensar dels atacs constants del Regne de Castella. A causa del fet que els reis de Navarra van fomentar certes doctrines religioses que va disgustar el Papa, se’ls va concedir un una butlla d’excomunió.

El 1512 Ferran el Catòlic va demanar permís a Navarra, aliada natural de França, perquè les tropes castellanes passessin per Navarra per a atacar a França. La resposta negativa per part del rei navarrès va ser motiu suficient perquè Ferran el Catòlic ordenés al duc d’Alba l’ocupació de Navarra, demanant així ajuda als seus partidaris (els beamontesos) i, en menys d’un any, l’Alta Navarra es va incorporar a la Monarquia Catòlica. Només es va trobar certa resistència en alguns punts del sud, i la ciutat de Pamplona, la capital, va caure només en tres dies.

la-españa-de-los-reyes-catolicos.jpg

4. Finalment, els Reis Catòlics van dur a terme una política d’enllaços matrimonials amb els reis de Portugal. Per això, dues de les seves filles, Isabel i Maria, van casar-se, successivament, amb el rei portuguès.

D’altra banda, després de la conquesta de Granada, la uniformitat religiosa dels seus regnes va convertir-se en un objectiu prioritari per a la nova monarquia. Per aconseguir la unitat religiosa, la monarquia va reforçar el Tribunal de la Inquisició amb el consentiment papal. Aquest tribunal s’encarregava de vetllar pel manteniment de la puresa de la fe i de perseguir els heretges i els falsos conversos. Els condemnats a mort per aquest tribunal eren cremats a la foguera o executats amb el garrot.

Una butlla del Papa Sixt IV de 1478 va crear la Inquisició a Castella per a un control de la puresa de la fe, i més tard seria introduïda a la Corona d’Aragó. La Inquisició va esdevenir, per tant, l’única institució comuna per als dos regnes. Cal destacar la presència Tomás de Torquemada com a Inquisidor General.

inquisición.jpg

El pas següent en la unificació religiosa va ser l’expulsió dels jueus. Primer es va instar aquests a convertir-se al catolicisme, i els qui no ho van fer van ser perseguits i, finalment, el 1492, van ser expulsats dels regnes hispànics. Es creu que en van marxar uns dos terços (unes 80.000 persones), convertint-se al catolicisme els altres. L’expulsió dels jueus va suposar una gran pèrdua econòmica per als dos regnes. Tot i això, els que van adoptar el cristianisme, anomenats conversos o judeoconversos, van patir una persecució inquisitorial molt dura, que va durar segles.

D’altra banda, als musulmans de Granada se’ls va garantir el manteniment de la seva religió i els seus costums. Però a partir del 1499 es van començar a imposar els bateigs obligatoris, fet que va comportar l’aparició de moriscos (musulmans batejats). Finalment, el 1502, després de la revolta de les Alpujarras, va obligar-se a tots els musulmans de Castella a ser batejats o a exiliar-se. La mesura es va aplicar posteriorment als regnes de València i d’Aragó. Poc a poc, els musulmans que es van quedar als territoris de les dues corones hispàniques després de 1492 (moriscs) van ser obligats a convertir-se, encara que van continuar més o menys d’amagat amb els seus costums i tradicions, fins que van ser expulsat definitivament l’any 1609.

catholic monarchs.jpg

El resultat d’aquesta acció de neteja religiosa va ser la creació d’un país de civilització cristiana i el començament de la identificació de pàtria i religió dins del context de la Monarquia Hispànica. La denominació de “Reis Catòlics” prové de la gran tasca que Isabel i Ferran van fer per a difondre el catolicisme i combatre els que tenien d’altres creences religioses, com jueus i musulmans. Aquesta denominació els va ser concedida pel Papa Alexandre VI l’any 1494, després d’haver acabat la conquesta de Granada.