Entrades amb l'etiqueta ‘Història i Historiografia’

Intrusisme historiogràfic

dimarts, 13/09/2011

Amb tota seguretat, el principal problema que té l’ofici (vell ofici) d’historiador és que hem arribat a un punt en el qual amb la història s’atreveix tothom. M’explico. Hi ha una legió de joves que han estudiat una llicenciatura, d’altres un màster i fins i tot un doctorat en història i han fet recerques d’una qualitat altíssima però són uns grans desconeguts per al públic. I no parlo d’un públic generalista, sinó del públic aficionat a les publicacions històriques.

Des del primer post que vaig publicar ja vaig advertir que l’únic objectiu d’aquest blog era aconseguir que la història tingués una mica de difusió des de la seva vesant didàctica o comunicativa. És a dir, apropar-la al públic de la manera més clara i entenedora possible. I el gran què de la qüestió era que això ho faria un historiador de carrera. Perquè a la historiografia catalana (i espanyola) existeix un greu problema que va ser un dels motius per llançar-me a aquesta aventura que encara el seu quart any a la xarxa: els historiadors no acostumen a explicar la història.

Amb l’excepció d’honroses excepcions, ara em venen el cap les figures de Josep Maria Solé i Sabaté, Oriol Junqueres, Martí Marín, Josep Alavedra i José Enrique Ruiz-Domènec (perdoneu si em deixo algú), els historiadors es limiten a les seves aules i a un cercle reduït d’erudits que els segueixen en cursos i conferències i compren uns llibres que estaran molt ben documentats, però acostumen a ser infumables pel consum del gran públic. Les seves obres estan farcides de referències a peu de pàgina i s’estenen en múltiples detalls documentadíssims, però esdevenen inintel·ligibles per al ciutadà mig.

Mai ho reconeixeran en públic, però si els hi parles en privat de Sàpiens, Historia y vida o qualsevol altre publicació generalista els catedràtics sovint la menysprearan pel seu baix nivell. Ells estan per sobre d’aquestes coses de consum més o menys massiu. On estigui la publicació d’un article a qualsevol publicació anglosaxona que no coneixen més que en cercles reduïts i dirigida a especialistes allà hauran triomfat. Sempre amb honroses excepcions.

A més, existeix un intrusisme historiogràfic enorme i això és un problema. I que té les seves raons i la seva lògica. Mentre els grans historiadors es tancaven en els seus despatxos a escriure pels seus col·legues, anava creixent una demanda de coneixement històric entre la societat. Només cal veure les vendes de les revistes de divulgació. I com que aquests historiadors no es volien rebaixar a escriure per aquest públic va anar creixent el nombre d’intrusos que s’hi apuntaven. Ho van fer des de dos camps: d’una banda, la novel·la històrica, eina que moltíssima gent ha emprat per conèixer la història. I això dóna lloc a un gran problema: on acaba la novel·la i comença la història, o a l’inrevés. Sense un especialista que assessori al lector, aquesta eina de divulgació és incomplerta i, fins i tot, perillosa. No tots els escriptors de novel·la històrica són Umberto Eco i per tant la qualitat de la narració històrica és, com a mínim, qüestionable en la majoria dels casos. Això sí, a mi m’agraden molt com a divertiment. Tot sigui dit.

Però aquest és un camp obert on els historiadors, a més de precisar els detalls, poc més podem fer perquè la narrativa és un camp lliure. El que realment em cou és l’intrusisme de determinats periodistes en aquest camp. Primer com a redactors de bona part de les revistes de divulgació, i després com a autors de bona part dels llibres que més èxit tenen a les llibreries. No tinc res en contra dels periodistes, per descomptat, però mai tindran la capacitat d’un llicenciat en història per establir relacions entre fets, per endinsar-se en el passat, treure tot el suc a un document… No tenen la formació.

I per què passa això? Com es possible que els periodistes ocupin el lloc que hauria de recaure en mans dels historiadors? Doncs és molt senzill. Perquè ells han fet una carrera dirigida a comunicar, mentre que nosaltres hem passat cinc anys aprenent moltíssimes dades (algunes per triplicat perquè es repetien en diverses assignatures) però ningú ens ha ensenyat a transmetre-les, ni la manera ni la forma. Hem fet moltíssims treballs farcits de peus de pàgina i extensa bibliografia, però només un especialista seria capaç d’entendre’ls. No sabem escriure per arribar a un públic generalista.

Ja és l’hora que això canviï i els historiadors reclamem el nostre paper. No demano miracles perquè sé que la universitat no ho farà, però hi ha moltíssims historiadors de qualitat que viuen en l’ostracisme i han de reivindicar-se. Ja sigui un blog, ja sigui un canal de YouTube o qualsevol altre mitjà. Actualment existeixen moltes maneres de sortir a la llum. Per sort, més o menys desvinculats de la universitat, ara ha sorgit una generació de joves amb empenta, enamorats de la seva feina, que han fet el salt cap a la divulgació. Em refereixo als Dani Cortijo (Altres Barcelones), Ferran Vital (Històries d’un Món Real), Jordi Bonvehí (Històries Manresanes), Agus Giralt (Memòria de Sants), Jordi Sunyer (Tantes Històries), etc. que des de l’oportunitat que ens dóna (que ens regala) Internet s’han llençat a divulgar el nostre passat de forma entenedora però sense renunciar mai a la qualitat. I és que si algú ha de divulgar la història són els historiadors. Cinc anys de carrera ens avalen.

I us preguntareu, a què dimonis ve aquest rotllo d’avui. Resulta que aquest matí m’he trobat amb la notícia de l’aparició d’un llibre del periodista Pedro J. Ramírez sobre la Revolució francesa (El primer naufragio. El golpe de Estado de Robespierre, Danton y Marat contra el primer parlament elegido por sufragio universal masculino) i se m’ha encès la sang. Més enllà del fet que aquest senyor és un conspirador de la dreta tronada espanyola, enamorat de si mateix i necessitat de ser protagonista de les notícies que explica al seu pamflet de premsa groga, el fet que s’atreveixi amb la història i que mostri pretensions d’entrar a la Real Academia de la Història (on s’hi trobarà molt a gust, tot sigui dit) em sembla vomitiu. No l’he llegit i espero no haver de fer-ho, però ja m’imagino l’argument: “los primeros perros-flauta amigos de Rubalcaba fueron franceses y convirtieron la democracia en Francia en una dictadura después de su propia versión del 11-M”. Això és el de menys. El que és molt greu és que aspiri a convertir-se en historiador. La història és quelcom més seriós i no ens podem permetre que caigui en mans alienes i amb tendència a la manipulació més gran i vergonyosa.

portada_pedroj.jpg

I d’exemples no ens en manquen. A casa nostra, la setmana passada un partit polític va posar-se a jugar amb la història de la manera més vomitiva possible. Em refereixo a Ciudadanos, partit nacionalista espanyol, d’arrel lerrouxista, que ens definia així el nacionalisme des de la seva pàgina web: “El nacionalismo trajo la desgracia a Europa alentando el fascismo y el nazismo de la primera mitad del siglo XX y hoy, cuando en Europa es rechazado de forma contundente, en nuestro país permanece como una ideología que busca el enfrentamiento entre personas y territorios como coartada para mantener los privilegios de una minoría”. Sort que els historiadors coneixem l’obra d’un tal Josep Termes, el qual ens va demostrar com el nacionalisme català té unes arrels populars, obreristes i democràtiques. Però com que no arribem al públic, potser hi ha molta gent que escoltant aquests discursos pot pensar el contrari.

Ara és l’hora d’aixecar-nos i reivindicar el nostre lloc a la societat. I això no vol dir que no s’hagi de fer recerca ni publicacions erudites per especialistes. El que vol dir és que tot resulta compatible. És important que ens expliquem i que ens entenguin. Provem a fer-ho?

Recordant Josep Termes

divendres, 9/09/2011

Aquest matí ens ha deixat l’historiador Josep Termes (1936-2011). Especialista en història del moviment obrer, la seva obra d’investigació fonamental va ser Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional, 1864-1881 (1972). Posteriorment, el seu interès va decantar-se cap a l’estudi dels corrents populars en relació amb les actituds nacionalistes. En aquesta línia se situa el seu treball El federalisme català en el període revolucionari de 1868-1873 (1972) i, especialment, la seva ponència El nacionalisme català: problemes d’interpretació (1974), on, a la vegada que va criticar els plantejaments marxistes del fet nacional català, va proposar una interpretació més lligada a les classes populars, un lectura més àmplia que no pas unes reivindicacions estrictament polítiques lligades al catalanisme burgés. Mestre d’historiadors, va ser guardonat, entre d’altres, amb la Creu Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

josep-termes.jpg

L'historiador Josep Termes

És el moment de recuperar algunes de les reflexions del mestre en una entrevista que va concedir en motiu de l’aparició del seu llibre La Catalanitat Obrera (2007):




I, finalment, també recuperem les paraules que va dedicar-li un altre mestre d’historiadors com Josep Maria Solé i Sabaté a les pàgines del diari Avui (“Josep Termes, un referent”, 05/02/2010):

Tots els països tenen uns homes i dones que, fora de la confrontació política, la societat els mira a l’hora de les confusions, a l’hora de posicionar-se davant els fets més diversos. En el nostre cas encara més per l’obligatorietat que comporta no tenir plena llibertat nacional, en haver de mirar sempre cap a dos escenaris, el que fem a nivell nacional i aquell on hem de jugar en l’àmbit espanyol. Els nostres mestres de pensament més coneguts de la Catalunya contemporània aportaven des de camps prou diferents una defensa explícita de la catalanitat, dels drets econòmics, socials, culturals i nacionals del país. Sabent les mancances de la relació, podríem citar: Manyé i Flaquer, Valentí Almirall, Joan Maragall, Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Gaziel, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba i Rovira i Virgili.

La guerra ho trinxà tot, el país s’escindí. En la lluita pel dret a viure i per evitar el genocidi cultural de postguerra hi trobem noms extraordinaris de tremp i generositat, però no hi són d’altres, l’absència dels quals dol. Aleshores aparegué una generació cultural nascuda als trenta i quaranta que va sumar-se al PSUC, al partit dels comunistes de Catalunya, en els moments més durs de la lluita pels drets laborals i nacionals. Com diu en Lluís Duran o tan elogiosament destacà en Jordi Pujol, el PSUC era treball i pàtria. Persones que eren més antifranquistes que comunistes, com afirmava en el darrer article Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. Home clau per explicar l’abast tan ampli de suport, i en conseqüència de lluita antifranquista, que el seu partit tingué de forma destacada, possiblement per sobre de la resta de les forces antifranquistes.

Josep Termes va ser-hi i es va comprometre a fons, amb risc i convenciment. Home provinent del món popular del barri barceloní d’en Grassot, fill d’emigrants pagesos pobres de la Terra Alta i la Segarra, no es deixà enlluernar per un marxisme de cartró pedra, i quan aquest derivà vers un sectarisme marxista-leninista hagué de marxar. A la universitat també va patir les represàlies d’un món oficial que no acceptava esperits lliures. Res va ser obstacle per passar de ser un llicenciat en farmàcia a un dels historiadors –catedràtic universitari– més lúcids a nivell català i espanyol.

Historiadors com ell i altres alumnes de Vicens Vives, com Joan Reglà, Jordi Mercader, Josep Fontana, Jordi Nadal, Albert Balcells, Ernest Lluch, etc., o més joves, Rafael Aracil, J.M. Salrach, Eva Serra, etc. van ajudar a reflexionar el país sense por i amb una àmplia apertura de mires. En Termes ho va fer anant a les arrels del catalanisme i el seu origen popular, que desfeien les indocumentades valoracions d’un suposat origen burgès d’un moviment que mou milions de persones. Aitals tonteries en el fons amagaven matusseres interpretacions que feien en aquell temps intel·lectuals ortodoxos d’un comunisme prosoviètic (sic!) fins i tot amb arguments de base estalinista. Alguns d’ells de notòria família franquista i de casa bona.

El catalanisme, el moviment obrer i la seva singularitat única en la història de la humanitat, l’anarcosindicalisme, l’emigració de postguerra procedent de totes les Espanyes –com a ell li agrada de dir–, el dirigir tot un estol d’historiadors joves que buscaven línies noves de recerca, crítica i valoració i trobaven un col·lega impensat lluny dels estirats i tibats doctes més comuns, foren els seus camps de treball. La seva trajectòria rebé un reconeixement públic el 2006 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. El 1990 ja havia rebut la Creu de Sant Jordi. I ara acaba de rebre el Premi de la Comissió de la Dignitat. Tot més que merescut, però abans, aquest historiador bibliòfil, desordenat de debò, però amb un cap lúcid d’allò més, ha fet divulgació, ha parlat per a tothom i a tot arreu. Ha arribat a la gent.

En Pierre Vilar sempre deia que el científic de les ciències socials es devia a la societat. En Josep Termes ha fet això, sense fer escola acadèmica oficial l’ha fet tan extensa com el que més. A Catalunya i a Espanya ha anat a l’arrel dels problemes i amb rigor intel·lectual ens ha ajudat i ajuda a conèixer el moment pretèrit d’ahir que explica el perquè avui cap intel·lectual honest pot inhibir-se davant un futur nacional on tot el que es decideixi està a les nostres mans.

Teories de la conspiració: l’edat mitjana que no va existir

dijous, 4/08/2011

Llegeixo al blog de Javier Cavanilles que, segons argumenten uns amants de la història de les conspiracions, l’edat mitjana no va existir. Un cop superat l’impacte inicial, les ganes de cercar la manera d’enviar la història a Dan Brown perquè posi a treballar en el cas a Robert Langdon de forma immediata, i constatant que Iker Jiménez ha marxat de vacances fins el setembre, no em resisteixo a compartir el tema amb vosaltres fins que alguna autoritat superior com les citades aporti llum a la qüestió. Així marxarem de vacances amb un somriure als llavis i tindrem alguna cosa en la qual pensar.

Resulta que Jerry Glover, un especialista en fenòmens estranys, recull a la web Fortean Times. The Word of Strange Phenomena aquesta extravagant teoria que, pel que es veu, corre per determinats cercles acadèmics alemanys des de finals del segle passat. Així, autors com Hans-Ulrich Niemitz i Heribert Illigs han exposat la teoria del temps fantasma o inventat. Aquesta al·lucinant teoria ens vindria a dir que el període que encavalca l’antiguitat tardana amb l’alta edat mitjana mai va existir. Això seria degut a una errada en el nostre calendari (atenció fabricants d’agendes), en el qual sobren ni més ni menys que 300 anys. És a dir, avui estem a 4 d’agost de 1711.

CoronationOfEmperor.JPG

Coronació de l'emperador Otó III

I que ha passat amb aquests 300 anys? Doncs que com a conseqüència d’una fatal conspiració (tot i que Niemitz no descarta un innocent error de la historiografia), d’una banda, en el període comprés entre 583 i 661, i de l’altra, entre els anys 750 i 968, tot allò que va passar no és més que una invenció que ha anat passant de generació en generació com a crònica d’uns fets verídics que en realitat no són més que una invenció. Aquests períodes fantasma serien el resultat del transit del calendari julià al gregorià.

Fins aquí la teoria resulta força atractiva i pot donar per a l’argument una bona novel·la per passar una tarda de diumenge. La llàstima és que si gratem en les proves aportades la qüestió trontolla, i força, però no deixa de ser una història extravagant i seductora pels amants de les conspiracions. Segons Niemitz, una d’aquestes proves inqüestionables seria que la capella palatina del Palau d’Aquisgrà mai va poder ser construïda en el segle VIII, sinó que havia de ser construïda uns 200 anys més tard (o abans, que això de que em ballin 300 anys de història és realment desconcertant). I per què es donaria aquest desgavell cronològic? És de calaix: perquè Carlemany mai va existir, va ser una invenció. I si l’emperador mai va existir no va poder manar la construcció del palau.

Aleshores, a què vindria tot aquest embolic? Algú podria, històricament, beneficiar-se de la desaparició de 300 anys? Doncs sí. I aquest no va ser cap altre que un altre emperador, aquest hem de creure que ja verídic, com va ser Otó III del Sacre Imperi Romanogermànic (980-1002). Resulta que a més de règia autoritat imperial del seu temps, Otó III (segur que és el tercer? van existir Otó I i Otó II?) seria una mica megalòman, i el fet de viure en un segle com el VII li semblava poca cosa tenint en compte la seva importància. Així, en conseqüència, va recórrer a Gerbertg d’Aurillac, el futur papa Silvestre II, i va organitzar un exèrcit de falsificadors als quals va encarregar les proves necessàries per alterar el calendari i fer que el seu naixement coincidís amb una data carregada de simbolisme: el final del primer mil·lenni. I una d’aquestes falsificacions seria la figura de Carlemany, un invent que, de passada, donava lluentor als seus avantpassats.

En conclusió, la història s’hauria de reescriure immediatament. Una cosa positiva tindria, i és que finalment s’alleugeriria el programa de les Ciències Socials de secundària gràcies a la desaparició d’aquests 300 anys falsificats. Quin disgust, però, el saber que l’Imperi Carolingi va ser una invenció; que Mahoma mai va existir i que l’Islam deu ser el resultat d’alguna conspiració de George Bush; que podem reduir la llista de reis visigots; o que, definitivament, els orígens de Catalunya restaran per sempre més envoltats d’una boira misteriosa ja que la Marca Hispànica carolíngia va ser un mite inexistent i els comtats van sorgir com un bolet del no res. Per sort, a Jaume I només li han mogut les dates però no la seva llegendària història.

Em sumo a la demanda de Javier Cavanilles perquè aquests bons investigadors alemanys ingressin de forma immediata a la Real Academia de la Historia. No farien mal paper al costat d’aquells que diuen que Franco no va ser un dictador totalitari. A més, ara que es parla de la possibilitat que l’il·lustre Pedro J. Ramírez també acabi ingressant a la RAH (suposem que pels seus incomptables doctorats en història i no per complaure cap egolatria) formarien un pintoresc grup de conspiranoics a la recerca de les veritats ocultes que amaga la nostra història. Reflexionem-hi. Bon estiu!

Una llarga edat mitjana?

dimecres, 6/07/2011

La cronologia és un element importantíssim de la història com a ciència. Això és indiscutible. Però també és veritat que en ocasions la necessitat dels historiadors per crear grans compartiments dins dels quals encabir els fets cronològicament -prehistòria, antiguitat, edat mitjana, època moderna, món contemporani- ha donat lloc a grans contradiccions perquè aquesta gran divisió si bé pot ser molt clara en alguns territoris, en d’altres grinyola força.

Així, quan ens referim a l’edat mitjana el consens general de la historiografia ens diu que aquesta va començar en un moment exacte que, en funció dels autors, s’iniciaria el 395, data de la divisió de l’Imperi Romà, o el 476, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Igualment, el món medieval es veuria clausurat el 1453, amb la caiguda de Constantinoble, o el 1492, amb el descobriment d’Amèrica. Certament, el fet d’establir una cronologia en funció d’un fet concret que marqui una frontera és molt útil de cara als estudiants i als professors, però pot crear una idea inexacta. Un fet, per molt rellevant que sigui, mai pot acabar amb una societat d’un dia per a l’altre. I això és el que passa amb l’edat mitjana, com ha posat repetidament de manifest l’historiador medievalista francès Jacques Le Goff:

le goff.png

Jacques Le Goff

La cultura medieval, en la meva opinió, marca una fase de l’aventura medieval encara més llarga que l’edat mitjana que podem trobar en els manuals. Expressa un conjunt de valors (un model per a l’organització dels valors) que no es desfà fins el període comprés entre 1750 i 1850, per acabar definitivament durant la dècada de 1950 amb la “fi de les regions” […]. L’expressió “home medieval” em sembla ben fonamentada perquè en el llarg període de l’edat mitjana emergeix una determinada idea de l’home […]. El que va existir són diferents models d’homes i dones en funció de la seva condició, nobles, vilans, ciutadans, pagesos, clergues, soldats, etc. Però, tots aquests personatges, tan diferents, tenien en ment, tot i la seva diversitat, un model comú, ideal, del que era l’home.

Per aquesta raó em rebel·lo contra les famoses disputes sobre les dates, 1453 o 1492, que possiblement siguin útils per a la història dels esdeveniments o per a una història estrictament política. I encara més, perquè la idea mateixa de “renaixement”, la lògica intel·lectuals dels segles XV i XVI, respon d’una manera sorprenent a un dels elements principals de la cultura medieval, per a la qual la innovació consistia sempre en tornar enrere, en buscar referents en les autoritats del passat o de l’antiguitat. Així doncs, crec que aquest concepte s’hauria de limitar, sempre que sigui possible, a l’art i l’estètica.

En canvi, si aspirem a realitzar una història profunda, el tall entre l’edat mitjana i el renaixement només serveix per desviar-nos de la investigació. Els segles XV i XVI van caracteritzar-se per uns elements que ja havien marcat d’altres “renaixements”. Per exemple, el renaixement dels segles VIII i IX, el renaixement carolingi que va fundar un humanisme a partir de la renovació de la cultura antiga; o el renaixement del segle XII, amb l’aprofundiment, des de Chartres, de l’humanisme cristià a través d’una naturalesa reconciliada amb Déu; o amb la formació dels Estats a Anglaterra, França o l’Imperi Hohenstaufen, com a resultat de l’equilibri entre el poder espiritual i el temporal. Això sense comptar amb el model italià de la comuna, de la Ciutat-Estat, encarnada en la figura del burgés/ciutadà. I per què, si passem per sobre del tradicional renaixement dels segles XV i XVI, no ho fem amb el renaixement de les Llums del segle XVIII?

Diguem d’una vegada […] que cada renaixement va acompanyat, inclou en ell mateix, una sèrie de formes econòmiques, socials i institucionals. I, fins i tot, podem considerar que la Revolució de 1789 continua sent un fenomen típicament medieval. […] Evidentment, no podem dir que entre Sant Lluís i Lluís XVI no va passar res, ni que les societats siguin idèntiques, ni que cinc segles d’història no s’haguessin produït, però la Revolució francesa suposa l’inici del trencament real amb l’edat mitjana.

Simplement, la idea d’un home que dirigeix els actors de la Revolució, els conceptes que representen, poden trobar paral·lelismes en les referències d’un personatge com Arnald de Brescia (executat el 1155), el qual va aixecar la ciutat de Roma contra el domini polític del Papa; o en un Étienne Marcel (1316-1358), que somiava amb donar una constitució de caràcter comunal a la ciutat de París; o en Jan Hus (1369-1415), que va introduir la idea d’una nació txeca. Per descomptat, els revolucionaris de 1789 va ignorar els seus predecessors tot remuntant-se, d’una manera força “ahistòrica” als antics romans. Sempre és la recerca de símbols eterns. I van ser els homes del segle XIX, un Agustin Thierry i especialment un Michelet, els que van invocar els precursors medievals de la Revolució. Actualment, els historiadors tendeixen a advertir en tots dos casos, en la voluntat de remuntar-se als romans o als precursors medievals, un error de perspectiva.

Ara bé, és precisament aquest error de perspectiva imputat als actors de 1789 el que m’interessa perquè indica l’existència d’una “edat mitjana” que es perllongaria fins el 1800. Aquests actors de la història que van ser els revolucionaris de 1789 ens ensenyen, amb la seva fixació amb el règim que anomenen feudal o amb la seva polític religiosa (derivada directament de les “heretgies medievals”), que en els anys vuitanta del segle XVIII no existia la nostra visió de la història, la nostra visió de valors, ni la nostra manera d’articular aquests valors en relació els uns dels altres. [És per això que] hem de superar la història de les mentalitats, la qual ens condueix sense solució de continuïtat cap a una fragmentació de breus períodes, per assumir una història dels valors, de les referències. Una història molt més llarga i sorprenent.

Font: LE GOFF, Jacques. Una larga Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2008.

Hobsbawm i la necessitat de llegir Marx avui

diumenge, 19/06/2011

Navegant per Internet he topat amb una entrevista concedida per l’historiador britànic Eric Hobsbawm el 2008. Sempre és un plaer llegir les reflexions d’aquest mestre d’historiadors, fins i tot quan no s’està d’acord, però crec que avui dia, davant la crisi d’una esquerra cada cop més difuminada per la pràctica de polítiques de dretes (també mal conegudes com liberals) com a resposta a la crisi econòmica, aquesta entrevista recupera la seva vigència i mereix un cop d’ull. Val la pena que el socialisme rellegeixi l’obra de Marx? Aquí teniu un extracte de les opinions de Hobsbawm al respecte:

Eric Hobsbawm.jpg

Eric Hobsbawm

Cap socialista pot renunciar al pensament de Karl Marx, en el benentès que creia que la seva tesi segons la qual el capitalisme havia de ser succeït per una altra forma de societat es basava, no en una esperança o en la voluntat, sinó en un anàlisi seriós del desenvolupament històric, particularment de l’era capitalista. La seva predicció real de que el capitalisme seria reemplaçat per un sistema administrat o planejat socialment encara avui sembla raonable, tot i que va subestimar la possibilitat que els elements del mercat sobrevisquessin en algun tipus de sistema postcapitalista. Ja que Marx va abstenir-se de formular especulacions al voltant del futur no pot ser responsabilitzat per les formes específiques en les quals les economies “socialistes” van ser organitzades sota el “socialisme realment existent”.

Respecte dels objectius del socialisme, Marx no va ser l’únic pensador contemporani que desitjava una societat sense explotació i alienació, en la qual els éssers humans poguessin veure’s realitzats plenament segons el seu potencial. Ara bé, sí que va ser qui ho va expressar amb més força que ningú, i les seves paraules encara avui mantenen el poder per inspirar les noves generacions.

Tanmateix, Marx no retornarà a ser una inspiració política per a l’esquerra fins que aquesta entengui que les seves obres no poden ser enteses com a tractats polítics, autoritàriament de qualsevol altra manera, ni com a descripcions de la situació del món capitalista d’avui, sinó com una guia per entendre la naturalesa del desenvolupament capitalista. Ni tampoc podem plantejar-nos o oblidar que ni ell mateix no va aconseguir una presentació [un desenvolupament] ben planejat, coherent i complet de les seves idees, tot i els intents d’Engels i d’altres autors per construir els manuscrits de Marx, donant forma a un segon i tercer volum d’El Capital. Això ho deixen palès els Grundrisse [recopilació de les anotacions de Marx]. Fins i tot, un Capital complet només hauria format una part del pla original de l’autor, excessivament ambiciós.

D’altra banda, Marx no retornarà a l’esquerra fins que la tendència actual entre els activistes radicals de convertir l’anticapitalisme en antiglobalisme sigui abandonada. La globalització existeix i és irreversible. Marx ho va reconèixer com un fet i, com a internacionalista, va donar-li la benvinguda. Allò que ell va critica i el que nosaltres hem de criticar és el tipus de globalització que ha produït el capitalisme.

Marx és i romandrà com una de les grans ments de la filosofia i l’anàlisi econòmic del segle XIX, i, en la seva màxima expressió, com a mestre d’una prosa apassionada. També és important llegir a Marx perquè el món en el qual vivim actualment no pot entendre’s sense la influència que els escrits d’aquest home van tenir en el segle XX. I finalment, hauria de ser llegit perquè, com ell mateix va escriure, el món no pot ser canviat de manera efectiva a menys que sigui entès, i Marx roman com una guia fenomenal per a la comprensió del món i dels problemes als quals hem de fer front.

Marc Bloch i el falsejament de la història

divendres, 17/06/2011

L’historiador francès Marc Bloch (1886-1944), pare de l’Escola dels Annals juntament amb Lucien Febvre, va deixar escrit en l’article “Reflexions d’un historien sur les fausses nouvelles de la guerre” aparegut a la Revue de synthèse historique (volum 33, 1921):

Marc_Bloch.jpg

Marc Bloch

La obra crítica no lo es todo para el historiador. El error no es para él únicamente un cuerpo extraño que se esfuerza por eliminar de toda la precisión de sus instrumentos; lo considera también como un objeto de estudio sobre el que se vuelca cuando se esfuerza por comprender el encadenamiento de las acciones humanas. Los falsos relatos han levantado a las masas. Las falsas noticias, en toda la multiplicidad de sus formas –simples historietas, imposturas, leyendas– han llenado la vida de la humanidad”.

[Les històries falsejades] nacen con frecuencia de observaciones individuales inexactas o de testimonios imperfectos, pero este accidente original no es el todo; en realidad, por sí sólo no explica nada. El error no se propaga, ni se amplifica ni vive si no se cumple una condición: encontrar en la sociedad en la que se expande el caldo de cultivo favorable. En ella los hombres expresan sus prejuicios, sus odios, sus temores, todas sus emociones fuertes. Sólo […] los grandes sentimientos colectivos tienen el poder de transformar una mala percepción en una leyenda.

A veces, sin duda, sucede que un rumor que corre por el país o dentro de cierto grupo social es reproducido con toda ingenuidad por un periodista; sería muy naïf rechazar a los reporteros toda inocencia. Pero lo más frecuente es que la falsa noticia sea simplemente un objeto fabricado; se ha forjado de la mano de un artesano con un objetivo muy concreto: para actuar sobre la opinión, para seguir una consigna; o simplemente para adornar la narración, de acuerdo con esos curiosos preceptos literarios que se imponen tan evidentemente a los más modestos publicistas y arrastran tantos recuerdos de las viejas retóricas; Cicerón y Quintiliano tienen en las salas de redacción más discípulos de lo que se cree normalmente.

Se cree con frecuencia lo que se tiene necesidad de creer. Una leyenda que ha inspirado acciones de gran resonancia y sobre todo acciones crueles es casi indestructible.

Una falsa noticia nace siempre de representaciones colectivas preexistentes a su nacimiento; sólo es fortuita en apariencia, o más precisamente, lo único fortuito es el incidente inicial, sea el que sea, que desencadena el trabajo de las imaginaciones; pero esta activación sólo se produce porque las imaginaciones están ya preparadas y fermentando en silencio […]. Si osara utilizar un término al que los sociólogos han dado con frecuencia un valor para mi gusto demasiado metafísico, pero que se acomoda y en todo caso está lleno de sentido, diría que la falsa noticia es el espejo en el que la ‘conciencia colectiva’ contempla sus propios rasgos.

Opinions al voltant del Diccionario Biográfico

dijous, 2/06/2011

La meva opinió al voltant del tristament famós Diccionario Biográfico Español ja va quedar exposada extensament en una entrada anterior. I a mida que es van coneixent noves informacions al voltant del contingut de l’obra més em reafirmo en les meves impressions inicials. Però després de llegir algunes de les reaccions que s’han anat publicant aquests dies a la premsa no m’he pogut resistir a comentar algunes coses que em sorprenen.

L’escriptor i filòsof Fernando Savater, articulista del diari El País i membre actiu del col·lectiu antinacionalista ¡Basta Ya! ha declarat:

Me ha dejado atónito que todavía se estén discutiendo estas cosas. Y eso que, desde el País Vasco, estoy acostumbrado a ver cómo se manipula el pasado. El problema es que, si no de los políticos y periodistas, uno esperaría mayor rigor de los historiadores. También me pregunto qué hubiera pasado si la manipulación hubiera sido de orden inverso, o sea, desde la izquierda. ¿Hubiera habido la misma reacción? Con todo, no me preocupan esos 50 tomos, que irán a muy pocas estanterías. Me preocupan más los libros de bachillerato, en los que se da una visión sesgada sobre la Guerra Civil o la Constitución en el País Vasco o Cataluña. Son versiones pintorescas pero muy peligrosas porque no hay nada que las contrarreste y porque son la primera impresión -y a veces la última- que va a recibir gente con poca formación.

De la primera part de la seva valoració, compartint el fons, m’estranya com ho expressa. Com pot estranyar-se del fet de la manipulació del passat per part de determinats sectors de la dreta més rància? Els historiadors, els de veritat, són sempre rigorosos en el seu anàlisi, amb els clars matisos que cada persona aporta a la seva obra. Un membre de la Fundación Franco, i ni tan sols expert en la història contemporània d’Espanya, no és un historiador, sinó que és un apologeta de la dictadura i la figura del dictador.

Però la part que més m’ha sorprès és la reflexió final. Un cop més, el senyor Savater demostra la seva ceguesa intel·lectual i el seu fanatisme espanyolista. Quins llibres de text donen una visió parcial de la Guerra Civil? On són els manuals que manipulen la Constitució al País Basc i a Catalunya? Mai els podrà exhibir perquè no existeixen. Un estudi de la Fundació Bofill realitzat per un comissió d’experts, integrada entre d’altres per l’Andreu Mayayo, va concloure el 2000 que els llibres de text no incloïen cap tergiversació. El problema de Savater és similar al que denuncia, no accepta la disparitat d’interpretacions, no accepta l’Estat de les Autonomies. Només accepta l’espanyolisme. I amb declaracions com aquesta es posa al mateix nivell que els apologetes del franquisme. És igual de legítim defensar la unitat d’Espanya que l’independentisme basc o català. El problema és quan es fa sense arguments i recorrent només a la difamació. I aquest senyor és un dels filòsofs més reconeguts per la premsa espanyola… queda tot dit.

D’altra banda, Ricardo García Cárcel, catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona considera que:

La historia de España no empieza en 1931 ni en 1936 ni en 1939. Es lamentable que de un Diccionario Biográfico de 50 tomos se haya polarizado en un artículo concreto. Es una polémica desorbitada, hinchada y artificial. No tomaría ningún tipo de medida, porque significaría no respetar la opinión académica de un historiador como Luis Suárez Fernández. Se puede estar de acuerdo o no con él, pero me parece increíble que la ministra de Cultura pida una rectificación. No existe la Historia en singular, existen los historiadores. Lo contrario sería participar de la defensa del pensamiento único.

Aquestes paraules suposen una decepció. I molt gran. En García Cárcel és un dels millors professors que he tingut. És una persona que sempre m’ha fet reflexionar al voltant del món de les idees, ja fos per estar d’acord o en contra dels seus plantejaments. És un dels millors exponents de la història cultural i la seva darrera obra La herencia del pasado. Las memorias históricas de España (Galaxia Gutenberg, 2011) em sembla una gran reflexió sobre el segrest de la història per part de totes les faccions. Dit això, aquí ha patinat. I molt. En cap cas estem davant d’una polèmica artificial, sinó davant d’un exercici de manipulació història flagrant. Un diccionari biogràfic pagat pel Ministeri d’Educació i encarregat a la Real Academia de la Historia ha de buscar la imparcialitat i la crítica. El senyor Luis Suárez mai pot ser considerat un historiador vàlid per a realitzar aquesta biografia per les seves simpaties vers la figura de Franco. Per tant la seva obra no pot ser respectada.

És indubtable que no existeix una història, sinó que existeixen els historiadors i que cadascun de nosaltres és un món, però l’historiador ha de ser honest en la seva feina. I més en una obra col·lectiva que paguem entre tots. Quan fas un article o un llibre en nom teu pots fer el que vulguis a l’hora d’emetre judicis de valors, però en un diccionari de la RAH mai ho pots fer perquè ho paga l’Estat amb els nostres impostos i ha de buscar la imparcialitat. I el que no pots fer és manipular. Per molta simpatia que puguis sentir per un personatge no pots ocultar elements claus de la seva biografia. El fet d’ometre deliberadament la repressió sobre la que s’edifica el franquisme és una manipulació de l’alçada de la catedral de Burgos. I això exigeix una rectificació. Si l’historiador no és crític i manipula dades deixa de ser un historiador per convertir-se en un element dubtós i perillós perquè s’allunya de les bases de la disciplina. I això en García Carcel ho hauria de saber millor que ningú.

En la riba contrària, Enrique Moradiellos catedràtic d’Història Contemporània de la Universidad de Extremadura, creu que:

La Real Academia de la Historia está pagando su error con un escándalo mediático en gran medida merecido por su imprevisión y falta de criterio operativo inicial. ¿Qué se debe hacer? Deberían modificar los textos en futuras impresiones. En nuevas ediciones, y en la online, habría que hacer una entrada sobre Franco más ecuánime o que recogiera las diferencias de criterio.

Totalment d’acord en la necessitat de revisar les entrades, però… Quines diferències de criteri vol incloure? Franco va ser un dictador que va instaurar un règim totalitari sobre la base de la repressió, la manca de llibertats individuals i col·lectives i el culte a la personalitat. D’això se’n diu feixisme. I això és totalitarisme si ens referim a l’Alemanya de Hitler, a la Itàlia de Mussolini o a la Unió Soviètica de Stalin. Per què no ho és a l’Espanya de Franco? El maquillatge que el franquisme va emprar per dissimular la seva condició totalitària després de la Segona Guerra Mundial no pot obviar aquest fet. Per tant, hi ha “diferències de criteri” que són inacceptables.

El Diccionario Biográfico Español, la pseudohistoriografia ataca novament

dimarts, 31/05/2011

Aquest cap de setmana la premsa començava a donar els primers tasts de l’obra amb la qual la Real Academia de la Historia (RAH) pensava fer-se un forat en el mapa de la historiografia després d’una llarguíssima temporada a l’ombra. I la veritat és que si buscava publicitat, ho ha aconseguit amb escreix. Com imagineu m’estic referent al Diccionario Biográfico Español, una enciclopèdia que presenta la biografia dels personatges més destacats de la història d’Espanya i que va ser encarregada pel govern Aznar el 1998 i ha acabat de pagar el govern socialista fins arribar a un cost de 6,4 milions d’euros.

diccionario-biografico-espanol-real-academia-de-la-historia.jpgEn principi, que la RAH dediqui els seus esforços a l’edició d’un diccionari biogràfic hauria de ser una notícia normal. Clar que això seria normal en una institució seriosa d’un país normal. I es veu que per molt que alguns s’esforcin Espanya encara no ho és. Quin ha estat el problema? Doncs que la RAH ha mostrat un cop més que està integrada per una col·lecció de mòmies que viuen en el segle XIX. La historiografia més rància de les Espanyes, la de l’Imperi i el Cid, ha sortit del sarcòfag on s’amagava (una mica, tampoc gaire) i ha posat de manifest les mancances que la ciència historiogràfica presenta avui dia en aquest país.

D’entrada, que una obra costejada amb diners públics costi 3.500 euros ja sembla una broma de mal gust. Més encara, que en el segle XXI no es plantegi la possibilitat de crear directament una base de dades a Internet a la qual accedeixi tothom es fa més ridícul. Primer fer caixa i després ja democratitzarem l’accés a la informació.

Però és que la RAH no ha fet una obra científica. El Diccionario Biográfico Español no és una obra d’història. És un acudit de mal gust que ha estat realitzat per les restes del franquisme i el nacionalisme més oxidat de l’Estat. Qualsevol obra realitzada per una acadèmia d’un dels països del nostre entorn buscaria expressar l’estat de la qüestió respecte d’aquells personatges més polèmics o susceptibles de crear controvèrsies. Especialment si parlem de personatges del segle XX, aquells que encara estan presents en l’imaginari col·lectiu. Ara bé, resulta que per la RAH aquesta màxima no existeix. Allò que ens van ensenyar a la facultat a tota una generació d’historiadors no és vàlid per a l’acadèmia. Els fets ja no són sagrats i les interpretacions d’aquests poden ser tan subjectives, parcials i manipulables com calgui.

Resulta que l’entrada sobre el dictador totalitari Francisco Franco Bahamonde que ens presenta aquest diccionari va ser encarregada a Luis Suárez, antic president de la Fundación Franco. On pot estar present l’objectivitat en aquest text? Òbviament, no existeix. I és que gràcies ha Suárez hem descobert que Franco “Pronto se hizo famoso por el frío valor que sobre el campo desplegaba” ja que “En el parte de guerra se le describe como incomparable valor, dotes de mando i energía desplegada en combate” i si va recòrrer a l’ajuda dels totalitarismes nazi-feixistes va ser perquè gràcies a “Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania”. És a dir, sort en vam tenir d’ell, un geni militar que hauria guanyat la guerra tot sol de no ser per la conxorxa de la França del Front Popular i la URSS de Stalin.

Però l’hagiografia no es detén aquí. Resulta que Franco “Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado”. La base feixista del franquisme resulta que ara ja no és totalitària. Gràcies Suárez per il·luminar-nos! I encara més, “Anunció desde el primer momento su propósito de que las reformas por él emprendidas desembocasen en la Monarquía, pero sin partidos políticos ni sistema liberal, declarándola, sin embargo, confesionalmente católica”. I en un altre fragment parla de la Constitució espanyola del franquisme… Simplement una aberració. Un sistema polític sense partits polítics ni llibertats i fonamentat en la repressió ara ja no pot ser anomenat dictadura? S’ha de tenir la cara més dura que el ciment per publicar aquestes coses avui en dia. La RAH no coneix la llarguíssima llista d’obres que s’han vingut publicant en els darrers trenta anys? El senyor Suárez, medievalista, no ha llegit Paul Preston, el principal biògraf de Franco?

Però és que a l’Espanya de la Guerra Civil sí que hi va haver un dictador, i aquest no era Franco. Segons el diccionari de la RAH, el dictador va ser Juan Negrín, el darrer president del govern de la República. Per què? Perquè va governar en coalició amb els comunistes. Ja se sap que un “amic dels comunistes” és un dictador. Un amic dels nazi, per descomptat no.

I si parlem de Santiago Carrillo arribem al deliri. És indubtable que Carrillo, com a cap de les Joventuts del Partit Comunista d’Espanya i conseller d’Ordre Públic de Madrid, va conèixer les matances de Paracuellos i la repressió incontrolada dels dies de revolució que van acompanyar l’esclat de la Guerra Civil, la participació ja és més qüestionable perquè no hi ha proves concloents. D’això l’autor de la seva biografia conclou que Carrillo va aplicar “una política de terror revolucionario” a Madrid. Robespierre va tenir una versió espanyola! Però la repressió només va ser dels rojos, els franquistes com que no eren totalitaris no van articular un Estat al voltant del terror totalitari i contrarevolucionari.

I van apareixent noves barbaritats. Hem conegut que el 23-F no va ser un cop d’Estat, sinó un “suceso”; que Escrivá de Balaguer tenia poders sobrenaturals; que Álvarez-Cascos “cuenta con un brillante recorrido”; i que el PP d’Aznar va perdre les eleccions de 2004 “por el aprovechamiento, desde la oposición socialista, del hundimiento del petrolero Prestige”, entre d’altres qüestions més que dubtoses argumentades sense cap rigor historiogràfic.

Les mòmies de l’extrema dreta han parlat i ho hem pagat entre tots. El Diccionario Biográfico Español, la vergonya més gran de la historiografia recent (els Pío Moa i companyia almenys publiquen a través d’editorials privades), és un fet. I des d’aquí només ens queda el dret a la denúncia. L’acadèmia seguirà al seu lloc i seguirà publicant escombraria sense que ningú faci res. Però jo no renuncio a creure en la meva professió. Algun dia arribarà algú valent i obrirà les finestres perquè l’olor a podrit desaparegui. La revolució dels #historiadors20 s’ha de fer present tard o d’hora. Hi ha tota una generació d’historiadors més que preparats pels reptes del futur i que han (hem) de prendre el timó. No podem estar en mans de les cendres flamejants del franquisme. La Història, la de veritat, la que s’escriu amb majúscules, ha de sortir de les aules al carrer perquè si no és així els hereus del franquisme ens menjaran. I, a més, ho seguirem pagant amb els nostres diners.

Com vaig piular a Twitter diumenge passat mentre debatia al voltant de la qüestió amb el professor Agustí Colomines: “Jo de gran vull ser un historiador honest”. Aquesta és la lluita. La de la honestedat. La pseudohistòria aquí no té ni tindrà mai cabuda.

Wikileaks i la història

dilluns, 4/04/2011

Amb l’efervescència de l’actualitat (revoltes àrabs, desastre nuclear) sembla que han quedat oblidats alguns dels temes que van marcar les informacions en la premsa dels darrers mesos. Un d’ells va ser l’allau de filtracions de documents confidencials que van convertir l’extravagant Julian Assange en un dels personatges més famosos del món i la seva plataforma Wikileaks en la referència informativa d’alguns dels mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos. La seva eclosió informativa va posar sobre la taula un debat interessantíssim al voltant de si el que estava realitzant Wikileaks era periodisme. Jo no tinc cap dubte al respecte: no ho era. Abocar a la xarxa milers de documents sense contextualització no és periodisme. El periodisme necessita d’una contextualització que ajudi el lector a interpretar els fets que li són narrats. Per això Assange va haver de recórrer al New York Times, a Le Monde, a El País, etc. Perquè, per si sols, aquests papers no deien res a la ciutadania, o almenys la major part d’ells.

A tot això, en ple debat sobre la utilització de les eines digitals en el món de la història, què hauríem de dir els historiadors sobre el fenomen Wikileaks? Us deixo amb la reflexió de l’escriptor Pierre Assouline en el seu excel·lent blog a Le Monde (La république des livres) i després en parlem:

Els historiadors del temps present no deixen de reclamar que es redueixi el termini per a consultar els arxius contemporanis. Antigues batalles regularment apaivagades per promeses realitzades sota un rerefons de demagògia memorial i per la concessió d’excepcions. Així doncs, un s’imagina que tots ells haurien de sumar-se a la petició de salvar al soldat Manning, el jove nord-americà responsable de la filtració de centenars de milers de documents del Departament d’Estat dels Estats Units sobre les guerres d’Iraq i Afganistan, així com de cables diplomàtics. Tanmateix, aquesta no és la realitat, ni de bon tros.

Amb l’excepció del britànic Timothy Garton Ash, especialista en història europea de les Universitats d’Oxford i Standford, autor d’un article reproduït en un bon nombre de mitjans de comunicació de tot el món (d’entre ells El País), que realment ha fet seva la causa de Wikileaks. En ell s’afirma de la filtració: “És el somni de l’historiador. És el malson del diplomàtic”, considerant que hem “estat convidats a gaudir d’un banquet amb nombrosos plats extrets de la història del present”, per arribar a la conclusió que “la gent està interessada en comprendre com funciona el món i les coses que es fan en el nostre nom. La gent està interessada pels elements confidencials de la política exterior. I ambdós interessos són contraposats”.

El somni de l’historiador, de veritat? Qualsevol arxiu requereix ser valorat. En canvi, d’aquests documents diplomàtics se’n desconeix en la majoria dels casos la situació i la font, que n’és l’autor, la datació, el que n’ha fet el receptor, el context de l’escriptura, els criteris d’aquells que els han seleccionat, expurgat, preparat abans de publicar, els objectius polítics d’aquell especialista en denúncies que es presenta com un “mitjà d’insurrecció”, per no entrar en la seva possible instrumentalització. Com volem que els historiadors donin la benvinguda a un allau de dades en brut i brutals, quan han estat formats per mirar sota l’ombra de la sospita qualsevol arxiu abans de fer una crítica interna i externa?

El 8 de gener de 1918, en un discurs històric, el president nord-americà Woodrow Wilson va demanar una “diplomàcia franca i transparent”; aquest va arribar a ser el primers dels seus famosos Catorze Punts que havien de posar fi a la Primera Guerra Mundial i donar pas a la reconstrucció d’Europa. Així ho va entendre, el 1971, Daniel Ellsberg, un treballador de la Rand Corporation, el qual va filtrar a la premsa els Papers del Pentàgon, unes 7.000 pàgines classificades com a “secret de defensa”, papers que demostraven que les campanyes de bombardeig al Vietnam havien estat molt més massives del que reconeixia el govern Johnson.

Gràcies a Internet, Wikileaks acompleix el desig del president Wilson, més enllà de les seves expectatives. Tot i que l’obertura del paquet no és la transparència. És necessari recordar que, en les relacions entre Estats, la confiança entre els governs es basa en la confidencialitat? No existeix diplomàcia sense secrets (ni tampoc relacions humanes en societat!).

A no ser que els historiadors reneguin de si mateixos, no poden acomodar-se a la precipitació i a menysprear la distància i la perspectiva indispensables per a formular qualsevol reflexió que tingui en compte la duració. La disposició on-line de milers d’arxius no produeix ni anàlisi ni narrativa història, tan se val de que parlem del segle XVII o del XXI. Els francesos ja es pensaven que tots eren crítics de cinema, entrenadors de l’equip nacional, periodistes… gràcies a Internet ara tots són historiadors. La demagògia té bons temps per endavant perquè no hi ha res que promogui millor l’assetjament pendent que la suposada revelació del que va passar entre bastidors. D’aquesta manera, mentre la major part de governs reforcen el secretisme, nova informació confidencial serà objecte d’espectacle. Al superposar la història en directe amb la història immediata, la tirania de la transparència no fa res més que incrementar la confusió generalitzada.

Pierre Assouline. Wikileaks est-il vraiment le rêve de l’historien? (25-02-2011).

La veritat és que, en el debat al voltant de Wikileaks, els historiadors majoritàriament hem restat al marge o hem participat com a ciutadans més que com a professionals de l’estudi del passat. No conec gaires historiadors que s’hagin pronunciat al voltant de l’existència d’aquesta font documental i sobre la possibilitat d’emprar-los en una recerca històrica. Garton Ash en l’article citat ho fa des d’un paper d’analista polític, no com a historiador, però comparteixo la seva opinió. I crec que no s’ha de témer que els historiadors fem un mal ús d’aquests arxius. No existeix cap historiador de veritat que renunciï a uns principis professionals bàsics en el seu anàlisi de la societat. I per molt que la diplomàcia estigui basada en el secret i la confidencialitat, els ciutadans tenim dret a saber. El que ens deixa clar l’afer Assange és que, en els temps que corren, les antigues formes de la política i la diplomàtica han de canviar. Els ciutadans estan connectats 24 hores del dia amb el món que els envolta i les contradiccions del que s’ha anomenat realpolitik ja no són fàcilment assumibles per bona part dels ciutadans.

Tornant a la història. El problema molts cops és de l’anàlisi dels temps. Fa anys que em pregunto on hauríem d’establir la línia que delimités el que és susceptible d’analitzar històricament i el que no. M’explico. És indiscutible que la Guerra Freda és la darrera gran etapa de la humanitat que podem donar per finalitzada i és en aquest moment quan els arxius s’estan obrint perquè puguem fer el seu anàlisi. Així, potser hauríem de pensar que més enllà de la destrucció del món bipolar no és possible realitzar un anàlisi de caràcter històric seriós degut a la manca de fonts escrites i per la poca distància que impedeix una lectura en un temps històric de llarga durada. Tenim fets, causes, indicis, però no tenim gaires conseqüències contrastades. Però comptem amb una eina que no tindrem d’aquí a vint o trenta anys: el testimoni dels protagonistes. Ja sé que és quelcom interessat, però no deixa de ser valuós.

En definitiva, sense resoldre la incògnita al voltant de que és història (o susceptible de ser analitzat històricament) i que no ho és, no podem menysprear la gran base arxivística que ens proporciona Wikileaks. El gran arxiu mundial on-line, a la disposició dels professionals de la història en un clic, és el futur. Més enllà de la seva utilitat en l’anàlisi del temps present i passat, que està encara per veure, el que sí que ens ha mostrat Wikileaks és que ha arribat el moment de fer un pas endavant en la digitalització dels arxius. Si gràcies a Internet puc establir contacte per videoconferència amb un company historiador francès en qualsevol moment del dia per compartir estudis i tesis de treball, per què he de desplaçar-me a París per regirar papers en un arxiu? I els francesos no són precisament els que pitjor ho porten en aquest sentit.

Ha arribat el moment que la documentació estigui a la xarxa, a l’abast de tothom. I que els historiadors sortim de les catacumbes i fem la nostra feina de veritat: presentar a la societat un anàlisi entenedor i rigorós del nostre passat. És el moment que la història esdevingui 2.0 i arribi a tothom. Tenim les eines i ha arribat el temps de fer-les servir.

El concepte de Guerra de la Independència o Guerra del Francès

diumenge, 12/12/2010

En el procés de crisi de l’Antic Règim a Espanya, de manifest des de l’últim terç del segle XVIII, la conjuntura revolucionària de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès (1808-1814) va actuar com a desencadenat de l’esclat de l’inici de la fi del sistema. La conflictivitat política i social van incrementar-se a partir de la invasió de l’exèrcit napoleònic, demostrant la fragilitat de l’Estat absolut. La guerra va possibilitar la introducció d’una sèrie de reformes dins del marc de les revolucions liberals que van produir-se després de la Revolució francesa de 1789. La guerra i la revolució serien dos processos complementaris que es donarien en aquest període.

La Guerra de la independència tradicionalment s’ha interpretat com l’inici de l’època contemporània a Espanya. Ens trobem davant d’un conflicte peninsular per Espanya i Portugal, en el context de les guerres napoleòniques. La invasió de Portugal per part de la França napoleònica el 1807 buscava el control de l’accés al mar i el bloqueig d’Anglaterra. El monarca portuguès abandonarà el país marxant a Brasil i deixant una Junta de Govern. Ferran VII també abandonarà Espanya després de les abdicacions de Baiona. Tots dos països introduiran les juntes de govern de representació política que a Portugal no tindran cap connotació revolucionària, en canvi a Espanya conduiran cap a la revolució.

És una guerra complexa que va enfrontar tota la península en el conflicte amb la França napoleònica. Per això, des de la historiografia britànica posarà l’èmfasi en l’actuació de l’exèrcit britànic de Wellington a la península i anomenarà el conflicte com a guerra peninsular. L’exèrcit britànic amb l’ajuda de les restes de l’exèrcit portuguès i de les guerrilles espanyoles s’imposaria a la guerra. Wellington recolzarà Ferran VII i no tindrà cap simpatia per la Constitució de Cadis de 1812.

The_Defence_of_Saragossa.jpg

En canvi, per a la historiografia espanyola el conflicte es tracta d’una guerra d’independència que es convertirà en un dels principals referents del nacionalisme espanyol. És una concepció mítica i nacional de la victòria en front de l’invasor francès. Estem davant d’una guerra moderna i revolucionària amb un matís romàntic.

Des de la historiografia espanyola es mitificarà la figura del poble espanyol aixecat en armes contra els francesos. Així, per exemple, en aplicació del liberalisme existent a principis de segle, des de Catalunya es considerarà que la pàtria és Catalunya però la nació és Espanya. Estem davant d’una nació que apareixeria en aquest moment. En el context de la guerra napoleònica es buscarà un canvi de règim polític i dinàstic. Els espanyols es dividiran en afrancesats i patriotes provocant un conflicte intern paral·lel a la guerra que buscava la regeneració estructural del país. Els afrancesats seran considerats traïdors a Espanya.

La denominació de Guerra de la Independència prové de l’àmbit liberal que li donava un contingut romàntic: el poble lluitant contra un enemic invasor a la recerca de la llibertat i la independència del seu territori. La guerra i la revolució serien dos elements que conviurien en el mateix conflicte. En conjunt, la Guerra de la Independència es convertirà en un mite i en un dels fonaments del nacionalisme espanyol. Ja el 1810, Flórez Estrada, escriuria Introducción para la historia de la revolución en España i el Conde de Toreno Historia del levantamiento, guerra i revolución de España el 1835.

Battle_of_Somosierra.PNG

En canvi, des dels cercles absolutistes propers a Ferran VII es denominaria el conflicte com a guerra napoleònica per a ressaltar el conflicte dinàstic entre els Borbons i la nova dinastia napoleònica, obviant el component d’emancipació liberal que comportava el terme independència. Aquesta denominació avui encara perdura dins de la historiografia francesa que analitza el conflicte com un episodi més dels produïts dins de l’Europa enfrontada a Napoleó.

Per contra, en l’àmbit català, des de l’obra de Jaume Vicens Vives, es parlarà de Guerra del Francès amb un cert grau de xenofòbia contra l’invasor francès heretada dels conflictes existents des del segle XVII amb els enfrontaments bèl·lics de la Guerra dels Trenta Anys i l’amarg record de la derrota en la Guerra de Successió. És una denominació que expressa la diversitat de conflictes que van coexistir dins de la mateixa guerra i que, possiblement, resumeix millor el que realment estava succeint.