Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

Els rebomboris del pa: ecos catalans de la Revolució francesa?

divendres, 9/11/2012

El febrer de 1789, el mateix any en què es va iniciar la Revolució francesa, una revolta popular molt important, els anomenats rebomboris del pa, amb incidència a diverses poblacions catalanes (Barcelona, Vic, Mataró), van canalitzar el descontentament produït per l’escassetat, la crisi de subsistències i l’increment reiterat dels preus dels cereals. Però, què van significar els rebomboris del pa? Era un episodi propi de la crisi de l’Antic Règim? Es tractava d’un simple avalot popular de subsistències o era un eco de la Revolució francesa que s’apropava?

Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja del preu del blat durant els mesos de gener i febrer del 1789, alhora que les varietats més econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat. En aquest context, i després d’alguns indicis del descontentament popular manifestats anteriorment, l’anunci d’un nou augment significatiu del preu a partir del dia 1 de març va desembocar en l’esclat d’un avalot popular a Barcelona la nit abans de l’increment dels preus.

Així, el 28 de febrer, una multitud descontenta va assaltar, saquejar i cremar el pastim de la ciutat (la fleca municipal, l’únic lloc autoritzat on la població podia coure el pa i que havia estat privatitzat el 1767), a la vegada que  s’apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners. Aquest episodi va donar pas a l’assalt de les cases dels arrendadors de fabricació i venda de pa. Tot això, malgrat l’oposició de les tropes enviades a reduir els amotinats pel capità general de Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, el comte d’El Asalto.

Ilustracion-sobre-el-Rebombori_54241554381_53389389549_600_396.jpg

Rafael d’Amat i de Cortada, el Baró de Maldà, va deixar en el seu dietari, el Calaix de Sastre (1769-1819), la següent narració dels fets:

En la nit del 28 de febrer –havent donat nova ordre lo govern sobre augmentar los preus del pa, de resultes de l’escandall del blanc, mitjà i moreno, per no haver trobat pa a les taules la pobra gent, volent-se pujar, al mateix temps de ser car, no podent-ne menjar per lo tant dolent, especialment lo moreno, se alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar a totes les barraques del pa i lo pastim, havent començat lo alborot a dos quarts de vuit y posant foc en la primera barraca de la Boqueria a tres quarts de vuit y en seguida a totes les demés […]. Lo senyor Conde de Asalto tingué que fugir de Palàcio, i escapat, no sé si a la Ciutadela, per la quimera que li portaven, per voler-lo matar; havent fet arrenglar a la cavalleria per seguritat de sa persona. Mil tropelies se cometeren en aquella nit, anat los amotinats cap a casa en Torres per matar-lo, o fer-ne de ell un mal joc, ab la intenció de cremar-li la casa i tots sos trastos; havent tingut ell que fugir, no sé si per taulades a algun paratge amagat.

Durant els tres dies següents, es reproduïren els incidents. Així, les protestes van estendre’s contra l’alça dels preus d’altres aliments bàsics, com la carn, el vi i l’oli. Tanmateix, un grup de revoltats va entrar violentament a la catedral i va tocar les campanes a sometent. Igualment, la revolta va estendre’s a Vic i Mataró.

Finalment, la revolta va ser sufocada per les tropes del comte d’El Asalto amb l’ajut de les patrulles organitzades per la noblesa, els regidors, les classes dirigents i la gent dels gremis. Les patrulles van evitar nous incidents i van obligar els botiguers a obrir els seus establiments. Així, els fets van evidenciar la feblesa de l’exèrcit i les autoritats borbòniques, però alhora van evidenciar la fermesa de les classes dirigents barcelonines, que no estaven disposades a acceptar la generalització de la revolta. Tanmateix, un cop apaivagat l’esclat popular,els sectors dirigents de la ciutat es van comprometre a mantenir el preu del blat i a garantir-ne la qualitat. En conseqüència, el 2 de març, la revolta havia acabat.

Les conseqüències dels avalots, però,  van ser força importants. La repressió, continuada pel comte de Lacy, el qual va ser nomenat nou capità general de Catalunya, va ser contundent: el 28 de maig van ser executats públicament cinc homes i una dona, i més d’un centenar de persones van ser deportades als presidis del nord d’Àfrica. A més, l’exèrcit es va tornar a fer càrrec de l’ordre públic al cap i casal de Catalunya durant diversos mesos. Molts barcelonins van expressar la seva protesta davant la repressió marxant de la ciutat el dia de les execucions.

La revolta contra la pujada del pa, així com la denúncia de la mala qualitat d’aquest com a conseqüència de la corrupció i el frau protagonitzat per assentistes i autoritats, ens condueixen cap a una típica crisi de subsistències. És a dir, els rebomboris del pa són una expressió de la ira popular davant de l’augment del preu del que aleshores era el primer producte bàsic de la dieta alimentària. En cap cas ens trobem davant d’una revolució social, política i cultural com la que esclataria mesos després a París. Sense ideari, organització ni dirigents propis reconeguts, la revolta no reunia les condicions bàsiques per esdevenir una autèntica Revolució. Ara bé, darrera de la forta repressió sí que podem trobar la por al contagi revolucionari procedent del país veí.

El comte de Floridablanca

dilluns, 5/11/2012

José Moñino y Redondo (1728-1808), comte de Floridablanca i doctor en lleis per la Universitat de Salamanca, és un dels millors exemples que trobem per explicar com la Il·lustració espanyola buscava introduir reformes en el funcionament de l’Estat sense qüestionar globalment l’ordre social establert i sempre des de la defensa dels principis de l’absolutisme i les prerrogatives de la corona.

"D. José Moñino, conde de Floridablanca".

José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca

La seva condició d’advocat va posar-lo en contacte amb el duc d’Alba qui, el 1766, a instàncies del comte d’Aranda, va introduir-lo en el Consell de Castella amb el càrrec de fiscal d’afers criminals. Aquesta posició privilegiada va permetre la seva intervenció en la investigació dels fets que van derivar en el Motí d’Esquilache i en les gestions que portarien, el 1767, a l’expulsió dels jesuïtes dels territoris de la monarquia.

El seu ascens a la cort de Carles III es consumaria el 1772, quan va ser nomenat ambaixador a Roma. La seva missió a la Santa Seu era aconseguir que Climent XIV extingís definitivament la Companyia de Jesús. I ho va aconseguir el 1773. La seva tasca política i intel·lectual sempre va destacar per la defensa de les prerrogatives de la corona davant dels altres poders de l’Estat, especialment de l’Església, i, en recompensa, Carles III va concedir-li el títol de comte de Floridablanca.

El 1777 va ser nomenat secretari d’Estat, càrrec des del qual va imposar uns criteris de reformisme moderat, en estreta col·laboració amb Campomanes. Floridablanca va dirigir la política exterior de Carles III cap al reforçament de les posicions espanyoles enfront d’Anglaterra. En aquest sentit, Espanya va intervenir en la Guerra d’Independència dels Estats Units al costat de França i, després de la desfeta anglesa, va cobrar-se la recuperació de l’illa de Menorca i la Florida. Igualment, va consolidar l’aliança amb els prínceps italians de la casa de Borbó i amb Portugal.

El seu reformisme va manifestar-se en la creació del Banco de San Carlos, l’impuls de les obres públiques i l’ampliació de la llibertat comercial amb Amèrica. De la mateixa manera, va buscar la modernització d’Espanya a través de les Societats Econòmiques d’Amics del País, la potenciació de la premsa i les reformes universitàries. Finalment, des del 1787, va presidir la Junta d’Estat, un intent de coordinació de les diferents secretaries que composaven el govern.

El_conde_de_Floridablanca.jpg

L’enfrontament amb el comte d’Aranda va portar Floridablanca a presentar la dimissió en un Memorial adreçat al rei el 1788, però el testament de Carles III indicava que Floridablanca havia de continuar en el càrrec i que Carles IV havia de fer-li confiança.

La seva visió reformista de la política va fer un tomb des de 1789. Alarmat per l’impacte de la Revolució francesa, va iniciar una forta reacció per evitar el contagi revolucionari, la qual va concretar-se en una forta censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos, Campomanes).

Tanmateix, ell mateix seria destituït el 1792. Desterrat i empresonat a Pamplona pel comte d’Aranda, Floridablanca era acusat de corrupció i abús d’autoritat. Absolt de les seves responsabilitats polítiques per Godoy, va retirar-se a la seva Múrcia natal, on va viure el seu darrer moment de glòria política: el 1808 va organitzar la junta de Múrcia contra l’ocupació francesa i va ser elegit president de la Junta Central. Pocs mesos després, consumada l’ocupació napoleònica, moriria a Sevilla.

La llengua catalana en el segle XVIII

divendres, 26/10/2012

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII la llengua catalana va veure’s cada cop més reduïda a l’esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidors, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomanava que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

Tanmateix, si bé la legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència, la realitat és que la substitució del català pel castellà va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III

D’aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d’Aranjuez per la qual s’establia l’obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l’ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por el mi consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

Igualment, a partir del 1768, es va prohibir l’edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de comptes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins a la segona meitat del segle XIX, l’ús de la llengua castellana va consolidar-se en l’administració pública i eclesiàstica, en l’ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

25717419_6836524.jpg

El pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra "Instruccions per l’ensenyança de minyons" (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII, defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català.

En aquest procés de consolidació de la llengua castellana a Catalunya va ser molt important l’assumpció per part de la burgesia de les estructures polítiques borbòniques i de la necessitat de dominar el castellà com a vehicle lligat al desenvolupament econòmic i social. Així, l’il·lustrat Antoni de Capmany considerava que:

La nación la forma, no el número de individuos, sino la unidad de voluntades, de las leyes, de las costumbres y del idioma que las encierra y mantiene de generación en generación […]. El catalán fue en una palabra, una lengua nacional, y no una xerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente […]. Un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras.

De la mateixa manera, el liberal mataroní Antoni Puigblanc afirmava el 1811 que:

Se hace indispensable abandone el idioma provincial, si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación e igualarla en cultura. Desengañémonos ya, y entendamos que será siempre extranjero a su patria, y por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativo la lengua nacional.

Ara bé, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament. És indubtable que el castellà va esdevenir la llengua de l’alta cultura de la Il·lustració i de la literatura, però el català va sobreviure com a llengua eminentment popular, tal i com testimonien les produccions editorials adreçades a les classes populars, els dietaris de correspondència privada i els llibres de comptes de fabricants, pagesos i comerciants.

El Memorial de Greuges de 1760

dimecres, 24/10/2012

El juliol de 1760, tot aprofitant les Corts generals convocades a Madrid pel jurament de Carles III com a rei d’Espanya, els vuit representants de l’antiga Corona d’Aragó (Barcelona, Saragossa, València i Palma de Mallorca) van entregar al nou monarca una Representación de fort contingut polític, l’anomenat Memorial de Greuges, la peça clau dels textos reivindicatius del segle XVIII.

Tot i que va ser elaborat per persones plenament compromeses amb el règim borbònic, el text plantejava una crítica frontal al sistema polític vigent, sempre sense qüestionar la legitimitat dels Borbons en el tron. Entre d’altres qüestions, el Memorial defensava la diversitat de lleis i institucions en els territoris de la monarquia, denunciava la discriminació que patien els membres d’aquests territoris en l’ocupació de càrrecs públics i eclesiàstics respecte dels castellans i exposava el problema de la repressió lingüística i cultural.

Carlos_III.jpg

Carles III

Igualment, tot i que el text s’embolcallava amb afalacs a la figura de Felip V, la reivindicació de les antigues estructures polítiques abolides el 1714 també hi era present:

Aquellos ministros, aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los Reynos de la corona de Aragón, introduxeron todas las de Castilla, juzgando que esto combenía al Real servicio y al bien público, pero luego se conoció que […] son imponderables los males que en su execución han padecido aquellos Reynos contra la piadosa intención del glorioso padre de V.M. […].

La prudencia y la misma razón natural dictan que, siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes sus leyes, para que esté bien ordenado el todo y sea dichoso el cuerpo de esta monarquía.

¿Acaso dexan de ser perfectas la monarquía francesa, la austríaca y otras porque las provincias que las componen tienen diferentes leyes? Sin salir de España, y sin salir de la Corona de Aragón, hallamos una prueba convincente de que es muy provechosa la prudente diversidad de las leyes [pues] todos los Reynos de la Corona de Aragón tuvieron sus propias distintas leyes, y obedientes a la ley suprema de la justa voluntad de sus reyes les dieron los más heroicos exemplos de fidelidad en su servicio y tanta gloria, dentro y fuera de España, que por proloquio se dixo tener la casa de Aragón de prerrogativa de producir reyes excelentes.

En definitiva, el Memorial de Greuges de 1760 plantejava la qüestió de l’articulació de formacions històriques diferenciades dins del conjunt de la Monarquia Borbònica, tot vindicant moderadament un model legislatiu i institucional plural que s’allunyés del centralisme unificador imposat després de la Guerra de Successió.

La Il·lustració a Catalunya

divendres, 19/10/2012

La Catalunya de finals del segle XVIII era un país en el qual les idees il·lustrades i els projectes modernitzadors havien triomfat. La societat va impulsar una infraestructura cultural pròpia d’acord amb les necessitats de l’economia capitalista en expansió. Per això, la característica més destacada de la Il·lustració catalana va ser el seu caràcter eminentment aplicat, una Il·lustració que pretenia compatibilitzar la modernització econòmica catalana i espanyola amb els límits que suposava la pervivència de l’Antic Règim. I és que no cal oblidar que la burgesia catalana mai s’havia sentit tant espanyola com en aquest període.

En aquest sentit, resulten claus el dinamisme i la pressió dels grups socials emergents, la burgesia dels negocis, els quals inspiraven l’activitat de la Junta de Comerç per tal de donar resposta a les exigències de modernització material del país en relació amb la navegació marítima i el disseny industrial del filat i del teixit. Unes exigències que no trobaven una resposta adequada en les Sociedades de Amigos del País impulsades per Campomanes i escassament arrelades a Catalunya.

junta comerç.jpg

Junta de Comerç de Barcelona

D’aquesta manera, des de la Junta de Comerç, creada el 1758 i integrada per alguns dels membres més rellevants de la burgesia dels negocis, va potenciar-se l’ensenyament superior mitjançant la creació de l’Escola de Nàutica (1770), l’Escola de Nobles Arts (1775) o l’Escola de Comerç (1786). Això és conseqüència de les diferents concepcions i solucions aplicades que tenien el despotisme il·lustrat espanyol i els laics catalans il·lustrats.

Aquesta generació il·lustrada catalana, amb el substrat de la burgesia de la Junta de Comerç al darrere, va elaborar un projecte de Catalunya que s’inseria plenament en el marc de la monarquia absoluta dels Borbons però no oblidava les seves especificitats històriques i econòmiques, tot propugnant un mercantilisme industrialista que s’allunyava de l’agrarisme de Campomanes.

Poliorama-RACAB-Barcelona.jpg

Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Tanmateix, tot i que les formulacions del despotisme il·lustrat espanyol tenien una escassa validesa respecte de Catalunya a causa del seu desenvolupament econòmic, tampoc no es pot menystenir el paper de les institucions de l’absolutisme reformista espanyol presents a la Catalunya il·lustrada, com ara la Reial Acadèmia de Matemàtiques (1720), el Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760), la Reial Acadèmia de Ciències (1770) o la Reial Acadèmia de Medicina (1770).

De les diferents figures de la Il·lustració catalana (Jaume Caresmar, Francesc Armanyà, Fèlix Amat, Llucià Francesc Comella, Antoni Soler, Francesc Salvà i Campillo, etc.) cal destacar Antoni de Capmany, qui va explorar el passat català amb l’objectiu de defensar un projecte econòmic basat en el desenvolupament comercial. És a dir, la Il·lustració catalana pot identificar-se amb un corrent de pensament emmarcat en el mercantilista industrialista en oposició a l’agrarisme castellà. Un projecte sempre integrat en el marc de la monarquia absoluta de l’Antic Règim i en les estructures socials del feudalisme tardà.

Reial_Acadèmia_de_Bones_Lletres.jpg

Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

D’altra banda, la persistència de la identitat catalana es revela la continuïtat de l’interès per la història de Catalunya que van presentar els il·lustrats del segle XVIII, sempre integrada en el si de la monarquia espanyola. En aquest sentit, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, creada el 1729, va néixer amb la intenció d’elaborar una història de Catalunya, tot i que no va assolir el seu objectiu.

Igualment, cal destacar el treball erudit i documental respecte de la història catalana que van protagonitzar alguns il·lustrats com, per exemple, el Marquès de Llió en les seves Observaciones sobre los principios elementales de la historia o Antoni de Capmany en les Memorias históricas sobre la marina, comercio y bellas artes de la antigua ciudad de Barcelona. Això sense oblidar la tasca documental de Jaume Caresmar, el qual va ordenar l’Arxiu capitular de Barcelona copiant i extractant més de 14.000 documents datats entre 800 i 1660.

Memorias_historicas.jpg

Antoni de Capmany: "Memorias históricas sobre la marina, comercio y bellas artes de la antigua ciudad de Barcelona"

Pablo de Olavide

dimecres, 17/10/2012

Pablo Antonio José de Olavide y Jaúregui (1725-1803) va ser un intel·lectual il·lustrat espanyol, un dels més actius reformistes del despotisme il·lustrat del segle XVIII. Escriptor, jurista i polític, Olavide va néixer a Lima (Perú) on va estudiar lleis i teologia a la Universitat de San Marcos. Així, va començar la seva carrera com a funcionari judicial. La seva carrera, però, es veuria estroncada per una acusació d’enriquiment personal i un procés per malversació. El 1750, els successius escàndols que van envoltar la seva figura van portar-lo a Espanya on va ser empresonat i van confiscar-li els béns.

Pablo_Olavide.jpg

Pablo de Olavide

Un cop que la causa va ser arxivada, Olavide va casar-se amb la rica vídua Isabel de los Ríos i va ingressar en l’Ordre de Santiago, fets que li obrien el camí cap a la cort de Carles III. Abans d’iniciar la seva aventura cortesana, Olavide va viatjat per Europa i va establir-se al París de la Il·lustració, on va relacionar-se amb Voltaire, Diderot i d’altres enciclopedistes. De retorn a Madrid, el 1765, va organitzar una tertúlia selecta, a l’estil de les que havia conegut a la capital francesa, freqüentada pels il·lustrats més significats de la ciutat.

El 1766, després del Motí d’Esquilache, gràcies a les influències del seu amic personal el comte d’Aranda i als aires il·lustrats que envoltaven la cort de Carles III, va iniciar una nova carrera de funcionari com a director de l’Hospicio de San Fernando. Posteriorment va ser nomenat intendent d’Andalusia i superintendent de les repoblacions i colonitzacions de Sierra Morena (1767), on va posar en pràctica les seves concepcions sobre les òptimes condicions per a l’explotació agrària: foment del progrés tècnic amb una política d’incentius basada en la petita propietat o en el conreu en règim d’emfiteusi.

En aquest període, Olavide va presentar-se com un eficient impulsor de les reformes il·lustrades en el comerç, els assentaments, l’ensenyament i la cultura, sempre sota la protecció del despotisme il·lustrat de Carles III. Igualment, Olavide va promoure l’activitat teatral i va crear la primera escola d’art dramàtic de l’Estat espanyol.

Ara bé, la prohibició d’establir convents en els centres de repoblació i les seves campanyes en contra de la religiositat supersticiosa i obscurantista del poble li comportarien l’odi dels caputxins. Així, el 1776, Olavide va ser acusat davant de la Inquisició com a heretge, ateu i materialista i, a més, de mantenir correspondència amb Voltaire i Rousseau. En realitat, Olavide era un reformista catòlic, però mai un ateu. Abandonat per Carles III i els seus ministres il·lustrats, Olavide va ser condemnat a la confiscació dels seus béns, exclusió a perpetuïtat de càrrecs públics i a viure tancat en un convent de La Mancha, el 1780 va aconseguir fugir a França, on va ser acollit per Voltaire i Diderot.

El 1789, l’esclat de la Revolució francesa va ser acollit per Olavide com el triomf de la Raó. Fins i tot va arribar a desenvolupar alguns càrrecs polítics en la França revolucionària després que la Convenció li concedís la ciutadania francesa. Tanmateix, els excessos del Terror van fer que fugís de París. Empresonat a Orleans des de 1794, va escriure la novel·la Evangelio en Triunfo o Historia de un filósofo desengañado (1797), obra que va permetre el seu retorn a Espanya així com la restitució dels seus béns i dignitats. En els darrers temps estaria dedicat a l’escriptura fins a la seva mort a Baeza, el febrer de 1803.

L’expulsió dels jesuïtes

dilluns, 15/10/2012

Els governs il·lustrats de l’Europa del segle XVIII es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del Papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític. Era una conseqüència de la política regalista que tenia per objectiu el control de l’Església per part de les monarquies absolutes sota la justificació del component diví que s’atorgava a la figura del rei. És a dir, les regalies eren els drets absolutistes sobre les qüestions religioses.

Ihs-logo.png

I l’Espanya de Carles III no va ser una excepció en aquesta política regalista il·lustrada. Amb uns 3.000 membres, els jesuïtes eren l’ordre religiosa més influent de l’Espanya del segle XVIII i l’objectiu directe del regalisme de la monarquia espanyola. Una ordre amb una organització d’abast internacional, amb la seva seu central fora de l’Estat espanyol i contestatària amb la política de la monarquia era considerada incompatible amb l’absolutisme borbònic. Així, segons Carles III i els seus ministres (per exemple Campomanes), els jesuïtes esdevenien un element pertorbador que desafiava el poder reial.

D’aquesta manera, els jesuïtes van esdevenir el boc expiatori del Motí d’Esquilache de 1766. El comte d’Aranda i Campomanes van trobar en els aldarulls populars instigats contra els ministres estrangers per part de la noblesa l’excusa necessària per investigar la Companyia de Jesús en una “pesquisa secreta” que recolliria les seves relacions amb el marquès de l’Ensenada, la seva lleialtat vers Roma, les grans riqueses que havia acumulat, les seves activitats a Amèrica, l’expulsió dels regnes de França i Portugal, les seves teories sobre el regicidi i la seva intervenció en els fets de 1766. Per Aranda i Campomanes la conclusió era evident: la doctrina, organització i activitats dels jesuïtes eren incompatibles amb la seguretat de la monarquia.

Campomanes.jpg

Campomanes

CondeAranda.jpeg

Comte d'Aranda

La culpabilització de la Companyia de Jesús alliberava el govern de qualsevol responsabilitat en els motins i a la vegada exculpava la noblesa conspiradora. Però també era una manera d’assegurar el control sobre l’Església. Així, el 27 de febrer de 1767 es publicava el reial decret que expulsava els jesuïtes d’Espanya i els seus dominis:

Programática_Sanción_1767.jpg

Pragmàtica Sanció de 27 de febrer de 1767

Habiéndome conformado con el parecer de los de mi Consejo Real en el Extraordinario que se celebra con motivo de las ocurrencias pasadas, en consulta de 29 de enero próximo, y de lo que sobre ella me han expuesto personas del más elevado carácter; estimulado de gravísimas causas, relativas a la obligación en que me hallo constituido de mantener en subordinación, tranquilidad y justicia mis pueblos, y otras urgentes, justas y necesarias que reservo en mi Real ánimo; usando de la suprema autoridad económica que el Todopoderoso ha depositado en mis manos para la protección de mis vasallos y respeto de mi Corona: he venido en mandar que se extrañen de todos mis dominios de España e Indias, Islas Filipinas y demás adyacentes, a los Religiosos de la Compañía, así Sacerdotes, como Coadjutores o Legos que hayan hecho la primera profesión, y a los Novicios que quisieran seguirles; y que se ocupen todas las Temporalidades de la Compañía en mis Dominios.

Y para su ejecución uniforme en todos ellos, os doy plena y privativa autoridad; y para que forméis las instrucciones y órdenes necesarias, según lo tenéis entendido y estimaréis para el más efectivo, pronto y tranquilo cumplimiento. Y quiero que no sólo las Justicias y Tribunales Superiores de esos Reinos ejecuten puntualmente vuestros mandatos, sino que los mismos se entiendan con los que dirigiereis a los Virreyes, Presidentes, Audiencias, Gobernadores, Corregidores, Alcaldes Mayores y otras cualesquiera Justicias de aquellos Reinos y Provincias; y que en virtud de sus requerimientos cualesquiera tropa, milicia o paisanaje den el auxilio necesario sin retardo ni tergiversación alguna, so pena de caer el que fuere omiso en mi Real indignación.

Y en cargo a los Padres Provinciales, Propósitos, Rectores y demás Superiores de la “Compañía de Jesús” se conformen de su parte a lo que se les prevenga, puntualmente, y se les tratará en la ejecución con la mayor decencia, atención, humanidad y asistencia de modo que en todo se proceda a mis soberanas intenciones. Tendréis lo entendido para su exacto cumplimento, como lo fío de vuestro celo, actividad y amor a mi Real servicio, y daréis para ello las órdenes e instrucciones necesarias, acompañando ejemplares de este mi Real Decreto, a los cuales estando firma de vos, se les dará la misma fe y crédito que al original.

En conseqüència, la matinada del 21 de març, les tropes van prendre posicions sobre Madrid i van dirigir-se cap a les sis cases dels jesuïtes per detenir els religiosos i enviar-los cap a Cartagena on serien embarcats fora del país. Aquestes dramàtiques escenes es reproduirien per tota la geografia espanyola. Les doctrines dels jesuïtes van ser prohibides i les seves propietats confiscades.

EXpulsos1.jpg

ExpulsionJesuitas2.jpg

Però la seva expulsió de l’Estat no era suficient per a la monarquia espanyola: Carles III estava disposat a destruir totalment l’ordre. Així, a la mort de Climent XIII, qui havia acollit alguns dels jesuïtes expulsats en els Estats Pontificis, els diplomàtics d’Espanya va conspirar per aconseguir el nomenament com a Papa del cardenal Ganganelli, coronat com a nou pontífex sota el nom de Climent XIV, qui va liquidar la Companyia de Jesús el 21 de juliol de 1773. Aquest va ser el gran èxit diplomàtic de la monarquia de Carles III.

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

dilluns, 8/10/2012

Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza (1719-1798), el IX comte d’Aranda, és una de les personalitats més polèmiques de l’Espanya del segle XVIII. Procedent d’una família de la vella noblesa aragonesa, Aranda va ser el producte de la conjunció de diferents sensibilitats: militar al servei de la corona, ambaixador, estadista, conspirador, il·lustrat i possible francmaçó, entre d’altres caràcters.

Pedro_Pablo_Abarca_de_Bolea,_Count_of_Aranda.jpg

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

Nascut a Siétamo (Osca), va cursar els seus estudis a Bolonya. El 1736 va enrolar-se en l’exèrcit per iniciar la seva carrera militar: va participar en les campanyes de les guerres de Successió de Polònia (1733-1738) i d’Àustria (1741-1748). A més, la seva carrera ascendent va portar-lo a ser ambaixador a Portugal (1755) i a Polònia (1760). Durant aquests viatges per l’Europa del segle XVIII entraria en contacte amb els il·lustrats (i potser amb la francmaçoneria) adoptant idees pròpies de l’enciclopedisme i profundament anticlericals.

La brillant carrera militar d’Aranda va culminar amb el nomenament, el 1763, com a capità general de València, càrrec que abandonaria el 1766, coincidint amb el Motí d’Esquilache. En aquest context, el comte d’Aranda va situar-se al capdavant del partit nobiliari i va iniciar una escalada de radicalisme per llançar-se a la conquesta del poder. Aleshores, Carles III va nomenar-lo com a president del Consell de Castella. La maçoneria arribava al govern d’Espanya.

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III

Des del seu despatx de Madrid, Aranda va dirigir la política de la monarquia de Carles III entre 1767 i 1773. Des d’aquest càrrec, va impulsar el reformisme il·lustrat, el regalisme, l’expulsió dels jesuïtes i va afavorir, en un principi, l’actuació dels anomenats golillas (bàndol polític de Campomanes i Floridablanca). En el marc d’aquest reformisme va ser el responsable de la repressió posterior al Motí d’Esquilache, amb mesures com l’expulsió dels rodamóns i les prostitutes de Madrid així com dels eclesiàstics que no tinguessin un destí en la ciutat.

CondeAranda.jpeg

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

La seva acció més destacada va ser l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya sota l’acusació d’actuar contra l’autoritat del monarca. Paral·lelament, va aprofitar la conjuntura per abolir el fur privat dels eclesiàstics. Aquesta política, però, va generar el creixement dels opositors a la seva figura, especialment a l’Amèrica del Sud on la Companyia de Jesús gaudia de gran influència.

Les lluites aristocràtiques desenvolupades a la cort dels Borbons convertirien Aranda en el cap de l’anomenat “partit aragonès”, contraposat al partit dels golillas, dirigit pel comte de Floridablanca, antic col·laborador i nou enemic polític. L’antagonisme creixent entre Aranda i Floridablanca, sumat a l’ocupació militar de les illes Malvines per part de la Gran Bretanya van comportar la seva substitució al capdavant del Consell de Castella el 1773.

Traslladat a París com ambaixador, va ser obstinadament partidari de la guerra entre Espanya i la Gran Bretanya, tot i que els seus desigs van ser menystinguts fins a l’esclat de la Guerra d’Independència dels Estats Units quan la monarquia va intervenir al costat dels rebels independentistes nord-americans. La consegüent Pau de Versalles de 1783 va permetre que Espanya recuperés la Florida i d’altres possessions americanes així com l’illa de Menorca. Gibraltar, però, encara restaria en mans angleses.

Aquests èxits diplomàtics van consolidar la seva posició política i el 1787 va retornar a Madrid amb l’objectiu de desbancar el comte de Floridablanca amb el recolzament de l’aristocràcia militar i nobiliària. Amb el suport del “partit aragonès”, Aranda va aconseguir la destitució de Floridablanca per part del nou rei Carles IV. Així, el febrer de 1792, es convertia en el primer secretari d’Estat de la monarquia. A més, un cop aconseguit el poder, no va dubtar a l’hora d’empresonar el seu rival polític sota l’acusació d’abús de poder.

Tanmateix, amb setanta-tres anys, la seva política il·lustrada combinada amb una actitud neutralista i titubejant davant de la Revolució francesa aviat van enfrontar-lo amb Godoy i els sectors més reaccionaris de la cort. En conseqüència, el novembre de 1792, va ser destituït. Posteriorment, seria empresonat a Jaen i a l’Alhambra de Granada. Alliberat el 1795, s’instal·laria a les seves possessions d’Épila, on moriria tres anys després.

Documental: “Papers personals”

diumenge, 7/10/2012

L’Arxiu de la Memòria Personal és una base de dades sobre la documentació escrita, relativa a escrits personals (dietaris, autobiografies, etc.), de Catalunya i dels altres territoris de parla catalana. La catalana és  una de les cultures europees més riques en aquest tipus de documentació, per la qual cosa ja fa uns quants anys que un bon nombre d’investigadors i grups de recerca treballen amb aquests textos, a partir de fonts diverses i des de diferents àmbits –història, literatura, art o ciència–. De moment, la base de dades es concentraria entre el final de l’època medieval fins al segle XIX, deixant per a més endavant una ampliació cap a documents més contemporanis.

En aquest sentit, el documental “Papers personals”, emès per TV3 el 25/09/2012, és una presentació dels dietaris que redactaven pagesos catalans entre els segles XVII i XVIII, on relataven els detalls de la seva vida al mas; unes vivències que, malgrat el pas del temps, són ben contemporànies. Enmig dels apunts sobre compres i vendes, aquells pagesos hi escrivien, per exemple, la por que passaven pels diversos esdeveniments de caire violent que tenien lloc en una Catalunya revoltada, els comentaris pel naixement o la defunció de parents pròxims, les receptes de cuina, els remeis… Una informació molt valuosa sobre la vida, els costums i l’economia local. Però, per sobre de tot, la seva importància és que complementen i aporten un nou punt de vista, el de l’individu, per conèixer els grans fets que es van viure en aquella època.


El motí d’Esquilache

divendres, 5/10/2012

Abans de ser entronitzat a Espanya, Carles III ja havia governat a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte directe amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.

Esquilache.png

El marquès d'Esquilache

El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir considerablement el seu poder i la seva influència i que s’havien agrupat al voltant de la figura de Pedro Pablo Abarca de Bolea, el comte d’Aranda.

Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache per decret de 20 de març: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.

Paseo_por_Andalucia.jpg

Goya: La maja y los embozados

El_motín_de_Esquilache.png

Anònim: Imposición de la capa corta y el tricornio

José Enrique Ruiz-Domènec explica la importància d’aquesta vestimenta prohibida com a símbol identitari espanyol en el context del segle XVIII:

La vieja costumbre de llevar capa larga y sombrero de ala ancha era ante todo una cuestión de principios. Desde la perspectiva que los españoles tenían de su propia identidad como pueblo, significaba la incapacidad de imaginarse a sí mismos fuera de esas matrices culturales. Pero también se concebía como un símbolo de distinción frente a las modas extranjeras; en ese caso se refería a la forma de imaginar colectivamente su existencia social, como por ejemplo la necesidad de que las más relevantes acciones individuales fueran simplemente reflejos de una mentalidad colectiva, y por eso mismo debía tener una forma de expresión única para poder realizarse. Crecer en un mundo donde reina esa clase de imaginario social marca los límites de actuación de un pueblo ante los desafíos de la modernidad […].

La orden del ministro Esquilache de sustituir la capa larga y el sombrero de ala ancha por la capa corta y el sombrero de tres picos se consideró una vejación a la identidad de los españoles […]. Detrás del amotinado que no quiere dejar su capa y su sombrero se percibe una figura oscura y terrible, cuyo rostro en la primavera de 1766 solo comenzaba a desvelarse, la revuelta de la etnia, el rechazo a la razón en tanto que modelo de conducta extraño a la tierra.

La conjura nobiliària, recolzada per alguns sectors de l’Església, es posaria en marxa aprofitant aquest fet. Així, el diumenge 23 de març, unes 6.000 persones van reunir-se en la Plaza Mayor de Madrid i van avançar en direcció cap a la casa d’Esquilache, la qual va ser saquejada. El ministre va haver de refugiar-se en el Palau Reial mentre creixia l’agitació. Al capvespre ja eren 15.000 les persones que havien ocupat els carrers de la capital i descarregaven la seva ràbia contra el mobiliari urbà. I al matí següent, 24 de març, unes 30.000 persones es concentraven a la Puerta del Sol. El nou objectiu dels manifestants seria el Palau Reial.

Esquilache_riots.jpg

Goya: Motín de Esquilache

Monsó_Esquilache.jpg

José Martí y Monsó: Un episodio del motín de Esquilache

Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa així com el restabliment de la llibertat en la vestimenta. Però això no era suficient. La multitud exigia la destitució d’Esquilache i els altres ministres estrangers i l’agitació va mantenir-se mentre el rei es refugiava a Aranjuez acompanyat per Esquilache i Grimaldi.

El 26 de març, Carles III va veure’s obligat a destituir Esquilache i a atorgar el perdó general als revoltats. Els incidents s’havien cobrat 21 morts i 49 ferits entre els revoltats, mentre que per part de l’exèrcit del rei havien mort 19 soldats. Madrid havia restat sense govern efectiu durant quatre dies, però tot semblava retornar a la calma. Una calma relativa, perquè els motins es reproduirien arreu de l’Estat: La Corunya, Oviedo, Santander, Bilbao, Barcelona, Saragossa, Conca, Alacant, Cartagena, Cadis… Els agitadors eren treballadors, petits camperols i artesans que es trobaven atrapats per la pobresa, l’atur i l’elevat preu dels aliments. Una massa fàcilment manejable pels conjurats contra el reformisme i que tan aviat com es revoltava tornava a la tranquil·litat. Com no podia ser d’una altra manera, Europa mirava amb incredulitat els fets succeïts a l’Espanya dels Borbons.