Entrades amb l'etiqueta ‘Història Medieval’

La Bastilla

dissabte, 14/07/2012

Durant el regnat del rei Carles V de França, entre 1370 i 1383, va construir-se a París una gran fortalesa destinada a protegir la Porta de Sant Antoni, a la zona est de la ciutat. Posteriorment ampliat, l’imponent edifici, de 66 metres de llargada per 34 metres d’amplada i 24 metres d’alçada, estava coronat per vuit torres i rodejat d’un profund fossar. En el segle XVI, durant el regnat de Francesc I, la fortalesa ja havia perdut la seva utilitat militar i defensiva com a conseqüència del creixement de la ciutat i va passar a ser emprada per a recepcions reials i com a seu de la tresoreria.

Bastille_Exterior_1790_or_1791.jpg

Seria en el segle XVII quan el cardenal Richelieu convertiria la fortalesa en la presó simbòlica de la monarquia absoluta francesa: a ella hi anaven a parar per ordre reial els opositors i potencials enemics del monarca així com reus il·lustres o aristòcrates, sempre tractats com a presoners en règim especial ja que havien estat tancats a la Bastilla mitjançant les letres de cachet, unes cartes signades del rei (o pels seus ministres) ordenant un empresonament sense judici.

D’entre els detinguts més famosos que per ella passarien destaquem a figures com Voltaire, Brissot o el marqués de Sade (intel·lectuals víctimes de la censura) i el llegendari i misteriós home de la màscara de ferro d’identitat desconeguda (un germà desconegut de Lluís XIV?, Molière?, D’Artagnan?).

450px-Bastille_-_Project_Gutenberg_eText_16962.jpg

800px-La_Bastille_20060809.jpg

Tanmateix, aquest confort que es donava pels presoners de règim especial contrastava amb la realitat que patien els presos comuns, confinats en els calabossos situats a sis metres de profunditat. Per això, als ulls del poble parisenc, la presó de la Bastilla aviat encarnaria el poder tirànic i absolutista de la monarquia i esdevindria una temible presó que marcava el paisatge de la capital francesa i mostrava el poder i l’arbitrarietat del rei. Per això, arribats al període prerevolucionari és habitual trobar demandes sobre la seva destrucció en els quaderns de queixes de la ciutat.

La presa de la Bastilla pel poble de París, el 14 de juliol de 1789, marcaria l’inici de la Revolució francesa. Els parisencs, que ja havien pres abans Les Invalides i s’havien fet amb armament, van marxar cap a la Bastilla conscients que era allà on podien fer-se amb la pólvora necessària per fer servir les armes. En realitat, aquest esdeveniment no va ser gens gloriós ni sagnant i només set presos comuns van ser alliberats. La seva veritable importància va ser només en el terreny simbòlic: el poble expressava el seu descontentament amb el despotisme reial. Dos dies després s’iniciava la demolició de la presó. Algunes de les seves pedres van servir per a la construcció del Pont de la Concorde i amb d’altres van fer-se maquetes a mode de souvenir de l’època. Part dels ciments de la Bastilla encara resten a la vista en la plaça del mateix nom.

Prise_de_la_Bastille.jpg

La idea de crear una plaça i erigir una columna en honor de la llibertat va sorgir el 1792, però el projecte va quedar relegat per les disputes polítiques de l’època. Seria el 1808 quan Napoleó proposaria la construcció d’una gran font amb un gegant elefant de bronze. Així, l’emperador va fer construir una peça de mida natural (de 24 metres d’alçada) que seria destruïda el 1837.

Eléphant_bastille.JPG

L’aspecte actual de la plaça, força allunyat de que segurament correspondria a un símbol nacional d’aquesta envergadura, no va arribar fins després de la Revolució liberal de 1830 que va suposar la caiguda de l’absolutisme de Carles X. Aleshores, el 1840, el rei-ciutadà Lluís Felip va decidir honrar les víctimes d’aquells dies amb l’aixecament de la “Columna de Juliol”, de 52 metres d’alçada i rematada per un geni daurat que simbolitza la llibertat, portant a les seves mans una cadena trencada i una simbòlica torxa eternament encesa. Als peus de la columna jeuen els 700 caiguts de les revolucions de 1830 i 1848.

398px-PlaceBastille20040914A_CopyrightKaihsuTai.JPG

800px-Bastille_Gay_pride.jpg

Traces_la_Bastille.jpg

El naixement de la identitat catalana en l’edat mitjana

dilluns, 25/06/2012

Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

En el cas de Catalunya, la construcció d’aquesta identitat fonamentada en l’elaboració/construcció de la memòria històrica del país arrenca en l’edat mitjana, concretament entre finals del segle XI i inicis del segle XII, tot just dos segles després de la construcció de la realitat política representada.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Tanmateix, en els segles IX i X ja trobem algunes obres històriques que posen de manifest el paper fonamental de l’Església en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític. Per exemple, podem citar la Crònica dels rei francs (939-940) del bisbe Gotmar de Girona, els cronicons dels monestirs de Ripoll i Cuixà (segle XI) o la Memoria historica comitum Ripacurcensium (1078) del monjo Domènec d’Alaó. Podem considerar aquests primers textos com un paradigma del servei de l’Església al poder polític d’unes dinasties comtals necessitades d’una mítica fonamentació que expliqués i justifiqués la seva projecció política.

La gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals. És en aquest context que es redacta la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) al monestir de Ripoll. Aquesta obra, primer esbós d’una història de Catalunya, és la veritable justificació del poder comtal i de la preeminència del casal de Barcelona, tot dotant la figura del comte de Barcelona d’un pretès origen destacat en el servei dels monarques carolingis, els quals li haurien conferit el poder amb el qual es consolidava la puixança de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, l’Església elabora el discurs que busca justificar i recolzar políticament les empreses comtals.

Llegenda_de_Guifré_el_Pilós_-_Gesta_Comitum_Barchinonensium.jpg

Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae

D’aquesta manera, els pilars de la identitat política catalana medieval es fonamenten en la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae juntament amb els Usatici Barchinonae (una recopilació dels usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní, realitzat el 1173) i el Liber feudorum maior (un cartulari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i la resta de cases comtals que van integrar-se en ella, realitzat cap a 1192).

Usatici-Barchinone-usalia-Cathalonie.jpg

Usatici Barchinonae

Liber_feudorum_maior.jpg

Liber feudorum maior

Però, arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort. És en aquest sentit que hem d’interpretar llegendes com la que relaciona el comte de Barcelona amb l’emperadriu alemanya, llegenda que es difon quan Ramon Berenguer IV es troba en tractes amb el Sacre Imperi per incorporar Provença als seus dominis. És a dir, la cançó de gesta actua com a eina de reconstrucció de la memòria catalana i justificació de l’status quo polític.

I a la tasca dels monestirs, al reforçament polític del casal de Barcelona i a la cançó de gesta encara s’hauria d’afegir un quart element que en els segles XII i XIII irromp en la construcció de la identitat i la memòria de Catalunya: la poesia trobadoresca. Una literatura que esdevé el retrat d’una societat idealitzada, una societat medieval imbuïda per l’atmosfera del feudalisme com a marc de les relacions socials del país. Alfons el Trobador (1154-1196) va entendre millor que cap altre el potencial polític d’aquesta literatura en la construcció del país, tant pel prestigi de la cort com per l’efecte derivat de la difusió dels poemes. S’està creant l’ideal del noble guerrer i culte, cúspide de la idealització de la societat feudal. Per això, des de la monarquia es protegirà la literatura al llarg d’aquest període.

trobadorssi.jpg

Geografia de la literatura trobadoresca

Finalment, fins al segle XIII es van anar renovant les Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae, així com d’altres obres eclesiàstiques de justificació i promoció del poder reial, però des d’aquest moment i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans. A més, la visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia tot allunyant-se de qualsevol pretensió d’objectivitat. Finalment, cal tenir present que historien fets contemporanis als narradors, a la manera d’unes memòries modernes, esdevenint el testimoni del seu temps. Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les velles cançons de gesta mentre que d’altres s’atansen a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.

Libre-feyts-fe.jpg

Llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor

Crònica de Bernat Desclot.jpg

Crònica de Bernat Desclot

Crònica_de_Ramon_Muntaner.jpg

Crònica de Ramon Muntaner

Ara bé, cal tenir present que tots aquests elements que configuren la incipient memòria històrica de Catalunya en l’edat mitjana s’encabeixen dins de la cultura eclesiàstica i la cultura cortesana. És a dir, sempre al marge del poble treballador. Aleshores, si això és possible de traslladar al món medieval, què és el que defineix el poble com a català? La llengua catalana, la religió cristiana i la figura del rei, segurament els únics elements que poden permetre una percepció conjunta de la societat catalana en aquest període.

D’aquesta manera, l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.

La Inquisició a Catalunya

dimarts, 29/05/2012

La introducció de la Inquisició a Catalunya data de finals del segle XII quan, el 1194, Alfons el Trobador va promulgar a Lleida un document contra els valdesos (heretges del cristianisme romà), subscrit per alts dignataris de la clerecia i de la noblesa, en el qual se’ls declarava enemics públics de Crist i dels seus regnes. El 1198, Pere el Catòlic va promulgar  una constitució en el mateix sentit. D’aquesta manera, des del segle XIII, podem veure com la Inquisició s’institucionalitza a la Corona d’Aragó, sempre sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies, primer dels valdesos i posteriorment dels càtars.

Raymon_de_Peñaforte.jpg

Ramon de Penyafort

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la inquisició va fer un gran pas endavant cap a la institucionalització amb la figura del dominic Ramon de Penyafort, el qual va configurar-la i va vincular-hi en certa mesura el seu orde de predicadors. D’aquesta manera, el desplegament de la Inquisició era un fet a Catalunya abans del 1240. I en el Concili de Tarragona de 1242 va realitzar-se la codificació definitiva de la institució per acomodar-la dins del context medieval català.

Si bé la Inquisició medieval va actuar fonamentalment sobre les heretgies valdesa i càtara, també van produir-se processos esporàdics i ressonants en el context de l’època, especialment durant el segle XIV, com ara el dels templers, sobre els quals va dictar-se una sentència absolutòria a Tarragona el 1312, o el de l’alquimista i teòleg Arnau de Vilanova, substanciat el 1316, quan ja era mort. Després d’un període força repressiu encapçalat per l’inquisidor Nicolau Eimeric (1356-1399), aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant a la Corona d’Aragó durant el segle XV.

Quan el 1478 els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV la butlla que els permetia organitzar el tribunal del Sant Ofici a la Corona de Castella sota el control directe de la monarquia com a instrument repressiu contra els judaïtzants, Ferran el Catòlic va voler introduir aquesta Inquisició moderna a Catalunya i els altres regnes de la Corona d’Aragó.

Així, el 1481, el rei catòlic va nomenar dos inquisidors, Cristòfol de Gualbes i Joan Orts, per a substituir a València els representants de la vella Inquisició medieval. En resposta, Sixt IV va expedir la butlla Gregis dominici, amb la qual es rectificaven les mesures preses per Ferran i es restaurava la Inquisició eclesiàstica medieval. S’iniciava una dura batalla diplomàtica en la qual s’imposarien els criteris de Ferran el Catòlic: el 1483 Tomás de Torquemada, confessor dels Reis Catòlics, era nomenat Inquisidor general de les corones de Castella i Aragó. Així, la Inquisició era implantada a Saragossa i València (1484), Barcelona (1486), Mallorca (1488), Sicília (1487) i Sardenya (1492), però mai va introduir-se a Nàpols.

L’oposició a la introducció de la nova Inquisició va ser intensa en la Corona d’Aragó, especialment per part de les institucions catalanes, les quals es resistien a la introducció del Sant Ofici perquè el consideraven una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic. D’aquesta manera, la Diputació del General, el Consell de Cent de Barcelona i d’altres institucions, com la cúria episcopal, van resistir-se a acceptar la nova institució de la monarquia. Segons les institucions catalanes, la Inquisició emprava uns procediments judicials que atemptaven contra les lleis i constitucions del país i les seves atribucions topaven amb les pròpies dels tribunals de les institucions catalanes. És a dir, era un conflicte de jurisdiccions.

Tomas Torquemada.jpg

Tomás de Torquemada

Tanmateix, la resistència va ser inútil. El febrer de 1486, el papa Innocenci VIII va destituir tots els inquisidors papals a la Corona d’Aragó. A continuació, Ferran el Catòlic va nomenar Alonso de Espina i Sancho Marín com a inquisidors del Tribunal de Barcelona. El 14 de desembre de 1487 es produïa el primer acte públic de la nova Inquisició a la ciutat comtal: una processó de penitenciats van ser reconciliats amb la fe catòlica en un acte de fe realitzat a la Plaça del Rei. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors, i només vint-i-cinc van ser absoltes. S’iniciava una etapa fosca de la història del país.

Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va suposar la introducció i aplicació d’una mentalitat forana, un eufemisme que evita parlar de mentalitat castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics i que Ferran compartia cegament: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia. El problema, en realitat, era de jurisdiccions, immunitats i privilegis, així com de resistència de les oligarquies catalanes a les tendències autoritàries de la monarquia en detriment del pactisme, tensions que s’estaven reproduint arreu d’Europa en aquest període.

L’inquisidor general a Catalunya no atenia totes les diòcesis del Principat, sinó només les de Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic i Elna. D’aquesta manera, la de Tortosa va ser incorporada a la inquisició valenciana. Sovint es presenta el tribunal com un instrument de castellanització. És només una veritat a mitges ja que alguns inquisidors van ser d’origen català, certament una minoria, però la majoria de càrrecs menors van ser ocupats sistemàticament per gent del país.

Pedro_Berruguete_-_Saint_Dominic_Presiding_over_an_Auto-da-fe_(1475).jpg

Instaurada la Inquisició, l’oposició institucional no va cessar. Així, en cada convocatòria de corts els representants dels braços catalans van presentar queixes contra les actuacions del tribunal i un seguit de propostes per ajustar el funcionament a les lleis catalanes. A més, durant molts anys els consellers de Barcelona van negar-se a acceptar les invitacions dels inquisidors per a participar en els actes de fe celebrats a la capital catalana.

Entre el 1507 i el 1518 les tensions van suavitzar-se temporalment per donar pas a un període de pretesa autonomia inquisitorial catalana amb els nomenaments com a inquisidors del bisbe de Vic i de Lleida Joan d’Énguera (1507-13) i els bisbes de Tortosa Lluís Mercader (1513-16) i Adriaan Floriszoon (1516). Però el 1518 el càrrec es fusionaria i tots els tribunals locals passaren a dependre del Consell de la Suprema. En conseqüència, des d’aquest moment, l’organització i el procediment de la Inquisició va ser comú a Castella i a Aragó.

Els xocs entre la Inquisició i les institucions catalanes van ser habituals des de la introducció de la dinastia dels Àustries. Per exemple, el 1528, podem trobar una causa oberta al Tribunal de Barcelona contra la mateixa Diputació del General, quan aquesta va negar-se a pagar al Sant Ofici les pensions d’uns censals que rebia un condemnat per heretgia.

Torture_Inquisition.jpg

Destaca l’enfrontament de 1532, quan l’inquisidor Fernando de Lloaces va empresonar una sèrie de ciutadans de Barcelona acusats de blasfèmia. Una comissió de juristes i teòlegs, promoguda pels diputats de la Generalitat, els consellers de la ciutat i el bisbe de Barcelona, van dictaminar que l’inquisidor s’havia excedit en les seves competències i les institucions catalanes van obrir un procediment contra Lloaces. La monarquia va haver d’intervenir per aconseguir un sobreseïment mutu del cas.

En realitat, l’actuació de Lloaces contra la blasfèmia a Barcelona era la resposta als procés que la Diputació del General havia iniciat uns mesos abans contra el receptor general de la Inquisició, el qual havia estat acusat de vendre teles i sedes procedents dels béns embargats als condemnats sense el consentiment de la Generalitat que veia com no rebia els impostos derivats de la venda. És a dir, el resultat d’un nou conflicte de jurisdiccions, immunitats i privilegis.

Un altre conflicte institucional destacat entre la Inquisició i la Diputació del General pel xoc de jurisdiccions va esclatar el 1568. En aquesta ocasió, els inquisidors i els familiars dels membres del Sant Ofici van negar-se a pagar els impostos corresponents a la Generalitat. L’escalada de les tensions institucionals, els inquisidors Padilla i Zurita van excomunicar els diputats i oïdors de la Generalitat i van empresonar el diputat Andreu Ferrer. Una nova intervenció reial va permetre arribar a una concòrdia que limitava el nombre de familiars del Sant Ofici i les seves competències.

Lògicament, mentre que les institucions catalanes veien amenaçades les seves jurisdiccions, immunitats i privilegis, els inquisidors del Tribunal de Barcelona representaven el contrapunt i consideraven que la força i la pressió de les lleis i de les institucions del Principat els impedien exercir les seves funcions. En definitiva, el conflicte institucional mai va ser totalment resolt fins el segle XVIII.

Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador

divendres, 25/05/2012

El Cid Campeador, don Rodrigo Díaz de Vivar. Un personatge de llegenda, un mite de la història de Castella que realment va esdevenir un personatge intempestiu del seu temps. Enfrontat amb el rei Alfons VI de Castella, en vida ja va poder llegir sobre les seves gestes gràcies al poema llatí del Carmen Campidoctoris que va escriure un mestre de l’escola catedralícia de Barcelona el 1093. Era un primer exercici de propaganda política sorgit des de Barcelona, el primer dels molts que patiria la figura del Cid al llarg de la història. Donem un cop d’ull a la figura històrica, tot defugint el mite.

El_Cid-estatua-(Parque_de_Balboa).jpgLa tradició ens diu que Rodrigo Díaz va néixer a Vivar, localitat propera a la ciutat de Burgos, cap a 1043. La realitat, però, és que no es coneix la data exacta del seu naixement i el lloc no apareix en cap document que ratifiqui aquesta creença. Sobre la data de naixement els dubtes s’esvaeixen gràcies a la documentació posterior: sabem que cap a 1063 el Cid ja era un soldat, en conseqüència havia de néixer cap a la dècada de 1040.

El llinatge de Rodrigo Díaz era molt antic en la comarca de Vivar: era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Així, en una època en la qual la guerra era la mateixa vida, el Cid provenia d’una família nobiliària emergent que gaudia de la plena confiança del monarca castellà Ferran I, rei enfrontat amb l’alta noblesa castellana i amb la tradicional noblesa lleonesa (de la qual provindria la dona del Cid, Ximena). Alguns cronistes indiquen que el seu pare, Diego Laínez, seria descendent dels mítics jutges castellans.

Orfe des de molt jove, Rodrigo Díaz va ser criat a la casa de l’infant Sanç, fill de Ferran I de Castella. La primera fita de la vida de Rodrigo arriba amb la presumpta venjança sobre el comte de Lozano, el qual hauria ofès el seu pare. Aquest comte de Lozano seria, segons alguns autors, el pare de la futura esposa de Rodrigo Díaz, Ximena. En realitat la dada no és correcta, però serveix per engrandir la llegenda. El conflicte entre l’amor i el deure cavalleresc estava servit. Era el primer dels episodis d’una vida que ens arriba rodejada d’èpica.

Amb l’arribada de Sanç II al tron de Castella, el 1065, el Cid va convertir-se en el seu alferes reial. La relació amb el monarca és tensa, però els uneix un objectiu comú: la política de pillatge sobre les ciutats musulmanes. Sanç II tindrà en Rodrigo al fervorós cavaller que rivalitza amb tots els seus enemics per complaure el monarca i facilitar la seva política.

És en aquest període quan Rodrigo Díaz comença a assolir la seva fama. El 1066, la seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés, la batalia irurada pel domini d’uns castells va fer que Rodrigo es guanyés el sobrenom de Campeador. Aquest va ser un episodi força desfigurat per la llegenda i confús en el seu significat (va ser una batalla judicial o una escaramussa nobiliària?). Un any després, el 1067, la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa va comportar que rebés el títol de Cid. És el període daurat del personatge.

Armiger_regis_1098-1109.jpg

Sanç II de Castella

A partir de la mort de Sanç II, la trajectòria política del Cid oscil·la entre la seva vinculació al rei de Castella, al comte de Barcelona i al rei musulmà de Saragossa.

Amb l’arribada al tron d’Alfons VI, Rodrigo Díaz va perdre el seu càrrec d’alferes. Tanmateix va continuar al servei de la corona indicant al rei el camí a seguir: cobrament de pàries, compra de nous arnesos per a la cavalleria, creació d’una companyia de cavallers, subjecció de la noblesa a la política imposada des de la cort, promoció social dels infants, ocupació de la frontera amb homes de confiança… En definitiva, lleialtat al rei. En resposta, Alfons VI va afavorir la carrera del Cid possibilitant el matrimoni d’aquest amb Ximena Díaz, filla del comte d’Oviedo i neboda del mateix rei Alfons.

AlfonsoVI_of_Castile.jpg

Alfons VI de Castella

L’enemistat amb el rei de Castella esclataria aviat. El Cid demostrava cada cop una personalitat més excessiva en les seves missions. Havia creat la seva pròpia mainada de soldats, educant els seus homes per a servir-lo. Massa personalitat en temps de reforçament del poder reial. Així, arran d’una cavalcada que Rodrigo va realitzar contra el regne de Toledo el 1081, sense la necessària autorització reial, el Cid va ser expulsat de Castella. Era el primer desterrament.

El nou destí del Cid seria Barcelona, malgrat que el Cantar de Mio Cid omet l’episodi. A la ciutat comtal va poder presenciar l’enfrontament entre dos germans que lluitaven pel poder des de concepcions ben diferents: Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Rodrigo Díaz oferiria els seus serveis als monarques com a recaptador de les pàries de València, Dènia i Múrcia, a més d’exercir el control sobre el tràfic d’esclaus. Els seus serveis, però, va ser rebutjats. A més, sembla que va produir-se algun episodi de violència a la cort de Barcelona, com a conseqüència del qual el Cid va ferir un nebot dels comtes i va veure’s obligat a abandonar la ciutat.

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-II-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer II

Aleshores, el Cid va oferir els seus serveis al rei musulmà de Saragossa, Yūsuf al-Mu’tamin. S’iniciava una ambigua i interessada relació amb el món musulmà: aliança amb Saragossa i enfrontament amb València.

El rei de Saragossa estava enfrontat amb el seu germà al-Munḏir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, el qual va cercar el suport del comte de Barcelona i del rei d’Aragó. El Cid va derrotar les tropes de Berenguer Ramon II a Morella, a mitjans de 1082. Berenguer Ramon II i el Cid van topar diverses ocasions, però la més important va produir-se al pinar de Tévar, a Morella, el 1090. El comte de Barcelona va ser derrotat i fet presoner juntament amb molts dels seus cavallers, d’entre els quals destacava la figura de Guerau Alemany de Cervelló. El conflicte va acabar amb la fixació d’un rescat per vuitanta mil marcs d’or de València, quantitat que el comte va haver de pagar per la seva llibertat. Rodrigo Díaz s’havia convertit en el veritable dominador de la regió.

Enfrontat amb el comte de Barcelona i amb el rei de Castella, Rodrigo Díaz va veure’s obligat a romandre en l’orient peninsular. Davant la presència del perill almoràvit i davant l’ofensiva castellana sobre el territori, el Cid va edificar una sòlida entesa amb tots els sobirans d’aquestes terres. Per exemple, Berenguer Ramon II va pactar el casament de la filla del Cid, María, amb el seu nebot Ramon Berenguer III.

cid.jpg

En realitat, l’etapa final de la vida del Cid és una constant d’aventures cavalleresques sense cap altre objectiu que l’obtenció del botí derivat de la guerra. Així, el 1094, Rodrigo Díaz va conquerir València i va permetre’s portar des de Castella a la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Oficialment, aquesta conquesta es va realitzar en nom del monarca castellà, però en realitat Rodrigo havia actuat amb total independència respecte d’Alfons VI. Totalment desvinculat de Castella en la pràctica, el 10 de juny de 1099, el cavaller Rodrigo Díaz moria al llit com un bon cristià.

Inicialment, el cadàver del Cid va ser enterrat en la catedral de València. Tanmateix, la caiguda de València en mans dels almoràvits, el 1102, va obligar Ximena a abandonar la ciutat, tot emportant-se les despulles mortals del Cid cap a terres castellanes. Durant el camí cap a Castella, en direcció al monestir de Cardeña on havia de ser enterrat, va produir-se algun tipus d’escaramussa que donaria lloc a la llegenda de la victòria pòstuma del Campeador. Un episodi gens èpic per a la literatura posterior.

Otger Cathaló

dijous, 24/05/2012

Corria el segle XV, en el context de la introducció de la dinastia dels Trastàmara, quan els catalans van veure’s necessitats de fabricar un personatge pioner de la Reconquesta que no tingués relació ni amb els carolingis ni amb el Don Pelayo castellà. D’aquesta manera va sorgir Otger Cathaló, un personatge fabulós, llegendari i autòcton, imaginat i construït per a explicar l’origen del mot català i donar uns precedents catalans anteriors a la intervenció franca i totalment independents d’aquesta.

20100217225925-otger-1.png

Otger Cathaló

En conseqüència, l’articulació d’aquesta llegenda com a fonament històric de Catalunya obeïa a dos tipus d’interessos: d’una banda, la idea de presentar un nucli català primigeni autònom, previ a l’arribada dels francs i a la Marca Hispànica, una idea necessària pels continuats litigis amb França que marquen la història medieval catalana, especialment en el segle XV; i de l’altra, la justificació del poder de la noblesa i la defensa d’una actitud pactista extrema, just en un moment en el qual el poder reial tendia a enfortir-se de la mà dels Trastàmara i l’edificació dels Estats moderns autoritaris.

La llegenda va aparèixer per primer cop en diverses versions manuscrites de començament del segle XV, mai abans. Va ser el cronista Pere Tomic qui en la seva Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438) va indagar sobre la Catalunya precomtal i va descobrir al món la figura del cavaller germànic Otger Cathaló com a nou i veritable mite fundacional de Catalunya. L’obra de Tomic va gaudir d’èxit i va imprimir-se el 1495 per reeditar-se en diverses ocasions al llarg del segle XVI. Igualment, la llegenda apareix també en l’obra Commentaria super Usaticis Barchinone del jurista Jaume Marquilles, acabada el 1448.

Otger Cathaló simbolitzava l’origen de la reconquesta catalana, la figura pionera de la lluita contra els musulmans després de la desfeta de la Hispània visigòtica. És a dir, un Don Pelayo a la catalana. Un personatge cavalleresc que va encapçalar la guerra de reconquesta contra els sarraïns, una lluita autònoma en la qual no participarien ni carolingis ni gots. L’origen del nom Otger derivaria probablement de l’epopeia carolíngia d’Otger el danès que té les seves arrels en les Gesta Karoli Magni ad Carcasonam et Narbonam, obra ben coneguda a Catalunya almenys des de 1345.

Otger Cathaló seria alemany, tot i que d’altres versions el farien francès, i com a conseqüència del seu cognom apareixeria el mot Catalunya. Així, segons la llegenda, Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana. Se li atribueix una batalla contra els musulmans a Empúries el 735, tres anys després de la Batalla de Poitiers en la qual els carolingis van derrotar i frenar l’avenç dels musulmans, setge en el qual va morir.

Presumptament, Otger estaria acompanyat per nou barons que es correspondrien amb tres llinatges, llinatges que serien el fonament de la noblesa catalana. Aquests barons serien la versió catalana dels Neuf Preux, designats així pel poema francès Veux du paon, de Jacques de Longuyon (1313). D’aquesta manera, els nou barons de la fama es correspondrien amb els fundadors d’algunes de les grans nissagues nobiliàries catalanes: els Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill.

Aquesta primitiva fundació, així com l’autoritat territorial d’aquests barons, la van confirmar els emperadors francs en entrar al Principat perquè, en memòria del príncep Cathaló, l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com a Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. De la mateixa manera, aquí tindríem l’origen mític del pactisme, quan els barons catalans van pactar el seu vassallatge amb Carlemany.

D’altra banda, segons Tomic, i en un altre exemple de justificació del present mitjançant la llegenda esdevinguda història, els pagesos de remença serien els cristians castigats per Lluís el Pietós perquè estant sotmesos al domini dels musulmans, no van rebel·lar-se quan van arribar els carolingis. Aquesta suposada covardia dels avantpassats dels pagesos de remença justificaria l’existència dels mals usos en un moment en el qual el conflicte pagès començava a prendre força.

Com es pot veure, els mals usos de la memòria històrica no són patrimoni exclusiu del present. La història sempre ha estat una arma en la qual cercar arguments en favor dels bàndols polítics. En aquest cas, en el segle XV, va construir-se una llegenda elevada a la categoria d’història i que va perllongar la seva influència fins el romanticisme del darrer terç del segle XIX, amb algunes revifalles residuals en el segle XX. La defensa dels interessos polítics, econòmics i socials de la noblesa i l’oligarquia va donar lloc a una narració mistificadora. Falsa.

El cardenal Cisneros

dijous, 3/05/2012

El cardenal Cisneros és una de les principals figures polítiques i religioses del període fundacional de l’Estat modern de la Monarquia Hispànica. Nascut a Torrelaguna (Madrid) el 1436, Gonzalo Jiménez de Cisneros, frare franciscà, va ser assessor de l’Estat dels Reis Catòlics, inquisidor general de Castella i regent del regne a la mort de Ferran el Catòlic. Va morir el 1517 a Roa de Duero (Burgos).

Cisneros.jpgFill d’una família d’hidalgos empobrits, en la seva joventut Cisneros va estudiar teologia a Alcalá de Henares i Salamanca. Després d’ordenar-se com a sacerdot a Roma, va ser designat com a arxipreste d’Uceda, càrrec en el qual va començar a destacar per les seves idees renovadores que van portar-lo a presó. La protecció del cardenal González de Mendoza permetrien, però, que Cisneros es lliurés de complir bona part de la condemna i conservés l’arxiprestat.

Sembla ser que aquests fets van afectar profundament el jove Cisneros, el qual va patir una crisi espiritual que el portaria a ingressar en l’ordre franciscana i retirar-se en el convent de La Salceda. Allí canviaria de nom, Gonzalo deixava pas a Francisco Jiménez de Cisneros en honor de Sant Francesc d’Assís. Durant set anys la seva activitat es reduiria a la vida monacal a La Salceda.

Amb motiu de la conquesta de Granada (1492) i el nomenament de fra Hernando de Talavera com a arquebisbe de la diòcesi granadina, va restar vacant el càrrec de confessor de la reina Isabel la Catòlica. Aleshores, per recomanació del cardenal González de Mendoza, Isabel va designar Cisneros com a confessor. Cisneros aviat es guanyaria la confiança de la reina i es convertiria en un conseller oficiós. Era l’inici d’una carrera política brillant.

Nomenat provincial dels franciscans i arquebisbe de Toledo a partir del 1495, després de la mort del seu protector González de Mendoza, Cisneros va impulsar la tasca reformista per restablir la puresa de l’orde de Sant Francesc i per frenar les immunitats i els privilegis del clergat secular. Tot i que el nou arquebisbe era considerat com una persona superba, en un gest d’humilitat, sota les seves luxoses vestidures sempre va portar el seu hàbit franciscà.

El 1499, el cardenal Cisneros va traslladar-se a Granada, on va emprendre una política de conversió ràpida dels mudèjars. En un primer moment la seva política va assolir bons resultats, però aviat les coses es complicarien i el zel excessiu en la política religiosa va contribuir a desencadenar l’esclat d’una guerra de guerrilles a Las Alpujarras. Tres anys després, el 1502, Cisneros va obtenir dels Reis Catòlics l’ordre que obligava els mudèjars del regne de Castella a convertir-se o emigrar. El dogma religiós com a política d’Estat s’imposava novament.

El moment clau en la biografia de Cisneros arribaria, el 1504, a la mort de la reina Isabel. La crisi successòria derivada de l’enfrontament entre Ferran el Catòlic i Felip el Bell, amb la malaltia mental de Joana la Boja com a transfons, van convertir el cardenal en la personalitat clau de la transició, l’element moderador en el trànsit cap a l’època moderna. Així, en morir Felip el Bell prematurament, el 1506, Cisneros va constituir un govern de regència a Castella per comandar la crisi política.

cardenal cisneros.jpg

Coherent amb la seva visió de l’Estat dinàstic, el cardenal Cisneros va defensar la fortalesa de la monarquia enfront de les bandositats nobiliàries, tot aglutinant les minories dirigents castellanes mentre esperava el retorn del rei Ferran el Catòlic per exercir la regència del regne. Aquesta postura va valdre-li el capel de cardenal, atorgat pel Papa.

Durant la regència castellana de Ferran el Catòlic, Cisneros va impulsar una vigorosa política de conquestes al nord d’Àfrica (Mazalquivir i Orà). Posteriorment, el cardenal es convertiria en l’home més poderós del regne en convertir-se en Inquisidor general. Igualment, en aquest període va realitzar una gran activitat cultural, amb la fundació de la Universitat d’Alcalá, a la qual va dotar d’un temple magistral que garantia una pensió vitalícia als magisteris universitaris, i la preparació de la famosa Políglota Complutense.

Sempre fidel a la causa del Rei Catòlic i a la concepció que aquest havia defensat sobre l’estructura constitucional de la Monarquia Hispànica, Cisneros es faria càrrec de la regència dels regnes de Castella després de la mort de Ferran, el 23 de gener de 1516. Confirmat en el càrrec de regent pel futur Carles V, Cisneros es va veure obligat a afrontar diferents intrigues de palau, des de frustrades rebel·lions nobiliàries fins a intents de subversió protagonitzats pels consellers flamencs del mateix Carles V. De la mateixa manera, va desfer un intent francès per annexionar-se Navarra i va defensar la península contra el corsari Barba-rossa.

El 8 de novembre de 1507, quan es trobava de camí cap a Valladolid per entrevistar-se amb Carles V, va morir a Roa de Duero. Desapareixia un dels homes que havia contribuït decisivament en la configuració de Castella com un Estat modern.

Germana de Foix

dimarts, 17/04/2012

Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

Germaine_de_Foix.jpg

Germana de Foix

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.

La monarquia dels Reis Catòlics, una potència europea

dimecres, 11/04/2012

En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes del regne. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics, els quals, després de la conquesta de Granada, van sentir-se lliures per actuar en l’escenari europeu amb l’objectiu de convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més poderosa del Mediterrani.

En aquest context, Ferran el Catòlic va imposar els seus plantejaments i va convertir-se en l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó sota els principis que fins aquell moment havien caracteritzat la política exterior catalana de la baixa edat mitjana. Així, els Pirineus i Itàlia van ser els grans escenaris sobre els que el monarca va fixar els objectius polítics, diplomàtics i militars de la monarquia. L’habilitat diplomàtica i la superioritat militar dels exèrcits convertirien la monarquia dels Reis Catòlics en una gran potència europea.

reyes-catolicos.jpg

Aliances matrimonials. Els Reis Catòlics van realitzar una estudiada política d’aliances matrimonials amb Portugal i la casa de Borgonya. Aquesta va ser una de les principals armes de la diplomàcia hispànica dissenyada per Ferran el Catòlic, ciment de bona part del poder territorial de la monarquia hispànica dels Àustries en el segle XVI.

politica-matrimonial-de-los-reyes-catolicos1.gif

Respecte de Portugal, la primogènita dels Reis Catòlics, Isabel, va contraure matrimoni amb el príncep hereu Alfons de Portugal. Tanmateix, la prematura mort del príncep, el 1491, va comportar que, amb l’objectiu de salvar l’aliança hispano-portuguesa, Isabel es casés amb Manuel I, el mateix rei portuguès, per convertir-se en reina. El matrimoni, però, va ser desgraciat, amb la mort de la reina (1498)i el seu fill Miquel en poc temps (1500). Una nova unió, ara entre Maria, la quarta filla dels Reis Catòlics, i el rei Manuel I certificaria l’aliança.

D’altra banda, l’aliança amb la casa de Borgonya va realitzar-se mitjançant el casament de l’infant Joan d’Aragó amb Margarida d’Àustria (1497) i de Joana la Boja amb Felip el Bell (1496). Fruit d’aquestes aliances matrimonials amb els Habsburg, el futur rei Carles V podria regnar sobre la Monarquia Hispànica, els Països Baixos i el Franc Comtat, a més de convertir-se en emperador de l’Imperi.

Els Pirineus recuperats. Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts per la Corona d’Aragó com a penyora a França pel suport donat a Joan II durant la guerra civil catalana. Així, el monarca va signar amb Carles VIII de França el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França. Però aquest acord tenia una clàusula que permetria a Ferran participar en la política italiana: la Monarquia Hispània es mantindria al marge sempre que la presència francesa no vulnerés els interessos de la Santa Seu.

Politica-exterior-de-Espana-con-los-Reyes-Catolicos.jpg

L’ocupació del sud d’Itàlia. Carles VIII, i més tard el seu successor Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols tot reivindicant els drets adquirits per la casa d’Anjou. D’aquesta manera, Carles VIII va conquerir el regne, sense grans dificultats, el 1494-1495. Ara bé, des del rei Alfons el Magnànim aquest territori havia estat vinculat a la Corona d’Aragó i Ferran va buscar la manera de combatre l’expansionisme francès. El rei catòlic no podia permetre aquesta intromissió. I va trobar una justificació. Com que el regne era feudatari de la Santa Seu ja tenia l’excusa que necessitava per intervenir.

D’aquesta manera, va esclatar la guerra entre les tropes dels Reis Catòlics, d’una banda, i les franceses, de l’altra. La Monarquia Hispànica entrava en la política italiana transformant els vells interessos mediterranis del casal de Barcelona en un element més de la política de l’Estat dinàstic articulat per Ferran i Isabel. Una conquesta del passat es convertia en la guerra del futur.

fernandez_cordoba01.jpg

Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán

Els exèrcits hispànics van ser comandats per Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Braç executor de la política bèl·lica de l’Estat dinàstic, el Gran Capitán va convertir-se en el líder de l’exèrcit. Un exèrcit nou. La cavalleria medieval va donar pas a un nou model en el qual dominava la infanteria, les coronelías, composades per quatre companyies, integrades per entre dos-cents cinquanta i tres-cents homes, recolzades en la poderosa cavalleria i el foc de l’artilleria. Gràcies a les reformes de l’exèrcit, El resultat de la guerra va ser clarament favorable a Ferran, el qual, gràcies a les victòries de Cerignola i Carigliano de 1503, va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt de territoris de la Corona d’Aragó (1504).

La incorporació de Navarra. A més, la rivalitat entre França i la Monarquia Hispànica va permetre Ferran acabar amb la independència del regne de Navarra, territori que s’estenia des de Pau fins a Pamplona. La franja sud del regne, amb frontera als Pirineus, va incorporar-se a la Corona de Castella, conservant aquest territori les seves lleis, costums, institucions i una àmplia autonomia fiscal.

Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses. En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.

El Sant Sudari

dilluns, 2/04/2012

Relíquia o falsificació? És l’eterna pregunta que associem a parlar del Sant Sudari, la síndone conservada a la Catedral de Torí, la tela que teòricament va embolcallar el cos de Jesús després de la seva mort. Un llençol de lli de 4,36 metres de llargada per 1,10 metres d’amplada sobre els quals podem observar clarament dues línies fosques, triangles blancs, marques de cremades (produïdes en l’incendi de 1532)… i una doble imatge d’un home mort per crucifixió. Vertadera o falsa, la història del Sant Sudari és certament excepcional.

el-rostro-de-la-sabana-santa-podria-ser-la-cara-de-jesus-de-nazaret.jpg

Segons les Escriptures, després de la seva mort, el cos de Jesús, seguint la tradició jueva, va ser embolcallat en aquest llençol de lli per ser dipositat al sepulcre. Tres dies després, com a conseqüència de la resurrecció, a la tomba estava buida. Tot i que no es menciona en els textos bíblics, la tradició ens diu que els apòstols només van trobar la síndone dins de la tomba. Des d’aquest moment, alguns estudiosos asseguren que la pista del sudari es perd per sempre més. Però, en canvi, els defensors de l’autenticitat de la relíquia reconstrueixen la seva història: en el segle IV es trobaria a Urfa (Edesa, Turquia), posteriorment passaria a Istanbul per acabar reapareixent a França en el segle XIV.

Com va arribar la síndone a França? Hem de creure que a través dels templers. El seu propietari era Godofred de Charny, un cavaller relacionat amb l’ordre del Temple, el qual mai va aclarir el seu origen, però va fer construir una església per acollir la relíquia: Santa Maria de Lirey, el 1355. El peregrinatge dels fidels per agenollar-se davant l’exhibició de la relíquia aviat acabaria derivant en un gran negoci per a la ciutat. Aquest és l’origen de la veneració d’un objecte que mai s’ha acabat de provar que fos autèntic.

sabana santa.jpg

El 1453, la família De Charny va haver de vendre el sudari al duc Lluís I de Savoia, qui va continuar exhibint la relíquia mitjançant exposicions itinerants fins que Sixte IV va autoritzar la construcció de la Santa Capella del Sant Sudari a Chambéry. Un incendi a la capella, el 1532, va fer malbé la síndone, però la figura va salvar-se, fet que va permetre un increment del seu caràcter misteriós. El 1578, el duc Emmanuel Filibert de Savoia va traslladar el sudari a Torí perquè l’arquebisbe de Milà, Carles Borromeo, pogués venerar-la. La relíquia mai més tornaria a França. El 1694, s’instal·lava definitivament en la catedral de Sant Joan Baptista de Torí.

La primera vegada que la silueta del cos torturat va poder ser vista en tota la seva extensió va ser el 1898. En aquelles dates, l’advocat italià Secondo Pia va realitzar una fotografia del llençol on es podia comprovar que, efectivament, es dibuixava la silueta d’un home amb barba, cabells llargs, ulls tancats i que presentava senyals de tortura. La curiositat és que el llençol mostrava una imatge en negatiu de la figura. És a dir, la imatge es mostrava a la inversa de com havia estat embolcallada com a conseqüència de la radiació. Podria ser conseqüència d’un tractament de tipus fotogràfic emprat segles abans de la invenció de la fotografia per a crear una falsificació quasi perfecta?

sacra_sindone_gesu_coperto_dal_sudario_illustrazione_di_giulio_clovio_01.gif

Des d’aleshores, el Sant Sudari ha estat analitzat en múltiples ocasions. S’han investigat les taques, les senyals de tortura que presenta el cos, el rostre que s’hi dibuixa, les empremtes dels claus, la composició del teixit… Fins i tot la NASA va realitzar un estudi que va permetre representar en relleu la cara del mort. Una imatge que coincideix amb massa exactitud amb la imatge iconogràfica de Jesús que la imatgeria cristiana medieval va crear. Massa perfecte, massa coincident.

Una altre cop a l’autenticitat de la relíquia va portar-la l’estudi del carboni 14 de la síndone. Segons els anàlisis publicats el 1988, tres laboratoris coincidien en afirmar que el llençol havia estat confeccionat entre 1260 i 1390. Aquesta datació coincideix amb una exactitud massa precisa amb la seva aparició a la França medieval. Fins i tot l’Església va haver d’acceptar els resultats dels anàlisis científics. Ara bé, el 2005 va aparèixer un nou informe que qüestionava la validesa dels estudis perquè s’haurien realitzat en una zona restaurada del llençol, no en una part original. I la polèmica encara avui es manté ben viva.

Shroud_positive_negative_compare.jpg

A més, existiria un complement a la síndone. Una relíquia complementària. Es tracta del Sudari d’Oviedo, el mocador de lli que hauria cobert el cap de Jesús en la tomba. En aquesta relíquia, que la tradició situa a la Hispània visigòtica en el segle VII, s’hi poden observar taques de sang que els estudiosos consideren que coincideixen amb la síndone de Torí.  Més llenya al foc.

Sigui autèntica o una falsificació, la realitat és que la relíquia és un bon reflex de la societat humana: cada persona hi veu el que vol veure. Veritable o falsa, el seu valor és simbòlic. Tant se val si va ser falsificada en la França del segle XIV o si realment és el testimoni de la resurrecció de Crist. És un misteri, i la religió cristiana es basa en el misteri, en la creença irracional en la vida després de la mort. És un enigma històric que es reflexa en el lli. La història i la religió corren per camins separats. I és bo que sigui així.

L’expulsió dels jueus

dissabte, 31/03/2012

Els jueus ocupaven un lloc destacat en la història medieval dels regnes peninsulars hispànics. Així, en les ciutats dels regnes cristians era habitual trobar una comunitat jueva activa, dinàmica i pròspera. Generalment, aquests jueus s’especialitzaven en l’exercici de determinades professions: la medicina, l’astrologia, les activitats comercials i financeres, etc. Fins i tot va arribar a existir una oligarquia jueva, rica i escèptica, amb una considerable influència social.

Per contra, en el context de la crisi de la baixa edat mitjana, la immensa majoria de la població cristiana es trobava empobrida. El contrast entre un poble empobrit i una oligarquia jueva enriquida potenciaria l’antisemitisme latent entre la població. Els jueus aviat es convertirien en els responsables de totes les dificultats. I els sermons exaltats dels monjos mendicants excitarien encara més la còlera popular. Eren el boc expiatori preferent. Això explica els esclats antisemites, el pogroms, que a finals del segle XIV van esclatar per tota la geografia cristiana peninsular.

Tot havia començat a Sevilla, el 1391, quan una massa enfervorida pels sermons d’un eclesiàstic d’Écija va destruir la jueria. Poc temps després passaria el mateix a Ciudad Real, Cuenca, Toledo o Burgos. I l’esclat arribaria a la Corona d’Aragó a través de València i Mallorca. Finalment, a l’agost, el conflicte s’estenia a Barcelona amb l’assalt del call i una gran matança de jueus. Trist corol·lari d’un període de decadència, hem d’entendre els pogroms com la resposta al sentiment d’inseguretat de les masses populars davant dels canvis socioeconòmics que comportava la crisi de la baixa edat mitjana.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La religió medieval és un fet social, en el qual la religiositat esdevé també una arma ideològica de primer ordre. La qualificació dels jueus com a poble deïcida que podem resseguir en la iconografia goticista del període, amb la Passió de Crist com a eix central, ens condueix a la seva identificació amb els criminals. Això, sumat a les estretors i la misèria que patien les classes populars, va permetre el deliri de la massa. Els fets de 1391 ens mostren la part més fosca de l’imaginari social baixmedieval: la connexió entre el sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana.

Les conseqüències dels assalts: la fugida, la resistència o la conversió. Ara bé, la conversió de gran nombre de jueus, esdevinguts cristianos nuevos, continuarà derivant en problemes socials. El baptisme cristià assimila els conversos amb els cristians i, per tant, legalment, ara ja poden participar dels consells municipals, aliar-se obertament amb la noblesa i mantenir les seves activitats financeres i comercials. L’antisemitisme dels fanàtics no desapareix amb la conversió. Al contrari, s’agreuja.

El 1478 es crea el Tribunal de la Inquisició. La seva tasca: la persecució dels conversos que mantinguessin pràctiques religioses judaïtzants. Abans, però, el projecte polític de la unitat religiosa que encarnen els Reis Catòlics ja s’havia posat en marxa amb els jueus que no s’havien convertit i s’havien resistit a l’emigració. El 1476 es recuperen velles pràctiques discriminatòries a la Corona de Castella: s’obliga els jueus a portar símbols distintius, se’ls prohibeixen els vestits luxosos i emergeixen antics textos que suggereixen la reclusió dels jueus en els calls. La introducció de la Inquisició seria l’element que acabaria de reforçar un antisemitisme cada cop més passional. Irracional i fanàtic.

El 31 de març de 1492, quan encara es trobaven a Granada resolent els darrers detalls de l’ocupació de la ciutat, els Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió: “Mandamos echar y echamos de todos nuestros reynos y senyorios occiduos y orientales a todos los judíos y judías, grandes y pequenyos, que en los dichos reynos y senyorios stan y se fallan”. És a dir, els monarques expulsaven els jueus de les terres de realeng i de les ciutats sota el seu domini directe, a la vegada que ordenaven a nobles, patricis, abats i mestres dels ordres militars que imitessin l’ordre en les seves jurisdiccions.

429px-Alhambra_Decree.jpg

Els jueus tenien quatre mesos per abandonar els regnes hispànics, tot i que podien quedar-se si es batejaven. Un cop superat el termini de gràcia, es determinaria la confiscació dels seus béns i la mort dels no exiliats que fossin detinguts. L’expulsió era irreversible. En conseqüència, no restava opció: exili o conversió. Exclusió o integració. És el reconeixement d’un fet religiós contrari a la doctrina de l’Estat: els jueus no poden tenir una existència reconeguda en el nou ordre polític construït pels Reis Catòlics.

La repressió posterior sobre els conversos judaïtzants neix per instaurar el nou ordre polític, social i religiós que el decret aspirava a legitimar. D’aquesta manera, els jueus es convertirien en víctimes de la violència d’Estat. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent. El bé comú dels regnes hispànics comportava, exigia, l’expulsió dels jueus. L’odi antisemita del poble, l’animadversió per la pràctica de la usura (practicada només per una minoria) o l’aliança amb la noblesa són factors que expliquen l’expulsió i la repressió posterior. Però només de forma parcial. El darrer i principal motiu dels fets de 1492 és la lògica política de l’Estat: la cohesió social dels regnes de la monarquia depenia de la unitat religiosa. És l’Estat intransigent i fanàtic.

Expulsión_de_los_judíos.jpg

Després del decret del 31 de març va començar el gran dilema jueu: convertir-se o dir adéu a Sefarad? Alguns van optar per quedar-se a la seva pàtria i van córrer a les esglésies per batejar-se. D’aquesta manera va sorgir una segona onada de conversos, un grup susceptible de caure en mans de la Inquisició davant del primer símptoma de dubte sobre la seva fe. Uns 50.000 jueus van preferir el baptisme abans que l’exili.

D’altres van optar per l’exili. Alguns arriben a Portugal. Uns altres marxen cap a d’altres països d’Europa, el nord d’Àfrica o Turquia. És el naixement de les comunitats sefardites, lligades a la llengua, el folklore i els costums del seu país d’origen.

Quines conseqüències va tenir l’expulsió dels jueus per a la monarquia hispànica? El debat historiogràfic es manté obert. Alguns autors veuen en aquest fet un origen remot de la decadència hispànica com a conseqüència de la pèrdua que hauria suposat la desaparició d’una comunitat pròspera i dinàmica en el camp econòmic. D’altres redueixen l’impacte d’aquest fet.

expulsion judios de españa.jpg

No existeix un consens entre els historiadors sobre el nombre de jueus que residien en els regnes hispànics. La forquilla ens porta des dels 200.000 fins els 80.000. En qualsevol cas, la xifra no és realment important, perquè el drama humà no pot resumir-se mai en números. L’expulsió i les seves conseqüències no poden explicar-se exclusivament mitjançant la demografia. És obvi que una pèrdua del 3% de la població (uns 100.000 jueus a Castella i uns 12.000 a la Corona d’Aragó) no podia ser demogràficament greu i perjudicar excessivament la pràctica econòmica. Així, en el sentit demogràfic, l’impacte va ser limitat. De la mateixa manera, en el camp econòmic, l’expulsió hauria creat una crisi temporal, breu i limitada, que no hauria comportat cap efecte negatiu en el desenvolupament comercial i financer.

Ara bé, més enllà de la fredor dels números dels demògrafs i els economistes, mai es podrà mesurar el drama humà que l’expulsió va provocar en milers de famílies i els efectes culturals derivats de la pèrdua de la població jueva. L’expulsió era una mesura inhumana, que potser no és un element quantificable però forma part de la història. I segurament aquest drama sigui la part més important.