Entrades amb l'etiqueta ‘Història Medieval’

La catedral de Notre-Dame de París

dijous, 8/12/2011

La Catedral de Notre Dame domina aquesta ciutat universal des de l’Edat Mitjana, convertint-se en un autèntic mite tant religiós com arquitectònic de París. L’escultor Auguste Rodin va declarar que “les catedrals són la mateixa França”, però Notre Dame no només és un dels emblemes de París, sinó que pot considerar-se com un símbol de la pròpia nació francesa ja que ha estat un dels principals testimonis de la seva evolució històrica. Va començar a edificar-se cap al 1163 i s’hi va treballar de forma ininterrompuda fins a finals del segle XII. Posteriorment, entre els segles XII i XIV, s’hi van produir diferents reformes i ampliacions, en el trànsit cap a la contemporaneïtat va patir les conseqüències de la Revolució i, de la mateixa manera que la nació francesa, va ser reconstruïda en el segle XIX.

notredamedeparis.jpg

La seva façana occidental, d’aspecte clàssic va ser fruit de gairebé un segle de treball –des de 1163 fins a 1250 aproximadament–. La façana és un prodigi d’harmonia i tot un exemple de l’art gòtic europeu. Del conjunt destaca la seva distribució, així com el majestuós rosetó que destaca en el bell mig de la façana. De la mateixa manera que la catedral gòtica es considerava com un símbol del Paradís, la façana d’entrada, amb el seu conjunt de figures, s’interpreta com una entrada al Cel. El conjunt d’escultura original el podem datar entre 1200 i 1300 i va resultar fortament malmès durant el període revolucionari. Moltes restes d’aquestes escultures originals les podem trobar al Museé de Cluny.

Notre-dame-west-front-d.png

El pis inferior està completament ocupat per les tres grans obertures atrompetades i cobertes amb arquivoltes en les quals es desenvolupen els conjunts escultòrics.

Al marge esquerre trobem el Portal de la Verge, consagrat per a glorificació de la Verge Maria, patrona protectora de Notre Dame; entre les estàtues que envolten la figura de la Verge trobem a dos sants significatius en la història de París: Saint Denis i Sainte Géneviève.

Al Portal del Judici, en el centre del Temple, trobem la figura de Jesús representat com a jutge universal. El Crist està rodejat per dos àngels i les figures agenollades de la Verge Maria i Sant Joan, encarregats de pregar per les ànimes dels pobres. Aquest Crist és una reconstrucció del segle XIX. El Judici Final que podem observar a continuació també és una reconstrucció.

En el costat dret de l’església trobem el Portal de Santa Anna. La llinda de la porta presenta en les seves sèries inferiors, escenes de la vida de Santa Anna; a la part superior podem observar escenes de la vida de la Verge Maria.

Damunt de les portalades hi ha la Galeria dels Reis, amb vint-i-vuit estàtues dels reis d’Israel, avantpassats de Crist. I en el tercer pis, el carrer central està ocupat per la gran rosassa de més de 10 metres de diàmetre amb magnífics vitralls, mentre que en els laterals s’obren les finestres germinades.

CatedraldeNotreDame5.JPG

Per sobre del pis de la rosassa hi ha una galeria d’arcades amb traceries que amaga la teulada. Finalment, dues torres quadrades coronen els carrers laterals. Les torres culminen amb una terrassa que, rodejada per una sèrie de balcons amb petites talaies, permetien un control gairebé absolut de la ciutat medieval. Als matins pot observar-se des d’aquest lloc una de les vistes més boniques de la ciutat. Les famoses gàrgoles en forma de quimeres que podem observar a la façana de Notre Dame són un producte de la fantasia de Viollet-le-Duc ja que les originals van resultar desfigurades en el segle XVIII.

catedral-notre-dame-de-paris_440393.jpg

La façana de la nau septentrional va ser realitzada per l’arquitecte Jean de Chelles. El seu nom figura en una inscripció visible des del braç transversal situat al sud de la façana. Aquesta part del temple va començar a construir-se cap a 1250 –gairebé de forma simultània amb la Sainte-Chapelle– i representa una segona evolució del gòtic parisenc. El portal, així com els pseudoportals que l’emmarquen, estan coronats per triangles amb una punta pronunciada. Al costat de l’entrada del portal trobem una estàtua, original de l’època, de la Verge Maria, que destaca per la seva bellesa serena.

La façana de la nau transversal meridional està dedicada a Saint Etienne, a qui havia estat consagrada l’església merovíngia que es trobava anteriorment en aquest punt de la ciutat. Les escultures del portal ens mostren la seva vida i martiri.

Notre-Dame-night.jpg

L’interior de Notre Dame destaca per una suau il·luminació, gairebé mística, que envolta els visitants. La planta presenta una forma basilical amb cinc naus i doble deambulatori, amb una capçalera força desenvolupada. El transsepte és curt i no sobresurt en planta, però la seva alçada és igual a la de la nau central, de forma que la vista exterior reflecteix clarament la forma de creu. En el segle XIV s’hi van afegir, adossades, unes capelles entre els contraforts, tant a les naus com a la girola.

p_notredame_01.jpg

El sistema constructiu representa un pas endavant respecte de l’estil gòtic primitiu. Els suports són els característics pilars rodons als quals s’adossen les petites columnes en què descansen els nervis de les voltes. La nau central es cobreix amb voltes de creueria sexpartides, sense que això comporti una alternança de suports. L’alçat interior estava estructurat en quatre pisos: arcades, galeria o tribuna, un pis de finestres circulars i els finestrals. Amb les reformes del segle XIII, però, es van eliminar els òculs i van ampliar-se els finestrals, de forma que l’alçada va quedar reduïda als tres pisos característics del gòtic clàssic: arcada, tribuna i claristori.

L’altra novetat estructural característica de Notre-Dame és la presència dels arcs boterells exteriors, que es converteixen en un element clau de l’articulació dels volums exterior perquè, més enllà de complir la seva funció estructural,  reflecteixen de forma extraordinària el ritme dels trams de les naus.

Notre_dame-interior.jpg

L’extraordinària alçada de la nau central i del transsepte (32,5 metres) i la il·luminació que proporcionen els finestrals i les rosasses dels peus i dels braços del creuer creen una atmosfera d’espiritualitat i assossegament. El rosetó occidental data de 1230 i representa a la Verge Maria en el centre. Al seu voltant podem veure com s’apropen reis, virtuts i vicis, (representats al·legòricament mitjançant els signes del zodíac i els mesos de l’any). També el rosetó septentrional, datat el 1250, representa la imatge de Maria acompanyada d’imatges i escenes de l’Antic Testament. Per últim, el rosetó meridional, datat cap a 1270, representa la imatge de Jesucrist rodejat dels apòstols i alguns màrtirs.

Roseton de Notre Dame.jpg

Tanmateix, les finestres que caracteritzen Notre Dame per a un visitant del nostre temps no van estar contemplades en el projecte inicial. Seria en el segle XVIII quan es consideraria que la catedral resultava massa fosca i inhòspita pels fidels, tot i l’ampliació de les seves finestres originals. D’aquesta manera, el segle de les llums va concloure per a la catedral, el 1756, amb la substitució dels vitralls d’origen medieval per uns vidres transparents. Actualment, només els rosetons conserven el seu color original.

Notre-Dame_internal_window.jpg

Testimoni silenciós de la història de França, durant la Revolució, la catedral va patir danys importants i l’interior de l’església va ser saquejat i buidat. Per això va ser necessària la seva reconstrucció al segle XIX sota la direcció de Viollet-le-Duc. Així, del mobiliari medieval només es conserva l’armari del cor i algunes lloses sepulcrals. L’estàtua de Maria situada al costat del pilar d’intersecció del sud-est i que és venerat com a imatge miraculosa sí que és d’origen gòtic. L’altar major, també gòtic, en canvi, va ser objecte de la modernització barroca que va iniciar-se en el regnat de Lluís XIV. A les capelles de la nau principal mereixen consideració algunes de les pintures de gran mida que daten del segle XVII.

El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

dilluns, 5/12/2011

Els frescos de l’absis de l’església de Sant Climent de Taüll, i fonamentalment el Pantocràtor, són un exponent del punt àlgid del romànic català tant en bellesa com en tècnica. La decoració pictòrica de l’església va realitzar-se, amb tota probabilitat, abans del 1123, ja que la inscripció que commemora la consagració del temple en aquesta data presenta evidents semblances amb les pintures de l’absis. La part més interessant del conjunt són les pintures murals de l’absis central i dels dos arcs precedents, les quals actualment es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

sant climent de taüll.jpg

La tècnica utilitzada és l’habitual en la pintura mural catalana de l’època: el fresc sec, que permet la superposició de diferents capes de pintura. En el cas del pintor de Sant Climent de Taüll és molt notable la seva fermesa en el dibuix, l’àmplia gama de colors emprats, inusualment brillants, la qualitat dels pigments utilitzats, com el blau de lapislàtzuli, i la gran capacitat per compondre i geometritzar les formes. Aquesta combinació ha atorgat als frescos de Taüll un lloc preferent en la pintura romànica europea.

L’estructura compositiva es fa ressò de la tradició romànica de dividir l’absis en diversos registres. El primer, amb el Pantocràtor, els àngels i els apòstols, que representa el cel; i el segon representa a l’Església. Així, faltaria un tercer registre, que no es va arribar a representar, que simbolitzaria la el món terrenal. D’aquesta manera, el tema de la pintura és única i exclusivament religiós i la seva funció és eminentment didàctica.

Meister_aus_Tahull_001.jpg

A la mitja volta de l’absis, de quatre metres de diàmetre, es representa el Pantocràtor emmarcat dins la màndorla o ametlla mística, amb un Crist en majestat assegut sobre l’arc del cel i flanquejat per les lletres gregues alfa (α) i omega (Ω) que ens recorden que Déu és el principi i el final de totes les coses. La mà dreta s’aixeca en actitud de benedicció mentre que amb l’esquerra ens mostra el llibre sagrat, la Bíblia, amb la inscripció EGO SUM LUX MUNDI (jo sóc la llum del món).

Des del punt de vista formal, el Pantocràtor resulta una imatge excepcional. La màndorla que rodeja la figura de Crist, així com l’arc que li serveix de setial, estan acuradament treballats amb sanefes geomètriques i vegetals respectivament. Sobre el fons blau, la túnica i el cos es perfilen per les línies precises del dibuix, gruixut de traç enèrgic, que revelen la mà d’un pintor excel·lent que dominava la tècnica a la perfecció.

La figura de Crist pren unes dimensions sobrehumanes en comparació de la resta de components del fresc, traslladant a l’obra un evident component antinaturalista. El Crist es composa, això sí, amb un gran rigor geomètric. La cintura de Crist actua com a eix horitzontal: a dalt, les línies de la túnica i el cap dibuixen un triangle equilàter; a baix, els genolls i els peus formen un trapezi regular. Per tant, la simetria domina la pintura, tant verticalment com horitzontalment, i només es trenca per la diferent actitud de les mans.

taull.jpg

El que més destaca són els ulls penetrants que expressen l’autoritat d’un déu disposat a jutjar. El rostre del fill de Déu es construeix amb les línies onejants del cabell i la barba, i els trets de la cara s’ordenen a partir de dues línies que dibuixen el nas i emmarquen els ulls, construïts a base de formes regulars i geomètriques. El resultat és, en definitiva, una imatge majestàtica i solemne, l’expressió intel·lectual de la bellesa a partir del principi de la simetria, un dels principis reguladors de l’univers medieval.

Més enllà del Crist, la resta de figures del fresc omplen un pla únic i estan disposades en franges paral·leles a partir d’una estructuració juxtaposada.

D’aquesta manera, a la resta del casquet, sobre un fons composat per tres franges de colors llisos (blau, ocre i negre) hi ha un original Tetramorfs: quatre rodelles a la part inferior emmarquen dos àngels i els símbols de Marc (lleó) i Lluc (brau), i a dalt dos àngels amb els símbols de Joan (àguila) i Mateu torcen els cos per acomodar-se a la curvatura de la volta. En els angles inferiors, les figures d’un querubí i un serafí equilibren la composició.

Pantocrator_Taüll.JPG

Al cilindre, sota unes arcades, la tosquedat de les quals contrasta amb l’elegància de la resta del conjunt, trobem la Verge i els sants, identificats per una inscripció que actua com a separació dels dos àmbits, el celestial de la volta i el terrenal del cilindre. Finalment, la iconografia es completa, a l’intradós dels arcs que precedeixen l’absis, amb la presència de la Dextra Domini, la mà de Déu representada en actitud de beneir, i amb l’anyell de set ulls.

No hi ha un acord unànime sobre les influències que reflecteix el conjunt iconogràfic dels frescos de Sant Climent de Taüll. En primer lloc, els experts fan referència al bizantisme, fonamentant-se en l’aspecte general de l’obra; en segon lloc, l’ús de la cal·ligrafia ens remetria a les reminiscències aràbigues; en tercer lloc, els fons a base de franges de color i la presència de les miniatures posa la composició en contacte amb l’art mossàrab; i, finalment, la visió de la Teofania ordenada a l’entorn d’una figura solemne i gegant posa l’obra en relació directa amb els timpans romànics de Moissac i Vézelay.

La portalada de l’església del Monestir de Ripoll

dissabte, 3/12/2011

Cap a mitjans del segle XII un taller d’escultors procedents del Rosselló van instal·lar-se de forma permanent a Ripoll. Aquest taller intervindria en les obres de restauració del monestir (i en d’altres com la catedral de Vic) donant lloc a la construcció de la gran façana dels peus de l’església, el conjunt escultòric romànic més important de la Catalunya medieval. Analitzat amb detall, però, resulta més interessant per la concepció general de l’obra que pels detalls de la seva execució, fet que no resta importància al conjunt.

monestir_ripoll.jpg

La portalada té la forma d’un rectangle, amb l’obertura de la porta al bell mig, coberta per arquivoltes que alternen els motius vegetals i geomètrics amb els figuratius. Aquesta disposició recorda clarament la imatge d’un arc de triomf romà, però també la dels arcs torals d’algunes basíliques italianes. Tot i això, alguns autors pensen que aquesta portalada ha de ser considerada com un arc de triomf aixecat a la glòria del cristianisme.

La iconografia de la portalada està basada en les il·lustracions de la Bíblia de Ripoll, però la seva execució ens indica influències italianes, fonamentalment per les semblances amb la catedral de Mòdena. Els temes estan distribuïts en frisos superposats, el sòcol i les arquivoltes. Així, la simbologia presenta un sentit ascendent: al sòcol s’hi representa l’infern; al sisè registre, els éssers vius de la Terra; al cinquè, diverses classes socials de l’època; al quart i al tercer, històries de l’Antic Testament i, a dalt de tot s’hi situa Crist.

portalada ripoll.jpg

D’aquesta manera, a la part central del fris superior, presidint l’obra, trobem el Pantocràtor envoltat per quatre àngels, el Tetramorfs i als costats els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi amb els vint-i-dos benaurats que lloen a Crist. És a dir, a dalt de tot trobem representada la Glòria, amb el Totpoderós presidint acompanyat dels ancians.

A la dreta, en els dos frisos immediatament inferiors, hi ha escenes de l’Èxode i, a sota, emmarcades per arcs de mig punt, cinc figures d’entre les quals destaquen Déu i Moisès. A l’esquerra, amb una distribució simètrica, les escenes representades corresponen al Llibre dels Reis i el personatge central de les figures inferiors és el rei David. Simbòlicament, aquestes figures, aïllades en arcs, representen tots els estaments de la societat medieval. Per sobre, les escenes bíbliques pretenen representar la història de la humanitat.

Finalment, en els registres inferiors hi ha dos grans felins enfrontats, representants simbòlics de la Terra, i, al sòcol, rodelles amb bestiari fantàstic, representants simbòlics de l’infern. A l’obertura, les figures de Sant Pere i Sant Pau, molt estilitzades, substitueixen dues columnes i, a l’interior, hi ha un calendari, els dotze mesos de l’any com a representació dels treballs dels homes, un treball que és conseqüència dels pecats humans (Adam i Eva, Caïm i Abel).

Ripoll. Monastir de Santa Maria. Portalada.JPG

ripoll.JPG

L’església de Sant Vicenç de Cardona

dijous, 1/12/2011

L’obra mestra del primer romànic a Catalunya és l’església de Sant Vicenç de Cardona, al Bages, construïda entre els anys 1018 i 1040. Amb una notable unitat d’estil, aquesta construcció introdueix a la Catalunya medieval el llenguatge arquitectònic propi de l’art romànic, una arquitectura de qualitat que combina exitosament l’estil i la tècnica. El material utilitzat per a la construcció de l’obra és la pedra i el sistema constructiu és l’arquitravat amb volta.

Castell_de_Cardona.jpg

L’edifici es troba en la part més elevada del conjunt arquitectònic del Castell de Cardona i les primeres notícies de l’església són del 980. Aleshores ja hi vivien diversos clergues en comunitat, però com a conseqüència de les intromissions dels vescomtes d’Osona-Cardona la primitiva organització religiosa va resultar desbaratada. D’aquesta manera, la seva restauració va comportar la construcció de la gran basílica i la introducció de l’estil romànic gràcies a la iniciativa del vescomte Bermon d’Osona.

L’abat Oliba va recomanar al vescomte Bermon que instal·lés a l’església una comunitat canònica reformada i va contribuir en la contractació de mestres d’obres experimentats. Així, la comunitat canonical hi vivia ja el 1029, i prosperà notablement als segles següents amb les donacions fetes pel mateix Bermon i els seus successors. La comunitat es composava d’un abat i de dotze canonges i diversos sacerdots beneficiats i porcioners.  A més, la comunitat depenia el priorat de Sant Jaume de Calaf.

cardona_esglesia sant vicenç_005.jpg

L’església és de planta basilical de tres naus i tres absis amb un transsepte curt que gairebé no sobresurt en planta i es sobremunta d’una cúpula. És a dir, l’església disposa dels elements característics del romànic català. La basílica fa 49 metres de llargada i 17,5 metres d’amplada al creuer, i la nau central fa 8 metres d’amplada i 19 metres d’alçada. Així, la nau central té una amplada que és més del doble que les laterals, que resulten estretes i compartimentades respecte de la central. Aquest curt transsepte que creua les naus dóna a l’església la típica forma de creu llatina.

La capçalera es resol amb tres absis semicirculars amb un tram recte anterior. L’absis central és molt més gran que els laterals, en correspondència amb les dimensions de la nau central, i es troba elevat respecte del conjunt de l’església perquè a sota hi ha una cripta que permet salvar el desnivell del terreny. Com a conseqüència d’aquest desnivell, destaca el conjunt del presbiteri, situat per sobre del nivell de la nau.

sant vicenç de cardona.jpg

Resulta sorprenent la perfecció amb la qual es resol la coberta de l’església: la nau central amb volta de canó reforçada per arcs faixons sobre potents pilars en forma de creu que integren les bandes en que descansen els arcs faixons i l’intradós doblat dels arcs formers. Les naus laterals es cobreixen amb voltes de aresta i el creuer, delimitat per quatre arcs torals que formen un quadrat perfecte, amb una cúpula semiesfèrica sobre trompes amb petites finestres. L’alçada de la nau central permet l’obertura de finestres d’il·luminació sobre els laterals. Als peus hi ha una tribuna oberta a la nau central que s’aixeca sobre un nàrtex cobert amb voltes de aresta.

En l’espai exterior destaca, principalment, la línia recta, exceptuant els absis i les finestres. Les arcuacions cegues es converteixen en obertures a l’absis central, i les bandes verticals donen ritme visual als altíssims murs. La distribució de volums és molt ordenada. L’absis central presenta un nivell de finestres inferiors que corresponen a la il·luminació de la cripta. Finalment, la façana presenta dues torres laterals.

NauSanVicenç.JPG

L’espai interior de l’església és net i coherent. Tot això, malgrat l’escassa amplada que presenten les naus laterals. De la mateixa manera, tot i que tots els elements que trobem a Sant Vicenç tenen antecedents en l’arquitectura medieval catalana, la seva combinació deixa veure l’acurada planificació del conjunt de l’edifici i la maduresa de l’art romànic. D’aquesta manera, esdevé la primera església coberta totalment per voltes de pedra i amb una articulació de cobertes i suport perfectament resolta dins del romànic català.

El Judici Final de Sainte-Foy des Conques

dilluns, 28/11/2011

L’abadia de Sainte-Foy des Conques, situada a l’Occitània francesa, va ser reformada durant la segona meitat del segle XI, donant lloc a l’actual església. D’aquesta manera s’aixecava un destacat edifici romànic de tres naus amb creuer. Però la seva importància dins de l’art romànic francès va guanyar-se-la gràcies a la decoració del magnífic timpà de la façana principal, en el qual es representa un extraordinari Judici Final.

Va ser cap al 1100 quan es devia començar a treballar en l’escultura de la façana occidental i el timpà d’aquesta es convertiria en una de les obres cabdals de l’escultura romànica europea. De grans dimensions (6,70 metres per 3,60 metres), la composició sobre el Judici Final executada pel mestre del timpà s’ordena en tres registres horitzontals, ben definits per inscripcions al·lusives.

Conques_-_Abbatiale_Sainte-Foy.jpg

Conques_doorway_carving_2003_IMG_6330.JPG

Amb una gran fidelitat al relat bíblic de l’Apocalipsi, la part superior del timpà del Judici Final resta ocupada pels àngels que anuncien l’arribada de Crist per decidir el premi o el càstig pels cristians.

Al centre de l’obra, presideix l’escultura el Jutge Suprem, un Crist en Majestat, sorgit, com ens indica el text de Sant Joan, d’un mar de vidre, amb la mà dreta aixecada assenyalant el camí del cel i la mà esquerra indicant el camí cap a les tenebres de l’infern. A la seva dreta, els benaurats que aniran al paradís es dirigeixen confiats a la seva presència, mentre que a l’esquerra, en un aparent desordre, apareixen els condemnats, unes criatures monstruoses i els homes pecadors que veuen barrejats els seus destins. D’entre els benaurats destaca la figura d’un emperador (que alguns autors identifiquen amb Carlemany), el qual, amb rostre circumspecte, s’encamina cap a la presència de Déu agafat de la mà d’un frare benedictí.

Conques_carving_detail_IMG_6352.JPG

El Jutge Suprem, un Crist en Majestat, amb la mà dreta aixecada assenyalant el camí del cel i la mà esquerra indicant el camí cap a les tenebres de l’infern

Conques_carving_detail_IMG_6350.JPG

Entre els benaurats destaca la figura d’un emperador (possiblement Carlemany), el qual s’encamina cap a la presència de Déu agafat de la mà d’un frare benedictí

A la part inferior del timpà, els àngels obren els sepulcres amb l’objectiu que les ànimes dels ressuscitats siguin sotmeses al judici de Déu. Superat el pesatge de les ànimes, a la dreta, el paradís es representa com una església en la qual regnen l’ordre i l’harmonia; mentre que, a l’esquerra, els condemnats entren a l’infern a través de la gola d’un monstre i cauen en les tenebres presidides per una aterradora figura que representa el dimoni.

Conques_carving_detail_IMG_6351.JPG

El paradís es representa com una església en la qual regnen l’ordre i l’harmonia

Conques_carving_detail_IMG_6348.JPG

Les ànimes condemnades entren a l’infern travessant la gola d’un monstre

Conques_carving_detail_IMG_6349.JPG

Les tenebres són presidides per una aterradora figura que representa el dimoni

Les figures de la representació escultòrica reflecteixen una certa ingenuïtat que les fa properes i comprensibles pels espectadors. Compleixen a la perfecció el seu objectiu il·lustrador de l’Apocalipsi. A més, cal destacar la capacitat de l’escultor per donar ordre a una composició que resulta complexa, assolint una claredat expositiva extraordinària. Tot això converteix el Judici Final de Sainte-Foy des Conques en una de les composicions escultòriques més aconseguides de l’art romànic.

La catedral de Santiago de Compostel·la

dissabte, 26/11/2011

El fenomen de les peregrinacions dels fidels durant l’edat mitjana va afavorir la unificació litúrgica del cristianisme occidental i l’intercanvi d’idees o experiències culturals entre les diferents regions europees. La Península Ibèrica va veure’s beneficiada d’aquest fenomen gràcies al descobriment/invenció del sepulcre de l’apòstol Sant Jaume (Santiago) en el segle IX, fet que va permetre la integració del petit Regne d’Astúries en els corrents culturals europeus del període, a més de generar la fundació de la ciutat de Santiago i un fenomen de peregrinacions massives cap terres gallegues.

D’aquesta manera, l’occident europeu va convertir el Finis Terrae gallec en el centre occidental de pelegrinatges més important després de la ciutat de Roma. El camí de Sant Jaume partia des de diferents indrets de França fins a, un cop travessat el pas fronterer dels Pirineus, convergir en la localitat navarresa de Puente de la Reina. La meta del recorregut era la catedral compostel·lana, el denominat Campus Stellae, on es venerava el presumpte sepulcre de l’apòstol.

Catedral-de-Santiago.jpg

Des del segle IX, quan va edificar-se la primitiva catedral, diverses construccions van anar succeint-se fins que el bisbe Diego Peláez va decidir la construcció d’un gran santuari que allotgés el sepulcre i donés cabuda al pelegrinatge ascendent. Així, el 1075 s’iniciava la construcció de la catedral a càrrec del mestre Bernardo el Vell, però la participació de Peláez en una conspiració nobiliària contra el rei Alfons VI va aturar les obres. I aquestes no es reprendrien fins el 1093, quan, sota l’impuls del bisbe Diego Gelmírez, va iniciar-se la reconstrucció. Podem afirmar que Gelmírez va ser l’autèntic inspirador de l’actual edifici.

El 1122 la catedral estava pràcticament acabada, però encara faltava per aixecar-se la façana occidental, la qual va bastir-se a partir del 1168 sota la direcció del mestre Mateu. La construcció va ser relativament ràpida i l’edifici, consagrat el 1211, presenta una notable unitat estilística.

La disposició de l’edifici s’inspira en models francesos com Saint-Sernin de Toulouse. Així, la planta és de creu llatina amb un cos longitudinal de tres naus, la central coberta per volta de canó amb arcs faixons que la divideixen en deu trams i les laterals amb voltes d’aresta. El transsepte està totalment envoltat per naus col·laterals i ofereix l’aspecte d’una autèntica basílica. L’amplada de la nau central (8,10 metres) és el doble que cadascuna de les laterals (4 metres), idèntica proporció que tenen les naus del transsepte. L’estructura de l’edifici està situada sobre una àrea de vuit mil metres quadrats.

Santiago G03.jpg

La capçalera s’organitza en un únic absis cobert per una volta de quart d’esfera, amb deambulatori i cinc capelles radials al seu voltant, la central de planta quadrada i reproduint l’estructura d’una petita església. Als braços del transsepte, a cada costat, trobem dues absidioles més. I damunt del creuer s’alça un cimbori sobre trompes.

La catedral es caracteritza per la presència de triforis o galeries contínues aixecades al voltant de les naus laterals, tant les del cos principal com les del transsepte. Aquest element va ser comú a les grans esglésies de peregrinació medievals. I gràcies a aquestes galeries la nau central s’il·lumina de forma natural. Igualment, la presència dels triforis comporta un equilibri perfecte per a la volta de canó i articula de elegantment l’interior de l’església gràcies a la superposició de les arcades germinades de les galeries sobre els arcs de separació de les naus. Ara bé, tot i la seva elegància, la seva utilitat litúrgica no és gaire clara. Sembla ser que simplement eren un lloc per ubicar el peregrins en algunes celebracions massives.

santiago de compostela.jpg

L’alçada de les naus manté una relació de 3:1 amb la seva amplada, fet diferencial amb les esglésies romàniques on majoritàriament predomina la proporció de 2:1. Aquest fet comporta que la catedral compostel·lana presenti una gran esveltesa. A més, el fet que actualment no hi hagi cap interrupció visual proporciona al visitant una perspectiva completa dels 83 metres de l’eix major de l’edifici, des del Pòrtic de la Glòria fins a l’absis.

El conjunt interior de la catedral es completa amb un cos occidental que articula una mena de nàrtex entre dues torres quadrades.

De l’exterior destaca especialment la façana occidental, on es localitza el famós Pòrtic de la Glòria, obra del mestre Mateu per encàrrec del rei Ferran II de Lleó. El pòrtic s’organitza com a la basílica francesa de l’abadia de Santa Maria Magdalena a Vézelay: tres obertures sobre arcs de mig punt que es corresponen amb cada una de les tres naus de l’església sostinguts per gruixuts pilars amb columnes adossades. Les figures omplen els timpans, les arquivoltes i les columnes, a més de presentar relleus en els capitells.

La iconografia del Pòrtic de la Glòria va respondre a un vastíssim programa eclesiàstic per il·lustrar les escriptures bíbliques als fidels: al timpà de la porta central hi ha un Pantocràtor, la Maiestas Domini rodejada pels ancians apocalíptics a l’arquivolta i per àngels músics. Al mainell, sobre la columna de Jessé, trobem a l’apòstol Sant Jaume, i la resta dels apòstols són representats en les altres columnes laterals.

Pantocrator_del_pórtico_de_la_Gloria_en_Santiago_de_Compostela.jpg

santiago.jpg

Apóstoles_del_Pórtico_de_la_Gloria.jpg

El tret estilístic més destacat del conjunt iconogràfic és l’expressivitat dels rostres, els quals reben un tractament individualitzat, com si és tractés de retrats. A més, els gestos i la inclinació dels caps els interrelacionen i estableixen una subtil comunicació entre les diferents figures. A més, les representacions escultòriques, en conservar parcialment la policromia, ens transmeten una humanització que ens condueix directament cap a la transició de l’estil romànic cap al gòtic.

L’enigma Colom (9): tercer viatge a Amèrica, desgovern colonial i caiguda en desgràcia

dimecres, 16/11/2011

Perdut el favor reial com a conseqüència del desgovern colonial, Cristòfor Colom va trigar més de dos anys en organitzar una tercera expedició cap al Nou Món. Tanmateix, l’entrevista que va mantenir amb els Reis Catòlics després de retornar a Castella, celebrada a Burgos, va ser cordial i en ella va acordar-se prioritzar l’evangelització de les Índies en vista del poc or trobat pels expedicionaris. Igualment, els monarques van alentir el retorn de Colom a Amèrica per dedicar-se a donar instruccions sobre l’organització dels dominis colonials. A més, van començar a aparéixer les primeres veus que afirmaven que l’almirall en realitat no havia arribat a l’Àsia.

L’èxit del viatge de John Cabot des d’Anglaterra fins a la península de Labrador (1497) i l’inici de l’expedició portuguesa de Vasco da Gama en el seu intent de circumval·lar Àfrica per arribar a la Índia van accelerar la nova expedició colombina, la qual tindria per objectiu arribar finalment a terra ferma. Així, el 30 de maig de 1498, Colom va marxar a Amèrica per tercera vegada.

L’expedició comptava amb una flota de vuit naus, en la qual, a més de la tripulació, viatjaven trenta dones. Dos d’aquests vaixells van reforçar les colònies aixecades a La Española, i la resta van dedicar-se a realitzar tasques exploradores a Amèrica del Sud. Amb aquesta expedició, Colom va recórrer Trinitat, la costa veneçolana de Paria i la desembocadura de l’Orinoco, lloc on va situar el paradís terrenal. Finalment, Colom havia topat amb terra ferma.

Tercer_viaje_de_Colón.png

Retornat a La Española, l’agost de 1498, Colom va trobar-se amb una situació caòtica. El govern de Bartolomé Colón havia estat desastrós: havia entrat en guerra contra els cacics de Xaraguá i Neiva, havia imposat el tribut en cotó als indígenes i havia desprotegit La Isabela (on van morir més de 300 colons). Tot i la derrota dels cacics indígenes, Colom va haver d’enfrontar-se a la rebel·lió dels colons, capitanejats per Francisco Roldán.

Roldán i els seus seguidors van assaltar els magatzems d’armes i subsistències i van recórrer l’illa sumant uns 115 colons en la seva lluita contra Colom. L’almirall va ordenar el procés contra Roldán i va intentar pactar la seva rendició. Segons Las Casas, Colom “escribió a Sus Altezas que le suplicaba que enviasen juez pesquisidor, para que hiciese información de los delitos e insultos y levantamiento del dicho Roldán y de sus secuaces, y también juez que tuviese cargo de la administración de la justicia”.

Mentre s’esperava la resposta de la monarquia, Colom va pactar la rendició de Roldán: quinze dels revoltats podrien retornar a la Península, els que romanguessin a l’illa rebrien terres i tindrien el dret a emprar els indígenes per a explotar les mines i les explotacions agràries, tots els rebels rebrien el perdó i Roldán seria confirmat com a Alcalde. D’aquesta manera, l’almirall, en el seu intent de pacificar La Española, va veure’s obligat a acceptar les condicions imposades per Roldán. Tot i això, els desordres a l’illa no van acabar. Per exemple, Adrián de Moxica va protagonitzar un nou intent de rebel·lió i Colom va fer-lo executar juntament amb els seus seguidors.

columbus_taking_possession.jpg

Davant les informacions que arribaven des del Nou Món, el 1499, els Reis Catòlics van decidir enviar-hi a Francisco de Bobadilla, comendador de Calatrava, amb funcions de governador. Segons Fernández de Oviedo “no le mandaron prender al Almirante, ni había venido sino por juez de residencia, y para informar del alzamiento de Roldán y de sus consortes. Pero en fin, mandándoselo o no, él prendió al Almirante e sus hermanos y los envió a España. Y quedó con el cargo y gobernación de aquesta isla este caballero, e la tuvo en mucha paz e justicia fasta ek año de mil e quinientos y dos años”.

Efectivament, Bobadilla, arribat a Amèrica l’agost de 1500, va actuar com a jutge del govern colonial i va aturar les execucions dels rebels. Davant l’enfrontament que les seves accions van provocar amb Colom i els seus seguidors, Bobadilla va destituir de les seves funcions a l’almirall i als seus germans Diego i Bartolomé Colón. Igualment, el nou governador va confiscar els béns de l’almirall.

Segons la narració de Las Casas:

[Colom] no podía creer que los Reyes tales cosas hubiesen proveído, por las cuales así totalmente lo quisiera deshacer, sin haber de nuevo en cosa ofendido, antes obligándolos con nuevos trabajos, el descubrimiento de tierra firme y las perlas de Paria […]. Que él era el virrey y gobernador general y que las provisiones y poderes que el comendador traía no eran sino para lo que tocaba a la administración de la justicia; y por tanto requirió al mismo alcalde que el gobernador enviaba, y a la otra gente del Bonao, que se juntasen con él y a él obedeciesen en lo universal, y al comendador en lo que le perteneciese como a juez y administrador de justicia y que todo lo que respondió fue por escrito.

Tot i aquest intent de desafiar el nou governador, i amb ell a l’autoritat dels Reis Catòlics, Colom va acabar acceptant la nova situació. Consolidada la seva posició, Bobadilla va realitzar la seva investigació: Colom era acusat de tirania, crueltat i maltractament dels colons de La Isabela, assassinat dels colons rebels, esclavització dels indígenes i entorpiment de tasca d’evangelització. El desgovern americà era un fet, i els Reis Catòlics van trobar en ell la justificació perfecta per anular les Capitulacions, allunyant definitivament a Colom del monopoli de la conquesta i la colonització del Nou Món.

18.jpg

Finalment, Cristòfor Colom va ser arrestat, juntament amb els seus germans Diego i Bartolomé, i enviat cap a Castella encadenat. L’almirall, certament desequilibrat, va atribuir el seu fracàs de govern a la intervenció del diable mentre planejava un atac atlàntic contra l’Islam per a protagonitzar la reconquesta de Jerusalem en nom dels Reis Catòlics. En aquests moments, Colom seguia convençut de la seva arribada a Àsia. L’almirall va arribar emmanillat a Cadis el 25 d’octubre de 1500. Tot i que els monarques van restituir-li les seves rendes, aviat es veuria desposseït dels seus càrrecs de govern al Nou Món. Tanmateix, ja estava planejant una nova expedició.

L’enigma Colom (8): segon viatge a Amèrica i primers problemes amb la monarquia dels Reis Catòlics

divendres, 11/11/2011

Després de retre comptes sobre el primer viatge al Nou Món davant els Reis Catòlics, Cristòfor Colom va començar els preparatius pel seu segon desplaçament a Amèrica. En paral·lel, seguint la mentalitat de l’època, el 1493, Ferran i Isabel van obtenir del papa Alexandre VI (el papa Borja) una butlla que els concedia els drets exclusius sobre les terres descobertes per Colom amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les. A la butlla Inter Caetera es concedia el domini del Nou Món als reis de Castella, deixant els monarques aragonesos sense cap dret sobre Amèrica en el cas que en un futur es dividís l’herència dels Reis Catòlics.

D’altra banda, la promulgació de la butlla papal va obrir un conflicte polític amb Portugal, país que en aquell moment també intentava trobar una ruta pròpia cap a les Índies. El problema es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas de juny de1494, en el qual va establir-se una línia de demarcació al meridià 46. El Tractat dividia el món entre les dues potències.

Karte_Portugiesisch-Spanischer_Verträge.png

Disposats a assentar ràpidament la presència hispana a les noves terres descobertes per Colom, els Reis Catòlics van disposar l’organització d’un nou viatge amb finalitats exploratòries, però en aquesta ocasió també colonitzadores i religioses. D’aquesta manera, en aplicació de la butlla papal, Isabel i Ferran van demanar a Colom la conversió i un bon tractament vers els indis, els quals van passar a ser considerats com vassalls de la Corona de Castella, així com la fundació d’una colònia que promogués el comerç d’or i mercaderies entre el Nou Món i Europa.

1492 oct 12.jpg

L’èxit de la primera expedició va comportar que aquesta vegada el nombre de voluntaris que van presentar-se per a participar en la missió es desbordés: mil cinc-cents homes van integrar l’expedició. D’entre el gruix d’expedicionaris van destacar alguns personatges catalans a qui Colom va encarregar diferents càrrecs de govern: Pere Margarit, Bernat Boïl, Miquel Ballester, Antoni de Torres i el frare Ramon Pané.

L’expedició va salpar de Cadis el 25 de setembre de 1493 amb 5 naus i 12 caravel·les. En aquest viatge, Colom va variar el rumb respecte del primer viatge: des de la Gomera va escollir una ruta més meridional, la qual va portar els expedicionaris a arribar a Amèrica en només 21 dies. S’havia descobert la ruta més eficaç i ràpida per arribar a Amèrica a través de l’Atlàntic. Així, Colom va arribar a les Petites Antilles, a l’Illa Deseada (Dominica).

En aquesta ocasió, Colom va recórrer noves illes del Nou Món, d’entre les quals destaquen Puerto Rico i Guadalupe. Però, aviat arribaria el primer cop important que va rebre l’expedició. En posar el peu a La Española (Hispaniola) van trobar-se amb la destrucció de La Nativitat, la fortificació que s’havia aixecat amb les restes de la Santa Maria i que sota el comandament de Diego de Arana allotjava trenta-nou homes del primer viatge. Aquests primers colonitzadors van ser exterminats pels indígenes, els quals els acusaven de raptar les seves dones i d’atacar els seus poblats a la recerca d’or.

El 6 de gener de 1494 Colom va fundar la primera ciutat del Nou Món: La Isabela, situada al nord de l’actual República Dominicana. Després de deixar els seus homes de confiança a càrrec de La Española, Colom va dedicar-se novament a l’exploració, i va tornar a recórrer Cuba convençut que s’havia topat amb terra ferma i que es trobava a Àsia. Posteriorment va descobrir Jamaica, que va identificar amb el mític regne de Saba i va batejar amb el nom de Santiago. Igualment, en aquest viatge Colom va descobrir les illes de Martinica i Trinidad, així com una part de la costa continental d’Amèrica.

Segundo_viaje_de_Colón.PNG

Si bé la missió exploradora va anar avançant, la tasca colonitzadora de Colom va resultar un fracàs. L’adaptació dels colonitzadors a la vida en terres americanes va ser força complicada. El primer error de l’almirall va produir-se a l’hora d’escollir l’emplaçament de La Isabela ja que la colònia va aixecar-se en un lloc insalubre. Així, segons el testimoni del metge Chanca, “la gente ha adolecido en cuatro o cinco días el tercio de ella”. Però, a més, Colom no va ser capaç d’organitzar correctament la colònia: va imposar el treball forçat i el racionament dels aliments, i en conseqüència, en unes poques setmanes, van morir prop de la meitat dels membres de l’expedició.

D’altres decisions polèmiques de Colom en la seva tasca de virrei i governador van derivar-se del fracàs de les expedicions a l’hora de trobar or. Aleshores, veient les dificultats per obtenir beneficis de la colonització, l’almirall va optar per enviar esclaus indis a Castella a canvi de rebre aliments. Amb la situació desesperada dels colons, el 24 d’abril, Colom va optar per abandonar La Isabela, delegant el seu govern en un Consell integrat per Diego Colon, Pere Margarit, Bernat Boïl i Alonso de Ojeda, per dedicar-se a l’exploració. No va retornar fins el 26 de setembre quan, emmalaltit, va haver de reposar durant cinc mesos.

El desgovern de la primera colònia americana va ser total. I a la Península, gràcies al testimoni dels retornats Boïl i Margarit, va començar a prendre forma el descrèdit colombí. I el conflicte més greu encara no havia esclatat. Davant les protestes, l’oposició i la sublevació dels indígenes vers la presència hispana, Colom va adoptar una política repressiva que seria durament censurada pels Reis Catòlics. Així, l’almirall va iniciar una expedició contra la tribu de Guatiguaná, assassinant bona part dels seus integrants i capturant uns cinc-cents esclaus que van ser enviats a Castella. Però, en aquesta ocasió, els Reis Catòlics van ordenar aturar el pagament de la venta dels esclaus “porque nos querríamos informarnos de letrados teólogos e canonistas si con buena conciencia se pueden vender estos por esclavos o no”.

Columbus_landing_on_Hispaniola.jpg

La situació a La Española va arribar a tal grau de deteriorament que els monarques, sense comptar amb el vistiplau de l’almirall, van concedir permís a d’altres expedicions privades per explorar, colonitzar i explorar el territori i van ordenar una investigació que fiscalitzés el seu govern. Així, els Reis Catòlics van ordenar al comendador Diego Carrillo que “en ausencia del almirante provea en todo lo de allá, y aun en su presencia, remedie las cosas que conviniere remediarse, según la información que hovimos de los que de allá vinieron”.

Finalment, però, comissari reial enviat per la monarquia al Nou Món, l’octubre de 1495, va ser Juan de Aguado, el qual viatjava amb l’ordre d’establir un racionament dels aliments entre els pobladors i de fiscalitzar el govern de Colom. Segons el testimoni de Las Casas, després de la seva arribada a La Española, “Juan Aguado se entrometía en cosas […] con lo que el Almirante sentía por grandes agravios. Decía y hacía cosas en desacato del Almirante”. I segon el relat d’Oviedo “todos los españoles se le ofrecieron en todo lo que les dijese de parte de los Reyes Católicos: e ahí desde a pocos días, dijo al Almirante que se aparejase para ir a España, lo cual el sintió por cosa muy grave, e vistiese de pardo, como fraile y dejose crecer la barba”.

D’aquesta manera, Colom a veure’s obligat a retornar cap a Castella el 1496. Una flota composada per Colom, Aguado i dos-cents vint colons va arribar a Cadis l’11 de juny. L’almirall va demanar una entrevista amb els reis, però aquesta no va celebrar-se fins a la tardor. Colom encara tindria una nova oportunitat abans de caure definitivament en desgràcia als ulls de la monarquia.

L’enigma Colom (7): el descobriment d’Amèrica

dimarts, 8/11/2011

Segons la narració de Las Casas, el cost total de la primera expedició de Cristòfor Colom al Nou Món va estimar-se en uns dos milions de maravedís, però el cost exacte de l’empresa colombina és una incògnita. Més de la meitat d’aquests diners van provenir de la monarquia que, a través de Lluís de Santàngel que va recórrer al Tresor Reial per aportar 1.140.000 maravedís. Una quarta part, uns 600.000 maravedís, va posar-la el mateix Colom a través d’un préstec, possiblement concedit pel banquer genovès Francisco Pinelo i d’altres comerciants italians residents a Andalusia –tot i que existeixen d’altres hipòtesis, per exemple el finançament a través d’un grup de comerciants anglesos–. I la ciutat de Palos de la Frontera va oferir dues caravel·les i 40.000 maravedís com a compensació per l’impagament d’una multa del municipi amb la Hisenda Reial.

cristobal-colon1.jpg

Cristòfor Colom

Superat el problema del finançament del viatge, el següent escull que Colom va haver de superar va ser la configuració de la tripulació. Escollit el port de Palos com a punt d’organització i sortida, els mariners de Palos, Sevilla i els altres ports atlàntics andalusos van rebutjar incorporar-se a l’expedició perquè Colom era un desconegut i l’objectiu del viatge semblava poc més que una quimera impossible.

En aquest sentit, va resultar decisiu el paper dels germans Pinzón (Martín Alonso, Vicente Yáñez i Francisco Martín), els quals van relacionar-se amb Colom a través dels monjos de La Rábida. Els Pinzón eren uns mariners molt respectats en la zona per la seva feina com a comerciants i armadors. La seva intervenció en la configuració de la tripulació va ser tan decisiva que Colom, segons Las Casas, va accedir a compartir amb Martín Alonso els guanys que es derivessin del viatge: “algo debió prometerle Colon a Martín Alonso Pinzón porque nadie se mueve si no es por su interés y utilidad”. Tanmateix, tots dos van acabar greument enfrontats abans d’acabar l’expedició.

L’expedició colombina va salpar el 3 d’agost de 1492 des del port de Palos de la Frontera embarcada en dos caravel·les i una nau (nao): la Pinta (caravel·la capitanejada per Martín Alonso Pinzón i amb Francisco Martín Pinzón de contramestre), la Niña (caravel·la capitanejada per Vicente Yáñez Pinzón i amb Juan Niño com a contramestre) i la Santa María (nau capitanejada per Cristòfor Colom i amb Juan de la Cosa com a contramestre). La tripulació no incloïa ni soldats ni colons ja que es tractava d’un viatge d’exploració. Els vaixells estaven ben assortits de productes de salaó, cansalada, farina, vi, oli d’oliva i aigua. Igualment, poc abans de salpar, Colom va carregar a bord una provisió de productes castellans que pretenia canviar als indígenes per or i espècies.

PUERTOdePalos.jpg

El 9 d’agost, les tres embarcacions van arribar a les Illes Canàries, on van recalar al port de La Gomera. Allà van aprofitar per reposar aigua, reparar alguns desperfectes que s’havien detectat a la Pinta i la Niña. Realitzades les darreres operacions de manteniment, el 6 de setembre van salpar cap a les Índies. L’expedició es dirigia finalment cap al seu destí incert i desconegut.

El fet de sortir des de les Canàries va resultar un inesperat punt a favor dels interessos de Colom perquè va tenir al seu favor els vents alisis del nord-oest. L’almirall va fixar la ruta en línia recta cap a l’oest, amb una total seguretat del seu recorregut, gairebé com si conegués el camí. Però la durada de la travessia va acabar per provocar un sentiment d’inquietud entre la tripulació. El 25 de setembre, quan Martín Alonso va qüestionar a Colom per l’endarreriment en arribar a les illes que cercaven (Cipango), aquest va enviar-li un mapa on estava marcada la ruta, el mapa portuguès atribuït a Toscanelli.

Tot i això, durant la nit del 6 al 7 d’octubre, la tripulació va estar a punt d’amotinar-se en veure que no es trobava la terra promesa. Segons Las Casas, els revoltats van pensar en “echarlo [a Colom] una noche al mar, si porfiaba pasar adelante” i demandaven retornar a Castella. Martín Alonso va salvar l’expedició en sufocar el motí. Però les tensions no van superar-se. Així, la matinada del 10 a l’11 d’octubre va esclatar un nou incident que en el Diario de a bordo de Colom s’explica així: “Tornaron todos a reiterar sus inoportunas y desconfiadas querellas, y a insistir en sus determinadas peticiones, clamando a la vergonzosa tornada”. Sembla ser que la tripulació va donar un ultimàtum a Colom, que aquest va veure’s obligat a acceptar: o es trobava terra ferma en un temps determinat o es retornava cap a Castella. Ara bé, sorprenen les mancances documentals sobre un fet d’aquesta gravetat.

Primer_viaje_de_Colón.png

Finalment, el 12 d’octubre, cap a les dues de la matinada, Juan Rodríguez Bermejo, un mariner de la Pinta conegut com a Rodrigo de Triana, va donar la desitjada veu: “¡Tierra!”. En donar l’avisament de terra, a Rodríguez Bermejo li haurien correspost els 10.000 maravedís que la corona oferia a aquell que fos el primer en veure terra ferma. Però Colom va afirmar que havia estat ell qui havia divisat terra en primer lloc, cap a les 10 de la nit, després de veure les candeles que els indis tenien enceses: “Después se vido una vez o dos, y diz que era una candelilla que se alzaba y bajaba. Cristóbal Colón no dudó ser verdadera lumbre y por consiguiente estar junto a tierra, y así fue”. Tot i això, Las Casas desmenteix el Diario de a bordo quan afirma que “Vido la tierra primero un marinero que se llamaba Rodrigo de Triana, pero los 10.000 maravedises de juro sentenciaron los Reyes que los llevase Cristóbal Colon, juzgando que pues él había visto primero la lumbre, fue visto ver primero la tierra”.

Colom va voler atribuir-se la glòria del descobriment del Nou Món, robant-li a un pobre mariner. Ell havia planejat l’expedició, l’havia gestionat i l’havia capitanejada. No podia quedar-se sense la glòria i el premi de ser el primer a visionar la terra promesa. Amèrica havia estat descoberta.

El 12 d’octubre de 1492, l’expedició colombina arribava finalment a una illa de les Bahames anomenada pels nadius com Guanahaní, illa que Colom va batejar com San Salvador. En prendre possessió de l’illa, els descobridors van topar-se per primera vegada amb els nadius americans, als quals van anomenar “indis” en creure que en realitat es trobaven en algun lloc d’Àsia. En aquest primer recorregut per l’arxipèlag de les Bahames, els descobridors van topar amb quatre noves illes, batejades com Santa Maria de la Concepció (Cayo Rum), Fernandina, Isabela i Juana (Cuba). Cal tenir en compte que en arribar a la costa cubana Colom, convençut de trobar-se a Àsia, pensava haver trobat l’illa de Cipango, és a dir, el Japó.

Christopher_Columbus3.jpg

Tot i l’èxit de l’expedició, l’escassetat d’or i els pobres beneficis que es derivaven de les terres descobertes no van deixar satisfetes les expectatives dels tripulants. Això va fer que la relació entre Colom i Martín Alonso es deteriorés definitivament, fins al punt que durant el mes de novembre la Pinta va separar-se del grup expedicionari per seguir explorant pel seu compte a la recerca d’un botí més sucós que el trobat per Colom.

El 5 de desembre, gràcies a un canvi en la direcció del vent, el grup expedicionari de Colom va arribar a l’illa d’Haití, a la qual van anomenar La Española (Hispaniola). Allà, finalment, Colom va poder fer créixer el seu botí amb importants quantitats d’or, a més de trobar-se amb un poble indígena amb una cultura més desenvolupada.

La nit del 24 de desembre, la negligència d’un tripulant va comportar un accident de la Santa María: “las corrientes que la mar hacía llevaran la nao sobre un banco, sin que el muchacho que tenía el gobernario lo sintiese, aunque sonaban bien los bajos, que los pudiera oír de una legua”. La nau ja no va poder ser reflotada. Amb les restes del vaixell, Colom va ordenar construir una fortificació en la costa de La Española, el que seria el primer emplaçament castellà a terra ferma en el Nou Món, l’anomenat Fuerte Navidad (o La Nativitat). Com que només restava una caravel·la per realitzar el viatge de retorn, allà van quedar-s’hi trenta-nou homes sota el comandament de Diego de Arana, tot esperant una nova expedició que retornés al Nou Món per rescatar-los.

Fortnativitat.jpg

Així, el 4 de gener de 1493, Colom va decidir retornar a la Península Ibèrica per informar del seu descobriment comandant la Niña. Dos dies després es retrobava amb la Pinta, a la qual es donava per perduda, i totes dues embarcacions van posar rumb cap a l’altra banda de l’Atlàntic. L’expedició arribava a les Açores el 12 de febrer, però una tempesta va separar les dues naus: la Pinta, amb Martín Alonso Pinzón, va desembarcar a Baiona (Galícia); i la Niña, amb Colom a bord, va arribar a Lisboa el 4 de març.

Aquí ens trobem davant d’un nou misteri: per què Colom va anar a Portugal? Colom va justificar-ho pels problemes de navegació, però és inconcebible que simplement per l’atzar arribés precisament a Cintra, des d’on va dirigir-se cap a Lisboa. No hi ha constància que Colom fes reparacions en el vaixell, fet que qüestiona encara més la seva arribada a Portugal. En els 9 dies que va estar en terres portugueses, Colom va reunir-se amb Joan II, però es desconeix el contingut d’aquesta entrevista.

Durant els dies que l’expedició va romandre a Lisboa, Colom va escriure la seva Carta del Descubrimiento, on donava notícia dels fets d’aquest primer viatge a Amèrica. Ara bé, aquesta carta no va ser adreçada als Reis Catòlics, sinó a Lluís de Santàngel i Gabriel Sánchez, funcionaris de la Corona d’Aragó. No hi ha constància que adrecés cap còpia a Isabel i Ferran. La Carta va ser publicada a Barcelona aquell mateix any i aviat van aparèixer edicions a Roma, Anvers, Florència, París i Basilea, divulgant pel continent europeu la descoberta del Nou Món.

Christopher_Columbus7.jpg

Arribat a Palos, el 15 de març, Colom va informar els Reis Catòlics de la seva arribada. Els monarques van demanar-li que es dirigís cap a Barcelona per entrevistar-se. Però l’almirall, en comptes de realitzar el viatge per mar i poder trobar-se en pocs dies amb els monarques va optar per realitzar el viatge a peu, passant per Sevilla, Còrdova, Múrcia, València i Tarragona, demorant la trobada reial vuit setmanes. Finalment, cap a finals d’abril de 1493, Colom va ser rebut a Barcelona per Isabel i Ferran, els quals van confirmar-li les prerrogatives signades.

L’enigma Colom (6): les Capitulacions de Santa Fe

diumenge, 6/11/2011

Després que, el 2 de gener de 1492, els Reis Catòlics finalment donessin la seva aprovació al projecte atlàntic de Cristòfor Colom començaven les negociacions i els preparatius per a la realització del viatge a les Índies. Aquestes van concretar-se, el 17 d’abril, en les Capitulacions de Santa Fe, un document molt favorable als interessos de Colom, tant en termes econòmics com en privilegis i honors. Possiblement, més enllà de l’origen geogràfic de Colom, aquest sigui l’enigma més important de la història del navegant. És lògic que Colom demanés el màxim de beneficis per la realització de la seva empresa, però resulta sorprenent que els Reis Catòlics hi accedissin amb tanta generositat.

Capitulaciones de Santa Fe.jpg

Les Capitulacions, condicionades a l’èxit de l’empresa colombina, atorgaven a Colom el nomenament d’Almirante de la Mar Oceana a totes les illes i terres “que por su mano e industria se descubrieran o ganaran” amb prerrogatives pròpies al càrrec d’almirall castellà i amb caràcter hereditari. També li correspondria el càrrec de virrei i governador general de totes aquelles terres que descobrís. Igualment, Colom rebria una desena part de les riqueses que es trobessin i dels beneficis del comerç. A més, se li permetia contribuir amb la vuitena part en les futures expedicions a canvi d’un octau dels guanys.

Las cosas suplicadas e que Vuestras Altezas dan e otorgan a don Christoval de Colon, en alguna satisfacion de lo que ha descubierto en las Mares Oceanas y del viage que agora, con el ayuda de Dios, ha de fazer por ellas en servicio de Vuestras Altezas, son las que se siguen:

Primeramente que Vuestras Altezas como Señores que son de las dichas Mares Oceanas fazen dende agora al dicho don Christoval Colon su almirante en todas aquellas islas y tierras firmes que por su mano o industria se descubriran o ganaran en las dichas Mares Oceanas para durante su vida, y después del muerto, a sus herederos e successores de uno en otro perpetualmente con todas aquellas preheminencias e prerrogativas pertenecientes al tal officio, e segund que don Alfonso Enríquez, quondam, Almirante Mayor de Castilla, e los otros sus predecessores en el dicho officio, lo tenían en sus districtos. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Otrosí que Vuestras Altezas fazen al dicho don Christoval su Visorey e Governador General en todas las dichas tierras firmes e yslas que como dicho es el descubriere o ganare en las dichas mares, e que paral regimiento de cada huna e qualquiere dellas, faga el eleccion de tres personas para cada oficio, e que Vuestras Altezas tomen y scojan uno el que mas fuere su servicio, e assi seran mejor regidas las tierras que Nuestro Señor le dexara fallar e ganar a servicio de Vuestras Altezas. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Item que de todas e qualesquiere mercadurias, siquiere sean perlas, piedras preciosas, oro, plata, specieria, e otras qualesquiere cosas e mercadurias de qualquiere specie, nombre e manera que sean, que se compraren, trocaren, fallaren, ganaren e hovieren dentro en los límites de dicho Almirantazgo, que dende agora Vuestras Altezas fazen merced al dicho don Christoval e quieren que haya e lieve para si la dezena parte de todo ello quitadas las costas todas que se fizieren en ello por manera que de lo que quedare limpio e libre, haya e tome la dicha decima parte para si mismo, e faga dello a su voluntad, quedando las otras nueve partes para Vuestras Altezas. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Otrosí que si a causa de las mercadurias quel trahera de las yslas y tierras, que assi como dicho es se ganaren o se descubrieren o de las que en trueque de aquellas se tomaran, aqua de otros mercadores naciere pleyto alguno en el logar don el dicho comercio e tracto se terna y fara, que si por la preheminencia de su officio de almirante le pertenecera conocer de tal pleyto plega a Vuestras Altezas que el o su teniente e no otro juez conozcan de tal pleyto, e assi lo provean dende agora.

Plaze a Sus Altezas, si pertenece al dicho officio de almirante segunt que lo tenía el dicho almirante don Alonso Enrique, quondam, y los otros sus antecessores en sus districtos y siendo justo. Johan de Coloma.

Item que en todos los navíos que se armaren paral dicho tracto e negociacion, cada y quando, y quantas vezes se armaren, que pueda el dicho don Christoval Colon si quisiere coniribuyr e pagar la ochena parte de todo lo que se gastare en el armazon, e que tanbien haya e lieve del provecho la ochena parte de lo que resultare de la tal armada. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Son otorgadas e despachadas con las respuestas de Vuestras Altezas en fin de cada hun capitulo, en la, villa de Santa Fe de la Vega de Granada a XVII de abril del año del Nacimiento de Nuestro Señor Mil CCCCLXXXXII.

Yo el Rey [Ferran el Catòlic]. Yo la Reyna [Isabel la Catòlica].

Por mandado del Rey e de la Reyna: Johan de Coloma.

Aquests beneficis van ampliar-se poc temps després, quan els Reis Catòlics van concedir a Colom el títol de “don”, van acceptar que el càrrec de virrei esdevingués hereditari i van atorgar-li l’exclusiva per a llogar naus per a realitzar les expedicions cap al Nou Món.

En definitiva, aquest document resulta molt sorprenent. No és comprensible que després de 7 anys de posposar i rebutjar l’empresa colombina els monarques es mostressin de cop i volta tant generosos amb el navegant. Això s’ha justificat apel·lant a la generositat d’Isabel i el pragmatisme de Ferran, però no té sentit. Si fos així, per què no va aprovar-se el projecte des d’un primer moment? No és comprensible el fet que, després de 7 anys de desconfiança, els monarques es convertissin en uns convençuts de l’empresa colombina i accedissin a les seves pretensions amb aquesta generositat.

Tanmateix, un cop va veure’s la transcendència real que suposava el descobriment colombí per a la monarquia dels Reis Catòlics, aquests van començar a ignorar sistemàticament bona part d’aquestes concessions inicials, i gradualment van anar retallant les demandes de l’almirall i els seus descendents. Finalment, després de múltiples plets judicials, els hereus de Colom van renunciar, el 1556, a moltes de les concessions de les Capitulacions, quan aquestes ja eren paper mullat.