Entrades amb l'etiqueta ‘Història i Historiografia’

El camp de batalla de la Història: el projecte de Gran Museu de la Història de França

dimarts, 16/11/2010

Desapercebut en els mitjans de comunicació catalans i espanyols, aquests dies es juga un altre partit important en el camp de la historiografia francesa. El 12 de setembre, el president Nicolas Sarkozy va anunciar la seva decisió d’instal·lar en els Arxius Nacionals el seu projecte presidencial del “gran museu destinat específicament a la Història de França”, part tangible del fracassat debat sobre la identitat nacional. L’informe sobre la creació d’aquesta Maison, va ser signat el 2008 per Hervé Lemoine, conservador del patrimoni, i l’historiador Jean-Pierre Rioux, va elaborar un informe sobre la millor ubicació.

Les-archives-nationales.jpgAra bé, poc s’esperava el president que els historiadors reaccionarien davant d’aquest projecte manifestant-se des dels espais d’opinió en contra de la manipulació de la història amb finalitats polítiques i denunciant l’obsolescència del projecte.

Així, en un article d’opinió publicat al diari Le Monde del 22 d’octubre, onze destacats historiadors (Isabelle Backouche, Christophe Charle, Roger Chartier, Arlette Farge, Jacques Le Goff, Gérard Noiriel, Nicolas Offenstadt, Michèle Riot-Sarcey, Daniel Roche, Pierre Toubert i Denis Woronoff) van exigir la supressió del projecte presidencial de la Maison de l’Histoire de France. Aquests importants intel·lectuals qualificaven la seva creació de perillosa perquè reflectia una “visió estreta” de la història i articulava un discurs retrògrad i identitari per part del govern francès.

Els signants de l’article La Maison de l’histoire de France est un projet dangereux criticaven també el fet que aquest museu es creés a l’emplaçament històric dels Arxius Nacionals francesos, al cor del Marais, ja que aquest és un espai vinculat al poder. Una frase resumeix perfectament l’esperit de la crítica contra la projectada Maison de l’Histoire de France: “tants àmbits de treball [historiogràfic] ens recorden que, més aviat, la història està feta de vides minúscules, d’homes i dones corrents, la vida quotidiana dels quals i la seva herència arribada als nostres dies són alguna cosa més que la simple construcció de l’Estat-nació i els patiments imposats per la història-batalla”.

Pierre Nora, director de la revista Le Débat, estudiós de la identitat francesa i principal representant de l’anomenada nova història, també va pronunciar-se en contra del projecte en un altre article aparegut a Le Monde l’11 de novembre en forma de carta oberta al Ministre de Cultura Frédéric Mitterrand. Tot i ser un partidari del projecte en els seus inicis, ja que hi veia una gran “oportunitat per a la investigació”, ara Nora s’uneix al grup de veus oposades, tot assenyalant l’excessiu cost de la Maison de l’Histoire de France i la seva inutilitat dins patrimoni històric i cultural francès que, per si mateix, ja és suficientment plural i exhaustiu.

En les seves paraules: “en un país on els llegats i les tradicions són tan diversos i contradictoris, i en el qual l’opinió pública va quedar dividida després de la Revolució en, com a mínim dues versions de la història de França, el que és convenient és mantenir la pluralitat de museus que donen testimoni dels fets, cadascun a la seva manera i segons la seva visió i la seva època”. Nora també és especialment crític amb el fet que aquest projecte de Gran Museu de la Història de França és una de les peces fonamentals del govern de Sarkozy en els seus esforços per a establir una identitat nacional francesa, un “origen impur i polític”. En definitiva, per a l’historiador, aquest projecte neix sense una veritable ambició historiogràfica: “no se sap ni que s’inclourà en ell ni perquè ho faran”.

archives_nat.jpg

En resposta a les crítiques, l’economista i assessor del president Sarkozy Henry Guaino va pronunciar-se a la cadena de ràdio France Inter, en un debat al voltant de la qüestió amb l’historiador Nicolas Offenstadt, tot considerant que “aquest era un debat escandalós, iniciat especialment per persones que realment han vist com els seus estudis eren pagats per la Nació, els salaris dels quals són pagats per l’Estat, que són funcionaris de França, que creuen que el país no està bé i que no és necessari que es parli”.

En qualsevol cas, més enllà de la controvèrsia acadèmica i el soroll de la política, el Ministeri de Cultura ja ha anunciat que la Maison de l’histoire de France obrirà les seves portes el juny de 2011 en els jardins dels Arxius Nacionals. Un altre motiu per viatjar a París i conèixer de primera mà aquest nou espai.

Documental: “Jaume Vicens Vives, renovar la història, construir un país”

dijous, 28/10/2010

Al 1957, Jaume Vicens Vives va escriure un manifest clandestí que avança en 20 anys els principis polítics sobre els que es farà la transició democràtica. Un text que serveix de punt de partida per aquest documental emés per TV3  amb motiu del centenari del seu naixement on es tracta de donar resposta a dues preguntes: Com es va anar conformant el pensament polític, intel·lectual i historiogràfic de Jaume Vicens Vives? Per què Vicens Vives va esdevenir una de les figures més importants de la cultura catalana?


Jaume Vicens Vives, gran historiador social, va ser l’home que va renovar la historiografia catalana en ple franquisme tot apropant-la a les tendències europees. Es considerat, també, un dels fundadors de la història econòmica espanyola i un dels impulsors de la creació del Cercle d’Economia.

La novel·la històrica com a eina per a entendre el passat

dijous, 7/10/2010

Alguns dels èxits editorials més importants dels darrers anys porten el segell de “novel·la” històrica. No citaré cap títol en concret perquè la majoria de vosaltres ja tindreu uns quants al cap. El que vull referir en aquest article és que, en paral·lel a l’interès creixent entre lectors i editors per les narracions literàries basades en fets reals, el món de la historiografia ha estat debatent amb intensitat la utilitat divulgadora d’aquest gènere.

1714.jpgAixí, ha sorgit sovint la pregunta sobre si la ficció aplicada a la història és, en la majoria dels casos, una manera de dissimular una literatura de baixa qualitat. O, ben al contrari, si la novel·la històrica acosta al gran públic els períodes i personatges que són inaccessibles des de la rigorositat i l’erudició dels estudis dels historiadors.

En qualsevol cas és una polèmica que posa de manifest que la història, malgrat tot està de moda i desperta interès entre el públic.

És evident que entendre el passat va molt més enllà de la memorització i la recomposició burocràtica de la història. La fredor de les dades, dels documents d’arxiu i dels patrons teòrics és insuficient en el treball de cap disciplina social. El factor humà és massa poderós en l’estudi del passat i la comprensió generosa, àmplia i profunda d’aquest passa per una certa vivència personal del tema d’estudi.

Com recorda Alfred Bosch, professor d’història de la UPF i escriptor d’èxit, si bé el geògraf pot conviure amb els seus paisatges, el filòleg pot parlar l’idioma que el preocupa i l’antropòleg pot conviure amb la seva ètnia favorita, l’historiador no pot fer un autèntic treball de camp. No existeix una màquina del temps que ens permeti viatjar al passat per a estudiar-ne el factor humà d’aquest. Segons Bosch, el substitut d’aquesta mancança seria la ficció literària. Crec, però, que això pot esdevenir una eina perillosa quan s’apropa al gran públic.

Així, per exemple, l’acadèmic que no ha llegit l’obra de Dickens es perd una dimensió vital de la primera Europa industrial. Igualment, el que no coneix l’Adrià de Yourcenar trigarà a comprendre la Roma imperial, i el que ignori Amin Maalouf vibrarà menys amb l’ahir del món islàmic. Això és ben cert. Però, no és menys cert que quan el lector corrent, desprovist de les armes correctores de l’historiador, accedeix a aquestes visions literàries pot assimilar una visió deformada i poc solvent de la història.

el-nombre-de-la-rosa.jpgVal a dir que la distorsió, generalment, mai serà tant greu com en determinades interpretacions cinematogràfiques (no val la pena citar-les) o com en l’exercici manipulador de la memòria històrica dels mites i els fets que són magrejats dia a dia per la política, la publicitat o determinats mitjans de comunicació.

Per tant, la novel·la històrica no és una bona eina per a entendre el passat, però amb matisos. Ho pot ser, i jo gaudeixo quan parlem d’una veritable novel·la, de cap a peus, i, per tant, fa una veritable aposta per la contemporaneïtat en un perfecte exercici narratiu, en el qual l’enginy pugna amb l’erudició, on les marques d’un passat versemblant conviuen amb els arabescos de la ficció. La citada Les memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar, sense anar més enllà.

Però hem de destriar això de simples exercicis de mal estil literari decorats amb un fons de cartó pedra, farcit d’anacronismes a l’hora de definir un període o un personatge que, a més, el lector corrent no pot diferenciar. Podem aplicar això a l’Ivanhoe de Walter Scott, per exemple. Una lectura certament entretinguda, que enganxa al lector, però que no diferència la veritat del temps històric dels anacronismes i les invencions.

I no és l’únic. Així, Alexandre el Gran, en la versió de Manfredi, gran èxit de vendes, s’ha convertit en una estrella de la cultura pop totalment allunyada de la realitat del personatge. I el paradigma d’aquesta deformació la trobem en l’enigma del Sant Greal, transfigurat en les novel·les de gran consum per a formar part d’un joc esotèric d’iniciats barats.

el-asedio.jpgJueus toledans, arxiprests enginyosos, pintors mordaços, nobles recorcats i tot un seguit d’estereotips esdevenen figures emblemàtiques de la imaginació d’uns autors que busquen en la ficció el que no saben o no poden trobar en l’anàlisi de les fonts. En paraules de José Enrique Ruiz-Domenec, catedràtic d’història medieval de la UAB, la manipulació de les llegendes continua imparable.

Per tant, la majoria dels cops, quan parlem de la novel·la històrica estem davant d’una literatura dolenta i d’una interpretació de la història encara pitjor. Però amb excepcions que confirmen aquesta regla. Ningú pot negar que les obres d’Umberto Eco, per exemple, són una excel·lent revisitació del passat que posseeixen una forta dignitat en l’àmbit literari i també en l’erudició.

No oblido que sense identificació no hi ha emoció, i que sense una bona dosi d’emoció no es pot produir una veritable passió per l’estudi social. Per tant, que vinguin les novel·les i novel·letes, bones i dolentes, i posem-nos en la pell en la pell d’aquella gent que ja no existeix. Passegem, mengem, pensem i estimem com ho podien haver fet ells. Però els historiadors no hem d’oblidar mai que una de les nostres tasques serà destriar el gra de la palla i explicar la veritat al lector.

la_catedral_del_mar.jpgFinalment, el que trobo a faltar en el debat és la pròpia autocrítica dels historiadors. Per què triomfen certs títols de novel·la històrica i fracassen bona part de les publicacions historiogràfiques? Per què els historiadors no som capaços de fer conviure l’erudició i la rigorositat amb una narració intel·ligible per als lectors? El segle XXI, si volem que la història es mantingui en un primer pla i no que sigui arraconada, hem de ser capaços de fer narracions comprensibles per als lectors. Això no vol dir que rebutgem la tasca més erudita, l’anàlisi més feixuga de les dades. Però ho hem d’acompanyar de la història narrativa que explica els fets al lector i aprofundeix en l’estudi de la societat.

La història l’hem d’escriure els historiadors. I hem d’aprendre a escriure-la. No pot ser que els periodistes i els novel·listes es facin amb el nostre àmbit de treball. Hem de conviure-hi, és clar. Però no hem de deixar-nos trepitjar. Hem de reinventar-nos novament. La narrativa històrica i la interpretació i utilització de les noves tecnologies per arribar al públic és el futur. Sense deixar el mètode científic, això mai. Hem de ser una ciència social comprensible i accessible. Sortir de l’aula universitària al carrer, arribar a la ciutadania. Aquest és el camí. I un dels objectius d’aquest humil espai.

Què és la Història?

dijous, 7/10/2010

La Història és una ciència humana o social que dóna un coneixement científic del passat de la societat humana a través d’un estatut científic profundament diferenciat de les ciències naturals. És una ciència útil, perquè l’estudi del passat pot indicar una possible evolució del futur, però a la vegada és una ciència interpretativa i selectiva. Això explica les manipulacions que ha patit per part del poder.

El poder polític, de totes les ideologies, ha intentat manipular la història al llarg del temps. Això demostra la utilitat de la història. La manipulació històrica pot donar-se per acció o per omissió amb l’objectiu de presentar una determinada visió de la realitat. Així, la celebració d’una data determinada sempre té una lectura política en un sentit determinat (mil·lenari de Catalunya, Guerra Civil, etc).

La història és una eina clau per entendre l’evolució de la societat per la seva funció d’instrument d’interpretació. Una societat és el que és per la seva memòria col·lectiva, una memòria que no s’ha d’esborrar.

Ηistoria.jpeg

La història no pot ser fictícia i ha de fer servir un criteri crític que va introduir-se a mitjans del segle XIX a través de l’escola prussiana. Així, la història ha de ser veritable, comprovable, racionalista, causalista (res no succeeix sense unes causes), no dogmàtica i cronològica. L’evolució històrica no depèn de la sort, tot i que és un factor que influeix, sinó de la societat. El factor sort pot explicar un fet determinat, però no condiciona ni és un determinant de la història ja que aquesta té unes pautes al marge.

Història i ciència només van lligats des de la Il·lustració, definint la diferència entre ciències socials i ciències naturals. Va ser al segle XIX quan van començar a aparèixer les primeres càtedres i departaments d’història a les universitats (en especial a Alemanya). França va ser el primer país que va incorporar la història com a matèria obligatòria a Europa, posteriorment, cap a mitjans de segle, va introduir-se a Òxford i després de la Guerra de Secessió en els Estats Units. A Espanya la història va aparèixer el 1845 relacionada amb el Dret i l’escola eclesiàstica.

A mitjans del segle XIX van aparèixer els primers arxius nacionals en els Estats que s’estaven articulant. També van crear-se les primeres biblioteques nacionals. S’està configurant l’aparell pràctic que farà servir l’historiador: les fonts primàries i secundàries classificades (notes a peu de pàgina). A finals del segle XIX es realitzaran les primeres reimpressions de fonts primàries (documents medievals), apareixeran les primeres revistes especialitzades en història (Boletín de la Real Academia de la Historia) i els primers manuals de metodologia i es celebraran els primers congressos de la disciplina.

Les escoles nacionals d’historiadors aniran prenent forma sota la protecció dels Estats-nació que tenien la necessitat de crear una historia nacionalista que justifiqués el seu projecte polític. Un historiador sempre plasma la seva ideologia en la seva obra i s’ha de ser conscient d’aquest factor per treballar amb honestedat.

L’origen de la història. La paraula Història prové del grec i pot ser traduïda com “testimoni del que veu”. El pare de la història va ser Herodot que a l’Antiguitat va realitzar una història que examinava el coneixement del passat mitjançant la indagació i l’estudi dels comportaments humans.

  • Polivi  → “Cap educació és més apta que el coneixement de les accions passades”.
  • Ciceró → “Ignorar la història és com mantenir-se a la infantesa tota la vida”.

Per analitzar la història s’ha d’establir un criteri com la Fórmula PESC (Política, Economia, Societat i Cultura). Aquests quatre paràmetres d’anàlisi es troben de forma estàndard a totes les cultures. Existeixen també altres models d’anàlisi com el marxisme; la dominació del treball i la cultura; o la producció, la coerció i el coneixement. L’historiador per realitzar el seu estudi ha de partir de les relíquies (residus) que s’han d’interpretar després de discriminar i analitzar les fonts primàries.

L’historiador i la metodologia de treball:

  • L’historiador ha de ser crític al voltant de l’autenticitat dels documents.
  • L’historiador està obligat a citar i referenciar adequadament les fonts.
  • Tot esdeveniment històric està connectat amb el passat i l’historiador ha de relacionar-ho.
  • La cronologia és un factor bàsic per a la comprensió de la història.

La utilitat social de la història. Els governs busquen manipular la història per la seva utilitat social. Els Estats-nació de finals del segle XIX consideraven la història com un element imprescindible del seu projecte social. Per això, primer a França i després a la resta de països, la història va anar introduint-se a les escoles.

Es tractava d’una història justificativa, explicativa i instrumentalitzada per a consolidar el projecte d’estat-nació liberal. Així, la història es subordinava a les necessitats d’un Estat necessitat de símbols que justifiquessin la seva existència. Aquella història explicada a l’escola presentava la imatge determinada que interessava als grups socials en el poder. La situació política que es vivia en el segle XIX condicionava tota interpretació del passat.

L’escola articulada en el segle XIX trobava el consens en una sèrie de valors, per sobre de la crítica i la raó, que marcaven una ideologia política concreta segons els principis que defensaven els dirigents polítics (Déu, pàtria, disciplina, moral i societat). L’escola era el vehicle de transmissió de la moral oficial de l’Estat burgés. El mestre substituïa al capellà com a transmissor de la moral. Aquesta concepció de la història va anar evolucionant, però, per exemple, en alguns punts dels Estats Units aquests preceptes ideològics van mantenir-se fins els anys seixanta del segle XX.

Actualment, la història hauria de servir per crear una consciència crítica en un moment de davallada de les ideologies. S’ha de replantejar l’estudi del passat i l’evolució de les societats capitalistes per entendre el món actual marcat per la desorientació ideològica. La història ha de denunciar les injustícies i ajudar a construir un futur més confortable per a la societat. El gran objectiu a aconseguir en el segle XXI és l’ensenyament d’una història crítica.

En resum, la historiografia és la ciència que estudia, analitza i interpreta la realitat històrica del passat. El treball de fonts i idees per a recuperar els fets del passat condiciona, per tant, la pràctica historiogràfica. S’ha de tenir en compte que no existeix, ni pot existir, una veritat absoluta sobre les visions del passat històric (relativisme històric).

Existeixen una gran varietat d’interpretacions de la història. L’historiador és un resultat del temps i la realitat on viu condicionen el seu treball. I és que el present sempre condiciona l’estudi del passat. Per tant, en conseqüència, no existeix una història, sinó historiadors que interpreten els fets històrics del passat.

La història pot ajudar a comprendre el present i a pronosticar un futur possible segons ens diu la visió tradicional de la historiografia, però aquesta visió actualment està en franca crisi, innecessàriament confrontada amb una història que busca molts cops satisfer la curiositat morbosa i amb aquella que busca l’entreteniment dels lectors. Altra funció nefasta de la història és, en ocasions, satisfer el narcisisme dels nacionalismes radicals.

Bibliografia Història Medieval

dimarts, 28/09/2010

Bibliografia Història Medieval:

ASIMOV, Issac. La formación de Francia. Alianza Editorial. Madrid, 2000.

BARCELÓ, Miquel (Coord.). Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo. Ed. Crítica. Barcelona, 1988.

BLOCH, Marc. Los reyes taumaturgos. Ed. Fondo de Cultura Económica. México, 2006.

DD.AA. Història de les Civilitzacions i de l’Art. Ed. Teide. Barcelona, 1994.

DHONT, Jan. La Alta Edad Media. Ed. Siglo XXI. Madrid, 1993.

DUBY, Georges. Damas del siglo XII. Alianza Editorial. Madrid, 1998.

DUBY, Georges i PERROT, Michelle (Dir.). Historia de las Mujeres. La Edad Media. Ed. Taurus. Madrid, 2000.

DUBY, Georges. Europa en la Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2007.

DUBY, Georges. La época de las catedrales. Arte y sociedad, 980-1420. Ed. Cátedra. Madrid, 2008.

DUBY, Georges. Guerreros y campesinos. Desarrollo inicial de la economía europea, 500-1200. Ed. Siglo XXI. Madrid, 2009.

ESLAVA GALÁN, Juan. Los templarios y otros enigmas medievales. Ed. Planeta, Barcelona, 2001.

FOSSIER, Robert. Gente de la Edad Media. Ed. Taurus. Madrid, 2007.

FLORI, Jean. Caballeros y caballería en la Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2001.

GARCÍA DE CORTÁZAR, José Ángel i SESMA MUÑOZ, José Ángel. Historia Medieval. Alianza Editorial. Madrid, 2008.

LE GOFF, Jacques. En busca de la Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2003.

LE GOFF, Jacques. Mercaderes y banqueros de la Edad Media. Alianza Editorial. Madrid, 2004.

LE GOFF, Jacques i TRUONG, Nicolas. Una historia del cuerpo en la Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2005.

LE GOFF, Jacques. Una larga Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2008.

MONTANELLI, Indro i GERVASO, Roberto. Historia de la Edad Media. Ed. Plaza & Janés. Barcelona, 2008.

PIRENNE, Henry. Las ciudades de la Edad Media. Alianza Editorial. Madrid, 2007.

RUIZ-DOMÈNEC, José enrique. El Mediterráneo. Historia y cultura. Ed. Península. Barcelona, 2004.

RUIZ-DOMÈNEC, José enrique. Atardeceres rojos. Cuatro vidas entre el Islam y la cristiandad en la época de las cruzadas. Ed. Ariel. Madrid, 2007.

TOUBERT, Pierre. Castillos, señores y campesinos en la Italia medieval. Ed. Crítica. Barcelona, 1990.

Bibliografia Prehistòria i Història Antiga

dilluns, 12/07/2010

Bibliografia Prehistòria i Història Antiga:

ARSUAGA, Juan Luis i MARTÍNEZ, Ignacio. La especie elegida. La larga marcha de la evolución humana. Ed. Temas de Hoy. Barcelona, 1998.

BERTOLINI, Francisco. Historia de Roma. Ed. Edimat. Madrid, 1995.

BINFORD, Lewis R. En busca del pasado. Ed. Crítica. Barcelona, 1998.

BRAUDEL, Fernand. Memorias del Mediterráneo. Ed. Cátedra. Madrid, 1998.

COTTERELL, Arthur (Ed.). Historia de las Civilizaciones Antiguas. Ed. Crítica. Barcelona, 1984.

CUNLIFFE, Barry. Prehistoria de Europa. Ed. Crítica. Barcelona, 1998.

DD.AA. Història de les Civilitzacions i de l’Art. Ed. Teide. Barcelona, 1994.

DD.AA. Egipto. Hombres, Dioses, Faraones. Ed. Taschen. Madrid, 2005.

GABUCCI, Ada (Ed.). Grandes Civilizaciones: Roma. Ed. Mondadori. Barcelona, 2008.

GÓMEZ ESPELOSÍN, Francisco Javier. Introducción a la Grecia Antigua. Alianza Editorial. Madrid, 1998.

MONTANELLI, Indro. Historia de Roma. Ed. Plaza & Janés. Barcelona, 2001.

REDMAN, Charles L. Los orígenes de la civilización. Desde los primeros agricultores hasta la sociedad urbana en el Próximo Oriente. Ed. Crítica. Barcelona, 1990.

RENFREW, Collin. Arqueología. Teorías, métodos y práctica. Ed. Akal. Madrid, 1998.

ROBERTS, John M. Historia Universal. De los orígenes a las invasiones bárbaras. Ed. RBA. Madrid, 2009.

SANMARTÍN, Joaquín i SERRANO, José Miguel. Historia Antigua del Próximo Oriente: Mesopotamia y Egipto. Ed. Akal. Madrid, 1998.

STRINGER, Christopher i GAMBLE, Clive. En busca de los neandertales. Ed. Crítica. Barcelona, 1996.

WEISS, Walter M. Tutankhamón. La tumba y sus tesoros. Ed. Dieter Semmelmann. Barcelona, 2009.

Bibliografia Història i Historiografia

dilluns, 12/07/2010

Bibliografia Història i Historiografia:

CARR, Edward H. ¿Qué es la Historia? Ed. Ariel. Barcelona, 2001.

DD.AA. La historia hoy. Ed. Avance. Barcelona, 1976.

FONTANA, Josep. Historia: análisis del pasado y proyecto social. Ed. Crítica. Barcelona, 1999.

FONTANA, Josep. La historia de los hombres. Ed. Crítica. Barcelona, 2001.

MORADIELOS, Enrique. El oficio de historiador. Ed. Siglo XXI. Madrid, 2003.

RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. Lecturas para un nuevo milenio. Ed. Península. Barcelona, 2001.

RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. El reto del historiador. Ed. Península. Barcelona, 2006.

SÁNCHEZ LEÓN, Pablo i IZQUIERDO MARTÍN, Jesús. El fin de los historiadores. Ed. Siglo XXI. Madrid, 2008.

A la recerca de les claus de la història d’Europa

dimecres, 19/05/2010

Europa és un continent que es troba en mig de la recerca de si mateix. Envoltat d’una geografia plena de contradiccions que es mouen entre les ferides més sagnants i els èxits més gloriosos en el seu passat històric i guaitant els grans reptes que suposa el seu futur Europa ha de començar a pensar la seva història com a unitat, com ja alguns visionaris havien fet en un passat no tan llunyà.

Europa és el nou (i vell) objecte d’estudi de José Enrique Ruiz-Domènec que a la seva nova obra Europa. Las claves de su historia busca mostrar els pilars de la nostra història comuna com a europeus. I és que “el europeo está condicionado por su historia, pero no la conoce” en paraules de l’autor. Ahir m’arribava el llibre i només llegint-ne la introducció i les referències publicades a la premsa ja m’atreveixo a dir que serà imprescindible lectura amb el pas dels anys.

Ruiz-Domènec presenta una Europa de les nacions amb una història que és comuna:

Los países ejes que marcan Europa, es decir, Francia, Alemania, Gran Bretaña e incluso Italia tienen la Historia como un elemento estructural. Europa es una idea mucho más compleja, rica y transversal que el Occidente. Europa es un juego de espacios políticos muy diversos en la que intervienen múltiples tradiciones, incluida la bizantina, que no podemos olvidar porque forma parte de un núcleo duro de Europa, que llega hasta Rusia.

Una història amb arrels perdudes en la descomposició de l’Imperi Romà d’Occident, quan apareix per primera vegada la idea d’Europa:

La idea surge tras la descomposición del Imperio Romano, en los siglos IV y V de nuestra era. Un imperio, no lo olvidemos, más panmediterráneo que europeo: Roma estaba más interesada en países como Egipto y Siria que en Galia o Hispania.

La noche de san Silvestre del año 406 el Rin se heló. Miles de hombres mujeres y niños lanzaron los carromatos sobre el río, y el hielo aguantó. No necesitaron puentes para atravesarlo. Las tropas imperiales quedaron desbordadas por la avalancha; pero nunca sospecharon el papel que les reservaba la historia. Con ese gesto comenzaron las invasiones bárbaras en Occidente. La muralla se agrietó. Nunca volvería a restaurarse.

Sobre les arrels cristianes afirma:

Europa se construye en diferentes fases. Hay muchas raíces cristianas, pero también ha habido reformas desde el cristianismo primitivo, como la renovación franciscana o la luterana. El cristianismo se ha reinventado en Europa. ¿Cómo ajusta sus tesis con una Europa laica, ilustrada? Creo que el cristianismo está en trance de reinventarse y eso es positivo. Lo conservador es algo contradictorio con el cristianismo. Se puede hacer esa evolución sin tergiversar el mensaje original.

Aquest, però és un

diálogo que debe establecer entre los que son cristianos y los que aseguran que no lo son, porque en Europa, incluso los que aseguran que no son cristianos, lo son, porque su educación, resulta evidente, no es confucionista. Los principios cristianos han influido en todos. Ahí está Goya, Rubens, Leonardo da Vinci. Tenemos que aprender a establecer una convivencia. No se puede evitar la historia.

Però no només hi ha unes bases cristianes per parlar d’Europa: hi ha una cultura (de l’edat mitjana al romanticisme), una geografia, un esperit científic, una separació del fet secular i el fet religiós, unes formes de govern (de les monarquies absolutes a les democràcies passant per la Revolució) i uns mites comuns (el greal).

Al voltant de la Il·lustració, el romanticisme i el nazisme, Ruiz-Domènec afirma:

La Ilustración francesa y alemana no se pusieron de acuerdo. El mundo de Goethe no logró establecer contacto con Les Lumières y la Revolución Francesa puso fin a los posibles contactos. De ese fracaso, el Romanticismo forma la síntesis. El Romanticismo se apropia de los valores de la Ilustración pero los subvierte. Y hoy en día el Romanticismo está en plena vigencia, lo que prueba que la Ilustración no cristalizó como los ilustrados hubieran deseado.

Los fascismos son románticos, en buena parte, al menos en su caldo de cultivo: es la idea de la tierra, del sueño como terror. Todo esto no era pensable por la Ilustración, que hubiera creado otro tipo de Estados autoritarios, otro tipo de desastres si se quiere, pero no la locura del nazismo.

I sobre les deficiències de l’Europa d’avui dia Ruiz-Domènec considera que

Nos falta lo que siempre ha tenido Europa: think-tanks. No podemos tener los pensamientos de otros. No puede permitirse el lujo de no tener una universidad entre las quince mejores del mundo.

No es sólo un problema económico. Es la credibilidad de las ideas. Si se pierde, se fracturará el sistema. Europa siempre ha arbitrado soluciones a grandes problemas y en momentos más difíciles que los actuales. Ahora sólo se apuesta por la investigación aplicada y no el pensamiento. Las dos son igual de importantes. Siempre hubo ese equilibrio: Einstein y Thomas Mann. Nunca hubo una disociación entre lo matérico y los espiritual.

Los políticos no están a la altura de las circunstancias. Han creado una crónica de su mundo a través de los medios de comunicación. No es bueno. A los políticos se les hace una crónica diaria excesiva. Las personas lo que quieren es que les resuelvan los problemas. Una respuesta clara.

Cuando en España hay más BMW que en Francia y peores universidades que en el país galo, es que falla algo. Muchos estudiantes se van a EE UU para hacer un curso y ya quedarse allí. Nosotros tenemos la fuga de cerebros en la fase formativa.

En resum, als europeus

nos gusta el lugar que ocupa la tierra y la lengua de cada uno dentro de un cosmos más o menos ordenados; nos gustan las viejas ciudades reconstruidas, nos gusta Rotemburgo, Carcasona o el barrio gótico de Barcelona. El europeo ha creado su patrimonio cultural y nadie lo discute, pero esa reconstrucción, esa restauración de un pasado, es la antítesis del pensamiento ilustrado, que lo que proponía era deshacerse de un pasado oscurantista y construir encima de él, aun destruyéndolo. Y con el Romanticismo se cuela también la religión, el hecho religioso, que tiene ahora, en pleno siglo XXI una presencia extraordinaria. Si Jean-Paul Sartre levantara la cabeza nos tomaría por locos.

No perdeu la pista d’aquest llibre on, un cop més, Ruiz-Domènec ens dóna una obra imprescindible en la qual, es comparteixin o no les tesis de l’autor, principalment se’ns convida a pensar i reflexionar sobre nosaltres mateixos. Una obra especialment il·luminadora sobre el passat per entendre el perquè del present. I tot sota una metàfora que m’evoca un pensament compartit amb el mestre Ruiz-Domènec: la imatge de la construcció de la Torre Eiffel (símbol parisenc, símbol francès) com a reflex de la construcció de la pròpia Europa (símbol d’una Exposició Universal, símbol europeu, símbol del món).

Les diverses interpretacions d’un fet històric

dimecres, 19/05/2010

La interpretació dels diferents fets històrics depèn, gairebé sempre, dels aspectes que cada historiador consideri fonamentals. És a dir, la Història és una ciència social perquè segueix un mètode de treball determinat, però les conclusions no sempre seran les mateixes en tots els estudis ja que, en darrera instància, és la subjectivitat de la selecció i interpretació de les fonts per part de l’historiador la que marcarà les conclusions.

Cal precisar que no estem parlant de manipulacions intencionades dels fets a través de una selecció parcial de la informació (que n’hi hauria alguns exemples), sinó de les diferents maneres tant metodològiques com ideològiques que existeixen a l’hora de que l’historiador s’aproximi a un període històric i realitzi la seva narració.

Per exemple, si donem un cop d’ull a les interpretacions clàssiques de la Revolució francesa (com ho podríem fer amb la Guerra Civil espanyola i amb una infinitat d’exemples) trobem tot un seguit de versions diferents en el discurs dels diferents autors que han treballat un mateix fet concret.

Així, l’historiador republicà Jules Michelet considerava a la seva monumental obra Història de la Revolució francesa (1847-1853) que la causa determinant que havia portat a l’esclat revolucionari del poble de París el 1789 havia estat la misèria que aquest havia patit al llarg de l’absolutisme i que l’aixecament era enfront de d’una organització social injusta a la qual considerava culpable de la seva opressió secular.

bastille.jpg

En canvi, el socialista Jean Jaurès a la seva Història socialista de la Revolució francesa (1901-1903) considerava que la causa de l’aixecament del poble de París no va ser l’opressió de l’absolutisme de l’Antic Règim, sinó la creixent riquesa d’una burgesia que aspirava a participar del poder i a eliminar tots els obstacles que s’oposaven al creixement econòmic de França, fet que limitava la seva pròpia progressió social.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

Finalment, l’historiador Ernest Labrousse, especialitzat en història econòmica i social, en la seva obra Crise de l’économie française à la fin de l’Ancien Régime et au début de la Révolution (1944) va arribar a la conclusió que en els orígens de la Revolució francesa convergien ambdues opcions. És a dir, l’esclat revolucionari de 1789 tindria el seu origen tant en la prosperitat d’una burgesia limitada pel sistema polític i econòmic de l’Antic Règim com en les misèries patides pel poble menut (proletariat) de França, i va ser la crisi econòmica la que va unir totes dues tendències en l’oposició al règim de l’absolutisme.

Per tant, l’historiador es troba condicionat d’una banda per les fonts amb les quals treballa, però també, i això és molt important que mai s’oblidi, per les preocupacions dels seus temps és a dir, pels ulls amb els quals mira al passat des del seu present. Les preocupacions de cadascun d’aquests grans historiadors van condicionar la seva formar d’interpretar un mateix fet, en aquest cas els orígens de la Revolució francesa. No va fallar ni el treball de les fonts ni van ser parcials. Simplement cadascú responia a les preguntes tal i com se les formulava des del seu present. Michelet estava immers en el temps del romanticisme, Jaurès en la lluita proletària. Tots dos tenien raó i van aplicar el mètode científic per arribar a les seves conclusions. No oblidem mai aquesta subjectivitat presentista que molts cops afecta l’obra dels historiadors.

1789 Droits De LHomme.jpg

I el que escriu aquest humil blog s’ha de situar el primer de la llista. Sospiteu d’aquells que neguin pertànyer a aquesta llista perquè ells són els que buscaran enganyar-vos.

La Història en l’època contemporània

dimarts, 18/05/2010

Fonamentalment, hi ha quatre grans elements que han acabat de configurar l’estudi de la història en els darrers dos segles: l’impacte de les Revolucions liberals, el positivisme, el materialisme històric i l’Escola dels Annals. Podríem dir que de l’evolució i la síntesi d’aquests quatre grans moviments sorgeix la Història tal i com la concebem actualment.

L’estudi de la Revolució francesa va suposar l’aparició del poble com a protagonista d’una història que fins aleshores només s’havia fixat en la vida i els fets dels grans homes (reis, conqueridors, etc.). Va ser a les obres de l’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) on trobem representat per primer cop aquest canvi d’orientació.

Jules_Michelet.jpg

Jules Michelet

A la vegada, l’experiència de les transformacions socials provocades per la industrialització va fer veure als contemporanis que l’evolució històrica i econòmica no podien estudiar-se de forma separada perquè, com va dir l’economista francès Jérome Adolphe Blanqui (1798-1854), “la primera proporciona els fets i la segona ens explica les causes i permet deduir-ne les conseqüències”.

D’aquesta manera, el desenvolupament de l’economia liberal i l’aparició dels moviments de masses en la vida pública van permetre al polític i historiador francès Louis Blanc (1811-1882) avançar una interpretació de la història en funció de la lluita de classes en la seva obra Histoire de dix ans, 1830-1840 (1841).

Però, seria amb l’obra de Karl Marx (1818-1883) quan prendria cos la teoria de la lluita de classes com a motor de la història. Així, Marx no va intentar explicar la història d’una manera mecànica partint d’una sèrie de fets econòmics, sinó que va buscar explicar el perquè les circumstàncies materials en les quals es desenvolupa la vida de les societats humanes condiciona la seva organització política i com és que aquestes societats tendeixen a crear una consciència social i una concepció del món coherent.

Karl_Marx.jpg

Karl Marx

Dels plantejaments de Marx neix l’expressió materialisme històric aplicada a la concepció marxista de la història. Aquests conceptes que el marxisme després aplicaria a l’anàlisi de la història apareixen, fonamentalment, en els Manuscrit econòmics i filosòfics (1844), el Manifest Comunista (1848) i El capital (1867). Marx considerava que l’evolució històrica venia determinada, en darrer terme, pels conflictes entre les diferents classes socials, conflictes derivats a la seva vegada de la pròpia estructura econòmica de les societats.

D’altra banda, i en paral·lel al desenvolupament de la teoria marxista, en el segle XIX va aparèixer una història conservadora i acadèmica, en la qual va destacar la figura de l’historiador alemany Leopold von Ranke (1795-1886). Ranke va esdevenir el màxim representant de l’historicisme, una metodologia de treball que intentava separar l’estudi del passat de totes les passions del present amb la finalitat d’obtenir la màxima objectivitat.

Leopold_Von_Ranke.jpg

Leopold von Ranke

Més endavant apareixeria el positivisme, una teoria filosòfica que anava més enllà encara negant la possibilitat de que l’historiador realitzés cap tipus d’interpretació dels fets històrics que explicava, ja que pels positivistes la història havia de ser quelcom neutre i limitat únicament a presentar els fets del passat degudament verificats per la documentació existent als arxius.

Fent el salt al segle XX, en el període d’entreguerres, i com a reacció davant de l’extensió del positivisme i el marxisme, va sorgir una nova via d’investigació històrica. El 1929 es fundava la revista Annales d’histoire économique et sociale de la mà dels historiadors francesos Lucien Febvre (1878-1956) i Marc Bloch (1886-1944). Des de les seves pàgines, aquests autors aspiraven a una “història total” que integrés l’estudi dels fets polítics, l’evolució econòmica i la cultura.

annales.jpeg

Portada de la revista Annales d'histoire économique et sociale

També en el període d’entreguerres, el materialisme històric havia assolit un gran desenvolupament teòric a partir dels treballs clàssics d’autors com el socialista francès Jean Jaurès (1859-1914), l’italià Antonio Gramsci (1891-1937), el britànic Maurice Dobb (1900-1976) o l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957).

Després de la Segona Guerra Mundial, la renovació del marxisme va centrar-se en les discussions sobre grans les qüestions teòriques, com la plantejada per Dobb al voltant de la transició del feudalisme al capitalisme; o la que l’historiador britànic Eric Hobsbawn va obrir al voltant de la crisi del segle XVII; o la polèmica sobre la crisi del segle XIV i l’expansió del XV que va enfrontar partidaris de la lluita de classes amb els defensors d’altres concepcions estructurals, com l’historiador francès Emmanuel Le Roy Ladurie que destacava la importància del clima i la demografia en l’evolució històrica; i així podríem enumerar innumerables discussions teòriques que van omplir milers de fulles.

En paral·lel al desenvolupament teòric del materialisme històric, una altra tendència historiogràfica va anar obrint-se pas des dels anys setanta del segle passat fins a convertir-se en tot un referent: la història de les mentalitats, que té com a base l’estudi de la societat a través de la seva ideologia i les seves creences. Un dels seus millors representants va ser l’historiador francès Georges Duby (1919-1996).

duby.jpg

Georges Duby

La caiguda de la Unió Soviètica, el desprestigi conseqüent del marxisme i la hegemonia del capitalisme va permetre als partidaris d’aquest nou ordre mundial profetitzar la mort de la història amb obres com La fi de la Història i l’últim home del politòleg nord-americà Francis Fukuyama. Ara bé, no crec que valgui la pena perdre el temps en desacreditar aquest certificat de defunció després de veure (i patir) les conseqüències del capitalisme salvatge de la primera dècada del segle XXI i que han portat a la gran crisi econòmica i financera iniciada el 2008. Es refundarà el capitalisme? Cap a on camina la societat del segle XXI? Afortunadament, encara queden moltes pàgines de la història per escriure.