Entrades amb l'etiqueta ‘Història Medieval’

L’enigma Colom (5): els anys a Castella i la relació amb els Reis Catòlics

dijous, 3/11/2011

A mitjans de 1485 Cristòfor Colom va arribar a Castella fugint de Portugal i amb la intenció de promocionar el seu projecte a la cort dels Reis Catòlics. Primerament va dirigir-se cap a Palos de la Frontera, port de la costa de Huelva que bordeja amb la ria de Río Tinto. Sembla ser que va fer el viatge per mar i que va passar pel convent franciscà de La Rábida.

El fet que Colom escollís aquest punt d’entrada a Castella resulta sorprenent, ja que estem parlant d’un port secundari del període. És més, el camí natural hauria estat una ruta terrestre des de Portugal, fet que reforça la teoria de la fugida del regne portuguès. Els historiadors consideren que el primer destí castellà va ser Palos perquè Colom va deixar el seu fill Diego a càrrec de la seva cunyada Violant (o Briolanja) Monis, la qual vivia en un poble cercà a Huelva casada amb el castellà Miguel de Muliarte. Fins i tot, alguns historiadors han especulat amb la possibilitat que el navegant aprofités la seva estança a Huelva per entrevistar-se amb algun dels “predescobridors” d’Amèrica, com ho seria Pedro Vázquez de la Frontera (o Pedro de Velasco).

Un altre misteri de l’entrada de Colom a Espanya el trobem en el desplaçament a La Rábida, fonamentalment perquè aquest monestir no es troba en el camí de Palos a Huelva. Això implica que Colom va desviar-se expressament de la seva ruta. Quin va ser el motiu de la seva visita a La Rábida? Possiblement buscar el recolzament dels monjos que tenien assignada la tasca missionera a les Illes Canàries. Allà va establir la seva relació amb el pare Fray Juan Pérez, el qual va recomenar-lo a la cort.

Cristóbal Colón en la Rábida.jpg

Colom explicant als monjos de La Rábida el seu projecte

La tradició també ens diu que va ser per aquelles dates quan Colom va entrevistar-se amb el frare i astrònom Antonio de Marchena. Aquest era un home amb una certa influència en la cort dels Reis Catòlics, i va escoltar amb atenció i certa credulitat les seves teories sobre el viatge a les Índies. Ara bé, segons alguns autors, Marchena no va entrevistar-se amb Colom fins 1491.

Després de la seva estança a Palos i Huelva, Colom va passar a la ciutat de Còrdova. Des d’allí, possiblement gràcies a la recomanació dels monjos de La Rábida, el navegant va poder establir relació amb alguns dels personatges més importants de l’església castellana, com el cardenal primat Pedro González de Mendoza o el confessor reial Hernando de Talavera. Colom buscava exposar la seva teoria i establir un camí que el permetés accedir a la cort dels Reis Catòlics per oferir-los el seu projecte.

Gràcies a les relacions i influències que va anar teixint en aquest període, d’entre les quals hi ha autors que destaquen als ducs de Medinaceli i Medina Sidonia, Colom va aconseguir una primera audiència amb els Reis Catòlics pel gener de 1486 a Alcalá de Henares. I pel febrer es tornarien a trobar a Madrid. La impressió que el projecte naval de Colom va causar en els monarques, però, no va ser l’esperada i inicialment va ser rebutjat. Tanmateix, les gestions del pare Marchena van permetre que els reis accedissin a crear una junta que examinés la qüestió. Però la junta de geògrafs, astrònoms, funcionaris i experts en marineria rebutjaria novament el projecte colombí per considerar-lo científicament inviable.

EC049396_ARCHIVO ESPAÑA_LIBRE DE DERECHOSEscena en el interior de un palacio. Al fondo y bajo un dosel con el escudo real los tronos ocupados por los Reyes Católicos. A ambos lados, bancos ocupados por diversos consejeros y uno haciendo lectura pública de un documento.Ȳ

Tot i la negativa reial, Colom no va rendir-se i va tornar a reunir-se amb els Reis Catòlics a Màlaga cap a finals de 1487. La resposta tornaria a ser negativa: la guerra de Granada absorbia en aquells moments bona part de la despesa de la monarquia.

La negativa dels Reis Catòlics va portar Colom a una situació econòmica compromesa. Per sobreviure va haver de recórrer a vendre llibres i mapes que ell mateix dibuixava per a subsistir, a més comptar amb alguna minsa subvenció reial (“A Cristóbal Colon que está aquí faciendo algunas cosas consideradas de interés para sus altezas”) mentre aquests decidien definitivament sobre el projecte.

Segons la narració de Bernáldez, el capellà de Los Palacios:

Ovo un hombre de tierra de Milán, mercader de libros de estampa, que trataba en esta tierra de Andaluzía, y principalmente en Sevilla, que llamaban Cristóbal Colon.

I segons el relat de Las Casas:

Habíanle llegado [a Colom] hasta allí un tanto estrecho los años que había estado en la corte, que, según se dijo, algunos días se sustentó con la industria de su buen ingenio y trabajo de sus manos, haciendo o pintando cartas de marear, las cuales sabía muy bien hacer, como creo que arriba tocamos, vendiéndolas a los mareantes […].

No pudiendo ya sufrir tan inoportuna e infructuosa dilación, mayormente faltándole ya las cosas para su sustentación necesarias, perdida toda esperanza de hallar remedio en Castilla, acordó desamparar la cortesana residencia.

Aleshores, sembla ser que Colom va optar per escriure a Joan II i aquest va oferir-li la possibilitat de retornar a Lisboa. Tanmateix, la historiografia qüestiona si aquest viatge de retorn a Portugal va arribar a produir-se. Hi ha autors que donen per fet que el navegant va tornar a oferir el seu projecte a Joan II, el qual tornaria a rebutjar-lo. Fins i tot, hi ha alguns historiadors creuen que, en paral·lel, el seu germà Bartolomé va viatjar a França i Anglaterra per oferir el projecte colombí. D’altres investigadors, però, consideren que Colom va retornar a Lisboa com un agent dels Reis Catòlics amb l’objectiu de descobrir informació de primera mà sobre la gesta de Bartolomeu Dias, el qual acabava d’arribar al Cap de Bona Esperança, obrint el camí directe cap a l’Oceà Índic. I, finalment, hi ha autors que neguen que aquest viatge mai es produís. En qualsevol cas, ens trobem davant d’un més dels enigmes que envolten la figura de Colom.

Si Colom realment va realitzar el viatge a Lisboa per entrevistar-se novament amb Joan II, la resposta del monarca va ser negativa perquè cap a finals de 1488 havia retornat a Castella, on va ser acollit per Luis de Cerda, el duc de Medinaceli. Sembla ser que el mateix duc va estudiar la possibilitat de finançar personalment l’empresa colombina, però l’opció va ser descartada. Tanmateix, l’estança amb el duc de Medinaceli va resultar profitosa per a Colom ja que poder aconseguir nous recolzaments d’homes importants en la cort com el cardenal Mendoza, Alonso de Quintanilla o Diego de Deza, els quals van aconseguir una nova entrevista amb els Reis Catòlics, celebrada a Jaen. La resposta va ser la mateixa que en ocasions anteriors: el projecte de Colom era rebutjat per tercera vegada.

colon.jpg

En paral·lel, en el peregrinatge de Colom per Castella a la recerca de la persona que financés la seva empresa, aquest va passar diverses vegades per Còrdova. Allà va establir una relació amorosa amb Beatriz Enríquez de Arana, de la qual en va ser fruit el seu fill Hernando. Colom mai es casaria amb aquesta dona d’origen humil i la va mantenir en la foscor de la història, tot i que va atorgar-li quantioses sumes de diners.

Decebut per les negatives reials, Colom va buscar refugi a La Rábida, on va rebre l’ajuda de Fray Juan Pérez, l’antic confessor de la reina Isabel. Aquest va escriure una carta a la reina i en resposta aquesta va convocar al navegant al campament de Santa Fe, centre d’operacions del setge sobre el Regne de Granada, cap a finals de 1491. Juntament amb la convocatòria, Isabel de Castella enviava diners a Colom perquè es presentés adequadament vestit i una autorització pel lloguer d’una mula.

A Granada, Colom trobar nous defensors per al seu projecte: Lluís de Santàngel i Gabriel Sánchez, funcionaris del Tresor de la Corona d’Aragó i homes propers a Ferran el Catòlic. Tot i això, Colom va veure com el viatge era rebutjat per quarta vegada, ara a causa de la desmesura de les pretensions que exigia en diners i títols en cas de tenir èxit en la seva empresa.

Luis_de_Santangel.jpg

Lluís de Santàngel

La tradició assenyala que, el 2 de gener de 1492, quan els Reis Catòlics van assegurar el seu triomf a Granada i Colom s’allunyava de Santa Fe en direcció a La Rábida amb la intenció d’abandonar Castella definitivament, un missatger va interceptar al navegant i va ordenar-li retornar a Granada per reunir-se amb els monarques. L’eufòria per la derrota del darrer reducte musulmà a la Península i la intercessió de persones de gran ascendència com Juan Pérez i Lluís de Santàngel havien comportat un canvi d’actitud en els Reis Catòlics: començaven les negociacions i els preparatius per a la realització del viatge a les Índies.

L’enigma Colom (4): els anys portuguesos

dilluns, 31/10/2011

Cristòfor Colom va arribar a Portugal el 1476 després del misteriós incident marítim del cap de Sant Vicenç. Aquí és on realment comença la història coneguda del descobridor d’Amèrica, més enllà de les incògnites que ens amaga el seu passat i que ell va ocultar envoltant la seva figura de misteri. Igualment, aquest període tampoc està mancat d’incògnites per resoldre: Colom va relacionar-se estretament amb el rei Joan II de Portugal, va navegar per les costes africanes, va arribar a Islàndia, i alguns autors asseguren que va “predescobrir” Amèrica.

cristobal-colon1.jpg

Cristòfor Colom

Instal·lat a Portugal, Colom va viure durant nou anys en aquest país i en aquest temps va navegar amb diferents armadors per multitud de països, fonamentalment genovesos. No coneixem amb certesa les causes que van impulsar el navegant a quedar-se en terres portugueses, però aquesta estança va resultar fonamental per a la seva formació i per a la forja de les idees que l’impulsarien a intentar la quimera del viatge cap a les Índies a través de l’Oceà Atlàntic.

Des de Lisboa, Colom va treballar al servei dels mercaders genovesos Ludovico Centurione i Paolo di Nero, que van contractar els seus serveis per a realitzar el transport pel Mediterrani del sucre de l’illa de Madeira. Així, Colom va poder navegar per les costes occidentals d’Àfrica en un moment en el qual els portuguesos estaven a punt de fer el salt cap a l’Índic en la seva recerca de la ruta de les espècies. Igualment, el 1482, participant en l’expedició de Diego Câo, va navegar pel Golf de Guinea i va arribar fins a la fortalesa de San Jorge da Mina, un dels principals punts del comerç d’or africà.

Durant aquests viatges, realitzats en plena efervescència de la navegació i les exploracions mediterrànies i atlàntiques, el navegant va conèixer a Bartolomeu Perestrello, capità i governador de l’illa portuguesa de Porto Santo. Com a conseqüència de la seva relació amb Bartolomeu, el 1481, Colom va casar-se amb Felipa Monis de Perestrello, la seva filla, quan el governador ja havia mort. Felipa era una dama portuguesa amb un llinatge nobiliari i les dades ens indiquen que va tractar-se d’un casament de conveniència. Poca cosa més sabem sobre la seva relació, exceptuant que el matrimoni va tenir un fill, Diego, nascut a Porto Santo.

Lisboa segle xv.jpg

El port de Lisboa a l'època moderna

El matrimoni va viure a cavall entre Porto Santo i Madeira, fet que va permetre a Colom l’accés a la documentació de Bartolomeu: mapes, relacions de navegants, cartes, relats i restes de canyes i fustes desconegudes a l’Europa medieval que havien recollides en les proximitats de Porto Santo i les Açores arribades gràcies als corrents marítims. Això explica que Colom abandonés Lisboa per traslladar-se a un lloc com Porto Santo, on hauria realitzat el “predescobriment” d’Amèrica i elaborat el seu projecte.

En aquest sentit, Hernando Colón va escriure que el seu pare li havia explicat com fins a les Açores havien arribat “dos hombres de rasgos muy distintos a los cristianos”, probablement indis americans que des de l’Amazones haurien navegat sense rumb per l’oceà fins arribar a terres portugueses. Això hauria succeït cap a 1482-83.

També hi ha alguns autors donen per fet que en aquells anys Colom va trobar-se amb un nàufrag castellà o portuguès, el qual és identificat com a Alonso Sánchez Silva segons el relat de l’inca Garcilaso, que hauria estat arrossegat pels corrents marítims fins a l’altre extrem de l’Atlàntic, “predescobrint” Amèrica, i que hauria explicat a Colom el seu secret abans de morir. Això hauria succeït cap a 1477-78. En el relat de Bartolomé de las Casas també consta aquest episodi:

[El navegant supervivent del naufragi a Porto Santo] en reconocimiento de la amistad vieja o de aquellas buenas y caritativas obras, viendo que se quería morir, descubrió a Cristóbal Colón todo lo que les había acontecido, y diole los rumbos y caminos que habían llevado y traído y el paraje donde esta isla [La Española] dejaba o había hallado, lo cual [Colom] todo traía por escrito.

Colón tenía la certidumbre de que había de descubrir tierras y gentes como si en ellas personalmente hubiera estado […]. Tan cierto iba de descubrir lo que descubrió y de hallar lo que halló como si dentro de una cámara con su propia llave lo tuviera.

Un altre dels tresors indispensables per al descobriment d’Amèrica i que Colom hauria adquirit en aquest període seria un mapa del geògraf i astrònom florentí Paolo del Pozzo Toscanelli. Sembla ser que Toscanelli hauria enviat al rei Enric V de Portugal, l’anomenat El Navegant, un informe que afirmava l’existència d’un camí cap a Catay (Xina) si es navegava cap a ponent. En aquest mateix camí es trobarien també la mítica illa Antilla i Cipango (Japó). Colom s’hauria fet amb aquest mapa ja fos mitjançant el propi Toscanelli o gràcies a que els mercaders florentins Bartolomeo  Marchionni i Lorenzo Berardi van aconseguir fer-se amb una còpia del document a Lisboa.

Paolo_dal_Pozzo_Toscanelli.jpg

Paolo dal Pozzo Toscanelli

Toscanelli_Paolo_dal_Pozzo_1.jpg

La carta nàutica de Toscanelli, basada en les teories del geògraf alexandrí Ptolomeu va permetre Colom arribar fins al continent americà gràcies a alguns errors que s’incloïen: Toscanelli calculava que la circumferència de la línea equatorial tenia una longitud de 30.000 quilòmetres, una quarta part inferior a la real. Gràcies a aquesta errada de càlcul, Colom va poder topar-se amb Amèrica en comptes d’arribar a l’extrem oriental asiàtic com va pensar que havia fet fins a la seva mort.

Només un any després del seu casament, possiblement com a conseqüència de les complicacions del part del seu fill Diego, la dona de Colom, Felipa Monis de Perestrello, va morir. Poc després es produïa la conjura contra la monarquia portuguesa: el duc de Bragança, amb la complicitat del seu cunyat, el duc de Viseu, va intentar, sense èxit, derrocar al rei Joan II de Portugal. En conseqüència, els conjurats contra la monarquia van ser perseguits, i la família de Felipa, emparentada amb els Bragança, va ser va ser una de les represaliades. Alguns autors consideren que aquest seria el principal motiu pel qual Colom va veure’s obligat a traslladar-se a Castella.

Joao II.jpg

Joan II de Portugal

D’altres autors, però, apunten que el fet que, el 1486, Colom abandonés Portugal va estar relacionat amb que Joan II desestimés el seu projecte de viatge a les Índies travessant l’Atlàntic. I és que cap a 1484 Colom ja havia ofert a Joan II el seu projecte descobridor. La proposta, però, va ser desestimada després que la Junta dos Matemáticos trobés que la teoria de Colom era un disbarat. Igualment, els desmesurats honoraris, tant econòmics com honorífics, que Colom exigia per a realitzar l’expedició també van influir en el rebuig del monarca. Segons Las Casas, Colom havia ofert a Joan II el mateix que posteriorment oferiria als Reis Catòlics, és a dir:

Que por la vía de Poniente, hacia el Austro o Mediodía descubriría grandes tierras, islas y Tierrafirme, felicísimas, riquísimas de oro y plata, y perlas y piedras preciosas y gentes infinitas; y que por aquel camino entendía topar con tierras de la India, y con la gran isla de Cipango y los reinos del Gran Khan.

Tanmateix, segons el testimoni d’Hernando Colón, alguns dubtes devia crear la hipòtesi de Colom en la monarquia portuguesa perquè Joan II va fer enviar una caravel·la a Cabo Verde per a comprovar si la hipòtesi colombina podia ser certa. Aquesta primera comprovació va fracassar, però es produirien nous intents a través d’expedicions que marxaven cap al ponent sense obtenir cap tipus de resultats. En aquest sentit, Las Casas afirma que Colom va marxar de Portugal “lo más secreto que pudo, temiendo que el rey lo mandara detener” ja que Joan II l’havia fet buscar per comprovar la ruta indicada després del fracàs de les expedicions. Colom es trobava desacreditat i no tenia més remei que fugir.

Ja fos com a conseqüència de la conjura del duc de Bragança o per la negativa de Joan II a finançar la seva expedició cap a les Índies, o per algun altre motiu relacionat potser amb el seu passat enigmàtic, la qüestió és que Colom va abandonar Portugal amb el seu fill Diego per passar a Castella i oferir el seu projecte als Reis Catòlics. La quimera del viatge cap a les Índies estava cada cop més a prop.

L’enigma Colom (3): la joventut perduda

divendres, 28/10/2011

Establert el dubte raonable sobre el seu lloc veritable origen nacional, un altre dels grans punts obscurs de la biografia de Cristòfor Colom el trobem en els seus anys de joventut. Respecte d’aquest període existeix una foscor total que es combina amb les contradiccions entre els que han explicat els diferents biògrafs i les referències que va deixar el propi Colom, el qual va deixar escrit que havia navegat des de molt jove, que havia estat a l’illa grega de Quios i per bona part del Mediterrani, i que hauria fet de corsari. Tot això és profundament contradictori amb la biografia que ens explica que el Colombo genovès hauria marxat de la seva ciutat amb poc més de vint anys.

Recordem que Colom va escriure el 1501:

De muy pequeña edad entré en la mar y lo he continuado hasta hoy […]. Ya van de cuarenta años que estoy en este uso. Todo lo que hoy se navega todo lo he andado […]. En la marinería [Dios] me fizo abondoso, de astrología me dio lo que abastaba y así de geometría y aritmética […]. En este tiempo he yo visto y puesto estudio en ver de todas escrituras de cosmología, historias, crónicas y filosofía y de otras artes.

Si ens mantenim en la tesi genovesa, l’explicació a la precocitat de Colom com a navegant només s’explicaria des de la premissa que aquest va embarcar-se per primer cop a l’edat de 10 anys, possiblement com a grumet en alguna embarcació comercial genovesa amb l’objectiu de vendre o comprar llanes i teixits per al taller del seu pare. Ara bé, en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació. I això no quadraria amb el fet que, segons la documentació oficial, el Cristoforo Colombo genovès no va sortir de la seva terra natal fins el 1473.

En qualsevol cas, aquests viatges aviat haurien de prendre una continuïtat sorprenents. Segons els testimonis existents, el jove Colom no només va viatjar per tota la Mediterrània, sinó que va anar més enllà de l’estret de Gibraltar, arribant a les illes britàniques i a la remota illa de Thule (Islàndia). Igualment, en el vessant sud de l’Atlàntic, hauria arribat fins a les Açores, Madeira, Porto Novo, Cap Verd i el Golf de Guinea. Tot això, segons la biografia oficial, seguint les rutes i factories genoveses, de gran tradició marinera, que configuraven una sòlida xarxa financera i comercial que s’estenia des del Mar Negre fins als ports de la Mar del Nord.

Christopher_Columbus.jpg

Cristòfor Colom

Tanmateix, les discrepàncies que els historiadors i biògrafs expressen sobre aquest període de la vida de Colom són enormes.

Investigacions recents, basades en els textos de Hernando Colón i el pare Bartolomé de las Casas, ens suggereixen que aquest misteri sobre els anys de joventut de Colom estarien relacionats amb l’ocultació del seu passat com a pirata o corsari, una activitat que voldria ocultar ja fos per no enfosquir la seva biografia de gran almirall o per haver exercit aquesta professió en el bàndol derrotat.

Primer de tot, abans de continuar cal destacar la diferència existent entre un pirata i un corsari: un pirata era un lladre que assaltava vaixells en benefici propi, en canvi un corsari era aquell mariner que estava autoritzat per la monarquia per assaltar, capturar i fer botí dels vaixells dels països enemics. És a dir, ser corsari no era un fet deshonrós a l’Europa del segle XV ja que aquesta activitat es considerava com un aspecte més de la pràctica de la guerra a les ordres del rei.

Colom, en una carta de 1495, dirigida als Reis Catòlics, reconeix que va ser corsari. Per tant, la pregunta que es deriva d’aquest fet és: a les ordres de quin monarca va practicar la seva activitat com a corsari? A partir de les dades biogràfiques que exposen Hernando y Las Casas, podem deduir que Colom va practicar l’activitat corsària en una data no determinada (entre 1472 i 1476 o potser abans?) al servei de Renat d’Anjou, enemic de Joan II d’Aragó i pare de Ferran el Catòlic. També hauria estat al servei de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, el gran mestre de la qual era un altre dels enemics declarats de Joan II. El corsari a les ordres directes del qual es trobaria Colom seria Casanova Colom el vell, almirall de Provença.

rene anjou.jpg

Renat d'Anjou

Per entendre aquest fet ens hem de situar en la Guerra Civil catalana. El 1466, en morir Pere de Portugal, el que era el monarca alternatiu a Joan II, la Generalitat va proclamar nou rei a Renat d’Anjou amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Renat arribaria a ocupar el tron català durant sis anys (1466-1472), però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl·lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. És a dir, Colom hauria participat en el bàndol contrari al de Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic. I això sí que ens explicaria perquè ocultava aquest aspecte del seu passat.

Una de les proves que s’acostumen a citar per defensar la tesi de l’activitat corsària de Colom és una carta dels Consellers de Barcelona dirigida a les poblacions del litoral català i valencià, datada l’octubre de 1473, on es dóna avís de la presència d’un corsari anomenat Colom amb set naus armades que ha atacat les galeres del comte de Prades (un dels aliats de Joan II en la Guerra Civil). Ara bé, aquest Colom no l’hem d’identificar necessàriament amb Cristòfor Colom ja que aquest hauria servit a les ordres de Casanova Colom el vell.

Aviscorsari.jpg

Avís d'un corsari anomenat Colom a la costa catalana

L’agost de 1476, quan Colom navegava a les ordres del corsari Colombo Junior (Casanova Colom el jove?) protegint un comboi mercant genovès que realitzava la ruta entre Gènova i Flandes, el seu vaixell va ser atacat, incendiat i enfonsat per una esquadra francesa comandada pel vicealmirall Guillaume de Casanova a l’alçada del Cap de Sant Vicenç. Colom hauria estat a punt de morir en l’incident, però va ser capaç d’arribar nedant, o agafat a alguna resta de fusta, fins a la costa portuguesa de Lagos, a l’Algarve, a unes dues llegües de distància d’on s’havia produït l’atac. Recuperat de les ferides resultants del combat i el naufragi, Colom emprendria el viatge cap a Lisboa.

La principal font per a documentar aquest episodi la trobem en la narració del pare Bartolomé de las Casas a la seva Historia de las Indias:

El Cristóbal Colon era muy gran nadador y pudo haber un remo que a ratos le sostenía mientras descansaba, y así anduvo hasta llegar a tierra, que estaría a poco más de dos leguas… Así que llegado Cristóbal Colon a tierra, a algún lugar cercano de allí, y cobrando algunas fuerzas del tullimiento de las pernas de la mucha humedad del agua y de los trabajos que había pasado, y curado también por ventura de algunas heridas que en la batalla había recibido, fuese a Lisboa que no estaba lejos.

Colom va silenciar aquest episodi, tot i ser decisiu en la seva biografia. I és que va ser gràcies a aquest naufragi que Colom va instal·lar-se a Portugal, on va elaborar el seu projecte de viatge a les Índies, va casar-se, va tenir un fill i va arribar a establir relacions amb la casa reial. Per què va ocultar aquest afer? Era corsari? A les ordres de qui? Per què el seu nom no figura en la relació dels tripulants genovesos? Per què va quedar-se a Portugal? Era un exili de Catalunya com a conseqüència de la desfeta del bàndol dels Anjou en la Guerra Civil catalana? Aquesta ocultació tenia alguna relació amb la guerra que en aquells anys es lliurava entre Castella i Portugal pels drets a la corona castellana de La Beltraneja en la qual també hauria participat com a corsari? Massa incògnites com per formular una explicació definitiva.

L’enigma Colom (2): la hipòtesi catalana

dijous, 27/10/2011

Si acceptem l’origen genovès, sorprèn el fet que Colom mai va escriure en la seva llengua materna, fet que no vol dir que no la parlés. Ni tan sols quan es dirigia als seus teòrics compatriotes va emprar l’italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. També va emprar un llatí rudimentari ple d’hispanismes que seria el resultat de la formació castellana. Com va indicar l’historiador Ramón Menéndez Pidal a La lengua de Cristóbal Colón (1942), aquest fet ens indica que la llengua en la qual Colom va aprendre a escriure va ser el castellà i la va aprendre molt abans d’arribar a Castella. Tanmateix, això no invalidaria totalment l’origen genovès perquè, si acceptem que va abandonar la seva terra per començar a navegar amb només 10 anys, tampoc seria estrany que la seva formació la rebés a través de fonts castellanes. I cal tenir en compte que aquesta era una llengua apresa, no materna.

Igualment, un altre element de dubte ens els proporciona el fet que només des de principis del segle XV, no abans, trobem documentada l’existència d’una família Colombo a Gènova, és a dir, que van instal·lar-se de cop i volta en aquest territori. Això, segons alguns autors, podria indicar una arribada propiciada per la fugida d’algun tipus de persecució religiosa. No ho podem descartar, però cal tenir en compte que en aquest cas ens situem novament en el terreny de l’especulació i el fet que els moviments migratoris són quelcom lligat a la història de la humanitat.

Lligat a aquestes dues contradiccions, Salvador de Madariaga, a la seva obra Vida del Muy Magnífico Señor Don Cristóbal Colón (1940), tot acceptant l’origen genovès de Colom, argumenta que la família provindria d’una nissaga de jueus conversos catalans exiliats. Un altre historiador, l’hebraista Simon Wiesenthal va arribar a argumentar a Operación Nuevo Mundo. La misión secreta de Cristóbal Colón (1976), sense cap base sòlida, que el veritable objectiu del viatge a les Índies hauria estat la recerca d’un territori verge on es poguessin establir els jueus expulsats dels regnes cristians. En qualsevol cas, la tesi jueva permetria entendre el perquè Colom va amagar amb aquesta insistència el seu passat.

Bethai.jpg

Carta de Colom al seu fill Diego, amb lletres hebrees al cantó superior esquerre i que fonamenten la hipòtesi del Colom jueu

Tampoc sabem com hem de prendre’ns aquesta afirmació del propi Colom en la qual afirmava: “no soy el primer almirante de mi familia”. Un atac d’orgull? Una esbravada sense major importància? O una prova més per dubtar de l’origen genovès? Una explicació a aquesta contradicció, que es contradiu amb el fet que entre els Colombo italians mai va haver-hi cap altre almirall, seria el fet que l’autèntic Colom pertanyia a una família de mariners notables. En aquest sentit, el professor Aldo Agosto, de la Comissió Científica del Comitè Colombí italià, va argumentar una nova hipòtesi genovesa segons la qual l’almirall seria descendent d’una família d’armadors genovesos que navegaven per la Mediterrània amb la seva pròpia flota des de començaments del segle XII. Teoria que, en qualsevol cas, resoldria la incoherència sobre els orígens familiars sense qüestionar l’origen genovès.

D’altra banda, podem considerar que l’autèntic Colom era membre d’una família d’origen nobiliari, mai dels Colombo humils de Gènova. Això ho podem afirmar pel fet que Colom comptava amb un escut d’armes (“las armas que solíades tener”) i els Reis Catòlics només li van ampliar quan, a les Capitulacions de Santa Fe, van atorgar-li el títol de “Don”. A més, durant la seva estada a Portugal, Colom va contraure matrimoni amb Felipa Monis de Perestrello, membre de l’alta noblesa portuguesa, i és totalment impossible que en el segle XV fos possible un casament entre una dama d’origen noble i un plebeu estranger.

Una altra versió de l’origen genovès, en aquest cas realment qüestionable i agafada amb pinces, és la proporcionada pel mallorquí Alfonso Enseñat de Villalonga, el qual a la seva obra Cristobal Colon. Origenes, formacion y primeros viajes (2009) defensa una teoria segons la qual Colom hauria nascut a Gènova el 1446 sota el nom de Pietro Salvago i seria fill de Domenico i Mariola Salvago. Segons la hipòtesi d’Enseñat, Pietro hauria adoptat el sobrenom de Colom per associació a la figura d’un pirata anomenat Vincenzo Colombo, a les ordres del qual hauria servit com a tripulant. Més endavant es canviaria el nom per Cristòfor.

Finalment, una altra de les febleses de l’origen genovès la trobem en les mateixes dates de naixement i mort de l’almirall. El cura de Los Palacios diu en la seva crònica del regnat dels Reis Catòlics que Colom va morir a l’edat de 70 anys. D’acord amb això, Colom hauria nascut cap a 1436, no el 1451 com consta en el cas del Cristoforo Colombo llaner i teixidor. Aquests quinze anys de diferència, a més, permetrien omplir molts dels buits existents en la seva biografia i resoldre les contradiccions.

First_Voyage,_Departure_for_the_New_World,_August_3,_1492.jpg

La conclusió que es pot treure de totes aquestes contradiccions és evident: el Colom descobridor d’Amèrica i el Colombo llaner genovès no són la mateixa persona. I si la són, hi ha massa buits difícils d’explicar. I si hem de cercar proves sobre una altra nacionalitat de Colom hem d’apuntar en direcció cap a Catalunya. I ho fem sobre tres proves fonamentals: el cognom, la llengua i la cal·ligrafia.

Cognom. El cognom Colom és inequívocament català. I aquesta forma catalana per fer-ne referència ja apareix en força documents castellans relacionats amb el navegant quan aquest encara era viu (tant Colom com Colomo). Va ser a partir de la signatura de les Capitulacions quan va passar a anomenar-se generalment com Colon (sense accent), fet que podria indicar la castellanització del cognom.

Llengua. Colom mai va escriure en italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. En aquest sentit, diferents lingüistes han posat al descobert els nombrosos catalanismes que són presents en els textos del navegant. A més, altres investigadors argumenten que Colom va anar escampant pel Nou Món topònims d’origen català, mallorquí i eivissenc. Per exemple, el professor Lluís de Yzaguirre, Director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques de la UPF, conclou dels seus estudis lexicomètrics sobre els textos originals castellans de l’almirall que Colom parlava i pensava en català. El principal problema que presenta aquesta teoria és que no es conserva cap document de Colom escrit en català. Tot i que, en el catàleg de la biblioteca colombina del seu fill Hernando, consta la referència a una carta dirigida a Lluís de Santàngel escrita en català, aquesta s’ha perdut. Igualment, cal tenir present que en els textos del navegant no només trobem catalanismes, sinó que també existeixen girs lingüístics italians i portuguesos.

Encatalan.jpg

Anotació d'Hernando Colom a l'Índex de la Biblioteca Colombina on registra l'existència d'una carta dirigida a Lluís de Santàngel en català

Carta_colom_al_banc_de_genova.jpg

Carta autògrafa de Colom dirigida al Banco di San Giorgio, en castellà i lletra gòtica cursiva

Cal·ligrafia. Segons els estudis dels experts en paleografia, Colom escrivia amb lletra gòtica cursiva, una cal·ligrafia inequívocament pròpia de la Catalunya del segle XV. És a dir, la seva lletra no era italiana ni castellana.

D’altres punts a favor de la catalanitat de Colom els trobem en la seva participació en la Guerra Civil catalana fent costat a Renat d’Anjou, en la seva àmplia relació amb personatges catalans de l’època, en els diferents càrrecs d’ascendència catalana que va rebre en tornar d’Amèrica o en la participació catalana en el segon viatge. Val a dir, però, que si bé en el cas del cognom, la llengua i la cal·ligrafia ens trobem davant de dades contrastades científicament, en aquest cas ens tornem a moure en el terreny de l’especulació.

Amb totes les ombres que hem presentat, i alguna més que deixem de banda per no allargar excessivament l’article, avui dia la hipòtesi més documentada sobre els orígens de Colom segueix sent la genovesa. Hi ha molts indicis que ens poden permetre el dubte, però els documents de la Raccolta i els testimonis dels seus contemporanis segueixen sent la prova documental més sòlida existent sobre el naixement de Colom a Gènova. Ara bé, els indicis ens indiquen una direcció totalment oposada: el Cristoforo Colombo de la documentació italiana i el Cristòfor Colom descobridor d’Amèrica serien una altra persona. I les proves alternatives apunten cap a Catalunya. Amb tot, la seva figura segueix sent un enigma que encara hem de desxifrar perquè els buits documentals sobre el personatge i les contradiccions existents encara s’han de resoldre d’una manera convincent. Possiblement, l’única resposta realment versemblant ens la podrà proporcionar algun dia l’estudi de l’ADN.

L’enigma Colom (1): els orígens genovesos

dimecres, 26/10/2011

Com a conseqüència de l’alt interès mostrat pels lectors del blog, expressat a través dels comentaris així com mitjançant el correu electrònic o les mencions en les diferents xarxes socials en la figura de Cristòfor Colom arran de la publicació de l’article Colom i la casa reial catalana, iniciem una sèrie d’articles amb l’objectiu d’apropar-nos més a la figura del descobridor d’Amèrica i intentar donar resposta a la gran quantitat d’enigmes que envolten la seva figura i el viatge que canviaria definitivament el món conegut pels europeus.

————————————————————————

Diferents països i nacions es disputen l’honor de ser el lloc de naixement de Cristòfor Colom, l’il·lustre navegant descobridor d’Amèrica. Llacunes, contradiccions i misteris en la seva biografia, han generat l’aparició de múltiples hipòtesis alternatives sobre la seva veritable pàtria. Per tant, l’origen de Colom és prou lluny de resoldre’s com per a poder asseverar inequívocament tant el lloc de naixença com la seva edat. Amb tot, hi ha algunes hipòtesis que semblen més raonables que d’altres. Motivacions historiogràfiques, polítiques i nacionalistes mantenen obert el debat en el segle XXI, després del cinquè aniversari del descobriment i que la seva figura passés a la història amb honors.

Christopher_Columbus.PNG

Cristòfor Colom

La causa inicial d’aquesta querella historiogràfica sobre els orígens de Colom ve provocada per la biografia que el seu fill Hernando Colón va escriure sobre la figura de l’almirall, Historia del almirante Don Cristóbal Colón, apareguda el 1571 de manera pòstuma. En ella s’afirma que Colom no volia que fossin coneguts el seu origen i la seva pàtria i apareixen les primeres especulacions sobre l’origen:

Algunos, que en cierta manera piensan oscurecer su fama, dicen que fue de Nervi, otros que de Cugureo, y otros de Buyasco, que todos son lugares pequeños cerca de la ciudad de Génova y en su misma rivera. Y otros, que quieren engrandecerle más, dicen que era de Savona, y otros que genovés. Y aun los que más le suben a la cumbre, le hacen de Plasencia, en la cual ciudad hay algunas personas honradas de su familia y sepulturas con armas y epitafios de Colombo.

H. Colón. Historia del almirante Don Cristóbal Colón (1571). Capítol I.

Què va motivar aquest escrit carregat d’ambigüitat i que dóna lloc a l’origen del debat historiogràfic sobre la pàtria del navegant? Per què Colom va amagar el seu passat? Lògicament, mai ho sabrem amb total certesa. Però hem de tenir en compte que aquestes paraules no procedien d’una persona qualsevol, sinó d’un humanista molt intel·ligent i coneixedor de la veritat: el fill de l’almirall. I, a més, els germans de Colom, Bartolomé i Diego, tampoc van facilitar l’esclariment de l’enigma ja que, en la documentació de l’època, van declarar-se simplement com a “estrangers”, sense precisar cap més dada. Per tant, el misteri documental esdevenia un tresor a descobrir, més encara si tenim en compte que en el segle XV, al regne de Castella, evidentment, eren estrangers tant catalans com aragonesos.

Hernando Colon.jpg

Hernando Colón

Tot i la polèmica que existeix sobre la qüestió, la majoria dels historiadors i biògrafs que han estudiat la seva figura s’inclinen per l’opció que Colom va néixer a Gènova, o en els seus voltants, cap a 1450 o 1451. Procediria d’una família de llaners i teixidors, d’origen humil, i els seus pares serien Domenico Colombo i Susanna Fontanarosa (nom amb possibles reminiscències jueves). El matrimoni hauria tingut cinc fills: Cristòfor, Bartolomé, Diego, Juan, que va morir aviat, i una única dona que no va deixar cap rastre documental.

Aquesta hipòtesi de l’origen humil, però, entraria en contradicció amb el que el mateix Colom va escriure el 1501:

De muy pequeña edad entré en la mar y lo he continuado hasta hoy […]. Ya van de cuarenta años que estoy en este uso. Todo lo que hoy se navega todo lo he andado […]. En la marinería [Dios] me fizo abondoso, de astrología me dio lo que abastaba y así de geometría y aritmética […]. En este tiempo he yo visto y puesto estudio en ver de todas escrituras de cosmología, historias, crónicas y filosofía y de otras artes.

Aquestes dades ens situarien, fent cas de l’edat que estableix la tesi genovesa, en l’inici de la seva activitat com a mariner cap a 1460, quan Colom només tindria uns 10 anys. Possiblement, l’explicació més raonable per aquest fet seria que el jove Colom va entrar com a grumet en alguna embarcació comercial genovesa amb l’objectiu de vendre o comprar llanes i teixits per al taller del seu pare. Ara bé, en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació. I això no quadra amb el fet que, segons la documentació oficial, el Cristoforo Colombo genovès no va sortir de la seva terra natal fins el 1473.

Colom-Castello_d'Albertis.JPG

Escultura del Colom infant, de Giulio Monteverde (Castell d'Albertis, Gènova)

La principal prova que fonamenta la hipòtesi genovesa la trobem en les mateixes paraules de l’almirall, el qual va declarar, el 22 de febrer de 1498, en instituir el Mayorazgo: “que siendo yo nacido en Génova les vine a servir [als Reis Catòlics] aquí a Castilla y les descubrí el poniente de tierra firme las Indias y las dichas islas sobredichas”. Tanmateix, les informacions sobre el seu passat són tan escasses que molts investigadors han posat en qüestió aquesta afirmació apareguda en un document no autògraf, emprat com a prova en els anomenats plets colombins i que presentava algunes irregularitats respecte d’altres documents de Colom.

0000P8X1.JPG

Fundación de Mayorazgo, document datat el 1498, i ratificat el 1501, en el qual Colom mateix assegura ser genovès

Igualment, una altra prova que confirmaria l’origen genovès la trobem en el fet que els seus contemporanis van descriure Colom com a tal. D’entre els testimonis que van escriure que Colom era genovès es troben: Pietro Martire d’Angera, Andrés Bernaldez, l’escrivà reial Galindez, el pare Bartolomé de las Casas, Gonzalo de Fernández de Oviedo, Antonio Gallo, Agostino Giustiniani i Bartolomeo Serraga. També existeix documentació genovesa coetània en la qual diferents parents demanen a Colom els favors necessaris per poder instal·lar-se a Castella.

El 1892, en ple romanticisme i gràcies a les tasques d’una comissió d’investigadors italians, va publicar-se la Raccolta di documenti, un recull de dos-cents i escaig documents de la família Colombo de Gènova. Semblava que la prova definitiva de l’origen genovès havia emergit finalment. Però seria el 1932, en plena apoteosi nacionalista de la Itàlia feixista de Mussolini, quan va publicar-se la gran prova: el document Asseretto, una minuta notarial, sense signatures ni del declarant ni del notari, que provava que un genovès anomenat Cristoforo Colombo era a Portugal el 1479. Tot i que alguns en dubten, si el document és autèntic, que bona part dels experts així ho pensen, massa casualitat seria que en el mateix moment hi haguessin dos Cristòfors Coloms a Portugal. El problema, però, és que existeixen massa contradiccions entre aquest Cristoforo Colombo genovès i el Cristòfor Colom que va descobrir Amèrica.

El monestir de Cluny

dimarts, 25/10/2011

El model clàssic de monestir del romànic el trobem a l’abadia de Cluny, tot i que aquest recinte monacal seguia les línies bàsiques de construccions anteriors com, per exemple, l’abadia de Saint Gall. Aquesta abadia va ser fundada en una antiga reserva forestal de cacera a la vall del Grosne (Borgonya), el 910, per l’abat Bernó de Baume i per Guillem I d’Aquitània, i constituïda en monestir lliure, no sotmès a cap senyor feudal i únicament responsable davant el Papat. L’abadia i la seva constel·lació de dependències aviat es convertirien en l’exemple del tipus de vida monacal del segle XI. D’aquesta manera, el monestir de Cluny es convertiria en un dels símbols del poder temporal i de la riquesa de l’Església medieval.

Cluny-Abtei-Ostfluegel-mtob.jpg

Els trets característics del romànic apareixen perfectament representats a Cluny: perllongament de la nau central, entre el transsepte i l’absis, i de les naus col·laterals, acabades amb absidioles i comunicades amb la central per grans arcades. El primitiu monestir va ser molt modificat entre 1080 i 1130 durant l’auge de l’ordre benedictina. Per exemple, en temps de l’abat Sant Odiló s’hi va afegir un atri per a l’acolliment dels pelegrins, i van ampliar-se notablement els edificis monàstics.

clunyIII_recon_aerial.jpg

Posteriorment, en temps de l’abat Hug, es va bastir una nova església de grans dimensions, l’anomenada Cluny III, que comptava amb cinc naus, doble transsepte i una gran girola. Això suposava la construcció de la major església mai aixecada fins aleshores. D’unes dimensions exteriors de 187 metres de llargada, 42 d’amplada i 30 d’alçada interior, a l’església s’hi podien aplegar milers de peregrins i fidels i les cerimònies que s’hi realitzaven es vestien amb gran solemnitat.

Pensada de dalt a baix a partir d’una modulació basada en proporcions harmòniques, l’originalitat principal de l’església de Cluny III estava en la intel·ligent associació de tres tipus de planta: la central, la basilical i la de doble transsepte. El deambulatori i les absidioles radials formaven, amb els creuers i llurs torres, un conjunt escalonat bellíssim.

Cluny_Dehio.jpg

00.- Planta del Monasterio de Cluny

De l’obra escultòrica de Cluny només hi resten alguns capitells, d’estil corinti, tractat sempre de forma original, i decorat sovint amb formes d’animals i de persones, o bé simplement amb fulles planes. La iconografia dels capitells representava les virtuts cardinals, la vida monàstica, el paradís, el pecat, i el sacrifici d’Abraham. A més, dos dels capitells al·ludien als tons de la música coral. I és que a Cluny es dedicava bona part del temps a cantar els salms a una sola veu.

La comunitat religiosa de Cluny va desaparèixer el 1791 quan, en el context de la Revolució francesa i la reforma del clergat regular de 1790 (només podrien exercir els ordres dedicats a la beneficència i l’educació), l’abadia va ser saquejada i destruïda en bona part. Tant és així que actualment només en resta una petita part del conjunt arquitectònic original: una torre de l’església (l’anomenat Campanar de l’Aigua Beneïda) i una part dels edificis monàstics, d’escassa importància arquitectònica.

Els monestirs a l’edat mitjana

dissabte, 22/10/2011

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. Integrants del clergat regular, aquests monestirs el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones) sota unes regles estrictes, és a dir, organitzats a través dels ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins).

Aquest moviment monàstic que caracteritza l’edat mitjana té el seu origen en les reaccions dels primers eremites (persones que es retiraven al desert o a zones deshabitades per viure en comunió amb la natura i dedicats exclusivament a l’oració i la penitència) contra el luxe i l’esplendor que mostrava l’Església. Així, Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles; i Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però els que donarien la forma definitiva al moviment monàstic van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379) i, a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547).

Fra_Angelico.jpg

Sant Benet de Núrsia

Al segle VI, l’encarregat d’organitzar els primers monestirs medievals va ser Sant Benet de Núrsia després de fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino.  Els benedictins van ser l’orde religiós més important durant els primers segles de l’edat mitjana i es van estendre per tota Europa. Les regles que Sant Benet va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. D’aquesta manera, la famosa regla benedictina, fonamentada en la pobresa, la castedat, l’obediència, l’oració i el treball (ora et labora), seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Cada orde vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla que dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d’alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l’exterior ni ser vistos per ningú. D’altres establien l’obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l’orde no podien tenir béns materials.

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

En el segle X, la reforma de l’ordre benedictí portada a terme per Sant Odiló (961-1049), l’abat de Cluny, va suposar un moviment impulsor de la construcció de nous monestirs i de la transformació dels ja existents. Aquesta ordre va destacar per la seva disciplina i la seva obediència al Papa, per damunt de qualsevol altre vincle de dependència. Amb això es pretenia afrontar la pressió de la noblesa feudal o de les monarquies d’exercir el control dels monestirs. A Cluny, l’activitat dels monjos es concentrava en l’ofici litúrgic.

Aquest impuls constructor i la penetració del cristianisme és un dels factors que expliquen l’aparició i extensió de l’art romànic. Segons indica l’historiador francès Georges Duby, els monestirs formaven una gran germandat que s’estenia d’un extrem a l’altre d’Europa, i només tenint en compte el conjunt d’aquesta espessa xarxa, i les relacions espirituals que s’hi establien, es pot comprendre que les noves formes de construir, d’esculpir i de pintar es difonguessin a través de la cristiandat amb tanta flexibilitat i amb tanta rapidesa.

La consolidació del feudalisme en l’Europa medieval va reforçar els monestirs i els va convertir en centres religiosos que comptaven amb grans explotacions agrícoles i amb considerables extensions de terres guanyades a través de les donacions de la monarquia i dels nobles que cercaven amb aquest gest aconseguir la seva salvació espiritual. Tant és així que es calcula que durant el segle XI els monestirs posseïen diners i propietats equivalents a la sisena part de tota la riquesa d’Europa.

En contraposició a aquesta acumulació de riquesa, en el segle XII, va aparèixer un moviment reformador amb la voluntat de donar un contingut espiritual més gran a la vida monàstica. Encapçalats per Sant Bernat de Claravall (1090-1153), els reformadors van propugnar la renúncia als atributs feudals a través de la reforma cistercenca. Així, l’ordre del Císter va convertir-se en la capdavantera en la renovació espiritual i arquitectònica que conduiria cap a la dissolució del temps del romànic.

Bernardo de Claraval.jpg

Sant Bernat de Claravall

En els monestirs, els monjos es dedicaven sobretot a pregar i meditar, però també feien feines diverses, com ara cultivar l’hort del monestir i atendre els pobres i els malalts. Aquests edificis solien situar-se en indrets aïllats, perquè pensaven que així era més fàcil concentrar-se i entrar en contacte amb Déu.

Als monestirs se’ls deu, per exemple, noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. Així, els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

esquema-de-un-monasterio-medieval.jpg

El recinte monàstic en sentit estricte s’organitzava la voltant del claustre, un pati quadrat i porticat al qual s’obrien les diverses dependències (església, sala capitular, refectori, cuina, escriptori, etc.). L’església i el claustre eren els dos espais en els quals van concentrar-se les principals novetats artístiques de l’art romànic. Uns espais amb un marcat caràcter simbòlic: el temple representava l’església triomfant i el claustre era la representació del paradís per la seva perfecta harmonia.

Els monestirs també van esdevenir grans centres de la cultura en l’edat mitjana. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat i les decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindria les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques i permetria la seva arribada als nostres dies.

La capella palatina d’Aquisgrà

divendres, 21/10/2011

L’obra més important de l’art medieval preromànic d’època carolíngia va ser el palau imperial que Carlemany va fer construir a Aquisgrà (Alemanya), i del qual només es conserva la capella, integrada dins de l’actual catedral. La seva construcció va realitzar-se entre 796 i 805, seguint la direcció de l’arquitecte Eudes de Metz. Símbol del poder imperial i religiós de Carlemany, la capella, un cop acabada, va ser consagrada pel papa Lleó III. Repetidament restaurada, i incorporada a l’edifici de la catedral, la capella ha conservat, però, la seva estructura original.

Construction_d_Aix-la-Chapelle.jpg

La planta de la nau mostra un perímetre exterior en forma de polígon de setze costats i un espai central de planta octogonal coberta amb una cúpula de pedra inicialment decorada amb mosaics venecians. A l’est, s’obre un absis de forma rectangular. L’espai central de planta octogonal presenta dos pisos d’arcs de mig punt sobre pilars en angle. L’alternança de dovelles en marbre blanc i de marbre verd produeix un efecte decoratiu rítmic.

L’espai central és cobert per una cúpula de casquet amb un diàmetre de 16,54 metres i una alçada de 31 metres, construïda sobre un tambor octogonal amb finestres.

capella palatina aquisgra.jpg

Al pis inferior hi ha un deambulatori cobert per voltes d’aresta que envoltava l’espai central del recinte religiós. A sobre del deambulatori trobem la tribuna del pis superior, l’espai reservat per a l’emperador i la seva cort, que comunicava directament amb el palau. Els arcs de la tribuna estan dividits en dues fileres superposades de columnes.

Situat a la tribuna del primer pis, l’emperador podia seguir les cerimònies des del seu tro, mentre contemplava la decoració en mosaics venecians de la cúpula on es representava a Déu entronitzat i aclamat pels ancians de l’Apocalipsi. La introducció de la planta amb dos nivells, la planta baixa per als fidels i la superior reservada per a reis i prínceps va ser molt apreciada com a model de construcció palatina.

octagon capella palatina.jpg

Les fonts literàries ens narren que per a la seva construcció es van contractar artistes italians, aquest fet, juntament amb la tipologia de planta central i el caràcter de basílica imperial que la caracteritza, fa pensar que la seva construcció va inspirar-se en l’església bizantina de San Vitale de Ravenna.

La mesquita de Còrdova

dimecres, 19/10/2011

Durant els primers anys de la presència musulmana a la ciutat de Còrdova, cristians i musulmans compartien l’església major de la ciutat, la Basílica de Sant Vicenç, fins que Abderrahman I va comprar la part cristiana i va començar la construcció de la mesquita el 784 aprofitant la major part dels materials visigòtics de la basílica. I és que la importància artística de la ciutat cordovesa ve donada del període musulmà i es manifesta sobretot en aquesta mesquita.

La primera construcció constava d’un pati i un haram d’onze naus perpendiculars a la quibla, amb nou trams cada nau. Posteriorment, Hisam I va edificar l’antic minaret. Durant els regnats d’Abderrahman II (el 848) i d’Al-Hakam II (entre 961 i 966) la mesquita va eixamplar-se amb l’afegit de vuit trams més a les naus en direcció al sud. A l’ampliació d’Al-Hakam corresponen la quibla i el mihrab que es conserven actualment. Sota el govern d’Almansor (el 987) es va fer una darrera gran ampliació cap a l’est introduint vuit naus més, fet que va provocar que el mihrab quedés descentrat.

Mezquita_de_Córdoba_desde_el_aire_(Córdoba,_España).jpg

L’aspecte més destacable, des del punt de vista constructiu, és l’estructura de les arqueries de la sala d’oració, en les quals hi ha una superposició de suports (pilars sobre columnes clàssiques reutilitzades) i d’arcs (els inferiors de ferradura i els superiors de mig punt). En els arcs alternen les dovelles de pedra amb les de maó vermell, creant-se així una alternança cromàtica entre el blanc i el vermell que és un dels principals motius decoratius de la mesquita.

Aquesta solució estructural, que es va repetir en les successives ampliacions, respon a la necessitat d’augmentar l’alçada de la sala que, només amb les columnes, hauria resultat angoixant. Els arcs de ferradura inferiors efectuen una funció d’apuntalament de l’estructura en introduir-se en els pilars. Segons alguns autors, aquest sistema constructiu no seria totalment original ja que tindria antecedents en alguns aqüeductes romans peninsulars.

Cordoba_Mezquita.jpg

Les columnes són de marbre o granit, i els capitells reutilitzats són de tradició coríntia, mentre que els de nova talla són una estilització molt esquemàtica de les fulles d’acant.

L’ampliació més important de la mesquita va realitzar-se durant el govern del califa Al-Hakam II quan van construir-se la quibla definitiva i el mihrab, que és una cambra poligonal coberta amb una volta i decorada amb motius florals i epigràfics. L’arc de ferradura de l’entrada del mihrab, sostingut sobre una sèrie de columnetes organitzades per parelles, i l’arrabà que l’emmarca estan decorats amb motius daurats i vidrats realitzats per artesans bizantins que van arribar des de Constantinoble per a aquesta tasca.

macsura.jpg

Davant del mihrab hi ha una maqsura amb arcs lobulats entrecreuats que alternen les dovelles decorades amb relleus i les llises. En aquesta zona trobem també altres tres cúpules de nervis que no es creuen al centre, decorades amb epigrafia i arabescs. Aquest tipus de cúpula califal el trobarem més tard en algunes esglésies cristianes peninsulars, com per exemple la catedral de Jaca.

Finalment, l’ampliació d’Almansor és important per la superfície agregada al recinte, però en la pràctica no va afegir cap element d’especial interès des del punt de vista artístic.

A l’exterior de la mesquita, la decoració es limita a les portes. Les de la façana occidental, les més antigues, són arcs de ferradura amb arrabà decorats amb motius geomètrics fets amb l’alternança dels colors dels maons. D’altra banda, les de la façana oriental, corresponents a l’ampliació d’Almansor, són més recarregades, amb frisos d’arcs entrecreuats a sobre de l’arc d’accés.

mezquita1.jpg

En definitiva, per totes les característiques ressenyades, la mesquita de Còrdova, emparentada estilísticament amb les grans mesquites del nord d’Àfrica, constitueix l’obra més important de l’art hispanomusulmà i és el símbol de l’esplendor artístic i cultural que va caracteritzar el període del Califat cordovès, fins que les lluites de poder internes van conduir a la seva fragmentació i decadència.

Els mosaics de San Vitale de Ravenna

dijous, 13/10/2011

L’obra més interessant del període bizantí a Ravenna (Itàlia) és l’Església de San Vitale (546-548), reformada per desig de l’emperador Justinià per commemorar la victòria de l’Imperi Bizantí sobre els ostrogots, és a dir, la victòria del cristianisme sobre la doctrina herètica arriana professada pels invasors.

Es tracta d’una església de planta octagonal coberta amb cúpula, nau de circumval·lació, un absis afegit a un dels costats i un nàrtex al costat oposat a l’absis. Els capitells i cimacis estan treballats amb trepant i presenten estilitzacions vegetals i figures d’animals simbòlics (anyell, paó, etc.). Per crear claredat a l’interior, l’església té contraforts externs. Però el més destacat de l’església, sense cap dubte, és són els mosaics que cobreixen els murs del presbiteri, especialment els que representen Justinià i la seva cort i la seva esposa Teodora i el seu seguici, obra mestra de la pintura bizantina. Els mosaics formen part d’un programa iconogràfic on consten escenes de la Bíblia i diferents signes litúrgics.

san20vitale.jpg

Al primer mosaic es veu l’emperador vestit amb una capa de color púrpura, coronat i amb un recipient d’or a les seves mans que és la seva ofrena a la nova església. A l’esquerra de Justinià hi ha el bisbe Maximilià de Ravenna acompanyat per tres personatges eclesiàstics (amb l’arquebisbe Maximilià, identificable per una inscripció llatina col·locada damunt seu i per estar mostrant la creu), mentre que a la dreta es troben dos dignataris (un d’ells tradicionalment identificat com el comte Belisari, el cap militar que havia conquerit Ravenna) i alguns soldats que porten un escut amb l’anagrama de Crist. És a dir, representa l’emperador amb els representants dels poders fàctics de l’Estat. La solemnitat del grup queda accentuada pel fons daurat.

Contrasta la forma d’individualitzar i identificar els personatges centrals gràcies als vestits i atributs, però també a partir dels trets facials, mentre que el fons del mosaic presenta una marcada indefinició i els cossos desprenen una sensació d’immaterialitat. A l’autor ni l’interessaven el volum ni la sensació d’espai, per això els personatges semblen surar sense posar els peus a terra. A més, el fons crea una sensació d’intemporalitat. A esquerra i dreta del mosaic, per delimitar-ho, hi ha dues columnes corínties adornades amb materials preciosos.

Mosaico - L'imperatore Giustiniano col seguito - Basilica di San Vitale (547).jpg

L’escena admet diverses interpretacions complementàries. En primer lloc, el mosaic pot considerar-se com una forma simbòlica de fer present l’emperador a la consagració de l’església, acte al qual mai va assistir. D’altra banda, la posició central de Justinià i l’aura que li envolta el cap el situen com una figura sacralitzada, una mena de tretzè apòstol que es presenta amb la missió de fer triomfar el regne de Déu a la Terra. Finalment, podem considerar el mosaic com una representació de l’Estat teocràtic bizantí sostingut pels pilars de l’Església, la burocràcia i l’exèrcit. És destacable observar l’aurèola, senyal de santedat o divinitat, que envolta el cap de Justinià, símbol que proclama al món que ens trobem davant d’una dinastia d’arrels divines.

La qualitat dels colors i la precisió de les formes, juntament amb les sanefes ornamentals que emmarquen la composició ens remeten a l’obra de musivaris bizantins, probablement arribats directament des de Constantinoble per a la realització d’aquesta obra i portadors del retrat de Justinià que hauria servit de model per a realitzar el seu retrat.

NO_USAGES =

A la paret oposada, l’emperadriu Teodora i el seu seguici mostren una sumptuositat extraordinària en els vestits, les túniques i els ornaments (arracades, collars, etc.). A diferència del mosaic de l’emperador, en aquest cas hi ha algunes insinuacions arquitectòniques (pati davant d’un absis en forma de petxina i al costat d’una porta amb cortines i una font) que semblen indicar que els personatges es disposen a traspassar la porta d’entrada al matroneo per assistir a la cerimònia de consagració de l’església. Teodora porta a les mans un calze d’or i pedres precioses, la seva ofrena inaugural. A més, el caràcter oferent de l’emperadriu queda clarament remarcat pel fet que el brodat de la part inferior del vestit representa l’Epifania, l’ofrena que els mags d’Orient van fer al nen Jesús.