Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

L’enigma Colom (9): tercer viatge a Amèrica, desgovern colonial i caiguda en desgràcia

dimecres, 16/11/2011

Perdut el favor reial com a conseqüència del desgovern colonial, Cristòfor Colom va trigar més de dos anys en organitzar una tercera expedició cap al Nou Món. Tanmateix, l’entrevista que va mantenir amb els Reis Catòlics després de retornar a Castella, celebrada a Burgos, va ser cordial i en ella va acordar-se prioritzar l’evangelització de les Índies en vista del poc or trobat pels expedicionaris. Igualment, els monarques van alentir el retorn de Colom a Amèrica per dedicar-se a donar instruccions sobre l’organització dels dominis colonials. A més, van començar a aparéixer les primeres veus que afirmaven que l’almirall en realitat no havia arribat a l’Àsia.

L’èxit del viatge de John Cabot des d’Anglaterra fins a la península de Labrador (1497) i l’inici de l’expedició portuguesa de Vasco da Gama en el seu intent de circumval·lar Àfrica per arribar a la Índia van accelerar la nova expedició colombina, la qual tindria per objectiu arribar finalment a terra ferma. Així, el 30 de maig de 1498, Colom va marxar a Amèrica per tercera vegada.

L’expedició comptava amb una flota de vuit naus, en la qual, a més de la tripulació, viatjaven trenta dones. Dos d’aquests vaixells van reforçar les colònies aixecades a La Española, i la resta van dedicar-se a realitzar tasques exploradores a Amèrica del Sud. Amb aquesta expedició, Colom va recórrer Trinitat, la costa veneçolana de Paria i la desembocadura de l’Orinoco, lloc on va situar el paradís terrenal. Finalment, Colom havia topat amb terra ferma.

Tercer_viaje_de_Colón.png

Retornat a La Española, l’agost de 1498, Colom va trobar-se amb una situació caòtica. El govern de Bartolomé Colón havia estat desastrós: havia entrat en guerra contra els cacics de Xaraguá i Neiva, havia imposat el tribut en cotó als indígenes i havia desprotegit La Isabela (on van morir més de 300 colons). Tot i la derrota dels cacics indígenes, Colom va haver d’enfrontar-se a la rebel·lió dels colons, capitanejats per Francisco Roldán.

Roldán i els seus seguidors van assaltar els magatzems d’armes i subsistències i van recórrer l’illa sumant uns 115 colons en la seva lluita contra Colom. L’almirall va ordenar el procés contra Roldán i va intentar pactar la seva rendició. Segons Las Casas, Colom “escribió a Sus Altezas que le suplicaba que enviasen juez pesquisidor, para que hiciese información de los delitos e insultos y levantamiento del dicho Roldán y de sus secuaces, y también juez que tuviese cargo de la administración de la justicia”.

Mentre s’esperava la resposta de la monarquia, Colom va pactar la rendició de Roldán: quinze dels revoltats podrien retornar a la Península, els que romanguessin a l’illa rebrien terres i tindrien el dret a emprar els indígenes per a explotar les mines i les explotacions agràries, tots els rebels rebrien el perdó i Roldán seria confirmat com a Alcalde. D’aquesta manera, l’almirall, en el seu intent de pacificar La Española, va veure’s obligat a acceptar les condicions imposades per Roldán. Tot i això, els desordres a l’illa no van acabar. Per exemple, Adrián de Moxica va protagonitzar un nou intent de rebel·lió i Colom va fer-lo executar juntament amb els seus seguidors.

columbus_taking_possession.jpg

Davant les informacions que arribaven des del Nou Món, el 1499, els Reis Catòlics van decidir enviar-hi a Francisco de Bobadilla, comendador de Calatrava, amb funcions de governador. Segons Fernández de Oviedo “no le mandaron prender al Almirante, ni había venido sino por juez de residencia, y para informar del alzamiento de Roldán y de sus consortes. Pero en fin, mandándoselo o no, él prendió al Almirante e sus hermanos y los envió a España. Y quedó con el cargo y gobernación de aquesta isla este caballero, e la tuvo en mucha paz e justicia fasta ek año de mil e quinientos y dos años”.

Efectivament, Bobadilla, arribat a Amèrica l’agost de 1500, va actuar com a jutge del govern colonial i va aturar les execucions dels rebels. Davant l’enfrontament que les seves accions van provocar amb Colom i els seus seguidors, Bobadilla va destituir de les seves funcions a l’almirall i als seus germans Diego i Bartolomé Colón. Igualment, el nou governador va confiscar els béns de l’almirall.

Segons la narració de Las Casas:

[Colom] no podía creer que los Reyes tales cosas hubiesen proveído, por las cuales así totalmente lo quisiera deshacer, sin haber de nuevo en cosa ofendido, antes obligándolos con nuevos trabajos, el descubrimiento de tierra firme y las perlas de Paria […]. Que él era el virrey y gobernador general y que las provisiones y poderes que el comendador traía no eran sino para lo que tocaba a la administración de la justicia; y por tanto requirió al mismo alcalde que el gobernador enviaba, y a la otra gente del Bonao, que se juntasen con él y a él obedeciesen en lo universal, y al comendador en lo que le perteneciese como a juez y administrador de justicia y que todo lo que respondió fue por escrito.

Tot i aquest intent de desafiar el nou governador, i amb ell a l’autoritat dels Reis Catòlics, Colom va acabar acceptant la nova situació. Consolidada la seva posició, Bobadilla va realitzar la seva investigació: Colom era acusat de tirania, crueltat i maltractament dels colons de La Isabela, assassinat dels colons rebels, esclavització dels indígenes i entorpiment de tasca d’evangelització. El desgovern americà era un fet, i els Reis Catòlics van trobar en ell la justificació perfecta per anular les Capitulacions, allunyant definitivament a Colom del monopoli de la conquesta i la colonització del Nou Món.

18.jpg

Finalment, Cristòfor Colom va ser arrestat, juntament amb els seus germans Diego i Bartolomé, i enviat cap a Castella encadenat. L’almirall, certament desequilibrat, va atribuir el seu fracàs de govern a la intervenció del diable mentre planejava un atac atlàntic contra l’Islam per a protagonitzar la reconquesta de Jerusalem en nom dels Reis Catòlics. En aquests moments, Colom seguia convençut de la seva arribada a Àsia. L’almirall va arribar emmanillat a Cadis el 25 d’octubre de 1500. Tot i que els monarques van restituir-li les seves rendes, aviat es veuria desposseït dels seus càrrecs de govern al Nou Món. Tanmateix, ja estava planejant una nova expedició.

L’enigma Colom (8): segon viatge a Amèrica i primers problemes amb la monarquia dels Reis Catòlics

divendres, 11/11/2011

Després de retre comptes sobre el primer viatge al Nou Món davant els Reis Catòlics, Cristòfor Colom va començar els preparatius pel seu segon desplaçament a Amèrica. En paral·lel, seguint la mentalitat de l’època, el 1493, Ferran i Isabel van obtenir del papa Alexandre VI (el papa Borja) una butlla que els concedia els drets exclusius sobre les terres descobertes per Colom amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les. A la butlla Inter Caetera es concedia el domini del Nou Món als reis de Castella, deixant els monarques aragonesos sense cap dret sobre Amèrica en el cas que en un futur es dividís l’herència dels Reis Catòlics.

D’altra banda, la promulgació de la butlla papal va obrir un conflicte polític amb Portugal, país que en aquell moment també intentava trobar una ruta pròpia cap a les Índies. El problema es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas de juny de1494, en el qual va establir-se una línia de demarcació al meridià 46. El Tractat dividia el món entre les dues potències.

Karte_Portugiesisch-Spanischer_Verträge.png

Disposats a assentar ràpidament la presència hispana a les noves terres descobertes per Colom, els Reis Catòlics van disposar l’organització d’un nou viatge amb finalitats exploratòries, però en aquesta ocasió també colonitzadores i religioses. D’aquesta manera, en aplicació de la butlla papal, Isabel i Ferran van demanar a Colom la conversió i un bon tractament vers els indis, els quals van passar a ser considerats com vassalls de la Corona de Castella, així com la fundació d’una colònia que promogués el comerç d’or i mercaderies entre el Nou Món i Europa.

1492 oct 12.jpg

L’èxit de la primera expedició va comportar que aquesta vegada el nombre de voluntaris que van presentar-se per a participar en la missió es desbordés: mil cinc-cents homes van integrar l’expedició. D’entre el gruix d’expedicionaris van destacar alguns personatges catalans a qui Colom va encarregar diferents càrrecs de govern: Pere Margarit, Bernat Boïl, Miquel Ballester, Antoni de Torres i el frare Ramon Pané.

L’expedició va salpar de Cadis el 25 de setembre de 1493 amb 5 naus i 12 caravel·les. En aquest viatge, Colom va variar el rumb respecte del primer viatge: des de la Gomera va escollir una ruta més meridional, la qual va portar els expedicionaris a arribar a Amèrica en només 21 dies. S’havia descobert la ruta més eficaç i ràpida per arribar a Amèrica a través de l’Atlàntic. Així, Colom va arribar a les Petites Antilles, a l’Illa Deseada (Dominica).

En aquesta ocasió, Colom va recórrer noves illes del Nou Món, d’entre les quals destaquen Puerto Rico i Guadalupe. Però, aviat arribaria el primer cop important que va rebre l’expedició. En posar el peu a La Española (Hispaniola) van trobar-se amb la destrucció de La Nativitat, la fortificació que s’havia aixecat amb les restes de la Santa Maria i que sota el comandament de Diego de Arana allotjava trenta-nou homes del primer viatge. Aquests primers colonitzadors van ser exterminats pels indígenes, els quals els acusaven de raptar les seves dones i d’atacar els seus poblats a la recerca d’or.

El 6 de gener de 1494 Colom va fundar la primera ciutat del Nou Món: La Isabela, situada al nord de l’actual República Dominicana. Després de deixar els seus homes de confiança a càrrec de La Española, Colom va dedicar-se novament a l’exploració, i va tornar a recórrer Cuba convençut que s’havia topat amb terra ferma i que es trobava a Àsia. Posteriorment va descobrir Jamaica, que va identificar amb el mític regne de Saba i va batejar amb el nom de Santiago. Igualment, en aquest viatge Colom va descobrir les illes de Martinica i Trinidad, així com una part de la costa continental d’Amèrica.

Segundo_viaje_de_Colón.PNG

Si bé la missió exploradora va anar avançant, la tasca colonitzadora de Colom va resultar un fracàs. L’adaptació dels colonitzadors a la vida en terres americanes va ser força complicada. El primer error de l’almirall va produir-se a l’hora d’escollir l’emplaçament de La Isabela ja que la colònia va aixecar-se en un lloc insalubre. Així, segons el testimoni del metge Chanca, “la gente ha adolecido en cuatro o cinco días el tercio de ella”. Però, a més, Colom no va ser capaç d’organitzar correctament la colònia: va imposar el treball forçat i el racionament dels aliments, i en conseqüència, en unes poques setmanes, van morir prop de la meitat dels membres de l’expedició.

D’altres decisions polèmiques de Colom en la seva tasca de virrei i governador van derivar-se del fracàs de les expedicions a l’hora de trobar or. Aleshores, veient les dificultats per obtenir beneficis de la colonització, l’almirall va optar per enviar esclaus indis a Castella a canvi de rebre aliments. Amb la situació desesperada dels colons, el 24 d’abril, Colom va optar per abandonar La Isabela, delegant el seu govern en un Consell integrat per Diego Colon, Pere Margarit, Bernat Boïl i Alonso de Ojeda, per dedicar-se a l’exploració. No va retornar fins el 26 de setembre quan, emmalaltit, va haver de reposar durant cinc mesos.

El desgovern de la primera colònia americana va ser total. I a la Península, gràcies al testimoni dels retornats Boïl i Margarit, va començar a prendre forma el descrèdit colombí. I el conflicte més greu encara no havia esclatat. Davant les protestes, l’oposició i la sublevació dels indígenes vers la presència hispana, Colom va adoptar una política repressiva que seria durament censurada pels Reis Catòlics. Així, l’almirall va iniciar una expedició contra la tribu de Guatiguaná, assassinant bona part dels seus integrants i capturant uns cinc-cents esclaus que van ser enviats a Castella. Però, en aquesta ocasió, els Reis Catòlics van ordenar aturar el pagament de la venta dels esclaus “porque nos querríamos informarnos de letrados teólogos e canonistas si con buena conciencia se pueden vender estos por esclavos o no”.

Columbus_landing_on_Hispaniola.jpg

La situació a La Española va arribar a tal grau de deteriorament que els monarques, sense comptar amb el vistiplau de l’almirall, van concedir permís a d’altres expedicions privades per explorar, colonitzar i explorar el territori i van ordenar una investigació que fiscalitzés el seu govern. Així, els Reis Catòlics van ordenar al comendador Diego Carrillo que “en ausencia del almirante provea en todo lo de allá, y aun en su presencia, remedie las cosas que conviniere remediarse, según la información que hovimos de los que de allá vinieron”.

Finalment, però, comissari reial enviat per la monarquia al Nou Món, l’octubre de 1495, va ser Juan de Aguado, el qual viatjava amb l’ordre d’establir un racionament dels aliments entre els pobladors i de fiscalitzar el govern de Colom. Segons el testimoni de Las Casas, després de la seva arribada a La Española, “Juan Aguado se entrometía en cosas […] con lo que el Almirante sentía por grandes agravios. Decía y hacía cosas en desacato del Almirante”. I segon el relat d’Oviedo “todos los españoles se le ofrecieron en todo lo que les dijese de parte de los Reyes Católicos: e ahí desde a pocos días, dijo al Almirante que se aparejase para ir a España, lo cual el sintió por cosa muy grave, e vistiese de pardo, como fraile y dejose crecer la barba”.

D’aquesta manera, Colom a veure’s obligat a retornar cap a Castella el 1496. Una flota composada per Colom, Aguado i dos-cents vint colons va arribar a Cadis l’11 de juny. L’almirall va demanar una entrevista amb els reis, però aquesta no va celebrar-se fins a la tardor. Colom encara tindria una nova oportunitat abans de caure definitivament en desgràcia als ulls de la monarquia.

L’enigma Colom (7): el descobriment d’Amèrica

dimarts, 8/11/2011

Segons la narració de Las Casas, el cost total de la primera expedició de Cristòfor Colom al Nou Món va estimar-se en uns dos milions de maravedís, però el cost exacte de l’empresa colombina és una incògnita. Més de la meitat d’aquests diners van provenir de la monarquia que, a través de Lluís de Santàngel que va recórrer al Tresor Reial per aportar 1.140.000 maravedís. Una quarta part, uns 600.000 maravedís, va posar-la el mateix Colom a través d’un préstec, possiblement concedit pel banquer genovès Francisco Pinelo i d’altres comerciants italians residents a Andalusia –tot i que existeixen d’altres hipòtesis, per exemple el finançament a través d’un grup de comerciants anglesos–. I la ciutat de Palos de la Frontera va oferir dues caravel·les i 40.000 maravedís com a compensació per l’impagament d’una multa del municipi amb la Hisenda Reial.

cristobal-colon1.jpg

Cristòfor Colom

Superat el problema del finançament del viatge, el següent escull que Colom va haver de superar va ser la configuració de la tripulació. Escollit el port de Palos com a punt d’organització i sortida, els mariners de Palos, Sevilla i els altres ports atlàntics andalusos van rebutjar incorporar-se a l’expedició perquè Colom era un desconegut i l’objectiu del viatge semblava poc més que una quimera impossible.

En aquest sentit, va resultar decisiu el paper dels germans Pinzón (Martín Alonso, Vicente Yáñez i Francisco Martín), els quals van relacionar-se amb Colom a través dels monjos de La Rábida. Els Pinzón eren uns mariners molt respectats en la zona per la seva feina com a comerciants i armadors. La seva intervenció en la configuració de la tripulació va ser tan decisiva que Colom, segons Las Casas, va accedir a compartir amb Martín Alonso els guanys que es derivessin del viatge: “algo debió prometerle Colon a Martín Alonso Pinzón porque nadie se mueve si no es por su interés y utilidad”. Tanmateix, tots dos van acabar greument enfrontats abans d’acabar l’expedició.

L’expedició colombina va salpar el 3 d’agost de 1492 des del port de Palos de la Frontera embarcada en dos caravel·les i una nau (nao): la Pinta (caravel·la capitanejada per Martín Alonso Pinzón i amb Francisco Martín Pinzón de contramestre), la Niña (caravel·la capitanejada per Vicente Yáñez Pinzón i amb Juan Niño com a contramestre) i la Santa María (nau capitanejada per Cristòfor Colom i amb Juan de la Cosa com a contramestre). La tripulació no incloïa ni soldats ni colons ja que es tractava d’un viatge d’exploració. Els vaixells estaven ben assortits de productes de salaó, cansalada, farina, vi, oli d’oliva i aigua. Igualment, poc abans de salpar, Colom va carregar a bord una provisió de productes castellans que pretenia canviar als indígenes per or i espècies.

PUERTOdePalos.jpg

El 9 d’agost, les tres embarcacions van arribar a les Illes Canàries, on van recalar al port de La Gomera. Allà van aprofitar per reposar aigua, reparar alguns desperfectes que s’havien detectat a la Pinta i la Niña. Realitzades les darreres operacions de manteniment, el 6 de setembre van salpar cap a les Índies. L’expedició es dirigia finalment cap al seu destí incert i desconegut.

El fet de sortir des de les Canàries va resultar un inesperat punt a favor dels interessos de Colom perquè va tenir al seu favor els vents alisis del nord-oest. L’almirall va fixar la ruta en línia recta cap a l’oest, amb una total seguretat del seu recorregut, gairebé com si conegués el camí. Però la durada de la travessia va acabar per provocar un sentiment d’inquietud entre la tripulació. El 25 de setembre, quan Martín Alonso va qüestionar a Colom per l’endarreriment en arribar a les illes que cercaven (Cipango), aquest va enviar-li un mapa on estava marcada la ruta, el mapa portuguès atribuït a Toscanelli.

Tot i això, durant la nit del 6 al 7 d’octubre, la tripulació va estar a punt d’amotinar-se en veure que no es trobava la terra promesa. Segons Las Casas, els revoltats van pensar en “echarlo [a Colom] una noche al mar, si porfiaba pasar adelante” i demandaven retornar a Castella. Martín Alonso va salvar l’expedició en sufocar el motí. Però les tensions no van superar-se. Així, la matinada del 10 a l’11 d’octubre va esclatar un nou incident que en el Diario de a bordo de Colom s’explica així: “Tornaron todos a reiterar sus inoportunas y desconfiadas querellas, y a insistir en sus determinadas peticiones, clamando a la vergonzosa tornada”. Sembla ser que la tripulació va donar un ultimàtum a Colom, que aquest va veure’s obligat a acceptar: o es trobava terra ferma en un temps determinat o es retornava cap a Castella. Ara bé, sorprenen les mancances documentals sobre un fet d’aquesta gravetat.

Primer_viaje_de_Colón.png

Finalment, el 12 d’octubre, cap a les dues de la matinada, Juan Rodríguez Bermejo, un mariner de la Pinta conegut com a Rodrigo de Triana, va donar la desitjada veu: “¡Tierra!”. En donar l’avisament de terra, a Rodríguez Bermejo li haurien correspost els 10.000 maravedís que la corona oferia a aquell que fos el primer en veure terra ferma. Però Colom va afirmar que havia estat ell qui havia divisat terra en primer lloc, cap a les 10 de la nit, després de veure les candeles que els indis tenien enceses: “Después se vido una vez o dos, y diz que era una candelilla que se alzaba y bajaba. Cristóbal Colón no dudó ser verdadera lumbre y por consiguiente estar junto a tierra, y así fue”. Tot i això, Las Casas desmenteix el Diario de a bordo quan afirma que “Vido la tierra primero un marinero que se llamaba Rodrigo de Triana, pero los 10.000 maravedises de juro sentenciaron los Reyes que los llevase Cristóbal Colon, juzgando que pues él había visto primero la lumbre, fue visto ver primero la tierra”.

Colom va voler atribuir-se la glòria del descobriment del Nou Món, robant-li a un pobre mariner. Ell havia planejat l’expedició, l’havia gestionat i l’havia capitanejada. No podia quedar-se sense la glòria i el premi de ser el primer a visionar la terra promesa. Amèrica havia estat descoberta.

El 12 d’octubre de 1492, l’expedició colombina arribava finalment a una illa de les Bahames anomenada pels nadius com Guanahaní, illa que Colom va batejar com San Salvador. En prendre possessió de l’illa, els descobridors van topar-se per primera vegada amb els nadius americans, als quals van anomenar “indis” en creure que en realitat es trobaven en algun lloc d’Àsia. En aquest primer recorregut per l’arxipèlag de les Bahames, els descobridors van topar amb quatre noves illes, batejades com Santa Maria de la Concepció (Cayo Rum), Fernandina, Isabela i Juana (Cuba). Cal tenir en compte que en arribar a la costa cubana Colom, convençut de trobar-se a Àsia, pensava haver trobat l’illa de Cipango, és a dir, el Japó.

Christopher_Columbus3.jpg

Tot i l’èxit de l’expedició, l’escassetat d’or i els pobres beneficis que es derivaven de les terres descobertes no van deixar satisfetes les expectatives dels tripulants. Això va fer que la relació entre Colom i Martín Alonso es deteriorés definitivament, fins al punt que durant el mes de novembre la Pinta va separar-se del grup expedicionari per seguir explorant pel seu compte a la recerca d’un botí més sucós que el trobat per Colom.

El 5 de desembre, gràcies a un canvi en la direcció del vent, el grup expedicionari de Colom va arribar a l’illa d’Haití, a la qual van anomenar La Española (Hispaniola). Allà, finalment, Colom va poder fer créixer el seu botí amb importants quantitats d’or, a més de trobar-se amb un poble indígena amb una cultura més desenvolupada.

La nit del 24 de desembre, la negligència d’un tripulant va comportar un accident de la Santa María: “las corrientes que la mar hacía llevaran la nao sobre un banco, sin que el muchacho que tenía el gobernario lo sintiese, aunque sonaban bien los bajos, que los pudiera oír de una legua”. La nau ja no va poder ser reflotada. Amb les restes del vaixell, Colom va ordenar construir una fortificació en la costa de La Española, el que seria el primer emplaçament castellà a terra ferma en el Nou Món, l’anomenat Fuerte Navidad (o La Nativitat). Com que només restava una caravel·la per realitzar el viatge de retorn, allà van quedar-s’hi trenta-nou homes sota el comandament de Diego de Arana, tot esperant una nova expedició que retornés al Nou Món per rescatar-los.

Fortnativitat.jpg

Així, el 4 de gener de 1493, Colom va decidir retornar a la Península Ibèrica per informar del seu descobriment comandant la Niña. Dos dies després es retrobava amb la Pinta, a la qual es donava per perduda, i totes dues embarcacions van posar rumb cap a l’altra banda de l’Atlàntic. L’expedició arribava a les Açores el 12 de febrer, però una tempesta va separar les dues naus: la Pinta, amb Martín Alonso Pinzón, va desembarcar a Baiona (Galícia); i la Niña, amb Colom a bord, va arribar a Lisboa el 4 de març.

Aquí ens trobem davant d’un nou misteri: per què Colom va anar a Portugal? Colom va justificar-ho pels problemes de navegació, però és inconcebible que simplement per l’atzar arribés precisament a Cintra, des d’on va dirigir-se cap a Lisboa. No hi ha constància que Colom fes reparacions en el vaixell, fet que qüestiona encara més la seva arribada a Portugal. En els 9 dies que va estar en terres portugueses, Colom va reunir-se amb Joan II, però es desconeix el contingut d’aquesta entrevista.

Durant els dies que l’expedició va romandre a Lisboa, Colom va escriure la seva Carta del Descubrimiento, on donava notícia dels fets d’aquest primer viatge a Amèrica. Ara bé, aquesta carta no va ser adreçada als Reis Catòlics, sinó a Lluís de Santàngel i Gabriel Sánchez, funcionaris de la Corona d’Aragó. No hi ha constància que adrecés cap còpia a Isabel i Ferran. La Carta va ser publicada a Barcelona aquell mateix any i aviat van aparèixer edicions a Roma, Anvers, Florència, París i Basilea, divulgant pel continent europeu la descoberta del Nou Món.

Christopher_Columbus7.jpg

Arribat a Palos, el 15 de març, Colom va informar els Reis Catòlics de la seva arribada. Els monarques van demanar-li que es dirigís cap a Barcelona per entrevistar-se. Però l’almirall, en comptes de realitzar el viatge per mar i poder trobar-se en pocs dies amb els monarques va optar per realitzar el viatge a peu, passant per Sevilla, Còrdova, Múrcia, València i Tarragona, demorant la trobada reial vuit setmanes. Finalment, cap a finals d’abril de 1493, Colom va ser rebut a Barcelona per Isabel i Ferran, els quals van confirmar-li les prerrogatives signades.

L’enigma Colom (6): les Capitulacions de Santa Fe

diumenge, 6/11/2011

Després que, el 2 de gener de 1492, els Reis Catòlics finalment donessin la seva aprovació al projecte atlàntic de Cristòfor Colom començaven les negociacions i els preparatius per a la realització del viatge a les Índies. Aquestes van concretar-se, el 17 d’abril, en les Capitulacions de Santa Fe, un document molt favorable als interessos de Colom, tant en termes econòmics com en privilegis i honors. Possiblement, més enllà de l’origen geogràfic de Colom, aquest sigui l’enigma més important de la història del navegant. És lògic que Colom demanés el màxim de beneficis per la realització de la seva empresa, però resulta sorprenent que els Reis Catòlics hi accedissin amb tanta generositat.

Capitulaciones de Santa Fe.jpg

Les Capitulacions, condicionades a l’èxit de l’empresa colombina, atorgaven a Colom el nomenament d’Almirante de la Mar Oceana a totes les illes i terres “que por su mano e industria se descubrieran o ganaran” amb prerrogatives pròpies al càrrec d’almirall castellà i amb caràcter hereditari. També li correspondria el càrrec de virrei i governador general de totes aquelles terres que descobrís. Igualment, Colom rebria una desena part de les riqueses que es trobessin i dels beneficis del comerç. A més, se li permetia contribuir amb la vuitena part en les futures expedicions a canvi d’un octau dels guanys.

Las cosas suplicadas e que Vuestras Altezas dan e otorgan a don Christoval de Colon, en alguna satisfacion de lo que ha descubierto en las Mares Oceanas y del viage que agora, con el ayuda de Dios, ha de fazer por ellas en servicio de Vuestras Altezas, son las que se siguen:

Primeramente que Vuestras Altezas como Señores que son de las dichas Mares Oceanas fazen dende agora al dicho don Christoval Colon su almirante en todas aquellas islas y tierras firmes que por su mano o industria se descubriran o ganaran en las dichas Mares Oceanas para durante su vida, y después del muerto, a sus herederos e successores de uno en otro perpetualmente con todas aquellas preheminencias e prerrogativas pertenecientes al tal officio, e segund que don Alfonso Enríquez, quondam, Almirante Mayor de Castilla, e los otros sus predecessores en el dicho officio, lo tenían en sus districtos. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Otrosí que Vuestras Altezas fazen al dicho don Christoval su Visorey e Governador General en todas las dichas tierras firmes e yslas que como dicho es el descubriere o ganare en las dichas mares, e que paral regimiento de cada huna e qualquiere dellas, faga el eleccion de tres personas para cada oficio, e que Vuestras Altezas tomen y scojan uno el que mas fuere su servicio, e assi seran mejor regidas las tierras que Nuestro Señor le dexara fallar e ganar a servicio de Vuestras Altezas. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Item que de todas e qualesquiere mercadurias, siquiere sean perlas, piedras preciosas, oro, plata, specieria, e otras qualesquiere cosas e mercadurias de qualquiere specie, nombre e manera que sean, que se compraren, trocaren, fallaren, ganaren e hovieren dentro en los límites de dicho Almirantazgo, que dende agora Vuestras Altezas fazen merced al dicho don Christoval e quieren que haya e lieve para si la dezena parte de todo ello quitadas las costas todas que se fizieren en ello por manera que de lo que quedare limpio e libre, haya e tome la dicha decima parte para si mismo, e faga dello a su voluntad, quedando las otras nueve partes para Vuestras Altezas. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Otrosí que si a causa de las mercadurias quel trahera de las yslas y tierras, que assi como dicho es se ganaren o se descubrieren o de las que en trueque de aquellas se tomaran, aqua de otros mercadores naciere pleyto alguno en el logar don el dicho comercio e tracto se terna y fara, que si por la preheminencia de su officio de almirante le pertenecera conocer de tal pleyto plega a Vuestras Altezas que el o su teniente e no otro juez conozcan de tal pleyto, e assi lo provean dende agora.

Plaze a Sus Altezas, si pertenece al dicho officio de almirante segunt que lo tenía el dicho almirante don Alonso Enrique, quondam, y los otros sus antecessores en sus districtos y siendo justo. Johan de Coloma.

Item que en todos los navíos que se armaren paral dicho tracto e negociacion, cada y quando, y quantas vezes se armaren, que pueda el dicho don Christoval Colon si quisiere coniribuyr e pagar la ochena parte de todo lo que se gastare en el armazon, e que tanbien haya e lieve del provecho la ochena parte de lo que resultare de la tal armada. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Son otorgadas e despachadas con las respuestas de Vuestras Altezas en fin de cada hun capitulo, en la, villa de Santa Fe de la Vega de Granada a XVII de abril del año del Nacimiento de Nuestro Señor Mil CCCCLXXXXII.

Yo el Rey [Ferran el Catòlic]. Yo la Reyna [Isabel la Catòlica].

Por mandado del Rey e de la Reyna: Johan de Coloma.

Aquests beneficis van ampliar-se poc temps després, quan els Reis Catòlics van concedir a Colom el títol de “don”, van acceptar que el càrrec de virrei esdevingués hereditari i van atorgar-li l’exclusiva per a llogar naus per a realitzar les expedicions cap al Nou Món.

En definitiva, aquest document resulta molt sorprenent. No és comprensible que després de 7 anys de posposar i rebutjar l’empresa colombina els monarques es mostressin de cop i volta tant generosos amb el navegant. Això s’ha justificat apel·lant a la generositat d’Isabel i el pragmatisme de Ferran, però no té sentit. Si fos així, per què no va aprovar-se el projecte des d’un primer moment? No és comprensible el fet que, després de 7 anys de desconfiança, els monarques es convertissin en uns convençuts de l’empresa colombina i accedissin a les seves pretensions amb aquesta generositat.

Tanmateix, un cop va veure’s la transcendència real que suposava el descobriment colombí per a la monarquia dels Reis Catòlics, aquests van començar a ignorar sistemàticament bona part d’aquestes concessions inicials, i gradualment van anar retallant les demandes de l’almirall i els seus descendents. Finalment, després de múltiples plets judicials, els hereus de Colom van renunciar, el 1556, a moltes de les concessions de les Capitulacions, quan aquestes ja eren paper mullat.

L’enigma Colom (5): els anys a Castella i la relació amb els Reis Catòlics

dijous, 3/11/2011

A mitjans de 1485 Cristòfor Colom va arribar a Castella fugint de Portugal i amb la intenció de promocionar el seu projecte a la cort dels Reis Catòlics. Primerament va dirigir-se cap a Palos de la Frontera, port de la costa de Huelva que bordeja amb la ria de Río Tinto. Sembla ser que va fer el viatge per mar i que va passar pel convent franciscà de La Rábida.

El fet que Colom escollís aquest punt d’entrada a Castella resulta sorprenent, ja que estem parlant d’un port secundari del període. És més, el camí natural hauria estat una ruta terrestre des de Portugal, fet que reforça la teoria de la fugida del regne portuguès. Els historiadors consideren que el primer destí castellà va ser Palos perquè Colom va deixar el seu fill Diego a càrrec de la seva cunyada Violant (o Briolanja) Monis, la qual vivia en un poble cercà a Huelva casada amb el castellà Miguel de Muliarte. Fins i tot, alguns historiadors han especulat amb la possibilitat que el navegant aprofités la seva estança a Huelva per entrevistar-se amb algun dels “predescobridors” d’Amèrica, com ho seria Pedro Vázquez de la Frontera (o Pedro de Velasco).

Un altre misteri de l’entrada de Colom a Espanya el trobem en el desplaçament a La Rábida, fonamentalment perquè aquest monestir no es troba en el camí de Palos a Huelva. Això implica que Colom va desviar-se expressament de la seva ruta. Quin va ser el motiu de la seva visita a La Rábida? Possiblement buscar el recolzament dels monjos que tenien assignada la tasca missionera a les Illes Canàries. Allà va establir la seva relació amb el pare Fray Juan Pérez, el qual va recomenar-lo a la cort.

Cristóbal Colón en la Rábida.jpg

Colom explicant als monjos de La Rábida el seu projecte

La tradició també ens diu que va ser per aquelles dates quan Colom va entrevistar-se amb el frare i astrònom Antonio de Marchena. Aquest era un home amb una certa influència en la cort dels Reis Catòlics, i va escoltar amb atenció i certa credulitat les seves teories sobre el viatge a les Índies. Ara bé, segons alguns autors, Marchena no va entrevistar-se amb Colom fins 1491.

Després de la seva estança a Palos i Huelva, Colom va passar a la ciutat de Còrdova. Des d’allí, possiblement gràcies a la recomanació dels monjos de La Rábida, el navegant va poder establir relació amb alguns dels personatges més importants de l’església castellana, com el cardenal primat Pedro González de Mendoza o el confessor reial Hernando de Talavera. Colom buscava exposar la seva teoria i establir un camí que el permetés accedir a la cort dels Reis Catòlics per oferir-los el seu projecte.

Gràcies a les relacions i influències que va anar teixint en aquest període, d’entre les quals hi ha autors que destaquen als ducs de Medinaceli i Medina Sidonia, Colom va aconseguir una primera audiència amb els Reis Catòlics pel gener de 1486 a Alcalá de Henares. I pel febrer es tornarien a trobar a Madrid. La impressió que el projecte naval de Colom va causar en els monarques, però, no va ser l’esperada i inicialment va ser rebutjat. Tanmateix, les gestions del pare Marchena van permetre que els reis accedissin a crear una junta que examinés la qüestió. Però la junta de geògrafs, astrònoms, funcionaris i experts en marineria rebutjaria novament el projecte colombí per considerar-lo científicament inviable.

EC049396_ARCHIVO ESPAÑA_LIBRE DE DERECHOSEscena en el interior de un palacio. Al fondo y bajo un dosel con el escudo real los tronos ocupados por los Reyes Católicos. A ambos lados, bancos ocupados por diversos consejeros y uno haciendo lectura pública de un documento.Ȳ

Tot i la negativa reial, Colom no va rendir-se i va tornar a reunir-se amb els Reis Catòlics a Màlaga cap a finals de 1487. La resposta tornaria a ser negativa: la guerra de Granada absorbia en aquells moments bona part de la despesa de la monarquia.

La negativa dels Reis Catòlics va portar Colom a una situació econòmica compromesa. Per sobreviure va haver de recórrer a vendre llibres i mapes que ell mateix dibuixava per a subsistir, a més comptar amb alguna minsa subvenció reial (“A Cristóbal Colon que está aquí faciendo algunas cosas consideradas de interés para sus altezas”) mentre aquests decidien definitivament sobre el projecte.

Segons la narració de Bernáldez, el capellà de Los Palacios:

Ovo un hombre de tierra de Milán, mercader de libros de estampa, que trataba en esta tierra de Andaluzía, y principalmente en Sevilla, que llamaban Cristóbal Colon.

I segons el relat de Las Casas:

Habíanle llegado [a Colom] hasta allí un tanto estrecho los años que había estado en la corte, que, según se dijo, algunos días se sustentó con la industria de su buen ingenio y trabajo de sus manos, haciendo o pintando cartas de marear, las cuales sabía muy bien hacer, como creo que arriba tocamos, vendiéndolas a los mareantes […].

No pudiendo ya sufrir tan inoportuna e infructuosa dilación, mayormente faltándole ya las cosas para su sustentación necesarias, perdida toda esperanza de hallar remedio en Castilla, acordó desamparar la cortesana residencia.

Aleshores, sembla ser que Colom va optar per escriure a Joan II i aquest va oferir-li la possibilitat de retornar a Lisboa. Tanmateix, la historiografia qüestiona si aquest viatge de retorn a Portugal va arribar a produir-se. Hi ha autors que donen per fet que el navegant va tornar a oferir el seu projecte a Joan II, el qual tornaria a rebutjar-lo. Fins i tot, hi ha alguns historiadors creuen que, en paral·lel, el seu germà Bartolomé va viatjar a França i Anglaterra per oferir el projecte colombí. D’altres investigadors, però, consideren que Colom va retornar a Lisboa com un agent dels Reis Catòlics amb l’objectiu de descobrir informació de primera mà sobre la gesta de Bartolomeu Dias, el qual acabava d’arribar al Cap de Bona Esperança, obrint el camí directe cap a l’Oceà Índic. I, finalment, hi ha autors que neguen que aquest viatge mai es produís. En qualsevol cas, ens trobem davant d’un més dels enigmes que envolten la figura de Colom.

Si Colom realment va realitzar el viatge a Lisboa per entrevistar-se novament amb Joan II, la resposta del monarca va ser negativa perquè cap a finals de 1488 havia retornat a Castella, on va ser acollit per Luis de Cerda, el duc de Medinaceli. Sembla ser que el mateix duc va estudiar la possibilitat de finançar personalment l’empresa colombina, però l’opció va ser descartada. Tanmateix, l’estança amb el duc de Medinaceli va resultar profitosa per a Colom ja que poder aconseguir nous recolzaments d’homes importants en la cort com el cardenal Mendoza, Alonso de Quintanilla o Diego de Deza, els quals van aconseguir una nova entrevista amb els Reis Catòlics, celebrada a Jaen. La resposta va ser la mateixa que en ocasions anteriors: el projecte de Colom era rebutjat per tercera vegada.

colon.jpg

En paral·lel, en el peregrinatge de Colom per Castella a la recerca de la persona que financés la seva empresa, aquest va passar diverses vegades per Còrdova. Allà va establir una relació amorosa amb Beatriz Enríquez de Arana, de la qual en va ser fruit el seu fill Hernando. Colom mai es casaria amb aquesta dona d’origen humil i la va mantenir en la foscor de la història, tot i que va atorgar-li quantioses sumes de diners.

Decebut per les negatives reials, Colom va buscar refugi a La Rábida, on va rebre l’ajuda de Fray Juan Pérez, l’antic confessor de la reina Isabel. Aquest va escriure una carta a la reina i en resposta aquesta va convocar al navegant al campament de Santa Fe, centre d’operacions del setge sobre el Regne de Granada, cap a finals de 1491. Juntament amb la convocatòria, Isabel de Castella enviava diners a Colom perquè es presentés adequadament vestit i una autorització pel lloguer d’una mula.

A Granada, Colom trobar nous defensors per al seu projecte: Lluís de Santàngel i Gabriel Sánchez, funcionaris del Tresor de la Corona d’Aragó i homes propers a Ferran el Catòlic. Tot i això, Colom va veure com el viatge era rebutjat per quarta vegada, ara a causa de la desmesura de les pretensions que exigia en diners i títols en cas de tenir èxit en la seva empresa.

Luis_de_Santangel.jpg

Lluís de Santàngel

La tradició assenyala que, el 2 de gener de 1492, quan els Reis Catòlics van assegurar el seu triomf a Granada i Colom s’allunyava de Santa Fe en direcció a La Rábida amb la intenció d’abandonar Castella definitivament, un missatger va interceptar al navegant i va ordenar-li retornar a Granada per reunir-se amb els monarques. L’eufòria per la derrota del darrer reducte musulmà a la Península i la intercessió de persones de gran ascendència com Juan Pérez i Lluís de Santàngel havien comportat un canvi d’actitud en els Reis Catòlics: començaven les negociacions i els preparatius per a la realització del viatge a les Índies.

L’enigma Colom (4): els anys portuguesos

dilluns, 31/10/2011

Cristòfor Colom va arribar a Portugal el 1476 després del misteriós incident marítim del cap de Sant Vicenç. Aquí és on realment comença la història coneguda del descobridor d’Amèrica, més enllà de les incògnites que ens amaga el seu passat i que ell va ocultar envoltant la seva figura de misteri. Igualment, aquest període tampoc està mancat d’incògnites per resoldre: Colom va relacionar-se estretament amb el rei Joan II de Portugal, va navegar per les costes africanes, va arribar a Islàndia, i alguns autors asseguren que va “predescobrir” Amèrica.

cristobal-colon1.jpg

Cristòfor Colom

Instal·lat a Portugal, Colom va viure durant nou anys en aquest país i en aquest temps va navegar amb diferents armadors per multitud de països, fonamentalment genovesos. No coneixem amb certesa les causes que van impulsar el navegant a quedar-se en terres portugueses, però aquesta estança va resultar fonamental per a la seva formació i per a la forja de les idees que l’impulsarien a intentar la quimera del viatge cap a les Índies a través de l’Oceà Atlàntic.

Des de Lisboa, Colom va treballar al servei dels mercaders genovesos Ludovico Centurione i Paolo di Nero, que van contractar els seus serveis per a realitzar el transport pel Mediterrani del sucre de l’illa de Madeira. Així, Colom va poder navegar per les costes occidentals d’Àfrica en un moment en el qual els portuguesos estaven a punt de fer el salt cap a l’Índic en la seva recerca de la ruta de les espècies. Igualment, el 1482, participant en l’expedició de Diego Câo, va navegar pel Golf de Guinea i va arribar fins a la fortalesa de San Jorge da Mina, un dels principals punts del comerç d’or africà.

Durant aquests viatges, realitzats en plena efervescència de la navegació i les exploracions mediterrànies i atlàntiques, el navegant va conèixer a Bartolomeu Perestrello, capità i governador de l’illa portuguesa de Porto Santo. Com a conseqüència de la seva relació amb Bartolomeu, el 1481, Colom va casar-se amb Felipa Monis de Perestrello, la seva filla, quan el governador ja havia mort. Felipa era una dama portuguesa amb un llinatge nobiliari i les dades ens indiquen que va tractar-se d’un casament de conveniència. Poca cosa més sabem sobre la seva relació, exceptuant que el matrimoni va tenir un fill, Diego, nascut a Porto Santo.

Lisboa segle xv.jpg

El port de Lisboa a l'època moderna

El matrimoni va viure a cavall entre Porto Santo i Madeira, fet que va permetre a Colom l’accés a la documentació de Bartolomeu: mapes, relacions de navegants, cartes, relats i restes de canyes i fustes desconegudes a l’Europa medieval que havien recollides en les proximitats de Porto Santo i les Açores arribades gràcies als corrents marítims. Això explica que Colom abandonés Lisboa per traslladar-se a un lloc com Porto Santo, on hauria realitzat el “predescobriment” d’Amèrica i elaborat el seu projecte.

En aquest sentit, Hernando Colón va escriure que el seu pare li havia explicat com fins a les Açores havien arribat “dos hombres de rasgos muy distintos a los cristianos”, probablement indis americans que des de l’Amazones haurien navegat sense rumb per l’oceà fins arribar a terres portugueses. Això hauria succeït cap a 1482-83.

També hi ha alguns autors donen per fet que en aquells anys Colom va trobar-se amb un nàufrag castellà o portuguès, el qual és identificat com a Alonso Sánchez Silva segons el relat de l’inca Garcilaso, que hauria estat arrossegat pels corrents marítims fins a l’altre extrem de l’Atlàntic, “predescobrint” Amèrica, i que hauria explicat a Colom el seu secret abans de morir. Això hauria succeït cap a 1477-78. En el relat de Bartolomé de las Casas també consta aquest episodi:

[El navegant supervivent del naufragi a Porto Santo] en reconocimiento de la amistad vieja o de aquellas buenas y caritativas obras, viendo que se quería morir, descubrió a Cristóbal Colón todo lo que les había acontecido, y diole los rumbos y caminos que habían llevado y traído y el paraje donde esta isla [La Española] dejaba o había hallado, lo cual [Colom] todo traía por escrito.

Colón tenía la certidumbre de que había de descubrir tierras y gentes como si en ellas personalmente hubiera estado […]. Tan cierto iba de descubrir lo que descubrió y de hallar lo que halló como si dentro de una cámara con su propia llave lo tuviera.

Un altre dels tresors indispensables per al descobriment d’Amèrica i que Colom hauria adquirit en aquest període seria un mapa del geògraf i astrònom florentí Paolo del Pozzo Toscanelli. Sembla ser que Toscanelli hauria enviat al rei Enric V de Portugal, l’anomenat El Navegant, un informe que afirmava l’existència d’un camí cap a Catay (Xina) si es navegava cap a ponent. En aquest mateix camí es trobarien també la mítica illa Antilla i Cipango (Japó). Colom s’hauria fet amb aquest mapa ja fos mitjançant el propi Toscanelli o gràcies a que els mercaders florentins Bartolomeo  Marchionni i Lorenzo Berardi van aconseguir fer-se amb una còpia del document a Lisboa.

Paolo_dal_Pozzo_Toscanelli.jpg

Paolo dal Pozzo Toscanelli

Toscanelli_Paolo_dal_Pozzo_1.jpg

La carta nàutica de Toscanelli, basada en les teories del geògraf alexandrí Ptolomeu va permetre Colom arribar fins al continent americà gràcies a alguns errors que s’incloïen: Toscanelli calculava que la circumferència de la línea equatorial tenia una longitud de 30.000 quilòmetres, una quarta part inferior a la real. Gràcies a aquesta errada de càlcul, Colom va poder topar-se amb Amèrica en comptes d’arribar a l’extrem oriental asiàtic com va pensar que havia fet fins a la seva mort.

Només un any després del seu casament, possiblement com a conseqüència de les complicacions del part del seu fill Diego, la dona de Colom, Felipa Monis de Perestrello, va morir. Poc després es produïa la conjura contra la monarquia portuguesa: el duc de Bragança, amb la complicitat del seu cunyat, el duc de Viseu, va intentar, sense èxit, derrocar al rei Joan II de Portugal. En conseqüència, els conjurats contra la monarquia van ser perseguits, i la família de Felipa, emparentada amb els Bragança, va ser va ser una de les represaliades. Alguns autors consideren que aquest seria el principal motiu pel qual Colom va veure’s obligat a traslladar-se a Castella.

Joao II.jpg

Joan II de Portugal

D’altres autors, però, apunten que el fet que, el 1486, Colom abandonés Portugal va estar relacionat amb que Joan II desestimés el seu projecte de viatge a les Índies travessant l’Atlàntic. I és que cap a 1484 Colom ja havia ofert a Joan II el seu projecte descobridor. La proposta, però, va ser desestimada després que la Junta dos Matemáticos trobés que la teoria de Colom era un disbarat. Igualment, els desmesurats honoraris, tant econòmics com honorífics, que Colom exigia per a realitzar l’expedició també van influir en el rebuig del monarca. Segons Las Casas, Colom havia ofert a Joan II el mateix que posteriorment oferiria als Reis Catòlics, és a dir:

Que por la vía de Poniente, hacia el Austro o Mediodía descubriría grandes tierras, islas y Tierrafirme, felicísimas, riquísimas de oro y plata, y perlas y piedras preciosas y gentes infinitas; y que por aquel camino entendía topar con tierras de la India, y con la gran isla de Cipango y los reinos del Gran Khan.

Tanmateix, segons el testimoni d’Hernando Colón, alguns dubtes devia crear la hipòtesi de Colom en la monarquia portuguesa perquè Joan II va fer enviar una caravel·la a Cabo Verde per a comprovar si la hipòtesi colombina podia ser certa. Aquesta primera comprovació va fracassar, però es produirien nous intents a través d’expedicions que marxaven cap al ponent sense obtenir cap tipus de resultats. En aquest sentit, Las Casas afirma que Colom va marxar de Portugal “lo más secreto que pudo, temiendo que el rey lo mandara detener” ja que Joan II l’havia fet buscar per comprovar la ruta indicada després del fracàs de les expedicions. Colom es trobava desacreditat i no tenia més remei que fugir.

Ja fos com a conseqüència de la conjura del duc de Bragança o per la negativa de Joan II a finançar la seva expedició cap a les Índies, o per algun altre motiu relacionat potser amb el seu passat enigmàtic, la qüestió és que Colom va abandonar Portugal amb el seu fill Diego per passar a Castella i oferir el seu projecte als Reis Catòlics. La quimera del viatge cap a les Índies estava cada cop més a prop.

L’enigma Colom (3): la joventut perduda

divendres, 28/10/2011

Establert el dubte raonable sobre el seu lloc veritable origen nacional, un altre dels grans punts obscurs de la biografia de Cristòfor Colom el trobem en els seus anys de joventut. Respecte d’aquest període existeix una foscor total que es combina amb les contradiccions entre els que han explicat els diferents biògrafs i les referències que va deixar el propi Colom, el qual va deixar escrit que havia navegat des de molt jove, que havia estat a l’illa grega de Quios i per bona part del Mediterrani, i que hauria fet de corsari. Tot això és profundament contradictori amb la biografia que ens explica que el Colombo genovès hauria marxat de la seva ciutat amb poc més de vint anys.

Recordem que Colom va escriure el 1501:

De muy pequeña edad entré en la mar y lo he continuado hasta hoy […]. Ya van de cuarenta años que estoy en este uso. Todo lo que hoy se navega todo lo he andado […]. En la marinería [Dios] me fizo abondoso, de astrología me dio lo que abastaba y así de geometría y aritmética […]. En este tiempo he yo visto y puesto estudio en ver de todas escrituras de cosmología, historias, crónicas y filosofía y de otras artes.

Si ens mantenim en la tesi genovesa, l’explicació a la precocitat de Colom com a navegant només s’explicaria des de la premissa que aquest va embarcar-se per primer cop a l’edat de 10 anys, possiblement com a grumet en alguna embarcació comercial genovesa amb l’objectiu de vendre o comprar llanes i teixits per al taller del seu pare. Ara bé, en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació. I això no quadraria amb el fet que, segons la documentació oficial, el Cristoforo Colombo genovès no va sortir de la seva terra natal fins el 1473.

En qualsevol cas, aquests viatges aviat haurien de prendre una continuïtat sorprenents. Segons els testimonis existents, el jove Colom no només va viatjar per tota la Mediterrània, sinó que va anar més enllà de l’estret de Gibraltar, arribant a les illes britàniques i a la remota illa de Thule (Islàndia). Igualment, en el vessant sud de l’Atlàntic, hauria arribat fins a les Açores, Madeira, Porto Novo, Cap Verd i el Golf de Guinea. Tot això, segons la biografia oficial, seguint les rutes i factories genoveses, de gran tradició marinera, que configuraven una sòlida xarxa financera i comercial que s’estenia des del Mar Negre fins als ports de la Mar del Nord.

Christopher_Columbus.jpg

Cristòfor Colom

Tanmateix, les discrepàncies que els historiadors i biògrafs expressen sobre aquest període de la vida de Colom són enormes.

Investigacions recents, basades en els textos de Hernando Colón i el pare Bartolomé de las Casas, ens suggereixen que aquest misteri sobre els anys de joventut de Colom estarien relacionats amb l’ocultació del seu passat com a pirata o corsari, una activitat que voldria ocultar ja fos per no enfosquir la seva biografia de gran almirall o per haver exercit aquesta professió en el bàndol derrotat.

Primer de tot, abans de continuar cal destacar la diferència existent entre un pirata i un corsari: un pirata era un lladre que assaltava vaixells en benefici propi, en canvi un corsari era aquell mariner que estava autoritzat per la monarquia per assaltar, capturar i fer botí dels vaixells dels països enemics. És a dir, ser corsari no era un fet deshonrós a l’Europa del segle XV ja que aquesta activitat es considerava com un aspecte més de la pràctica de la guerra a les ordres del rei.

Colom, en una carta de 1495, dirigida als Reis Catòlics, reconeix que va ser corsari. Per tant, la pregunta que es deriva d’aquest fet és: a les ordres de quin monarca va practicar la seva activitat com a corsari? A partir de les dades biogràfiques que exposen Hernando y Las Casas, podem deduir que Colom va practicar l’activitat corsària en una data no determinada (entre 1472 i 1476 o potser abans?) al servei de Renat d’Anjou, enemic de Joan II d’Aragó i pare de Ferran el Catòlic. També hauria estat al servei de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, el gran mestre de la qual era un altre dels enemics declarats de Joan II. El corsari a les ordres directes del qual es trobaria Colom seria Casanova Colom el vell, almirall de Provença.

rene anjou.jpg

Renat d'Anjou

Per entendre aquest fet ens hem de situar en la Guerra Civil catalana. El 1466, en morir Pere de Portugal, el que era el monarca alternatiu a Joan II, la Generalitat va proclamar nou rei a Renat d’Anjou amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Renat arribaria a ocupar el tron català durant sis anys (1466-1472), però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl·lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. És a dir, Colom hauria participat en el bàndol contrari al de Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic. I això sí que ens explicaria perquè ocultava aquest aspecte del seu passat.

Una de les proves que s’acostumen a citar per defensar la tesi de l’activitat corsària de Colom és una carta dels Consellers de Barcelona dirigida a les poblacions del litoral català i valencià, datada l’octubre de 1473, on es dóna avís de la presència d’un corsari anomenat Colom amb set naus armades que ha atacat les galeres del comte de Prades (un dels aliats de Joan II en la Guerra Civil). Ara bé, aquest Colom no l’hem d’identificar necessàriament amb Cristòfor Colom ja que aquest hauria servit a les ordres de Casanova Colom el vell.

Aviscorsari.jpg

Avís d'un corsari anomenat Colom a la costa catalana

L’agost de 1476, quan Colom navegava a les ordres del corsari Colombo Junior (Casanova Colom el jove?) protegint un comboi mercant genovès que realitzava la ruta entre Gènova i Flandes, el seu vaixell va ser atacat, incendiat i enfonsat per una esquadra francesa comandada pel vicealmirall Guillaume de Casanova a l’alçada del Cap de Sant Vicenç. Colom hauria estat a punt de morir en l’incident, però va ser capaç d’arribar nedant, o agafat a alguna resta de fusta, fins a la costa portuguesa de Lagos, a l’Algarve, a unes dues llegües de distància d’on s’havia produït l’atac. Recuperat de les ferides resultants del combat i el naufragi, Colom emprendria el viatge cap a Lisboa.

La principal font per a documentar aquest episodi la trobem en la narració del pare Bartolomé de las Casas a la seva Historia de las Indias:

El Cristóbal Colon era muy gran nadador y pudo haber un remo que a ratos le sostenía mientras descansaba, y así anduvo hasta llegar a tierra, que estaría a poco más de dos leguas… Así que llegado Cristóbal Colon a tierra, a algún lugar cercano de allí, y cobrando algunas fuerzas del tullimiento de las pernas de la mucha humedad del agua y de los trabajos que había pasado, y curado también por ventura de algunas heridas que en la batalla había recibido, fuese a Lisboa que no estaba lejos.

Colom va silenciar aquest episodi, tot i ser decisiu en la seva biografia. I és que va ser gràcies a aquest naufragi que Colom va instal·lar-se a Portugal, on va elaborar el seu projecte de viatge a les Índies, va casar-se, va tenir un fill i va arribar a establir relacions amb la casa reial. Per què va ocultar aquest afer? Era corsari? A les ordres de qui? Per què el seu nom no figura en la relació dels tripulants genovesos? Per què va quedar-se a Portugal? Era un exili de Catalunya com a conseqüència de la desfeta del bàndol dels Anjou en la Guerra Civil catalana? Aquesta ocultació tenia alguna relació amb la guerra que en aquells anys es lliurava entre Castella i Portugal pels drets a la corona castellana de La Beltraneja en la qual també hauria participat com a corsari? Massa incògnites com per formular una explicació definitiva.

L’enigma Colom (2): la hipòtesi catalana

dijous, 27/10/2011

Si acceptem l’origen genovès, sorprèn el fet que Colom mai va escriure en la seva llengua materna, fet que no vol dir que no la parlés. Ni tan sols quan es dirigia als seus teòrics compatriotes va emprar l’italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. També va emprar un llatí rudimentari ple d’hispanismes que seria el resultat de la formació castellana. Com va indicar l’historiador Ramón Menéndez Pidal a La lengua de Cristóbal Colón (1942), aquest fet ens indica que la llengua en la qual Colom va aprendre a escriure va ser el castellà i la va aprendre molt abans d’arribar a Castella. Tanmateix, això no invalidaria totalment l’origen genovès perquè, si acceptem que va abandonar la seva terra per començar a navegar amb només 10 anys, tampoc seria estrany que la seva formació la rebés a través de fonts castellanes. I cal tenir en compte que aquesta era una llengua apresa, no materna.

Igualment, un altre element de dubte ens els proporciona el fet que només des de principis del segle XV, no abans, trobem documentada l’existència d’una família Colombo a Gènova, és a dir, que van instal·lar-se de cop i volta en aquest territori. Això, segons alguns autors, podria indicar una arribada propiciada per la fugida d’algun tipus de persecució religiosa. No ho podem descartar, però cal tenir en compte que en aquest cas ens situem novament en el terreny de l’especulació i el fet que els moviments migratoris són quelcom lligat a la història de la humanitat.

Lligat a aquestes dues contradiccions, Salvador de Madariaga, a la seva obra Vida del Muy Magnífico Señor Don Cristóbal Colón (1940), tot acceptant l’origen genovès de Colom, argumenta que la família provindria d’una nissaga de jueus conversos catalans exiliats. Un altre historiador, l’hebraista Simon Wiesenthal va arribar a argumentar a Operación Nuevo Mundo. La misión secreta de Cristóbal Colón (1976), sense cap base sòlida, que el veritable objectiu del viatge a les Índies hauria estat la recerca d’un territori verge on es poguessin establir els jueus expulsats dels regnes cristians. En qualsevol cas, la tesi jueva permetria entendre el perquè Colom va amagar amb aquesta insistència el seu passat.

Bethai.jpg

Carta de Colom al seu fill Diego, amb lletres hebrees al cantó superior esquerre i que fonamenten la hipòtesi del Colom jueu

Tampoc sabem com hem de prendre’ns aquesta afirmació del propi Colom en la qual afirmava: “no soy el primer almirante de mi familia”. Un atac d’orgull? Una esbravada sense major importància? O una prova més per dubtar de l’origen genovès? Una explicació a aquesta contradicció, que es contradiu amb el fet que entre els Colombo italians mai va haver-hi cap altre almirall, seria el fet que l’autèntic Colom pertanyia a una família de mariners notables. En aquest sentit, el professor Aldo Agosto, de la Comissió Científica del Comitè Colombí italià, va argumentar una nova hipòtesi genovesa segons la qual l’almirall seria descendent d’una família d’armadors genovesos que navegaven per la Mediterrània amb la seva pròpia flota des de començaments del segle XII. Teoria que, en qualsevol cas, resoldria la incoherència sobre els orígens familiars sense qüestionar l’origen genovès.

D’altra banda, podem considerar que l’autèntic Colom era membre d’una família d’origen nobiliari, mai dels Colombo humils de Gènova. Això ho podem afirmar pel fet que Colom comptava amb un escut d’armes (“las armas que solíades tener”) i els Reis Catòlics només li van ampliar quan, a les Capitulacions de Santa Fe, van atorgar-li el títol de “Don”. A més, durant la seva estada a Portugal, Colom va contraure matrimoni amb Felipa Monis de Perestrello, membre de l’alta noblesa portuguesa, i és totalment impossible que en el segle XV fos possible un casament entre una dama d’origen noble i un plebeu estranger.

Una altra versió de l’origen genovès, en aquest cas realment qüestionable i agafada amb pinces, és la proporcionada pel mallorquí Alfonso Enseñat de Villalonga, el qual a la seva obra Cristobal Colon. Origenes, formacion y primeros viajes (2009) defensa una teoria segons la qual Colom hauria nascut a Gènova el 1446 sota el nom de Pietro Salvago i seria fill de Domenico i Mariola Salvago. Segons la hipòtesi d’Enseñat, Pietro hauria adoptat el sobrenom de Colom per associació a la figura d’un pirata anomenat Vincenzo Colombo, a les ordres del qual hauria servit com a tripulant. Més endavant es canviaria el nom per Cristòfor.

Finalment, una altra de les febleses de l’origen genovès la trobem en les mateixes dates de naixement i mort de l’almirall. El cura de Los Palacios diu en la seva crònica del regnat dels Reis Catòlics que Colom va morir a l’edat de 70 anys. D’acord amb això, Colom hauria nascut cap a 1436, no el 1451 com consta en el cas del Cristoforo Colombo llaner i teixidor. Aquests quinze anys de diferència, a més, permetrien omplir molts dels buits existents en la seva biografia i resoldre les contradiccions.

First_Voyage,_Departure_for_the_New_World,_August_3,_1492.jpg

La conclusió que es pot treure de totes aquestes contradiccions és evident: el Colom descobridor d’Amèrica i el Colombo llaner genovès no són la mateixa persona. I si la són, hi ha massa buits difícils d’explicar. I si hem de cercar proves sobre una altra nacionalitat de Colom hem d’apuntar en direcció cap a Catalunya. I ho fem sobre tres proves fonamentals: el cognom, la llengua i la cal·ligrafia.

Cognom. El cognom Colom és inequívocament català. I aquesta forma catalana per fer-ne referència ja apareix en força documents castellans relacionats amb el navegant quan aquest encara era viu (tant Colom com Colomo). Va ser a partir de la signatura de les Capitulacions quan va passar a anomenar-se generalment com Colon (sense accent), fet que podria indicar la castellanització del cognom.

Llengua. Colom mai va escriure en italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. En aquest sentit, diferents lingüistes han posat al descobert els nombrosos catalanismes que són presents en els textos del navegant. A més, altres investigadors argumenten que Colom va anar escampant pel Nou Món topònims d’origen català, mallorquí i eivissenc. Per exemple, el professor Lluís de Yzaguirre, Director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques de la UPF, conclou dels seus estudis lexicomètrics sobre els textos originals castellans de l’almirall que Colom parlava i pensava en català. El principal problema que presenta aquesta teoria és que no es conserva cap document de Colom escrit en català. Tot i que, en el catàleg de la biblioteca colombina del seu fill Hernando, consta la referència a una carta dirigida a Lluís de Santàngel escrita en català, aquesta s’ha perdut. Igualment, cal tenir present que en els textos del navegant no només trobem catalanismes, sinó que també existeixen girs lingüístics italians i portuguesos.

Encatalan.jpg

Anotació d'Hernando Colom a l'Índex de la Biblioteca Colombina on registra l'existència d'una carta dirigida a Lluís de Santàngel en català

Carta_colom_al_banc_de_genova.jpg

Carta autògrafa de Colom dirigida al Banco di San Giorgio, en castellà i lletra gòtica cursiva

Cal·ligrafia. Segons els estudis dels experts en paleografia, Colom escrivia amb lletra gòtica cursiva, una cal·ligrafia inequívocament pròpia de la Catalunya del segle XV. És a dir, la seva lletra no era italiana ni castellana.

D’altres punts a favor de la catalanitat de Colom els trobem en la seva participació en la Guerra Civil catalana fent costat a Renat d’Anjou, en la seva àmplia relació amb personatges catalans de l’època, en els diferents càrrecs d’ascendència catalana que va rebre en tornar d’Amèrica o en la participació catalana en el segon viatge. Val a dir, però, que si bé en el cas del cognom, la llengua i la cal·ligrafia ens trobem davant de dades contrastades científicament, en aquest cas ens tornem a moure en el terreny de l’especulació.

Amb totes les ombres que hem presentat, i alguna més que deixem de banda per no allargar excessivament l’article, avui dia la hipòtesi més documentada sobre els orígens de Colom segueix sent la genovesa. Hi ha molts indicis que ens poden permetre el dubte, però els documents de la Raccolta i els testimonis dels seus contemporanis segueixen sent la prova documental més sòlida existent sobre el naixement de Colom a Gènova. Ara bé, els indicis ens indiquen una direcció totalment oposada: el Cristoforo Colombo de la documentació italiana i el Cristòfor Colom descobridor d’Amèrica serien una altra persona. I les proves alternatives apunten cap a Catalunya. Amb tot, la seva figura segueix sent un enigma que encara hem de desxifrar perquè els buits documentals sobre el personatge i les contradiccions existents encara s’han de resoldre d’una manera convincent. Possiblement, l’única resposta realment versemblant ens la podrà proporcionar algun dia l’estudi de l’ADN.

L’enigma Colom (1): els orígens genovesos

dimecres, 26/10/2011

Com a conseqüència de l’alt interès mostrat pels lectors del blog, expressat a través dels comentaris així com mitjançant el correu electrònic o les mencions en les diferents xarxes socials en la figura de Cristòfor Colom arran de la publicació de l’article Colom i la casa reial catalana, iniciem una sèrie d’articles amb l’objectiu d’apropar-nos més a la figura del descobridor d’Amèrica i intentar donar resposta a la gran quantitat d’enigmes que envolten la seva figura i el viatge que canviaria definitivament el món conegut pels europeus.

————————————————————————

Diferents països i nacions es disputen l’honor de ser el lloc de naixement de Cristòfor Colom, l’il·lustre navegant descobridor d’Amèrica. Llacunes, contradiccions i misteris en la seva biografia, han generat l’aparició de múltiples hipòtesis alternatives sobre la seva veritable pàtria. Per tant, l’origen de Colom és prou lluny de resoldre’s com per a poder asseverar inequívocament tant el lloc de naixença com la seva edat. Amb tot, hi ha algunes hipòtesis que semblen més raonables que d’altres. Motivacions historiogràfiques, polítiques i nacionalistes mantenen obert el debat en el segle XXI, després del cinquè aniversari del descobriment i que la seva figura passés a la història amb honors.

Christopher_Columbus.PNG

Cristòfor Colom

La causa inicial d’aquesta querella historiogràfica sobre els orígens de Colom ve provocada per la biografia que el seu fill Hernando Colón va escriure sobre la figura de l’almirall, Historia del almirante Don Cristóbal Colón, apareguda el 1571 de manera pòstuma. En ella s’afirma que Colom no volia que fossin coneguts el seu origen i la seva pàtria i apareixen les primeres especulacions sobre l’origen:

Algunos, que en cierta manera piensan oscurecer su fama, dicen que fue de Nervi, otros que de Cugureo, y otros de Buyasco, que todos son lugares pequeños cerca de la ciudad de Génova y en su misma rivera. Y otros, que quieren engrandecerle más, dicen que era de Savona, y otros que genovés. Y aun los que más le suben a la cumbre, le hacen de Plasencia, en la cual ciudad hay algunas personas honradas de su familia y sepulturas con armas y epitafios de Colombo.

H. Colón. Historia del almirante Don Cristóbal Colón (1571). Capítol I.

Què va motivar aquest escrit carregat d’ambigüitat i que dóna lloc a l’origen del debat historiogràfic sobre la pàtria del navegant? Per què Colom va amagar el seu passat? Lògicament, mai ho sabrem amb total certesa. Però hem de tenir en compte que aquestes paraules no procedien d’una persona qualsevol, sinó d’un humanista molt intel·ligent i coneixedor de la veritat: el fill de l’almirall. I, a més, els germans de Colom, Bartolomé i Diego, tampoc van facilitar l’esclariment de l’enigma ja que, en la documentació de l’època, van declarar-se simplement com a “estrangers”, sense precisar cap més dada. Per tant, el misteri documental esdevenia un tresor a descobrir, més encara si tenim en compte que en el segle XV, al regne de Castella, evidentment, eren estrangers tant catalans com aragonesos.

Hernando Colon.jpg

Hernando Colón

Tot i la polèmica que existeix sobre la qüestió, la majoria dels historiadors i biògrafs que han estudiat la seva figura s’inclinen per l’opció que Colom va néixer a Gènova, o en els seus voltants, cap a 1450 o 1451. Procediria d’una família de llaners i teixidors, d’origen humil, i els seus pares serien Domenico Colombo i Susanna Fontanarosa (nom amb possibles reminiscències jueves). El matrimoni hauria tingut cinc fills: Cristòfor, Bartolomé, Diego, Juan, que va morir aviat, i una única dona que no va deixar cap rastre documental.

Aquesta hipòtesi de l’origen humil, però, entraria en contradicció amb el que el mateix Colom va escriure el 1501:

De muy pequeña edad entré en la mar y lo he continuado hasta hoy […]. Ya van de cuarenta años que estoy en este uso. Todo lo que hoy se navega todo lo he andado […]. En la marinería [Dios] me fizo abondoso, de astrología me dio lo que abastaba y así de geometría y aritmética […]. En este tiempo he yo visto y puesto estudio en ver de todas escrituras de cosmología, historias, crónicas y filosofía y de otras artes.

Aquestes dades ens situarien, fent cas de l’edat que estableix la tesi genovesa, en l’inici de la seva activitat com a mariner cap a 1460, quan Colom només tindria uns 10 anys. Possiblement, l’explicació més raonable per aquest fet seria que el jove Colom va entrar com a grumet en alguna embarcació comercial genovesa amb l’objectiu de vendre o comprar llanes i teixits per al taller del seu pare. Ara bé, en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació. I això no quadra amb el fet que, segons la documentació oficial, el Cristoforo Colombo genovès no va sortir de la seva terra natal fins el 1473.

Colom-Castello_d'Albertis.JPG

Escultura del Colom infant, de Giulio Monteverde (Castell d'Albertis, Gènova)

La principal prova que fonamenta la hipòtesi genovesa la trobem en les mateixes paraules de l’almirall, el qual va declarar, el 22 de febrer de 1498, en instituir el Mayorazgo: “que siendo yo nacido en Génova les vine a servir [als Reis Catòlics] aquí a Castilla y les descubrí el poniente de tierra firme las Indias y las dichas islas sobredichas”. Tanmateix, les informacions sobre el seu passat són tan escasses que molts investigadors han posat en qüestió aquesta afirmació apareguda en un document no autògraf, emprat com a prova en els anomenats plets colombins i que presentava algunes irregularitats respecte d’altres documents de Colom.

0000P8X1.JPG

Fundación de Mayorazgo, document datat el 1498, i ratificat el 1501, en el qual Colom mateix assegura ser genovès

Igualment, una altra prova que confirmaria l’origen genovès la trobem en el fet que els seus contemporanis van descriure Colom com a tal. D’entre els testimonis que van escriure que Colom era genovès es troben: Pietro Martire d’Angera, Andrés Bernaldez, l’escrivà reial Galindez, el pare Bartolomé de las Casas, Gonzalo de Fernández de Oviedo, Antonio Gallo, Agostino Giustiniani i Bartolomeo Serraga. També existeix documentació genovesa coetània en la qual diferents parents demanen a Colom els favors necessaris per poder instal·lar-se a Castella.

El 1892, en ple romanticisme i gràcies a les tasques d’una comissió d’investigadors italians, va publicar-se la Raccolta di documenti, un recull de dos-cents i escaig documents de la família Colombo de Gènova. Semblava que la prova definitiva de l’origen genovès havia emergit finalment. Però seria el 1932, en plena apoteosi nacionalista de la Itàlia feixista de Mussolini, quan va publicar-se la gran prova: el document Asseretto, una minuta notarial, sense signatures ni del declarant ni del notari, que provava que un genovès anomenat Cristoforo Colombo era a Portugal el 1479. Tot i que alguns en dubten, si el document és autèntic, que bona part dels experts així ho pensen, massa casualitat seria que en el mateix moment hi haguessin dos Cristòfors Coloms a Portugal. El problema, però, és que existeixen massa contradiccions entre aquest Cristoforo Colombo genovès i el Cristòfor Colom que va descobrir Amèrica.

La resistència cultural de la llengua catalana en el segle XVIII

dilluns, 24/10/2011

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.

En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència i, posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.

En aquest context, una de les primeres veus que va defensar l’ús del català en l’ensenyament va ser el pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra Instruccions per l’ensenyança de minyons (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII i primera manifestació a Catalunya de les repercussions dels nous sistemes pedagògics de Port Royal. Des de les seves pàgines, Baldiri Reixac defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català. Molts dels passatges de l’obra constitueixen una fervorosa defensa de la llengua catalana:

25717419_6836524.jpgEntre totes les llengues, la que ab més perfecció deuen saber los minyons es la llengua propia de sa patria, perque’l defecte es mólt més culpable i lleig per un minyó que té estimació, y perque’ls minyons tinguen ò sàpiguen un bon modo de parlar en la propia llengua es precís que’ls pares i mestres procurin que davant d’ells ningú parli rústicament, vull dir que ningú gasti expressions ò paraules grosseres, desproporcionades y poch honestes, perque semblants paraules queden mólt imprimides en sa tendra naturalesa.

També convé molt llegirlos o ferlos llegir les regles propies de prosodia y ortografia que té cada llengua, perque així seran més instruhits en la pràctica de son llenguatge.

Finalment, quan ells són un poch avençats en saber llegir convé donarlos llibres escrits en sa llengua, que sien polits i elegants, y ferlos notar los incisos, lo punt y final, lo punt interrogatiu y’l punt admiratiu, etc. Y ensenyarlos l’ús y pràctica de totes aquestes coses.

Y com no falten catalans que devegades desprecien nostra llengua, es precís advertir aquí que la rusticitat, grosseresa i faltes de termes que li imputen, provenen de dues causas. La una es que dites persones tenen lo geni d’estimar més lo qu’es foraster. Per la rahó contraria hi ha catalans que preferexen la llengua catalana a totes les demes perque sols estimen lo qu’es de sa pàtria, ò bé, perque com no estan acostumats a ohir parlar altres llengues, los apar que són dures, seques i dessabrides, singularment si no les entenen. La segona causa es perque hi ha poch cuydado en esta provincia d’ensenyar a parlar lo català ab aquella perfecció y gentilesa qu’es deuria parlar.