Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

L’escultura barroca

dilluns, 15/11/2010

L’arquitectura barroca va associada a l’arquitectura i l’urbanisme en el qual va integrar-se. La temàtica escultòrica barroca va ser, per tant, fonamentalment religiosa (hagiografia cristiana), civil (plasmació de l’heroi cristià i mitificació de monarques i papes) i al·legòrica (en especial, en els monuments funeraris i commemoratius).

L’escultura barroca va tenir les característiques següents:

  • Una concepció del cos humà allunyada del cànon grecoromà.
  • Es va imposar el realisme i el naturalisme. Les escultures van adquirir trets personals i moviments naturals.
  • Les escultures representaven personatges amb una expressivitat dels sentiments molt intensa.
  • Les figures van adquirir una gran mobilitat, energia i vitalitat. Sovint s’enllaçaven en composicions complexes, contorsions i postures forçades.
  • Es van crear efectes lluminosos amb els plecs de la roba i els gestos de les figures, que formaven zones de llum i ombra.

La representació del moviment també va ser el principal objectiu dels escultors barrocs. Les línees corbes, obliqües, donaven una impressió d’equilibri inestable, com si els personatges haguessin estat capturats en un moment fugaç de l’acció. Les vestimentes van adquirir una gran importància com a part integrant del moviment de les representacions: les seves formes s’inflaven i els plecs es multiplicaven.

diana cazadora.jpg

Diana la caçadora, d’Antoine Coysevox. El retrat escultòric ens presenta a Maria Adelaida de Savoia representada com a Diana. Malgrat que segueix fidelment les normes de l’Académie, l’obra aconsegueix transmetre la gràcia i la vitalitat de la millor època clàssica en ple Barroc.

A més d’un gran arquitecte, el polifacètic Gian Lorenzo Bernini va ser l’escultor principal del barroc i un dels escultors més grans de tots els temps. Entre les seves obres destaquen Apol·lo i Dafne, la Tomba d’Urbà VIII, l’Èxtasi de santa Teresa i la Càtedra de sant Pere. La producció d’aquest artista estava molt influïda pel sentiment i l’expressivitat de les escultures de Miquel Àngel.

santa teresa bernini.jpg

L’Èxtasi de Santa Teresa de Bernini, obra en la qual l’escultor encabeix en una petita capella el grup escultòric format per Santa Teresa i l’Àngel. Per a la seva realització Bernini fa servir bona part dels recursos típics del Barroc creant un espai amb una forta càrrega tridimensional que gairebé esdevé una representació teatral.

Apolo y Dafne.JPG

Apol·lo i Dafne de Bernini (1625). L’escultor representa en aquesta obra el punt culminant del relat mitològic: Dafne és atrapada per Apol·lo i es converteix en arbre. Bernini aconsegueix una gran impressió de moviments gràcies a la roba i als cabells, que sembla que floten en l’aire, i dóna dinamisme al grup escultòric tot concebent-lo en una espiral ascendent.

Rome 13.jpg

Font de la plaça Navona de Roma, obra de Bernini.

bernini8.jpg

Baldaquí de Sant Pere de Roma, obra de Bernini.

També va destacar l’escultura barroca espanyola, que va continuar el camí iniciat en el Renaixement i la majoria de les imatges eren de fusta policromada, és a dir, de fusta pintada. L’escultura va dependre dels encàrrecs de l’Església, i per això domina la temàtica religiosa ja que, fonamentalment, les obres van ser retaules per a esglésies i imatges per a les processons. La introducció del realisme va aconseguir en la imatgeria proporcions veritablement dramàtiques on predominaven les cares demacrades, les ferides obertes i les mostres de dolor i patiment.

Escultors com Gregorio Fernández, Juan Martínez Montañés o Alonso Cano van realitzar, amb un gran realisme, nombroses talles de Crists jacents, crucifixions i Mares de Déu dels Dolors, entre d’altres. I per a cloure l’etapa barroca, Francisco Salzillo va realitzar els conjunts escultòrics dedicats als passos de processons.

Gregorio_Fernanadez_Piedad.jpg

Mare de Déu dels Dolors dins del conjunt escultòric de la Pietat, obra de Gregorio Fernández. En aquesta obra destaquen els grans plecs, el dramatisme, el realisme i l’expressivitat del rostre i les mans de la Mare de Déu.

A Catalunya, en escultura barroca van ser molt representatius els retaules que ornamenten moltes esglésies, com ara la d’Arenys de Mar. La majoria eren de fusta tallada i a vegades policromada. Aquests retaules eren elaborats per famílies artesanes de poblacions com ara Valls, Vic o Manresa, entre d’altres.

retaule arenys de mar.jpg

Retaule de l’església d’Arenys de Mar, obra de l’escultor Pau Costa.

L’arquitectura barroca

dilluns, 15/11/2010

Els edificis barrocs cercaven la total integració dels espais i el trencament amb les zones que interrompien aquesta continuïtat. Així, les construccions barroques tenen un sentit teatral de l’espai, de manera que l’espectador no es troba en un lloc de l’espai, sinó immers en el mateix espai, absort pel moviment i per la interrelació de cada part en un tot. En definitiva, aquestes edificacions es construïen amb l’objectiu de cridar l’atenció dels vianants.

Per aconseguir-ho feien servir diversos procediments que caracteritzen genèricament l’arquitectura barroca:

  • L’ús de línies corbes i de columnes en espiral que es retorcen, anomenades columnes salomòniques.
  • La incorporació de formes el·líptiques o ovals en les plantes dels edificis.
  • La creació d’efectes lluminosos a les façanes per mitjà de la utilització d’entrants i sortints i frontons partits que creaven zones de llum i d’ombra.
  • L’abundància (o recarregament) de decoració, ornamentació i guarniments a les façanes, en les quals es combinaven pintura, escultura i arquitectura.
  • L’ ús de materials rics i cridaners, com ara els marbres de colors.
  • La monumentalitat i l’efectisme, que s’accentuaven per exalçar el monarca absolut o l’Església.

Roma va ser la ciutat on va néixer l’estil barroc en el segle XVII. Després del Concili de Trento, en plena aplicació de la Contrareforma, els papes van decidir reestructurar Roma per reforçar el seu paper com a centre de la cristiandat. D’aquesta manera, la remodelació de la ciutat va consistir en la construcció de grans esglésies en el nou estil barroc i de places i avingudes que unien els principals edificis religiosos de la ciutat.

Gian Lorenzo Bernini va ser l’arquitecte escollit pels papes per fer els projectes més espectaculars i el màxim representant de l’arquitectura barroca. Va dissenyar la plaça de Sant Pere de Roma amb la seva gran columnata el·líptica i el baldaquí a l’interior de la basílica, paradigmes de l’estil barroc. A més, va fer alguns dels principals edificis i places de la ciutat.

Saint_Peter's_Square.jpg

Plaça i columnata de Sant Pere del Vaticà a Roma, obra de Bernini (1667). L’obra resultant és monumental i simbolitza l’abraçada de l’Església als seus fidels.

Vaticano - Columnata Plaza San Pedro.JPG

Detall de la columnata de Sant Pere del Vaticà.

Un altre arquitecte barroc destacat va ser Francesco Borromini, que, entre altres edificis, va dissenyar l’església de San Carlo alle Quattro Fontane, plena de corbes i de moviment.

san_carlo_alle_quattro_fontane_rome.jpg

Església de San Carlo alle Quattro Fontane a Roma, obra de Borromi. En ella l’arquitecte va crear una planta irregular basada en un oval i va vestir-la amb uns murs en contínua ondulació que engrandeixen visualment les veritables dimensions de l’edifici que és coronat al centre per una cúpula ovalada.

L’arquitectura barroca aviat es va estendre per gairebé tot el continent europeu.

A França el barroc es va caracteritzar per les línies rectes i una decoració menys abundant. La corona i la noblesa van construir grans palaus, de proporcions enormes i aspecte majestuós, amb una planta i unes façanes que tendien més cap a l’adopció de formes clàssiques, entre els quals va destacar el palau de Versalles obra dels arquitectes Le Vau i Le Nôtre.

versalles jardin.jpg

El palau de Versalles, símbol de la monarquia absoluta francesa.

A Espanya l’arquitectura barroca es va caracteritzar per l’abundant i exuberant decoració, que cobria tant l’exterior com l’interior dels edificis, en especial a les esglésies.

Va destacar especialment l’obra de José de Xoriguera, que va tenir una gran influència. El seu estil s’anomena xoriguerisme i el podem observar al Retablo de San Esteban a Salamanca. Ja en el segle XVIII, Pedro de Ribera va culminar aquest estil amb portades plenes de corbes i jocs de llums i ombres, que les convertien en veritables retaules com, per exemple, el Hospicio de San Fernando.

hospicio.jpg

El Hospicio de San Fernando a Madrid, obra de Pedro de Ribera, és la mostra de la creació d’un nou estil trencador que corba els entaulaments i utilitza els estípits amb una gran lògica ornamental gràcies a una inventiva genial.

Un altre aspecte típic del barroc espanyol dins de l’arquitectura civil va ser la construcció de places majors, molt més serenes i equilibrades, entre les quals destaquen la de Madrid i la de Salamanca.

plaza mayor salamanca.jpg

La Plaza Mayor de Salamanca, obra de Alberto Xoriguera i García de Quiñones.

A Catalunya, el gòtic va ser substituït definitivament pel barroc a mitjans del segle XVII. En el camp de l’arquitectura podem trobar unes primeres mostres a la Casa de la Vila de Reus a inicis del sis-cents, però la veritable consolidació la trobem amb la Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

També són de finals del segle XVII i de començaments del XVIII la portalada de l’església de Caldes de Montbui, les façanes de la catedral de Tortosa i de Girona, i la Universitat de Cervera. La culminació d’aquest estil la trobem a l’església de Betlem, a Barcelona, obra de Josep Juli, que presenta bona part de les característiques barroques, com ara les columnes salomòniques, les volutes i els rombes a la façana, a més d’una nau única amb transseptes i cúpula.

La Universitat de Cervera

La façana de la Universitat de Cervera és una de les mostres més representatives de l’art barroc català.

El regnat de Felip III, l’inici de la decadència hispànica

dilluns, 15/11/2010

Als inicis del segle XVII, l’Imperi hispànic era el més ric i poderós del món, però aquest va ser el segle de la decadència i l’esfondrament de l’Imperi forjat pels Habsburg en el segle XVI sota el govern dels anomenats “Àustries menors”. El país va viure immers en greus problemes interns i va mantenir nombrosos conflictes amb altres potències. En poques dècades, aquest Imperi va perdre l’hegemonia a Europa i va patir una profunda crisi econòmica i social.

El primer dels “Àustries menors”, Felip III (1598-1621) és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu.

Felipe III.jpg

Un dels aspectes característics de la política hispànica durant el segle XVII va ser l’abandonament del govern per part dels monarques, que van delegar l’exercici del poder en mans de personatges de la seva confiança, els favorits o validos. D’aquesta manera, Felip III, va delegar el poder en la figura de, Francisco de Sandoval y Rojas, el duc de Lerma, que va ser qui va dirigir la política durant bona part del regnat.

Rubens_lerma.jpg

El duc de Lerma, privat de Felip III

Un dels principals objectius del regnat va ser concloure les nombroses guerres que havia heretat del seu antecessor. Així, la Monarquia Hispànica de Felip III va procurar de no intervenir en les guerres europees, convençuts que una treva solucionaria els greus problemes de tresoreria heretats de les bancarrotes del segle XVI. En aquest context, la política exterior pacifista de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys, 1609) i Anglaterra (Pau de Londres, 1604), i únicament va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

A l’interior, però, no hi va haver cap actuació respecte dels greus problemes que arrossegava el país: la despoblació i la crisi econòmica.

Al contrari, l’any 1609 es va decidir dur a terme l’expulsió dels morescos, fet que va comportar un augment dels despoblament del camp on aquests treballaven majoritàriament. Com a resultat d’aquesta mesura, van sortir d’Espanya unes 300.000 persones (prop del 5% de la població). Més enllà del drama personal dels morescos que van haver d’abandonar casa seva, àmplies zones d’Aragó, València i Andalusia van quedar pràcticament despoblades, la qual cosa va repercutir negativament en l’agricultura. Aquest fet, però, va afectar relativament poc a Catalunya ja que els morescos representaven una minoria.

embarque de moriscos alicante.jpg

Expulsió dels morescos al port d'Alacant

A més, malgrat que la despesa militar va disminuir considerablement com a conseqüència de l’absència de guerres, va augmentar la despesa destinada a les festes, al manteniment de la cort i al pagament de pensions a la noblesa. L’any 1607 el rei va tornar a declarar una altra bancarrota.

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. Les friccions apareixerien per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

L’època del Barroc

diumenge, 14/11/2010

Amb el nom de Barroc es defineix una etapa cultural d’Occident que va abraçar principalment el segle XVII i bona part del XVIII, com a conseqüència, sobretot, de les lluites religioses que havien dividit Europa en el segle XVI. D’aquesta manera, l’enfrontament religiós va provocar un canvi en la mentalitat caracteritzat pels sentiments exaltats. En definitiva, el Barroc, que va abraçar tots els aspectes de la vida i la cultura, contrastava amb l’humanisme, el racionalisme i el classicisme (equilibri i simetria) renaixentistes.

La serenitat i l’optimisme propis del Renaixement van entrar en crisi per ser substituïts per una visió més mística de la vida i menys optimista. Als països catòlics la nova mentalitat es va reflectir en una religiositat punyent que es percebia en tots els aspectes de la vida. Per la seva banda, als països protestants es va imposar una manera de veure la vida més individualista i la valoració social del triomf econòmic.

El concili de Trento, a més de precisar els dogmes de l’Església catòlica per a l’època moderna, va significar l’intent de recuperar per al catolicisme tots aquells a qui la Reforma havia separat de la fe romana, mitjançant la propagació de la litúrgia i de nous llocs de culte. Així, l’art religiós va ser novament reanimat i encoratjat, proporcionant un nou estil artístic, el Barroc.

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

L’església de Il Gesú (segle XVI), obra de Vignola a Roma, amb la seva planta amb forma de creu, va servir de model constructiu a les noves esglésies contrareformistes.

L’art barroc, igual que el renaixentista, es va inspirar en les formes clàssiques. No obstant això, l’un i l’altre es diferenciaven clarament gràcies a la incorporació de nous valors estètics on predominaven el moviment, la llum i el color més que el dibuix per a crear les formes, el realisme en les representacions i el gust per allò teatral i escènic. Els artistes barrocs volien representar la realitat tal com era, sense ocultar-ne els defectes ni idealitzar-la. A la vegada, també volien despertar sentiments molt intensos en l’espectador recorrent a la fantasia i a la fascinació per a reforçar la fe catòlica, i per això feien obres plenes de símbols, moviments i contrastos.

S_Andrea_al_Quirinale.JPG

Sant’Andrea al Quirinale, de Bernini. Aquesta església és un bon exemple dels elements constructius típics del Barroc, amb la barreja d’elements de l’arquitectura clàssica i la utilització de formes el·líptiques, corbes i circulars pròpia dels artistes barrocs.

La renovació profunda de l’Església després de Trento va trobar en aquests artistes als millors propagandistes de l’esperit de la Contrareforma. La representació dels miracles, els martiris i la resta de la simbologia catòlica havien de suscitar la fe i la pietat dels fidels. El seu objectiu era atreure els fidels als temples, tot impressionant-los amb unes construccions monumentals i una exuberant decoració, símbol de la riquesa i per tant de poder.

L’art barroc també es va imposar a la societat civil ja que coincidia amb la tendència dels monarques del segle XVII a refermar la seva autoritat, tendència que va desembocar en les grans monarquies absolutes de dret diví.

Versailles.jpg

El palau de Versalles, símbol del poder absolut de la monarquia francesa de Lluís XIV. L’edifici va ser concebut en íntima relació amb els jardins, plens de fonts i estanys. L’aigua fluint constantment és una imatge del sentit fugaç de la vida, del moviment que tant caracteritza els artistes del Barroc.

És per això que els principals escenaris del barroc, el període de màxim esplendor del qual hem de situar en el segle XVII i començaments del segle XVIII, fossin residències dels poders reals de l’Antic Règim: per una part les esglésies, fastuoses en decoració com a avantsala del cel; i, per l’altra els palaus, reflex del poder real (el palau de Versalles seria l’exemple més clar d’aquesta tendència). A aquestes construccions s’hi va sumar, a més, l’atenció posada en l’urbanisme i la creació de grans jardins, places, escalinates i fonts que, generalment, s’afegien a les residències de certa importància.

En contraposició a aquesta tendència que caracteritzava l’Europa catòlica, a l’Europa protestant i d’ascendència burgesa l’estètica i els temes predominants serien molt diferents. D’aquesta manera, als Països Baixos i als Estats alemanys, les obres d’art eren encarregades per clients burgesos, mentre que l’art esdevenia cada cop més intimista i quotidià (retrats, temes domèstics, flors, etc.).

jan-vermeer_milkmaid.jpg

La cuinera, de Jan Vermeer. En aquesta obra el pintor holandès mostra de manera magistral la preocupació pel tractament de la llum i el domini dels colors característic dels pintors del barroc europeu.

La cultura barroca no només s’ha de circumscriure al camp de l’art, sinó que s’ha d’entendre com un gran moviment cultural. Per exemple, la literatura va assolir en aquesta època un dels seus moments d’esplendor, amb autors com l’anglès Shakespeare i el francès Molière. També va destacar especialment el Segle d’Or de les lletres castellanes, amb autors com ara Cervantes, Quevedo, Góngora, Lope de Vega o Calderón de la Barca, entre molts d’altres. Tots ells imbuïts per l’esperit barroc.

Cervantes.png

Però és que la música també va viure un gran moment, amb la introducció de grans novetats respecte de les èpoques medieval i renaixentista. I és que això que avui es coneix genèricament, i impròpiament, com a “música clàssica” té les arrels en la música barroca. És en aquesta època, malgrat del predomini de l’adscripció religiosa, quan els gèneres profans van adquirir un gran relleu, per exemple amb l’escriptura de les primeres òperes. Compositors com Claudio Monteverdi, Antonio Vivaldi, Georg Händel o Johann Sebastian Bach van il·luminar el barroc amb les seves obres.

L’Imperi hispànic de Felip II

dissabte, 13/11/2010

La Monarquia Hispànica. Com a conseqüència del testament del seu pare, Felip II va renunciar als territoris austríacs i al títol imperial. Així, la Monarquia Universal de l’emperador Carles V deixava pas a la Monarquia Hispànica del rei Felip II. Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal.

Felipe II.jpg

D’aquesta manera, l’Imperi de Felip II va ser el més poderós de la seva època, format pel regne de Castella, la corona d’Aragó, els Països Baixos, gran part d’Itàlia i altres territoris de l’Europa central; també comprenia l’imperi castellà a Amèrica i moltes possessions al nord de l’Àfrica i l’Extrem Orient.

Des del moment en què va arribar al poder, Felip II va decidir d’ocupar-se personalment de tots els afers dels seus Estats. Va establir la Cort a Madrid, centre de la seva monarquia, on rebia notícies de tots els assumptes dels seus regnes i els estudiava personalment amb l’ajuda dels seus secretaris.

El govern de Felip II es va estendre per tots els territoris peninsulars després de l’annexió de Portugal (1581) perquè el rei portuguès va morir sense descendència. Al ser fill d’una infanta portuguesa, el monarca hispànic va  reclamar els seus drets sobre la corona portuguesa, que va obtenir aquell mateix any. Així, incorporant les possessions portugueses a Amèrica, Àfrica i Àsia, Felip II va constituir un Imperi gegant per a la Monarquia Hispànica.

felipeii-imperio-europa.jpg

imperio felipe II.jpg

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel·lió dels moriscs de Granada.

D’aquesta manera, les diferències entre la monarquia i les institucions representatives de Catalunya van augmentar. Durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. Felip II no va respectar les lleis catalanes amb la lluita contra el bandolerisme com a pretext, i va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General el 1569 per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la monarquia hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial.

És en aquest moment quan va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Així, el regnat de Felip II a Catalunya es va caracteritzar pels enfrontaments entre els representants de l’autoritat del rei i les institucions que defensaven les lleis i els privilegis de Catalunya. A més, les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

La defensa del catolicisme. Per a Felip II la monarquia hispànica era la gran defensora del catolicisme enfront dels perills que suposaven l’islam i l’expansió del protestantisme.

Així, Felip II, Igual que abans havia fet l’emperador Carles V, va erigir-se en el principal defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

religion_tiziano.jpg

El temor que el protestantisme penetrés en els regnes hispànics i l’existència, a dins d’Espanya, de moltes persones d’origen convers (moriscos i jueus) va fer que Felip II es convertís en un gran defensor de l’ortodòxia catòlica. El rei sempre es va negar rotundament a concedir la llibertat religiosa als seus súbdits i va ser implacable contra qualsevol brot de protestantisme als territoris on regnava.

Per això, la Inquisició va actuar molt durament en la persecució de les desviacions religioses i, com a actes exempleritzants, se celebraven actes de fe per a jutjar els sospitosos d’heretgies. També va imposar-se la “neteja de sang”, que vigilava que tots els funcionaris o membres dels ordres militars no tinguessin ascendents jueus o musulmans. Així, el poder va concentrar-se en un grup reduït dels anomenats “cristians vells” i va créixer la intolerància.

Finalment, un seguit de mesures van pretendre aïllar la Monarquia Hispànica del contacte amb l’exterior. Per això van dictar-se lleis que prohibien la importació de llibres, es va impedir els estudiants que anessin a estudiar a l’estranger i va publicar-se un índex de lectures prohibides per l’Estat i l’Església.

La conservació de l’herència patrimonial. Felip II considerava que tenia l’obligació de conservar tots els territoris que havia heretat i de transmetre’ls als seus successors. En conseqüència, la voluntat del monarca de mantenir l’hegemonia política hispànica i, a la vegada, l’ortodòxia catòlica a Europa va donar com a resultat un seguit de guerres:

a. Felip II va aconseguir derrotar els francesos a l’inici del regnat i els va obligar a firmar la pau de Cateau-Cambresis de 1559. Al final del regnat, però, el conflicte secular per l’hegemonia europea entre els dos països es va reactivar.

b. Per frenar l’expansió musulmana que amenaçava les possessions hispàniques al mar Mediterrani, Felip II va organitzar una gran flota aliada, on formaven part el Papat (Pius V), la República de Venècia i la Monarquia Hispànica, que va derrotar els turcs a la Batalla de Lepant (1571).

Battle_of_Lepanto_1571.jpg

c. La rebel·lió dels Països Baixos va ser el resultat de la difusió del protestantisme calvinista en aquests territoris i de la fixació de nous impostos. La insurrecció la va encapçalar Guillem d’Orange i va començar el 1566. Les solucions de força i la presència dels terços (exèrcit) no van aconseguir resoldre un conflicte que va durar 80 anys. Finalment, els Països Baixos van fragmentar-se en dues zones: el nord, protestant, aviat va aconseguir la independència (tot i que no seria reconeguda oficialment fins el 1648 a la Pau de Westfàlia, durant el regnat de Felip IV); i el sud, catòlic, va continuar sota la dependència hispànica.

Camino_Español.PNG

d. La lluita contra Anglaterra va ser motivada perquè, arran de l’arribada d’Isabel I al tron anglès, aquest país donava suport els protestants europeus contra l’Imperi de Felip II (en especial als rebels dels Països Baixos) i perquè els seus vaixells representaven una amenaça per a la flota espanyola que comerciava amb Amèrica. En conseqüència, el monarca va preparar una gran esquadra, batejada com l’Armada Invencible, que va acabar destruïda per una tempesta a prop de les illes britàniques el 1588.

Spanish_Armada.jpg

El seguit de guerres produïdes durant el regnat de Felip II van tenir un cost elevat per a la Monarquia Hispànica. Desbordada per tantes despeses, i malgrat l’augment continuat dels impostos, la hisenda espanyola es va arruïnar el 1596 tot declarant-se en bancarrota. Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles V va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica.

El govern del Habsburg

dissabte, 13/11/2010

L’Imperi articulat per Carles V estava format per infinitat de territoris diferents, tots amb les seves pròpies lleis i institucions. El principal punt en comú que tenien aquells territoris era el fet de compartir un mateix rei, que exercia el govern, dirigia la política exterior i s’ocupava de l’administració, l’exèrcit i la recaptació dels impostos.

La Monarquia Hispànica dels Àustries tenia el seu centre polític a Castella, on els monarques van imposar una monarquia autoritària seguint el model estès des de finals de l’edat mitjana en molts dels països europeus. Cal tenir en compte, però, que els Habsburg no van crear un nou sistema polític, sinó que van mantenir el model de monarquia composta heretada dels Reis Catòlics. Així, es respectaven el dret, les costums i les institucions tant de la Corona d’Aragó com del Regne de Navarra.

Catalunya i la Corona d’Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d’altres estats europeus.

En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d’Aragó i compresa dins del conjunt de la monarquia hispànica. La Corona d’Espanya no existia, ens trobem davant d’una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona.

Catalunya era, per tant, un Estat sobiranista imperfecte en el marc d’una monarquia composta on coexistien diversos règims jurídics. Així, l’evolució política del període comprés entre l’entronització del primer rei de la casa d’Àustria i la signatura del Tractat dels Pirineus ha de situar-se en el context europeu d’afirmació del poder absolut de la monarquia.

Al llarg d’aquests segles, mentre la monarquia pretenia imposar un model unitari, centralitzat i absolutista, les institucions catalanes defensaven el manteniment de les relacions que s’havien heretat de la Baixa Edat Mitjana i segons les quals, el dret ho era per dret després de jurar les lleis i no per l’herència tal i com quedava reflectit en les constitucions catalanes.

Gobierno austrias.png

D’aquesta manera, els Habsburg van impulsar a Castella un model de monarquia autoritària on el rei concentrava tot el poder, de manera que les decisions importants es prenien des de la Cort. L’eix central del govern el constituïen el rei i els seus auxiliars, que ell mateix elegia, normalment entre els juristes i la noblesa del regne de Castella. A cada territori hi havia un virrei o governador que governava en nom del rei quan aquest no hi era. També hi havia una audiència, encarregada d’administrar justícia.

Per tal de portar a terme les funcions bàsiques de l’Estat, van crear-se tot un seguit d’organismes que assessoraven al rei a l’hora de prendre decisions. Un dels òrgans fonamentals del govern serien els consells.

Consells Territorials:

  • Castella (1480).
  • Aragó (1494).
  • Índies (1521).
  • Itàlia (1556-59).
  • Portugal (1582).
  • Flandes (1588).

Consells Generals:

  • Inquisició (1483).
  • Estat (1522).
  • Hisenda (1524).
  • Guerra (1529).

Una part important del Consell d’Estat la formaven nobles que havien tingut alts càrrecs de govern. S’ocupava dels problemes relacionats amb les guerres, dels tractats de pau i de les relacions internacionals amb altres Estats.

El Consell d’Hisenda era responsable de recaptar i administrar els recursos de l’Estat. Uns altres consells eren responsables del govern d’algun territori de la Corona, com el Consell d’Aragó i el d’Índies. D’altra banda, el Consell de la Inquisició s’ocupava del dels problemes religiosos.

El centralisme dels reis va provocar la decadència de les Corts, les funcions de les quals es van reduir cada vegada més i fins i tot van deixar de ser convocades durant llargs períodes. També els municipis van estar estretament controlats pels representants del rei.

Des de l’època de Carles V, la cort dels Àustries va anar omplint-se de nombrosos buròcrates, que s’ocupaven de tots els afers i tràmits del govern de l’Imperi. Amb el temps, el nombre de funcionaris va augmentar i les institucions de govern es van anar ampliant amb una burocràcia incompetent i excessivament nombrosa.

La Monarquia Hispànica també va desenvolupar una intensa diplomàcia hereva de la política de Ferran el Catòlic. Per tal de mantenir relacions estables amb els principals Estats europeus es va crear un cos de diplomàtics i es van establir ambaixadors permanents a tres de les principals capitals europees: Roma, París i Londres.

L’exèrcit dels Habsburg va ser el més poderós a Europa fins a mitjans del segle XVII. Era un exèrcit de mercenaris, format preferentment per castellans, però també amb la presència d’italians, alemanys, flamencs, suissos, etc. La unitat bàsica de cada exèrcit era el terç, el cap dels quals pertanyia, generalment a la noblesa.

L’Imperi universal de Carles V

dissabte, 13/11/2010

Gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V (Carles I d’Espanya), fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.

Carlos V.jpg

Aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

Per ser nomenat emperador, Carles V va dur a terme una intensa activitat diplomàtica i hi va invertir quantitats importants de diners. El títol imperial va proporcionar-li l’autoritat moral per dirigir Europa en defensa de la cristiandat.

herencia_carlosv.gif

Carles V, nascut i educat a Flandes, va arribar a la Península Ibèrica el 1517 per tal de ser reconegut com a rei. Era molt jove i va arribar envoltat de nobles flamencs i borgonyons, que el van ajudar a governar, davant del descontentament dels castellans i aragonesos que el consideraven com un rei estranger.

Aquest descontentament va esclatar el 1520 en forma de protesta perquè el rei estava utilitzant els diners castellans amb la finalitat de ser elegit com a emperador del Sacre Imperi. Moltes ciutats de Castella van unir-se (Valladolid i Burgos, entre d’altres) i va començar la Guerra de les Comunitats.

El conflicte va comportar un canvi en la manera de governar de Carles V que, davant d’aquests fets, va prescindir de l’assessorament dels estrangers en el govern i va oferir càrrecs a la noblesa castellana. Aleshores, els nobles van abandonar els comuners, que van ser vençuts a la batalla de Villalar (1521). Els caps principals de la revolta, Bravo, Padilla i Maldonado, van morir executats.

Comuneros.jpg

A la mateixa època va produir-se a València i Mallorca la revolta de les Germanies, que va enfrontar la burgesia de les ciutats amb l’alta noblesa, que representava la monarquia de Carles V. El conflicte va finalitzar amb la victòria de la noblesa i l’emperador.

Respecte a Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

D’aquesta manera, després de superar uns inicis força complicats a l’interior, l’emperador Carles V va poder centrar-se a la política exterior, imperial, on el seu principal objectiu va ser buscar d’unir tots els reis cristians contra els principals enemics de la religió catòlica, els turcs i els protestants alemanys, sota el seu comandament.

Habsburg_Map_1547.jpg

Les guerres contra França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. Així, França va ser el rival constant de la monarquia de Carles V en la lluita per aconseguir l’hegemonia a Europa, a causa del perill que representava per a aquest país sentir-se envoltat pels dominis dels Habsburg. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I.

França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg. Per això, el monarca francès Francesc I no es va voler integrar en la croada contra els turcs que promovia l’emperador.

Així, en la lluita per l’hegemonia europea, hi va haver fins a sis guerres entre França i l’Imperi hispànic dels Habsburg. Per impedir l’entrada dels francesos a Itàlia va esclatar una guerra que va resoldre’s a favor de l’emperador a la Batalla de Pavia (1525). La solució definitiva al conflicte franco-hispànic va assolir-se durant la cinquena guerra, ja durant el regnat de Felip II, el qual va vèncer els francesos a la batalla de Saint-Quentin (1557).

La relació amb Portugal. Carles V va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El problema protestant. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Així, la difusió del protestantisme pels territoris alemanys va desfer la unitat religiosa de l’Imperi i va ser una provocació a l’autoritat de l’emperador.

D’aquesta manera, va esclatar un conflicte armat entre protestants i catòlics, i Carles V va derrotar els prínceps protestants a la Batalla de Mühlberg (1547). Finalment, la Pau d’Augsburg (1555) va establir la igualtat entre catòlics i protestants i va conduir a que es decretés la llibertat religiosa en els Estats alemanys, fet que suposava un fracàs per a l’emperador.

La lluita contra els turcs. Carles V va enfrontar-se durant tot el seu regnat a l’Imperi Turc, que atacava l’Imperi hispànic des de dos focus: a través del Danubi i a través de l’expansionisme Mediterrani. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar.

Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit. Al Danubi els turcs van ocupar Hongria i van arribar a assetjar la ciutat de Viena (1529). Al Mediterrani tenien el suport dels pirates barbarescos, per això, Carles V va decidir d’apoderar-se de Tunis i convertir-la en plaça forta de la cristiandat al Mediterrani (1535).

CarlosV.jpg

Malalt i esgotat per les constants lluites en les que es va veure immergit en el seu regnat i per la derrota davant del luteranisme, Carles V va lliurar els territoris austríacs al seu germà Ferran, que també va heretar el títol d’emperador del Sacre Imperi. Després, el monarca va abdicar en el seu fill Felip II (1556), que va rebre els territoris hispànics i les seves colònies, a més dels Països Baixos i les possessions italianes. El vell emperador va retirar-se en el monestir de Yuste on moriria el 1558.

La Contrareforma catòlica

divendres, 12/11/2010

Per les raons religioses i espirituals citades (Les causes de la Reforma protestant) i per tal de frenar el creixement del protestantisme, la necessitat urgent d’una reforma al si de l’Església catòlica va ser promoguda per sectors tant laics com eclesiàstics.

L’aparició del protestantisme havia causat molts perjudicis tant espirituals com materials a l’Església catòlica. Per posar fi a aquest perill va sorgir, de l’interior mateix de l’Església, un corrent renovador, que proposava de corregir els propis errors i defensar el dogma de la fe catòlica.

Religion_Overthrowing_Heresy.jpg

Així, amb l’inici de la Reforma protestant, i el seu posterior reconeixement de fet per la pau d’Augsburg de 1555, la Reforma catòlica va adquirir noves dimensions: a la necessitat de redefinir i delimitar les seves bases doctrinals i la seva organització, s’hi va afegir la de combatre la propagació del protestantisme. D’aquí, doncs, que la Reforma catòlica sigui coneguda amb el nom de Contrareforma.

Des de mitjans de segle va iniciar-se la reforma de molts ordres religiosos, en els quals la disciplina s’havia relaxat –per exemple, Santa Teresa de Jesús va dur a terme la reforma de l’ordre del Carmel–. També es van crear nous ordres (oratoris, ursulines, etc.), els fundadors dels quals els volien dedicar a l’ensenyament, a la pregària i a la caritat.

El pes major de la Contrareforma i la lluita contra el protestantisme va correspondre a un nou ordre, la Companyia de Jesús, fundada el 1540 pel basc Ignasi de Loiola. A diferència de la resta d’ordres religiosos, aquest ordre es va caracteritzar per estar organitzada a la manera d’un exèrcit, per la rígida disciplina interna, per la seva dependència directa del Papa i per viure de la societat civil per tal d’augmentar la seva eficàcia.

Vision_of_St._Ignatius_of_Loyola.jpg

Els seus objectius fonamentals van ser la propagació de la fe i la lluita contra el protestantisme, i els seus principals mitjans d’acció van ser: la predicació, la confessió (molts jesuïtes van ser confessors dels monarques, fet que els va permetre d’acomplir un important paper polític), les missions (que es van estendre per Amèrica, Àfrica i Àsia) i l’ensenyament (els jesuïtes van fundar col·legis força eficients, dirigits sobretot a la formació de les capes superiors de la societat).

El Concili de Trento (1545-1563), convocat pel papa Pau III, va ser l’organisme encarregat de reformar l’Església catòlica, posant fi a la crisi del catolicisme, i defensar-la contra el protestantisme. La fixació dels dogmes catòlics va ser realitzada després d’una llarguíssima sèrie de sessions que van iniciar-se el 1545 i van perllongar-se durant 18 anys.

Tridentinum.jpg

L’assistència a les sessions de les altes jerarquies eclesiàstiques (prelats) i polítiques (monarques com Carles V i Felip II) van mostrar la vinculació, cada cop més estreta entre l’Església i els monarques.

La majoria de les decisions que es van adoptar a Trento, tant pel que fa als aspectes doctrinals com als organitzatius, no van ser més que una reafirmació de les velles concepcions de l’Església medieval.

Council_of_Trent.JPG

Es va sostenir el principi de la salvació per la fe i les bones obres i, per tant, de la validesa de la venda de les indulgències, el culte a la Verge i als sants i el valor dels set sagraments. Els sagraments van ser definits i es van condemnar les tesis de la justificació per la fe i de la predestinació.

A més, es va reconèixer la Vulgata (versió en llatí de Sant Jeroni, del segle IV) com a única interpretació vàlida de la Bíblia, la interpretació de la qual corresponia exclusivament a l’autoritat de l’Església i el llatí restava com a única llengua eclesiàstica. Es va afirmar igualment el valor de la tradició en l’establiment de la doctrina.

Tanmateix, com a conseqüència del Concili de Trento es va reforçar l’organització interna i la jerarquització de l’Església catòlica, l’autoritat màxima de la qual va recaure en la figura del Papa, enfront d’aquells que defensaven la supremacia dels concilis.

També es van prendre mesures per a fer efectives la disciplina i el saber eclesiàstics: va prohibir-se l’acumulació de càrrecs, va obligar-se els bisbes a residir en les seves diòcesis i als sacerdots a restar en les seves parròquies, es va instar el clergat a mantenir una vida exemplar i es va mantenir l’obligació del celibat. Alhora, es va establir una nova organització episcopal i es va fomentar la formació del clergat als seminaris per a garantir una correcta formació.

D’altres mesures empreses per la Contrareforma van ser la creació d’universitats, sobretot a les zones frontereres amb el món protestant, i l’elaboració de l’Index Librorum Prohibitorum, en el qual figurarien tots els llibres que eren considerats perillosos i la lectura dels quals restava prohibida als catòlics, per part de la Congregació de l’Índex. Així mateix, es va enfortir la Inquisició per a perseguir i condemnar els heretges o els sospitosos de ser-ho.

Index_Librorum_Prohibitorum.jpg

Les decisions adoptades pel Concili de Trento van ser acceptades immediatament pels Estats Italians, Portugal i els regnes de la Monarquia Hispànica, que van esdevenir el nucli dur del catolicisme a l’Europa del segle XVI, sumant-se posteriorment a aquest eix catòlic la França borbònica d’Enric IV.

Cal tenir en compte que la majoria d’aquestes decisions conciliars no serien revisades fins a la celebració del Concili Vaticà II en la segona meitat del segle XX (1962-1965).

La Reforma protestant a Anglaterra: l’Església anglicana

divendres, 12/11/2010

Un cas especial de la Reforma protestant va ser el d’Anglaterra, país on va ser dirigida pels mateixos monarques i es va dur a terme en diverses etapes.

El primer pas cap al trencament amb l’Església catòlica va ser donat per Enric VIII (1509-1547). Gran defensor del catolicisme enfront de les idees luteranes, Enric VIII desitjava, no obstant això, exercir un control més gran sobre el clergat i les seves riqueses, molt superiors a les de la mateixa monarquia.

Enric VIII.jpg

Enric VIII

Una qüestió d’ordre personal va oferir al monarca l’ocasió d’aconseguir els seus objectius: va sol·licitar al papa Climent VII l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó per a poder casar-se amb Anna Bolena. Davant el refús del Papa a la seva petició de divorci, Enric VIII va promulgar, després de la seva votació al Parlament, l’Acta de Supremacia (1534), per la qual el monarca es proclamava cap suprem de l’Església d’Anglaterra.

by Unknown artist Unknown artist,painting,1570

Anna Bolena

D’aquesta manera va instaurar-se la primera Església de caràcter estatal, desvinculada de l’Església de Roma. Des d’aleshores, els monarques anglesos van arrogar-se el govern de l’Església, i per tant el dret a cobrar les seves rendes eclesiàstiques, que fins aquell moment eren percebudes per la Santa Seu. També van ser clausurats alguns monestirs i els seus béns (sobretot terres) van ser incorporats a la Corona. La venda d’aquests béns va crear una aristocràcia addicta a la Reforma.

La nova Església d’Anglaterra (posteriorment anomenada anglicana) va oscil·lar, durant tot el segle XVI, entre el catolicisme i el protestantisme.

El regnat d’Eduard VI (1547-1553) va comportar l’avenç protestant i el reconeixement del calvinisme, mentre que el de Maria Tudor (1553-1558), filla de Caterina d’Aragó, va suposar un retorn a la pràctica catòlica.

Maria_Tudor.jpg

Maria Tudor

Finalment, en el regnat d’Isabel I (1558-1603), la filla d’Anna Bolena, va optar-se per una solució de compromís quan la reina va fundar l’anglicanisme: una religió protestant, de clara inclinació calvinista, però que mantenia alguns elements del catolicisme, com els dogmes, la litúrgia i les jerarquies eclesiàstiques.

Elizabeth_I.jpg

Isabel I d'Anglaterra

Així, l’Església Anglicana es va implantar com a religió oficial i única tolerada al país. Tant els catòlics com els partidaris d’una reforma calvinista més profunda i radical, denominats puritans, van ser perseguits i els seus béns confiscats per l’Estat.

Canterbury_Cathedral_-_Portal_Nave_Cross-spire.jpeg

La Catedral de Canterbury, centre de l'església anglicana.

La Reforma calvinista

divendres, 12/11/2010

Posteriorment a l’aparició del luteranisme, a Suïssa, es va propagar una nova doctrina, encara més radical, encapçalada per Joan Calví i que va rebre el nom de calvinisme. D’aquesta manera, el moviment reformista del segle XVI va aconseguir el seu més complet significat i valor amb la doctrina de Calví.

Joan Calví (1519-1564) va néixer a Noyon (França). Va iniciar els seus estudis de dret a París i després a Orleans i Bourges, però va haver d’acabar abandonant el país per les seves idees favorables al protestantisme. Aleshores va instal·lar-se a Ginebra.

john_calvin.jpg

Joan Calví

La doctrina de Calví partia dels mateixos principis que la de Luter, tot i que s’hi diferenciava en la importància absoluta que concedia a la teoria de la predestinació. Segons aquesta teoria, el destí de les persones, la seva salvació o la seva condemna, estava determinada per endavant per Déu, en néixer, sense que les obres fossin importants.

L’Església, segons el calvinisme, era considerada com la comunitat constituïda pels elegits de Déu. La vida en aquesta comunitat estava basada en la humilitat, l’austeritat i el treball, considerats com a virtut i com a prova de salvació posterior. Per a trobar-se entre els escollits per a la salvació per Déu calia portar una vida humil i austera, a més de gaudir de la gràcia divina.

Calvin Institutio.jpg

Les idees de Calví van comptar amb el suport de les autoritats de Ginebra, ciutat que va esdevenir una societat teocràtica en la qual els ideals religiosos van associar-se amb les aspiracions polítiques i econòmiques de la seva emprenedora burgesia. Per a aquesta burgesia el triomf en els negocis es va convertir en un signe de la seva predestinació, de la seva pertinença al poble elegit de Déu.

Geneva_Bible.jpg

Molts burgesos partidaris del mercantilisme van abraçar aquesta doctrina que autoritzava el préstec a interès (a diferència dels luterans i dels catòlics) i considerava l’enriquiment personal una benedicció de Déu perquè triomfar en l’ofici i multiplicar les riqueses eren senyals de ser escollit per la salvació.

El calvinisme es va estendre ràpidament pels Estats alemanys occidentals, França (hugonots), els Països Baixos, Anglaterra (puritans) i Escòcia, país on va propiciar el naixement de l’Església presbiteriana.