Entrades amb l'etiqueta ‘Història Moderna’

Voltaire, Càndid i l’optimisme

dimarts, 11/02/2014

Voltaire és el pseudònim de François Marie Aruet (1694-1778), un dels grans intel·lectuals del segle XVIII. De gran influència a l’Europa del seu temps, en tots els seus escrits va defensar la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals del ciutadà… Idees trencadores i innovadores per al seu temps. Idees que obririen les portes a la Revolució francesa i a una nova etapa de la història.

Nascut a París, va rebre una bona educació amb els jesuïtes. La seva vocació d’escriptor va desvetllar-se aviat i des d’aquest moment Voltaire ja va escriure tota la seva vida. Va escriure diferents tractats històrics i filosòfics, tragèdies, un poema èpic i una sèrie de relats breus que avui resulten el producte més valuós de la seva abundant literatura.

Voltaire.jpg

Intel·ligent i crític, intel·lectual polifacètic, apassionat defensor de la llibertat de pensament, va censurar les diferents formes que va adoptar el despotisme en el seu temps, així com la superstició i el fanatisme religiós. Una discussió amb el favorit de Lluís XV va portar-lo a l’exili a Anglaterra, on va descobrir les virtuts del parlamentarisme i les llibertats que gaudien els anglesos. Igualment va ser un admirador de la Prússia del dèspota il·lustrat Frederic el Gran.

Retornat a França, va esdevenir home de negocis i mitjançant l’especulació va aconseguir fer una gran fortuna. Possiblement va ser l’home de lletres més ric de la història. I això li va permetre la independència que necessitava per denunciar la intolerància, la tirania i la injustícia del seu temps.

Per a sobreviure a la repressió policial, va fer-se amb dues residències a la frontera franco-suïssa, una a la banda francesa i una altra al cantó suís. Així, quan el perseguien els francesos al·legava ser ciutadà de Suïssa i quan el perseguien els oficials suïssos l’argúcia s’invertia.

Igualment, va guanyar-se l’estimació de molts ciutadans i camperols dels voltants. No només perquè els defensés en els seus textos, sinó perquè no dubtava en acudir als tribunals a ajudar-los contra les injustícies del feudalisme tardà. I així va viure fins a la seva mort, esdevingut un petit reietó del pensament il·lustrat que rebia a la seva mansió nombrosos admiradors que s’adreçaven a sentir-lo parlar de llibertat, tolerància i drets de l’home.

Voltaire_Philosophy_of_Newton_frontispiece.jpg

Literàriament, Voltaire considerava que la novel·la era un gènere superficial, farcit d’enamoraments i aventures extravagants. Per això, el filòsof va dotar els seus relats de consistència ideològica per donar pas als Contes filosòfics, una sèrie de narracions realment extravagants i iròniques, però carregades de sentit per fer meditar i pensar els lectors. És la millor sàtira dels móns idealitzats i perfectes.

Així, per exemple, a Zading aprofita una exòtica història oriental per a reflexionar sobre la felicitat humana i els capricis del destí. I a L’ingenu contempla la “civilitzada” França del seu temps des de la perspectiva d’un “salvatge” que acaba d’arribar-hi. En definitiva, des de la senzillesa, la intel·ligència i la ironia, Voltaire recrea les seves preocupacions sobre el món que l’envoltava.

A Càndid utilitza el gènere d’aventures per a satiritzar, no sense un cert punt d’amargor, les teories filosòfiques, la justícia, les pràctiques religioses i els governs triomfants del moment. És, per tant, una resposta a l’optimisme filosòfic, la concepció que assegurava que tot passava per a bé en el millor dels móns possibles.

Així, Càndid és una breu novel·la d’aprenentatge protagonitzada per un personatge simple i optimista que creu viure en el millor dels móns possibles. Càndid neix en el millor dels castells, té els millors pares i és educat pels millors tutors. Un d’ells, el filòsof i libidinós Pangloss és qui convenç el protagonista que aquest és el millor dels món possibles… I aquí comencen a succeir-se les desgràcies.

candide.jpg

Les experiències que viu mostren al protagonista una realitat molt diferent a la que havia après del seu mestre. Així, el castell és assetjat i conquerit i la seva família és cruelment assassinada. Càndid aconsegueix escapar en companyia del seu tutor Pangloss i de la seva estimada Cunegunda (la qual ha estat violada sense que Càndid se n’adoni perquè això és impossible en el millor dels móns possibles).

I els tres personatges inicien un viatge en el qual patiran continuats enganys, estafes, pallisses i robatoris. Potser sembla una història tràgica, però no ho és. Al contrari. És una història hilarant com a conseqüència de l’incurable optimisme de Càndid, el qual resisteix a tots els infortunis. Finalment, un cop ho ha perdut tot, decideix retirar-se a viure a la costa on conrearà un jardí.

El món perfecte és inabastable. I pensar que hi vius és una filosofia covard i mandrosa. Si la gent de bona fe, com Càndid, es limités a cuidar del seu jardí el món quedaria en mans de les males persones. En conseqüència, Càndid és l’oposat a un Voltaire que va dedicar la seva vida a les necessitats dels altres.

L’État, c’est moi

dimarts, 26/02/2013

Lluís XIV de França (1643-1715), el Rei Sol, l’absolutisme encarnat en la figura de l’home més poderós del segle XVII. Un pintor català: Jacint Rigau-Ros i Serra (Hyacinthe Rigaud, nascut a Perpinyà quan aquest territori encara es trobava sota domini dels comtes de Barcelona); un quadre històric:  Retrat de Lluís XIV (1701).

Louis_XIV_of_France.jpg

Louis XIV en grand costume royal (1701)

Prototip de la representació majestàtica, imperial, Rigaud capta l’essència de l’absolutisme: un monarca omnipotent, poderós i orgullós, l’home que era l’encarnació viva de l’Estat. “L’État c’est moi”, aquella frase atribuïda al Rei Sol per Jacques-Antoine Dulaure a la seva Histoire de Paris (1834) i que Lluís XIV mai va pronunciar, tot i que segurament sí l’hauria signat. En el seu llit de mort sí que va arribar a afirmar: “Je m’en vais, mais l’État demeurera toujours” (“Jo me’n vaig, però l’Estat [la meva obra] quedarà per sempre”).

Orfe des dels cinc anys, el petit Lluís va veure com durant la regència de la seva mare, Anna d’Àustria, mentre ell era menor d’edat, una revolta de la noblesa francesa i del Parlament de París posava en perill el seu tron. Sufocada la Fronda (1648-1653) pel primer ministre, el Cardenal Mazzarino, aquells fets marcarien el futur govern del Rei Sol. Havia arribat el moment de reforçar l’autoritat monàrquica i avançar cap a la versió més acabada de l’absolutisme, del rei com a encarnació mateixa de l’Estat, de portar a la pràctica, i fins a les últimes conseqüències, les formes de govern pròpies de la monarquia de dret diví.

Rigaud_Hyacinthe_-_Louis_XIV,_roi_de_France.jpg

Louis XIV, roi de France (1701)

El 1682 va abandonar París i va traslladar la cort a Versalles. El fastuós palau, els jardins i les fonts van permetre al rei mostrar el seu poder immens. Tota la brillant vida de Versalles girava al seu voltant, convertit en l’epicentre del poder, la persona més important i poderosa de França i d’Europa, el gran astre de la galàxia absolutista: el Rei Sol. Els poderosos nobles esdevenien ara servils cortesans entretinguts en una vida fastuosa de festes i recepcions, allunyats de les seves propietats en el món versallesc, sense consciencia de ser vigilats de prop. En aquest entorn, la noblesa mai es tornaria a revoltar.

Retornant al quadre de Rigaud, tot l’imaginari de l’absolutisme es condensa en un cop de pinzell: la corona, el ceptre, la mà de la justícia, el mantell reial, l’espasa de França i la flor de lis del Borbó. Una posició ferma, règia, imperial. Potser mai ho va pronunciar, però, evidentment, l’Estat era ell.

La capital de la Revolució (1): Dels Estats Generals a la presa de la Bastilla

dimarts, 5/02/2013

Les forces latents que havien anat desenvolupant-se en els darrers anys van esclatar quan la monarquia va veure’s obligada, per primer cop des de feia 170 anys, a convocar els Estats Generals per aconseguir donar una solució consensuada a la crisi política, econòmica i financera de França. El país es trobava econòmicament arruïnat i les diferències entre rics i pobres havien assolit unes dimensions intolerables. L’Estat francès es trobava abocat a la bancarrota mentre que tots els intents per portar a terme una reforma de la política financera i fiscal fracassaven per la resistència de la noblesa i dels parlaments. Arribats a 1789 la fam i els aixecaments espontanis començaven a sacsejar les províncies i la capital.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpgL’opinió pública, desenvolupada al llarg del segle XVIII com a conseqüència de la difusió de les idees il·lustrades, va veure que aquest era el moment de posar-se en marxa. Havia arribat el moment de fer realitat els projectes constitucionals, de posar sobre la taula els seus ideals il·lustrats, la crítica i el dret natural que havia marcat els debats dels salons.

Es la voluntat de Sa Majestat”, segons constava en el reglament d’elecció dels Estats Generals, “assegurar a qualsevol, fins i tot en els llocs més allunyats del regne, que els seus desitjos i reclamacions arribin fins a Ell”. Els components del Tercer Estat van interpretar aquesta declaració reial com una invitació a l’aixecament de la censura: en qualsevol espai de París van aparèixer proclames en els murs; el poble va rebre octavetes i pamflets; els quaderns de queixes van restar farcits de les demandes i necessitats de la població. Sieyès escrivia en un d’aquests pamflets amb caràcter electoral: “Què és el Tercer Estat? Tot. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res. Què demana? Arribar a ser alguna cosa en dit ordre”. Contra l’esperit que havia inspirat la convocatòria del Estats Generals, semblava que finalment havia arribat l’hora del poble.

D’aquesta manera, els Estats Generals van iniciar les seves reunions el 5 de maig a Versalles. L’excusa per a realitzar la reunió en l’espai emblemàtic de l’absolutisme va ser que era allà on es trobaven les seus del govern i de la cort, però la intenció evident era mantenir al Tercer Estat, la representació del “poble”, allunyat de les seves combatives bases socials establertes a París.

La tradició establia que cada estament votés en bloc, fet que atorgava l’avantatge al clergat i l’aristocràcia de l’Antic Règim. Però els representants populars van posar la primera pedra de la Revolució protagonitzant el primer acte realment revolucionari: exigir el principi “d’un home, un vot”. La noblesa va oposar-se radicalment, mentre que el clergat va navegar en l’ambigüitat. Tot quedava bloquejat davant d’aquest dilema polític. Va ser aleshores quan el Tercer Estat va jurar-se per esdevenir Assemblea Nacional, a la qual es sumarien membres del clergat i uns pocs aristòcrates, com el Duc d’Orleans, Felip Igualtat. La Revolució havia començat.

estats-generals.jpg

Lluís XVI, però, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions. Però en el Jeu de Paume de Versalles el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. No hi havia marxa enrere, i el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevenia constituent. Però Lluís XVI no havia sufocat l’incendi i la destitució del ministre Necker provocaria la reacció immediata del poble. París començaria a cremar.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

És ara quan París esdevé el gran escenari de la Revolució. La ciutat en la qual el poble surt a prendre els carrers tumultuosament per fer sentir el seu descontent vol ser protagonista del temps històric que s’enceta. Una ciutat castigada per la crisi, en la qual la fam és el protagonista quotidià de l’existència dels seus ciutadans. La ciutat en la qual el preu de la lliura de pa s’havia duplicat en un any i l’escassetat d’aliments és cada dia més evident. La ciutat on comença a ser massa habitual observar l’assalt als forns de pa i comerços alimentaris a mans de simples ciutadans que no tenen un gra de pa que endur-se a la boca. Davant la inoperància de la monarquia, els parisencs es veuen amb força per prendre la iniciativa per garantir la seva pròpia subsistència.

Els rumors sobre la destitució de Necker i la imminent dissolució de l’Assemblea és l’espurna que mobilitza les masses. Això sumat al discurs dels agitadors revolucionaris que sostenen que l’escassetat d’aliments respon a un complot aristocràtic per enriquir-se. Més llenya al foc. La desconfiança popular comença a transformar-se en indignació davant la por a una repressió a sang i foc de la Revolució institucional de Versalles.

paris_1789.jpg

El 13 de juliol de 1789, Camille Desmoulins i d’altres agitadors populars inciten en poble a la rebel·lió. I París esclata. És allò que Georges Lefebvre va denominar com “por i esperança” –por a la fam i als aristòcrates, i esperança en la regeneració política de França–. Es saquegen les armeries, les turbes populars s’enfronten als soldats de la monarquia, es configura una milícia urbana, es destrueixen els odiosos edificis de recaptació d’impostos i la Bastilla, el gran símbol de la repressió absolutista, és assaltada. Les masses feien la seva “irrupció” en la història. És a dir, la irrupció de la multitud el juliol de 1789 venia produïda pel pànic i no per l’acció directa de les elits revolucionàries del Tercer Estat.

Amb la finalitat de controlar les masses, des de la naixent Comuna de París instal·lada a l’Hotel de Ville –el nou Ajuntament que substituïa, de fet, l’antiga municipalitat– el Tercer Estat va decidir crear una milícia popular urbana per fer-se amb el control de la situació. S’havien construït barricades i es donaven enfrontaments entre el poble i els regiments reials que van ser guanyats pel poble insurrecte davant d’uns soldats que es negaven a obeir les ordres. Només hi havia un problema per a la milícia: faltava l’armament.

La_Bastille.jpg

Per a solucionar-ho, el 14 de juliol, a primera hora del matí, uns milers de persones, concentrats en diversos punts de la ciutat, van assaltar diversos arsenals, entre ells el de l’Hospital Militar dels Invàlids, i van incautar-se 32.000 fusells i una vintena de canons.

De tornada cap a l’Hotel de Ville, al passar per la Bastilla, la presó va semblar als manifestants el símbol de l’autoritat reial. Gairebé un miler de persones va assaltar la fortalesa espontàniament. De Launay, governador de la Bastilla, presó però també un important dipòsit de pólvora i municions, rebutja els requeriments dels sublevats i intenta contenir els assaltants amb l’ajuda de la guàrdia. Però aquests no s’aturen i es llancen a l’assalt de la ciutadella. Així, van sonar primer els dispars i després les canonades que van produir 98 morts i 73 ferits.

vers11_anonyme_001f.jpg

Prise_de_la_Bastille.jpg

Els canons disparen contra els revolucionaris, però això no els atura i els que aconsegueixen superar el foc inicien un desigual combat, cos a cos, amb els soldats que defensen la fortalesa. Són quatre hores de combat. Sembla un miracle: el coratge i el nombre de parisencs aconsegueix derrotar els defensors. El governador de la Bastilla rendeix la ciutadella sense condicions. Al carrer, entre els cossos morts i els nombrosos ferits, reina l’ambient victoriós. A l’interior, desenes de soldats d’origen humil han estat degollats i afusellats en mig del furor de la victòria. Els caps de De Launay i d’alguns dels oficials de la guàrdia van ser passejats en pals i exposats a l’Ajuntament. Els únics set presoners (dos d’ells malalts mentals) van ser alliberats.

Charles_Thévenin_-_La_prise_de_la_Bastille.jpg

La Bastilla havia estat presa, i el que podia haver estat un fet més en el curs del moviment revolucionari encetat dos mesos abans esdevenia, davant dels seus contemporanis i dels ulls de la història com el símbol de la victòria del poble sobre els tirans. És el 14 de juliol. Dia de glòria, jornada de tragèdia. El poder revolucionari del poble aixecat en armes ha triomfat. Simultàniament, comencen a cremar castells feudals arreu del país. Les masses havien envaït l’espai públic per esdevenir el motor de la Revolució.

Aquella nit, a Versalles, Lluís XVI escrivia al seu diari: “Dimarts, 14 de juliol: Res”. Si bé pel monarca la manca d’èxit en l’exercici diari de caça havia marcat la jornada, en realitat aquella data ho era tot. Qualsevol Revolució necessita, per a triomfar, una simbologia que esdevingui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden fer-se amb el poder. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona, un nou símbol: un grup d’esparracats podia fer trontollar una monarquia absoluta com l’encarnada pels reis francesos. Darrere de l’esplendor de Versalles es deixava entreveure un decorat que podia caure davant de l’empenta col·lectiva de la societat. En aquest moment estava naixent un mite que senyalaria un camí que ompliria de dates revolucionàries els segles XIX i XX.

La bandera espanyola

dimecres, 19/12/2012

Ni amb els Reis Catòlics, ni amb els Àustries, ni amb els primers Borbons. Fins el 1785 la Monarquia Hispànica no va tenir una bandera comuna que s’identifiqués amb l’Estat, sinó que van emprar-se diferents estendards reials, locals o nobiliaris com a conseqüència de la naturalesa composta de la monarquia. Així, l’actual bandera espanyola no apareix fins el regnat de Carles III i inicialment amb un objectiu limitat: una ensenya nacional que identifiqués internacionalment l’armada espanyola.

Banner_of_arms_crown_of_Castille.png

Bandera de la Corona de Castella

Senyera.png

Bandera de la Corona d'Aragó

Bandera_de_Reino_de_Navarra.png

Bandera del Regne de Navarra

D’aquesta manera, Carles III va decidir, d’entre diferents projectes de combinació de colors, establir la bandera la vermella i groga perquè tenia una millor visibilitat des del mar:

Para evitar los inconvenientes y perjuicios que ha hecho ver la experiencia puede ocasionar la Bandera Nacional de que usa Mi Armada Naval y demás Embarcaciones Españolas, equivocándose a largas distancias ó con vientos calmosos con la de otras Naciones, he resuelto que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las cuales la alta y la baja sean encarnadas y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de enmedio, amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas, reducido a los dos quarteles de Castilla y León, con la Corona Real encima; y el Gallardete en las mismas tres listas y el Escudo a lo largo, sobre Quadrado amarillo en la parte superior. Y que las demás Embarcaciones usen, sin Escudo, los mismo colores, debiendo ser la lista de enmedio amarilla y del ancho de la tercera parte de la bandera, y cada una de las partes dividida en dos partes iguales encarnada y amarilla alternativamente, todo con arreglo al adjunto diseño. No podrá usarse de otros Pavellones en los Mares del Norte por lo respectivo a Europa hasta el paralelo de Tenerife en el Océano, y en el Mediterráneo desde el primero de año de mil setecientos ochenta y seis; en la América Septentrional desde principio de julio siguiente; y en los demás Mares desde primero del año mil setecientos ochenta y siete. Tendréislo entendido para su cumplimiento.

Banderas_elegidas_por_Carlos_III.jpg

Vuit anys més tard, Carles IV va estendre l’ús de la nova bandera a les places marítimes. Tanmateix, no va ser fins a la Guerra del Francès quan la nova bandera espanyola va popularitzar-se: Cadis, precisament com a conseqüència de la seva condició de plaça marítima, va utilitzar la bandera vermella i groga com a símbol de la seva llibertat i resistència davant de l’exèrcit francès. Posteriorment, el 1843, Isabel II va decretar el seu ús com a ensenya de l’exèrcit de terra. Igualment, cal tenir present que no seria fins a la dècada de 1860 quan el seu ús va consolidar-se com a pavelló d’Espanya.

Pendón_heráldico_de_los_Reyes_Catolicos_de_1492-1504.png

Ensenya dels Reis Catòlics (1492-1504)

Flag_of_New_Spain.png

Creu de Borgonya, ensenya d'ultramar de la Monarquia Hispànica dels Àustries (1506-1701)

Pabellón_sencillo_de_la_Armada_de_España_1701_1785.png

Pavelló de l'Armada espanyola sota els Borbons (1701-1785)

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png

Bandera de guerra d'Espanya des de 1785

Caravaggio

dijous, 13/12/2012

Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610), un dels grans noms de la història de la pintura, considerat el primer gran pintor del Barroc, va ser un home de vida agitada i violenta, que es va veure embolicat en diversos escàndols, baralles i assassinats fins al punt d’haver de fugir precipitadament de Roma per escapar de la justícia. Aquesta actitud de rebel·lia vital que marca la seva biografia concorda plenament amb la seva actitud artística, fet que va contribuir a fomentar la seva imatge de pintor maleït i gens clàssic.

Caravaggio.jpg

Michelangelo Merisi da Caravaggio

Podem destacar tres característiques clau en la pintura de Caravaggio: la recerca del naturalisme, el tenebrisme i les composicions asimètriques.

Els crítics del sis-cents consideraven la pintura de Caravaggio antitètica, pel seu realisme, per la seva recerca del naturalisme, sempre fugint de la idealització dels personatges per representar homes i dones vulgars, reals, allunyats dels ideals de bellesa. La seva pintura es basava en una observació de la realitat, representada amb tota la seva cruesa, oposada a qualsevol tipus d’idealització: un trasllat de la idea de bellesa artística des de la ment a la naturalesa que fonamentarà l’art modern.

Els contrastos violents entre les llums i les ombres, la tècnica del clarobscur portada al límit, buscant intensos contrastos que contribuïssin a subratllar els gestos dramàtics de les figures, converteixen a Caravaggio en el mestre del tenebrisme. Caravaggio dóna a la llum una funció estructural, completament nova. És com un tercer element, juntament amb el dibuix i el color. L’artista fa emergir la figura des de les ombres perquè l’espectador es concentri en les zones il·luminades que segons el pintor interessa destacar. Una llum que és també quelcom no natural, un element exterior al quadre, però que potencia la imatge i la imposa, molt més que si hagués estat real.

I finalment destaca el dramàtic ús de la llum i dels gestos dels personatges, a fi de provocar emocions immediates en l’espectador. Caravaggio gaudeix amb les representacions asimètriques, les perspectives forçades i els punts de vista insòlits, tot donant pas una nova interrelació espacial en la pintura.

Els primers anys d’estada a Roma va treballar com a ajudant al taller de diferents pintors de segona fila fins que es va independitzar. L’obra d’aquests primers anys es compon de natures mortes i retrats de joves que representaven figures mitològiques, com el famós Bacus (1595) dels Uffizi, on probablement es va autoretratar. En aquesta etapa també va pintar algunes escenes evangèliques, sempre inspirades en personatges quotidians, marcades per una crua caracterització física que les apropava a l’espectador.

Caravaggio-Bacus.jpg

Bacus

La seva sort va canviar radicalment quan el cardenal Francesco Maria del Monte li va comprar alguns quadres i va començar a exercir el seu mecenatge. Gràcies a la seva mediació va aconseguir el primer encàrrec important de la seva carrera com a pintor: la realització d’una sèrie de quadres de gran format sobre la vida de Sant Mateu per a la capella Contarelli de l’Església de Sant Lluís dels Francesos. Aquestes pintures són una obra mestra pels procediments amb que l’artista genera la tensió narrativa que exigeix el tema de la trucada de la fe. En aquest sentit, a La vocació de Sant Mateu (1600) ja podem percebre l’efecte tenebrista d’una sala fosca amb una taula vivament il·luminada per un punt de llum que es situa fora del quadre.

The_Calling_of_Saint_Matthew_by_Carvaggio.jpg

La vocació de Sant Mateu

En els anys posteriors, va realitzar diverses obres seguint aquesta tipologia de gran pintura religiosa, com ara La conversió de Sant Pau (1601) a Santa Maria del Popolo, obra en la qual va utilitzar com a recurs expressiu un escorç violent pres des d’un punt de vista molt baix, fet que n’accentua el dramatisme.

CaravaggioConversionPaul01.jpg

La conversió de Sant Pau

El realisme de Caravaggio culmina en el quadre La mort de la Mare de Déu (1606). I és que el tema de la mort, no pas com a alliberació i sublimació, sinó com la fi i l’enigma de la tomba, va dominar l’obra de l’artista. Aquesta va ser la darrera de les seves grans pintures romanes, encarregada pels Carmelites Descalços per a l’Església de Santa Maria della Sacala. En la composició, la llum arriba a dissoldre l’espai, com a metàfora d’un immens buit, d’acord amb la dimensió dramàtica dels temes que tracta. Igualment, el rigor de la realitat es fa implacable. Tanmateix, en contemplar el quadre els frares van rebutjar l’obra perquè van considerar-la poc respectuosa amb la figura de la Verge.

Caravaggio_Mort de la Mare de Déu.jpg

Mort de la Mare de Déu

La incomprensió dels clients vers la seva obra no era cap novetat per a Caravaggio, els personatges del qual sempre es caracteritzaven per una representació cruament realista, una realitat que els donava una força viva. Ara bé, aquest recurs a la gent del carrer com a protagonistes sovint va ser interpretada com indigna d’una representació sacra. Així, l’art popular que cercava l’artista va ser rebutjat per unes elits i un poble que no estava preparat per entendre aquesta nova manera de representar els temes religiosos amb la gent vulgar del poble com a protagonista.

La Guerra Gran (1793-1795)

dimarts, 27/11/2012

Tot i que, inicialment, la monarquia de Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra la França revolucionària, fonamentalment per la manca de preparació militar i també amb l’esperança d’afavorir Lluís XVI, quan el rei francès va ser executat Espanya va carregar-se de raons per declarar la guerra a la República francesa naixent de la Revolució. Així, el 7 de març de 1793, la Convenció declarava la guerra a Espanya. Va ser la Guerra Gran, en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim.

L’exèrcit espanyol va obrir tres fronts al Pirineu, dos clarament defensius, al País Basc i a l’Aragó, i un tercer amb decidida vocació ofensiva, a Catalunya. Però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes, amb una divisió d’auxiliars portuguesos, armats amb fusells. Tot i això, en un primer moment, els exèrcits espanyols destacats a Catalunya, comandats pel general Antonio Ricardos, van aconseguir victòries a les comarques del sud de França (Rosselló, Conflent, etc.).

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

Ara bé, aquesta victòria inicial era un miratge. La realitat era que tot un seguit de pobles francesos van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès. I això va canviar quan l’exèrcit espanyol, mal proveït, va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència. Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà sense èxit, i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives, tot advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre.

El 1794, en el moment àlgid de la Revolució francesa, en reprendre’s els combats la guerra va canviar de signe: les tropes espanyoles van ser expulsades del Rosselló i l’exèrcit francès en la seva contraofensiva va travessar la frontera per ocupar la Vall d’Aran, la Cerdanya i part de l’Empordà. Per tot Catalunya va començar a sentir-se el perill d’una invasió de l’exèrcit republicà. Així, el govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya que ressuscitava el sometent per tal de no haver de sortejar quintes.

guerra gran.jpg

Malgrat les mostres d’hostilitat vers la Revolució que s’havien evidenciat des de Catalunya, el Comitè de Salut Pública, després d’escoltar les opinions expressades en els informes del general Dugommier i els observadors Milhaud i Sobrany, va considerar que “els catalans, sempre amants de les seves llibertats, es troben madurs per a la Revolució i, si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que no els Pirineus”. Ara bé, mentre que Dugommier proposava la incorporació de Catalunya a la República francesa, Georges Couthon va optar per convertir el territori català en una República germana independent i revolucionària. Els revolucionaris havien oblidat l’advertència de Robespierre: “ningú estima els missioners armats”.

Dugommier.png

El general Dugommier

Amb aquest sentiment de fraternitat, els soldats revolucionaris francesos van envair Catalunya. El castell de Figueres, la primera gran plaça forta que es trobava un cop travessats els Pirineus, va rendir-se a les tropes franceses sense que cap dels seus 10.000 soldats entrés en combat ni disparés cap dels 200 canons amb els que estaven armats. La porta de Catalunya restava així oberta a l’invasor. El conflicte s’havia convertit en una “guerra a mort” i es multiplicaven els episodis de crims, saqueigs i pillatges. Molts pobles de la frontera van veure’s destruïts i arruïnats.

Aleshores, l’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van constituir la Junta General del Principat, una mena de govern català imposat per les circumstàncies i tolerat per les autoritats espanyoles ja que contribuïa decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. La Junta va acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

godoy-carlos4.jpg

El 1795, amb els reforços proveïts per la Junta, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent. La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors van iniciar-se les gestions per signar la pau. En realitat, ambdós països volien acabar amb les hostilitats

El 22 de juliol de 1795 es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica. Les fronteres entre França i Espanya restaven com abans de la guerra, França adquiria la colònia de Santo Domingo i Godoy emergia com el Príncep de la Pau gràcies a l’èxit de la negociació. Ironies del destí, el principal instigador del conflicte va veure’s recompensat per acabar la guerra sense pèrdues territorials significatives, però a canvi d’haver arruïnat encara més l’economia del país.

Gaspar Melchor de Jovellanos

divendres, 23/11/2012

El darrer representant de la Il·lustració espanyola del segle XVIII és l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811). Polític, poeta, dramaturg, crític d’art i literatura, assagista, teòric de l’educació… Un valor intel·lectual de primer ordre. Fill d’una família de la petita noblesa, Jovellanos va canviar els estudis eclesiàstics pels de dret. El 1768 va ser nomenat Alcalde del crimen de l’Audiència de Sevilla, i des d’aquesta posició va poder entrar en contacte amb el nucli il·lustrat encapçalat per Olavide i va començar a forjar el seu projecte social i intel·lectual.

JOVELLANOS EN SAN LORENZO.jpg

Posteriorment, el 1778, va instal·lar-se a Madrid per convertir-se en alcalde de casa y corte. A la capital va conèixer el grup il·lustrat reformista de Carles III, format per figures com Campomanes, Floridablanca o Cabarrús, i va participar en diferents organismes il·lustrats com l’Academia de la Historia o l’Academia de San Fernando. La seva ràpida ascensió, però, es veuria truncada el 1790 quan, com a conseqüència de la seva amistat amb Cabarrús, va ser desterrat a Gijón, on va fundar l’Instituto Asturiano (1794).

Per encàrrec de la Societat Econòmica de Madrid va escriure el Informe en el expediente de ley agraria (1795), on va mostrar-se partidari d’un capitalisme agrari individualista, va assenyalar els problemes bàsics del camp (l’amortització de les terres) i va proposar una sèrie de solucions perfectament adequades als seus propòsits com el tancament dels camps i l’establiment dels mecanismes del lliure mercat en la fixació dels preus dels cereals.

informe-expediente-ley-agraria.jpg

Jovellanos va distingir-se per unes idees renovadores: humanització de la justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la Inquisició, racionalització de l’ensenyament, liberalisme econòmic, etc. Tot això va concretar-se en obres com Sobre los medios de promover la felicidad en el Principado (1781), Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811) o Sobre la necesidad de cultivar en el Principado el estudio de las ciencias (1812), expressen els seus principals plantejaments politicoeconòmics i la seva preocupació per l’educació com a eina fonamental per a transformar la societat.

Secretari de Gràcia i Justícia des de 1797, des d’aquesta posició va lluitar contra la Inquisició i va intentar introduir una reforma de la universitat. Tanmateix, els seus plantejaments reformistes van topar amb les orientacions polítiques reaccionàries del moment. Així, Godoy va aconseguir la seva destitució, després d’haver estat objecte d’un intent d’assassinat, el 1798. Des d’aleshores, Jovellanos va convertir-se en objectiu de la Inquisició fins a ser empresonat el 1802.

jovellanos.jpg

No recuperaria la llibertat fins el 1808, després del Motí d’Aranjuez i l’abdicació de Carles IV. Tot i això, va negar-se a participar en l’equip afrancesat de Josep I i va convertir-se en delegat d’Astúries a la Junta Central. Els seus esforços en el procés constituent van dirigir-se a frenar qualsevol excés revolucionari mitjançant la defensa del bicameralisme que conservés el pes polític de la noblesa i el clergat. És a dir, Jovellanos representava la tendència il·lustrada oposada alhora a l’Antic Règim i a la introducció del liberalisme polític.

Manuel Godoy

dilluns, 19/11/2012

Don Manuel Godoy y Álvarez de Faria (1767-1851): duque de Alcudia, grande de España, regidor perpetuo de la ciudad de Santiago, caballero del Toisón de Oro, Gran Cruz de la Orden de Carlos III, consejero de Estado, primer secretario, secretario de la reina, gentilhombre de cámara, comendador de Valencia del Ventoso, superintendente general de Correos y Caminos, capitán general de los Reales Ejércitos, inspector y sargento mayor del Real Cuerpo de Guardia de Corps… És a dir, l’home clau en el tombant de segle, la figura que va haver de fer front a la crisi de l’Antic Règim davant de la incapacitat de Carles IV. Tanmateix, les preguntes assalten a l’observador. Per què Godoy? Qui era aquest estadista instantani? Realment estava capacitat per aquesta tasca?

Manuel_Godoy.jpg

Godoy afirmava en les seves memòries: “En mi vida entendí de guitarra, ni de cantar, ni podía acudir a esas habilidades, que no tenía, para sostenerme en la corte. Yo diré pocas cosas sobre esto, y observaré el decoro que requiere el buen nombre de la reina, como conviene entre españoles”. Aleshores, per què aquest hidalgo extremeny, que el 1784 s’havia enrolat en els guàrdies de corps de Madrid, va arribar a la cúspide del poder?

Possiblement per la seva insignificança política. Des de la seva arribada a Palau va mostrar-se disposat a satisfer la família reial en allò que fos necessari, establint una cordial amistat amb els prínceps d’Astúries, especialment amb la futura reina Maria Lluïsa, de qui els rumors ens diuen que va esdevenir amant (el “semental de la reina” de l’obra de Pérez-Reverte). La distància que Godoy va mantenir entre els partidaris de Floridablanca i el bàndol d’Aranda el convertia en una figura neutral i insignificant, però també en un personatge al servei del rei, un polític tenaç i un esperit suposadament il·lustrat però allunyat del reformisme borbònic. Així, el 1792, substituïa Aranda com a primer ministre de Carles IV:

No fue culpa ni ambición de parte mía que se hubiera propuesto y quisiere Carlos IV tener un hombre de quien fiarse como hechura propia suya, cuyo interés personal fuese al suyo, cuya suerte pendiese en todo caso de la suya, cuyo consejo y cuyo juicio, libre de influencias y relaciones anteriores, fuese un medio más para su acierto o su resguardo, en los días temerosos que ofrecía Europa. Por esa idea, todo suya, me colmó de favores, me formó un patrimonio, me elevó a la grandeza y ligó mi fortuna con la suya.

Els esdeveniments van permetre la seva ràpida carrera, treballada o no des del llit de la reina. Després de seixanta anys de Pactes de Família, França era el principal problema de la monarquia: Lluís XVI havia estat guillotinat i la República revolucionària s’aixecava com la gran amenaça d’Espanya. Semblava raonable unir-se a la coalició de països que havien declarat la guerra a la Convenció, una aliança que compensaria el lamentable estat de l’exèrcit espanyol. Ara bé, la guerra contra la França revolucionària (1793-1795) resultaria un desastre més. Aleshores, Godoy va promoure la idea que la millor sortida diplomàtica era la pau i aliança amb França. Ja s’havia convertit en el Príncep de la Pau.

El_joven_Manuel_Godoy.jpgPerò Godoy, més enllà del favor reial, no comptava amb una base per exercir el poder. Així, va haver de fabricar la seva camarilla mitjançant el clientelisme. Però va fracassar entre l’aristocràcia, només el suport de Carles IV i Maria Lluïsa juntament amb la burocràcia pròpia de l’absolutisme van permetre-li el govern del país. En realitat, era un peó de la monarquia, la qual va construir la imatge del superministre, el gran estadista, que dirigia el país.

Per exemple, Godoy s’havia enamorat de Josefa de Tudó i Catalán, però els reis no podien permetre un casament amb una noia procedent d’una família modesta i van arreglar el matrimoni amb Maria Teresa de Borbó, la comtessa de Chinchón i cosina germana de Carles IV. Tanmateix, Godoy mai va abandonar la seva amant. Això va engrandir la seva fama d’Homme à femmes. Una amant a palau i una altra a casa? No existeixen proves, però els rumors corrien sense fre per la cort i més enllà. I això convertia Godoy en un personatge gens modèlic als ulls dels espanyols.

L’aliança amb la França revolucionària va resultar un despropòsit. Dues guerres amb Anglaterra (1796-1802 i 1804-1808) van desballestar el circuit comercial amb Amèrica, la recessió econòmica es va fer present i les finances públiques van arribar al límit. Per pal·liar les necessitats financeres, Godoy va portar a terme una primera desamortització que va posar en circulació un 15% de les terres eclesiàstiques a la corona de Castella; igualment, va aconseguir els breus pontificis que possibilitaven la venda d’una setena part dels béns eclesiàstics. Potser era una sortida temporal a la crisi, però el cost era massa elevat perquè l’enemic eclesiàstic que creava no el suplia amb noves aliances.

Les pressions dels grups il·lustrats i l’animadversió declarada dels membres del Directori francès van provocar la seva destitució el 1798, però al cap de dos anys ja havia recuperat el poder efectiu. Tanmateix, els fracassos de la guerra contra Anglaterra, el seu despotisme ministerial, la crisi econòmica i la seva feblesa davant les pressions de Napoleó, van suposar una ràpida pèrdua de prestigi. La crisi de l’Antic Règim donava pas a les conxorxes entre l’aristocràcia espanyola i els mateixos francesos, encapçalades pel mateix príncep d’Astúries, el futur Ferran VII.

La frustrada conspiració d’El Escorial de 1807 marca el final d’una etapa. Godoy va intentar processar el príncep Ferran, fet que el va desprestigiar més encara als ulls d’una opinió pública que havia perdut tota esperança en Carles IV i el seu favorit. Signat el Tractat de Fontainebleau de 1807, i en adonar-se de les clares intencions franceses d’enderrocar els Borbó, va planejar una fugida dels sobirans a Amèrica, però el Motí d’Aranjuez de 19 de març de 1808 va obligar Carles IV a abdicar i va portar Godoy a la presó. En conèixer els esdeveniments, Napoleó el va reclamar a Baiona, on va esdevenir un ninot de l’emperador en l’afer de les abdicacions. Havia signat la seva sentència de mort política. Només li restava l’exili, en el qual va seguir a la reina Maria Lluïsa a Itàlia i el 1832 a París, on donaria forma a les seves Memorias. La Guerra del Francès havia condemnat el Príncep de la Pau.

Maria Lluïsa de Parma

divendres, 16/11/2012

Filla del duc Felip I de Parma i de la princesa Elisabet de França, la sang reial corria per les seves venes: néta de Felip V per part de pare i néta de Lluís XV de França per part de mare, Maria Lluïsa de Parma (1759-1819) va casar-se el 1765 amb el fill de Carles III, Carles el príncep d’Astúries i futur rei d’Espanya. Entronitzat Carles IV el 1788, la reina va començar a jugar un paper fonamental en la política espanyola del tombant de segle. Sempre al costat del seu espòs quan aquest rebia els ministres, era molt més intel·ligent, capaç i ambiciosa que el monarca, tot i que a ulls del poble sempre va ser un personatge marcat per l’escàndol.

Maria_Luisa_of_Parma,_Queen_of_Spain.jpg

Maria Lluïsa de Parma

Maria Lluïsa, famosa per la seva fastuositat i la seva elegància, immortalitzades pel pinzell de Goya, com a reina de l’Antic Règim tenia un paper assignat en el si de la família reial: proporcionar l’hereu que perpetués els Borbons en el tron. Però la reina mai va resignar-se a aquest paper fonamental, a la vegada que secundari. Els testimonis ens presenten una esposa dominant, ja des dels primers anys del matrimoni, fet molt habitual entre els Borbons. També ens dibuixen una reina amistosa i de gran gesticulació social en la vida cortesana, especialment entre els homes.

D’aspecte voluptuós, ulls penetrants i posat arrogant, la reina va complir amb escreix la seva funció biològica en el si de la monarquia: set fills del matrimoni van arribar a l’edat adulta. Ara bé, això no va valer-li l’estima dels espanyols. Sempre envoltada per la polèmica, l’escàndol de les possibles infidelitats, abans i després de conèixer Manuel Godoy, marca la seva biografia. No existeix cap prova concloent, simples xafarderies cortesanes, però el rumor va fer fortuna i Maria Lluïsa mai va preocupar-se per desmentir aquesta propaganda adversa. Al contrari, va introduir a la cort el més controvertit dels seus favorits, un Godoy que es convertiria en la figura clau del govern que havia de gestionar la crisi de l’Antic Règim.

familia de carlos iv.jpg

La família de Carles IV

No era la millor imatge per a la monarquia, just en el moment en el qual des de la França revolucionària es jutjava aquesta institució. Així, en paraules del liberal Antonio Alcalá Galiano:

Lo que pasaba en España entre desórdenes de la reina, debilidad y descuido del rey y soberbia de un privado, demostraba que la autoridad real puede, por culpa de quien la ejerce, desdorarse a sí propia e irse achicando y enflaqueciendo hasta causarse daño igual o superior al que nace de la oposición más violenta o aun de rebeliones declaradas.

La crisi de la monarquia era un fet. Carles IV i Maria Lluïsa van veure’s obligats a abdicar com a conseqüència del motí d’Aranjuez de març del 1808. I el mes següent, a Baiona, Napoleó va exigí de Ferran VII la devolució de la corona als seus pares, per aconseguir immediatament la renúncia definitiva d’aquests a favor del seu germà Josep Bonaparte. Després d’un còmode retir a la França napoleònica, amb la restauració de Ferran VII a Espanya, Maria Lluïsa seguiria seguí el seu marit a l’exili italià, juntament amb l’antic favorit Godoy, íntimament lligat als sentiments de la reina fins a la fi de la seva existència.

Carles IV

dilluns, 12/11/2012

L’absolutisme del segle XVIII necessitava la figura d’un monarca, el rei que era l’eix de la piràmide i donava sentit al sistema. Aquest no havia de ser necessàriament un gran rei, ni tan sols un bon rei. Als monarques absolutistes només se’ls hi demanava que fossin actius i capaços d’avaluar els consells que rebien abans de prendre les grans decisions. Avantatges de la transmissió sanguínia del poder i de la voluntat divina que els legitimava. Per això aquests monarques s’acompanyaven de la figura d’un primer ministre que fos els transmissor de la credibilitat del regne, tant a l’interior com a l’exterior.

Ara bé, arribats a la crisi de l’Antic Règim, l’Espanya dels Borbons va veure’s en mans de Carles IV (1748-1819) un monarca que podríem situar en aquella categoria que els francesos anomenen com un roi fainéant, un personatge immadur i incapaç d’aportar res de nou a la monarquia en un temps de transformacions i sacsejades revolucionàries. Així, Carles IV només podia aportar a la corona el seu sentit del deure, una aportació que sovint es veia anul·lada per la gran indolència que caracteritzava.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

Escassament preparat, sense experiència prèvia com a governant i dèbil de caràcter, Carles IV era un monarca que només s’apassionava per la caça, la fusteria, les seves col·leccions de rellotges, el violí i la pintura. Era un rei que vivia absent del món que l’envoltava. Infantil en els seus coneixements i en la capacitat d’analitzar els esdeveniment que estaven transformant el món. No és que fos incapaç de prendre decisions polítiques, és que la política no l’interessava. Els seus interessos es dirigien cap al mecenatge de les arts, no cap als assumptes d’Estat. En conseqüència, les circumstàncies personals del monarca contribuirien al desprestigi de l’absolutisme i de la institució monàrquica.

Arribat al tron el 1788, aviat s’hauria d’enfrontar amb l’esclat de la Revolució francesa. El problema és que mai va arribar a entendre que estava passant realment al país dels seus avantpassats. Això explica la política erràtica de la monarquia espanyola. Primer, el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, va intentar evitar la introducció de les idees revolucionàries establint un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat va fer-se necessari un intent de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França. Per això el poder va ser confiat al comte d’Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, el qual va mantenir una actitud expectant davant la França revolucionària. En qualsevol cas, aquests equilibris polítics van representar la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en el procés de liberalització cultural del país.

Anton_Raphael_Mengs,_Prince_of_Asturias,_Future_Charles_IV_of_Spain_(са_1765)_-_02.jpg

Carles IV

Un nou cop d’efecte arribaria amb la destitució d’Aranda, el 1792, per la pressió de la reina Maria Lluïsa. Arribava al poder el favorit (i amant?) de la reina, Manuel de Godoy, un jove militar que gaudiria del favor de Carles IV durant tot el seu regnat com a ministre universal amb un poder absolut. Però el paper de Carles IV i Godoy es complicava: Lluís XVI era executat i França es convertia en una República. El temps de les indecisions s’havia acabat i Espanya declarava la guerra a França.

La campanya, coneguda com la Guerra Gran o Guerra de la Convenció (1793-1795), d’entrada va resultar molt popular i va iniciar-se amb bons auguris. Tanmateix, el desastrós proveïment, la pèssima preparació de l’exèrcit i l’escassa moral de la tropa davant els exèrcits francesos que van envair l’Empordà i el País Basc van portar Espanya a la capitulació. La Pau de Basilea de 1795 suposava el canvi d’aliances i la consagració del paper de Godoy.

Capgirat el marc d’aliances internacionals, l’Espanya de Carles IV restava sota l’òrbita del Directori francès per tal de mantenir l’aliança tradicional francoespanyola contra els anglesos, el rival més temut i que atacava repetidament els interessos comercials amb Amèrica. I aquesta situació acabaria per convertir-se en submissió a l’arribada de Napoleó al poder. Tot i els esforços de Godoy per mantenir la neutralitat espanyola, els continuats atacs anglesos a la flota americana van forçar Carles IV a declarar la guerra a la Gran Bretanya i a col·laborar amb Napoleó, que aleshores projectava l’assalt a Anglaterra. Ara bé, la desastrosa batalla de Trafalgar (1805) enfonsaria definitivament la potència marítima creada pels primers Borbó i deixava Espanya sense flota necessària per defensar les Índies poc després. De la mateixa manera, les guerres continuades contra Anglaterra arruïnarien el comerç i malmetrien greument el crèdit de la monarquia.

familia de carlos iv.jpg

Com a conseqüència de la desfeta, l’oposició contra Godoy, especialment viva entre la noblesa, va cristal·litzar entorn del príncep d’Astúries, el futur Ferran VII. En paral·lel, un Godoy enlluernat pel poder creixent de Napoleó va signar el Tractat de Fontainebleau de 1807, pel qual es repartia el regne de Portugal amb l’emperador francès. Això ja era massa per a la noblesa i el Motí d’Aranjuez del 18 març de 1808 va provocar la caiguda de Godoy i l’abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. El rei indolent s’havia deixat perdre el tron per confiar en un favorit que actuava seguint un impuls polític propi de temps passats, totalment inadequat a la realitat del tombant de segle.

En conèixer els esdeveniments, Napoleó va reunir pare i fill a Baiona, presentant-se com a intermediari entre els dos monarques. L’emperador va obligar Ferran a retornar el tron a Carles, però aquest immediatament va abdicar en favor de Napoleó. Així, la corona d’Espanya va passar a Josep Bonaparte, l’anomenat Pepe Botella, el germà de l’emperador. Mentre a la península bullia la Guerra del Francès, la família reial s’estava en un dolç retir a França. Només un cop derrotat Napoleó, Ferran VII va tornar a ser rei d’Espanya com si res no hagués passat. Tanmateix, no va deixar tornar mai el seu pare, que va morir a l’exili, a Itàlia on s’havia retirt amb Maria Lluïsa i Godoy, des del 1819.