Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

El govern de Catalunya en els segles XVI i XVII: Pactisme enfront absolutisme

dimecres, 24/11/2010

L’articulació política de Catalunya dins de l’Imperi dels Àustries:

Catalunya i la Corona d’Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d’altres estats europeus.

En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d’Aragó i compresa dins del conjunt de la monarquia hispànica. La Corona d’Espanya no existia, ens trobem davant d’una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona.

Catalunya era un Estat sobiranista imperfecte en el marc d’una monarquia composta on coexistien diversos règims jurídics. Així, l’evolució política del període comprés entre l’entronització del primer rei de la casa d’Àustria i la signatura del Tractat dels Pirineus ha de situar-se en el context europeu d’afirmació del poder absolut de la monarquia.

Al llarg d’aquests segles, mentre la monarquia pretenia imposar un model unitari, centralitzat i absolutista, les institucions catalanes defensaven el manteniment de les relacions que s’havien heretat de la Baixa Edat Mitjana i segons les quals, el dret ho era per dret després de jurar les lleis i no per l’herència tal i com quedava reflectit en les constitucions catalanes.

El 1479 els Reis Catòlics, Isabel i Ferran, van unir títols parcials i acumulatius per la pluralitat d’entitats polítiques que configuraven la monarquia. Aquest esquema es repetirà durant el regnat de la dinastia dels Habsburg. Així, en aquest període, l’articulació institucional de la monarquia i de Catalunya va passar pel reforçament de les institucions respectives i per la defensa de la seva jurisdicció.

D’aquesta manera, la monarquia regnant a Catalunya també ho era a d’altres regnes. La monarquia dels Àustries serà una “monarquia composta” on coexisteixin entitats polítiques diferenciades.

Catalunya mantindrà en aquest període les seves constitucions i les seves institucions polítiques. Així, un català seria considerat estranger a Castella o a Aragó (i a l’inrevés) perquè el Principat mantenia la seva naturalesa identificativa.

Les institucions comunes de la monarquia i de la Corona d’Aragó, a més de les pròpies de Catalunya, eren com les que existien en altres països, amb canvis i enfrontaments entre els grups de poder que podien utilitzar-les, però que també topaven amb els mecanismes creats per al seu control.

El rei. En el Principat la monarquia tenia les seves atribucions limitades com a resultat dels pactes amb els representants de la terra a la Cort general. La limitació de la monarquia ja quedava present quan, en iniciar el seu regnat, el monarca havia de jurar l’obligació a mantenir les lleis i les institucions catalanes.

Els territoris de la monarquia composta només tenien en comú la figura del rei que havia de governar cada regne segons la seva legalitat diversa. En aquest procés, la monarquia s’allunyarà físicament de Catalunya de forma definitiva.

L’absentisme dels monarques anirà incrementant-se. Així, Ferran el Catòlic de 37 anys de regnat només en va passar 3 a Catalunya i a partir de l’ascens al tron de Carles I aquesta tendència s’accentuarà. La presència dels monarques es limitarà al jurament de les constitucions i a la convocatòria de Corts.

D’aquesta manera, la presència del monarca serà puntual i s’haurà de crear una fórmula de govern a distància mitjançant la figura del lloctinent general de Catalunya. A partir del regnat de Ferran II va crear-se un sistema burocràtic polisinodial centralitzat a la Cort i format per organismes consultius.

Funcions reservades al monarca:

  • Administrar justícia → Funció exercida des de l’Audiència i la Cort general. Com que les Corts no van ser convocades al llarg del segle XVII les relacions entre el Principat i la monarquia van enrarir-se.
  • Protegir la comunitat dels enemics → Funció heretada del caràcter feudal de la monarquia.
  • Nomenament d’oficials reials → Regalia.
  • Presentació dels candidats a les altes jerarquies eclesiàstiques → Regalia.
  • Inspecció dels oficials que no estaven obligats a purgar taula → Regalia.
  • Concessió de títols de noblesa → Regalia.

Les institucions de la monarquia composta a Catalunya:

  • Lloctinent General → Virrei de Catalunya.
  • Cort → Sistema Polisinodial.
  • Consells Territorials:
    • Castella (1480).
    • Aragó (1494).
    • Índies (1521).
    • Itàlia (1556-59).
    • Portugal (1582).
    • Flandes (1588).
  • Consells Generals:
    • Inquisició (1483).
    • Estat (1522).
    • Hisenda (1524).
    • Guerra (1529).

Al segle XVI el rei esdevenia el cap d’un extens imperi. Del govern d’aquests territoris que integraven la monarquia dels Habsburg en tenien cura els diferents consells creats amb aquest efecte. El Consell de la Corona d’Aragó (1494) va ser l’òrgan màxim de govern de la monarquia a Catalunya.

El Consell d’Aragó. Era format per un vicecanceller, un tresorer, set regents de la cancelleria, quatre pronotaris i un advocat fiscal o patrimonial. Les seves funcions eren l’assessorament en matèries de govern o de gràcia, elaborar les decisions i preparar les consultes. També tenia atribucions de cancelleria, de consell i de tribunal.

La lloctinència general. El lloctinent general o virrei era el representant del rei al Principat i als comtats. El càrrec era encomanat a una persona de confiança del rei ja que era la màxima representació política de la monarquia. El virrei cessava en les seves funcions quan el rei posava els peus en el Principat, quan moria o quan encara no havia jurat les constitucions.

El càrrec va acostumar a recaure, des de la segona meitat del segle XVI, en membres de l’alta jerarquia eclesiàstica o de l’alta noblesa castellana. De vegades també va recaure en alguns catalans. Les seves atribucions quedaven regulades per allò que imposaven les constitucions catalanes i per les reserves que havia fet la monarquia en l’exercici de les seves funcions.

Atribucions del lloctinent general:

  • Expedir privilegis d’àmbit municipal.
  • Promulgar crides o edictes generals per a precisar o aclarir normes superiors i intimar-ne el compliment.
  • Imposar justícia en qualitat de cap de l’Audiència, funció exercida per delegació del rei.
  • Nomenar els oficis de regent de la cancelleria, regent de la tresoreria i d’advocat fiscal.
  • Mantenir l’ordre públic (funció limitada per la jurisdicció senyorial i de les ciutats). Va haver de front al problema del bandolerisme.
  • Mantenir en bon estat les fortaleses defensives de les fronteres del Principat en la seva qualitat de capità general de Catalunya.
  • Procurar per les rendes del patrimoni reial ja que el rei era el primer dels grans barons de Catalunya.

L’Audiència. Era la institució encarregada de l’administració de la justícia reial a Catalunya. El lloctinent general –per delegació del rei– exercia la presidència. Estava dividida en tres sales que feien la funció de tribunal suprem.

L’evocació d’una causa a l’Audiència era un recurs habitual de les universitats i els particulars per a evitar la justícia senyorial ja que el senyor podia ser una de les parts implicades en el conflicte. El darrer oficial reial era e veguer que era l’encarregat d’administrar justícia dins la vegueria.

Les institucions pròpies de Catalunya:

La Cort General. Era la reunió dels braços del Principat i els comtats amb el rei d’acord amb un procediment molt formalista. Els seus objectius eren fer lleis, presentar i esmenar els greuges comesos pel rei o els seus oficials, i votar el donatiu o subsidi que demanava el monarca. Els braços assistents a les Corts eren tres:

  1. Braç eclesiàstic → Presidit per l’arquebisbe de Tarragona i integrat pels bisbes, els capítols de les catedrals, el castellà d’Amposta, el prior de l’ordre militar de Sant Joan, els abats i priors de monestirs i convents que eren senyors de vassalls i els comanadors de l’Ordre de Sant Joan.
  2. Braç militar → Presidit pel duc de Cardona i integrat per marquesos, comtes, vescomtes, barons, nobles, cavallers i donzells.
  3. Braç reial → Integrat pels síndics representants de les viles reials amb dret de participació a les Corts.

Per a poder assistir a la Cort General calia ser habilitat, ser natural del país i no ser deutor de la Diputació del General.

Funcions de la Cort General:

  • Fer lleis → Resultat del pacte entre els braços i el rei i que mantinguessin l’ordenament jurídic anteriorment pactat.
  • Presentació dels greuges → Violacions del dret i abusos comesos pel rei, els senyors feudals o els seus funcionaris. El rei prenia el compromís de crear una comissió per a examinar i resoldre les queixes presentades.
  • Votació del donatiu → Els braços s’hi avenien després que el monarca hagués disposat la reparació dels greuges.

Cada persona habilitada a la Cort General podia exercir el dret del dissentiment segons el qual manifestava el seu desacord amb algun aspecte determinat del debat i així quedava aturat tot el procés. Si el dissentiment no era llevat no podien prosseguir els debats de la Cort General.

La Diputació del General. Va néixer el 1289 com a representació dels braços amb l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu, però amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català. La Generalitat estava dirigida per tres diputats i tres oïdors (un per cada braç) i la seva presidència requeia en el diputat eclesiàstic.

Atribucions de la Diputació del General:

  • Administració financera.
  • Defensa de les lleis de la terra.

El Consell de Cent. La ciutat de Barcelona i el seu òrgan representatiu –composat, en teoria, per cent persones– van esdevenir un poder de referència per al Principat. En moments puntuals, com la Guerra de Separació de 1640, va ser el principal referent polític. Els síndics de Barcelona mediatitzaven el braç reial a les Corts Generals.

L’economia hispànica en els segles XVI i XVII: entre l’expansió i la crisi

dimarts, 23/11/2010

L’expansió demogràfica i econòmica del segle XVI. Durant el segle XVI, la població dels regnes hispànics va anar augmentant. El cens del 1591 ens dóna informació d’una població que estava ben a prop dels vuit milions de persones en el conjunt de Castella, Navarra i la Corona d’Aragó.

POBLACIÓ DE LA MONARQUIA HISPÀNICA (1591)
Territoris Habitants % del total
Corona de Castella 6.145.000 78,4 %
Corona d’Aragó 1.335.000 16,6 %
Navarra 150.000 1,8 %
País Basc 200.000 2,5 %
Illes Canàries 50.000 0,7 %
TOTAL 7.880.000 100 %

El regnat de Carles V va ser d’expansió econòmica. Andalusia, sobretot, es va enriquir gràcies al comerç amb el Nou Món, que va organitzar-se des del port de Sevilla. Als ports del nord es continuava exportant la llana de la Mesta, que era molt sol·licitada a Europa. També va ser molt important la construcció de vaixells.

Amb l’arribada de grans quantitats d’or i de plata procedents d’Amèrica una part de la societat espanyola es va enriquir i podia viure ociosament i amb gran luxe. Però també va tenir efectes negatius, perquè, com que n’arribaven grans quantitats, això va derivar en una forta pujada dels preus.

En el regnat de Felip II ja es van fer evidents els primers símptomes de la crisi que esclataria en el segle XVII. Els motius de la crisi no són clars, tot i que els historiadors acostumen a atribuir-la al malbaratament dels diners en guerres i a la poca atenció que des de l’Estat es va donar a l’agricultura i a la indústria.

La recessió econòmica i la crisi demogràfica i social del segle XVII. Així, el segle XVII hispànic es va caracteritzar per l’esclat d’una forta recessió demogràfica i econòmica.

En primer lloc, la població va patir un retrocés molt gran, baixant dels vuit milions fins els set milions l’any 1700. Les causes d’aquesta davallada les hauríem de buscar en les guerres constants, l’emigració a Amèrica de grups de persones que buscaven una vida millor al Nou Continent, l’expulsió dels jueus i moriscos i també en la mortalitat elevada com a conseqüència de la successió de males collites i d’epidèmies de pesta que van assolar el país entre finals del segle XVI i 1685 (per exemple, la pesta de 1599 que va delmar fortament Castella i va causar gairebé mig milió de morts).

La fam, la guerra i les epidèmies van augmentar la despoblació mentre creixien els impostos sobre la població, tant els senyorials com els reials.

Molts camps van ser abandonats i la feble agricultura castellana va entrar en una crisi aguda agreujada per la successió de sequeres i inundacions, així com per un exhauriment de les terres provocat per l’ús de tècniques de conreu rudimentàries. Pel que fa a la ramaderia, per primera vegada des de feia dècades, se’n va reduir el nombre de caps de bestiar. Per la seva banda, el comerç i la indústria van passar una profunda depressió i la producció va estancar-se.

Castella va entrar en decadència perquè, en comptes de fabricar productes que es consumien i fer-se competitius en el mercat, els castellans compraven els que arribaven de l’estranger, especialment del nord d’Europa, perquè eren més barats. Això va arruïnar la indústria espanyola ja que el comerç interior va decaure considerablement i les fires van començar a perdre importància.

A més, el comerç i la banca eren controlats per estrangers. D’aquesta manera, la riquesa que provenia d’Amèrica va anar a parar a mans dels nobles, que la utilitzaven en despeses sumptuàries i per finançar les guerres europees o per consolidar un model social nobiliari en què els diners s’invertien. A més, els reis hispànics es van endeutar cada vegada més i van haver de declarar diverses bancarrotes.

En gran part dels països de l’Europa moderna, els valors predominants en la societat fomentaven la vida inactiva. Es menyspreava el treball manual i s’admirava la noblesa que vivia de les rendes que els proporcionaven les terres i càrrecs que posseïen. Aquest problema era especialment greu a l’Espanya moderna ja que l’arribada de metalls d’Amèrica havia enriquit molt la noblesa castellana, que vivia amb molt de luxe i ostentació, mentre que la pujada dels preus i els grans impostos havien arruïnat la indústria i l’agricultura.

L’escàs desenvolupament de la manufactura i l’artesania i el fet que el comerç estigués en bona part en mans d’estrangers va comportar que la burgesia fos numèricament escassa. Per això hi havia un percentatge important de població que no es dedicava a cap feina productiva i vivia de la mendicitat o de la delinqüència.

En canvi, si per a Castella el segle XVI va ser d’expansió econòmica i el segle XVII de crisi, en el cas de Catalunya aquesta classificació no és tan clara. En general, al llarg d’aquests dos segles l’economia catalana es va anar recuperant, de manera gradual i amb fortes davallades, de la profunda recessió econòmica que hi havia hagut a la baixa edat mitjana. Així, entre 1550 i 1640 es donarien els canvis qualitatius de l’economia catalana. Uns canvis que van iniciar-se abans dels grans conflictes bèl·lics de l’Època Moderna que seran un parèntesi en el creixement econòmic que es confirmarà en el segle XVIII.

Maria Antonieta d’Àustria, la frivolitat en el poder

dilluns, 22/11/2010

Nascuda a Viena, el 1755, era filla de l’emperador austríac Francesc I i de Maria Teresa (la quinzena germana).

maria-antonieta.jpg

De nena, mai va interessar-se pels estudis i gairebé va aprendre a parlar malament el francès i a tocar amb mediocritat el clavecí. Amb dotze anys va ser escollida per casar-se amb el delfí de França i futur rei Lluís XVI, i la seva mare va intentar convertir-la en una perfecta cortesana. Des del seu casament amb Lluís XVI (1770), quan només tenia catorze anys, va manifestar una personalitat frívola, feta per a la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. Considerada una de les dames més belles d’Europa, segons el diari del propi Lluís, a la nit de noses no va passar res. En els set anys posteriors la parella no tindria descendència a causa de la impossibilitat del monarca per mantenir relacions íntimes a causa d’una fimosi. Tampoc ajudaria el fet que la reina no sentís cap atracció física pel monarca. En aquells moments, Maria Antonieta comença a protagonitzar escapades nocturnes, convertint-se en un símbol de la llicenciosa cort parisenca.

Marie_Antoinette.jpg

En pujar al tron Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència política. En un país on les esposes reials, habitualment, tenien un paper polític secundari o gairebé decoratiu aquest fet va desacreditar-la fortament. Acusada d’afavorir els interessos d’Àustria, malvista per les seves despeses excessives, pel mateix poder que s’atorgava i per la seva oposició a tot reformisme, l’opinió pública es polaritzà en contra d’ella, principal responsable de la davallada de la popularitat de la monarquia.

L’escàndol del collar de 1785 –el famós procés judicial francès de finals de l’Antic Règim que ens mostra les intrigues cortesanes decadents que vivia el país– va fer que la seva popularitat caigués encara més. Quan el cardenal Lluís Rohan, arquebisbe d’Estrasburg, va intentar reconciliar-se amb Maria Antonieta, després d’anys de rebuig mutu, va ser enganyat per la comtessa de Le Motte que va persuadir-lo per comprar a la reina un collaret, que ella desitjava, valorat en 1.600.000 lliures. El collaret realment va anar a parar a mans de Le Motte que el va vendre a terminis. Quan Rohan no va poder fer front al pagament d’un termini, els venedors van reclamar el pagament a la reina. D’aquesta manera l’assumpte arribaria a oïdes de Lluís XVI que faria processar Rohan. L’opinió pública, ja contrària a Maria Antonieta, prendria partit pel cardenal que seria absolt pel parlament de París el 31 de maig de 1786 i condemnaria la comtessa de Le Motte. És una simple mostra de la decadència de la cort francesa però, com Goethe sentenciaria: “el procés del collaret formaria el prefaci de la Revolució”.

maria-antonieta-familia.jpg

Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda i al procés de Lluís XVI. Així, des de 1789, va impulsar a Lluís XVI a oposar-se a la Revolució, guanyant simpaties per la causa reialista com les de Mirabeau i Barnave, recolzaments que no va saber aprofitar en refusar qualsevol aliança duradora amb els revolucionaris moderats. El seu objectiu era que el rei afavorís els extremistes per conduir al país a una anarquia que fes possible el retorn a l’Antic Règim. Relacionada amb la seva família a la cort de Viena, desitjava la guerra i la derrota dels exèrcits francesos.

Marie-Antoinette_au_Tribunal_révolutionnaire_by_Alphonse_François.jpg

marie-antoinette-revolutionary-tribunal.jpg

Feta presonera amb el rei, el 13 d’agost de 1792, en el Temple de París, després de l’intent fallit de fuga del país i la seva detenció a Varennes. Després de l’execució del rei (21 de gener de 1793) va ser traslladada a la Conciergerie, seu del Tribunal Revolucionari, i separada dels seus fills. Fou executada a París l’any següent, el 16 d’octubre de 1793. El seu cap va ser mostrat al poble com un triomf de la Revolució.

Marie_Antoinette_Execution.jpg

El Segle d’Or de la pintura espanyola

diumenge, 21/11/2010

El segle XVII es considera el Segle d’Or de la pintura espanyola, perquè en aquest període va assolir el màxim esplendor. Igual que va succeir en el camp de la literatura, en contrast amb els nombrosos problemes polítics, econòmics i socials que patia la Monarquia Hispànica dels Àustries, l’activitat creativa dels artistes del Barroc espanyol va tenir un desenvolupament i una brillantor enorme que va permetre l’escola pictòrica barroca espanyola ser una de les més importants d’Europa.

La pintura del Barroc hispànic es va utilitzar sovint com un arma propagandística de la Contrareforma, i per això molts quadres eren de temàtica religiosa ja que responien a l’encàrrec per part de l’Església d’obres que despertessin la fe i afermessin els grans principis catòlics d’un país que era punta de llança de Trento. Tanmateix, aquesta és també la gran època de la pintura de la cort ja que monarques i nobles van encarregar nombrosos retrats als pintors.

L’estil pictòric del barroc espanyol es va caracteritzar per la introducció de realisme i per una gran emotivitat de les escenes, especialment en els quadres religiosos. Una altra característica destacada és la freqüència de missatges simbòlics que s’amagaven darrere de l’escena principal.

D’entre els pintors barrocs espanyols de la primera etapa del segle XVII destaquen especialment les obres del valencià Josep de Ribera i de l’extremeny Francisco de Zurbarán. Tots dos pintors van participar de les preocupacions essencials dels pintors barrocs: el tractament de la llum, la utilització de colors càlids, el naturalisme i les composicions complexes.

Ara bé, l’obra de Ribera va ser, en el seu conjunt, més tenebrista amb una constant preocupació per l’ús de la llum i el color (per exemple, el Martiri de Sant Felip o Sant Andreu). En canvi, l’obra de Zurbarán va anar evolucionant fins arribar a un estil naturalista més preocupat per la representació exacta de realitat i la qualitat de les coses (la natura morta o les vestimentes, entre d’altres).

José_de_Ribera_Martiro_san_Felipe.jpg

El Martiri de Sant Josep, quadre de Josep de Ribera (1639). L’escena religiosa està carregada de dramatisme.

Zurbaran San Hugo en el Refectorio.jpg

Sant Hug al Refetor, quadre de Zurbarán. Destaca pel naturalisme dels rostres i els objectes que es troben a sobre de la taula.

A la segona meitat del sis-cents, ens trobem amb l’eclosió dels pintors de la cort com Carreño o Claudio Coello, que van ser uns excel·lents retratistes. Però, els pintor més destacat d’aquest període va ser el sevillà Esteban Murillo, que va destacar especialment en el camp de la pintura religiosa (Mares de Déu amb infants) i pel seu tractament dels temes infantils (utilitzant colors suaus, alegres i lluminosos).

Murillo Niño despiojándose.JPG

El Jove Rodamon, quadre de Murillo (Joven Mendigo, 1650). Obra realista on l’artista presenta una imatge de la vida quotidiana sevillana: un nen espollant-se el cos.

No obstant això, entre totes dues generacions es troba el sevillà Diego Velázquez (1599-1660), que va ser, sens dubte, pel seu extraordinari geni, el millor pintor del barroc hispànic i un dels artistes més universals i admirats de tots els temps.

Velázquez va néixer a Sevilla, on es va formar al taller de Francisco Pacheco; va ser en aquest taller on va adquirir un estil molt influït pel realisme i el tenebrisme. El 1623 va ser cridat a la cort per pintar un retrat de Felip IV. El monarca en va quedar tan satisfet que el va nomenar pintor de cambra, és a dir, el seu pintor oficial a palau.

Així, el pintor sevillà va cultivar tots els gèneres del seu temps. Com a pintor de la cort dels Àustries va realitzar molts retrats de la família reial i de molts personatges de la cort (Felip IV, Marianna d’Àustria, La Família de Felip IV o Les Menines, entre d’altres). I com a artista culte i amb contactes amb Itàlia, a on va realitzar diversos viatges, va pintar d’altres temes mitològics, que eren humanitzats amb l’ús de models populars en actituds quotidianes gens glorioses a la vegada que aprofundia en l’estudi del nu i la perspectiva (La farga de Vulcà, El triomf de Bacus o Les filoses).

velazquez_meninas.gif

Les Menines, quadre de Velázquez (1556). Obra mestra de la pintura universal, els efectes de profunditat i llum adquireixen en aquest quadre una intensitat mai assolida en la història de la pintura fins aquell moment. Com a tema central, mostra la infanta Margarida tot i que la pintura presenta altres personatges, inclòs un autoretrat del propi Velázquez.

velazquez-francisco-lezcano.jpg

Francisco Lezcano o El niño de Vallecas, quadre de Velázquez. L’artista presenta un nan biscaí amb un cap, enorme, i una expressió que reflecteixen la seva incapacitat mental.

Des del punt de vista tècnic, l’obra de Velázquez destaca, tant als interiors com en els paisatges oberts (com a La rendició de Breda), per la utilització magistral de la llum i de la perspectiva aèria, concepte que defineix la sensació òptica de la llum que circula entre els objectes i les figures donant profunditat a les obres. La seva pinzellada era solta, fet que feia que els colors es fessin més clars i lluminosos de forma progressiva, tot aconseguint la perfecta fusió entre les figures i el fons. Les composicions dels seus quadres són complexes, amb diversos plans i focus de llum que il·luminen les escenes esglaonadament i amb una gran intensitat.

velazquez-rendicion de breda.jpg

La rendició de Breda, quadre de Velázquez (1635).

velazquez-las-hilanderas.JPG

Les Filoses, quadre de Velázquez (Las Hilanderas, 1657). Al fons de l’obra unes dones observen un tapís que representa el mite d’Aracne (concurs entre la deessa Minerva i Aracne per a determinar qui teixia millor); en el primer pla les filadores que es troben al seu taller. Aquesta obra constitueix, juntament amb Les Menines, la culminació de l’estil de l’artista sevillà.

Respecte de la pintura barroca a Catalunya, el seu gran representant va ser el solsonès Francesc Ribalta, pintor tenebrista d’una tècnica molt depurada, especialment en el domini de la llum, que es va caracteritzar pel realisme de les seves obres en les quals confluïen aspectes com la vellesa, la malaltia o el mal, que contrastaven amb l’idealisme renaixentista. Ja en el segle XVIII, cal recordar l’obra barroquista d’Antoni Viladomat, que va ser autor de molts quadres religiosos, entre els quals cal destacar la Vida de Sant Francesc i el Viacrucis.

Francisco_Ribalta.jpg

Abraçada de Crist a Sant Bernat, quadre de Francesc Ribalta.

Jesús_concede_a_san_Francisco_la_indulgencia_de_la_Porciúncula.jpg

Vida de Sant Francesc, obra d’Antoni Viladomat. La pintura forma part del cicle de vint pintures sobre la vida de Sant Francesc d'Assís realitzades per al convent de Sant Francesc de Barcelona.

El regnat de Carles II, neoforalisme i crisi successòria

diumenge, 21/11/2010

A la mort de Felip IV, el 1665, el nou rei Carles II (1665-1700) va haver de pujar al tron amb només quatre anys. La seva mare, Marianna d’Àustria, va governar com a regent fins al 1675, any en què es va concedir al rei la majoria d’edat. Amb tot, Carles II era una persona malalta tant des del punt de vista mental com físic, incapaç d’exercir el seu càrrec, i per això la seva mare i diferents favorits van dirigir el govern.

CarlosII_y_Mariana_de_Austria.jpg

Carles II i Marianna d'Àustria

Política exterior. El regnat de Carles II, igual que el del seu antecessor, va caracteritzar-se en la política exterior pels enfrontaments que va mantenir amb el rei francès Lluís XIV. Ara bé, aquestes guerres no van ser ofensives com les de Felip IV, sinó que van tenir un marcat caire defensiu, ja que Carles II es va veure obligat a rebutjar constantment l’imperialisme del Rei Sol, que ambicionava els dominis del nord d’Europa del darrer Àustria.

Una vegada situada la frontera de França als Pirineus, la monarquia francesa aspirava a completar les seves fronteres naturals, per la qual cosa necessitava dominar les terres flamenques. D’aquesta manera, el regnat del darrer monarca de la casa d’Àustria va caracteritzar-se en el pla exterior per la inferioritat de la monarquia hispànica davant les potències sorgides de la Pau de Westfàlia.

Política interior. En el pla interior, la Monarquia Hispànica va estar immersa en una crisi molt profunda. No obstant això, a partir de la dècada de 1680 la situació va començar a millorar lentament.

Aquest regnat es va caracteritzar per la política neoforalista basada en el manteniment dels furs de cada un dels territoris que configuraven la Monarquia Hispànica, però amb un major control reial. Aquesta política va tenir àmplies repercussions a Catalunya, on els sectors dominants van començar a integrar-se en les qüestions d’Estat de la monarquia, iniciant-se així un procés evolutiu qualificat per Ferran Soldevila com el pas del separatisme a l’intervencionisme.

Així, per exemple, des de Catalunya es donarà suport a Juan José d’Àustria, fill il·legítim de Felip IV, i es realitzarà un comportament col·laboracionista durant l’aixecament pagès del Barretines –o Gorretes– motivada per les despeses que causava a pagès l’allotjament de les tropes durant les guerres que Carles II va mantenir amb França.

Carles II.jpg

En el marc de la política pactista, Catalunya tenia una estructura institucional d’un Estat que disposava dels atributs d’una entitat sobirana i de les funcions pròpies d’una comunitat política evolucionada, però amb l’anormalitat de l’absentisme reial. El camp d’acció de les institucions catalanes estava limitat a les atribucions judicials, financeres i administratives consolidades durant la Baixa Edat Mitjana. Així, les relacions internacionals i la guerra esdevenien atribucions exclusives del monarca i de la Corona de Castella.

El desenvolupament institucional català no va caracteritzar-se per la paràlisi i va seguir la seva evolució adaptant-se a les noves situacions que van produir-se al llarg de l’època moderna, fidel a l’origen que inspirava les institucions. Aquest marc jurídic coexistia amb l’estructura feudal que limitava l’exercici de les lleis.

Juan_Jose_de_Austria.jpg

Juan José de Austria

Les relacions entre Catalunya i la Monarquia Hispànica entre el final de la Guerra dels Segadors i l’esclat de la Guerra de Successió van ser força complexes. Carles II no va jurar les constitucions catalanes i la ingerència reial en les insaculacions va ser una realitat indiscutible. La monarquia tenia clares pretensions de retallar el marc constitucional català.

La represa catalana. D’altra banda, a finals del segle XVII la població catalana havia superat els efectes més greus de la fam, la pesta i la guerra. Va donar-se, en termes generals, un descens de la mortalitat i un increment de la natalitat afavorida per la immigració francesa i lentament va iniciar-se la represa econòmica. Aquesta recuperació econòmica no va ser pas un procés generalitzat ni en la seva durada ni en l’abast geogràfic. L’increment de la producció agrària va ser intermitent i la fragilitat de la millora va veure’s accentuada per la càrrega que suposaven els allotjaments de soldats i pel pagament de les contribucions per a la guerra contra la monarquia francesa.

Va consolidar-se l’especialització territorial dirigida pel capital mercantil barceloní i amb la creixent participació dels paraires i negociants locals dels diversos rams que van estructurar una economia menys autàrquica per a les parts implicades i que intensificava les relacions entre les ciutats. En aquest context van florir els projectes econòmics. Els grups socials emergents buscaven la creació d’un impost únic que només gravés el consum i eliminés la multiplicitat d’impostos existents per facilitar el comerç lliure.

El personatge més emblemàtic d’aquesta represa econòmica va ser Narcís Feliu de la Penya, un historiador, advocat i activista que gràcies als vincles estrets que mantenia amb els mercaders, els menestrals i els sectors influents barcelonins va tenir un coneixement de primera mà dels afers econòmics i va esdevenir un portaveu qualificat d’aquests grups.

Feliu va tenir dues facetes: la d’historiador del passat de Catalunya i la del projectista encarat al futur. Així, el seu objectiu era la formació d’una gran companyia a l’estil holandès per a pal·liar la manca de capital tant en l’activitat manufacturera com en la comercial.

Aquesta gran companyia no es va fer realitat perquè hi havia una contradicció fonamental entre el seu objectiu intervencionista i les iniciatives rurals i urbanes que estaven donant-se a la darreria del segle XVII. L’altre camp d’acció remarcable de Feliu la renovació del tèxtil amb l’objectiu de que els fabricants catalans tornessin a controlar el propi mercat català, fet que va aconseguir-se cap a 1705.

De la Penya va realitzar un elogi incondicional cap a Carles II “el mejor rey que ha tenido España” per la seva interpretació de la dinàmica de represa econòmica de finals del segle XVII com a resultat de la bona entesa política entre la monarquia i la burgesia pujant. Aquest anàlisi, però, és inexacte i no permet entendre la dimensió real de la revolta dels barretines.

Carlos_II,_con_armadura.jpgLa guerra amb França. A aquests factors que van alterar la dinàmica pactista va afegir-se la conjuntura de la guerra amb França que va comportar greus conseqüències socials i polítiques derivades del problema dels allotjaments i de les contribucions amb necessitats defensives. Mentre la fiscalitat de la monarquia augmentava, els donatius de la Diputació van disminuir.

La guerra amb França va ser una constant durant la segona meitat del segle XVII, especialment a partir de 1675 quan Lluís XIV va enllestir el sistema defensiu del Pirineu, i és clau per entendre les difícils relacions entre les institucions catalanes i la corona i la bona relació de la puixant burgesia amb la monarquia de la que en treien clars avantatges.

Mentre la burgesia obtenia una sèrie de guanys evidents, la guerra va exasperar al camperolat i les universitats catalanes van veure’s abocades a un procés inevitable d’endeutament a la segona meitat de segle. En canvi, els privilegiats van intentar defugir de les contribucions, fet que va generar constants enfrontaments i lluites jurídiques a més d’agreujar els conflictes anti senyorials latents.

A més, un altre element que trasbalsava la vida de les comunitats catalanes va ser la presència dels miquelets, tant al servei de la monarquia hispànica com de la francesa, que esdevingueren pràcticament una plaga.

La pagesia va acabar reaccionant davant aquesta conjuntura tan crítica amb la Revolta dels Barretines (1687-90). Una situació econòmica adversa provocada per la plaga de llagostes de 1687 que va malmetre la collita va ser agreujada per l’allotjament massiu de tropes de la corona i l’increment de les contribucions en el preludi d’una nova guerra amb França.

Esclafada la Revolta dels Barretines, l’inici de la Guerra dels Nou Anys (1689-97) amb França va generar tensions evidents a l’interior de la societat catalana i també entre les institucions catalanes i la monarquia. El 1689 s’havien mobilitzat uns 18.000 pagesos.

La burgesia dels negocis va practicar el silenci i la complicitat amb la repressió executada pel virrei contra els Barretines ja que la guerra amb França enriquia els burgesos i els facilitava l’accés a l’honor. L’escletxa entre la ciutat i el camp era cada cop més evident. A més, cada vegada era més important la malfiança entre les institucions catalanes i la monarquia.

D’altra banda, Catalunya anirà generant un fort sentiment antifrancès agreujat entre els diversos grups socials com a conseqüència de les ocupacions franceses de territori català a finals de segle. Les guerres internacionals entre França i la monarquia hispànica van ser constants entre 1659 i 1697.

A la Guerra dels Nou Anys, Barcelona va ser ocupada per l’exèrcit francès (1697) creant un gran sentiment antifrancès. La francofòbia entre els catalans es farà present per les campanyes militars de 1694-97 marcades pels abusos i les vexacions sobre la població. Això ajudarà a explicar la reacció catalana el 1705 contra Felip V de Borbó i la implicació en la Guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. L’escenari internacional de la Guerra de Successió ja el trobem format el 1697.

Philip_V.jpgLa qüestió successòria. La successió de Carles II va ser un altre aspecte que determinaria el seu regnat i en definitiva la posterior història d’Espanya. Carles II, persona malaltissa i probablement oligofrènica, va arribar als últims anys de la seva vida sense descendència. Aquest fet preocupava totes les cancelleries europees, ja que la seva successió podia fer trontollar l’equilibri europeu assolit a Westfàlia.

Finalment, la decisió de Carles II va ser nomenar successor al tron espanyol a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV. Així quan, el 1700, Carles II va morir va extingir-se de la branca hispànica de la Casa dels Àustria, que hi havia regnat la Monarquia Hispànica, des de Carles V, durant gairebé dos-cents anys.

L’arribada al tron de la dinastia dels Borbó, d’origen francès, va obrir un greu conflicte a Europa i a la Península, on els catalans (escarmentats dels francesos des del Tractat dels Pirineus i davant l’amenaça que suposava el centralisme borbònic) no van reconèixer Felip V com a rei i van abonar la candidatura al tron de l’arxiduc Carles d’Àustria, el candidat que Carles II havia desestimat. S’iniciava la Guerra de Successió.

Conseqüències polítiques de la revolta catalana de 1640

dissabte, 20/11/2010

El context de la revolta catalana:

La revolta catalana no va ser un fet exclusiu ni dins de la Monarquia Hispànica ni en el conjunt de l’Europa occidental. D’aquesta manera cal inscriure-la en el context de les moltes revoltes que van produir-se durant el segle XVII com a conseqüència de la instauració de les monarquies absolutes, com va ser la Fronda francesa o l’aixecament portuguès.

És per això que la revolta va començar amb un important caràcter social, com un moviment espontani i en part religiós. El Corpus de Sang presenta tots els trets d’un moviment social preindustrial ja que en cap moment la revolta va dirigir-se contra el monarca, sinó contra “los traïdors i lo mal govern”.

La revolta política va ser, per tant, posterior, i va sorgir arran dels esdeveniments del Corpus, superposant-se a la revolta social i encapçalada per la baixa noblesa i els canonges, que eren els sectors més descontents amb el govern de Felip IV i Olivares. Els altres sectors dominants s’hi van afegir després.

El desenllaç de la revolta, però, va ser diferent als que podem observar a la resta d’Europa on les monarquies absolutes van imposar-se, amb la França de Lluís XIV com a exemple paradigmàtic. A Catalunya, en canvi, va tornar-se a la situació inicial, és a dir, al pactisme com a sistema polític. No es pot parlar, tampoc, d’una victòria catalana ja que el país va ser mutilat pel Tractat dels Pirineus.

Conseqüències polítiques a Catalunya:

A la Consulta del Consell d’Aragó del 14 d’octubre de 1652, els consellers de Felip IV van ponderar les alternatives que tenia la Monarquia Hispànica a l’hora de reintegrar el Principat en el seu si després de la capitulació de la ciutat de Barcelona davant el setge militar. Hi havia tres propostes marcades pel context de la guerra que encara es mantenia.

a. Proposta de perdó general i retorn a la situació anterior a 1640. Presentava l’inconvenient de que fos interpretat com un acte de feblesa de la monarquia hispànica.

b. Proposta de càstig i aplicació del Dret de Conquesta. Tenia l’inconvenient de que la guerra encara continuava i un càstig massa dur podria comportar l’esclat d’una nova revolta.

c. Proposta de manteniment del sistema polític i institucional amb reformes que reforcessin l’autoritat reial. Aquesta és la proposta que finalment es portaria a la pràctica mitjançant la reconciliació entre la monarquia i el Principat.

Així, es va promulgar un indult general i la restitució dels béns confiscats als que havien lluitat contra les tropes reials, però el rei es va reservar el control de les llistes dels càrrecs de govern de Barcelona de manera que controlaria els homes que tindrien accés al govern municipal de Barcelona i a la Diputació del General. El procediment electoral per sorteig de la insaculació seria controlat per la monarquia des d’aquest moment, fet que els catalans van valorar negativament. El rei seria qui, en darrera instància, donaria el vistiplau als insaculats que optaven als càrrecs. La monarquia tindria, d’aquesta manera, la possibilitat de crear-se unes fidelitats polítiques després d’haver depurat els insaculats que havien demostrat deslleialtat durant la guerra.

Tanmateix, l’allotjament de les tropes reials a Catalunya va continuar portant problemes. Les despeses que generava el manteniment dels soldats, que es preparaven per reprendre la guerra amb França, les males collites de 1686 i la plaga de llagosta de l’any següent van afavorir l’aixecament de camperols catalans de 1687 contra les contribucions, conegut com la revolta dels barretines, que es perllongaria durant els anys 1688 i 1689.

Conseqüències polítiques als comtats amputats pel Tractat dels Pirineus:

Canvis institucionals i polítics. A partir de 1660, Lluís XIV decretarà la dissolució de les institucions catalanes. França crearà uns òrgans administratius de govern fonamentats en tres figures institucionals que es mantindran fins a la Revolució francesa de 1789:

Governador → És la màxima instància als comtats amb un caràcter militar (Casa de Noailles). Tindrà un caràcter absentista i delegarà en un lloctinent.

Intendent → Serà el comissari del govern. És un càrrec clau en l’administració perquè acumularà el poder als comtats (recaptació d’impostos, organització militar, manteniment de l’ordre pública… etc).

Consell Sobirà → Administració de Justícia.

Canvis en l’aplicació de la llei. Lluís XIV es reservarà la capacitat de reformar o abolir les lleis, el que suposa el final del sistema pactista. La llei del rei estarà per sobre de les constitucions de la terra. No estarà prevista la existència d’una assemblea representativa dels braços.

Implantació d’un nou sistema fiscal. El rei podrà introduir canvis fiscals sense necessitar el consentiment de la província. Les principals figures fiscals seran els impostos directes i els impostos indirectes (comerç i consum).

frontera.jpg

El 1663, la introducció de la Gabella de la Sal provocaria l’esclat de la Revolta dels Angelets (Guerra de la Sal) a la zona del Vallespir i el Conflent. La revolta popular es perllongaria fins el 1670. La revolta va esclatar per les innovacions introduïdes per Lluís XIV en la legislació referida al preu i al comerç de la sal que era un producte bàsic per a l’alimentació, la conservació dels aliments i per la ramaderia. El preu pràcticament va doblar-se i la població era obligada a comprar la sal que monopolitzava el monarca i procedia de França. Això perjudicava als consumidors que havien d’adquirir la sal francesa en perjudici de la xarxa comercial que existia amb el Principat.

A partir de l’establiment de la frontera i d’aquesta legislació, es produirà un auge del contraban perquè a Catalunya es comprava més barat. La revolta acabarà amb la derrota dels revoltats per la superioritat de l’exèrcit francès, però el fenomen del contraban no es podrà eliminar (tabac en el segle XVIII). L’existència de la nova frontera no podrà acabar amb les relacions entre la Catalunya Nord i el Principat. Així, per exemple, les relacions matrimonials entre gent procedent de banda i banda de la frontera seguiran vigents i trobarem propietaris de terra a totes dues bandes perquè els drets senyorials van mantenir-se.

La Guerra dels Segadors: revolta catalana i separació (1640-1659)

divendres, 19/11/2010

Causes. La revolta catalana de 1640 va tenir un doble component: social i polític. Així, en primer lloc, va ser una revolta pagesa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de pobresa en la qual es trobaven. A més, en segon lloc, va ser una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents del Comte-duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis i les constitucions castellanes.

Felipe IV.jpg

Felip IV

Davant els nuls resultats de les Corts de 1626-32 en qual Olivares va buscar d’imposar la Unió d’Armes a Catalunya que hagués suposat l’aportació de 6.000 soldats catalans a l’exèrcit reial, la lloctinència va convertir-se en el peó de la corona per aconseguir els seus propòsits. D’aquesta manera, les ires reials van dirigir-se contra el Consell de Cent i la Generalitat.

Primer, el virrei va instar a la ciutat de Barcelona a retre comptes del 1599 al 1633 amb l’objectiu de que pagués els quints. Davant la resistència a pagar els quints, quatre consellers van ser empresonats entre 1634 i 1635. D’altra banda, la segona línia de l’ofensiva reial va dirigir-se contra la Diputació del General i les seves finances. La lloctinència pretenia envair la jurisdicció de la Generalitat al·legant que hi havia corrupció.

Finalment, l’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser la presència de tropes en el territori català amb els allotjaments conseqüents i els abusos que aquests comportaven per a la població. El 1635 la França de Lluís XIII va declarar la guerra a la monarquia de Felip IV. D’aquesta manera, Catalunya es convertia en un dels escenaris de la Guerra dels Trenta Anys i el transit de tropes, els allotjaments, les lleves i l’esforç militar dels catalans van fer-se manifestos.

El problema dels allotjaments va agreujar-se durant la primavera i l’estiu de 1640 amb el retorn de les tropes de les campanyes del Rosselló mentre la penúria de la fam com a conseqüència de la guerra començava a fer-se present. Els abusos i robatoris que van cometre les tropes eren constants i van acabar comportant un veritable aixecament pagès, primer contra els soldats i després contra els agents feudals. Els terços van ser pràcticament expulsats del Principat.

Etapes de la Guerra dels Segadors:

1640 → Revolta popular, revolució política i negociació de l’auxili francès.

1641-1643 → Èxits de l’aliança franco-catalana.

Batalla de Montjuïc (26-01-1641) → Victòria catalana.

Control del Rosselló (Perpinyà, Salses, Cotlliure i Argelers).

1644-1652 → Ofensiva hispànica.

Ocupació de Lleida (1644).

Revolta de la Fronda a França (1648-1653).

Ocupació de Tortosa (1650).

Capitulació de Barcelona (1652).

1653-1659 → Campanyes militars al nord de Catalunya i Tractat dels Pirineus.

Del Corpus de Sang a la separació de la Monarquia Hispànica. En aquest clima s’han de situar els fets del Corpus de Sang i les accions empreses per la Diputació del General i el Consell de Cent per aturar els aldarulls, posar fi a la situació provocada per l’aixecament pagès i passar a una veritable revolució trencant amb la monarquia hispànica. El component polític contrari a una Monarquia Hispànica que obligava els catalans a fer-se càrrec de les despeses de la guerra se sumava a la protesta dels grups més pobres de la societat contra els senyors que els ofegaven amb impostos senyorials.

El clima de malestar pagès va anar en augment al llarg de la primavera de 1640. Així, la revolta va iniciar-se a Santa Coloma de Farners quan els pagesos van negar-se a allotjar els soldats. Més endavant, la revolta va estendre’s per diverses zones de Catalunya (l’Empordà, el Ripollès, la Seva). En paral·lel, el maig, un grup de segadors va entrar a Barcelona a alliberar el diputat Francesc de Tamarit que havia estat empresonat per ordre del virrei perquè s’havia manifestat contrari als allotjaments.

Corpusdesang.jpg

gravat-1.JPG

El moment culminant de l’aixecament va donar-se el 7 de juny quan es va produir el Corpus de Sang en el moment en que 500 segadors van entrar a Barcelona per llogar-se per a la sega. Un petit incident va fer esclatar la situació i els segadors van dirigir les seves ires contra els béns dels oficials de la monarquia i contra les institucions implicades en els allotjaments. Van saquejar-se les cases dels membres de l’Audiència, la del lloctinent i la del mestre racional. La insurrecció va culminar amb els assassinats del lloctinent general, comte de Santa Coloma, i d’un membre de l’Audiència. La revolta va dominar la ciutat de Barcelona durant una setmana i va acabar per extendre’s al camp.

pau_claris.jpg

Pau Claris

La sublevació, amb la mort del virrei, comte de Santa Coloma, i l’absència dels terços al Principat, va originar un buit de poder que va ser omplert per la Generalitat que va assumir el govern en la figura de Pau Claris. En aquest clima revolucionari, la Diputació del General i el Consell de Cent van començar a establir contactes amb representants de la monarquia francesa. Les esperances catalanes estaven dipositades en l’ajut que proporcionés la monarquia francesa de Lluís XIII.

Els principals dirigents de la revolució política catalana van ser els diputats de la Generalitat: Pau Claris (president i diputat eclesiàstic), Francesc de Tamarit (diputat militar) i Josep Miquel Quintana (diputat reial). La revolta s’ampliava així al afegir-se el component polític que suposava la participació directa de la Diputació del General com a element que salvaguardava els privilegis i els interessos dels grups dominants catalans.

Els primers contactes entre la Generalitat i els francesos van iniciar-se a la primavera de 1640, mentre Pau Claris proclamava una efímera república catalana que donarà pas, el 23 de febrer de 1641, a la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona. Les converses franco-catalanes no van ser entre iguals: els dirigents catalans i francesos només compartien l’enfrontament amb la monarquia de Felip IV. Pels catalans, l’aliança amb França estava condicionada per l’emergència de imperatiu militar i la imminent ocupació del Principat per part de l’exèrcit hispànic. La Diputació i la Junta de Braços havien de buscar aliances per afrontar l’ocupació de les tropes monàrquiques ja que l’exèrcit català era molt inferior.

L’exèrcit monàrquic i l’exèrcit català:

  • Exèrcit de Felip IV → 25.000 soldats a València (a més dels terços a Flandes).
  • Exèrcit català → 8.500 soldats i 500 genets.
Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

El primer objectiu de l’aliança catalana amb la monarquia francesa era la concertació d’una ajuda militar. L’aliança política serà per trobar un refugi després de l’ofensiva reial. Així, França ocuparia la posició dominant en les negociacions i tindria un ampli marge de maniobra per pressionar els negociadors catalans.

Per a França, Catalunya era una peça clau en l’enfrontament amb la monarquia hispànica. D’aquesta manera s’obria un nou escenari de conflicte situat a la pròpia Península. El recolzament a Catalunya era pels francesos una forma de posar més pressió a Felip IV en el seu enfrontament per l’hegemonia europea i la possibilitat d’incrementar el territori de domini francès.

Els pactes de Peronne de 23 de gener de 1641 buscaran garantir la continuïtat de l’estructura política i constitucional catalana sota la monarquia francesa. Ara la Generalitat havia de retre obediència al rei cristianíssim Lluís XIII. La separació de la monarquia hispànica s’havia consumat sota la condició del manteniment dels privilegis catalans, la resolució dels temes que havien resultat conflictius amb la monarquia hispànica i el pacte d’una contribució fiscal i militar condicionada i defensiva.

L’aliança amb França, però, no va permetre els canvis que els dirigents catalans haurien volgut. El grup dirigent català va ser desplaçat. Pau Claris va morir el 1641 i els altres diputats, Tamarit i Quintana, van ser desplaçats per les seves reticències a la política francesa.

Catalunya sota la monarquia francesa. Entre 1641 i 1652 Catalunya va viure un llarg conflicte en el que la seva situació no va millorar malgrat la protecció francesa. L’administració francesa va mostrar-se més interessada a defensar els interessos que l’aixecament català proporcionava a la causa borbònica que a defensar els drets signats amb els catalans.

Secessió_de_Catalunya.jpgEls diputats de la Generalitat, Tamarit i Quintana, van veure’s desplaçats perquè van mostrar reticències a la política francesa. Cada cop es van posar més de manifest les diferències entre els dirigents catalans. En aquest context, el conflicte va començar a decantar-se a favor de la Monarquia Hispànica de Felip IV quan va produir-se la pujada al tron francès de Lluís XIV, encara menor d’edat i la monarquia francesa va haver d’enfrontar-se a la revolta nobiliària de la Fronda.

L’aixecament de la Fronda va fer que França deixés de prestar atenció a la qüestió catalana i que concentrés els seus esforços a resoldre la problemàtica interna. Això suposaria una retirada important de les tropes franceses que es trobaven en el front català. A més, els allotjaments de tropes franceses van ocasionar els mateixos descontentaments entre la població que anteriorment havien causat les tropes de Felip IV. La situació va fer que les tropes franceses no marquessin diferències respecte a les queixes que s’havien produït respecte als terços.

Així doncs, el problema dels allotjaments, amb uns exèrcits mal pagats, va continuar presents. Les queixes de les universitats van continuar i els avalots contra l’exèrcit francès van sovintejar. Tot plegat va crear un clima antifrancès que va facilitar que les tropes de Felip IV es recuperessin militarment.

La ciutat de Barcelona va capitular el 1652 després de resistir a quinze mesos de setge, fam i pesta. El 1653 va produir-se un perdó general i Felip IV va ser reconegut novament com a rei a canvi de conservar i observar els drets polítics catalans i les institucions de la terra. Els principals francòfils, però, no van ser perdonats i van haver d’abandonar la ciutat camí del Rosselló.

El final de la guerra i el Tractat dels Pirineus. La guerra entre les dues monarquies, però, no va acabar aquí i Catalunya va mantenir la seva condició de camp de batalla en el conflicte entre la Monarquia Hispànica i França. Van ser habituals les incursions de tropes franco-catalanes que, des dels comtats que encara romanien sota control francès, pretenien recuperar el Principat. La diplomàcia, però, tenia uns altres objectius.

Fins arribar a la signatura del Tractat dels Pirineus, que posaria fi al conflicte, es donaria una llarga negociació diplomàtica per arribar a un acord de pau. Així, ja el 1643-48 a la Conferència de Munster –en un context bèl·lic– van iniciar-se les primeres converses. La Conferència de Munster va reunir als països implicats en la Guerra dels Trenta Anys i conduiria cap a la signatura de la Pau de Westfàlia. Aquesta, però, no va suposar el final de la guerra ja que França i la monarquia hispànica no van arribar a cap acord de pau i van continuar la guerra.

guerra dels trenta anys.jpg

El 1656 a Madrid s’iniciarien unes noves converses entre les monarquies hispànica i francesa sobre el futur de Catalunya. Per a França i la monarquia de Felip IV, Catalunya era un objecte de negociació al marge de les autoritats catalanes que només hi van poder intervenir en un principi. Els interessos dinàstics serien preponderants en la negociació i és que Catalunya formava part d’un joc d’interessos territorials entre ambdues monarquies.

Per a França, Catalunya no era prioritària en el procés de negociació, sinó que buscaven el control dels Països Baixos que encara es trobaven sota domini espanyol. D’aquesta manera buscaven eliminar el perill que suposava la presència hispana al nord del país i protegir Paris. Les demandes franceses serien rebutjades per Felip IV que oferiria a França el comtat del Rosselló i els ports de Roses i Cadaqués. Les negociacions posteriors seguirien la línia marcada per la Monarquia Hispànica.

La pau entre França i la Monarquia Hispànica va arribar el 1659 amb la signatura del Tractat dels Pirineus que va fixar la frontera entre França i la Península a la serralada pirinenca (frontera natural) i va establir en l’article 42 els termes referents a la situació de Catalunya.

laumosnier_tractat_dels_pirineus.jpg

El Conflent i la Cerdanya van ser els principals punts de fricció en la negociació entre la monarquia hispana i França. Definitivament va establir-se una solució política que acordava la divisió de la Cerdanya com a unitat geogràfica que serà detallada a l’Acord de Llívia de 1660: Lluís XIV es feia amb el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya (Vall de Querol); i Felip IV  mantenia el Principat de Catalunya i la resta de la Cerdanya (Llívia).

Tratado_Pirineos_1659.jpg

frontera.jpg

D’aquesta manera, el territori de la Catalunya medieval va ser mutilat i els francesos van assolir un dels objectius que perseguien des de la Baixa Edat Mitjana a l’ampliar el seu territori. El Tractat dels Pirineus no va ser mai sotmès a l’aprovació de les Corts catalanes, com hauria d’haver estat preceptiu, però no hi havia res a fer ja que aquest era el preu a pagar per la revolta de 1640.

Cap a la Guerra dels Segadors: la crisi política catalana del segle XVII, Felip IV, Olivares i la Unió d’Armes

dijous, 18/11/2010

Els problemes jurisdiccionals que ja van plantejar-se durant el segle XVI no van ser solucionats i en el segle XVII la monarquia hispànica buscaria accelerar el procés cap la consecució del poder absolut menyspreant les constitucions i les lleis catalanes. D’aquesta manera, el regnat de Felip IV (1621-1665) suposaria la crisi més significativa del “procés de desnacionalització català” emprés pel govern dels Àustries.

Felipe IV.jpg

La crisi de 1622. La primera crisi significativa entre les institucions representatives de Catalunya i la monarquia va produir-se el 1622-23 quan Felip IV no va jurar les constitucions catalanes al·legant que estava ocupat amb els canvis polítics a la Cort reial.

Aquest fet va comportar que el Principat no acceptés la pròrroga del lloctinent general, el duc d’Alcalà. Va arribar a plantejar-se la substitució de la figura del lloctinent per la vicerègia, un càrrec de la terra regulat per les lleis del país i que havia de ser exercit obligatòriament per un català. La tensió va anar en augment i els consellers de Barcelona van mostrar-se favorables a no acudir al jurament del nou virrei, donat suport al braç militar. Posicionats en l’altra banda hi havia els diputats, els oïdors i els assessors jurídics de la Diputació del General.

Finalment, el 1623, va produir-se el jurament del lloctinent sense que Felip IV hagués signat les constitucions catalanes. A canvi va aconseguir-se la moratòria de la prohibició dels pedrenyals i la suspensió dels quints. A més, la lloctinència va veure reduïda una part de les seves atribucions jurisdiccionals. Era un primer símptoma del que vindria posteriorment.

El projecte del Comte-duc d’Olivares. El principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria a partir del nomenament del Comte-duc d’Olivares com a nou valido (primer ministre) de la monarquia.

El problema clau que hauria d’afrontar la monarquia en el segle XVII serà el finançament de la política exterior ja que el privat del rei va dissenyar una política d’enfortiment del poder reial basada en el restabliment de l’hegemonia hispànica als Països Baixos. El manteniment i l’intent d’incrementar les possessions suposaria la participació contínua en guerres de cost elevat perquè el manteniment de l’exèrcit cada cop era més car.

Formes de finançament de la guerra:

  • Patrimoni reial.
  • Contribucions econòmiques dels regnes: Impostos i donatius votats a les Corts.
  • Metalls preciosos arribats d’Amèrica.
  • Contribucions eclesiàstiques: Concessions pontifícies per la defensa de la religió.
  • Préstecs.

En conseqüència, era necessari per a la monarquia trobar més recursos dels que generava de forma ordinària després de la implicació a la Guerra dels Trenta Anys (1618) i la fi de la treva a Flandes (1621). A més, l’endeutament anava creixent i les fonts tradicionals d’ingressos fallaven: el flux de plata americana va disminuir i Castella entrava en crisi demogràfica i econòmica.

El 1621 el Consell d’Hisenda va advertir al monarca que pel finançament de la guerra serien necessaris els ingressos que es generarien fins el 1625. Davant aquesta situació, Olivares exposarà al rei la seva proposta de reforma dels regnes de la monarquia per uniformitzar la monarquia segons les lleis de Castella ja que no tots els regnes integrants hi contribuïen de la mateixa manera.

La monarquia ja havia tendit a la castellanització de l’administració reial i eclesiàstica al llarg dels anys anteriors ja que el sistema polític de la Corona d’Aragó es basava en el pactisme, fet que limitava l’absolutisme monàrquic, i en canvi, a Castella la limitació del monarca a l’hora de legislar no era tant gran.

L’existència d’unes constitucions catalanes per damunt del monarca feia que aquest estigués obligat a complir-les. Segons la Constitució de l’Observança de 1481, el rei i els seus oficials estaven obligats a complir la llei i si cometien algun acte il·legal aquest seria considerat nul. La Diputació del General era qui havia de vigilar que el monarca complís la llei. Així, la limitació a la pràctica de l’absolutisme en el sistema català dificultava la pràctica que Olivares proposava al monarca per consolidar la monarquia mitjançant la pràctica de l’absolutisme i la castellanització.

Conde-duque_de_Olivares.jpg

Per aconseguir els seus objectius Olivares va proposar tres “caminos” en un Memorial secret adreçat al rei el 1624.

Camins d’uniformització de la monarquia segons el Memorial d’Olivares de 1624:

1. Integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres.

2. Negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força.

3. Provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

La unió d’Armes. En funció de les urgències de la guerra, Olivares va presentar el 1625 el projecte de la Unió d’Armes, un programa de defensa comú de la monarquia en el que havien de contribuir tots els regnes. La Unió d’Armes era una forma d’aconseguir la integració dels regnes aplicant a tots els regnes el model de contribucions castellà, que no limitava les aportacions fiscals a la corona.

Olivares buscava la formació d’un exèrcit de 144.000 homes de tots els regnes que integraven la monarquia que aportarien un contingent d’homes proporcional al seu nombre d’habitants. Seguint uns criteris demogràfics erronis, Olivares considerava que el Principat de Catalunya havia d’aportar a aquest projecte 16.000 soldats que haurien de defensar a la monarquia a qualsevol part del seu territori que fos atacat.

Per introduir la Unió d’Armes a Catalunya Felip IV va convocar les Corts el 1626, i allà es van poder comprovar les discrepàncies entre la monarquia i els estaments catalans. La resposta dels braços a les demandes reals va ser la invocació de les constitucions per a rebutjar el projecte. La Unió d’Armes era contrària a l’usatge princeps nomque regit per criteris defensius en cas d’invasió.

Segons l’usatge princeps nomque, en cas de perill militar l’ajuda al monarca implicava:

a. La presència del rei al front de l’exèrcit.

b. El caràcter simplement defensiu de la mobilització militar a Catalunya. Es a dir, estrictament dins de les fronteres del Principat.

Un cop rebutjat el projecte, i davant l’enuig reial, Olivares va presentar una contraproposta i va intentar que les Corts realitzessin un donatiu desorbitat de 250.000 ducats al monarca. Aquesta quantitat triplicava l’anterior donatiu atorgat per les Corts. Els càlculs del Comte-duc es feien pensant que Catalunya tenia un milió d’habitants, quan en realitat no arribava a la meitat.

Els braços van negar-se a realitzar el donatiu al monarca i aquest va abandonar les Corts sense cloure-les. La Cort General no va poder acabar-se i ni els greuges van quedar reparats, ni va poder legislar-se. L’intent de cloure la Cort General el 1632 va tornar a ser un fracàs parlamentari, però també una demostració de la capacitat de resistència dels representants catalans enfront de la política imperial de Felip IV i Olivares ja que el nou intent es va tornar a tancar sense acord.

La guerra i la qüestió dels allotjaments. La guerra contra França, declarada l’any 1635 va constituir un nou element de conflicte entre la monarquia i el Principat. L’obertura, per part del Comte-duc d’Olivares, d’un front al Rosselló va implicar, per la força, la participació econòmica i humana de Catalunya en el conflicte, a més de la presència dels exèrcits reials, els terços, en terres catalanes.

corpus de sang Antoni Estruch.jpg

La guerra es va desenvolupar al Rosselló entre 1637 i 1639 i la presència dels terços, que eren uns 10.000 homes, en territori català va plantejar el problema del seu allotjament durant l’hivern, qüestió que suposava la pressió econòmica de mantenir els soldats i sobretot patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

La tensió entre la pagesia, sobre la qual requeia el pes de mantenir-los, i els terços va anar en augment fins a l’esclat (el maig de 1640) de greus aldarulls entre pagesos i soldats provocats per la negativa dels habitants de Santa Coloma de Farners d’allotjar-los, amb el resultat de moltes víctimes i esglésies cremades pels terços en la seva retirada cap al Rosselló.

Les conseqüències no es farien esperar i el 7 de juny de 1640 la revolta esclataria a la ciutat de Barcelona. Amb el Corpus de Sang començava la Guerra dels Segadors.

El regnat de Felip IV, l’esfondrament de l’Imperi hispànic

dijous, 18/11/2010

Amb l’ascens de Felip IV (1621-1665) al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar el pacifisme de Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi Habsburg durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament, durant i després d’aquest conflicte, amb França, guerres que marcarien el final de l’hegemonia castellana a Europa.

Felipe_IV.jpg

Política interior. A nivell interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei, el Comte-duc d’Olivares, favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. D’aquesta manera, tal i com havia fet el seu pare, Felip IV va lliurar el govern efectiu del país a un favorit, Olivares, ferm partidari de reforçar la posició de la monarquia i mantenir l’hegemonia a Europa. Aquest favorit del rei era un personatge força autoritari que va endegar un programa de reformes per enfortir el poder de la monarquia i tornar-li el prestigi davant Europa.

El seu programa aspirava a reforçar el poder del rei, retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial. Així, va creure convenient imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerir el pes de les despeses castellanes.

Conde-duque_de_Olivares.jpg

En aquesta direcció va crear la Unió d’Armes, que consistia a obligar tots els regnes hispànics, i no tan sols Castella, a que contribuïssin en les guerres amb soldats i impostos en una quantitat proporcional als seus habitants. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en que les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.

Però els intents uniformitzadors d’Olivares van topar amb l’oposició dels regnes perifèrics, especialment de Portugal i de Catalunya, que es van oposar a perdre els seus drets tradicionals. D’aquesta manera, el 1640 va tenir lloc un important aixecament intern a Catalunya i a Portugal que va mostrar la fragilitat de la monarquia i va resultar desastrós pels seus interessos.

Mentre a Catalunya esclatava la Guerra dels Segadors, el mateix 1640 s’iniciava la rebel·lió del regne de Portugal, que es volia independitzar la Monarquia Hispànica perquè aquest lligam els enfrontava a Holanda i Anglaterra, que atacaven les seves colònies. Amb ajuda estrangera, Portugal va aconseguir expulsar els representants de Felip IV i proclamar la independència del país mentre el duc de Bragança era proclamat com a rei amb el nom de Joan IV.

També van esclatar revoltes a Andalusia (1641) i a Aragó (1648), que, sumats a les revoltes catalana i portuguesa, hem d’entendre com una mostra del descontentament dels estaments privilegiats contra la política autoritària i personalista del Comte-duc d’Olivares.

Política exterior. A l’exterior, la política del nou govern va ser radicalment contrària a la del govern “pacifista” de Felip III. L’any 1618 va esclatar a Europa l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, conflicte que va començar amb el pretext de defensar el catolicisme (Lliga Catòlica) davant dels prínceps protestants (Lliga Evangèlica), però, en el fons, amagava la col·laboració de les dues branques de la dinastia dels Habsburg (l’espanyola i l’austríaca) per mantenir la seva hegemonia en els assumptes europeus.

guerra dels trenta anys.jpg

L’entrada d’Espanya en el conflicte va respondre a la voluntat d’Olivares d’enfortir la posició de l’Imperi Hispànic a Europa i de frenar les aspiracions hegemòniques de la França dels Borbons. Així, el 1621, quan va finalitzar la treva amb les Províncies Unides, va recomençar la guerra contra els rebels flamencs.

Rocroi.jpgLa primera etapa del conflicte va ser clarament favorable als terços espanyols que van vèncer a Breda (1626). Les seves victòries van culminar el 1635 a la batalla de Nördlingen, en què els protestants alemanys i suecs van caure derrotats. En canvi, l’entrada de França a la guerra (1635), donant suport als prínceps protestants, va canviar el signe del conflicte.

El cardenal Richelieu, favorit del rei de França Lluís XIII, va considerar que calia impedir que la Monarquia Hispànica s’imposés en la Guerra dels Trenta Anys i acaparés encara més poder a Europa.  Les tropes hispàniques, incapaces d’enfrontar-se amb tants enemics simultàniament, van començar a patir derrotes successives i els terços espanyols van ser derrotats definitivament a Rocroi (1643).

La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència de les Províncies Unides, va iniciar el seu declivi definitiu.

Westfalia y Pirineos.jpg

mapa-westfalia-paz.jpg

A més va significar la fi de l’hegemonia espanyola a Europa i l’ascens de la França de Lluís XIV com a principal potència europea. La continuació de la guerra de la Monarquia Hispànica amb França no faria més que accentuar el declivi espanyol i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló van passar a mans franceses.

La pintura barroca

dilluns, 15/11/2010

Tota la pintura barroca va tenir un seguit de característiques comunes a gairebé totes les obres:

  • Es va imposar el realisme, és a dir, les persones es retrataven tal com eren, amb els defectes físics que tenien, i no se n’idealitzava ni el rostre ni la figura. Fins i tot en els temes religiosos i mitològics s’utilitzarien models de la vida real (per exemple, Caravaggio per a pintar la mort de la Mare de Déu va fer servir com a model el cadàver d’una dona).
  • Es practica la perspectiva des d’angles inferiors o superiors, abandonant el punt de vista horitzontal.
  • Els quadres mostraven escenes plenes de moviment i força. Aquests efectes es van aconseguir amb figures que feien gestos bruscos o amb composicions plenes d’elements i personatges amb actituds dinàmiques. El traçat d’escorços, la asimetria, les línies ondulades pretenien aconseguir un efecte de tensió.
  • Els personatges mostraven tota mena de sentiments, que es reflectien en els gestos de les cares o en les expressions del cos.
  • Triomfa el color sobre el dibuix: són les taques de color les que creen les formes. S’utilitzen colors vius i càlids, a la qual cosa ajuda l’ús de l’oli, malgrat que van continuar pintant-se frescs.
  • S’evita la intensitat equilibrada de la llum, preocupació essencial del pintor barroc, i es dóna un valor dramàtic a l’obra. S’introdueix el clarobscur, és a dir, la distribució de la llum i de les ombres de tal manera que produeixin un efecte de relleu, es modelin les formes i es doni profunditat a les composicions.
  • Els temes representats van ser molt variats: assumptes religiosos, escenes mitològiques, moments de la vida quotidiana, retrats, etc. També es van desenvolupar noves temàtiques, com ara els paisatges i les natures mortes.

Malgrat els trets comuns que reconeixem en la majoria de les obres, en la pintura barroca hi va haver una gran diversitat d’escoles i estils. Com en l’arquitectura i l’escultura, la pintura barroca aviat va aconseguir un gran desenvolupament a la Itàlia del sis-cents, especialment a la ciutat de Roma. L’expansió del Barroc des d’Itàlia donaria lloc a dues grans escoles que reflectien la divisió política i religiosa del segle XVII.

El pintor barroc més important de l’escola italiana va ser Michelangelo Merisi, més conegut com Il Caravaggio. Iniciador d’aquesta tècnica, Caravaggio va influir en molts altres pintors europeus del moment i va ser admirat per tot el continent. Va introduir l’interès pels jocs de contrastos entre els fons foscos i focus de llum il·luminant l’escena, esdevenint un mestre del realisme i del clarobscur. La seva tècnica es va anomenar tenebrisme, i consistia a fer emergir les figures de la foscor. Com a mostra de la seva obra cal destacar els seus quadres Jugadors de cartes, Dones tocant el llaüt o L’enterrament de la mare de Déu. Les seves obres, en ocasions excessivament realistes, no sempre van tenir una bona acollida entre el públic.

CrucifixionOfStPeterCaravaggio.jpg

La crucifixió de Sant Pere, quadre de Caravaggio. Aquesta obra constitueix un exemple clar de les innovacions pictòriques introduïdes per l’artista italià: l’interès pel problema de la llum, la voluntat naturalista i la realització de composicions complexes.

The_Calling_of_Saint_Matthew_by_Carvaggio.jpg

La vocació de Sant Mateu, quadre de Caravaggio.

Mort de la mare de Déu.jpg

La mort de la mare de Déu, quadre de Caravaggio.

D’entre els nombrosos pintors italians d’aquest període cal destacar també l’obra d’Andrea Pozzo, autor del gran fresc Triomf de Sant Ignasi, que es troba a l’església de Sant Ignasi a la ciutat de Roma.

Sant'Ignazio_-_affresco_soffitto_-antmoose.jpg

El Triomf de Sant Ignasi, fresc d'Andrea Pozzo.

A Flandes, al sud dels Països Baixos, també es va desenvolupar una escola de pintura barroca molt important de caràcter aristocràtic i lligada a l’Europa catòlica. Els principal representant de la pintura flamenca va ser Rubens, el qual, influït tant pels renaixentistes italians com per la utilització de la llum de Caravaggio, va pintar tota mena de temàtiques: religioses (L’adoració dels Reis Mags, Davallament de la creu), mitològiques (Les Tres Gràcies) o escenes populars i retrats. Els seus deixebles més importants van ser Van Dick i Jordaens.

rape_of_the_daughters_of_leucippus-large.jpg

El rapte de les filles de Leucip, quadre de Rubens. És una obra d’un extraordinari dinamisme, fruit de la disposició en diagonal dels cossos nus i de la vitalitat que manifesten.

davallament de la creu - rubens.jpg

El davallament de la creu, obra de Rubens.

tres gracias - rubens.jpg

Les Tres Gràcies, quadre de Rubens.

A l’Europa protestant, especialment a les Províncies Unides, l’estil barroc va donar lloc a una escola pictòrica pròpia, profundament preocupada pel tractament de la llum. L’absència d’imatges a les esglésies i el menor pes de la jerarquia eclesiàstica i la noblesa sumat a la influència de la burgesia comercial, que era qui encarregava i pagava els quadres, va propiciar que els temes canviessin per donar pas a retrats burgesos, paisatges i interiors, amb escenes domèstiques i costumistes.

El pintor més important de l’escola holandesa va ser Rembrandt, un excel·lent retratista i mestre de la llum i l’ombra que va destacar, sobretot, pels retrats col·lectius (Lliçó d’anatomia i Ronda de nit). També cal destacar les obres de Vermeer de Delft pels seus interiors subtilment il·luminats i pel detall de les figures humanes i els objectes; i Frans Hals pels retrats de grup.

La Ronda de Noche_Rembrandt.jpg

La Ronda de nit, quadre de Rembrandt (1642). En aquesta obra, on el pintor retrata un confraria, l’autor aconsegueix una composició excepcional a partir d’un tema vulgar. Així, Rembrandt crea una llum múltiple i focalitzada, que il·lumina molt a alguns personatges mentre que n’amaga d’altres, de manera que en visualitzar l’obra els nostres ulls van d’un cantó a l’altre de l’escena seguint els punts de llum que il·luminen les cares.

taller del artista.jpg

El taller de l’artista, quadre de Vermeer de Delft. En aquesta obra es pot observar perfectament com el pintor utilitza diferents plans per jugar amb la llum: un primer pla en el qual la cortina ens permet passar de l’exterior fosc al taller de l’artista; un segon pla en el qual la llum il·lumina suaument l’artista mentre treballa; i un tercer pla on la llum més potent il·lumina la model.

Johannes_Vermeer_(1632-1675)_-_The_Girl_With_The_Pearl_Earring_(1665).jpg

La noia de la perla, quadre de Vermeer.