Entrades amb l'etiqueta ‘Història i Historiografia’

Hobsbawm pensa Europa: conversa amb Donald Sassoon i Josep Fontana

dilluns, 1/10/2012

Avui ens ha deixat el mestre d’historiadors Eric Hobsbawm (1917-2012), possiblement l’historiador marxista més important i influent del segle XX, amb el permís del també desaparegut E.P. Thompson. Seria injust reduir la seva obra a les grans síntesis que va realitzar al voltant de la història del món contemporani que va donar-li fama mundial gràcies als seus llibres L’era de la revolució, 1789-1848 (1962), L’era del capitalisme, 1848-1875 (1975), L’era de l’imperi, 1875-1914 (1987) i Història del segle XX (1994). Hobsbawm va ser molt més que això. Articulista a Past and Present, autor d’innumerables articles i llibres, estudiós, conferenciant, intel·lectual, editor, renovador de la historiografia, marxista convençut fins al final… L’historiador que va contribuir a l’elaboració de la història social i a observar amb ulls crítics la construcció de la tradició en els Estats nacionals. Una ment plena de lucidesa, capacitat analítica i crítica amb el món que l’envoltava fins els darrers moments. Ha mort l’home que ens va ensenyar que la tradició és una elaboració històrica que es realitza des del present. Descansi en pau.

Com a petit homenatge recuperem el debat que Eric Hobsbawm va mantenir amb Donald Sassoon i Josep Fontana al CCCB el novembre de 2007 en el marc del cicle “Pensar Europa”.


La Reial Acadèmia de la Història del segle XVIII

divendres, 28/09/2012

Un cop consolidada la figura de Felip V en el tron espanyol després de la victòria en la Guerra de Successió, el règim dels Borbons va topar-se amb serioses dificultats per a legitimar històricament les innovacions introduïdes en la Nova Planta. Així, en el segle XVIII, la història d’Espanya va veure’s condicionada per la tradició nacionalcatòlica del discurs hegemònic construït per Juan de Mariana en el segle XVI i que arribaria ben viu fins el vuit-cents. Per tant, als Borbons va resultar-los força difícil construir un discurs històric de modernitat que esdevingués creïble i assumible per tots els súbdits de la monarquia.

Arms_of_the_Spanish_Royal_Academy_of_History.png

El principal intent de construir una memòria històrica oficial dels Borbons, una mena de Nova Planta historiogràfica, que permetés la conjunció dels vells interessos amb la pretesa modernitat il·lustrada, va ser el naixement de la Reial Acadèmia de la Història. Aquesta institució tenia les seves arrels en les tertúlies celebrades en els anys trenta en el domicili de Julián Hermosilla. Aquestes reunions d’erudits aviat es traslladarien als salons de la Biblioteca Reial de Madrid, fins que Felip V va aprovar el projecte de creació d’una acadèmia d’història el 1738 amb l’objectiu il·lustrat d’esclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido”.

Inicialment, l’Acadèmia va viure una etapa caracteritzada per la multiplicitat de projectes regeneradors de la història d’Espanya sota la direcció d’Agustín de Montiano (1738-1764) i de l’il·lustrat per excel·lència Pedro Rodríguez de Campomanes (1764-1791). El més important d’aquests projectes era el Diccionario Histórico-Crítico Español, però aquesta obra destinada a la depuració dels falsos mites que caracteritzaven la història espanyola aviat passaria a millor vida després que Campomanes fos substituït pel duc d’Almodóvar.

Real_Cédula_(17_de_junio_de_1738).png

En paraules de Ricardo García Cárcel en la seva obra La herencia del pasado. Las memorias históricas de España (2011):

Lo que hundió el Diccionario fue la propia ansiedad redentorista de la historia de España mostrada por aquellas primeras promociones de académicos (con nombres tan ilustres como los de Miguel Casiri, Vicente García de la Huerta, José Agustín Ibáñez de la Rentería, Ignació de Luzán, Pedro José Pérez Valiente, Manuel de Roda y naturalmente Campomanes), así como la pobreza de medios con que contaron.

A la Reial Acadèmia de la Història del segle XVIII va obsessionar-la la imatge d’Espanya i la necessitat d’exhibir un passat històric brillant que es contraposés a les crítiques europees i americanes que configuren la Llegenda Negra. Per això, des de la RAH va buscar-se la creació d’un nou discurs historiogràfic que seguís el mètode dels enciclopedistes de compilació dels esdeveniments històrics passant-los pel filtre de la realitat contrastada. Per això el projecte del Diccionario va iniciar-se amb un vigorós entusiasme. I és el fracàs d’aquest projecte davant del tradicionalisme nacionalcatòlic abanderat per la Inquisició on trobem el gran problema de l’articulació de la Nova Planta historiogràfica dels Borbons.

Barcelona, 11 de setembre de 1714: la memòria (2)

dimarts, 11/09/2012

La dictadura de Primo de Rivera va suposar la prohibició de la celebració de la Diada entre 1923 i 1930. Recuperada en temps de la Segona República, la celebració va prendre significació institucional amb la presència del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. La normalitat només es trencaria el 1935, després dels Fets d’Octubre de 1934, amb el govern empresonat. Ja en el context de la Guerra Civil, les tradicionals ofrenes florals van ser substituïdes per la desfilada de les milícies. El darrer Onze de Setembre va ser el 1938, al qual va assistir el president del govern espanyol, Juan Negrín.

En el camp de la història durant el període de la Segona República, des del catalanisme conservador, Ferran Soldevila a la seva Història de Catalunya (1935), editada sota la protecció econòmica de Francesc Cambó, va recollir una síntesi de tots els tòpics del catalanisme conservador respecte de l’Onze de Setembre. Així, Soldevila va oferir una lectura de 1714 que connectava directament amb la interpretació de Prat de la Riba. En definitiva, Soldevila defensava la línia “pactista” amb Felip V que els braços militar i eclesiàstic van intentar imposar el 1713, interpretació pactista que, en el fons, legitimava la política de la Lliga Regionalista de Cambó.

soldevila.jpg

Ferran Soldevila

Soldevila no qüestionava el caràcter dinàstic de la Guerra de Successió:

Cadascuna de les dinasties en pugna tenia, dins les tendències generals de les grans monarquies continentals, prou acusades les diferències, en allò precisament que més separava Catalunya i Castella. La dinastia austríaca representava l’imperialisme descentralitzat; la dinastia borbònica, l’absolutisme i la centralització portats a llurs darreres conseqüències.

I definia els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria com a defensors del règim autonòmic:

No és estrany que la revolta es fes al crit de Visca la Pàtria, Visca els Furs, Visca Carles III; i que l’oposició a Felip V aplegués tots aquells regnes on l’esperit i les pràctiques autonòmiques [sic] eren encara vius –Catalunya, Mallorca, València, Aragó– tota l’antiga corona.

A la vegada que responsabilitzava el braç reial, és a dir els sectors populars, com a culpables de portar la guerra fins a un punt inútil i desesperat:

Les característiques d’aquest nou i darrer període de la guerra no difereixen gaire del que hem estudiat en el capítol precedent: segueix essent una lluita dinàstica: a favor de Carles III i contra Felip V. Segueix essent una lluita d’intervenció en l’estructuració hispànica, com havia estat des dels seus començos, com ho serà fins el darrer moment, en declarar, els seus defensors, a punt de sucumbir, el fracàs de llur esforç per a salvar Espanya de l’esclavatge borbònic […]. És encara, més exacerbadament que mai, l’esforç per defensar les institucions catalanes […].

Per la seva banda, des de la tradició del republicanisme catalanista, l’historiador Antoni Rovira i Virgili sempre va mostrar més simpaties vers la Guerra dels Segadors de 1640 que per la desfeta de 1714. Ara bé, l’opinió de Rovira i Virgili va anar evolucionant fins que després de l’esclat de la Guerra Civil va començar a identificar-se amb el radicalisme de la resistència de Barcelona, la qual interpretaria en clau republicana: els resistents de 1714 eren assimilats als republicans de 1936 i Felip V esdevenia un antecedent repressor similar al representat pel general Franco i l’alçament nacional.

rovira i virgili.jpg

Antoni Rovira i Virgili

El 1932, en un article publicat a La Publicitat (“1714-1932, la realitat d’enguany”, 11-09-1932) Rovira i Virgili considerava que aquell era un episodi superat:

La commemoració de l’Onze de Setembre ha deixat d’ésser un gemec de dolor. Ha deixat d’ésser també un sospir de desig. És, enguany, un crit de victòria. Una victòria civil, incruenta. Comença a triomfar la voluntat de catalana. I la voluntat d’un poble conscient és més forta que les espases enemigues i més forta que les lleis d’opressió, d’assimilació i de limitació […]. Al capdavall, els vençuts de 1714 han estat els vencedors. La causa que Rafael Casanova defensà és essencialment la causa catalana que ha entrat en el seu període victoriós. Mentrestant, tota l’obra de Felip V, del vencedor material d’aquella guerra, es trenca i s’enfonsa. El tron dels Borbons és fet estelles. I de mala fusta d’aquell tron, Catalunya en fa fogueres que saluden la nova llibertat.

En canvi, el 1936, en el seu Resum d’història del catalanisme, Rovira i Virgili va justificar la sublevació de la Generalitat el 1713-1714 restant importància al conflicte dinàstic:

És possible que els catalans d’aquell temps cometessin greus errors, i avui són molts els patriotes que els retreuen d’haver-se posat al costat de la casa d’Àustria i contra la de Borbó, o d’haver mostrat una ideologia més aviat regionalista que no pas nacionalista. Però és evident que la principal preocupació d’aquells catalans, o d’una bona part d’ells, era, no el litigi dinàstic, ans la conservació de les llibertats de Catalunya, que van veure amenaçades amb Felip d’Anjou.

I arribats a 1937, la seva interpretació històrica de l’Onze de Setembre és radicalment conjuntural i política com es pot observar en l’article “La significació del 1714” (La Publicitat, 11-09-1937):

No. No és el lleialisme vers Carles d’Àustria allò que va dur a l’alt heroisme i a l’exemplar sacrifici dels catalans del 1714. La significació vera i profunda d’aquell moment és la d’uns homes que donen el màxim valor a la doble llibertat individual i col·lectiva […]. En cada segle, en cada dinastia, en cada època, Catalunya s’ha alçat contra els poders absoluts, opressors, reaccionaris o totalitaris. I és que ella ha estat, és i serà democràtica, igualitària, progressiva i liberal. Podem dir que Catalunya ha rebutjat sempre el feixisme sota les formes que ha revestit històricament. Joan II, Felip IV, Felip V, representen, en el fons, allò mateix que avui representa Franco.

Després de la victòria franquista de 1939, Franco va fer enretirar l’estàtua de Rafael de Casanova “para que no sirva de pretexto de desviaciones partidistas y antinacionales”. Tot i això, el franquisme mai va ser capaç d’eliminar la memòria històrica catalana. Al contrari, la repressió franquista va rearmar moral i sentimentalment el catalanisme. D’aquesta manera, la Diada va seguir commemorant-se, sempre de forma clandestina, fins que el 1976 el governador civil va autoritzar un acte a Sant Boi de Llobregat, on es troba la tomba de Rafael de Casanova. Finalment, amb el restabliment de la democràcia es va permetre que es tornés a instal·la l’estàtua de Casanova, amagada fins aleshores en un magatzem, i el 1977 els catalans van abocar-se massivament en la commemoració de l’Onze de Setembre tot reivindicant l’autogovern. El Parlament de Catalunya va declarar l’Onze de Setembre com la Festa Nacional de Catalunya el 12 de juny de 1980. El Fossar de les Moreres, l’altre espai de trobada i celebració de la Diada, va ser remodelat i dignificat el 1989.

lf_portadaestatut.jpg

11-09-1976.jpg

bcn215.jpg

Barcelona, 11 de setembre de 1714: la memòria (1)

dilluns, 10/09/2012

La memòria de l’Onze de Setembre de 1714 es caracteritza per les seves fluctuacions. I és que la caiguda de Barcelona, cap i casal de Catalunya, a mans de James Fitz-Suart, el duc de Berwick, va tenir un efecte demolidor en la consciència catalana. Els barcelonins van experimentar aquell dia una intensificació dels seus signes d’identitat: ja no eren menestrals, camperols, funcionaris, nobles, eclesiàstics… a ulls dels ocupants eren patriotes catalans, un òrgan compacte que s’aixecava contra un sistema polític que buscava posar fi a les seves llibertats, i eren derrotats. L’esdeveniment aviat va donar pas al mite. Desapareixia la idea d’una Barcelona capital d’una civilització que es creia eterna i que semblava que mai més tornaria.

11-setembre-1714.jpg

Ja en el segle XVIII, malgrat la repressió i l’acomodament al nou règim absolutista, trobem un primer reguitzell de testimonis que van contribuir a la elaboració de la memòria de l’Onze de Setembre a través de dietaris, textos literaris o memorials de tota mena. Tanmateix, la memòria política sembla romandre silenciada i només ressuscita breument en el Memorial de Greuges de 1760, adreçat a Carles III i en el qual es critica la Nova Planta.

Ara bé, és en el segle XIX quan s’elabora la memòria de 1714. I els primers en recórrer al mite serien els literats i historiadors de la Renaixença, generalment des de referències medievals i antifranceses. La recuperació de la història i la cultura de Catalunya realitzada per la Renaixença no era el resultat d’un moviment polític catalanista, sinó que buscava remarcar l’especificitat històrica i cultural del Principat com un element integrant i enriquidor de la nova Espanya liberal en construcció.

D’aquesta manera, i des dels postulats del doble patriotisme característic del període, Víctor Balaguer en la seva Història de Catalunya (1850-1863) intenta identificar el patriotisme català amb l’espanyol. El discurs liberal de Balaguer defuig de qualsevol menció reivindicativa de caràcter nacional. És una nostàlgia més estètica que política. Tanmateix, és gràcies a Víctor Balaguer que a l’Eixample de Barcelona trobem els carrers de Casanova i Villarroel, uns incipients espais de memòria de la Guerra de Successió. Per la seva banda, Jacint Verdaguer va composar un poema sobre la figura de Rafael de Casanova.

Victor_Balaguer.jpg

Víctor Balaguer

D’altra banda, en el marc de la Primera Guerra Carlina, els propagandistes liberals també van recuperar la bandera de 1714. Per exemple, en El Vapor del 14 de febrer de 1835 podem llegir que “hubo un tiempo en que peleamos los catalanes por nuestros fueros y un gobierno despótico abusó de su conquista sujetándonos a vergonzosa opresión. Buscamos el prestigio de los fueros que nos arrebataban en nuestra laboriosidad”. La llibertat per Espanya anava, doncs, lligada a la llibertat de Catalunya.

Seria amb l’eclosió del federalisme quan l’Onze de Setembre generaria una memòria més bel·ligerant. El malestar contra l’Estat liberal centralista va permetre que el republicanisme trobés en la Guerra de Successió, Felip V, els Mossos d’Esquadra i la Ciutadella uns referents històrics adequats per criticar la monarquia d’Isabel II. Així, Francesc Pi i Margall presentaria un discurs força dur en Las Nacionalidades (1876), tot recordant la crueltat del setge i assalt borbònic de Barcelona. Això sí, sempre des del doble patriotisme i la unió de Catalunya i Espanya: “Allí en aquel fuego ardieron no sólo las instituciones de Cataluña, sino también la libertad de España”. En qualsevol cas, és en el període federal quan la historiografia comença a presentar el desvetllament del nacionalisme català en la interpretació dels fets de 1714.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg

Francesc Pi i Margall

Cap a finals de segle, la política catalana esdevindria més conservadora, a la vegada que començaria a nodrir-se dels valors nacionals tot realitzant una síntesi entre el discurs federalista, el carlisme i l’austriacisme. Per exemple, el 1886, l’alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet encarregava als escultors Rossend Nobas i Manuel Fuxà l’elaboració de l’estàtua de Rafael de Casanova, exposada per primer cop en l’Exposició Universal de 1888. És l’inici de la recuperació de la memòria històrica de Barcelona.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907.jpg

El 1891 es celebraria el primer homenatge a l’estàtua de Rafael de Casanova. Aleshores va iniciar-se la tradició de publicar en la premsa una esquela dedicada als màrtirs de 1714 i de celebrar una missa per la seva ànima en l’església de Sant Just. El 1901 va institucionalitzar-se l’ofrena anual a l’estàtua de Casanova per part dels partits polítics catalanistes, com ara la Unió Catalanista. Però no seria fins el 1914 quan va situar-se l’estàtua de Casanova en el seu emplaçament actual a la Ronda de Sant Pere i l’Ajuntament de Barcelona es sumaria oficialment a l’homenatge. Paral·lelament va iniciar-se la tradició, políticament més radical i al marge de l’oficialisme, de reunir-se al Fossar de les Moreres, espai de memòria en el qual havien estat enterrats molts dels morts del setge.

El 1910, Enric Prat de la Riba polemitzaria en un article publicat a La Veu de Catalunya sobre la idoneïtat de rememorar la data de l’Onze de Setembre (“Els hèroes martres”, 11-09-1910). Per a Prat de la Riba, 1714 simbolitzava una derrota i un poble com el català, que aspirava a fer-se un lloc entre els països de la Segona Revolució Industrial i la cursa imperialista, no podia presentar-se enfront d’Espanya i de l’opinió pública internacional a través d’una història que commemorés les derrotes. Per això, Prat de la Riba preferia buscar els referents en una gloriosa edat mitjana, mentre que la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió les identificava amb la victòria dels sectors exaltats de Catalunya enfront dels moderats assenyats pactistes.

enric prat de la riba.jpg

En qualsevol cas, l’acceptació de la Diada de l’Onze de Setembre com a data assenyalada de commemoració per part del catalanisme en els inicis del segle XX va suposar un gran esforç intel·lectual perquè s’establís un contingut temàtic i interpretatiu consensuat que pogués incloure tot el ventall plural del catalanisme en ascensió. D’aquesta manera, els fets de 1714 van passar a simbolitzar fonamentalment la lluita per la defensa de l’autogovern i la rebel·lió contra l’autoritarisme castellà. Tanmateix, segons el consens i la correcció política pròpia del moment, aquesta era una rebel·lió antimilitarista i no insurreccional, sinó que era una reacció defensiva contra una agressió castellana.

Recordant Josep Maria Ainaud de Lasarte

divendres, 10/08/2012

Ahir obríem excepcionalment el blog per introduir un breu apunt d’urgència en la mort de Josep Maria Ainaud de Lasarte. Per què la meva admiració cap al vell savi que ens ha deixat? Perquè era un erudit que vivia per divulgar els seus coneixements. Salvant totes les distàncies d’estil, polítiques i ideològiques, és un dels meus miralls, un exemple a seguir. Quin sentit té l’estudi de la història sinó la divulgació? I Ainaud de Lasarte ho va entendre com ningú. Sense la necessitat d’una tribuna universitària va convertir-se en un dels grans divulgadors de la història de Catalunya, ja fos des dels seus llibres, els articles a Historia y Vida o a la ràdio i televisió.

josep-maria-ainaud-de-lasarte.jpg

Josep Maria Ainaud de Lasarte

No tinc cap dubte que si hagués estat fill del segle XXI hauria obert un blog des d’on compartir els seus coneixements. Serveixi aquest humil espai com a tribuna continuadora de la seva tasca. Segurament mai arribaré ni a la sola de les sabates del vell mestre, però sempre lluitaré per la dignificació de la divulgació rigorosa com a millor instrument, com a eina indispensable, per apropar la història a la ciutadania i aconseguir l’articulació d’un país més il·lustrat, més culte, més coneixedor de si mateix i, en conseqüència, més lliure. És la meva manera de retre un merescut i indispensable homenatge a l’homenot que ens ha ajudat a créixer intel·lectualment.

Avui, com a darrer homenatge, volia compartir algunes de les consideracions que publica la premsa al voltant de la seva figura:

Ignasi Aragay: “L’erudició és atractiva per ella mateixa. Si a sobre va acompanyada de bonhomia, resulta imbatible. I quan a més es presenta de bracet de la passió i la generositat, ja no hi ha qui s’hi resisteixi. Això és el que et passava amb Josep M. Ainaud de Lasarte, tant quan el llegies com sobretot quan l’escoltaves. Es feia escoltar i es feia estimar. Senzillament perquè ell en sabia, d’escoltar i estimar. Estimava Catalunya, la seva història, la seva gent, els de tota la vida i els acabats d’arribar. La seva saviesa era acollidora i oberta, fruit de la pedagogia més avançada que ha tingut el país […] Va ser un polític pujolista amic dels socialistes i un historiador nacionalista respectat pels marxistes. Antidogmàtic i conciliador, bastia ponts i treia somriures de sota les pedres […]. Tenia una curiositat il·limitada i una memòria d’elefant que va posar al servei de la reconstrucció cultural, en especial de la història política, amb l’admirat Prat de la Riba al davant. En tres paraules: saviesa, bondat i compromís”.

Josep Maria Solé i Sabaté: “Hi ha qui diu que ningú és insubstituïble; doncs en el cas de Josep Maria Ainaud de Lasarte, s’equivoca […]. Ell és insubstituïble perquè és difícil trobar algú que mai digués no a aconseguir que el gruix de la gent més popular s’iniciés en el coneixement de la nostra historia nacional. Al llarg de tota la seva vida l’Ainaud ha estat una molt bona persona. Un home bo, culte i generós que ha viscut per als llibres, a partir dels llibres i que ens ha ensenyat a partir dels seus llibres. Des d’un àmbit en què no s’ha estat just amb ell. No va ser un professor universitari, malgrat que en tenia molt l’esperit, perquè els anys que va viure la lluita per la vida no el va portar per aquí. Des de la química al dret i d’aquí a la història, el seu món ha estat divulgar amb tota l’honestedat del món el coneixement del nostre passat nacional […]. Ell ha fet més per la consciència nacional que molts dels qui mai no han reconegut la seva tasca, instal·lats en el seu estèril elitisme cultural […]. El millor homenatge per a ell segur que és un record afectuós i un somriure de complicitat que vagi de punta a punta, al llarg i ample del nostre país, que ell tant ha estimat. Insubstituïble, però amb un solc molt profund i encara més fecund”.

Oriol Junqueras: “Com a personatge polifacètic i destacat en àmbits tan diversos com ara el periodisme, la història i la política, de Josep Maria Ainaud, se’n pot ressaltar i recordar un ampli llegat […]. Al llarg de la seva vida va destacar per dues característiques que personalment em semblen remarcables. D’una banda, la seva clarividència a l’hora de defensar Catalunya com una nació d’acollida, oberta i disposada a incorporar tothom que vulgui formar-ne part […]. Per ell, la identitat de Catalunya havia de ser plural, culta i universalista, uns valors que es refermen, cada cop més, com els valors sobre els quals s’ha de fonamentar el nostre futur col·lectiu. D’altra banda, m’admira i reivindico l’enorme capacitat de divulgació de la nostra història i de la nostra cultura que va tenir en Josep Maria. Va recórrer el país de banda a banda fent conferències, debats i col·loquis, i durant dècades va col·laborar amb mitjans de comunicació en un esforç perquè les futures generacions de catalans coneixessin les seves arrels. Qualsevol societat que vulgui ser culta i lliure necessita conèixer, analitzar i compartir la seva història, els seus referents, i a això, en Josep Maria s’hi va dedicar amb un esforç i una constància admirables”.

Francesc-Marc Álvaro: “Con el fallecimiento de Josep Mª Ainaud, desaparece el último gran referente del catalanismo de la resistencia de posguerra, el núcleo de activismo y pensamiento que ejerció el magisterio más claro sobre las nuevas generaciones nacionalistas que protagonizaron la transición […]. Lo cierto es que eran muy pocos los que plantaban cara cuando el franquismo era flamante: el PSUC, el Front Nacional y, desde el ambiente universitario, figuras como Ainaud, que iban por libre y que utilizaban la cultura y las rendijas de la Iglesia para crear complicidades […]. Este ascendente hizo de Ainaud alguien inclasificable, un espíritu libre que, desde un talante dialogante y firme a la vez, sabía mirar críticamente la escena política, empezando por aquellos con quienes compartía ideas y valores. Humanista, siempre dispuesto a colaborar en mil y una iniciativas, sirvió al país generosamente sin servirse de la política”.

Ha mort Josep Maria Ainaud de Lasarte

dijous, 9/08/2012

Aquest matí ha mort l’historiador català Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012). Advocat, periodista i polític, va ser un estudiós de la biografia d’alguns dels personatges més emblemàtics del catalanisme, com Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol o Enric Prat de la Riba, i la seva obra sempre va girar al voltant de la difusió de la cultura i la història de Catalunya. De la seva extensa bibliografia podem destacar: Prat de la Riba, home de govern (1973), Símbols de Catalunya (1978), Immigració i reconstrucció nacional de Catalunya (1980), Francesc Cambó (1992), El llibre negre de Catalunya (1996) o Ministres catalans a Madrid. De Ferran VII a José Maria Aznar (1996). Entre d’altres condecoracions, Ainaud de Lasarte va rebre el Premi d’Honor Lluís Carulla (1994), la Medalla President Macià de la Generalitat (2000), la Medalla d’Honor de Barcelona (2006) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2012). Ens ha deixat un savi, un humanista, un d’aquells homes del Renaixement en perill d’extinció que excel·lia en multitud de disciplines i que vivia per a divulgar-les. Descansi en pau.



Jaume Vicens Vives

dijous, 5/07/2012

Nascut a Girona el 1910, Jaume Vicens Vives era un historiador brillant i un analista polític agut amb una trajectòria personal certament erràtica, polièdrica, que el va permetre transitar per les aigües de la República, el franquisme i el catalanisme amb certa tranquil·litat. És a dir, Jaume Vicens Vives va representar la modernitat enfront d’una historiografia que encara arrossegava els mites de la Renaixença per esdevenir un referent mític de la historiografia catalana. En definitiva, va ser un personatge intempestiu de la seva època.

Jaume_Vicens_Vives_2.jpg

Va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona (1926-1930), on va tenir com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. La diferent influència dels dos mestres, Bosch i Gimpera un bel·ligerant nacionalista català i De la Torre un dretà catòlic i futur franquista, varen formar en Jaume Vicens un caràcter certament eclèctic. Del mestre De la Torre, representant de l’escola castellana del dret i historiador de plantejaments positivistes, Vicens va incorporar la visió rigorosa i erudita pròpia de la filologia germànica; per contra, de Bosch i Gimpera assimilaria el gust per la interpretació i la capacitat de síntesi.

Professor a l’Institut-Escola (1932-1933), va passar com a encarregat de curs i ajudant a la republicana Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1937), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’Institut de Figueres. En aquest temps, Vicens vivia sota la tutela d’Antonio de la Torre, cordovès de pronunciat accent que dirigia l’Arxiu de la Corona d’Aragó i que tenia una càtedra a la universitat des de 1918.

vicensvives.jpg

Va ser De la Torre qui li va proposar realitzar una tesi doctoral entorn de la figura de Ferran el Catòlic. I Vicens va acceptar sense avaluar l’abast polític que tindria aquesta investigació. La va llegir el 1936, en català i davant d’un tribunal heterogeni que podria considerar-se com una síntesi de les dues Espanyes: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila, Lluís Pericot, Alberto del Castillo i De la Torre. La tesi Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-1937) suposaria una renovació de l’escriptura de la història de Catalunya. Les seves conclusions li van permetre reprendre el debat entorn del Compromís de Casp i dels Trastàmara. Vicens trencava amb la tradició historiogràfica catalana, profundament contraria a la figura de Ferran II com a símbol d’una dinastia castellana, i reivindicava la figura del rei catòlic.

Sovint s’ha comparat la figura de Jaume Vicens Vives amb els historiadors que van canviar la manera de fer història després de la Segona Guerra Mundial. Una comparació força encertada. Tanmateix, no cal oblidar que ell només assoliria aquest paper després d’uns anys marcats per les humiliacions.

Sancionat i depurat després del 1939 per catalanista, Vicens va viure uns anys difícils. Va ser aleshores quan va llançar-se a la conquesta dels mèrits que el permetessin exercir en el nou context del franquisme. D’aquesta manera, va haver de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional clarament favorables a l’Alemanya nazi en el setmanari Destino sota el pseudònim de Lorenzo Guillén i publicant obres de divulgació clarament simpatitzants amb el franquisme més dur: Geopolítica del Estado y del Imperio (1940) i Rumbos oceánicos. Los navegantes hispánicos (1946).

Posteriorment, el 1942, va ser destinat a l’Institut de Baeza com a professor de secundària i, poc després, participaria en la fundació de l’editorial Teide, des de la qual es proposava de millorar els llibres de text. A la vegada, va reprendre la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945).

Vicens va cridar l’atenció d’un sector de la malmesa historiografia espanyola agrupat a l’entorn de la revista Arbor. Es tractava d’una comunitat amb els seus catedràtics, les seves xarxes d’afinitats, obsessionats per la lectura dels grans textos. Amb el seu suport més o menys declarat, i amb la influència decisiva d’Antonio de la Torre, Vicens va obtenir, el 1947, la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa. I l’any següent, per oposició, aconseguiria una càtedra a la Universitat de Barcelona.

Jaume_Vicens_Vives_3.jpeg

La tasca de Vicens Vives en els anys cinquanta esdevindria extraordinària, tant des de l’àmbit de la promoció de la historiografia econòmica i social, com en la oxigenació de la universitat catalana. Gràcies a la seva figura va ser possible la creació d’una escola en la qual es poguessin canalitzar pensaments procedents d’altres indrets (París, Roma, Estocolm), que van arribar a produir investigacions que d’una altra manera mai no s’haguessin fet. Igualment, gràcies a ell va ser possible l’estudi de la història contemporània de Catalunya i Espanya. No hi havia perill, les bones relacions establertes amb el règim ho van permetre.

Això va ser possible després que, el 1950, assistís al IX Congrés Internacional de Ciències Històriques de París. Allí va entrar en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i va rebre una forta influència de l’Escola dels Annales, una influència que el portaria a realitzar afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques. Eclecticisme en estat pur. Vicens va veure en aquest nou enfocament integral de l’anàlisi de la història un gran oportunitat per a reescriure la història d’Espanya i de Catalunya. El món acadèmic hispànic exigia una actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant i Vicenç va proporcionar les eines necessàries.

Vicens va realitzar aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys: Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954), El segle XV, Els Trastàmares (1956). Igualment, va participar en obres col·lectives com els Estudios de Historia Moderna (1951-1959), Índice Histórico Español (1953), la Historia social y económica de España y América (1957-1959) o la sèrie Biografies Catalanes.

Jaume_Vicens_Vives.jpeg

En el seu treball sobre l’economia medieval, descriu els homes de negocis catalans que van estendre la seva activitat pel Mediterrani, aquells homes que van arrabassar les llibertats burgeses al poder feudal i van impulsar la doctrina del pactisme. Des de la seva posició, Vicens va reflexionar entorn de la ruptura de l’equilibri econòmic que va acabar per desviar el destí de Catalunya, primer en el segle XIV a través de la crisi agrària i financera, i després en el segle XVII com a conseqüència del curtcircuit amb la modernitat. L’essencial d’aquella tesi versava sobre l’efecte que l’economia tenia sobre la vida social i política.

I és que Vicens va ser un revisionista pel que fa als mites del nacionalisme català, com el bandolerisme (“revolución de la impotencia biológica del país para cambiar su estructura social y mental”) o la Guerra de Successió i la Nova Planta (“escombro de privilegios y fueros”). Tanmateix, mai va superar una certa fascinació per la burgesia catalana com a eix del progrés de Catalunya i Espanya.

Finalment, jugant a ser políticament correcte en cada moment històric, Vicens va acabar per passar del positivisme primerenc al sentimentalisme catalanista. És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis sobre la història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores. Estava convençut que aquests estudis havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència traumàtica de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Així hem d’entendre Els catalans en el segle XIX (1958) i la seva Notícia de Catalunya (1960).

La dreta liberal, i més concretament el Cercle d’Economia, ha vist en Vicens Vives a l’historiador dels seus avis, aquells industrials i polítics del segle XIX que haurien reconstruït el país. En certa manera, el pensament de Vicens hauria estat el gran legitimador de la nova burgesia catalana, políticament amagada durant el franquisme, i a la qual va dotar d’una missió històrica que assumís l’exemple dels seus antecessors. Tant se val que avui tinguem clar que aquesta visió d’una burgesia vuitcentista progressista és falsa, la dreta liberal se l’ha fet seva i l’explota sense complexes.

PlaVicensV.jpg

Però també l’esquerra troba referents en l’obra de Vicens Vives. Així, l’estudi del camperolat remença del segle XV i el seu llarg conflicte amb la noblesa feudal catalana permeten presentar un Vicens preocupat per les estructures econòmiques i socials. Segurament, però aquesta no sigui més que la projecció ideològica que els seus deixebles marxistes han intentat adjudicar-li.

I el catalanisme també fa seva la figura de Vicens. La seva Notícia de Catalunya (1960) és una obra que va tenir una repercussió immediata, no exempta de polèmica. És tot un cant a l’essencialisme nacional català que desenvolupa els grans valors narcisistes de Catalunya: el seny, la rauxa, el pactisme, la capacitat de treballar… Notícia de Catalunya ha acabat afaiçonant el discurs polític catalanista conservador, particularment el de Jordi Pujol, qui reconeix en Vicens un dels homes que més l’han influït, el seu “mestre malaguanyat”.

Una ràpida malaltia posava fi a la seva vida, el 1960, quan es trobava en plena activitat. Moria el millor soldat amb què comptava Catalunya en paraules de Josep Tarradellas. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. La transcendència i la personalitat de l’obra de Jaume Vicens Vives durant el franquisme és inqüestionable. Les preguntes que sempre quedaran sense resposta són: com hauria evolucionat el seu pensament? Com hauria evolucionat la societat catalana amb Vicens viu? I la historiografia? Quin paper hauria jugat en el context de desintegració del franquisme? Mai ho sabrem, però aquestes qüestions sempre sobrevolaran la seva figura.

El naixement de la identitat catalana en l’edat mitjana

dilluns, 25/06/2012

Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

En el cas de Catalunya, la construcció d’aquesta identitat fonamentada en l’elaboració/construcció de la memòria històrica del país arrenca en l’edat mitjana, concretament entre finals del segle XI i inicis del segle XII, tot just dos segles després de la construcció de la realitat política representada.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Tanmateix, en els segles IX i X ja trobem algunes obres històriques que posen de manifest el paper fonamental de l’Església en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític. Per exemple, podem citar la Crònica dels rei francs (939-940) del bisbe Gotmar de Girona, els cronicons dels monestirs de Ripoll i Cuixà (segle XI) o la Memoria historica comitum Ripacurcensium (1078) del monjo Domènec d’Alaó. Podem considerar aquests primers textos com un paradigma del servei de l’Església al poder polític d’unes dinasties comtals necessitades d’una mítica fonamentació que expliqués i justifiqués la seva projecció política.

La gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals. És en aquest context que es redacta la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) al monestir de Ripoll. Aquesta obra, primer esbós d’una història de Catalunya, és la veritable justificació del poder comtal i de la preeminència del casal de Barcelona, tot dotant la figura del comte de Barcelona d’un pretès origen destacat en el servei dels monarques carolingis, els quals li haurien conferit el poder amb el qual es consolidava la puixança de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, l’Església elabora el discurs que busca justificar i recolzar políticament les empreses comtals.

Llegenda_de_Guifré_el_Pilós_-_Gesta_Comitum_Barchinonensium.jpg

Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae

D’aquesta manera, els pilars de la identitat política catalana medieval es fonamenten en la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae juntament amb els Usatici Barchinonae (una recopilació dels usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní, realitzat el 1173) i el Liber feudorum maior (un cartulari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i la resta de cases comtals que van integrar-se en ella, realitzat cap a 1192).

Usatici-Barchinone-usalia-Cathalonie.jpg

Usatici Barchinonae

Liber_feudorum_maior.jpg

Liber feudorum maior

Però, arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort. És en aquest sentit que hem d’interpretar llegendes com la que relaciona el comte de Barcelona amb l’emperadriu alemanya, llegenda que es difon quan Ramon Berenguer IV es troba en tractes amb el Sacre Imperi per incorporar Provença als seus dominis. És a dir, la cançó de gesta actua com a eina de reconstrucció de la memòria catalana i justificació de l’status quo polític.

I a la tasca dels monestirs, al reforçament polític del casal de Barcelona i a la cançó de gesta encara s’hauria d’afegir un quart element que en els segles XII i XIII irromp en la construcció de la identitat i la memòria de Catalunya: la poesia trobadoresca. Una literatura que esdevé el retrat d’una societat idealitzada, una societat medieval imbuïda per l’atmosfera del feudalisme com a marc de les relacions socials del país. Alfons el Trobador (1154-1196) va entendre millor que cap altre el potencial polític d’aquesta literatura en la construcció del país, tant pel prestigi de la cort com per l’efecte derivat de la difusió dels poemes. S’està creant l’ideal del noble guerrer i culte, cúspide de la idealització de la societat feudal. Per això, des de la monarquia es protegirà la literatura al llarg d’aquest període.

trobadorssi.jpg

Geografia de la literatura trobadoresca

Finalment, fins al segle XIII es van anar renovant les Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae, així com d’altres obres eclesiàstiques de justificació i promoció del poder reial, però des d’aquest moment i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans. A més, la visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia tot allunyant-se de qualsevol pretensió d’objectivitat. Finalment, cal tenir present que historien fets contemporanis als narradors, a la manera d’unes memòries modernes, esdevenint el testimoni del seu temps. Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les velles cançons de gesta mentre que d’altres s’atansen a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.

Libre-feyts-fe.jpg

Llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor

Crònica de Bernat Desclot.jpg

Crònica de Bernat Desclot

Crònica_de_Ramon_Muntaner.jpg

Crònica de Ramon Muntaner

Ara bé, cal tenir present que tots aquests elements que configuren la incipient memòria històrica de Catalunya en l’edat mitjana s’encabeixen dins de la cultura eclesiàstica i la cultura cortesana. És a dir, sempre al marge del poble treballador. Aleshores, si això és possible de traslladar al món medieval, què és el que defineix el poble com a català? La llengua catalana, la religió cristiana i la figura del rei, segurament els únics elements que poden permetre una percepció conjunta de la societat catalana en aquest període.

D’aquesta manera, l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.

El món segueix sense sortir-se’n

dissabte, 31/12/2011

Vaig descobrir Tony Judt no per la seva monumental Postguerra. Una historia de Europa desde 1945 (Taurus, 2006), l’obra que va donar-li una merescuda fama com a historiador del segle XX i va convertir-lo en una figura intel·lectual de referència en el nostre país, sinó per Pasado Imperfecto. Los intelectuales franceses, 1944-1956 (Taurus, 2007), un repàs a l’emergència de la intel·lectualitat, entesa en el seu sentit més ampli, en l’ambient de la postguerra i en el debat sobre el comunisme. Una obra menys coneguda, però imprescindible per entendre la França del segle XX. Més endavant m’enfrontaria amb Postguerra (les obres monumentals mereixen un moment especial de les nostres vides per enfrontar-nos-hi i pair bé el seu contingut) i amb la magnífica selecció d’articles reunits a Sobre el olvidado siglo XX (Taurus, 2008).

tony-judt.jpeg

Tony Judt

Al llarg dels seus escrits ja es podia percebre una preocupació fonamental: la pèrdua de contacte entre la nostra generació i el passat. La victòria d’allò que s’ha anomenat neoliberalisme des dels anys vuitanta del segle passat, i que no és res nou sinó el retorn a les regles econòmiques i socials del capitalisme sense frens, havia trencat amb les generacions anteriors, aquelles que debatien políticament i des d’una concepció global sobre la necessitat d’una ètica social i econòmica individual i col·lectiva. Aquesta era la preocupació que sobrevolava la seva obra. Per això va treballar el món intel·lectual, per trobar quan s’havia produït aquesta desconnexió entre passat i present i apropar-nos, a la vegada, el pensament heterodox que no feia tant era l’hegemònic.

Encara recordo l’impacte que va produir-me llegir el seu obituari a El País un ensopit dia de l’agost de 2010. Havíem perdut una de les veus més lúcides i capacitades del nostre temps. Poques vegades es combinen erudició, anàlisi i capacitat d’expressió i comunicació en aquest nivell. A continuació van arribar les seves darreres obres. La més humana és El refugi de la memòria (La Magrana, 2011), un testament vital que esdevenia un recorregut per una biografia excepcional, una manera extraordinària de plantar cara a la malaltia que estava acabant amb ell. Però sobretot va arribar El món no se’n surt (La Magrana, 2010), un tractat sobre els malestars del present que analitza com pocs l’estat del món, ple d’idees i d’informació, ple d’anàlisi i reflexió, un viatge per present i passat advertint dels perills que corria i corre el sector públic en mans del neoliberalisme escudat en els efectes de la crisi econòmica que ell mateix ha produït.

Avui, per acabar el 2011, per la seva vigència i lucidesa analítica, però també com a homenatge a un dels historiadors compromesos i valents que ens va deixar el canvi de segle, reproduïm un petit fragment de la introducció de El món no se’n surt, una autodenominada “guia per a perplexos” pel propi autor. I és que,  dos anys després de la seva mort, el món segueix sense sortir-se’n. A través de la seva lectura podrem entrar en el 2012 amb noves eines per a la reflexió de la realitat del nostre temps.

el món no se'n surt.jpgHi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l’interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d’allò que valen. Davant d’una resolució judicial o d’una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¿Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d’aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d’aprendre a formular-les una altra vegada.

La qualitat materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent a la condició humana. Bona part del que avui sembla “natural” data dels anys vuitanta: l’obsessió amb la creació de riquesa, el culte a la privatització i al sector privat, les disparitats creixents entre rics i pobres. I, per damunt de tot, la retòrica que ho acompanya: admiració acrítica pels mercats sense restriccions, menyspreu pel sector públic, la il·lusió falsa del creixement infinit.

No podem continuar vivint així. La petita crisi del 2008 [sic] va ser un recordatori que el capitalisme laissez-faire és el seu pitjor enemic: abans o després ha de caure víctima dels seus propis excessos i recórrer a l’estat per al seu rescat. Tanmateix, si no fem altra cosa que recollir les engrunes i seguir com abans, caldrà esperar trastorns més greus els propers anys.

Sigui com sigui, semblem incapaços de concebre alternatives. Això també és nou […].

Molts països europeus han practicat llargament una cosa semblant a la socialdemocràcia, però han oblidat la manera de predicar-la. Els socialdemòcrates d’avui estan a la defensiva i demanen perdó. Les crítiques dels convençuts que el model europeu és car o econòmicament ineficient han estat admeses sense rèplica. Tot i així, l’estat del benestar no ha perdut ni un bri de popularitat entre els seus beneficiaris: enlloc d’Europa no hi ha defensors de l’abolició de la sanitat pública, d’acabar amb l’ensenyament gratuït o subvencionat o de reduir el transport públic i d’altres serveis essencials […].

Ras i curt, la necessitat pràctica d’estats forts i governs intervencionistes ja no és qüestionable. Però ningú no està “repensant” l’estat. Continua existint una malfiança evident a defensar el sector públic sobre la base de l’interès o els principis col·lectius. Sorprèn que en tota una sèrie d’eleccions europees posteriors a l’ensulsiada financera, els partits socialdemòcrates obtinguessin resultats mediocres. Malgrat l’esfondrament del mercat, van ser del tot maldestres a l’hora d’aprofitar l’ocasió.

Si pretén que la prenguin seriosament de nou, l’esquerra ha de trobar la seva veu. Hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitat;, injustícies de classe i de casta; explotació econòmica domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n’hi ha prou, però, d’identificar les errades del “sistema” i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències. La irresponsable infatuació retòrica de dècades passades no va fer gaire servei a l’esquerra.

Hem entrat en una era d’inseguretat: econòmica, física, política. El fet que en siguem en bona mesura inconscients no ens alleuja particularment: el 1914 molt pocs predeien l’ensorrament del seu món i les catàstrofes econòmiques i polítiques que se’n van derivar. La inseguretat nodreix la por. I la por –del canvi, del declivi, dels forans i d’un món poc familiar– corrou la confiança i la interdependència sobre la qual reposen les societats civils.

Tot canvi és pertorbador. Ja hem vist que l’espectre del terrorisme en té prou per trasbalsar democràcies estables. El canvi climàtic tindrà conseqüències més dramàtiques encara. Homes i dones es veuran abocats novament a fer valdre els recursos de l’estat. Fiaran la seva protecció als seus líders i representants polítics: les societats obertes seran induïdes a recloure’s, a sacrificar la llibertat per la “seguretat”. La tria ja no es jugarà entre estat i mercat, sinó entre dues menes d’estat. Ens pertoca, doncs, concebre altre cop el paper del govern. Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres […].

El món actual segons Josep Fontana

diumenge, 11/12/2011

Sempre és un luxe escoltar les reflexions del professor Josep Fontana, un home compromés com pocs amb la societat i la història. Avui, aprofitant la publicació del seu darrer i monumental treball (Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, Ed. Pasado y Presente) recuperem dues entrevistes que va concedir a TV3 on analitza el món actual i la crisi financera a través d’un discurs entenedor i allunyat dels dogmes socioeconòmics dominants en el discurs polític. Val la pena aturar-s’hi un moment i reflexionar.