Entrades amb l'etiqueta ‘Història i Historiografia’

Del Renaixement a la Il·lustració: cap a una Història científica

dilluns, 17/05/2010

Al llarg del Renaixement, entre els segles XIV i XV, a les ciutats estats italianes, d’entre les quals cal destacar en especial Florència, es revolucionarien les concepcions politico-històriques, conduint-les cap a nous models interpretatius.

D’aquesta manera, el retorn al passat grecoromà que propugnaven els humanistes va tenir com a resultat més important la separació entre la teologia i la història, per l’estudi de les quals va recuperar-se els principis de l’Antiguitat clàssica. Tanmateix, en fer servir el model dels historiadors romans, la història humanística del Renaixement va convertir-se en una font d’ensenyaments polítics i morals que tornava a abusar del sistema dels discursos posats en boca dels grans personatges estudiats.

L’humanista Leonardo Bruni (1370-1444) va obrir aquest corrent intel·lectual, destacant com a representants més destacats les obres de Maquiavel i Guicciardini.

Nicolau Maquiavel (1469-1527) va analitzar la teoria del govern i la mateixa figura del príncep o governant. Aquest florentí va interpretar la història dins d’unes coordenades estrictament humanes i amb una dimensió social. Així, per exemple, a la seva Istorie fiorentine es va proposar d’explicar la història de Florència atenent als conflictes socials que s’hi havien produït per tal de comprendre els fracassos de la república.

Maquiavel.jpg

Nicolau Maquiavel

Per la seva banda, el filòsof i historiador Francesco Guicciardini (1483-1540) va continuar amb aquesta renovació de la història a la seva Storia d’Italia, obra en la qual va aportar una nova exigència de rigor en l’ús de les fonts.

En paral·lel, a Roma van aparèixer els primers intents de crítica històrica sobre els documents amb les obres de Lorenzo Valla (1407-1457).

Amb posterioritat, a la França de la segona meitat del segle XVI, amb les obres dels intel·lectuals Étienne Pasquier (1529-1615) i Jean Bodin (1530-1596) va desenvolupar-se la crítica de les fonts i van aparèixer les primeres temptatives de realitzar una història econòmica que pretenia explicar la revolució dels preus del segle XVI a partir de l’arribada d’or procedent d’Amèrica.

D’altra banda, el descobriment i la colonització d’Amèrica, en posar en contacte els europeus amb unes societats constituïdes sobre unes pautes totalment diferents i desconegudes, va propiciar l’aparició d’una història que no només relatava les grans accions dels conqueridors, sinó que també buscava deixar constància de les realitats d’aquell nou món acabat de descobrir. És, per exemple el que va intentar el pare Bartolomé de Las Casas (1474-1566). És en aquest moment quan van començar a escriure’s els primers anàlisis econòmics i socials dels efectes de la colonització.

Bartolomedelascasas.jpg

Bartolomé de Las Casas

Finalment, els diferents cismes religiosos del segle XVI van fomentar la crítica al mites que omplien els vells escrits històrics medievals. Els atacs dels protestants a les llegendes pietoses del catolicisme tradicional van obligar Roma a iniciar una depuració crítica des de dins. És el que va anomenar-se com la guerra dels diplomes entre els anomenats bol·landistes (jesuïtes, especialment) i els maurins (encapçalats per Mabillon).

Així, durant el segle XVII, van anar apareixent algunes de les principals ciències auxiliars de la història, com ara la paleografia, la diplomàtica o la numismàtica, consolidant-se el procés de crítica científica de les fonts històriques. El representant més destacat d’aquest procés va ser Jean Mabillon (1632-1707), fundador de la ciència de la diplomàtica.

Si la història s’havia alliberat paulatinament de la influència de la teologia des del Renaixement i s’havia anat dotant d’uns instruments en el segle XVII, el pas definitiu per a esdevenir una veritable ciència social arribaria un segle més tard amb l’aparició de l’obra Scienza nuova del filòsof napolità Giambattista Vico (1725). Vico plantejava en les seves pàgines per primer cop el problema del naixement, progrés, decadència i fi de les nacions i buscava trobar una sèrie de lleis que caracteritzessin aquest procés.

Vico_La_scienza_nuova.gif

Ja dins del moviment de la Il·lustració francesa, cal destacar l’obra Considération sur les causes de la grandeur des Romains et de leur décadence (1734) de Montesquieu (1689-1755), que pot ser considerada amb molta seguretat com l’origen del pensament històric modern. En aquesta transcendent obra, Montesquieu expressava unes idees que són considerades com a pedra fundacional d’una concepció científica de la història:

No és la Fortuna qui governa el món. Hi ha unes causes generals, siguin morals, siguin físiques, que treballen en cada monarquia, la porten cap amunt, la mantenen o la precipiten al buit. Tots els accidents estan sotmesos a aquestes causes, i si l’atzar d’una batalla –això és una causa particular– ha portat a la ruïna a un Estat, és perquè abans hi havia una causa general que aquest Estat hagués de caure per una única batalla.

Montesquieu.png

El baró de Montesquieu

D’aquesta manera, de la mà dels autors Il·lustrats la crítica històrica va anar més enllà de la simple discussió de la validesa d’un document o la certesa d’una dada, per a ser a ser utilitzada com a arma de combat per intel·lectuals com Bayle o Voltaire en la lluita contra el prejudici i la intolerància. Amb tot, però, en aquests autors hi mancaria encara un anàlisi profund dels mecanismes de l’evolució social.

Així, l’elaboració definitiva de la història com a ciència que estudia l’evolució de les societats humanes va realitzar-se a Anglaterra, en els inicis de la Revolució Industrial. A mitjans del segle XVIII, dins de l’anomenada escola històrica escocesa (John Millar, Adam Ferguson, Adam Smith i William Robertson) es concebia per primer cop la teoria dels quatre estadis, segons la qual cada societat passa per quatre estadis consecutius de desenvolupament (dins d’una successió de causa i efecte). Cada estadi es correspondria amb diferents concepcions respecte de la propietat i el govern; el factor essencial dels quals seria el mode de subsistència, del qual en dependrien les lleis i la mateixa organització de les societats. Aquests quatre estadis eren: caça i recol·lecció, ramaderia, agricultura i comerç.

La Història en l’Antiguitat i l’edat mitjana

dissabte, 15/05/2010

Abans de l’aparició de l’escriptura, la transmissió dels records del passat de les tribus i la genealogia dels clans i les famílies es realitzava de forma oral. Així, ja en els pobles primitius trobem formes orals i representacions per a transmetre els esdeveniments del passat de les comunitats.

L’aparició de l’escriptura en les civilitzacions del Pròxim Orient va permetre de fixar amb una major exactitud els fets històrics. El doble procés de desenvolupament de l’escriptura i de la cronologia va fer possible l’aparició d’una forma de fixar i transmetre a les futures generacions les llistes de sobirans i els fets més destacats dels seus regnats.

Així, el text històric més antic que conservem és la pedra de Palerm (cap a 2.500 a.C.), que recull la cronologia dels faraons egipcis i els fets més destacats que van anar succeint-se any a any a l’antic Egipte. Aquesta forma inicial de narració històrica la podem trobar, d’una o altra manera, en totes les grans civilitzacions desenvolupades en l’Antiguitat a l’Extrem Orient. En moltes civilitzacions antigues aquest incipient registre d’anals i cròniques va ser un ofici lligat a un càrrec institucional, i per tant controlat per l’Estat.

Seria a la Grècia clàssica on, fa uns 2.500 anys, va donar-se el pas de la narració tradicional dels fets històrics com a simple recordatori de dates i fets a la seva interpretació, permetent una visió més completa de la vida dels pobles en l’Antiguitat.

Per exemple, Herodot (484-420 a.C.), l’historiador de les guerres mèdiques, va ser el primer a interessar-se per conèixer les causes dels aconteixements i va aspirar a establir relacions entre ells. Per això és considerat com el pare de la Història.

Herodot.jpg

Herodot

D’altra banda, Tucídides (465-395 a.C.), l’autor de la Història de la Guerra del Peloponés, va centrar el seu relat en els fets bèl·lics, intentant ser objectiu i reflectir la realitat dels fets. Aquest autor afirmava que, per a veure amb claredat els fets del passat i els futurs, era necessari observar les seves similituds i analogies. Seria només després d’aquest anàlisi quan el coneixement del passat seria útil.

Thucydides.jpg

Tucídides

La tradició grega va continuar dins del món romà. Ara bé, a Roma la història va tenir, fonamentalment, una intenció moralitzant desenvolupada en els discursos que els historiadors atribuïen als personatges històrics (sovint sense cap veracitat ni fonament). Autors com Polibi (200-125 a.C.) Tit Livi  (64 a.C.-17 d.C.) o Tàcit (55-116 d.C.) van ser els més destacats historiadors de Roma.

Gaius_Cornelius_Tacitus.jpg

Tàcit

La difusió del cristianisme va implicar l’acceptació de l’Antic Testament com a narració històrica, fet que va portar els historiadors a explicar el passat en funció dels designis divins. Així, la historiografia medieval cristiana va donar pas a relats històrics que barrejaven elements divins i humans. En aquest període es consideraria la història del món com una manifestació de la voluntat divina, dins una tradició que va anar des de Sant Agustí a Bossuet.

En conclusió, bona part de la historiografia medieval es redueix a una transcripció bíblica, amb intents de cristianització dels mites pagans més populars, donant lloc a alguns dels mites nacionals enllaçats amb annals històrics de temps més propers.

En paral·lel a aquestes grans síntesis que pretenien relatar història del món des dels orígens seguint els textos bíblics, van desenvolupar-se d’altres gèneres, de pretensions més modestes, com la crònica, generalment personal o familiar, que era una relació dels fets d’un sobirà o d’una de les dinasties nacionals medievals. En qualsevol cas, els historiadors o narradors van evitar qualsevol interpretació dels fets més enllà de la simple acceptació dels aconteixements com a voluntat divina.

cronica jaume i.jpg

Crònica de Jaume I

D’altra banda, en el món musulmà destacava la figura d’Ibn Jaldun (1332-1406), que va dedicar bona part de la seva obra a la investigació de les causes que havien donat lloc al naixement dels imperis i les cultures. Aquest autor va realitzar els primers intents de realitzar una Història crítica metòdica i va atorgar gran importància en l’evolució de les societats a elements com la geografia, la demografia o l’economia. A més, va ser un dels primers historiadors que va intentar realitzar un anàlisi del funcionament del poder polític lliure dels prejudicis religiosos que caracteritzaven les obres dels autors cristians.

Seria cap a finals de l’edat mitjana quan la història tornaria a secularitzar-se, inicialment en als grans centres de cultura de la Itàlia renaixentista, transformant-se en una reflexió al voltant de la societat, cercant en els homes mateixos l’explicació dels seu destí. S’iniciava d’aquesta manera el camí cap a una Història científica.

La Història com a disciplina

dimecres, 12/05/2010

La tasca dels historiadors és la reconstrucció del nostre passat des del present, és a dir, l’estudi i la interpretació dels aconteixements que van protagonitzar els homes en el passat.

Ηistoria.jpeg

Al·legoria de la Història

Per a realitzar aquesta feina, els historiadors comptem amb diverses fonts d’informació: arqueològiques (fòssils, monedes, eines, ceràmica), artístiques (obres d’art, edificis), orals (llegendes, poesies, cançons, testimonis vius) i, especialment, qualsevol mena de fonts escrites (llibres i documents de tot tipus: papirs, pergamins, arxius eclesiàstics, arxius privats, arxius d’accés públic, etc.).

L’estudi i selecció d’aquestes fons (i no d’altres) es realitza mitjançant la coexistència amb les ciències auxiliars de la història, com són l’epigrafia, la paleografia, la diplomàtica o la numismàtica, entre d’altres. I a la vegada, amb l’ajuda de tècniques molt diverses; les fons arqueològiques, per exemple, que ens permeten datar mitjançant mètodes químics i físics les restes que s’estudien.

A continuació, els historiadors han de seleccionar i interpretar els fets històrics que van fent-se accessibles a través de les diferents fonts treballades. Aquesta és sempre una tasca subjectiva i subjecta a la crítica. No oblidem que els historiadors, la majoria de vegades, en mirar al passat busquem bàsicament respostes a les qüestions del nostre temps, deixant de banda d’altres elements. Ara bé, aquesta selecció i la interpretació donada, sempre parteix d’un anàlisi sistemàtic i rigorós (o així hauria de ser).

Clío.jpg

Clio, la musa de la Història

Per tot això, i tot i la polèmica que molts cops desperta aquesta afirmació, creiem que la Història és una disciplina científica, emmarcada en el camp de les Ciències Socials, perquè fa servir una sèrie de mètodes de treball propis amb un únic objectiu: l’estudi dels homes i les societats.

No discutim una certa part de treball artesanal que consistiria en l’aplicació d’una sèrie de tècniques literàries per a construir una narració ordenada que permeti al lector seguir el discurs (i molts cops omplir amb coherència buits en la pròpia documentació), però això no implicaria la negació d’un mètode científic en la manera en què l’historiador s’apropa al nostre passat.